dimecres, de desembre 31, 2014

Lectures 2014 (55)



S'acaba l'any i, com sempre, és el moment de fer balanç de tot, també de lectures. Aquest 2014 han estat 55 llibres que, curiosament, és el mateix número que en el 2013. Dels últims set encara no n'he parlat al bloc. Queda pendent per més endavant! Lúltim que he llegit -de fet encara l'estic acabant- és "Así empieza lo malo", de Javier Marías. SENSACIONAL. El primer del 2015 crec que serà "El impostor", de Javier Cercas. També tinc moltes ganes de començar "La lluvia del tiempo", del peruà Jaime Bayly; i "El joc seriós", de Hjalmar Söderberg.

Bon Any a totes i a tots; ple de salut i de llibres! Per cert, "Paranoia 68" ja n'ha complert vuit, amb 326 llibres referenciats.

Las reputaciones (Juan Gabriel Vásquez)
Paraules per a Gaeta (Cesk Freixas)
Recuerdos sin retorno (Manuel Vázquez Sallés)
La terapeuta (Gaspar Hernández)
Faré tot el que tu vulguis (Iolanda Batallé)
Contes d'esport (Desè Premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes)
Petjades de Nador (Laila Karrouch)
Eufòria(Xavier Bosch)
El primer heroi (Martí Gironell)
Els ambaixadors (Albert Villaró)
El melic del món (Carles Casajuana)
Una família exemplar (Genís Sinca)
El nét del pirata (Manuel Cuyàs)
La cinquena planta (Manuel Baixauli)
Por mis muertos (Flavia Company)
Si creus en mi, et sorprendré (Anna Vives amb Francesc Miralles)
La cuinera (Coia Valls)
Si levantara la cabeza (Daniel Vázquez-Sallés)
Manazuru. Una història d’amor (Harumi Kawakami)
9 N 2014 (Jaume Barberà)
Francisca da Fátima (Rosa María Calaf)
1000 vins que has de conèixer (Lluís Tolosa i Clara Antúnez)
El do (Mai Jia)
Seda (Alessandro Baricco)
Economia pràctica per ser feliç (Ferran Martínez)
Las gafas de la felicidad (Rafael Santandreu)
La llibreria ambulant (Christopher Morley)
La última noche den Tremore Beach (Mikel Santiago)
Si t'hi atreveixes (Pere Antoni Pons)
Els escarxofats (Michele Serra)
Ánima (Wajdi Mouawad)
Los hijos (Gay Talese)
El vigilant (Peter Terrin)
Bárbara, Celia, Mariona y otros cuentos de Barcelona (diversos autors)
Viatges amb la tieta (Graham Greene)
Dies de frontera (Vicenç Pagès Jordà)
Estilo Barcelona. Todo lo que debes saber sobre la moda de Barcelona (Peté Soler)
Underground (Haruki Murakami)
Que consti en acta (Josep Lluís Vilaseca)
La música del silenci (Patrick Rothfuss)
El bigoti (Emmanuel Carrère)
Open (Andre Agassi)
El lleopard (Jo Nesbø)
Ofrenda a la tormenta (Dolores Navarro)
Milena o el fémur más bello del mundo (Jorge Zepeda Patterson)
El jardí dels Déus (Gerald Durrell)
Les set caixes (Dory Sontheimer)
El último encuentro (Sándor Márai)
Así empieza lo malo (Javier Marías)
Vivos en el averno nazi (Montserrat Llor)
Las voces del laberinto (Ricard Ruiz Garzón)
Mirabilia ets tu (Conrad Roset i Milena Nonó)
Torna la il·lusió (textos de Jordi Quixano)
Montesa The Art Gallery (revisió de textos Juan Pérez)
Eduard Portela, l'home de l'ACB (coordinació Esther del Pozo)

L'entrevista de la polèmica (a Corea del Sud)


M'ho he passat molt bé veient-la; aquesta és la veritat. Parlo de "The Interview", que ridiculitza fins a punts insospitats a Kim Jong-Un, president de Corea del Nord. Entenc que la pel·lícula no hagi agradat massa al país asiàtic. Em costa molt d'imaginar la mateixa historia amb Barack Obama de protagonista. Als Estats Units ja s'ha estrenat. Aquí, encara no. Per això, vaig decidir veure-la online.

"The Interview" ha arribat als cinemes nord-americans amb retard, després d'un massiu atac informàtic de Corea del Nord a Sony Pictures, la seva productora. La cinta ha provocat polèmica -amb publicitat gratuïta inclosa, evidentment- i un conflicte diplomàtic entre el govern de Johng-Un i el d'Obama, que va arribar a dir que no podia permetre que un dictador la censurés. La dupla que formen Seth Rogen i James Franco ha tornat a funcionar. És la seva tercera aventura junts, després de "Superfumados" (2008) i de "Juerga hasta el fin" (2013). I tenen pendent d'estrena "Zeroville", datada als anys seixanta. En Rogen comparteix la direcció amb Evan Goldberg (com a la citada "Juerga hasta el fin) i fa un dels papers principals, al costat de James Franco.

Franco, que cada vegada m'agrada més, interpreta a Dave Skylark, presentador d'un programa televisiu d'entrevistes. És amanerat, amb una sexualitat poc definida, histriònic i encantat de conèixer-se. Són entrevistes banals, per exemple a Rob Lowe, amb qui parla de la seva calvície, abans de demanar-li que es tregui la perruca en directe. És una espècie de José Javier Vázquez, per fer-nos una idea... amb una mica més de classe, està clar. En Rogen dóna vida al productor del programa, Aaron Rapoport. Per a ells, hi ha un dia que ho canvia tot, quan Kim Jong-Un, declarat fan de les entrevistes d'Skylark, acepta concedir-n'hi una. A Corea, evidentment, i amb les preguntes pactades.

Le pel·lícula té molt de ritme i passa francament bé, sobretot perquè la química entre Rogen i Franco és brutal. Algunes de les bromes que fan són imbècils i escatològiques, però acabes rient igualment. Randall Park fa una bona feina encarnant al líder coreà, a qui Skylark i Rogen han d'intentar assassinar, aprofitant l'entrevista. La CIA els convenç perquè així sigui. Lizzi Caplan, que interpreta a l'agent que contacta amb els periodistes, ja va coincidir amb Franco a "127 horas" (2010). Per cert, en els últims minuts a Goldberg i Rogen es passen de frenada, amb mossegades i dits amputats volant a tort i a dret. Referències a Kety Perry, cançó de comiat dels Scorpions (la molt oportuna "Wind of change") i moltes referències a la trilogia d'"El senyor dels anells".

"BIG HERO 6"

Com que el meu fill ja té 13 anys, cada cop veig menys pel·lícules d'animació, més enllà de les que dirigeix el mestre Hayao Miyazaki. Amb "Big Hero 6", però, no vaig tenir cap dubte. El tràiler prometia i la veritat és que no decep gens ni mica. Són 108 minuts de diversió total. Està nominada als Globus d'Or, als Annie, als Satelitte Awards, als Critics Choice Awards i als de Chicago.

El protagonista principal és en Hiro Hamada, un nen que, quan comença la pel·lícula, està a punt de fer lluitar al seu petit robot contra un altre de molt més gros. Apostant diners, està clar. En Hiro té una gran capacitat intel·lectual, però, de moment, només l'està fent servir per jugar. Fins que el seu germà Tadashi, més gran que ell, el fa entrar en raó i el porta a ls laboratoris on treballa ell, al costat de la GoGo Tamago, en Wasabi-No-Ginger, la Honey Lemon i en Fred, un fanàtic dels còmics. Per cert, "Big Hero 6" és una adaptació de la Marvel. El grup el completa un simpàtic robot que respon al nom de Baymax. Té una aparença semblant a la d'un ninot de neu inflable. L'acció té lloc a la ciutat de San Fransokyo, una mescla de San Francisco i Tòquio.

La funció principal d'en Baymax -especialitzat en primers auxilis- és vigilar que en Hiro no es faci mal. El crea el seu germà, en Tadashi, que és qui li regala. Vol protegir-lo al màxim. El robot no té cap tipus de malícia. La seva participació, però, serà vital perquè els "Big Hero 6" plantin cara a una amenaça que plana sobre la ciutat. Estem davant d'una pel·lícula molt positiva. Ens diu, per exemple, que quan alguna cosa no ens surt bé, sempre tenim la possibilitat d'analitzar-la des d'un altre punt de vista. Inicialment no ho té tan clar, però en Hiro s'adona que la violència no serveix de res. S'ha d'intentar convencer als altres amb el poder de la paraula, mai amb el de les arnes. Jo no la vaig veure en 3D, però també existeix la possibilitat de visionar-la amb aquest sistema.

"EL ÚLTIMO ENCUENTRO" (SÁNDOR MÁRAI)

Feia temps que tenia ganes de llegir "El último encuentro", de l'hongarès Sándor Márai (Kassa, 1900 - San Diego, Califòrnia 1989), però no trobava el moment. L'edició castellana, l'única que vaig trobar, és de Salamandra i ja arriba a la 44a edició. És curt, només 188 pàgines, però molt intens. Des de fa unes setmanes, s'està fent l'obra de teatre al Romea, amb Abel Folk, Jordi Brau i Rosa Novell.

