diumenge, de gener 29, 2023
El hombre del laberinto (Donato Carrisi)
Sol de nit (Emma Martí)
dimecres, de gener 18, 2023
Indira (Santiago Díaz)
Del argumento no voy a explicar nada que no esté en la contraportada. Hay que ir descubriendo las cosas paso a paso para poder digerirlas convenientemente. El personaje de la inspectora Indira Ramos me sigue entusiasmando. Arrastra un trastorno obsesivo-compulsivo desde que cayó en una fosa séptica. Esta vez, con la que se le viene encima, su fobia a los microbios se convierte en un mal menor. Junto al inspector Iván Moreno -continúa su historia de amor y odio- tendrá que enfrentarse a algo de índole personal que puede acabar con su cordura para siempre. Pero más allá de esta búsqueda a contrarreloj, los policías investigan el hallazgo de varios cadáveres en un solar en construcción. Habrá que indagar su pasado para saber si se conocían entre ellos...
Entre los personajes 'secundarios' aparece con mucha fuerza Jotadé, un oficial gitano de métodos poco ortodoxos pero muy efectivos. Le veo un largo recorrido. Poco después de entrar en el equipo de Indira se da cuenta de que su compañera Lucía Navarro no es trigo limpio. Sin hacer demasiado ruido, intentará saber qué es aquello que esconde y que no le deja vivir. De hecho, él también tiene varios muertos en el armario. El futuro presidente de gobierno y la actriz que ya ha vivido sus mejores días -que coinciden en una de las tramas secundarias- también están muy bien dibujados. Santiago Díaz es el nuevo mago de la novela negra. Como dice Mikel Santiago en la portada de Indira, "escribe a navajazos. Espectacular. Imprescindible para los fans del noir". Pues eso. Ya desde "Talión", añadiría yo!
"Cuando en mitad de una boda las puertas de la iglesia se abren de par en par, la gente sabe que solo puede ser alguien con ganas de hacerlo saltar todo por los aires. Si tienen algo que ocultar, los novios suelen temerse lo peor, y la inspectora Indira Ramos fue de las que aguantó la respiración con los ojos cerrados mientras el novio, los testigos, el cura y los invitados se giraban sobresaltados. Aunque tenía claro que quería a Alejandro Rivero, en el fondo deseaba ver aparecer al inspector Iván Moreno, de quien, por mucho que intentase ocultárselo tanto a los demás como a sí misma, seguía enamorada...".
@Jordi_Sanuy
divendres, de gener 13, 2023
Mentre la neu sigui blanca (Jordi Boixadós)
L'Einar, que té quaranta anys, va néixer i viu en una petita localitat al nord de Suècia. En Pere, que és el seu pare, va marxar de Catalunya de ben jove i no hi ha tornat mai més. Ni ganes. Continua sense explicar-li els motius de la seva fugida aferrissada. Tema tabú. Fins que un dia l'home està disposat a sincerar-se. Això sí, ho farà a la seva manera. Té previst obrir-se de viu en viu a la muntanya, concretament al Padjelantaleden. Ja van anar-hi plegats l'any 1996. Hi té un bon record. Però molts cops les coses no surten com es planifiquen d'antuvi i l'hereu es veu obligat a viatjar al país del progenitor per descobrir els seus orígens en primera persona. Sense cap protecció. I no ho tindrà gens fàcil.
És difícil classificar "Mentre la neu sigui blanca" perquè funciona com a llibre d'aventures, com a novel·la negra -amb fets luctuosos inclosos- i també com a memoràndum de viatges per la Catalunya rural, amb masies abandonades i pobles que creixen a càmera lenta. Embolcalla la història amb una banda sonora de cançons sami, amb Marie Boine al capdavant. Boixadós fa un gran retrat de personatges. Són propers i tenen moltes capes de profunditat. Més enllà dels dos principals em quedo amb en Josep, que no puc explicar qui és. Em va robar el cor des del primer moment. Diu un munt de coses sense ni tan sols obrir la boca. L'autor ens ho conta tot amb un llenguatge planer i sense presses, camí d'un final emotiu i amb una gran càrrega de profunditat. De vegades no es tracta de preocupar-se. N'hi ha prou amb ocupar-se...
"L’Einar va aturar el trepant a mig moviment, el va deixar repenjat en el gel i es va quedar contemplant el petit solc circular que havia començat a marcar un segon abans. L’Einar va aturar el trepant a mig moviment, el va deixar repenjat en el gel i es va quedar contemplant el petit solc circular que havia començat a marcar un segon abans. Feia deu anys, o potser més, que ja no preguntava al pare per què havia marxat del seu poble i per què no hi havia tornat mai, i l’última cosa que ara esperava era que l’home, dret al seu costat sobre el gel, acompanyat del Bruce, li digués que sí, que l’hi explicaria, com si aquells deu anys no haguessin passat i ell acabés de fer-li la pregunta".
@Jordi_Sanuy
dissabte, de desembre 31, 2022
Tractat d'anatomia (Òscar Palazón)
El primer que vull dir és que és un llibre que s'ha de llegir amb molta atenció i que crec que es pot interpretar de moltes maneres. Els capítols o entrades, que no estan titulats ni numerats, són molt curts. La majoria no passen de la pàgina i mitja. Però contenen moltíssima informació. El narrador forma part d'un grup de persones que estan tancades en algun lloc. No sabem qui són ni on són. El que tenim clar és que estan sotmeses als 'homes de blanc', que són els encarregats de l'ordre. Aventurant-me una mica, a mi m'ha fet la sensació que es podria tractar d'un psiquiàtric, amb els pacients i els infermers. Hi veig un lloc físic, però no descartaria que el que ens expliquen passi només dins del cap del narrador, i que siguin imaginacions seves. Està molt obert...
En un psiquiàtric o a dins d'un cap, tot té un cert ordre. D'una manera o altra, l'autor també ens parla de la gestió de la memòria, que potser ens fa més trampes de les que ens pesem. És selectiva i modela les coses que hem viscut amb el pas del temps. És allò del conegut efecte mirall i de preguntar-se quin dels dos costats és el real. A les pàgines d'aquest curiós "Tractat d'anatomia" -un títol metàfora- hi trobem incendis -reals o no-, cicatrius (moltes cicatrius) i ocells per donar i per vendre. L'Òscar és aficionat a l'ornitologia i sempre són presents en la seva obra. Aquí n'hi ha de moltes espècies i moren en un dels patis del psiquiàtric (?). Ocells que, en aquest cas, podrien ser els avantpassats morts dels interns. Un llibre per rellegir i reflexionar. Cada capítol és una petita joia jeroglífica.
"Acatem les decisions dels homes de blanc de la mateixa manera que acataríem el diagnòstic d'un metge, en silenci i acotant el cap. Qui gosaria posar en qüestió el punt de vista d'algú que ha esmerçat anys de la seva vida a estudiar un àmbit de coneixement fins a esdevenir-ne un expert? Què podríem argumentar nosaltres, pobres desgraciats, si no en tenim ni idea? No trobaríem el moment ni les paraules per replicar-los. I, en el cas de veure'ns amb cor d'intervenir-hi, els nostres raonaments no serien prou sòlids. S'ensorrarien tot just començar. Fracassarien en l'intent de demostrar, per exemple, que les aus aprenen a volar dins de l'ou"
@Jordi_Sanuy
dijous, de desembre 29, 2022
Llibres llegits 2022 (101)
2-. Acaçar la boira (Ferran Sáez Mateu)
3-. Això no es diu (Alejandro Palomas)
4-. Al llac (Maria Barbal)
5-. Alma (Juan Yanni)
6-. Apocalipsis bebé (Despentes)
7-. Arena negra (Cristina Cassar Scalia)
8-. Astillas en la piel (César Pérez Gellida)
9-. Benvolguda (Empar Moliner)
10-. Cicatriz (Juan Gómez-Jurado)
11-. Cielo azul (Daria Bignardi)
12-. Cinco inviernos (Olga Merino)
13-. Ciudad en llamas (Don Winslow)
14-. Com vas perdre el braç, Balchowsky? (Toni Orensanz)
15-. Constel·lacions (Blanca Busquets)
16-. Cruïlles (Jonathan Franzen)
17-. Cuando Ellie se fue (Lisa Jewell)
18-. Cuina per a famílies estressades (Eva Olivares)
19-. Desconeguts en un tren (Patricia Highsmith)
20-. Dientes rojos (Jesús Cañadas)
21-. Doble vida (Àngels Bassa i Salvador Macip)
22-. El camino del fuego (Maria Oruña)
23-. El cant del cigne (Núria Pradas)
24-. El caso Alaska Sanders (Joël Dicker)
25-. El fabricant de records (Martí Gironell)
26-. El final de l'idi·li (Graham Greene)
27-. El libro del sepulturero (Oliver Pötzsch)
28-. El llarg silenci dels botxins (Alfons Cama i Saballs)
29-. El món es torna senzill (Laura Gost)
30-. El paciente (Juan Gómez-Jurado)
31-. El paradís no era això (Marta Batallé)
32-. El silbido del arquero (Irene Vallejo)
33-. El silenci dels altres (Pere Francesch Rom)
34-. El último oso (Hannah Gold)
35-. El usurpador (Jorn Lier Horst)
36-. El vincle més fort (Kent Haruf)
37-. Elles competeixen (Anna Ballbona)
38-. Els nens són els reis (Delphine de Vigan)
39-. Entre los muertos (Mikel Santiago)
40-. Esperando al diluvio (Dolores Redondo)
41-. Galerna (Peru Cámara)
42-. Gambada a gambada. L'alegria de córrer (Miquel Pucurull)
43-. Jo, que no he conegut els homes (Jacqueline Harpman)
44-. Junil a la terra dels bàrbars (Joan-Lluís Lluís)
45-. Kuala Lumpur (Carles Casajuana)
46-. L'alquímia de la vida (Coia Valls)
47-. L'home de la gelosia (Jo Nesbø)
48-. L'instant abans de l'impacte (Glòria de Castro)
49-. L'últim agost a Barcelona (Anna Gurguí)
50-. La bestia (Carmen Mola)
51-. La doncella guerrera (Teresa Sagrera)
52-. La filla del vent (Jordi Agut)
53-. La forastera (Olga Merino)
54-. La gran serp (Pierre Lemaitre)
55-. La ladrona de huesos (Manel Loureiro)
56-. La letra con sangre (Saul Black)
57-. La mala dona (Marc Pastor)
58-. La mare que em va parir! (Ninamarina)
59-. La mentida més bonica (Francesc Serés)
60-. La nena que estimava la Mare de Déu (Toñy Castillo Meléndez)
61-. La playa de los ahogados (Domingo Villar)
62-. La vida elàstica (Dani Vilaró)
63-. La vida secreta de la Sylvia Nolan (Núria Pradas)
64-. Las madres (Carmen Mola)
65-. Las otras niñas (Santiago Díaz)
66-. Las palabras justas (Milena Busquets)
67-. Las puertas de Atenas (Conn Iggulden)
68-. Las últimes paraules (Santiago H. Amigorena)
69-. Les altres mares (Laia Aguilar)
70-. Les altures (Sebastià Portell)
71. Liquideu Einstein (Andreu González)
72-. Llaços de sang (Teresa Sagrera i Ramon Gasch)
73-. Lluita pel que vols i estima el que tens (Pau Capell)
74-. Love song (Carlos Zanón)
75-. Mamut (Eva Baltasar)
76-. Mater (Martí Domínguez)
77-. Morir-ne disset (Sergi Belbel)
78-. Musclos per sopar (Birgit Vanderbeke)
79-. Nabil Robapinyes (Alfons Cama i Saballs i Montse Buñuel Oller)
80-. Nos crecen los enanos (César Pérez Gellida)
81-. Nuestra parte de noche (Mariana Enríquez)
82-. Número dos (David Foenkinos)
83-. Obra maestra (Juan Tallón)
84-. Obscuritas (David Lagercrantz)
85-. Punt cec (Paula Hawkins)
86-. Qatar. Sangre, dinero y fútbol (Fonsi Loaiza)
87-. Quan s'esborren les paraules (Rafel Nadal)
88-. Quatre qüestions d'amor (Joan F. Mira)
89-. Ràbia (Sebastià Alzamora)
90-. Seixanta contes (Dino Buzzati)
91-. Soc un boomer (Rafael Vallbona)
92-. Talión (Santiago Díaz)
93-. Tanit i les guerres púniques (Xarim Aresté)
94-. Teoria de la resta (Flavia Company)
95-. Terres Mortes (Núria Bendicho Giró)
96-. Todo arde (Juan Gómez-Jurado)
97-. Tots els mecanismes (Melcior Comes)
98-. Tractat d'anatomia (Òscar Palazón)
99-. Tren a Maratea (Vicenç Villatoro)
100-. Una família (Toni Sala)
101-. Unsex me! (Jaume Ferrer)
La nena que estimava a la Mare de Déu (Toñy Castillo Meléndez)
Quatre qüestions d'amor (Joan F. Mira)
L'abadessa del convent de Santa Clara, de Castelló d'Empúries, rep un regal inesperat, una bíblia rimada. I mentre llegeix, recorda. Entre altres coses, li ve al cap la figura del seu marit difunt, el comte Ponç, jutjat per sodomia. Fa la sensació, que a ella ja li anava bé que no li toqués ni un pèl i s'entretingués amb una corrua d'homes, que no sabien com treure-se'l de sobre. En la segona història, totes estan lligades per la força misteriosa de l'amor, se'ns parla d'un bellíssim sepulcre de mabre que hi ha a València i dels seus ocupants, que quan eren vius van patir de valent per estar junts: el marquès Don Rodrigo Hurtado de Mendoza i la marquesa María de Fonseca. Van haver d'esquivar un munt d'obstacles col·locats de manera maliciosa.
La tercera qüestió d'amor és la que més m'ha agradat. Els seus protagonistes són un militar, el tinent Manuel Bustillos, que va fugir amb una monja escapada d'un convent, Caterina Tarongí. Els fets van passar a la Mallorca del segle XVIII. Es van embarcar tots dos a la recerca d'una nova vida, però no se'n van sortir. I qui la fa, la paga. Tanca el llibre l'aventura de dos joves amants barcelonins que escapen de tot i tothom per poder-se casar en una església de Lisboa, un casament que va revolucionar la premsa portuguesa dels anys cinquanta. Mira ens ho relata tot amb una passió inusitada. És com si ho estiguéssim vivint en primera persona. Quatre històries que t'atrapen des d'un inici i no et deixen escapar. Rodones.
"Si el dia que Marquesa de Cabrera va rebre la Bíblia rimada era efectivament per la primavera de 1325, i no un any o dos abans o després, podem suposar que el prior dels dominicans li la va enviar, amb els versos de la dedicatòria, com un obsequi molt especial pel seu aniversari, setanta anys, però no era una monja velleta i pansida, era una dama amb la cara cenyida per la toca de lli gairebé sense arrugues, ni la pell ni la toca, i continuava usant, discretament, les pomades que sempre li havia preparat l’apotecari seguint la fórmula del metge Benet Bonafé, jueu de Besalú, una fórmula que si no era màgica s’hi devia acostar bastant, vist el resultat miraculós en la pell femenina..."
@Jordi_Sanuy
dimecres, de desembre 28, 2022
Acaçar la boira (Ferran Sáez Mateu)
Liquideu Einstein (Andreu González)
Einstein era una figura mundial per les seves avançades teories de la física moderna. Però no era estimat ni reconegut per tothom. A Alemanya, per exemple, no veien de bon ull que un jueu pacifista fos el seu científic estrella. I es van plantejar eliminar-lo, aprofitant la seva estada a Barcelona. L'ideòleg del complot era Herman Ehrhardt, líder nacionalista alemany antirepublicà i antisemita. Va liderar una brigada que portava el seu nom. Però com passa en aquests casos, necessitava algú que fes la feina més fosca, per no embrutar-se les mans. L'escollit va ser l'Otto Guttman, que va perdre el seu pare a la guerra. Era jueu i tocava el violí, com el mateix Einstein. Vivia amb la seva mare i teníen gravíssims problemes per cobrir les necessitats bàsiques.
Alemanya estava ofegada per la derrota de la Primera Guerra Mundial i la pobresa i l'atur afectaven pràcticament a tothom. Era l'escenari perfecte per buscar un culpable i acusar-lo de tots els mals. I es va escollir als jueus com a ase dels cops. Les coses se'ls van complicar ràpidament, quasi sense adonar-se'n. "Liquideu Einstein" acaba convertint-se en una àgil novel·la de lladres i serenos, amb l'Otto perseguint l'Albert Einstein per una Barcelona que tampoc no passa pel seu millor moment. El jove Otto és un personatge que es fa estimar. Té molts dubtes i és fàcil d'enganyar, tot i que en el fons del seu cor té clar que és bo i què és dolent. El problema és que ja ha donat el braç a tòrcer i, quan s'ha arribat al límit, potser és complicat fer marxa enrere.
"Albert Einstein es va despertar ben d’hora i encara va mandrejar una mica al llit. A l’habitació del costat, la seva cosina Elsa també estava desperta. Les dues habitacions es comunicaven per una porta que es podia tancar amb baldó per qualsevol de les dues bandes. Aquella nit cap dels dos no s’havia tancat, però no era infreqüent que ell ho fes quan ho considerava oportú. Elsa entenia aquell costum com una necessitat del científic de concentrar-se en els seus treballs. De fet, a l’àtic del pis de Berlín Elsa hi tenia prohibit l’accés. Només de mala gana ell accedia que la dona de fer feines hi entrés de tant en tant".
@Jordi_Sanuy
dissabte, de desembre 24, 2022
dimecres, de desembre 21, 2022
Obscuritas (David Lagercrantz)
Des d'un primer moment en Rakke em va recordar l'insuperable Sherlock Holmes. Potser massa i tot. Té la mateixa intuïció, la mateixa capacitat de deducció i, també, la mateixa adicció a les drogues. Un calc. Per sort, en els agraïments l'autor se'n recorda de Sir Conan Doyle i del seu mestratge. En Rakke i la Vargas -cap dels dos passa pel seu millor moment- intenten esbrinar qui hi ha darrere de la mort d'un àrbitre de futbol. Inicialment, la policia deté el pare d'un jugador juvenil, que l'havia amenaçat per haver-se empassat un penal en un partit. Ho semblava, però no era el culpable. És per això que la nostra parella protagonista decideix investigar una mica més, a títol personal i corrent un munt de riscos.
Els fets passen als afores d'Estocolm, l'any 2003. Podríem parlar de novel·la negra -hi ha un assassinat i una investigació oberta- però el llibre va una mica més enllà. Retrata un conflicte internacional de grans dimensions, amb els talibans de l'Afganistan de protagonistes principals. Van matar músics i van destruir els seus instruments, sobretot als que s'havien format en les escoles de la Unió Soviètica. Què hi tindrà a veure en tot això l'àrbitre, Jamal Kabir? Talibans, la CIA, el ministeri d'Afers Exteriors de Suècia... tothom sap més del que explica. Tortures a presons, canvis d'identitat i traïcions omplen aquesta novel·la de la qual n'esperava una mica més. És àgil, amb molts diàlegs, però crec que m'hi ha faltat alguna cosa.
"Sens dubte, no era gens estrany que la direcció de la policia s’interessés pel cas. Potser l’assassinat en si era fruit d’un rampell de bogeria, una conseqüència d’anar borratxo. Però hi havia altres elements que feien que la investigació fos més complicada. La víctima, en Jamal Kabir, havia sigut àrbitre de futbol i havia fugit dels talibans des de l’Afganistan, i l’havien matat a cops de pedra després d’un partit de categoria juvenil al camp d’esports Grimsta IP. Era d’esperar que en Falkegren volgués estar pendent de tot. Va baixar a l’estació Solna Centrum i va continuar en direcció a la comissaria de l’avinguda de Sundbybergsvägen. Va pensar que avui, per fi, no s’estaria callada i diria en quins punts li semblava que fallava la investigació".
@Jordi_Sanuy
dimarts, de desembre 20, 2022
Cuina per a famílies estressades (Eva Olivares)
El primer qualificatiu que em ve al cap quan penso en aquest llibre és 'simpàtic'. L'Eva és bona comunicadora i ho deixa clar des del concentrat de brou inicial. Les receptes entren per la vista, amb unes fotografies molt boniques. Segons puc llegir en els agraïments, la 'culpable' és l'Astrid Torra. Els plats estan acompanyats d'una petita explicació i pels passos que cal seguir per cuinar-los. He provat de fer-ne un parell (el tàrtar de gambes i el pollastre arrebossat amb pinyons) i me n'he sortit. Els divideix en sis capítols: rebost, dia a dia, tardes de pluja (perfectes per cuinar amb l'ajuda dels més petits), convidar la família, sopar romàntic (artista convidat Martí Gironell) i esmorzars i berenars.
La de l'Eva és una aposta segura. Estalviar temps i esforços a la cuina per poder dedicar més temps a la família. Hi ha menges sense lactosa (el seu petitsuís), sense gluten (les galetes de cacau), per a esportistes intrèpids (les energy balls de cacau) i un munt per a vegetarians, com el cuscús de verdura. També ha pensat en els més carnívors (amb un llom a la sal espectacular) i en els que són més de peix, amb un carpaccio de pop que fa salivar de només mirar-lo. Així fins a quasi setanta propostes. Totes explicades amb un llenguatge planer i molt visual i un sentit de l'humor envejable. Un bon regal per aquestes festes de Nadal. Segur que molts ja coneixeu l'autora pel seu canal de YouTube, evacuinera, amb més de 22 mil seguidors.
"Si tanco els ulls i busco en la memòria records d’infància, els primers que em venen al cap tots tenen a veure amb la cuina. Les olors ens connecten amb moments molt especials i la cuina es converteix en l’epicentre de la vida familiar. Amb aquest llibre pretenc fer-vos arribar idees i receptes que he anat descobrint al llarg del temps, ja sigui pel blog o pel canal de YouTube, i que encaixen amb la meva vida familiar per tres motius: són fàcils de preparar, no requereixen ingredients complicats i el resultat és boníssim. Les receptes estan estructurades per capítols i la gran majoria són pensades per a 4 persones".
@Jordi_Sanuy
diumenge, de desembre 11, 2022
Esperando al diluvio (Dolores Redondo)
John Biblia és un assassí en sèrie escocès que mai no va ser identificat. Hauria matat tres dones a Glasgow. El cas encara és obert i fins i tot no es descarta que pugui estar viu. Aquest és el fet real. A partir d'aquí, Redondo, amb una imaginació desbordant, col·loca a l'inspector escocès Noah Scott Sherrington a Bilbao, darrere de la seva pista. Actua mogut per un pressentiment. Ho fa a títol personal, sense informar els seus superiors i posant en risc la poca salut que li queda, per culpa d'una miocardiopatia dilatada. Sis mesos, com a molt. En Noah va estar uns minuts mort, però van poder reanimar-lo a temps. L'aterra saber què hi ha a l'altre costat. Ho va veure -o sentir- i mai més no ho podrà oblidar.
El policia compta amb la col·laboració de l'ertzaintza Mikel Lizarso i d'en Rafa, un noi amb paràlisi cerebral. Això li permet a l'autora parlar de la creació de la policia integral del País Basc (1982) i de visibilitzar la feina que fan les associacions que es dediquen a l'atenció de les persones que pateixen aquesta malaltia. Un altre personatge clau és la Maite, separada i amb una filla. Porta un bar en el nucli antic de Bilbao. Ningú li ha de dir què ha de fer. Sap decidir per ella mateixa. La novel·la té la banda sonora de la ràdio que escolten els protagonistes, amb cançons com "Amor de hombre", de Mocedades; "Poker para un perdedor", de Tino Casal; o "Wouldn't It Be Good", de Nik Kershaw. De fet, cada capítol del llibre està titulat amb una estrofa d'aquest famós himne.
DOCTORA ELIZONDO
En Noah necessita explicar tot el que està vivint i decideix visitar la doctora Elizondo, que té el despatx en el mateix edifici on hi ha la pensió on està instal·lat. No sé si el cognom és un homenatge al poble on vivia Amaia Salazar (la inspectora de la trilogia del Baztán) o a la Milen Elizondo, supervivent de l'esfondrament del Casino de Bermeo. L'últim que vull dir, pensant en John Biblia, és que, si ens basem en la novel·la, la seva infantesa el va marcar per sempre més. No va saber sobreposar-se al control de les dones de la seva família i ho van pagar un munt d'innocents. "Esperando el diluvio" és un llibre que ens ho explica tot sense presses i a on no hi falta res: assassinats, amor, companyonia i un diluvi sense precedents. Sensacional.
"Todos vamos a morir, Noah, y siempre nos parecerá pronto. Si un año antes nos revelasen cuándo va a suceder, inevitablemente tendríamos la sensación de que se nos ha escapado el tiempo. Lo que quiero decir es que pudiste haber muerto en el lago la otras noche, pero no fue así. He visto morir a mucha gente, jóvenes con toda la vida por delante y ancianos que se suponía que ya lo habían hecho todo, y en el último instante todos se agarran a la vida desesperadamente. El único secreto de esta vida es vivir hasta el último segundo, Noah. Aprovecha tu tiempo".
ELS ALTRES LLIBRES DE L'AUTORA:
"Los privilegios del ángel""La cara nord del cor"
"Todo esto te daré"
"Ofrenda a la tormenta"
"Legado en los huesos"
"El guardià invisible"
dimecres, de desembre 07, 2022
Cinco inviernos (Olga Merino)
dimarts, de desembre 06, 2022
Lluita pel que vols i estima el que tens (Pau Capell)
Actitud i equilibri emocional, amb el suport incondicional de la família. Aquestes podrien ser algunes de les claus de l'èxit d'en Pau. Els seus pares i els seus germans l'acompanyen sempre que poden. L'animen als avituallaments i li faciliten les coses. Ell, que és enginyer, té les idees clares. Assegura que les curses comencen molt abans de córrer-les. Deixa poques coses a la improvisació. En Pau agraeix que pugui estar en contacte amb els seus fans gràcies a les xarxes socials. Aquestes també li han permès conèixer a algun dels seus ídols, com l'excapità del Barça, Carles Puyol. Explica que quan va guanyar la UMTB es va central totalment en els entrenaments i va descuidar altres coses. Va costar-li la parella que tenia llavors.
Un altre punt negre de la seva prolífica carrera esportiva és quan el van haver d'operar. Van ser mesos complicats, però va recuperar-se bé i va tornar a competir amb el seu nivell habitual. En la part final del llibre explica alguns dels projectes esportius que ha portat a terme, com el Run For The Artic, 250 quilòmetres corrent per la zona més extrema de Noruega, a temperatures de fins a 30 graus sota zero. "Lluita pel que vols i estima el que tens" resumeix la filosofia de Capell i relata un munt d'anècdotes molt interessants. També inclou unes quantes fotografies i escrits de la seva família i del seu equip, amb la seva entrenadora (Laura Díez), l'especialista en nutrició esportiva (Anna Grífols) i l'especialista en Medicina esportiva (Daniel Brotons) al capdavant. Diuen meravelles d'ell.
"L’ésser humà és racional, però molts cops no sabem valorar prou les paraules que diem, o simplement no arribem a entendre’n el significat real. Des de sempre he sigut una persona analítica en diferents aspectes de la meva vida, i pel que fa a les paraules també. M’agrada posar l’exemple d’una de les expressions amb més potència del nostre vocabulari: t’estimo. Aquestes senzilles paraules, segons com es pronunciïn, tenen molts significats, i en la nostra llengua, la catalana, sonen molt bé. És possible que les noves tecnologies, i sobretot els missatges instantanis de mòbil, com el WhatsApp, facin que es perdi la importància del so i, per tant, també el valor que podem donar al so de les paraules".
@Jordi_Sanuy
dissabte, de desembre 03, 2022
Gambada a gambada. L'alegria de córrer (Miquel Pucurull)
dimecres, de novembre 30, 2022
Això no es diu (Alejandro Palomas)
Somiava a deixar un món millor del que va trobar en arribar, i va camí d'aconseguir-ho. Com diu ell mateix, "la vida s'escola sense remei en la ficció, perquè la ficció es nodreix de la vida". Per desgràcia, a "Això no es diu" no hi ha ficció i la realitat és de la que fa mal. L'Alejandro ens explica en primera persona que el van violar quan només tenia vuit anys i que si continua viu és gràcies a la seva mare -amb qui va tenir una relació excepcional- i a la literatura, la seva taula de salvació. Llibres com "La història interminable", "Un home", "Bomarzo" o "La passió" -que vaig llegir gràcies a ell- van revelar-li que no estava sol en aquest món cruel i que altres persones ho passaven igual o pitjor que ell. El seu pare era un zero a l'esquerra.
Els abusos, l'assetjament i la violació -demana que les coses es diguin pel seu nom- no són temes fàcils d'escriure, encara més si els has patit i els expliques en primera persona. Ho fa des de la serenitat, amb les paraules justes i sense odiar als culpables. Va arribar a pensar en el suïcidi, però se'n va sortir. La literatura li va permetre construir un univers millor que el seu i li dona les gràcies. Es considera un privilegiat. Després de llegir el llibre, publicat per Columna (312 pàgines), conec més coses de la seva mare, del seu gos Rulfo i, per exemple, de com es va relacionar amb la gent -sexe inclòs- en els anys més difícils d'una vida que va viure protegit en una 'campana de vidre'. Un còmic i un poema preciós completen aquest llibre de lectura obligada. Per plorar molt i riure una mica.
"No m’agraden les habitacions sense finestres, ni tan sols — o, més ben dit, especialment— quan s’utilitzen com un simple traster. Sempre he envejat els que aprofiten un quarto o un espai interior i el converteixen en dormitori, sobretot quan en ensenyar-te’l confessen alegrement: «Total, per dormir m’és igual que no hi hagi claror. Gairebé millor, així no et molesta el soroll del carrer». En el meu cas, la realitat és una altra de ben diferent. Trobar-me entre quatre parets en què no hi hagi cap entrada directa de llum natural per on pugui mirar a l’exterior i veure el cel, ni que sigui un petit indici de blau, em provoca calfreds i, depenent del moment i del lloc, no poca ansietat..."
@Jordi_Sanuy
dilluns, de novembre 28, 2022
Qatar. Sangre, dinero y fútbol (Fonsi Loaiza)
dilluns, de novembre 21, 2022
Mater (Martí Domínguez)
En la nova i despersonalitzada societat, la gestació es du a terme fora del cos femení. Menys riscos per les dones. S'elimina el part, el patiment, les anestèsies i les baixes per maternitat. Les diferències amb els homes són cada cop més minses. També es tallen de soca-rel un munt de malalties. No és un fill a la carta, però s'hi acosta. El sexe és plaer, res més. La Zoe, estudiant de biotecnologia, no se salta cap protocol, però, misteriosament, queda embarassada, i decideix marxar de la ciutat per poder tenir la criatura. En la seva fugida, l'acompanya en Charles, sense ser-ne el pare. El nom no és una casualitat. Naturalista i enamorat dels pugons, el científic decideix ajudar-la. Sense esperar res a canvi.
"Mater" acaba sent una oda a la maternitat, com a gran origen de tot. Diu que les mares són la matriu del nostre ecosistema, "l'humus fecund que nodreix la nostra espècie". La galeria de personatges que passen per les 368 pàgines del llibre és àmplia, amb humans, robots i despietats cíborgs. És el cas de l'Ariel, que s'estarrufa com un gall amb les seves plomes. Violent al màxim. Per sobreviure, la Zoe i en Charles conviuen amb petites colònies humanes que s'han quedat al marge dels progressos científics. No volien seguir les normes establertes. Domínguez ens explica aquesta aventura a contrarellotge d'una manera molt visual i amb una prosa expeditiva i certament acurada. Un encert.
"No sé quan ho vaig sentir dins meu, però de colp i volta em vaig començar a sentir distinta. La gent ho notava i em preguntava, s’interessava per mi. Tenia èxit, vessava vitalitat, alguna cosa intangible que emanava de la meua pell i del meu cos, de tots i cadascun dels porus. Això ho vaig poder comprovar una nit de finals d’estiu que vaig eixir de festa. El pub es deia Helsinki, i el públic participava de manera molt activa en el xou, contava acudits, tocava la guitarra, hi havia cua per a pujar a l’escenari, després d’haver-te apuntat a una llista amateur. Era un lloc ben popular de la ciutat, dels locals d’esbarjo més antics, anterior a la Segregació, i a l’entrada venien samarretes i gorres amb el nom de l’establiment, clauers i tasses de porcellana com a records, tota mena de quincalleria".
Altres llibres comentats de l'autor: "El fracassat", "La sega", "L'assassí que estimava els llibres" i "L'esperit del temps". D'ell també he llegit "Les confidències del comte de Buffon" i "El somni de Lucreci".
@Jordi_Sanuy