dissabte, de desembre 26, 2020

Lectures 2020 (105)


Paranoia 68 va néixer el 31 d'octubre de 2006. Per tant, fa un parell de mesos va complir 14 anys. En aquest 2020, he llegit un total de 105 llibres. Des de l'inici del blog, en sumo 736. En aquest post incloc la llista de lectures de 2020, per ordre alfabètic i amb el comentari corresponent. N'hi ha de 25 editorials. 42 han estat escrits per dones, 62 per homes i un a quatre mans, entre una dona i un home. 82 estan escrits en català i 23 en castellà. El 2021, més. Salut i llibres!

  1. 1793. El llop i el vigilant (Niklas Natt Ogh Dag)
  2. A Bàrcino (Maria Carme Roca)
  3. A propósito de nada. Autobiografía (Woody Allen)
  4. Abans de les cinc som a casa (Albert Forns Canal)
  5. Ànima de tramuntana (Núria Esponellà)
  6. Ballaven el black bottom (Joan Rendé)
  7. Bon dia, tristesa (Françoise Sagan)
  8. Boulder (Eva Baltasar)
  9. Ca la Wenling (Gemma Ruiz Palà)
  10. Canto jo i la muntanya balla (Irene Solà)
  11. Cavalcarem tota la nit (Carlota Gurt)
  12. Disset pianos (Ramon Solsona)
  13. El banquet anual de la confraria d'enterramorts (Mathias Enard)
  14. Dora Bruder (Patrick Modiano)
  15. El bosque de los cuatro vientos (María Oruña)
  16. El braçalet de granats (Aleksandr Kuprín)
  17. El cártel (Don Winslow)
  18. El colibrí (Sandro Veronesi)
  19. El darrer cop d'arquet -Relats de Sherlock Holmes, IV- (Sir Arthur Conan Doyle)
  20. El dofí (Mark Haddon)
  21. El festí de Babette (Isak Dinesen)
  22. El invitado (Elizabeth Day)
  23. El libro de la madera (Lars Mytting)
  24. El mapa de los afectos (Ana Merino)
  25. El mentiroso (Mikel Santiago)
  26. El meu germà es diu Jessica (John Boyne)
  27. El missatge de Pandora (Javier Sierra)
  28. El pont dels jueus (Martí Gironell)
  29. El primer capità (Enric Calpena)
  30. El retorn de Sherlock Holmes -Relats, III- (Sir Arthur Conan Doyle)
  31. El solc (Valérie Manteau)
  32. El teu nom (Clara Moraleda)
  33. El tigre i la duquessa (Jordi Solé)
  34. El vel de la deessa (Glòria Sabaté)
  35. Els camins de la Rut (Lluís-Anton Baulenas)
  36. Els dos remordiments de Claude Monet (Michel Bernard)
  37. Els impostors (Pilar Romera)
  38. Els seus noms per sempre (Simon Stranger)
  39. És que abans no érem així (Empar Moliner)
  40. Fidelitat (Marco Missiroli)
  41. Formentera blues (Xavier Moret)
  42. Fugir era el més bell que teníem (Marta Marín-Dòmine)
  43. Gent normal (Sally Rooney)
  44. Gina (Maria Climent)
  45. Gran ocell de silenci (Àfrica Ragel)
  46. Guillem (Núria Cadenes)
  47. Hìstòries de Nova York (O. Henry)
  48. Ignot (Manuel Baixauli)
  49. Ja no necessito ser real (Haru)
  50. L'estilita (Uri Costak)
  51. L'infinit en un jonc (Irene Vallejo)
  52. L’any que va caure la roca (Pep Coll)
  53. L’enigma de l’habitació 622 (Joël Dicker)
  54. La casa de foc (Francesc Serés)
  55. La companyia nòrdica (Albert Villaró)
  56. La conspiració del Coltan (Jordi Sierra i Fabra)
  57. La cosina Rachel (Daphne du Maurier)
  58. La drecera (Miquel Martín Serra)
  59. La frontera (Don Winslow)
  60. La fúria de Fandango i altres relats (Maria Àngels Viladot)
  61. La llarga revetlla (Roger Bastida)
  62. La mujer de la falda violeta (Natsuko Imamura)
  63. La nena (Carmen Mola)
  64. La niña del cuaderno (Bart Van Es)
  65. La noia de la resistència (Xulio Ricardo Trigo)
  66. La operadora (Gretchen Berg)
  67. La red púrpura (Carmen Mola)
  68. La reina gitana (Carmen Mola)
  69. Las campanas gemelas (Lars Mytting)
  70. Las lealtades (Delphine de Vigan)
  71. Las mujeres de Winchester (Tracy Chevalier)
  72. Les inseparables (Simone de Beauvoir)
  73. Línia de quatre (Jordi Agut)
  74. Lluny del paradís (Ramon Breu)
  75. Loba negra (Juan Gómez-Jurado)
  76. Mata a tus ídolos (Toni García Ramón)
  77. Memòria de noia (Annie Ernaux)
  78. Mi traidor (Sorj Chalandon)
  79. Mònica Mir (Miquel de Palol)
  80. Mur fantasma (Sarah Moss)
  81. Paraula de jueu (Martí Gironell)
  82. Pluja d’estels (Laia Aguilar)
  83. Quixot (Salman Rushdie)
  84. Reina roja (Juan Gómez-Jurado)
  85. Reis del món (Sebastià Alzamora)
  86. Sal roja (Ramon Gasch i Teresa Sagrera)
  87. Sang a la neu (Jo Nesbo)
  88. Seguiré els teus passos (Care Santos)
  89. Serem Atlàntida (Joan Benesiu)
  90. Sol de sang (Jo Nesbø)
  91. Stella (Takis Würger)
  92. Tants anys de silenci (Francisco Castro)
  93. Terra Alta (Javier Cercas)
  94. Tony Takitani (Haruki Murakami)
  95. Tot, menys la pluja (Gisela Pou)
  96. Tota una vida per recordar (Núria Pradas)
  97. Totes les bèsties, petites i grosses -II- (James Herriot)
  98. Tots els camins (Joan F. Mira)
  99. Tsunami (Albert Pijuan)
  100. Ulls de nit (Sílvia Cantos)
  101. Un abric verd penicil·lina (El Perich)
  102. Un amic de Kafka i altres contes (Isaac Bashevis Singer)
  103. Un amor (Sara Mesa)
  104. Un món a l’abast de la mà (Maylis de Kerangal)
  105. V de bes (Miramelsmot)

dimarts, de desembre 15, 2020

L'infinit dins d'un jonc (Irene Vallejo)


Deliciós. Aquest és el primer adjectiu que em ve al cap quan penso en “L’infinit dins d’un jonc”, d’Irene Vallejo (Saragossa, 1979). Les seves històries al voltant de la invenció dels llibres al món antic, passant per Grècia i Roma, no deixaran indiferents als amants de la literatura. Com diu l’autora, “la passió del col·leccionista de llibres s’assembla a la del viatger. Tota biblioteca és un viatge; tot llibre és un passaport sense data de caducitat”.

Hi ha moltes coses que queden obsoletes amb el pas del temps, però els llibres sempre perduren. Si algú arriba d’un passat llunyà i entra a casa nostra segur que serà de les poques coses que coneixerà i sabrà fer servir. En el pròleg, un misteriós grup d’homes a cavall ha d’aconseguir tots els exemplars possibles, a petició del Rei d’Egipte, per abastir la mítica biblioteca d’Alexandria. El ‘primer paper’ dels llibres va sortir del jonc –d’aquí el títol de l’obra-, després d’escriure sobre pedra, argila i pell. Ho repassa tot. L’alfabet va permetre als ciutadans protestar i mostrar la seva disconformitat. Durant molts segles, la cultura només estava destinada a les classes benestants, i la majoria de les dones en quedaven al marge. Dos dels llibres més llegits al llarg de la història, dels quals la Irene en parla sovint, són l’”Odissea” i l’”Ilíada”, d’Homer. Els seus arguments s’han repetit un i mil cops a la posteritat, perquè tot és cíclic.

Estic content perquè comparteixo amb l’autora moltes de les referències literàries i cinematogràfiques que esmenta, com el llibre “La llibreria ambulant”, de Christopher Morley, o la pel·lícula “Memento”, de Christopher Nolan. La llista és llarguíssima! Mentre llegia, també m'han vingut al cap dues de les meves pel·lícules favorites: “Canino”, de Yorgos Lanthimos, –quan parla del mite de la caverna de Plató-, i “Sympathy for Lady Vengeance”, de Park Chan-wo, quan es refereix a Prudenci i a la venjança d’un grup d’un grup de nens cap al seu mestre. També m’ha agradat descobrir que Akira Kurosawa va fer de narrador del cinema mut i que Jackson Pollock, un dels meus pintors preferits, cobrava 21 dòlars a la setmana per decorar institucions públiques, dins del Federal Art Project. Al seu costat, un altre dels grans, Willem de Kooning. Dalí i Chagall, sota el paraigua del Guggenheim de Nova York, també són citats al llibre.

“L’infinit dins d’un jonc”, traduït per Núria Parés Sellarès, és un llibre que s’ha de llegir molt a poc a poc. A cada pàgina, en té 448, descobreixes alguna cosa interessant. Una dada, una anècdota... Els temes són infinits. El resultat és una bona mescla dels clàssics i contemporanis. En català l’ha publicat Columna i en castellà -és la versió original- l’editorial Siruela. Vallejo també ens parla de tatuatges, de llistes –volem controlar-ho tot- i de la necessitat que tenim els lectors d’aïllar-nos del nostre entorn per refugiar-nos en un munt d’històries meravelloses i irrepetibles. Tot se’ns explica amb delicadesa i, sobretot, amb molta passió. El llibre també acaba a cavall, amb les amazones bibliotecàries que subministren literatura per poblacions muntanyoses i apartades dels Estats Units. Molt recomanable.

“La invenció dels llibres ha sigut potser el triomf més gran en la nostra obstinada lluita contra la destrucció. Hem confiat la saviesa que no estàvem disposats a perdre als joncs, a la pell, als parracs, als arbres i a la llum. Amb la seva ajuda, la humanitat ha viscut una fabulosa acceleració de la història, el desenvolupament i el progrés. La gramàtica compartida que ens han facilitat els nostres mites i els nostres coneixements multiplica les nostres possibilitats de cooperació, unint lectors de diferents parts del món i generacions successives al llarg dels segles”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de desembre 14, 2020

El libro de la madera (Lars Mytting)


M’agrada molt com escriu Lars Mytting (Fåvang, 1968). Tant a "Los dieciseís árboles del Somme" com a "Las campanas gemelas", la fusta es converteix en un personatge més. El noruec va debutar amb “El libro de la madera”, que porta el subtítol d’”Una vida en los bosques”. Estava convençut que era una altra novel·la, però es tracta d’una guia pràctica de com tallar i apilar llenya. No he pogut resistir-m'hi i l’he llegit sencer.

No tinc ni estufa de llenya ni llar de foc, però després de llegir Mytting  he pensat en comprar-me una destral. El llibre, traduït per Kristina Solum i Antón Lado, té 192 pàgines i està publicat per Alfaguara. M’han quedat algunes coses clares com, per exemple, que cal assecar bé la llenya abans de cremar-la. El procés es converteix en tot un art. També he descobert que, en els països escandinaus, hi ha una llei que obliga cada família a tenir una font d’energia alternativa a l’electricitat. Amb temperatures de 30 i 40 sota zero, s’ha d’estar preparat per si hi ha un tall de corrent perllongat. Són molts els temes que es tracten en aquest llibre, com el fred, el bosc (amb els diferents tipus d’arbres), les eines (amb la motoserra i la destral al capdavant) i les piles, que n’hi ha tantes com apiladors, rodones, esculturals... Atenció amb la dada, un llenyataire mitjà gasta 6.000 kcal en una jornada laboral. Han de menjar molt!

Mytting també ens parla d’estufes i de foc, demostrant el seu amor pel treball i l’exercici manual, en contacte constant amb la natura. Retinc dues paraules clau: 'tajo', que és on s’aguanta la llenya per poder tallar-la bé, i 'hender', que seria l’acció de clavar la destral per partir el tronc. El llibre l’he llegit en castellà. En català serien 'piló' i diria que 'esquerdar'. Una altra curiositat: l’autor fa una divertida llista perquè les dones en edat de casar-se escullin el seu futur marit basant-se en com apilen la llenya. Diu molt d'ells. També explica que aquesta activitat manté actius als avis. Molts la fan fins que són ben grans. Hi troben estabilitat i calma. Un dels missatges que ens deixa el llibre és que tallar, recollir i emmagatzemar la llenya quan toca és vital. No hi ha millor manera de 'protegir' a la família. Res d'improvisar! No és el llibre que m’esperava, però la passió amb què ho explica tot m’ha enganxat des del primer moment . Curiós i amb un munt de boniques fotografies. Imprescindible pels fans de la fusta.

“El trabajo físico da otro tipo de serenidad. Cuando la leña está partida, está partida. No hay que cambiarla o mejorarla. Las frustraciones diarias entran en la leña y más tarde en la estufa. Una de las cualidades más maravillosas de la madera es que se acabará quemando. Nunca la estudiará un comité, nadie la comparará con un leño de la competencia. En algún momento del invierno, los leños que quedaron mal cortados o que partistes con mano torpe arderán en la hoguera y daraán idéntico calor que los perfectos, y además, ¿no resulta pero que muy gratificante quemar esa raíz de pino particularment odiosa?”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de desembre 07, 2020

El colibrí (Sandro Veronesi)


Hi ha amors de joventut que no s’obliden mai, per molts anys que passin, per moltes voltes que doni la vida. Ho sap perfectament en Marco Carrera, oftalmòleg italià. Amb la Luisa mai no hi va tenir res durador, més enllà d’algunes trobades fugisseres, però el seu record l’acompanyarà per sempre més. No es veuen des de fa força temps, però continuen escrivint-se per carta. La seva relació epistolar persisteix i marca les seves vides.

Les cartes entre en Marco i la Luisa es converteixen en un dels ingredients d’”El colibrí”, l’última novel·la de Sandro Veronesi (Florencia, 1959). També són el desencadenant del trencament del matrimoni d’en Marco amb la Marina. El psicoanalista d’ella, en Daniele Carradori –que s’acaba convertint en un personatge clau-, va a visitar-lo un dia a la seva consulta i li diu que la seva dona sap que s’escriu amb la Luisa, en secret. Ell mai no s’hauria imaginat que n'estava al cas... Quan era jove, al Marco el van batejar amb el sobrenom de “colibrí” perquè era molt baixet. Després, va créixer de cop, però l’àlies ja no el va perdre. Amb la Marina va tenir una filla, l’Adele. Ell llibre, traduït al català per Pau Vidal i publicat per Edicions del Periscopi, comença l’any 1999. Retrocedeix fins al 1960 i s’allarga fins al 2030.

En Marco, que no és massa amant dels canvis, està tocat per la tragèdia. Perd moltes persones que estima, algunes massa aviat i de manera inesperada. El llibre, amb un final molt poètic, inclou e-mails que l’oftalmòleg envia al seu germà Giacomo. Sap que no els contestarà. Fa molts anys que no es parlen. També ens acosta les aventures de l’oftalmòleg amb un amic de joventut, l’Innombrable, que se suposa que porta mala sort a tots els qui l’envolten. Al seu costat, ell es va fer un fart de jugar a les cartes, amb guanys importants. Quan ho deixa amb la seva dona, recupera l’addicció al joc. A les partides sempre s’emporta a la Miraijin, de qui fa de pare. És una nena que s’ha de convertir en l’home que ha de salvar el món. Així de fàcil i de complicat. “El colibrí”, que té 338 pàgines, és el Premi Strega 2020 i retrata els Carrera al llarg de quatre generacions. Deliciós.

“La cosa realment impressionant d’aquesta criatura és que sempre fa allò que toca. Sempre, d’ençà que duia bolquers i plorava només quan havia de plorar, dormia quan havia de dormir i aprenia el que havia d’aprendre, de seguida, de manera que ocupar-se d’ella era molt fàcil. I a mesura que creixia, igual, les coses sempre com s’havien de fer, al moment que tocava, amb la rara sorpresa d’algun comportament fora de la norma de tant en tant, sí, però just perquè la seva mare, o ell, o el pediatre, o els mestres, o els professors, ho consideressin una millora de la norma”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy