dissabte, de març 18, 2023

Allegro con fuoco (Jair Dominguez)

El bo d'en Jair Dominguez (Barcelona, 1980) té gràcia. Molta gràcia. Llegint "Allegro con fuoco" he rigut a cor què vols, però també m'ha sorprès (o no) la rebregada que dedica als treballadors d'una televisió fàcilment reconeixible. La seva. I la meva. Potser la teva. El llibre, amb una portada espectacular, té 239 pàgines i està publicat per Columna. Vaig posar-m'hi i el vaig llegir d'una tirada. Impossible aturar-se.

És ficció i, per tant, tot està permès i tot és possible. En Kilian Prats és l'últim enfant terrible del cinema català. La llista de damnificats del director és interminable, començant pels mitjans públics i el cinema català. Personalitza en Alcarràs, Albert Serra, Joan Ollé i Joel Joan i, sobretot, s'acarnissa amb els funcionaris de la televisió on està fent la seva pel·lícula de detectius. "Aquesta gent m'està xuclant l'ànima i no porto ni una setmana aquí". Les productores privades haurien de menjar a les seves mans, però és ell qui acaba deglutint del sector públic. Amb molts peatges. Renunciant d'una cosa darrere de l'altra. "Podríem posar-hi un negre. Un negre i un maricon, i així l'escena ja em quadraria més", li diu Herr Produktor. Ni el títol li deixen escollir.

En Kilian se sent ofegat per la burocràcia. Per a ell, demanar un puto cafè s'acaba convertint en una odissea. Per aconseguir coses importants segur que es necessiten anys i panys. Papers, més papers, problemes constants i treballadors desmotivats i sense esma. Resant perquè arribi la jubilació. Una colla d'incompetents en majúscules. "Allegro con fuoco" és àgil, visual i enganxa. En Jair porta la seva paròdia al límit. I ho fa de manera despietada. A la pàgina 101, quan parla de la música que li fan posar al director en una escena, no podia parar de riure. Surrealisme en estat pur. Un crac aquest Kidd Keo, que es veu que és un conegut cantant valencià de trap en anglès i castellà. Per cert, auteur Prats, si estrenes "Operació Budapest", avisa. No me la perdria per res del món.

"-Quina demagògia? Ets tu el que diu que la gent no entendrà les meves pel·lícules. Escolta’m, som al segle xxi, la gent ja no s’espanta quan veu una locomotora anant cap a la càmera. La gent està preparada per entendre trames complexes. La gent va entendre Tenet
-Ningú va entendre Tenet. Però estava ben feta i els actors eren bons. 
-No eren bons però eren americans i vosaltres sentiu un tio parlant anglès i se us posa dura. Podem fer una pel·li de puta mare, un llargmetratge seriós, res de pel·lis de camperols collint fruita o de subnormals caminant pel bosc; una pel·li en català, amb un guió de veritat, amb actors professionals. Fer-ho bé i guanyar premis".

@Jordi_Sanuy

La camarera (Nita Prose)

Vaig rebre la novel·la amb una nota on es podia llegir "t'encantarà! Molt curiosa". I així ha estat. Just a la fusta. La Molly és un personatge entranyable, d'aquells quasi impossibles d'oblidar. Treballa en un hotel de luxe i és la protagonista central de "La camarera", de la canadenca Nita Prose (Ontario, 1972). Està traduïda al castellà per Ángela Casteller García i publicada per Duomo. Té 373 pàgines i es llegeix amb un somriure als llavis.

En absència dels seus pares, la Molly ha estat criada per la seva àvia, la Gran, el seu únic referent a la vida. Parla amb frases fetes com "lo bueno se hace esperar", "Si te gusta tu trabajo, no trabajarás ni un solo día de tu vida" o "El trabajo de una camarera nunca termina". Camarera d'habitacions, de deixar-ho tot net i polit, no de menjador. I és la millor. Metòdica en la feina, però complicada en el tracte social. Es pren les coses al peu de la lletra, sense adonar-se de segones intencions ni de missatges subliminars. Té una vida més o menys controlada, fins que troba mort a un dels hostes, el senyor Charles Black, un magnat immobiliari dels grans. En aquest precís instant, la seva vida fa un tomb i comencen els problemes.

La Molly fa de narradora i ens ho explica tot en primera persona. A la sema manera -i amb més entrebancs dels esperats- intentarà demostrar que no té res a veure amb la mort d'en Black. La seva bona relació amb la segona dona del magnat, la Giselle, se li gira en contra i haurà de fer el que sigui necessari per netejar el seu nom. És una novel·la negra fresca i sense grans crims ni 'focs artificials' per adornar-los. Tot és casolà, amb personatges de carn i ossos i situacions creïbles. Salvant les distàncies, m'ha recordat les històries que escrivia Agatha Christie o que protagonitzava Colombo. Del detectiu de la gavardina. la Molly n'era fan incondicional. Ritme, humor i misteri. Un 'qui és qui' encantador.

"Soy tu camarera. Soy la que limpia tu habitación de hotel, la que entra como un fantasma mientras tú estás por ahí, deambulando todo el día, sin realmente preocuparte por el desorden que has dejado atrás o por lo que yo pueda encontrarme una vez que te has marchado. 
Soy la que vacía tus papeleras, en las que has tirado los tiques que no quieres que nadie encuentre. Soy la que cambia tus sábanas, la que puede decir si has dormido en ellas o si la noche anterior tuviste compañía. Soy la que coloca tus zapatos al lado de la puerta, la que sacude las almohadas y encuentra algún que otro cabello. ¿Tuyos? No creo. Soy la que limpia después de que en plena borrachera salpiques el asiento del inodoro o algo peor".

