dissabte, de juliol 17, 2021

Simón (Miqui Otero)


La vida dona moltes voltes. Tantes que, quan te n’adones, potser tornes a estar en el punt de sortida. Un gir total. 360 graus. Això sí, amb moltes experiències acumulades. De la vida, que de vegades és molt puta, i de llibres, de molts llibres, ens en parla Miqui Otero (Barcelona, 1980) a “Simón”, de Blackie Books. 447 pàgines monopolitzades per en Simón, sempre envoltat per novel·les de cavalleria; i a l’ombra del seu cosí idealitzat.

Coneixem en Simón quan té 8 anys, criant-se darrere de la barra d’un bar del barri de Sant Antoni de Barcelona, el “Baraja”. El porten el seu pare, la seva mare i els seus tiets. Per desgràcia, entre les dues famílies, els Rico Merlín (dues germanes casades amb dos germans) hi ha massa deutes pendents. Un dels homes és del PSOE; l’altre, franquista. Emigrants gallecs. Al seu cosí, una mica més gran, en Simón el té en un pedestal. Fins que desapareix, sense dir-li ni ase ni bèstia. La famosa nit de "las azoteas"... A partir d’aquest moment, s’obsessiona a trobar-lo. I ho fa amb el suport de la seva amiga de l’ànima, l’Estela, la noia del cabell verd. En Simón s’enamora poc i malament. Amb l’Estela mai no arriba a tenir-hi res. Gràcies a algun contacte i a les seves habilitats, el nostre antiheroi acaba en una escola de cuina i, amb el pas dels anys, prova sort en un restaurant de luxe.

Però tot el que puja acaba baixant, sobretot si et guanyes l'enemistat d'algú amb poder. “Simón” és una novel·la molt entretinguda, amb un protagonista a qui és fàcil apreciar. El veiem evolucionar al llarg de trenta anys, com també evoluciona la seva estimada Barcelona. Partint de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics. Els llibres que llegeix el porten molt lluny, sense moure’s de casa. A ell li hauria encantat ser Scaromouche. Otero sembla voler dir-nos que les segones oportunitats existeixen i que, aquestes, no poden desaprofitar-se. Sota cap concepte. A través de la mirada més o menys neutra d’en Simón també passem pel Procés, per l’1 d’Octubre i pels atemptats de La Rambla de Barcelona. Un llibre que ens parla de llibres, també de vell, i que és una vida sencera. I una partida de billar.

"Simón, sin saber articularlo, se sentía a todo galope como ese tipo que iba mucho al cine. Un  día, la película era tan rematadamente mala que, por primera vez en su vida, decidió abandonar la sala mucho antes de los créditos finales. Salió a la luz, caminó un par de calles, vio lo que éstas le ofrecían y decidió volver a entrar en el cine. Si la película era mala, la vida era bastante peor. Y si la realidad era así, si insistía en no devolverle a su primohermano y en negarle a Estela, Simón volvería a refugiarse en los libros, aunque ya no creyera tanto en ellos como antes".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, de juliol 16, 2021

Todo modo (Leonardo Sciascia)


Coincidint amb el centenari del naixement de Leonardo Sciascia (Agrigent, 1921 – Palerm, 1989), Edicions 62 ha publicat una de les seves novel·les més cèlebres: “Todo modo”. És curta, només 160 pàgines, i està traduïda al català per Assumpta Camps. S’ha definit com un clàssic incontestable del segle XX. Escrita el 1974, ha aguantat perfectament el pas del temps. És tota una reivindicació de l’ètica política.

Sciascia col·loca als seus personatges en un misteriós hotel-ermita, enmig d’un bosc de roures i castanyers. Allà hi ha reunida la flor i la nata de la política, l’indústria i l’església italiana. Al control de tot i tothom, Don Gaetano, un capellà amb poder il·limitat. El respecten i li fa cas. En principi, el retir no està obert a ningú que no hagi estat convidat prèviament, però hi acaba participant un nouvingut. Ho fa en qualitat d’’espectador’. Es tracta d’un cèlebre pintor i escriptor que arriba a l’hotel per casualitat i que es converteix en el narrador de la història. El que havia de ser un cap de setmana tranquil acaba esdevenint en tragèdia, amb un munt d’assassinats sense resoldre. Bona metàfora sobre el repartiment de poder i dels seus efectes corrosius. Qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra.

“Todo modo” ens parla de la necessitat d’equilibri en la política, on tothom calla i intenta treure’n el màxim partit. Callar abans que no et facin tancar la boca a tu. Després de la presentació dels personatges i dels fets, la novel·la es torna negra com el carbó, amb uns investigadors que no avancen massa. Sort en tenen del pintor, que posa una mica de seny en una situació que acaba sent kafkiana. De la novel·la de Sciascia se’n va fer una pel·lícula, amb Marcelo Mastronianni fent de Don Gaetano i Gian Maria Volontè com a M, el pintor. Bon ‘assaig’ sobre el repartiment del poder i les seves conseqüències.

“Vaig sortir a fora: més enllà de l’esplanada, cap al bosc. A mesura que m’allunyava de l’hotel, els arbres esdevenien més frondosos, i l’aire més fresc i amb més olor de reïna. La solitud era perfecta i m’entretenia pensant en tanta perfecció, i en la llibertat amb què en gaudia, quan entre els arbres vaig entreveure com un llac de sol i uns colors que s’hi movien. M’hi vaig acostar amb precaució. A la clariana, al sol, hi havia unes dones amb biquini. Eren sens dubte les de l’hotel, de les quals m’havia parlat el capellà jove. Cinc en total. M’hi vaig acostar més, silenciosament. Elles també callaven: quatre, estirades sobre tovalloles de rus de colors alegres; una, en canvi, asseguda, immersa en la lectura”.

Bona setmana a totes i a tots.
 
@Jordi_Sanuy

dijous, de juliol 15, 2021

Tema libre (Alejandro Zambra)


Dissabte al matí, ordenant una de les llibreries de casa meva vaig trobar “Tema libre”, d’Alejandro Zambra (Santiago de Xile, 1975). No sé com ni quan hi va arribar. Però no fa massa, això segur, perquè l'editorial Anagrama el va publicar el mes de maig de l’any 2019. M’ha sorprès molt positivament. És curt, només té 135 pàgines, però hi ha molt material i de grandíssima qualitat. De lectura imprescindible per tothom que es dediqui a l'apassionant món de la traducció. Em quedo amb ganes de llegir més coses d'ell.

El xilè medita públicament sobre la creació literària, i com ha evolucionat amb l’arribada de les màquines d’escriure, les elèctriques i els ordinadors, cada cop més complets. Encara hi ha, però, autors que prefereixen seguir escrivint a mà. Ho consideren més pur. El llibre comença amb tres conferències llegides pel mateix autor a la universitat. L’última va batejar-la “Tema libre”, que acaba convertint-se en el títol global del llibre. Explica que començar a escriure des de zero és tota una aventura. El xilè també reflexiona al voltant de la paraula amb ficcions, assajos i cròniques diverses, citant sovint a l’escriptor portuguès Fernando Pessoa. I ho fa passant per diversos països i ciutats, com per exemple Santiago de Xile, Nova York, Mèxic i Buenos Aires, a qui declara el seu amor incondicional.

Zambra diu que està d’acord amb l’escriptora i traductora Kate Briggs quan destaca la naturalesa novel·lesca de la traducció literària. M’ha agradat l’exemple que posa per parlar de la relació entre l’original i la traducció: “Preguntarle a un escritor qué le parece la traducción de su libro a una lengua que conoce solo parcialmente es como preguntarle a un perro qué tal estaba la comida del gato”. L’accent que mantens quan canvies d’idioma, el fet de ser estranger, l’avortament, la paternitat i l’educació –l’autor és pare recent- són altres dels temes que es tracten en aquest llibre on s’aprofita pràcticament tot. “La balada del pulpo trilingüe”, que serveix per tancar l’obra, m'ha semblat brillant.

“Hace tiempo que quería escribir un ensayo como este, virtualmente infinito, exclusivamente integrado por hilachas de pensamiento sobre palabras, acentos y traducciones. Puras historietas de sobremesa, montadas a pulso incierto de acuerdo con un criterio discutible; más o menos algo que quisiera leer a lo largo de una tarde de ocio puro, hasta con algunas pauses para dormitar entre uno y otro fragmento. ¿Por qué no lo escribí antes? ¿Por qué intento convencerme de que el impulso de escribirlo, aquí y ahora, es natural? ¿Por qué quiero terminar cuanto antes estas notes de por sí interminables, como si tuviera que leerlas mañana mismo ante no sé qué clase de audiencia?”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

dimecres, de juliol 14, 2021

Copèrnic (Miquel de Palol)


Miquel de Palol (Barcelona, 1953) té un estil personal i fàcil de reconèixer. No s’assembla a ningú més. Se’n riu de tot i tothom sense complexos, creant uns personatges malparits i sense pèls a la llengua. Ho va deixar molt clar a "Què!" i a "Mònica Mir" i ara repeteix a “Copèrnic”, publicat per l’editorial Proa. Són 256 pàgines molt divertides, amb en Toni Radiguet fent embogir a familiars, amics i metges. Bon experiment sobre la personalitat i el subconscient.

Estem davant d’un llibre, molt divertit, que reflexiona sobre el fet d’estar viu i les seves conseqüències. L’amor de parella, les infidelitats, les relacions amb els fills i fins i tot la malaltia i la mort passen pel sedàs de Palol, agressiu i contundent, com sempre. Una bona sàtira sobre la imbecil·litat de la naturalesa humana. En Radiguet ja està de tornada de tot. Passa de la dona, dels amics –a qui cada cop hi veu més defectes- i dels fills, que ja fan la seva, sense cap necessitat de donar-li explicacions. La vida li fa un gir radical quan li surt un gra al clatell; un gra que acaba tenint personalitat pròpia. Fins al punt de prendre el control de la situació. Aquest ‘ser sobreposat’ és capaç de fer-li fer coses que en Radiguet ni s’hauria atrevit ni a pensar.

