El ladrón de veranos (María Soto)

Roberto Montenegro, el protagonista central d'"El ladrón de Veranos", és un personatge que t’atrapa des del primer moment. La madrilenya María Soto li dona una pàtina de misteri que el fa únic i irrepetible. Com es comenta a la mateixa novel·la, és una mena d’Arsèn Lupin. Genera simpaties per allà on passa. Talentós i amb múltiples identitats. El llibre és llarg, 637 pàgines, i està publicat per l’editorial Destino. La Clara l’idolatra fins i tot abans de veure’l per primer cop. 

A Deauville, a la costa normanda, als estius s’hi pot trobar el bo i millor de cada casa, amb un munt de prínceps i milionaris lluint per tot arreu. Hi té un estudi fotogràfic en Gabriel Caron, el tiet de la Clara. La nena té 11 anys i és més eixerida que un pèsol. Imaginació al poder. És la filla de la seva germana Emma, casada amb en León Castel, un prestigiós metge. En Roberto va conviure amb en Gabriel i l’Emma fins que un dia, fa quinze anys, va desaparèixer sense donar massa explicacions. Ara, torna com a pintor, mig aristòcrata i moltes coses més. Se’l relaciona amb obres d’art robades i amb cops de tafur a diversos casinos. Fins al moment, no s’ha pogut demostrar res. El seu proper ‘cop’ és vendre un llenç que podria ser el “Flaminia Triunfi” de Velázquez. El vol Eliot Kaplan, un multimilionari nord-americà que està a punt de casar-se amb una duquessa russa, Elena Ivanóvna Volóshina. 

“El ladrón de veranos” és un llibre d’aventures trepidant i amb un ritme alt. Hi ha una mica de tot. Glamur, periodistes intrèpids, una duquessa de les d’abans, dolents de manual, robatoris, tècniques pictòriques, quadres desapareguts, falsificacions i, per si no n'hi hagués prou, un assassinat. Tot passa en un lloc idíl·lic, amb uns personatges frescos i ben treballats. L’acció està datada l’any 1935, però s’alterna amb el 1919, quan en Gabriel i en Roberto vivien junts i eren inseparables. Això ens permet saber com es va crear el mite del gran Montenegro, odiat per alguns i venerat per la majoria. Soto té un estil sobri, directe i rigorós. El que fa referència als mètodes de pintura i colors està molt ben documentat. És fàcil d’entendre encara que no es domini el tema. Avança amb pas ferm cap a un final rodó. M’ho he passat pipa llegint-lo.

“Gabriel Caron no sabrá nunca por qué mintió. Nadie le obligó a hacerlo, ni tampoco ganaba nada con ello, más allá de una minúscula satisfacción de amor propio. Pero lo hizo. Y su mentira, irreflexiva e insignificante como fue, se convirtió en el disparador de todo lo que sucedió a continuación. 

A mediados del mes de agosto el verano se agota despacioso, con una satisfecha monotonía de sol, playa y cenas tardías, confundiéndose con otros veranos recientes. Entre los habituales de la Costa Florida ya ha empezado a correr la noticia de la llegada de Roberto Montenegro. Pero Gabriel aún no lo sabe. 

Será de los últimos en enterarse. Aunque hará lo posible porque nadie se dé cuenta. Solo su hermana Emma llegará a mirarle con suspicacia un momento, pero enseguida disimulará, considerada y discreta, igual que siempre”. 

@Jordi_Sanuy

El quebrantahuesos (Blas Ruiz Grau)

Blas Ruiz Grau (Rafal, Alacant, 1984) ha fet tornar a treballar a Nicolás Valdés, l'inspector estrella de la Policia Nacional. "El quebrantahuesos" és la quarta novel·la de la saga que protagonitza, després de "No mentirás", "No robarás" i "No morirás". No cal haver-les llegit per seguir-la. Les referències que hi fa no afecten l'argument. El llibre té 463 pàgines i està publicat per Ediciones B. Quasi tot passa en cinc dies elèctrics, del 6 al 10 de maig de 2019.

El pare d'en Nicolás també era policia. Està jubilat i deprimit. La mare té un caràcter de por. Sempre que és possible carrega contra el seu fill. I ho fa sense compassió. Va marxar de casa quan tenia divuit anys. Ha tornat ben poques vegades a aquest petit poble de la serra madrilenya. Volia allunyar-se de tot, de tothom i, especialment, de l'ombra del germà mor, l'altre policia de la família. No es va acomiadar de la seva parella, la Irene, que ara és guàrdia civil, ni de la seva colla d'amics. Ara, un violent assassinat el fa tornar de manera inesperada als llocs que el van veure néixer i créixer. És expert en psicòpates i creu que pot ajudar a tancar el cas abans que no hi hagi moltes més desgràcies. Això sí, tothom el mira amb recel. No li han perdonat la seva fugida cap endavant.

"El quebrantahuesos" és un llibre trepidant. Sempre hi passen moltes coses, impedint que el lector abaixi la guàrdia. Blas Ruiz treballa molt bé als protagonistes principals, mostrant-nos els seus problemes del dia a dia i, sobretot, les pors interiors que els corquen per dins. Mentre Nicolás busca un assassí de carn i ossos, els veïns de Caedes aposten per una criatura llegendària, el 'Quebrantahuesos'. Segons sembla, acaba amb la vida de diverses dones de la localitat cada quaranta anys. Sense aturador i sense deixar pistes. Una llegenda o una realitat? L'enfrontament entre la policia nacional i la guàrdia civil per portar el cas, amb en Nicolás a un costat i la Irene a l'altre, també m'ha semblat molt interessant. La novel·la és visual, entretinguda i manté l'emoció fins a l'última pàgina.

"La psicopatía se puede heredar. No es común, claro, pero debemos tener en cuenta que para que exista el psicópata se deben cumplir unos factores biológicos y sociales. Siempre lo digo: el psicópata se nace y se hace. La predisposición biológica es fundamental, existe una serie de factores físicos aquí -se tocó la cabeza-, en nuestro cerebro, que digamos que allanan el camino hacia este trastorno. Y después entra lo social. Lo que se vive de niño, los traumas, las relaciones personales... Todo cuenta para crear ese cóctel explosivo. Sin estos dos ingredientes no es posible. Si no, imaginen la de niños maltratados y en unas circunstancias desfavorables que hay. Habría tanto psicópata por ahí que daría auténtico miedo".

@Jordi_Sanuy

En la piscina (Julie Otsuka)

Dues esquerdes en una. La física i la vital. La de la piscina i la que allunya una mare i una filla sense que res ni ningú ho pugui impedir. De totes dues ens en parla amb delicadesa i molt de sentiment l'escriptora nord-americana Julie Otsuka (Palo Alto, Califòrnia, 1962) a "En la piscina". Té 177 pàgines, està traduïda al castellà per Flora Casas Vaca i l'ha publicat Duomo Ediciones. És la mateixa autora de "Buda en el ático" i "Cuando el emperador era Dios".

El llibre té cinc parts molt diferenciades. En la primera, "La piscina subterránea", hi ha algú que ens explica com és el dia a dia d'un grup de nedadors. A l'aigua hi troben l'equilibri que els falta quan són a la superfície i han d'afrontar la realitat. En remull, tot està més o menys bé. Hi ha unes normes i tothom les compleix. Tot es complica a la segona part, "La grieta". Una petita esquerda al fons de la piscina provoca que els dubtes i la incertesa trenqui la monotonia (volguda) dels nedadors i de les nedadores. Una d'elles és l'Alice, que està perdent la memòria a poc a poc. A "Diem perdidi" algú ens explica que recorda i que no recorda la dona, en una enumeració llarga i detallada. Li han fugit moltes coses importants del cap, però per sort n'ha pogut retenir d'altres. 

"Belavista" és la part més dura i realista de la novel·la. De la manera més directa possible (i diria que cruel) li expliquen a l'Alice que l'ingressen en una residència i que no en sortirà mai més. Fins que arribi el final. Ha d'intentar molestar el mínim possible. Si l'han portada és perquè els seus familiars ja no podien cuidar-la bé i no hi ha marxa enrere. Finalment, a "Euroneuro", l'autora reflexiona com va arribar l'Alice a la situació actual i, si d'alguna manera, la seva filla ho hauria pogut evitar. En resum, bonica història d'amor que commou i t'obliga a fer-te preguntes difícils de contestar. Tot té data de caducitat i és bo fer-se la idea com abans millor. Gaudir del present i esperar que el futur no sigui excessivament cruel.

"Allí arriba hay incendios incontrolados, alarmas por contaminación, sequías colosales, atascos de papel en las impresoras, huelgas de profesores, insurrecciones, días de calor abrasador que parecen inacabables («“Cúpula de calor” extremo suspendida permanentemente sobre la Costa Oeste»), pero aquí abajo, en la piscina, siempre tenemos una agradable temperatura de veintisiete grados. La humedad es del sesenta y cinco por ciento. Hay buena visibilidad. Las calles están tranquilas y cuidadas. Aunque limitado, el horario satisface nuestras necesidades".

@Jordi_Sanuy

Carta a la reina d'Anglaterra (Vicenç Pagès Jordà)

Uns mesos després de la seva mort, l'editorial Empúries ha reeditat "Carta a la reina d'Anglaterra", un dels llibres més coneguts de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963 - Torroella de Montgrí, 2022). És molt curt, només 106 pàgines, i s'acaba convertint en una paràbola sobre la immortalitat. La vida és una partida d'escacs. Dependent dels moviments que facis, te'n podràs sortir millor o pitjor. Fins i tot un peó pot acabar fent caure al rei.

En Joan Ferrer forja una espasa inigualable, la millor que ha existit mai. La fa al comtat de Cerdanya, al sud dels Pirineus. Tothom hi va al darrere, però es nega a vendre-la. La vol per a ell. Al final, però, s'ha de fer enrere i l'entrega al Diable, a canvi de tres desitjos. S'hi veu obligat. Un d'ells és la vida eterna. Ara que ja té gairebé mil anys creu que ha arribat el moment de passar balanç a la seva prolongada existència. Està empresonat i, si alguna cosa li sobra, és temps. Per aquest motiu, decideix posar-se en contacte amb la reina d'Anglaterra; i no per demanar-li clemència. Al llarg de tots aquests anys, el tedi i l'Estat -que sempre l'ha seguit de ben a prop- s'han convertit en els seus principals enemics. No ha estat fàcil lluitar-hi.

El conqueridor Francisco Pizarro i els filòsofs Jean-Jacques Rousseau i Karl Marx són alguns dels personatges històrics amb qui va poder conviure Joan Ferrer. També va tenir relació amb l'actriu Greta Garbo, per qui sentia una devoció especial. De dones en va estimar moltes. També va parlar moltes llengües i va viure en un munt de països, procurant-se tots els plaers imaginables. De l'Edat Mitjana fins al llindar del tercer mil·lenni va tenir períodes per tot i tothom. En aquesta novel·la, publicada originalment l'any 1997, Pagès Jordà treballa molt bé la psicologia del protagonista, que evoluciona constantment. La reedició nclou dues postdates, repassant la trajectòria de l'obra, les crítiques rebudes i les discussions que ha provocat en els lectors.

"Llavors jo era molt jove i explicava a tothom que em volgués sentir que estava forjant l’espasa més poderosa de la cristiandat. La notícia no va tardar a arribar a Arnulf, un dels cavallers que lluitaven a sou del comte. Els cavallers medievals tenien un concepte molt idealitzat d’ells mateixos, però en realitat eren (com suposo que sabeu, Majestat) el que avui anomenaríem mercenaris, soldats professionals al servei dels potentats. Aquells cavallers són tan lluny de la imatge que en tenim ara com els pistolers que vaig conèixer a Colorado poc abans de la Guerra de Secessió són lluny dels que veiem als westerns. Però deixeu-me que reprengui el fil. Quan Arnulf, el capitost dels lladres i assassins del comtat de Cerdanya, va sentir a parlar de la meva espasa, li va faltar temps per presentar-se a la farga".

@Jordi_Sanuy

Malart (Aro Sáinz de la Maza)

Amb “Malart”, Aro Sáinz de la Maza (Barcelona, 1959) tanca la tetralogia dels elements. El protagonista d'aquesta nova aventura literària torna a ser l’inspector Milo Malart. És un policia valent, tossut, intuïtiu, negociador, amic dels seus amics i torturat per dins. El seu objectiu sempre és acabar amb la injustícia i la infàmia, a qualsevol preu. Aquest cop viu tres dies a contrarellotge, de dijous a dissabte, sense cap mena de suport. El llibre té 461 pàgines i està publicat per l'editorial Destino. 

El Somerton és un iot de luxe. Els seus propietaris són un jove matrimoni de l'alta burgesia, amb qui Malart està obsessionat. Fa temps que els segueix de prop. Està convençut que han assassinat diverses persones, després de vexar-les sexualment i fer-les patir fins a punts insospitats. L’últim cop van ser absolts per la contaminació de les proves. Es va trencar la cadena de custòdia. Segur que algú de la policia els va ajudar... Quan apareixen morts tots dos, Malart es converteix en el principal sospitós. Les seves petjades i empremtes dactilars estan en tot el vaixell, on han aparegut els cadàvers. Per acabar-ho d’adobar, l’inspector està desaparegut. Què pensaran els seus companys? El consideraran culpable o buscaran proves per intentar demostrar la seva innocència?

La subinspectora Rebeca Mercader ho té clar. Confiança cega en en Milo. Ella és la seva versió femenina, per dir-ho d’alguna manera. Intenta raonar com ho faria el seu company per mirar de localitzar a qui va acabar amb el matrimoni. I no serà fàcil. “Malart’ és una novel·la que ens parla de la dictadura dels poderosos. Amb diners ho poden comprar tot: jutges, policies i el que faci falta. També reflexiona sobre la venjança, la traïció, els remordiments i les pors personals. De vegades, tirar endavant costa, sobretot si no has fet les paus amb el passat. És una novel·la àgil, trepidant i moderna, amb protagonisme per les xarxes socials. L'emoció es manté fins a l'última pàgina, amb acció i sorpreses constants. No cal haver llegit les anteriors de l'Aro per poder gaudir-ne al màxim. Recomanable.

"-CaixaBank la tiene que estar sangrando viva a base de cuotas trimestrales de castigo por haber reducido su nivel de ingresos -explicó-. Es la forma que tiene esa gentuza de joder a las personas con menos recursos. Cuanto menos tienes, más te penalizan. Es lo que le pasa a mi sobrino. Has cambiado de curro, ahora tiene un sueldo mucho menor, y CaixaBank le cobra sesenta euracos al trimestre por no ingresar la cifra anual que ellos consideran rentable para mantener su cuenta, ¡como si lo hiciera queriendo! La birlan doscientos cuarenta pavos al año por el morro, un robo en toda regla. Pero los chorizos son los que te mangan la cartera por la calle a punta de navaja, nos ha jodido".

@Jordi_Sanuy