dimarts, de setembre 26, 2023
El olor del miedo (Manuel Ríos San Martín)
divendres, de setembre 22, 2023
El digestiu de la veritat (David Balaguer)
diumenge, de setembre 17, 2023
Veus de paper (Carlota Benet)
En aquest llibre, Carlota Benet (Barcelona, 1981) ens parla de la importància de decidir per nosaltres mateixos i, sobretot, de saber perdonar. Té 238 pàgines i l'ha publicat Columna. Les coses no són sempre com semblen i escollir la millor opció és complicat. El pas del temps tampoc no ajuda quan s'ha de jutjar una decisió presa en el passat. Més enllà del seu pare i de la Lluïsa, la seva única amiga, la Sina no té amb qui parlar. Potser és per això que se li apareixen les heroïnes dels seus llibres preferits, com la Teresa Valldaura (de "Mirall trencat"), la Wendy ("Peter Pan"), la Marquesa de Merteuil ("Les amistats perilloses") o la Rosalía Pipaón ("La de Bringas"). N'hi ha moltes més... Totes elles intenten donar-li consells i acompanyar-la cap a un futur més obert i millor.
La Sina sempre ha trobat a faltar un referent femení; i, com que no el té, n''inventa' uns quants. La seva mare va marxar poc després que naixés ella i ha crescut i ha viscut pel seu pare. Després d'anys i panys envoltada de ficció, potser ha arribat el moment que obri portes i finestres, airegi la seva vida i confiï una mica més en tot allò que ve de l'exterior. Queda clar que els llibres són màgia pura i ens ensenyen altres vides i maneres de pensar. Però compte, s'ha de trobar l'equilibri entre aquest 'món paral·lel' i el real, el de cada dia, que també cal gaudir al màxim, sempre que sigui possible. "Veus de paper" és sobri, elegant i amb un personatge central, la Sina, de qui t'enamores des de la primera pàgina. Bon homenatge a la literatura, al feminisme i a la llibertat. Molt emotiu.
"Allà hi vivia amb la seva filla Sina (de Carmesina, com la de Tirant lo Blanc), que havia tingut de gran, als quaranta-sis anys, amb una noieta d’aire hippy (malgrat la moda minimalista que l’any 1995 imperava entre el jovent), bonica com la Venus de Botticelli i a qui havia estimat bojament. Explicava que un dia havia aparegut a la botiga, desvalguda, víctima de males influències, del consum de marihuana i d’uns pares que no la comprenien, que ell l’havia ajudat i que durant algun temps havien estat feliços. Al cap de poc de donar a llum, però, va desaparèixer tan de sobte com havia arribat, per anar a parar, s’imaginava ell, a alguna platja de Tailàndia o a un asram de l’Índia".
@Jordi_Sanuy
instagram.com/jordi_sanuy_llibres
dimecres, de setembre 13, 2023
Los inocentes (María Oruña)
dissabte, de setembre 09, 2023
Les urpes de l'àguila (Karin Smirnoff)
dimarts, de setembre 05, 2023
Ferides (Sílvia Cantos)
dissabte, de setembre 02, 2023
Diré que m'ho inventat (Marta Marín-Domine)
diumenge, d’agost 27, 2023
Abans i després (Roser Caminals)
dissabte, d’agost 26, 2023
La enfermera de Auschwitz (Anna Stuart)
dimarts, d’agost 22, 2023
Triomfador (Joan Jordi Miralles)
diumenge, d’agost 20, 2023
Aterratge (Eva Piquer)
dijous, d’agost 17, 2023
Els nois (Toni Sala)
dimecres, d’agost 09, 2023
Cisne y murciélago (Keigo Higashino)
"Godai miró su reloj. Estaban a punto de ser las cinco de la tarde. Ya habían entrado en noviembre y el frío se dejaba sentir en la piel. Deseó que no se pusiera a llover. Eso de que los detectives de la comisaría local se vieran obligados a ejercer de recaderos le hacía sentirse incómodo.
Los dos se encontraban en las oficinas de una pequeña fábrica en el distrito de Adachi. El sitio no disponía de nada tan elegante como una sala de visitas, de modo que un sencillo espacio, acotado mediante unos simples tabiques removibles, hacía las veces de zona de recepción de invitados. En los estantes de al lado de la pared había varias muestras de productos: manguitos, válvulas, juntas... Al parecer, en aquella fábrica se dedicaban sobre todo a la producción de material de fontanería".
@Jordi_Sanuy
dilluns, d’agost 07, 2023
La promesa (Damon Galgut)
divendres, d’agost 04, 2023
El carnisser i l'ocell (Alaina Urquhart)
dijous, d’agost 03, 2023
Els misteris de la cuina dels Kamogawa (Hisashi Kashiwai)
dimarts, d’agost 01, 2023
Paranoia 68, ara també a Instagram (@paranoia_68)
dimecres, de juliol 26, 2023
Demà, i demà, i demà (Gabrielle Zevin)
El que uneix en Sam i la Sadie són els videojocs, però estic convençut que tot hauria funcionat igual si s'haguessin dedicat a la literatura, al cinema o a qualsevol altra cosa. Més enllà dels jocs, el que funciona és la seva relació d'amistat que, malgrat els alts i baixos, és per a tota la vida. Junts són invencibles, encara més quan se'ls afegeix en Marx, que és qui posa seny quan les coses es compliquen. Són personatges cent per cent autèntics, amb moltes capes i, en la majoria dels casos, també amb importants ferides emocionals. Els videojocs són un mitjà per refugiar-se del món real, on en Sam i la Sadie no acaben d'encaixar. Jugar els permet ser més lliures i autèntics. Quan són petits, però també quan es van fent grans.
Combinar feina i plaer és possible i en Sam i la Sadie acaben creant una empresa de videojocs. Serà llavors quan s'adonaran que no és fàcil gestionar l'èxit, els diners, la fama i la gelosia. Igualment, han d'intentar administrar la tragèdia i la pèrdua que, sense esperar-s'ho, acaba colpejant les seves vides. "Demà, i demà, i demà" és un llibre molt amable i fàcil de llegir que s'acaba convertint en una tendra declaració d'amor. Amor a la vida, als jocs, a l'amistat, als qui són diferents i a tot allò que faci falta. També als avis. Els d'en Sam, que regenten una pizzeria, són espectaculars. Van criar-lo després de la mort de la seva mare i la veritat és que ho van fer molt bé. Tinc ganes de tornar a jugar a algun videojoc. Qui sap si m'estic perdent alguna cosa interessant...
"Una tarda de finals de desembre, a les acaballes del segle xx, en Sam va sortir d’un vagó de metro i es va trobar que a l’artèria que duia cap a les escales mecàniques hi havia el coàgul d’una massa inerta de gent que es miraven un anunci bocabadats. En Sam feia tard. Tenia una reunió amb el seu conseller acadèmic que ja feia més d’un mes que posposava, però que tothom estava d’acord que s’havia de celebrar per força abans de les vacances d’hivern. A en Sam no li agradaven les gentades: ni trobar-s’hi enmig, ni cap de les bajanades que a la gent li agrada celebrar en massa. Però aquella gentada no es podia evitar. Hauria de travessar-la si volia arribar al món de la superfície".diumenge, de juliol 16, 2023
Nadie en esta tierra (Víctor del Árbol)
dissabte, de juliol 15, 2023
Isla negra (Toni Montserrat)
El rector de l'església de Sant Jordi és brutalment assassinat, igual que el seu fidel criat. La policial local va molt perduda i no troba als culpables. Per intentar avançar en les investigacions, arriba a Eivissa Marc Guasch, un inspector molt respectat de Madrid. Amaga una sinistra vinculació amb l'illa. També té secrets el subinspector Pere Riera, amb qui haurà de formar parella. Ràpidament, s'adonen que quasi tothom calla i que no serà gens fàcil identificar i empresonar als causants dels homicidis que ho han revolucionat tot. En Sardina i en Calavera, personatges que cauen bé des d'un primer moment, són dos dels agents que més s'impliquen per portar la cerca a bon port. Cada cop que semblen a prop de resoldre el cas, apareixen nous sospitosos.
"Isla negra" és títol àgil i agraït de llegir, sense trampes ni girs impossibles. És totalment creïble. Seguim les indagacions pas a pas, convertint-nos en testimonis dels avenços i també dels contratemps, que són més dels esperats. L'autor ens presenta una Eivissa tumultuosa en què rivalitzen la pagesia i l'alta societat. Les diferències són abismals. El llibre acaba convertint-se en una novel·la policial clàssica que també inclou una bonica història d'amor, amb Guasch de protagonista. L'inspector arriba a l'illa amb rang d'estrella i es converteix en el centre de totes les mirades. Les dones el veneren. Assassinats, traïcions, enigmes i contraban salpebren l'argument del llibre, que està ben documentat. És el debut literari de Montserrat, llicenciat i màster d'ESADE.
"Jaumet sentía cómo las lágrimas calientes le resbalaban por las mejillas y le empapaban las comisuras de los labios. Pese a su respiración rápida y entrecortada, el aire parecía no bastarle. Cuando dejaba el sendero de la iglesia para tomar el camino de Vila oyó sobre su cabeza el batir de alas de un búho solitario. Debió de posarse en una higuera cercana, porque al momento lo estremeció el ulular de su canto funesto, su quejido moribundo. Aterrado, apretó los talones y logró que la mula diera un arreón. El gemido del ave se rompió en un llanto que lo acompañó durante un buen trecho. Maldijo en voz alta. ¿Podía existir peor señal de mal agüero?"
@Jordi_Sanuy
divendres, de juliol 14, 2023
Cementerio de secretos (José Antonio Pérez Ledo)
dissabte, de juliol 08, 2023
La ronda (Francisco Bescós)
dijous, de juliol 06, 2023
La llei de l'hivern (Gemma Ventura Farré)
"La llei de l'hivern", de Gemma Ventura Farré (el Vendrell, 1990), és d'aquells llibres que diuen tantes coses que no n'hi ha prou amb una sola lectura. Deixar-lo a la tauleta de nit i rellegir-lo a poc a poc em sembla una bona solució per intentar no perdre's res. És el Premi Josep Pla 2023 i està publicat per Destino. La protagonista central és una noia que vetlla al seu avi, que està a punt de morir. I, al seu costat, ella recorda i imagina...
La noia, que és qui fas de narradora -en primera persona-, està sola, però no se'n sent mai. La memòria i la imaginació l'acompanyen i li permeten fer balanç i mirar cap a un futur que ara potser se li presenta incert i qui sap si esquiu. L'avi va criar-la com va poder, després que els seus pares no se'n volguessin fer càrrec. Un dia va dir-li que "cadascú necessita una desgràcia per viure", i qui sap si la va encertar. De fet, la memòria s'acaba convertint en una màquina d'imaginació, ja que tot allò que torna del passat és probable que ens arribi d'una manera molt diferent de com ho vàrem viure. Hi ha el temps del rellotge i el temps dels records, ens explica la protagonista. I potser tot dos no acaben de quadrar mai.
Ventura converteix "La llei de l'hivern" en un homenatge al pas del temps i a tot allò que és invisible i sempre ens acompanya, com l'instint o aquelles persones que, tot i no ser-hi, sempre continuen sumant. Com aquells fantasmes coneguts que ens xiuxiuegen coses a cau d'orella. La noia no té lligams, com el captaire de qui s'enamora. Potser representa tot allò que voldria per ella. El poble de l'avi és un poble com qualsevol altre, on molts dels seus habitants només són feliços complicant-se la vida. Tothom té el seu rol, com la gitana cega que porta la botiga de queviures i també d'esperança. Estem davant d'un llibre intimista i amb una escriptura clara i lluminosa que convida a la reflexió. Poesia pura.
"No me l’havia mirat mai, tanta estona seguida, ni a ell ni a ningú. Però me’l miro com si pogués arribar a entendre què és això de tenir coses a fer, a dir, i desaparèixer. Que totes les teves intencions, cabòries, dèries, manies, esperances, tot, sabeu?, tot quedi interromput. Pam. Tall de destral. L’arbre cau. I que mentre amb la pala et cobreixen de terra, d’una foscor semblant, o potser de la mateixa, neixi un nen. I que d’un extrem a l’altre tot passi en un segon. I que jo ara sigui enmig d’aquest segon i d’aquí res, com tothom, pam, tall de destral. Sí, sí, això mateix: un dia viu, l’altre mort. Un dia content, l’altre al clot. Un dia un marrec, un altre cabells blancs. Corre, corre, empaita-ho tot. Tall de destral, avall. Ostres, no sabeu com m’atabala pensar aquestes coses".dimecres, de juliol 05, 2023
Una pieza de más (Reyes Martínez)
dimarts, de juliol 04, 2023
Un judici de pedra (Ruth Rendell)
"L’Eunice Parchman va assassinar la família Coverdale perquè no sabia llegir ni escriure.
dilluns, de juliol 03, 2023
Una familia casi perfecta (Jane Shemilt)
dissabte, de juliol 01, 2023
El detective salvaje (Jonathan Lethem)
En Charles té un passat obscur i un present poc encoratjador. Viu en una caravana i la seva mascota és una zarigüeya. La té en un calaix de l'escriptori. Hi ha poca feina i accepta de bon grat l'oferta que li fa la Phoebe, una dona exhuberant i que no calla mai. Fins fa poc, treballava com a periodista a The New York Times; i encara no ha paït que Trump sigui el nou amo d'Amèrica. De l'Anabella només sap que és fan incondicional del cantant Leonard Cohen. Ara que ho recorda, potser algun dia li havia parlat d'una comunitat budista de Califòrnia... Al llarg d'aquesta aventura salpebrada amb tocs de surrealisme, la parella s'endinsarà en tot un seguit de terres desconegudes, on coincidiran amb societats que estan fora de qualsevol llei i ordre.
"El detective salvaje" és una novel·la negra amb tocs apocalíptics. L'autor ens dibuixa una Amèrica molt fràgil, plena de personatges excèntrics, començant pel mateix president. També és el cas, per exemple, dels integrants de les llebres i dels ossos, formats per dones i homes, respectivament. Viuen mig perduts a la muntanya i estan barallats des de fa temps. En Charles, que sempre ha estat amic de les causes perdudes, els coneix bé i els demana que l'ajudin. Necessita trobar a la noia desapareguda. Lethem ens explica aquesta road movie, que es presenta coma una oportunitat de redempció, amb ironia i molt de ritme. Ni el detectiu ni la periodista tenen clar cap a on van les seves vides i decideixen viure-les al dia i sense fer-se més preguntes de les necessàries. Un llibre tant original com retorçat.
"Una voz detrás de la placa n.º 8 respondió: «Está abierto». Empujé. Regía la consabida ley del sol deslumbrante, así que me cegó la penumbra. No había vestíbulo ni sala de espera, mucho menos una secretaria que cribara las visitas. Había entrado directamente en la supuesta suite, un espacio tenebroso, amplio y atestado que todavía se oscureció más cuando la voz me pidió que cerrase la puerta y obedecí. En el instante que había tenido para adivinar contornos, había identificado un escritorio del tamaño de una barca, una persona detrás, las siluetas junto a las paredes, todos ellos objetos inanimados. Al no haber nadie más emboscándome, me sentí razonablemente segura. Podía salir por la misma puerta antes de que él rodeara el escritorio. Llevaba un espray de pimienta en el bolso y una diminuta bocina de aire comprimido. No había usado ni el uno ni la otra, y puede que la bocina fuera de broma".
@Jordi_Sanuy