“Copèrnic” és el nom que Miquel de Palol escull per batejar la protrusió del nostre protagonista. El que comença sent un simple gra s'acaba transforma en un problema de difícil solució. I en un cas clínic d’interès mundial. Els metges van completament perduts. Desconeixen que li pot arribar a passara al pobre home, pare de família acomodat i exemplar. Inicialment, li van dir que no es preocupés. Ara ja no saben què explicar per regalar-li una mica de falsa tranquil·litat. Tot està articulat al voltant d’un fet insòlit i totalment irreal. Per cert, l’autor fa una picada d’ull a en Dídac, el locutor de Ràdio Vilablareix que, amb el pas dels últims anys, ha entrevistat pràcticament a tots els escriptors i escriptores catalans.

“La responsabilitat és un joc que es juga en camp contrari. Sort que a mi ja no m’afecta. Triomfar situant-se per sota és la jugada de poker que permet fer imaginar als altres que no mostres quant per sobre hi estàs. No he copsat si estava obligat a agradar-me la idea que la Clara i jo pensàvem el mateix, la relació idealitzada dels temps d’estudiants (dins d’uns límits), tot i que ella diu que va ser molt al final de la carrera, i com la va liquidar, argumentant de forma (també) volgudament difícil de creure que jo li feia por, que soc massa per ella (ara deu ser al revés, amb els anys ha posat, força bé, cal reconèixer-ho, alguns quilos i foscor viril a tot el cos tret dels cabells, que s’ha enrossit, com totes en aquesta edat, per amagar els blancs), que per una experiència (ara en diríem aventura) havia estat bé, però li calia un home més tranquil i fiable, amb una certa garantia de ser un espòs equilibrat —devia voler dir «fidel» però no va gosar tant— i un bon pare pels fills”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de juliol 13, 2021

Amor i no (Alba Dalmau)


Pots estimar a algú, i molt, al llarg de tota la vida. Això no vol dir que hagis d’estar amb ell/ella per sempre més. El dia a dia també passa factura a l’amor i pot arribar el moment de buscar/trobar una nova parella. Tot s’acaba, abans o després. És el cas de la Carme i l’Yngve, protagonistes principals d’”Amor i no”, l’última novel·la de l’Alba Dalmau (Cardedeu, 1987). D’ella ja havia llegit "El camí dels esbarzers". Les dues estan publicades per Angle Editorial.

La Carme i l’Yngve es coneixen a Roma i allà viuen la seva història d’amor. Fins que un dia, ella decideix posar punt i seguit a la relació i tornar a la seva Barcelona natal. Se separen, però segueixen trobant-se, periòdicament, en un munt de ciutats, com Estocolm, París, Pulla, Barcelona i la mateixa Roma, que sempre portaran al cor. Encara són importants un per l’altra i a l’inrevés, tot i no estar junts. Ella cus vestits al Liceu, gràcies a un contacte de la seva mare, amb qui té una relació molt superficial. Ell es posa a treballar en una estranya oficina que busca persones desaparegudes. Té molt bones idees i s’acabarà convertint en un artista de renom internacional. Els dos tindran altres relacions i formaran altres famílies, però mantindran un amor que podríem batejar com platònic. El foc no s’apaga mai. Hi ha moltes maneres d’estimar-se...

Com en la seva anterior novel·la, l’autora ens regala una història madura i polièdrica. Aquest cop se centra en el fet d'estimar. I ho fa trencant amb els tòpics que envolten aquest complicat sentiment. La Carme és catalana; l’Yngve, suec. L’escriptura de l’Alba, molt temperada, avança a poc a poc, sense estridències ni sorolls sobrers. En aquestes 256 pàgines ens ho explica tot d’una manera molt plàstica, amb l’òpera de banda sonora i el Liceu de fons, entre altres escenaris. És fàcil imaginar-s’ho tot perquè és molt cinematogràfic. 'Veus' la pel·lícula. El títol “Amor i no” té a veure amb l’’amorino’ que fan servir amb estima els dos protagonistes per parlar entre ells. Una molt bona proposta literària.

“El vent els espetega a la cara. Van muntats en una Vespa de color crema que llisca rabent entre un mar d’oliveres a banda i banda. La Carme condueix perquè l’Yngve no sap anar en moto, i encara que en sabés tampoc el deixaria. Tenir el control la tranquil·litza. L’Yngve rodeja la Carme amb els seus braços llarguíssims perquè sap que si s’agafés al passamà al més mínim revolt perdria l’equilibri i sortiria disparat a la cuneta. La Carme, en canvi, protegida pels braços de l’Yngve, sent que es podrien estimbar daltabaix d’un cingle que no es rascaria ni els genolls. Aquesta sensació, malgrat el temps que fa que no es veuen, no ha desaparegut”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de juliol 12, 2021

La roda dels equívocs (Andrea Camilleri)


Com explica el mateix Andrea Camilleri al final del llibre, el cas del comissari Montalbano 
que es desenvolupa a “La roda dels equívocs” és dels pocs que no neixen inspirats en la notícia d’un diari. Està traduït per Pau Vidal i publicat per Edicions 62. Es tracta d’una novel·la negra clàssica, senzilla i quotidiana, que es llegeix pràcticament d’una tirada. Són 237 pàgines amb molts interrogants per resoldre.

Salvo Montalbano i el seu equip intenten esbrinar qui hi ha darrere del segrest i l’alliberament de tres noies. La segona és la neboda de l’Enzo, el propietari de la trattoria de Vigata on el comissari menja habitualment. El mètode és sempre el mateix: les adorm amb cloroform i es desperten soles, sense que les hagin ferit ni robat res. Això a les dues primeres. La tercera no surt tan ben parada. Després dels segrestos, també hi ha un parell d’assassinats. Pel que sembla tot està ideat i perpetrat per la mateixa persona, que va amb una boina calada al cap i una bufanda tapant-li la cara. A banda dels policies i de les noies, els tres personatges centrals d’aquesta història són el notari Virduzzo, el ‘bon vivant’ Bonfiglio i en Di Carlo, un botiguer que quan comença l’acció tot just acaba de desaparèixer.

Amb Leonardo Sciascia, Camilleri (1925-2019) és un dels escriptors italians de novel·la negra més reconeguts mundialment. La seva és una narració pausada, sense estridències, que explica històries que podrien ser perfectament reals, amb personatges propers, als qui col·loca en un dia a dia molt fàcil de reconèixer. Res de buscar girs innecessaris per despistar al lector. El sicilià aconsegueix un ritme alt esquitxant la seva prosa amb frases curtes i punyents. A banda de Montalbano, soc molt fan d’Agatino Catarella. Els seus problemes de llenguatge –sempre confon tots els noms- porten de corcoll al comissari. No podria tenir un ‘recepcionista’ més ‘original’.

“—És que estic neguitosa perquè aquest matí quan soc arribada hai trobat la casa buida, sense ningú i amb la porta del balcó oberta. I si cap pinxo que passés per aquí s’enduia ves a saber què? Després, mentre era a la cuina, hai sentit que entraven per la terrassa, i com que m’hai pensat que éreu vós, hai tret el cap. Però vet aquí que no, era un home que no sé pas què buscava. Jo que em dic aquest és un lladre, i agafo una bona paiella i torno a sortir. I com que en aquell moment estava d’esquena, pam!, jo que li clavo un cop de paiella al cap. I ja me’l tens a terra estabornit. Llavòrens l’hai lligat de peus i mans amb una corda, l’hai mordassat i l’hai ficat al quarto de les escombres”.

Bona setmana a totes i a tots.
 
@Jordi_Sanuy

dissabte, de juliol 10, 2021

El Graal de Montserrat (F. Xavier Hernàndez Cardona)

Està escrit que el líder de les SS, Heinrich Himmler, va visitar Montserrat, de manera accelerada, el 23 d'octubre de l'any 1940. Estava obsessionat amb trobar el Graal, que alguns col·locaven a la muntanya màgica catalana. A través de l'Ahnenerbe, entitat pseudocientífica, l'home fort de Hitler intentava recopilar els 'objectes màgics' que havien de donar poder sobrenatural al nazisme. El dictador també volia la Llança de Longinos.

De la recerca del Graal, la copa en què Jesús hauria begut en l'Últim Sopar, ens en parla l'historiador F. Xavier Hernàndez Cardona a la novella "El Graal de Montserrat", publicada per Capital Books. El buscaven els nazis -amb el suport incondicional de la policia espanyola- i també els catalans, que tenien la col·laboració dels serveis secrets britànics. Deixant de banda a Himmler, personatge de carn i ossos, l'autor ens regala tres protagonistes de ficció molt poderosos, que fa conviure amb un munt de reals. Em venen al cap, per exemple, l'escriptor Josep Pla -a qui es critica sense pèls a la llengua per col·laboracionista-, el fotògraf Pérez de Rozas -que va immortalitzar la visita dels nazis a Catalunya- o el mateix president Companys, a qui afusellen sense que ningú pugui impedir-ho.

Els tres herois de la novel·la, treballats amb molta profunditat, són l'Emili Galera, a qui li fan fer tots els papers de l'auca. La seva xicota, la Valentina García, estudiant de la Universitat de Barcelona, llesta com la gana. I la Herta Schumacher, una espia que treballa a la vegada per pràcticament tothom. En Galera, que havia fet de policia per la Generalitat, es mou amb certa llibertat sota l'auspici dels britànics. "El Graal de Montserrat", molt ben documentada històricament, guanya en emoció a mesura que avancem per les seves 331 pàgines. La recerca del suposat objecte màgic es converteix en tota una aventura, amb un ritme vertiginós, que quasi no et deixa ni respirar. Sempre passa alguna cosa i es manté l'emoció fins al final. La recerca parteix de la relació epistolar entre Frederic Mistral i Víctor Balaguer. Tot amanit amb la música de Wagner i la seva Valquíria. Tot molt visual. Grata sorpresa.

"Just en aquell moment va marxar la llum. Apagada general. Tanmateix, l’orquestra va continuar tocant al ralentí, i en pocs segons els quinqués estaven oberts: el ball continuava, i la vida també. El swing va tornar a accelerar amb un ritme endimoniat. Van ballar una estona amb fúria, i abans de retirar-se van comprar una ampolla de xampany, de sotamà, i a preu d’or. Van pujar a peu i agafats fins a la quarta planta; els ascensors elèctrics havien quedat clavats. Ara en Jean, impacient i sense aturador, l’anava abraçant, buscant, per sota de la jaqueta i les faldilles, el contacte amb la pell tèbia de la Herta".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, de juliol 09, 2021

El hijo del padre (Víctor del Árbol)

Hi ha persones que, per les raons que sigui, acaben odiant al seu propi pare. El problema és que, sense pràcticament adonar-se'n, acaben assemblant-s'hi massa. Per no dir, que es converteixen en una còpia barata d'ell. Calcats. I si no que li preguntin a Diego Martín, el protagonista principal d'"El hijo del padre", l'última novel·la de l'escriptor Víctor del Árbol (Barcelona, 1968). Està publicada per l'editorial Destino, amb un total de 416 pàgines. La veritat és que té moltíssima força, tant o més que "Antes de los años terribles". Recomanable.

En Diego, professor universitari, està casat i té una fillastra. Com el seu pare i el seu avi, amaga secrets inconfessables. Emigrant de l'Espanya industrial dels anys setanta, s'ha fet a ell mateix. Ara viu en la bonança, a Gavà Mar, però mai no ha pogut deixar enrere l'ombra de la seva família extremenya, amb un enfrontament ancestral amb els seus terratinents, els Patriota. Un enfrontament que encara segueix viu a la memòria de molts. L'avi d'en Diego va lluitar a la Unió Soviètica; i el pare al Sàhara. Ell contra tot i tothom. En el centre del seu punt de mira hi ha en Martin Pearce, l'infermer que cuida a la seva germana Liria. Amb un historial clínic llarguíssim, està ingressada des de fa anys en un centre psiquiàtric.

A Del Árbol sempre li ha agradat donar context històric a les seves novel·les, que tenen un punt noir que les fa addictives. En aquest cas, opta per col·locar a l'avi Simón en terres soviètiques, en plena Segona Guerra Mundial, i al pare Antonio al Sàhara Oriental, des de mitjans dels 50, amb un altre conflicte armat inclòs. Allà, s'hi va tirar un munt d'anys. En aquesta novel·la, reflexiona sobre moltes coses, com per exemple l'amor, el dolor, l'abús, el remordiment i la dificultat de passar pàgina. El narrador ens ho explica en tercera persona, canviant sovint de lloc i fent salts constants en el temps. D'aquesta manera, aconsegueix donar un ritme vertiginós. També podem llegir les reflexions d'en Diego en primera persona, gràcies a les seves notes, trobades en una cel·la de la presó.

"—Recuerdas que esta noche tenemos cena, ¿verdad? Vienen Orlando y su nueva novia. Diego lo había olvidado, la maldita cena de cada mes. —Llegaré a tiempo, tranquila. Dejó el teléfono sobre la cama y entró en el baño. Contempló su reflejo en el espejo manchado de salpicaduras de agua y jabón y tuvo la sensación de estar ante un rostro solo vagamente familiar. No se sentía concernido por esa boca, esa nariz o esos pómulos, no atribuía ninguna cualidad a sus rasgos. Un hombre que podría ser cualquier otro, sin nada destacable. Se lavó los dientes frotando con fuerza para quitarse el sabor de un coño que ahora estaba en las encías, en la lengua y en la garganta, acusándole. No paró de cepillar hasta escupir sangre. Después se arañó la piel con una esponja bajo la ducha fría durante media hora".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

diumenge, de juliol 04, 2021

No escriuré la teva història (Laia Fàbregas)


Els Pont no han tingut una vida fàcil. Ni els que a començaments del segle XX van anar des de Califòrnia a Oklahoma buscant una terra fèrtil per guanyar-se un jornal. Ni tampoc en Dylan, l'última baula d'una cadena que mai no ha greixat massa bé. La relació amb la seva mare podia haver estat cent vegades millor. De famílies complicades i de preguntes amb difícils respostes ens en parla la Laia Fàbregas (Barcelona, 1973) a "No escriuré la teva història".

Les 276 pàgines d'aquest llibre, publicat per Empúries, estan plenes de sorra, de pols i de patiment. En una Amèrica profunda i desconeguda, en John Pont es casa amb la Shirley, la pubilla dels Elephant. Els dos tenen una voluntat de ferro, però la natura i les circumstàncies sempre els són alienes. Si els pot passar alguna cosa dolenta, segur que encara serà pitjor. Tenen una mica de tranquil·litat al Salton Sea, que als anys seixanta era un bon destí enmig del desert. Però una flor no fa estiu i, sense aigua ni l'adob adequat, s'acaba pansint. Al final, no hi ha tanta distància entre el paradís i l'apocalipsi. I qui ho sap més bé que ningú és l'enigmàtica Patsy Pont. És una dona complexa, que sempre ha anat a la seva.

A la Patsy saber els seus orígens no li va fer massa gràcia. Per contra, en  Dylan els busca, però no els acaba de trobar. Segur que hauria canviat a la seva mare per qualsevol altra, però es va haver de conformar i espavilar-se ben sol d'ençà que era només un marrec. La Patsy, amb qui no fa massa ha recuperat el contacte, el va deixar abandonat sense cap explicació. A en Dylan el lector el descobreix quan recupera el coneixement després d'un accident de moto en una carretera del desert californià. A prop seu hi ha un gat mort (qui recull els animals de la carretera quan els atropellen?), però no la Sarah, que anava de paquet. Per tancar el cercle haurà de retrocedir gairebé cent anys. Tot va començar en una granja d'Oklahoma... 

Estem davant d'una novel·la molt ben estructurada i de ritme pausat -protagonitzada per uns personatges força singulars- que reflexiona sobre la necessitat de tenir un objectiu vital per tirar endavant. Sigui quin sigui, encara que a altres els pugui semblar inútil. Qui no el trobi i el tenalli la por (tenim un parell d'exemples) pot optar per una d'aquestes dues 'solucions' ràpides: fugir corrents o penjar-te. Una novel·la, molt recomanable, que convida a la reflexió.

"Sento un cotxe, em sembla que sento un cotxe que s’apropa. He de fer alguna cosa. Intento arrossegar la mà per treure-la de sota la panxa però no me’n surto. Potser primer he de tombar tot el cos. Ho intento, però tampoc no me’n surto. Les cames no m’ajuden ni un pèl. El soroll s’acosta. Ha de ser un cotxe, segur que és un cotxe. El brunzit no és gaire fort, però què vols, cada dia els fan més silenciosos. Ha de ser un cotxe. No sé encara per quin costat ve. Intento moure el cap per buscar-lo al fons de la carretera. No el veig venir de cara. El soroll s’apropa. M’he de tombar, he de mirar cap a l’altre costat! Ho he d’aconseguir..." 

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy


diumenge, de juny 27, 2021

Ulls d'aigua (Domingo Villar)


Tenia molt bon record de quan vaig llegir "L'últim vaixell" i no he dubtat ni un moment en submergir-me en el primer cas de Leo Caldas, el simpàtic inspector gallec creat per Domingo Villar (Vigo, 1971). El llibre, de l'any 2006, l'acaba de publicar l'editorial Columna, traduït al català per Pau Joan Hernàndez. Són 201 pàgines que es llegeixen en un tres i no res. Es tracta d'una novel·la policíaca clàssica, amb un parell d'assassinats, que manté l'emoció fins ben bé al final. Molt recomanable.

En Caldas és un home solitari i melancòlic a qui li agrada menjar i beure bé, sovint de restaurant. Dos cops per setmana participa en un programa de ràdio que es diu “Patrulla a les ones”. Aquesta segona 'feina' li obre moltes portes, tot i que li costa admetre-ho davant del seu ajudant, en Rafael Estévez. A tothom li fa certa gràcia col·laborar amb el policia de la ràdio que, amb el pas del temps, s'ha anat fent molt popular. L'Estévez és un aragonès a qui van 'castigar' a Galícia per diferents insubordinacions. És gros, gras i amb una mala llet que tira enrere. La paciència no va amb ell. Per sort, de vegades treu a passeig el seu loquaç sentit de l'humor. Que els gallecs contestin qualsevol pregunta seva amb una altra pregunta el fa parar boig.

'Ulls d'aigua' és el sobrenom com es coneixia al saxofonista Lois Reigosa, a qui troben mort al llit de casa seva. L'han assassinat d'una manera molt cruel. És per això, que tot fa pensar que es tracta d'un crim passional. L'home enamorava tothom amb la seva música i amb els seus ulls blaus… com l'aigua. El músic no tenia cap relació estable i, per desgràcia, la policia no ha trobat ni una sola empremta sospitosa entre les seves coses. Hauran de començar de zero. Aviat s'adonen, però, que van pel bon camí, quan un conegut d'en Lois també apareix executat a casa seva. Podríem dir que el llibre fa olor de mar i de pins i que pot llegir-se molt bé a ritme de jazz. Villar ho explica tot de manera lineal, sense la necessitat de donar massa voltes per despistar al lector. La seva és una narració dinàmica i enèrgica, amb uns personatges que cauen bé des del primer moment. Personatges masculins, perquè les dones tenen més aviat poc pes en la major part del llibre. Amb ganes de llegir "La platja dels ofegats", el segon cas de Leo Caldas, que es publicarà aviat.

"Lois Reigosa era saxofonista de jazz, era solter i vivia sol. La seva mare residia en una caseta a la vora de la veïna ria de Pontevedra, al poble Mariner de Bueu, d'on també era originari el mort. No tenia pare ni germans coneguts. Segons els guàrdies que custodiaven l'illa de Toralla, tot i ser un home d'horaris nocturns, era tranquil. Tocava el saxòfon amb la seva banda quatre nits per setmana al Grial, un local situat a l'entrada de la part vella de la ciutat. El conjunt l'integraven tres components, inclòs el mateix Reigosa. Els altres dos eren el contrabaixista irlandès Arthur O'Neal i la pianista Iria Ledo. A més d'això, la víctima compartia classes com a professor suplent al conservatori municipal de Vigo".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de juny 24, 2021

Una història real (Kate Reed Petty)


No difonguis rumors sense fonament. Quasi sense adonar-te’n, pots acabar arruïnant la vida d’algú per sempre més. D’un gra de sorra se’n pot fer una muntanya i embolica que fa fort. Per culpa d’un rum-rum que l’afecta directament, l’Alice Lovett, alumna d’institut privat, viu amb l’ai al cor, amb el dubte martellejant el seu cervell dia sí i dia també. Què va passar realment en aquella nit infame en què es va emborratxar i va perdre el sentit. Ningú ho té clar. Ni ella.

Tot això ens ho explica Kate Reed Petty a “Una història real”. L’incident va tenir lloc després d’una festa ‘llegendària’ d'un equip de lacrosse, un esport de pilota que es juga amb un pal amb una xarxa a l’extrem. Quan va acabar, dos dels jugadors van portar l’Alice a casa. Una estona després, els nois treuen pit en públic, sense ser massa clars. Els rumors d’un suposat abús s’escampen ràpidament. La Haley, amiga de la noia, els dona per fets i ajuda a esbombar-los. Sense proves... L’Alice es va adormir al seient del darrere i no recorda res. Té moltes preguntes i cap resposta. En Nick, amic d’en Max i d’en Richard -els culpables assenyalats per tothom- tampoc no oblidarà mai els fets, tot i que no va intervenir-hi de cap manera. Al final, es destrossa la vida com ens explica ell mateix en una part del llibre, traduït al català per Imma Estany i publicat per Empúries. A la Haley, que li agradava força, l’acabarà odiant.

L’Alice es converteix en una escriptora a l’ombra, escrivint els llibres dels altres. Quinze anys després, encara és incapaç d’explicar “allò que va passar mentre dormia”. ‘Problema’ a banda, no ha tingut una vida fàcil, amb una parella que, durant uns quants anys, va tenir-la controlada, fins a punts insospitats. Emmalalteix al seu costat i no té forces ni per plantar-li cara. Reed Petty escriu una novel·la que és tot un rara avis. Hi ha barrejats un munt de gèneres, que van de la novel·la de campus al thriller psicològic, passant també pel terror. L’Alice fa referència a un munt de pel·lícules de culte. Al llibre, 367 pàgines, s’inclouen un munt d’esborranys de la carta de la noia demanant el seu ingrés a la universitat i el guió d’algunes obres de teatre juvenil seves. Al final, descobrim per què. Una bona reflexió, àgil, trepidant i directe, sobre com quedem definits pels relats que fem o fan de nosaltres. Recomanable.

“Estava xerrant amb unes noies d’un institut privat. Li vaig tocar una espatlla. Quan es va girar i va veure que era jo, va somriure. Li vaig dir alguna cosa, no recordo què. Després estàvem caminant cap a la vora del bosc de darrere la casa d’en Dave. Vam anar a seure, però el terra era fred, així que vaig agafar un parell de coixins de les cadires de la terrassa i els vam posar a terra, i la Haley es va asseure al meu costat, amb el braç de la jaqueta a tocar del meu. Quan vaig treure el porro de la bossa de plàstic que tenia a la capsa de pastilles de menta, va dir que sempre necessitava només una pipada per col·locar-se. “Sempre paro després de la primera pipada. Així que és el teu dia de la sort, Nick. Et sortiré barata””.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

diumenge, de juny 20, 2021

Todo lo mejor (César Pérez Gellida)

Després de gaudir molt amb "La suerte del enano", em vaig quedar amb ganes de llegir més coses de César Pérez Gellida (Valladolid, 1974). Vaig optar per "Todo lo mejor", que també està publicada per Suma. Són 607 pàgines molt inquietants, ambientades en el Berlín dels vuitanta, en el període més complicat de la Guerra Freda. El seu protagonista principal és en Viktor Lavrov, un rus d'origen espanyol que treballa pel KGB. És més llest que la fam!

En Viktor, psicòleg criminal, va darrere d'un assassí sanguinari que actua impunement als dos costats del mur. Han trobat morts uns quants menors que ningú no ha reclamat. És com si haguessin aparegut del no-res. El del KGB treballa cos a cos amb l'Otto Bauer, inspector en cap de la Kriminalpolizei. La germanastra de l'Otto i en Max Pekeler, comissari de la Bundeskriminalamt, també estan obsessionats en el cas. Encara més quan descobreixen que les desaparicions poden estar relacionades amb la hematodixia o la necessitat de consumir sang per poder sobreviure. El principal sospitós és algú important, amb facilitats per desplaçar-se per les dues alemanyes, i segur que seguir-lo de prop no serà fàcil. S'hauran d'esforçar al màxim. La persecució coincideix en el temps amb altres casos d'espionatge, contraespionatge i traïcions diverses.

Pérez Gellida, que té una gran capacitat de descripció, ens regala una novel·la negra amb un rerefons històric molt potent. La ciutat de Berlín, que es converteix en un personatge més, bull amb una activitat frenètica, on la Stasi, amb poder il·limitat, pot amargar la vida a qualsevol en un obrir i tancar d'ulls. Fins que no es demostri el contrari, tothom és sospitós. M'agrada que l'autor vagi directe al gra, sense donar massa voltes ni fer girs sobtats. És noble amb el lector i s'agraeix. La seva és una escriptura amb un ritme vertiginós. Sempre passen coses. No et deixa descansar. Tant en Viktor com l'Otto, que porten tot el pes de la novel·la, són dos personatges torturats, amb un passat complicat i un present pertorbador. En el cas de l'Otto la seva orientació sexual, al Berlín de 1980, no li fa cap favor. Al contrari. També vull dir que tot el que fa referència a la hematodixia està molt ben explicat, sense ornaments ni llegendes innecessàries.

"Por primera vez desde que se hizo cargo del puesto, la amargura que percibía en las caras de quienes se cruzaban con él cada mañana en aquel pasillo cargado de simbología comunista y lemas patrióticos no le afectó lo más mínimo. Es más, en esos momentos, aquella mole de hormigón preparada para dar cobijo a más de veinte mil almas -con  el propósito de ser el escudo y la espada del Estado, pero también sus ojos y sus oídos-, le parecía a Viktor Lavorv el maravilloso mundo de Oz. Se veía dichoso como Dorothy, abrazado a Mielke, a Wolf y a Honecker metidos en los papeles del león cobarde, el espantapájaros y el hombre de hojalata, todos juntos avanzando por la senda del comunismo, sin mirar atrás, bizarros y decidos".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy
 

dimecres, de juny 09, 2021

En plena noche (Mikel Santiago)


Diuen que el temps ho cura tot, però tinc seriosos dubtes. Com a molt, mitiga el dolor... Ho saben tots aquells que van ser investigats per la desaparició de la Lorea, la xicota del líder dels Deabruak. Va passar l’any 1999, després d’un concert a Illumbe, la localitat imaginaria on Mikel Santiago (Portugalete, 1975) ja havia ambientat “El mentiroso”, la seva nova anterior novel·la. “En plena noche” és encara més addictiva. Amb un ritme vertiginós. Té 661 pàgines i està publicada per Ediciones B.

Aquell concert va ser l’últim de la banda de rock. Quan va acabar, el seu líder, Diego Letamendia, va explicar als seus companys, Nura, Javi, Ibon i Bert, que marxava a Madrid per començar la seva carrera en solitari. No podia desaprofitar l’oferta del Gonzalo, que estava disposat a convertir-se en el seu nou mànager. La desaparició de la Lorea, a qui mai més van localitzar, va acabar d’esbotzar-ho tot. Després de vint anys sense trepitjar Illumbe i sense tenir cap contacte amb els seus antics amics, en Diego –estrella del rock en hores baixes- torna a casa per assistir a l’enterrament d’en Bert, mort en estranyes circumstàncies. I per si algú ho dubtava, queda clar que ningú no ha oblidat un passat que va marcar les seves vides per sempre més. I encara queda gent amb ganes de venjança. Qui diu que el temps ho cura tot? Mentida podrida.

Un cop més, Santiago es posa el lector a la butxaca des d’un primer moment. He llegit “En plena noche” en menys de tres dies. No podia deixar-lo de banda. El de Portugalete, que té un grup de rock pròpia, aconsegueix que en les seves novel·les sempre passin coses, pràcticament sense treva. Situa als seus personatges en escenaris feréstecs, amb vistes al mar, sovint mullats per la pluja, molta pluja. Aquest cop, de nou a la costa del Cantàbric. També es repeteix l’amnèsia d’un dels protagonistes. A “El mentiroso” era l’Álex qui no recordava uns fets puntuals de la seva vida. En aquesta és en Diego, que fins i tot es planteja si el culpable de la desaparició de la Lorea pot ser ell mateix. Capítols curts i trepidants, amb una escriptura àgil i vistosa. Girs constants i màxima emoció. Tothom és sospitós. No es pot descartar a ningú. Per cert, l'autor fa una picada d’ull a Félix Arcarazo, l’escriptor que revoluciona Illumbe amb els seus llibres a “El mentiroso”. Molt recomanable. M'he quedat amb ganes de més!

“-Vale, ¿de qué coño va todo esto? –dijo Rubén, una vez se marchó la camarera-. ¿A qué viene sacar los muertos de sus tumbas a estas altures de la vida?
-No lo sabemos, y por eso estamos aquí. –Me incliné hacia él, sobre la mesa-. Bert estaba investigando. Había vuelto a leer sobre el caso de Lorea..., incluso tenía ese vídeo, el del último bolo en el Blue Berri. ¿De dónde lo sacó?
-¿Por qué me lo preguntas a mí?
-La cámara era tuya, Rubén.
-Lo era hasta que la poli me la confiscó, amigo mío. Ese vídeo se añadió al sumario del caso y a mí me amenazaron con empapelarme si se me ocurría vender copias a algun periódico. Nunca lo hice, claro”.


"El mentiroso"
"La isla de las últimas voces"
"El mal camino"
"La última noche en Tremore Beach"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de juny 01, 2021

El regne (Jo Nesbø)


Hi ha famílies que amaguen terribles secrets. Secrets que, en cas de fer-se públics, podrien provocar un tsunami d’inacabables conseqüèn-cies. A “El regne”, l’última novel·la de Jo Nesbø (Oslo, 1960), els secrets estan ben guardats fins que en Carl torna al petit poble d’alta muntanya que el va veure néixer. Va marxar quan només era un estudiant, i torna convertit en un empresari d’èxit, després d’uns quants anys vivint i treballant al Canadà. L’acompanya la Shannon, l’arquitecta amb qui s’ha casat.

En Carl és el germà petit d’en Roy, que viu sol a la granja familiar i dirigeix una gasolinera. Els seus pares van morir en un estrany accident de cotxe i el policia que portava la investigació va desaparèixer misteriosament. Mai més s’ha sabut res d’ell. Ara és el seu fill, també policia, qui està obsessionat a esclarir els fets. D’en Carl i d’en Roy no se’n fia gens ni mica. Està convençut que els dos germans són al darrere de tot. En Carl torna amb la idea de construir un luxós hotel al poble i que tothom s’impliqui en el projecte i es faci ric. Com més accionistes, millor. Sol no té cap possibilitat de sortir-se’n...

Al costat d’en Carl sempre hi ha en Roy. Li ha de treure les castanyes del foc sovint. Creu que li va fallar quan el seu germà era petit i no permetrà que torni a passar. D’innocent, en Roy no en té res, però en Carl tampoc no és el xicot indefens i angelical que molts pensen. Tots dos tenen els gens violents del seu pare, tot un depredador. Aquest llibre publicat per Proa i traduït al català per Laura Segarra Vidal -632 pàgines- és una tragèdia en tota regla. Nesbo retrata a la perfecció l’atmosfera d’un poble petit i inquietant, on tothom es coneix i es mira amb desconfiança. Els rumors són constants i sempre fan mal. Bon retrat psicològic dels dos germans, que no semblen penedir-se de tot el mal que fan. Narració àgil, enèrgica i molt visual. “El regne” m’ha agradat més que els dos anteriors: “Sang a la neu” i “Sol de sang”.

“Quan em vaig estirar al llit aquella nit, em vaig parar a escoltar els sorolls de casa, per veure si sonava diferent ara que tornava a estar plena de gent. No era així. Cruixia, gargamellejava i xiulava com de costum. També vaig parar l’orella per si se sentia res des del master bedroom. Com que en aquesta casa se sent tot, encara que el bany és entre els dormitoris, sentia una remor de veus. Que parlaven de mi? Li preguntava la Shannon a en Carl si el seu germà gran sempre era tan callat? Si en Carl creia que a en Roy li havia agradat la cassola de chili con carne que ella havia preparat? Si a aquest germà callat li havia agradat de debò el regal que li havia dut i que li havia costat tant d’aconseguir per mitjà d’uns parents, una placa de matrícula de segona mà de Barbados? Que no li queia bé, ella, al germà gran? I en Carl li contestaria que en Roy era així amb tothom, que li havia de donar temps”.

"El pit-roig"
"Headhunters"
"El lleopard"
"La set"
"Macbeth"
"L’hereu"
"Ganivet"
"Sang a la neu"
"Sol de sang"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de maig 27, 2021

Salvar el fuego (Guillermo Arriaga)


“La llama de un fósforo dura solo unos segundos, pero es capaz de incendiar un bosque”. Ho sap prou bé José Cuauthémoc Huitztli, condemnat a cinquanta anys de presó per cremar viu al seu pare. També ‘Incendia’ la Marina Longines, coreògrafa de prestigi. La dona cau a les seves ‘brases’ en el mateix moment que entra al centre penitenciari amb la seva companyia, “Danzamantes”. Allà hi va a fer una arriscada representació sobre el flux menstrual.

En José Cuauthémoc i la Marina són els grans protagonistes de “Salvar el fuego”, del mexicà Guillermo Arriaga (1958), guionista de pel·lícules com “Amores perros”, “21 gramos” i “Babel”. Aquest llibre, 662 pàgines, és el Premi Alfaguara de Novel·la 2020. Sensacional. El fet que tot passi a Mèxic i que hi hagi droga i un munt d’assassinats m’ha fet pensar en la trilogia sobre el narcotràfic del nord-americà Don Winslow. Algunes parts estan escrites amb un llenguatge col·loquial, amb una força extraordinària. La història entre el pres i la coreògrafa és un autèntic xoc de trens. Dos mons completament diferents que, per una casualitat de la vida, entren en contacte i s’entrecreuen per sempre més. El seu amor és incondicional i amb un munt de víctimes col·laterals. Són dues forces de la natura, condemnades a entendre’s... per sempre més? En José Cuauthémoc és un lleó darrere d’un vidre, però sempre està preparat per atacar.

“Salvar el fuego” ens parla dels secrets d’un país tocat per la corrupció i ple de contradiccions, on els pobres són molt pobres i els rics cada cop més rics, amb grans mansions, cotxes blindats i guardaespatlles. És el cas, per exemple de l’Héctor i en Pedro, la parella de gais que són íntims amics de la Marina. Ella també neda en l’abundància, abans de renunciar a tot. Arriaga també ens regala grans reflexions sobre l’amor, l’amistat, l’esperança i la venjança, amb un ressentit sense límits, el Máquinas. La informació ens arriba en diversos temps i punts de vista. Tenim les reflexions d’en José Cuauthémoc i de la Marina en primera persona i també diversos escrits, negre sobre blanc. Els del germà del pres, dirigits al seu pare mort, en Ceferino. Era un indígena, casat amb una espanyola, que els va criar sota una terrible i inaguantable pressió. Els textos del mateix José Cuauthémoc, un home culte i molt treballat intel·lectualment. Escriure és la seva vàlvula d’escapament. I també els d’altres reclusos, que participen en un taller d’escriptura dins de la presó.

“En el submundo malandrín andar de indiscreto en la vía más rápida para acabar reventado. Los bocones, los faroles, los que cacareaban, los que restregaban cuanto billete les sobraba tendían a valer madres. Los bosses truchas se mantenían fuera del radar. No rayaban llanta en trocas chingonzotas, no se vestían como guacamayas ni andaban pidiendo corridos en su honor a piteros grupitos musicales. Chitones y cautos refilaban negocios de millones sin fanfarrias. Los que se dejaban ver, los que a sus reventones invitaban a actricillas famosas de telenovelas, los que se coludían con políticos cochinones, los que se sentían los Brad Pitts del narco terminaban aguaitados por los milicos o por sus enemigos, durmiendo en catres en jacales jodidos, tragando sardinas enlatadas con galletas Ritz y moviéndose de una casa a otra cada tercer día cagados de miedo con cualquier pinche ruidito”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de maig 18, 2021

Animal de bosc (Joan Margarit)


Proa acaba de publicar “Animal de bosc”, el llibre pòstum de Joan Margarit (Sanaüja 1938 – Sant Joan Despí, 2021). El va enllestir poques setmanes abans de morir, quan ja tenia clar que el compte enrere definitiu havia començat. Amb material inèdit. El dedica a la seva dona, la Mariona Ribalta, la Raquel de la seva obra. 104 pàgines escrites amb mirada nítida, atribuïda a una vellesa sense trampes.

“Dues nevades”, el primer poema del llibre, ja és tota una declaració d’intencions, sobretot quan fa referència al “limfoma i la quimio que no em cura”. Margarit agraeix que, quan s’acosta el final, la seva dona segueixi fent-li costat, “amb el mateix somriure”. De fet, a “Animal de bosc” hi ha un munt de records de joventut, de músiques escoltades, de poesies llegides, de vivències compartides i d'adéus irreparables: “Quan començàvem a sentir a prop la senectut, vam patir una pèrdua que ens va deixar per sempre un desconsol”. Hi ha dolor, molt dolor, d’aquell que tenalla per dins i no deixa ni respirar: “Passen els anys inútilment si es tracta d’apaivagar la pena per haver-te perdut”. La mort de la seva filla Joana va trencar-li tots els esquemes vitals.

Hi ha diversos poemes dedicats a persones conegudes, com l’escriptor i educador algerià Rachid Boudjedra, l’escultor Josep Maria Subirachs o el pintor Vincent van Gogh, i també a companys i amics. Margarit fa diverses referències a la Guerra Civil i a la ”Ilíada”, el poema èpic grec atribuït a Homer. La maduresa i la tranquil·litat que transmet l’autor és envejable, amb reflexions com aquesta. “Deshauciat pels metges, he escoltat el concert de piano de Txaikovski, on vaig poder intuir per primera vegada, de molt jove, la força de la música”. No soc lector habitual de poesia, però Margarit sempre m’ha cridat l’atenció, encara més després de gaudir de "Per tenir casa s’ha de guanyar la guerra", l'autobiografia que Proa va publicar l’any 2018. Segur que recuperaré alguns dels seus llibres anteriors.

La casa

"Ens protegeix i guarda el que hem sigut.
Allò que mai no trobarà ningú:
Sostres on hem deixat mirades de dolor,
veus que han quedat, callades, en els murs.
La casa organitza el seu futur oblit.
De sobte, un corrent d'aire i una porta
que es tanca amb un cop sec com un avís.
Cadascú és casa seva, la que s'ha construït.

I que, al final, es buida”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de maig 17, 2021

Estiu de llops (Hans Rosenfeldt)


Els sis títols de la ‘sèrie Bergman’, escrits a quatre mans entre Michael Hjorth (1963) i Hans Rosenfeldt (1964), els vaig devorar amb ànsia i rapidesa. Ara, el segon d’aquests escriptors suecs de novel·la negra ha començat una nova aventura en solitari. “Estiu de llops” és el primer títol de la ‘sèrie Haparanda”, que també publica Columna. Està traduït per Cristina Sala i Marta de Bru de Sala. Són 479 pàgines sense pauses.

Haparanda és el nom d’un poble fronterer entre Suècia i Finlàndia. Allà passen poques coses. Fins que hi troben restes humanes dins dels estómacs de dos llops morts, i s’obre la capsa dels trons. Aquest incident podria estar relacionat amb una operació de compravenda de droga a gran escala, entre russos i finlandesos, que va acabar en carnisseria. L’encarregada del cas és la Hannah Wester, una policia d’uns cinquanta anys. M’ha recordat a la protagonista de “Fargo”, interpretada per l’oscaritzada Frances McDordmand. No té addiccions conegudes, com és habitual en la majoria d’inspectors de l’anomenat gènere noir. Però sí que arrossega problemes psicològics importants, amb una mort i una desaparició que mai no ha superat del tot. El personatge de la Hannah té força, però no tanta com el d'en Sebastian Bergman, el misogin psicòleg expert en assassins en sèrie de la col·lecció que porta el seu nom.

Al costat de la Hannah, hi trobem al seu cap, en Gordon Backman Niska, quinze anys més jove que ella i en un estat fe forma envejable. Corre a poc més de quatre minuts el quilòmetre! La policia busca la droga i els diners desapareguts, igual que un mafiós rus que respon al nom de Zagornij. Per intentar trobar el 'seu' botí abans que ningú, envia a Haparanda a la Katja, una assassina implacable. La noia va ser entrenada, des de petita, pel seu suposat tiet, que se la va emportar de la casa on vivia. No li permet ni la més mínima errada. Ella és una maniàtica de l’ordre. Per allà on ha passat, es nota. Tot ho ha col·locat mil·limètricament. “Estiu de llops” està escrit amb un llenguatge senzill i fàcil de llegir. Només m’ha durat 23 hores. Hi passen moltíssimes coses. Totes més o menys possibles. No és d’aquells llibres que quasi voregen la ciència-ficció, amb situacions inversemblants i girs gratuïts per despistar el lector. Rosenfeldt sempre va de cara i és d’agrair.

(Per cert, no sé si el llibre l’esponsoritza Ikea, però el nom de la multinacional holandesa d’origen suec surt un munt de vegades, cada dos per tres).

-“Que s’havia menjat una persona? –va repetir en Gordon Backman Niska, amb els ulls clavats a la Hannah. La seva veu revelava que tampoc no s’ho podia creure, a la vegada que pensava en la polseguera que aixecaria allò si era veritat. -Tots dos llops ho havien fet, segons l’SVA –va confirmar la Hannah, assentint el cap.
En Gordon va exhalar un profund sospir abans d’aixecar-se àgilment de la cadira ergonòmica del seu despatx. Es va atansar a la finestra, que donava al carrer de Strandgatan, i va contemplar l’aparcament que hi havia a l’altre costat. Als seus trenta-sis anys, era el comissari més jove que hi havia hagut mai a Haparanda, i la camisa blau cel cenyida que duia indicava que probablement era el més ben entrenat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de maig 12, 2021

Napalm al cor (Pol Guasch)


Un narrador, en primera persona, amb moltes coses per explicar. No n’arribem a saber el nom. Viu amb la seva mare en una terra erma i solitària. En un lloc inconcret. En un temps indeterminat. Potser en un futur no gaire llunyà? Alguna cosa es va descontrolar a La Fàbrica i pràcticament tothom en va sortir perjudicat. De supervivents, ben pocs. Els militars instal·lats a la zona, amb el cap rapat, parlen una llengua estrangera i no són massa ben rebuts. Apocalipsi total.

Aquest món distòpic el dibuixa Pol Guasch (Tarragona, 1997) a “Napalm al cor”, el llibre amb què ha guanyat el Premi Llibres Anagrama de Novel·la. Té 222 pàgines i acaba amb una seqüència de cinc fotografies. El narrador explica moltes coses a en Boris, el seu amant. I ho fa per carta; i també en persona, tot i que l'altre no és de gaires paraules. La mirada del noi està condicionada per la de la seva mare, que mai ha acceptat la història amb en Boris, que considera malaltissa i desnaturalitzada. És per això que la relació materna-filial no s’aguanta per enlloc. I aquí comença el procés de destrucció... de tots dos? Cadascun pel seu costat? En aquesta ‘zona zero’ de l’univers, alguns morts ja no s’enterren. Poden tallar-se a trossets i fins i ser traslladats amunt i avall, sense pressa ni un destí massa concret.

Guasch ens regala una narració molt autèntica, plena de sentiments i amb una força inusual. Fa la sensació que, molts cops, la forma és fins i tot més important que el fons. L’atmosfera que recrea és fosca i plena de repressió, amb dos personatges principals que fugen (o no) cap a un futur desconegut... Potser millor? A “Napalm al cor” podem llegir les cartes d’en Boris i també les dures reflexions, a voltes inconnexes, de la mare del protagonista. Les deixa al seu fill, negre sobre blanc, convertint-les en una herència enverinada. La incomprensió, la violència –de vegades explícita- i la força de la natura –brutal fins i tot quan ja no pot estar més abandonada- donen força a una escriptura molt visual, sostinguda per fotografies i gràfics. Aquest viatge cap a enlloc, dur com un cop de peu a l'estómac, m'ha deixat corprès.

“He encès el llum. Damunt la taula, pols. He aprofitat la foscor per escriure a en Boris i explicar-li com he vist el llop i l’anyell abraçant-se; com es llepaven i es miraven els ulls, i es reconeixien mútuament la mirada. Com se sabien l’un el nom de l’altre. Ell no sap què és mentida, que m’ho he inventat tot. No era un llop, ni tan sols n’era l’ombra: només li volia parlar d’ell i jo. De com l’estimo. Ja tinc ganes de marxar, com em va prometre fa molt de temps”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de maig 11, 2021

La cantant de fado (Jordi Campoy Boada)


Vides unides per fils invisibles que s’entortolliguen o es fan més fins quan menys t’ho esperes. Vincles entre present i passat, amagats sota terra, que floreixen violentament del no-res. Per afrontar-los, la por mai no ha estat una bona consellera. No és valent qui desafia el perill. Ho és qui, a empentes i rodolons, és capaç conquerir-lo. I, de vegades, tot depèn de la casualitat, de l’atzar. I sinó que li ho preguntin a l’Anne.

L’Anne, protagonista de "La noia del violoncel", és citada un parell de cops a “La cantant de fado”, la segona novel·la de Jordi Campoy Boada (Sabadell, 1970). Té 354 pàgines i està publicada per Columna. Aquest cop, el protagonista també és un músic. En Guillem, exitós pianista de jazz, viu moments difícils. No ha superat un luctuós fet del passat i, per si no n’hi hagués prou, es troba enmig d’una crisi creativa. Què més pot anar malament? Amb la idea de reinventar-se, se’n va a Lisboa, on la seva vida fa un gir de 180 graus i s’omple d’emoció... i de problemes. Allà hi coneix la Rita, una bonica cantant de fado amb un passat tortuós. Se n’enamora perdudament d’ella des del mateix moment que sent la seva privilegiada i trista veu en un local del barri d’Alfama. Hi entra caminant d’esma, però no li és gens desconegut...

Al costat d’en Guillem i de la Rita també hi trobem en Joao, un pintor que mai no saps per on et sortirà, i la Celeste, història viva de Lisboa i de tot Portugal. De fet, la ciutat de la llum es converteix en un personatge més, igual o més important que els altres. I fins aquí puc explicar. “La cantant de fado” és una novel·la molt completa, amb un ritme trepidant. Un cop l’has començada, costa molt deixar-la de costat per fer altres coses. Té tocs de thriller, amb molts misteris per resoldre, una grandíssima història d’amor i unes relacions familiars plenes de clarobscurs. Podem viure tota la vida al costat d’algú i no saber-ne pràcticament res. Quan el narrador parla de la mare d’en Guillem sempre ho fa amb expressions culinàries. A la dona li hauria encantat tenir un restaurant, però el seu menú diari és estar pendent del seu marit, tot el sant dia.

Les pàgines de “La cantant de fado” respiren música pels quatre costats, igual que passava a “La noia del violoncel”. De fet, aquest llibre també té banda sonora. L’autor, que es nota que es diverteix escrivint, ens sorprèn comparant la veu dels protagonistes principals amb diversos instruments. A tots els troba alguna semblança interessant. Amb el seu permís, puc avançar que les notes també impregnaran la seva tercera novel·la, que ja té començada. Jordi Campoy, pianista i músic de professió, ho té claríssim: escriu d’allò que més bé coneix, i es nota. La seva prosa té melodia, harmonia, ritme, timbre i tot allò que és indispensable per fer una bona combinació de sons. Els seus fils amb l’art no són invisibles, sinó tot el contrari.

“Sempre ha sentit atracció pels personatges imperfectes. Tots sabem que li preocupava no veure cap defecte en la noia meravellosa que havia caigut a les seves mans. Per això es va sentir alleugerit en saber que li feia mal l’espatlla amb segons quins moviments, i que patia d’un genoll quan pujava escales.
Amb aquell desgast de les articulacions, s’imaginava ajudant-la a caminar el dia que li haguessin de posar unes pròtesis, quan fos una velleta juràssica com la Celeste. El Guillem li feia uns massatges suaus a l’espatlla dolenta que, si bé no guarien, potser pal·liaven el dolor amb el placebo de la bona voluntat”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de maig 10, 2021

El país dels altres (Leïla Slimani)


Quan la Mathilde, una jove alsaciana, va decidir casar-se amb l’Amine, oficial marroquí que lluita amb l’exèrcit francès, poc es podia pensar que la seva vida es convertiria en un autèntic infern. La història de la jove parella, just després d’acabar la Segona Guerra Mundial, l’explica Leïla Slimani (Rabat, 1981) a “El país dels altres”, un dels llibres finalistes del Premi Llibreter 2021. Té 368 pàgines, està traduït per Valèria Gaillard i publicat per Angle Editorial.

Als afores de Meknès, al nord del Marroc, la Mathilde ho té tot en contra. És dona, estrangera i catòlica. A més a més, viu en una casa allunyada, envoltada d’un terra pedregós i poc productiu i condueix un cotxe que sempre s’espatlla. I per acabar-ho d’adobar, el seu marit, que només pensa en la feina, és violent, masclista i intransigent. Tot s’ha de fer com ell diu. Ella pinta poc o res. S’ha de limitar a cuidar als seus dos fills petits i de tenir la boca tancada. Obrir-la pot tenir funestes conseqüències. Els costums i el caràcter del marit l’ofeguen. Fins al punt d’arribar a plantejar-se si seria millor abandonar als dos fills i tornar cap a casa. La situació és insostenible. Porta una dècada desastrosa. Aquell oficial de qui es va enamorar, quan era joveneta, s’ha convertit en el seu principal malson. Mala peça al teler.

“El país dels altres” és el primer llibre d’una trilogia. Slimani ens parla de descolonització, d’incomprensió i d’intolerància. La Mathilde mai deixa de sentir-se estrangera. Davant de la família del seu marit, davant dels veïns, davant de les famílies de l’escola de la seva filla... Fins i tot l’Amine se sent una mica estranger, pel fet d’haver lluitat a favor dels francesos. Un dels seus germans, per exemple, no li ho perdonarà mai. La maternitat i totes les seves conseqüències i la sexualitat femenina són alguns dels temes que també es tracten en aquest llibre que convida a la reflexió. És molt fàcil col·locar-se en el lloc dels protagonistes i preguntar-se què hauríem fet nosaltres en una situació similar. Amb ganes de saber més de l’Amine, de la Mathilde i companyia.

“Tres dies després, van pujar a un camió el conductor del qual havia acceptat de dur-los a Meknès. La Mathilde estava incòmoda per l’olor de l’home i pel mal estat de la carretera. Van haver d’aturar-se dos cops a la cuneta perquè ella pogués vomitar. Pàl·lida i esgotada, amb els ulls clavats en un paisatge al qual no trobava ni sentit ni bellesa, la Mathilde es va submergir en la melancolia. «Si us plau, que aquest país no em sigui hostil, va dir-se. ¿Arribarà un dia en què aquest món em resultarà familiar?» Quan van arribar a Meknès ja s’havia fet de nit i una pluja densa i glaçada s’abatia contra el parabrisa del camió. ‘És massa tard per presentar-te la meva mare. Dormirem a l’hotel’”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de maig 05, 2021

La suerte del enano (César Pérez Gellida)


Un robatori en un museu. Un mafiós rus instal·lat a la Costa del Sol. Un falsificador buscat des de fa dècades. Un assassí a sou de gallet fàcil. Un violent grup de gitanos. I, per completar el panorama, un munt de policies, amb la Sara Robles al capdavant. Ella és la cap del Grup d’Homicidis de Valladolid. Són alguns dels protagonistes de “La suerte del enano”, l’última novel·la negra de César Pérez Gellida (Valladolid, 1974). Té 588 pàgines i està publicat per Suma.

La Sara és una dona amb molt de caràcter i una clara addició al sexe. Dins del seu cap, ‘Sara la cachonda’ i ‘Sara la puritana’ rivalitzen constantment. Està sense parella. Encara no ha superat el trencament amb en Sancho, un excompany de feina que ara viu a l’estranger. Any 2019. Poc després de trobar una dona gran morta dins d’una banyera, hi ha un robatori al Museu Nacional d’Escultura de Valladolid. No surt del tot bé. Hi ha dos vigilants de seguretats morts. I això que ningú havia de prendre mal... Un exminer i un expouater han estat els encarregats de fer la feina bruta, arrossegant-se per les clavegueres. Els caps pensants s’ho miren de lluny, corrent els mínims riscos possibles. Però es posen nerviosos abans d’hora, amb conseqüències imprevisibles: L’ideòleg Tinus Van der Dyke, conegut com l’”Espantapájaros”, el sicari Émile Qabbani i el mafiós Nikita Chikalkin.

“La suerte del enano” és un llibre amb un ritme trepidant, on sempre passen coses. M’ha agradat que la història se’ns expliqui de manera lineal, sense anar constantment endarrere i endavant. Com a molt, retrocedeix uns minuts per donar més força a una escena en concret. Pérez Gellida ens regala uns personatges propers, com la mateixa Sara Robles, i fa servir un to àgil i amb un gran sentit de l’humor. Ajuda a neutralitzar la cruesa de les destroses d'en Qabbani, retorçat al màxim. No havia llegit cap thriller d’aquesta mena amb el robatori d’obres d’art com a teló de fons. Obres d’art que serveixen per avalar el blanqueig de diners. Al costat de la Sara i del seu ex, en Sancho, que torna a Valladolid per donar un cop de mà, hi trobem en Mario Craviotto, de la Brigada de Protecció de Patrimoni, un personatge clau. Amb ganes de llegir més Gellida, de qui Juan Gómez-Jurado diu que és el millor escriptor de novel·la negra d’Espanya. Sense cap dubte, afegeix.

“Tenía pinta de que aquella que estaba preparando Luis iba a ser la última copa, pero al echar un vistazo al ruedo y toparse por tercera vez con esa mirada sugerente y soez le surgieron algunas dudas. Dudas que se disiparon tan pronto como reconoció los primeros acordes de The Bitter end, de Placebo, una de las canciones preferides de Sancho.
Mientras disfrutaba del vídeo, en su cabeza se estaba desarrollando un debate en el cual, los preceptos defendidos por los diputados del partido TDC –Terapia Dialéctica Conductual- estaban siendo aplastados por las voces de los integrantes del GLE –Ganas de Liberar Endorfinas-, y todo aparecía indicar que, otra vez, el decreto ley que pretendía aprobar sería rechazado por amplia mayoría”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, d’abril 27, 2021

Planimetria d'una família feliç (Lia Piano)


“Que és conforme a la norma, que no se'n desvia”. Aquesta és la definició de ‘normal’, segons el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. ‘Normals’ és com volen ser els protagonistes de “Planimetria d’una família feliç”, de la italiana Lia Piano (Gènova, 1972). Res més lluny de la realitat. El llibre està traduït per Pau Vidal i publicat per l’editorial Empúries. És curt, només 194 pàgines. Els nostres protagonistes no són "normals", però sí molt feliços.

Pare, mare i tres fills en una casa protegida per un mur alt, al capdamunt d’un turó, amb Gènova als peus. I molta imaginació. Potser massa? En Marco, en Gioele i la Tapdebassa es mouen amb total independència, sense poc o cap control parental. L’única que els segueix una mica de prop és la Maria, la seva mainadera. Parla un calabrès molt tancat i no sap ni llegir ni escriure. Posa una mica d’ordre a cop d’esclop! El pare es passa el dia al subterrani construint un vaixell. La mare, sempre envoltada de llibres, es mou per la seva habitació amb sabates de taló. Quan es dirigeixen als seus fills és per dir-los que alguna cosa que estan fent més o menys bé, la facin d’una altra manera. El matrimoni sempre va a contracorrent. Enmig d’aquest ambient complicat, els nens semblen força feliços. Van a la seva, acompanyats de tres pastors alemanys (cadascun té el seu) i d’en Pippo, el gos 'titular'. Va arribar abans que els altres tres. Sempre acompanya la nena petita.

La Tapdabassa, que té sis anys, és qui fa de narradora. I ens ho explica tot amb resignació i un gran sentit de l’humor. Molts cops, les històries de la seva família freguen el surrealisme. Començant per l’obsessió del pare de construir un vaixell... en un lloc tancat i sense una sortida clara. Quan una assistenta social arriba a casa per avaluar-los a tots –i descobrir si són o no normals- tot es complica una mica més. Els diu que necessiten posar passió en alguna cosa i no triguen a fer-li cas. En Gioele, que és tartamut, es decanta per la química i comença a provar perillosos experiments. En Marco escull el cinema i va amunt i avall amb la seva càmera Súper-8. La nena ja té prou feina sent testimoni de tot. La seva és una visió pletòrica d’aquest paradís irrenunciable que és la infantesa. Estem davant d’un llibre entretingut i visual amb un munt de gallines passejant-se per una casa on, definitivament, no hi ha res de normal.

“El primer pas havia estat buscar-nos, a mi i als meus germans, una mainadera que s’ocupés de nosaltres i de la nostra educació. Una institutriu. Durant les setmanes que es va allargar el procés de selecció van desfilar per la sala austeres senyoretes germàniques, rodanxones au pairs angleses amb la pell ja cremada pel sol de maig i escardalenques mademoiselles franceses amb monyo alt. Fins que la mare, en una d’aquelles ziga-zagues de la lògica que han marcat el destí de la meva família, la va triar a ella.
Concepita Maria, es deia: calabresa, acabada d’emigrar a la Itàlia del Nord des del cor de les muntanyes de la Sila amb els seus tretze fills i el marit, un expresidiari que es deia Carmelo. El dia dels fets, davant el desconcert i els dubtes del pare, la mare va ser inamovible:
— És d’aquelles persones que porten sort, ho té escrit a la cara”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, d’abril 22, 2021

Km 123 (Andrea Camilleri)


“Km 123”, de l’italià Andrea Camilleri (1925 – 2019), és una novel·la negra amb un ritme vertiginós. També es pot llegir com una comèdia angoixant, amb tot un seguit d’aventures extramatrimonials creuades, situacions confoses i un parell d’assassinats premeditats. El llibre està traduït al català per Pau Vidal, és curt –només 140 pàgines- i es pot llegir perfectament d’una tirada. Forma part de la col·lecció “El balancí”, de l'editorial Edicions 62.

El protagonista principal d’aquesta esbojarrada història és el promotor urbanístic romà Giulio Davoli. Una nit, quan circulava amb el seu cotxe pel quilòmetre 123 de la Via Aurelia un vehicle l’envesteix per darrere i es fa fonedís. A conseqüència de la topada, l’han d’hospitalitzar. Un temps que la Giuditta, la seva dona, aprofita per regirar tots els seus papers i planificar la més cruel de les venjances. No paeix que el seu marit l’estigui enganyant amb l’Ester, casada amb un advocat, l’Stefano. I se’n vol divorciar, com abans millor. Completen el rusc en Francesco i la Maria –amiga de l’Ester. El matrimoni viu a Milà. També té un paper determinant l’inspector de policia Attilio Bongioanni, a qui el seu cap, que és tot un talòs, no li fa massa cas. I és una llàstima...

Per donar ritme al llibre, Camilleri ens ofereix tota mena de recursos narratius: missatges sms entre els protagonistes, e-mails, notes, cartes, notícies publicades als diaris i tot un seguit de diàlegs àgils, expeditius i divertits. És quasi impossible apartar la vista del llibre, perquè sempre hi passen coses. Tens ganes de saber qui hi ha darrere dels fets luctuosos i quins motius han tingut per perpetrar-los. Llegint “Km 123” m’ho he passat pipa. El llibre acaba amb “Defensa d’un color”, un text en què Andrea Camilleri reflexiona obertament sobre la novel·la negra, sobretot la d'autors italians. Negra, però podria ser ‘groga’, que és el color que Arnoldo Mondadori va escollir per la portada de les primeres obres d’aquest gènere. Amb ganes de recuperar més títols del geni italià!

“-Com es troba en Giulio?
-Va millorant, es veu. Tu, en canvi, sí que estàs en plena forma! T’ho dic de veres, no em pensava pas que et trobaria tan bé. Està feta una sílfide! Ja es veu que l’aire de Milà et prova.
-No, ja t’ho vaig dir, més aviat ha estat aquest canvi tan inesperat d’en Francesco, que...
-I com ha anat això?
-Noia, no ho sé pas. Potser és la feina nova, que el fa estar content... L’última temporada de ser aquí a Roma no passava dia que no discutíssim. Te’n recordes que un cop me’n vaig anar a dormir a un hotel i tot?
-Oi tant, que me’n recordo!!”.

Bona setmana a totes i a tot.

@Jordi_Sanuy

dimecres, d’abril 21, 2021

A l'horitzó (Hernán Díaz)


Hi ha gent que viu, millor o pitjor, i gent que només pot sobreviure; que no té temps ni ànims per gaudir de res. Gent que es limita a seguir endavant sense fer-se preguntes. Les respostes no les sap ni les sabrà mai. Gent que inicialment tenia un objectiu i un destí concret, però que potser acaba no anant enlloc. És el cas d’en Håkan Söderström, protagonista principal de “A l’horitzó”, d’Hernan Díaz (Buenos Aires, 1973). El llibre, traduït per Josefina Caball, té 329 pàgines i està publicat per Periscopi.

A principis del segle XX, en Håkan té la intenció d’emigrar a Nova York amb en Linus, el seu germà gran. Des de la seva Suècia natal. A la recerca d’una vida millor. En una de les escales del viatge, es perden de vista i ja no es tornen a veure més. Va ser en Håkan qui va agafar un vaixell equivocat, que el va portar fins a San Francisco, on comença una odissea interminable. Ho té tot en contra. És molt jove, quasi un nen, no té diners i no sap ni una paraula d’anglès. Enmig d’aquest trist panorama, l’únic que li passa pel cap és anar cap a l’oest. Fa quilòmetres i quilòmetres en solitari, per boscos i deserts, creuant-se amb buscadors d’or, naturalistes, bandits, fanàtics religiosos i amb una llista inacabable de personatges foscos i sense ànima; la majoria amb ganes d’entabanar-lo. Malauradament, són molts els qui  acaben aprofitant-se d’ell. El noi és tot bonhomia.

Podríem definir “A l’horitzó” com un western molt potent, amb un protagonista, en Håkan, que afronta mil i una aventures, amb el perill trepitjant-li els talons constantment. Sobreviu amb tot allò que li dona la natura. Caça animals de totes les mides i, amb les seves pells, es fa un abric que es convertirà en llegenda, com la seva pròpia vida. Passa de nen a mite. Acaba sent alt com un sant Pau. La seva és una història de solitud, d’aïllament i de supervivència, en què queda clara la devastació que de vegades acompanya el somni americà. Els personatges clau són el buscador d’or James Brennan, el naturalista John Lorimer (que li ensenya moltes coses sobre la medecina i la natura), en Jarvis Pickett –al capdavant d’una caravana de colons- i l’Asa, el jove ajudant d’un xerif disposat a fer-li costat en els pitjors moments. Díaz, que hi posa molta passió i màgia en la seva escriptura, aconsegueix enganxar-te des de la primera pàgina. Un cant a l'aventura!

“Escortat per dos homes, en Håkan va travessar el bar buit i va pujar al pis de dalt, a una habitació situada al costat de la dona. Un llit, una finestra amb barrots, una galleda d’aigua que feia olor de pi. Li va manar que es despullés i es rentés. Considerant que s’hi esforçava prou, un dels homes va agafar un raspall i el va fregar amb energia. L’altre home se’n va anar de l’habitació, va tornar-hi amb dos peixos i va llançar roba neta sobre el llit i uns quants draps per fregar l’aigua sabonosa de terra. En acabat, tots els homes se’n van anar i van tancar la porta amb forrellat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, d’abril 20, 2021

El fill del xofer (Jordi Amat)


“El fill deI xofer”, de Jordi Amat (Barcelona, 1978), és un llibre imprescindible per a qui vulgui conèixer, de primera mà, la figura d’un dels periodistes més influents del pujolisme: Alfons Quintà (1943-2016). Va pressionar i protegir Jordi Pujol a parts iguals, en diferents etapes de la seva complicada vida. Té 261 pàgines, està publicat per Edicions 62 i es llegeix com una novel·la d''acció". Sempre passa alguna cosa més interessant que l’anterior. Sense aturador.

L’Alfons va créixer a l’ombra del seu pare, Josep Quintà, que va fer de xofer de Josep Pla al llarg de molts anys. Va fer de xofer i de moltes coses més. Podríem dir que es va convertir en el seu home de confiança, deixant de banda les seves obligacions familiars. Es va anar oblidant del seu fill i de la resta de la família. Un ‘abandonament’ que el noi mai no va poder superar. En el ‘Camelot’ particular de Pla hi havia Vicens Vives, Joan Fuster, Josep Tarradellas i Ibáñez Escofet, entre d'altres. De tots aquests contactes, l’Alfons se’n va aprofitar, sempre que va poder. Quintà, a qui molts han descrit com un psicòpata, va acabar dominant perfectament les clavegueres del poder polític i financer català i sempre va saber treure'n partit. La seva vida estava plena de clarobscurs, enmig de xantatges, assetjament i tràfic d’influències, un dia sí i un altre també. Va caure des de dalt de tot de l'Olimp del periodisme fins als seus profunds inferns, amb un tràgic final.

Des de les pàgines d’“El País” –n’era el delegat a Catalunya- va denunciar l’escàndol de Banca Catalana i va posar Jordi Pujol contra les cordes. Es va convertir en la seva obsessió. Volia fer-li mal a qualsevol preu. Fins que el president de la Generalitat va tancar-li la boca, designant-lo primer director de TV3. Des d’aquell moment, Pujol i Banca Catalana van desaparèixer de tot arreu. Quintà, de difícil tracte i temut per la majoria dels seus companys, també va fundar “L’observador” i va escriure per “El Mundo” i pel Diari de Girona, recuperant les seves antigues obsessions per Pujol, denunciant la privatització de la Sanitat i criticant tot allò que tenia a veure amb l’incipient Procés. El llibre el descriu com a un home misogin, impulsiu, addicte al menjar porqueria i enamorat de navegar. El mar potser era l’únic lloc on, de vegades, trobava una mica de calma...

“L’Alfons creix entre la foscor moral d’una Figueres en què els rics són franquistes i contrabandistes i la llum de la badia de Roses, on gaudeix d’una vida familiar plena i plàcida. Aquella claror il·lumina dues fotografies. Hi són ells dos. Ningú més. El pare i el fill. En Josep i l’Alfons. Tots dos i ningú més. En una, drets en un extrem del vaixell, amb el cos de l’un enganxat al de l’altre, apujant la vela abraçats, somrient a la càmera. El fill porta una gorra de pescador a la mà. L’hi han deixada els vells pescadors que apareixen en altres imatges. A l’altra instantània familiar, el pare sosté la mateixa gorra. Una altra vegada sols tots dos, a la platja després de banyar-se. Elegants com sempre, mostren naturalment el tors. Un gest d’amor pa-ternal. Quants anys té? L’Alfons està a punt de complir els nou o els deu. En aquell moment, tot és radiant. O ho sembla. O pot ser-ho”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, d’abril 19, 2021

L'anomalia (Hervé Le Tellier)


No estem preparats per afrontar tot allò que ens és desconegut. Sempre volem explicacions. Com més, millor. Res pot quedar en dubte. I, de vegades, la lògica s’acaba fonent amb l’impossible. Sense poder-ho evitar. Arriba un moment en què ni la religió (o religions) és capaç de trobar respostes, més enllà de repetir aquell mantra arxiconegut: Déu (sigui quin sigui) és el creador de tot. I no cal fer-hi més voltes. Les coses passen perquè han de passar...

“L’anomalia”, d’Hervé Le Tellier (París, 1957) arrenca de manera espectacular, amb un assassí a sou complint el seu primer encàrrec. Que sembli un accident! Ell és un dels passatgers d’un vol que va de París a Nova York, com l’escriptor Victor Miesel, la muntadora de cinema Lucie Bogaert, l’arquitecte André Vanier, l’advocada Joanna Vasserman o el cantant de 'hip hop' Slimboy. També hi ha un home que encara no sap que pateix un càncer de pàncrees. L’avió, amb 243 persones a bord, aterra el 10 de març de 2021, després de travessar una terrible tempesta. Més d’un i de dos van pensar que estaven a punt de morir i que no veurien mai més als seus sers estimats. Però van arribar a casa i van seguir fent vida normal, com si res. No sabien que la seva vida estava a punt de fer un gir de 180 graus.

Tres mesos després, un avió idèntic, amb els mateixos passatgers, i el mateix equip de vol, torna a aparèixer al cel de Nova York, també després d’una gran tempesta. Com que la situació és surrealista, s’encenen tots els llums d’alarma, provocant una crisi política, mediàtica i científica sense precedents. Tots els passatgers, retinguts a la seva arribada per les autoritats, són la còpia exacta dels que van aterrar tres mesos abans. Són les mateixes persones. L’única diferència és que no han viscut els últims tres mesos... Estan a punt d’enfrontar-se als seus ‘dobles’, cadascú a la seva manera. I no puc explicar més. En aquesta faula Le Tellier podria estar reflexionant sobre la crisi de la Covid-19. Com som i com érem fa només uns mesos i com hem afrontat, uns i altres, tot allò que ens era misteriós. El llibre té 337 pàgines, està publicat per Edicions 62 i està traduït per Jordi Boixadós. És el premi Goncourt 2020. Un llibre àgil i molt interessant. Dona per moltes reflexions.

“Matar algú no és gran cosa. Es tracta d’observar, vigilar, rumiar, molt, i, arribat el moment, travessar el buit. És això. Travessar el buit. Espavilar-te perquè l’univers s’encongeixi, s’encongeixi fins a condensar-se en el canó del fusell o la punta del ganivet. I prou. No fer-te preguntes, no deixar-te endur per la ira, triar el procediment, actuar amb mètode. En Blake ho sap fer, i des de fa tant de temps que ja no sap ni quan va començar a saber-ne. Després, la resta ve sola.
En Blake viu de la mort dels altres. Sisplau, res de lliçons de moral. Si algú vol parlar d’ètica, està disposat a contestar amb estadístiques. Perquè —i en Blake es disculpa— quan un ministre de Sanitat retalla el pressupost, quan suprimeix un escàner aquí, un metge allà, un servei de reanimació en una altra banda, sap perfectament que escurça força l’existència de milers de desconeguts. Responsable, no pas culpable, sap de què parla. Per a en Blake, és tot el contrari. I de tota manera, no té per què justificar-se, tant se li’n fot”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy