El carnicero y el pájaro (Alaina Urquhart)

"El carnicero y el pájaro" és el debut literari de la nord-americana Alaina Urquhart, tècnica forense i creadora de "Morbid", el pòdcast sobre crims reals més escoltat del món. El llibre té 299 pàgines, està traduït al castellà per Pilar de la Peña Minguell i el publica Planeta. Surt a la venda avui dimecres, després de convertir-se en el thriller de l'any als Estats Units. Enganxa des del primer moment.

La Wren Muller, una brillant patòloga, amb un passat tortuós, afronta el gran repte de la seva vida: ajudar a atrapar al despietat assassí en sèrie que es mou sense aturador pels aiguamolls de Louisiana. Els mitjans l'han batejat com el "Carnisser del pantà". Marca de forma macabra a les seves víctimes i deixa pistes que fan dubtar a la policia. Sembla que els intenti dir alguna cosa... Però quina? L'home no parar de matar i la Wren s'obsessiona amb el cas, que vol resoldre abans que no sigui massa tard. La seva és una carrera a contrarellotge. De moment, sempre va un pas enrere, però tot pot canviar en el moment menys esperat. La partida d'escacs promet emocions fortes i només hi pot haver un guanyador.

L'Alaina aconsegueix dibuixar una novel·la fosca i absorbent, amb dos personatges amb moltíssima força. Com a tècnica forense, coneix perfectament el món de les autòpsies i la història ho agraeix. Està plena de detalls reals, que fan posar els pèls de punta al lector. Això sí, sense caure en el morbo fàcil. I tot en una inquietant Nova Orleans. "El carnicero y el pájaro" m'ha fet pensar en "El silenci dels anyells" (1991) -de fet, se'n parla en el llibre- i, sobretot, en "Blanco humano" (1993), la pel·lícula de John Woo, amb Jean-Claude Van Damme de protagonista principal. Queda clar, per com evoluciona tot, que hi haurà segona entrega. La sèrie de la forense promet. Haurem d'esperar.

"Jeremy oye gritos por la rejilla de ventilación. Los oye, pero no reacciona. Su rutina nocturna es primordial. Las tareas cotidianas y mundanas que lo ocupan refuerzan su identidad. El simple hecho de hacer girar con dificultad el grifo antiquísimo de su ordenado lavabo empotrado lo afianza y lo centra. Termina cada noche plantado delante de ese espejo. Se acaba de duchar y después suele regalarse un afeitado lento y apurado. Le gusta meterse en la cama con el cuerpo y la mente limpios. Procura que esos preparativos tengan lugar todas las noches, por muchas que sean las perturbaciones externas".

@Jordi_Sanuy

I el cel ens va caure al damunt (Albert Forns Canal)

Avui dimecres, 31 de maig, arriba a les llibreries "I el cel ens va caure al damunt", l'últim llibre d'Albert Forns Canal (Granollers, 1982). Fa vuitanta-cinc anys exactes del bombardeig a Granollers, un dels més brutals de tota la Guerra Civil. Aquell 31 de maig de 1938 van morir 226 persones. L'atac de les forces aèries italianes va començar a les nou i cinc del matí i va durar seixanta segons clavats. El llibre té 220 pàgines i l'ha publicat Edicions 62.

Cinc avions van llençar seixanta bombes al centre de la ciutat i la van canviar per sempre més. Entre les víctimes hi va haver nens i nenes que anaven a peu cap a l'escola i moltes dones que estaven fent cua al mercat de la Porxada. No hi va haver temps ni perquè sonessin les sirenes. Ni per anar als refugis. Tot va passar en un tancar i obrir d'ulls. L'Albert Forns reconstrueix el bombardeig després de parlar i escoltar testimonis d'aquell dia, recollits en les darreres dècades. I ho fa d'una manera molt gràfica i amb un ritme brutal. És molt fàcil posar-se en situació i torbar-se al costat dels difunts i dels seus parents. Situacions cent per cent emotives, plenes d'incertesa i de patiment; amb un munt de persones buscant pares, fills o germans, sense saber si estaran vius o morts.

No cal ser de Granollers per emocionar-se amb aquesta gran cronologia. És impossible parar de llegir fins arribar al final. Si ho ets, com és el meu cas, encara arriba més endins. Conec algunes famílies i establiments de què parla l'autor. Em ve a la memòria, per exemple, la farmàcia Arimany, la Fonda Europa, la fàbrica Roca Umbert o el quiosc Mulet. Cadascú té la seva història, però totes acaben relacionades, formant part d'un embolcall únic i global. Desconeixia que la primera feina del pedagog Joan Triadú va ser al Grup Escolar Ferrer i Guàrdia, quan tenia setze anys. I m'ha emocionat l'aventura dels Casado-Millera, que van arribar a Granollers, des d'Albalat de Cinca, poc abans del bombardeig. Podríem dir que els va salvar la 'seva' Verge.

"Des de cinc mil metres d'altura no se senten les explosions. No es veuen els edificis que s'ensorren, ni els cossos trinxats per la metralla. Les dones que fan cua pel racionament, els nens que van a estudi. Des de cinc mil metres d'altura no se senten els crits, no es veu la sang. Des de l'avió no es poden comptar els morts, els ferits i els mutilats, per això, el vol de tornada cap a Mallorca no és mai greu, reflexiu o culpable, només resulta tediós. Des de l'últim Savoia, el fotògraf Damicelli ha retratat els impactes, per immortalitzar les fumeres que s'eleven com a bolets enmig d'un paisatge de cases i camps. Les dècades següents, quan triomfi com a director de fotografia i gravi les imatges aèries de Què va passar entre el meu pare i la teva mare, de Billy Wilder, Damicelli recordarà sempre aquells matins a Espanya en què va doctorar-se a fer fotos des de l'aire".

@Jordi_Sanuy

Prueba de fuego (Jørn Lier Horst)

William Wisting és un detectiu honrat i força diferent dels que sovint protagonitzen les novel·les negres actuals. Ni té vicis coneguts ni fa servir la violència per resoldre els seus casos. Escolta i posseeix un gran poder de deducció. "Prueba de fuego", de l'expolicia noruec Jørn Lier Horst (1970), és la quarta entrega de la sèrie "El cuarteto Wisting". Té 411 pàgines i està traduït per Lotte Katrine Tollefsen. L'ha publicada Reservoir Books.

No és imprescindible, però és millor haver llegit els tres títols anteriors ("Cerrado en invierno", "Perros de caza" i "El usurpador") abans de començar aquest. En Wisting ja fa mesos que treballa en el cas d'un taxista desaparegut. Tant la persona com el vehicle es van fer fonadissos i ningú sap on van anar a parar. Paral·lelament, s'està a punt de jutjar a un home per un assassinat que sempre ha assegurat que ell no va cometre. Les pistes l'assenyalen, però sembla massa fàcil. La casualitat, però, farà possible que es faci una nova lectura de l'expedient. Qui sap si els dos episodis fins i tot poden estar relacionats... En el rerefons, hi ha el contraban d'alcohol i drogues, que s'ha allargat massa temps sense atrapar als culpables.

La Line, periodista i filla d'en Wisting, està a punt de ser mare i no està escrivint pel diari on treballa. Habitualment, seguia els mateixos casos del seu pare. Ara, tots dos viuen a Larvik. Ella s'hi acaba de mudar. També la Sofie, amb qui havia anat a l'escola. Feia molts anys que no es veien. S'ha instal·lat a la casa que ha heretat del seu avi, un conegut contrabandista. I allà, totes dues juntes, troben una pistola que entreguen a la policia. Estava en una caixa forta i podria ser el desllorigador de moltíssimes coses. Lier Horst ens explica la història d'una manera pausada i sense trampes ni fissures. La seva és una escriptura elegant, creïble i addictiva. Tot un encert. "El cuarteto Winsting", amb més de vuit milions de lectors, ja té sèrie de televisió. Em quedo amb ganes de més.

"En la habitación del fondo encontró la caja fuerte. El abogado la había informado de que seguía allí. No solo era grande y pesada sino que, probablemente, estaba sujeta al suelo con pernos interiores. Los encargados de vaciar la casa tenían la esperanza de dar con la llave, pero esta había desaparecido. Confiaba plenamente en ellos: en un armario de la cocina le habían dejado un sobre con cerca de treinta mil coronas que habían encontrado en la casa. Era probable que hubiesen hallado más dinero y que no le hubieran dicho nada, pero confiaba en que no hubieran encontrado la llave de la caja fuerte y la hubiesen abierto".

@Jordi_Sanuy

El sepulturero y la tierra negra (Oliver Pötzsch)

Elegante, sobria y muy bien documentada. "El sepulturero y la tierra negra" es igual de fascinante que "El libro del sepulturero", con la que el alemán Oliver Pötzsch (Munic, 1970) empezaba esta adictiva serie de novela negra histórica. Seguro que tendrá continuidad. La traducción al castellano es de Héctor Piquer Minguijón. Tiene 523 páginas y está publicada por la editorial Planeta. El autor coloca la acción en la ciudad de Viena, en el año 1894.

En esta nueva historia, Pötzsch vuelve a reflexionar sobre los inicios de la criminalística, cuando las huellas dactilares, el análisis forense de la sangre y la fotografías de la escena del crimen eran muy embrionarias, casi inexistentes. El inspector Leopold von Herzfeldt intenta aportar un poco de aire nuevo, pero sus superiores, con el antisemita Paul Leinkirchner a la cabeza, no quieren renunciar a sus rudimentarios métodos habituales. Hay varios casos complicados encima de la mesa. En uno de ellos, parece pender una terrible maldición egipcia. De los cuatro miembros de la última expedición a la Tierra Negra, tres han fallecido en extrañas circunstancias... También hay que atrapar al 'Fantasma', un misterioso hombre que mata a jóvenes prostitutos y después los castra.

Por suerte, Von Herzfeldt cuenta con la ayuda de Julia Wolf, que está haciendo las labores de fotógrafa, y del grandullón Augustin Rothmayer, el sepulturero del cementerio central. Esta vez se encuentra escribiendo el libro titulado "De ritos funerarios y cultura popular". Pötzsch empieza la mayoría de capítulos con fragmentos del mismo. Hizo algo similar en la primera parte. "El sepulturero y la tierra negra" es trepidante, con mucho suspense y cien por cien visual. Es fácil imaginarse la serie o la película. Todo pasa porque tiene sentido, sin forzar la situación, con lógica. La ambientación de Viena, moderna y a la vez asediada por la pobreza, también es espectacular. Mención especial a la Gorda Eli, la propietaria del burdel Dragón Azul, que siempre cuida de Julia y de su hija Sisi.

"Leo le había regalado la cámara y comprado el laboratorio de revelado. También había sido él quien le había conseguido el puesto de fotógrafa forense después de haber trabajado como telefonista en la Jefatura de Policía. Siempre había sido muy generoso con ella, en parte porque podía permitírselo. Leo percibía periódicamente una paga de su madre desde Graz. Vestía con trajes elegantes y le gustaba llevar a Julia a comer a restaurantes buenos y caros. En dos ocasiones le había invitado a la ópera en el Ring, para lo cual ella había tomado prestado del burdel un bonito vestido..."

@Jordi_Sanuy

Les nostres mares (Gemma Ruiz Palà)

"Les nostres mares", de la periodista Gemma Ruiz Palà (Sabadell, 1975), és un homenatge a la generació de dones que van renunciar als seus somnis perquè les seves filles intentessin poder complir-ne els seus. Independentment de les opinions dels homes que les envoltaven. És el Premi Sant Jordi, té 296 pàgines i està publicat per l'editorial Proa. D'ella ja havia llegit "Argelagues" i "Ca la Wenling", llibre al qual fa una divertida picada d'ull cap al final.

Les deu mares retratades per la Gemma, les primeres nascudes durant la dictadura, són reconeixibles per a tothom. Són reals com la vida i s'assemblen a les que ens envolten. Són les nostres. Dones que, encara i no tenir-ho fàcil, van intentar desplegar el seu poder. Encotillades. Dirigides. Vigilades. Van allitar-se amb els marits per obligació. Van fer les feines de casa soles. Van baixar fins a l'infern per ajudar a fills amb vicis confessats. Dones que van haver d'amagar el seu amor entre elles. Que van arribar de països llunyans -sense els seus fills- per guanyar diners cuidant els d'altres. Hi ha una nena que vol ser nen i algunes que van a Londres a avortar, la majoria soles i mortes de por... Algunes violades. No hi falten les sindicalistes ni les artistes, com la pintora Isabel, que m'ha robat el cor.

D'inici, em va semblar que les deu protagonistes no tenien res a veure entre elles, però, a poc a poc, la Gemma aconsegueix connectar-les totes, dibuixant un mosaic humà encantador. He intentat posar-me en la pell d'aquestes dones, de tres generacions, i he entès la seva lluita i les seves pulsions. Com a home, en cap moment m'he sentit incòmode. I m'ha quedat clar que els que les envoltaven no van estar a l'altura. No van saber apreciar-les com es mereixien. Estem davant d'un llibre de ficció punyent, reivindicatiu, crític i amb el sentit d'humor necessari per explicar l'altra transició, la de les dones. Dels homes ja se n'ha parlat massa. Té un estil àgil, analític i és ple de colors i de sabors. Va ser un dels més venuts per aquest últim Sant Jordi. Molt necessari.

"Història viva del seu temps, la Lali. Testimoni privilegiat del progrés. Del nou confort, del nou benestar: del nou consum. De la vida moderna, tu, que ja era hora que elles també tastessin el gust de la contemporaneïtat, que ja l’ha palmat el podrit del Franco, que ja no hi ha crisi del petroli, que s’ha acabat la guerra del Vietnam, que l’ONU acaba de declarar l’Any Internacional de la Dona. I una efemèride més, encara: el primer fill de la Lali arriba al món el mateix any que arriben les primeres calça-gasses d’un sol ús. Beneïts dodotis! ¡Ni gota ni gota!".

@Jordi_Sanuy

Tot Messi i més (Jordi Puntí)

Poc es podia imaginar Jordi Puntí (Manlleu, 1967) que la seva ampliació i actualització de “Tot Messi” coincidiria en el temps amb els insistents rumors del retorn del crac argentí al Barça, dues temporades després de la seva traumàtica marxa al PSG. Ara el llibre es titula “Tot Messi i més”, té 192 pàgines i està publicat per l’editorial Empúries. És un títol imprescindible pels incondicionals del jugador de Rosario, com el mateix Puntí. 

El més nou és el capítol dedicat al Mundial de Qatar, presentat com un dietari i focalitzat, lògicament, en la figura de Messi. Comença el 15 de novembre del 2022 -l'endemà que el futbolista arribés a Abu Dhabi per afegir-se a la selecció- i acaba el 18 de desembre, amb la final entre l’”albiceleste” i França i el nostre protagonista aixecant el trofeu de campió. Messi ja no té res a envejar del gran Diego Armando Maradona. La Pulga ha disputat cinc campionats del món i qui sap si arribarà a temps de jugar-ne un sisè, el de Mèxic, Estats Units i Canadà, el 2026. Puntí també ha actualitzat altres dades del seu currículum esportiu. No descarta escriure una 'tercera part'. De fet, li agradaria, si l'extraterrestre continua acumulant gestes i èxits.

¿Com serà el futbol quan Messi es retiri? Citant Italo Calvino, Puntí diu que el davanter encarna les prediccions que l'italià feia per aquest mil·lenni: lleugeresa, rapidesa, exactitud, visibilitat i multiplicitat. Repassa la seva trajectòria des que va arribar al Barça amb 13 anys. El compara amb Maradona i Cristiano. Quan el portuguès es retiri, "continuarà reinventant-se i fent gols uns quants anys més". Hi ha capítols brutals, com el de les lesions, el dels tatuatges o el "Me'n recordo", amb perles com aquesta: "Me'n recordo de l'actor Ricardo Darín explicant que un dia Messi li va fer de taxista. Creuava el carrer Aragó, de Barcelona, i un cotxe li va tocar el clàxon. Darín s'hi va acostar, va veure que era Messi i el futbolista es va oferir a portar-lo a l'hotel on s'allotjava". Un geni.

"Tots els futbolistes professionals van ser, abans que res, un nen amb una pilota. Un nen que vol xutar alguna cosa. A vegades no els cal ni un contrincant, n’hi ha prou amb una paret, una mena de porteria o les ganes de tocar pilota. La sort de Leo Messi és que tenia dos germans més grans —Rodrigo i Matías— i tres cosins amb qui feia partidets, allò que a l’Argentina en diuen «un picadito». Coincidien molts diumenges a casa de la seva àvia materna, Celia, i jugaven matí i tarda. Tots vivien al mateix barri de Rosario i tots, també, van anar fent el mateix recorregut: primer, de ben petits, jugaven al Club de Fútbol Grandoli, a tocar de casa seva, i després van passar a Newell’s Old Boys".

@Jordi_Sanuy

En guerra (Enric Calpena)

"En guerra", del periodista i escriptor Enric Calpena (Barcelona, 1960), és una novel·la històrica que ens parla de les dificultats que va patir el Barça durant la Guerra Civil. El club va estar a punt de desaparèixer. De fet, després de l'assassinat del seu president, Josep Sunyol, l'agost de 1936, li va anar de ben poc. El llibre té 234 pàgines i està publicat per Edicions 62. L'any 2020, Calpena va treure "El primer capità", basat en la figura de Hans Gamper.

Un dels noms que es reivindiquen en el llibre és el de Rossend Calvet, secretari de la junta. Va impedir que el sindicat de la CNT els hi requisés el camp; i ho va fer d'una manera molt imaginativa. El seu sogre era en Manuel Torres, que s'encarregava del manteniment de les Corts. Tot quedava en família. En Rossend també va fer possible que el primer equip del Barça fes una gira molt llarga per Mèxic i els Estats Units per guanyar diners i poder pagar les 177 mil pessetes que es devien. La lliga espanyola estava aturada per la guerra i el club cada cop tenia menys recursos. Una gran quantitat de socis s'estaven donant de baixa. El futbol ja no era prioritari per ningú. Les coses escassejaven, començant pels aliments. La gira es va convertir en un miracle que no es podia desaprofitar.

El Messi de l'època era Martí Ventolrà; l'estrella que tothom volia veure. Extraordinari jugador i amb un físic envejable. A Mèxic també se'n van enamorar. El públic i Josefina Rangel Cárdenas, la filla del president de la República, Lázaro Cárdenas. Un altre dels noms coneguts de l'expedició era l'Àngel Mur, un atleta que va acabar convertint-se -després de llegir un munt- en el massatgista de l'equip. A l'expedició no hi va faltar un traïdor, que informava del que creia important als franquistes. El va acabar descobrint Rossend Calvet, que era a tot arreu. "En guerra" és un llibre ben documentat i entretingut que es llegeix de manera clara. La història és àgil i cent per cent visual. Una bona forma de descobrir com es va viure el malson de la Guerra Civil a Catalunya.

"Ho havia descobert durant el breu interrogatori al qual els va sotmetre allà mateix, a peu de carretera, a la caseta dels adobacamins. Un va dir que era diputat d’Esquerra Republicana —separatista, va pensar el tinent—; l’altre, el xofer, i el darrer era periodista. El plumífer estava tan nerviós que es va afanyar a aclarir que ell només era periodista esportiu, que anava en aquella comitiva perquè acompanyava el president del club de futbol Barcelona, que ell com a bon periodista era neutral i que la seva presència al cotxe no es podia atribuir a cap qüestió política".

@Jordi_Sanuy

Ciudad de los sueños (Don Winslow)

"Ciudad de los sueños" es la segunda entrega de la trilogía de Don Winslow (Nueva York, 1953) sobre la mafia de finales del siglo XX. Llega después de "Ciudad en llamas" y es igual o todavía más adictiva. El libro tiene 381 páginas, está traducido al castellano por Victoria Horrillo Ledesma y publicado por Harper Collins. El irlandés Danny Ryan vuelve a ser el protagonista central, acompañado por su hijo y por su padre.

Ryan, un antihéroe de manual, perdió la guerra contra los italianos en Providence y se ha dado a la fuga. Con su mujer muerta, quiere poner a salvo al pequeño Ian. Cuando antes mejor. Está claro que los Moretti no van a perdonarlo. También lo busca la policía y el FBI. Ahora migra hacia California, donde quiere empezar una nueva vida. Danny no se considera una mala persona. Solo ha matado para defenderse. Cuando era estrictamente necesario. Todo parece estar tranquilo hasta que Hollywood empieza a rodar una película basada en su pasado. Llegado este momento, la situación se complica y el irlandés empieza a reconstruir su imperio delictivo. Los Federales, con quien al final llega a un acuerdo, le da el empujón definitivo.

Una vez más, Winslow nos habla de lealtad, traición, honor y corrupción, que empieza a gestarse en los mismísimos pasillos del poder de Washington. Nadie está libre de culpa. También hay sitio para el amor. En el momento menos pensado, Danny se enamora de una estrella de cine que, como él, arrastra un pasado turbio. Y claro, para ambos es muy difícil, por no decir imposible, empezar de cero. "Ciudad de los sueños", en la que se cita una cuantas veces la "Eneida" de Virgilio, es un libro con mucho diálogo. Este recurso narrativo le da agilidad y mucho ritmo. Todo es muy visual, con unos personajes que parecen vivir para vengarse. Nadie está a salvo, por muy lejos que se marche. El conflicto entre facciones rivales es apasionante. Con ganas de saber cómo acabará todo.

Winslow también es el autor de la sensacional trilogía sobre el narcotráfico ("El poder del perro", "El cártel" y "La frontera"), con el agente de la DEA Art Keller -personaje catedralicio- al mando de las operaciones.

  "La del Pacífico es una costa crepuscular.
   El sol no sale sobre este océano, pero aun y así Danny Ryan se levanta al amanecer para ver como cambian el cielo y el agua a medida que las nubes cobran forma, se hace visible el mar y aparece el horizonte.
  Es su hora favorita del día.
  Las madrugadas son casi un ritual. Se levanta, enciende la tetera eléctrica y se lava los dientes mientras el agua se calienta. Luego vuelve a la cocinita, se prepara una taza de café instantáneo y se la bebe mientras se pone unos vaqueros y una sudadera con capucha. Mete la pistola en el bolsillo de la sudadera, sale de la caravana y cruza la carretera de la costa del Pacífico hasta la playa de Capistrano, donde se queda contemplando el amanecer".

@Jordi_Sanuy

El ladrón de veranos (María Soto)

Roberto Montenegro, el protagonista central d'"El ladrón de Veranos", és un personatge que t’atrapa des del primer moment. La madrilenya María Soto li dona una pàtina de misteri que el fa únic i irrepetible. Com es comenta a la mateixa novel·la, és una mena d’Arsèn Lupin. Genera simpaties per allà on passa. Talentós i amb múltiples identitats. El llibre és llarg, 637 pàgines, i està publicat per l’editorial Destino. La Clara l’idolatra fins i tot abans de veure’l per primer cop. 

A Deauville, a la costa normanda, als estius s’hi pot trobar el bo i millor de cada casa, amb un munt de prínceps i milionaris lluint per tot arreu. Hi té un estudi fotogràfic en Gabriel Caron, el tiet de la Clara. La nena té 11 anys i és més eixerida que un pèsol. Imaginació al poder. És la filla de la seva germana Emma, casada amb en León Castel, un prestigiós metge. En Roberto va conviure amb en Gabriel i l’Emma fins que un dia, fa quinze anys, va desaparèixer sense donar massa explicacions. Ara, torna com a pintor, mig aristòcrata i moltes coses més. Se’l relaciona amb obres d’art robades i amb cops de tafur a diversos casinos. Fins al moment, no s’ha pogut demostrar res. El seu proper ‘cop’ és vendre un llenç que podria ser el “Flaminia Triunfi” de Velázquez. El vol Eliot Kaplan, un multimilionari nord-americà que està a punt de casar-se amb una duquessa russa, Elena Ivanóvna Volóshina. 

“El ladrón de veranos” és un llibre d’aventures trepidant i amb un ritme alt. Hi ha una mica de tot. Glamur, periodistes intrèpids, una duquessa de les d’abans, dolents de manual, robatoris, tècniques pictòriques, quadres desapareguts, falsificacions i, per si no n'hi hagués prou, un assassinat. Tot passa en un lloc idíl·lic, amb uns personatges frescos i ben treballats. L’acció està datada l’any 1935, però s’alterna amb el 1919, quan en Gabriel i en Roberto vivien junts i eren inseparables. Això ens permet saber com es va crear el mite del gran Montenegro, odiat per alguns i venerat per la majoria. Soto té un estil sobri, directe i rigorós. El que fa referència als mètodes de pintura i colors està molt ben documentat. És fàcil d’entendre encara que no es domini el tema. Avança amb pas ferm cap a un final rodó. M’ho he passat pipa llegint-lo.

“Gabriel Caron no sabrá nunca por qué mintió. Nadie le obligó a hacerlo, ni tampoco ganaba nada con ello, más allá de una minúscula satisfacción de amor propio. Pero lo hizo. Y su mentira, irreflexiva e insignificante como fue, se convirtió en el disparador de todo lo que sucedió a continuación. 

A mediados del mes de agosto el verano se agota despacioso, con una satisfecha monotonía de sol, playa y cenas tardías, confundiéndose con otros veranos recientes. Entre los habituales de la Costa Florida ya ha empezado a correr la noticia de la llegada de Roberto Montenegro. Pero Gabriel aún no lo sabe. 

Será de los últimos en enterarse. Aunque hará lo posible porque nadie se dé cuenta. Solo su hermana Emma llegará a mirarle con suspicacia un momento, pero enseguida disimulará, considerada y discreta, igual que siempre”. 

@Jordi_Sanuy

El quebrantahuesos (Blas Ruiz Grau)

Blas Ruiz Grau (Rafal, Alacant, 1984) ha fet tornar a treballar a Nicolás Valdés, l'inspector estrella de la Policia Nacional. "El quebrantahuesos" és la quarta novel·la de la saga que protagonitza, després de "No mentirás", "No robarás" i "No morirás". No cal haver-les llegit per seguir-la. Les referències que hi fa no afecten l'argument. El llibre té 463 pàgines i està publicat per Ediciones B. Quasi tot passa en cinc dies elèctrics, del 6 al 10 de maig de 2019.

El pare d'en Nicolás també era policia. Està jubilat i deprimit. La mare té un caràcter de por. Sempre que és possible carrega contra el seu fill. I ho fa sense compassió. Va marxar de casa quan tenia divuit anys. Ha tornat ben poques vegades a aquest petit poble de la serra madrilenya. Volia allunyar-se de tot, de tothom i, especialment, de l'ombra del germà mor, l'altre policia de la família. No es va acomiadar de la seva parella, la Irene, que ara és guàrdia civil, ni de la seva colla d'amics. Ara, un violent assassinat el fa tornar de manera inesperada als llocs que el van veure néixer i créixer. És expert en psicòpates i creu que pot ajudar a tancar el cas abans que no hi hagi moltes més desgràcies. Això sí, tothom el mira amb recel. No li han perdonat la seva fugida cap endavant.

"El quebrantahuesos" és un llibre trepidant. Sempre hi passen moltes coses, impedint que el lector abaixi la guàrdia. Blas Ruiz treballa molt bé als protagonistes principals, mostrant-nos els seus problemes del dia a dia i, sobretot, les pors interiors que els corquen per dins. Mentre Nicolás busca un assassí de carn i ossos, els veïns de Caedes aposten per una criatura llegendària, el 'Quebrantahuesos'. Segons sembla, acaba amb la vida de diverses dones de la localitat cada quaranta anys. Sense aturador i sense deixar pistes. Una llegenda o una realitat? L'enfrontament entre la policia nacional i la guàrdia civil per portar el cas, amb en Nicolás a un costat i la Irene a l'altre, també m'ha semblat molt interessant. La novel·la és visual, entretinguda i manté l'emoció fins a l'última pàgina.

"La psicopatía se puede heredar. No es común, claro, pero debemos tener en cuenta que para que exista el psicópata se deben cumplir unos factores biológicos y sociales. Siempre lo digo: el psicópata se nace y se hace. La predisposición biológica es fundamental, existe una serie de factores físicos aquí -se tocó la cabeza-, en nuestro cerebro, que digamos que allanan el camino hacia este trastorno. Y después entra lo social. Lo que se vive de niño, los traumas, las relaciones personales... Todo cuenta para crear ese cóctel explosivo. Sin estos dos ingredientes no es posible. Si no, imaginen la de niños maltratados y en unas circunstancias desfavorables que hay. Habría tanto psicópata por ahí que daría auténtico miedo".

@Jordi_Sanuy

En la piscina (Julie Otsuka)

Dues esquerdes en una. La física i la vital. La de la piscina i la que allunya una mare i una filla sense que res ni ningú ho pugui impedir. De totes dues ens en parla amb delicadesa i molt de sentiment l'escriptora nord-americana Julie Otsuka (Palo Alto, Califòrnia, 1962) a "En la piscina". Té 177 pàgines, està traduïda al castellà per Flora Casas Vaca i l'ha publicat Duomo Ediciones. És la mateixa autora de "Buda en el ático" i "Cuando el emperador era Dios".

El llibre té cinc parts molt diferenciades. En la primera, "La piscina subterránea", hi ha algú que ens explica com és el dia a dia d'un grup de nedadors. A l'aigua hi troben l'equilibri que els falta quan són a la superfície i han d'afrontar la realitat. En remull, tot està més o menys bé. Hi ha unes normes i tothom les compleix. Tot es complica a la segona part, "La grieta". Una petita esquerda al fons de la piscina provoca que els dubtes i la incertesa trenqui la monotonia (volguda) dels nedadors i de les nedadores. Una d'elles és l'Alice, que està perdent la memòria a poc a poc. A "Diem perdidi" algú ens explica que recorda i que no recorda la dona, en una enumeració llarga i detallada. Li han fugit moltes coses importants del cap, però per sort n'ha pogut retenir d'altres. 

"Belavista" és la part més dura i realista de la novel·la. De la manera més directa possible (i diria que cruel) li expliquen a l'Alice que l'ingressen en una residència i que no en sortirà mai més. Fins que arribi el final. Ha d'intentar molestar el mínim possible. Si l'han portada és perquè els seus familiars ja no podien cuidar-la bé i no hi ha marxa enrere. Finalment, a "Euroneuro", l'autora reflexiona com va arribar l'Alice a la situació actual i, si d'alguna manera, la seva filla ho hauria pogut evitar. En resum, bonica història d'amor que commou i t'obliga a fer-te preguntes difícils de contestar. Tot té data de caducitat i és bo fer-se la idea com abans millor. Gaudir del present i esperar que el futur no sigui excessivament cruel.

"Allí arriba hay incendios incontrolados, alarmas por contaminación, sequías colosales, atascos de papel en las impresoras, huelgas de profesores, insurrecciones, días de calor abrasador que parecen inacabables («“Cúpula de calor” extremo suspendida permanentemente sobre la Costa Oeste»), pero aquí abajo, en la piscina, siempre tenemos una agradable temperatura de veintisiete grados. La humedad es del sesenta y cinco por ciento. Hay buena visibilidad. Las calles están tranquilas y cuidadas. Aunque limitado, el horario satisface nuestras necesidades".

@Jordi_Sanuy

Carta a la reina d'Anglaterra (Vicenç Pagès Jordà)

Uns mesos després de la seva mort, l'editorial Empúries ha reeditat "Carta a la reina d'Anglaterra", un dels llibres més coneguts de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963 - Torroella de Montgrí, 2022). És molt curt, només 106 pàgines, i s'acaba convertint en una paràbola sobre la immortalitat. La vida és una partida d'escacs. Dependent dels moviments que facis, te'n podràs sortir millor o pitjor. Fins i tot un peó pot acabar fent caure al rei.

En Joan Ferrer forja una espasa inigualable, la millor que ha existit mai. La fa al comtat de Cerdanya, al sud dels Pirineus. Tothom hi va al darrere, però es nega a vendre-la. La vol per a ell. Al final, però, s'ha de fer enrere i l'entrega al Diable, a canvi de tres desitjos. S'hi veu obligat. Un d'ells és la vida eterna. Ara que ja té gairebé mil anys creu que ha arribat el moment de passar balanç a la seva prolongada existència. Està empresonat i, si alguna cosa li sobra, és temps. Per aquest motiu, decideix posar-se en contacte amb la reina d'Anglaterra; i no per demanar-li clemència. Al llarg de tots aquests anys, el tedi i l'Estat -que sempre l'ha seguit de ben a prop- s'han convertit en els seus principals enemics. No ha estat fàcil lluitar-hi.

El conqueridor Francisco Pizarro i els filòsofs Jean-Jacques Rousseau i Karl Marx són alguns dels personatges històrics amb qui va poder conviure Joan Ferrer. També va tenir relació amb l'actriu Greta Garbo, per qui sentia una devoció especial. De dones en va estimar moltes. També va parlar moltes llengües i va viure en un munt de països, procurant-se tots els plaers imaginables. De l'Edat Mitjana fins al llindar del tercer mil·lenni va tenir períodes per tot i tothom. En aquesta novel·la, publicada originalment l'any 1997, Pagès Jordà treballa molt bé la psicologia del protagonista, que evoluciona constantment. La reedició nclou dues postdates, repassant la trajectòria de l'obra, les crítiques rebudes i les discussions que ha provocat en els lectors.

"Llavors jo era molt jove i explicava a tothom que em volgués sentir que estava forjant l’espasa més poderosa de la cristiandat. La notícia no va tardar a arribar a Arnulf, un dels cavallers que lluitaven a sou del comte. Els cavallers medievals tenien un concepte molt idealitzat d’ells mateixos, però en realitat eren (com suposo que sabeu, Majestat) el que avui anomenaríem mercenaris, soldats professionals al servei dels potentats. Aquells cavallers són tan lluny de la imatge que en tenim ara com els pistolers que vaig conèixer a Colorado poc abans de la Guerra de Secessió són lluny dels que veiem als westerns. Però deixeu-me que reprengui el fil. Quan Arnulf, el capitost dels lladres i assassins del comtat de Cerdanya, va sentir a parlar de la meva espasa, li va faltar temps per presentar-se a la farga".

@Jordi_Sanuy

Malart (Aro Sáinz de la Maza)

Amb “Malart”, Aro Sáinz de la Maza (Barcelona, 1959) tanca la tetralogia dels elements. El protagonista d'aquesta nova aventura literària torna a ser l’inspector Milo Malart. És un policia valent, tossut, intuïtiu, negociador, amic dels seus amics i torturat per dins. El seu objectiu sempre és acabar amb la injustícia i la infàmia, a qualsevol preu. Aquest cop viu tres dies a contrarellotge, de dijous a dissabte, sense cap mena de suport. El llibre té 461 pàgines i està publicat per l'editorial Destino. 

El Somerton és un iot de luxe. Els seus propietaris són un jove matrimoni de l'alta burgesia, amb qui Malart està obsessionat. Fa temps que els segueix de prop. Està convençut que han assassinat diverses persones, després de vexar-les sexualment i fer-les patir fins a punts insospitats. L’últim cop van ser absolts per la contaminació de les proves. Es va trencar la cadena de custòdia. Segur que algú de la policia els va ajudar... Quan apareixen morts tots dos, Malart es converteix en el principal sospitós. Les seves petjades i empremtes dactilars estan en tot el vaixell, on han aparegut els cadàvers. Per acabar-ho d’adobar, l’inspector està desaparegut. Què pensaran els seus companys? El consideraran culpable o buscaran proves per intentar demostrar la seva innocència?

La subinspectora Rebeca Mercader ho té clar. Confiança cega en en Milo. Ella és la seva versió femenina, per dir-ho d’alguna manera. Intenta raonar com ho faria el seu company per mirar de localitzar a qui va acabar amb el matrimoni. I no serà fàcil. “Malart’ és una novel·la que ens parla de la dictadura dels poderosos. Amb diners ho poden comprar tot: jutges, policies i el que faci falta. També reflexiona sobre la venjança, la traïció, els remordiments i les pors personals. De vegades, tirar endavant costa, sobretot si no has fet les paus amb el passat. És una novel·la àgil, trepidant i moderna, amb protagonisme per les xarxes socials. L'emoció es manté fins a l'última pàgina, amb acció i sorpreses constants. No cal haver llegit les anteriors de l'Aro per poder gaudir-ne al màxim. Recomanable.

"-CaixaBank la tiene que estar sangrando viva a base de cuotas trimestrales de castigo por haber reducido su nivel de ingresos -explicó-. Es la forma que tiene esa gentuza de joder a las personas con menos recursos. Cuanto menos tienes, más te penalizan. Es lo que le pasa a mi sobrino. Has cambiado de curro, ahora tiene un sueldo mucho menor, y CaixaBank le cobra sesenta euracos al trimestre por no ingresar la cifra anual que ellos consideran rentable para mantener su cuenta, ¡como si lo hiciera queriendo! La birlan doscientos cuarenta pavos al año por el morro, un robo en toda regla. Pero los chorizos son los que te mangan la cartera por la calle a punta de navaja, nos ha jodido".

@Jordi_Sanuy

El cuco de cristal (Javier Castillo)

“El cuco de cristal” és l’última novel·la de Javier Castillo (Màlaga, 1987). Té 487 pàgines i està publicada per Suma de letras. Netflix ja té els drets per fer-ne una sèrie. L’autor l’ambienta a Nova York i a Steelville, una petita localitat de Missouri. La seva principal protagonista és la Cora Merlo, una metgessa resident de primer any. El dia que començava l’especialització en oncologia pateix un infart fulminant. Ja feia dies que no es trobava massa bé. 

Tot això passa l’any 2017. La Cora no té pare. El càncer se’l va emportar i, per això, sempre ha somiat a convertir-se en oncòloga. Li fa costat la seva mare, que és la primera persona que veu quan obre els ulls en un hospital. Li acaben de fer el trasplantament de cor que li ha salvat la vida. Uns dies després, en plena recuperació, rep la visita de la Margaret, que és la mare del seu donant, en Charles. Li fa una proposta que acaba acceptant. Que viatgi amb ella a Steelville per saber coses del seu fill mort i veure on vivia. Porta el seu cor dins del seu pit. Poc podia imaginar-se que tot es complicaria fins a punts insospitats. Si hagués fet cas a la seva mare... En Charles tenia un germà gran, en Jack, que és policia local, com el seu pare, que va desaparèixer sense deixar rastre ja fa molts anys. 

Castillo fa diversos salts en el temps per donar força a la història, inquietant i amb molt d’amor. Combina l’actualitat (any 2017) amb el 2000, quan en Charles i en Jack encara eren unes criatures. L’Ed, el seu pare, començava a estar obsessionat amb tot un seguit de fets luctuosos que mai va arribar a fer públics. Els investigava ell sol, sense cap ajuda. Fins que es va fer fonedís per sempre més. Els seus fillas mai no van superar-ho. L’autor també ens porta al 1998 i al 2005, en aquest cas a través del diari que escrivia en Charles, un noi especial. Per diversos motius. Diuen que algunes espècies de cucut enganyen a la natura posant ous propis en nius aliens, perquè els criï una altra mare. Quan neixen, assassinen a tots els seus germans adoptius i es converteixen en únics. 

“-El mundo es un lugar horrible- dijo en voz baja-. Y si eres Bueno, te devora. Si caminas con inocencia, te destroza. Si quieres cambiarlo, acaba contigo. Está lleno de injusticias. Está pagado de maldad. Siempre he creído que a la gente buena le pasan cosas buenas, pero... qué equivocado he estado. A Dios no le importa cómo seas ni cómo te portes -continuó-, pero el diablo sí está atento para descubrir lo débil que eres. Está al acecho, buscando a qué cordero llevarse sin permiso”. 

@Jordi_Sanuy

Eclipsi (Jo Nesbø)

Diuen que l'alcohol mata. Sempre que no siguis Harry Hole. L'inspector estrella del noruec Jo Nesbø (Oslo, 1960) pot ingerir-ne quantitats il·limitades, sense acabar de caure del tot. Està prim i molt demacrat, però el cervell continua responent-li a la perfecció. Torna amb "Eclipsi", tres anys després del malson viscut a "Ganivet". És el tretzè llibre que protagonitza. Té 571 pàgines, està traduït per Laura Segarra Vidal i publicat per l'editorial Proa.

Vidu i carregat de culpes, ara Hole viu a Los Angeles. El seu únic objectiu és buidar un got darrere d'un altre i destrossar-se el fetge com més aviat millor. Igual que la Lucille, una vella glòria del cinema amenaçada de mort. Deu molts diners i no sap d'on treure'ls. Després que els dolents l'atrapin, en Harry es veu obligat a acceptar una feina a Oslo. En condicions normals, segur que l'hauria rebutjada. Si abans de deu dies no paga, ja pot acomiadar-se de la seva amiga de beures. Hi ha dues noies desaparegudes i tot sembla indicar que el culpable podria ser Markus Roed, un magnat amb un munt de secrets inconfessables. És ell qui el contracta, i no la Policia. Si aconsegueix descobrir el culpable, li pagarà una indecent quantitat de diners. I podrà salvar la Lucille. Tot quadra.

Algunes de les seves excompanyes al cos, amb la Katrine Bratt i l'Alexandra Sturdza al capdavant, celebren el retorn de Hole a Noruega. Al seu costat, encara que sigui jugant en 'equips' diferents, serà més fàcil trobar l'assassí. És fred, calculador i té un pla certament estrany (i molt desagradable) per arribar als seus objectius. Va tenir una infantesa molt dura i està encegat per fer pagar el culpable. Com en totes les novel·les de Nesbo, la tensió i el misteri es mantenen fins al final. Deixa pistes obertes perquè el lector sospiti de tothom, resolent el cas in extremis. Un cop més, la periodista Mona Daa ho segueix tot de ben a prop, intentant no perdre's cap detall. Sang, fetge i molt d'alcohol. Hole en estat pur.

"La Katrine va mirar al voltant. Els tècnics de la Científica vestits de blanc es movien com fantasmes silenciosos entre els arbres i projectaven ombres esgarrifoses cada cop que es disparaven els flaixos de les seves càmeres. Aquell bosc era gran. Bàsicament, la zona boscosa d’Østmarka continuava quilòmetre rere quilòmetre fins a Suècia. El cadàver l’havia trobat un home que feia fúting. En concret, el seu gos, que anava sense corretja i havia sortit del caminet de grava estret i s’havia endinsat al bosc. Ja era fosc i aquell home, que corria amb una llanterna frontal, havia seguit el gos, cridant-lo, i al final l’havia trobat remenant la cua al costat del cadàver. Bé, allò de remenar la cua no s’esmentava enlloc, però la Katrine s’imaginava que havia anat així".

"Headhunters"
"El lleopard"
"La set"
"Macbeth"
"L’hereu"
"Ganivet"
"Sang a la neu"
"Sol de sang"
"El regne"
"L'home de la gelosia"

@Jordi_Sanuy

Penediments (Andrea Mayo)

Si em veiés obligat a escollir, jo soc més de la Flavia Company que de l'Andrea Mayo. La Flavia és més íntima i profunda. Més zen. Més Haru. En els seus textos no sobra ni falta cap paraula. Com si fossin una fórmula matemàtica. L'escriptura exacta. L'Andrea, un dels seus tres heterònims, és molt més despullada que ella. Va amb el ganivet a la boca. Ben pensat, quin sentit tindria que escrivissin de la mateixa manera?

L'Andrea/personatge va fer la seva primera aparició en el relat "La carta perdida de Andrea Mayo", que formava part de l'antologia "Cuentos de amigas". "Penediments" és la seva segona obra com a escriptora, després de "La planta carnívora", on ja mostrava la seva prosa descarnada. Està publicada per Navona i té 177 pàgines. Curta i intensa. Incendiària. En la primera part, l'Andrea ens porta cap a Nagasaki, al Japó, a través d'aquest misteriós títol: "32º 37' 40'' N 129º 44' 18E". Alguna cosa ha de tenir de la Flavia, ¿no? És una història de supervivència enmig del no-res. L'autora també medita sobre el perdó; i critica, a través de reflexions bíbliques, que no es busquin alternatives quan apareixen els problemes. Com la mosca que xoca constantment contra el vidre sense rebel·lar-se.

Faulkner, Einstein i Mark Twain vivint junts en el present. Marxaries amb ells al futur? Què és millor gaudir de l'avui o que potser el perdis pensant en un demà vaporós? Si tingués una oportunitat, faria les coses diferents l'Eleanor Roosevelt? Deixaria clara la seva sexualitat? El llibre també inclou la història d'una mare i una filla que discuteixen obertament sobre la maternitat; i la d'una parella que té massa secrets, culpes i vicis adquirits per poder avançar. "Assaig d'un funeral", presentat com una obra de teatre, amb molta mala llet i un pèl d'humor negre, tanca aquests "Penediments", definits com a "alteracions en un quadre que manifesten l'error o el canvi d'idea sobre allò que l'artista estava pintant". De savis és rectificar.

"Ella ensopega contra els finestrals. No veu el vidre. O es creu capaç de traspassar-lo. No n'entén l'existència i no li serviria de res fer-ho. Cada cop que topa amb el vidre se sent un cop sec i cessa el brunzit. Només uns instants. És una d'aquelles mosques grans, d'ulls prominents que, pel que sembla, no veuen res, d'aquelles pesades, es diria que matussera. Reprèn el vol i una altra vegada el mateix. 

Jo estic llegint l'Antic Testament. Noè devia decidir incloure una parella de mosques entre les espècies salvades. Això penso. M'aixeco a obrir-li la porta. Cap allà, li dic. No se n'assabenta. Hi ha una sortida i no la fa servir. Com vulguis. Impressiona veure un ésser obstinat en una idea que no funciona. Que no funcionarà. Torno a la butaca per continuar amb la lectura".

@Jordi_Sanuy

Allegro con fuoco (Jair Dominguez)

El bo d'en Jair Dominguez (Barcelona, 1980) té gràcia. Molta gràcia. Llegint "Allegro con fuoco" he rigut a cor què vols, però també m'ha sorprès (o no) la rebregada que dedica als treballadors d'una televisió fàcilment reconeixible. La seva. I la meva. Potser la teva. El llibre, amb una portada espectacular, té 239 pàgines i està publicat per Columna. Vaig posar-m'hi i el vaig llegir d'una tirada. Impossible aturar-se.

És ficció i, per tant, tot està permès i tot és possible. En Kilian Prats és l'últim enfant terrible del cinema català. La llista de damnificats del director és interminable, començant pels mitjans públics i el cinema català. Personalitza en Alcarràs, Albert Serra, Joan Ollé i Joel Joan i, sobretot, s'acarnissa amb els funcionaris de la televisió on està fent la seva pel·lícula de detectius. "Aquesta gent m'està xuclant l'ànima i no porto ni una setmana aquí". Les productores privades haurien de menjar a les seves mans, però és ell qui acaba deglutint del sector públic. Amb molts peatges. Renunciant d'una cosa darrere de l'altra. "Podríem posar-hi un negre. Un negre i un maricon, i així l'escena ja em quadraria més", li diu Herr Produktor. Ni el títol li deixen escollir.

En Kilian se sent ofegat per la burocràcia. Per a ell, demanar un puto cafè s'acaba convertint en una odissea. Per aconseguir coses importants segur que es necessiten anys i panys. Papers, més papers, problemes constants i treballadors desmotivats i sense esma. Resant perquè arribi la jubilació. Una colla d'incompetents en majúscules. "Allegro con fuoco" és àgil, visual i enganxa. En Jair porta la seva paròdia al límit. I ho fa de manera despietada. A la pàgina 101, quan parla de la música que li fan posar al director en una escena, no podia parar de riure. Surrealisme en estat pur. Un crac aquest Kidd Keo, que es veu que és un conegut cantant valencià de trap en anglès i castellà. Per cert, auteur Prats, si estrenes "Operació Budapest", avisa. No me la perdria per res del món.

"-Quina demagògia? Ets tu el que diu que la gent no entendrà les meves pel·lícules. Escolta’m, som al segle xxi, la gent ja no s’espanta quan veu una locomotora anant cap a la càmera. La gent està preparada per entendre trames complexes. La gent va entendre Tenet. 

-Ningú va entendre Tenet. Però estava ben feta i els actors eren bons. 

-No eren bons però eren americans i vosaltres sentiu un tio parlant anglès i se us posa dura. Podem fer una pel·li de puta mare, un llargmetratge seriós, res de pel·lis de camperols collint fruita o de subnormals caminant pel bosc; una pel·li en català, amb un guió de veritat, amb actors professionals. Fer-ho bé i guanyar premis".

@Jordi_Sanuy

La camarera (Nita Prose)

Vaig rebre la novel·la amb una nota on es podia llegir "t'encantarà! Molt curiosa". I així ha estat. Just a la fusta. La Molly és un personatge entranyable, d'aquells quasi impossibles d'oblidar. Treballa en un hotel de luxe i és la protagonista central de "La camarera", de la canadenca Nita Prose (Ontario, 1972). Està traduïda al castellà per Ángela Casteller García i publicada per Duomo. Té 373 pàgines i es llegeix amb un somriure als llavis.

En absència dels seus pares, la Molly ha estat criada per la seva àvia, la Gran, el seu únic referent a la vida. Parla amb frases fetes com "lo bueno se hace esperar", "Si te gusta tu trabajo, no trabajarás ni un solo día de tu vida" o "El trabajo de una camarera nunca termina". Camarera d'habitacions, de deixar-ho tot net i polit, no de menjador. I és la millor. Metòdica en la feina, però complicada en el tracte social. Es pren les coses al peu de la lletra, sense adonar-se de segones intencions ni de missatges subliminars. Té una vida més o menys controlada, fins que troba mort a un dels hostes, el senyor Charles Black, un magnat immobiliari dels grans. En aquest precís instant, la seva vida fa un tomb i comencen els problemes.

La Molly fa de narradora i ens ho explica tot en primera persona. A la sema manera -i amb més entrebancs dels esperats- intentarà demostrar que no té res a veure amb la mort d'en Black. La seva bona relació amb la segona dona del magnat, la Giselle, se li gira en contra i haurà de fer el que sigui necessari per netejar el seu nom. És una novel·la negra fresca i sense grans crims ni 'focs artificials' per adornar-los. Tot és casolà, amb personatges de carn i ossos i situacions creïbles. Salvant les distàncies, m'ha recordat les històries que escrivia Agatha Christie o que protagonitzava Colombo. Del detectiu de la gavardina. la Molly n'era fan incondicional. Ritme, humor i misteri. Un 'qui és qui' encantador.

"Soy tu camarera. Soy la que limpia tu habitación de hotel, la que entra como un fantasma mientras tú estás por ahí, deambulando todo el día, sin realmente preocuparte por el desorden que has dejado atrás o por lo que yo pueda encontrarme una vez que te has marchado. 

Soy la que vacía tus papeleras, en las que has tirado los tiques que no quieres que nadie encuentre. Soy la que cambia tus sábanas, la que puede decir si has dormido en ellas o si la noche anterior tuviste compañía. Soy la que coloca tus zapatos al lado de la puerta, la que sacude las almohadas y encuentra algún que otro cabello. ¿Tuyos? No creo. Soy la que limpia después de que en plena borrachera salpiques el asiento del inodoro o algo peor".

@Jordi_Sanuy

La noche de Damballah (Jordi Solé)

"La noche de Damballah" m'ha atrapat des de la primera pàgina, com ja em va passar amb "El tigre i la duquessa", l'anterior novel·la de Jordi Solé (Sabadell, 1966). Aquesta té 336 pàgines i està publicada per Alrevés. Quasi tot passa en una Barcelona fosca i bruta on la gent sobreviu com pot. També ho intentava la jove nigeriana a qui troben brutalment assassinada a la Zona Franca. El somni d'un futur millor s'ha esbotzat en mil bocins.

En Lluís Artigas és un policia que va per lliure. Sempre hi ha anat. Està fart de tot i no té res a perdre. Els companys li fan el buit, encara més des que va desaparèixer una partida de cocaïna que havien confiscat. Creuen que se la va quedar ell, però mai no s'ha pogut demostrar. Cas tancat. Sigui com sigui, sempre està sota sospita. En l'assassinat de la jove hi veu una possibilitat de redempció i resoldre'l se li col·loca entre cella i cella. Qui també està molt interessada en el cas és la Mònica Vidal, una periodista que tampoc passa pel seu millor moment. Prové d'una gran nissaga i té massa coses a demostrar. Necessita una història per sortir del pou i qui sap si podria ser aquesta. El seu cap i protector, en Xavier Bertrán, és qui la posa sobre la pista. Li té una estima especial.

Estem davant d'una novel·la negra clàssica, protagonitzada per un antiheroi de manual. L'Artigas, irònic i malparlat, es mou com peix a l'aigua entre prostitutes, traficants i malfactors de tota mena. L'autor ens ho explica tot amb molt de ritme, perquè sempre passen coses. Sense pauses. Damballah, per cert, és un dels 'loas' més importants de la religió vudú haitiana. Se'l considera el pare celestial i el creador primigeni de tota vida. Precisament el vudú podria ser la clau de l'assassinat de la noia nigeriana. Tant en Kabiru com l'Eshu, arribats des de Benin City, són dos personatges molt ben treballats. El primer és qui resol tots els problemes -pistola en mà-, el segon el bokor o sacerdot vudú. Fa posar els pèls de punta. Al final, tot quadra, sense fissures, amb un final estel·lar.

"Quedaba muy poca gente en el cuerpo dispuesta a tomarse un café en público con Lluís Artigas. Un informe redactado con un estilo escéptico que reconocía de mala gana no haber encontrado pruebas con las que encausarte no eran suficiente para que te considerasen inocente.

Y si no eres inocente solo puedes ser culpable.

El cabo de Antivicio, Claudi Hostalot, era uno de los pocos que no actuaban como si Lluís hubiese contraído el ébola y pudiera contagiárselo con solo estar en el mismo edificio. Cuano lo llamó, no tuvo ningún inconveniente en citarse con él en una cafetería del centro".

@Jordi_Sanuy

Sota l'ombra de la Washingtònia (Roger Bastida)

Depenent dels resultats, de vegades potser és millor viure en la inòpia que anar massa lluny i descobrir coses que mai no hauries volgut saber. Podria ser el cas de la Cecília Arboix, la filla petita d'una família benestant amb negocis tèxtils i colònia a Puig-reig. Ella és una de les protagonistes de "Sota l'ombra de la Washingtònia, de Roger Bastida (l'Hospitalet de Llobregat, 1990). El llibre té 350 pàgines i està publicat per Columna.

Als Arboix els coneixem l'any 1920, just després que un pistoler assassini un veí seu, també patró industrial barceloní. Per intentar fugir dels anarquistes, en Joaquim, la seva dona Magdalena i els seus fills (la Cecília i l'Enric) s'instal·len a l'Hospitalet, acompanyats d'una corrua de servei sense fi, amb expolicia inclòs. Cal estar protegits. Allà hi tenen un palauet modernista, amb un impressionant jardí exòtic, on no falten les washingtònies, un gènere de palmeres originàries dels Estats Units i de Mèxic. Bonica i envejada casa d'estiu. Va comprar-la i reformar-la l'avi Francesc de Paula, que es va fer ric a Cuba, negociant amb sucre... i alguna cosa més. Secret, que està passant de generació en generació, i que ara l'espavilada de la Cecília intentarà descobrir. Amb víctimes col·laterals.

La història que ens explica en Roger té una mica de tot. Fins i tot, una picada d'ull a la seva anterior novel·la, "La llarga revetlla". A l'Hospitalet, els Arboix cada any n'organitzen una amb el bo i millor de cada casa. A "Sota l'ombra" ens parla del pistolerisme, de les vagues de treballadors, del tràfic atlàntic d'esclaus i també de rituals i d'un fantasma que fa pudor de claveguera i no descansa en pau. És un llibre elegant i molt descriptiu, de plantes objectes i persones, que guanya ritme i emoció a mesura que avança, amb un gran final, ja amb alguns dels protagonistes amb edat avançada. Reflexiona sobre el fet d'enriquir-se amb la suor i el patiment dels que van néixer al 'costat fosc', com diria el bo de Pau Donés. I clar, amb el pas del temps, alguns cognoms són bruts i difícils de portar.

"La calma que normalment regnava al jardí dels Arboix es va veure interrompuda pel parell de delicioses explosions que va fer el Renault en aturar-se. Les minyones, plantades en vano al davant de la torre, van haver d’enxiquir els ulls o fer visera amb la mà per evitar el sol del migdia, que llepava amb els seus rajos la bellesa cromada de l’automòbil, miratge resplendent entre volutes violàcies de gasos de motor. El senyor va baixar abans que el xofer tingués temps d’obrir-li la porta. La senyora, que tot el viatge havia estat pendent que els nens no es barallessin, sí que va esperar-se a la gentilesa del conductor. Volia escenificar, amb tots els ets i uts, l’entrada de la seva família a la finca. La seva finca de l’Hospitalet de Llobregat...".

@Jordi_Sanuy