Mala gente (Alberto Caliani)

Pues al final resultará que no son tan "Mala gente". Algunos de los personajes creados por Alberto Caliani para su última novela criminal atesoran una lealtad inquebrantable. Es verdad que han perdido la cuenta de los delitos que llevan su firma, pero siempre son nobles con los suyos y no los dejarán tirados. Su compromiso con Andrés Santos, bautizado como el Cónsul, está a prueba de bombas. Lo acompañarán hasta el fin del mundo, si es necesario.

Dos de estos delincuentes rara avis son Mandi, el lugarteniente de Santos, y el Instagram, un camello de medio pelo que tuvo una modesta intervención en "El cazador de libros". Ambos protagonizan una huida sin cuartel para proteger a su jefe, al que el alzhéimer (el Cabrón Alemán) ha dejado fuera de control. Gracias a sus poderes de negociación, hacía cuatro décadas que en España reinaba la paz entre las familias del crimen organizado. El Consorcio, una duradera alianza entre bandas, había permitido mantener el equilibrio sin grandes sorpresas. Pero ahora todo ha saltado por los aires. Y Santos sobra. Hay que eliminarlo antes de que hable más de la cuenta. Es demasiado peligroso para dejarlo con vida...

"Mala gente" es una road movie en toda regla. Caliani le ha dado a la historia un ritmo endiablado. No hay respiro para el lector, que disfruta con un sinfín de aventuras protagonizadas por diversas bandas enfrentadas entre ellas y con la traición como motor principal. En esta evasión sin tregua también participa la policía, que no da crédito a lo que está sucediendo. A la lucha por hacer desaparecer a Santos hay que añadirle la de la sucesión. Sus dos hijos, la cruel Belén, y Arturo, siempre rodeado de drogas, están descartados, aunque Belén no se quedará con los brazos cruzados. El sentido del humor, siempre presente, es otro de los puntos fuertes de esta novela (509 páginas) publicada por Ediciones B. Muy fan de Mandi y de Instagram.

"Andrés Santos no es Andrés Santos desde hace tres años. 

Por fuera es él, pero por dentro no es el mismo. 

Sus recuerdos navegan sin rumbo en un mar neblinoso donde no se atisba costa. Su vida es como el clima, hay días mejores y días peores, aunque por lo general ninguno es del todo bueno. El capitán que gobierna el barco de su mente tiene nombre. 

Un nombre temible. 

Alzhéimer."

@Jordi_Sanuy

El setè home i altres contes (Haruki Murakami)

"El setè home i altres contes" és una autèntica obra d'art. Els dibuixants francesos Jean Christophe Deveney (Hyères, 1977) i PMGL (Pierre-Marie Grille-Liou, Lió, 1980) han escollit nou dels relats de l'escriptor japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949) i els han elevat a la màxima potència. El llibre té 432 pàgines i l'ha publicat l'editorial Empúries. Una peça de col·leccionisme imprescindible.
 

És la vint-i-novè títol de Murakami que llegeixo, el quart que inclou il·lustracions, després de "Tony Takitani", "Birthday girl" i "El son". Els dos últims, per cert, s'inclouen en aquesta nova compilació. "El setè home", això sí, és la primera obra cent per cent gràfica del geni nipó. Les traduccions són d'Albert Nolla Cabellos, Jordi Mas López i Marina Bornas Montaña. Són relats amb atmosferes fosques i opressives que transiten per aquella fina línia que separa la realitat de la ficció. Personatges que no viuen el seu millor moment i que busquen sortides que sovint no troben. Com el d'"En Granota salva Tòquio", el solitari empleat d'un banc a qui un amfibi gegant que parla li demana que li doni suport sense fer massa preguntes.

També estan desesperats el noi i la noia que atraquen un establiment comercial, com ja havia fet ell temps enrere. El conte es titula "El segon atracament a un forn de pa". A "Tailàndia", una dona de mitjana edat és conscient, per primer cop, que viu amb un roc dins del pit, perquè mai no ha sabut perdonar. Els altres contes són "Xharazad", "Samsa enamorat", "Allà on ho pugui trobar" i "El setè home", que és el que dona títol al llibre. Tots havien estat publicats en recopilacions anteriors. Cap no és nou. Els dibuixos són brutals i descriuen amb precisió quirúrgica els ambients descrits per Murakami. El projecte, que s'ha allargat molt en el temps, ha sortit a la venda després de deu anys de treball. El procés s'explica a "Esbossos i recerques".

Altres llibres llegits de Murakami:

La ciutat i les seves mirades incertes
Primera persona del singular
Tony Takitani
La mort del comanador (llibre 2)
La mort del comanador
La noia de l'aniversari
Crónica del pájaro que da Cuerda al mundo
De què parlo quan parlo d’escriure
Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

El salze cec i la dona adormida

L'amant perillosa 

Retrats de jazz

El trofeu (Gaea Schoeters)

Diuen que no pots entendre què passa a l'Àfrica si no ets africà. I que tot el que hi succeeix, per inversemblant que sembli, allà s'ha de quedar. Sacrificar-se, en el sentit més cruel de la paraula, per mantenir un ecosistema que s'aguanta pels pèls. Beneficiar a la majoria en detriment d'un mateix. De tot això ens en parla la belga Gaea Schoeters (1976) a "El trofeu", traduït per Maria Rosich i publicat per Empúries. 267 pàgines que obliguen a la reflexió. 

Hunter White -segur que el cognom no és casual- viu per la caça major. És net i fill de caçadors i sap que amb diners ho pot comprar tot. Ara va darrere d'un rinoceront negre, l'únic gran trofeu que encara no té. Per si no n'hi hagués prou, a la seva dona li encanta tenir els caps dissecats dels animals penjats a la paret. Amb la caça esportiva se sent viu i el preu del permís per matar al rinoceront amb impunitat és més que assequible. Per aquest inversor de borsa de Nova York, l'Àfrica és un gegantí 'tot a cent' on entra i s'emporta el que vol. El problema arriba quan uns caçadors furtius maten al 'seu' rinoceront i es queda frustrat, decebut i amb ganes de venjança. En cap cas pot tornar a casa amb les mans buides. Segur que el seu guia de confiança té alguna idea per proposar-li.

"El trofeu" és una novel·la pertorbadora que s'enverina per moments i acaba funcionant com un thriller potent i de final incert. Gaea Schoeters despulla les relacions colonials i ens dibuixa una cacera que traspassa tots els límits i que, un cop començada, ja no té marxa enrere. Quan Van Heeren li ofereix la nova 'peça', en White es converteix en un mar dubtes. No se'n sap avenir. Al final, s'envalentona i fa el salt endavant perquè l'ambició se'l menja. És una decisió intolerable i de conseqüències inesperades. Ningú pot entendre-la, tret que, segons apunta el relat, siguis africà i creguis en l'apuntada 'autoregulació del sistema. L'autora ens explica l'acció d'una manera clara i amb un ritme que no té aturador. Els personatges, començant per Hunter White, estan ben treballats i són cent per cent creïbles. Grata sorpresa.

"El Hunter obre la finestra corredissa, deixa el rifle a la funda que té oberta sobre el llit, es treu la camisa blanca suada i la penja al respatller d'una cadira. Contra el seu bon criteri, s'asseu a la vora del llit. El jet-lag l'assalta de seguida sense pietat: el seu cos no vol altra cosa que estirar-se i recuperar la nit perduda. Jeure un momentet, només una estona, no passaria res, no? Però tan bon punt s'estira al llit, s'adona que comet una estupidesa: si tanca els ulls ara, estarà perdut. S'adormirà i es despertarà a mitja nit, i després haurà d'esperar el matí hores i hores insomne. I aquest patró es repetirà els dies posteriors, fins que estigui totalment esgotat. El secret consisteix a agafar de seguida el ritme del nou dia. Just a temps, s'obliga a mantenir els ulls oberts, i es palpa la butxaca dels pantalons buscant el mòbil."

@Jordi_Sanuy

Els crims del bosc rovellat (Anders de la Motte)

Baixar al fang i embrutar-se les mans no és un problema per a la inspectora Leo Asker. Ho fa amb molt de gust. Prefereix resoldre un cas difícil, desobeint les ordres dels seus superiors, abans de mirar cap a una altra banda i, com a premi, aconseguir un ascens. Si creien que enviant-la a la Unitat de Casos Perduts se la treien de sobre, estaven equivocats. Des d'allà, envoltada de companys de dubtosa reputació, continua sent la més toca collons.

"Els crims del bosc rovellat" és el tercer lliurament de la sèrie "Unitat de Casos Perduts", de l'expolicia suec Anders de la Motte (1971). Té 613 pàgines i l'ha publicat Columna, traduït per Jordi Boixadós. Els dos primers llibres es titulen  "L'assassí de la muntanya" (2024) i "L'home de vidre" (2025). Aquest cop, la Leo també compta amb el suport de Martin Hill, professor d'arquitectura i expert en exploració urbana. És una de les poques persones amb qui va tenir contacte quan era una nena i vivia aïllada amb Per El Paranoies, un pare preparacionista i paranoic. Ara la inspectora investiga l'assassinat d'una dona que va quedar sense resoldre deu anys enrere. El seu cos el van trobar, amb un dit tallat, en una fàbrica de torba perduda enmig del bosc... rovellat.

Al costat del cadàver hi havia gravada una inscripció antiga. Era la que també acompanyava "La Donzella Grisa", una mòmia mítica de la regió assassinada i enterrada al mateix bosc, mil anys abans. El cas es reobre quan a la mateixa fàbrica, ja abandonada, apareix una noia nua i desorientada amb el dit que mai no van trobar. De la Motte ens regala una altra novel·la negra de gran intensitat. Té un ritme frenètic i uns personatges que es fan apreciar. L'expolicia reflexiona sobre l'abús de poder, l'asssetjament sexual, la violència, la lleialtat i la necessitat de fer les coses com cal per sentir-se bé amb un mateix. Molt fan de la Leo, sempre examinada per la seva poderosa mare, i dels seus pintorescos col·laboradors a Casos Perduts i Ànimes Errants, començant per la Roseta. La quarta entrega promet i molt.

"El Bosc Rovellat és un bosc primigeni. De jove estava format de preciosos arbres de fulla caduca i estanys d’aigües lluminoses. Era un indret alegre i ple de vida. Llavors, però, van anar arribant del nord les coníferes, que hi van portar les ombres i la foscor. Al sotabosc, la molsa es va fer cada cop més espessa i va formar capes i més capes compactes que van ofegar els estanys i van convertir el que una vegada eren boscos lluminosos en un indret de torberes tenebroses.  Aquí, tot s’enfonsa lentament. Els arbres, els animals i les persones... tot acaba desapareixent en la terra blana i ja no en surt mai més."

@Jordi_Sanuy

Instruccions per viure sense ella (Empar Moliner)

És possible continuar facturant després de morir? Doncs diria que sí. Com a mínim així es desprèn de la novel·la "Instruccions per viure sense ella", d'Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966). Té 219 pàgines i l'ha publicat l'editorial Columna. La seva protagonista, que té moltes semblances amb l'autora, es diu Clàudia Pruna -un nom divertit- i li acaben de donar la notícia que només li queden uns mesos de vida. El primer que ha de fer és explicar-ho a la seva família...

La Clàudia, instal·lada en una masia al Montseny, sap que tots els qui viuen sota el seu sostre depenen econòmicament d'ella. Mengen i beuen gràcies als llibres que ha escrit, als seus articles i a les col·laboracions que fa a la ràdio i a la televisió. Com que se'n fa càrrec de tot, vol acumular el màxim material possible abans de traspassar. Ho fa amb la col·laboració d'un fan que treballa en una biblioteca. L'home, a qui va modelant a poc a poc, l'acaba coneixent com si l'hagués parit. Passen els últims mesos junts. L'Empar dibuixa uns parents divertits, que sempre van a la seva. Són paràsits. Abans d'anunciar que moriria aviat, era quasi invisible per a ells. Sempre li deien que era boja. Ara comencen a mirar-la amb un cert respecte. Aviat, ella no hi serà. Tempus fugit. 

Com és habitual en la seva obra, l'Empar és molt respectuosa amb el llenguatge i la seva prosa és fresca i punyent alhora, dotant-la d'un gran sentit de l'humor. Aquest cop, el narrador és el bibliotecari, que viu la davallada de la Clàudia des de la primera fila. La dona té necessitat de deixar empremta o només es mou per motius econòmics? Ella està convençuda que el que deixarà en 'herència' agradarà als seus incondicionals. Com que la vida és cíclica i els temes sovint es repeteixen fins a l'avorriment, ni notaran que és morta. O això espera, pel bé dels seus. El vi, l'amor per la natura i els texans ajustats són alguns temes que apareixen sovint en els seus títols i que també tenen cabuda en aquesta novel·la honesta i madura. Aquest cop i he trobat a faltar el fet de córrer!

"Aviam com t’ho explico: m’haig de morir. Em queda, com a molt, com a molt, mig any, però ja m’han dit que segurament serà menys. Tres mesos, sis, dos... Em puc morir demà, sí, la setmana que ve, puc perdre el coneixement demà passat (i aquest cop no perquè hagi begut). Tot és molt urgent. El cas és que no es pot saber que m’he mort, ha de semblar que estic viva, perquè s’han d’anar publicant els meus articles, han d’anar sortint les meves seccions de la ràdio, el meu pòdcast, vivim d’això, a casa, soc autònoma, si no facturo no cobro, no tenim estalvis, no els puc deixar així, sense res, tots depenen de mi, ho tinc tot pensat i tu m’has d’ajudar, ja veuràs que ens divertirem i tot, ara et dic com ho farem".

Altres llibres llegits i comentats de l'autora:

"Benvolguda"

"És que abans no érem així"
"De que fuges, qui et persegueix?"
"Tot això ho faig perquè tinc molta por"
"La col·laboradora"
"No hi ha terceres persones"
"T'estimo si he begut"

@Jordi_Sanuy

El amo (Santiago Díaz)

La palabra de Jotadé "va a misa", aunque el subinspector gitano no sea muy de curas ni de iglesias. Cuando le promete algo a alguien, no hay marcha atrás. Su cabezonería está a prueba de bombas y es imposible acongojarle. Juan de Dios Cortés, que estudia para convertirse en inspector, es el gran protagonista de "El amo", el segundo libro de la trilogía que Santiago Díaz le ha dedicado. Tiene 385 páginas y lo ha publicado Alfaguara.

Recomiendo leer "Jotadé" antes de sumergirse en esta nueva novela, que también tiene un ritmo endiablado y una escritura nueva y renovadora. Juan de Dios es muy amigo de sus amigos y se hace querer, aunque sus métodos sean un tanto estrafalarios. Su idea de la justicia, muy particular, lo convierte en dinamita pura. Esta vez su equipo va detrás de un asesino en serie que rapta a chicas menores de edad. Las tiene encerradas hasta que le dan un hijo, y luego se deshace de ellas. Y hasta aquí puedo explicar. Paralelamente, el policía caló intenta ayudar a su amiga Lucía, que arruinó su carrera con un doble asesinato. En el centro de menores donde ahora reside los problemas se multiplican sin que ella pueda hacer nada...

Para mí, uno de los grandes méritos de Santiago es crear personajes con una humanidad rebosante. Y eso, en novelas negras llenas de asesinatos, sangre y vísceras, siempre se agradece. Con él, es fácil emocionarse en el momento menos pensado. Jotadé tiene un corazón gigante y el pentágono que forman el inspector Iván Romero, su hija Alba, la abuela Carmen, James -el chaval medio español, medio colombiano- y el perro Gremlin tiene unos ángulos inquebrantables. Magia pura. Entre otras cosas, "El amo" nos habla de la necesidad que tienen algunos de matar para sentirse poderosos, de enfermedades mentales, de las difíciles relaciones entre gitanos y payos, del tráfico de drogas y de la necesidad de redención. Una joya.

Iván, por cierto, era el marido de Indira, protagonista de la trilogía que forman "El buen padre", "Las otras niñas" i "Indira". Como ya dije en su día, apartar de la circulación a la inspectora me pareció un pecado mortal. Después de conocer a Jotadé, lo rebajé a venial. De este autor también he leído y comentado "Talión" y "Los nueve reinos". ¡Quiero más!

"El Cadillac Eldorado del 89 se detiene con un frenazo junto a la barrera policial levantada en torno a la marquesina de autobús, donde trabajan el equipo del forense y varios miembros de la Policía Científica, frustrados por la contaminación que la escena del crimen ha sufrido a lo largo de la mañana. El subinspector Jotadé Cortés se baja del coche y llega desabrochándose la cazadora de cuero hasta la oficial Verónica Arganza, que escruta uno a uno al medio centenar de curiosos que se agolpan en los alrededores, esperando que se cumpla la máxima y entre ellos se encuentre el asesino."

@Jordi_Sanuy

Mi nombre es Celestina (Desirée Baudel)

Diuen que de la necessitat se'n fa virtut. Ho aprèn a cops la petita Celestina, a qui la seva mare deixa pràcticament abandonada a casa de la Sancha, una vella curandera. Elles dos són les grans protagonistes de "Mi nombre es celestina", l'últim llibre de Desirée Baudel (Barcelona, 1978). Té 495 pàgines i està publicat per l'editorial Grijalbo. D'ella ja havia llegit l'espectacular "Diario de un incendio" i també "Ya lo pensaré mañana".

M'atreveixo a dir que amb aquesta novel·la, l'autora surt de la seva zona de confort per desconstruir el clàssic de Fernando de Rojas i la passió malaltissa de Calisto per Melibea. De la seva mà, tornem a la Salamanca del segle xv. Allà, una nena innocent i desemparada deixa de creure en l'amor a mesura que la cara i la veu de la seva estimada mare es van fent fonedissos. La Sancha, que transita en la fina línia que separa la fetilleria de la bruixeria, se n'aprofita d'ella per perseguir els seus fins més perversos. En un món patriarcal, ser dona i sobreviure sola -sense un home al costat- no deixa de ser una quimera impossible. La curandera atén parts i avortaments i emparella dones amb homes per diners. El seu objectiu és acumular-ne molts, sense un objectiu massa clar.

Ja feta una dona, la Celestina, víctima de diferents violències, sobreviu amb el reguitzell de les males arts que va heretar de la vella i desdentegada Sancha. El fet de ser molt agraciada físicament, sempre juga a favor seu. Ben aviat s'adona que no pot confiar en els homes i que l'aliança amb altres dones com ella és l'única manera d'intentar sortir d'una marginalitat que la té tenallada i quasi no la deixa ni respirar. La Desirée ens regala un personatge amb un caràcter fort i ben estructurat que intenta rebel·lar-se contra un món cada cop més podrit, amb nigromància inclosa. Tot està explicat amb un llenguatge acurat i amb molt de ritme, convertint l'esdevenir de la antiheroïna en una gran història d'aventures. El 'cameo final', que no explicaré, li dona al llibre una simpàtica 'pàtina històrica'. Rodó.

"La niña, que había dejado de temblar gracias a las brasas del hogar, escuchó con atención todo lo que esa mujer con la que se veía obligada a vivir había dicho. Le pareció que tonta no era y le recordó a las hechiceras de las historias que su madre le explicaba algunas noches antes de dormir. Le contaba cuentos de hadas y ninfas de los bosques y de mujeres sabias a las que la naturaleza les hablaba y les confesaba sus secretos. Mujeres poderosas que podían sanar a los hombres o envenenarlos si ese era su deseo. Su madre le decía que había que respetar a las hechiceras, porque podían lanzarte un mal de ojo o enviar algún demonio a tu casa para atormentarte."

@Jordi_Sanuy

Les ombres que ens acompanyen (Cesc Cornet)

Orfebreria. Aquesta és la primera paraula que em ve el cap quan penso en "Les ombres que ens acompanyen", de Cesc Cornet (Girona, 1979). El llibre té 415 pàgines i l'ha publicat l'editorial Columna. Orfebreria perquè totes les peces, que són delicades, brillen amb llum pròpia i encaixen a la perfecció. Estem davant d'una novel·la negra compromesa, ja que tracta un tema històric, polèmic i d'interès general. Adrenalina pura.

Aparentment, les tres subtrames que ens regala l'autor, molt ben ambientades, no tenen relació entre elles. Són protagonitzades per l'Aurora (que mor en un accident de cotxe al País Basc); l'Elvira (que desapareix misteriosament a Barcelona) i la Laia, a qui troben sense vida en el maleter d'un cotxe. A casa d'un prestigiós cirurgià. Els protagonistes estan ben dibuixats i són gent aparentment normal. No hi ha assassins en sèrie ni focs d'artifici. Pensant-ho bé, tot té força versemblança. Un altre dels grans encerts de l'autor és connectar els tres casos a poc a poc. Uns casos que tenen ben perduts als Mossos d'Esquadra i a l'Ertzaintza. També als familiars de les tres dones i del metge, que no se'n saben avenir.

El ritme de "Les ombres que ens acompanyen" augmenta progressivament, amb un final tan espectacular com inesperat. A més a més, en Cesc Cornet fa servir un llenguatge molt visual. No costa gens imaginar-se una futura pel·lícula o sèrie. Un cop comences a llegir, és difícil aturar-se. En aquesta obra tenen un cert pes les xarxes socials, i més tenint en compte que l'Elvira Minota és una popular presentadora de televisió. De jove, havia participat en un programa de talents musicals. La seva desaparició es converteix en trending topic. La seva filla també fa servir les xarxes, i no sempre n'està satisfeta. En resum, estem davant d'una novel·la trepidant i cent per cent addictiva. Molt recomanable.

"—Quants anys té? —El sotsinspector Poch està fins al capdamunt de tramitar denúncies per desaparicions. Fa uns mesos, va llegir un reportatge d’un periodista de La Vanguardia sobre aquest tema. L’autor de la crònica afirmava que s’havia instaurat una moda entre el jovent que consistia a simular la desaparició d’un mateix per aconseguir fer córrer la pròpia imatge per xarxes socials i, així, guanyar multitud de seguidors en poc temps. Es tracta dels mateixos adolescents que apareixen quan s’han cansat de fer l’idiota o quan veuen que amb els euros que tenen a la butxaca no els arriba ni per agafar un tren en condicions. Només espera que d’aquí a uns deu anys, quan la seva filla en tingui quinze, aquestes modes i obsessions estúpides centrades en l’exaltació del propi ego hagin passat i li toqui bregar amb altres temes més lleus."

@Jordi_Sanuy

Resultado final (Don Winslow)

De "Resultado final", el mestre Stephen King en diu que és "la millor ficció criminal que he llegit en vint anys". Poc puc afegir-hi.  Amb el seu estil inconfusible, Don Winslow (Nova York, 1953) ens regala un altre llibre de 'lladres i serenos' mordaç i amb uns personatges treballadíssims. La seva és una narrativa punyent, inimitable i cent per cent visual. Té 334 pàgines i està publicat per Harper Collins.

Les sis històries que ens explica ens parlen del preu del poder, de la supervivència i, sobretot, de la traïció, sempre present en la seva obra. De Winslow, un dels meus tres escriptors internacionals favorits en actiu, ja havia llegit i comentat les seves dues sensacionals trilogies, "Ciudad en llamas" (que configuren "Ciudad en llamas", "Ciudad de los sueños" i "Ciudad en ruinas" i  i "El cártel" (amb "El poder del perro", "El cártel" i "La frontera"). Per cert, els altres dos són John Iving i Haruki Murakami. Winslow havia anunciat la seva jubilació, per seguir la seva lluita activa i incansable contra el president nord-americà Donald Trump, però ha sorprès tothom amb aquesta nova i fantàstica publicació. Llarga vida al millor autor de novel·les policíaques dels Estats Units.

A "Resultado final", un lladre planeja el seu últim cop -està a punt d'entrar a la presó-, per deixar arreglada a la seva família. Un noi que reparteix alcohol de manera il·legal és el protagonista de "La lista del domingo", que és un dels que més m'ha agradat. Està estalviant per anar a la universitat. "El ala norte" deixa clar que tot té conseqüències, fins i tot pel policia que negocia amb la màfia per intentar salvar al seu cosí. Completen aquest compendi "Como te lo cuento" (amb dos gàngsters parlant en una cafeteria), "El descanso para comer" (amb un surfista i una perjudicada estrella de cinema) i "Colisión". Aquest és sensacional, amb un pare de família capaç de qualsevol cosa per protegoir als seus. El de Nova York em té el cor robat. Gràcies per tant, Don.

"John Highland va a morir en prisión. 

 Lo han declarado culpable de robo a mano armada; de un furgón blindado, en este caso. Una condena federal de veinticinco años, lo que significa que cumplirá como mínimo el ochenta y cinco por ciento de la pena. Veintiún años. Anda ya rondando los sesenta, así que quizá salga a los ochenta. 

O no. 

Porque lo más probable es que el juez le aplique la norma de las tres condenas y lo encierre de por vida.

Está en libertad bajo fianza hasta la vista de la sentencia, dentro de un mes, y sabe que saldrá del juzgado con los grilletes puestos y que irá derecho al talego. 

Y que ya no volverá a salir".

@Jordi_Sanuy

Els nou llibres (Haru)

La Haru m'acompanya des de l'any 2016, quan la Flavia Company (Buenos Aires, 1963) me la va presentar. M'ha ensenyat a acceptar, a respectar i a aprendre de les meves errades per intentar millorar com a persona. També he après que cada dia és una vida sencera i que cal gaudir-la sense obsessionar-se en el passat ni en el futur. Viure el moment i fer-ho amb la màxima il·lusió, respectant la natura i honorant els nostres avantpassats.

Estic segur que "Haru" és el llibre que més he recomanat aquests últims anys. Del seu univers també he llegit "Magokoro", "Ja no necessito ser real" i "Teoria de la resta". Ara, l'editorial Navona acaba de publicar "Els nou llibres". El firma la Haru, un dels heterònims de la Flavia, i té 595 pàgines. Un cop més, la seva escriptura cavalca entre la poesia i la filosofia i reivindica la senzillesa amb un to religiós. He tingut la sensació d'estar llegint una mena de Bíblia moderna, plena de paràboles exemplificadores que et conviden a reflexionar. La Haru ens proposa que visquem la vida a foc lent, que és com es cou la terrissa. Córrer acaba deteriorant el procés, provocant imperfeccions o esquerdes. Més que el destí, importa el viatge i tot allò que experimentem mentre el fem.

"Els nou llibres" està escrit des del cor i uneix quotidianitat i eternitat amb una sensibilitat màxima. És impossible avançar sense emocionar-se. Tot comença amb una dona mítica que ofereix consol en qualsevol lloc i en qualsevol època. Sempre és allà on se la necessita. La Haru ens diu que cal aprendre a estimar i a viure, però també a morir. La vida inclou la mort; i la mort la vida. Hi ha nit en el dia i dia en la nit, perquè res és blanc ni negre del tot. Hem d'evitar que la nostra ment ens domini i que la por o la incertesa no ens permeti avançar. Explica que la vida té el ritme del cor, el cor el de la respiració, la respiració el dels actes, els actes el dels pensaments i els pensaments el de la por. Haru és un lloc on viure. M'hi quedo.

"Allà on es força no queda espai per a la flexibilitat. El que es força es trenca. Per anar més enllà l'única manera possible és esforçar-s'hi. L'esforç és lent i treballós. La força és violenta i immediata. La força no modifica el motiu pel qual es va emprar. L'esforç transforma i dona. La força perpetua i pren. Els que exerceixen la força no coneixeran el silenci ni el coneixeran. No poden comprendre que la força els acosta a la mort cada dia. La mort de què fugen és el soroll que provoquen".

Altres llibres llegits i comentats de la Flavia o dels seus heterònims:

"L'illa de l'última veritat"
"Que ningú no et salvi la vida"
"Segona pell"
"Por mis muertos"
"La planta carnívora"
"Penediments"

El Valle (Enrique Gracián)

No recordo un final tan sorpresiu des de "Sospitosos habituals", la pel·lícula de Bryan Singer que es va estrenar l'any 1995. Tenia a Kevin Spacey en un dels seus papers principals. Parlo d'"El Valle", la primera novel·la del matemàtic Enrique Gracián (Barcelona, 1945). A la contraportada s'hi pot llegir "hemos llegado a la conclusión de que cualquier texto que coloquemos aquí solo serviría para estropear las sorpresas que te esperan". En dono fe.

Llegint "El Valle" m'ha passat una cosa molt estranya. No sabia ben bé de què anava la història ni cap a on em volia dirigir l'autor. Malgrat això, no podia aturar-me, com molts dels trens que hi apareixen. Se'ns parla de coses molt globals, com "El Condado", "La compañía" o el mateix "Valle", d'on no és fàcil sortir. Un dels protagonistes principals és en Mark, un capatàs que fa voladures amb dinamita. Es preocupa que després d'alguna explosió descobreix una llum de procedència poc clara. I fins aquí puc explicar. En aquest moment, et planteges si el llibre és apocalíptic o frega la ciència-ficció. Cada personatge que s'incorpora a mesura que passes pàgines, tots molt pintorescos, compliquen el panorama encara més.

En l'altra línia d'acció d'aquesta novel·la, hi trobem en Miquel Palau, un boig de les maquetes de tren. Podríem dir que n'és addicte. La gent que té al voltant el tracta igual com si fos un alcohòlic o un consumidor de droga. Ha perdut el món de vista i només la teràpia l'ajuda a connectar amb la realitat de tant en tant. L'Enrique Gracián, amb diversos llibres sobre les matemàtiques publicats, té una escriptura àgil i directe, sense paraules sobreres. A més a més, dibuixa un ambient claustrofòbic on els protagonistes es mouen entre la prudència i la por. El llibre, amb una portada força inquietant, té 315 pàgines i està publicat per l'editorial Grijalbo. Oi que no he revelat a ningú el secret d'"El Valle"? Doncs d'això es tractava. Una lectura imprescindible.

"Se oyó una sorda detonación, como ahogada entre mantas, y una gran caldera amarilla empezó a expulsar un espeso humo blanco por su esquelética chimenea, a la vez que una larga cinta sin fin se ponía en movimiento. Pronto se desplazaría llena de una tierra de color rojizo. 

Los pocos dinamiteros que trabajaban en la cantera tenían rango de capataz y se distinguían por el color azul del casco. Mark era uno de ellos. Se dirigió al depósito de explosivos, que se encontraba en uno de los edificios mejor protegidos del Valle. Un hombre de pequeña estatura, que caminaba haciendo balancear el maletín en la mano, le salió al paso. No llevaba casco y su abundante y despeinada cabellera pelirroja le hacía parecer un pájaro exótico."

@Jordi_Sanuy

Minnesota (Jo Nesbø)

"

La solitud l'ha fet violent. Una separació i una pèrdua irreparable l'han enviat a la lona, però ell sempre s'aixeca del ring. Encara que estigui grogui. És un supervivent nat. Parlo de l'inspector Bob Oz, que treballa a la policia de Minneapolis. Ell és el protagonista de "Minnesota", l'última novel·la del noruec Jo Nesbø (Oslo, 1960). Està traduïda al català per Laura Segarra Vidal i publicada per Proa. No té res a veure amb cap d'anterior.

En Boz Oz és un personatge torturat. Pateix més que respira. Nesbø el deixa a la vora del precipici, però no el fa caure al buit. Quan la seva vida vola pels aires, l'únic que li queda és refugiar-se en la feina. Fins que el suspenen per excés de violència. La beguda i les relacions fugisseres no l'estan ajudant massa. Tot i haver-se quedat sense placa, investiga igualment l'intent d'assassinat d'en Marco Dante, un traficant d'armes. Al darrere hi ha un franctirador que busca venjança. Fa molts anys li van prendre el que més estimava, i creu que ha arribat el moment de cobrar-se els deutes pendents. Podria tractar-se del "Lobo", el cruel membre d'una banda llatina que va desaparèixer fa anys sense deixar rastre. En Dante només és el primer de la llista...

La història sòrdida que ens regala Nesbo ens porta fins a l'Oest Mitjà dels Estats Units. Entrem en bars pràcticament buits i circulem per carreteres tan solitàries com els que hi transiten a mitjanit. Ens ho explica tot amb molt de ritme, de manera visual i amb els sorprenents girs a què ens té acostumats. Estem davant d'una novel·la negra clàssica que reflexiona sobre el dret de portar armes dels nord-americans i les polítiques d'immigració. Molt actual. També hi té molt de pes la taxidèrmia, que és la professió d'un dels personatges amb qui en Bob Oz acaba tenint una relació de cordialitat. L'inspector està a punt de descobrir que amb l'ajut adequat potser és possible mirar cap al futur i difuminar un passat massa esquiu.

"Les vuit i setze minuts. M’havien començat a coure les cuixes. Em vaig asseure sobre els talons per alleugerir la càrrega. La posició no era òptima. Estava agenollat al sofà, que havia separat una mica de sota la finestra. El canó del rifle descansava contra el respatller d’una cadira. La distància era de tres-centes trenta iardes, una mica més del que seria ideal, sobretot amb aquestes ràfegues de vent. M’hauria estimat més enllestir-ho de pressa amb un tret al cap. Era massa arriscat, però; podia fallar i espatllar-ho tot. Per tant, el pla era clavar-li un tret al pit per fer-lo caure a terra i després recarregar l’arma i rematar-lo. El rifle era un M24 que havia adquirit feia sis dies per mil nou-cents dòlars."

Altres llibres llegits i comentats de l'autor:

"El pit-roig"
"Headhunters"
"El lleopard"
"La set"
"Macbeth"
"L’hereu"
"Ganivet"
"Sang a la neu"
"Sol de sang"
"El regne"

"L'home de la gelosia"

@Jordi_Sanuy

Una dona de la teva edat (Gemma Ruiz Palà)

Sense tenir res a veure, "Una dona de la teva edat", de Gemma Ruiz Palà (Sabadell, 1975), m'ha semblat més a prop de "Ca la Wenling" que d'"Argelagues" i de "Les nostres mares". Sobretot per la seva mirada divertida i l'alegria de viure de la protagonista, que n'està farta de representar el paper d'esposa exemplar i mare perfecta. La Kate és nord-americana i, en un tancar i obrir els ulls, ho fa volar tot pels aires. El llibre té 257 pàgines i l'ha publicat Proa. Surt a la venda demà.

Aprofitant la menopausa de la protagonista, l'autora reivindica que les dones de més de cinquanta anys encara tenen molta feina per fer i critica que se les vulgui invisibilitzar sense cap mirament. Dones que ja s:han cansat de demanar perdó per cada fogot que tenen, en els llocs i els moments més inesperats. Després de separar-se del marit, un masclista de manual, la Kate se'n va a Venècia per participar en la seva biennal d'art com a escultora emergent. L'elecció d'aquesta ciutat italiana no és casual perquè la Gemma Ruiz aprofita per denunciar el turisme salvatge que s'hi viu. Els venecians cada cop són menys i s'estan quedant sense habitatges ni comerços propis. Aquí hi coneix l'Stefano, un jove activista que acabarà d'empentar a la Kate cap a un futur tan incert com esperançador.

"Una dona de la teva edat" és un llibre àgil, visual i divertit; d'aquells que quan comences ja és difícil deixar de llegir. La protagonista té una força inusual i, un cop fa net, ja no té por de res ni de ningú. Ha estat massa anys engolida pel patriarcat. Nedar a contracorrent no és fàcil, però s'hi deixarà la pell, si cal. Suposo que moltes dones que ronden la cinquantena i la seixantena s'hi sentiran molt identificades. Es tracta de foragitar l'edatisme, i viure amb alegria tot el que regala la vida en la seva segona meitat. I sí, també estem davant d'una novel·la romàntica que condueix cap a la reflexió. Es mereix una menció especial la tieta Frankie, avançada en el temps, que va ensenyar a fumar a les seves nebodes +les cookies- i els va regalar el seu primer consolador. La Kate la té idolatrada. No és per menys.

"Vam començar pels fogots, esclar. Però amb el vano va anar sortint tot el que ve amb les lletres M E N O P A U S A: les nits en blanc, les glopades de tristor que et pugen i que t'ho fan veure tot una catàstrofe. Els cabells que perds, els quilos que guanyes, la libido que no trobes. Les picors, la sequedat, especialment allà on hi hauria d'haver més inundacions d'alegria que mai. La incertesa, la desorientació, el pànic de no saber cap a on et porten aquells passos que ara fan tan lenta, tan vacil·lant i tan esporuguida perquè són passos cap a una terra desconeguda i de la que només has sentit a dir pestes..."

@Jordi_Sanuy

Ingrata pàtria (Martí Domínguez)

Vol morir amb dignitat i sense claudicar davant de l'opressor. No renunciarà als seus ideals per res ni ningú. I es nega a demanar perdó pels falsos pecats que l'imputen i que ell mai no has comès. L'ha sentenciat només per ser d'esquerres i promulgar les seves idees a la universitat. Parlem de Joan Baptista Peset, protagonista d'"Ingrata pàtria", l'últim llibre del valencià Martí Domínguez (1966). Té 280 pàgines i està publicat per Proa. Surt a la venda demà dimecres.

Metge, professor i rector d'universitat, Peset va ser afusellat l'any 1941, després d'un consell sumaríssim franquista. Va morir per les seves idees, perquè mai va cometre cap delicte de sang. Entre els acusadors, hi havia els metges falangistes Francisco Marco Merenciano, Ángel Moreu González-Pola i Antonio Ortega Tena. Es van dedicar a subratllar una de les seves conferències i, tergiversant algunes frases, convertir-lo en un enemic de tot i tothom. Domínguez novel·la les tres últimes hores de la vida de Peset, que prepara un escrit per acomiadar-se de la seva família. Sap que el temps acabarà demostrant que era una persona respectable i que, en aquesta guerra infame, van pagar justos per pecadors. 

A "Ingrata pàtria", Domínguez dona veu a un munt de personatges, començant pel mateix Peset. També es dirigeixen al lector els seus tres companys de patíbul, els botxins i el metge que haurà de certificar la seva mort, entre altres. Aquest últim se'n fa creus, perquè l'ha reconegut com el seu antic professor. Li agradaria marxar i que ho testimoniés qualsevol altre company. En aquestes hores fosques, ja en temps de descompte, ens parlen de dubtes, d'expectatives i d'angoixes. Amb un estil serè, reflexiu i molt visual, l'autor teoritza sobre la vida i de mort i defensa la cultura com a motor de progrés davant de la barbàrie. Assegura que no és fàcil nedar sempre a contracorrent, ni resistir l'embat de la majoria.

"Durant el meu temps a la presó, aquesta distinció s'ha ocultat sempre, mai no s'ha formalitzat, com a molt era metge, un metge roig que podia ajudar en alguns moments. Els interessaven les meues mans de mecànic de la salut, per dir-ho així, no el meu cap de roig perillós, el meu cap honorífic els inquietava. I ho entenc. El meu cap condecorat, amb tantes medalles i llorers. Els interessava sempre que poguera sanar-los d'alguna malaltia, però no volien saber res de les meues idees comunistes. Ni menys encara que aquestes vingueren acreditades per ser rector de la universitat. Allò els semblava la màxima comunicació del mal, reincidir en la infàmia. El metge roig".

Altres llibres comentats de Martí Domínguez: "El fracassat", "La sega", "L'assassí que estimava els llibres", "L'esperit del temps", "Mater" i "Del natural" D'ell també he llegit "Les confidències del comte de Buffon" i "El somni de Lucreci".

@Jordi_Sanuy

Retorno 201 (Guillermo Arriaga)

Coincidint amb l'inici del seu seixantè aniversari, l'editorial Alfaguara (1964-2024) va reeditar trenta dels seus llibres més icònics. Són edicions limitades i les portades són obra de Pablo Amargo. Entre ells, "Retorno 201", de Guillermo Arriaga (Ciutat de Mèxic, 1958). Són 16 relats que va escriure entre els 23 i 28 anys i on trobem la gènesi de les seves estructures narratives, com ens explica en el pròleg. El títol és el nom del carrer on va créixer l'autor, en una colònia al sud de la seva ciutat.

Arriaga, seguidor incondicional de William Faulkner, és un geni fragmentant els punts de vista. Ho ha tornat a demostrar a "El hombre", la seva darrera i catedralícia novel·la. "En paz", on ningú estima a qui l'estima en una llarga cadena de desil·lusions i desamors, és la incipient llavor del guió de l'exitosa pel·lícula "21 gramos". "Trilogía" anticipa estructures que va fer servir, per exemple, a "Salvar el fuego", un dels millors llibres que he llegit en la meva vida. A "Retorno 201" hi trobem les dosis de violència, brutalitat i venjança a què ens té acostumats i que fan que la seva escriptura no et deixi mai indiferent L'amor també el porta al límit, com la tendresa i la pau, en cas que n'hi hagi. És un narrador audaç i irrepetible.

"Lilly", amb què obre el llibre, és un relat esgarrifós, protagonitzat per una noia amb problemes, els seus malvats cosins i un pare encobridor. A "La noche azul" un metge intenta sortir d'un atzucac a qualsevol preu, mentre que, a "En defensa propia", dos homes miren com desfer-se del cos d'un noi jove assassinat. En tots els relats, hi trobem aquell gir final que fa que el lector hagi de reflexionar abans de passar al següent. Violacions, amors totals, ceguesa, suborns, pallisses sense justificació, gangrena, i morts que tornen a la vida per demanar explicacions són alguns dels temes que tracta Arriaga, que és pura addició. A tot arreu s'hi reconeix un instint de carrer, el del rectilini i llarg Retorno 201, on els fanfarrons quasi sempre se surten amb la seva. Molts dilemes morals per resoldre...

"Ellos la mataron, yo lo sé y solo yo lo sé. No fue su culpa, fue un accidente, no sabían lo que hacían. Son casi unos niños. Son inocentes... son mis hijos... 

 —Su tía Gabriela y Lilly se van a quedar a vivir aquí. 

 —¿Por? 

 —Porque sí. 

 —¿Mucho tiempo? 

 —El necesario. 

 —Es que Lilly... 

 —Es que nada. 

 —No, papá, aquí no. 

 —No lo estoy poniendo a discusión. 

 —¿Y dónde va a dormir? 

 —Ustedes dos van a dormir juntos... y Lilly en tu cuarto. 

 —No... 

 Lo hicieron sin querer, estaban jugando: fue una travesura. Ellos no son malos, no lo son..."

Altres llibres llegits i comentats de Guillermo Arriaga: 

"El hombre" 

"Extrañas" 

"Salvar el fuego" 

"El salvaje" 

"El búfalo de la noche" 

"Un dulce olor a muerte" 

"Escuadrón guillotina" 

@Jordi_Sanuy

El hombre (Guillermo Arriaga)

He passat els últims quinze dies amb Guillermo Arriaga (Ciutat de Mèxic, 1958). "El hombre", publicada per Alfaguara, m'ha semblat una novel·la monumental. Són 679 pàgines -sense ni un punt i a part- que, un cop més, giren al voltant de l'odi, la venjança i la brutalitat humana, que no té límits coneguts. Estem davant d'un narrador molt audaç. Actualment, són molt pocs els que podrien asseure's a la seva taula i tractar-lo d'igual a igual. Té un sentit del ritme i una força brutals.

Aquest cop, Arriaga ho complica tot una mica més, com si fos el director de pista d'un circ, i ens fa arribar la seva història a través de sis narradors diferents. A més a més, cadascun d'ells s'expressa amb el seu particular estil. Alguns ho fan en primera persona, i d'altres en tercera. Engloben un període que va des de 1815 fins a pràcticament l'actualitat. La figura que els acaba unint a tots és Henry Lloyd, que aconsegueix una immensa fortuna a mitjan segle XIX. I ho fa saquejant i assassinant sense remordiments. És el diable convertit en persona. Deixa sang, mort, terror i desolació per allà on passa. El seu petit exèrcit d'esclaus alliberats no té pietat ni aturador. Ni tan sols perdonen dones ni criatures que, amb el temps, podrien intentar venjar-se d'ell i del seus...

"El hombre", capítols curts i titulats per anys, ens parla els orígens del capitalisme, de la formació dels Estats Units i de la pèrdua de territori per part de Mèxic. Hi ha batalles inacabables entre apatxes, mexicans i texans. Arriaga, que també aprofundeix en l'esclavitud, dona veu a dos esclaus, en James (obsessionat amb aprendre l'anglès) i en Jeremiah, que va decidir no parlar, com a protesta per robar-li la seva llengua materna. Eren els dos homes forts de Lloyd, amb tres fills de la segona dona i un munt de bastards. Dos d'aquests, Jonas i Japheth, cavalquen al seu costat. L'enigmàtica figura de Lloyd és colossal. Per molts era un heroi abolicionista i un exemple a seguir. És el cas de Henry Lloyd VI que, l'any 2024, lluita perquè no arribi al poder un clon de Donald Trump. Un llibre de lectura obligada.

"El calor. El metálico chirriar de las chicharras. El inacabable verde. El aire ardiente e inmóvil. «Hacía calor», adujo Jack Barley para justificar frente a su madre el asesinato de Louis Vincent, el hijo de los vecinos cuya casa se hallaba al final de la aldea. En realidad, el crimen lo ocasionó una burla: Louis se mofó de la condición de bastardo de Jack, «ni siquiera tu madre sabe quién es tu padre». Los demás muchachos rieron, el hijo de Thérèse Barley era su blanco favorito. Día a día le endilgaban apodos humillantes y le pegaban palizas. Jack, de apenas once años, poco podía hacer frente a los grandulones de quince y dieciséis, o poco pudo hasta ese día".

Altres llibres llegits i comentats de Guillermo Arriaga:

"Extrañas" 

"Salvar el fuego" 

"El salvaje" 

"El búfalo de la noche" 

"Un dulce olor a muerte" 

"Escuadrón guillotina" 

 @Jordi_sanuy

El cazador de libros (Alberto Caliani)

Entreteniment en estat pur i cent per cent visual. "El cazador de libros", d'Alberto Caliani (Ceuta, 1963), és una novel·la d'aventures amb un ritme esbojarrat i un gran sentit de l'humor. Són 605 pàgines en què sempre passen coses, sense donar treva al lector. És allò del més difícil encara. Penses que no et pot tornar a sorprendre, i ho torna a fer. Quan arribava al final, creia que potser quedarien coses per resoldre, però ho tanca tot francament bé.

L'acció comença amb el robatori d'un document ocult a la Biblioteca Nacional. El guardaven en un magatzem secret, que només quatre privilegiats coneixen. Es tracta de la misteriosa 'Cámara Carmesí'. L'autora de la sostracció és una actriu en atur. La seva principal arma és el seu somriure. Es guanya l'estima de tothom per entrar i sortir del recinte sense despertar cap sospita. També el del jove i solitari restaurador Rhayader, un friqui dels jocs d'ordinador i dels simuladors de vol. Poc es podia pensar la Carmen (Beatriz quan es feia passar per filòloga) que l'apropiació indeguda de l'original #117 obriria la capsa dels trons. Segur que si tingués l'oportunitat de fer marxa enrere, no s'ho pensaria dues vegades.

Els qui intenten recuperar l'incunable robat són els Buchjäger, la germandat secreta que protegeix el contingut de la 'Càmara carmesí'. L'enviat a Madrid és en John Velasco, el més letal de tots ells. Està per sobre de la llei i té llibertat total, gràcies a la seva Targeta Titani. Els Buchjäger s'enfronten als Caiguts, una escissió de la mateixa aliança, amb molts comptes pendents. Està liderada pel brutal Joseph Matheus. Assassinats a sang freda, explosions, enginys que poden canviar el món, illes militaritzades, drogues per donar i per vendre, endevinalles difícils de resoldre, codis desconeguts, traïcions, retrobaments familiars i el que faci falta. Tot a favor d'un grandíssim espectacle. Com es pot llegir a la contraportada, un llibre és etern; una vida no. Per quan la sèrie?

"Rhayader ha pasado los últimos días visualizándose a sí mismo paseando de la mano con Beatriz por los Madriles. Ignora si tiene novio o está soltera —lo mismo está casada y es madre de cuatro churumbeles—, y duda de que la filóloga encaje con él en gustos y aficiones. No sabe nada de ella; apenas han intercambiado sonrisas de cortesía en los pasillos, cosa que carece de mérito porque Beatriz sonríe hasta a las fotos de los ganadores del Premio Cervantes que decoran el corredor que lleva a la sala homónima, la que frecuenta con más asiduidad. Y Rhayader, aunque de vez en cuando se deja caer por allí para espiarla en silencio cual ninja enamoriscado, todavía no ha reunido el coraje suficiente para dirigirle la palabra."

@Jordi_Sanuy

La muerte blanca (Toni Hill)

"La muerte blanca" tanca la trilogia del botxí de manera espectacular. És un dels millors finals que recordo haver llegit darrerament. Després d'"El último verdugo" i de "La hora del lobo", Toni Hill (Barcelona, 1966) ens regala una altra novel·la negra molt ben argumentada i amb un ritme de narració espectacular. Són 558 pàgines totalment addictives, publicades per Grijalbo, en què es pregunta si és l'amor el que ens pot acabar convertint en monstres.

L'argument de la història principal el protagonitzen la criminòloga Lena Mayoral i l'assassí en sèrie Charlie Bodman, conegut com el botxí. S'ha escapat de la presó i espera el moment adequat per matar-la. L'odia i l'admira a parts iguals. Ara ell viu a Belfast, amb una nova personalitat, i serveix copes en un pub. La dona, parella del subinspector Jarque, sap que, abans o després, s'hauran de tornar a veure les cares. Temps enrere va estar a punt d'enviar-la a l'altre barri, i no s'aturarà fins que ho aconsegueixi. La partida d'escacs és manté oberta. Aquest cop, l'acció s'alterna entre Barcelona i la capital d'Irlanda del Nord, on en Charlie continua escanyant gent. Mentrestant, la Lena està escrivint un llibre sobre ell...

Paral·lelament, també se'ns parla de la desaparició d'una nena de cinc anys i mig. Els seus pares, separats, van denunciar la seva absència molt tard. Tots dos creien que aquell dia la nena estava a casa de l'altre/a i van perdre un temps preciós. El cas es tanca de pressa, però en Jarque i els seus col·laboradors no ho veuen clar i segueixen investigant a escala personal. A "La muerte blanca" també hi ha lloc per a la secta "Los hijos de Judas", que ja va treure al cap a "La hora del lobo" i torna amb moltíssima força. Ells dominen el món i volen a la Lena al seu equip guanyador. Per cert, la portada del llibre m'ha recordat i molt el cartell d'"El día de la bestia", la pel·lícula d'Álex de la Iglesia. Si encara no heu començat la trilogia del botxí de Toni Hill feu tard, molt tard. Cent per cent recomanable.

"A veces, él tiene la impresión de que Lena ha cambiado en estos últimos tiempos. Están bien juntos, sí, pero en su visión del mundo hay un punto más escéptico, un matiz áspero que él achaca a un temor que ella se niega a admitir. Muchas noches, cuando Lena se empeña en irse a dormir a su casa, siempre por alguna razón práctica y comprensible, Jarque tiene la impresión de que existen muchos detalles sobre sí misma que la criminóloga y autora de varios libros de éxito prefiere no revelar. Igual que tendía a esconder esos temores que la asediaban y que se recrudecieron hace poco más de un año con la espectacular fuga de Charlie Bodman, el Verdugo."

@Jordi_Sanuy

Els ullals del linx (Karin Smirnoff)

La Svala, neboda de la Lisbeth Salander, té 13 anys i és llesta com una fura. El seu pare era en Ronald Niederman, el terrible germanastre de la hacker. Com ell, tampoc no sent el dolor. La nena és la principal protagonista d'"Els ullals del linx", la vuitena entrega de la nissaga "Millennium", ideada per Stieg Larsson (1954-2004).  Està escrit per la sueca Karin Smirnoff (1965) i traduït per Jordi Boixadós. Té 548 pàgines i l'ha publicat Columna.

És veritat que l'univers Larsson és molt ampli i té possibilitats il·limitades, però les últimes històries queden lluny d'aquelles que ens van fer passar un munt de nits en blanc, sense poder parar de llegir. La Lisbeth i en Mikael Blomkvist, que ara treballa per un diari local, s'han convertit en personatges molt secundaris i la Svala no arrenca del tot. En aquest vuitè llibre, que m'ha semblat de transició, intenta escapar d'en Marcus Branco. El supremacista blanc, que ja es va desfer de la seva mare, la necessita per accedir a un disc dur on hi hauria guardada una fortuna en criptomonedes. Li fa l'encàrrec de trobar-la a una dona que té el sobrenom de linx. La Slava fa de becària en el diari d'en Mikael i s'ha unit a un grup d'activistes que s'oposa a la reobertura d'una mina a Gasskas.

A "Els ullals del linx" hi trobem suborns a polítics corruptes, ecologisme interessat, segrestos i assassinats a sang freda, periodisme d'investigació i l'ascens imparable de la ultradreta, que sembla tenir difícil solució. Després del parc eòlic, ara en Henry Salo, gerent municipal de Gasskas, vol treure partit d'una antiga mina que fa temps que està abandonada. L'home, recordem-ho, està casat amb la filla d'en Mikael, i no passa pel seu millor moment. De manera paral·lela, la Lisbeth i el periodista, que ja ha oblidat la seva etapa a Millennium, busquen el hacker Pesta, que porta temps desaparegut. Els havia ajudat força en casos anteriors. Segur que té problemes importants. Una història recomanable només pels incondicionals de la sèrie.

LA SÈRIE JA TÉ VUIT LLIBRES

Stieg Larsson només va poder escriure els tres primers llibres de 'Millennium": "Els homes que no estimaven a les dones" (2006), "La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina" (2007) i "La reina al palau dels corrents d’aire" (2007). Infinitament superiors als altres. Vuit anys després, David Lagercrantz (1962) va adoptar a la Lisbeth i en Mikael i va publicar "El que no et mata et fa més fort" (2015), "L'home que perseguia la seva ombra" (2017) i la "La noia que va viure dues vegades" (2019). Els dos últims els ha firmat Karin Smirnoff: "Les urpes de l'àguila" i "Els ullals del linx".

"De qui és la idea? 

De la Svala, i per raons diverses. 

Primer motiu: l’Ester Södergran, que és nova al Gaskassen i busca donar-li una nova empenta. Segon: la Svala Hirak, que hi fa de becària i l’ajuda. Tercer: la Lisbeth Salander, que li va enviar un dron com a regal de Nadal. 

 —Saps d’alguna casa abandonada que estigui bé? — diu l’Ester—. Hauríem de poder fer un article sobre cases embruixades per al suplement del cap de setmana. 

 —N’hi ha un munt, però no sé si n’hi ha d’embrui xades — contesta la Svala."

@Jordi_Sanuy

Donde nacen las bestias (Pedro Feijoo)

Fer la vida impossible a algú, pot tenir tràgiques conseqüències. Ho sap en Manel Blanco, que no ha tingut una vida fàcil. Des de ben petit, i sense voler-ho, sovint s'ha convertit en el centre de totes les mirades. Ell és un dels protagonistes indiscutibles de "Donde nacen las bestias", l'última novel·la de Pedro Feijoo (Vigo, 1975). Té 510 pàgines, l'ha publicat Ediciones B i està molt ben estructurada. L'acció s'explica en tres temps diferents.

A la Galícia més profunda apareix un home executat salvatgement a mossegades. La investigació recau en l'inspector Mateo Romano, que és el narrador de què passa en l'actualitat. L'escena del crim posa els pèls de punta. L'autor també ens trasllada a l'any 2003 i successius, quan en Manel era petit. Llavors tothom parlava d'en Romasanta, de qui deien que era el primer assassí en sèrie de la història. Havia actuat dos segles abans i encara tenia aterrits a tots els nens de la contrada, menys al Manel, que sempre anava per lliure. Qui és la bèstia que ara ha matat al sastre i ha obert de nou de veda de sang i dolor? En alguns capítols, el mateix Romasanta es dirigeix al lector des de de la presó d'un poble de Castella, el 1852. Sap que difícilment en sortirà viu. I fins aquí puc explicar.

Feijoo ens regala una novel·la que és negra com el carbó, amb una atmosfera carregada al màxim i uns personatges torturats i plens de matisos. Explora els orígens del mal endintsant-se en els racons més obscurs de la naturalesa humana. I acaba provocant que ens preguntem què seríem capaços de fer nosaltres per protegir a la nostra família.. També teoritza sobre les pors atàviques i les llegendes ancestrals en una Galícia que, convertida en un personatge més, lluita per avançar i modernitzar-se. A "Donde nacen las bestias" també hi ha lloc per parlar de corrupció política, que s'allarga en els anys, de segones oportunitats i de silencis que diuen més que les mateixes paraules. Tot està explicat amb un ritme endimoniat i d'una manera cent per cent visual. Molt recomanable.

"Vincenzo es un hombre con un gran sentido práctico. Y si hay algo innegable en este momento es que su cita de esta noche es muy hermosa. Tal vez no de una manera canónica. No como muchas de esas mujeres a las que tantas veces ha visto desfilar sobre la pasarela. Ni tampoco, desde luego, como muchos de esos hombres para los que tanto ha confeccionado a medida. Pero lo que nadie estaría dispuesto a negar es que se trata de un rostro atractivo más allá de cualquier duda. Una de esas personas dotadas por la naturaleza de una belleza extraña. Imperfecta, salvaje. Casi animal. Y, además, es joven. Envidiablemente joven. Juventud, belleza y ese aire de inocencia apenas disimulada, cualidades todas que Vincenzo Lazza perdió mucho tiempo atrás."

@Jordi_Sanuy