Marái ens explica la història de dos amics, el General i en Konrád, que no han tingut cap tipus de relació en els últims 41 anys. Havien estat inseparables, compartint-ho tot. El General era ric, molt ric -de fet, quan passa l'acció encara ho és- i en Konrad més aviat pobre. El primer ha crescut en una família benestant; l'altre en una de molt humil. Potser el que més els diferenciava era la passió per la música d'en Konrad, que no era compartida amb la seva ànima bessona. Tot anava molt bé entre ells fins que un dia, inesperadament, en Konrad marxa de casa del General -on pràcticament vivía- i ja no hi torna mai més. Fns ara; que ja han passat 41 anys! El retrobament entre tots dos té lloc en el marteix Castell dels Càrpats, a Hongria, on viu el General. El mateix lloc de l'última trobada, que tots dos recorden molt bé.

El llibre ens parla del poder de l'amistat, de la traïció, de l'odi i, sobretot de la veritat, que sempre té un poder alliberador. Tant el General com en Konrád, que ja superen la setantena, han viscut els últims quaranta-un anys pensant en el moment de tornar-se a veure cara a cara, de confessar-se, de preguntar i respondre, arribat el cas. Per què en Konrád va marxar i nova  tornar més. Amb els anys, el General ja sap que la Krisztina, la seva dona, morta fa més de trenta anys, en va tenir una bona part de la culpa. Són moltes les preguntes que té a la punta de la llengua, tot i que la majoria s'han acabat responent soles, amb els pas dels anys. "El último encuentro" és un llibre apassionant, amb una escriptura molt descriptiva i plena de malenconia. Imprescindible.

"Uno envejece poco a poco, primero envejece su gusto por la vida, por los demás, ya sabes, todo se vuelve tan real, tan conocido, tan terrible y aburridamente repetido... Eso también es la vejez. Cuando ya sabes que un vaso no es más que un vaso. Y que un hombre no es más que un hombre, un pobre desgraciado, nada más, un ser mortal, haga lo que haga... Luego envejece tu cuerpo, no todo a la vez, no, primero envejecen tus ojos, o tus piernas, o tu estómago, o tu corazón. Envejecemos así, por partes. Más tarde, de repente, empieza a envejecer el alma: porque por muy viejo y decrépito que sea ya tu cuerpo, tu alma sigue rebosante de deseos y de recuerdos , busca y se exalta, desea el placer. Cuando se acaba el deseo del placer, ya solo quedan los recuerdos, las vanidades, y entonces sí que envejece uno, fatal y definitivamente".

Bona entrada d'Any a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de desembre 23, 2014

Turner: La pintura al davant de tot (sempre!)


El més destacat de “Mr. Turner” és la sensacional interpretació de Timothy Spall, millor actor als festivals de Cannes, Sevilla i Nova York. També va triomfar als premis del cinema europeu. Spall dóna vida al pintor londinenc Joseph Mallord William Turner (1775-1851), fundador de l’impressionisme. Un dels millors títols independents de l'any, segons la National Board of Review.

Com quasi tots els genis, Turner tenia un caràcter molt difícil. Deixa de banda a la seva família, dona i filles, per dedicar-se les vint-i-quatre hores del dia a la pintura. Amb l’únic que té una relació més o menys normal és el seu pare, que podríem dir que treballa per ell. Molts cops li compra els materials que necessita, li prepara les pintures i, fins i tot, li fa de marxant. També em va agradar moltíssim el paper de Dorothy Atkinson, com minyona (i de vegades alguna cosa més) dels Turner. Els seus registres són il·limitats! Al pare l’interpreta Paul Jesson. Tant ell com Atkinson han treballat, principalment, en sèries de televisió.

L’altre fet destacat és la fotografia de Dick Pope, que ja havia treballat amb Mike Leigh en títols com “Another year” (2010) i “Happy, un cuento sobre la felicidad” (2008). Aconsegueix que cada paisatge sigui clavat als quadres de Turner. La seva mirada és la del pintor londinenc. Una biografia interesant, bones interpretacions i una posada en escena visualment molt atractiva. Però, tot i això, la pel·lícula no és rodona del tot. És massa llarga, dues hores i mitja, i potser no acaba d’aprofundir en la psicologia de Turner, més enllà de veure els seus quadres i de saber que tenia un caràcter ben esquerp. Els fans del personatge s’ho passaran pipa. La resta, potser no tant. Malgrat tot, una bona proposta per aquestes festes.

"MOEBIUS"

Des que vaig veure “Hierro 3” i “Samaritan girl”, del 2004, i “Primavera, verano, otoño, invierno... y primavera” (2003), em vaig enamorar del cinema del coreà Kim Ki Duk. Des de llavors, he vist totes les seves pel·lícules, a més a més de recuperar les anteriors. Va debutar al 96 amb “Cocodrile”. L’última és “One on One”, que diria que no s’ha estrenat a casa nostre.

Em sap greu dir-ho, però, amb el pas del temps, Kim Ki Duk ha perdut part de l’originalitat que el va convertir en un director totalment imprescindible. S’ha especialitzat en temes escabrosos, excessivament desagradables, traspassant el límit d’allò que és permissible. Això queda claríssim a “Moebius” (2013). Visualment, és una de les pel·lícules més dures que he vist mai. Pel que veus i també pel que t’imagines. T’ho posa tot molt fàcil! Està protagonitzada per Cho Jae-hyun, Seo Young-ju i Lee Eun-woo, una de les muses del cinema coreà recent, amb títols com “Nameless Gangster” (2012), “Pietà” (2012), del mateix Kim Ki Duk; i “The Yellow Sea” (2010).

La Lee interpreta a la mare de la família protagonista. Viu amb el seu marit i el seu fill, en edat adolescent. L’home l’enganya des de fa temps i, paral·lelament, el nano, molt despert sexualment, es masturba estirat al llit. M’imagino que, en el cervell malalt de la dona, creix amb força la idea que el jove acabarà convertint-se en un home infidel, a imatge i semblança del seu pare. És per això que, una nit, mentre el nen busca el plaer en solitari, entra en la seva habitació i el capa. Quan el seu marit sent els crits i intenta ajudar-lo, la dona es posa el penis tallat del seu fill a la boca i se l’empassa. Malaltís.

M’imagino que la idea de Kim Ki Duk era reflexionar sobre el desig sexual a l’adolescència i les infidelitats, però es passa de frenada. La part més desagradable de la pel·lícula, només per fans incondicionals del coreà, és quan pare i fill inenten arribar a l’orgasme a través del dolor, fregant-se violentament cames i braços amb pedres.

"LES SET CAIXES "DORY SONTHEIMER"
 
Si s’ha llegit “Les set caixes” és impossible frivolitzar amb la paraula “nazisme”. Està escrit per Dory Sontheimer (Barcelona, 1946), té 303 pàgines i l’ha publicat Angle Editorial. Dono les gràcies a l’autora per haver explicat la duríssima història de la seva família. M’imagino que no ha estat gens fàcil per a ella. Segur que hi ha un abans i un després d’escriure el llibre. L'he trobat intensíssim i molt emocionant. Un document imprescindible.

Podríem dir que la Dory va tenir una vida més o menys normal, fins que, fa uns anys, va descobrir set caixes plenes de documents en un armari de casa seva. Va ser després de la mort de la seva mare. Em col·loco en el seu lloc i segur que no m’equivoco si dic que es va quedar petrificada. Va descobrir que la seva família havia estat víctima de la persecució i de la matança dels nazis. Fins aquell dia, ella ni sabia que eren jueus. La Dory és catòlica, com els seus pares, en Kurt i la Rosl, als qui van batejar, ja a Barcelona, abans de casar-se. Fugien de l’Alemanya de Hitler. Al llarg de la seva vida, van patir en silenci, sense explicar res del seu tortuós passat a la seva filla.

Les set caixes que troba la Dory són el llegat dels seus pares. Suposo que volien que ella revelés els fets al món, sempre que ho cregués convenient. Estaven plenes de cartes, telegrames, fotografies, passaports i altres documents que evidencien el patiment de la seva família, començant pels seus quatre avis. En el llibre, se’n transcriuen un munt. Fan posar els pèls de punta. No és una novel·la. No és una aproximació de la realitat. És una fantàstica biografia, quasi epistolar, de les tres branques familiars de la Dory: les de Baviera, Praga i la Selva Negra. 26 persones mortes; i només 5 supervivents. És una vergonya que encara hi hagi gent que defensi el nazisme i el banalitzi.

A través dels documents publicats en el llibre, veiem el patiment d’una família, obligada a emigrar a diferents punts del món per intentar salvar-se. Fins que Hitler arriba al poder, ocupaven llocs de responsabilitat en la societat alemanya. La vida els anava bé. Tenien casa. Tenien diners. Tenien somnis. Tenien llibertat. Però, de cop i volta, sense entendre perquè, els nazis els hi prenen tot. Només poden quedar-se cent marcs i les coses que hi càpiguen en una maleta. Res més. A “Les set caixes” també es reprodueixen els reglaments de la llei de ciutadania del Reich, com el de 14 de novembre de 1935, amb aquests dos punts: 1-. Un jueu no pot ser ciutadà del Reich. No té cap dret a vot en els afers polítics; no pot ocupar càrrecs públics. 2-. Els funcionaris jueus quedaran jubilats el 31 de desembre del 1935. No calen comentaris.

Després de reconstruir el seu passat, la Dory s’ha dedicat a viatjar pel món, per iniciar contactes amb familiars que ni sabien que existien. Una experiència molt enriquidora que espero que, amb el pas del temps, li ajudi a mitigar el dolor. Oblidar, no oblidarà mai. Però pot estar orgullosa: els seus mai van perdre la dignitat.

“L’aparició de les set caixes va comportar un punt d’inflexió en la meva vida. Han estat mesos de lectura, d’estudi, d’identificació de cares i noms que desconeixia, de poder-los situar en el meu arbre familiar, de saber què va passar i assimilar la veritat, superar les pors i... poder-ho explicar. Un cop coneguda la veritat, entenc l’enfonsament físic i psíquic de la meva mare quan va morir el pare. No era només el marit. Era el seu confident i còmplice, l’única persona amb qui havia compartit tots aquells anys tan durs. Tots dos van decidir segellar les seves poques per poder mirar cap al futur i educar els fills amb llibertat i amor, i sense rancor”.

Bon Nadal a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de desembre 16, 2014

Vivim envoltants de sants i no ho sabem?


Hi ha qui diu que Bill Murray sempre fa el mateix paper. Fins i tot podria estar-hi d’acord! A “St. Vincent”, però, la seva interpretació és espectacular, al nivell de la mítica “Lost in traslation” (2003). És la segona pel·lícula dirigida per Theodore Melfi, després de la desconeguda “Winding Roads” (1999). “St. Vincent” té dues nominacions, la de millor pel·lícula (en la modalitat de comèdia o musical) i la de millor actor.

Murray fa de Vincent, un vell solitari i rondinaire a qui no li agrada relacionar-se amb quasi ningú. De fet, està de sort, perquè, paral·lelament, són poques les persones que volen tenir contacte amb ell. Salvant les distàncies, em va recordar el paper del gran Clint Eastwood a “Gran Torino” (2008). Qui sí que s’apropa a en Vincent, cobrant, que quedi clar, és la Daka, una “dama de la nit” embarassada. La interpreta una infladíssima Naomi Watts, sensacional, com sempre. També fa un gran paper Melissa McCarthy (“La boda de mi major amiga”, 2011), com a nova veïna d’en Vincent, separada i amb un fill a càrrec seu. Al nen li dóna vida Jaeden Lieberher, que també està francament bé.

Amb aquest extraordinari repartiment, la pel·lícula hauria de ser rodona, però, malauradament, no ho és. Li falta alguna cosa perquè, en cap moment, acabes de fer-la teva. Melfi ens explica la història d’en Vicent, un home arruïnat, amb un munt de deutes pendents. Somia a tenir un dia de sort a l’hipòdrom i començar a sortir del pou, però sempre perd i tot empitjora. La seva insulsa vida fa un petit canvi quan la Maggie i l’Oliver es muden just al costat de casa seva i, quasi per accident, comença a fer de mainader del nen. Potser no és el millor exemple per a la criatura... o potser sí? “St. Vincent” és una pel·lícula simpàtica, amb un missatge positiu (sobretot al final) i bones interpretacions. Per passar l’estona.

"ORÍGENES

“Orígenes”, del nord-americà Mike Cahill, va guanyar el premi a la millor pel·lícula en l’últim Festival de Sitges. És una història de ciència-ficció “mínimament lógica". Ho dic perquè la hipòtesi que planteja no costa d’entendre, més enllà que la “comprem” o no. Res a veure amb la paranoia que ens explicava Nolan “Interstellar”, per citar un exemple recent. Dura quasi dues hores i passa francament bé.

Aquest cop, el protagonista principal de Cahill (“Otra Tierra”, 2011) és Ian Gray, un especialista en biologia molecular, especialitzat en l’evolució de l’ull humà. La seva vida és més aviat normal, fins que coneix una noia molt especial, en una moguda festa nocturna. Com que era de disfresses, no li veu la cara, tot i que queda perdudament enamorat dels seus ulls. De fet, aquests ulls, amb un iris multicolor, són l’única pista que té per intentar trobar-la. Va marxar de cop, abans que pogués preguntar-li el nom ni el telèfon. A Gray l’interpreta Michael Pitt, que té una retirada amb Johnny Depp. El seu paper convenç!

La misteriosa desconeguda és la guapíssima Astrid Bergès-Frisbey, que fa de Sofi, una model amb un perfil molt espiritual, que creu en la reencarnació i en el més enllà. El seu sisè sentit queda contraposat amb les ments científiques d’en Gray i de la seva ajudant, de qui fa Brit Marling, que ja va treballar amb Cahill a “Otra Tierra”. Si peneau veure aquesta pel·lícula, estalvieu-vos el tràiler de totes totes, perquè ho explica absolutament tot. És un dels pitjors de la història del cinema. Només explicaré que l’Ian i la Karen podrien en estar a punt de fer un descobriment d’abast mundial. Només explicaré això i que la nena que surt al final de la pel·lícula, la Salomina, té uns ulls espectaculars. Serà difícil d’oblidar-los.


"EL JARDÍ DELS DÉUS" (GERALD DURRELL)

Gràcies a Viena Edicions estic llegint tot un seguit de llibres “clàssics” que mai havien estat traduïts al català. L’últim és “El jardí dels Déus”, de Gerarld Durrell (1925-1995), a càrrec de Jordi Arbonés. Tanca la trilogia de l’illa grega de Corfú, després de “La meva família i altres animals” i “Ocells, bèsties i parents”. Queda clar que Durrell, nascut a l’Índia, era un apassionat de la fauna i de la flora.

A Corfú, l’autor del llibre hi va viure uns quatre anys, amb la mare i els seus tres germans, en Larry, en Leslie i la Margo. Per tant, entenc que el llibre és autobiogràfic. M’ho he passat pipa llegint-lo, perquè el sentit de l’humor de Durrell és excepcional. Les escenes en què narra les visites dels “amics desconeguts” d’en Larry, amb comte francès inclòs, són divertidíssimes. També la del vell turc, casat amb tres dones, que arriba a l’illa amb la intenció de demanar la mà de la Margo. La mare d’en Gerald no para de cuinar. Casa seva sembla un hotel, però és l'única que hi treballa! La resta només menja. En Larry és qui té pitjor caràcter, queixant-se constantment dels animals que omplen la casa, que cada cop s’assembla més a un zoo. En Leslie és un apassionat de les armes i la Margo només està preocupada per la seva aparença exterior.

Més enllà de les persones, els veritables protagonistes del llibre són els animals que recull i fins i tot compra o bescanvia en Gerald, acompanyat quasi sempre dels seus tres gossos: en Roger, en Widdle (pixum) i en Puke (vomitat). Quan va per mar, hi va amb la seva estimada barca, coneguda amb el nom de Bootlebumtrinket. De vegades, va acompanyat per un savi, molt més gran que ell, que es diu Spiro Hakiòpoulos, tot un personatge. En Gerald té la seva habitació i la galeria plena de gàbies amb mussols, peixos, sargantanes i un munt d'espècies més. Les estudia totes. La casa comença a quedar-se petita, però no és l’únic problema. També necessita més aliments per donar de menjar a tota la tropa, que creix per moments.

En Gerald, que al llibre diria que té uns dotze anys, no té aturador. De la seva mà, coneixem tots els racons de Corfú i, sobretot, els animalons que hi viuen. L’escriptura de Durrell és molt directa i descriptiva. Es nota la seva passió per la natura i tot el que l'envolta. Segur que va tenir una infantesa divertidíssima. Treure’l de l’illa segur que no va ser gens fàcil. L’escena d’en Leslie matant pardals per alimentar tres polls de duc, amb una animalista prenent el te amb la seva mare a la galeria, és espectacular. És fàcil imaginar-se l’escena, amb els pardals caient un per un sobre de la taula. De fet, “El jardí dels Déus és un llibre” molt visual, completament imprescindible.

“Quan es va haver refet, va fer una visita al mercat de peix de la ciutat i comprà una gran quantitat de sardines fresques. En tornar nosaltres d’una agradable excursió matinal de compres, vam trobar que a la cuina i als encontorns no s’hi podia estar. En Jiji, brandant el ganivet amb què esbudellava el peix abans d’estendre’l a la banda del darrere perquè s’assequés al sol, batallava amb el que semblava la població sencera de mosques, borinots i vespres de les illes jòniques. L’havien picat unes cinc vegades i tenia un ull inflat i mig clos. L’olor de les sardines en ràpid procés de descomposició era sufocant i tot el trespol de la cuina i la taula apareixen coberts d’una capa d’argentades escates, sardines i bocins d’entranyes”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi-Sanuy

dimarts, de desembre 09, 2014

“Tots necessitem il·lusions per viure”


“Magic in the Moonlight”, l’última pel·lícula dirigida per Woody Allen, és felicitat pura! Cal retrocedir molts anys enrere per trobar-ne una de tan rodona. Potser “Melinda and Melinda” (2004)? Es tracta d’una comèdia romàntica, datada als anys 20, que passa al sud de França. Allen ens torna a parlar de màgia, com ja va fer, per exemple, a “La maldición del Escorpión de Jade” (2001).

Hi haurà qui digui que, argumentalment, “Magic in the Moonlight” és una pel·lícula senzilla. Hi estic completament d’acord, però aquesta senzillesa és, precisament, una de les seves virtuts. A més a més, els dos protagonistes principals, Colin Firth (“El discurso del Rey”, 2010) i Emma Stone (“Criadas y señoras”, 2011) estan sencionals. Ell interpreta a l’Stanley, un mag famós mundialment. Actua sota aparença xinesa, amb el nom de Wei Ling Soo. Fora dels escenaris, ningú el reconeix. Ella fa de Sophie, una mèdium de qui ell no se’n refia ni un pèl. L’Stanley és un home científic, molt racional, i està convençut que ningú, absolutament ningú, pot comunicar-se amb el més enllà. És per això que, a petició d’un amic, que també és mag, intentarà desemmascarar a la Sophie, que està fent fortuna, amb les seves prediccions, a casa dels milionaris Catledge. I diu que arribarà fins on faci falta!

Allen, obsessionat amb la vida, però sobretot amb la mort, ens diu que necessitem il·lusions per viure; una raó per abraçar-nos-hi amb tota la força del món. De vegades, no és necessari fer-se tantes preguntes i gaudir del moment... mentre sigui possible. La posada en escena de la pel·lícula és brutal, amb uns paisatges idíl·lics i una música que et transporta a èpoques pasades, amb el “Sweet Georgia Brown” que va popularitzar Louis Armstrong al capdavant. Dels personatges secundaris em quedo amb la gran Jackie Weaver (que dóna vida a la mare de la família Catledge) i amb l’Eileen Atkins, que és la tieta de l’Stanley. La darrera xerrada que mantenen ells dos a la pel·lícula és sensacional. Agradarà més o menys, però és impossible sortir del cinema sense un somriure als llavis. N'estic segur!

"TREN DE NOCHE A LISBOA"

Crec que no he vist cap pel·lícula de Bille August que m’hagi agradat. Una de les més conegudes és “La casa de los espíritus” (1993), basada en la novel·la de l'escriptora xilena Isabel Allende. Aquest cap de setmana he vist “Tren de noche a Lisboa”, adaptació cinematogràfica del llibre de Pascal Mercier. El millor de tot són les vistes de la ciutat, que és encantadora, en tots els sentits.

El protagonista principal és Raimon Gregorius, un professor a qui interpreta Jeremy Irons. Un dia, mentre es dirigeix a l’escola on fa classes, impedeix que una noia jove salti des de dalt d’un pont de la ciutat de Berna, a Suïssa. Poc després, ella desapareix, oblidant-se l’abric vermell que portava posat quan la va conèixer. En una de les butxaques, hi ha un petit llibre en portuguès, i un bitllet de tren. En Raimon comença a llegir-lo amb una passió desenfrenada, fins al punt que decideix viatjar a Portugal per buscar a l’autor i, si és possible, descobrir més coses dels seus protagonistes. Al final d’aquest apassionant camí, fins i tot podria trobar-hi la noia a qui va salvar la vida.

Darrere del llibre, Gregorius hi descobreix una història amb gran contingut polític, amb persones que van fer costat a la resistència; persones que fa molts anys que no es veuen i que, en molts dels casos, no han tornat a saber-ne res de la resta. Hi ha coses que millor que es deixin com estan. Entre els actors secundaris hi destaquen Mélanie Laurent i Lena Olin (que interpreten a la mateixa persona, de jove i de gran), Bruno Ganz, Christopher Lee i Charlotte Rampling, que és la germana de l’autor del llibre que fa perdre el son a en Gregorius. A “Tren de noche a Lisboa”, tot m'ha semblat precipitat, sense massa sentit. És veritat, però, que la vida ordenada i monòtona del professor tampoc en tenia massa, de sentit, fins que decideix donar-se una segona oportunitat.

"MILENA O EL FÉMUR MÁS BALLO DEL MUNDO"
 
Vaig descobrir al mexicà Jorge Zepeda Patersson (Mazatlán, Sinaloa, 1952) llegint “Los corruptores”, una novel·la que he recomanat un munt de cops. Quan vaig saber que havia guanyat el Premi Planeta 2014 en va fer molta il·lusió. “Milena o el fèmur más bello del mundo”, que té 476 pàgines, és igual o millor. No és necessari llegir el llibre anterior, però estaria bé. Tot està força relacionat.

I és que els grans protagonistes de la darrera obra de Zepeda Patterson tornen a ser “Los Azules”, un grup d’amics molt especial. Està format per un periodista (Tomás Arizmendi, no sé si és l’alter ego de l’autor), una política important (Amelia Navarro) i un especialista en alta seguretat (Jaime Lemus). A “Los corruptores" hi havia un quart “Azul”, en Mario, que aquest cop es troba de viatge. Queda clar, però que tornarà aviat. El llibre comença amb la mort de Rosendo Franco, director d’El Mundo -diari on treballa en Tomás- i la desaparició de la seva amant i protegida, una prostituta que respon al nom de Milena. Quan només tenia setze anys, va ser enganyada i venuda com a esclava sexual. Els seus caps, encapçalats per Bonso, El Turco i Vila-Rojas, li han fet la vida impossible. Amb Franco, molt més gran que ella, no era feliç del tot, però com a mínim se sentia protegida.

Aquest cop, Zepeda Patterson ens regala una novel·la plena d’acció, amb amor, abús de poder i, sobretot, contactes d’alta volada en un món totalment globalitzat. L’anàlisi que fa de les xarxes de prostitució i del contacte que tenen els seus caps amb els polítics mexicans és espectacular. Hi surt molt Marbella, amb referències a Jesús Gil, i a les màfies russes que, segons ell, dominen la Costa del Sol amb moltíssima autoritat. A la Milena la busca tothom: els seus propietaris, els russos, “Los Azules” i, per si fos poc, en Luis, en Vidal i la Rina. A tots tres ja els coneixem de “Los corruptores”. En Luis, un hacker molt ben connectat amb tot i tothom, el seu amic Vidal –que comença a col·laborar amb l’empresa d’en Lemus-, i la Rina, l’única supervivent d’una família a qui assassinen quasi per error en el llibre anterior.

Què té d’especial la Milena? Doncs que guarda una llibreta amb els secrets inconfessables dels seus principals clients... i alguna cosa més. “Una puta que escribe es un problema”, diu un dels protagonistes. No podia estar més encertat. “Milena o el fémur más bello del mundo”, un títol molt llarg, i amb molt de sentit, per una novel·la imprescindible. Segur que molt més real del que tots ens podem imaginar.

“La pantalla mostraba un glóbulo rojo desplazándose amenazadoramente en dirección a un punto azul. Primero sorprendido y alarmado y luego alarmado, Vidal advirtió que la mota iluminada que representaba a Luis en el croquis que desplegaba la pantalla de su teléfono acudía a toda prisa a la ubicación exacta donde él se encontraba. No pudo evitar que a su mente acudieran imágenes cinematográficas de virus mortales precipitándose contra una célula sana para luego devorarla, contempló hipnotizado la aproximación de su amigo y se preguntó cómo diablos sabría que él acechaba al trío desde la noche anterior".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de desembre 03, 2014

El teorema no l'entén ni Terry Gilliam!


Escriure sobre “The Zero Theorem” és tan difícil com resoldre la hipòtesi que dóna títol a la pel·lícula. Terry Gilliam és un director complicat i, aquest cop, diria que es passa de frenada, molt més que en els seus últims títols. Visualment, la similitud amb “Brazil” (1985) és evident, però l’argument és força confús i no acaba de connectar del tot amb l’espectador, com a mínim amb mi. Prescindible.

A més a més de “Brazil”, d'aquest director sempre em quedaré amb “Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores” (1975), amb “El sentido de la vida” (1982) -totes dues compartint direcció amb Terry Jones, en els millors moments de Monty Python- i amb “12 monos” (1995), ja en solitari. Per “The Zero Theorem” compta amb un repartiment de luxe, encapçalat per Cristoph Waltz, Matt Damon, Tilda Swinton i Mélanie Thierry. Waltz dóna vida a Qoehn Leth, un home solitari i  estrany que viu en una església. La va comprar després que s’incendiés, a una asseguradora. Treballa per una empresa intentant resoldre el "teorema del zero", com molts altres companys. Quan parla ho fa en plural, se suposa que pateix doble personalitat, i espera (o esperen) una trucada que no arriba mai.

Matt Damon, pràcticament irreconeixible, és el cap d’en Leth i la Tilda Swinton, especialitzada en papers extrems, la psicòloga que el tracta a través de la pantalla de l’ordinador. Parlo, per exemple, de les seves aparicions a “El gran hotel Budapest” (2014), “Rompenieves” (2013) i “Monrise Kingdom” (2012)... Espero que no acabi embogint! Quin és el missatge de la pel·lícula? Doncs diria que intenta explicar-nos que ens hem de concentrar en el present, en lloc de somiar en coses d’un futur que potser no arribaran mai. Es tracta de viure al dia i gaudir dels petits plaers que, moltes vegades, potser no sabem apreciar. Thierry interpreta a Bansley, una noia que, tot i que possiblement tampoc no està massa bé del cap, intenta recuperar Leth per a la societat.

En un món no massa llunyà, on la tecnologia ha deixat en segon pla les relacions humanes, la majoria de contactes ja són virtuals. Per què ens hem de parlar cara a cara, mirant-nos els ulls, si podem fer-ho a través d'un ordinador? Gilliam ens retrata el futur -és veritat- però diria que, malauradament, no s'allunya massa de la nostra realitat. En Leth i la Bansley s’entenen més a través de les noves tecnologies que personalment, com hauria de ser. Evidentment, el director britànic segueix preguntant-se per l'origen de la vida, com ha fet al llarg de la seva carrera.

"MATAR AL MENSAJERO"

Vaig anar-la a veure sense saber-ne massa cosa i em va sorprendre molt positivament. Em refereixo a “Matar el mensajero”, de Michael Cuesta, amb una llarga trajectòria en el món de la televisió, amb sèries com “Homeland”, “True Blood”, “Dexter” i “A dos metros bajo tierra”. Aquest cop, la història de Cuesta està basada en fets reals i ens explica la història del periodista nord-americà Gary Webb.

A Webb l’interpreta un grandíssim Jeremy Renner, a qui no fa massa vaig veure a “El sueño de Ellis” (2013). És un dels actors de moda. Del repartiment també em va agradar molt Mary Elizabeth Winstead (que fa de la seva dona) i Oliver Platt, el director del diari San José Mercury News. Cuesta compta amb secundaris de luxe, com Andy García o, Ray Liotta. També té un petit paper l’espanyola Paz Vega, que està guapíssima com la xicota espavilada d’un traficant de drogues. Surt poc, però el seu és un personatge clau en l’elaboració de la història. Feia temps que no la veia al cinema. De fet, si passa a la història diria que ho farà com a protagonista d'un títol de fa molts anys, “Lucía y el sexo” (2001).

“Matar al mensajero”, que dura dues hores, és una pel·lícula político-periodística compromesa i amb molt de ritme. Fas costat de Gary Webb des del primer moment i et preguntes què faries si et trobessis en una situació similar. Què és prioritari explicar la veritat o mirar per la seguretat de la teva família? L’únic que explicaré de l’argument és que Web descobreix que els barris negres dels Estats Units van ser inundats de crac per recaptar diners per comprar armes i donar suport a la contra de Nicaragua. Qui estava darrere de tot? Segons el periodista, la CIA! Lògicament, els seus descobriments no agradaran gens ni mica al govern, que intentarà ensorrar la seva reputació per tots els mitjans possibles.

"OFRENDA A LA TORMENTA"

Trobaré a faltar a la inspectora Amaia Salazar, la gran protagonista de la sensacional trilogia del Baztan, escrita per Dolores Redondo (Donosti, 1969). En castellà, l'ha publicat Destino; i en català, Columna. "Ofrenda a la tormenta", que va sortir a la venda la setmana passada, té 546 pàgines i és igual o fins i tot millor que els dos anteriors: "El guardián invisible" i "Lagado en los huesos". A la seva propera novel·la no hi sortirà Salazar, però tornarà, segons em va dir a TV3.

Sempre s'ha parlat de trilogia, que ho és, però és millor analitzar l'obra de Redondo en el seu conjunt, com un llibre únic, que és el que realment és. Per què ho dic? Doncs perquè s'ha de llegir des del començament. És impossible entendre "Ofrenda a la tormenta" si abans t'has empassat les dues parts anteriors. Tot està relacionat, retroalimentat i, sobretot, molt ben lligat. Sense conèixer els crims dels "Tarttalo" i els del "Basajaun" és impossible concentrar-se en els de l'"Inguma", protagonista d'aquesta tercera part.

Aquest cop, després de resoldre els dos casos anteriors, la inspectora Salazar ha de descobrir si hi ha alguna cosa estranya darrere de les morts de nens més petits de dos anys. A tots se'ls va diagnosticar "mort de cuna", una espècie de mort sobtada. Ella no ho veu gens clar, encara menys quan sospita que algun dels cossets pot haver estat robat. A la seva germana bessona també la van matar quan va néixer i el seu cos tampoc no el van trobar. És per això que la inspectora Salazar vol arribar al final, agafant-s'ho com si fos un cas personal.

 CIENTÍFICA, PERÒ POTSER NO TANT

La radiografia que Delgado fa de Salazar torna a ser espectacular. Al seu costat, vivim els problemes que té amb els seus companys de departament, la veneració cap al jutge Markina, els seus estira i afluixa amb la seva parella, en James, i el seu amor boig pel seu fill Ibai. Però, sobretot, vivim la seva relació amb la tieta Engrasi.

Estic segur que, sense la tieta, que és qui la manté amb els peus al terras, seria incapaç de tirar endavant. Igual que en els anteriors llibres, Salazar, amb una ment científica i, al principi, un pèl quadriculada, ha de obrir-se de mires i assumir que no tothom pensa com ella. És veritat que ha crescut escoltant moltes coses sobre les tradicions celtes i el món de la natura, però sense acabar-ho d'assimilar. La Engrasi és qui li fa veure que tot és possible. Fins i tot, que hi hagi sectes -aquí comença tot- que encara puguin venerar la natura, amb ofrenes humanes incloses. Serà difícil trobar una novel·la negra tan viva, lògica -perquè ho és- i elèctrica com aquesta. Felicitats, Dolores. Ets gran!

"Eran más de las once cuando llegó a Elizondo. Atravesó la desierta calle Santiago y, tras cruzar el puente, giró a la derecha y luego a la izquierda tras el Trinquete para ver Juanitaenea. El huerto, abandonado desde la detención de Yáñez, comenzaba a evidenciar la falta de cuidados. Observó que algunas de las altas cañas que sostenían los cultivos se habían caído, y en la parte más cercana a la carretera, donde llegaba a alumbrar las luz de las farolas, vio que habían crecido unos indeseables hierbajos. Con la escasa luz de aquella noche de luz creciente, la casa presentaba un aspecto casi siniestro, a lo que contribuían los palés de material de obra amontonados en la entrada sin ningún orden".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de novembre 26, 2014

Els morts també mereixen respecte


Eddie Marsan ha trigat 15 anys en fer el seu primer paper protagonista. Ha estat a “Still life”, que aquí s’ha traduït com “Nunca es demasiado tarde”. Està dirigida per Umberto Pasolini, que no té cap vincle familiar amb Pierre Paolo. De fet, és nebot de Luchino Visconti. És una obra petita, però encantadora. Va estar nominada, com a millor pel·lícula europea, als David di Donatello.

Marsan, que està sensacional, interpreta a John May, que s’encarrega d’intentar trobar als familiars de les persones que moren soles. El seu càrrec depèn de l’Ajuntament. No tenen res a veure, però pel respecte que té la pel·lícula amb la mort m’ha recordat la japonesa “Okuribito”, de Yojiro Takita. May és un home solitari, com la majoria de les persones a les quals visita un cop li han comunicat la seva defunció. Podria fer un parell o tres de trucades i, en cas de no poder contactar amb ningú, demanar que incinerin el cadàver i oblidar-se de tot. Però ell no és així. S’esforça per trobar algun parent o amic, intenta escriure un rèquiem més o menys acurat (a partir dels objectes que recull a casa del difunt) i fins i tot buscar-li un lloc còmode al cementiri perquè l’enterri. La seva feina té un valor incalculable, fins que li canvien el cap i el fa fora. Els morts no necessiten tantes atencions!

El millor de la pel·lícula és la interpretació de Marsan, a qui no fa massa vaig veure a “Filth, el sucio”. Té tres títols més pendents d’estrena, un al costat del desaparegut Philip Seymour Hoffman. La resta d’actors que treballen a “Still life” també ho fan francament bé, tot i que els seus són papers petits. Hi destaca Joanne Froggatt, que fa de Kelly, relacionada amb l’últim cas que li encarreguen. És dóna la circumstància que Froggat ja havia coincidit amb Marsan a la mencionada “Filth, el sucio”. Estem davant d’una història honesta, molt ben rodada i gens tramposa. Si pogués modificar-la un pèl, li trauria l’últim minut. Només això. Estic convençut que durarà poc a les cartelleres.

"EL SUEÑO DE ELLIS"

Añadir leyenda
Encara no havia tingut temps de veure-la, però, finalment, aquest cap de setmana ha caigut. Parlo de “El sueño de Ellis”, de James Gray (“Two lovers”, 2008). Està interpretada per Marion Cotillard i Joaquin Phoenix en els papers principals. Pel meu gust, és massa llarga (dues hores clavades) i un pèl freda. La Ewa (Cotillard) pateix moltíssim, però no t’acabes d’identificar amb ella. Falta alguna cosa.

L’Illa d’Ellis està situada en el port de Nova York, a prop de la badia de Nova Jersey. L’escriptor Gay Talese en parla molt a “Los hijos”. Quan els emigrants arribaven, el triatge es feia en aquesta illa. Els que estaven sans i tenien els papers en regla, embarcaven cap a la gran ciutat. Els que estaven malalts, s’hi quedaven sis mesos i, en cas que no es curessin, eren deportats. A Ellis hi arriben l’Ewa i la seva germana Magda, que pateix tuberculosis. Són poloneses i escapen de la guerra, a la recerca d’un món millor. Després de molts problemes, l’Ewa aconsegueix arribar a Nova York. La Magda, no. Des d’aquest moment, farà tot el que calgui per treure-la d’allà i pagar-li el tractament mèdic que necessita.

“La isla de Ellis” ens parla de moltíssimes coses. Sobretot, de la manca d’escrúpols d’algunes persones, que prioritzen els diners per sobre de les persones. És el cas d’en Bruno (Phoenix). Li promet que li farà costat i que l’ajudarà en tot, però la seva suposada feina de modista es transforma en una de prostituta, en contra de la seva voluntat. Diuen que sempre hi ha una alternativa. En el seu cas també? El triplet protagonista el completa el cosí d’en Bruno, que fa de mag. Li dóna vida Jeremy Renner (“La gran estafa americana”, 2013). La història no està malament, però no és rodona, ni molt menys. En Gray tot és massa evident, amb llagrimetes incloses.
 
"EL LLEOPARD" (JO NESBO)
 
El detectiu Harry Hole, alcohòlic i drogoaddicte, enganxa! No sempre actua emparat per la llei, però té un sisè sentit que el fa únic i irrepetible. Ho torna a demostrar a “El Lleopard”, publicat per Proa. M’he polit les 705 pàgines en menys d’una setmana. El noruec Jo Nesbo (Oslo, 1949) l’ha tornada a encertar. És una de les novel·les negres més rodones que he llegit darrerament.

Per entrar de ple en “El lleopard”, no cal haver llegit “El ninot de neu”, l’últim llibre de Nesbo protagonitzat per Hole. Ho dic perquè s’hi refereix unes quantes vegades. Però només ho fa perquè era l’anterior cas en què havia treballat el detectiu i per intentar trobar similituds entre aquell boig arrogant i al que persegueix ara. A més a més, “El lleopard” és infinitament millor. Podríem dir que amb aquest llibre frega la perfecció. Sé que pot sonar a tòpic, però les trames principals i les secundàries estan tan ben lligades que mantenen l’emoció fins a l’última pàgina. Nesbo sempre deixa portes obertes, possibles candidats a assassí en sèrie... i sense trampes. Ho dic, perquè, de vegades, hi ha autors que, quan menys t’ho esperes, es treuen un personatge de la butxaca, que fins al moment no existia o havia sortit poc, per acabar de lligar-ho tot. No és el seu cas.

Quan comença la novel·la, a Hole el tenim a Hong Kong, malvivint, lluitant contra els seus fantasmes interiors, com sempre. No té ni la més mínima intenció de tornar a Oslo per recuperar la seva feina de policia. Però ho acaba fent. Qui el convenç, no direm com ni perquè, és la detectiu Kaja Solness. Dues dones han aparegut assassinades a la ciutat i no hi ha ni una pista. L’únic capaç de lligar caps, ja ho ha fet altres vegades, és ell. I, per si fos poc, aquest cop en Hole també haurà de lluitar amb altres policies, els de la Kripos -amb el desagradable Mikael Bellman al capdavant-, que volen apoderar-se del ‘negoci del crim’ i desplaçar al departament d’homicidis. Ho aconseguiran?

L’acció passa a Hong Kong, a Oslo i a l’Àfrica negra, amb el Congo al capdavant. L’assassí fa servir una crueltat màxima. Un dels estris que utilitza per torturar a les seves víctimes és la Poma de Leopold, una espècie de bola de billar petita que, quan algú estira el cordill que hi penja, surten disparades de l'interior vint-i-quatre agulles de set centímetres. No és difícil imaginar com queda la víctima quan li explota dins de la boca. “El lleopard” és un llibre imprescindible. Serà difícil que Hole li regali una altra història tan sensacional. La traducció de "El lleopard" és de Laia Font i Mateu.

"En Harry va entrar a la sala. Feia olor d'amoníac. Va enfocar la llanterna a les parets. La sala, que va calcular que feia tres metres per tres, no tenia finestres. El feix de llum va passar per una cadira negra plegable, una taula amb un llum i un monitor d'ordinador de la marca Dell. El teclat encara tenia la "e" i la "n" intactes, o sigui que no l'havien fet servir gaire. La taula, de fusta, estaba endreçada, sense taques blaves. A la paperera hi havia tires de paper, com si algú hagués retallat fotos. I, exacte, un Dagbladet amb la primera página retallada. En Harry va llegar el titular de sobre la foto que hi faltava i va saber que havien vingut al lloc adequat. Havien arribat. Era allà".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de novembre 18, 2014

Sobre l'amor, la por al futur i el penediment


Ja que haig de parlar de l’espai, em ve de gust dir que “Interstellar” està a anys llum de l’oscaritzada i sobrevalorada “Gravity” (2013), que em va deixar més aviat fred. Anys llum al davant, que quedi clar! Un cop més, Christopher Nolan (“Memento”, 2000) la torna a encertar. Són quasi tres hores de poesia pura, amb imatges espectaculars i un repartiment de luxe. Imprescindible.

Entendre “Interestellar” pot ser més o menys fàcil, sempre que no ens plantegem la lògica de la relació espai-temps-gravetat. Per posar-nos-hi, potser sí que necessitaríem ser físics. Cas contrari, cauríem en un forat negre del qual seria difícil sortir. Però més enllà de l’espai, i de si els humans podríem viure o no en un altre planeta, Nolan ens parla, sobretot, d’amor. D’amor, però també de la por al futur i del penediment. Tot, amb molt de sentiment i espiritualitat. Estem davant d’una pel·lícula amb molta ànima i molt oberta. Qui no vulgui trencar-se al cap, té la possibilitat de plantejar-se-la com un títol d’aventures, perquè el seu protagonista no s'atura mai.

En Cooper està interpretat per Matthew McConaughey, que ha fet un gir de 180 graus en la seva carrera. És la seva quarta pel·lícula de qualitat, després de “Mud” (2012) –on va començar a ressuscitar-, “El lobo de Wall Street” i “Dallas Buyers Club”, les dues del 2013. Aquí interpreta a un pilot de naus espacials, ja retirat, que es guanya la vida fent de granger. És vidu i té dos fills, un noi i una noia. De grans els interpreten Cassey Affleck (“Adiós pequeña, adiós”, 2007) i Jessica Chastain (“Zero Dark Thirty”, 2012). També brillen amb llum pròpia Anne Hathaway (la científica Amelia), Michael Caine (el Professor Brand, pare de l’Amelia) i Matt Damon (el Doctor Mann).

A grans trets, “Interstellar” ens explica que la Terra cada cop és menys habitable. Fa molta calor i es cremen la majoria de les collites. És per això que la NASA, d’amagat, està buscant solucions a curt termini. S’acaba el temps. Continuar al nostre planeta, com fins ara, està totalment descartat. L’única sortida depèn de trobar un lloc, més enllà de la nostra galàxia, per intentar tornar a començar de zero i preservar el futur de la humanitat. El pilot escollit per aquesta missió salvadora és en Cooper. El problema és que, per assegurar el demà dels seus fills, els ha de deixar amb l'avi, sense saber si els tornarà a veure algun dia.

"EXIT TROUGH THE GIFT SHOP"

Sempre m’han agradat els grafits de Bansky, coneguts a escala mundial. És dels que pensa que, per una persona com ell, “l’èxit comercial és un fracàs”. No sé si acabar-m’ho de creure! Tampoc tinc clar si de Bansky n’hi ha un o més d’un, perquè les seves obres poden aparèixer com bolets, quasi alhora, als cinc continents. De vegades, diria que és impossible que viatgi tan ràpid. Bons col·laboradors?

De Bansky en parla el documental “Exit Trough the Gift Shop” (2010), dirigit per ell mateix. Té un to molt sarcàstic i dura 87 minuts. Va guanyar l’Independent Spirit Awards i va estar nominat als Oscar. Com era d’esperar, Bansky intenta mantenir l’anonimat. Sempre que parla a càmera ho fa amb la dessuadora amb la caputxa posada i amb la veu distorsionada. Però, més que de la seva vida d’artista, Bansky ens explica la de Thierry Guetta, un francès que viu a Los Ángeles. Jo diria que no hi és del tot! Comença a enregistrar artistes de carrer, amb l’objectiu de fer un documental, i acaba convertint-se en un d’ells. De fet, la seva vida canvia quan coneix Bansky. El buscava des de feia temps i no el trobava. Fins que un dia, per un cúmul de casualitats, és el geni de Bristol qui el truca per telèfon a ell.

Bansky li proposa a Guetta que visioni els milers de cintes que té enregistrades i que, finalment, faci el documental que havia promès a tothom. No tenia ni la més mínima intenció. Però clar, li demana qui li demana i no li pot dir que no. El resultat és un fracàs absolut. És llavors quan Bansky li diu que li deixi tot el material i que es relaxi uns mesos. Ja el farà ell. Dit i fet. Guetta acaba de perdre el cap (o no) i es converteix en “Mister Brain Wash”. Es sap vendre tan bé que, com per art de màgia, es converteix en el rei del grafit del moment, davant de la desesperació dels altres artistes, Bansky inclòs. Estem davant d’una pel·lícula, francament bona, que reflexiona sobre l’art i la fama o l’engany. Subversiva, provocativa i necessària.

"OPEN" (ANDRE AGASSI)

Si t’agrada el tenis, “Open”, les memòries d’Andre Agassi, són el teu llibre. Si no t’agrada o no t'acaba de fer el pes, també! El geni de Las Vegas l’ha escrit amb l’ajut del premi Pulitzer J.R. Moehringer. Té 475 pàgines i està publicat per Duomo Nefelibata. Avís per a navegants: Quan el comencis no podràs parar de llegir fins que te l’acabis. És absorbent i hipnotitzant a parts iguals. Tot un manual de supervivència.

Agassi, que en l’actualitat té 44 anys, ha estat un dels millors tenistes de tots els temps. Amb vuit títols, és el sisè jugador amb més tornejos guanyats del “Gran Slam” (4 Open d’Austràlia, 1 Roland Garros, 1 Wimbledon i 2 US Open). És més; només ell, Rod Laver, Roger Federer i Rafael Nadal han aconseguit conquerir-los tots quatre. En el seu palmarès també hi ha dues Copes Davis i la medalla d’or als Jocs Olímpics d’Atlanta. Es va retirar el 3 de setembre de l’any 2006, als 36 anys. Va estar 101 setmanes com a número 1 del món, en etapes diferents. La primera l’any 94 (amb 24 anys); i la segona el 2003, amb 33 anys, 3 mesos i 9 dies. És el tenista més gran que s’ha coronat com a Top 1 del rànking mundial. I això que havia caigut avall, molt avall.

Com definiria Agassi després de llegir “Open”? Doncs com passió pura. Com un home perfeccionista que, després d’abandonar els estudis molt aviat, no va tenir cap més opció que jugar a tenis. Era l’únic que sabia fer bé, tot i que assegura que odia aquest esport fins a punts insospitats. Diu que el detesta “amb una obscura i secreta passió”. Va continuar jugant, conclou, “perquè no tenia cap altra alternativa”. La passió que posa Agassi al llibre és la que fa que el devoris, sense perdre’n ni un sol detall. És un home ferit, amb moltes contradiccions interiors, sobretot per culpa del seu pare, que sempre el va dirigir amb mà de ferro. Què es pot esperar d’un home que porta pebre i sorra a les butxaques per si s’ha de barallar amb algú i ha d’intentar cegar-lo al llarg de la batalla? No parla massa bé d’ell, ni de la seva àvia materna. El seu pare l’obligava a tornar més de 2.500 pilotes al dia.

Desconec si Agassi s’agradava massa en els seus primers anys com a tenista, quan, per sorpresa de molts, es va convertir en un ídol de masses. Arracada a l’orella, cresta de Mohicà, jugar partits amb texans i maquillat, de rosa, sense calçotets, amb un postís quan es resistia a quedar-se calb... Molts asseguraven que Agassi només era imatge... i es van haver d’empassar les seves pròpies paraules! La majoria, periodistes, amb qui sempre ha tingut una relació complicada. Agassi també era tenis en estat pur. I si no que li preguntin a Nike, que va invertir un munt de milions de dòlars en ell. Llegint “Open”, també t’adones que l’Andre és una bona persona, familiar i amic dels seus amics, a qui no falla mai.

En el llibre, explica uns quants exemples de la seva generositat com, per exemple, la creació de l’Andre Agassi Charitable Foundation, on molts nens i nenes tenen les facilitats per estudiar que li va faltar a ell. En el seu cas, facilitats i més aviat ganes, per ser exactes. Els llibres mai li van agradar massa.

STEFANIE, LA DONA DE LA SEVA VIDA

Dos apunts per acabar, perquè podria estar parlant hores i hores d’aquest  gran llibre. Un sobre la seva vida sentimental, amb tres dones molt diferents. La Wendy, amb qui anava quan era molt jove, l’actriu Brooke Shields i la també tenista Stefanie –ell mai li diu Stefi- Graf, la millor jugadora de la història. Amb la Brooke s’hi va casar, però diria que no n'estava enamorat. L’Stefanie és, sens dubte, la dona perfecta per a ell. La seva història d’amor, que ens explica des del minut zero, és espectacular. No havia dit que Agassi és passió pura?

La mateixa passió també la fa servir quan explica totes i cadascuna de les seves victòries i derrotes, quasi punt a punt. Ets capaç de passar pàgines ràpidament per saber si acaba guanyant o perdent aquell torneig, en cas que no ho sàpigues o no ho recordis. Cada partit és una batalla, cada torneig una guerra. Apassionant! “Open” és la radiografia de l’èxit i també del fracàs, d’aquelles persones que, per un motiu o altra, van perdre la infantesa i una part de la joventut. Com ell. Com l’Stefanie...

“En el primer torneo, yo destrozo a mi rival y mi herrmano es destrozado por el suyo. Después, ya en la furgoneta alquilada, en el estacionamiento contiguo al estadio, Philly permanece inmóvil, con la vista clavada en el volante, con cara de asombro. Por algún motivo que ignoro, esta derrota le duele más que otras. Aprieta con fuerza el puño y golpea el volante. Muy duro. Lo hace otra vez. Empieza a hablar solo, en voz tan baja que no oigo lo que dice. Ahora habla más alto. Ahora está gritando, se llama a si mismo perdedor nato, golpea sin parar el volante. Lo golpea con tanta fuerza que estoy seguro de que va a romperes algún hueso de la mano. Pienso en nuestro padre golpeando el volante después de dejar inconsciente a aquel camionero”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de novembre 10, 2014

En Bruce és un altre “tinent” corrupte!


Salvant les distàncies, “Filth, el sucio” m’ha recordat “Teniente corrupto” (1992), dirigida per Abel Ferrara i interpretada magistralment per Harvey Keitel. El protagonista és en Bruce Robertson, un detectiu d’Edimburg capaç de qualsevol cosa per aconseguir un ascens. Li dóna vida el polifacètic James McAvoy (“La última estación”, 2009). Ho fa francament bé.

En condicions normals, en Bruce no hauria de tenir cap problema per imposar-se a la resta dels seus rivals, que estan molt menys preparats que ell. El problema és que les condicions no són les normals: és addicte a la droga, a l’alcohol i al sexe; i corrupte fins a punts insospitats. “¿Per què et vas fer policia?”, li pregunten en un moment de la pel·lícula. “Per la repressió policial”, contesta “Volies combatre-la des de dins?”, afegeix el seu company. “No, volia formar-ne part”. Més clar, impossible. La lluita per l’ascens arriba en un mal moment pel cos de policia, que ha d’investigar l’assassinat d’un estudiant asiàtic.

En Bruce cada cop està pitjor. Castiga el seu cos i no descansa. Veu visions i pren un munt de pastilles, receptades pel Dr. Rossi, interpretat per un divertidíssim Jim Broadbent (“Another year”, 2010). Del repartiment també destaquen Eddie Marsen i la guapíssima Imogen Poots. Tots dos també fan de policies. Estem davant d’un thriller violent, àgil i molt mal parlat, amb alguns tocs d’humor negre. Està dirigit per Jon S. Baird, que es basa en un llibre d’Irvine Welsh, l’autor de “Trainspotting”.

"EL HOMBRE MÁS BUSCADO"

Una pel·lícula d’espies molt ben feta, com les d’abans. Té el segell de la “vella escola”. El mateix segell que ha representat, i de quina manera, Phillip Seymour Hoffman, mort el 2 de febrer. Interpreta a Günther Bachman, el cap d’una xarxa d’espionatge a Hamburg. Van darrere d’un líder islàmic que es diu Abdullah. Consideren que, darrere de la seva imatge de persona respectable, s’amaga alguna cosa.

Intentaran arribar a Abdullah a través d’un immigrant txetxè que arriba a Alemanya per cobrar una milionària herència. A la seva advocada la interpreta Rachel McAdams (“Una cuestión de tiempo”, 2013). El banquer que li ha d’entregar els diners és Willem Dafoe. També té un petit paper Daniel Brühl, que fa d’un dels joves investigadors. La pel·lícula està basada en una novel·la de John le Carré i ens explica la complicada trama d’espionatge i la lluita de poder que manté el grup d'en Günther amb la policia alemanya i els observadors nord-americans. Tothom vol posar-se la medalla, encara que això impliqui acabar traint un col·laborador. Ningú pot refiar-se de ningú.

“El hombre más buscado està dirigida” per Anton Corbjin (“El americano”, 2010). Pel meu gust, aquesta última és força millor. Podríem parlar d’una adaptació intel·ligent i molt ben portada. Les negociacions i el raonament estan molt per sobre de l’acció, que és més aviat poca. La pel·lícula dura dues hores i un minut, però passa francament bé. La presència de Seymour Hoffman, sobretot si n’ets fan, la fa totalment imprescindible.

"EL BIGOTI" (EMMANUEL CARRÈRE)

Des que vaig llegir l’excepcional “Limónov”, vaig quedar atrapat per l’escriptura del francès Emmanuel Carrère (París, 1957). D’ell, La Breu Edicions acaba de publicar “El bigoti”, amb traducció de Ferran Ràfols Gesa. Només té 157 pàgines i és una petita meravella. A França es va editar l’any 1986. Mai havia pensat que un simple bigoti (o no tan simple) pogués donar per tant. Brutal!

El primer que em ve al cap quan penso en aquest “assaig de ficció” són dues coses: que tornar-se boig potser no és tan difícil com pot semblar i que Carrère transmet perfectament l’angoixa creixent del protagonista. El que comença com una petita broma, corre el risc d’acabar en tragèdia. El protagonista del llibre, que fa molts anys que porta bigoti, se’l treu per sorprendre a la seva dona i als seus amics. Se’l treu si ens el creiem a ell, està clar. Amb Carrère entrem a la dimensió desconeguda. Ningú li menciona el seu sobtat canvi d’aspecte i, com que creu que ho fan per prendre-li el número, decideix seguir-los el joc. Fins que se’n cansa! Inicialment, està convençut que tot és una juguesca de la seva dona, l’Agnès (hi ha precedents), però comença a dubtar i ja no sap què pensar. Estar boig ell? Ella? Cap dels dos? Potser tots dos? Per què li diu que mai ha portat bigoti?

Entre altres coses, a “El bigoti” Carrère ens parla de la falta de confiança de les persones normals, del canvi de perspectiva que podem patir els humans quan ens canvien la base que aguanta el nostre món més petit i individual. Els dubtes assalten al protagonista, que arriba a pensar que potser ha perdut els papers, ha parat boig. O tot és un muntatge del seu entorn, on ell n’és la víctima perfecta? Com sempre, l’escriptura de Carrère és àgil, directa i d’una subtilesa excepcional.

“Però ell sabia que no havia perdut l’enteniment, encara que sigui una convicció comuna en la majoria de bojos, res no els pot convèncer del contrari, i també era plenament conscient que als ulls de la desventura com la seva no podia significar altra cosa que la demència. Quan la veritat, ara se n’adonava, era que tot plegat era més complex. No estava boig. L’Agnès, en Jérôme i els altres tampoc. Era només que l’ordre del món havia patit un daltabaix abominable però discret que havia passat per alt a tothom tret d’ell, i que el col·locava en la posició de l’únic testimoni d’un crim a qui lògicament s’ha d’abatre”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de novembre 05, 2014

Matar per evitar que et matin abans


“Blue Ruin” és una altra pel·lícula de venjances? Sí i no. La venjança és el tema central, això és molt evident, però l’únic que persegueix el protagonista és protegir a la seva germana, mare de bessones. Matar perquè no la matin a ella! Quan surt de la presó l’assassí dels seus pares, en Dwight sap que anirà per ell i per la seva família. El van denunciar i segur que voldrà que ho paguin molt car.

En Dwight vivia en un cotxe, allunyat de tot i de tothom, fins que la policia li diu que el cap del clan Cleland torna a estar en llibertat. Llavors, recupera la força perduda i visita a la seva germana, que feia uns quants anys que no sabia res d’ell. Li diu que cal estar preparats; la venjança s’apropa. Al Dwight l’interpreta Macon Blair, nominat al millor actor als Premis Gotham. Està francament bé. Transmet molt bé l’ansietat que pateix el protagonista, que es troba en un entorn de violència que no és el seu. A Cannes, “Blue Ruin” va guanyar el Premi FIPRESCI (Quinzena de realitzadors) i, a Gijón, Jeremy Saulnier se’n va emportar el de millor director.

Estem davant d’un thriller sobri, profund i ben ambientat, que comença i acaba de manera violenta, amb imatges contundents i molt reals. El director no fa cap esforç per amagar la sang, que en un parell o tres d’ocasions surt a raig fet. També cal destacar la qualitat de tots els actors secundaris, que estan molt ben trobats. Hi ha qui ha comparat la pel·lícula amb “Pulp Fiction” (1994), de Quentin Tarantino; i amb “Blood simple” (1984), dels germans Coen, però no hi estic d’acord. “Blue ruin” té molta qualitat, però no és una obra mestra. Li falta el punt de genialitat. Això sí, a Jeremy Saulnier, aquesta és tot just la seva segona aventura cinematogràfica, caldrà tenir-lo en compte.

"FRANCES HA"

Noah Baumach i Greta Gerwig fan l’equip perfecte. A “Frances Ha” es reparteixen la feina. La Noah la dirigeix i la Greta la interpreta molt bé. El guió és de totes dues. Als Independent Spirit Awards del 2013, va ser nominada a la millor pel·lícula i al millor muntatge; i als Globus d’Or la Greta va estar entre les candidates a millor actriu. Un drama, amb punts de comèdia, que s'ha de veure. Dura 86 minuts.

La vida de la Frances (Gerwig) no és fàcil, però tampoc molt difícil. Té una amiga íntima, un xicot que suposadament l'estima i una feina que no l’acaba d’omplir del tot. Sempre ha somiat a ser una gran ballarina, però de moment l’únic que ha aconseguit és fer de reserva en una petita companyia. Als seus 27 anys, ja hauria d’haver arribat a algun lloc concret, però continua a mig camí. Malgrat tot, se la veu feliç. Segur que és molt fàcil enamorar-se d’ella! Amb el pas del temps s’ha convertit en tota una supervivent, obligada a canviar de pis molt sovint, per falta de recursos econòmics. Això sí, sempre amb un somriure als llavis.

“Frances Ha”, rodada en un poderós blanc i negre, és una història de superació molt maca. En la societat actual, els joves no ho tenen fàcil per independitzar-se i fer una vida més o menys normal. Hi ha qui es dóna per vençut i qui, malgrat les dificultats, intenta sortir-se’n perseguint els seus somnis. Podríem dir que, amb un to molt optimista, la Noah i la Greta, ens regalen un retrat molt interessant sobre el pas de la joventut a la vida adulta.

"LA MÚSICA DEL SILENCI"

Tenia moltes ganes de llegir la tercera part de la sensacional trilogia de Patrick Rothfuss, després de devorar les dues primeres: “El nombre del viento” i El temor del hombre sabio”. Quan em vaig assabentar que l’autor nord-americà tornava a publicar, vaig pensar que estava a punt. Però no! “La música del silenci” no té res a veure amb el personatge de Kvothe... com a mínim directament. Encara caldrà esperar una miqueta més.

La principal i única protagonista d’aquest llibre, molt curt, només 143 pàgines, és l’Auri, la noia que viu a sota de la Universitat de Imre, allunyada de la resta d’estudiants. A sota o en una realitat paral·lela, on sobreviu gràcies a tot allò que recol·lecta amb les seves petites mans. L’única companyia que té és el Foxen, el llum amb vida pròpia que li permet moure’s, amb més o menys encert, per un subsòl ple de tubs, fustes i coses realment estranyes. La gran obsessió de l’Auri, esprimatxada i amb el cabell molt llarg, és que les coses reposin sempre en el lloc adequat. Podríem dir que, gràcies al seu sisè sentit, ella sap si es troben còmodes o incòmodes, quan les posa en un costat o en un altre. Aquesta és la seva principal i quasi única obsessió, a més a més de fer sabó.

“La música del silenci” és un llibre estrany, com reconeix el mateix autor en el pròleg. De fet, passen ben poques coses. Rothfusss ens explica la vida de l’Auri al llarg d’una setmana, els set dies que falten perquè vagi a veure-la algú. En Kvothe? Jo diria que sí! El llibre és descriptiu, poètic i fins i tot carinyós. M’imagino que s’ha de llegir més d’una vegada per treure’n més profit, però jo, de moment, no ho faré. En català està publicat per la Rosa dels Vents. En castellà per Plaza & Janés. Ara que està de moda, podríem dir que estem davant de l’spin off de l’Auri, que vam conèixer en el seu dia a través d’en Kvothe.

"Mentre treballava, l'Auri es va adonar que el sabó no era ben be blanc. Era del rosa més pàl·lid, del color de la nata fresca amb una gota de sang. L'Auri va agafar una pastilla, amb molta cura, se la va acostar a la cara i la va tocar lleugerament amb la llengua.
Va somriure davant de la seva perfecció. Era sabó petoner. Suau i ferm. Misteriós i dolç. No hi havia res igual a tot Temerant. Res per sota la terra; res sota la capa del cel.
L'Auri no podia esperar ni un moment més. Se'n va anar de pressa a la seva bacina. Es va rentar la cara, les mans i els peus. Va deixar anar una rialla tan dolça, tan forta i tan llarga que va sonar com si fos una campana, com si fos un arpa, com si fos una cançó".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy