dijous, de maig 26, 2022

El món es torna senzill (Laura Gost)

Quan el món es torna senzill? Quan estem obsessionats amb el control del cos? O quan relaxem una mica aquesta addicció? Potser llavors som menys vulnerables? Les posicions extremes sempre han estat una llosa difícil de suportar. Es pot arribar a estimar a algú sense acabar d'entendre'l? Al final, conèixer les nostres pròpies fragilitats ens pot ajudar a sortir de la foscor. Diuen que no té gràcia ser normal i que les contradiccions també generen esperances. 

Totes aquestes reflexions inicials per intentar centrar "El món es torna senzill", la darrera novel·la de Laura Gost (sa Pobla, 1993). Té 176 pàgines i està publicada per l'editorial Empúries. La seva protagonista, que coneixem de ben joveneta, necessita buidar per sentir-se plena. Vomitar per posar ordre enmig d'un caos mental llargament acceptat. És bulímica, però no amb la intenció d'aprimar-se, perquè sempre ha estat bé de pes. La malaltia s'ha convertit en la seva manera de viure i de relacionar-se amb els altres. La seva amiga Marina, a qui li sobren un munt de quilos, sí que és una bulímica de manual. Fins que es mira al mirall, s'agrada, es despreocupa i deixa fluir. Canvi radical.

Els monòlegs interiors de la protagonista m'han semblat molt originals. És capaç d'afirmar i negar a la vegada; de veure el got mig ple i mig buit en el mateix segon, de jugar un partit de tenis sola i tornar la pilota des dels dos costats de la xarxa. Parla sovint amb la mare i la padrina mortes, a qui demana consell. No les oblida. La noia ens explica el seu relat vital en primera persona, sense censura i amb un munt de desacords. Els homes que l'envolten, pare, germà i parelles diverses, són força plans. Li aporten poc. Ella sempre va de cara. De vegades en té prou amb tenir un lavabo a prop per deixar anar el contingut del seu estólmac. "El món es torna senzill" m'ha agradat molt. Està escrit amb una forta ironia i també reflexiona sobre la virginitat, la parella, el pas del temps i la mort. Rodó.

"Sempre he pensat que mastego bé els aliments, però aquells cinc trossets de bistec em contradiuen. Hi trobo un no-sé-què d’artístic, en el contrast cromàtic de la carn marró-quasi-grana i el blanc impol·lut de la porcellana. Acaba-t’ho tot, sento que diu la padrina, eixuta, seca, rigorosa, i m’he de concentrar per recordar els anys que fa que no hi parlo, que ella no pot dir res, perquè el torn de paraula queda reduït a cendres quan ens morim".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de maig 25, 2022

La gran serp (Pierre Lemaitre)

Diuen que les aparences enganyen. Les víctimes de la Mathilde poc s’esperaven que aquesta dona de certa edat i passada de pes fos una assassina a sou implacable. Va començar a matar per diners de joveneta i d’això continua vivint: d’eliminar objectius sense remordiments ni deixar petjada. Ella és la protagonista indiscutible de “La gran serp”, del francès Pierre Lemaitre (París, 1951). El llibre està traduït al català per Albert Pejó i publicat per Bromera.

Lemaitre va escriure aquesta novel·la negra l’any 1985, però es va quedar en un calaix fins ara. Al pròleg n’explica els motius. No és massa llarga –només 256 pàgines- i m’ha semblat molt divertida. Està escrita amb un to irònic, ratllant l’humor negre, i té molt de ritme. La Mathilde era la millor assassina del món, però comença a cometre errades. No se’n recorda de coses i, en un moment donat, mata a una persona només per tenir el seu nom apuntat en un paper. Ningú li havia encarregat la feina. La pobra víctima no tenia culpa de res. És per això que el seu cap directe decideix retirar-la de la circulació. De la feina i de la vida, perquè sempre és millor tallar-ho tot d'arrel. El problema és que continua sent molt bona, encara que el seu cervell comença a no diferenciar realitat i ficció. 

Sense tenir res a veure, m’ha recordat algunes novel·les de John La Carré. Tots els assassins intueixen que, quan deixin de matar, algú anirà per ells. Saben massa coses i no se’ls pot deixar amb vida. Feta la feina, valen més morts que vius. Un altre dels protagonistes destacats és en Vassilien, un policia que investiga les darreres malifetes de la Mathilde. Aquesta vella encantadora té un arsenal d’armes a casa. Després de cada feina, se n’hauria d'haver desfet, però les ha anat acumulant, sense mesura. Per si algun dia les necessitava. I ha arribat el moment. En Vassilien, trist i sense família, parella ni massa vida, sempre està en el pitjor lloc... en el pitjor moment. El gos que veiem a la portada és en Ludo, un dàlmata una mica tanoca. Després, la Mathilde el substituirà per un altre, que espera que sigui una mica més llest. Un cas com un cabàs!

"Mathilde obre la porta, s’agafa amb les dues mans a la carrosseria i surt del cotxe amb un gran esforç. S’hauria d’aprimar. La faldilla se li ha enfilat, li ha quedat arrugada al cul enorme que té. Se l’estira avall amb un gest que ja és habitual. Fa la volta al cotxe, obre la porta del copilot i agafa un impermeable lleuger, que es posa. Damunt seu, una lleugera onada de vent càlid sacseja mandrosament els grans arbres. A la seva esquerra, l’home del gos segueix avançant. És un gos salsitxa que ensuma les rodes mentre estira la corretja. Li agraden, els gossos salsitxa, són de bona pasta. L’home li somriu. Així és com es coneix una persona, a vegades, tots dos teniu un gos, parleu de gossos, us caieu bé. A més a més, l’home no està gens malament, uns cinquanta anys ben portats. Mathilde respon al somriure i treu la mà dreta de la butxaca. L’home s’atura en sec al veure la pistola Desert Eagle prolongada pel silenciador".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

diumenge, de maig 22, 2022

El camino del fuego (María Oruña)

Después de homenajear a los asesinatos de “habitación cerrada” en “Lo que la marea esconde”, vuelve Valentina Redondo. La teniente de la Guardia Civil protagoniza “El camino del fuego”, el quinto libro de la serie de Puerto Escondido. No es imprescindible haber leído los anteriores. Esta vez, la escritora gallega María Oruña (Vigo, 1976) coloca la acción en Escocia. El libro tiene 398 páginas y está publicado por la editorial Destino. Muy recomendable.
 
Valentina y Oliver Gordon vuelven a ser pareja. Nunca olvidarán que perdieron el hijo que esperaban, pero se han dado una segunda oportunidad. Están de vacaciones en Escocia y aprovecharán para visitar a la abuela y al padre de Oliver. Arthur Gordon está intentando recuperar el patrimonio familiar. Tiene tiempo y dinero. Acaba de adquirir el castillo de Huntly, en los Highlands. Había pertenecido a su familia hasta el siglo XVII, pero desde entonces ha ido cambiando de manos. Casi por casualidad, en su interior encuentra un pequeño despacho oculto. Y en él una carta que deja entrever que allí podrían encontrarse las memorias de Lord Byron. Supuestamente, fueron quemadas en el siglo XIX, pero quizás podría haberse salvado una copia. Sería una bomba literaria Y una gran fuente de ingressos. Varias personas allegadas a la familia no tardarán en llegar. 

El incendio de una parte del Castillo -con muerto incluido- y las investigaciones de la policía escocesa quitan un poco de protagonismo a Valentina, que en esta novela ocupa un discreto segundo plano. Oliver, su padre y su abuela tienen mucho más peso que ella, que no es ‘profeta’ fuera de su tierra. Lógicamente, intenta descubrir quién es el asesino, pero lo hace desde detrás de la barrera. Las memorias de Lord Byron pesan mucho más que todo lo otro. Oruña alterna la historia actual de los Gordon con el idilio oculto, en pleno siglo XIX, entre Jules Berlioz, dependiente francés de una librería de Aberdeen, y Mary MacLeod, la hija mayor de una familia escocesa adinerada. Ella era fan devota de Lord Byron. Como es habitual, la autora nos regala una historia ágil y muy bien escrita, con unos parajes idílicos y unos personajes bien trabajados. ¿Para cuándo la próxima entrega?

“Que nuestra vida, si resulta breve, no sea de escasa consecuencia. Que, aunque sepamos que solo somos un suspiro en el viento, no permitamos que todos nuestros pasos se deshagan en el aire. Esa era la filosofía de Arthur Gordon, y en ella se aplicaba. Hacía solo unos años que se había quedado viudo de Lucía. Una mujer extraordinaria que, en cuarenta años de unión, le había dado dos hijos y muchos recuerdos a los que aferrarse. Que ella fuese española y él inglés había enriquecido mucho su pequeño universo de hábitos y costumbres. Arthur se había jubilado solo unos meses antes de su pérdida, y de pronto se había encontrado con mucho tiempo libre y pocas ganas de disfrutarlo”. 

Bona setmana a totes i a tots. 

@Jordi_Sanuy

Terres mortes (Núria Bendicho Giró)

Malauradament, els problemes sempre han sovintejat en les famílies. En el cas que ens ocupa, el fet de viure en un casalot aïllat els amplifica encara més. Tots els seus components tenen coses per amagar i molts comptes pendents. Saben que estan maleïts i la mort violenta d'un dels fills, en Joan, fa explotar la capsa dels trons. Ha arribat el moment de treure's les màscares i acceptar la trista realitat. Estem davant d'un drama rural en majúscules. 
 
Núria Bendicho Giró (Barcelona, 1995) ha sorprès tothom amb "Terres mortes", una novel·la fatalista i opressiva que ha publicat Anagrama. Són 178 pàgines amb la tragèdia apareixent per tot arreu. Hi ha fins a tretze narradors diferents, un per cada capítol. En aquest relat polifònic, en Joan semblava el més sencer de tots. Va allunyar-se uns anys de la casa pairal. Després s'hi va obligar a tornar. I allà, de cop i volta, van acabar prenent-li la vida. Enmig d’aquesta misèria extrema, hi destaca la fredor de la mare, amb un trauma d’infantesa que arrossegarà per sempre més. Una mare que va fugir de l’infern que tenia a casa de petita per crear-ne un altre encara pitjor. Fins el punt d’acceptar que li serrin les cames al seu fill caigut per aconseguir que càpiga a la petita caixa reaprofitada amb què l'enterraran. 

“Terres mortes” manté l’emoció fins al final. No és fàcil descobrir qui és l’assassí d’en Joan ni els motius que tenia per apartar-lo de la circulació. Darrere de tot hi ha un secret inimaginable. Una intimitat que ha torpedinat la família des de la seva base i l’ha fet explotar en mil bocins. És una història gòtica, molt ben escrita, que està plena de violència i de manca d'empatia. Reflexiona sobre la mateixa naturalesa humana, amb uns personatges que sempre acaben engolits per la foscor. Podríem dir que cauen per un forat que se’ls emporta fins al no-res. Parlen més aviat poc entre ells. Per moltes coses hi passen de puntetes, sense fer massa soroll. Un pare desentès de tot, una mare boja de ràbia i uns fills que intenten sobreviure a un futur incert. No hi falta ni el capellà, ni la puta, ni el babau del poble. Junts o separats, deambulen per una mena d'atavisme tràgic que ho impregna tot. 

“Aquella nit, sota la llum de les espelmes i la foscor de les caputxes tothom semblava tenir la mateixa cara. Em va costar molt de reconèixer en Joan. Ell no tenia la cara tapada, però quan va passar per davant d’on jo era no em va semblar que fos ben bé la seva. I quan vaig començar a distingir què tenia de diferent, de seguida va perdre’s entre la multitud i no va ser fins més tard, quan tot s’havia acabat, que li vaig poder veure les mans, totes ensangonades. No l’havia reconegut llavors perquè feia cara de patiment i jo no estava acostumada a veure’l d’aquesta manera”. 

Bona setmana a totes i a tots. 

@Jordi_Sanuy

dilluns, de maig 16, 2022

Galerna (Peru Cámara)

Sobtada, elèctrica i violenta, com la mateixa tempesta. Són les tres primeres paraules que em venen al cap quan penso en "Galerna", la novel·la debut de Peru Cámara (Portugalete, 1978). Té 347 pàgines i està publicada per Duomo Ediciones. Tot passa en tretze hores nocturnes desesperades, a la ciutat de Sant Sebastià, pràcticament deserta. La galerna, amb fortes ràfegues de vent, és habitual en algunes zones del mar Cantàbric i en el golf de Biscaia.

Tot comença amb un cadàver al Peine del Viento. L'inspector que està a càrrec del cas, voldria tancar-lo ràpid. Plou de manera torrencial i vol anar a dormir a casa. La mort ha sigut accidental. No cal donar-li més voltes. Ningú pensava que el forense que estava de guàrdia a l'Institut AnatòmicAitor Intxaurraga, un principiant, no faria cas de les recomanacions de l'Ertzaintza i descobriria que el suposat ofegat ha estat assassinat. Des d'aquest mateix moment, l'Aitor comença una apassionada cursa contrarellotge, amb un sector de la policia en contra. Volen apartar-lo del cas. L'Aitor té el suport de l'agent Otamendi, caigut en desgràcia dins del cos, i de la jove biòloga Eva San Pedro. Els tres formen un gran equip. Cauen simpàtics des del primer moment.

Un assassí implacable es mou impunement per Sant Sebastià -que es transforma en un personatge més- i urgeix detenir-lo, a qualsevol preu. Cámara ens  ho explica tot d'una manera original. L'atmosfera de la novel·la és molt enganxosa i res és el que sembla. Darrere de les morts (que són més d'una) hi ha un munt de coses amagades: corrupció policial, interessos polítics i econòmics, abusos, periodisme de baix nivell, venjança i fins i tot alta cuina, amb xef top inclòs. La novel·la, negra com el carbó, té un ritme vertiginós. Està plena d'acció -sempre passen coses- i tothom sembla estar en perill. Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra. Recomanada per Carmen Mola Santiago Díaz, entre altres autors. Un cop has començat a llegir, ja és impossible deixar-la de costat.

 "Aitor Intxaurraga, forense en prácticas con apenas seis meses de residencia, entró en el apartamento sin encender la luz. Solo necesitó dar un paso para dejar caer su metro ochenta y cinco y setenta y cinco kilos de peso sobre el sofá. En ese breve intervalo le dio tiempo a desprenderse de su mochila, quitarse las deportivas con el pie contrario y arrojar las llaves al cuenco de la balda de la entrada sin acertar. Allí, boca abajo y aspirando la cantidad justa de oxígeno contra el asiento, se sintió como un piloto de Fórmula 1 cuyo coche, en llamas y envuelto en humo, iba cayéndose a pedazos, ignorando si cogía las curvas o las trazaba rectas. Tan solo recordar que era viernes por la noche le levantaba el ánimo. Sus tripas rugieron y decidió incorporarse antes de quedarse dormido. Olía a sudor. Necesitaba una ducha, un bocadillo y una cerveza..."

Buena semana a todas y a todos.

@Jordi_Sanuy

Galerna (Peru Cámara)

Súbito, eléctrico y violento, como el propio temporal. Son las tres primeras palabras que me vienen a la cabeza cuando pienso en "Galerna", el libro debut de Peru Cámara (Portugalete, 1978). Tiene 347 páginas y está publicado por Duomo Ediciones. Todo pasa en trece horas nocturnas desesperadas, en la ciudad de San Sebastián, prácticamente desierta. La galerna, con fuertes rachas de viento, es habitual en algunas zonas del mar Cantábrico y en el golfo de Vizcaya.

Encuentran un cadáver en el Peine del Viento. Al inspector a cargo del caso, le gustaría cerrarlo rápido. Llueve de manera torrencial y tiene ganas de irse a casa a dormir. La muerte ha sido un accidente. No hay que darle más vueltas. Nadie contaba que el forense que estaba de guardia en el Instituto Anatómico, Aitor Intxaurraga, un novato, desoiría las recomendaciones de la Ertzaintza y descubriría que el supuesto ahogado ha sido asesinado. Desde este preciso momento, Aitor empieza una apasionada carrera a contrarreloj, con un sector de la policía en su contra, para descubrir al culpable. Quieren apartarlo del caso. Aitor cuenta con la colaboración del agente Otamendi, caído en desgracia dentro del cuerpo, y de la joven bióloga Eva San Pedro. Los tres forman un gran equipo. Caen simpáticos desde el primer momento.

Un homicida implacable anda suelto por San Sebastián -que se transforma en un personaje más- y hay que atraparle a cualquier precio. Cámara nos lo explica todo de una manera bastante original. La atmósfera de la novela es tremendamente pegajosa y nada es lo que parece. Detrás de las muertes (porque son varias) hay mucha tela que cortar: corrupción policial, intereses políticos y económicos, abusos, periodismo de baja estopa, venganza y hasta alta cocina, con chef top incluido. La novela, negra como el carbón, tiene mucho ritmo. Está llena de acción -siempre pasan cosas- y todo el mundo está en peligro. Quien esté libre de culpa, que tire la primera piedra. Recomendada por Carmen Mola y Santiago Díaz, entre otros autores. Una vez la has empezado, es imposible dejarla de lado.

"Aitor Intxaurraga, forense en prácticas con apenas seis meses de residencia, entró en el apartamento sin encender la luz. Solo necesitó dar un paso para dejar caer su metro ochenta y cinco y setenta y cinco kilos de peso sobre el sofá. En ese breve intervalo le dio tiempo a desprenderse de su mochila, quitarse las deportivas con el pie contrario y arrojar las llaves al cuenco de la balda de la entrada sin acertar. Allí, boca abajo y aspirando la cantidad justa de oxígeno contra el asiento, se sintió como un piloto de Fórmula 1 cuyo coche, en llamas y envuelto en humo, iba cayéndose a pedazos, ignorando si cogía las curvas o las trazaba rectas. Tan solo recordar que era viernes por la noche le levantaba el ánimo. Sus tripas rugieron y decidió incorporarse antes de quedarse dormido. Olía a sudor. Necesitaba una ducha, un bocadillo y una cerveza..."

Buena semana a todas y a todos.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de maig 10, 2022

Junil a les terres dels bàrbars (Joan-Lluís Lluís)

Per sobre de tot, "Junil a les terres dels bàrbars", de Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963), m'ha semblat una gran novel·la d'aventures. Té 284 pàgines, repartides en capítols molt curts, i està publicada per Club Editor. L'autor la data a l'inici de l'imperi romà, a la localitat imaginària de Nyala. Allà, la Junil aguanta com pot el menyspreu del seu pare. Fins que acaba provocant la seva mort, de manera indirecta, i fugi cames ajudeu-me. 

La Junil no marxa sola. Inicia aquest viatge cap al no-res acompanyada de Tresdits (un esclau que s'allibera tot sol), de Dirmini (un antic gladiador) i de Lafàs, que ha estat vint anys tancat en una biblioteca com a esclau consagrat a Minerva. Més endavant s'unirà al grup l'Arbre (que parla una llengua diferent de la d'ells) i un munt de persones més. Primer, no van a cap lloc en concret, però després entenen que han de dirigir-se tots junts cap al país dels alans, on se suposa que no hi ha esclaus. Serà veritat? I, pel camí, sempre que sigui possible, Junil vol conèixer al poeta Ovidi, que l'ha enamorat a través de la seva escriptura. El seu pare no volia que aprengués a llegir, però d'amagat, i amb l'ajut del Tresdits, ho va aconseguir. I la seva vida va fer un gir de 180 graus. Ja mai més res serà igual per a ella.

Més enllà de les vivències dels protagonistes, que són apassionats, Joan-Lluís Lluís reflexiona sobre la dificultat de viure lluny de casa, l'exili, la força de la paraula i la diversitat lingüística, temes que estan en plena actualitat. També ens parla de la virginitat, de la traducció -que posa a l'altura de la literatura- i de la poesia. Fa moltes referències a Ovidi, que hi és sense ser-hi, i de Milcià i de la seva "La falconada", l'obra preferida de Tresdits. Junil porta sota el braç el primer dels quinze llibres de la Metamorfosis. Al llarg de la seva fugida, aquesta estranya companyia fa ofrenes constants als seus deus, per intentar aconseguir-ne favors i esquivar els perills que els envolten. Es tracta d'una 'legió' d'exesclaus -Junil no ho era- que avança cap al sud-est a la recerca d'un món més just.

"Fa cinc hores que caminen foscor endins i nord enllà. I no són tres, sinó quatre. Avancen l'un rere l'altre provant de no fer cap fressa.
I Junil respira massa de pressa. Prova de no girar-se ni pensar gaire, però no pot estar de sospesar les seves possibilitats de supervivència a curt termini. Són primes i fràgils. Imagina un estol d'homes dels Ferminí envoltant-los de sobte i portant-los al turó per a sessions lentes i repetides de tortura i violació a les quals assitiria, davant de tots, Teulí Gaiaté. De tant en tant se li imposa, per un breu moment, la urgència de tornar a casa per evitar renys i càstigs: llavors s'adona que continua atorgant a un home ara mort un poder que ja no té. I, quan passat aquest instant, torna a la realitat d'una vida deslliurada d'aquest home, mira la foscor davant seu com la representació exacta del que és ara la seva vida".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

 

El paciente (Juan Gómez-Jurado)

Juan Gómez-Jurado (Madrid, 1977) és entreteniment pur. Va directe al gra i no perd el temps en floritures innecessàries. Té un estil àgil i concís i uns personatges que t'atrapen des del primer moment. És el cas del neurocirurgià David Evans, protagonista d'"El Paciente". Aquesta novel·la, que és anterior, m'ha agradat igual o més que la trilogia "Reina roja". Està publicada per Ediciones B i té 474 pàgines. Ara em toca "Cicatriz".

Evans és un dels millor en la seva feina, fins i tot després de perdre la dona, que era anestesista. Ara viu per la seva filla Julia, per qui faria qualsevol cosa. Un dia, quan torna a casa, la nena no hi és i de seguida s'adona que l'han segrestada. El seu interlocutor és el senyor White, un 'facilitador' d'assassinats. Li diu que només tornarà a veure-la si el seu proper pacient mor a la taula d'operacions. No té cap més alternativa. Tot es complica encara més, si és possible, quan s'assabenta que la persona a qui ha d'intervenir d'un tumor al cervell és el president dels Estats Units. En cap moment se'n diu el nom, però queda clar que es tractaria de Barack Obama. Lògicament, Evans es va adherir al jurament hipocràtic i ha de complir-lo. Però què és més important, aquest compromís o la vida de la seva filla? Què faríem nosaltres en una situació similar? Gran dilema. O no...

La història l'explica el mateix doctor Evans, que està tancat al corredor de la mort. Segur, doncs, que alguna cosa li va sortir malament. Són 63 hores frenètiques, en un compte enrere sense aturador i addictiu al màxim. Des que sap que han segrestat a la seva filla fins al desenllaç final. Una disjuntiva similar a la del neurocirurgià també tortura per dins a la seva cunyada, agent dels serveis secrets i dona de confiança de la primera dama. Ha de decidir si intenta salvar a la seva neboda, traint a tothom, o mirar cap a un altre costat i centrar-se a fer bé la seva feina habitual. En David li diu que no pot parlar amb ningú, o mataran a la nena. Ha d'actuar en solitari. M'ho he passat molt bé tornant a llegir a Gómez-Jurado, en un llibre ple de girs i molt emocionant. Totalment recomanable.

"Dejé mi maletín en una de las sillas de la cocina y tomé una manzana de la cesta de frutas para calmar el hambre. Mientras la mordisqueaba, me fijé en que sobre la mesa había un libro para colorear de Dora la Exploradora, con un dibujo de Botas a medio terminar. Me extrañó que Julia se hubiese ido a la cama sin completarlo. Siempre insistía en acabar los dibujos antes de acostarse, en parte para retrasar la hora del sueño y en parte porque no iba con su carácter dejar las cosas a medias. Tal vez estuviese aún enfadada porque yo no hubiese llegado a tiempo para la cena. 
Cerré el libro y un crayón rojo rodó sobre la tapa y cayó al suelo. Me agaché para cogerlo y noté un súbito dolor en la yema de los dedos. Retiré la mano corriendo y vi que me había cortado con algo: un par de gotas de sangre me resbalaban por el índice".


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy