Morir dos veces (Susana Rodríguez Lezaun)

Subestimar a algú mai no ha estat una decisió sàvia.En el moment menys esperat, aquella persona que et semblava tan convencional s'inventa un gir de 180 graus i ho fa volar tot pels aires. Sense previ avís. És el cas de la Soleil, protagonista indiscutible de la primera part de "Morir dos veces", de Susana Rodríguez Lezaun (Pamplona, 1967). El llibre té 365 pàgines i l'ha publicat l'editorial Harper Collins.

De portes en fora, la Soleil viu pel seu marit, el jutge Eric Bisset, i pel seu fill Daniel, que té dos anys. L'home la té molt lligada, igual que la seva sogra, que la respecta més aviat poc. És enginyera informàtica i, quasi d'amagat, fa diverses feines des de casa seva, a Carcassona. Millor que ningú en sàpiga res. Ho té tot controlat fins que, un dia, es veu obligada a desaparèixer. Ha de deixar la seva vida actual de banda, amb marit i fill inclosos. Considera que, de vegades, cal fer un pas enrere per poder donar-ne dos endavant. Encara que el preu a pagar sigui molt car. És llavors quan neix la Moon Aubry, més salvatge i perillosa que la dona que havia estat fins llavors. Han passat sis anys, i l'encàrrec que li fan la porta directament cap al passat. Es reobren ferides que ja s'estaven cicatritzant.

La Susana té la mà trencada en donar vida a personatges torturats i que pateixen d'allò més  La lluita a contrarellotge de la Monn per intentar resoldre aquesta feina que no hauria d'haver acceptat és desenfrenada. Sense aturador. El seu exmarit, en hores baixes, tampoc no està per tirar coets. Estem davant d'una novel·la negra poderosa i trepidant. És d'aquelles que, un cop començades, ja no pots deixar de banda fins a saber-ne el final. Té ritme, està molt ben escrita i inclou aquells girs inesperats, cent per cent marca de la casa. Et deixen pràcticament sense alè. Tindrem més Moon Aubry en un futur? Doncs jo diria que sí, però tampoc no ho tinc clar.

 

"Las bridas que le inmovilizaban los brazos le habían abierto la piel. Le escocían las muñecas y hacía rato que los hombros lanzaban dolorosas punzadas por lo forzado de la posición. Pero qué más daba ya. Todo estaba a punto de acabar. La incertidumbre, el miedo, el dolor. ¿Habría merecido la pena? Dudaba de que tuviera la oportunidad de responder a esa pregunta. 

La mujer conducía serena. No lo había mirado ni una sola vez desde que lo obligó a tumbarse en el asiento trasero de la camioneta. Tampoco habían hablado. 

A través de la ventanilla veía cómo la ciudad desaparecía poco a poco. Primero los edificios, luego las farolas y los carteles. Ahora, lo único que quedaba al otro lado era la noche y la fugaz luminiscencia de los coches con los que se cruzaban".

Altres llibres llegits i comentats de Susana Rodríguez Lezaun: "Bajo la piel", "En la sangre", "Mejor muerto" i "Sin retorno".

@Jordi_Sanuy

Aquest tros de vida (Estel Solé)

Viure i deixar viure. No renunciar a projectes personals en l'intent de prioritzar les necessitats dels qui ens envolten. De vegades, es tracta de ser una mica més egoista i menys fràgil. És el cas de la Lena, una científica que sovint ha prioritzat la família per sobre de la feina. Ella és la protagonista d'"Aquest tros de vida", d'Estel Solé (Molins de Rei, 1987). És el Premi Ramon Llull d'aquest 2025. Té 325 pàgines i l'ha publicat l'editorial Columna.

La història que ens explica l'Estel té tres parts ben diferenciades. En la primera, narrada en primera persona per la Lena, veiem com, després de molt de temps al límit, la dona acaba per tocar fons. Per intentar superar els dos últims sotracs, necessita posar distància. Només així podrà saber qui és i cap a on va. I per fer-ho marxa en cotxe cap a Occitània amb l'Abel, un home a qui just acaba de conèixer, per pura casualitat. El seu marit i el seu fill es queden a casa, més sorpresos que altra cosa. El viatge és la segona part del llibre, narrat alternativament pels dos actors principals. Van a casa de la Margue i d'en Benoit, amb qui l'Abel té comptes pendents. En aquesta última part, amb la tensió en el seu punt àlgid, es manté més o menys la mateixa estructura. 

"Aquest tros de vida" m'ha sorprès positivament. Els personatges estan ben treballats psicològicament i és fàcil posar-se al seu costat per patir o gaudir amb ells. És complicat mantenir-se al marge. Tot està explicat amb una alta càrrega d'emoció i d'honestedat; sense trampes. Entre altres coses, l'autora reflexiona sobre la capacitat de les persones per reinventar-se i superar situacions adverses, les desigualtats dona-home en la criança dels fills, la pèrdua i també sobre les diferents versions de l'amor, amb l'adulteri inclòs. Pot arribar a ser justificable. Malgrat que d'inici no pugui semblar-ho, la prosa de l'Estel sempre té una mirada positiva. La filosofia és clara. No deixis res per a demà i viu al màxim, abans no sigui massa tard. Per a mi, un dels premis Llull més rodó dels últims anys.

"Amb un esforç colossal, li demano quin dia som. 4 de gener, diu la seva boca lenta. Hauria jurat que érem a l’estiu. M’estava banyant nua al mar. He vist un peix taronja irisat que m’ha fet feliç, i he vist també una mort petita com una petxina, i he sentit les veus aquàtiques que es reien de la meva il·lusió. Ara entenc que no era l’aigua gelada del mar que m’eriçava la pell, sinó el fred d’aquest hospital. No. No és només de l’hospital, aquest fred. D’on ve? No som a l’estiu i no m’estic banyant enlloc. Som a l’hivern. Aquest matí he agafat la bufanda de ratlles i me l’he embolicada al coll abans de venir cap aquí."

@Jordi_Sanuy

Jotadé (Santiago Díaz)

Apartar a la inspectora Indira Ramos de la circulació em va semblar un pecat mortal. Després de llegir "Jotadé", he decidit rebaixar-lo a només venial. Com ja li vaig dir a Santiago Díaz després de llegir "Indira", "Jotadé tendrá que multiplicarse". I no ha fet curt! El subinspector Juan de Dios Cortés, un gitano irreverent i poc amant de les normes, és dinamita pura. Incendia la novel·la a la primera pàgina (en té 387) i crema fins que l'acabes. L'he llegit en menys de 24 hores.

La filla petita del comissari d'en Jotadé és víctima col·lateral d'un enfrontament entre bandes de narcotraficants. Exigeix que agafin els culpables, sense fer massa soroll i com més aviat millor. I precisament, al capdavant de l'operatiu col·loca a en Juan de Dios. Considera que la seva intuïció està molt per sobre de la mitjana del cos. Ha après d'Indira, la millor. El llibre comença de manera espectacular, amb dos homes esbudellats i llençats des d'un pont de la M30. Una acció esfereïdora i cent per visual. I fins aquí puc explicar... Estem davant d'un personatge amb una força inusual, amic dels seus amics i amb una idea molt particular de la justícia i de la fidelitat. El seu Cadillac blanc és el seu bé més preuat. Podríem dir que forma part de la família.

"Jotadé" és una novel·la negra addictiva. Santiago Díaz no dona treva al lector, amb moltíssima acció i girs constants, fets amb honestedat i sense trampes. Ho porta tot al límit, amb un ritme frenètic i un estil d'escriptura àgil, directe i renovador. Té una imaginació desbordant i ens regala un producte d'entreteniment cent per cent. Reflexiona sobre el narcotràfic, els suborns, el valor de l'amistat, la relació dels gitanos amb els paios, la traïció i també de la necessitat de redempció. Entre els personatges secundaris destaquen l'Iván Moreno, exparella de l'Indira i pare de l'Alba, l'àvia Carmen i la Lucía, empresonada pels assassinats que va cometre i dels que s'ha penedit un i mil cops. Un títol imprescindible. En vull més.

