dijous, de juny 27, 2024

El cor del balneari (Teresa Sagrera)

Hi ha amors que queden capturats en el temps i que, encara que no arribin a bon port, duren per sempre més. Amors impossibles d'oblidar i que, des del record i la distància, poden marcar tota una vida. Una d'aquestes històries d'amor universal és l'eix vertebrador d'"El cor del balneari", escrita per Teresa Sagrera (Sant Pere de Vilamajor, 1966). És el Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2014. Té 304 pàgines i està publicat per l'editorial Columna.

Si encara no heu estat mai a la plaça de la Font del Lleó de Caldes de Montbui, ja feu tard. Just allà, la primavera del 1919, la Lola es prepara per complir l'última voluntat de la seva mare. Abans de morir, va demanar-li que anés al Balneari Ventura -on havia treballat de jove- i li tornés una capseta de música a l'Ignasi, l'actual propietari de l'establiment. L'home queda trasbalsat perquè la noia és clavada a la Violeta, que fa un munt d'anys que va marxar sense ni tan sols acomiadar-se. La Lola, que demana quedar-se a treballar allà, és una dona forta i amb les idees clares. De fet, la Teresa té una gran habilitat per crear personatges femenins potents i difícils d'oblidar. D'aquells que deixen empremta, com per exemple la Blanca, la Juana o la Marta, de títols anteriors.

La Lola intenta esbrinar qui és realment l'Ignasi i la relació que va tenir amb la seva difunta mare. Ni el seu fill, en Marià, ni la major part del personal del Balneari li posen les coses fàcils. Com que la Violeta no era santa de la seva devoció, a ella també la deixen una mica de banda. A poc a poc, els secrets familiars i  les tensions personals acaben per sortir a la llum i vicien l'ambient fins a punts insospitats. Això passa coincidint amb la proclamació de la Segona República. "El cor del balneari" és un llibre àgil, visual, lluminós i amb un final rodó. Un dels missatges que queden després de llegir-lo és la necessitat de lluitar per les coses en què creus fermament, sense defallir. El poder de l'amistat, com el de l'amor, també és etern. 

"La mare havia mort de pena; encara que el metge digués que se l’havia endut aquella maleïda grip, jo sabia del cert quina havia estat la causa de la seva mort. Va ser aquella pena que l’anà devorant com una geneta amb el pas dels anys, sense treva, esmunyint-se amb una destresa endiablada per qualsevol racó dels seus pensaments davant l’esglai dels meus ulls. Cap dels meus propòsits per mantenir-la al món dels vius no va servir de res. La ràbia em consumia per no haver-la pogut salvar. La mare era la meva vida i ja no hi era".

@Jordi_Sanuy

dimarts, de juny 11, 2024

Los nueve reinos (Santiago Díaz)

És millor morir amb dignitat que viure esclavitzats. Ho tenia molt clar Bencomo, el mencey de Taoro, un dels nou que governaven l'illa de Tenerife el 1494. Els guanxes hi van arribar el segle I aC, procedents d'Àfrica, i al llarg de mil cinc-cents anys, hi van crear una civilització aïllada de la resta del món. Tot va canviar, i de quina manera, quan els Reis Catòlics van decidir colonitzar les Illes Canàries, fos quin fos el preu a pagar.

La història de Bencomo, personatge real, la ficciona Santiago Díaz (Madrid, 1971) a "Los nueve reinos", publicada per l'editorial Alfaguara. És un llibre d'aventures extraordinari. Quan narra la Primera Batalla d'Acentejo fa posar els pèls de punta. No recordo res tan visual ni sanguinari des de "Las puertas de Atenas", de Conn Iggulden. A tots els personatges els dona una personalitat arrabassadora, començant pel mateix mencey i la seva família. També és el cas, per exemple, dels seus principals enemics: el brutal colonitzador Alonso Fernández de Lugo i Beatriz de Bobadilla, cruel i amb una fogositat sexual desmesurada. Cap dels dos es donava per vençut, per malament que anessin les coses.

Com és habitual, Díaz fa salts endavant i endarrere en el temps, fins que tot quadra a la perfecció. A la família de Bencomo la coneixem des de l'any 1452, quan el càrrec de mencey de Taoro l'ostentava el seu pare i ell encara era molt jove. Les seves vivències s'alternen amb les de la criada de Don Joaquin Lavilla, al Regne de València, l'any 1519. L'Elena, així es deia la noia, és un dels vincles d'unió entre uns i altres. També té un paper destacat una altra criada, l'Ana, maltractada per Fernádez de Lugo al llarg de dècades. Amb un ritme brutal, "Los nueve reinos"ens parla de traïcions, sacrificis i passions prohibides, ingredients que l'autor ja va fer servir a "Talión", "El buen padre", "Las otras niñas" i "Indira". Un relat de 573 pàgines extraordinari i, per a mi, força desconegut fins ara.

"El día que el joven Bencomo se enfrentó por primera vez a Guayota, el espíritu maligno que habitaba dentro del volcán, fue también el primero que mató a uno de aquellos extranjeros. Desde entonces los tuvo a ambos —a los invasores y a los demonios— como a una misma cosa. 
A pesar de que los guanches vivían principalmente de la agricultura y de la ganadería, su padre, el príncipe Imobach, aspirante al trono de la región de Taoro, llevaba a sus hijos a cazar desde que solo levantaban un par de palmos del suelo. Con nueve años, Bencomo ya podía presumir de haber cazado lagartos, ratas gigantes y todo tipo de aves, pero esa mañana, por fin, se iba a enfrentar a uno de aquellos peligrosos cerdos que habían llegado con Mitorio y los suyos quince siglos atrás".

@Jordi_Sanuy

diumenge, de juny 02, 2024

El asesino de la montaña (Anders de la Motte)

No defallir mai. Ni quan tot està en contra i sembla quasi impossible albirar una solució. Ho té clar la inspectora de policia Leonore Asker. Si se'n va sortir quan era petita -amb un pare preparacionista i paranoic- també ho pot aconseguir ara, molt més ben preparada. La Leo és la protagonista d'"El asesino de la montaña", escrita per l'expolicia suec Anders de la Motte (1971). En català, l'ha publicat Columna; i en castellà, Planeta, traduït per Pontus Sánchez.

La inspectora Asker té un currículum envejable. Quan semblava clar que es convertiria en la directora del Departament de Delictes Violents, cau en desgràcia. Desapareix una jove d'una família adinerada i tothom perd la paciència molt ràpid. L'advocada que els representa és la mare de la Leo, i  la vol com més lluny millor. Tampoc és benvinguda pel policia a qui assignen la investigació, amb qui va tenir una relació sentimental que no va acabar bé. Per això l'envien a la Unitat de Casos Perduts, instal·lada en un soterrani i amb companys de dubtosa reputació. Li presenten el canvi com un ascens -ja que la fan cap de la secció- però sap perfectament que és un càstig. Les coses que no es resolen, va a parar allà a baix. Mai no han de donar explicacions a ningú. És com si no existissin...

Ho té prohibit, però la Leo segueix treballant en el cas de la desapareguda, encara més quan troba una miniatura idèntica a la noia en una gran maqueta ferroviària. En aquell mateix moment s'adona que s'enfronta a un desequilibrat assassí en sèrie, a qui ja perseguia l'anterior cap dels Casos Perduts, que ha patit un infart i està en coma. Només pot ajudar-lo una persona: un amic de la seva infantesa, en Martin Hill, professor d'arquitectura i expert en exploració urbana. La noia i la seva parella estaven visitant una cova abandonada quan es van fer fonedissos. Estem davant d'una novel·la molt ben estructurada i amb un ritme trepidant que manté l'emoció fins a l'última pàgina. La sèrie tindrà continuïtat.

"Por un agujero en el suelo asoman los asideros de una escalera vertical. 
Ella ilumina el hueco con el haz de luz. 
Una corriente de aire húmedo la golpea. Arrastra consigo un olor a agua, piedra, metal. El aliento de la montaña. Había visto esta expresión en algún foro de exploración urbana y en aquel momento le pareció bonita. Como si la montaña fuera un ser vivo. Pero ahora mismo, cuando el olor la golpea desde las profundidades, la idea se le antoja mucho menos sugerente. Unos metros más abajo su linterna ilumina una estancia parecida, con otro agujero en el suelo por donde la escalera vertical sigue descendiendo en la oscuridad.
—Vamos".

@Jordi_Sanuy

diumenge, de maig 26, 2024

Un animal salvatge (Joël Dicker)


M'agraden les històries que escriu el novel·lista suís Joël Dicker (1985) i no me n'amago. Ho he llegit tot d'ell des que vaig rebre l'exemplar en proves de "La verdad sobre el caso Harry Quebert", l'any 2013. La seva última novel·la es titula "Un animal salvatge". En castellà, l'ha publicat Alfaguara; i en català, La Campana, traduïda per Imma Falcó. Són 446 pàgines que es llegeixen amb facilitat. Capítols curts i amb molt de suspens, com ja ens té acostumats.

D'entrada, m'ha semblat que Dicker abusa menys d'aquell reguitzell de girs quasi impossibles -cent per cent marca de la casa- que, quan hi ha un assassinat, per exemple, provoca que la corrua de sospitosos no s'acabi mai. Cada certes pàgines, en tenim un  de diferent, rellevant-se de manera continuada, amb l'aparició de noves pistes. Aquí va de cara des del primer moment i, de sorpresa o canvi sobtat, només n'hi ha un de gran; i ni tan sols se'l guarda pel final. Estem davant d'una entretinguda història de lladres i serenos, que se'ns presenta en diversos temps. Anys 2007 i 2017, sobretot, i també des de vint dies abans de l'atracament que va tenir lloc, en una joieria de Ginebra, el 2 de juliol de 2022. És el centre de tot. Va descomptant fins a arribar al dia dels fets.

Què tenen a veure amb l'atracament l'Arpad i la Sofie? Són el matrimoni perfecte. Ell treballa en un banc, ella és advocada i viuen feliços, amb els seus dos fills, en una casa de disseny, tota de vidre, a la vora del llac Léman. I en Greg i la Karine? Ell és policia, ella despatxa en una botiga de roba i també tenen dos fills. Es coneixen perquè els nens juguen en el mateix equip de futbol. Casa seva és molt més modesta, però tampoc no està malament. Envegen els Braun, i de quina manera. Des del mateix dia que la coneix, en Greg s'obsessiona amb la Sofie, i no deixa d'espiar-la. L'altre personatge clau de la història és en Fera, a qui l'Arpad i la seva dona coneixen des de fa molts anys. Per cert, a una pantera mai pots tancar-la en una gàbia. La seva naturalesa és incanviable.

"Era una coreografia estudiada al mil·límetre.
Mentre el Passamuntanyes mantenia a ratlla els ostatges apuntant-los amb l'escopeta retallada, la Gorra lligava amb brides de plàstic els canells i les cames del vigilant de seguretat i del dependent. L'únic que no va acabar embridat va ser l'encarregat de la botiga. Els atracadors sabien molt bé el que feien.
La Gorra el va agafar i el va portar cap a la caixa forta principal. Mentrestant, el Passamuntanyes es va quedar allà vigilant els ostatges.
Quedaven quatre minuts".

@Jordi_Sanuy

diumenge, de maig 12, 2024

La germandat de l'àngel caigut (Jaume Clotet)

Avís a navegants: No deixeu que NINGÚ us expliqui quin és el secret més ben guardat de la humanitat. Saber-ho abans de temps us esgarraria una bona part la lectura de "La germandat de l'àngel caigut", el títol amb què Jaume Clotet (Barcelona, 1974) ha guanyat l'última edició del Premi Josep Pla. És una novel·la d'aventures àgil i divertida que, quan te n'adones, ja l'has acabada. I, clar, en vols més. M'ha fet pensar en les peripècies viscudes pel bo d'Indiana Jones

L'any 1291, a Acre, Terra Santa, un grup de cavallers templers fuig del Regne de Jerusalem. I ho fa emportant-se el secret més ben guardat de la cristiandat. Més de set segles després, ja en l'actualitat, aquest corre perill de ser desvelat i cal impedir-ho a qualsevol preu. Si caigués en mans dels infidels, s'obriria la capsa dels trons i la humanitat estaria en perill de mort. Dos dels encarregats de custodiar-lo, quasi per casualitat, són en Bernat Balaguer, un monjo de Montserrat, i la Berta Bosch, agent dels Mossos d'Esquadra. La basílica més sagrada dels catalans podria estar en perill i ells la defensaran amb la seva pròpia vida, en cas que faci falta. Són dos personatges molt ben treballats i plens de contradiccions que el destí uneix per formar un potent front comú.

"La germandat de l'àngel caigut" reflexiona sobre la bondat i la maldat, que són conjunturals i estan obligades a conviure frec a frec. Segons explica el monjo en una classe de la facultat de Filosofia, el gen de la maldat no existeix i, per tant, d'inici no hi ha persones bones o dolentes. Diuen que els nazis sempre van estar obsessionats amb Montserrat. De fet, Heinrich Himmler s'hi va desplaçar en persona perquè estava convençut que allà s'hi amagava el Sant Grial. En diverses parts d'aquesta frenètica història, l'autor fa un salt enrere en el temps per parlar-nos de les recerques de la societat Ahnenerbe, entre les quals inclou el secret dels templers. I així quadra el cercle. És un llibre visual i provocador que manté l'emoció fins a l'última pàgina. M'ho he passat pipa!

"En Bernat va sortir del despatx de l'abat Francesc Maria en un estat d'ànim que ell mateix no hauria sabut definir. Però tenia molt clara una cosa: allò que l'abat de Montserrat vivia amb evident pessimisme com un infortuni, gairebé com una maledicció, ell ho vivia amb una excitació que li costava dissimular. Era ben conscient dels riscos enormes que comportava aquella missió, i que la mateixa seguretat i continuïtat de la comunitat monàstica entrava en zona de risc, però preferia, des de sempre, veure el got mig ple. De fet, pensava que el monestir tenia una oportunitat d'or de servir Déu com mai abans no ho havia fet".

@Jordi_Sanuy

dilluns, de maig 06, 2024

Bartleby y yo (Gay Talese)

Em declaro fan incondicional del nord-americà Gay Talese (Ocean City, Nova Jersey). Té 92 anys i continua amb el cap molt clar. A aquest periodista nascut en una família d'arrels italianes, se'l considera un dels pares del que en el seu dia es va batejar com a "Nou Periodisme" o "Periodisme literari", al costat de Tom Wolfe. Mai ha escrit ficció. Vaig tenir la sort de conèixer-lo quan va ser entrevistat per Josep Cuní al programa "Els Matins" de TV3, en el qual jo feia els esports.

El seu últim títol és "Bartleby y yo", traduït de l'anglès per Antonio Lozano i publicat per l'editorial Alfaguara. Està inspirat en el personatge de "Bartleby, l'escrivent", d'Herman Melville. Després de molts anys dient a tot que sí, l'oficinista va desafiar al seu cap deixant anar un inesperat: "Preferia no fer-ho"; una frase que, amb el pas del temps, s'ha convertit en mítica. Talese ha dibuixat, millor que ningú, la ciutat de Nova York. N'és un dels cronistes per excel·lència. Per això, el llibre porta per subtítol "Retratos de Nueva York". Com és habitual, el nord-americà dona veu a les persones normal i corrents, als perdedors, als que viuen allunyats dels focus i de l'èxit. També els podríem batejar com els de la cara B; o també del costat fosc, com deia el bo de Pau Donés.

Per les pàgines de "Bartleby y yo" transiten l'encarregat del rètol electromecànic de notícies amb lletres mòbils de The New York Times, un discret noi dels encàrrecs, una actriu retirada quasi oblidada per tothom i un periodista expert en obituaris. Les dues històries més llargues, de dotze capítols cadascuna -el llibre en té 35-, són "La sombra de Sinatra" i "El brownstone del doctor Bartha". En la primera, Talese ens explica com va anar al darrere del cantant per entrevistar-lo per "Esquire", sense poder aconseguir-ho, tot i tenir-ho pactat. Segons la revista, "Frank Sinatra está resfriado", l'article que va firmar l'any 1966 explicant com havia anar tot, és el millor que ha publicat mai en les seves pàgines. L'altre és l'aventura d'un home que estimava un edifici més que la seva pròpia vida.

"Nueva York es una ciudad de cosas que pasan inadvertidas. Es una ciudad con gatos durmiendo bajo vehículos aparcados, dos armadillos de piedra que trepan por la catedral de San Patricio y miles de hormigas arrastrándose sobre la cima del Empire State Building. Probablemente las hormigas acabaran ahí transportadas por el viento o los pájaros, pero nadie lo sabe con certeza; las hormigas son tan desconocidas para la gente de Nueva York como el mendigo que coge taxis hasta el Bowery, o el hombre atildado que rebusca entre los cubos de basura de la Sexta Avenida, o el médium que ronda por los números setenta de la zona oeste asegurando: «Soy clarividente, clariaudiente y clarisensorial".

@Jordi_Sanuy

dijous, de maig 02, 2024

Mejor muerto (Susana Rodríguez Lezaun)

La inspectora Marcerla Pieldelobo continua sent un maldecap pels seus superiors. Sempre va per lliure i complir ordres -si no les troba totalment lògiques- queda descartat per principis. Amb Miguel Bonachera a la 'reserva', ara qui l'ha de patir dia rere dia és el subinspector Vila. A nivell personal, la relació amb en Damen, inspector de la policia foral de Navarra, està força estancada. L'estima, però li costa comprometre's.

"Mejor muerto" és el tercer llibre protagonitzat per la Marcela, després de "Bajo la piel" i "En la sangre". Té 334 pàgines i està publicat per l'editorial Harper Collins. Soc molt fan d'aquesta solitària i decidida inspectora creada per Susana Rodríguez Lezaun (Pamplona, 1967). Aquest cop, la tornem a trobar a la capital de Navarra, investigant la desaparició de Francisco Sarasola, un important promotor immobiliari. És un home poc estimat, a qui tothom preferiria veure mort, com resa el títol del llibre. Començant per la seva pròpia família. Casat dues vegades, amb tres fills, una amant fixa i diverses d'ocasionals, tothom té motius suficients per enviar-lo a l'altre barri. Qui sigui que se l'hagi emportat, demana un milió d'euros a canvi de la seva vida.

Com sol passar en aquests casos, la investigació és a contrarellotge. Tothom menteix deliberadament i la Marcela i companyia tenen molts problemes per avançar. Desapareix un soci d'en Sarasola, troben morta la seva amant, hi ha enfrontaments familiars... i res és el que sembla. Un cop més, la Susana ens regala una narració addictiva, visual i amb molt de ritme. Un thriller que reflexiona sobre les pors personals i les aliances en temps de crisis. Capítols curts (45 més l'epíleg) i un munt de situacions portades al límit que sempre deixen el lector amb l'ai al cor. Bona reflexió sobre la corrupció i la necessitat de justícia. Amb ganes de viure més aventures al costat de la Pieldelobo, si és fent equip amb el subinspector Bonachera, encara millor. 

"Tirado en el suelo, inmóvil excepto por el constante parpadeo de sus ojos. La camisa cubierta de sangre, los brazos debajo del cuerpo, las piernas estiradas, separadas una de otra en una postura que, de sentirla, resultaría sumamente incómoda. Suelo de hormigón o cemento y una pared sin enlucir muy próxima. No pudieron ver nada más en los apenas diez segundos de vídeo que acaban de recibir. El mensaje había llegado al mismo tiempo al teléfono de los tres hijos y de la esposa de Francisco Sarasola, que esperaban en el despacho del negociador de la policía, el inspector Manuel Ortega, un tipo alto, de ojos escrutadores y manos suaves".

@Jordi_Sanuy

dilluns, d’abril 29, 2024

Aprendre a esquivar les bales (Xavi Coral Trullàs)

Segur que a Josep Trullàs li hauria agradat molt llegir "Aprendre a esquivar les bales", el llibre que el seu net Xavi Coral Trullàs ha publicat vint anys després de la seva mort. Ho ha fet sota el segell de La Campana. En el pròleg, en Xavi ens explica que és una obra escrita a quatre mans, ja que el seu avi va anotar tot el que va viure al front. Era una necessitat vital. A l'inici de la  Guerra Civil es va allistar per defensar la República i va estar set anys lluny de casa.

L'autor encapçala alguns capítols fent-nos arribar alguna frase textual del seu familiar, com, per exemple, "No pensar res. Només sobreviure un dia més". Són frases que deixen constància del seu neguit. De manera periòdica, les enviava per carta cap a casa seva, a Terrassa. Per explicar-nos les peripècies d'en Josep, en Xavi fa servir un estil molt periodístic, amb frases curtes i concises, sense cap mena d'ornaments. És àgil i directe, amb molt de ritme. D'aquesta manera, aconsegueix que el lector pugui posar-se ràpidament en la pell de l'avi i visqui les seves experiències de ben a prop. Com tants altres republicans, va haver de suportar una guerra duríssima i una postguerra encara pitjor. No s'acabava mai. Per tornar a casa, havia d'aprendre a esquivar les bales, com resa el títol del llibre.

L'amistat té molt de pes en aquesta història plena d'horror i de vivències esfereïdores. Tenir algú al costat en qui confiar quan t'estàs jugant la vida és primordial. El personatge d'en Comes, que es converteix en l'ombra d'en Josep, és adorable. Riuen i ploren plegats. A cor que vols. I són inseparables. El compromís amb l'amor també pesa molt en la novel·la. En el moment de marxar de casa, el nostre protagonista no tenia xicota, però ja li agradava la Maria, que amb el pas dels anys s'acabaria convertint en la seva dona. Quan pot li escriu, això sí, amb totes les precaucions del món i molt d'afecte. Al final, l'amor acaba creixent en la distància. També hi ha una interessant reflexió sobre l'absurditat de la guerra. Els soldats dels dos bàndols s'acaben matant sense ni tan sols conèixer-se. L'únic que fa és complir ordres inútils.

"Van arribar al Pertús que faltaven pocs minuts per a la una del migdia. Tots els passatgers, els pocs que hi havia, havien de passar per una petita garita on una parella de guàrdies civils es miraven la documentació sense pressa. Quan va ser el seu torn, els va mostrar el visat que li havien expedit al Consolat Espanyol de Perpinyà i el timbre que li havien posat, en què deia que a Figueres s’havia de presentar a la Jefatura de Frontera. Els civils van quedar conformes. No els va passar pel cap que aquell home d’ulls blaus i gairebé calb que els mirava des del seu metre noranta i amb cara de bona persona no tenia cap intenció de presentar-se enlloc".

@Jordi_Sanuy

dilluns, d’abril 22, 2024

La salamandra desnuda (Yves de Villegas)

"La salamandra desnuda", d'Yves de Villegas (Santander, 1972), és adrenalina pura. Es tracta d'una novel·la negra, visual i cent per cent addictiva, que passa majoritàriament al Japó. De fet, el país nipó té tanta força en la història que acaba convertint-se en un dels personatges principals, amb el permís de l'Alice i la Yuriko. És una història d'amor, sexe i violència, amb la Yakuza japonesa lluitant pels seus particulars ideals d'honor i justícia.

L'Alice, que té trenta anys, fa tres anys que viu a Kioto. És escocesa i ja té el bitllet d'avió per tornar cap a casa. Després de rebre un cop tant dur com inesperat, està convençuda que ha de replantejar-se la seva vida, una vegada més. Però és llavors quan apareix la Yuriko, una preciosa japonesa tatuada, de qui s'enamora des del mateix moment que la veu. Al país del sol naixent, tatuatge és sinònim de Yakuza... i de perill imminent. L'Alice és bisexual, la Yuriko, lesbiana. Les escenes de sexe entre elles dues estan narrades de manera espectacular, amb passió i tot luxe de detalls. De Villegas fa pujar la temperatura al límit. Són passatges de literatura eròtica de molts quirats.

Al costat de les dues protagonistes, entrem de ple en els costums de les altes esferes de la societat japonesa i dels seus temples secrets. L'autor se centra en un, al costat del Mont Fuji, on, pagant, tot és possible. Qualsevol cosa que puguis imaginar, sigui legal o no. I el que allà passa, no ho sabrà mai ningú. Impunitat total. El llibre acaba sent una lluita a contrarellotge de l'Alice per marxar del Japó abans que no sigui massa tard. Té 372 pàgines i està publicat per l'editorial Planeta, sota el segell NdeNovella. L'he llegit en un dia i mig. Impossible parar. En aquesta història elèctrica, absorbent i molt ben escrita, la la venjança pesa més que qualsevol altra cosa. El respecte i la família, al final, estan per sobre de tot. 

"Despierto de un sueño tan profundo que dudo si es vigilia. ¿Dónde estoy? Me aplasta un edificio de varios pisos apoyado sobre la cabeza. Todo está oscuro. No. Me da esa impresión porque no logro abrir los párpados. ¿Me duermo otra vez? No. Aquí sigo. Espera. Quizá esté muerta ya. Intento mover algún músculo. Imposible. Respira, Alice. Lo consigo, pero me cuesta. Como si diez forzudos aprisionasen cada centímetro de mi cuerpo. Un momento. ¡Soy capaz de mover el dedo! A ver... Sí. Mi uña roza contra alguna superficie rugosa. A lo mejor..., veamos, eso es, poco a poco abro un ojo. El izquierdo, muerto, como si no existiese, y el derecho..., duele..., vamos..."

@Jordi_Sanuy

dissabte, d’abril 20, 2024

Ciudad en ruinas (Don Winslow)

Costa d'assimilar que Don Winslow (Nova York, 1953) s'hagi jubilat. Al llarg dels anys, l'escriptor nord-americà m'ha regalat hores i hores de lectura meravelloses. El seu últim llibre, "Ciudad en ruinas", tanca la immensa trilogia que completen "Ciudad en llamas" i "Ciudad de los sueños". Està traduït al castellà per Victoria Horrillo Ledesma i publicat per l'editorial Harper Collins. Són 463 pàgines trepidants i sense aturador.

El personatge central, Danny Ryan, està a l'altura d'Art Keller, l'agent de la DEA protagonista d'"El poder del perro", "El cártel" i "La frontera", l'altra grandíssima trilogia de Winslow, dedicada al narcotràfic. Ryan és l'antiheroi, un home torturat pel passat i sempre amenaçat per un present incert. És d'origen irlandès i va pertànyer a la màfia de Providence, d'on va haver de marxar, amb el seu fill d'un any i mig, escapolint-se dels italians i dels federals. En aquesta tercera part, el retrobem a Las Vegas, convertit en un magnat del joc. Ha plogut molt des que era un simple estibador portuari. Sembla que la vida li somriu, però quan intenta comprar el seu tercer hotel, desencadena una nova guerra. Els seus vells enemics, que mai no s'han oblidat d'ell, reapareixen amb més força que mai.

Amb el suport de la seva mare i de la seva antiga banda, en Ryan intentarà salvar al seu fill Ian -costi el que costi- i fugir cap endavant, un cop més. Winslow ens regala una novel·la negra amb un ritme vertiginós i un munt d'assassinats. Capítols curts, plens de diàlegs i amb frases àgils i directes per incidir en els seus temes habituals, encapçalats per la venjança, la traïció, la compassió, l'ambició i també l'amor. No s'oblida de la corrupció, que de vegades neix en els mateixos passadissos del poder de Washington. En Danny mai no s'ha considerat una mala persona. Només ha matat quan ha estat estrictament necessari. Tot i la duresa de l'obra, m'he emocionat tres o quatre de cops, sobretot al final. Un llibre rodó, per posar punt final a una carrera plena d'èxits. Gràcies, Don.

"Danny está insatisfecho.
Se pregunta por qué mientras contempla el Strip de Las Vegas desde la ventana de su despacho.
Hace menos de diez años, piensa, huyó de Rhode Island en su coche viejo, con un hijo de un año y medio, un padre senil y todas sus posesiones metidas en el maletero. Ahora es socio de los hoteles del Strip, vive en una mansión estupenda, tiene una cabaña en Utah y cada año estrena un coche que paga al contado.
Que Danny Ryan sea multimillonario le parece tan gracioso como irreal. Nunca soñó -ni él ni nadie que le conociera en su juventud- que algún día tendría más patrimonio que su siguiente paga, y mucho menos que se le consideraría un magnate, una de las grandes figuras de ese gran juego de poder que es las Vegas".

@Jordi_Sanuy

dimecres, d’abril 10, 2024

La puresa de l'engany (Gerard Quintana)

Decebut? Potser frustrat en les seves esperances. Com es va sentir així el director de cinema gironí Claudi Careta quan va descobrir que l'Antoine, el brillant poeta que va conèixer a Cuba i després va retrobar a Girona, era un impostor? El jove dominava l'escena i tenia un verb agut i lluminós, però es feia passar per una persona que no era. L'Antoine famós i guardonat, que sí que existia, s'encarregaria de descobrir l'entrellat i de fer-ho volar tot pels aires. Escac i mat.

A "La puresa de l'engany", Gerard Quintana (Girona, 1964) s'esforça per col·locar-se en la pell d'en Careta i explicar-nos la seva història en primera persona. És el primer cop que opta per fer-ho d'aquesta manera, i li genera un desgast important. Encara més, tenint en compte que el nucli de la novel·la està basat en fets reals. Fa tres dècades, en Gerard va conèixer l'Antoine i va arribar a col·laborar amb ell, amb els Sopa de Cabra. Potser també es va sentir estafat, com tants d'altres, però l'admirava. Diu que era el seu heroi. Dels Sopa en fa una crítica molt divertida. En les dues primeres parts del llibre, en Careta ens relata el seu viatge a Cuba amb la Lena, a principis dels noranta. Era la seva actriu fetitxe i també la seva parella, amb qui tenia una relació oberta i malaltissa.

En la tercera i última part, tot es complica. Quan penses que ja no pot passar res més que et sorprengui, hi ha un altre repic de campanes. I mai no és l'últim. Les escenes de sexe, amb putes incloses, s'intensifiquen i s'arriba a situacions límit. Un cop més, l'autor barreja realitat i ficció, regalant-nos uns distòpics mons paral·lels amb pintures que tenen vida pròpia i un misteriós paó. Diuen que quan estàs perdut, qualsevol cosa és possible... fins i tot retrobar-te a tu mateix. Quintana, àvid lector i consumidor de cinema, no desaprofita l'oportunitat de salpebrar l'argument amb un munt de referències clàssiques. "La puresa de l'engany", un llibre aspre i suau a la vegada, només m'ha durat un dia i mig. Molt lluminós, partint de les tenebres.

"No vulguis tenir sempre la raó, la raó és dels burros". 
"Des que havíem sortit de Madrid aquella frase del pare s’havia integrat en la meva vigília, i m’obligava a bascular damunt d’un fil de records que es tensava i em gronxava amb les noves sacsejades de l’avió. Me la deia tot sovint. Durant molt de temps la vaig atribuir a un esperit generacional de supervivència o, més ben dit, de contenció en el sotmetiment. Però amb els anys se’m va anar fent més evident que aquesta era una de les regles de la vida social i també de les nostres relacions més íntimes. El secret és un dret, la convivència és una obligació, i la diplomàcia és un deure, deia el pare".

@Jordi_Sanuy

diumenge, d’abril 07, 2024

Sotto voce (Gal Gomila)

En veu baixa i en secret, com resa el títol del seu llibre. Així ens explica Gal Gomila (Òdena, 1976) una història esfereïdora i plena de sentiment. És molt més que un thriller rural, com es pot llegir a la contraportada, però no puc explicar-ne els motius. Cal descobrir-ho sobre la marxa, i patir-ho al costat del protagonista. Són 378 pàgines, publicades per l'editorial La Campana, que segur que no deixen indiferent ningú. És materialment impossible.

La novel·la d'en Gal avança en dos temps i amb escenaris i personatges diferents, que s'alternen de manera consecutiva. D'inici, relacionar-los no és fàcil, però tot acaba quadrant de manera natural i sense forçar-ho. En un d'ells, la Clàudia Blanch, investigadora dels Mossos d'Esquadra, intenta esbrinar qui hi ha al darrere de l'assassinat d'un prestigiós músic. El troben dins del seu cotxe, amb una pedra de llamp clavada al cap i un bocí d'una carta d'amor a prop. La Clàudia, casada i amb una filla, no passa pel seu millor moment, però és addicta a la feina i es nega a deixar el cas, malgrat la insistència del seu cap. Falten pocs dies per un judici -al començament no sabem per quin motiu- i té el cap a punt d'explotar.

En l'altre temps, hi trobem en Gabriel, un nen amb una imaginació sense límits. S'ha fet un món a mida per escapar del real, que per desgràcia sempre li ha fet molt esquiu. L'autor ens regala diversos relats, amb llamps, trons, bèsties i cavalls alats que m'han recordat les fantasies de Patrick Rothfuss. I no puc afegir res més. "Sotto voce" és un llibre escrit des del cor que, entre altres coses, reflexiona sobre la capacitat de resistència del ésser humà -que de vegades és infinita- i sobre si la justícia és prou justa, analitzant les diferents perspectives. No tot es blanc o negre; la vida està plena de grisos que també s'han de valorar en la justa mesura abans de prendre decisions transcendentals.

"És un quart de nou quan entro a la comissaria, amb el cap una mica enterbolit. Res que no arregli posar-se dret a la feina. En Téllez em diu que el sotsinspector Rovira m'espera impacient a la sala de reunions, que no tardi, que està força neguitós pel tema de l'homicidi d'ahir. Ja té la premsa enganxada al cul i els de la central  mossegant-li el coll, i no està de bon humor. No sé com s'ho fan, sembla que ensumin la porqueria abans que ningú. Tampoc entenc tants nervis de sobte i li demano explicacions. En Téllez, que ho sap tot, em comenta que es veu que era un home important, aquest Martí Anglada, que tenia una certa reputació i prestigi dins el món artístic. A mi, personalment, no em sona d'haver sentit mai el seu nom".

@Jordi_Sanuy

dilluns, de març 25, 2024

Bajo tierra seca (César Pérez Gellida)

Qui en sentir el nom d'Antonia Monterroso no va fugir cames ajudeu-me, possiblement està mort... i amb sort, enterrat. La dona, coneguda popularment com la Vídua, és la gran protagonista de "Bajo tierra seca", la novel·la negra amb què l'escriptor César Pérez Gellida (Valladolid, 1974) ha guanyat el Premi Nadal 2024. D'ell ja havia llegit i comentat "Todo lo mejor", "Nos crecen los enanos", "Astillas en la piel" i "La suerte del enano". L'Antònia és llesta, recargolada, bonica i alta com un sant Pau. Un veritable perill públic.

Aquest cop, Gellida fa un salt enrere en el temps i situa l'acció a principis del segle xx, a Extremadura. Un incendi destrueix la hisenda de l'Antonia i la dona desapareix. Uns dies abans, havia posat una denúncia contra Jacinto Padilla, el seu capatàs i antic amant. El detenen a l'estació de Zafra, amb joies i diners. Diu que l'incendi el va provocar a petició d'ella i que la idea era començar una nova vida junts, lluny de les mirades de tothom. L'encarregat d'investigar tot aquest embolic és Martín Gallardo, que també coneix bé a la Vídua. El tinent de la Guàrdia Civil m'ha recordat al gran Sherlock Holmes, per la seva relació d'amor-odi amb l'opi, que el té ben abduït. És un home torturat que estima al seu cavall molt més que a qualsevol persona. Forma equip amb el sergent Pacheco.

"Bajo tierra seca" és un bany de sang constant. A Padilla hi ha molta gent que el vol veure mort i la idea és desfer-se'n com més aviat millor. Sort en té d'en Gallardo, que el protegeix perquè, arribat el moment, se'l pugui jutjar com cal. Estem davant d'una novel·la poderosa, addictiva i amb un ritme endimoniat. L'acció no s'atura en cap moment, protagonitzada per uns personatges foscos i amb força mala llet. Són molts els que busquen la venjança personal i no perdonen, com el germà del primer marit de l'Antonia o el terratinent que governa la comarca amb mà de ferro i sense sentiments. Els seus diners ho compren quasi tot. A més a més, el llenguatge de Gellida és cuidat i ple de diàlegs, molt proper al lector. La nota final amb què acaba el llibre el fa encara més potent i rodó. Un encert.

"En los calabozos del cuartel de Zafra, Jacinto Padilla, esposado y en ropa interior, permanece inmóvil sentado sobre un colchón apolillado y con visibles manchas de orina. Tiene la camiseta manchada de sangre seca y en los brazos se aprecian cardenales y magulladuras de distinta consideración. En el antebrazo izquierdo luce con orgullo un tatuaje de la Virgen del Rocío, de la que es devoto. El preso, que respira con cierta dificultad, alza la mirada hacia el ventanuco enrejado por el que se cuela la luz exterior, y con la yema del índice se acaricia la cicatriz del rostro". 

@Jordi_Sanuy

dissabte, de març 16, 2024

La ciutat i les seves muralles incertes (Haruki Murakami)

Soc fan incondicional de l'escriptor japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949) i no em perdo res del que escriu. "La ciutat i les seves muralles incertes" és el vint-i-setè llibre que llegeixo d'ell. Diria que són tots els que estan publicats en català o castellà. Aquest té 572 pàgines, està traduït per l'Albert Nolla i és de l'editorial Empúries. Suposa el seu retorn a la novel·la, sis anys després de la segona part de "La mort del comanador". Un retorn espectacular.

Si el llibre m'hagués arribat a casa sense títol ni portada no hauria trigat més de deu segons a saber que l'havia escrit Murakami. El seu estil és únic i inconfusible. Un cop més, el narrador és un noi jove i enamorat que, tot i que els seus sentiments són correspostos, no pot tenir una relació estable amb la noia escollida. Un dia qualsevol, ella, amb atacs de pànic i depressió, desapareix sense deixar cap rastre. En les seves trobades, li havia parlat d'una ciutat emmurallada, aparentment imaginària, on es trobava més còmoda i adaptada que en el món que compartien fins ara. Com és habitual, Murakami barreja la realitat amb la ficció per anar donant forma als seus famosos mons paral·lels, on absolutament tot és possible.

Un dia, el noi aconsegueix arribar a la ciutat fantàstica, on espera retrobar-se amb la seva estimada. I és que hi ha barreres que només l'esperança i el desig tiren a terra. Es desperta en un forat que hi ha davant de la muralla, sense saber com hi ha arribat. Aquests forats són força usuals en l'obra de Murakami. Els recordo, per exemple, a "Crònica d'un ocell que dona corda al món" o la ja citada segona part de "La mort del comanador". Per entrar, ha de pagar la penyora que el separi de la seva ombra, que, a partir d'aquell moment, tindrà una vida al marge d'ell. Gran història d'amor irreemplaçable que neix d'un conte curt que va publicar l'any 1980 en una revista japonesa. Biblioteques on es llegeixen llibres, biblioteques on es llegeixen somnis i diversos mons. Potser tots reals?

"Era de nit. Damunt del forat es veia un retall de cel rectangular. Al cel brillava una multitud d'estels. Tot i així, no era un cel gaire profund. Si ho volia, semblava que em podria arrossegar i sortir a la superfície. En adonar-me'n vaig sentir un cert alleujament. Però estava exhaust. No em podia ni incorporar. No podia aixecar els braços, i fins i tot em costava mantenir els ulls oberts. Estava tan cansat que em semblava que el cos se m'havia de desllorigar... Vaig tancar els ulls a poc a poc i vaig tornar a perdre el coneixement. I llavors em vaig enfonsar en el mar pregon de la inconsciència".

@Jordi_Sanuy

Primera persona del singular
Tony Takitani
La mort del comanador (llibre 2)
La mort del comanador
La noia de l'aniversari
Crónica del pájaro que da Cuerda al mundo
De què parlo quan parlo d’escriure
Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark
El salze cec i la dona adormida
L'amant perillosa

diumenge, de març 10, 2024

Confeti (Jordi Puntí)

El narrador de "Confeti", de Jordi Puntí (Manlleu, 1967), ens explica que el quaranta per cent de la vida humana és una ficció. Segur que en el cas de Xavier Cugat el percentatge encara era més alt. De portes en fora, donava la imatge de ser un home feliç, casant-se amb dones guapes i molt més joves que ell. Va aconseguir fer-se un nom als Estats Units, sempre envoltat de famosos, gràcies a la seva música i a les seves caricatures.

Mai no he estat fan de Cugat, però el personatge que crea Puntí és espectacular. Ens arriba a través d'un narrador que se'ns presenta com un veterà periodista musical, que en el llibre és igual o més protagonista que ell. El coneix en un vaixell que el porta de Cuba a Nova York, quan tots dos eren molt joves, l'any 1915. Des de llavors intentar mantenir-s'hi en contacte, encara més des del moment que ja és un artista reconegut. Quan escriu la història, en Daniel ja té més de cent anys, l'edat en què Cugat estava convençut que moriria. Al final, va traspassar amb noranta, ja instal·lat definitivament a l'Hotel Ritz de Barcelona. Diuen que tenia una grandíssima imaginació i que, dia a dia, afegia nou material a la seva inacabable Galeria dels Records Inventats.

En Cugie va ser el rei de la rumba i dels ritmes llatins i, en el panorama musical, va anar adaptant-se als nous temps. Entre d'altres, va conèixer Sinatra, Chaplin, Rodolfo Valentino i Lana Turner. Va dirigir orquestres, va enregistrar discos, va participar en pel·lícules i, pel que diuen, vivia millor als hotels, com el Waldorf Astoria, que a casa seva, quan en tenia. No tot van ser flors i violes. Se'l va relacionar amb la màfia, sobretot quan es va inaugurar el nou Flamingo, a Las Vegas. Puntí té una escriptura diligent i exquisida i qualsevol tema que toca el fa interessantíssim, com ja va demostrar a "Maletes perdudes". Més enllà de Cugat, penso que l'èxit de la novel·la cal buscar-lo en com el narrador dibuixa aquella època, amb molt de ritme, música i color. El llibre és el Premi Sant Jordi.

"Entre el cinisme i l’atac sentimental, hi ha tot un espectre de possibilitats d’enganyar el dia a dia i deformar-lo perquè sembli el que no és, ni serà mai. És, també, un fenomen que es multiplica, perquè una argúcia en porta una altra, una evasiva obre possibilitats infinites, i t’hi acomodes, i t’agrada, i a poc a poc la invenció es disfressa de realitat. Tot dona tantes voltes que un dia ja no saps què és del dret i què del revés, quin avatar és el que et representa millor. Llavors et tornes boig o, si tens més sort, t’instal·les còmodament en el personatge. És aquell moment en què els cabells de la perruca, finalment, després de mitja vida de portar-la, semblen haver arrelat al crani".

@Jordi_Sanuy

dimarts, de març 05, 2024

El federal (Sebastià Alzamora)

A "El federal", l'escriptor Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) fabula sobre el Foc de la Bisbal, que va tenir lloc el 6 d'octubre de 1869. Prop de tres mil homes, liderats per Pere Caimó, van entrar en combat contra les tropes del Regne d'Espanya, encapçalades pel governador militar de Girona, el temible brigadier Romualdo Crespo. Caimó era l'alcalde de Sant Feliu de Guíxols i diputat republicà a Corts. El llibre té 256 pàgines i està publicat per Edicions Proa.

Potser el combat era la solució menys dolenta de totes, tenint en compte que la neutralitat no existeix. Al final, només és una forma de covardia. És per això que Caimó accepta ser la cara visible de l'aixecament revolucionari que volia acabar amb la monarquia absoluta i convertir Espanya en una República federal. Era fill d'indians contraris a l'esclavitud i amb idees molt avançades al seu temps. Romualdo Crespo l'odiava a mort. En la seva major part, el llibre està escrit en tercera persona, excepte quan narren la Isabel Batalla, esposa del diputat, i l'oficial Francisco Radaelli. La Batalla i una altra Isabel, la Vilà, són les principals protagonistes femenines. La Vilà va ser la primera sindicalista catalana, coneguda també amb el malnom de Cinc Hores.

Alzamora recrea el Foc de la Bisbal amb mestratge, centrant-se en els personatges principals -molt ben treballats-, però també en els secundaris, com els primers homes que moren quan comença el combat. I ho fa d'una manera molt visual i fa la sensació que a càmera lenta. La novel·la reflexiona sobre la política, els drets de les dones i els privilegis dels senyors, que sempre hi surten guanyant. Mentre alguns es juguen la vida al camp de batalla, els qui manen de veritat són a casa seva negociant només a benefici propi, de vegades buscant pactes a contra natura. S'enfronten el despotisme que representa l'execrable Crespo amb l'idealisme de l'alcalde i de Francesc Sunyer, que també era diputat a Madrid. L'etern conflicte entra la llibertat i el poder. Molt interessant.

"Ens deixen tot el dia oberta la porta de la cel·la, escrivia en Pere Caimó a les cartes que mai havia d’enviar a la Isabel Batalla. La tanquen a les nits, amb el so del forrellat quan passa com un ganivet. Ho fan, tan sols, amb el propòsit de fer-nos patir més. No hi ha escapatòria, aquest és un lloc tan absurd que no se’n pot fugir. D’ençà que he arribat, només hi ha fang i pluja. La pluja, com una cortina que no para de caure. I aquests murs d’argila que de vegades somio que s’esfondren i ens enterren a tots en vida, presoners i guardes. Fins que quedi només la pluja, furiosa, formant bombolles i grumolls damunt el fang".

@Jordi_Sanuy

Altres llibres llegits i comentats de Sebastià Alzamora: 

"Rabia"
"Reis del món"
"La malcontenta"
"Crim de sang"

diumenge, de març 03, 2024

En la sangre (Susana Rodríguez Lezaun)

La inspectora Marcela Pieldelobo té fama d'obrir la Capsa de Pandora per allà on passa. Poc amant de complir les ordres dels seus superiors, sempre es mou per instint i, per principis, no pot evitar qüestionar la versió oficial. Ella és la protagonista indiscutible d'"En la sangre", de Susana Rodríguez Lezaun (Pamplona, 1967). El llibre té 366 pàgines i està publicat per l'editorial Harper Collins.

La Marcela, a qui vam descobrir a "Bajo la piel", té una vida força complicada. Beu moltíssim, sobretot cervesa i Jagger, odia al seu exmarit -que és a la presó per delictes econòmics- i no s'acaba d'entendre del tot amb en Damen, la seva parella més que ocasional. Ell és inspector de la Policia Foral de Navarra, ella de la Policia Nacional. Té un pis llogat a Pamplona i una casa pròpia a Zagarramurdi, on s'escapa sempre que pot. És el seu paradís a la Terra. M'imagino que l'arbre que es veu a la portada és el que la dona porta tatuat al cos, amb alguns corbs inclosos, per recordar tot allò que li ha pres la vida. La inspectora està en el punt de mira dels seus caps per les irregularitats que va cometre en el seu últim cas. No volia que l'assassí se sortís amb la seva...

A la Marcela li demanen que tanqui un cas de narcotràfic amb policies nacionals infiltrats  i l'assassinat de l'Elur, que feia de confident. Totes les proves apunten a l'inspector Fernando Ribas, que en el passat va ser el mentor i amant. Els fets passen a Bera, un poble de Navarra proper a França. L'Elur era la xicota d'un destacat dirigent abertzale amb ànsies de poder i secrets per amagar. Com era d'esperar, Pieldelobo no fa cas dels cossos policials ni de les amenaces anònimes perquè vol descobrir la veritat. El 'seu' Fernando no pot ser el culpable. I ho fa en una lluita a contrarellotge on són molts els qui volen silenciar-la. És un thriller ben estructurat i amb un ritme vertiginós que reflexiona sobre la corrupció, la fidelitat i la justícia. Esperant "Mejor muerto", que surt el 13 de març.

"La confianza es una sensación extraña. Es muy difícil confiar plenamente. Imposible, incluso. La mayoría de las personas prestan parte de su confianza, pero lo hacen desconfiando a la vez, preparados para retirar su apoyo o cambiarse de bando. Confían a medias, a hurtadillas, de soslayo. Para confiar, debes poner tu fe en otra persona de manera ciega e incuestionable. Depositas tus expectativas en algo o alguien que sabes que no te fallará. Confías en ti mismo, te repites "yo puedo, yo puedo". Confías en otros hasta el punto de dejar tu vida en sus manos. Confías a veces en cosas abstractas, como la suerte, el sol, el horóscopo. Es un insensato quien confía en todo el mundo, y un neurótico quien no lo hace en nadie".

@Jordi_Sanuy

dissabte, de febrer 24, 2024

No et refiïs dels teus records (Clàudia Pujol)

Ni se t'acudeixi infravalorar a una persona que pateix un trastorn obsessivocompulsiu. Se li poden descontrolar els pensaments i tenir conductes repetitives, però també és capaç d'arribar a llocs que tu ni t'hauries imaginat que existissin. És el cas d'en Samuel Heras, el principal protagonista de "No et refiïs dels teus records", de Clàudia Pujol (Olot, 1976). Té 493 pàgines i l'ha publicat l'editorial Columna. És un thriller fosc que no et deixa indiferent.

En Samuel té 25 anys i ja en fa molts que creu en les teories de la conspiració. Viu amb els seus pares a la Vall de Bianya i li agrada tenir-ho tot controlat. La seva via d'escapament són les abelles, que cria al costat de casa. No sembla que tingui malícia, però, quan envia unes quantes esqueles a través d'Instagram, la seva existència es complica. Encara més quan els destinataris van morint, de manera poc clara, en les dates anunciades. Els Mossos d'Esquadra aviat lliguen caps i el detenen. Si ell no és l'assassí -totes les proves l'assenyalen- hauran de descobrir qui l'està intentant incriminar. La Sibel, que seria el més semblant a la seva xicota, intentarà ajudar-lo, encara que no li posaran les coses fàcils.

La Clàudia, directora de la revista Sàpiens, ens proposa una història que s'allunya de les novel·les negres tradicionals. Per començar, la salpebra amb un polsim de tocs científics que la fan força original. A més, els policies són gent aparentment normal, sense addiccions ni problemes irresolubles. Creïbles. Entre altres coses, reflexiona sobre les xarxes socials i l'ús que en fem en un món cada cop més globalitzat. Que alguna cosa sigui tendència, com enviar esqueles als teus seguidors, pot convertir-se en un problema a escala mundial. També ens parla dels intents de llegir la ment i de la possibilitat d'influir en els consumidors. Tot amb un ritme alt, un llenguatge acurat i un parell de girs finals encertadíssims. M'ha agradat que cités Jackson Pollock, un dels meus pintors preferits.

"L’abella traçava cercles, aparentment desorientada, a tocar del vidre del davant de l’automòbil. L’olor de plàtan agre s’intensificava a cada nou brunzit. El millor seria aturar el cotxe i fugir corrents, però estava enmig de l’N-II, en un moment del dia molt transitat, i aturar-se seria una autèntica temeritat. Les gotes de suor li regalimaven cara avall i els batecs del cor semblava que li desbotonarien la camisa. I si abaixava el vidre? Aguantaria impertèrrita que l’abella la sobrevolés? I si n’entrava una altra? Havia de mesurar quines opcions tenia i decidir-se ràpidament".

@Jordi_Sanuy

diumenge, de febrer 18, 2024

Els dies robats (Blanca Busquets)

Blanca Busquets (Barcelona, 1961) dedica "Els dies robats", la seva dotzena novel·la, "a tots els que ens vam quedar tancats la primavera del 2020". Passa durant la pandèmia, però crec que la història que ens explica es podria haver esdevingut en qualsevol altre temps. El confinament és l'excusa perfecta per reunir quatre persones en un lloc aïllat, però no és el tema central. El llibre té 238 pàgines i l'ha publicat Edicions Proa.

El castell d'un petit poble dels Pirineus ha d'acollir un retir de ioga i pilates de quatre dies. S'hi havia inscrit força gent, però per culpa del virus i de la por al final només hi participen dos alumnes, la Marta i en Ton. No es coneixen entre ells, tot i que tenen moltes més coses en comú de les que es podrien arribar a imaginar. El grup el completen  la professora, que es diu Judit, i en Mateu, que és el cuiner. Poc després d'arribar, l'estada s'allarga indefinidament arran d'una ordre governamental. El món queda aturat per una alerta global i no s'hi pot fer res. En aquesta narració, amb un marcat caràcter psicològic, se'ns presenten uns personatges força torturats, amb la pèrdua com a vincle d'unió. Un d'ells, molt interessant, té triple personalitat i infinites arestes.

"Els dies robats" ens parla dels esforços per deixar enrere les ferides del passat i de la importància de teixir unes bones relacions personals per viure una mínima coherència. Cal cuidar la salut mental.  Els lligams i les complicitats entre uns i altres, algunes d'inesperades, augmenten exponencialment. Com sol passar en els  seus llibres, la Blanca ho acaba relacionant tot i, al final, res no és casual. La Consol i en Pep (que són els carnissers del poble) i la Laia, que s'hi ha instal·lat amb la seva família per teletreballar durant la pandèmica, completen el tauler de subjectes principals. Per cert, en aquest lloc perdut dels Pirineus els fa poca gràcia que hi hagi gent de fora voltant pels seus carrers. Cadascú a casa seva i Déu -la Consol es molt devota- a la de tothom. 

"No hi ha ascensor, ja ho veu. Aquí s’ha de fer tot a peu. Tampoc es deu esperar que algú que ve a fer un stage de pilates no pugui pujar escales. El pilates és una disciplina més de gimnàstica que de ioga, tot i que inclou exercicis de totes dues pràctiques, i també de dansa clàssica. Seria un contrasentit, doncs, pujar al segon pis amb 13 ascensor. La Marta arriba al seu pis i, després, a la seva cambra. A la porta, el seu nom. Continua trobant divertit tot això. Al capdavall, són només quatre dies de pilates. Bé, Marta, sigues sincera amb tu mateixa, quatre dies d’oblidar-te de tot".

@Jordi_Sanuy

dissabte, de febrer 10, 2024

La casa de la nit (Jo Nesbø)

Abans-d'ahir, l'escriptor noruec Jo Nesbø (Oslo, 1960) va rebre el Premi Pepe Carvalho, en el marc del festival BCNegra. És un dels meus escriptors internacionals favorits, amb John Irving i Haruki Murakami. "La casa de la nit", publicat per Edicions Proa, és el dotzè llibre que llegeixo d'ell. Ni hi surt el seu inspector estrella, Harry Hole, ni té res a veure amb els anteriors. Com vaig escriure fa temps, Nesbø es reinventa cada dia que passa. I me n'alegro molt.

La novel·la està dividida en tres parts ben diferenciades. La primera la podria haver escrit perfectament el gran Stephen King. És molt més fantàstica que negra, fregant la ciència-ficció de sèrie B, molt dels anys vuitanta, per etiquetar-la d'alguna manera. Tot comença quan desapareix un noi de 14 anys dins d'una cabina de telèfon al llindar del bosc, sense cap explicació lògica, al poble remot de Ballantyne. Ràpidament en culpen a un dels seus amics, en Richard Elauved, que en aquell moment l'acompanyava. Té la reputació d'inadaptat i, començant per la policia, ningú es creu el que va veure. Sobre aquest tema només explicaré que el llibre s'havia de titular "El telèfon carnívor"... Per cert, en Tom no és l'únic company d'en Richard que es fa fonedís misteriosament.

A la segona part, aparentment més lògica, el lector comença a intuir que potser la història acabarà tenint certa coherència. Elauved ja és gran i es retroba amb la gent del poble, que va deixar fa anys per anar a viure a un altre lloc. Nesbø va donant-li versemblança als esdeveniments pas a pas per, en un tancar i obrir d'ulls, tornar-te a aixecar la camisa amb un altre gir inesperat. Escenari completament nou. A la tercera i última part ho encaixa tot, això sí, de la manera menys predictible. "La casa de la nit" és curta, només 237 pàgines, i es pot llegir perfectament d'una tirada. Avances a ritme frenètic per saber com s'acaba. La traducció al català és de Laura Segarra Vidal. M'ha agradat. Però, quan torna Hole?

"El dit se m’havia aturat en un tal Jonasson, Imu. Un nom estrany, devia ser una mena d’excèntric. Vaig aixecar l’auricular, que estava unit al dipòsit de les monedes amb un cable metàl·lic, com si els fes por que algú ho desmantellés i toqués el dos amb aquell auricular gris. Vaig marcar el número d’en Jonasson, Imu amb les tecles metàl·liques lluents que hi havia a la caixa del telèfon. Només sis xifres; a la ciutat en teníem nou, però m’imagino que aquí, on hi havia quatre mil arbres per habitant, no els en calien més. Llavors vaig allargar l’auricular a en Tom. 

—Q-q-què? — va fer, i se’m va quedar mirant horroritzat. 

—Digues «Hola, Imu, soc el dimoni i et convido a l’infern, perquè aquest és el teu lloc». 

En Tom es va limitar a fer que no amb el cap i em va tornar l’auricular. 

—Fes-ho, cap de suro, o et tiraré al riu — vaig dir".

Altres llibres llegits i comentats de Jo Nesbø:

"Headhunters"
"El lleopard"
"La set"
"Macbeth"
"L’hereu"
"Ganivet"
"Sang a la neu"
"Sol de sang"
"El regne"
"L'home de la gelosia"
"Eclipsi"

@Jordi_Sanuy