dimarts, de febrer 23, 2021

Els robots prefereixen el jazz (Ignasi Llorente)


"Potser caldrà assumir que la 'vida' i les relacions personals poden continuar després d'allò que, ara, anomenem 'mort'". És un dels missatges que ens deixa el llibre "Els robots prefereixen el jazz", d'Ignasi Llorente (Barcelona, 1973). Està publicat per Capital Books i té 165 pàgines. Surt a la venda el dia 3 de març. Ens parla d'un futur no gaire llunyà, datat l'any 2027. Cada capítol comença amb la definició d'una paraula relacionada amb la informàtica, que sovint acaba forma part del títol.

En Larry Stem i en Frank Soto són amics des de fa molts anys. Estan al capdavant d'una empresa tecnològica, puntera a escala mundial. Treballa en tot allò que té a veure amb la memòria i la conducta humana: algoritmes, òrgans biònics, hologrames... La filla d’en Larry, la Janis, porta un ull biònic des de fa anys. Diu que hi veu millor que amb el 'bo'. El que mai havien pensat els dos socis és que els seus avenços revolucionaris els aprofitarien ells mateixos... tan aviat. En Larry en primera persona; en Frank com a ‘instigador’. El primer d’ells té un accident al mar i queda en estat vegetatiu. Un any després, torna a la ‘vida’, amb un insòlit format digital. La dona d’en Larry, la Megan, accepta que l'exsoci del seu marit ho faci possible, després d’instal·lar el software adequat a l'ordinador central de casa seva.

Llorente fa una bona reflexió sobre les noves tecnologies i com aquestes podrien ajudar a afrontar les malalties i la mort. No tinc clar si una 'versió' similar a la d’en Larry satisfaria a massa gent... O potser només allargaria la seva tristor? Sempre he pensat que passar pàgina és estrictament necessari per tirar endavant. Des d’un punt de vista literari, la 'solució' és perfecte: genera moltes reaccions en els protagonistes i infinitat de preguntes entre els lectors. El tema dona per molt. La virtualitat i la mort després del decés físic també l'ha tractat, entre d'altres, Teresa Colom a ”Consciència” (2019), publicat per Empúries. “Els robots prefereixen el jazz” és un llibre àgil, entretingut i fàcil de llegir. Està narrat, de manera coral, per en Frank, la Megan, la Janis, la Susan -amiga i compnya de feina de la Megan- i pel mateix Larry.

"La meva mare odiava despertar-se cada matí. Precisament el que el meu pare, en Larry Stem, no podia fer. La sensació de solitud en allargar el braç cap a l'altre costat del llit i no trobar-hi el cos del seu company s'havia fet insuportable moltes vegades. Aquell era l'instant més amarg del dia. El coixí intacte i el llençol sense cap arruga eren una imatge que havia odiat comprovar invariablement tres-cents seixanta-quatre matins consecutius".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de febrer 22, 2021

El buen padre (Santiago Díaz)


Feia temps que no llegia una novel·la negra que creés tanta dependència. Parlo d’"El buen padre", del madrileny Santiago Díaz (1971). L'he començada i acabada el mateix dia. És impossible deixar-la. Està publicada per l'editorial Reservoir Books i té 412 pàgines. La seva principal protagonista és la inspectora d’homicidis Indira Ramos. Segons ha explicat l’autor, donarà continuïtat al personatge. De fet, ja li està escrivint una nova història. Se la mereix.

Indira Ramos t’enamora des del mateix moment que la coneixes. És una inspectora diferent, allunyada dels clixés habituals. No és addicte a l’alcohol, ni a les drogues ni al sexe. Tampoc ha perdut a cap familiar proper. La seva principal característica és que arrossega un greu trastorn obsessiu-compulsiu. Té fòbia als microbis i busca l’asèpsia per allò on passa. Li és impossible fer una vida més o menys normal. Malgrat tot, ho intenta. El seu equip el completen els subinspectors Iván Moreno i Maria Ortega i l’oficial Óscar Jimeno. Tots quatre hauran de treballar de valent, i a contrarellotge, per intentar alliberar a tres persones segrestades i amb data de mort fixada d’antuvi: l’advocat Juan Carlos Solozábal, la jutge Almudena García i l’estudiant de comunicació -i alguna cosa més- Noelia Sampedro.

Díaz ens regala una novel·la molt intel·ligent, sense trampes ni girs innecessaris per intentar enganyar al lector. Va directe al gra. La trama principal gira al voltant de l’arquitecta Andrea Montero. La troben assassinada a casa seva, amb un munt de ganivetades al cos. A l’habitació del costat hi ha el seu marit, Gonzalo Fonseca, desorientat, ple de sang i amb l'arma homicida a la mà. Un any després d’entrar a presó -ningú va dubtar  que era culpable- el seu pare s’entrega a la policia. Està darrere dels segrestos. Vol que Indira Ramos –només se’n refia d’ella- reobri el cas i trobi qui va matar realment a la seva nora. Cada setmana que passi sense obtenir resultats, morirà una de les persones que té tancades, en llocs diferents. Està convençut que algú les va subornar per fer mal al seu fill. Les vides de l’advocat, la jutge i l’estudiant es converteixen en les tres trames paral·leles, a quina més interessant.

A “El buen padre” hi ha menys violència explícita que als llibres de Carmen Mola, amb qui s'ha comparat a Díaz. Menys sang i fetge, però igual d’inquietants i demolidors. Per cert, la misteriosa escriptora madrilenya (que firma amb pseudònim) diu a la portada del llibre que "se salta todos los límites morales. Adictiva". Thriller, drama carcerari i enrenous judicials; tot en un. En definitiva, aire nou per l’actual novel·la negra espanyola, que passa per un molt bon moment. Amb ganes de tornar a gaudir de les aventures de la Indira Ramos, un personatge que evoluciona per moments. D'aquí a  poc temps espero poder llegir l’opera prima d’aquest autor, “Talión” (2018).

“Ramón Fonseca aguarda en la sala de interrogatorios de la comisaría a la que le han trasladado tras confesar que él es el secuestrador que están buscando. El comisario se acerca a a hablar con los dos policías que lo observan a través del espejo de la sala contigua. Sobre la mesa están las tres fotografías que el anciano aportó como prueba de su delito.
-¿Son ellos? –pregunta el comisario señalando las fotos.
-Sí, señor –responde el mayor de los agentes-. La madre de la chica y el exmarido de la jueza lo han confirmado. De quién todavía no sabemos nada es del abogado, pero todo parece indicar que se trata de él”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de febrer 17, 2021

El Barça davant la crisi del segle (Roger Vinton)


“El Barça ha de ser un producte del món sencer, però sense perdre el seu origen català”. Aquesta és una de les conclusions de Roger Vinton, autor d’”El Barça davant la crisi del segle”. El llibre és petit de mida -només 97 pàgines- però gran en informació. Està publicat per l’editorial Destino, amb pròleg de David Carabén, cantant de Mishima. El nom amb què firma l’autor, el mateix de “La gran teranyina”, és un pseudònim. Vol mantenir-se en l’anonimat fins que sigui possible.

Segons Vinton, una gestió temerària de les últimes juntes directives ha deixat les finances del Barça en una situació comatosa, molt a prop de la ruïna total. Explica que des de l’arribada de Sandro Rosell a la presidència, va començar el procés d’intentar esborrar qualsevol rastre del passat. En l’actualitat, economia enfonsada, el primer equip perdut en una forta crisi de joc i de resultats i el planter devastat. I a partir d’ara, què? Creu que els principals objectius han de ser quatre: evitar la transformació en societat anònima esportiva, recuperar l’estil de joc que ha fet gran el club, millorar els resultats de La Masia i incidir encara més en la naturalesa poliesportiva de l’entitat. L’autor considera que, al començament, com pitjor va l’equip, més tranquil treballa el directiu. La desafecció dels socis juga a favor dels que manen.

Entre altres coses, “El Barça davant la crisi del segle” també ens parla del paper de l’oposició –que només es mobilitza quan hi ha eleccions- i dels mitjans de comunicació, que majoritàriament eviten l’enfrontament amb el poder establert. El sistema electoral, la falsa oposició entre el Futbol Club Barcelona i el Reial Madrid i l’evolució històrica del club, que quasi sempre ha apostat per la catalanitat, completen aquest compendi que tampoc no s’oblida del 'nunyisme'. Informació interessant, reposada i analítica que arriba just el mes abans de les eleccions a la presidència, amb Joan Laporta, Víctor Font i Toni Freixa amb l’objectiu d’arribar al poder per intentar aturar una hemorràgia que sembla no tenir fi. El 7 de març sortirem de dubtes.

“El club blaugrana ha arribat exhaust a l’era de la pandèmia, víctima d’una dècada amb una gestió que ha passat de ser deficient a temerària, i que ha tingut un epíleg aquests darrers cinc anys que es pot qualificar de delirant sense por de ser titllat d’exagerat. La gestió badada en el ressentiment, però alhora recolzada en la inèrcia de l’herència rebuda, no ha resultat un bon camí –com era de preveure- i l’entitat blaugrana s’ha anat atansant al caire del precipici davant de la passivitat dels seus stakeholders habituals (premsa, oposició i massa social en general), i amb l’única contestació d’alguns observadors independents que sovint han estat etiquetats de malastrucs i que amb prou feines han tingut veu en un grapat de mitjans poc rellevants”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de febrer 16, 2021

Pandora (Henry James)


No són de la mateixa classe social. Ni del mateix continent. Procedeixen de mons dispars, però s’acaben coneixent. Ell és l’Otto Vogelstein, un jove comte alemany que viatja a Nova York per fer carrera de diplomàtic. Ella és la Pandora Day, una jove nord-americana de poble, sense massa fortuna. Són els protagonistes de “Pandora”, de Henry James (Nova York, 1843 – Londres, 1916). El llibre està traduït al català per Xavier Pàmies i publicat per Viena Edicions. És el 'Petit Plaer' número 16.

L’Otto i la Pandora coincideixen en un transatlàntic, quasi per casualitat. Una passatgera aconsella al comte que no s’hi acosti massa. Hi té més a perdre que guanyar. Millor que no s’hi encaterini. Aquestes joves nord-americanes només tenen un objectiu: casar-se aviat! Ell viatja sol. Ella amb els seus pares, un germà i una germana. Tornen de viatjar per Europa, amb destí a la seva Utica natal, ciutat i seu del Comtat d’Oneida, a Nova York. Segur que han hagut de fer esforços importants per poder pagar-ho tot. Ara se’ls veu força necessitats. Quan s’acomiaden, després de parlar un parell de dies, de coses més aviat banals, pensen que no es veuran mai més. Amistats diferents. Projectes diferents. Vides que s’assemblen en poc o res. I és una llàstima, perquè l’Otto ha quedat corprès per la gràcia desimbolta de la Pandora.

Potser el jove comte va infravalorar a la jove, amb qui es retroba a Washington, en una festa de l’alta societat, amb el president del país inclòs. Tothom la troba encantadora. Diuen d’ella que representa un nou prototip de dona, que sap obrir-se camí tota sola, sense tenir necessàriament un home al seu costat. L’Otto pregunta i repregunta a l’amfitriona de la festa, perquè no acaba de quedar-li clar quines característiques representa que té aquest ‘nou model de dona’ de qui parla tothom. I si ara és la Pandora qui no vol saber res d'ell? Com s’ho ha fet per arribar tan lluny des de tan avall? L’Otto no pot deixar de pensar en ella i estudia com apropar-s’hi sense fer més soroll del necessari. Això de la diferència de classe potser no té tanta importància com creia... “Pandora” és un llibre elegant, molt ben escrit i amb detalls que et roben més d’un somriure. Es llegeix d'una tirada.

“Va abandonar la casa sabent-ho tot de la noia que s’havia obert camí a la vida tota sola, i en aquell retrat hi havia una cosa que el colpia poderosament. Una noia així només podia existir als Estats Units; l’estil de vida americà li havia aplanat el camí. No era una persona dissipada, emancipada, ordinària ni escandalosa, i no tenia fusta de vividora, o almenys per necessitat. Senzillament, tenia popularitat, una popularitat de mèrit exclusivament personal. No havia nascut amb un pa sota l’aixella, sinó que havia anat amassant-lo amb el seu propi esforç”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de febrer 15, 2021

Luz de febrero (Elizabeth Strout)


Cada persona és un món. I, explicant-los, la nord-americana Elizabeth Strout (Portland, Maine, 1956) és una de les millors. El seu últim llibre, ple de ‘mons particulars’, és “Luz de Febrero”. Està traduït al castellà per Juanjo Estella, té 361 pàgines i acaba de publicar-lo Duomo Ediciones. D’ella ja havia llegit ”Me llamo Lucy Barton” i ”Todo es posible”. Amb “Olive Kitteridge” va guanyar el Premi Pullitzer d’Obres de Ficció, l’any 2009. Se'n va fer una minisèrie.

En aquesta novel·la, Strout recupera el personatge de l’Olive, una mestra jubilada que viu a Crosby, petit poble de la costa de Maine. Allà sembla que mai no hi passin coses interessants, però n’hi ha per donar i per vendre. Quan comença el llibre, la dona té 70 anys i està a punt de casar-se amb en Jack Kennison, antic professor de la universitat de Harward. És  vidu, com ella. La dona té un caràcter molt fort; i sempre diu les coses pel seu nom, sense preocupar-se massa per les possibles conseqüències. La relació que manté amb el seu fill, en Christopher, és poc fluïda. En Jack tampoc s’entén amb la seva filla, a qui no ha perdonat que sigui lesbiana. El matrimoni amb la seva primera dona va estar ple d’infidelitats, per les dues parts. Potser tot podria haver estat d’una altra manera...

Aquest llibre ens parla d’amor i de pèrdua. D’enyorança i de segones oportunitats, ja a la vellesa. D’intentar ser feliç -amb poques coses- quan s’afronta el tram final de la vida; quan es comença a veure venir la mort. La parca no perdona. Sense tenir res a veure, m’ha fet pensar en ”Nosaltres en la nit”, de Kent Haruf. Strout ens regala tretze històries independents, amb l’Olive com a vincle d’unió. Per les pàgines del llibre, passen, entre d'altres, la Kayley Callaghan (una estudiant que neteja cases), la Suzanne (que acaba de perdre al seu pare en un incendi), la Cindy (malalta de càncer) i en Denny, que descobreix que una bona amiga es va suïcidar fa anys. Vides més o menys normals, explicades amb delicadesa i empatia. Un llibre elegant -en algunes fases un pèl cru- i molt ben escrit. Com saben els protagonistes, tots acabaran “a l’altra banda del pont”. Abans o després.

No en diu el nom, però Strout carrega unes quantes vegades contra Donald Trump, el president del cabell groc. Una de les cuidadores de l'Olive porta una enganxina amb la cara del ja expresident darrere del cotxe que fa servir per anar amunt i avall. L'autora deixa clar que n'està totalment en contra. Els republicans no li fan gens de gràcia.

“Olive no soportaba a la gente que llegaba tarde. Poco después de la hora de comer, le habían dicho, y ella lo había preparado todo: la mantequilla de cacahuete y la mermelada para los dos niños mayores, los sándwiches de atún para su hijo y para su mujer, Ann. Y para los pequeños, ni idea. No creía que el bebé comiera nada solido, porque tenía solo seis semanas. El pequeño Henry ya había cumplido los dos años, pero ¿qué comen los niños de dos años? Olive no se acordaba de lo que comía Christopher a esa edad. Entró en el salón y lo miró todo a través de los ojos de su hijo: se daría cuenta cuando pusiera un pie allí. Sonó el teléfono y Olive se fue deprisa a la cocina para responder”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de febrer 11, 2021

Los privilegios del ángel (Dolores Redondo)


“Los privilegios del ángel” és la primera novel·la de Dolores Redondo (Sant Sebastià, 1969). Es va publicar l’any 2009, en una editorial petita, i va passar força desapercebu-da. Aprofitant l’èxit assolit amb les cinc que ha escrit després –amb la trilogia del riu Batzan al capdavant- ara s’ha tornat a reeditar. Ja ha entrat a la llista de les més venudes. En català se n’ha encarregat La Butxaca i en castellà Booket. Són 298 pàgines plenes de dolor i de traumes.

Avís per navegants: no té res a veure amb les seves anteriors novel·les, tot i el magnífic gir que ens regala en la part final. En el pròleg, Redondo ens explica que va voler escriure i experimentar sobre el dol i totes les seves fases: negació, ira, pena, depressió i acceptació. És un llibre molt dur. En alguns moments, diria que fins i tot desagradable. Retrata la vida d’una dona que va cap a la deriva, amb terribles conseqüències. Per ella, i per tots els qui l’envolten, començant per la seva abnegada mare. L’acció es reparteix entre Pasajes (Pasaia, en català) -petit municipi mariner de Guipúscoa- i la ciutat de Sant Sebastià. Molls de pesca, estibadors, humitat, saladura i dues amigues inseparables, a mitjans dels anys setanta.

La Pakutxa i la Celeste tenen quatre anys i són inseparables. Fins que un dia, de manera inesperada, una es posa malalta i mor en poc més de tres mesos. L’altra, tot i que és molt petita, queda traumatitzada de per vida. Li és impossible assumir la pèrdua de la seva amiga i es converteix en una suïcida en potència. El llibre comença amb la Celeste, molts anys després, intentant tallar-se les venes, instal·lada en una pensió de mala mort. L’aparició de l’Encarna, que acaba convertint-se en el més proper a una nova amiga, pot marcar un abans i un després en la tràgica existència de la protagonista, narrada per ella mateixa. Estem davant d’un llibre fosc, amb una atmosfera molt carregada i un ‘àngel’ que manté una dura lluita interior, amb moltes preguntes i poques o cap resposta.

“Apenas recuerdo el tiempo en que despertar era volver a la vida tras una pequeña muerte, un lapso suspendido, húmedo y uterino del que jamás me quedaban recuerdos. Desperté deshauciada del sueño con la certeza de que no obtendría allí el descanso que anhelaba, que no podría ya regresar a aquel pasaje desolador donde acudía en mis vigilias, porque nunca volvería a dormir.
Sentí el cuerpo sudado del que dormía a mi lado ajeno a mi maldición. Hice un par de intentos infructuosos por recordar su nombre, y en justa venganza por la ignorancia inconsciente en la que dormía, me fue imposible”.


"La cara nord del cor"
"Todo esto te daré"
"Ofrenda a la tormenta"
"Legado en los huesos"
"El guardià invisible"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de febrer 09, 2021

El pes de la memòria (Xavier Moya)


A mitjans dels anys noranta, els gallecs de Siniestro Total cantaven que “Solo los estúpidos tienen la conciencia tranquila”. Si fem cas de la lletra de la cançó, a “El pes de la rmemòria”, del periodista i escriptor Xavier Moya (Badalona, 1956), d’estúpids n’hi ha ben pocs. La majoria dels seus protagonistes arrosseguen el llast d’un passat complicat i se’ls menja la culpa. El llibre està publicat per l’editorial Columna i té 302 pàgines. Grata sorpresa. Intentaré seguir a l'autor.

Any 1999. Barcelona. Un escriptor que es diu Goyo, casat i amb dos fills, treballa en un nou llibre, basat en la seva família. Té la intenció d’explicar la història del pare, l’Anton Mora, amb un fosc passat de contrabandista. Ells dos mai s’han portat massa bé. Malgrat tot, quan la Lara deixa en Goyo de manera inesperada, decideixen viatjar plegats cap a França. L’Anton, sorrut i poc tractable, condueix un atrotinat Mitsubishi pick-up del 83. Van a la recerca d’en Tomàs Mora, germà de l’Anton. Va marxar un dia de Nadal de fa 37 anys a Saint-Malo, a la regió de Bretanya, i, des de llavors, no ha volgut saber res més de ningú. Potser ha arribat el moment d’intentar cicatritzar velles ferides. Com a mínim aquesta és la intenció del Goyo, que vol fer de mitjancer entre els dos germans.

Diria que s’intueix, però no és fins ben bé al final que descobrim què va passar entre en Tomàs i l’Anton. Aquest últim es va fer a ell mateix, des del no-res. Era el cap dels contrabandistes, qui tenia els contactes importants i donava les ordres. Dedicació plena a la feina i escàs temps pels seus. El grup el completaven en Tomàs, l’Eusebi i en Sixte. El desacord entre germans va començar amb un malentès ‘laboral’? O potser hi havia alguna cosa més? Sigui com sigui, l’incident de la Vall dels Voltors va marcar un abans i un després en les seves vides. “El pes de la memòria” és un llibre que ens parla de culpa, d’infidelitats, de subsistència, de problemes entre pares i fills, d’amors fugaços i de moltes altres coses. El narrador és en Goyo, que faria el que fos necessari per no semblar-se al seu pare. Bon viatge físic i emocional.

“El pare continua amb el seu posat taciturn habitual i amb la boca tancada, no fos cas que li entrés una mosca. Jo m’entretinc a comptar els pals elèctrics que ens anem creuant al camí. A pocs quilòmetres de Rennes ens aturem en un bar de carretera a comprar begudes i a estierar les cames una estona. Mentre el pare va al lavabo, compro un parell de llaunes de cervesa, una ampolla d’aigua i un paquet de galetes, i l’espero a fora fumant, o volent fumar, perquè no hi ha manera de fer anar l’encenedor. Quan estic a punt d’entre a dintre a demanar poc, apareix el pare i m’ofereix una capseta de llumins de propaganda de l’hotel de la Domaine.
-Però si tu no fumes... –faig.
-Però tu sí. Té, queda-te’n un parell!”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de febrer 08, 2021

Rey blanco (Juan Gómez-Jurado)


“Rey Blanco” és el llibre que tanca la trilogia de Juan Gómez-Jurado (Madrid, 1977), després de “Reina roja” i “Loba negra”. Genera la mateixa addicció que els dos anteriors. Quan comences a llegir-lo, és molt difícil deixar-lo de banda. Té 524 pàgines i està publicat per Ediciones B. Capítols breus. Frases curtes. Llenguatge col·loquial. Humor. Ritme. I dos personatges centrals que enganxen: l’Antonia Scott i en Jon Martínez. L’autor no els deixa descansar ni un minut.

D’ells n’explicaré només un parell o tres de coses, perquè ja vaig parlar-ne a bastament en els comentaris de les dues novel·les anteriors. L’Antonia té un dels coeficients més alts d’Europa. Gran capacitat de raonament i poca empatia. No li agrada que la toquin. En Jon és un policia de Bilbao, gai, aficionat a la cuina i aixecador de pedres. Està fort -no gros- com diu reiteradament l’autor, per fer una mica de conya. A “Reina roja” investigaven l’assassinat d’un noi jove i el segrest de la filla d’un ric empresari. A “Loba negra” busquen la dona d'un malfactor rus. A “Rey blanco” es produeix l’esperat i inevitable cara a cara entre l’Antonia i el Sr. White. És l'home que va disparar al seu marit, en Marcos, destrossant la vida de la família. Així doncs, la partida d’escacs arriba al seu moviment final. Qui hi ha darrere del rei? Qui és l’encarregat de moure la 'peça'?

Estic convençut que les aventures de l’Antonia i en Jon continuaran, més enllà d’aquesta exitosa trilogia que Juan Gómez-Jurado ha trigat dotze anys a escriure. En fa dos que “Reina Roja” és el llibre més venut a l’estat espanyol. Seria una llàstima deixar-los ‘morir’. L’autor ha aconseguit que tots dos junts es facin un nom en el difícil món de la novel·la negra. Són dos ‘policies’ molt pintorescos, que s’escapen de qualsevol clixé preestablert. Sempre van per lliure, tot i les ordres concretes del Mentor. Entre ells, hi ha una relació molt bona. S’estimen amb bogeria. “Rey blanco” és un llibre molt visual. Desconec si hi ha el projecte de fer-ne una pel·lícula o una sèrie, però segur que, en bones mans, seria un èxit rotund. L’obra de l’autor la completen “Cicatriz” (2015) i “El paciente” (2014). Intentaré recuperar-los en breu. Prometen.

“Es sólo un punto en el cielo de la mañana.
Aún no ha amanecido cuando el Bombardier Global Express 7000 inicia el descenso por el oeste, sin tener que esperar turno para recibir el vector de aproximación. El aeródromo de Cuatro Vientos ha sido cerrado al trafico. Con la única excepción de este aparato.
Antonia Scott no le quita los ojos de encima mientras toma tierra. Aguarda, sentada en el capó del coche, ajena al relente de la madrugada, hasta que el avión se detiene junto a ellos.
La puerta del Bombardier se abre, y una figura conocida se recorta en el rectángulo de la luz. Antonia se baja del capó y camina hacia ella, una mano en la espalda, ignorando los calambres en las piernas entumecidas.
-Llegas tarde –dice.”

"Reina roja"
"Loba negra"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de febrer 04, 2021

Infeliç (Ivan Turguénev)


“Una coloma blanca enmig d’una banda de corbs negres”. La coloma blanca és la Susanna Ivànovna, filla d’una dona jueva. Els corbs negres, quasi tota la resta, amb els germans Matvéïtx i l’Ivan Demiànitx Ratsch al capdavant. Junts són els protagonistes principals d’”Infeliç”, d’Ivan Turguénev (Oriol, Imperi rus, 1818 – Bougival, França, 1883). El llibre està traduït per Jaume Creus i publicat per Viena Edicions, dins de la fantàstica col·lecció Petits Plaers. Té 210 pàgines. 

Piotr Gavrílovitx és el narrador d’aquesta història, molt ben explicada, que gira al voltant dels amors impossibles i de les passions més fosques del cor. S’ha de llegir. Tot passa a Moscou, l’any 1835. Allà, aquest jove estudiant coneix a l’Aleksandr Davíditx Fustov, un ‘bon vivant’ amb qui de seguida fa una amistat. És ell qui li presenta al senyor Ratsch. Des d’un primer moment, queda clar que el vell professor és una persona despòtica i que només és mou per diners. És el 'padrastre' de la Susanna, a qui maltracta sempre que pot. La noia és la filla extramatrimonial d’un ric terratinent, que mai la va reconèixer com a tal. Toca molt bé el piano i sembla estar enamorada de l’Aleksandr, que no s’acaba de comprometre amb ella. En Piotr té molt bona opinió dels dos. Desconeixia que mantenien una relació més o menys incipient.

La Susanna no ha tingut una vida feliç, com deixa clar el títol del llibre. Tot empitjora després de la mort de la seva mare, amb qui tenia una bona relació. El seu pare biològic, l’Ivan Matvéïtx, mai no l’ha estimada. Ni el senyor Ratsch -el seu 'padrastre'- ni en Semion Matvéïtx, que va heretar les terres del germà després de la seva mort. No l’estimaven com a filla, però sí que despertava en tots tres pensaments impurs... Maleïts vells verds! La Susanna no té una espatlla on plorar. Potser per això s’enamora amb certa facilitat. Desitja sortir del pou com sigui i viure amb una mínima normalitat, sense pressions ni humiliacions personals. Una bona part del llibre és el quadern de la Susanna, on explica la seva trista vida, a qui la vulgui llegir. Li entrega a en Piotr quan la desesperació ja la supera. Tragèdia a la vista.

“-Quin individu més estrany! –vaig dir, adreçant-me a Fustov, que ja s’havia posat rere el banc de torner-. ¿De debò que és estranger? Parla un rus molt fluid.
-És estranger, sí, tot i que ja fa trenta anys que resideix a Rússia. Sembla que el 1802 un príncep el va portar fora en qualitat de secretari, però més aviat devia ser el seu ajudant de cambra. I certament parla un rus molt fluid.
-Ben rebuscat, però, amb aquests girs tan recargolats que maregen –vaig intervenir.
-Doncs, sí, també poc naturals. Són tots així, aquests alemanys russificats.
-Però si és txec.
-No ho sé, potser sí. Amb la seva dona parla l’alemany”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Tàndem (Maria Barbal)


Tenir por als canvis. Sentir-se còmode en la rutina del dia a dia. Conformar-se amb allò tan habitual d'anar fent’. Viure el present amb la boca petita, poca il·lusió i objectius limitats. Fins que un matí hi ha algú que, de manera inesperada, et sacseja completament per dins i et canvia la vida de dalt a baix. En dona fe l'escriptora Maria Barbal (Tremp, 1949) a “Tàndem”, la novel·la que ha guanyat el Premi Josep Pla 2021. Té 175 pàgines i està publicada per l'editorial Destino.

Aquesta història sobre les segones oportunitats la protagonitzen l’Armand i l’Elena, que ronden la seixantena. Tots dos viuen al barri barceloní de Sants i s’acaben de conèixer en una classe de ioga. Ell és vidu i té un fill que viu al sud d’Anglaterra. Fa temps que no en sap res. Alguna cosa que descobrim al final del llibre els va allunyar fa anys. Ella està casada amb en Ramir, un poeta que no viu el seu millor moment, com la relació que encara els uneix. Agonitza. El seu fill Marc era el vincle que els mantenia mínimament units, però s’ha fet gran i ja no viu a casa. S’han acabat les excuses. L’Elena està cansada de tot, d’en Ramir, del pis on viu, de les constants infidelitats i de la majoria de les coses físiques que ha acumulat al llarg de la les últimes dècades. Llibres, quadres i discos que li recorden un passat millor. Ja no serveixen de res.

“Tàndem” és una aposta per la vida. Cal assaborir-la fins a l’últim glop, independentment de l’edat. Als seixanta, encara és possible 'pedalejar' amb algú, sempre que l’altre/a ‘ciclista’ tingui ganes de compartir quilòmetres. Abans, cal deixar llast, reflexionar, calibrar possibilitats. De vegades, en començar de zero, no cal buscar l’amor total. Potser n’hi ha prou amb trobar una persona afí, que escolti i que no exigeixi més del compte. Algú amb qui compartir el 'nou món'. Barbal ens explica una història senzilla, amb uns personatges propers. Podrien ser els nostres pares o els nostres veïns. O fins i tot nosaltres. Gent normal amb problemes normals. Amb dubtes. Amb pors. Amb esperança. Sempre és possible desafiar el passat i recuperar l’espontaneïtat i l’alegria. Paraula d’Armand. Paraula d’Elena.

“L’endemà, a l’hora en què solíem anar a ioga, ens vam trobar amb l’Elena davant de la pastisseria Vives. Li vaig dir que l’havia enganyat. Ella va alçar els ulls interrogants, però no va dir res. Portava un vestit gris clar amb escot rodó que li marcava la cintura estreta destacant el pit abundós. Li vaig explicar que no tenia cap filla que es digués Sílvia, que li havia dit una mentida perquè desitjava parlar amb ella. Jo tenia un fill, tan sols un noi, com ella, es deia Antoni i acabava de ser pare. Es va posar a riure”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de febrer 03, 2021

La planta carnívora (Andrea Mayo)


Laberíntica. Esfereïdora. Asfixiant. Corprenedora. Dramàtica... Totes aquestes paraules em venen al cap quan penso en “La planta carnívora”, la primera història que ens explica l’Andrea Mayo, que ho ha après quasi tot de la Flavia Company (Buenos Aires, 1963). Ha heretat les seves frases curtes i directes, aquelles que, sense ornaments sobrers, sempre se t’acaben clavant al cor. També s’hi veu la seva passió, irrenunciable a tots els efectes. L’Andrea potser hi ha afegit un pèl de plasticitat.

Són 199 pàgines dividides en 9 parts: crueltat, ira, abús, violència, aïllament, immolació, anul·lació, humiliació i alliberament. 81 capítols molt curts i visuals. Al final, tot acaba sumant 9, el número de la persistència, el de la coronació dels esforços. Els esforços que fa la protagonista del llibre per intentar sobreviure al maltractament físic i mental de la Ibana, la dona nociva amb qui porta casada uns anys. Li costa moure’s de la casella 1, del punt de sortida. Per això, l’autora va tenir la bona pensada de numerar tots els capítols amb el mateix número, l’1. La víctima no avança, viu dins el laberint. Sap que ha d’escapar-se, que no pot esperar més temps, però la planta carnívora, la Ibana, la manipula fins a punts insospitats. La por, LA POR en majúscules, la rossega per dins. La toxicitat de l’amor de la seva parella ja ho impregna pràcticament tot. O fa marxa enrere ràpid, o morirà en l’intent.

M’imagino que aquesta història que l’Andrea sembla conèixer tan bé és un homenatge a les dones humiliades. A les que s’han atrevit a denunciar al seu botxí i a les que no. I també és un avís: compte amb les persones que maltracten, que no sempre són fàcils d’identificar. Des de fora, no costa gens menysprear a les més febles, a les que pateixen en silenci... Fins que, un dia, sense saber com, acabes igual que elles. No em miris. No et vesteixis així. No m’estimes prou. No llegeixis. No t’agrada la teva feina. No et vegis amb les teves amigues. Tot és no. Degradar i anular a la parella per tenir el poder total i absolut. Verí en vena. La nostra protagonista aposta per la vida després de la mort, per la pau després de la guerra, per l’alba després de la negra nit. Per passar del maleït número 1 a l’infinit. 

Per cert, l’Andrea fa una picada d’ull a un dels llibres de la Flavia, “Que ningú et salvi la vida”, que aquí és el títol d’un quadre. "La planta carnívora" està publicat per Proa, amb il·lustracions d'Òscar Sarramia. Una última dada; la trama principal està esquitxada amb uns quants relats curts, violents i amb finals inesperats. Tot un encert.

“Era una secta. Ella era una secta.
Com deu ser, una secta d’una sola persona? Però no és d’una sola persona. Són moltes, que actuen en solitari. Ella n’és una. Defineix-me secta. És una organització secreta destructiva per als seus seguidors. Voilà.
Les seves accions van dirigides a la restricció de totes les possibles llibertats, ja siguin ideològiques, sexuals, religioses, d’expressió, de circulació, de relació o associació, econòmiques, físiques, de pensament o de paraula, d’afecte o d’opinió Utilitzen la violència física o verbal. Sedueixen l’entorn i sacrifiquen allò més íntim quan no els veu ningú.
En menyspreen i en minimitzen els integrants. Els jutgen i els atemoreixen. Els amenacen”.

"Ja no necessito ser real"
"Magokoro"
"Haru"
"Por mis muertos"
"Segona pell"
"Que ningú no et salvi la vida"
"L’illa de l’última veritat"

Bona setmana a totes i a tots. 

 @Jordi_Sanuy

dimarts, de febrer 02, 2021

Galetes de mel i gingebre (Alba Sabaté)


Quan la mort s'emporta algú proper, de manera inesperada i cruel, segur que és complicat seguir vivint com abans. Assumir el suïcidi d’un familiar ha de ser una quimera. L’aprenentatge, lent i amb fissures. És el cas dels dos personatges principals de “Galetes de mel i gingebre”, d’Alba Sabaté (Manresa, 1962). El llibre està publicat per Columna i té 300 pàgines. Profunda reflexió sobre la pèrdua i el creixement personal quan el món sencer es conjurar en contra teva.

L’Arnau i la Renata són companys d’institut. En els dos casos, estan marcats per la tragèdia. L’Arnau intenta recuperar-se de pèrdua de la seva germana bessona, la Bruna, que es va suïcidar fa uns temps. També es va llevar la vida la mare de la Renata, la Cristina, quan ella només tenia cinc anys. L’ha pujat el seu pare. Els dos adolescents han d’intentar fer front als fantasmes personals, que quasi sempre els acompanyen. Qui sap, junts, potser seria una mica més fàcil sortir d'aquest pou que sembla no tenir fons. El noi, que vol estudiar medicina, es vesteix de dona d’amagat. La noia es canvia sovint el color dels cabells i de les ungles, com feia la seva mare. És la seva manera de cridar l’atenció? També vol ser mestre, com ella. Veurem si ho aconsegueix. Les millors fotos que la Renata li fa a l’Arnau, vestit de dona, els dissabtes a la tarda, a casa d'ella, les penja a Instagram.

Les “Galetes de mel i gingebre” –títol del llibre- les fa la Renata a la cuina de casa seva. Les ven a un forn per pagar alguna de les seves despeses. Per explicar-nos aquesta història de superació personal -que m’he llegit d’una tirada- l’Alba fa servir un llenguatge molt àgil, amb frases curtes, senzilles i contundents. És un relat profund, intens i molt visual. Els personatges són tan reals com la vida que s’escola entre els seus dits. S’han acostumat a sobreviure, sense fer-se més preguntes de les necessàries ni donar respostes. L’Arnau es vesteix de dona per recordar la Bruna. La Renata es veu sovint amb la mare del noi per recordar a la seva... i a l’inrevés... La relació dels dos adolescents és estranya i fins i tot diria que desigual. Implicacions de diferent intensitat. No acaben d’estar bé junts. No acaben d’estar bé separats. Estan fets un per l’altra, però encara no ho saben. I ja estan cansats de perdre!

“Des del dia que vam anar al Pedraforca, em miro la naturalesa d’una manera diferent.
Quan feia una estona que pujàvem, em vaig aturar en un revolt per veure totes les grans serralades que teníem al davant. Pertot hi havia cingles, boscos i cims amb llenques de neu. El sol del migdia tenyia la neu d’un reflex setinat de nacre. La pedra nua semblava alumini envellit.
Aquell paisatge em semblava tan emocionant i tan poètic que vaig desitjar amb totes les meves forces tornar a ser una nena i tenir la meva mare al costat perquè fos ella qui me l’ensenyés.
Havia anat a jugar amb la neu, amb ella?
Aquesta era una altra història que tenia per inventar-me, com la del Pintoxo”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de febrer 01, 2021

Germanes (Imma Monsó)


HI ha fans incondicionals de les festes Nadal; i gent que les detesta. En aquest segon grup segur que hi podríem incloure la Rita, una de les grans protagonistes de “Germanes”, l’última novel·la d’Imma Monsó (Lleida, 1959). Té 125 pàgines i està publicat per l'editorial Univers, amb unes boniques il·lustracions d’Ignasi Font. Tot passa en una casa aïllada de La Vall d’Aran; la casa que el pare de la Rita va comprar fa un munt d’anys i que acaba d’heretar ella.

La Rita n’està farta de celebrar el sopar de Nadal a la Vall -amb el que li queda de família- però no és capaç de desdir-se’n. Cada mes de novembre comença a obsessionar-se amb la trobada, fins al punt d’arribar a perdre el son. Pensa com argumentar la seva negativa, però la seva decisió sempre es va ajornant. I, quan s’adona, ja torna a estar asseguda a taula, amb la Germana, el Cunyat, el Nen, el Petit i la vella Palmira, que havia treballat per la família. Només ella i la Rita tenen nom de pila. Aquest any, tot comença amb un ‘misteri’ inesperat: desapareix de la nevera la pilota per fer la tradicional escudella. “Germanes” és un llibre força curiós, amb una bona dosi d’humor negre i situacions cent per cent kafkianes. Es nota que l’autora s’ha divertit escrivint-lo.

Més enllà de la Rita, quasi tot el protagonisme se l’emporta el Cunyat. És un home amb la sort de cara. Totes li ponen. Cada any, en aquest sopar de Nadal, és marca un propòsit i sempre l’aconsegueix. Tot allò que toca, acaba transformant-se en or, encara que no vulgui. Algun dia li agradaria tastar el fracàs, però no hi ha manera humana d'apropar-s'hi. El seu gran somni és viure a la Vall i vaguejar dia rere dia, sense cap obligació més. El Nen, que toca el piano, tampoc no està content amb la vida que porta. Potser també ha arribat el moment de canviar de vida, com el seu pare. El Petit en té prou amb el telèfon mòbil. La Germana va fent... Enmig d'aquest ambient tan enrarit, serà capaç la Rita de sortir-se amb la seva? De l’Imma Monsó ja havia llegit "La dona veloç", espectacular, i "L'aniversari"

“A finals de novembre començaven les nits sense son. Llargues hores d’infern destinades a entendre per què ho havia tornat a fer, per què no se’n desdeia amb una senzilla trucada quan encara podia fer-ho, per què havia caigut en un nou parany. Per què, en definitiva, havia acceptat fer-se càrrec, per vintè any consecutiu, del Sopar de Nadal. A mitjan desembre, quan ja no podia més de tanta vigília escruixidora, començava un insomni constructiu: llargues hores laborioses destinades a dissenyar un projecte sòlid, detallat i creïble per explicar la fugida imminent i definitiva de la cita familiar a la Vall. Cap al dia vint, posem al voltant del solstici d’hivern, ja havia enllestit el projecte d’alliberament”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de gener 28, 2021

Hivern (Ali Smith)


“Hivern”, d’Ali Smith (Inverness, 1962) és un llibre difícil de qualificar. Està traduït al català per Dolors Udina i publicat per Raig Verd Editorial. El pròleg és de Marina Espasa. Difícil de qualificar perquè barreja un munt de temes, amb un estil molt particular i registres il·limitats. Són 275 pàgines plenes de cinisme i de situacions cent per cent surrealistes. Aviat sortirà a la venda “Primavera”, la tercera novel·la d'aquest ‘quartet estacional’.

Els principals protagonistes d’”Hivern” són la Sophia, l’Iris, l’Art i la Lux, que un dia de Nadal coincideixen al voltant de la mateixa taula. La Sophia és una dona de negocis benestant ja retirada. Com menys canvis hi hagi a la seva vida, millor. La seva germana Iris és tot el contrari. De jove, havia viscut en una casa ocupada, a Cornualla, amb un munt de persones més. Pau i amor. Una casa que anys després va acabar comprant la Sofia. L’Art és el fill de la Sophia. Es tracta d’un bloguer emboirat i amb moltes visions, que escriu sobre ocells i plantes a “Art in nature”. La Lux és una noia immigrant que, tot i treballar, no té una casa fixa on viure. L’Art la contracta uns dies perquè es faci passar per la Charlotte, la seva última parella. Li demana que l’acompanyi a casa de la seva mare. Des de fa uns dies, la Charlotte fa piulades en nom d’ell, per desacreditar-lo. Li suplanta la personalitat. Pobre Art...

Smith reflexiona sobre la postveritat (les xarxes estan plenes de mentides i d’inexactituds), sobre la crisi dels refugiats (amb la Lux al centre de l’huracà), sobre l’excés de burocratització (brutal l’escena amb el director del banc) i sobre les protestes sobre el canvi climàtic, amb un munt de dones encadenades. I ens ho explica amb molta energia, imaginació i un humor negre desbordant, amb la Sophia parlant amb un cap sense cos en les primeres pàgines. En aquest llibre, quasi sempre és la nit de Nadal, de diferents anys, a diferents hores. Va endavant i endarrere en el temps sense massa ordre, encara que al final tot acaba quadrant. És una novel·la que fa ‘olor’ de faula, de conte de Shakespeare, a qui l’autora nomena un munt de vegades. L’anècdota de l’autocar que s’atura a casa de la Sophia a la recerca de l’ocell que suposadament havia vist l’Art és impressionant.

“ÉS EL SOLSTICI D’HIVERN. A Londres, l’Art està fent servir un vell PC comunitari a l’espai on abans hi havia la zona de consulta de la biblioteca i ara hi ha un rètol sobre la porta que diu Benvinguts al Magatzem d’Idees. Està teclejant paraules aleatòries a Google per veure si s’autocompleten automàticament com mortes o no. La majoria s’autocompleten i, si no ho fan immediatament, solen fer-ho sempre quan teclegies (paraula) més é més la lletra m.
Té un lleuger calfred per alguna cosa –no sap per què, potser per masoquisme- quan tecleja art i després és i apareix, en primer lloc, com a primera opció:

l’art és mort”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Kordi_Sanuy

dimecres, de gener 27, 2021

Novel·la (Paul Beckmann)


Si no t’agrada la teva vida, sempre te’n pots inventar una altra... encara més si ets escriptor. Ho sap molt bé en Beckman, protagonista de “Novel·la”, de Pol Beckmann (Barcelona, 1991). El nom del protagonista té una ‘n’ menys que el de l’autor. El llibre és curt, 160 pàgines, i està publicat per Quaderns Crema. És el Premi Llibreter de Literatura Catalana de l’any 2019. Bona reflexió sobre la natura i la forma de l’obra literària: els llibres dins dels llibres. Metaliteratura.

La història d’en Beckman és la història d’un fracàs. Des d’un primer moment, t’adones que s’encamina directament cap a la misèria. Va tenir èxit amb la seva primera novel·la i ja té data d’entrega per la segona, tot i que ni tan sols l’ha començada. Està en crisi creativa i empipat amb el món sencer. Per sort, la seva vida amorosa és perfecta. La Sofia i ell estan molt enamorats. La seva xicota l’adora i li diu que sí a tot. Només hi ha un 'però': és un personatge de ficció, creat per ell mateix. El problema és que se n’oblida constantment. A “Novel·la”, la realitat i tot allò que és inventat es mesclen creant una amalgama surrealista. De vegades, se m’ha fet complicat seguir el fil. I si en Beckman també fos un personatge de ficció, creat per una tercera persona?

En la seva suposada vida real, en Beckman viu amb la Laura, que no és conscient de la paranoia conspiradora de la seva parella. L’escriptor, amb la segona novel·la completament abandonada, sobreviu gràcies a una felicitat inventada, patològica i obsessiva. Com deia, s’inventa una parella -que sempre li fa la viu-viu- i un amic per portar-li la contrària, que és el seu exigent alter ego. Estem davant d’un llibre laberíntic que té un munt de sortides possibles, escrit amb un estil força àgil. Després de dedicar-se als relats, aquesta és la seva primera novel·la. En Beckmann té la mateixa edat que en Beckman –sobre la trentena-, i tots dos són escriptors. Segur que no és una casualitat.

“Va arribar l’estiu. En Bekman es va implicar amb una obstinació impròpia d’ell en els preparatius del casament. Primer només ho feia per no pensar en els fets de la Plaça del Sol; al cap d’un temps, aquella ocupació el va acabar entusiasmant. Els pares de la Laura es van comprometre a finançar-ho tot, de manera que no li calia restringir gaire les seves pretensions nupcials. I mentre elaborava llistes de convidats, reservava el càtering, redistribuïa els comensals, contractava el fotògraf i el discjòquei i es deixava empantanegar per munts de paperassa, es va adonar que el millor que li podia passar era casar-se”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de gener 26, 2021

La pantera de les neus (Sylvain Tesson)


Pot ser visual un llibre amb només una foto en blanc i negre? A “La pantera de les neus”, Sylvain Tesson (París, 1972) ens deixa molt clar que sí. El llibre està traduït al català per Jordi Martín Lloret i publicat per Angle Editorial. L’escriptor i viatger accepta la invitació del prestigiós fotògraf Vincent Munier perquè l’acompanyi al Tibet. El seu principal i únic objectiu és immortalitzar aquest animal en perill d’extinció, del qual només en queden alguns milers. Una aventura en tota regla. Grata sorpresa.

La pantera de les neus és un animal pràcticament invisible, esquiu, que no es deixa domesticar. Per tenir la sort de veure’l, s’ha de saber esperar, sense ningú al voltant i a molts graus sota zero. Es tracta de contemplar el paisatge, amb paciència, sense saber si l’animal acabarà apareixent o no. Al Tibet, Tesson viu una gran transformació interior. Feia trenta anys que viatjava, sovint a llocs despoblats i força inaccessibles, però mai fins ara havia gaudit tant de la natura. Mentre espera, comença a entendre el moviment lent, aquell que tan bé va descriure Carl Honoré a “Elogio de la lentitud”. Reflexiona també sobre la degradació del planeta i sobre la mort, que forma part de la mateixa vida. Fa la sensació que viu una gran ‘experiència religiosa’.

De vegades és més important l’espera que la mateixa acció. I, en poc temps, Tesson incorpora aquesta premissa com un mantra personal més. Munier és el millor mestre que podria tenir. Va deixar l’escola quan era molt jove per dedicar-se a la fotografia i, si donem un cop d’ull al seu currículum professional, sembla clar que va encertar-la de ple. Al Tibet els acompanyen en Léo i la Marie, una jove cineasta animalista que prepara documentals sobre el llop i el linx. En Léo es va convertir en l’ajudant de camp d’en Munier quan va abandonar la carrera de filosofia i lletres. Buscaré el recull les fotografies que Munier va fer a la pantera de les neus, acompanyades de poemes de Tesson. Al final, com diu el refrany, val més una imatge que mil paraules. Aquest llibre d’Angle m’ha deixat amb ganes de més.

“En aquell alt atri de la vida i de la mort s’hi representava una tragèdia, difícilment perceptible, perfectament regulada: sortia el sol, les bèsties s’empaitaven, per estimar-se o per devorar-se. Els herbívors passaven quinze hores al dia amb el cap acalat, mirant a terra. Era la seva maledicció: viure lentament, enfeinats pasturant una herba pobra però regalada. Per als carnívors la vida era més emocionant. Encalçaven un menjar escàs, que quan el caçaven constituïa la promesa d’una festa de sang i la perspectiva de migdiades voluptuoses”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de gener 25, 2021

Set mentides (Elizabeth Kay)


Hi ha qui pensa que les relacions d’amistat sempre són desiguals, que sovint hi ha una persona amb més ‘poder’ que l’altra; la que marca el camí. És així en el cas de la Jane i de la Marnie, protagonistes de “Set mentides”, la primera novel·la d’Elizabeth Kay. Sota aquest pseudònim s’amaga l’editora Lizzy Goudsmit. El llibre, traduït per Núria Parés Sallarès, està publicat per Columna i té 461 pàgines. La narradora és la Jane, que es confessa a algú. No sabem a qui fins ben bé al final.

La Jane i la Marnie són amigues des que tenen onze anys, pràcticament inseparables. Han viscut juntes i ho han compartit tot. Fins que la primera es casa i la ‘relació’ es relaxa una mica. Però la vida dona moltes sorpreses i la Jane torna a apropar-se a la Marnie, ara més que mai. L’obsessió que té per ella m’ha fet pensar en la pel·lícula “Dona blanca soltera busca” (1992). Faria qualsevol cosa per no moure’s del seu costat. És per això que quan li pregunta que li sembla en Charles (l’home amb qui ha començat a sortir) li diu que molt bé, tot i que pensa just el contrari. És la primera mentida de set. Una sempre tapa l’anterior i no hi ha marxa enrere possible. Si hagués dit la veritat, segur que ara el marit de la seva millor amiga encara estaria viu...

“Set mentides” és una novel·la inquietant. Se l’ha comparada amb "La noia del tren" i també amb "Perduda". Després de tot el que ha passat, que no ve al cas, la Jane (sempre a remolc de la Marnie) té l’oportunitat d’explicar-se. A la contraportada ens pregunten si la creiem, si ens convencen les seves explicacions. En el meu cas, sí. Ho tinc claríssim. Després de les seves set mentides, crec que no té motius per dir-ne cap més. Kay atrapa al lector des del primer moment. Escriu amb un estil molt àgil i visual. És fàcil imaginar-se tot allò que ens explica. Un dels encerts de la novel·la és no saber a qui es dirigeix la Jane ni com acabarà el relat de la seva relació d’amistat malaltissa amb la Marnie. Queda clar que l’autora, que fa anys que edita llibres, sap com arribar al públic.

“Només havíem parlat una vegada de la seva relació, i havia sigut una conversa carregada de la llarga i retorçada història d’una antiga amistat. Des de llavors, només n’havíem parlat en el sentit pràctic: els seus plans per al cap de setmana; la casa que possiblement algun dia es comprarien als afores de Londres; la mare d’ell, amb un càncer escampat, que vivia a Escòcia i s’anava morint de manera lenta, dolorosa i solitària.
No havíem parlat, per exemple, del fet que feia tres anys que estaven junts i que uns quants mesos abans vaig trobar, inesperadament —i ja sé que no hauria hagut de tafanejar— un anell de compromís amagat al fons del calaix de la tauleta de nit d’en Charles. Ni tampoc havíem parlat del fet que, fins i tot sense aquell anell, estaven avançant cap a un compromís permanent que els uniria per sempre més, d’una manera que —ni després de gairebé vint anys— la Marnie i jo no havíem experimentat mai”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de gener 21, 2021

Rewind (Juan Tallón)


La vida pot canviar en un segon, un maleït segon, i mai més res tornarà a ser com abans. Un segon, en el cas que ens ocupa, que ni tan sols el gestionen els protagonistes. Viure on viuen i tenir els veïns que tenen els col·loca en el centre de la tempesta i els enfonsa irremissiblement. L’atzar repartia les cartes i a ells els van tocar les pitjors. De l’atzar i d’enfrontar-se als fantasmes personals ens en parla Juan Tallón (Vilardevós, Ourense, 1975) a “Rewind”, publicat per Anagrama.

Tot comença amb una explosió en un immoble de Lió, un divendres qualsevol del mes de maig. En un dels pisos hi viuen estudiants de quatre nacionalitats: en Paul (francès), l’Emma (espanyola), en Luca (italià) i la Ilka (alemanya). En Didier i l’Anouk els visitaven sovint. Casa seva era casa de tothom, amb festa fixa tots els divendres. Un dels habituals era el fill adolescent del discret matrimoni marroquí del costat. Només hi ha un supervivent, en Paul, estudiant de Belles Arts, que és el primer narrador d’aquesta història que es pregunta si és possible rebobinar, fer marxa enrere, quan la tragèdia passa factura. Existeix la possibilitat de recuperar la felicitat arrabassada de soca-rel? De seguir endavant esquivant o convivint amb la desgràcia? De vegades, potser n’hi ha prou amb intentar-ho... O no.

Els altres quatre narradors són el pare de l’Emma, la quiosquera de davant de l’edifici dels nois –tenia una amistat preciosa amb ells-, la germana d’en Luca (fan del ciclisme i del ‘Pirata’ Marco Pantani, com ell) i la infermera que va rescatar en Paul, amiga de la mare d’en Didier. “Rewind” és un llibre íntim i molt ben escrit, que és impossible que et deixi indiferent. Emociona i regala missatges clars, com la importància de l’amistat, la necessitat de seguir lluitant tot i la pèrdua i la dificultat de tornar a estimar quan t’ho has pres quasi tot. El llibre l’acaba en Paul, que emociona quan parla de l’Emma i explica, amb la boca petita, el sòrdid secret que la sevillana li va desvelar una tarda d’amor total. Desgraciat l’home que va marcar-la per sempre.

“Medio año después de la muerte de mi madre, el Ayuntamiento de Lyon se puso en contacto con nosotros para que participásemos en un homenaje a Luca y sus amigos. Habían levantado el edificio de nuevo, como si eso equivaliese al fin de algo, o a una restitución de la normalidad. El mundo se había vuelto tan inhóspito que escapaba a conceptos como “normalidad”. Mi padre y yo declinamos participar en el acto público. No nos apetecía rebobinar ante desconocidos. Porque se acabaría así, pulsando el botón de rewind, mientras nos veían millones de personas a través de los televisores y regresábamos a los periódicos y a las radios, que nos recordarían que nuestros seres queridos ya no estaban. Nosotros ya vivíamos instalados en un rewind privado, yendo de delante atrás continuamente”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Els nois de la Nickel (Colton Whitehead)


Si em fessin escollir entre "El ferrocarril subterrani" i “Els nois de la Nickel” tindria un problema difícil de resoldre. Tots dos m’han agradat moltíssim. Tots dos han estat premiats amb el Pulitzer, els anys 2017 i 2020. Tots dos han estat escrits per Colson Whitehead (Nova York, 1969). I tots dos han estat publicats per Periscopi, aquest últim traduït al català per Laia Font i Mateu. Història colpidora sobre el corromput sistema educatiu dels Estats Units.

L’Elwood sempre ha tingut la sort d’esquena; pràcticament des que va néixer. Quan era petit, els seus pares el van abandonar sense cap explicació. El va pujar la Harriet, la seva àvia materna. I no ho va fer gens malament. El noi va créixer ben recte a la Florida dels anys 60, envoltat de grans inquietuds intel·lectuals. Li criden molt l’atenció la literatura i tot allò que fa referència al moviment dels drets civils, que persegueix la igualtat entre blancs i negres. Però ja he dit que té mala sort i, un parell d’errades innocents –de les quals no n’era ni culpable-, el condemnen a la misèria. Anava directe cap a la universitat i acaba a l’Acadèmia Nickel, un reformatori juvenil on els vigilants són implacables amb els negres. Piquen i, si s’escau, després pregunten. Pallisses que, en molts casos, acaben amb l’alumne a l’altre barri.

En aquesta novel·la, fosca com el carbó, Whitehead recrea una història basada en fets reals. Als alumnes negres se’ls tracta amb un menyspreu infinit. Res a veure amb el que reben els blancs. Tothom s’aprofita d’ells, dins i fora de l’escola. Fins al punt que la direcció es ven el seu menjar, la seva roba i moltes coses que estaven destinades a ells. Els de la Nickel tenen clients habituals i paguen bé. A més a més, als negres se'ls obliga a pintar, a netejar i fer altres feines en cases particulars, cases de personatges ‘respectables’ de la societat local. A l'acadèmia, l’Elwood no hi té massa amics. En Turner és un dels nois amb qui s’entén més bé, tot i que la seva relació tampoc no és per llençar coets. Whitehead diu que el llibre va néixer de la impotència, “perquè el racisme continua viu i impune”. Una veritat com una casa de pagès. Només cal mirar els Estats Units de Donald Trump per fer-se’n una idea més o ments clara. Dur, angoixós i imprescindible.

“El senyor Hill es va adonar que a l’Elwwood el fascinava la lluita pels drets civils, i torçava un somriure quan el noi intervenia. La resta dels mestres de l’institut Lincoln feia temps que el tenien en molt bona consideració i agraïen el seu tarannà tranquil. Als qui havien estat mestres dels seus pares anys enrere els va costar apamar-lo: potser duia el cognom del seu pare, però en aquell noi no hi havia ni rastre de l’encant salvatge d’en Perry, ni la malenconia inquietant de l’Evelyn. Agraït li estava el mestre que l’Elwood rescatava amb les seves contribucions, quan la classe s’ensopia amb la calor de la tarda i ell parlava d’”Arquimedes” o “Amsterdam” en el moment clau”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de gener 20, 2021

Simfonia de tardor (Vicenç Llorca)


Vicenç Llorca (Barcelona, 1965) és una aposta segura. Crec que sabria reconèixer un dels seus llibres, d’entre un centenar, encara que no estigués signat. El seu estil és únic i inconfusible. Un amor pur i total sempre ho impregna tot, de la primera a l’última pàgina. Amb “Simfonia de tardor” tanca la trilogia que completen "Tot el soroll del món" (2011) i "Aquell antic missatge de l'amor" (2018). Està publicat per Columna Edicions i té 189 pàgines.

Com va fer en les seves dues novel·les anteriors, l’autor reivindica les segones oportunitats, amb dos personatges que ja estan a la tardor de les seves vides. Són en Marc, músic gironí, i l’Emma, el seu amor de joventut, que apareix del no-res per tornar a entrar de ple en la seva vida. Després de divorciar-se, en Marc s’havia instal·lat a Organyà, on treballa en una simfonia. Al llarg dels dies que estan junts, els dos protagonistes filosofen sobre la felicitat i l’art, debatent quina està al servei de l’altre. A més a més, cavil·len sobre la fe en Déu, sobre els lars -petits déus protectors de la casa o de la llar- i parlen molt de música. Ella toca el violí i també té un gran prestigi dins de la professió. Quan eren joves, en Marc li va regalar a l’Emma un llibre de Plató, que inclou “El banquet” i “Fedre”. Com escriu l’autor, “L’amor també perdura a través dels llibres que compartim”.

La novel·la, escrit amb una estructura simfònica -en quatre moviments-, és un homenatge als músics, en general; i a la simfonia “Primavera” de Schumanm, en particular. L’Emma és la Clara Wieck del nostre protagonista. El seu és un amor incondicional, d’entregar-se sense esperar res a canvi, de saber donar les gràcies per plaer, quan toca: a la parella, a la vida i al mateix amor. Amb el seu estil noble, delicat i poètic, Llorca també menciona “El cant dels ocells”, de Pau Casals. Aquest cop col·loca els personatges a l’Alt Urgell, sobretot a Organyà, i també a Andorra, deixant clara la seva passió per la natura. No es parlava tant d’Organyà des de les “Homilies”! A “Tot el soroll”, l’acció passava a la República Dominicana i a “Aquell missatge”, a Nova York. La història d’en Marc ens arriba de boca d’un bon amic seu, coincidint amb la seva desaparició voluntària.

“Què és l’amor? Vet aquí la gran pregunta. La resposta... en la pròpia vida. L’amor s’ha de recórrer. Ha de succeir. Dit d’altra manera, hem d’acceptar ser per poder viure’l. Trobar-lo? Més aviat ell ens troba a nosaltres. És un misteri, com el de la creació o el de la nostra creació. Per això és apassionant, irrepetible, total. L’únic que tenim clar és que la vida no és vida sense haver-lo palpat, experimentat... Ens fa humans. Millor, humans que miren el foc dels déus per uns instants, per uns instants d’eternitat. La resta és la prosa, atenuada per altres formes amoroses com l’amistat, la concòrdia, la solidaritat...”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy