Galerna (Peru Cámara)

Sobtada, elèctrica i violenta, com la mateixa tempesta. Són les tres primeres paraules que em venen al cap quan penso en "Galerna", la novel·la debut de Peru Cámara (Portugalete, 1978). Té 347 pàgines i està publicada per Duomo Ediciones. Tot passa en tretze hores nocturnes desesperades, a la ciutat de Sant Sebastià, pràcticament deserta. La galerna, amb fortes ràfegues de vent, és habitual en algunes zones del mar Cantàbric i en el golf de Biscaia.

Tot comença amb un cadàver al Peine del Viento. L'inspector que està a càrrec del cas, voldria tancar-lo ràpid. Plou de manera torrencial i vol anar a dormir a casa. La mort ha sigut accidental. No cal donar-li més voltes. Ningú pensava que el forense que estava de guàrdia a l'Institut Anatòmic, Aitor Intxaurraga, un principiant, no faria cas de les recomanacions de l'Ertzaintza i descobriria que el suposat ofegat ha estat assassinat. Des d'aquest mateix moment, l'Aitor comença una apassionada cursa contrarellotge, amb un sector de la policia en contra. Volen apartar-lo del cas. L'Aitor té el suport de l'agent Otamendi, caigut en desgràcia dins del cos, i de la jove biòloga Eva San Pedro. Els tres formen un gran equip. Cauen simpàtics des del primer moment.

Un assassí implacable es mou impunement per Sant Sebastià -que es transforma en un personatge més- i urgeix detenir-lo, a qualsevol preu. Cámara ens  ho explica tot d'una manera original. L'atmosfera de la novel·la és molt enganxosa i res és el que sembla. Darrere de les morts (que són més d'una) hi ha un munt de coses amagades: corrupció policial, interessos polítics i econòmics, abusos, periodisme de baix nivell, venjança i fins i tot alta cuina, amb xef top inclòs. La novel·la, negra com el carbó, té un ritme vertiginós. Està plena d'acció -sempre passen coses- i tothom sembla estar en perill. Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra. Recomanada per Carmen Mola i Santiago Díaz, entre altres autors. Un cop has començat a llegir, ja és impossible deixar-la de costat.

 "Aitor Intxaurraga, forense en prácticas con apenas seis meses de residencia, entró en el apartamento sin encender la luz. Solo necesitó dar un paso para dejar caer su metro ochenta y cinco y setenta y cinco kilos de peso sobre el sofá. En ese breve intervalo le dio tiempo a desprenderse de su mochila, quitarse las deportivas con el pie contrario y arrojar las llaves al cuenco de la balda de la entrada sin acertar. Allí, boca abajo y aspirando la cantidad justa de oxígeno contra el asiento, se sintió como un piloto de Fórmula 1 cuyo coche, en llamas y envuelto en humo, iba cayéndose a pedazos, ignorando si cogía las curvas o las trazaba rectas. Tan solo recordar que era viernes por la noche le levantaba el ánimo. Sus tripas rugieron y decidió incorporarse antes de quedarse dormido. Olía a sudor. Necesitaba una ducha, un bocadillo y una cerveza..."

Buena semana a todas y a todos.

@Jordi_Sanuy

Galerna (Peru Cámara)

Súbito, eléctrico y violento, como el propio temporal. Son las tres primeras palabras que me vienen a la cabeza cuando pienso en "Galerna", el libro debut de Peru Cámara (Portugalete, 1978). Tiene 347 páginas y está publicado por Duomo Ediciones. Todo pasa en trece horas nocturnas desesperadas, en la ciudad de San Sebastián, prácticamente desierta. La galerna, con fuertes rachas de viento, es habitual en algunas zonas del mar Cantábrico y en el golfo de Vizcaya.

Encuentran un cadáver en el Peine del Viento. Al inspector a cargo del caso, le gustaría cerrarlo rápido. Llueve de manera torrencial y tiene ganas de irse a casa a dormir. La muerte ha sido un accidente. No hay que darle más vueltas. Nadie contaba que el forense que estaba de guardia en el Instituto Anatómico, Aitor Intxaurraga, un novato, desoiría las recomendaciones de la Ertzaintza y descubriría que el supuesto ahogado ha sido asesinado. Desde este preciso momento, Aitor empieza una apasionada carrera a contrarreloj, con un sector de la policía en su contra, para descubrir al culpable. Quieren apartarlo del caso. Aitor cuenta con la colaboración del agente Otamendi, caído en desgracia dentro del cuerpo, y de la joven bióloga Eva San Pedro. Los tres forman un gran equipo. Caen simpáticos desde el primer momento.

Un homicida implacable anda suelto por San Sebastián -que se transforma en un personaje más- y hay que atraparle a cualquier precio. Cámara nos lo explica todo de una manera bastante original. La atmósfera de la novela es tremendamente pegajosa y nada es lo que parece. Detrás de las muertes (porque son varias) hay mucha tela que cortar: corrupción policial, intereses políticos y económicos, abusos, periodismo de baja estopa, venganza y hasta alta cocina, con chef top incluido. La novela, negra como el carbón, tiene mucho ritmo. Está llena de acción -siempre pasan cosas- y todo el mundo está en peligro. Quien esté libre de culpa, que tire la primera piedra. Recomendada por Carmen Mola y Santiago Díaz, entre otros autores. Una vez la has empezado, es imposible dejarla de lado.

"Aitor Intxaurraga, forense en prácticas con apenas seis meses de residencia, entró en el apartamento sin encender la luz. Solo necesitó dar un paso para dejar caer su metro ochenta y cinco y setenta y cinco kilos de peso sobre el sofá. En ese breve intervalo le dio tiempo a desprenderse de su mochila, quitarse las deportivas con el pie contrario y arrojar las llaves al cuenco de la balda de la entrada sin acertar. Allí, boca abajo y aspirando la cantidad justa de oxígeno contra el asiento, se sintió como un piloto de Fórmula 1 cuyo coche, en llamas y envuelto en humo, iba cayéndose a pedazos, ignorando si cogía las curvas o las trazaba rectas. Tan solo recordar que era viernes por la noche le levantaba el ánimo. Sus tripas rugieron y decidió incorporarse antes de quedarse dormido. Olía a sudor. Necesitaba una ducha, un bocadillo y una cerveza..."

Buena semana a todas y a todos.

@Jordi_Sanuy

Junil a les terres dels bàrbars (Joan-Lluís Lluís)

Per sobre de tot, "Junil a les terres dels bàrbars", de Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963), m'ha semblat una gran novel·la d'aventures. Té 284 pàgines, repartides en capítols molt curts, i està publicada per Club Editor. L'autor la data a l'inici de l'imperi romà, a la localitat imaginària de Nyala. Allà, la Junil aguanta com pot el menyspreu del seu pare. Fins que acaba provocant la seva mort, de manera indirecta, i fugi cames ajudeu-me. 

La Junil no marxa sola. Inicia aquest viatge cap al no-res acompanyada de Tresdits (un esclau que s'allibera tot sol), de Dirmini (un antic gladiador) i de Lafàs, que ha estat vint anys tancat en una biblioteca com a esclau consagrat a Minerva. Més endavant s'unirà al grup l'Arbre (que parla una llengua diferent de la d'ells) i un munt de persones més. Primer, no van a cap lloc en concret, però després entenen que han de dirigir-se tots junts cap al país dels alans, on se suposa que no hi ha esclaus. Serà veritat? I, pel camí, sempre que sigui possible, Junil vol conèixer al poeta Ovidi, que l'ha enamorat a través de la seva escriptura. El seu pare no volia que aprengués a llegir, però d'amagat, i amb l'ajut del Tresdits, ho va aconseguir. I la seva vida va fer un gir de 180 graus. Ja mai més res serà igual per a ella.

Més enllà de les vivències dels protagonistes, que són apassionats, Joan-Lluís Lluís reflexiona sobre la dificultat de viure lluny de casa, l'exili, la força de la paraula i la diversitat lingüística, temes que estan en plena actualitat. També ens parla de la virginitat, de la traducció -que posa a l'altura de la literatura- i de la poesia. Fa moltes referències a Ovidi, que hi és sense ser-hi, i de Milcià i de la seva "La falconada", l'obra preferida de Tresdits. Junil porta sota el braç el primer dels quinze llibres de la Metamorfosis. Al llarg de la seva fugida, aquesta estranya companyia fa ofrenes constants als seus deus, per intentar aconseguir-ne favors i esquivar els perills que els envolten. Es tracta d'una 'legió' d'exesclaus -Junil no ho era- que avança cap al sud-est a la recerca d'un món més just.

"Fa cinc hores que caminen foscor endins i nord enllà. I no són tres, sinó quatre. Avancen l'un rere l'altre provant de no fer cap fressa.
I Junil respira massa de pressa. Prova de no girar-se ni pensar gaire, però no pot estar de sospesar les seves possibilitats de supervivència a curt termini. Són primes i fràgils. Imagina un estol d'homes dels Ferminí envoltant-los de sobte i portant-los al turó per a sessions lentes i repetides de tortura i violació a les quals assitiria, davant de tots, Teulí Gaiaté. De tant en tant se li imposa, per un breu moment, la urgència de tornar a casa per evitar renys i càstigs: llavors s'adona que continua atorgant a un home ara mort un poder que ja no té. I, quan passat aquest instant, torna a la realitat d'una vida deslliurada d'aquest home, mira la foscor davant seu com la representació exacta del que és ara la seva vida".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

 

El paciente (Juan Gómez-Jurado)

Juan Gómez-Jurado (Madrid, 1977) és entreteniment pur. Va directe al gra i no perd el temps en floritures innecessàries. Té un estil àgil i concís i uns personatges que t'atrapen des del primer moment. És el cas del neurocirurgià David Evans, protagonista d'"El Paciente". Aquesta novel·la, que és anterior, m'ha agradat igual o més que la trilogia "Reina roja". Està publicada per Ediciones B i té 474 pàgines. Ara em toca "Cicatriz".

Evans és un dels millor en la seva feina, fins i tot després de perdre la dona, que era anestesista. Ara viu per la seva filla Julia, per qui faria qualsevol cosa. Un dia, quan torna a casa, la nena no hi és i de seguida s'adona que l'han segrestada. El seu interlocutor és el senyor White, un 'facilitador' d'assassinats. Li diu que només tornarà a veure-la si el seu proper pacient mor a la taula d'operacions. No té cap més alternativa. Tot es complica encara més, si és possible, quan s'assabenta que la persona a qui ha d'intervenir d'un tumor al cervell és el president dels Estats Units. En cap moment se'n diu el nom, però queda clar que es tractaria de Barack Obama. Lògicament, Evans es va adherir al jurament hipocràtic i ha de complir-lo. Però què és més important, aquest compromís o la vida de la seva filla? Què faríem nosaltres en una situació similar? Gran dilema. O no...

La història l'explica el mateix doctor Evans, que està tancat al corredor de la mort. Segur, doncs, que alguna cosa li va sortir malament. Són 63 hores frenètiques, en un compte enrere sense aturador i addictiu al màxim. Des que sap que han segrestat a la seva filla fins al desenllaç final. Una disjuntiva similar a la del neurocirurgià també tortura per dins a la seva cunyada, agent dels serveis secrets i dona de confiança de la primera dama. Ha de decidir si intenta salvar a la seva neboda, traint a tothom, o mirar cap a un altre costat i centrar-se a fer bé la seva feina habitual. En David li diu que no pot parlar amb ningú, o mataran a la nena. Ha d'actuar en solitari. M'ho he passat molt bé tornant a llegir a Gómez-Jurado, en un llibre ple de girs i molt emocionant. Totalment recomanable.

"Dejé mi maletín en una de las sillas de la cocina y tomé una manzana de la cesta de frutas para calmar el hambre. Mientras la mordisqueaba, me fijé en que sobre la mesa había un libro para colorear de Dora la Exploradora, con un dibujo de Botas a medio terminar. Me extrañó que Julia se hubiese ido a la cama sin completarlo. Siempre insistía en acabar los dibujos antes de acostarse, en parte para retrasar la hora del sueño y en parte porque no iba con su carácter dejar las cosas a medias. Tal vez estuviese aún enfadada porque yo no hubiese llegado a tiempo para la cena. 

Cerré el libro y un crayón rojo rodó sobre la tapa y cayó al suelo. Me agaché para cogerlo y noté un súbito dolor en la yema de los dedos. Retiré la mano corriendo y vi que me había cortado con algo: un par de gotas de sangre me resbalaban por el índice".

"Reina roja" 

"Loba negra" 

"Rey blanco"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El paradís no era això (Marta Batallé)

En els últims anys, ha fet fortuna l'expressió "reinventar-se". A mi, sempre m'ha fet molta ràbia. Sembla que, quan les coses van malament, tothom estigui obligat a renéixer de les seves pròpies cendres i arribar a l'excel·lència. I no és tan fàcil. Ho saben la Mai, l'Helena i en Santos, que viuen al mateix edifici del barri del Raval. Cap dels tres passa pel seu millor moment personal, però, per sortir del pou, es necessita alguna cosa més que capacitat de reinvenció.

A "El paradís no era això", Marta Batallé (Caldes de Malavella, 1978) reflexiona sobre la societat que ens ha tocat viure, on tot passa a velocitat de vertigen i no sovintegen les segones oportunitats. I ho fa amb una mirada plena d'humanitat. Els seus personatges, reals com la vida mateixa, s'ofeguen individualment. Qui sap si, com a grup, són capaços de trobar una petita taula de salvació. Per anar fent, com a mínim. La Mai és una noia jove amb feina i relacions precàries i una història familiar que la consum per dins. L'Helena, més gran, tenia la seva vida encaminada. Fins que va perdre la seva filla de quatre mesos i el seu món es va esmicolar en mil bocins. El seu matrimoni s'enfonsa per moments i l'estrès, per batejar el seu mal d'alguna manera, la deixa tancada a casa, amb molts dubtes, poques solucions i un fill amb un trastorn d'atenció.

El triangle de 'perdedors' que ens dibuixa l'autora el completa en Santos, un músic veterà que va ja només viu de records. Els seus dies de glòria fa temps que van quedar enrere i ara s'omple el pap donant classes de guitarra a quatre eixelebrats. Si tot va bé, quan vengui la marihuana que cultiva al soterrani -fent equip amb el propietari de l'edifici- podrà sortir de pobre i afrontar uns anys amb menys urgències de les habituals. El barri barceloní del Raval, mescla de races, cultures i de qualsevol cosa que es pugui barrejar, és un altre dels grans personatges d'aquesta novel·la carregada de tendresa, ironia i realitat a parts iguals. Té 277 pàgines i està publicada per l'editorial Empúries. Mai ningú ha dit que la vida sigui fàcil de viure, però tots volem allargar-la al màxim. 

"Milloraràs, li ha garantit el metge. Les dones us penseu que podeu amb tot, no demaneu ajuda. Has de saber que l’ansietat té un component biològic. No t’has d’imposar la càrrega de combatre-la tu sola. Hi ha bons tractaments amb efectes adversos tolerables. Sent botzines, la dringadissa del repartidor del butà i unes paraules que no és capaç d’entendre. El carrer és ple de vida i ella, encara a casa. S’ha convertit en una reincident. Fa temps, una contractura li va paralitzar l’esquena. El diagnòstic condemnava el ritme infernal del bufet. El cos té memòria, no pots treballar sense donar-li descans. Una feina exigent, un ritme de vida accelerat..."

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Hi havia una vegada un cos (Jofre Llombart)

Ara que les mascaretes ja no són obligatòries en els espais interiors, queda una mica més lluny aquell dur confinament que ens va canviar la vida. Va ser llavors quan Jofre Llombart (Barcelona, 1975) es va inventar un conte per ajudar als seus fills a descansar. La Martina deia que no volia dormir i calia convèncer-la d’alguna manera. Segur que no s'imaginava que aquella experiència ‘innocent’ arribaria tan lluny. 

Veient que el conte funcionava molt bé entre familiars i amics, van decidir enregistrar-lo en un missatge de veu. Va començar a circular per WhatsApp i, ràpidament, es va convertir en viral. També va tenir molta presència a les xarxes socials. L’editora Glòria Gasch, sempre atenta, va proposar a l’autor que expliqués ‘la història de la història’ en un llibre. Es va titular “Hi havia una vegada un cos” i el va publicar Columna, amb el subtítol ‘un conte per descansar’. Té 160 pàgines i està il·lustrat per Miriam Bauer. El pròleg és d’”Els Catarres”. Per aconseguir que les nenes i els nens descansin, els suggereix repassar les parts del cos humà, cadascuna amb la seva pròpia veu. Els peus, les cames, els malucs, la panxa, el pit, l’esquena, els braços, les mans i els dits, el coll, el cap i la boca. Tot s’ha de relaxar per poder dormir plàcidament.

Aprofitant aquesta excursió per l'exterior d'un mateix, també es fa balanç del dia viscut. En cada 'capítol' s'inclouen expressions catalanes -dites fetes- amb les diferents parts del cos, com per exemple "tocar de peus a terra", "ens hem picat els dits", "cames ajudeu-me" o "donar un cop de mà". Amb aquest conte, Llombart va reforçar el vincle amb els seus fills. Mentre l’explicava, les criatures es van transformar en protagonistes i van gaudir del moment. Quedaven enrere neguits i pors i es van reforçar les virtuts. Més enllà del descans, el llibre teoritza sobre la necessitat de fer uns horaris més europeus. Proposa berenar fort (per afrontar millor les extraescolars) i un sopar lleuger, poc abans d’anar a dormir. L’autor cita a la pediatra Antònia Simón, experta en temes familiars, per donar una mica més de detalls.

"Tal com passa en altres situacions de la vida, uns bons preliminars ens poden ajudar a aconseguir els nostres objectius. (Si no has entès la frase i ets menor d’edat, segur que algun adult de confiança te la pot explicar.) El que vull dir és que la tranquil·litat que transmetrà el conte no es pot imposar de manera fulminant. Abans, cal una petita tasca d’anar abaixant revolucions. No podem pretendre anar com una moto, ficar-nos al llit i després adormir-nos de manera immediata. Cada cop són més els experts que diuen que, per anar bé, hauríem d’adoptar uns horaris més europeus al llarg de tot el dia. Aixòvol dir dinar d’hora, sopar d’hora i anar a dormir d’hora".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Obra maestra (Juan Tallón)

Com pot ser que una escultura de 38 tones desaparegui sense deixar rastre? Aquest és el punt de partida d’”Obra maestra”, l’última novel·la de Juan Tallón (Vilardevós, Ourense, 1975). Té 320 pàgines i està publicada per Anagrama. D’aquest autor, ja havia llegit "Rewind". Està plena d'ironia i, entre altres coses, reflexiona sobre l'art contemporani. Podríem parlar de crònica novel·lada, però també de llibre de no-ficció amb moltes pinzellades d'inventiva.

El protagonista d'aquesta apassionant història és l'escultor nord-americà Richard Serra. Per a molts, el millor de tots els que encara estan vius. Ell és un dels més de la setantena de narradors del llibre. N'hi ha més de reals que d'inventats. Tallón, però, mai va entrevistar-se amb ell. Les reflexions de l'artista surten de la ploma de l'autor. L'any 1986, el Museu Reina Sofia de Madrid va encarregar-li una escultura per a la seva inauguració. L'obra, Equal-Parallel/Guernica-Bengasi, estava formada per quatre blocs d'acer independens. Es va considerar com una obra mestra del minimalisme. El 1990 van traslladar-la a una nau d'Arganda del Rey. Quinze anys després, el Museu va voler recuperar-la, però, misteriosament, havia desaparegut. Macarrón S.A., l'empresa que la custodiava, feia temps que havia fet fallida. 

En un divertit joc de miralls, Tallón  'fa parlar' Serra, però també a gent del Museu, policies de la brigada de Patrimoni, la jutge que portava el cas, ministres, galeristes, polítics, vigilants, conductors de tràilers, serrallers i fins i tot a ell mateix. El llibre està format per les declaracions de tots els protagonistes, en diferents moments i anys. El calidoscopi del gallec és il·limitat i, com a conseqüència, hi ha molta riquesa d'opinions. Per alguns, la  desaparició també es considera una obra mestra. 38 tones d'acer que es van fer fonedisses sense que ningú s'adonés... Hi ha cites imaginàries i també de reals. No és fàcil diferenciar-les. Com que no trobaven Guernica-Bengasi, al final el Museu va demanar a Serra que en fes una rèplica i que li donés el rang d'original. Increïble, però cert. Un llibre original, divertit i molt ben escrit.

Tres apunts per acabar. M'agrada la idea de Serra que les obres no es poden descontextualitzar. Si les treus de l'entorn per on van ser creades, perden tot el seu sentit. Gràcies a Tallón, he descobert que l’artista nord-americà té un mur a la Verneda, a Barcelona. I l’últim. Sense tenir res a veure, “Obra maestra” m’ha recordat "Underground", el llibre d’Haruki Murakami en què entrevistava tot un seguit de persones vinculades, d’una manera o altra, amb l’atac amb gas sarín al metro de Tòquio, l’any 1995.

“Todas estas obras que vemos aquí se crearon desde el vacío. Así empezamos. No empezamos con el acero, no empezamos con lo que yo llamo la piel. Empezamos con el vacío y ese vacío genera lo que necesita que lo rodee. Me interesa el hecho de que el espacio sea tan importante como el material. Y eso sucede en muy pocos lugares; apenas en algunas obras de arquitectura, y en algunos paisajes, pero no es algo que suceda exclusivamente en la arquitectura o en la naturaleza, al menos desde el punto de vista con el que yo quiero tratarlos". 

 Bona setmana a totes i a tots. 

 @Jordi_Sanuy

Soc un boomer (Rafael Vallbona)

Qui són els 'boomers'? Doncs són les persones nascudes entre mitjans dels anys quaranta i dels anys seixanta, fills del boom econòmic que va seguir a la Segona Guerra Mundial. Un d'ells és Rafael Vallbona (Barcelona, 1960). N'hi ha uns catorze milions, entre els quals m'incloc, ja que vaig néixer al 68. El periodista i escriptor firma "Soc un boomer", la glòria i l'ocàs dels fills d'una generació. És un llibre curt (112 pàgines) i de mida petita, publicat per l'editorial Destino.

Només començar, Vallbona deixa clar que els boomers no van ser concebuts per canviar els designis polítics del país, i que no ho van fer. Sí que van servir per alterar la piràmide de la població i per capgirar moltes estructures del franquisme, com la mateixa educació. L'any 1985 més de la meitat dels habitants d'Espanya estaven per sota de la trentena. Entre altres coses, l'autor del llibre fa un repàs als canvis polítics viscuts a Catalunya i a les oportunitats perdudes per fer un país una mica més gran i millor. En l'actualitat, mols boomers estan a prop de jubilació, si no s'han jubilat ja. Queda clar que la bossa de les pensions se'n ressentirà moltíssim quan una bona part deixin de treballar. En l'actualitat, en són els seus principals contribuents. Com a tothom, la Covid-19 també ha deixat als boomers en una situació complicadíssima.

La paraula boomer es fa servir sovint de manera pejorativa, com reconeix el mateix Vallbona. El llibre acaba convertint-se en un repàs de les seves vivències personals i de l'evolució de Catalunya. Des del final d'una manera de fer política fins a una nova realitat. En els últims capítols, l'autor ens parla de música i ens fa una playlist de les cançons que més li agraden. A ell i a les persones que l'envolten. En resum, estem davant d'un títol que retrata la postguerra, passant per la mort del dictador Franco i arribant fins a l'actualitat.  Davant de catorze milions de naixements, tothom va haver d'improvisar moltíssim. Segons l'autor, els boomers, molt conservadors, van ser els culpables de les victòries electorals del PSOE. Un llibre que es llegeix d'una tirada. 

"Quan la dictadura es va adonar del fracàs de la seva escola pobra, adotzenadora i amb pudor de pixums, ja era tard. A més, la creació a correcuita d’instituts de batxillerat va portar a la docència una nova generació de professors ben preparats i, sobretot, majoritàriament allunyats dels postulats ideològics del règim. I, entre el que van aprendre a les aules i el que van desco brir pel carrer, les noies i els nois del baby-boom es van adonar que, com que no s’esperava res d’ells tret de reproduir mimèticament la mediocre existència que la dictadura imposava a la societat, no tenien res a perdre si intentaven conquerir alguns dels anhels que, mig d’amagat o per casualitat, havien descobert a classe, al pati, amb la colla, a l’agrupament escolta o arrambant en la penombra d’alguna discoteca de poble".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Las puertas de Atenas (Conn Iggulden)

Encara no havia llegit res de Conn Iggulden (Londres, 1971), un dels mestres dels bestsellers històrics. Mal fet. "Las puertas de Atenas" m'ha semblat una novel·la espectacular, amb escenes de batalles que et deixen bocabadat. Les descriu d'una manera esplèndida. Les llances i les fletxes semblen del tot reals. Està traduït al castellà per Antonio-Prometeo Moya i publicat per Duomo Ediciones (508 pàgines). Hi haurà segona part, com a mínim.

Els grecs i els perses no es poden ni veure. S'odien a mort i intenten exterminar-se mútuament. A la batalla de Marató (490 aC) van guanyar els grecs, tot i estar en clara inferioritat numèrica. Va  ser clau el paper dels estrategs, amb Jantipo, Arístides, Temístocles i Milcíades al capdavant. Amb el pas del temps, els dos primers han estat desterrats d'Atenes i l'últim ha mort a la presó, després de ser condemnat per una derrota militar. Se l'acusa de supèrbia i negligència. Només queda Temístocles, que s'ha fet a ell mateix. Procedeix d'una família sense diners ni posició. I vol manar a qualsevol preu, encara que sigui jugant brut.  Iguulden explica la batalla de Marató com si l'hagués viscut en persona. 

Després de derrotar als perses, un soldat grec, Filípides va anar de Marató a Atenes corrents per anunciar la victòria als seus. Poques hores després, va morir. La prova de marató (42 km i 195 metres) es corre en homenatge seu. Grecs i perses van tornar a enfrontar-se deu anys després a la batalla de les Termòpiles. El rei Darío ja havia mort, passant el relleu al seu fill Jerjes, igual de sanguinari. Per intentar aturar-lo, Temístocles fa tornar del seu desterrament a Jantipo i Arístides i s'alia amb els espartans. L'autor ens regala grans escenes marines, amb abordatges i enfonsaments de vaixells constants. Em quedo amb el personatge de Jantipo, de vegades excessivament dur, però el més sincer de tots. Sempre intenta anar de cara. Una novel·la trepidant, elèctrica i molt ben escrita.

"Jantipo estaba completamente inmóvil, respirando por la nariz, murmurando instrucciones a los esclavos que trabajaban a su alrededor. Los tres hombres, enfrascados en lo que hacían, respondieron con ligeras inclinaciones de cabeza. Los tres habían servido a la familia de su mujer desde la infancia. Recordó fugazmente que todos los espartanos tenían siete esclavos cuya función era prepararlos para la guerra. Puede que los atenienses fueran más eficaces. Jantipo no sonrió ni expresó en voz alta lo que pensaba. Estaba intranquilo e impaciente. Tenía treinta y ocho años y sabía que aquel día podía ser el último de su vida".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Talión (Santiago Díaz)

"La llei del Talió és un antic principi de justícia retributiva en la qual la norma imposava un càstig que s'identificava amb el crim comès". És allò tan conegut de l'"ull per ull, dent per dent". S'ho pren al peu de la lletra la Marta Aguilera, periodista de successos d'un important diari. Ella és la principal protagonista de "Talión", la novel·la debut de Santiago Díaz (Madrid, 1971). Després van venir "El buen padre" i "Las otras niñas". 

A la Marta li diagnostiquen un tumor al cervell i li diuen que li queden unes quantes setmanes de vida. No hi ha res a fer. Primer, s'enfonsa; però ràpidament decideix que farà servir el poc temps que encara té per impartir justícia. Al llarg del llibre, descobrim que la periodista, poc empàtica amb la gent, té inclinació per la violència des de petita. Això sí, res a veure amb els brutals assassinats que està a punt de cometre. Talión, que és el nom sota el qual s'amaga, cau bé a l'opinió pública. Les seves víctimes són violadors de nenes, proxenetes, traficants..., delinqüents que quasi mai són condemnats. Ella només fa 'neteja', sense cap remordiment. La Marta se'ns presenta com una persona normal que, de cop i volta, es transforma en una perillosíssima màquina de matar. Ull per ull, dent per dent.

L'encarregada de perseguir a l'assassí en sèrie del moment (tothom pensa que es tracta d'un home) és la inspectora Daniela Gutiérrez. Va perdre el seu marit i un dels seus dos fills en un atemptat en un centre comercial de Madrid i també és una dona venjativa, tot i que intenta amagar-ho. Són tan diferents la Marta i la Daniela? Per què la periodista vol que sigui ella i no una altra qui la descobreixi? En aquesta novel·la publicada per Planeta, Díaz ens parla de trata de blanques, de drogues, de periodisme d'investigació, de grups neonazis i també d'ETA. I ho fa amb personatges secundaris que et roben el cor, com la Nicoleta (obligada a prostituir-se des de ben joveneta), l'Eric, un cubà que treballa de cambrer, o el "Pichichi", un ionqui que, amb més sort, potser podria haver estat davanter del Madrid. Són 445 pàgines addictives, fosques i amb un ritme brutal. Per quant la pel·lícula? No me la perdria.

"De camino al restaurante en el que he quedado con mis amigas paso por delante de una tienda de novias y se me hace, apostaría que literalmente, un nudo en el estómago. Como si la realidad quisiera darme un puñetazo, me viene a la cabeza alguna de las cosas que mi inoportuno tumor me impedirá hacer: no podré casarme de blanco en la iglesia de mi pueblo, como le prometí a mi madre en su lecho de muerte. Sinceramente, no era uno de mis objetivos vitales, pero me enfurece saber que voy a faltar a mi palabra por causas ajenas a mi voluntad. También pienso que ojalá aquel test de embarazo hubiera dado positivo, no solo porque supondría que no me estoy muriendo, sino porque de repente he oído la llamada de la maternidad".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Talión (Santiago Díaz)

"La ley del Talión es un antiguo principio de justicia retributiva en el que la norma imponía un castigo que se identificaba con el crimen cometido". Es aquello tan conocido del "ojo por ojo, diente por diente". Se lo toma al pie de la letra Marta Aguilera, periodista de sucesos de un importante periódico. Ella es la principal protagonista de "Talión", la novela debut de Santiago Díaz (Madrid, 1971). Después llegarían "El buen padre" y "Las otras niñas". 

 A Marta le diagnostican un tumor en el cerebro y le explican que le quedan unas pocas semanas de vida. No hay nada que hacer. Primero, se derrumba; pero rápidamente decide que utilizará el poco tiempo del que todavía dispone para impartir justicia. A lo largo del libro, descubrimos que la periodista, poco empática con la gente, tiene inclinación a la violencia desde pequeñita. Eso sí, nada que ver con todos los asesinatos que está a punto de cometer. Talión, que es el nombre bajo el que se esconde, cae bien a una buena parte de la opinión pública. Sus víctimas son violadores de niñas, proxenetas, traficantes de drogas..., maleantes que casi nunca han pagado por sus actos. Ella solo hace 'limpieza', sin remordimientos. Marta se nos presenta como una persona normal que, de golpe y porrazo, se transforma en un máquina de matar. Ojo por ojo, diente por diente.

La encargada de perseguir al asesino en serie del momento (todo el mundo cree que es un hombre) es la inspectora Daniela Gutiérrez. Perdió a su marido y a uno de sus dos hijos en un atentado en Madrid y también es una mujer vengativa, aunque intenta ocultarlo. ¿Tanta diferencia hay entre Marta y Daniela? ¿Por qué la periodista quiere que sea ella y no otra quien la descubra? En esta novela publicada por Planeta, Díaz nos habla de trata de blancas, de drogas, de periodismo de investigación, de grupos neonazis y también de ETA. Y lo hace con personajes secundarios que te roban el corazón, como Nicoleta (obligada a prostituirse), Eric, un cubano que trabaja de camarero, o el "Pichichi", un yonqui que, con más suerte, quizás podría haber sido delantero del Madrid. 445 páginas adictivas, oscuras, y con un ritmo brutal. ¿Para cuándo la película?

"De camino al restaurante en el que he quedado con mis amigas paso por delante de una tienda de novias y se me hace, apostaría que literalmente, un nudo en el estómago. Como si la realidad quisiera darme un puñetazo, me viene a la cabeza alguna de las cosas que mi inoportuno tumor me impedirá hacer: no podré casarme de blanco en la iglesia de mi pueblo, como le prometí a mi madre en su lecho de muerte. Sinceramente, no era uno de mis objetivos vitales, pero me enfurece saber que voy a faltar a mi palabra por causas ajenas a mi voluntad. También pienso que ojalá aquel test de embarazo hubiera dado positivo, no solo porque supondría que no me estoy muriendo, sino porque de repente he oído la llamada de la maternidad".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Love song (Carlos Zanón)

S'ha de saber dir prou. Fins aquí podíem arribar! Però els protagonistes de "Love song", de Carlos Zanón (Barcelona, 1966), pensen tot el contrari. Ells són més de "mentre que el cos aguanti...". Són tres músics amb talent que no viuen els seus millors dies. El temps passa i fa mal. El llibre té 349 pàgines i està puiblicat per Salamandra. D'aquest autor, ja havia llegit "Taxi" i "Problemes d'identitat", el retorn de Pepe Carvalho, el detectiu que va fer famós Manuel Vázquez Montalbán.

En Jim, la Eileen i en Cobwoy són un trio impossible i inseparable a la vegada. Els dos primers estan casats. L'altre és l'afegit que acaba de donar forma a la relació. Amor i odi a parts iguals. En Jim potser és el que té les coses més clares. La seva dona està malalta i el tercer en discòria té greus problemes amb el seu pare, en Centáuro, que el culpa de la mort de la seva dona i mare. Els dies de glòria dels músics ja han passat, però ells es resisteixen a penjar els instruments. És per això que posen en marxa una gira de comiat, per càmpings i locals de mala mort. Em quedo amb l'actuació a "Señor Pollo" i a la conversa del conductor de la furgoneta de la banda, una Camper Califòrnia, amb l'amo del local. En Polidori, així l'han apodat els seus nous col·legues, va de droga fins a les celles i no se'n surt. L'escena és divertidíssima.

Amb un estil punyent i desimbolt, Zanón els parla d'amor, d'amistat i de lleialtat, però també de la por per tot allò que ens és desconegut i de la desolació. Als tres personatges principals els costa molt gestionar les seves emocions. En aquesta fosca i desesperada gira, només canten cançons de 1985. La majoria d'espectadores i espectadors ni les coneixen i ells van d'un local a un altre sense pena ni glòria. Actuen per la Costa Brava -sovint parlen de Platja d'Aro- i van cap a la platja de Zahora, a la província de Cadis, on han de fer, sempre que sigui possible, el concert final. La ciutat de Barcelona, on s'escapa en Cobwoy, per intentar passar comptes amb el seu passat, s'acaba transformant en un altre personatge cabdal. Potser podríem parlar de novel·la negra musical i de redempció, tot i que a Zanón no li calen etiquetes.

"Deseó que nadie se hubiera dado cuenta, pero Jim ya la estaba mirando cuando los ojos de ella se clavaron en los de él. Los ojos de Eileen eran de esos que no piden permiso para mirar. El ocasional bajista, Jim, se acercó a ella como un soldado en una vieja película que simulara la Gran Guerra: trincheras, humo, cables, pedales y trozos de cinta aislante. Jim, después de tantos años, estaba inmunizado ante esa mirada, pero casi todo lo que Jim sabía de cualquier cosa lo había escuchado en alguna canción y, a veces, eso resultaba confuso en su cabeza. Desdémona o Medusa, esos ojos ya no podían convertirle en piedra, pero debía reconocer que seguían dificultándole los primeros instantes de cualquier acercamiento".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'home de la gelosia (Jo Nesbo)

Jo Nesbø (Oslo, 1960) es reinventa cada dia que passa. Aquest cop, signa un llibre llarg (589 pàgines), que inclou dues novel·les curtes i deu relats. Està dividit en dues parts, "Gelosia" i "Poder", que són els eixos vertebradors de totes les històries. En totes hi ha com a mínim un mort. I no per causes naturals. Hi ha vida més enllà del seu comissari estrella, el gran Harry Hole. El llibre està traduït del noruec al català per Laura Segarra Vidal i està publicat per Proa.

La novel·la curta de la primera part (112 pàgines) és la que dona títol al llibre. El seu protagonista és un inspector de policia grec expert en assassinats perpetrats per culpa de la gelosia. És el millor perquè ell també va perdre el món de vista per culpa d'aquest sentiment recelós. Ha d'esbrinar què hi ha al darrere de la desaparició d'un dels germans d'una parella de bessons. Sembla que els dos es van enamorar de la mateixa dona... La venjança per gelosia també la trobem a "Londres" (un relat curt sublim), "Escombraries", "La confessió", "Odd" i "L'arracada".  A"La cua", la liquidació és més per odi que per qualsevol altra cosa). Compte, ser infidel pot sortir molt car. Nesbø teixeix molt bé les històries i no ensenya tota la roba fins que dona la darrera puntada.

"L'illa de les rates" és el títol de la novel·la de la segona part, que ens parla d'un futur distòpic. La lluita per la supervivència és total i l'egoisme de la majoria, majúscul. Dos socis i amics juguen una espectacular 'partida d'escacs', respectant-se al màxim. El fill del més ric es troba en una situació crítica, després de cometre un assassinat brutal. També són molt bons "La destructora" (un món on és possible esborrar els records) i "Les cigales" (amb els protagonistes corrents davant dels toros als Sanfermines, en un joc de mons paral·lels). Completen el llibre, amè i amb un  ritme vertiginós, "El sèrum" i "Cavall negre", amb l'enfrontament entre un pare i un fill per diners -amb serps verinoses incloses- i una guerra total entre assassins a sou. Sang i fetge per donar i per vendre. Cent per cent Nesbø. Marca de la casa.

"No tinc por de volar. La probabilitat mitjana que un passatger d’un vol regular mori en un accident d’aviació és d’una entre onze milions. Dit d’una altra manera: la probabilitat que et moris al seient de l’avió a conseqüència d’un infart és vuit vegades més gran. Em vaig esperar fins que l’avió es va enlairar i es va anivellar en posició horitzontal per inclinar-me cap al costat i, en veu baixa i amb intenció tranquil·litzadora, presentar aquesta estadística a la dona que sanglotava i tremolava al seient de la finestreta". 

"El pit-roig"
"Headhunters"
"El lleopard"
"La set"
"Macbeth"
"L’hereu"
"Ganivet"
"Sang a la neu"
"Sol de sang"
"El regne"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Tren a Maratea (Vicenç Villatoro)

"No és un viatge a un lloc, és un viatge a un temps...". Ho té clar l'Antonio Lamarca, un home gran i malalt que torna al poble del sud d'Itàlia on va ser molt feliç; fins que va deixar de ser-ho. Fa trenta anys que va marxar a l'Argentina i ara torna a casa per recordar què hi havia. L'Antonio és el protagonista principal de "Tren a Maratea", de Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957). Té 124 pàgines, està publicat per Proa i és un llibre deliciós i commovedor.

L'Antonio viatja en tren. Comparteix vagó amb l'Eliana Misan, una professora universitària que també viatja sola. Ella va cap a Nàpols, on viu des de fa anys. Ara la ciutat està mig confinada per una passa de còlera. La noia no tenia la més mínima intenció de donar-li conversa a l'home, però aviat queda meravellada amb la història personal que l'hi explica. Havia lluitat amb els partisans i havia matat a sang freda. S'havien assassinat entre ells sense ordre ni concert, sense ni saber-na els motius. Per això, va acabar odiant-se a si mateix, i com a conseqüència, va decidir fugir. Mai més va voler saber res ni de Maratea ni d'Itàlia. Va emmagatzemar totes aquestes vivències en un racó del cervell i se'n va oblidar... Ara, amb la mort propera, potser ha arribat el moment de passar comptes.

"Tren a Maratea" no deixa de ser un viatge iniciàtic. Lamarca sap que ha entrat en el tram final de la seva vida i vol tornar a gaudir dels paisatges per on va créixer, de recuperar olors i sabors. I té la sort de coincidir amb l'Eliana, que li fa les coses una mica més fàcils. Com és norma habitual de la casa, en Villatoro ens ho detalla tot amb un llenguatge molt acurat i una elegància extrema. El llibre és curt -es pot llegir d'una tirada- però dona per molt. I l'autor ens explica la història a poc a poc i sense estridències. Des d'un primer moment aconsegueix que t'estimis l'avi que, segons explica ell mateix, no té la consciència tranquil·la. Deien en el seu dia els Siniestro Total, només els estúpids la tenen tranqul·la. Hi estic d'acord.

"La doble cortesia em va semblar especialment anacrònica, de tan formal. Una, demanar si estava ocupat un compartiment buit d’una manera prou evident. Com si jo pogués vetar la seva presència, com si fos una propietat meva. L’altra, tractar-me de vostè. No hi estava acostumada, i encara no ho estic. Però l’anacronisme de la fórmula no resultava sorprenent del tot, quan miraves de qui venia. Era un home gran, molt prim, més aviat pàllid, amb unes ulleres rodones, que feia l’olor forta de colònia mentolada de després d’afaitar-se — anava pulcrament rasurat— que em va recordar la que feia el meu avi, quan jo era petita. Li vaig fer poc menys de setanta anys. L’olor no era l’única cosa anacrònica del personatge. De fet, m’ho va semblar tot ell...".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Ciudad en llamas (Don Winslow)

Don Winslow (Nueva York , 1953) es rematadamente bueno. Tiene una facilidad innata para contar enfrentamientos entre facciones rivales -con un montón de personajes- manteniendo la tensión narrativa siempre en lo más alto. Lo consiguió en la trilogía de "El cártel" ( "El poder del perro" , "El cártel" y "La frontera" ) y repite esquema en "Ciudad en llamas", el primero de los tres libros sobre la mafia de finales del siglo XX.

En "Ciudad en llamas", traducido por Victoria Horrillo Ledesma y publicado por Harper Collins (430 páginas), Winslow nos vuelve a hablar de lealtad, traición, honor y corrupción. En la trilogía de "El cártel", el enfrentamiento era entre narcotraficantes mexicanos. Aquí, quienes luchan por el poder son los Moretti (de ascendencia italiana) y los Murphy, con raíces irlandesas. El personaje central es Danny Ryan, un estibador que está casado con Terry, una de las hijas de John Murphy, el jefe de la organización. Antes mandaba el padre de Danny, Marty, pero bebía demasiado y tuvo que dejarlo. Danny, buen marido y amigo ejemplar, lleva el peso de toda la historia, como el excepcional Art Keller (jefe de la Agencia Federal del Departamento de Justicia de Estados Unidos) en las novelas anteriores. 

Todo empieza en Providence, en el estado de Rhode Island, en 1986. Los Moretti y los Murphy tenían el territorio más o menos dividido, hasta que los primeros dan un paso adelante y se desencadena la guerra. Y ya se sabe, la violencia sólo genera violencia y, una vez has decidido 'abrazarla', es casi imposible dar marcha atrás. Winslow describe como nadie este conflicto entre facciones rivales y lo llena con asesinatos, venganzas, cambios de bandos, mercenarios, drogas y mucha corrupción .Tanto los italianos como los irlandeses tienen un montón de políticos, jueces y policías a sueldo, trabajando más para ellos que para la comunidad. Danny es el antihéroe, el hombre que intenta hacer de puente para evitar el caos total.  Tiene mucho que perder y poco que ganar, pero es capaz de todo para proteger a su familia y sus amigos, aún más ahora que espera un hijo.

UN RITMO VERTIGINOSO

Winslow es un magnífico contador de historias. Tiene la habilidad de construir unos personajes muy cercanos y conseguir que en sus libros siempre pasen cosas, sin freno. No deja respirar al lector. Hay ganas de continuar leyendo para saber cómo termina la historia. Ésta comienza con una mujer, escultural, saliendo del agua en una playa casi desierta. Nada más verla, Danny sabe que traerá problemas. Y no se equivoca. El hecho de que el autor utilice mucho diálogo y que construya capítulos bastante cortos ayudan a dar este ritmo vertiginoso a la novela, que me ha parecido espectacular. Sale a la venta el día 18 de abril. ¡Con ganas de leer la segunda!

"Danny Ryan ve salir a la mujer del agua como una visión surgida del mar de sus sueños.

Salvo que es real y va a traer problemas.

Las mujeres así de bellas suelen traerlos.

Danny lo sabe; lo que no sabe es hasta qué punto va a trastornarlo todo. Si lo supiera, si supiera lo que va a suceder, se metería en el agua y le hundiría la cabeza hasta que dejara de patalear.

Pero no lo sabe".

Buena semana a todas y a todos.

@Jordi_Sanuy