dissabte, de març 16, 2024

La ciutat i les seves muralles incertes (Haruki Murakami)

Soc fan incondicional de l'escriptor japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949) i no em perdo res del que escriu. "La ciutat i les seves muralles incertes" és el vint-i-setè llibre que llegeixo d'ell. Diria que són tots els que estan publicats en català o castellà. Aquest té 572 pàgines, està traduït per l'Albert Nolla i és de l'editorial Empúries. Suposa el seu retorn a la novel·la, sis anys després de la segona part de "La mort del comanador". Un retorn espectacular.

Si el llibre m'hagués arribat a casa sense títol ni portada no hauria trigat més de deu segons a saber que l'havia escrit Murakami. El seu estil és únic i inconfusible. Un cop més, el narrador és un noi jove i enamorat que, tot i que els seus sentiments són correspostos, no pot tenir una relació estable amb la noia escollida. Un dia qualsevol, ella, amb atacs de pànic i depressió, desapareix sense deixar cap rastre. En les seves trobades, li havia parlat d'una ciutat emmurallada, aparentment imaginària, on es trobava més còmoda i adaptada que en el món que compartien fins ara. Com és habitual, Murakami barreja la realitat amb la ficció per anar donant forma als seus famosos mons paral·lels, on absolutament tot és possible.

Un dia, el noi aconsegueix arribar a la ciutat fantàstica, on espera retrobar-se amb la seva estimada. I és que hi ha barreres que només l'esperança i el desig tiren a terra. Es desperta en un forat que hi ha davant de la muralla, sense saber com hi ha arribat. Aquests forats són força usuals en l'obra de Murakami. Els recordo, per exemple, a "Crònica d'un ocell que dona corda al món" o la ja citada segona part de "La mort del comanador". Per entrar, ha de pagar la penyora que el separi de la seva ombra, que, a partir d'aquell moment, tindrà una vida al marge d'ell. Gran història d'amor irreemplaçable que neix d'un conte curt que va publicar l'any 1980 en una revista japonesa. Biblioteques on es llegeixen llibres, biblioteques on es llegeixen somnis i diversos mons. Potser tots reals?

"Era de nit. Damunt del forat es veia un retall de cel rectangular. Al cel brillava una multitud d'estels. Tot i així, no era un cel gaire profund. Si ho volia, semblava que em podria arrossegar i sortir a la superfície. En adonar-me'n vaig sentir un cert alleujament. Però estava exhaust. No em podia ni incorporar. No podia aixecar els braços, i fins i tot em costava mantenir els ulls oberts. Estava tan cansat que em semblava que el cos se m'havia de desllorigar... Vaig tancar els ulls a poc a poc i vaig tornar a perdre el coneixement. I llavors em vaig enfonsar en el mar pregon de la inconsciència".

@Jordi_Sanuy

Primera persona del singular
Tony Takitani
La mort del comanador (llibre 2)
La mort del comanador
La noia de l'aniversari
Crónica del pájaro que da Cuerda al mundo
De què parlo quan parlo d’escriure
Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark
El salze cec i la dona adormida
L'amant perillosa

diumenge, de març 10, 2024

Confeti (Jordi Puntí)

El narrador de "Confeti", de Jordi Puntí (Manlleu, 1967), ens explica que el quaranta per cent de la vida humana és una ficció. Segur que en el cas de Xavier Cugat el percentatge encara era més alt. De portes en fora, donava la imatge de ser un home feliç, casant-se amb dones guapes i molt més joves que ell. Va aconseguir fer-se un nom als Estats Units, sempre envoltat de famosos, gràcies a la seva música i a les seves caricatures.

Mai no he estat fan de Cugat, però el personatge que crea Puntí és espectacular. Ens arriba a través d'un narrador que se'ns presenta com un veterà periodista musical, que en el llibre és igual o més protagonista que ell. El coneix en un vaixell que el porta de Cuba a Nova York, quan tots dos eren molt joves, l'any 1915. Des de llavors intentar mantenir-s'hi en contacte, encara més des del moment que ja és un artista reconegut. Quan escriu la història, en Daniel ja té més de cent anys, l'edat en què Cugat estava convençut que moriria. Al final, va traspassar amb noranta, ja instal·lat definitivament a l'Hotel Ritz de Barcelona. Diuen que tenia una grandíssima imaginació i que, dia a dia, afegia nou material a la seva inacabable Galeria dels Records Inventats.

En Cugie va ser el rei de la rumba i dels ritmes llatins i, en el panorama musical, va anar adaptant-se als nous temps. Entre d'altres, va conèixer Sinatra, Chaplin, Rodolfo Valentino i Lana Turner. Va dirigir orquestres, va enregistrar discos, va participar en pel·lícules i, pel que diuen, vivia millor als hotels, com el Waldorf Astoria, que a casa seva, quan en tenia. No tot van ser flors i violes. Se'l va relacionar amb la màfia, sobretot quan es va inaugurar el nou Flamingo, a Las Vegas. Puntí té una escriptura diligent i exquisida i qualsevol tema que toca el fa interessantíssim, com ja va demostrar a "Maletes perdudes". Més enllà de Cugat, penso que l'èxit de la novel·la cal buscar-lo en com el narrador dibuixa aquella època, amb molt de ritme, música i color. El llibre és el Premi Sant Jordi.

"Entre el cinisme i l’atac sentimental, hi ha tot un espectre de possibilitats d’enganyar el dia a dia i deformar-lo perquè sembli el que no és, ni serà mai. És, també, un fenomen que es multiplica, perquè una argúcia en porta una altra, una evasiva obre possibilitats infinites, i t’hi acomodes, i t’agrada, i a poc a poc la invenció es disfressa de realitat. Tot dona tantes voltes que un dia ja no saps què és del dret i què del revés, quin avatar és el que et representa millor. Llavors et tornes boig o, si tens més sort, t’instal·les còmodament en el personatge. És aquell moment en què els cabells de la perruca, finalment, després de mitja vida de portar-la, semblen haver arrelat al crani".

@Jordi_Sanuy

dimarts, de març 05, 2024

El federal (Sebastià Alzamora)

A "El federal", l'escriptor Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) fabula sobre el Foc de la Bisbal, que va tenir lloc el 6 d'octubre de 1869. Prop de tres mil homes, liderats per Pere Caimó, van entrar en combat contra les tropes del Regne d'Espanya, encapçalades pel governador militar de Girona, el temible brigadier Romualdo Crespo. Caimó era l'alcalde de Sant Feliu de Guíxols i diputat republicà a Corts. El llibre té 256 pàgines i està publicat per Edicions Proa.

Potser el combat era la solució menys dolenta de totes, tenint en compte que la neutralitat no existeix. Al final, només és una forma de covardia. És per això que Caimó accepta ser la cara visible de l'aixecament revolucionari que volia acabar amb la monarquia absoluta i convertir Espanya en una República federal. Era fill d'indians contraris a l'esclavitud i amb idees molt avançades al seu temps. Romualdo Crespo l'odiava a mort. En la seva major part, el llibre està escrit en tercera persona, excepte quan narren la Isabel Batalla, esposa del diputat, i l'oficial Francisco Radaelli. La Batalla i una altra Isabel, la Vilà, són les principals protagonistes femenines. La Vilà va ser la primera sindicalista catalana, coneguda també amb el malnom de Cinc Hores.

Alzamora recrea el Foc de la Bisbal amb mestratge, centrant-se en els personatges principals -molt ben treballats-, però també en els secundaris, com els primers homes que moren quan comença el combat. I ho fa d'una manera molt visual i fa la sensació que a càmera lenta. La novel·la reflexiona sobre la política, els drets de les dones i els privilegis dels senyors, que sempre hi surten guanyant. Mentre alguns es juguen la vida al camp de batalla, els qui manen de veritat són a casa seva negociant només a benefici propi, de vegades buscant pactes a contra natura. S'enfronten el despotisme que representa l'execrable Crespo amb l'idealisme de l'alcalde i de Francesc Sunyer, que també era diputat a Madrid. L'etern conflicte entra la llibertat i el poder. Molt interessant.

"Ens deixen tot el dia oberta la porta de la cel·la, escrivia en Pere Caimó a les cartes que mai havia d’enviar a la Isabel Batalla. La tanquen a les nits, amb el so del forrellat quan passa com un ganivet. Ho fan, tan sols, amb el propòsit de fer-nos patir més. No hi ha escapatòria, aquest és un lloc tan absurd que no se’n pot fugir. D’ençà que he arribat, només hi ha fang i pluja. La pluja, com una cortina que no para de caure. I aquests murs d’argila que de vegades somio que s’esfondren i ens enterren a tots en vida, presoners i guardes. Fins que quedi només la pluja, furiosa, formant bombolles i grumolls damunt el fang".

@Jordi_Sanuy

Altres llibres llegits i comentats de Sebastià Alzamora: 

"Rabia"
"Reis del món"
"La malcontenta"
"Crim de sang"

diumenge, de març 03, 2024

En la sangre (Susana Rodríguez Lezaun)

La inspectora Marcela Pieldelobo té fama d'obrir la Capsa de Pandora per allà on passa. Poc amant de complir les ordres dels seus superiors, sempre es mou per instint i, per principis, no pot evitar qüestionar la versió oficial. Ella és la protagonista indiscutible d'"En la sangre", de Susana Rodríguez Lezaun (Pamplona, 1967). El llibre té 366 pàgines i està publicat per l'editorial Harper Collins.

La Marcela, a qui vam descobrir a "Bajo la piel", té una vida força complicada. Beu moltíssim, sobretot cervesa i Jagger, odia al seu exmarit -que és a la presó per delictes econòmics- i no s'acaba d'entendre del tot amb en Damen, la seva parella més que ocasional. Ell és inspector de la Policia Foral de Navarra, ella de la Policia Nacional. Té un pis llogat a Pamplona i una casa pròpia a Zagarramurdi, on s'escapa sempre que pot. És el seu paradís a la Terra. M'imagino que l'arbre que es veu a la portada és el que la dona porta tatuat al cos, amb alguns corbs inclosos, per recordar tot allò que li ha pres la vida. La inspectora està en el punt de mira dels seus caps per les irregularitats que va cometre en el seu últim cas. No volia que l'assassí se sortís amb la seva...

A la Marcela li demanen que tanqui un cas de narcotràfic amb policies nacionals infiltrats  i l'assassinat de l'Elur, que feia de confident. Totes les proves apunten a l'inspector Fernando Ribas, que en el passat va ser el mentor i amant. Els fets passen a Bera, un poble de Navarra proper a França. L'Elur era la xicota d'un destacat dirigent abertzale amb ànsies de poder i secrets per amagar. Com era d'esperar, Pieldelobo no fa cas dels cossos policials ni de les amenaces anònimes perquè vol descobrir la veritat. El 'seu' Fernando no pot ser el culpable. I ho fa en una lluita a contrarellotge on són molts els qui volen silenciar-la. És un thriller ben estructurat i amb un ritme vertiginós que reflexiona sobre la corrupció, la fidelitat i la justícia. Esperant "Mejor muerto", que surt el 13 de març.

"La confianza es una sensación extraña. Es muy difícil confiar plenamente. Imposible, incluso. La mayoría de las personas prestan parte de su confianza, pero lo hacen desconfiando a la vez, preparados para retirar su apoyo o cambiarse de bando. Confían a medias, a hurtadillas, de soslayo. Para confiar, debes poner tu fe en otra persona de manera ciega e incuestionable. Depositas tus expectativas en algo o alguien que sabes que no te fallará. Confías en ti mismo, te repites "yo puedo, yo puedo". Confías en otros hasta el punto de dejar tu vida en sus manos. Confías a veces en cosas abstractas, como la suerte, el sol, el horóscopo. Es un insensato quien confía en todo el mundo, y un neurótico quien no lo hace en nadie".

@Jordi_Sanuy

dissabte, de febrer 24, 2024

No et refiïs dels teus records (Clàudia Pujol)

Ni se t'acudeixi infravalorar a una persona que pateix un trastorn obsessivocompulsiu. Se li poden descontrolar els pensaments i tenir conductes repetitives, però també és capaç d'arribar a llocs que tu ni t'hauries imaginat que existissin. És el cas d'en Samuel Heras, el principal protagonista de "No et refiïs dels teus records", de Clàudia Pujol (Olot, 1976). Té 493 pàgines i l'ha publicat l'editorial Columna. És un thriller fosc que no et deixa indiferent.

En Samuel té 25 anys i ja en fa molts que creu en les teories de la conspiració. Viu amb els seus pares a la Vall de Bianya i li agrada tenir-ho tot controlat. La seva via d'escapament són les abelles, que cria al costat de casa. No sembla que tingui malícia, però, quan envia unes quantes esqueles a través d'Instagram, la seva existència es complica. Encara més quan els destinataris van morint, de manera poc clara, en les dates anunciades. Els Mossos d'Esquadra aviat lliguen caps i el detenen. Si ell no és l'assassí -totes les proves l'assenyalen- hauran de descobrir qui l'està intentant incriminar. La Sibel, que seria el més semblant a la seva xicota, intentarà ajudar-lo, encara que no li posaran les coses fàcils.

La Clàudia, directora de la revista Sàpiens, ens proposa una història que s'allunya de les novel·les negres tradicionals. Per començar, la salpebra amb un polsim de tocs científics que la fan força original. A més, els policies són gent aparentment normal, sense addiccions ni problemes irresolubles. Creïbles. Entre altres coses, reflexiona sobre les xarxes socials i l'ús que en fem en un món cada cop més globalitzat. Que alguna cosa sigui tendència, com enviar esqueles als teus seguidors, pot convertir-se en un problema a escala mundial. També ens parla dels intents de llegir la ment i de la possibilitat d'influir en els consumidors. Tot amb un ritme alt, un llenguatge acurat i un parell de girs finals encertadíssims. M'ha agradat que cités Jackson Pollock, un dels meus pintors preferits.

"L’abella traçava cercles, aparentment desorientada, a tocar del vidre del davant de l’automòbil. L’olor de plàtan agre s’intensificava a cada nou brunzit. El millor seria aturar el cotxe i fugir corrents, però estava enmig de l’N-II, en un moment del dia molt transitat, i aturar-se seria una autèntica temeritat. Les gotes de suor li regalimaven cara avall i els batecs del cor semblava que li desbotonarien la camisa. I si abaixava el vidre? Aguantaria impertèrrita que l’abella la sobrevolés? I si n’entrava una altra? Havia de mesurar quines opcions tenia i decidir-se ràpidament".

@Jordi_Sanuy

diumenge, de febrer 18, 2024

Els dies robats (Blanca Busquets)

Blanca Busquets (Barcelona, 1961) dedica "Els dies robats", la seva dotzena novel·la, "a tots els que ens vam quedar tancats la primavera del 2020". Passa durant la pandèmia, però crec que la història que ens explica es podria haver esdevingut en qualsevol altre temps. El confinament és l'excusa perfecta per reunir quatre persones en un lloc aïllat, però no és el tema central. El llibre té 238 pàgines i l'ha publicat Edicions Proa.

El castell d'un petit poble dels Pirineus ha d'acollir un retir de ioga i pilates de quatre dies. S'hi havia inscrit força gent, però per culpa del virus i de la por al final només hi participen dos alumnes, la Marta i en Ton. No es coneixen entre ells, tot i que tenen moltes més coses en comú de les que es podrien arribar a imaginar. El grup el completen  la professora, que es diu Judit, i en Mateu, que és el cuiner. Poc després d'arribar, l'estada s'allarga indefinidament arran d'una ordre governamental. El món queda aturat per una alerta global i no s'hi pot fer res. En aquesta narració, amb un marcat caràcter psicològic, se'ns presenten uns personatges força torturats, amb la pèrdua com a vincle d'unió. Un d'ells, molt interessant, té triple personalitat i infinites arestes.

"Els dies robats" ens parla dels esforços per deixar enrere les ferides del passat i de la importància de teixir unes bones relacions personals per viure una mínima coherència. Cal cuidar la salut mental.  Els lligams i les complicitats entre uns i altres, algunes d'inesperades, augmenten exponencialment. Com sol passar en els  seus llibres, la Blanca ho acaba relacionant tot i, al final, res no és casual. La Consol i en Pep (que són els carnissers del poble) i la Laia, que s'hi ha instal·lat amb la seva família per teletreballar durant la pandèmica, completen el tauler de subjectes principals. Per cert, en aquest lloc perdut dels Pirineus els fa poca gràcia que hi hagi gent de fora voltant pels seus carrers. Cadascú a casa seva i Déu -la Consol es molt devota- a la de tothom. 

"No hi ha ascensor, ja ho veu. Aquí s’ha de fer tot a peu. Tampoc es deu esperar que algú que ve a fer un stage de pilates no pugui pujar escales. El pilates és una disciplina més de gimnàstica que de ioga, tot i que inclou exercicis de totes dues pràctiques, i també de dansa clàssica. Seria un contrasentit, doncs, pujar al segon pis amb 13 ascensor. La Marta arriba al seu pis i, després, a la seva cambra. A la porta, el seu nom. Continua trobant divertit tot això. Al capdavall, són només quatre dies de pilates. Bé, Marta, sigues sincera amb tu mateixa, quatre dies d’oblidar-te de tot".

@Jordi_Sanuy

dissabte, de febrer 10, 2024

La casa de la nit (Jo Nesbø)

Abans-d'ahir, l'escriptor noruec Jo Nesbø (Oslo, 1960) va rebre el Premi Pepe Carvalho, en el marc del festival BCNegra. És un dels meus escriptors internacionals favorits, amb John Irving i Haruki Murakami. "La casa de la nit", publicat per Edicions Proa, és el dotzè llibre que llegeixo d'ell. Ni hi surt el seu inspector estrella, Harry Hole, ni té res a veure amb els anteriors. Com vaig escriure fa temps, Nesbø es reinventa cada dia que passa. I me n'alegro molt.

La novel·la està dividida en tres parts ben diferenciades. La primera la podria haver escrit perfectament el gran Stephen King. És molt més fantàstica que negra, fregant la ciència-ficció de sèrie B, molt dels anys vuitanta, per etiquetar-la d'alguna manera. Tot comença quan desapareix un noi de 14 anys dins d'una cabina de telèfon al llindar del bosc, sense cap explicació lògica, al poble remot de Ballantyne. Ràpidament en culpen a un dels seus amics, en Richard Elauved, que en aquell moment l'acompanyava. Té la reputació d'inadaptat i, començant per la policia, ningú es creu el que va veure. Sobre aquest tema només explicaré que el llibre s'havia de titular "El telèfon carnívor"... Per cert, en Tom no és l'únic company d'en Richard que es fa fonedís misteriosament.

A la segona part, aparentment més lògica, el lector comença a intuir que potser la història acabarà tenint certa coherència. Elauved ja és gran i es retroba amb la gent del poble, que va deixar fa anys per anar a viure a un altre lloc. Nesbø va donant-li versemblança als esdeveniments pas a pas per, en un tancar i obrir d'ulls, tornar-te a aixecar la camisa amb un altre gir inesperat. Escenari completament nou. A la tercera i última part ho encaixa tot, això sí, de la manera menys predictible. "La casa de la nit" és curta, només 237 pàgines, i es pot llegir perfectament d'una tirada. Avances a ritme frenètic per saber com s'acaba. La traducció al català és de Laura Segarra Vidal. M'ha agradat. Però, quan torna Hole?

"El dit se m’havia aturat en un tal Jonasson, Imu. Un nom estrany, devia ser una mena d’excèntric. Vaig aixecar l’auricular, que estava unit al dipòsit de les monedes amb un cable metàl·lic, com si els fes por que algú ho desmantellés i toqués el dos amb aquell auricular gris. Vaig marcar el número d’en Jonasson, Imu amb les tecles metàl·liques lluents que hi havia a la caixa del telèfon. Només sis xifres; a la ciutat en teníem nou, però m’imagino que aquí, on hi havia quatre mil arbres per habitant, no els en calien més. Llavors vaig allargar l’auricular a en Tom. 

—Q-q-què? — va fer, i se’m va quedar mirant horroritzat. 

—Digues «Hola, Imu, soc el dimoni i et convido a l’infern, perquè aquest és el teu lloc». 

En Tom es va limitar a fer que no amb el cap i em va tornar l’auricular. 

—Fes-ho, cap de suro, o et tiraré al riu — vaig dir".

Altres llibres llegits i comentats de Jo Nesbø:

"Headhunters"
"El lleopard"
"La set"
"Macbeth"
"L’hereu"
"Ganivet"
"Sang a la neu"
"Sol de sang"
"El regne"
"L'home de la gelosia"
"Eclipsi"

@Jordi_Sanuy

diumenge, de febrer 04, 2024

Dibuixos amagats (Maria Àngels Viladot)

La psicòloga social Maria Àngels Viladot enfoca la societat contemporània amb una profunda mirada femenina. Per això són tan creïbles la Carol i la Lupe, les dues grans protagonistes de la seva darrera novel·la.  A"Dibuixos amagats", ens explica que l'amistat entre les dues és indestructible. Les coneixem als anys setanta del segle passat, en una Barcelona on els joves són més actius contra la dictadura que els seus pares, massa immobilistes.

Tant La Carol com la Lupe són de bona família. Encara més, en el cas de la Lupe. És filla d'emigrants exiliats a Mèxic i fa poc que s'ha instal·lat a Barcelona. Li sobren els diners i no ho dissimula. Totes dues estudien a la Universitat Autònoma de Barcelona i són molt actives en la lluita a favor dels canvis socials i polítics. Les reunions clandestines i les manifestacions estan en el seu ordre del dia. Des d'un primer moment, la Carol té clar que la seva companya amaga un terrible secret, però no vol pressionar-la més del compte per descobrir-lo. Els dibuixos que fa i que no ensenya a ningú, molt violents, demostren que no ha passat pàgina d'un passat que la persegueix i de vegades la tenalla fins a punts insospitats.

"Dibuixos amagats" és un llibre optimista i agraït de llegir, tot i l'obscuritat d'algunes de les coses que ens explica. És un cant a l'amistat a la joventut i a la il·lusió, amb uns personatges ben construïts i que et fas teus des d'un primer moment. No és el cas de l'Isidre, que genera rebuig només d'aparèixer. Barcelona s'acaba convertint en un altre actor amb molta presència, ja que seguim a la Carol i a la Lupe pels locals famosos d'aquells anys, com La Enagua, Zeleste, Bocaccio o el Flash-Flash. Totes dues estan enamorades del barri del Putxet. Són idealistes i creuen que tot és possible. M'ha agradat que la Maria Àngels mencioni "La naranja mecánica", la meva pel·lícula de capçalera.

"Finals del mes de febrer del 1974, tres dies abans que aquells depredadors afamats executin Salvador Puig i Antich. Aquell noi que la Carol va conèixer fa uns anys al Bar Galeno, el germà del Quim. En sap poques coses d’ell, sap que milita en el Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL), una organització anarquista que recolza l’agitació armada i fomenta la lluita obrera. Quan el van empresonar, dos anys abans, ella es va quedar de pedra. Quan el van condemnar a mort en un d’aquells judicis de guinyol, encara més. «No gosaran», va pensar. Però s’equivocava. Sens dubte, l’assassinat de Salvador Puig i Antich, i amb garrot vil, és un més dels càstigs per la voladura de l’almirall Carrero Blanco, una demostració de força ferotge per agenollar els dissidents".

@Jordi_Sanuy

dimecres, de gener 24, 2024

El hijo olvidado (Mikel Santiago)

Mikel Santiago (Portugalete, 1975) és aposta segura. Després de triomfar amb la trilogia d’Illumbe ("El mentiroso", "En plena noche" i "Entre los muertos"), avui dijous es posa a la venda la seva nova novel·la, “El hijo olvidado”. Té 575 pàgines -que he llegit en tres dies- i l'ha publicada Ediciones B. Té un ritme frenètic perquè el seu principal protagonista, l’Ertzaintza Aitor Orizaola, no pot perdre ni un minut per intentar resoldre el cas més difícil de tota la seva carrera. 

L’Ori està de baixa i s’exposa a un expedient disciplinari. Va fer servir explosius per desfer-se de tres sicaris que volien matar-lo i Assumptes Interns el té en el seu punt de mira. Però les coses sempre poden anar a pitjor i això passa quan la seva germana li truca per dir-li que han engarjolat al seu nebot per robatori i assassinat. De seguida té clar que el noi, que té setze anys, no és culpable i que possiblement sigui víctima d’una conspiració. Farà el que faci falta per intentar demostrar-ho, tot i no passar pel seu millor moment personal. Al llarg de molts anys, en Denis va ser com un fill per a ell; i ara es culpa de no haver-lo protegit més. Té un deute amb ell i l'acabarà pagant, encara que hagi de moure cel i terra. 

L’home estaria encantat de comptar amb l’ajuda de la seva companya Nerea Arruti (protagonista d'“Entre los muertos”), però fa mesos que va marxar de viatge i és impossible localitzar-la. Ell, separat i amb dues filles, n’està secretament enamorat. Sort en tindrà de l’Olaia, que també és policia i li farà costat des del primer moment. “El hijo olvidado” ens parla de la importància de la família, que acaba sent la base de tot. També tracta altres temes, com la corrupció policial, la fidelitat, el periodisme d’investigació i el poder del diner, que pot comprar-ho quasi tot. La major part de l’acció passa a la Biscaia profunda, on l’Aitor Orizaola es mou amb destresa. Assassinats, traïcions, i acció perd donar i per vendre de la primera a l’última pàgina, aquest cop sense cap gir sorpresa. Rodó!

"—Denis está metido en un lío. 
—¿Otra vez? ¿Qué es lo que ha hecho ahora? 
Un día estás tan tranquilo dando un paseo por la playa y te suena el teléfono. Es Mónica, tu hermana mayor. Piensas que seguramente querrá preguntarte qué tal vas. En cambio… 
—No te lo vas a creer —dijo aguantándose un gemido—. Ha matado a un hombre. 
Me detuve. Iba descalzo por la orilla. Era mayo, pero el agua estaba helada. 
—¿Denis? Pero ¿qué dices? 
Una ola demasiado grande me sorprendió y me caló hasta las rodillas, aunque apenas noté el frío. Acababa de darme un baño en el mar. Tenía el cuerpo atemperado. El corazón lento y la mente clara. Respiré hondo".

Altres llibres de l'autor:

"En plena noche" 

@Jordi_Sanuy

dissabte, de gener 20, 2024

Golpe de gracia (Dennis Lehane)


El gran Stephen King diu que "és impossible" deixar "Golpe de Gracia", l'última novel·la del nord-americà Dennis Lehane (Dorchester, Massachusetts, 1965). Té un dels finals més macos (i emocionants) que recordo. Per què els humans ho fem tot tan difícil? L'ha traduïda de l'anglès Aurora Echevarría i l'ha publicada Salamandra. Són 347 pàgines plenes de passió i amb un personatge central memorable.

Lehane -autor de la grandiosa "Mystic River"- centra l'acció a Boston, l'estiu de 1974. L'ambient està molt enrarit després que un jutge hagi ordenat que es posi en marxa un pla de transport escolar entre els barris predominants blancs i predominants negres per erradicar la segregació en els instituts públics. L'intercanvi d'alumnes es converteix en una bomba de rellotgeria perquè, a més a més, només afecta la gent més pobra. Els instituts privats en queden al marge. Quan un noi negre mor en una estació de tren d'un barri blanc tot es complica. Coincidint amb aquest fet luctuós, desapareix la Jules, la filla adolescent de la Mary Pat Fennessy, una mare coratge, blanca i descendent d'irlandesos. 

La Mary és un personatge enlluernador. Ho ha perdut tot, és capaç de qualsevol cosa per descobrir què li ha passat a la Jules, després que una nit no hagi tornat a casa. Fa preguntes inoportunes i no es deixa intimidar per res ni ningú. Ni tan sols pels caps de l'organització criminal que, suposadament, l'ha protegida fins ara. És violenta i no accepta un no per resposta. Estem davant d'una història fosca, amb grans diàlegs, que denuncia el racisme nord-americà i les seves conseqüències. I Lehane ho fa, com sempre, amb una narració sublim i plena de capes, avançant a poc a poc cap a un final de traca i mocador. La mateixa Mary descobreix que aquest final podria haver estat diferent si els actors implicats en el conflicte haguessin estat una més empàtics. Literatura en majúscules.

"Cortan la luz en algún momento antes del amanecer, así que los vecinos del complejo de viviendas de protección oficial Commonwealth despiertan sofocados por el calor. En el piso de los Fennessy, los ventiladores de las ventanas se han parado a medio girar y la nevera está llena de gotas de sudor. Mary Pat se asoma a la habitación de su hija Jules y la encuentra tumbada encima de las sábanas con los párpados apretados y la boca entreabierta, resoplándole a una almohada húmeda. Sigue andando por el pasillo hasta la cocina y enciende el primer cigarrillo del día. Mientras mira por la ventana de encima del fregadero, le llega el olor que desprende el ladrillo caliente del marco de la ventana". 

@Jordi_Sanuy

diumenge, de gener 14, 2024

El dilema de Penélope (Jorge Zepeda Patterson)

L'escriptor i periodista mexicà Jorge Zepeda Patterson (Mazatlán, Sinaloa, 1952) és un reconegut analista polític. Ha publicat diversos llibres de no-ficció, com per exemple "Donald Trump: el aprendiz" (2017). La majoria de les seves novel·les també tenen la política com a principal eix vertebrador. És el cas de "Los corruptores" (2013), "Milena o el fémur más bello del mundo" (Premi Planeta 2014), "Los usurpadores" (2016) i "El dilema de Penélope", que tot just acaba de publicar Ediciones Destino. 404 pàgines plenes de corrupció i de racisme.

Aquest cop, no apareixen "Los Azules", el grup de quatre amics que protagonitzava els tres títols citats anteriorment: el director d'un diari, una expolítica al capdavant d'un digital, un professor universitari i el responsable d'una agència d'investigació ben connectada amb el poder. Junts eren capaços de qualsevol cosa. No són els mateixos, però en aquesta història també hi ha un professor universitari, Phil Mason, de Georgetown, i un misteriós agent, Lucas Page, que havia treballat -i ho continua fent- per l'expresident republicà Dan Thompson, capaç de qualsevol cosa per tornar a la Casa Blanca. Constantment fa piulades a Twitter culpant la comunitat hispana de tots els mals del món. Diria que aquest Thompson em recorda algú conegut...

La Penélope Hunt, filla d'una mexicana i d'un noruec, mai podia imaginar-se que quedaria atrapada enmig d'un complot que involucra les més altes esferes de la política nord-americana. Per guanyar popularitat i desmarcar-se de l'actual president, els republicans han dissenyat i executat una sèrie d'atemptats contra la població civil pròpia. Marcaran un abans i un després als Estats Units, com els bombardejos de Pearl Harbor (1941) o l'atac a les Torres Bessones (2011). És una campanya supremacista per perjudicar els hispans, sense solta ni volta. La Penélope, guapa, rossa i altíssima -fa més d'1,85- intentarà que se sàpiga la veritat, si no l'eliminen abans. Com a directora d'un centre de suport a bandes juvenils es va trobar dins de l'ull de l'huracà i ja no en va poder sortir.

UN THRILLER SENSE ATURADOR

Un cop més, Zepeda Patterson denuncia la corrupció dels governs, el populisme gratuït i l'ascens del racisme. També es fixa en el paper de les xarxes socials en la societat actual, sense filtres per les notícies enganyoses ni pels radicalismes. "El dilema de Penélope" és una novel·la amb molt de ritme i ens regala uns personatges força simpàtics com la mateixa Penélope o el professor Phil, desmanegat i de bon cor. Acció per donar i per vendre, portada a l'exageració, però que per desgràcia tinc la dolorosa sensació que algun dia també podria acabar sent real. Qualsevol cosa per recuperar el poder, encara que per aconseguir-ho quedin pel camí un munt de les anomenades víctimes col·laterals. Quins collons!

"Una oportunidad, lo que se dice una oportunidad, no era, pensó Penélope Hunt. Pero igual aceptó el puesto. Con el tiempo llegaría a la conclusión de que lo había hecho por estricta vanidad. Henry Winter le había ofrecido un trabajo en Savethemall.org con un argumento irresistible para alguien que estaba convencida de que sus mejores años y sus últimos ahorros se habían esfumado.
—Vas a ser la activista más sexy en la historia del rescate de los barrios pobres de Los Ángeles, los chavos banda acudirán al centro comunitario, aunque sea con la esperanza de meterse en ese traserito tuyo — le dijo, apreciativo. 
La vulgaridad de la frase le hizo recordar a ella la razón por la cual había puesto fin a la breve temporada en la que Henry había sido su amante años atrás. Sin embargo, no iba a cancelar una posibilidad de un trabajo solo por la procacidad de la invitación".

@Jordi_Sanuy

dimarts, de gener 02, 2024

L'últim telecadira (John Irving)

Pocs llibres espero amb tantes ganes com els de John Irving (New Hampshire, 1942). "L'últim telecadira s'ha fet esperar. Ha arribat set anys després de l'anterior, "L'Avinguda dels misteris". L'he gaudit 21 dies perquè són gairebé mil pàgines: 959 per ser exactes. Està traduït per Imma Estany i publicat per Edicions 62. El nord-americà defensa la llibertat sexual, com ja va fer a "En una sola persona" (2013). El seu retrat multigeneracional és catedralici.

El protagonista central és l'Adam, que fa de narrador i ens explica la seva llarga i complicada vida en primera persona. És uns dels pocs personatges heterosexuals, l'únic dels principals. He llegit que Irving té una filla trans, que el seu germà és gai i la seva germana lesbiana. Queda clar que sap de què escriu. L'Adam és fill de la Litte Ray, una esquiadora que mai no va aconseguir cap podi. Això sí, va poder guanyar-se la vida fent classes d'esquí. D'inici, del pare no en sabem res. Qui li fa de padrastre és el raquetista, a qui també coneixem com el preciós senyor Barlow i altres sobrenoms que ara no venen al cas. És molt baixet. Fa 1,45 d'alçada, tretze centímetres menys que la Ray. Qui apropa el nen a la literatura és l'àvia., que li llegeix "Moby Dick", en veu alta, des de ben petit.

"L'últim telecadira" ens parla d'amor total, de sexe -amb un abans i un després del petó de la Little Ray al seu fill- i també de fantasmes. N'hi ha un munt, sobretot a l'Hotel Jerome d'Aspen, on el van emgendrar. El de l'avi mereix una menció a part... Tot està explicat amb un llenguatge ric i gran sentit de l'humor. El llibre repassa la història dels Estats Units dels últims 80 anys. L'autor és molt crític amb Ronald Reagan, per haver-se desentès de l'epidèmia de la sida. La Guerra del Vietnam -l'Adam hi va perdre un bon amic- i Donald Trump també passen pel sedàs d'Irving, que continua en plena forma. La tolerància i la comprensió són innegociables. Si és acordat, tothom se n'ha de poder anar al llit amb qui vulgui, sense donar explicaciins als altres. 

"La mama era una esquiadora experta, encara que ella no ho hauria dit mai. La història que sempre vaig sentir explicar de petit era que la mare havia fracassat en la competició; per consegüent, a parer seu, el seu nivell com a esquiadora no passava de «normalet». Com a monitora d’esquí que va ser tota la vida —li agradava més ensenyar nens petits i altres principiants—, la mama no estava amargada perquè no havia pogut competir. De petit, no li vaig sentir mai ni una sola queixa per la seva estatura diminuta; mai de boca d’ella. De l’àvia, de la tia Abigail i la tia Martha —les germanes grans de la mare— vaig sentir tot un reguitzell de queixes pel que feia a l’estatura de la mama".

@Jordi_Sanuy

dissabte, de desembre 09, 2023

Del natural (Martí Domínguez)

Soc més lector de novel·la que d'assaig, però he gaudit molt llegint "Del natural", l'últim llibre de l'escriptor valencià Martí Domínguez (1966). És el III Premi Bones Lletres d'assaig humanístic, té 344 pàgines i l'ha publicat Edicions 62. L'autor fa un ampli recorregut per la història de la pintura, amb la percepció de la natura com a principal fil conductor. Es recrea en la vida dels artistes i també en les seves principals obres, que explica d'una manera personal i didàctica. Molt recomanable.

Com que no soc un gran expert en pintura, he après un munt de coses. Per exemple, que Giotto és el primer que dota les seves obres de versemblança. Hi ha un abans i un després de quan va dibuixar una ovella jove sobre una roca amb una pedra. Domínguez reivindica la contemplació de la natura com a base dels impulsos creatius. De vegades, escriu, es miren les obres d'art sense conèixer res de la seva història ni dels elements que les conformen. Té tota la raó. Les roses, per exemple, al·ludeixen a la puresa de Maria, i l'aquilègia al dolor pel sacrifici del seu fill. Són símbols marians, visibles en pintors com Bernardino Luini. Al cristianisme, la simbologia de la papallona és l'emblema de la resurrecció.

A "Del natural" també ens parla de les muntanyes de Sainte-Victoire, pintades infinitat de vegades per Cézanne, i de les dones de Gauguin, que va marxar a la Polinèsia després de deixar abandonada a la seva família. Per cert, Van Gogh va tallar-se un tros d'orella després d'una discussió amb el mateix Gauguin. M'ha cridat l'atenció que el narcís representi la bellesa que es panseix ràpidament. Els poetes van imaginar que Narcís, un nen preciós, va caure en una font i es va ofegar mentre contemplava, amb massa ganes, la seva pròpia bellesa. De Goya en destaca que va ser el primer a denunciar els horrors de la guerra; i de Coubert que va revolucionar-ho tot amb "L'origen del món", la representació del sexe femení en primer pla. Un llibre brillant i amb una bibliografia quasi infinita.

"Giorgio Vasari, el gran historiògraf de l’art del segle xvi, autor de Les vides dels més excel·lents pintors, escultors i arquitectes (1542- 1550), assegura que Giovanni Cimabue va descobrir Giotto quan acabava de dibuixar un corder sobre una roca amb l’ajuda d’una pedra. A Cimabue el va impressionar la versemblança, l’acurada realització, i el va prendre com a deixeble. La singladura humana té aquestes coses: aquell nen, fill de pastor, amb el qual va ensopegar per casualitat Cimabue, havia reproduït com ningú l’animal covat de la litúrgia cristiana, i per aconseguir-ho no havia hagut de fer res més que fixar-se en una de les ovelles del ramat patern i dibuixar-la el més fidelment possible". 

Altres llibres comentats de l'autor: "El fracassat", "La sega", "L'assassí que estimava els llibres""L'esperit del temps i "Mater". D'ell també he llegit "Les confidències del comte de Buffon" i "El somni de Lucreci".

@Jordi_Sanuy

dissabte, de desembre 02, 2023

Todo vuelve (Juan Gómez-Jurado)

"Todo vuelve" és la continuació de "Todo arde" i la setena novel·la del conegut com a 'Universo Reina Roja', que completen "El paciente", "Cicatriz" i la trilogia "Reina roja", "Loba negra" i "Rey Blanco". Juan Gómez-Jurado (Madrid, 1977) té molt clara la fórmula de l'èxit: capítols breus, frases curtes, llenguatge col·loquial i acció per donar i per vendre. El llibre té 598 pàgines, que es llegeixen amb avidesa, i l'ha publicat Ediciones B.

El retrobament del lector amb l'Aura Reyes, la Mari Paz Celeiro (coneguda com Emepé) i la Sere Quijano no s'ha fet esperar massa; i respon a les expectatives. Més focs d'artifici. Les tres dones, cansades de perdre, continuen lluitant contra tot i tothom. Per a elles, res no és impossible. Cada obstacle es converteix en una nova motivació. Una executiva, una exlegionària i una hacker que es converteixen en un problema per a més d'un. La història -n'explicaré ben poques coses, comença en una presó d'alta seguretat on quatre internes perilloses intenten assassinar a l'Aura. Ella necessita continuar amb vida deu minuts més... i potser se'n sortirà. Ha de recuperar a les seves due filles.

La Cris i l'Alex estan a càrrec de la Mari Paz, que es desviu per elles. Quan la necessita, pot comptar amb la Sere. A "Todo vuelve", les nostres heroïnes han d'intentar trobar un maletí que vol tothom, amb un valor incalculable. Elles no saben què hi ha a dins ni quin dels grups que les persegueix és més perillós. Ja arribarà el moment de triar. Entre alguns capítols, l'autor afegeix paràgrafs d'un misteriós document que, si algun dia es publiqués, podria ensorrar a moltes persones importants, de les que remenen les cireres en aquest món podrit i cruel. Però l'Aura, llesta com una fura, segur que tindrà algun pensament brillant que ho farà volar tot pels aires. Queda clar, que el 'Universo Reina Roja' no s'acaba aquí. El bo d'en Juan té recursos il·limitats i corda per estona. Felicitats!

"Todo lo que Aura Reyes pretende es continuar con vida diez minutos más. 
No es tarea fácil. 
Si tuviera que apostar, la propia Aura —cuya especialidad es el cálculo de riesgos y beneficios— pondría todo el dinero en contra de la débil figura acorralada en una esquina del patio de la cárcel. Al fin y al cabo, las otras son cuatro, son más fuertes que ella y Aura nunca ha sabido defenderse demasiado bien. 
No hay testigos, algo de lo que el funcionario de guardia se ha asegurado. Nadie vigilando en los muros, las cámaras están apagadas. Tan sólo un desierto de cemento sediento de la sangre de Aura, que gotea de su nariz rota y empapa la línea amarillenta que marca el final del campo de baloncesto".

@Jordi_Sanuy

dimarts, de novembre 28, 2023

Les cendres a la piscina (Laura Gost)

Les persones canvien. De vegades, sense ni tan sols adonar-se’n. Canvia, i de quina manera, en Sebastià, el patriarca de la família que protagonitza “Les cendres a la piscina”, de la mallorquina Lara Gost (Sa Pobla, 1993). El personatge està inspirat en el seu avi patern. El llibre té 220 pàgines i és el Premi Proa de Novel·la 2023. Interessant relat sobre els vincles personals i les reaccions humanes. D’ella ja havia llegit "El món es torna senzill"

En Sebastià passa de conrear camps a enriquir-se fent hotels pel turisme. De pagès a constructor, passant per picapedrer, en un tancar i obrir d’ulls. I com a conseqüència, ascendeix molt de pressa en l’escalafó social. Normalment, però, tot el que puja també baixa i l’home s’acaba arruïnant. Del luxós xalet de l’Alcanada al projecte fallit d’Es Pont. Abans de quedar-se sol com un mussol, es casa tres vegades. Amb la Catalina -amb qui va tenir els seus dos fills-, amb la Mercedes i amb la Leidi. Una mallorquina, una madrilenya i una sud-americana molt més jove que ell. I això que a en Sebastià qui li agradaven de veritat eren les alemanyes... Vides fugisseres que s’esmunyen entre els dits. Temps corredís.

Tots els capítols porten el nom d'un dels membres de la família, començant i acabant pel d'en Sebastià. D'entrada ja sabem com s'acomiadarà del món. La narradora no té cap problema per explicar-nos-ho. Sempre avança informació que desenvolupa, convenientment, més endavant. La seva prosa és amena, irònica i plena de color, amb uns personatges que semblen reals com la vida mateixa. En la novel·la té un pes important la Laura, neta del patriarca, amb una mirada diferent i més moderna que la de tots els altres. Una mirada, diria que molt semblant a la de l'autora, que ens permet seguir de primera mà els canvis viscuts a Mallorca i que estan lligats a l'evolució de l'economia i del turisme. 

"Potser en Sebastià se sent tot sol, davant la coca enfornada per un home que fa un any no coneixia i que li fa costat per raons que queden enfora de l’estimació. Tal vegada enyora la idea d’un pastís cuinat amb menys traça i amb més tendresa i fa una ullada a les cadires buides que enrevolten la taula amb el conhort que, com a mínim, aquesta vegada hi ha una força d’ordre major que estén la solitud arreu. Pot ser que pensi i senti totes aquestes coses, mentre bufa el vuitanta-u de cera vermella, però també és possible que en Sebastià es limiti a rovegar un tros de coca sense dir res, sense cap gràcies tampoc per a en Juan Manuel. Com a molt, una crítica culinària escarida: «No fa llarg, però es pot menjar», o alguna cosa així".

@Jordi_Sanuy

dissabte, de novembre 25, 2023

Donde no llegan las sombras (Jordi Llobregat)

Suposo que és força complicat entrar en la ment d'un assassí i descobrir per què mata. Saber quines són les seves motivacions podria ser molt útil per intentar aturar-lo i deixar-lo fora de circulació. Ho intenta l'agent de policia Álex Serra. Ella és la protagonista indiscutible de "Donde no llegan las sombras". El llibre té 477 pàgines i l'ha publicat l'editorial Destino. De l'escriptor Jordi Llobregat (València, 1971) ja havia llegit el thriller "No hi ha llum sota la neu", també amb Álex Serra en el seu eix central.

L'autor col·loca l'acció a la Vall Fosca, als Pirineus, on comencen a desaparèixer nenes, que troben mortes poc després, sense senyals aparents de violència. La primera vivia a la Torre de Capdella, al Pallars Jussà, amb la seva tieta. Els seus companys d'escola li feien bullying. La troben a 300 quilòmetres de casa, en un gorg enmig d'un bosc, amb una corona de flors al cap. L'Álex Serra havia deixat la policia per intentar esbrinar què li havia passat a la seva germana. S'havia fet fonedissa, d'una manera sorprenentment semblant, vint anys enrere. Abans de deixar el cos, havia disparat a un company en acte de servei... Perdia el control amb facilitat. Ara, recupera la placa i la pistola per intentar donar un cop de mà.

Els escenaris escollits per Llobregat són foscos, carregats i plens de boira, amb muntanyes altes i llegendes màgiques que ho impregnen tot. De vegades costa diferenciar entre ficció i realitat. Perseguida pel seu passat, l'Álex haurà de treballar de valent per descobrir el lloc on no arriben les ombres, que és el títol d'aquesta novel·la negra tan àgil com addictiva. Descobrir-lo i salvar a la tercera nena desapareguda, com no va poder fer amb la seva germana estimada. En una de les subtrames, se'ns parla molt dels camps de concentració francesos on van anar a parar molts dels represaliats de la Guerra Civil Espanyola. Sortir-hi viu i sencer estava a l'abast de ben pocs. En definitiva, un puzle molt visual i amb acció il·limitada.

"Martina levanta la mirada. El sol empieza a esconderse tras las montañas. Pronto se hará de noche. Vuelve a mirar hacia sus compañeros de clase. Desde allí no pueden verla todavía, pero están ya muy cerca. Ve sus caras enrojecidas por el esfuerzo. Oye sus chillidos anticipando la diversión. Mira de nuevo hacia los árboles; justo entonces una ráfaga de aire se desliza entre sus troncos retorcidos y se oye una especie de gemido, lo que hace que recuerde otra vez las historias, y se estremece. Sin embargo, son los últimos gritos de sus perseguidores los que acaban por decidirla. Coge con fuerza el manillar y se interna con su bicicleta por el sendero. La maleza se cierra tras ella, como si nadie hubiera pasado por allí. Unos metros más adelante, las sombras del bosque la engullen y Martina desaparece".

@Jordi_Sanuy

dissabte, de novembre 18, 2023

Guinedell, comtessa de les pedres (Àfrica Ragel)

Gràcies a la filòloga catalana Àfrica Ragel (Barcelona, 1969) he descobert la força i l'astúcia de qui va ser la mare de la primera dinastia comtal catalana. Ens ho explica a "Guinedell, comtessa de les pedres". Va viure a l'alta edat mitjana i va prendre decisions estratègiques, encara que després va ser ignorada per la història. El llibre té 351 pàgines i l'ha publicat l'editorial Columna. D'ella ja havia llegit i comentat "Gran ocell de silenci". Guinedell és un personatge imponent, a qui aprecies des que fa la seva primera aparició en la novel·la. Té les idees clares i, malgrat viure en un món d'homes, sempre vol dir-hi la seva. No li agrada que la deixin de banda. De ben joveneta es casa amb el seu cosí Guifré I el Pilós i s'instal·la amb la família del seu marit al castell d'Arrià. Se l'estima bojament. Filla de l'abat de la Grassa, fins llavors havia estat molt feliç al lloc on havia crescut. Però ben aviat descobreix que en la seva nova llar la gelosia, l'odi i les traïcions impregnen les parets i intenten menjar-se-la viva. La seva sogra, de qui no és la favorita, està disposada a fer-la caure, a qualsevol preu. La dona s'ha fet gran i li molesta la competència, encara més si no la pot controlar.

Desconeixia que en l'època de Guinedell una dona pogués tenir tant de poder. Moltes vegades va anar per davant del seu marit, buscant aliats i reunint-se amb rivals. Sovint ho feia per iniciativa pròpia, sense que Guifré en sabés res. Confiava més en el poder de la paraula i els pactes que en les espases i les guerres. Ho demostra que la seva firma apareix al costat de la del seu marit en la majoria dels documents d'aquell temps. L'Àfrica ens fa arribar la història de la comtessa d'Empúries d'una manera molt entretinguda i visual. És un llibre ple d'intrigues i amb rabiosa activitat, on sempre passen coses. És fàcil imaginar-se les escenes de batalla, on la nostra heroïna mai no es fa enrere. Un bon homenatge a una comtessa fins avui oblidada, que ara demana pas. 

"Collia herbes. Les coneixia des que era ben petita; amb les fulles dels freixes es tractava el mal d’ossos, la gota, l’oligúria, el restrenyiment i la febre. Amb les dels pollancres i els àlbers, les afeccions urinàries i el mal d’esquena. Amb les branques de romaní bullides en aigua s’alleujaven les infeccions. Sabia destriar les que anaven bé per al maldecap, per a les sangs abundants, per a les berrugues... Amb les falgueres i les dolçamares es guarien els cops i les ferides, però calia anar molt amb compte amb la quantitat perquè eren perilloses.

Va ser aleshores quan va sentir els renills dels cavalls i els crits. Un home vestit amb robes bones donava ordres a una comitiva perquè marxés. A terra, damunt d’una capa, jeia una jove que s’abraçava les cames ensangonades".

@Jordi_Sanuy

dimarts, de novembre 14, 2023

Paranoia 68 supera el milió de visites


Aquest mes de novembre, Paranoia 68 ha complert 17 anys. L’aniversari ha coincidit en el temps amb la fita d’haver superat el milió de visites. En el moment d’escriure aquest post, eren 1.001.638. I el comptador continua sumant! Molt content. En aquest 2022, he afegit al blog un total de 80 llibres. Des de l’inici, ja n'he referenciat 1.021. Gràcies a totes i tots els que encara passeu per aquí. Suposo que ja sabeu que, des del mes d'agost d'aquest any, Paranoia 68 també té la seva versió a Instagram, sota el nom de @Jordi_Sanuy_llibres. També us hi espero. Fins aviat. ❤️

diumenge, de novembre 05, 2023

Amor sense món (Miquel Esteve)

“Amor sense món”, de Miquel Esteve (Móra la Nova, Tarragona, 1969), és un llibre apassionant. Té 381 pàgines, l’ha publicat l’editorial Navona i ens explica la desconeguda i complexa història d’amor entre Hannah Arendt i Martin Heidegger, dues de les grans figures de la filosofia i del pensament europeu. Una història que es va allargar prop de cinquanta anys i va anar més enllà dels vincles terrenals.

La Hannah i en Martin es van conèixer a la universitat de Marburg, a Alemanya. Tenien 18 i 35 anys. Eren alumna i professor. Es van enamorar només de veure’s, i, espiritualment, ja no es van separar mai més, fins que ella va morir d’un infart, a Nova York, l’any 1975. Després dels primers mesos d’idil·li i que la noia el deixés, es van continuar escrivint i trobant. No podien passar l’un sense l’altra, tot i que hi va haver una etapa en què van estar quinze anys separats. Va ser una relació tumultuosa, plena d’obstacles i de dificultats. Per començar, ell estava casat. Quan li va confessar a la seva dona que li era infidel, la situació es va complicar encara més. L’Elfride Petri odiava a l'amant del seu marit. L’home va arribar a presentar-les, buscant una normalitat que mai no va trobar.

En Miquel Esteve ens explica els fets d’una manera exquisida i molt didàctica. La Hannah es va arribar a casar dues vegades, però va continuar enamorada d’en Martin. Tant en Günter Stern com en Heinrich Blücher -amb qui va tenir una relació espectacular- ho sabien. No els hi va amagar mai. La gran pregunta és com es van poder estimar amb tanta passió una sensible intel·lectual jueva i un nacionalsocialista que va arribar a militar en el partit de Hitler. En la primera part de la novel·la, l’autor alterna el període 1949-1950 (a Basilea) amb el que va de 1924-1925, a Marburg. En el primer, la Hannah es 'confessa' amb en Karl Jaspers, que va dirigir la seva tesi doctoral. En el segon, vivim en primera persona el naixement de la relació Arendt-Heidegger, que es converteix en eterna. 

“En Martin Heidegger havia passat a buscar la Hannah prop de la Universitat de Marburg i havien agafat una de les senderes que conduïa a les fagedes que envoltaven la vella ciutat universitària. Lluïa un sol resplendent i les falgueres omplien el sotabosc d’una verdor exhuberant. El desglaç hivernal havia acolorit ufanosament la vall del riu Lahn. Malgrat el sol, feia un ambient fesquívol, enganyós, el fred de la darreria de febrer. 
La Hannah tenia la passa més llarga; però, en Martin, que solia caminar amb les mans agafades a l’esquena, la tenia més enèrgica i de tant en tant havia de moderar-la per no deixar-la enrere”.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de novembre 01, 2023

El infierno (Carmen Mola)

No cal anar a l’infern per trobar al dimoni. N’hi ha molts; i els tenim entre nosaltres. Com el que protagonitza l’últim llibre dels Carmen Mola, que és el mal fet persona. Es tracta d’un ésser menyspreable, d'aquells que sembren l’horror per allà on passen. “El infierno” és la seva segona novel·la negra històrica, després de "La bestia", amb què van guanyar el Premi Planeta l’any 2021. Té 477 pàgines i és molt pertorbador. L'ha publicat Planeta en castellà i Columna en català.

L’acció té lloc a Madrid i a l’Havana, coincidint amb l’aixecament de l’exèrcit contra la reina Isabel II. Els seus dos principals protagonistes, deixant de banda el ‘dimoni’, són la Leonor i en Mauro, que es veuen implicats en l’assassinat d’un soldat. Una ballarina i un estudiant de medicina que es coneixen en una situació extrema i viuen hores de neguit i de desesperació. Per evitar la presó, ella es casa amb un ric admirador, que la supera en edat i experiència, i se’n va a viure a Cuba. Ell hi viatja temps després, amb l’objectiu de localitzar-la. Comença a treballar en una plantació de canya de sucre, en règim d’esclavatge, després que l’enganyin vilment. Molts gallecs van caure en la mateixa trampa, quan anaven a la recerca d’un món millor.

Les aventures de la Leonor i en Mauro coincideixen en el temps amb una trama d’assassinats perpetrats amb un mètode ferotge i esfereïdor. La imaginació dels Carmen Mola no té límits. Avís per a navegants: la crueltat del seu ‘dimoni’ és superior a la viscuda a la tetralogia que formen "La novia gitana", "La red púrpura", "La nena" i "Las madres". Aventures addictives amb l'enfrontament aferrissat entre els esclavistes i els abolicionistes i una parella que lluita contra tot i tothom per intentar que el seu amor impossible arribi a bon port. Entre alguns capítols s’inclou un inquietant document -no en sabem l'autor fins al final- que denuncia la maldat extrema de l’àngel de les tenebres. Des de temps immemorials fa girar tothom al ritme de la seva música macabre. 

"Unos caballos irrumpen al galope por la calle Mayor. Tan pronto se giran, sorprendidas por el estrépito, ven cómo los guardias civiles descargan sus escopetas contra un grupo de gente que se arremolinaba en la Puerta del Sol. La sangre de algunos pintarrajea el aire mientras los gritos y el escándalo de otros que están sacando muebles viejos de no se sabe dónde, amontonándolos como barricada tras la que guarecerse, se mezcla con aquellos truenos que escuchó desde el balcón, que se repiten y que, ahora se da cuenta, no avisaban de ninguna tormenta, sino que eran cañonazos y lo que presagiaban era una batalla campal".

@Jordi_Sanuy