@Jordi_Sanuy

dilluns, de març 06, 2023

La noche de Damballah (Jordi Solé)

"La noche de Damballah" m'ha atrapat des de la primera pàgina, com ja em va passar amb "El tigre i la duquessa", l'anterior novel·la de Jordi Solé (Sabadell, 1966). Aquesta té 336 pàgines i està publicada per Alrevés. Quasi tot passa en una Barcelona fosca i bruta on la gent sobreviu com pot. També ho intentava la jove nigeriana a qui troben brutalment assassinada a la Zona Franca. El somni d'un futur millor s'ha esbotzat en mil bocins.

En Lluís Artigas és un policia que va per lliure. Sempre hi ha anat. Està fart de tot i no té res a perdre. Els companys li fan el buit, encara més des que va desaparèixer una partida de cocaïna que havien confiscat. Creuen que se la va quedar ell, però mai no s'ha pogut demostrar. Cas tancat. Sigui com sigui, sempre està sota sospita. En l'assassinat de la jove hi veu una possibilitat de redempció i resoldre'l se li col·loca entre cella i cella. Qui també està molt interessada en el cas és la Mònica Vidal, una periodista que tampoc passa pel seu millor moment. Prové d'una gran nissaga i té massa coses a demostrar. Necessita una història per sortir del pou i qui sap si podria ser aquesta. El seu cap i protector, en Xavier Bertrán, és qui la posa sobre la pista. Li té una estima especial.

Estem davant d'una novel·la negra clàssica, protagonitzada per un antiheroi de manual. L'Artigas, irònic i malparlat, es mou com peix a l'aigua entre prostitutes, traficants i malfactors de tota mena. L'autor ens ho explica tot amb molt de ritme, perquè sempre passen coses. Sense pauses. Damballah, per cert, és un dels 'loas' més importants de la religió vudú haitiana. Se'l considera el pare celestial i el creador primigeni de tota vida. Precisament el vudú podria ser la clau de l'assassinat de la noia nigeriana. Tant en Kabiru com l'Eshu, arribats des de Benin City, són dos personatges molt ben treballats. El primer és qui resol tots els problemes -pistola en mà-, el segon el bokor o sacerdot vudú. Fa posar els pèls de punta. Al final, tot quadra, sense fissures, amb un final estel·lar.

"Quedaba muy poca gente en el cuerpo dispuesta a tomarse un café en público con Lluís Artigas. Un informe redactado con un estilo escéptico que reconocía de mala gana no haber encontrado pruebas con las que encausarte no eran suficiente para que te considerasen inocente.
Y si no eres inocente solo puedes ser culpable.
El cabo de Antivicio, Claudi Hostalot, era uno de los pocos que no actuaban como si Lluís hubiese contraído el ébola y pudiera contagiárselo con solo estar en el mismo edificio. Cuano lo llamó, no tuvo ningún inconveniente en citarse con él en una cafetería del centro".

@Jordi_Sanuy

dissabte, de març 04, 2023

Sota l'ombra de la Washingtònia (Roger Bastida)

Depenent dels resultats, de vegades potser és millor viure en la inòpia que anar massa lluny i descobrir coses que mai no hauries volgut saber. Podria ser el cas de la Cecília Arboix, la filla petita d'una família benestant amb negocis tèxtils i colònia a Puig-reig. Ella és una de les protagonistes de "Sota l'ombra de la Washingtònia, de Roger Bastida (l'Hospitalet de Llobregat, 1990). El llibre té 350 pàgines i està publicat per Columna.

Als Arboix els coneixem l'any 1920, just després que un pistoler assassini un veí seu, també patró industrial barceloní. Per intentar fugir dels anarquistes, en Joaquim, la seva dona Magdalena i els seus fills (la Cecília i l'Enric) s'instal·len a l'Hospitalet, acompanyats d'una corrua de servei sense fi, amb expolicia inclòs. Cal estar protegits. Allà hi tenen un palauet modernista, amb un impressionant jardí exòtic, on no falten les washingtònies, un gènere de palmeres originàries dels Estats Units i de Mèxic. Bonica i envejada casa d'estiu. Va comprar-la i reformar-la l'avi Francesc de Paula, que es va fer ric a Cuba, negociant amb sucre... i alguna cosa més. Secret, que està passant de generació en generació, i que ara l'espavilada de la Cecília intentarà descobrir. Amb víctimes col·laterals.

La història que ens explica en Roger té una mica de tot. Fins i tot, una picada d'ull a la seva anterior novel·la, "La llarga revetlla". A l'Hospitalet, els Arboix cada any n'organitzen una amb el bo i millor de cada casa. A "Sota l'ombra" ens parla del pistolerisme, de les vagues de treballadors, del tràfic atlàntic d'esclaus i també de rituals i d'un fantasma que fa pudor de claveguera i no descansa en pau. És un llibre elegant i molt descriptiu, de plantes objectes i persones, que guanya ritme i emoció a mesura que avança, amb un gran final, ja amb alguns dels protagonistes amb edat avançada. Reflexiona sobre el fet d'enriquir-se amb la suor i el patiment dels que van néixer al 'costat fosc', com diria el bo de Pau Donés. I clar, amb el pas del temps, alguns cognoms són bruts i difícils de portar.

"La calma que normalment regnava al jardí dels Arboix es va veure interrompuda pel parell de delicioses explosions que va fer el Renault en aturar-se. Les minyones, plantades en vano al davant de la torre, van haver d’enxiquir els ulls o fer visera amb la mà per evitar el sol del migdia, que llepava amb els seus rajos la bellesa cromada de l’automòbil, miratge resplendent entre volutes violàcies de gasos de motor. El senyor va baixar abans que el xofer tingués temps d’obrir-li la porta. La senyora, que tot el viatge havia estat pendent que els nens no es barallessin, sí que va esperar-se a la gentilesa del conductor. Volia escenificar, amb tots els ets i uts, l’entrada de la seva família a la finca. La seva finca de l’Hospitalet de Llobregat...".

@Jordi_Sanuy

dimecres, de març 01, 2023

Extrañas (Guillermo Arriaga)

Lo anómalo disgusta y da miedo. Y hay que invisibilizarlo al máximo. En la Inglaterra del siglo XVIII, no hay cabida para bestias, adefesios o engendros. Se les puede llamar de mil y una maneras. Sus familiares les tratan con desprecio, peor que animales, pero los mantienen con vida. Por cuestiones religiosas. Estos seres diferentes llenan las 489 páginas de “Extrañas”, la última y apasionante novela de Guillermo Arriaga (Ciudad de México, 1958). Está publicada por Alfaguara

William Burton es el noble heredero de una poderosa casta de guerreros autoritarios, que hace muchas generaciones que impone su ley con mano de hierro. Algunos de sus rivales han sido descuartizados y han acabado siendo comida para perros. Nadie se atreve a plantarles cara. El día que William visita todos sus dominios -le están preparando para el relevo generacional- descubre a los dos primeros esperpentos y su vida cambia para siempre. Decide que quiere ser médico y ayudarles en lo que sea posible. Pero su padre se lo prohíbe. Se niega a atender a sus razones. Al no hacerle caso, decide desterrarlo. Seguirá manteniéndolo económicamente, pero no podrá volver jamás a casa ni hablar con nadie de la familia. La medicina es charlatanería y farsa. 

La escritura de Arriaga tiene una fuerza excepcional, con personajes profundos y llenos de contradicciones. El de William es un viaje hasta los confines del mundo, llegando a Egipto y a Abisinia. Y lo hace al lado del gigante Robert Black, un eminente médico especialista en 'enfermedades raras'. Es el genio indiscutible de la época, tamizado por la ingesta de litros y litros de absenta. El vástago de los Burton no puede entrar en la universidad, pero se rodea de los mejores para absorber conocimientos y ejercer de médico. Sin licencia. Por sus manos pasan una mujer elefante, un hombre lobo, cabras bicípites, una momia también con dos cabezas y las extrañas, de las que nada explicaré. Un pequeño catálogo de seres y estares, como rezaba el título de uno de los discos de El último de la fila

UNA NOVELA CATEDRALICIA 

“Extrañas” es una novela catedralicia, sin apenas puntos y aparte. El autor nos lo explica todo de corrido, sin capítulos ni separaciones. Esto ayuda a crear una atmosfera muy cargada, donde las bestias rivalizan con prostitutas y mercaderes y boticarios llenos de sabiduría. “Los Hombres aparentan buscar un coño, en realidad, claman por un oído”. Me ha llamado la atención las dos o tres autopsias en las que William participa, narradas con un realismo total. Gran ensayo sobre la condición humana y la lucha entre la ciencia y la religión. De Arriaga ya había leído y comentado "Salvar el fuego", "El salvaje", "El búfalo de la noche" y "Un dulce olor a muerte". Cuando él publica, el mundo se para. Hay que leerlo y disfrutarlo al momento. 

“Conservo claros los recuerdos de esa mañana como si recién acabasen de suceder y no varios años atrás, ese día mi madre ordenó a las criadas vestirme de negro, en cuanto amaneció mi padre me pidió acompañarlos, en el camino descubrí hacia dónde nos dirigíamos, al lugar prohibido, aquél donde ni yo ni mis hermanos, ni ninguno de los sirvientes, estábamos autorizados a ir: al cementerio del castillo, por boca de las cocineras y de las ayas había escuchado relatos estremecedores sobre fantasmas, sobre seres infernales con dientecillos filosos aguardando entre las tumbas, sobre fuegos fatuos en cuyas flamas se dibujaban los rostros de quienes se hallaban ahí enterrados, cuando se lo comenté a mi madre me regañó, «por eso no es bueno convivir con la servidumbre, te llena la cabeza de tonterías, en ese lugar descansan tus antepasados, debes venerarlo»...”

@Jordi_Sanuy

diumenge, de febrer 19, 2023

La llarga migdiada de Déu (Pep Coll)

Segur que més d'un cop i de dos heu sentit algú preguntant per què Déu ha permès que passés una desgràcia o altra. Doncs, possiblement, estava fent la migdiada. Aquesta és la resposta que li donen a Samuel Silverstein, el protagonista indiscutible de "La llarga migdiada de Déu", l'última novel·la de Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949). És molt llarga, 633 pàgines, i està publicada per Proa. D'ell ja havia comentat "L'any que va caure la roca"

En Samuel perd tota la família, en dues tongades, però no s'ensorra. La segona després d'un bombardeig de la Luftwaffe, a França, l'any 1940. Fins aquell moment feia transportista. L'home arriscarà les poques coses que li queden per salvar infants jueus. Ell també ho és. I ho fa convertint-se en colporteur o venedor ambulant, amb una caixa de fusta penjada a l'esquena. Hi portava estampes, postals, fulles d'afaitar, pintallavis... i altres petites coses que creia que podria vendre amb una certa facilitat. Aquesta feina-tapadora li va permetre apropar-se als pobles i masies de l'Arieja, on intentava que adoptessin momentàniament a les nenes i nens que anaven rescatant. És un personatge extraordinari. Tot bonhomia. Capaç de qualsevol cosa per ajudar als més necessitats.

En el monestir de l'Artiga -fruit de la imaginació de l'autor- hi viuen desenes d'infants i adolescents jueus, sota l'auspici de la Creu Roja suïssa. Els masovers són espanyols. Van arribar-hi fugint del franquisme. Està a prop de Sent Gironç. Allà en Samuel hi deixa en Philippe, a qui coneix enmig de l'èxode de fugitius que les tropes nazis empenyien cap al Midi. El nen, que té el llavi leporí, no és jueu, però es comporta com si ho fos. Ell és un dels nens de l'Artiga que intentarà fugir cap a Espanya a la recerca d'una vida millor. El líder de l'expedició és en Helmut, que no té por de res ni de ningú. Els nazis no els posaran les coses fàcils. La novel·la està molt ben escrita i es llegeix amb facilitat. Els personatges són propers i és fàcil fer-te'ls teus. Començant pel colporteur, difícil d'oblidar. 

"No va poder evitar de veure altre cop la cabina del seu Ford, que continuava vora la cuneta. Amb el cap més fred va pensar: «Si no estiguéssim en guerra, ara podria acudir a l’asseguradora». Tenia contractada una pòlissa amb una casa de Brussel·les que cobria tota mena de sinistres. Tanmateix, què podia reclamar avui amb una Bèlgica ocupada pels alemanys? La guerra total de Hitler havia deixat sense efecte els pactes escrits. Mentre s’hi acostava va reparar que els saquejadors n’havien tancat les portes i se n’havien emportat una de les rodes, la del cantó del xofer. En veure que es movia algú dins de la cabina, collí una pedra de terra i la feu espetegar contra la carrosseria. De dins en va sortir un xiquet de nou o deu anys, la pell torrada i un trau obert al llavi superior que li desfigurava el rostre".

@Jordi_Sanuy

dimecres, de febrer 15, 2023

Memòries de mi mateix (Ferran Torrent)

“Memòries de mi mateix” és una novel·la divertidíssima. Tot i el títol, no recull els records de Ferran Torrent (Sedaví, 1971). L’escriptor valencià ens regala una història que gira al voltant de la lluita antifranquista i de l’espoli nazi. Té 390 pàgines i està publicada per Columna. El personatge central és el Mític Regino. En la part final del llibre, ell sí que explica les seves memòries; i ho fa en primera persona. Fins ara, la vida delictiva d'aquest engalipador bon vivant era un secret ben guardat.

Al Mític Regino, personatge extraordinari, el coneixem de fa temps. Apareixia en anteriors obres de Torrent, com "Un dinar un dia qualsevol" (2015), “Individus com nosaltres” (2017) i "Poder contar-ho" (2019). Ara viatgem fins als seus orígens, quan va començar a falsificar documents i quadres. Va teixir una trama de falsificació d’art clàssic i contemporani espectacular. Sigil·losa i quasi imperceptible. Tot i això, el seguia de ben a prop Pedro Serra, cap de la policia repressora de la dictadura franquista. Torturador i criminal per vocació, entrenat per la Gestapo. I corrupte. De corrupció, Torrent també ens en parla molt, com sempre. “En política -diu- l’instint de supervivència és més fort que l’ètica. I això val per a tots els polítics”. N'hi ha per cremar la barraca!

Al costat del Mític, hi trobem als seus companys habituals, tot i que en aquest llibre -coral i amb molt de ritme- estan força difuminats. És el cas del Messié, del Llargo, del pare Rafel -que comença a perdre el cap per culpa de l’Alzheimer- i del senyor Bohórquez, un advocat retirat. Negocis foscos, diner negre a cabassos i complots per fer caure governs. El  periodista Marc Sendra, que fa de narrador, encara té al cap l’atracament en un banc de València, l’any 1983. Van desaparèixer 1.500 milions de pessetes. Hi va tenir a veure alguna cosa en Regino? El llibre arriba fins a fl’any 2019, des del 1968, quan tres joves amb conviccions polítiques van fer una pintada reivindicativa el dia abans de l’enterrament del seu alcalde. Una pintada amb conseqüències greus. En vull més! 

"-Encara estan en actiu. Necessite el final si més no albirar-lo. Ja saps que en tinc el títol: El segon sistema. Trobe excepcional que hagen ordit tot un seguit de negocis diversos, pràcticament tots il·legals, amb empleats immigrats sense papers, delinqüents retirats que cobren un subsidi de l'empresa, una residència al centre de la ciutat, amb un consell d'administració compost, entre d'altres, per un capellà menyspreat per l'arquebisat, un advocat que té una filla que ha condemnat alguns dels residents en el passat i un periodista ací present. Espectacular i alhora meravellós, amb totes les normes, constitucionals o de les altres, rebentades. Fa uns mesos el senyor Bohórquez m'explicava, entre xamada i xamada a aquells enormes cigars que fuma, que, al cap i a la fi, Messié i el Llargo, els lladres en general, mitjançant el robatori, tenen la utilitat de restablir l'equilibri del repartiment de la riquesa".

@Jordi_Sanuy

dissabte, de febrer 11, 2023

El boig dels ocells (Care Santos)

Estornells. Molts. Passió per Shakespeare. Una periodista intrèpida que planta cara al patriarcat. I la ciutat de Nova York, a la segona meitat del segle XIX, convertida en un protagonista més. Care Santos (Mataró, 1970) ho junta tot a "El boig dels ocells", una novel·la humana i plena d'amor que es llegeix amb un somriure als llavis. Està basada en personatges històrics. Té 360 pàgines i està publicada per l'editorial Columna. Ha sortit a la venda aquest dijous.

L'Eugene Schieffelin tenia cultura, diners i una bona posició social. Això li va permetre pagar tres-cents dòlars i marxar cap a Londres per no incorporar-se a files. Va viure la guerra de lluny, allotjat en un luxós hotel amb la seva dona i la seva germana, la Catherine i la Martha. Elles eren devotes de Shakespeare; ell, dels ocells. Fins al punt de voler portar a Nova York els estornells que la Martha va veure volant per Hyde Park. La història dels Schieffelin es barreja amb la de Nellie Bly, que es va proposar fer la volta al món en menys de 80 dies, que és el que va trigar Philleas Fogg, el protagonista de la novel·la de Jules Verne, autor amb qui Bly es va arribar a entrevistar. El nexe entre uns i l'altra és un jove dibuixant -que fa de 'meteoròleg'- atropellat pel xòfer del matrimoni.

"El boig dels ocells" és un llibre molt visual i que es llegeix amb facilitat. No costa gens imaginar-se la Nova York que la Care ens dibuixa, encara molt lluny de la ciutat que tots coneixem. Llegir el llibre m'ha permès conèixer alguns fets històrics destacats, com els disturbis de l'Astor Place, amb més de vint morts. Tot va començar amb la baralla entre dos actors, un anglès i un nord-americà, que discutien sobre quin era el millor fent els papers principals de Shakespeare. També l'accident que va tenir un avió que va xocar amb un estol d'estornells -amb 62 persones mortes- i el ja esmentat viatge de Bly, sola i amb només una bossa de mà. No necessitava res més. Per cert, un cop més, l'autora fa referència al pintor William Turner, per qui compartim passió. Una història màgica.

"Una onada de fred s’acosta a Nova York. Avui la temperatura encara és agradable, tot i que fresca, com correspon a un dia de finals de novembre. Demà serà diferent. Som a l’any 1889. Les finestres de la sala de casa dels Schieffelin són obertes. Al seu través s’hi poden veure els arbres encara escanyolits de l’avinguda Madison i les voreres desertes. L’esmorzar s’ha servit amb l’opulència de cada dia, tot i que els Schieffelin mai no han estat golafres i ara ho són menys que mai. En els seus gairebé quaranta anys de matrimoni només han esmorzat separats mitja dotzena de vegades".

@Jordi_Sanuy

dimarts, de febrer 07, 2023

Contra el món (Pere Antoni Pons)

'Distopia' és la primera paraula que em ve al cap quan penso en "Contra el món", de Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). És evident que les muntanyes de la serra de Tramuntana no desapareixeran volant (com passa a la novel·la), però la massificació i el turisme sense treva els hi estan fent molt de mal. I cada cop queda menys temps per fer marxa enrere. El llibre està publicat per Empúries i té 409 pàgines. Hi ha qui l'ha batejat com a postapocalíptic, però jo no diria tant. M'ha agradat molt.

Posem-nos en l'escenari fictici que les muntanyes desapareguessin, com adverteix l'autor a través d'aquesta sàtira delirant. Serviria d'avís? A partir d'aquell moment potser faríem les coses d'una altra manera? Doncs no. Alguns hi veuen una gran oportunitat de negoci; i s'obsessionen en apadrinar una reconstrucció faraònica. Embolica que fa fort. Del desert actual, a la serra de Tramuntana d''abans'. Que no hi falti de res, encara que tot estigui fet de cartó-pedra. Cinisme en estat pur, amb l'especulació i la corrupció de protagonistes. Saturar Mallorca un cop més, sense aprendre de les errades. Un empresari alemany i un de madrileny, endurits en mil batalles, seran els encarregats de liderar la reedificació. 

Els principals protagonistes d'aquesta història sense treva són en Sebastià, en Maties i en Miquel, incongruents i plens de contradiccions. En Sebastià, que és pintor, continua sense superar que la dona el deixés i encara no té clar què pinta ni per què. En Maties, exdirectiu del sector hoteler, sap que s'hi cou a Mallorca, però no dubte de tornar a pujar al carro -ja estava jubilat- quan li demanen assessorament per crear la nova serra de Tramuntana. I en Miquel, activista ecologista, està superat pels esdeveniments. Bona xerrera i poca acció. Amb aquesta obra quimèrica, divertida i amb molt de ritme, Pons deixa constància que hi ha una emergència socioeconòmica, mediambiental i també lingüística i que cal posar-hi remei com més aviat millor. Fem-li cas.

"De joves -perdona que em posi així, ja t'he demanat perdó una vegada i és possible que te n'hagi de tornar a demanar-, pensam que viure consisteix sobretot a cobejar, obtenir, acumular, posseir. Posam anys, però, i aprenen a la força que viure és perdre, malgastar. Potser sí que viure continua sent, segons com, una acumulació, però a partir d'un moment deixa de ser una acumulació de sumes i passa a ser-ne una de restes. Segur que hi estàs d'acord: una acumulació de pèrdues, buits, forats, absències... Res que no sàpiga tothom, res que els vells que vàrem conèixer de joves no ens expliquessin perquè no ens agafàs desprevinguts. Hi ha pèrdues, però, per a les quals ningú està preparat. Perquè són inconcebibles".

@Jordi_Sanuy

dissabte, de febrer 04, 2023

El ladrón de rostros (Ibon Martín)

Ibon Martín (Donostia, 1976) se ha convertido en el gran mago del suspense rural. En "El ladrón de rostros" nos reencontramos con la inspectora Ane Cestero y su Unidad de Homicidios de Impacto. De nuevo tiene que adentrarse en el interior de Euskadi, concretamente en la pequeña localidad de Oñati, paran desenmascarar a un peligroso asesino. El libro está publicado por la editorial Plaza Janés, tiene 462 páginas y mantiene la tensión hasta el final.

Todo empieza cuando aparece el cuerpo mutilado de una mujer. Alguien la cogió desprevenida mientras practicaba un rito de fertilidad ancestral en Sandaili, en la ermita de San Elías, por los senderos del mítico Basajaun. Su torso ha sido abierto y vaciado y las manos están colocadas a ambos lados de su abdomen en actitud de entrega. Cestero, Madrazo -con quien la inspectora tuvo una historia amorosa-, Julia, Aitor y compañía no tardarán en descubrir que la escena está relacionada con los apóstoles que Oteiza esculpió en la fachada de la basílica de Arantzazu. También están vacíos por dentro. Por si fuera poco, se dan cuenta de que el culpable copió el rostro de su víctima para hacer una máscara. ¿Con qué objetivo?

Estamos ante una novela negra absorbente y muy visual. Es fácil imaginarse los verdes paisajes, los desfiladeros y las cuevas descritos por el autor. Lugares que pueden visitarse, ya que son reales como la vida misma. Allí, donde todo tendría que ser paz y calma, con pastores, ovejas y quesos de Idiazabal, el mal arremete con una fuerza brutal. El "Apóstol" tiene sed de venganza y no tardará en volver a matar. Martín nos regala un rompecabezas en el que encajan los mitos y las leyendas vascas y la más cruda realidad. Todo pasa en apenas dos semanas, entre el 3 i el 15 de mayo de 2021. En tiempos de pandemia, con mascarillas, cierres perimetrales, centros de terapias alternativas, privatizaciones y sobornos, abejas fabricando miel y muchas argizaiolas o cerilleros de difuntos. 

LAS MOTIVACIONES DEL ASESINO

A lo largo del libro se distribuyen algunos capítulos, muy cortos, narrados en primera persona, que nos permiten conocer más de cerca al asesino, que hasta el final no sabemos quien es. Hay varios sospechosos. Capítulos que empiezan con un pasaje de la Biblia y que dejan claras sus motivaciones. De los nuevos personajes me quedo con Gaizka, un aprendiz de pastor que se encuentra con la primera víctima y que también tiene relación con algunas de las posteriores. A Ane Cestero también le cae en gracia... Han pasado pocas semanas y "El Ladrón de rostros" ya se ha convertido en un superventas. Los dos casos anteriores de la Unidad de Homicidios de impacto son "La danza de los tupilapes" y "La hora de las gaviotas". Por cierto, gran guiño a Mikel Santiago con el concierto de Diego León y sus Deabruak en la vieja cárcel de Bergara.

"Los aros concéntricos todavía no se han extinguido cuando una nueva gota vuelve a caer en la bañera de piedra. En el mismo lugar, con la misma cadencia entre una y otra. Enseguida llegará la siguiente, y después otra más. Y así día y noche desde hace miles de años. La montaña llora, hace brotar su fría savia a través de las estalactitas del techo, para llenar esa pila de vida y esperanza. Arantza recorre la cueva con la mirada. Observa los escalones que se pierden en su interior, la ermita de San Elías y, a su espalda, bajo cielo abierto, el abismo que cae a plomo hasta las aguas negras del embalse de Jaturabe. Está sola, no hay nadie más. Ella y la roca, ella y el agua, ella y el aire. Ese cuervo solitario que se ha posado unos metros más allá y la observa con sus ojillos inteligentes no va a lograr incomodarla".

@Jordi_Sanuy

diumenge, de gener 29, 2023

El hombre del laberinto (Donato Carrisi)

Qui s'amaga sota del capgròs de conill? Qui és el canalla que ha manllevat la joventut a la Samantha? Per què l'ha deixada anar després de tant de temps? Trobem les respostes a aquestes preguntes llegint "El hombre del laberinto", un d'aquells thrillers foscos que et segresta des de la primera pàgina i no t'allibera fins que l'has acabat. El firma Donato Carrisi (Martina Franca, 1973). Està traduït per Maribel Campmany i publicat per Duomo Ediciones.

La Samantha tenia tretze anys i anava cap a l'escola tota contenta. Havia quedat amb un noi que li agradava. No hi va arribar mai. Un conill gegant va sortir d'una furgoneta i se la va emportar. Tothom la donava per morta, però ara, quinze anys després, reapareix com per art de màgia. La ingressen en un hospital, ferida i traumatitzada. Allà, el doctor Green intentarà entrar a la seva ment per descobrir qui era el seu carceller, a qui ha batejat com l'home del laberint. Ella assegura no haver-li vist mai la cara. S'hi relacionava a través de diversos jocs i proves, com el cup de Rubik. A més progressos, més menjar i  'comoditats'. La Sam tampoc no és conscient que han passat molts anys i que ha anat creixent Al laberint no hi havia miralls i ella, equivocadament, pensava que encara era una nena.

El doctor Green busca el criminal dins del cap de la noia. Miren de trobar-lo sobre el terreny la policia i en Bruno Genko, un detectiu privat que s'està morint. La seva és una apassionant lluita a contrarellotge. Carrisi ens regala una altra novel·la negra de manual, amb un munt de personatges torturats i amb poques o nul·les sortides. És el cas del mateix Bruno. L'única persona en qui pot confiar és una noia transsexual que malviu allitant-se amb homes. El ritme del llibre és trepidant i està ple de girs inesperats. Arriba un moment, sobretot al final, que comences a dubtar de tot i ja no saps ni que creure't. Tot és relatiu. El problema és que darrere d'un assassí sanguinari hi pot haver qualsevol persona... aparentment 'normal'.

"Lo primero que emergió de la oscuridad fueron los sonidos, como una orquesta que afina los instrumentos antes de un concierto. Sonidos caóticos o regulares, pero en cualquier caso suaves. Notas electrónicas, acompasadas. Ruedas de carritos yendo de un lado a otro y el tintineo del cristal cuando choca entre sí. El ritmo discreto de algún teléfono. Pasos apresados pero ligeros. Todo ello mezclado con voces incomprensibles y distantes, pero al fin y al cabo humanas: ¿Cuánto hacía que no escuchaba una voz? Y también oía su propia respiración. Regular y a la vez profunda. Se parecía a respirar en una cueva. No era eso, había algo que le oprimía la cara".

@Jordi_Sanuy

Sol de nit (Emma Martí)

Diuen que la rutina és el costum, pres per l'ús sovintejat, de fer una cosa d'una certa manera. Fins que la deixes de fer-la igual i vola tot pels aires. Ho sap perfectament la Consol (que evoluciona cap a Sol en la seva versió 2.0), la gran protagonista de "Sol de nit", de la barcelonina Emma Martí. El llibre té 265 pàgines i està publicat per Voliana Edicions. És àgil, divertit i tot el que explica és fàcil d'imaginar. El costum pot acabar ofegant-te!

Barcelona. Anys 60. La Consol i l'Olga són bones amigues i sovint esmorzen juntes. Tot va més o menys bé. Fins que l'Olga, casada, li diu que té un admirador. Un company de feina. La Consol, encara que no ho reconeix, se'n mor d'enveja. Ella també vol  tenir-ne un, de fan entusiasta! Se'l mereix. N'està farta del marit, dels fills i de la sogra. El cos li demana una mica de marxa. Ha arribat el moment de posar-hi una mica de sal a la vida! I fins aquí puc detallar. "Sol de nit" funciona com a comèdia esbojarrada, però també com a novel·la realista on tot és possible. L'autora ens parla d'adulteri, de luxe, d'enveges, de mentides i de tot el que faci falta. La Conol, que ja no vol ser l'esposa exemplar del franquisme, comença a jugar amb foc. Això sí, intentant no cremar-se. Ho aconseguirà?

A banda de la grandíssima Consol/Sol, molt ben dibuixada, em quedo amb el seu marit (un carallot de manual) i amb el senyor Manubens, el cap de l'empresa on treballa. Un dia, en un sopar, ella el confon amb el maître del restaurant i l'home es fa un tip de riure. N'apunta la 'matrícula'. El senyor Manubens m'ha fet pensar en un pop llefiscós. Té les mans llarguíssimes i diners per comprar-ho tot, costi el que costi. Cada capítol comença amb un petit text en cursiva que ens parla d'una dona que està a punt de fer alguna cosa concreta. Des de dos quarts d'onze del matí fins a pràcticament dos quarts de tres de la tarda. Qui és i per què es prepara tant a consciència? Ho sabrem el final del llibre, que és tot un viatge ple de passions portades al límit. Molt visual.

"Tenia els ulls tancats i no els volia obrir. La Consol volia aprofitar aquells moments per recordar tot el que havia succeït en els últims dies. Estava asseguda i es movia segons el trontoll del tren, fent-se l'adormida. Tenia el cap recolzat entre el vidre i el seient, i només quan hi havia algun canvi d'agulles es movia lleugerament per tornar a la posició inicial. Les mans les tenia creuades damunt la falda, la dreta agafava l'esquerra a l'alçada del canell i premia la polsera. De lluny sentia les converses d'altres compartiments, que eren aplacades pel soroll continu i monòton del tren...".

@Jordi_Sanuy

dimecres, de gener 18, 2023

Indira (Santiago Díaz)

Santiago Díaz (Madrid, 1971) lo ha vuelto a hacer. "Indira" es igual o incluso más adictivo que los dos anteriores libros de la serie, "El buen padre" y "Las otras niñas". Está publicado por Reservoir Books -410 páginas- y sale a la venta hoy jueves. Lo he leído en poco más de 24 horas. Es muy visual (el autor es guionista de cine y televisión) y tiene un ritmo endiablado. Hay muchos frentes abiertos, que acaban convergiendo en un apoteósico final.

Del argumento no voy a explicar nada que no esté en la contraportada. Hay que ir descubriendo las cosas paso a paso para poder digerirlas convenientemente. El personaje de la inspectora Indira Ramos me sigue entusiasmando. Arrastra un trastorno obsesivo-compulsivo desde que cayó en una fosa séptica. Esta vez, con la que se le viene encima, su fobia a los microbios se convierte en un mal menor. Junto al inspector Iván Moreno -continúa su historia de amor y odio- tendrá que enfrentarse a algo de índole personal que puede acabar con su cordura para siempre. Pero más allá de esta búsqueda a contrarreloj, los policías investigan el hallazgo de varios cadáveres en un solar en construcción. Habrá que indagar su pasado para saber si se conocían entre ellos...

Entre los personajes 'secundarios' aparece con mucha fuerza Jotadé, un oficial gitano de métodos poco ortodoxos pero muy efectivos. Le veo un largo recorrido. Poco después de entrar en el equipo de Indira se da cuenta de que su compañera Lucía Navarro no es trigo limpio. Sin hacer demasiado ruido, intentará saber qué es aquello que esconde y que no le deja vivir. De hecho, él también tiene varios muertos en el armario. El futuro presidente de gobierno y la actriz que ya ha vivido sus mejores días -que coinciden en una de las tramas secundarias- también están muy bien dibujados. Santiago Díaz es el nuevo mago de la novela negra. Como dice Mikel Santiago en la portada de Indira, "escribe a navajazos. Espectacular. Imprescindible para los fans del noir". Pues eso. Ya desde "Talión", añadiría yo!

"Cuando en mitad de una boda las puertas de la iglesia se abren de par en par, la gente sabe que solo puede ser alguien con ganas de hacerlo saltar todo por los aires. Si tienen algo que ocultar, los novios suelen temerse lo peor, y la inspectora Indira Ramos fue de las que aguantó la respiración con los ojos cerrados mientras el novio, los testigos, el cura y los invitados se giraban sobresaltados. Aunque tenía claro que quería a Alejandro Rivero, en el fondo deseaba ver aparecer al inspector Iván Moreno, de quien, por mucho que intentase ocultárselo tanto a los demás como a sí misma, seguía enamorada...".

@Jordi_Sanuy

divendres, de gener 13, 2023

Mentre la neu sigui blanca (Jordi Boixadós)

Un silenci continuat i una pregunta prohibida i sense resposta. Un pare i un fill que, tot i estar molt units, no acaben d'empeltar-se. Un secret sense desllorigador que s'està allargant eternament en el temps. I, al final, tot s'acaba... De paraules no dites i de confidències amagades ens en parla l'escriptor i traductor Jordi Boixadós (Barcelona, 1958) al llibre "Mentre la neu sigui blanca". El llibre té 409 pàgines i està publicat per l'editorial Columna.

L'Einar, que té quaranta anys, va néixer i viu en una petita localitat al nord de Suècia. En Pere, que és el seu pare, va marxar de Catalunya de ben jove i no hi ha tornat mai més. Ni ganes. Continua sense explicar-li els motius de la seva fugida aferrissada. Tema tabú. Fins que un dia l'home està disposat a sincerar-se. Això sí, ho farà a la seva manera. Té previst obrir-se de viu en viu a la muntanya, concretament al Padjelantaleden. Ja van anar-hi plegats l'any 1996. Hi té un bon record. Però molts cops les coses no surten com es planifiquen d'antuvi i l'hereu es veu obligat a viatjar al país del progenitor per descobrir els seus orígens en primera persona. Sense cap protecció. I no ho tindrà gens fàcil. 

És difícil classificar "Mentre la neu sigui blanca" perquè funciona com a llibre d'aventures, com a novel·la negra -amb fets luctuosos inclosos- i també com a memoràndum de viatges per la Catalunya rural, amb masies abandonades i pobles que creixen a càmera lenta. Embolcalla la història amb una banda sonora de cançons sami, amb Marie Boine al capdavant. Boixadós fa un gran retrat de personatges. Són propers i tenen moltes capes de profunditat. Més enllà dels dos principals em quedo amb en Josep, que no puc explicar qui és. Em va robar el cor des del primer moment. Diu un munt de coses sense ni tan sols obrir la boca. L'autor ens ho conta tot amb un llenguatge planer i sense presses, camí d'un final emotiu i amb una gran càrrega de profunditat. De vegades no es tracta de preocupar-se. N'hi ha prou amb ocupar-se...

"L’Einar va aturar el trepant a mig moviment, el va deixar repenjat en el gel i es va quedar contemplant el petit solc circular que havia començat a marcar un segon abans. L’Einar va aturar el trepant a mig moviment, el va deixar repenjat en el gel i es va quedar contemplant el petit solc circular que havia començat a marcar un segon abans. Feia deu anys, o potser més, que ja no preguntava al pare per què havia marxat del seu poble i per què no hi havia tornat mai, i l’última cosa que ara esperava era que l’home, dret al seu costat sobre el gel, acompanyat del Bruce, li digués que sí, que l’hi explicaria, com si aquells deu anys no haguessin passat i ell acabés de fer-li la pregunta".

@Jordi_Sanuy