dimecres, de maig 31, 2023
El carnicero y el pájaro (Alaina Urquhart)
dimarts, de maig 30, 2023
I el cel ens va caure al damunt (Albert Forns Canal)
Cinc avions van llençar seixanta bombes al centre de la ciutat i la van canviar per sempre més. Entre les víctimes hi va haver nens i nenes que anaven a peu cap a l'escola i moltes dones que estaven fent cua al mercat de la Porxada. No hi va haver temps ni perquè sonessin les sirenes. Ni per anar als refugis. Tot va passar en un tancar i obrir d'ulls. L'Albert Forns reconstrueix el bombardeig després de parlar i escoltar testimonis d'aquell dia, recollits en les darreres dècades. I ho fa d'una manera molt gràfica i amb un ritme brutal. És molt fàcil posar-se en situació i torbar-se al costat dels difunts i dels seus parents. Situacions cent per cent emotives, plenes d'incertesa i de patiment; amb un munt de persones buscant pares, fills o germans, sense saber si estaran vius o morts.
No cal ser de Granollers per emocionar-se amb aquesta gran cronologia. És impossible parar de llegir fins arribar al final. Si ho ets, com és el meu cas, encara arriba més endins. Conec algunes famílies i establiments de què parla l'autor. Em ve a la memòria, per exemple, la farmàcia Arimany, la Fonda Europa, la fàbrica Roca Umbert o el quiosc Mulet. Cadascú té la seva història, però totes acaben relacionades, formant part d'un embolcall únic i global. Desconeixia que la primera feina del pedagog Joan Triadú va ser al Grup Escolar Ferrer i Guàrdia, quan tenia setze anys. I m'ha emocionat l'aventura dels Casado-Millera, que van arribar a Granollers, des d'Albalat de Cinca, poc abans del bombardeig. Podríem dir que els va salvar la 'seva' Verge.
"Des de cinc mil metres d'altura no se senten les explosions. No es veuen els edificis que s'ensorren, ni els cossos trinxats per la metralla. Les dones que fan cua pel racionament, els nens que van a estudi. Des de cinc mil metres d'altura no se senten els crits, no es veu la sang. Des de l'avió no es poden comptar els morts, els ferits i els mutilats, per això, el vol de tornada cap a Mallorca no és mai greu, reflexiu o culpable, només resulta tediós. Des de l'últim Savoia, el fotògraf Damicelli ha retratat els impactes, per immortalitzar les fumeres que s'eleven com a bolets enmig d'un paisatge de cases i camps. Les dècades següents, quan triomfi com a director de fotografia i gravi les imatges aèries de Què va passar entre el meu pare i la teva mare, de Billy Wilder, Damicelli recordarà sempre aquells matins a Espanya en què va doctorar-se a fer fotos des de l'aire".
@Jordi_Sanuy
dimarts, de maig 16, 2023
Prueba de fuego (Jørn Lier Horst)
William Wisting és un detectiu honrat i força diferent dels que sovint protagonitzen les novel·les negres actuals. Ni té vicis coneguts ni fa servir la violència per resoldre els seus casos. Escolta i posseeix un gran poder de deducció. "Prueba de fuego", de l'expolicia noruec Jørn Lier Horst (1970), és la quarta entrega de la sèrie "El cuarteto Wisting". Té 411 pàgines i està traduït per Lotte Katrine Tollefsen. L'ha publicada Reservoir Books.
No és imprescindible, però és millor haver llegit els tres títols anteriors ("Cerrado en invierno", "Perros de caza" i "El usurpador") abans de començar aquest. En Wisting ja fa mesos que treballa en el cas d'un taxista desaparegut. Tant la persona com el vehicle es van fer fonadissos i ningú sap on van anar a parar. Paral·lelament, s'està a punt de jutjar a un home per un assassinat que sempre ha assegurat que ell no va cometre. Les pistes l'assenyalen, però sembla massa fàcil. La casualitat, però, farà possible que es faci una nova lectura de l'expedient. Qui sap si els dos episodis fins i tot poden estar relacionats... En el rerefons, hi ha el contraban d'alcohol i drogues, que s'ha allargat massa temps sense atrapar als culpables.La Line, periodista i filla d'en Wisting, està a punt de ser mare i no està escrivint pel diari on treballa. Habitualment, seguia els mateixos casos del seu pare. Ara, tots dos viuen a Larvik. Ella s'hi acaba de mudar. També la Sofie, amb qui havia anat a l'escola. Feia molts anys que no es veien. S'ha instal·lat a la casa que ha heretat del seu avi, un conegut contrabandista. I allà, totes dues juntes, troben una pistola que entreguen a la policia. Estava en una caixa forta i podria ser el desllorigador de moltíssimes coses. Lier Horst ens explica la història d'una manera pausada i sense trampes ni fissures. La seva és una escriptura elegant, creïble i addictiva. Tot un encert. "El cuarteto Winsting", amb més de vuit milions de lectors, ja té sèrie de televisió. Em quedo amb ganes de més.
"En la habitación del fondo encontró la caja fuerte. El abogado la había informado de que seguía allí. No solo era grande y pesada sino que, probablemente, estaba sujeta al suelo con pernos interiores. Los encargados de vaciar la casa tenían la esperanza de dar con la llave, pero esta había desaparecido. Confiaba plenamente en ellos: en un armario de la cocina le habían dejado un sobre con cerca de treinta mil coronas que habían encontrado en la casa. Era probable que hubiesen hallado más dinero y que no le hubieran dicho nada, pero confiaba en que no hubieran encontrado la llave de la caja fuerte y la hubiesen abierto".dimarts, de maig 09, 2023
El sepulturero y la tierra negra (Oliver Pötzsch)
dissabte, de maig 06, 2023
Les nostres mares (Gemma Ruiz Palà)
Les deu mares retratades per la Gemma, les primeres nascudes durant la dictadura, són reconeixibles per a tothom. Són reals com la vida i s'assemblen a les que ens envolten. Són les nostres. Dones que, encara i no tenir-ho fàcil, van intentar desplegar el seu poder. Encotillades. Dirigides. Vigilades. Van allitar-se amb els marits per obligació. Van fer les feines de casa soles. Van baixar fins a l'infern per ajudar a fills amb vicis confessats. Dones que van haver d'amagar el seu amor entre elles. Que van arribar de països llunyans -sense els seus fills- per guanyar diners cuidant els d'altres. Hi ha una nena que vol ser nen i algunes que van a Londres a avortar, la majoria soles i mortes de por... Algunes violades. No hi falten les sindicalistes ni les artistes, com la pintora Isabel, que m'ha robat el cor.
D'inici, em va semblar que les deu protagonistes no tenien res a veure entre elles, però, a poc a poc, la Gemma aconsegueix connectar-les totes, dibuixant un mosaic humà encantador. He intentat posar-me en la pell d'aquestes dones, de tres generacions, i he entès la seva lluita i les seves pulsions. Com a home, en cap moment m'he sentit incòmode. I m'ha quedat clar que els que les envoltaven no van estar a l'altura. No van saber apreciar-les com es mereixien. Estem davant d'un llibre de ficció punyent, reivindicatiu, crític i amb el sentit d'humor necessari per explicar l'altra transició, la de les dones. Dels homes ja se n'ha parlat massa. Té un estil àgil, analític i és ple de colors i de sabors. Va ser un dels més venuts per aquest últim Sant Jordi. Molt necessari.
"Història viva del seu temps, la Lali. Testimoni privilegiat del progrés. Del nou confort, del nou benestar: del nou consum. De la vida moderna, tu, que ja era hora que elles també tastessin el gust de la contemporaneïtat, que ja l’ha palmat el podrit del Franco, que ja no hi ha crisi del petroli, que s’ha acabat la guerra del Vietnam, que l’ONU acaba de declarar l’Any Internacional de la Dona. I una efemèride més, encara: el primer fill de la Lali arriba al món el mateix any que arriben les primeres calça-gasses d’un sol ús. Beneïts dodotis! ¡Ni gota ni gota!".
@Jordi_Sanuy
dijous, de maig 04, 2023
Tot Messi i més (Jordi Puntí)
dimecres, de maig 03, 2023
En guerra (Enric Calpena)
dilluns, de maig 01, 2023
Ciudad de los sueños (Don Winslow)
"Ciudad de los sueños" es la segunda entrega de la trilogía de Don Winslow (Nueva York, 1953) sobre la mafia de finales del siglo XX. Llega después de "Ciudad en llamas" y es igual o todavía más adictiva. El libro tiene 381 páginas, está traducido al castellano por Victoria Horrillo Ledesma y publicado por Harper Collins. El irlandés Danny Ryan vuelve a ser el protagonista central, acompañado por su hijo y por su padre.
Ryan, un antihéroe de manual, perdió la guerra contra los italianos en Providence y se ha dado a la fuga. Con su mujer muerta, quiere poner a salvo al pequeño Ian. Cuando antes mejor. Está claro que los Moretti no van a perdonarlo. También lo busca la policía y el FBI. Ahora migra hacia California, donde quiere empezar una nueva vida. Danny no se considera una mala persona. Solo ha matado para defenderse. Cuando era estrictamente necesario. Todo parece estar tranquilo hasta que Hollywood empieza a rodar una película basada en su pasado. Llegado este momento, la situación se complica y el irlandés empieza a reconstruir su imperio delictivo. Los Federales, con quien al final llega a un acuerdo, le da el empujón definitivo.
Una vez más, Winslow nos habla de lealtad, traición, honor y corrupción, que empieza a gestarse en los mismísimos pasillos del poder de Washington. Nadie está libre de culpa. También hay sitio para el amor. En el momento menos pensado, Danny se enamora de una estrella de cine que, como él, arrastra un pasado turbio. Y claro, para ambos es muy difícil, por no decir imposible, empezar de cero. "Ciudad de los sueños", en la que se cita una cuantas veces la "Eneida" de Virgilio, es un libro con mucho diálogo. Este recurso narrativo le da agilidad y mucho ritmo. Todo es muy visual, con unos personajes que parecen vivir para vengarse. Nadie está a salvo, por muy lejos que se marche. El conflicto entre facciones rivales es apasionante. Con ganas de saber cómo acabará todo.
Winslow también es el autor de la sensacional trilogía sobre el narcotráfico ("El poder del perro", "El cártel" y "La frontera"), con el agente de la DEA Art Keller -personaje catedralicio- al mando de las operaciones.
"La del Pacífico es una costa crepuscular.
El sol no sale sobre este océano, pero aun y así Danny Ryan se levanta al amanecer para ver como cambian el cielo y el agua a medida que las nubes cobran forma, se hace visible el mar y aparece el horizonte.
Es su hora favorita del día.
Las madrugadas son casi un ritual. Se levanta, enciende la tetera eléctrica y se lava los dientes mientras el agua se calienta. Luego vuelve a la cocinita, se prepara una taza de café instantáneo y se la bebe mientras se pone unos vaqueros y una sudadera con capucha. Mete la pistola en el bolsillo de la sudadera, sale de la caravana y cruza la carretera de la costa del Pacífico hasta la playa de Capistrano, donde se queda contemplando el amanecer".
@Jordi_Sanuy
dimarts, d’abril 25, 2023
El ladrón de veranos (María Soto)
dimecres, d’abril 19, 2023
El quebrantahuesos (Blas Ruiz Grau)
El pare d'en Nicolás també era policia. Està jubilat i deprimit. La mare té un caràcter de por. Sempre que és possible carrega contra el seu fill. I ho fa sense compassió. Va marxar de casa quan tenia divuit anys. Ha tornat ben poques vegades a aquest petit poble de la serra madrilenya. Volia allunyar-se de tot, de tothom i, especialment, de l'ombra del germà mor, l'altre policia de la família. No es va acomiadar de la seva parella, la Irene, que ara és guàrdia civil, ni de la seva colla d'amics. Ara, un violent assassinat el fa tornar de manera inesperada als llocs que el van veure néixer i créixer. És expert en psicòpates i creu que pot ajudar a tancar el cas abans que no hi hagi moltes més desgràcies. Això sí, tothom el mira amb recel. No li han perdonat la seva fugida cap endavant.
"El quebrantahuesos" és un llibre trepidant. Sempre hi passen moltes coses, impedint que el lector abaixi la guàrdia. Blas Ruiz treballa molt bé als protagonistes principals, mostrant-nos els seus problemes del dia a dia i, sobretot, les pors interiors que els corquen per dins. Mentre Nicolás busca un assassí de carn i ossos, els veïns de Caedes aposten per una criatura llegendària, el 'Quebrantahuesos'. Segons sembla, acaba amb la vida de diverses dones de la localitat cada quaranta anys. Sense aturador i sense deixar pistes. Una llegenda o una realitat? L'enfrontament entre la policia nacional i la guàrdia civil per portar el cas, amb en Nicolás a un costat i la Irene a l'altre, també m'ha semblat molt interessant. La novel·la és visual, entretinguda i manté l'emoció fins a l'última pàgina.
"La psicopatía se puede heredar. No es común, claro, pero debemos tener en cuenta que para que exista el psicópata se deben cumplir unos factores biológicos y sociales. Siempre lo digo: el psicópata se nace y se hace. La predisposición biológica es fundamental, existe una serie de factores físicos aquí -se tocó la cabeza-, en nuestro cerebro, que digamos que allanan el camino hacia este trastorno. Y después entra lo social. Lo que se vive de niño, los traumas, las relaciones personales... Todo cuenta para crear ese cóctel explosivo. Sin estos dos ingredientes no es posible. Si no, imaginen la de niños maltratados y en unas circunstancias desfavorables que hay. Habría tanto psicópata por ahí que daría auténtico miedo".
@Jordi_Sanuy
dimarts, d’abril 18, 2023
En la piscina (Julie Otsuka)
El llibre té cinc parts molt diferenciades. En la primera, "La piscina subterránea", hi ha algú que ens explica com és el dia a dia d'un grup de nedadors. A l'aigua hi troben l'equilibri que els falta quan són a la superfície i han d'afrontar la realitat. En remull, tot està més o menys bé. Hi ha unes normes i tothom les compleix. Tot es complica a la segona part, "La grieta". Una petita esquerda al fons de la piscina provoca que els dubtes i la incertesa trenqui la monotonia (volguda) dels nedadors i de les nedadores. Una d'elles és l'Alice, que està perdent la memòria a poc a poc. A "Diem perdidi" algú ens explica que recorda i que no recorda la dona, en una enumeració llarga i detallada. Li han fugit moltes coses importants del cap, però per sort n'ha pogut retenir d'altres.
"Belavista" és la part més dura i realista de la novel·la. De la manera més directa possible (i diria que cruel) li expliquen a l'Alice que l'ingressen en una residència i que no en sortirà mai més. Fins que arribi el final. Ha d'intentar molestar el mínim possible. Si l'han portada és perquè els seus familiars ja no podien cuidar-la bé i no hi ha marxa enrere. Finalment, a "Euroneuro", l'autora reflexiona com va arribar l'Alice a la situació actual i, si d'alguna manera, la seva filla ho hauria pogut evitar. En resum, bonica història d'amor que commou i t'obliga a fer-te preguntes difícils de contestar. Tot té data de caducitat i és bo fer-se la idea com abans millor. Gaudir del present i esperar que el futur no sigui excessivament cruel.
"Allí arriba hay incendios incontrolados, alarmas por contaminación, sequías colosales, atascos de papel en las impresoras, huelgas de profesores, insurrecciones, días de calor abrasador que parecen inacabables («“Cúpula de calor” extremo suspendida permanentemente sobre la Costa Oeste»), pero aquí abajo, en la piscina, siempre tenemos una agradable temperatura de veintisiete grados. La humedad es del sesenta y cinco por ciento. Hay buena visibilidad. Las calles están tranquilas y cuidadas. Aunque limitado, el horario satisface nuestras necesidades".
@Jordi_Sanuy
dijous, d’abril 06, 2023
Carta a la reina d'Anglaterra (Vicenç Pagès Jordà)
dimarts, d’abril 04, 2023
Malart (Aro Sáinz de la Maza)
divendres, de març 31, 2023
El cuco de cristal (Javier Castillo)
dijous, de març 30, 2023
Eclipsi (Jo Nesbø)
Vidu i carregat de culpes, ara Hole viu a Los Angeles. El seu únic objectiu és buidar un got darrere d'un altre i destrossar-se el fetge com més aviat millor. Igual que la Lucille, una vella glòria del cinema amenaçada de mort. Deu molts diners i no sap d'on treure'ls. Després que els dolents l'atrapin, en Harry es veu obligat a acceptar una feina a Oslo. En condicions normals, segur que l'hauria rebutjada. Si abans de deu dies no paga, ja pot acomiadar-se de la seva amiga de beures. Hi ha dues noies desaparegudes i tot sembla indicar que el culpable podria ser Markus Roed, un magnat amb un munt de secrets inconfessables. És ell qui el contracta, i no la Policia. Si aconsegueix descobrir el culpable, li pagarà una indecent quantitat de diners. I podrà salvar la Lucille. Tot quadra.
Algunes de les seves excompanyes al cos, amb la Katrine Bratt i l'Alexandra Sturdza al capdavant, celebren el retorn de Hole a Noruega. Al seu costat, encara que sigui jugant en 'equips' diferents, serà més fàcil trobar l'assassí. És fred, calculador i té un pla certament estrany (i molt desagradable) per arribar als seus objectius. Va tenir una infantesa molt dura i està encegat per fer pagar el culpable. Com en totes les novel·les de Nesbo, la tensió i el misteri es mantenen fins al final. Deixa pistes obertes perquè el lector sospiti de tothom, resolent el cas in extremis. Un cop més, la periodista Mona Daa ho segueix tot de ben a prop, intentant no perdre's cap detall. Sang, fetge i molt d'alcohol. Hole en estat pur.
"La Katrine va mirar al voltant. Els tècnics de la Científica vestits de blanc es movien com fantasmes silenciosos entre els arbres i projectaven ombres esgarrifoses cada cop que es disparaven els flaixos de les seves càmeres. Aquell bosc era gran. Bàsicament, la zona boscosa d’Østmarka continuava quilòmetre rere quilòmetre fins a Suècia. El cadàver l’havia trobat un home que feia fúting. En concret, el seu gos, que anava sense corretja i havia sortit del caminet de grava estret i s’havia endinsat al bosc. Ja era fosc i aquell home, que corria amb una llanterna frontal, havia seguit el gos, cridant-lo, i al final l’havia trobat remenant la cua al costat del cadàver. Bé, allò de remenar la cua no s’esmentava enlloc, però la Katrine s’imaginava que havia anat així".
"Headhunters""El lleopard"
"La set"
"Macbeth"
"L’hereu"
"Ganivet"
"Sang a la neu"
"Sol de sang"
"El regne"
"L'home de la gelosia"
dimarts, de març 28, 2023
Penediments (Andrea Mayo)
L'Andrea/personatge va fer la seva primera aparició en el relat "La carta perdida de Andrea Mayo", que formava part de l'antologia "Cuentos de amigas". "Penediments" és la seva segona obra com a escriptora, després de "La planta carnívora", on ja mostrava la seva prosa descarnada. Està publicada per Navona i té 177 pàgines. Curta i intensa. Incendiària. En la primera part, l'Andrea ens porta cap a Nagasaki, al Japó, a través d'aquest misteriós títol: "32º 37' 40'' N 129º 44' 18E". Alguna cosa ha de tenir de la Flavia, ¿no? És una història de supervivència enmig del no-res. L'autora també medita sobre el perdó; i critica, a través de reflexions bíbliques, que no es busquin alternatives quan apareixen els problemes. Com la mosca que xoca constantment contra el vidre sense rebel·lar-se.
Faulkner, Einstein i Mark Twain vivint junts en el present. Marxaries amb ells al futur? Què és millor gaudir de l'avui o que potser el perdis pensant en un demà vaporós? Si tingués una oportunitat, faria les coses diferents l'Eleanor Roosevelt? Deixaria clara la seva sexualitat? El llibre també inclou la història d'una mare i una filla que discuteixen obertament sobre la maternitat; i la d'una parella que té massa secrets, culpes i vicis adquirits per poder avançar. "Assaig d'un funeral", presentat com una obra de teatre, amb molta mala llet i un pèl d'humor negre, tanca aquests "Penediments", definits com a "alteracions en un quadre que manifesten l'error o el canvi d'idea sobre allò que l'artista estava pintant". De savis és rectificar.
"Ella ensopega contra els finestrals. No veu el vidre. O es creu capaç de traspassar-lo. No n'entén l'existència i no li serviria de res fer-ho. Cada cop que topa amb el vidre se sent un cop sec i cessa el brunzit. Només uns instants. És una d'aquelles mosques grans, d'ulls prominents que, pel que sembla, no veuen res, d'aquelles pesades, es diria que matussera. Reprèn el vol i una altra vegada el mateix.
Jo estic llegint l'Antic Testament. Noè devia decidir incloure una parella de mosques entre les espècies salvades. Això penso. M'aixeco a obrir-li la porta. Cap allà, li dic. No se n'assabenta. Hi ha una sortida i no la fa servir. Com vulguis. Impressiona veure un ésser obstinat en una idea que no funciona. Que no funcionarà. Torno a la butaca per continuar amb la lectura".
@Jordi_Sanuy
dissabte, de març 18, 2023
Allegro con fuoco (Jair Dominguez)
És ficció i, per tant, tot està permès i tot és possible. En Kilian Prats és l'últim enfant terrible del cinema català. La llista de damnificats del director és interminable, començant pels mitjans públics i el cinema català. Personalitza en Alcarràs, Albert Serra, Joan Ollé i Joel Joan i, sobretot, s'acarnissa amb els funcionaris de la televisió on està fent la seva pel·lícula de detectius. "Aquesta gent m'està xuclant l'ànima i no porto ni una setmana aquí". Les productores privades haurien de menjar a les seves mans, però és ell qui acaba deglutint del sector públic. Amb molts peatges. Renunciant d'una cosa darrere de l'altra. "Podríem posar-hi un negre. Un negre i un maricon, i així l'escena ja em quadraria més", li diu Herr Produktor. Ni el títol li deixen escollir.
En Kilian se sent ofegat per la burocràcia. Per a ell, demanar un puto cafè s'acaba convertint en una odissea. Per aconseguir coses importants segur que es necessiten anys i panys. Papers, més papers, problemes constants i treballadors desmotivats i sense esma. Resant perquè arribi la jubilació. Una colla d'incompetents en majúscules. "Allegro con fuoco" és àgil, visual i enganxa. En Jair porta la seva paròdia al límit. I ho fa de manera despietada. A la pàgina 101, quan parla de la música que li fan posar al director en una escena, no podia parar de riure. Surrealisme en estat pur. Un crac aquest Kidd Keo, que es veu que és un conegut cantant valencià de trap en anglès i castellà. Per cert, auteur Prats, si estrenes "Operació Budapest", avisa. No me la perdria per res del món.
"-Quina demagògia? Ets tu el que diu que la gent no entendrà les meves pel·lícules. Escolta’m, som al segle xxi, la gent ja no s’espanta quan veu una locomotora anant cap a la càmera. La gent està preparada per entendre trames complexes. La gent va entendre Tenet.La camarera (Nita Prose)
En absència dels seus pares, la Molly ha estat criada per la seva àvia, la Gran, el seu únic referent a la vida. Parla amb frases fetes com "lo bueno se hace esperar", "Si te gusta tu trabajo, no trabajarás ni un solo día de tu vida" o "El trabajo de una camarera nunca termina". Camarera d'habitacions, de deixar-ho tot net i polit, no de menjador. I és la millor. Metòdica en la feina, però complicada en el tracte social. Es pren les coses al peu de la lletra, sense adonar-se de segones intencions ni de missatges subliminars. Té una vida més o menys controlada, fins que troba mort a un dels hostes, el senyor Charles Black, un magnat immobiliari dels grans. En aquest precís instant, la seva vida fa un tomb i comencen els problemes.
La Molly fa de narradora i ens ho explica tot en primera persona. A la sema manera -i amb més entrebancs dels esperats- intentarà demostrar que no té res a veure amb la mort d'en Black. La seva bona relació amb la segona dona del magnat, la Giselle, se li gira en contra i haurà de fer el que sigui necessari per netejar el seu nom. És una novel·la negra fresca i sense grans crims ni 'focs artificials' per adornar-los. Tot és casolà, amb personatges de carn i ossos i situacions creïbles. Salvant les distàncies, m'ha recordat les històries que escrivia Agatha Christie o que protagonitzava Colombo. Del detectiu de la gavardina. la Molly n'era fan incondicional. Ritme, humor i misteri. Un 'qui és qui' encantador.
"Soy tu camarera. Soy la que limpia tu habitación de hotel, la que entra como un fantasma mientras tú estás por ahí, deambulando todo el día, sin realmente preocuparte por el desorden que has dejado atrás o por lo que yo pueda encontrarme una vez que te has marchado.