dijous, de novembre 29, 2018

La mare (Fiona Barton)


Torna Fiona Barton (Cambridge, Regne Unit, 1957); i també torna la seva periodista estrella, Kate Waters. Una escriu i l’altra protagonitza “La mare”, després de l’èxit de “La vídua”. El llibre té 556 pàgines i està publicat per Columna. Té una estructura molt similar a l’anterior, amb un gir final espectacular. Només per això ja paga la pena llegir-lo. Apostaria que la Fiona seguirà confiant en la Kate per les seves futures novel·les.

La història comença amb un breu publicat en un diari. S’ha trobat l’esquelet d’un nadó enterrat sota la runa, en unes obres de construcció. Per a la majoria de persones, la notícia passa desapercebuda, però n’hi ha dues que queden brutalment impactades: l’Angela i l’Emma. L’Angela espera que l’esquelet sigui el de la seva filla, que li van prendre de l’hospital just després de néixer, fa més de vint anys. Ja no hauria de buscar més... Per la seva banda, l’Emma tem que el seu secret més ocult (que no explicaré) surti finalment a la llum. La notícia tampoc passa inadvertida per la Kate, que veu un filó per explotar. Espera convertir-se, de nou, en referència dins de la professió.

El periodisme no viu el seu millor moment. Hi ha retallades constants i els diaris fan fora a alguns dels veterans. En el cas del diari de la Kate, que també pateix per la seva feina, la reducció de plantilla és imminent.Té clar que necessita una notícia d’impacte i decideix posar els seus cinc sentits en descobrir la identitat del nadó. Amb el suport d’un becari molt ben recomanat per la direcció, comença a estirar del fil. Ho fa parlant amb tot un seguit de persones vinculades amb les obres, amb el barri, amb la policia i amb una dona que creu que pot tractar-se de la seva petita Alice. Secrets molt ben guardats sortiran a la llum i canviaran diverses vides per sempre més. En temps de periodisme de rumors i de famosos, encara hi ha algú que fa treball de carrer!

Estem davant d’un llibre molt àgil, explicat, sobretot, des de tres punts de vista diferents: els de l’Angela, l’Emma i la Kate. També n’hi ha algun altre, com el de la Jude, la mare de l’Emma. La relació amb la seva filla fa feredat. Primer, inexistent. Ara, tortuosa. L’autora prioritza l’argument per sobre de la forma, que no presenta massa floritures. Aconsegueix l’agilitat gràcies al diàleg, que omple la majoria de les pàgines del llibre. És el recurs més utilitzat. A “La mare”, els homes tenen més aviat poc pes i la majoria dels que apareixen no surten massa ben parats. Són els culpables de les desgràcies que passen. En resum, una novel·la de lectura ràpida que passa francament bé.

“Però la Kate es va estovar, amb aquell elogi. Els compliments escassejaven força, últimament. La seva categoria d’estrella després de l’exclusiva de la vídua Taylor ja començava decaure. Ja havien passat dos anys des que va publicar la notícia sobre el que li va passar a la petita Bella Elliott, la nena que va desaparèixer del jardí de casa seva. Aquella història, amb tots els seus embolics i obstacles, la va consumir, i quan finalment va aparèixer la veritat a les pàgines del diari, va aconseguir dinar amb el director, un premi i un augment de sou.
Però aquell moment ja havia passat, tal com succeeix sempre. El centre d’atenció del diari s’havia desplaçat lentament del periodisme d’investigació a la mena de notícies que mantenia la comunitat online clicant i comentant. Ara cada vegada es trobava més fora de lloc en aquest nou ordre del món. Podia escriure un peu de foto tan bé com qualsevol altre, però això no era feina per a una adulta, es deia a si mateixa, intentant mantenir la dignitat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de novembre 28, 2018

Els camins de la llum (Coia Valls)


L’escriptura de Coia Valls (Reus, 1960) sempre m’ha semblat molt delicada. Fa la sensació que escriu des de l’ànima i els seus personatges ho agraeixen molt. A “Els camins de la llum”, el petit Louis Braille ens roba el cor des d’un primer moment. És tenaç, molt viu i amb una força de voluntat infinita. Es guanya el respecte i l’estima de tots els qui l’envolten. El llibre té 395 pàgines i està publicat per Rosa dels Vents.

En aquesta nova història, plena de sensibilitat, la Coia ens explica la vida del fundador del sistema Braille des que era ben petit, quan vivia a la localitat francesa de Coupvray amb la família. Va tenir un accident amb un dels punxons del seu pare, que era baster, i va acabar perdent la vista. Lluny de desanimar-se, el petit Louis va voler fer una vida més o menys normal, demanant que no el compadissin. Estava obsessionat amb poder anar a l’escola i aprendre, tot i que no li van posar les coses fàcils. Per a molts, en aquells temps, un cec era una càrrega massa pesada. Un inútil condemnat a pidolar. Però ell tenia molt d’enginy i imaginació per superar la falta de recursos.

“Els camins de la llum” és un cant a la vida i a la llibertat. Braille se’n va a París, a deu anys, per estudiar en una escola de cecs. És l’única manera d'avançar. Allà, envoltat de llum i de moltes ombres, s’obsessiona des del primer moment amb trobar un sistema per aprendre a llegir amb agilitat. Es basa en els immensos llibres amb lletres en relleu de Valentin Haüy i en el mètode del militar francès Charles Barbier, que havia de permetre als soldats llegir a les fosques. I poc més puc explicar. Només que la vida de Louis Braille (1809-1852) va ser feina, feina i més feina, sempre dedicat als altres. De la resta de personatges del llibre em quedo amb la Margot, la seva inseparable amiga.

Estem davant d’una novel·la que també ens explica la convulsa història de França a la primera meitat del segle XIX. L’acció passa majoritàriament a París, però els seus personatges també es mouen per Coupvray, Llemotges i Vichy. Coia Valls ens ho explica tot amb molta tendresa. Ella es converteix per nosaltres en els ulls de Louis Braille que, fins i tot malalt, lluita per normalitzar la seva ceguera. Fins avui, potser no sabíem massa coses d’ell. Ara, gràcies a “Els camins de la llum", tot ha canviat. Com ens diuen en un punt determinat del llibre, hi ha camins de llum que es poden seguir sense veure-hi amb els ulls. Real com la mateixa vida.

“Dues setmanes més tard, en Louis començava a familiaritzar-se amb els horaris i normes de la institució. Havia après a anar del dormitori al menjador i del pati al taller sense desviar-se gaire de la trajectòria correcta. Encara necessitava concentració i comptar les passes amb més deteniment, malgrat que el seu amic Gabriel li havia assegurat que només era qüestió de temps. -El cos també té memòria, Louis! –li deia sovint.
Prou que ho sabia! Havia estat capaç de moure’s per Coupvray prescindit dels mapes en relleu que li havia confegit en Silou. Però allò era diferent, la por jugava en contra seu”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de novembre 21, 2018

Les memòries de Sherlock Holmes. Relats, II (Sir Arthur Conan Doyle)


Viena Edicions ho ha tornat a fer. Ha tornat a publicar Sherlock Holmes en català, de nou traduït per Xavier Zambrano. Després de l’èxit de les seves aventures, ara ataca les memòries (Relats, II). M’ha agradat molt més que el llibre anterior. Té 350 pàgines i acaba amb un gran epíleg de Josep Lluís Martín Berbois: “Sherlock Holmes, l’home que mai no va viure i mai no morirà”. Sempre estarà en boca de tothom.

El detectiu creat per Sir Arthur Conan Doyle (Edimburg, 1859 – Crowborough, 1930) va protagonitzar 56 relats i 4 novel·les. En aquest llibre, se n’inclouen un total de dotze relats. Com és habitual, totes estan narrades amb molta passió pel seu amic i col·laborador John H. Watson, metge de professió. El que més m'ha agradat és “El problema final”, que serveix per explicar-nos l’enfrontament entre Holmes i el Professor Moriarty. És com una partida d’escacs que intuïm que acabarà en taules. El geni del bé contra el geni del mal, cara a cara, amb moltes victòries en el seu historial i una derrota imminent.

La resta de relats tenen diversos denominadors comuns, com els robatoris, els assassinats i les infidelitats. Holmes resol els casos que li encarreguen gràcies a la seva intuïció i a l’extraordinària capacitat d’observació i raonament. No té rival. A “Silver Blaze”, per exemple, ha de descobrir qui va matar a un genet i on és el seu cavall, favorit en les apostes per guanyar una carrera. Saber qui s’amaga darrere de la finestra d’un casalot, amb la cara pàl·lida com la cera ("La cara groga"), és un altre dels misteris que ha d'esbrinar Holmes. A “L’home contrafet” ens explica una fosca història de traïció; una història que els seus protagonistes no oblidaran mai. Qui la fa, la paga! També m’ha agradat molt “El pacient intern”, relat protagonitzat per un jove metge, a qui un desconegut apadrina perquè pugui obrir una cèntrica consulta. Ell no tenia prou diners.

Per entendre i apreciar l’escriptura de Conan Doyle ens hem de traslladar al Londres de l’època victoriana. És totalment imprescindible. Allà, instal·lat al 21B de Baker Street, en una casa plena de papers, diaris vells i de fum de pipa, Holmes explica a Watson les seves descobertes, algunes de les quals ell també ha viscut en primera persona. El pas del temps potser ha ‘endolcit’ alguns dels relats. I dic potser. Tots els trobo molt interessants, però alguns arguments potser són un pèl senzills. Sigui com sigui, Holmes serà sempre més el pare de tots els detectius, per molt temps que passi. Únic i irrepetible. Genial.

-Les vostres sabatilles són noves –digué-. Com a molt deu fer unes setmanes que les porteu. Les soles, que en aquest moment teniu orientades envers la meva direcció, estan una mica socarrimades. De primer he pensat que s’havien mullat i el socarrim era producte d’un assecat maldestre. Però a prop de l’empenya hi ha enganxada una petita etiqueta circular amb el logotip del fabricant. La humitat, per descomptat, l’hauria desprès. Heu estat assegut amb les cames estirades i els peus ran de la llar de foc, acció que un home sa mai faria ni tan sols en un juny tan plujós com aquest”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de novembre 13, 2018

Tot el bé i tol el mal (Care Santos)


La felicitat pot ser efímera, com la mateixa vida. Tot comença; i tot s’acaba. La Reina és una cotitzada professional lliberal. Es guanya la vida escollint  grans directius per les millors empreses multinacionals. Com diria un amic meu, pasta fàcil. Bona feina, bon sou i, com a conseqüència, bona vida. Fins que deixa de ser-ho. Un fet aïllat pot canviar les coses i esvorancar creences. D'infinit a zero en un segon etern.

La Reina protagonitza “Tot el bé i tot el mal”, l’última novel·la de Care Santos (Mataró, 1970), que enganxa des d’un primer moment. La segona part d’aquesta bilogia es titularà “Seguiré els teus passos” i es publicarà a principis de l’any que ve. L’autora no la defineix com una dona atractiva físicament, però tot sembla indicar que sap treure’s partit. Té un marit, en Sam; un exmarit amb qui es porta a matar, en Fèlix; i en el moment en què la coneixem també un amant, en Tom. La seva vida la completa l’Albert, el seu fill adolescent, que té les hormones accelerades, com la majoria de nois de la seva edat. Sembla ser que és inevitable.

Bona part de l’acció passa a l’aeroport Henri Coanda de Bucarest, on la Reina queda atrapada pel mal temps, per culpa de l’anomenada “bèstia de l’est”. Era a Romania per feina, i també una mica per plaer, i es veu obligada a tornar a Barcelona. Ho ha de fer amb urgència, com més aviat millor. És totalment imprescindible. En el seu entorn més proper ha passat una cosa terrible que, lògicament, no puc explicar. Marcarà un abans i un després en la seva existència vital. I com sol passar, després de rebre el cop, el cap bull ple de preguntes, d’indecisions i dels inevitables “i si...?” I si en el passat hagués actuat d’una altra manera? I si hagués estat més atenta? Si no ens coneixem a nosaltres mateixos, com volem conèixer als nostres fills?

“Tot el bé i tot el mal” és una novel·la sobre la vulnerabilitat de les persones i les conseqüències col·laterals de les nostres decisions, encertades o no. Nostres o dels altres. La protagonista inicia una lluita aferrissada a la recerca de la veritat, transitant per la fragilitat de les relacions personals i familiars. I mentrestant, fa una obligada regressió cap a un passat tenebrós que sempre ha intentat oblidar. L’Ester i l’Ulf, millor no donar cap detall d’ells, també tenen pes específic en aquesta obra singular. Està publicada per l'editorial Columna i té 390 pàgines. Comparteixo amb la protagonista, i entenc que amb l’autora, la passió infinita pel pintor William Turner. Amb moltes ganes de saber com acaba la història. Haurem d'esperar una mica!

“Va decidir llegir una estona al llit, fins que li vingués la son, però estava tan encaboriada que la son no arribava i a més no s’assabentava gens del que dia el llibre, i això que era un dels seus autors preferits. La seva vida feia massa soroll, en aquells moments, no la deixava sentir res, i encara menys el xiuxiueig sempre discret de la ficció. Era una llàstima, perquè sense ficció la vida s’estreny massa. Va apagar el llum, mig enutjada perquè no era capaç de mantenir el control, ja ni llegir, podia, i enmig de la foscor va continuar donant voltes a tot. Va encendre la ràdio, a veure si les notícies la distreien, però encara va ser pitjor, perquè tot d’una va adonar-se que no sabia què deien tot i que havia apujat el volum i que tenia l’aparell a la tauleta de la nit, a un pam de l’orella”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de novembre 08, 2018

Com aturar el temps (Matt Haig)


Hi ha llibres bons i menys bons. I de dolents. Hi ha llibres que et fan pensar i d’altres que els tanques i els oblides per sempre més. I n’hi ha alguns, pocs, que et canvien la vida. És el cas de “Com aturar el temps”, de Matt Haig (Sheffield, Anglaterra, 1975). Està publicat per l’editorial Empúries i té 366 pàgines. El vaig començar i no podia deixar-lo. Me’l vaig emportar a tot arreu, fins que va caure l’última paraula.

L’home sempre ha perseguit la immortalitat, que, per sort o per desgràcia, s’acaba escapant. De moment, es conforma a intentar allargar la vida el màxim possible. El protagonista del llibre es diu Tom Hazard. En el passat havia tingut altres noms. En el futur, possiblement, també. Avui dia té 439 anys i podria arribar als 900, com tots els ‘albatros’. Envelleixen molt a poc a poc, de manera quasi imperceptible. No sé sap ben bé per què. En Tom va treballar per la companyia de William Shakespeare. Va parlar amb Scott Fitzgerald a la barra d’una cocteleria, on li va dir que “El gran Gatsby” li havia agradat molt. Va veure i sentir en directe a Piotr Ilitx Txaikovski... Ha tingut temps per fer moltes coses interessants, i les continuarà fent. En un costat de la balança hi ha els ‘albatros’, les grans aus marines que viuen molts anys. En l’altre els ‘efèmeres’, insectes que tenen un ‘recorregut’ molt i molt curt.

La pregunta del milió de dòlars és aquesta: Acceptaries viure nou-cents anys si la a canvi et demanessin que no t’enamoressis mai i haguessis de canviar sovint de país i de feina? En Tom va perdre el cap per la Grace en temps pretèrits, però encara no l’ha oblidada. I sap que l’amor fa mal. És per això que no vol tornar a passar per una experiència similar. Hi ha un únic motiu pel qual ha decidit seguir en vida. No l’explicaré. Ell és immune a les malalties, però podria optar per engegar-se un tret. En l’actualitat, el nostre protagonista viu a Londres i fa classes d’història en un institut. Moltes de les coses que explica les ha viscut en primera persona. Mantenir-se en l’anonimat, sense revelar d’on ve ni què ha fet, cada cop sembla més complicat. Sobretot des de l’aparició d’en Hendrich, l’albatros més vell de tots. Aquest home està convençut que els volen capturar per fer experiments mèdics i que no han de cridar l’atenció.

“Com aturar el temps” és un llibre preciós, un tractat a favor de l’avui i de l’amor en lletres majúscules. AVUI I AMOR. Ens diu que no ens hem d’obsessionar amb el temps. Hem de viure al límit, sense perdre ni un segon pensant en el futur. El que hagi de passar, acabarà passant. Preocupant-nos, no canviarem res. Pensar, assumir, actuar. De què serveix viure molts anys si no pots estimar? Perquè deixem que el temps se’ns escapi fent plans que potser mai no podrem complir? Quin sentit té viure quan no tens ningú per a qui viure? En la societat actual, individualista i amb un gran pes de la virtualitat, resistir l'embestida no és fàcil. Les depressions i l’ansietat cada cop són més habituals. Estan a l'ordre del dia. És la por a tot allò desconegut, al forat negre que representa el futur. Matt Haig ens ho explica tot amb solvència i un gran sentit de l’humor. Al Tom el col·loca en un munt d’anys diferents, al llarg de la seva vida, que combina amb l’actualitat. Un llibre diferent, dels que deixen petjada. Molt recomanable.

“Se’m va acudir que els éssers humans no vivien més de cent anys perquè, senzillament, no ho podien aguantar. Psicològicament, vull dir. Quedaves consumit. No hi havia prou jo per continuar tirant endavant. Acabaves massa tip del teu propi cervell. De la repetició de la vida. Del fet que, al cap d’un temps, no hi hagués cap somriure o cap gest que no haguessis vist abans. No hi havia cap canvi en l’ordre còsmic que no recordés altres canvis de l’ordre còsmic. I les notícies deixaven de ser notícia. La mateixa paraula notícia es convertia en una broma. Tot plegat era com un cicle. Un lent moviment de rotació descendent. I la tolerància amb els altres éssers humans, i els errors que cometien una vegada i una altra, i una altra, i una altra, s’esvaïa a poc a poc. Era com quedar-se encallat en la mateixa cançó, amb una tornada que t’havia agradat, però que ara feia que et volguessis arrencar les orelles”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de novembre 06, 2018

El risc més gran (Laura Pinyol)


La por tenalla, impedeix avançar. Torba l’ànima, augmenta la inquietud. Prendre decisions es complica. De vegades s’opta per un o altre camí d’acord amb tercers: fills, pares, amics, parella... Per evitar danys col·laterals. Sortir d’una crisi personal és complicat. Allò de ‘reinventar-se’, molt de moda en els darrers anys, no deixa de ser una quimera. S’ha de mitigar l’esglai, real com la vida, i mirar endavant. Sempre endavant.

La Júlia, 34 anys, passa per un moment difícil. Té dos fills, en Jan i en Pere, i donaria la vida per ells, diria que com totes les mares. Ella és el pal de paller d’”El risc més gran”, la primera novel·la de Laura Pinyol (Terrassa, 1979). Està publicada per Amsterdam i té 354 pàgines. La seva vida sentimental és un puzle incomplet. Mai ha acabat d’oblidar al seu ex, no s'entën amb el seu marit i les alternatives (no puc explicar res més) podrien ser de paper de vidre. O no... Com que pot treballar des de casa, la Júlia inicia la seva fugida cap endavant marxant a viure al Prat del Comte amb els seus fills. En aquest petit poble de la Terra Alta, hi falten nens. Si no n’arriben aviat, hauran de tancar l’escola.

“El risc més gran” emociona. És una delícia. Costa de creure que sigui una primera novel·la. Un debut. Pateixes amb la Júlia des del primer moment i desitges que recuperi el rumb com més aviat millor, encara que de vegades potser no agafi el camí correcte. Amb el suport dels seus, això sí, tot serà una mica més fàcil de digerir. Ella és la protagonista principal, per mèrits propis, però podem parlar d’obra ‘coral’, amb un munt de secundaris de luxe. Vull destacar-ne tres. El seu pare, en Sebastià, tot bondat. Preciosa relació amb l’Héctor, que fa anys li va prendre la Joana. En Marc, l’amistat personificada. Sí, és possible que una dona i un home s’estimin sense enllitar-se. Et dic que sí. I la Tona, aquella germana que a la Júlia li hauria agradat tenir. Amiga amb lletres majúscules, dolça i bona mare. I amb un rerefons que mantindré en silenci. Direcció prohibida!

Fugida, cal fer un pas enrere per fer-ne dos endavant, i afirmació. Què he fet malament i com puc arreglar-ho. Existeixen les segones oportunitats? La Laura ho escriu tot amb molta elegància, amb un estil que commou i toca el cor, amb uns diàlegs reals com la mateixa vida. I quan ja no t’esperes que pugui passar res més, l’autora ens regala un final antològic, que et deixa glaçat. Tanques el llibre, respires fondo i penses, bufff, quina història més bonica. No llegir la primera novel·la de Laura Pinyol és córrer “el risc més gran”.

“Era com mirar una pel·lícula i pensar que la vida havia de ser allò: dues personalitats imponents, el respecte mutu, l’admiració. Per què se’n va cansar, la mare?, qui ho hauria dit. Però faltaven anys perquè la Júlia comprengués res de l’amor, de la passió, que a vegades no n’hi ha prou només d’estimar-se, que pots viure anys i anys amb algú compenetrats, com un liquen a la roca, però que fàcil que és oblidar-se de l’olor, d’aquelles descàrregues inicials, que connecten el cervell amb impulsos magnètics, aquell perdre el cap de començament. El que en queda després de la follia no sempre es resisteix amb amor”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de novembre 05, 2018

El far (Maria Carme Roca)


Totes les famílies tenen secrets. Pocs o molts, però en tenen. Sobretot secrets d’alcova, amagats al llarg de generacions. I algunes, fins i tot, morts a l’armari. Amor i odi per donar i per vendre. I enveja, una enveja descontrolada que pot acabar menjant-te per dins. Ho saben, i de quina manera, els components de la família Vidal, protagonistes d’”El far”, la darrera novel·la de Maria Carme Roca (Barcelona, 1955).

El llibre està publicat per Columna i té 333 pàgines. És el Premi Prudenci Bertrana d’aquest any. Surt a la venda demà passat. Els Vidal, amb l’Agustí com a pater familias, vivien a l’illa de Buda, a l’extrem oriental del Delta de l’Ebre. Pertany al municipi de Sant Jaume d’Enveja, al Montsià. En aquesta illa, i sobretot, al seu far, hi passen els fets més rellevants de la història que ens explica la Maria Carme, que t’enganxa des del primer moment. Quan es va construir, el 1864, era el més alt del món. Feia 51 metres i mig. La nit de Nadal del 1961 es va ensorrar dins del mar.

Poques coses es poden explicar sobre els secrets que amaguen els Vidal. Per descobrir-los, s’ha de llegir el llibre. Cal arribar-hi verge i sense córrer riscos. Tot comença el dia que l’Agustí, vidu de l’Antònia Santandreu, compleix cent anys. És un home dur, malcarat i desagraït, que viu a la casa familiar amb la seva filla Tònia, a qui no li posa les coses fàcils. Ni a ella ni a ningú que se li apropi a menys de deu metres. Tampoc no li agrada la Cinta, que és la petita. La festa acaba aviat i sense massa èxit. L’homenatjat passa de tot i de tothom. El seu egoisme no té límits. Les dues dones, que superen la setantena, són vídues i només la Cinta té fills: en Carles i la Diana, que és la més interessada a descobrir els misteris que s’amaguen des de temps immemorials. La seva mare, amb qui té una mala relació, li tancarà totes les portes que pugui. Juga amb les cartes marcades.

“El far” és una novel·la sobre ‘allò que és i el que podia haver estat’ una família malavinguda, amb la gelosia com a detonant de tots els seus mals. Amors no correspostos, desaparicions, falses morts i molta traïdoria. Els personatges que ens presenta la Maria Carme són del tot creïbles. Els dibuixa amb molt de traç i profunditat. Em quedo amb la Diana, que és la que sembla tenir el cor més pur. També va de cara en Daniel Cabrera Monteagudo, besnét de l’Agustí Vidal. L’illa de Buda i els seus voltants es converteixen en un protagonista més; com el mateix far que, si pogués parlar, podria explicar un munt d’històries d’amor furtives. I si els morts parlessin.... De fet, l’autora es pren una llicència narrativa i els hi dona veu. Fantàstic.

“Li feia una certa mandra, però la Cinta havia decidit que proposaria a la Diana passar el dissabte només amb ella. Les circumstàncies ho afavorien: En Carles i la Joana eren fora, i en Maurici estaria tot el dia en remull fent immersió. Sabia que no podrien tenir una relació fluida, la que seria desitjable entre una mare i una filla, però no volia acabar de trencar el vincle. Havia tibat massa la corda i volia suavitzar la situació. Tal vegada se n’adonava ara, en ser conscient que la distància, distància que ella havia marcat, era massa gran”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de novembre 01, 2018

L'observador dels núvols (Marc Capdevila)


Molts adolescents viuen amb les hormones revolucionades. El seu dia a dia és un torrent de sensacions inexplicables. Passen del cel a l’infern en un segon, transitant per un ‘puto’ tobogan de bogeria. Un d’ells és en Joan Carles Morel, protagonista de “L’observador dels núvols”, de Marc Capdevila (Vic, 1966). És el XXVIII Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler. Està publicat per Angle Editorial i té 319 pàgines.

En Joan Carles, que es fa dir Jeici des que va tornar dels Estats Units, no s’ha marcat cap objectiu vital. En té prou amb fer de paràsit. El seu dia perfecte passa per no moure’s del sofà, llegint llibres i mirant pel·lícules. Les despeses, siguin quines siguin, que les paguin els seus pares. A la casa familiar de Gavà Mar s’hi viu de cine. El van enviar a Detroit per veure si s’espavilava, però va haver de tornar precipitadament per un fet tràgic. El descobrim a la part final del llibre, tot i que ho intuïm des de molt abans. Les males companyies només porten problemes; i dels grossos. En Jeici és capriciós, individualista, intransigent, malcontent, malparlat... i així fins a acabar un hipotètic ‘diccionari’ de característiques negatives. Tot un peça.

Podríem dir que el nostre protagonista no troba el seu lloc al món; però la veritat és que tampoc no el busca. És un inútil i ho sap. Són els seus pares, sobretot ell, fisioterapeuta de prestigi, qui intenten encaminar-lo. Primer enviant-lo a Detroit, després fent-lo anar a la Federació Catalana de Voluntariat Social. La seva mare en té prou amb fer de ‘pija’ al Club Tenis Chic, on juga a pàdel amb les seves amigues. En l’actualitat, els seus progenitors estan separats i comparteixen la seva vida amb altres persones. En Jeici baveja per la xicota del seu pare i per la filla de la parella de la seva mare. Quan coneix en Manuel, que va estar pres al camp de concentració de Mauthausen, alguna cosa canvia dins del cap d’en Jeici, encara que sigui per casualitat. En el fons, molt en el fons, potser tampoc és tan mala persona.

Des del principi fins al final del llibre en Jeici parla amb algú. És més un monòleg que un diàleg, perquè l’altra persona no diu pràcticament res. Triguem a descobrir qui és i per què hi parla. El noi li explica coses de la seva vida, la relació amb els seus pares, amb la Delic –diu que ella frisa per convertir-se en la seva parella-, amb en Manuel i un munt de coses més. I ho fa amb un gran sentit de l’humor i un munt de referències cinematogràfiques, la majoria de molta qualitat. Opinió personal. Si llegint les peripècies d’en Jaici no rius, és que estàs mort. Estem davant d’un llibre diferent: despreocupat, esbojarrat i amb una fina ironia. Mola.

“Malgrat la meva imbecil·litat, moltes ties pensen que fer-s’ho amb mi ha de molar. Sobretot perquè domesticar un raret com jo dona currículum i puntua doble en el rànking de rollets efímers. En ocasions em sento com un bou de rodeo al qual tothom prova de cavalcar- (-...?) Si em fan la feina, bé que he de pagar d’alguna manera, no? Ningú fa res perquè sí. O es que tu t’espetarres mai de franc? I no t’enganyis, les més insistents són sempre les més desesperades, i entre aquest col·lectiu corre cada cardo borriquero... (-...?) T’ho deu semblar a tu, que no! Que no ho saps que la gent més cutre és qui té més afició de comprar números de loteria?”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy