diumenge, de març 24, 2013

El teatre de la vida i de l'amor total


"Anna Karenina" és una pel·lícula amb alguna cosa diferent. I això és molt més del que ofereixen la majoria d'estrenes de les últimes setmanes. Joe Wright ("Orgullo y perjuicio", 2005) és preocupa més de la forma que del fons; tant que l'argument de la novel·la de Tólstoi acaba en un discret segon pla. La mateixa ambientació es converteix en un personatge més, potser en el principal.

Per explicar-nos aquesta doble història d'amor total, Wright col·loca a tots els seus protagonistes en un escenari, com si estiguessin interpretant una obra de teatre. L'escenari, la tramoia i un tren, com a símbol del pas del temps i del moviment, ho acaparen pràcticament tot. Molt color blanc, colors pastel, un vestuari preciós -se'n va emportar l'Oscar- i un control quasi obsessiu dels petits detalls. Treballa cada mirada, cada gest, cada moviment; i ho fa tot amb un embolcall musical molt interessant. La pel·lícula dura dues hores i quart, però no t'avorreixes en cap moment. La veritat és que passa francament bé.

El problema és que el contingut no està a l'alçada del continent. No queda clar -perquè no ho explica- que el matrimoni entre Karenin i la seva dona, molt més jove que ell, va ser per interessos. És per això, que un dia ella s'enamora bojament del Comte Vronski, sense importar-li les conseqüències. D'aquest triangle amorós, si és que arriba a ser-ho, em quedo amb Keira Knightley. Està realment fantàstica. Per contra, no em convencen ni Jude Law com a marit (sembla que vagi disfressat; i és massa jove pel paper) ni Aaron Taylor-Jhonson com a amant. L'altra gran història d'amor és la que protagonitzen la Kitty -m'encanta Alicia Vikander, a qui vaig veure fa poc a "Un asunto real"- i Levin, propietari d'una granja rural. A ell l'interpreta Domhnall Gleeson. Tots dos ho fan força bé.

"Anna Karenina" reflexiona sobre l'amor -dins i fora del matrimoni- i sobre la gelosia, amb l'adulteri al capdavant. En el segle XIX, a l'alta societat russa, no hi havia res pitjor que una dona enganyés al seu marit. Possiblement, ni tan sols l'assassinat. Si recomano la pel·lícula? Doncs sí. Després de llegir crítiques brutals, vaig anar al cinema amb poques expectatives i, potser per això, em va soprendre molt positivament. No és una obra mestra, ni molts menys, però em sembla molt interessant.

CAFÈ ZOO (ANA MOYA)

Dues-centes divuit pàgines intenses i plenes de vida. Parlo de "Cafè Zoo", el llibre amb amb el qual l'Ana Moya (Barcelona, 1975) ha guanyat el 21è Premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa i el 25è Premi Països Catalans Solstici d'Estiu. Està publicat per Viena. El definiria com una novel·la en moviment, visual, perfecta per fer-ne una pel·lícula. El Cafè Zoo existeix. Està a Windhoek, a Namíbia.

La protagonista principal d'aquesta bonica història és la Laura, una dona valenta. Valenta, aventurera i diria que un pèl -o molt- arriscada. Un dia ho deixa tot per anar fins a l'Àfrica Austral, on té la il·lusió de recuperar l'Otto, un amic de la infància. Després de vint anys sense cap tipus de contacte amb l'Otto, la Laura troba una fotografia que ell li va regalar del Cafè Zoo i decideix anar-lo a buscar. L'escriu a l'última adreça que tenia per dir-li que es dirigeix cap a allà. Entre d'altres coses, "Cafè Zoo" ens parla de les segones oportunitats, de la possibilitat de tornar a comenzar de zero i del valor inqüestionable de l'amistat que, de vegades, ni el temps ni la distància pot destruir... o sí?

Però hi ha més coses, igual o més importants; com la relació entre negres i blancs, pobres i rics, la creença en els esperits i les llegendes que passen de pares a fills. Llegendes protagonitzades per animals, majoritàriament. Com la del xacal que no vol compartir la mantega amb la hiena i que, amb intel·ligència i molta barra, encara acaba culpant-la a ella de tots els seus mals. Històries que, evidentment, es poden i s'han d'interpretar amb els humans de protagonistes. Tot al voltant d'aquest magnífic Cafè Zoo -molt maques les fotografies- que fa de vincle d'unió entre tot i tothom. Que si la Laura Troba a l'Otto? Jo això no us ho puc dir.

"Amb el temps que fa que corres per Namíbia, si és que surts del Cafè Zoo en algun moment, noia, ja sabràs que dins de la nostra tradició, la dels owambo, quan una dona queda vídua, la família del marit pot venir a recollir les propietats del difunt i quedar-se-les. I normalment aquestes propietats són tots els objectes de la casa, incloent-hi la casa mateix. La dona només poseeix la seva roba i algun regal que el seu marit li hagi fet en vida. Res més".

*Aquest costum ja em va impressionar molt quan vaig llegir "Una carta molt llarga", de Mariama Bâ.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, de març 22, 2013

Ja som el TOP 1 del rànquing de vendes!


Moltes gràcies a totes i a tots. En la seva primera setmana, "Tu també pots" (Prepara't amb els millors) és el TOP 1 del rànquing de vendes (No Ficció) a Catalunya. Les dades són del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, que és l'estudi de mesura i anàlisi de les audiències i consums culturals del mercat de parla catalana. El fisioterapeuta Lluís Puig i jo estem molt contents. No podem demanar més.

Si voleu veure el TOP 10 podeu clicar AQUÍ. El rànquing està a la part inferior esquerra d'aquest lloc web.

"Tu també pots"

@tutambepots

diumenge, de març 17, 2013

Viatjar sense diners com a filosofia de vida


Després de veure "Món petit" vaig pensar que el seu protagonista, Albert Casals, té moltes coses en comú amb l'ultrafondista Kilian Jornet. Diria que els dos han assumit la mort des de ben petits i, tot i que són conscients dels riscos que corren, fan allò que els dóna la felicitat en cada moment. No s'estan mai quiets, tot i que l'Albert va en cadira de rodes. Té 22 anys i energia per donar i per vendre.

El documental "Món petit" està dirigit per Marcel Barrena i ens explica el viatge que fa l'Albert, des de casa seva fins a Nova Zelanda, que és el punt més allunyat del planeta. Si fes un forat al globus terraqui, diu que hi cauria directament. L'acompanya -o com a mínim ho intenta- la seva xicota, l'Anna Socías. Només tenen vint euros a la butxaca. Es mouen fent autostop, colant-se en trens i vaixells o, molts cops, convidats per persones que decideixen ajudar-los desinteressadament. Moltes vegades aquestes ànimes caritatives, que sóvint són les més humils, també els ofereixen menjar i un lloc per dormir.

El personatge de l'Albert genera contradiccions. M'encanta la seva alegria -que es contagia- i la seva decisió per minimitzar els problemes i anar sempre cap endavant. Va patir una leucemia quan només era un nen i ja fa temps que va decidir viure al dia, sense pensar massa en el futur. És un exemple a seguir. En alguns moments, això sí, diria que és un pèl egoista i, a més a més, s'aprofita del fet d'anar en cadira de rodes. Ell mateix ho reconeix davant de las càmeres. "Món petit" acaba sent una road movie amb un missatge més o menys clar: voler és poder. Al llarg del documental, en Marcel entrevista al pare, a la madrastra i a l'àvia de l'Albert i als pares i a unes amigues de l'Anna. Molt interessant.

"EL SÍNDROME E" (FRANCK THILLIEZ)

Qui digui que la novel·la negra és exclusiva dels escriptors nòrdics és que mai ha llegit res del francès Franck Thilliez (Annecy, 1973). He devorat "El síndrome E", tinc "Gataca" a mitges i "Atemka" a la tauleta de nit. Amb això ho dic tot. Publica a l'editorial Destino i són obres llargues i amb moltíssima informació. "El Síndrome E", per exemple, té 568 pàgines. És un llibre imprescindible per als cinèfils, perquè tot comença amb el visionat d'una antiga pel·lícula.

Els protagonistes principals són el comissari parisenc Frank Sharko -amb una vida molt dura al darrere- i la policia de Lille Lucie Henebelle, separada i amb dues filles petites. Quan comença la novel·la ni tan sols es coneixen, però acaben treballant junts. Ella  investiga perquè un examant seu s'ha quedat cec mentre veia la pel·lícula mencionada anteriorment. De fet, quasi tothom que té contacte amb aquest curtmetratge, directament o indirecta, acaba tenint problemes. Paral·lelament, a en Sharko li assignen un cas amb cinc cadàvers amb el crani serrat, les mans tallades i sense rastre d'ulls, dents ni cervell.

Potser el millor del llibre és que els dos personatge principals estan molt ben dibuixats. Són persones que pateixen, amb importants problemes psicològics -sobretot ell-, però que un dia van entrar a la policia i ja no n'han pogut sortir, tot i algunes escapades temporals. Les seves famílies ho pateixen en carn pròpia. Potser un i l'altre s'acabaran ajudant, després que els seus casos se solapin. I no explicaré més coses. Només que l'anomenat Síndrome E ens porta al centre de la ment humana i al desig de controlar-la. Els personatges passen per El Cairo i per Canadà, on tenen molta importància els orfenats dels anys cinquanta, on els nens normals -pels interessos de l'Estat, acabaven parant bojos.

"A falta de cabellos, el análisis toxicológico del vello púbico fue muy clarificador. Tres de los cinco individuos -y el asiático era uno de ellos- habían sido consumidores de cocaína y de Subutex, un sustitutivo de la heroina. El examen segmentario del pelo, por corte de fragmentos, había mostrado que en los tres casos de absorción de productos estupefacientes primero había disminuido de manera considerable para finalmente desaparecer en las últimas semanas antes de su muerte".

MÉS DE 250 PERSONES A LA PRESENTACIÓ DE "TU TAMBÉ POTS"


Divendres vam presentar "Tu també pots" a la Casa del Llibre de Barcelona. Ens van acompanyar més de 250 persones. Entre elles, tres dels esportistes entrevistats al llibre: els atletes Carles Castillejo, María Vasco i Elena Congost. També va assistir a l'acte l'exjugador de bàsquet Ferran Martínez, el cap de Psicologia del CAR de Sant Cugat Pep Marí, la fisioterapeuta Isa Arbonés, el fisioterapeuta del Barça Juanjo Brau i el preparador físic de l'Espanyol Jaume Bartrés. No em vull oblidar de la Laura Borràs, presidenta de l'Institut de les Lletres Catalanes, de la presentadora del programa "Els Matins" Helena García Melero i dels periodistes d'Esports de TV3 Xavier Bonastre i Montse Lorenz. Segur que em deixo molta gent. Demano perdó d'avançada.

A la foto, i d'esquerra a dreta, l'editor del llibre, Enric Viladot; el doctor en Màrqueting i professor d'ESADE, Carles Torrecilla (que va tancar l'acte); un servidor; el fisioterapeuta, Lluís Puig (amb qui he escrit "Tu també pots") i el meu germà periodístic, David Bernabeu, que en va fer la presentació. Ell és periodista esportiu i, a l'actualitat, treballa a Cuatro. Moltes gràcies als que vau venir i als que ens vau donar el vostre suport des de casa. El dia 10 d'abril presentem el llibre a Girona (amb l'escriptor Martí Gironell), el 13 a Palamós (amb l'historiador Joaquim Nadal), el 16 a Tarragona (amb el periodista esportiu de TV3 Josep Coch), el 19 a Granollers (amb el meteoròleg Eloi Cordomí) i el 20 serem a El Corte Inglés de Sabadell.

Encara no tenim data definitiva per Berga, Terrassa, Mollet, Sant Feliu de Codines i Valderrobres, al Matarranya, on també presentarem el llibre.


Dijous vam fer una roda de premsa presentant "Tu també pots" al CAR de Sant Cugat, aprofitant el seu vint-i-cinquè aniversari. Ens van acompanyar la nedadora Sarai Gascón, la pilot Laia Sanz, el Secretari General de l'Esport Iván Tibau, l'exseleccionadora de sincronitzada Anna Tarrés, la marxadora María Vasco, la fisioterapeuta Isa Arbonés, els atletes Carles Castillejo i Elena Congost, el taekwondista Joel González, el golfista Gerard Pera i el també fisioterapeuta Fidel Sust. Gràcies a tots.

Bona setmana a totes i a tots

@Jordi_Sanuy
@tutambepots

diumenge, de març 10, 2013

"Tu també pots" ja és a les llibreries


Com va dir Paco Umbral  un dia, avui "yo he venido a hablar de mi libro". Del llibre del fisioterapeuta Lluís Puig (Girona, 1970) i meu. Es titula "Tu també pots" (Prepara't amb els millors) i està publicat per Viena Edicions. Surt a la venda aquest dilluns. El pròleg és de Kilian Jornet i l'epíleg de l'exseleccionadora de natació sincronitzada Anna Tarrés. Té 176 pàgines i desitgem que us agradi.

"Tu també pots" descobreix la fórmula de l'èxit dels millors esportistes catalans del moment. En entrevistes personals, tots ells ens han explicat com s'ho han fet per arribat a l'excel·lència. Quines són les claus del seu bon rendiment? Fins a quin punt influeixen l'alimentació i el descans? Què fan per prevenir lesions? Com potencien les seves capacitats innates? Com treballen per superar els propis límits? Els protagonistes són Carles Puyol, María Vasco, Kilian Jornet, Laia Sanz, Joaquim "Purito" Rodríguez, Andrea Fuentes, Marc Márquez, Sarai Gascón, Gerard Pera, Olga García, Joan Verdú, Elena Congost, Joan Cañellas, Santi Freixa, Marcel Granollers, Joel González i Joan Carles Navarro.

A més a més de les entrevistes, el llibre també té nou capítols teòrics, que inclouen els consells dels millors especialistes del CAR de Sant Cugat i de molts altres experts. "Tu també pots" està dedicat a Andreu Vivó, "exemple d'autenticitat i honestedat". L'Andreu, olímpic a Sydney, va morir inesperadament el 31 de desembre de l'any passat. Uns dies abans, també ens va donar la seva opinió sobre l'esport d'elit. Lògicament, i després de parlar amb la seva família, la mantenim.

DAVID BERNABEU I CARLES TORECILLA PRESENTEN EL LLIBRE


La presentació central de "Tu també pots" serà aquest divendres, 15 de març, a la Casa del Llibre, a la Rambla Catalunya de Barcelona, número 37. Començarà a les set de la tarda i comptarem amb la presència d'un bon nombre dels esportistes i tècnics entrevistats en el llibre. Obrirà l'acte el periodista esportiu de Cuatro, i bon amic meu, David Bernabeu. Segur que el teniu molt present, per les seves intervencions amb "Los Manolos". Hem treballat junts a COMRàdio, a Ona Catalana i a TV3. Som germans periodístics, com ens agrada dir a tots dos.

David Bernabeu d'un costat; i Carles Torecilla, de l'altre. En Carles és Doctor en Màrqueting i Professor d'ESADE. Col·labora cada setmana a Els Matins de TV3 i esporàdicament a El Hormiguero. També ha estat un dels habituals de RAC 1. Ens explicarà com els valors dels esportistes (constància, treball en equip, esperit de superació...) poden aplicar-se també a les empreses. Segur que ho farà d'una manera molt didàctica i amb un punt d'humor.

"Tu també pots"

@tutambepots

Hi esteu tots convidats!

"LOS AMANTES PASAJEROS" (PEDRO ALMODÓVAR)

Havia sentit que "Los amantes pasajeros" era una mala pel·lícula; i no m'ho volia creure. Sóc un gran fan de Pedro Almodóvar i, fins avui, sempre he pensat que els seus títols estan per sobre de la mitjana. Fins avui. El seu reton a la comèdia, vint-i-cinc anys després de "Mujeres al borde de un ataque de nervios" és decebedor. Només dura una hora i mitja, però es fa llarguíssima.

L'únic que té certa gràcia és el ball cent per cent gai que fan Javier Cámara, Carlos Areces i Raúl Arevalo, a ritme del so de "I'm so Excited", de les Pointer Sisters. I és que en aquesta pel·lícula tot és absolutament gai. En excés pel meu gust. Són gais els tres hostes de la tripulació, els pilots... Les dues paraules més fetes servir segur que són "polla" i "mamada" i, lògicament, i mai millor dir, n'acabes fart. A més a més, la història és més aviat senzilla, això sí, amb el surrealisme habitual del director manxec. Un avió que va de Madrid a Mèxic té un problema en el tren d'aterratge i vola en cèrcol pels voltats de Toledo mentre esperen que els assignin una pista per fer una pista d'emergència.

El millor són els cameos d'Antonio Banderas i Penélope Cruz i el paper de Lola Dueñas. Tot i que ja té una edat, el seu personatge encara no ha perdut la virginitat. Aviam si en aquest vol tan estrany aconsegueix tenir la seva primera experiència sexual. "Los amantes pasajeros" prometia, però és una pel·lícula totalment prescindible. Una llàstima.

Bona setmana a totes i a tots

@Jordi_Sanuy

diumenge, de març 03, 2013

L'home de sucre no es va dissoldre mai


Darrere d’una bona pel·lícula sempre hi hauria d’haver una bona història. I en el cas de “Searching for Sugar Man” aquesta és excepcional. En menys d’una hora i mitja, el suec Malik Bendjelloul ens explica com es pot passar de l’anonimat a la fama i, un altre cop, a l’anonimat. El seu protagonista és el músic nord-americà Sixto Rodríguez, de pares mexicans. Viu a Detroit.

Per a mi, Rodríguez s'ha convertit en un ídol. Per la seva música però també per la seva senzillesa. El 10 de juliol complirà 71 anys. Aquest és, sens dubte, una de les grans pel·lícules del 2012, potser la més destacada. La setmana passada va rebre l’Oscar al millor documental. En Sixto mai va triomfar als Estats Units. Hi va publicar dos àlbums, “Cold fact” (1970) -l'acabo de comprar- i "Coming from reality" (1971). Diuen que tot just va vendre un centenar de còpies, tirant llarg. No s'entén.

Durant molts anys es va creure que aquest músic s'havia suicidat en un escenari. Corrien dues versions. Que s'havia disparat un tret al cap i que s'havia cremat a l'estil bonze davant del seu escàs públic. És per això que dos sud-africans van començar a investigar quin va ser el final de Rodríguez i perquè no va triomfar mai... a Nord-amèrica. I és que, sense saber-ho, era un ídol de masses a Sud-àfrica. Per això aquestes dues persones decideixen saber-ne més coses. A Sud-àfrica va vendre centenars de milers de còpies. Ell ni se n' havia assabentat. Mai havia rebut cap benefici per les vendes.

MÉS FAMÓS QUE BOB DYLAN

Aliè al seu èxit, Rodríguez seguia treballant a la construc-ció. Fins que aquests inquiets sud-africans el van trobar, retornant-li una part de l'èxit que sempre havia merescut. El concert que fa el 3 de juny de 1998 a Ciutat del Cap és brutal. A priori, ningú es podia creure que poguessin sentir al vertader i inimitable Rodríguez. Era com si Elvis Presley tornés de la mort. A Sud-àfrica, en Sixto era més famós que els Rolling, els Beatles o el mateix Bob Dylan.

És impossible veure "Searching for a Sugar Man" -Sugar Man és una de les seves cançons més conegudes- i no emocionar-se. Encara que, abans de veure el documental, no sabés absolutament res d'ell. L'alegria amb què el rep tothom, les mirades, els plors, els petons i les abraçades que es veuen en el seu concert de debut, van fer que se m'humitegessin els ulls. Poesia en estat pur. Quan sonen els primers acords d'"I Wonder" l'esclat de joia és espectacular. Sí, realment, era Sixto Rodríguez, amb qui van créixer un munt de generacions. Les seves cançons de protesta van servir, entre d'altres coses, per plantar cara a l'Apartheid al país.

Estem davant d'un documental intimista, amb un munt d'entrevistes, amb Sixto Rodríguez i les seves tres filles incloses. Moltes fotografies de l'època, imatges en càmares domèstiques i les sensacionals cançons del músic, que donen a la pel·lícula un embolcall quasi perfecte. Totalment recomanable, encara que no sabeu res del músic, com era el meu cas.

"UN ASUNTO REAL"

A l'espera de l'estrena d'"Ana Karenina" (el divendres 15 de març), "Un asunto real" m'ha semblat una molt bona pel·lícula. Aquest drama històric danès va ser una de les cinc finalistes als Oscars en la categoria de parla no anglesa. El millor de tot és la sensacional actuació de la guapíssima Alicia Vikander que, per cert, també té un paper a la citada "Ana Karenina".

L'Alicia és sueca, té 24 anys i una veu trencada que enamora. En aquesta pel·lícula dóna vida a la londinenca Carolina Matilde, que es converteix en reina de Dinamarca després de casar-se amb Christian VII. Mai acaben de congeniar perquè el rei és molt especial, ratllant l'ezquizofrènia, pel que sembla. Era capaç de coses tan estranyes com fer al seu gos membre honorari del Consell d'Estat. L'únic que és capaç de portar-lo pel bon camí -i alhora aprofitar-se'n- és el seu metge personal, alemany Johann Friedrich Struensee, partidari de la il·lustració. Mads Mikkelsen està espectacular.

I no explicaré massa més. Només vull dir que "Un asunto real" ens regala un triangle amorós brutal. Amistat, lluita pel poder, sexe, traïció i moltes coses més. Més de dues hores i quart de cinema sobri i molt atractiu sobre la Dinamarca de finals del segle XVIII. I una actriu, com he dit abans, que haurem de seguir de ben a prop. Si manté el nivell d'aquesta pel·lícula, té un futur impressionant per davant. Apunto en nom de Vikander.

"DIETARI DE PORTO" (JAUME BENAVENTE)

Aquest és el tercer títol que llegeixo de Jaume Benavente (Barcelona, 1958), després de "Lluny d'aquí" i d'"El quadern de Nicolaas Kleen". "Dietari de Porto" és un llibre diferent, un "dos en un", per dir-ho d'alguna manera. Després explico perquè. Està publicat per Perifèric Edicions i té 238 pàgines. El fet que conegui Porto -una ciutat que m'encanta- m'ha servit per gaudir de la lectura encara una mica més.

Per què aquest parlo d'un "dos en un"? Doncs perquè la primera part és clarament un llibre de viatges. Benavente, un enamorat de Portugal en general i de Porto en particular, fa un recorregut per la ciutat, fixant-se en pràcticament tot, amb el fantàstic pont de Lluís I al capdavant. No li passen per alt ni el captaires ni la droga que corren pels seus carrers. Voluntàriament o involuntària, Benavente se'ns presenta com una persona un pèl tímida. Li hauria agradat parlar amb algunes de les persones amb què es va anar trobant en el seu recorregut, potser fer-los més preguntes, però potser en el moment no ho va creure oportú.

La segona part, titulada "Ficcions", serveix a Benavente per col·locar personatges reals -descoberts en les seves passejades- en històries creades per ell. Aprofita els escenaris i algunes d'aquestes persones per explicar-nos històries plenes de vida, algunes relacionades -encara de lluny- amb personatges d'"El quadern de Nicolaas Kleen", citat anteriorment. Avantpassats, per exemple, de la inspectora Marja Batelaar. També ens parla del declivi d'una empresa que fabrica objectes de vidre, de la relació entre un home que està connectat a una ampolla d'oxigen i el seu fill taxista; i de l'intent de supervivència d'una noia a qui la sort li ha donat l'esquena. Molt recomanable.

"I en aquesta obscuritat, tanmateix, hi havia la possibilitat d'una tènue llum, com la que buscava la dona oriental que escrivia en un cafè d'Amarante o la gitana de la Torre de Moncorvo. Si no, quin sentit tindria continuar vivint en la ficció?, em preguntava a la meva taula de la confiteria, mentre la pluja lleugera m'imitava a sortir, a passejar amb ella pels carrers d'una ciutat que ja per sempre trobaria bella i exèntrica".

La meva visió de Porto

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

@tutambepots