diumenge, de juny 20, 2021

Todo lo mejor (César Pérez Gellida)

Després de gaudir molt amb "La suerte del enano", em vaig quedar amb ganes de llegir més coses de César Pérez Gellida (Valladolid, 1974). Vaig optar per "Todo lo mejor", que també està publicada per Suma. Són 607 pàgines molt inquietants, ambientades en el Berlín dels vuitanta, en el període més complicat de la Guerra Freda. El seu protagonista principal és en Viktor Lavrov, un rus d'origen espanyol que treballa pel KGB. És més llest que la fam!

En Viktor, psicòleg criminal, va darrere d'un assassí sanguinari que actua impunement als dos costats del mur. Han trobat morts uns quants menors que ningú no ha reclamat. És com si haguessin aparegut del no-res. El del KGB treballa cos a cos amb l'Otto Bauer, inspector en cap de la Kriminalpolizei. La germanastra de l'Otto i en Max Pekeler, comissari de la Bundeskriminalamt, també estan obsessionats en el cas. Encara més quan descobreixen que les desaparicions poden estar relacionades amb la hematodixia o la necessitat de consumir sang per poder sobreviure. El principal sospitós és algú important, amb facilitats per desplaçar-se per les dues alemanyes, i segur que seguir-lo de prop no serà fàcil. S'hauran d'esforçar al màxim. La persecució coincideix en el temps amb altres casos d'espionatge, contraespionatge i traïcions diverses.

Pérez Gellida, que té una gran capacitat de descripció, ens regala una novel·la negra amb un rerefons històric molt potent. La ciutat de Berlín, que es converteix en un personatge més, bull amb una activitat frenètica, on la Stasi, amb poder il·limitat, pot amargar la vida a qualsevol en un obrir i tancar d'ulls. Fins que no es demostri el contrari, tothom és sospitós. M'agrada que l'autor vagi directe al gra, sense donar massa voltes ni fer girs sobtats. És noble amb el lector i s'agraeix. La seva és una escriptura amb un ritme vertiginós. Sempre passen coses. No et deixa descansar. Tant en Viktor com l'Otto, que porten tot el pes de la novel·la, són dos personatges torturats, amb un passat complicat i un present pertorbador. En el cas de l'Otto la seva orientació sexual, al Berlín de 1980, no li fa cap favor. Al contrari. També vull dir que tot el que fa referència a la hematodixia està molt ben explicat, sense ornaments ni llegendes innecessàries.

"Por primera vez desde que se hizo cargo del puesto, la amargura que percibía en las caras de quienes se cruzaban con él cada mañana en aquel pasillo cargado de simbología comunista y lemas patrióticos no le afectó lo más mínimo. Es más, en esos momentos, aquella mole de hormigón preparada para dar cobijo a más de veinte mil almas -con  el propósito de ser el escudo y la espada del Estado, pero también sus ojos y sus oídos-, le parecía a Viktor Lavorv el maravilloso mundo de Oz. Se veía dichoso como Dorothy, abrazado a Mielke, a Wolf y a Honecker metidos en los papeles del león cobarde, el espantapájaros y el hombre de hojalata, todos juntos avanzando por la senda del comunismo, sin mirar atrás, bizarros y decidos".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy
 

dimecres, de juny 09, 2021

En plena noche (Mikel Santiago)


Diuen que el temps ho cura tot, però tinc seriosos dubtes. Com a molt, mitiga el dolor... Ho saben tots aquells que van ser investigats per la desaparició de la Lorea, la xicota del líder dels Deabruak. Va passar l’any 1999, després d’un concert a Illumbe, la localitat imaginaria on Mikel Santiago (Portugalete, 1975) ja havia ambientat “El mentiroso”, la seva nova anterior novel·la. “En plena noche” és encara més addictiva. Amb un ritme vertiginós. Té 661 pàgines i està publicada per Ediciones B.

Aquell concert va ser l’últim de la banda de rock. Quan va acabar, el seu líder, Diego Letamendia, va explicar als seus companys, Nura, Javi, Ibon i Bert, que marxava a Madrid per començar la seva carrera en solitari. No podia desaprofitar l’oferta del Gonzalo, que estava disposat a convertir-se en el seu nou mànager. La desaparició de la Lorea, a qui mai més van localitzar, va acabar d’esbotzar-ho tot. Després de vint anys sense trepitjar Illumbe i sense tenir cap contacte amb els seus antics amics, en Diego –estrella del rock en hores baixes- torna a casa per assistir a l’enterrament d’en Bert, mort en estranyes circumstàncies. I per si algú ho dubtava, queda clar que ningú no ha oblidat un passat que va marcar les seves vides per sempre més. I encara queda gent amb ganes de venjança. Qui diu que el temps ho cura tot? Mentida podrida.

Un cop més, Santiago es posa el lector a la butxaca des d’un primer moment. He llegit “En plena noche” en menys de tres dies. No podia deixar-lo de banda. El de Portugalete, que té un grup de rock pròpia, aconsegueix que en les seves novel·les sempre passin coses, pràcticament sense treva. Situa als seus personatges en escenaris feréstecs, amb vistes al mar, sovint mullats per la pluja, molta pluja. Aquest cop, de nou a la costa del Cantàbric. També es repeteix l’amnèsia d’un dels protagonistes. A “El mentiroso” era l’Álex qui no recordava uns fets puntuals de la seva vida. En aquesta és en Diego, que fins i tot es planteja si el culpable de la desaparició de la Lorea pot ser ell mateix. Capítols curts i trepidants, amb una escriptura àgil i vistosa. Girs constants i màxima emoció. Tothom és sospitós. No es pot descartar a ningú. Per cert, l'autor fa una picada d’ull a Félix Arcarazo, l’escriptor que revoluciona Illumbe amb els seus llibres a “El mentiroso”. Molt recomanable. M'he quedat amb ganes de més!

“-Vale, ¿de qué coño va todo esto? –dijo Rubén, una vez se marchó la camarera-. ¿A qué viene sacar los muertos de sus tumbas a estas altures de la vida?
-No lo sabemos, y por eso estamos aquí. –Me incliné hacia él, sobre la mesa-. Bert estaba investigando. Había vuelto a leer sobre el caso de Lorea..., incluso tenía ese vídeo, el del último bolo en el Blue Berri. ¿De dónde lo sacó?
-¿Por qué me lo preguntas a mí?
-La cámara era tuya, Rubén.
-Lo era hasta que la poli me la confiscó, amigo mío. Ese vídeo se añadió al sumario del caso y a mí me amenazaron con empapelarme si se me ocurría vender copias a algun periódico. Nunca lo hice, claro”.


"El mentiroso"
"La isla de las últimas voces"
"El mal camino"
"La última noche en Tremore Beach"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de juny 01, 2021

El regne (Jo Nesbø)


Hi ha famílies que amaguen terribles secrets. Secrets que, en cas de fer-se públics, podrien provocar un tsunami d’inacabables conseqüèn-cies. A “El regne”, l’última novel·la de Jo Nesbø (Oslo, 1960), els secrets estan ben guardats fins que en Carl torna al petit poble d’alta muntanya que el va veure néixer. Va marxar quan només era un estudiant, i torna convertit en un empresari d’èxit, després d’uns quants anys vivint i treballant al Canadà. L’acompanya la Shannon, l’arquitecta amb qui s’ha casat.

En Carl és el germà petit d’en Roy, que viu sol a la granja familiar i dirigeix una gasolinera. Els seus pares van morir en un estrany accident de cotxe i el policia que portava la investigació va desaparèixer misteriosament. Mai més s’ha sabut res d’ell. Ara és el seu fill, també policia, qui està obsessionat a esclarir els fets. D’en Carl i d’en Roy no se’n fia gens ni mica. Està convençut que els dos germans són al darrere de tot. En Carl torna amb la idea de construir un luxós hotel al poble i que tothom s’impliqui en el projecte i es faci ric. Com més accionistes, millor. Sol no té cap possibilitat de sortir-se’n...

Al costat d’en Carl sempre hi ha en Roy. Li ha de treure les castanyes del foc sovint. Creu que li va fallar quan el seu germà era petit i no permetrà que torni a passar. D’innocent, en Roy no en té res, però en Carl tampoc no és el xicot indefens i angelical que molts pensen. Tots dos tenen els gens violents del seu pare, tot un depredador. Aquest llibre publicat per Proa i traduït al català per Laura Segarra Vidal -632 pàgines- és una tragèdia en tota regla. Nesbo retrata a la perfecció l’atmosfera d’un poble petit i inquietant, on tothom es coneix i es mira amb desconfiança. Els rumors són constants i sempre fan mal. Bon retrat psicològic dels dos germans, que no semblen penedir-se de tot el mal que fan. Narració àgil, enèrgica i molt visual. “El regne” m’ha agradat més que els dos anteriors: “Sang a la neu” i “Sol de sang”.

“Quan em vaig estirar al llit aquella nit, em vaig parar a escoltar els sorolls de casa, per veure si sonava diferent ara que tornava a estar plena de gent. No era així. Cruixia, gargamellejava i xiulava com de costum. També vaig parar l’orella per si se sentia res des del master bedroom. Com que en aquesta casa se sent tot, encara que el bany és entre els dormitoris, sentia una remor de veus. Que parlaven de mi? Li preguntava la Shannon a en Carl si el seu germà gran sempre era tan callat? Si en Carl creia que a en Roy li havia agradat la cassola de chili con carne que ella havia preparat? Si a aquest germà callat li havia agradat de debò el regal que li havia dut i que li havia costat tant d’aconseguir per mitjà d’uns parents, una placa de matrícula de segona mà de Barbados? Que no li queia bé, ella, al germà gran? I en Carl li contestaria que en Roy era així amb tothom, que li havia de donar temps”.

"El pit-roig"
"Headhunters"
"El lleopard"
"La set"
"Macbeth"
"L’hereu"
"Ganivet"
"Sang a la neu"
"Sol de sang"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de maig 27, 2021

Salvar el fuego (Guillermo Arriaga)


“La llama de un fósforo dura solo unos segundos, pero es capaz de incendiar un bosque”. Ho sap prou bé José Cuauthémoc Huitztli, condemnat a cinquanta anys de presó per cremar viu al seu pare. També ‘Incendia’ la Marina Longines, coreògrafa de prestigi. La dona cau a les seves ‘brases’ en el mateix moment que entra al centre penitenciari amb la seva companyia, “Danzamantes”. Allà hi va a fer una arriscada representació sobre el flux menstrual.

En José Cuauthémoc i la Marina són els grans protagonistes de “Salvar el fuego”, del mexicà Guillermo Arriaga (1958), guionista de pel·lícules com “Amores perros”, “21 gramos” i “Babel”. Aquest llibre, 662 pàgines, és el Premi Alfaguara de Novel·la 2020. Sensacional. El fet que tot passi a Mèxic i que hi hagi droga i un munt d’assassinats m’ha fet pensar en la trilogia sobre el narcotràfic del nord-americà Don Winslow. Algunes parts estan escrites amb un llenguatge col·loquial, amb una força extraordinària. La història entre el pres i la coreògrafa és un autèntic xoc de trens. Dos mons completament diferents que, per una casualitat de la vida, entren en contacte i s’entrecreuen per sempre més. El seu amor és incondicional i amb un munt de víctimes col·laterals. Són dues forces de la natura, condemnades a entendre’s... per sempre més? En José Cuauthémoc és un lleó darrere d’un vidre, però sempre està preparat per atacar.

“Salvar el fuego” ens parla dels secrets d’un país tocat per la corrupció i ple de contradiccions, on els pobres són molt pobres i els rics cada cop més rics, amb grans mansions, cotxes blindats i guardaespatlles. És el cas, per exemple de l’Héctor i en Pedro, la parella de gais que són íntims amics de la Marina. Ella també neda en l’abundància, abans de renunciar a tot. Arriaga també ens regala grans reflexions sobre l’amor, l’amistat, l’esperança i la venjança, amb un ressentit sense límits, el Máquinas. La informació ens arriba en diversos temps i punts de vista. Tenim les reflexions d’en José Cuauthémoc i de la Marina en primera persona i també diversos escrits, negre sobre blanc. Els del germà del pres, dirigits al seu pare mort, en Ceferino. Era un indígena, casat amb una espanyola, que els va criar sota una terrible i inaguantable pressió. Els textos del mateix José Cuauthémoc, un home culte i molt treballat intel·lectualment. Escriure és la seva vàlvula d’escapament. I també els d’altres reclusos, que participen en un taller d’escriptura dins de la presó.

“En el submundo malandrín andar de indiscreto en la vía más rápida para acabar reventado. Los bocones, los faroles, los que cacareaban, los que restregaban cuanto billete les sobraba tendían a valer madres. Los bosses truchas se mantenían fuera del radar. No rayaban llanta en trocas chingonzotas, no se vestían como guacamayas ni andaban pidiendo corridos en su honor a piteros grupitos musicales. Chitones y cautos refilaban negocios de millones sin fanfarrias. Los que se dejaban ver, los que a sus reventones invitaban a actricillas famosas de telenovelas, los que se coludían con políticos cochinones, los que se sentían los Brad Pitts del narco terminaban aguaitados por los milicos o por sus enemigos, durmiendo en catres en jacales jodidos, tragando sardinas enlatadas con galletas Ritz y moviéndose de una casa a otra cada tercer día cagados de miedo con cualquier pinche ruidito”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de maig 18, 2021

Animal de bosc (Joan Margarit)


Proa acaba de publicar “Animal de bosc”, el llibre pòstum de Joan Margarit (Sanaüja 1938 – Sant Joan Despí, 2021). El va enllestir poques setmanes abans de morir, quan ja tenia clar que el compte enrere definitiu havia començat. Amb material inèdit. El dedica a la seva dona, la Mariona Ribalta, la Raquel de la seva obra. 104 pàgines escrites amb mirada nítida, atribuïda a una vellesa sense trampes.

“Dues nevades”, el primer poema del llibre, ja és tota una declaració d’intencions, sobretot quan fa referència al “limfoma i la quimio que no em cura”. Margarit agraeix que, quan s’acosta el final, la seva dona segueixi fent-li costat, “amb el mateix somriure”. De fet, a “Animal de bosc” hi ha un munt de records de joventut, de músiques escoltades, de poesies llegides, de vivències compartides i d'adéus irreparables: “Quan començàvem a sentir a prop la senectut, vam patir una pèrdua que ens va deixar per sempre un desconsol”. Hi ha dolor, molt dolor, d’aquell que tenalla per dins i no deixa ni respirar: “Passen els anys inútilment si es tracta d’apaivagar la pena per haver-te perdut”. La mort de la seva filla Joana va trencar-li tots els esquemes vitals.

Hi ha diversos poemes dedicats a persones conegudes, com l’escriptor i educador algerià Rachid Boudjedra, l’escultor Josep Maria Subirachs o el pintor Vincent van Gogh, i també a companys i amics. Margarit fa diverses referències a la Guerra Civil i a la ”Ilíada”, el poema èpic grec atribuït a Homer. La maduresa i la tranquil·litat que transmet l’autor és envejable, amb reflexions com aquesta. “Deshauciat pels metges, he escoltat el concert de piano de Txaikovski, on vaig poder intuir per primera vegada, de molt jove, la força de la música”. No soc lector habitual de poesia, però Margarit sempre m’ha cridat l’atenció, encara més després de gaudir de "Per tenir casa s’ha de guanyar la guerra", l'autobiografia que Proa va publicar l’any 2018. Segur que recuperaré alguns dels seus llibres anteriors.

La casa

"Ens protegeix i guarda el que hem sigut.
Allò que mai no trobarà ningú:
Sostres on hem deixat mirades de dolor,
veus que han quedat, callades, en els murs.
La casa organitza el seu futur oblit.
De sobte, un corrent d'aire i una porta
que es tanca amb un cop sec com un avís.
Cadascú és casa seva, la que s'ha construït.

I que, al final, es buida”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de maig 17, 2021

Estiu de llops (Hans Rosenfeldt)


Els sis títols de la ‘sèrie Bergman’, escrits a quatre mans entre Michael Hjorth (1963) i Hans Rosenfeldt (1964), els vaig devorar amb ànsia i rapidesa. Ara, el segon d’aquests escriptors suecs de novel·la negra ha començat una nova aventura en solitari. “Estiu de llops” és el primer títol de la ‘sèrie Haparanda”, que també publica Columna. Està traduït per Cristina Sala i Marta de Bru de Sala. Són 479 pàgines sense pauses.

Haparanda és el nom d’un poble fronterer entre Suècia i Finlàndia. Allà passen poques coses. Fins que hi troben restes humanes dins dels estómacs de dos llops morts, i s’obre la capsa dels trons. Aquest incident podria estar relacionat amb una operació de compravenda de droga a gran escala, entre russos i finlandesos, que va acabar en carnisseria. L’encarregada del cas és la Hannah Wester, una policia d’uns cinquanta anys. M’ha recordat a la protagonista de “Fargo”, interpretada per l’oscaritzada Frances McDordmand. No té addiccions conegudes, com és habitual en la majoria d’inspectors de l’anomenat gènere noir. Però sí que arrossega problemes psicològics importants, amb una mort i una desaparició que mai no ha superat del tot. El personatge de la Hannah té força, però no tanta com el d'en Sebastian Bergman, el misogin psicòleg expert en assassins en sèrie de la col·lecció que porta el seu nom.

Al costat de la Hannah, hi trobem al seu cap, en Gordon Backman Niska, quinze anys més jove que ella i en un estat fe forma envejable. Corre a poc més de quatre minuts el quilòmetre! La policia busca la droga i els diners desapareguts, igual que un mafiós rus que respon al nom de Zagornij. Per intentar trobar el 'seu' botí abans que ningú, envia a Haparanda a la Katja, una assassina implacable. La noia va ser entrenada, des de petita, pel seu suposat tiet, que se la va emportar de la casa on vivia. No li permet ni la més mínima errada. Ella és una maniàtica de l’ordre. Per allà on ha passat, es nota. Tot ho ha col·locat mil·limètricament. “Estiu de llops” està escrit amb un llenguatge senzill i fàcil de llegir. Només m’ha durat 23 hores. Hi passen moltíssimes coses. Totes més o menys possibles. No és d’aquells llibres que quasi voregen la ciència-ficció, amb situacions inversemblants i girs gratuïts per despistar el lector. Rosenfeldt sempre va de cara i és d’agrair.

(Per cert, no sé si el llibre l’esponsoritza Ikea, però el nom de la multinacional holandesa d’origen suec surt un munt de vegades, cada dos per tres).

-“Que s’havia menjat una persona? –va repetir en Gordon Backman Niska, amb els ulls clavats a la Hannah. La seva veu revelava que tampoc no s’ho podia creure, a la vegada que pensava en la polseguera que aixecaria allò si era veritat. -Tots dos llops ho havien fet, segons l’SVA –va confirmar la Hannah, assentint el cap.
En Gordon va exhalar un profund sospir abans d’aixecar-se àgilment de la cadira ergonòmica del seu despatx. Es va atansar a la finestra, que donava al carrer de Strandgatan, i va contemplar l’aparcament que hi havia a l’altre costat. Als seus trenta-sis anys, era el comissari més jove que hi havia hagut mai a Haparanda, i la camisa blau cel cenyida que duia indicava que probablement era el més ben entrenat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de maig 12, 2021

Napalm al cor (Pol Guasch)


Un narrador, en primera persona, amb moltes coses per explicar. No n’arribem a saber el nom. Viu amb la seva mare en una terra erma i solitària. En un lloc inconcret. En un temps indeterminat. Potser en un futur no gaire llunyà? Alguna cosa es va descontrolar a La Fàbrica i pràcticament tothom en va sortir perjudicat. De supervivents, ben pocs. Els militars instal·lats a la zona, amb el cap rapat, parlen una llengua estrangera i no són massa ben rebuts. Apocalipsi total.

Aquest món distòpic el dibuixa Pol Guasch (Tarragona, 1997) a “Napalm al cor”, el llibre amb què ha guanyat el Premi Llibres Anagrama de Novel·la. Té 222 pàgines i acaba amb una seqüència de cinc fotografies. El narrador explica moltes coses a en Boris, el seu amant. I ho fa per carta; i també en persona, tot i que l'altre no és de gaires paraules. La mirada del noi està condicionada per la de la seva mare, que mai ha acceptat la història amb en Boris, que considera malaltissa i desnaturalitzada. És per això que la relació materna-filial no s’aguanta per enlloc. I aquí comença el procés de destrucció... de tots dos? Cadascun pel seu costat? En aquesta ‘zona zero’ de l’univers, alguns morts ja no s’enterren. Poden tallar-se a trossets i fins i ser traslladats amunt i avall, sense pressa ni un destí massa concret.

Guasch ens regala una narració molt autèntica, plena de sentiments i amb una força inusual. Fa la sensació que, molts cops, la forma és fins i tot més important que el fons. L’atmosfera que recrea és fosca i plena de repressió, amb dos personatges principals que fugen (o no) cap a un futur desconegut... Potser millor? A “Napalm al cor” podem llegir les cartes d’en Boris i també les dures reflexions, a voltes inconnexes, de la mare del protagonista. Les deixa al seu fill, negre sobre blanc, convertint-les en una herència enverinada. La incomprensió, la violència –de vegades explícita- i la força de la natura –brutal fins i tot quan ja no pot estar més abandonada- donen força a una escriptura molt visual, sostinguda per fotografies i gràfics. Aquest viatge cap a enlloc, dur com un cop de peu a l'estómac, m'ha deixat corprès.

“He encès el llum. Damunt la taula, pols. He aprofitat la foscor per escriure a en Boris i explicar-li com he vist el llop i l’anyell abraçant-se; com es llepaven i es miraven els ulls, i es reconeixien mútuament la mirada. Com se sabien l’un el nom de l’altre. Ell no sap què és mentida, que m’ho he inventat tot. No era un llop, ni tan sols n’era l’ombra: només li volia parlar d’ell i jo. De com l’estimo. Ja tinc ganes de marxar, com em va prometre fa molt de temps”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de maig 11, 2021

La cantant de fado (Jordi Campoy Boada)


Vides unides per fils invisibles que s’entortolliguen o es fan més fins quan menys t’ho esperes. Vincles entre present i passat, amagats sota terra, que floreixen violentament del no-res. Per afrontar-los, la por mai no ha estat una bona consellera. No és valent qui desafia el perill. Ho és qui, a empentes i rodolons, és capaç conquerir-lo. I, de vegades, tot depèn de la casualitat, de l’atzar. I sinó que li ho preguntin a l’Anne.

L’Anne, protagonista de "La noia del violoncel", és citada un parell de cops a “La cantant de fado”, la segona novel·la de Jordi Campoy Boada (Sabadell, 1970). Té 354 pàgines i està publicada per Columna. Aquest cop, el protagonista també és un músic. En Guillem, exitós pianista de jazz, viu moments difícils. No ha superat un luctuós fet del passat i, per si no n’hi hagués prou, es troba enmig d’una crisi creativa. Què més pot anar malament? Amb la idea de reinventar-se, se’n va a Lisboa, on la seva vida fa un gir de 180 graus i s’omple d’emoció... i de problemes. Allà hi coneix la Rita, una bonica cantant de fado amb un passat tortuós. Se n’enamora perdudament d’ella des del mateix moment que sent la seva privilegiada i trista veu en un local del barri d’Alfama. Hi entra caminant d’esma, però no li és gens desconegut...

Al costat d’en Guillem i de la Rita també hi trobem en Joao, un pintor que mai no saps per on et sortirà, i la Celeste, història viva de Lisboa i de tot Portugal. De fet, la ciutat de la llum es converteix en un personatge més, igual o més important que els altres. I fins aquí puc explicar. “La cantant de fado” és una novel·la molt completa, amb un ritme trepidant. Un cop l’has començada, costa molt deixar-la de costat per fer altres coses. Té tocs de thriller, amb molts misteris per resoldre, una grandíssima història d’amor i unes relacions familiars plenes de clarobscurs. Podem viure tota la vida al costat d’algú i no saber-ne pràcticament res. Quan el narrador parla de la mare d’en Guillem sempre ho fa amb expressions culinàries. A la dona li hauria encantat tenir un restaurant, però el seu menú diari és estar pendent del seu marit, tot el sant dia.

Les pàgines de “La cantant de fado” respiren música pels quatre costats, igual que passava a “La noia del violoncel”. De fet, aquest llibre també té banda sonora. L’autor, que es nota que es diverteix escrivint, ens sorprèn comparant la veu dels protagonistes principals amb diversos instruments. A tots els troba alguna semblança interessant. Amb el seu permís, puc avançar que les notes també impregnaran la seva tercera novel·la, que ja té començada. Jordi Campoy, pianista i músic de professió, ho té claríssim: escriu d’allò que més bé coneix, i es nota. La seva prosa té melodia, harmonia, ritme, timbre i tot allò que és indispensable per fer una bona combinació de sons. Els seus fils amb l’art no són invisibles, sinó tot el contrari.

“Sempre ha sentit atracció pels personatges imperfectes. Tots sabem que li preocupava no veure cap defecte en la noia meravellosa que havia caigut a les seves mans. Per això es va sentir alleugerit en saber que li feia mal l’espatlla amb segons quins moviments, i que patia d’un genoll quan pujava escales.
Amb aquell desgast de les articulacions, s’imaginava ajudant-la a caminar el dia que li haguessin de posar unes pròtesis, quan fos una velleta juràssica com la Celeste. El Guillem li feia uns massatges suaus a l’espatlla dolenta que, si bé no guarien, potser pal·liaven el dolor amb el placebo de la bona voluntat”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de maig 10, 2021

El país dels altres (Leïla Slimani)


Quan la Mathilde, una jove alsaciana, va decidir casar-se amb l’Amine, oficial marroquí que lluita amb l’exèrcit francès, poc es podia pensar que la seva vida es convertiria en un autèntic infern. La història de la jove parella, just després d’acabar la Segona Guerra Mundial, l’explica Leïla Slimani (Rabat, 1981) a “El país dels altres”, un dels llibres finalistes del Premi Llibreter 2021. Té 368 pàgines, està traduït per Valèria Gaillard i publicat per Angle Editorial.

Als afores de Meknès, al nord del Marroc, la Mathilde ho té tot en contra. És dona, estrangera i catòlica. A més a més, viu en una casa allunyada, envoltada d’un terra pedregós i poc productiu i condueix un cotxe que sempre s’espatlla. I per acabar-ho d’adobar, el seu marit, que només pensa en la feina, és violent, masclista i intransigent. Tot s’ha de fer com ell diu. Ella pinta poc o res. S’ha de limitar a cuidar als seus dos fills petits i de tenir la boca tancada. Obrir-la pot tenir funestes conseqüències. Els costums i el caràcter del marit l’ofeguen. Fins al punt d’arribar a plantejar-se si seria millor abandonar als dos fills i tornar cap a casa. La situació és insostenible. Porta una dècada desastrosa. Aquell oficial de qui es va enamorar, quan era joveneta, s’ha convertit en el seu principal malson. Mala peça al teler.

“El país dels altres” és el primer llibre d’una trilogia. Slimani ens parla de descolonització, d’incomprensió i d’intolerància. La Mathilde mai deixa de sentir-se estrangera. Davant de la família del seu marit, davant dels veïns, davant de les famílies de l’escola de la seva filla... Fins i tot l’Amine se sent una mica estranger, pel fet d’haver lluitat a favor dels francesos. Un dels seus germans, per exemple, no li ho perdonarà mai. La maternitat i totes les seves conseqüències i la sexualitat femenina són alguns dels temes que també es tracten en aquest llibre que convida a la reflexió. És molt fàcil col·locar-se en el lloc dels protagonistes i preguntar-se què hauríem fet nosaltres en una situació similar. Amb ganes de saber més de l’Amine, de la Mathilde i companyia.

“Tres dies després, van pujar a un camió el conductor del qual havia acceptat de dur-los a Meknès. La Mathilde estava incòmoda per l’olor de l’home i pel mal estat de la carretera. Van haver d’aturar-se dos cops a la cuneta perquè ella pogués vomitar. Pàl·lida i esgotada, amb els ulls clavats en un paisatge al qual no trobava ni sentit ni bellesa, la Mathilde es va submergir en la melancolia. «Si us plau, que aquest país no em sigui hostil, va dir-se. ¿Arribarà un dia en què aquest món em resultarà familiar?» Quan van arribar a Meknès ja s’havia fet de nit i una pluja densa i glaçada s’abatia contra el parabrisa del camió. ‘És massa tard per presentar-te la meva mare. Dormirem a l’hotel’”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de maig 05, 2021

La suerte del enano (César Pérez Gellida)


Un robatori en un museu. Un mafiós rus instal·lat a la Costa del Sol. Un falsificador buscat des de fa dècades. Un assassí a sou de gallet fàcil. Un violent grup de gitanos. I, per completar el panorama, un munt de policies, amb la Sara Robles al capdavant. Ella és la cap del Grup d’Homicidis de Valladolid. Són alguns dels protagonistes de “La suerte del enano”, l’última novel·la negra de César Pérez Gellida (Valladolid, 1974). Té 588 pàgines i està publicat per Suma.

La Sara és una dona amb molt de caràcter i una clara addició al sexe. Dins del seu cap, ‘Sara la cachonda’ i ‘Sara la puritana’ rivalitzen constantment. Està sense parella. Encara no ha superat el trencament amb en Sancho, un excompany de feina que ara viu a l’estranger. Any 2019. Poc després de trobar una dona gran morta dins d’una banyera, hi ha un robatori al Museu Nacional d’Escultura de Valladolid. No surt del tot bé. Hi ha dos vigilants de seguretats morts. I això que ningú havia de prendre mal... Un exminer i un expouater han estat els encarregats de fer la feina bruta, arrossegant-se per les clavegueres. Els caps pensants s’ho miren de lluny, corrent els mínims riscos possibles. Però es posen nerviosos abans d’hora, amb conseqüències imprevisibles: L’ideòleg Tinus Van der Dyke, conegut com l’”Espantapájaros”, el sicari Émile Qabbani i el mafiós Nikita Chikalkin.

“La suerte del enano” és un llibre amb un ritme trepidant, on sempre passen coses. M’ha agradat que la història se’ns expliqui de manera lineal, sense anar constantment endarrere i endavant. Com a molt, retrocedeix uns minuts per donar més força a una escena en concret. Pérez Gellida ens regala uns personatges propers, com la mateixa Sara Robles, i fa servir un to àgil i amb un gran sentit de l’humor. Ajuda a neutralitzar la cruesa de les destroses d'en Qabbani, retorçat al màxim. No havia llegit cap thriller d’aquesta mena amb el robatori d’obres d’art com a teló de fons. Obres d’art que serveixen per avalar el blanqueig de diners. Al costat de la Sara i del seu ex, en Sancho, que torna a Valladolid per donar un cop de mà, hi trobem en Mario Craviotto, de la Brigada de Protecció de Patrimoni, un personatge clau. Amb ganes de llegir més Gellida, de qui Juan Gómez-Jurado diu que és el millor escriptor de novel·la negra d’Espanya. Sense cap dubte, afegeix.

“Tenía pinta de que aquella que estaba preparando Luis iba a ser la última copa, pero al echar un vistazo al ruedo y toparse por tercera vez con esa mirada sugerente y soez le surgieron algunas dudas. Dudas que se disiparon tan pronto como reconoció los primeros acordes de The Bitter end, de Placebo, una de las canciones preferides de Sancho.
Mientras disfrutaba del vídeo, en su cabeza se estaba desarrollando un debate en el cual, los preceptos defendidos por los diputados del partido TDC –Terapia Dialéctica Conductual- estaban siendo aplastados por las voces de los integrantes del GLE –Ganas de Liberar Endorfinas-, y todo aparecía indicar que, otra vez, el decreto ley que pretendía aprobar sería rechazado por amplia mayoría”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, d’abril 27, 2021

Planimetria d'una família feliç (Lia Piano)


“Que és conforme a la norma, que no se'n desvia”. Aquesta és la definició de ‘normal’, segons el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. ‘Normals’ és com volen ser els protagonistes de “Planimetria d’una família feliç”, de la italiana Lia Piano (Gènova, 1972). Res més lluny de la realitat. El llibre està traduït per Pau Vidal i publicat per l’editorial Empúries. És curt, només 194 pàgines. Els nostres protagonistes no són "normals", però sí molt feliços.

Pare, mare i tres fills en una casa protegida per un mur alt, al capdamunt d’un turó, amb Gènova als peus. I molta imaginació. Potser massa? En Marco, en Gioele i la Tapdebassa es mouen amb total independència, sense poc o cap control parental. L’única que els segueix una mica de prop és la Maria, la seva mainadera. Parla un calabrès molt tancat i no sap ni llegir ni escriure. Posa una mica d’ordre a cop d’esclop! El pare es passa el dia al subterrani construint un vaixell. La mare, sempre envoltada de llibres, es mou per la seva habitació amb sabates de taló. Quan es dirigeixen als seus fills és per dir-los que alguna cosa que estan fent més o menys bé, la facin d’una altra manera. El matrimoni sempre va a contracorrent. Enmig d’aquest ambient complicat, els nens semblen força feliços. Van a la seva, acompanyats de tres pastors alemanys (cadascun té el seu) i d’en Pippo, el gos 'titular'. Va arribar abans que els altres tres. Sempre acompanya la nena petita.

La Tapdabassa, que té sis anys, és qui fa de narradora. I ens ho explica tot amb resignació i un gran sentit de l’humor. Molts cops, les històries de la seva família freguen el surrealisme. Començant per l’obsessió del pare de construir un vaixell... en un lloc tancat i sense una sortida clara. Quan una assistenta social arriba a casa per avaluar-los a tots –i descobrir si són o no normals- tot es complica una mica més. Els diu que necessiten posar passió en alguna cosa i no triguen a fer-li cas. En Gioele, que és tartamut, es decanta per la química i comença a provar perillosos experiments. En Marco escull el cinema i va amunt i avall amb la seva càmera Súper-8. La nena ja té prou feina sent testimoni de tot. La seva és una visió pletòrica d’aquest paradís irrenunciable que és la infantesa. Estem davant d’un llibre entretingut i visual amb un munt de gallines passejant-se per una casa on, definitivament, no hi ha res de normal.

“El primer pas havia estat buscar-nos, a mi i als meus germans, una mainadera que s’ocupés de nosaltres i de la nostra educació. Una institutriu. Durant les setmanes que es va allargar el procés de selecció van desfilar per la sala austeres senyoretes germàniques, rodanxones au pairs angleses amb la pell ja cremada pel sol de maig i escardalenques mademoiselles franceses amb monyo alt. Fins que la mare, en una d’aquelles ziga-zagues de la lògica que han marcat el destí de la meva família, la va triar a ella.
Concepita Maria, es deia: calabresa, acabada d’emigrar a la Itàlia del Nord des del cor de les muntanyes de la Sila amb els seus tretze fills i el marit, un expresidiari que es deia Carmelo. El dia dels fets, davant el desconcert i els dubtes del pare, la mare va ser inamovible:
— És d’aquelles persones que porten sort, ho té escrit a la cara”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, d’abril 22, 2021

Km 123 (Andrea Camilleri)


“Km 123”, de l’italià Andrea Camilleri (1925 – 2019), és una novel·la negra amb un ritme vertiginós. També es pot llegir com una comèdia angoixant, amb tot un seguit d’aventures extramatrimonials creuades, situacions confoses i un parell d’assassinats premeditats. El llibre està traduït al català per Pau Vidal, és curt –només 140 pàgines- i es pot llegir perfectament d’una tirada. Forma part de la col·lecció “El balancí”, de l'editorial Edicions 62.

El protagonista principal d’aquesta esbojarrada història és el promotor urbanístic romà Giulio Davoli. Una nit, quan circulava amb el seu cotxe pel quilòmetre 123 de la Via Aurelia un vehicle l’envesteix per darrere i es fa fonedís. A conseqüència de la topada, l’han d’hospitalitzar. Un temps que la Giuditta, la seva dona, aprofita per regirar tots els seus papers i planificar la més cruel de les venjances. No paeix que el seu marit l’estigui enganyant amb l’Ester, casada amb un advocat, l’Stefano. I se’n vol divorciar, com abans millor. Completen el rusc en Francesco i la Maria –amiga de l’Ester. El matrimoni viu a Milà. També té un paper determinant l’inspector de policia Attilio Bongioanni, a qui el seu cap, que és tot un talòs, no li fa massa cas. I és una llàstima...

Per donar ritme al llibre, Camilleri ens ofereix tota mena de recursos narratius: missatges sms entre els protagonistes, e-mails, notes, cartes, notícies publicades als diaris i tot un seguit de diàlegs àgils, expeditius i divertits. És quasi impossible apartar la vista del llibre, perquè sempre hi passen coses. Tens ganes de saber qui hi ha darrere dels fets luctuosos i quins motius han tingut per perpetrar-los. Llegint “Km 123” m’ho he passat pipa. El llibre acaba amb “Defensa d’un color”, un text en què Andrea Camilleri reflexiona obertament sobre la novel·la negra, sobretot la d'autors italians. Negra, però podria ser ‘groga’, que és el color que Arnoldo Mondadori va escollir per la portada de les primeres obres d’aquest gènere. Amb ganes de recuperar més títols del geni italià!

“-Com es troba en Giulio?
-Va millorant, es veu. Tu, en canvi, sí que estàs en plena forma! T’ho dic de veres, no em pensava pas que et trobaria tan bé. Està feta una sílfide! Ja es veu que l’aire de Milà et prova.
-No, ja t’ho vaig dir, més aviat ha estat aquest canvi tan inesperat d’en Francesco, que...
-I com ha anat això?
-Noia, no ho sé pas. Potser és la feina nova, que el fa estar content... L’última temporada de ser aquí a Roma no passava dia que no discutíssim. Te’n recordes que un cop me’n vaig anar a dormir a un hotel i tot?
-Oi tant, que me’n recordo!!”.

Bona setmana a totes i a tot.

@Jordi_Sanuy

dimecres, d’abril 21, 2021

A l'horitzó (Hernán Díaz)


Hi ha gent que viu, millor o pitjor, i gent que només pot sobreviure; que no té temps ni ànims per gaudir de res. Gent que es limita a seguir endavant sense fer-se preguntes. Les respostes no les sap ni les sabrà mai. Gent que inicialment tenia un objectiu i un destí concret, però que potser acaba no anant enlloc. És el cas d’en Håkan Söderström, protagonista principal de “A l’horitzó”, d’Hernan Díaz (Buenos Aires, 1973). El llibre, traduït per Josefina Caball, té 329 pàgines i està publicat per Periscopi.

A principis del segle XX, en Håkan té la intenció d’emigrar a Nova York amb en Linus, el seu germà gran. Des de la seva Suècia natal. A la recerca d’una vida millor. En una de les escales del viatge, es perden de vista i ja no es tornen a veure més. Va ser en Håkan qui va agafar un vaixell equivocat, que el va portar fins a San Francisco, on comença una odissea interminable. Ho té tot en contra. És molt jove, quasi un nen, no té diners i no sap ni una paraula d’anglès. Enmig d’aquest trist panorama, l’únic que li passa pel cap és anar cap a l’oest. Fa quilòmetres i quilòmetres en solitari, per boscos i deserts, creuant-se amb buscadors d’or, naturalistes, bandits, fanàtics religiosos i amb una llista inacabable de personatges foscos i sense ànima; la majoria amb ganes d’entabanar-lo. Malauradament, són molts els qui  acaben aprofitant-se d’ell. El noi és tot bonhomia.

Podríem definir “A l’horitzó” com un western molt potent, amb un protagonista, en Håkan, que afronta mil i una aventures, amb el perill trepitjant-li els talons constantment. Sobreviu amb tot allò que li dona la natura. Caça animals de totes les mides i, amb les seves pells, es fa un abric que es convertirà en llegenda, com la seva pròpia vida. Passa de nen a mite. Acaba sent alt com un sant Pau. La seva és una història de solitud, d’aïllament i de supervivència, en què queda clara la devastació que de vegades acompanya el somni americà. Els personatges clau són el buscador d’or James Brennan, el naturalista John Lorimer (que li ensenya moltes coses sobre la medecina i la natura), en Jarvis Pickett –al capdavant d’una caravana de colons- i l’Asa, el jove ajudant d’un xerif disposat a fer-li costat en els pitjors moments. Díaz, que hi posa molta passió i màgia en la seva escriptura, aconsegueix enganxar-te des de la primera pàgina. Un cant a l'aventura!

“Escortat per dos homes, en Håkan va travessar el bar buit i va pujar al pis de dalt, a una habitació situada al costat de la dona. Un llit, una finestra amb barrots, una galleda d’aigua que feia olor de pi. Li va manar que es despullés i es rentés. Considerant que s’hi esforçava prou, un dels homes va agafar un raspall i el va fregar amb energia. L’altre home se’n va anar de l’habitació, va tornar-hi amb dos peixos i va llançar roba neta sobre el llit i uns quants draps per fregar l’aigua sabonosa de terra. En acabat, tots els homes se’n van anar i van tancar la porta amb forrellat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, d’abril 20, 2021

El fill del xofer (Jordi Amat)


“El fill deI xofer”, de Jordi Amat (Barcelona, 1978), és un llibre imprescindible per a qui vulgui conèixer, de primera mà, la figura d’un dels periodistes més influents del pujolisme: Alfons Quintà (1943-2016). Va pressionar i protegir Jordi Pujol a parts iguals, en diferents etapes de la seva complicada vida. Té 261 pàgines, està publicat per Edicions 62 i es llegeix com una novel·la d''acció". Sempre passa alguna cosa més interessant que l’anterior. Sense aturador.

L’Alfons va créixer a l’ombra del seu pare, Josep Quintà, que va fer de xofer de Josep Pla al llarg de molts anys. Va fer de xofer i de moltes coses més. Podríem dir que es va convertir en el seu home de confiança, deixant de banda les seves obligacions familiars. Es va anar oblidant del seu fill i de la resta de la família. Un ‘abandonament’ que el noi mai no va poder superar. En el ‘Camelot’ particular de Pla hi havia Vicens Vives, Joan Fuster, Josep Tarradellas i Ibáñez Escofet, entre d'altres. De tots aquests contactes, l’Alfons se’n va aprofitar, sempre que va poder. Quintà, a qui molts han descrit com un psicòpata, va acabar dominant perfectament les clavegueres del poder polític i financer català i sempre va saber treure'n partit. La seva vida estava plena de clarobscurs, enmig de xantatges, assetjament i tràfic d’influències, un dia sí i un altre també. Va caure des de dalt de tot de l'Olimp del periodisme fins als seus profunds inferns, amb un tràgic final.

Des de les pàgines d’“El País” –n’era el delegat a Catalunya- va denunciar l’escàndol de Banca Catalana i va posar Jordi Pujol contra les cordes. Es va convertir en la seva obsessió. Volia fer-li mal a qualsevol preu. Fins que el president de la Generalitat va tancar-li la boca, designant-lo primer director de TV3. Des d’aquell moment, Pujol i Banca Catalana van desaparèixer de tot arreu. Quintà, de difícil tracte i temut per la majoria dels seus companys, també va fundar “L’observador” i va escriure per “El Mundo” i pel Diari de Girona, recuperant les seves antigues obsessions per Pujol, denunciant la privatització de la Sanitat i criticant tot allò que tenia a veure amb l’incipient Procés. El llibre el descriu com a un home misogin, impulsiu, addicte al menjar porqueria i enamorat de navegar. El mar potser era l’únic lloc on, de vegades, trobava una mica de calma...

“L’Alfons creix entre la foscor moral d’una Figueres en què els rics són franquistes i contrabandistes i la llum de la badia de Roses, on gaudeix d’una vida familiar plena i plàcida. Aquella claror il·lumina dues fotografies. Hi són ells dos. Ningú més. El pare i el fill. En Josep i l’Alfons. Tots dos i ningú més. En una, drets en un extrem del vaixell, amb el cos de l’un enganxat al de l’altre, apujant la vela abraçats, somrient a la càmera. El fill porta una gorra de pescador a la mà. L’hi han deixada els vells pescadors que apareixen en altres imatges. A l’altra instantània familiar, el pare sosté la mateixa gorra. Una altra vegada sols tots dos, a la platja després de banyar-se. Elegants com sempre, mostren naturalment el tors. Un gest d’amor pa-ternal. Quants anys té? L’Alfons està a punt de complir els nou o els deu. En aquell moment, tot és radiant. O ho sembla. O pot ser-ho”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, d’abril 19, 2021

L'anomalia (Hervé Le Tellier)


No estem preparats per afrontar tot allò que ens és desconegut. Sempre volem explicacions. Com més, millor. Res pot quedar en dubte. I, de vegades, la lògica s’acaba fonent amb l’impossible. Sense poder-ho evitar. Arriba un moment en què ni la religió (o religions) és capaç de trobar respostes, més enllà de repetir aquell mantra arxiconegut: Déu (sigui quin sigui) és el creador de tot. I no cal fer-hi més voltes. Les coses passen perquè han de passar...

“L’anomalia”, d’Hervé Le Tellier (París, 1957) arrenca de manera espectacular, amb un assassí a sou complint el seu primer encàrrec. Que sembli un accident! Ell és un dels passatgers d’un vol que va de París a Nova York, com l’escriptor Victor Miesel, la muntadora de cinema Lucie Bogaert, l’arquitecte André Vanier, l’advocada Joanna Vasserman o el cantant de 'hip hop' Slimboy. També hi ha un home que encara no sap que pateix un càncer de pàncrees. L’avió, amb 243 persones a bord, aterra el 10 de març de 2021, després de travessar una terrible tempesta. Més d’un i de dos van pensar que estaven a punt de morir i que no veurien mai més als seus sers estimats. Però van arribar a casa i van seguir fent vida normal, com si res. No sabien que la seva vida estava a punt de fer un gir de 180 graus.

Tres mesos després, un avió idèntic, amb els mateixos passatgers, i el mateix equip de vol, torna a aparèixer al cel de Nova York, també després d’una gran tempesta. Com que la situació és surrealista, s’encenen tots els llums d’alarma, provocant una crisi política, mediàtica i científica sense precedents. Tots els passatgers, retinguts a la seva arribada per les autoritats, són la còpia exacta dels que van aterrar tres mesos abans. Són les mateixes persones. L’única diferència és que no han viscut els últims tres mesos... Estan a punt d’enfrontar-se als seus ‘dobles’, cadascú a la seva manera. I no puc explicar més. En aquesta faula Le Tellier podria estar reflexionant sobre la crisi de la Covid-19. Com som i com érem fa només uns mesos i com hem afrontat, uns i altres, tot allò que ens era misteriós. El llibre té 337 pàgines, està publicat per Edicions 62 i està traduït per Jordi Boixadós. És el premi Goncourt 2020. Un llibre àgil i molt interessant. Dona per moltes reflexions.

“Matar algú no és gran cosa. Es tracta d’observar, vigilar, rumiar, molt, i, arribat el moment, travessar el buit. És això. Travessar el buit. Espavilar-te perquè l’univers s’encongeixi, s’encongeixi fins a condensar-se en el canó del fusell o la punta del ganivet. I prou. No fer-te preguntes, no deixar-te endur per la ira, triar el procediment, actuar amb mètode. En Blake ho sap fer, i des de fa tant de temps que ja no sap ni quan va començar a saber-ne. Després, la resta ve sola.
En Blake viu de la mort dels altres. Sisplau, res de lliçons de moral. Si algú vol parlar d’ètica, està disposat a contestar amb estadístiques. Perquè —i en Blake es disculpa— quan un ministre de Sanitat retalla el pressupost, quan suprimeix un escàner aquí, un metge allà, un servei de reanimació en una altra banda, sap perfectament que escurça força l’existència de milers de desconeguts. Responsable, no pas culpable, sap de què parla. Per a en Blake, és tot el contrari. I de tota manera, no té per què justificar-se, tant se li’n fot”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, d’abril 15, 2021

Janowitz (Macip Garzón)


Tensió màxima. Un govern autoritari. Un grupuscle que vol acabar amb el poder establert. Format per visionaris o terroristes? I per tancar el cercle, un profeta que surt del no-res, i que va sumant adhesions. En Wade, un intrèpid periodista, intenta transmetre tot el que passa amb el seu videocast. La ciutat de Janowitz està en perill. Podria saltar pels aires en qualsevol moment.

“Janowitz” és el títol de l’última novel·la futurista de Macip Garzón. Sota aquest pseudònim, hi trobem Salvador Macip (Blanes, 1970) i Ricard Ruiz Garzón (Barcelona, 1973). El llibre té 286 pàgines i està publicat per Fanbooks. La ciutat que retraten viu dies difícils. Una llista inacabable d’anomalies la sacsegen de dalt a baix. Plou i no hi ha núvols al cel. Els rius s’han quedat sense aigua. I uns llargs tentacles d'herba negra arriben a tots els racons. Quasi tothom culpa de la situació a en Hoenikker, que governa amb mà de ferro. Ho fa amb el suport incondicional de la tinent Flynn, la persona que està al capdavant de l’exèrcit. L’Ender lidera als Argius. Els han batejat amb el malnom de les Rates, perquè es mouen amb mestria pel subsòl. En Joshua va una mica més per lliure. No el consideren perillós. Tots dos grups aposten pel canvi de règim.

Macip Garzón ens regalen un món ple de mutants, amb persones calbes (la doctora Alice), amb el cabell blau (Wade), amb els ulls injectats en sang (Hoenikker i Flynn) o amb poders desconeguts i il·limitats, com la nena que es converteix en el centre de totes les mirades. Tot s’embolica fins a punts insospitats quan la Pagoda, l’edifici emblemàtic de Janowitz, apareix envoltat per un misteriós camp d’energia. La Katniss, una arqueomàtica, creu que estan vivint la segona fragmentació. La primera va castigar-los en temps pretèrits. En un passatge del llibre, Macip, que és científic, fa referència a la Covid-33. Que Déu ens agafi confessats! A l’obra, estructurada en capítols molt curts, ens parlen d’errors cíclics, de la importància de conèixer el passat per no tornar a equivocar-se en el futur, d’unir forces en els moments difícils i del poder la natura. I per acabar-ho d’adobar, ens trobem amb un virus informàtic i les Arrraway –amb la incansable Ziggy- comandant les operacions. Llibre àgil, profund, intens i també divertit. Amb un grandíssim final!

"Per una banda, té lògica, pensa. Ell no és especialista en infeccions, però és psiquiatra, i sap que els patògens actuen sovint com els trastorns mentals: destruint les defenses abans d’expandir-se. Va passar igual amb aquella pandèmia, la del Covid-33: que les anomalies fossin víriques explicaria que s’escampessin tan ràpidament i fos impossible identificar-ne la causa. Un virus desconegut superaria els sistemes de detecció que tenen. Però cap microorganisme és capaç d’alterar la realitat física, que és el que ara succeeix a Janowitz. Un virus només afectaria als sers vius, no els edificis.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, d’abril 13, 2021

T'agrada Brahms? (Françoise Sagan)


Diuen que l’amor és cec i que, en qualsevol parella, encara que estigui ben avinguda, una de les parts sempre ofereix més que l’altra. En el cas que ens ocupa, qui s’hi esforça amb determinació és la Paula, una dissenyadora d’interiors de 39 anys; divorciada, bonica i independent. Té una relació especial amb en Roger, un empresari del transport que sempre va a la seva. Viuen separats, sovint sopen junts i, posteriorment, ell la deixa a casa per passar la nit amb qualsevol dona de la vida. L’esquema es reprodueix massa sovint...

La Paula i en Roger són dos dels protagonistes de “T’agrada Brahms?”, de Françoise Sagan (Cajarc, 1935 – Honfleur, 2004). El llibre és el número 17 de la col·lecció Petits Plaers de Viena Edicions. Està traduït al català per Josep Maria Pinto i té 175 pàgines. Es va publicar per primer cop el 1959. Nomé dos anys més tard, al 61, se’n va estrenar la pel·lícula, titulada “No me digas adiós”, amb Ingrid Bergman (Paula), Yves Montand (Roger) i un jove Anthony Hopkins completant el triangle amorós. Al cinema el seu personatge es va acabar dient Philip. Al llibre, Sagan l’havia batejat com a Simon. El Petit Plaer número 9, l’apassionant "Bon dia, tristesa", també el signava Sagan. En Simon és un jove advocat, fill de bona família, que s’enamora perdudament de la Paula, a qui coneix a casa de la seva mare.

Desenganyada i farta dels menyspreus d’en Roger -de qui no deixa d’estar enamorada-, un dia la Paula decideix obrir-se a en Simon, catorze anys més jove que ella. Només en té 25 i el cap ple de pardals. El dia que la convida a un concert de Brahms –d’aquí el títol del llibre- l’aventura comença a prendre forma. Una aventura en què ella no confia massa i que, per contra, es converteix en l’únic al·licient en la vida d’ell. És un llibre entretingut i amb sentit de l’humor, escrit amb un llenguatge que el fa molt proper al lector. Bona història sobre amors, desamors, desig, gelosia, entrega i uns quants sentiments més. No em considero visionari, però des d’un primer moment vaig intuir per on aniria la història i com acabaria tot. Grandíssim final, per cert. La novel·la aguanta el pas del temps, però avui en dia potser acabaria d’una altra manera. O no?

“En Simon va trigar un quart d’hora a trobar lloc i va acabar aparcant a cinc-cents metres del despatx. Treballava amb un amic de la seva mare, un advocat molt conegut i del tot odiós que, per raons que en Simon temia comprendre, suportava les seves ximpleries. Hi havia moments en què li venia de gust provocar-lo fins al límit, però la seva peresa l’hi impedia. Pujant a la vorera, va ensopegar i immediatament va començar a caminar coix, amb aire dolç i resignat. Les dones es giraven quan passava, i en Simon sentia com els seus pensaments li tustaven l’esquena: ‘Tan jove, tan guapo i esguerrat, quina llàstima’. I això que el seu físic no li reportava cap mena de seguretat, solament un alleujament: ‘No hauria tingut mai la força de ser lleig’. I, davant d’aquesta idea. Es veia menant una vida d’asceta, ara com a pintor maleït, ara com a pastor a les Landes”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, d’abril 12, 2021

La ciudad de vapor (Carlos Ruiz Zafón)


“La ciudad de vapor” és l’obra pòstuma de Carlos Ruiz Zafón (Barcelona, 1964 – Los Ángeles, 2020). Són 11 contes –alguns ja s’havien publicat- que tanquen l’aventura que va començar amb “La sombra del viento”, el 2001. El llibre té 217 pàgines i està publicat per l’editorial Planeta. Es va plantejar com a un homenatge als seus fidels lectors. Àngels, gàrgoles i passejos constants per aquella fina línia que separa els vius dels morts. Cent per cent marca de la casa.

En dos dels seus relats, Ruiz Zafón hi fa aparèixer personatges famosos, com l’escriptor Miguel de Cervantes i l’arquitecte Antoni Gaudí. En tots dos casos, tenen tractes sobrenaturals per arribar a l’excel·lència. Cervantes treu el cap a “El príncipe del Parnaso”, on es recrea el pas de l’autor d’”El Quijote” pels carrers de Barcelona, al costat de la bellíssima Francesca di Parma. A “Gaudí en Manhattan”, el savi de Reus viatja a Nova York –acompanyat d’un traductor- per buscar finançament per la Sagrada Família. Un dels que més m’ha agradat és “Hombres de gris”, en què retrata un assassí que és capaç de qualsevol cosa. Fins i tot de posar fi a la vida del seu mentor, en cas que algun superior li demani? També he trobat molt interessant “Una señorita de Barcelona”, amb la Laia i el seu pare –un vergonyós explotador sexual- com a grans protagonistes.

“Rosa de fuego” potser seria un dels contes més personals de l’autor, d’aquells en què conflueixen el bé, el mal i la seva passió pels llibres. El protagonista és un home que es dedica a fer laberints i que en dissenya un per soterrar la biblioteca de Constantinoble. El bé el representa una llàgrima de Crist. El mal, la darrera gota de sang de l’estirp dels dracs. Els llibres també omplen les pàgines de “Blanca y el adiós”, amb el petit David Martín, de només vuit anys, explicant les seves històries a una nena d’alta societat . A “Sin nombre” hi ha una dura història sobre la vida i la mort. Aclucar els ulls per sempre perquè algú altre els pugui acabi obrint. La llei de la vida. Completen l'obra “La mujer del vapor”, “Leyenda de navidad”, “Alicia, al alba” i “Apocalipsis en dos minutos”, que és l'últim relat. Èxit segur per als incondicionals de Zafón. Sense sorpreses.

“Siempre he envidiado la capacidad de olvidar que tiene algunas personas para las cuales el pasado es como una muda de temporada o unos zapatos viejos a los que basta condenar al fondo de un armario para que sean incapaces de rehacer los pasos perdidos. Yo tuve la desgracia de recordarlo todo y de que todo, a su vez, me recordase a mí. Recuerdo una primera infancia de frío y soledad, de instantes muertos contemplando el gris de los días y aquel espejo negro que embrujada la mirada de mi padre. Apenas conservo la memoria de amigo alguno. Puedo conjurar rostros de chiquillos del barrio de la Ribera con los que a veces jugaba o peleaba en la calle, pero ninguno que quisiera rescatar del país de la indiferencia. Ninguno excepto el de Blanca”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, d’abril 07, 2021

Consumits pel foc (Jaume Cabré)


Avui dimecres ha sortit a la venda “Consumits pel foc”, l’esperat retorn de l'escriptor Jaume Cabré (Barcelona 1947). Arriba a les llibreries deu anys després de l’exitós “Jo confesso”, traduït a un munt de llengües. És molt curt, només 183 pàgines, i està publicat per l’editorial Proa. El personatge principal és l’Ismael, que va tenir una infància força dura. El seu pare, mig boig, l’acusava de ser el culpable de la mort de la mare. Això el marca per tota la vida.

Amb el pas del temps, l’Ismael aconsegueix treure’s els complexos de sobre i tenir una vida més o menys normal, com a professor de llengua i literatura. Més o menys normal, i molt solitària. Fins que es retroba amb la Leo, una antiga veïna de replà. A partir d’aquí, tot es complica. Cabré ens regala una història subjugadora i amb tocs de surrealisme. Hi conviuen humans estranys, farcits de llums i d'ombres, i també senglars, amb el petit Godallet en el centre de totes les mirades. És el més lent de la família, el que més es distreu, el que pensa més del compte... i, en definitiva, el que aconsegueix seguir passejant pel bosc amb l’únic objectiu de no convertir-se en civet. Des d’un primer moment, s'entreveu que les trajectòries de l’Ismael i d’en Godallet s’acabaran creuant, d’una manera o altra. Coses del destí.

“Consumits pel foc” ens parla de la infantesa, de la capacitat de persuasió i de les dificultats per tirar endavant en un ambient hostil. També del pes de la memòria, de la violència gratuïta –de fet, totes ho són- i del sentiment de culpa, tan antic com el coneixement humà. Cabré dibuixa un personatge principal fosc i amb molts dubtes. Sovint somia despert i, quan dorm de debò, els malsons el turmenten. És un llibre molt àgil i ple de diàlegs. És quasi impossible deixar-lo de banda. A mesura que t’apropes al final, tens delit per saber com es resoldrà tot. Entre altres coses, aquesta aventura de lladres i serenos -amb divertits gàngsters amb noms de pel·lícula o de novel·la- deixa clar que les casualitats et poden canviar la vida. Vas a comprar pa... i acabes en la puta misèria!

“Van passar hores, moltes, i en Cinquanta-set mirava de reüll a la porta per si algú li donava conversa. Fins que Zhivago va treure el cap i va dir bon dia, va tot bé? I Cinquanta-set va respondre que m’estic avorrint molt, aquí perdent el temps. Què voleu?
Es veu que això li va interessar a Zhivago, que va acabar d’obrir la porta i entrà.
-Tens la sensació de perdre el temps? –Ara el va tutejar, com feia la doctora, potser per oferir-li més confiança
”.
-M’avorreixo.
-En què ocupaves el temps abans de l’accident?
-Quin accident?
-Bé... Estàs així perquè has rebut un cop prou fort al cap i...


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, d’abril 06, 2021

No diguis res (Patrick Radden Keefe)


Ningú m’havia parlat tant ni tan bé dels Troubles. El nord-americà Patrick Radden Keefe (1976) m’ha deixat sense alè. “No diguis res” és un llibre de lectura obligada per qui estigui interessat en el conflicte d’Irlanda del Nord. Està traduït al català per Ricard Gil (per cert, un dels fundadors del grup musical Brighton 64) i publicat per Edicions del Periscopi. Són 573 pàgines sense aturador. Una història real de violència i memòria.

L’autor parteix del segrest i de la desaparició de la catòlica Jean McConville, vídua i mare de deu fills. Un grup d’encaputxats se la va emportar de casa seva, al carrer Divis de Belfast, i no hi va tornar mai més. Tenia 38 anys. Les dades sobre aquest cas –el seus fills mai van deixar de buscar-la- s’intercalen amb les activitats del Provos, l’Exèrcit Republicà Irlandès Provisional (IRA). Aquesta organització paramilitar perseguia una Irlanda unida, a qualsevol preu. Hi van tenir molt pes específic les germanes Dolours i Marian Price. Les dues formaven part de l’escamot que va col·locar quatre cotxes bomba al centre de Londres, el 1972. La Dolours va estar vint anys casada amb l’actor Stephen Rea, i van tenir dos fills. Ella assegurava que havia treballat cos a cos amb Gerry Adams, que anys després es va convertir en president del Sinn Féin.

Radden Keefe divideix el llibre en tres: clar, pur i indiscutible; sacrifici humà; i reparació. Ens ho explica tot com si fos una novel·la. La realitat supera la ficció. Hi ha un munt de noms de persones (la investigació i la documentació són brutals), però en cap cas es fa dens ni pesat; més aviat el contrari. Al llarg dels troubles hi va haver 16 catòlics desapareguts –amb McConville al capdavant- i més de tres-cents policies morts. Gerry Adams va deixar sols a alguns dels seus col·laboradors més directes, com Dolours Price o Brendan Hughes, si fem cas al que diuen ells en algunes entrevistes. L'anomenen “Comandant Adams”. Des que es va passar a la política, sempre ha assegurat que mai va formar part de l’IRA Que eren son rumors sense fonament.

M’han impactat molt les vagues de fam de Dolours i Marian Price i com les intentaven alimentar a la força. Fa la sensació que tenien molt clar tot allò que feien. De la mateixa manera, m'ha arribat molt endins com explica l’autor la mort de Bobby Sands –precisament per culpa d’una vaga de fam- i el paper de Margaret Thatcher, inflexible, al llarg de les negociacions. També m’ha cridat l’atenció la gran quantitat de dobles i triples agents i les seves traïcions, que estaven a l’ordre del dia. A l’IRA, però, els Tout o confidents de la policia tenien els dies comptats. No hi havia cap excusa possible. Eren eliminats immediatament i els seus familiars, assenyalats de per vida. “No diguis res” –perquè sempre pot ser utilitzat en contra teva- m’ha semblat un llibre excepcional. Se centra en els republicans catòlics, no en els unionistes protestants. Espero veure aviat el documental “I, Dolours”, al qual es fa referència en l’extensa bibliografia.

“Molts haurien pensat que Hugues posseïa les credencials necessàries, com a veterà de la lluita armada, per ser considerat intocable en els cercles republicans. Però quan es va negar a donar suport al procés de pau i es va distanciar d’Adams, el Sein Féin, amb la seva obsessió per la conformitat, no va dubtar a marginar-lo. Per a Hugues era humiliant haver de viure dels subsidis públics mentre alguns altres (persones que ‘mai havien disparat un tret’, persones que ‘realment no es van implicar mai en la revolució sinó que s’amagaven sota les faldilles dels voluntaris morts’) s’imposaven com a factòtums de poder en el Belfast de la postguerra. Es queixava que Adams i la seva cohort gaudissin d’un estil de vida luxós que era incongruent amb la seva teòrica política de socialistes revolucionaris. Els anomenava ‘la brigada d’Armani’”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy