dimecres, d’abril 10, 2024

La puresa de l'engany (Gerard Quintana)

Decebut. Frustrat en les seves esperances. Així es va sentir el director de cinema gironí Claudi Careta quan va descobrir que l'Antoine, el brillant poeta que va conèixer a Cuba i després va retrobar a Girona, era un impostor. El jove dominava l'escena i tenia un verb agut i lluminós, però es feia passar per una persona que no era. L'Antoine famós i guardonat, que sí que existia, s'encarregaria de descobrir l'entrellat i de fer-ho volar tot pels aires. Escac i mat.

A "La puresa de l'engany", Gerard Quintana (Girona, 1964) s'esforça per col·locar-se en la pell d'en Careta i explicar-nos la seva història en primera persona. És el primer cop que opta per fer-ho d'aquesta manera, i li genera un desgast important. Encara més, tenint en compte que el nucli de la novel·la està basat en fets reals. Fa tres dècades, en Gerard va conèixer l'Antoine i va arribar a col·laborar amb ell, amb els Sopa de Cabra. Potser també es va sentir estafat, com tants d'altres, però l'admirava. Diu que era el seu heroi. Dels Sopa en fa una crítica molt divertida. En les dues primeres parts del llibre, en Careta ens relata el seu viatge a Cuba amb la Lena, a principis dels noranta. Era la seva actriu fetitxe i també la seva parella, amb qui tenia una relació oberta i malaltissa.

En la tercera i última part, tot es complica. Quan penses que ja no pot passar res més que et sorprengui, hi ha un altre repic de campanes. I mai no és l'últim. Les escenes de sexe, amb putes incloses, s'intensifiquen i s'arriba a situacions límit. Un cop més, l'autor barreja realitat i ficció, regalant-nos uns distòpics mons paral·lels amb pintures que tenen vida pròpia i un misteriós paó. Diuen que quan estàs perdut, qualsevol cosa és possible... fins i tot retrobar-te a tu mateix. Quintana, àvid lector i consumidor de cinema, no desaprofita l'oportunitat de salpebrar l'argument amb un munt de referències clàssiques. "La puresa de l'engany", un llibre aspre i suau a la vegada, només m'ha durat un dia i mig. Molt lluminós, partint de les tenebres.

"No vulguis tenir sempre la raó, la raó és dels burros". 
"Des que havíem sortit de Madrid aquella frase del pare s’havia integrat en la meva vigília, i m’obligava a bascular damunt d’un fil de records que es tensava i em gronxava amb les noves sacsejades de l’avió. Me la deia tot sovint. Durant molt de temps la vaig atribuir a un esperit generacional de supervivència o, més ben dit, de contenció en el sotmetiment. Però amb els anys se’m va anar fent més evident que aquesta era una de les regles de la vida social i també de les nostres relacions més íntimes. El secret és un dret, la convivència és una obligació, i la diplomàcia és un deure, deia el pare".

@Jordi_Sanuy

diumenge, d’abril 07, 2024

Sotto voce (Gal Gomila)

En veu baixa i en secret, com resa el títol del seu llibre. Així ens explica Gal Gomila (Òdena, 1976) una història esfereïdora i plena de sentiment. És molt més que un thriller rural, com es pot llegir a la contraportada, però no puc explicar-ne els motius. Cal descobrir-ho sobre la marxa, i patir-ho al costat del protagonista. Són 378 pàgines, publicades per l'editorial La Campana, que segur que no deixen indiferent ningú. És materialment impossible.

La novel·la d'en Gal avança en dos temps i amb escenaris i personatges diferents, que s'alternen de manera consecutiva. D'inici, relacionar-los no és fàcil, però tot acaba quadrant de manera natural i sense forçar-ho. En un d'ells, la Clàudia Blanch, investigadora dels Mossos d'Esquadra, intenta esbrinar qui hi ha al darrere de l'assassinat d'un prestigiós músic. El troben dins del seu cotxe, amb una pedra de llamp clavada al cap i un bocí d'una carta d'amor a prop. La Clàudia, casada i amb una filla, no passa pel seu millor moment, però és addicta a la feina i es nega a deixar el cas, malgrat la insistència del seu cap. Falten pocs dies per un judici -al començament no sabem per quin motiu- i té el cap a punt d'explotar.

En l'altre temps, hi trobem en Gabriel, un nen amb una imaginació sense límits. S'ha fet un món a mida per escapar del real, que per desgràcia sempre li ha fet molt esquiu. L'autor ens regala diversos relats, amb llamps, trons, bèsties i cavalls alats que m'han recordat les fantasies de Patrick Rothfuss. I no puc afegir res més. "Sotto voce" és un llibre escrit des del cor que, entre altres coses, reflexiona sobre la capacitat de resistència del ésser humà -que de vegades és infinita- i sobre si la justícia és prou justa, analitzant les diferents perspectives. No tot es blanc o negre; la vida està plena de grisos que també s'han de valorar en la justa mesura abans de prendre decisions transcendentals.

"És un quart de nou quan entro a la comissaria, amb el cap una mica enterbolit. Res que no arregli posar-se dret a la feina. En Téllez em diu que el sotsinspector Rovira m'espera impacient a la sala de reunions, que no tardi, que està força neguitós pel tema de l'homicidi d'ahir. Ja té la premsa enganxada al cul i els de la central  mossegant-li el coll, i no està de bon humor. No sé com s'ho fan, sembla que ensumin la porqueria abans que ningú. Tampoc entenc tants nervis de sobte i li demano explicacions. En Téllez, que ho sap tot, em comenta que es veu que era un home important, aquest Martí Anglada, que tenia una certa reputació i prestigi dins el món artístic. A mi, personalment, no em sona d'haver sentit mai el seu nom".

@Jordi_Sanuy

dilluns, de març 25, 2024

Bajo tierra seca (César Pérez Gellida)

Qui en sentir el nom d'Antonia Monterroso no va fugir cames ajudeu-me, possiblement està mort... i amb sort, enterrat. La dona, coneguda popularment com la Vídua, és la gran protagonista de "Bajo tierra seca", la novel·la negra amb què l'escriptor César Pérez Gellida (Valladolid, 1974) ha guanyat el Premi Nadal 2024. D'ell ja havia llegit i comentat "Todo lo mejor", "Nos crecen los enanos", "Astillas en la piel" i "La suerte del enano". L'Antònia és llesta, recargolada, bonica i alta com un sant Pau. Un veritable perill públic.

Aquest cop, Gellida fa un salt enrere en el temps i situa l'acció a principis del segle xx, a Extremadura. Un incendi destrueix la hisenda de l'Antonia i la dona desapareix. Uns dies abans, havia posat una denúncia contra Jacinto Padilla, el seu capatàs i antic amant. El detenen a l'estació de Zafra, amb joies i diners. Diu que l'incendi el va provocar a petició d'ella i que la idea era començar una nova vida junts, lluny de les mirades de tothom. L'encarregat d'investigar tot aquest embolic és Martín Gallardo, que també coneix bé a la Vídua. El tinent de la Guàrdia Civil m'ha recordat al gran Sherlock Holmes, per la seva relació d'amor-odi amb l'opi, que el té ben abduït. És un home torturat que estima al seu cavall molt més que a qualsevol persona. Forma equip amb el sergent Pacheco.

"Bajo tierra seca" és un bany de sang constant. A Padilla hi ha molta gent que el vol veure mort i la idea és desfer-se'n com més aviat millor. Sort en té d'en Gallardo, que el protegeix perquè, arribat el moment, se'l pugui jutjar com cal. Estem davant d'una novel·la poderosa, addictiva i amb un ritme endimoniat. L'acció no s'atura en cap moment, protagonitzada per uns personatges foscos i amb força mala llet. Són molts els que busquen la venjança personal i no perdonen, com el germà del primer marit de l'Antonia o el terratinent que governa la comarca amb mà de ferro i sense sentiments. Els seus diners ho compren quasi tot. A més a més, el llenguatge de Gellida és cuidat i ple de diàlegs, molt proper al lector. La nota final amb què acaba el llibre el fa encara més potent i rodó. Un encert.

"En los calabozos del cuartel de Zafra, Jacinto Padilla, esposado y en ropa interior, permanece inmóvil sentado sobre un colchón apolillado y con visibles manchas de orina. Tiene la camiseta manchada de sangre seca y en los brazos se aprecian cardenales y magulladuras de distinta consideración. En el antebrazo izquierdo luce con orgullo un tatuaje de la Virgen del Rocío, de la que es devoto. El preso, que respira con cierta dificultad, alza la mirada hacia el ventanuco enrejado por el que se cuela la luz exterior, y con la yema del índice se acaricia la cicatriz del rostro". 

@Jordi_Sanuy

dissabte, de març 16, 2024

La ciutat i les seves muralles incertes (Haruki Murakami)

Soc fan incondicional de l'escriptor japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949) i no em perdo res del que escriu. "La ciutat i les seves muralles incertes" és el vint-i-setè llibre que llegeixo d'ell. Diria que són tots els que estan publicats en català o castellà. Aquest té 572 pàgines, està traduït per l'Albert Nolla i és de l'editorial Empúries. Suposa el seu retorn a la novel·la, sis anys després de la segona part de "La mort del comanador". Un retorn espectacular.

Si el llibre m'hagués arribat a casa sense títol ni portada no hauria trigat més de deu segons a saber que l'havia escrit Murakami. El seu estil és únic i inconfusible. Un cop més, el narrador és un noi jove i enamorat que, tot i que els seus sentiments són correspostos, no pot tenir una relació estable amb la noia escollida. Un dia qualsevol, ella, amb atacs de pànic i depressió, desapareix sense deixar cap rastre. En les seves trobades, li havia parlat d'una ciutat emmurallada, aparentment imaginària, on es trobava més còmoda i adaptada que en el món que compartien fins ara. Com és habitual, Murakami barreja la realitat amb la ficció per anar donant forma als seus famosos mons paral·lels, on absolutament tot és possible.

Un dia, el noi aconsegueix arribar a la ciutat fantàstica, on espera retrobar-se amb la seva estimada. I és que hi ha barreres que només l'esperança i el desig tiren a terra. Es desperta en un forat que hi ha davant de la muralla, sense saber com hi ha arribat. Aquests forats són força usuals en l'obra de Murakami. Els recordo, per exemple, a "Crònica d'un ocell que dona corda al món" o la ja citada segona part de "La mort del comanador". Per entrar, ha de pagar la penyora que el separi de la seva ombra, que, a partir d'aquell moment, tindrà una vida al marge d'ell. Gran història d'amor irreemplaçable que neix d'un conte curt que va publicar l'any 1980 en una revista japonesa. Biblioteques on es llegeixen llibres, biblioteques on es llegeixen somnis i diversos mons. Potser tots reals?

"Era de nit. Damunt del forat es veia un retall de cel rectangular. Al cel brillava una multitud d'estels. Tot i així, no era un cel gaire profund. Si ho volia, semblava que em podria arrossegar i sortir a la superfície. En adonar-me'n vaig sentir un cert alleujament. Però estava exhaust. No em podia ni incorporar. No podia aixecar els braços, i fins i tot em costava mantenir els ulls oberts. Estava tan cansat que em semblava que el cos se m'havia de desllorigar... Vaig tancar els ulls a poc a poc i vaig tornar a perdre el coneixement. I llavors em vaig enfonsar en el mar pregon de la inconsciència".

@Jordi_Sanuy

Primera persona del singular
Tony Takitani
La mort del comanador (llibre 2)
La mort del comanador
La noia de l'aniversari
Crónica del pájaro que da Cuerda al mundo
De què parlo quan parlo d’escriure
Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark
El salze cec i la dona adormida
L'amant perillosa

diumenge, de març 10, 2024

Confeti (Jordi Puntí)

El narrador de "Confeti", de Jordi Puntí (Manlleu, 1967), ens explica que el quaranta per cent de la vida humana és una ficció. Segur que en el cas de Xavier Cugat el percentatge encara era més alt. De portes en fora, donava la imatge de ser un home feliç, casant-se amb dones guapes i molt més joves que ell. Va aconseguir fer-se un nom als Estats Units, sempre envoltat de famosos, gràcies a la seva música i a les seves caricatures.

Mai no he estat fan de Cugat, però el personatge que crea Puntí és espectacular. Ens arriba a través d'un narrador que se'ns presenta com un veterà periodista musical, que en el llibre és igual o més protagonista que ell. El coneix en un vaixell que el porta de Cuba a Nova York, quan tots dos eren molt joves, l'any 1915. Des de llavors intentar mantenir-s'hi en contacte, encara més des del moment que ja és un artista reconegut. Quan escriu la història, en Daniel ja té més de cent anys, l'edat en què Cugat estava convençut que moriria. Al final, va traspassar amb noranta, ja instal·lat definitivament a l'Hotel Ritz de Barcelona. Diuen que tenia una grandíssima imaginació i que, dia a dia, afegia nou material a la seva inacabable Galeria dels Records Inventats.

En Cugie va ser el rei de la rumba i dels ritmes llatins i, en el panorama musical, va anar adaptant-se als nous temps. Entre d'altres, va conèixer Sinatra, Chaplin, Rodolfo Valentino i Lana Turner. Va dirigir orquestres, va enregistrar discos, va participar en pel·lícules i, pel que diuen, vivia millor als hotels, com el Waldorf Astoria, que a casa seva, quan en tenia. No tot van ser flors i violes. Se'l va relacionar amb la màfia, sobretot quan es va inaugurar el nou Flamingo, a Las Vegas. Puntí té una escriptura diligent i exquisida i qualsevol tema que toca el fa interessantíssim, com ja va demostrar a "Maletes perdudes". Més enllà de Cugat, penso que l'èxit de la novel·la cal buscar-lo en com el narrador dibuixa aquella època, amb molt de ritme, música i color. El llibre és el Premi Sant Jordi.

"Entre el cinisme i l’atac sentimental, hi ha tot un espectre de possibilitats d’enganyar el dia a dia i deformar-lo perquè sembli el que no és, ni serà mai. És, també, un fenomen que es multiplica, perquè una argúcia en porta una altra, una evasiva obre possibilitats infinites, i t’hi acomodes, i t’agrada, i a poc a poc la invenció es disfressa de realitat. Tot dona tantes voltes que un dia ja no saps què és del dret i què del revés, quin avatar és el que et representa millor. Llavors et tornes boig o, si tens més sort, t’instal·les còmodament en el personatge. És aquell moment en què els cabells de la perruca, finalment, després de mitja vida de portar-la, semblen haver arrelat al crani".

@Jordi_Sanuy

dimarts, de març 05, 2024

El federal (Sebastià Alzamora)

A "El federal", l'escriptor Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) fabula sobre el Foc de la Bisbal, que va tenir lloc el 6 d'octubre de 1869. Prop de tres mil homes, liderats per Pere Caimó, van entrar en combat contra les tropes del Regne d'Espanya, encapçalades pel governador militar de Girona, el temible brigadier Romualdo Crespo. Caimó era l'alcalde de Sant Feliu de Guíxols i diputat republicà a Corts. El llibre té 256 pàgines i està publicat per Edicions Proa.

Potser el combat era la solució menys dolenta de totes, tenint en compte que la neutralitat no existeix. Al final, només és una forma de covardia. És per això que Caimó accepta ser la cara visible de l'aixecament revolucionari que volia acabar amb la monarquia absoluta i convertir Espanya en una República federal. Era fill d'indians contraris a l'esclavitud i amb idees molt avançades al seu temps. Romualdo Crespo l'odiava a mort. En la seva major part, el llibre està escrit en tercera persona, excepte quan narren la Isabel Batalla, esposa del diputat, i l'oficial Francisco Radaelli. La Batalla i una altra Isabel, la Vilà, són les principals protagonistes femenines. La Vilà va ser la primera sindicalista catalana, coneguda també amb el malnom de Cinc Hores.

Alzamora recrea el Foc de la Bisbal amb mestratge, centrant-se en els personatges principals -molt ben treballats-, però també en els secundaris, com els primers homes que moren quan comença el combat. I ho fa d'una manera molt visual i fa la sensació que a càmera lenta. La novel·la reflexiona sobre la política, els drets de les dones i els privilegis dels senyors, que sempre hi surten guanyant. Mentre alguns es juguen la vida al camp de batalla, els qui manen de veritat són a casa seva negociant només a benefici propi, de vegades buscant pactes a contra natura. S'enfronten el despotisme que representa l'execrable Crespo amb l'idealisme de l'alcalde i de Francesc Sunyer, que també era diputat a Madrid. L'etern conflicte entra la llibertat i el poder. Molt interessant.

"Ens deixen tot el dia oberta la porta de la cel·la, escrivia en Pere Caimó a les cartes que mai havia d’enviar a la Isabel Batalla. La tanquen a les nits, amb el so del forrellat quan passa com un ganivet. Ho fan, tan sols, amb el propòsit de fer-nos patir més. No hi ha escapatòria, aquest és un lloc tan absurd que no se’n pot fugir. D’ençà que he arribat, només hi ha fang i pluja. La pluja, com una cortina que no para de caure. I aquests murs d’argila que de vegades somio que s’esfondren i ens enterren a tots en vida, presoners i guardes. Fins que quedi només la pluja, furiosa, formant bombolles i grumolls damunt el fang".

@Jordi_Sanuy

Altres llibres llegits i comentats de Sebastià Alzamora: 

"Rabia"
"Reis del món"
"La malcontenta"
"Crim de sang"

diumenge, de març 03, 2024

En la sangre (Susana Rodríguez Lezaun)

La inspectora Marcela Pieldelobo té fama d'obrir la Capsa de Pandora per allà on passa. Poc amant de complir les ordres dels seus superiors, sempre es mou per instint i, per principis, no pot evitar qüestionar la versió oficial. Ella és la protagonista indiscutible d'"En la sangre", de Susana Rodríguez Lezaun (Pamplona, 1967). El llibre té 366 pàgines i està publicat per l'editorial Harper Collins.

La Marcela, a qui vam descobrir a "Bajo la piel", té una vida força complicada. Beu moltíssim, sobretot cervesa i Jagger, odia al seu exmarit -que és a la presó per delictes econòmics- i no s'acaba d'entendre del tot amb en Damen, la seva parella més que ocasional. Ell és inspector de la Policia Foral de Navarra, ella de la Policia Nacional. Té un pis llogat a Pamplona i una casa pròpia a Zagarramurdi, on s'escapa sempre que pot. És el seu paradís a la Terra. M'imagino que l'arbre que es veu a la portada és el que la dona porta tatuat al cos, amb alguns corbs inclosos, per recordar tot allò que li ha pres la vida. La inspectora està en el punt de mira dels seus caps per les irregularitats que va cometre en el seu últim cas. No volia que l'assassí se sortís amb la seva...

A la Marcela li demanen que tanqui un cas de narcotràfic amb policies nacionals infiltrats  i l'assassinat de l'Elur, que feia de confident. Totes les proves apunten a l'inspector Fernando Ribas, que en el passat va ser el mentor i amant. Els fets passen a Bera, un poble de Navarra proper a França. L'Elur era la xicota d'un destacat dirigent abertzale amb ànsies de poder i secrets per amagar. Com era d'esperar, Pieldelobo no fa cas dels cossos policials ni de les amenaces anònimes perquè vol descobrir la veritat. El 'seu' Fernando no pot ser el culpable. I ho fa en una lluita a contrarellotge on són molts els qui volen silenciar-la. És un thriller ben estructurat i amb un ritme vertiginós que reflexiona sobre la corrupció, la fidelitat i la justícia. Esperant "Mejor muerto", que surt el 13 de març.

"La confianza es una sensación extraña. Es muy difícil confiar plenamente. Imposible, incluso. La mayoría de las personas prestan parte de su confianza, pero lo hacen desconfiando a la vez, preparados para retirar su apoyo o cambiarse de bando. Confían a medias, a hurtadillas, de soslayo. Para confiar, debes poner tu fe en otra persona de manera ciega e incuestionable. Depositas tus expectativas en algo o alguien que sabes que no te fallará. Confías en ti mismo, te repites "yo puedo, yo puedo". Confías en otros hasta el punto de dejar tu vida en sus manos. Confías a veces en cosas abstractas, como la suerte, el sol, el horóscopo. Es un insensato quien confía en todo el mundo, y un neurótico quien no lo hace en nadie".

@Jordi_Sanuy

dissabte, de febrer 24, 2024

No et refiïs dels teus records (Clàudia Pujol)

Ni se t'acudeixi infravalorar a una persona que pateix un trastorn obsessivocompulsiu. Se li poden descontrolar els pensaments i tenir conductes repetitives, però també és capaç d'arribar a llocs que tu ni t'hauries imaginat que existissin. És el cas d'en Samuel Heras, el principal protagonista de "No et refiïs dels teus records", de Clàudia Pujol (Olot, 1976). Té 493 pàgines i l'ha publicat l'editorial Columna. És un thriller fosc que no et deixa indiferent.

En Samuel té 25 anys i ja en fa molts que creu en les teories de la conspiració. Viu amb els seus pares a la Vall de Bianya i li agrada tenir-ho tot controlat. La seva via d'escapament són les abelles, que cria al costat de casa. No sembla que tingui malícia, però, quan envia unes quantes esqueles a través d'Instagram, la seva existència es complica. Encara més quan els destinataris van morint, de manera poc clara, en les dates anunciades. Els Mossos d'Esquadra aviat lliguen caps i el detenen. Si ell no és l'assassí -totes les proves l'assenyalen- hauran de descobrir qui l'està intentant incriminar. La Sibel, que seria el més semblant a la seva xicota, intentarà ajudar-lo, encara que no li posaran les coses fàcils.

La Clàudia, directora de la revista Sàpiens, ens proposa una història que s'allunya de les novel·les negres tradicionals. Per començar, la salpebra amb un polsim de tocs científics que la fan força original. A més, els policies són gent aparentment normal, sense addiccions ni problemes irresolubles. Creïbles. Entre altres coses, reflexiona sobre les xarxes socials i l'ús que en fem en un món cada cop més globalitzat. Que alguna cosa sigui tendència, com enviar esqueles als teus seguidors, pot convertir-se en un problema a escala mundial. També ens parla dels intents de llegir la ment i de la possibilitat d'influir en els consumidors. Tot amb un ritme alt, un llenguatge acurat i un parell de girs finals encertadíssims. M'ha agradat que cités Jackson Pollock, un dels meus pintors preferits.

"L’abella traçava cercles, aparentment desorientada, a tocar del vidre del davant de l’automòbil. L’olor de plàtan agre s’intensificava a cada nou brunzit. El millor seria aturar el cotxe i fugir corrents, però estava enmig de l’N-II, en un moment del dia molt transitat, i aturar-se seria una autèntica temeritat. Les gotes de suor li regalimaven cara avall i els batecs del cor semblava que li desbotonarien la camisa. I si abaixava el vidre? Aguantaria impertèrrita que l’abella la sobrevolés? I si n’entrava una altra? Havia de mesurar quines opcions tenia i decidir-se ràpidament".

@Jordi_Sanuy

diumenge, de febrer 18, 2024

Els dies robats (Blanca Busquets)

Blanca Busquets (Barcelona, 1961) dedica "Els dies robats", la seva dotzena novel·la, "a tots els que ens vam quedar tancats la primavera del 2020". Passa durant la pandèmia, però crec que la història que ens explica es podria haver esdevingut en qualsevol altre temps. El confinament és l'excusa perfecta per reunir quatre persones en un lloc aïllat, però no és el tema central. El llibre té 238 pàgines i l'ha publicat Edicions Proa.

El castell d'un petit poble dels Pirineus ha d'acollir un retir de ioga i pilates de quatre dies. S'hi havia inscrit força gent, però per culpa del virus i de la por al final només hi participen dos alumnes, la Marta i en Ton. No es coneixen entre ells, tot i que tenen moltes més coses en comú de les que es podrien arribar a imaginar. El grup el completen  la professora, que es diu Judit, i en Mateu, que és el cuiner. Poc després d'arribar, l'estada s'allarga indefinidament arran d'una ordre governamental. El món queda aturat per una alerta global i no s'hi pot fer res. En aquesta narració, amb un marcat caràcter psicològic, se'ns presenten uns personatges força torturats, amb la pèrdua com a vincle d'unió. Un d'ells, molt interessant, té triple personalitat i infinites arestes.

"Els dies robats" ens parla dels esforços per deixar enrere les ferides del passat i de la importància de teixir unes bones relacions personals per viure una mínima coherència. Cal cuidar la salut mental.  Els lligams i les complicitats entre uns i altres, algunes d'inesperades, augmenten exponencialment. Com sol passar en els  seus llibres, la Blanca ho acaba relacionant tot i, al final, res no és casual. La Consol i en Pep (que són els carnissers del poble) i la Laia, que s'hi ha instal·lat amb la seva família per teletreballar durant la pandèmica, completen el tauler de subjectes principals. Per cert, en aquest lloc perdut dels Pirineus els fa poca gràcia que hi hagi gent de fora voltant pels seus carrers. Cadascú a casa seva i Déu -la Consol es molt devota- a la de tothom. 

"No hi ha ascensor, ja ho veu. Aquí s’ha de fer tot a peu. Tampoc es deu esperar que algú que ve a fer un stage de pilates no pugui pujar escales. El pilates és una disciplina més de gimnàstica que de ioga, tot i que inclou exercicis de totes dues pràctiques, i també de dansa clàssica. Seria un contrasentit, doncs, pujar al segon pis amb 13 ascensor. La Marta arriba al seu pis i, després, a la seva cambra. A la porta, el seu nom. Continua trobant divertit tot això. Al capdavall, són només quatre dies de pilates. Bé, Marta, sigues sincera amb tu mateixa, quatre dies d’oblidar-te de tot".

@Jordi_Sanuy

dissabte, de febrer 10, 2024

La casa de la nit (Jo Nesbø)

Abans-d'ahir, l'escriptor noruec Jo Nesbø (Oslo, 1960) va rebre el Premi Pepe Carvalho, en el marc del festival BCNegra. És un dels meus escriptors internacionals favorits, amb John Irving i Haruki Murakami. "La casa de la nit", publicat per Edicions Proa, és el dotzè llibre que llegeixo d'ell. Ni hi surt el seu inspector estrella, Harry Hole, ni té res a veure amb els anteriors. Com vaig escriure fa temps, Nesbø es reinventa cada dia que passa. I me n'alegro molt.

La novel·la està dividida en tres parts ben diferenciades. La primera la podria haver escrit perfectament el gran Stephen King. És molt més fantàstica que negra, fregant la ciència-ficció de sèrie B, molt dels anys vuitanta, per etiquetar-la d'alguna manera. Tot comença quan desapareix un noi de 14 anys dins d'una cabina de telèfon al llindar del bosc, sense cap explicació lògica, al poble remot de Ballantyne. Ràpidament en culpen a un dels seus amics, en Richard Elauved, que en aquell moment l'acompanyava. Té la reputació d'inadaptat i, començant per la policia, ningú es creu el que va veure. Sobre aquest tema només explicaré que el llibre s'havia de titular "El telèfon carnívor"... Per cert, en Tom no és l'únic company d'en Richard que es fa fonedís misteriosament.

A la segona part, aparentment més lògica, el lector comença a intuir que potser la història acabarà tenint certa coherència. Elauved ja és gran i es retroba amb la gent del poble, que va deixar fa anys per anar a viure a un altre lloc. Nesbø va donant-li versemblança als esdeveniments pas a pas per, en un tancar i obrir d'ulls, tornar-te a aixecar la camisa amb un altre gir inesperat. Escenari completament nou. A la tercera i última part ho encaixa tot, això sí, de la manera menys predictible. "La casa de la nit" és curta, només 237 pàgines, i es pot llegir perfectament d'una tirada. Avances a ritme frenètic per saber com s'acaba. La traducció al català és de Laura Segarra Vidal. M'ha agradat. Però, quan torna Hole?

"El dit se m’havia aturat en un tal Jonasson, Imu. Un nom estrany, devia ser una mena d’excèntric. Vaig aixecar l’auricular, que estava unit al dipòsit de les monedes amb un cable metàl·lic, com si els fes por que algú ho desmantellés i toqués el dos amb aquell auricular gris. Vaig marcar el número d’en Jonasson, Imu amb les tecles metàl·liques lluents que hi havia a la caixa del telèfon. Només sis xifres; a la ciutat en teníem nou, però m’imagino que aquí, on hi havia quatre mil arbres per habitant, no els en calien més. Llavors vaig allargar l’auricular a en Tom. 

—Q-q-què? — va fer, i se’m va quedar mirant horroritzat. 

—Digues «Hola, Imu, soc el dimoni i et convido a l’infern, perquè aquest és el teu lloc». 

En Tom es va limitar a fer que no amb el cap i em va tornar l’auricular. 

—Fes-ho, cap de suro, o et tiraré al riu — vaig dir".

Altres llibres llegits i comentats de Jo Nesbø:

"Headhunters"
"El lleopard"
"La set"
"Macbeth"
"L’hereu"
"Ganivet"
"Sang a la neu"
"Sol de sang"
"El regne"
"L'home de la gelosia"
"Eclipsi"

@Jordi_Sanuy

diumenge, de febrer 04, 2024

Dibuixos amagats (Maria Àngels Viladot)

La psicòloga social Maria Àngels Viladot enfoca la societat contemporània amb una profunda mirada femenina. Per això són tan creïbles la Carol i la Lupe, les dues grans protagonistes de la seva darrera novel·la.  A"Dibuixos amagats", ens explica que l'amistat entre les dues és indestructible. Les coneixem als anys setanta del segle passat, en una Barcelona on els joves són més actius contra la dictadura que els seus pares, massa immobilistes.

Tant La Carol com la Lupe són de bona família. Encara més, en el cas de la Lupe. És filla d'emigrants exiliats a Mèxic i fa poc que s'ha instal·lat a Barcelona. Li sobren els diners i no ho dissimula. Totes dues estudien a la Universitat Autònoma de Barcelona i són molt actives en la lluita a favor dels canvis socials i polítics. Les reunions clandestines i les manifestacions estan en el seu ordre del dia. Des d'un primer moment, la Carol té clar que la seva companya amaga un terrible secret, però no vol pressionar-la més del compte per descobrir-lo. Els dibuixos que fa i que no ensenya a ningú, molt violents, demostren que no ha passat pàgina d'un passat que la persegueix i de vegades la tenalla fins a punts insospitats.

"Dibuixos amagats" és un llibre optimista i agraït de llegir, tot i l'obscuritat d'algunes de les coses que ens explica. És un cant a l'amistat a la joventut i a la il·lusió, amb uns personatges ben construïts i que et fas teus des d'un primer moment. No és el cas de l'Isidre, que genera rebuig només d'aparèixer. Barcelona s'acaba convertint en un altre actor amb molta presència, ja que seguim a la Carol i a la Lupe pels locals famosos d'aquells anys, com La Enagua, Zeleste, Bocaccio o el Flash-Flash. Totes dues estan enamorades del barri del Putxet. Són idealistes i creuen que tot és possible. M'ha agradat que la Maria Àngels mencioni "La naranja mecánica", la meva pel·lícula de capçalera.

"Finals del mes de febrer del 1974, tres dies abans que aquells depredadors afamats executin Salvador Puig i Antich. Aquell noi que la Carol va conèixer fa uns anys al Bar Galeno, el germà del Quim. En sap poques coses d’ell, sap que milita en el Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL), una organització anarquista que recolza l’agitació armada i fomenta la lluita obrera. Quan el van empresonar, dos anys abans, ella es va quedar de pedra. Quan el van condemnar a mort en un d’aquells judicis de guinyol, encara més. «No gosaran», va pensar. Però s’equivocava. Sens dubte, l’assassinat de Salvador Puig i Antich, i amb garrot vil, és un més dels càstigs per la voladura de l’almirall Carrero Blanco, una demostració de força ferotge per agenollar els dissidents".

@Jordi_Sanuy

dimecres, de gener 24, 2024

El hijo olvidado (Mikel Santiago)

Mikel Santiago (Portugalete, 1975) és aposta segura. Després de triomfar amb la trilogia d’Illumbe ("El mentiroso", "En plena noche" i "Entre los muertos"), avui dijous es posa a la venda la seva nova novel·la, “El hijo olvidado”. Té 575 pàgines -que he llegit en tres dies- i l'ha publicada Ediciones B. Té un ritme frenètic perquè el seu principal protagonista, l’Ertzaintza Aitor Orizaola, no pot perdre ni un minut per intentar resoldre el cas més difícil de tota la seva carrera. 

L’Ori està de baixa i s’exposa a un expedient disciplinari. Va fer servir explosius per desfer-se de tres sicaris que volien matar-lo i Assumptes Interns el té en el seu punt de mira. Però les coses sempre poden anar a pitjor i això passa quan la seva germana li truca per dir-li que han engarjolat al seu nebot per robatori i assassinat. De seguida té clar que el noi, que té setze anys, no és culpable i que possiblement sigui víctima d’una conspiració. Farà el que faci falta per intentar demostrar-ho, tot i no passar pel seu millor moment personal. Al llarg de molts anys, en Denis va ser com un fill per a ell; i ara es culpa de no haver-lo protegit més. Té un deute amb ell i l'acabarà pagant, encara que hagi de moure cel i terra. 

L’home estaria encantat de comptar amb l’ajuda de la seva companya Nerea Arruti (protagonista d'“Entre los muertos”), però fa mesos que va marxar de viatge i és impossible localitzar-la. Ell, separat i amb dues filles, n’està secretament enamorat. Sort en tindrà de l’Olaia, que també és policia i li farà costat des del primer moment. “El hijo olvidado” ens parla de la importància de la família, que acaba sent la base de tot. També tracta altres temes, com la corrupció policial, la fidelitat, el periodisme d’investigació i el poder del diner, que pot comprar-ho quasi tot. La major part de l’acció passa a la Biscaia profunda, on l’Aitor Orizaola es mou amb destresa. Assassinats, traïcions, i acció perd donar i per vendre de la primera a l’última pàgina, aquest cop sense cap gir sorpresa. Rodó!

"—Denis está metido en un lío. 
—¿Otra vez? ¿Qué es lo que ha hecho ahora? 
Un día estás tan tranquilo dando un paseo por la playa y te suena el teléfono. Es Mónica, tu hermana mayor. Piensas que seguramente querrá preguntarte qué tal vas. En cambio… 
—No te lo vas a creer —dijo aguantándose un gemido—. Ha matado a un hombre. 
Me detuve. Iba descalzo por la orilla. Era mayo, pero el agua estaba helada. 
—¿Denis? Pero ¿qué dices? 
Una ola demasiado grande me sorprendió y me caló hasta las rodillas, aunque apenas noté el frío. Acababa de darme un baño en el mar. Tenía el cuerpo atemperado. El corazón lento y la mente clara. Respiré hondo".

Altres llibres de l'autor:

"En plena noche" 

@Jordi_Sanuy

dissabte, de gener 20, 2024

Golpe de gracia (Dennis Lehane)


El gran Stephen King diu que "és impossible" deixar "Golpe de Gracia", l'última novel·la del nord-americà Dennis Lehane (Dorchester, Massachusetts, 1965). Té un dels finals més macos (i emocionants) que recordo. Per què els humans ho fem tot tan difícil? L'ha traduïda de l'anglès Aurora Echevarría i l'ha publicada Salamandra. Són 347 pàgines plenes de passió i amb un personatge central memorable.

Lehane -autor de la grandiosa "Mystic River"- centra l'acció a Boston, l'estiu de 1974. L'ambient està molt enrarit després que un jutge hagi ordenat que es posi en marxa un pla de transport escolar entre els barris predominants blancs i predominants negres per erradicar la segregació en els instituts públics. L'intercanvi d'alumnes es converteix en una bomba de rellotgeria perquè, a més a més, només afecta la gent més pobra. Els instituts privats en queden al marge. Quan un noi negre mor en una estació de tren d'un barri blanc tot es complica. Coincidint amb aquest fet luctuós, desapareix la Jules, la filla adolescent de la Mary Pat Fennessy, una mare coratge, blanca i descendent d'irlandesos. 

La Mary és un personatge enlluernador. Ho ha perdut tot, és capaç de qualsevol cosa per descobrir què li ha passat a la Jules, després que una nit no hagi tornat a casa. Fa preguntes inoportunes i no es deixa intimidar per res ni ningú. Ni tan sols pels caps de l'organització criminal que, suposadament, l'ha protegida fins ara. És violenta i no accepta un no per resposta. Estem davant d'una història fosca, amb grans diàlegs, que denuncia el racisme nord-americà i les seves conseqüències. I Lehane ho fa, com sempre, amb una narració sublim i plena de capes, avançant a poc a poc cap a un final de traca i mocador. La mateixa Mary descobreix que aquest final podria haver estat diferent si els actors implicats en el conflicte haguessin estat una més empàtics. Literatura en majúscules.

"Cortan la luz en algún momento antes del amanecer, así que los vecinos del complejo de viviendas de protección oficial Commonwealth despiertan sofocados por el calor. En el piso de los Fennessy, los ventiladores de las ventanas se han parado a medio girar y la nevera está llena de gotas de sudor. Mary Pat se asoma a la habitación de su hija Jules y la encuentra tumbada encima de las sábanas con los párpados apretados y la boca entreabierta, resoplándole a una almohada húmeda. Sigue andando por el pasillo hasta la cocina y enciende el primer cigarrillo del día. Mientras mira por la ventana de encima del fregadero, le llega el olor que desprende el ladrillo caliente del marco de la ventana". 

@Jordi_Sanuy

diumenge, de gener 14, 2024

El dilema de Penélope (Jorge Zepeda Patterson)

L'escriptor i periodista mexicà Jorge Zepeda Patterson (Mazatlán, Sinaloa, 1952) és un reconegut analista polític. Ha publicat diversos llibres de no-ficció, com per exemple "Donald Trump: el aprendiz" (2017). La majoria de les seves novel·les també tenen la política com a principal eix vertebrador. És el cas de "Los corruptores" (2013), "Milena o el fémur más bello del mundo" (Premi Planeta 2014), "Los usurpadores" (2016) i "El dilema de Penélope", que tot just acaba de publicar Ediciones Destino. 404 pàgines plenes de corrupció i de racisme.

Aquest cop, no apareixen "Los Azules", el grup de quatre amics que protagonitzava els tres títols citats anteriorment: el director d'un diari, una expolítica al capdavant d'un digital, un professor universitari i el responsable d'una agència d'investigació ben connectada amb el poder. Junts eren capaços de qualsevol cosa. No són els mateixos, però en aquesta història també hi ha un professor universitari, Phil Mason, de Georgetown, i un misteriós agent, Lucas Page, que havia treballat -i ho continua fent- per l'expresident republicà Dan Thompson, capaç de qualsevol cosa per tornar a la Casa Blanca. Constantment fa piulades a Twitter culpant la comunitat hispana de tots els mals del món. Diria que aquest Thompson em recorda algú conegut...

La Penélope Hunt, filla d'una mexicana i d'un noruec, mai podia imaginar-se que quedaria atrapada enmig d'un complot que involucra les més altes esferes de la política nord-americana. Per guanyar popularitat i desmarcar-se de l'actual president, els republicans han dissenyat i executat una sèrie d'atemptats contra la població civil pròpia. Marcaran un abans i un després als Estats Units, com els bombardejos de Pearl Harbor (1941) o l'atac a les Torres Bessones (2011). És una campanya supremacista per perjudicar els hispans, sense solta ni volta. La Penélope, guapa, rossa i altíssima -fa més d'1,85- intentarà que se sàpiga la veritat, si no l'eliminen abans. Com a directora d'un centre de suport a bandes juvenils es va trobar dins de l'ull de l'huracà i ja no en va poder sortir.

UN THRILLER SENSE ATURADOR

Un cop més, Zepeda Patterson denuncia la corrupció dels governs, el populisme gratuït i l'ascens del racisme. També es fixa en el paper de les xarxes socials en la societat actual, sense filtres per les notícies enganyoses ni pels radicalismes. "El dilema de Penélope" és una novel·la amb molt de ritme i ens regala uns personatges força simpàtics com la mateixa Penélope o el professor Phil, desmanegat i de bon cor. Acció per donar i per vendre, portada a l'exageració, però que per desgràcia tinc la dolorosa sensació que algun dia també podria acabar sent real. Qualsevol cosa per recuperar el poder, encara que per aconseguir-ho quedin pel camí un munt de les anomenades víctimes col·laterals. Quins collons!

"Una oportunidad, lo que se dice una oportunidad, no era, pensó Penélope Hunt. Pero igual aceptó el puesto. Con el tiempo llegaría a la conclusión de que lo había hecho por estricta vanidad. Henry Winter le había ofrecido un trabajo en Savethemall.org con un argumento irresistible para alguien que estaba convencida de que sus mejores años y sus últimos ahorros se habían esfumado.
—Vas a ser la activista más sexy en la historia del rescate de los barrios pobres de Los Ángeles, los chavos banda acudirán al centro comunitario, aunque sea con la esperanza de meterse en ese traserito tuyo — le dijo, apreciativo. 
La vulgaridad de la frase le hizo recordar a ella la razón por la cual había puesto fin a la breve temporada en la que Henry había sido su amante años atrás. Sin embargo, no iba a cancelar una posibilidad de un trabajo solo por la procacidad de la invitación".

@Jordi_Sanuy

dimarts, de gener 02, 2024

L'últim telecadira (John Irving)

Pocs llibres espero amb tantes ganes com els de John Irving (New Hampshire, 1942). "L'últim telecadira s'ha fet esperar. Ha arribat set anys després de l'anterior, "L'Avinguda dels misteris". L'he gaudit 21 dies perquè són gairebé mil pàgines: 959 per ser exactes. Està traduït per Imma Estany i publicat per Edicions 62. El nord-americà defensa la llibertat sexual, com ja va fer a "En una sola persona" (2013). El seu retrat multigeneracional és catedralici.

El protagonista central és l'Adam, que fa de narrador i ens explica la seva llarga i complicada vida en primera persona. És uns dels pocs personatges heterosexuals, l'únic dels principals. He llegit que Irving té una filla trans, que el seu germà és gai i la seva germana lesbiana. Queda clar que sap de què escriu. L'Adam és fill de la Litte Ray, una esquiadora que mai no va aconseguir cap podi. Això sí, va poder guanyar-se la vida fent classes d'esquí. D'inici, del pare no en sabem res. Qui li fa de padrastre és el raquetista, a qui també coneixem com el preciós senyor Barlow i altres sobrenoms que ara no venen al cas. És molt baixet. Fa 1,45 d'alçada, tretze centímetres menys que la Ray. Qui apropa el nen a la literatura és l'àvia., que li llegeix "Moby Dick", en veu alta, des de ben petit.

"L'últim telecadira" ens parla d'amor total, de sexe -amb un abans i un després del petó de la Little Ray al seu fill- i també de fantasmes. N'hi ha un munt, sobretot a l'Hotel Jerome d'Aspen, on el van emgendrar. El de l'avi mereix una menció a part... Tot està explicat amb un llenguatge ric i gran sentit de l'humor. El llibre repassa la història dels Estats Units dels últims 80 anys. L'autor és molt crític amb Ronald Reagan, per haver-se desentès de l'epidèmia de la sida. La Guerra del Vietnam -l'Adam hi va perdre un bon amic- i Donald Trump també passen pel sedàs d'Irving, que continua en plena forma. La tolerància i la comprensió són innegociables. Si és acordat, tothom se n'ha de poder anar al llit amb qui vulgui, sense donar explicaciins als altres. 

"La mama era una esquiadora experta, encara que ella no ho hauria dit mai. La història que sempre vaig sentir explicar de petit era que la mare havia fracassat en la competició; per consegüent, a parer seu, el seu nivell com a esquiadora no passava de «normalet». Com a monitora d’esquí que va ser tota la vida —li agradava més ensenyar nens petits i altres principiants—, la mama no estava amargada perquè no havia pogut competir. De petit, no li vaig sentir mai ni una sola queixa per la seva estatura diminuta; mai de boca d’ella. De l’àvia, de la tia Abigail i la tia Martha —les germanes grans de la mare— vaig sentir tot un reguitzell de queixes pel que feia a l’estatura de la mama".

@Jordi_Sanuy