De Santiago Díaz ja havia llegit "Los nueve reinos", "Talión" i la trilogia que formen "El buen padre", "Las otras niñas" i "Indira". Queda clar que Jotadé tindrà continuïtat.

"Ser gitano cierra muchas puertas en el mundo payo, y, si además eres policía, las puertas se cierran también en tu propia comunidad. Jotadé Cortés no se avergüenza de ser ni una cosa ni la otra, aunque, eliminando una de ellas de la ecuación, su vida sería mucho más sencilla. Desde que se licenció en la Academia de Ávila, ha tenido que demostrar cada día que es un buen poli, pero hasta él sabe que dista mucho de serlo; ha encubierto más de un asesinato por amor a los suyos, incumple sistemáticamente las reglas, se escaquea siempre que puede del papeleo y no sería la primera vez que falta al trabajo fingiendo estar enfermo cuando la realidad es que está resacoso."

@Jordi_Sanuy

El hombre de cristal (Anders de la Motte)

Una inesperada trucada de telèfon la deixa totalment desconcertada. Després de quinze anys sense dir ni ase ni bèstia, el pare de la inspectora Leonore Asker es posa en contacte amb ella i li demana que l'ajudi. És un home preparacionista i paranoic que li va fer la vida impossible. Fins que va poder escapar-se d'ell. Continua vivint aillat en un lloc conegut com La Granja, allunyat de tot i tothom. A prop hi ha aparegut un mort i tem que li encolomin.

La Leonor i en Per El Paranoies són dos dels protagonistes d'"El hombre de cristal", escrita per l'expolicia suec Anders de la Motte (1971). En català, l'ha publicat Columna; i en castellà, Planeta, amb traducció de Pontus Sánchez. És el segon cas de la Unitat de Casos Perduts, dirigida amb eficiència per la Leo. Està instal·lada en un soterrani i tots els seus companys són de dubtosa reputació. L'altre costat d'aquest potent triangle és en Martin Hill, professor d'arquitectura i expert en exploració urbana. Una de les poques persones amb qui va tenir contacte la inspectora quan era una nena. Després del cas de "El asesino de la montaña" tornen a treballar junts, després que els seus interessos conflueixin inesperadament.

Mentre la Leo investiga per intentar exculpar al seu pare, en Martin accepta l'oferta d'escriure la biografia del magnat Gunnar Irving, que sempre ha assegurat que quan era jove va ser abduït per un extraterrestre. Des de ben petit, l'historiador ha estat molt interessat en la família i en Blockön, la seva misteriosa illa privada. Amb els anys, s'hi ha acabat obsessionant. Ara té el seu somni a tocar dels dits. El que potser no s'espera és que els secrets que s'hi amaguen poden ser mortals. De la Motte crea una novel·la negra molt ben estructurada que és impossible deixar de banda un cop has començat. Són 683 pàgines plenes d'adrenalina i amb un ritme brutal. És fàcil imaginar-se els escenaris i els protagonistes, amb la Leo i en Martin, fets l'una per l'altre, al capdavant. 

"-O sea, ¿el Paranoias aparece de la nada y te pide que lo ayudes para que no le metan en el trullo por asesinato?

-Eso mismo.

Está sentada en la cocina de Martín, a una rígida mesa de diseño que no encaja en absoluto con el resto de mobiliario de su piso. Ella se ha encargado de preparar el café y unos bollitos y él le ha explicado que tampoco está tan lisiado como parece, lo cual es mentira. Pero es un alivio verlo en pie otra vez, y no en la cama del hospital. Además, parece estar de buen humor, al menos hasta que Asker le ha contado lo de la llamada de su padre".

@Jordi_Sanuy

No dormiràs (Oriol Canals)

Diuen que el passat sempre torna i, sovint, quan menys t'ho esperes. Ho viuen en primera persona els integrants del nucli dur de l'Orquestra Filharmònica de Barcelona. En un tancar i obrir d'ulls, passen de manegar-ho tot al seu gust -moltes vegades saltant-se la llei- a patir per les seves vides. Un fet delictiu que ja tenien pràcticament oblidat, comès anys enrere, és ressuscitat per algú disposat a fer justícia a qualsevol preu. La venjança se serveix freda.

"No dormiràs", d'Oriol Canals (Barcelona, 1978), comença de manera espectacular, amb la lluerna modernista de la sala simfònica del Palau de la Música volant pels aires. És un toc d'atenció a Víctor Alemany, el prestigiós director de l'orquestra barcelonina, i als seus subordinats. O confessen el pecat pel qual encara no han pagat; o ells i els seus familiars tindran seriosos problemes. És irrebatible. El que podríem batejar com a 'cas Palau' -en vam tenir un de ben real destapat l'any 2009- recau en la sergent dels Mossos d'Esquadra Martina Roca. La seva xicota, víctima de violència sexual, passa per dies difícils i ella fa el que pot per ajudar-la, encara que no sempre és fàcil. El seu equip el completen l'Aran Bosch i en Fede Marín, amb els qui té una molt bona sintonia.

Estem davant d'una novel·la negra que aguanta molt bé fins al final, ja que no és fàcil endevinar qui hi ha al darrere de les amenaces. Té ritme, és molt visual i els seus personatges estan ben dibuixats. Començant per en Víctor, un egòlatra de manual. Fa ràbia des del mateix moment en què el coneixes. Està convençut que és el número u en tot i que res ni ningú el pot aturar. La resta, només compleixen les seves ordres. Dirigeix dins i fora dels escenaris. "No dormiràs" -364 pàgines- l'ha publicat Rosa dels Vents. Ens parla de corrupció, tràfic d'influències, narcotràfic, pactes de silenci, violència sexual i també de lleialtats que perduren fins després de la mort. L'acció passa majoritàriament a Barcelona, però també a altres ciutats on l'orquestra es desplaça per complir amb els seus preuadíssims compromisos musicals.

"Creada per Antoni Rigalt i Blanch, el que un dia va ser la peça modernista més famosa de la història ara era un cràter de vidre cap per avall del qual penjava un home amb una soga al coll. 

Una espurna pot desencadenar el caos; de la resta ja se n’encarrega el pànic humà. Una estampida de públic enfollit va córrer cap a la sortida principal de la sala simfònica del Palau de la Música Catalana. La gentada, tota alhora, va provocar un cul d’ampolla que va obstaculitzar la porta. La bandada, que mai atén raons, va envestir tot el que va trobar per davant: ancians, nens, gent amb problemes de mobilitat, ciutadans de bona fe; tots van ser engolits pel tsunami. Atrapats sota els cabestres desbocats. La claustrofòbia els encapsulava i els robava un oxigen que no sabien d’on treure."

@Jordi_Sanuy

A l'altra banda de la por (Marta Orriols)

Quan s'arriba a una certa edat, potser toca fer balanç i reflexionar qui som i cap a on anem. Les pors són inevitables, tot i que la majoria dels mals pensaments que sovint ens tenallen són absurds i mai no es faran realitat. Ho té clar la Joana que, separada i amb dos fills, es fa un munt de preguntes per les quals no sempre té respostes. Encara més després que el seu exmarit, que està a punt de tornar a ser pare -amb una dona més jove-, li demani que firmi els papers del divorci.

La Joana, responsable de la restauració i conservació de les obres d'art del MNAC, és la gran protagonista de "A l'altra banda de la por", l'últim llibre de Marta Orriols (Sabadell, 1975). Té 282 pàgines i l'ha publicat Proa. Encara estima al Biel -amb qui va arribar a ser molt feliç-, pateix pels seus fills adolescents i es mou amb cautela pel seu cercle d'amistats, que és més aviat reduït. Quan se sent més perduda, va a la piscina i neda sense aturador. De jove, va arribar a competir, amb unes marques més que acceptables. La futura paternitat d'en Biel fa que li torni a la ment una aventura que va tenir amb un català al Japó, quatre anys enrere. Ell viu als Estats Units i mai més n'ha sabut res. En el seu dia, no es van arribar ni a donar els telèfons, encara que semblaven fets l'una per l'altre.

En aquesta novel·la, delicada i intimista, l'autora reflexiona sobre l'amor, els fills, les casualitats i també sobre les renúncies. Moltes vegades s'actua més pensant en els altres que en un mateix. Orriols també ens parla d'art i de la passió de la restauradora per les obres del romànic en què treballa. "A l'altra banda de la por" és un títol ple de colors i de passió per la vida, encara que les coses no sempre surten com s'imaginen inicialment. La Joana, introvertida i observadora, m'ha semblat força propera. Tot sembla escrit amb calma i maduresa, intentant crear l'efecte mirall en el lector. És una dona fàcil de reconèixer, ja que podria ser algú proper a nosaltres. L'incident que té amb un dels guardes de seguretat del museu també dona per reflexionar molt.

"Li costava decidir per ella mateixa si l’estabilitat del seu present era un valor o restava punts a la personalitat més intrèpida del passat. Enyorava la manera de ser de la seva joventut: la competició, l’amistat amb les de l’equip de natació que havia de durar per sempre més, les primeres vegades de tot el que acaba configurant una vida, amors, viatges, feines, errors, inquietuds apassionades. Potser només la glorificava, aquella època sense brides. Qui no ho feia?, es va preguntar mentre s’eixugava una gota d’aigua que li regalimava per la cara. El que temia de l’ordre i el control és que eren fàcilment traduïbles en un panorama monòton que ja no donava pas a l’acte següent."

@Jordi_Sanuy

Fundido a negro (Jesús Cañadas)

El mal existeix, el tenim a prop i mai no descansa. Flueix sense aturador per les 413 pàgines de "Fundido a negro", et tenalla i no et deixa escapar. Com és habitual, Jesús Cañadas (Cadis, 1980) crea un ambient terrorífic que, de tant en tant, t'obliga a parar de llegir per reconnectar amb la realitat. D'ell ja havia comentat "Dientes rojos", un llibre que era una master class sobre la violència masclista i les seves conseqüències. Aquest últim l'ha publicat NdeNovela.

També té a veure amb el patriarcat la caiguda a les profunditats de Benjamín Correa que, després de guanyar la Palma d'Or de Canes amb un dels seus documentals, es converteix en un sospitós habitual. Les xarxes socials el crucifixen i no el vol contractar ningú. Fins que un dia, Canal Sur li demana que acabi un true crime sobre una secta de l'Alpujarra granadina que, als anys 90, es va autodestruir des de dins, amb un balanç de més de dos-cents morts. Del primer director, a qui li van fer l'encàrrec inicial, no se'n sap res. Ja des que s'hi posen, res surt com estava previst i tot l'equip d'en Benja s'adona que hi ha alguna cosa que no acaba de quadrar. I si El Encuentro continua viu i va per ells? I fins aquí puc explicar.

L'autor reflexiona sobre el poder i la influència de les xarxes socials, la violència masclista, les sectes i també sobre les històries de crims reals que cada cop estan més de moda. "Fundido a negro" s'acaba convertint en un thriller psicològic d'alta volada amb un Benjamin Correa que, a mesura que avança l'acció, s'adona que no sap qui és. Comença a tenir clar que si hagués fet les coses d'una altra manera, potser tot li hauria anat millor. Personatges molt ben dibuixats, començant pel del director, acció per donar i per vendre, un munt de desaparicions i assassinats i un ritme que t'acaba deixant sense alè. Físicament, el llibre també és espectacular, amb algunes de les pàgines interiors negres i també tot el contorn exterior, com si s'hagués cremat, per entendre'ns. El true crime que mai s'hauria d'haver gravat. Una encantadora bogeria.

"Quedaba justo una semana para la llamada de Coro, y Benja, que aún no sabía nada de dicha llamada, estaba sentado en el váter del Instituto Cervantes de Madrid, con el móvil en una mano y un pollo a medio desliar en la otra. Contempló su propia imagen en el vídeo pausado. Quién sabía cuántas veces lo había visto. Ni siquiera podía admitir para sí mismo que se lo ponía una o dos veces por semana, e incluso más. Había memorizado hasta el último detalle, hasta el último tic. Solía ponérselo para aplacar los nervios, para darse algo de confianza. Aquel día en concreto no estaba funcionando. 

—Venga, Benja — se susurró a sí mismo, la frente arrugada—. Venga, venga, venga. Lo tienes al alcance de la mano. Eres el puto Benjamín Correa, hostia. Es tuyo. Puedes hacerlo. «Benjamin Correá». «Benjamin Correá»."

@Jordi_Sanuy

Els adeus impossibles (Han Kang)

La neu, el fred, el dolor i el poder de l'amistat omplen les 333 pàgines d'"Els adeus impossibles", de Han Kang (Gwangju, Corea del Sud, 1970). L'any passat, aquesta autora va ser distingida amb el Premi Nobel de Literatura. El llibre està traduït al català per Hèctor Bofill i Hye Young Yu i l'ha publicat La Magrana. És delicat, poètic i està protagonitzat per tres dones amb una fortalesa envejable. Res ni ningú pot allunyar-les dels seus objectius.

La Gyeongha i la Inseon es coneixen des de fa anys. Ara no es veuen gaire, però mantenen el contacte. Havien fet diversos documentals juntes. Un matí gèlid, la Gyeongha rep un missatge de la seva amiga demanant-li que vagi a veure-la de seguida. S'ha tallat dos dits en el seu taller a l'illa de Jeju, està ingressada a Seül i necessita que algú salvi al seu periquito d'una mort segura. Sense menjar ni aigua no podrà resistir massa temps... L'aventura que ha de viure per intentar complir l'encàrrec és gairebé heroica. A la segona part del llibre, les dues dones parlen molt de la mare de la Inseon, supervivent de les massacres de Jeju. L'hivern de l'any 1948 hi van assassinar prop de 30 mil civils. La dona ha viscut buscant els ossos dels seus estimats per poder enterrar-los degudament.

Tant aquesta segona part com la tercera i última tenen un halo màgic perquè les amigues parlen i parlen sense estar juntes. La Inseon continua ingressada a l'hospital i la Gyeongha sobreviu a casa de la seva amiga, sola i passant molt de fred. Segur que estan connectades per un fil invisible a través del qual tot és possible. La novel·la és un cant a l'amistat amb les dues protagonistes vives passant-se una espelma que es va apagant a poc a poc. De nit, la Inseon vol ensenyar-li el lloc que ha escollit per donar forma al somni de la Gyeongha. Una mena de troncs -inclinats i doblegats- que s'emportava el mar quan pujava la marea. Una clara referència a les víctimes de la salvatge matança de Jeju. Mentre ho preparava tot, es va tallar els dits. I tornem al començament.

"Jo caminava entre els arbres negres escapçats, amb la neu que queia com cristalls de sal sobre la superfície dels troncs, i entre els monticles que es postraven al darrere. Em vaig aturar de sobte perquè en algun moment vaig sentir l’aigua que xipollejava sota les vambes. «Que estrany», vaig pensar tot just quan l’aigua ja m’arribava a la part superior del peu. Em vaig girar. No m’ho podia creure. El final de la plana no era l’horitzó, com suposava, sinó el mar. Ara estava pujant la marea. Vaig preguntar-me en veu alta, sense adonar-me’n: Per què es fa servir de tomba, un lloc com aquest?"

@Jordi_Sanuy

L'herència (Helene Flood)

Ni et refiïs de ningú ni donis res per suposat. Les casualitats no existeixen. A l'Evy li ha costat fer-se'n la idea, però ara ja ho té clar i no es deixarà intimidar per res ni ningú. Ella és la protagonista central i narradora de "L'herència", l'última novel·la de Helen Flood (Oslo, 1982). Està traduïda per Laura Segarra Vidal, té 381 pàgines i l'ha publicat Columna. D'ella ja havia llegit i comentat "La comunitat".

L'Evy s'ha quedat vídua després que el seu marit, l'Erling, hagi tingut un atac de cor. Portaven 45 anys junts. L'home va caure fulminat, ben a pop de casa, pocs minuts després de sortir-ne per fer un volt en bicicleta. En les últimes setmanes, ja havia patit alguns accidents força sospitosos. Tant la seva dona com la policia no descarten que algú li volgués fer mal intencionadament. Aquesta possibilitat la confirma l'Edvard, un vell amic de joventut de l'Erling, que explica que s'havia posat en contacte amb ell per dir-li que feia temps que patia per la seva vida. Només uns dies abans de morir, havia canviat el seu testament per intentar protegir-se ell i també a la seva dona. Tenia més o menys clar qui volia treure'l del mig.

"L'herència" és una novel·la negra honesta, sense trampes ni girs innecessaris que s'acaba convertint en un drama familiar de grans dimensions. Va de cara a barraca, amb un ritme molt alt i fent salts endavant i enrere en el temps. La bona mà de l'autora fa que no descobreixis qui és el culpable ben bé fins a l'última pàgina. I el final no decep gens ni mica; més aviat tot el contrari. Quan s'obre el testament, els tres fills de l'Evy no entenen com ho ha repartit tot el seu pare i comencen els enfrontaments. La Silje, la Hanne i en Bard comptaven amb una part dels diners per posar en marxa projectes que no podien esperar. És per això que pressionen a la mare, que és qui ha quedat més ben arreglada, perquè sigui ella qui els ajudi econòmicament. Al pare ja li havien demanat en vida i havia dit que no...

"Sento un eco a les orelles, tot i que hi ha silenci. Com si algú hagués apagat un altaveu que feia hores que sonava a tot drap i el so s’hagués quedat a l’ambient. Estic asseguda al sofà, esperant sentir un so que no hi és. Les mans em tremolen. Voldria alguna cosa per fer-me passar els nervis, però em mantinc ferma. Sec aquí i escolto l’únic so audible a la casa: el tic-tac del rellotge de peu de la sala d’estar. La idea és que no he d’estar sola. No m’ho han dit amb aquestes paraules. En qualsevol cas, crec que no, tot i que he de reconèixer que tinc tendència a desconnectar de les converses".

@Jordi_Sanuy

Ya lo pensaré mañana (Desirée Baudel)

La Lola odia els silencis, els secrets, les paneroles i el preu dels pisos de lloguer en una Barcelona cada cop més esquerpa i deshumanitzada. Sap que ha de deixar llast per intentar guanyar llibertat i assumir que no totes les preguntes sempre tenen resposta. Ella és la gran protagonista de "Ya lo pensaré mañana", de Desirée Baudel (Barcelona, 1978). Ja li havia llegit i comentat "Diario de un incendio". El nou té 301 pàgines i l'ha publicat l'editorial Grijalbo.

A l'institut on dona classes de literatura, la Lola perd rigidesa i es transforma en una versió d'ella més vaporosa i etèria. Les inseguretats d'una dona que supera la quarantena i no s'acaba d'agradar queden congelats momentàniament i es dissipen. Deixa de pensar en el seu exmarit, que torna a tenir parella, i en una família que sempre ha preferit callar que parlar. Els seus homes són taciturns i amb poca capacitat per mirar cap enrere. Malfiats i poc col·laboradors. Començant pel seu avi matern que, quan era jove, va marxar del seu Tetuan natal com un esperitat. La Lola és més d'investigar, d'afrontar la realitat, encara que de vegades sigui massa dura, i de gaudir de les petites coses que li dona la vida. 

Encara que és delicada al màxim, l'escriptura de la Desirée té molta força i aconsegueix remoure't per dins. Fa la sensació que escriu des del cor, tal com raja, sense amagar res. Com quan t'explica que la Lola s'implica al màxim amb un dels seus alumnes, en Dani, per intentar allunyar-lo de la foscor. El noi passa per un  moment personal molt delicat i la seva mare, que vol modelar-lo a imatge del seu difunt marit, no se'n surt sola. La importància de tenir una amiga en qui confiar, les cites concertades a través d'aplicacions -de vegades amb persones més joves-, les confessions mare-filla i les visites a una àvia que ha començat a perdre el cap acaben de teixir aquesta història honesta que no he pogut deixar fins a saber com acabava. Molt simpàtic en Xavi!

"Recuerdo el día en el que mi madre me explicó que mi abuelo no existía. Yo debía de tener unos doce o trece años y no entendí a qué se refería. Mi abuelo era alto, elegante y muy miope. Llevó siempre unas gafas con montura de pasta de carey que se le clavaban en el puente de la nariz y le daban un aire triste. Tenía, además, una gran capacidad para conversar que derivaba siempre, ineludiblemente, en tormenta. Vamos, que sí existía, aunque yo no recordaba haberlo abrazado nunca. Casi ni tocado, la verdad. Pero lo veía cada viernes al salir del colegio y algunos fines de semana, cuando íbamos a comer o a tomar café a su casa. Sin embargo, mi madre insistía en que iba a ser muy complicado tramitar todos los papeles de su jubilación porque no podían demostrar que realmente era él."

@Jordi_Sanuy

El futur és una petita flama (Jordi Nopca)

Animals pràcticament humans (o humans del tot) són els protagonistes d'"El futur és una petita flama", l'última novel·la de Jordi Nopca (Barcelona, 1983). Té 297 pàgines i l'ha publicada Edicions Proa. En aquesta faula punyent i divertida, l'extrema dreta arriba al poder de manera democràtica. La granota que fa de presidenta és populista i nega el canvi climàtic. És partidària d'accelerar l'economia al màxim, peti qui peti. 

Els protagonistes centrals són una família d'eriçons. Ell és informàtic. Ella treballa en una fàbrica de iogurts. Acaben de tenir un fill que els canvia la vida per sempre més. Ja res no serà com abans. El petit eriçó els ha omplert d'alegria i també d'interrogants. Sort en tindran del suport incondicional d'uns avis entregats. Conciliar la criança amb la feina és pura ciència-ficció i els secrets sovintegen i els separen cada dia una mica més. Ha esclatat una bomba de neutrons! L'eriçó -no hi ha cap nom en tot el llibre- té un passat de lletrista de cançons i li agradaria ser novel·lista en un futur pròxim, sempre que recuperi part del seu temps. D'una manera o altra, tots dos es veuen superats per la situació política actual i intentaran sortir-se'n de la manera més digna possible.

La coalició progressista que manava abans de l'ultradreta es va enfonsar després de massa temps remant en direccions oposades. Ara ja no serveix de res queixar-se. En aquesta història, també té força pes una ratolineta que defensa que el canvi climàtic acabarà amb el món com tots els coneixem. Més aviat que tard. És una mena de Greta Thunberg que cada cop té més incondicionals. Comença a preocupar al nou govern, amb tics de dictadura. Un os polar, una tigressa, hienes, serps i un reguitzell inacabable d'animalons -alguns més llefiscosos que altres- completen aquest retrat polièdric i irònic d'una societat més versemblant del que sembla. No hi falten missatgers repartint paquets i editors que no se'n surten sense feinetes extres. Després, després... I, sí, per sort, el futur és una petita flama. Alimentem-la.

"Acabem de tenir un fill. Les nostres vides no tornaran, mai més, a ser com abans. Aquesta certesa giravolta dins meu amb la fúria d’un huracà que fa ben poc ni tan sols s’intuïa en l’horitzó. Tant de bo no trigui gaire a passar de llarg i aviat puguem començar a cosir, amb paciència i fermesa, un desgavell tan evident que fa mal als ulls de mirar i ens provoca fiblades d’enyorança al centre del pit".

@Jordi_Sanuy

Vull fer-te algunes preguntes preguntes (Rebecca Makkai)

Revisitar el passat pot ser beneficiós per alguns i tortuós i incòmode per uns altres. Sigui com sigui, amb el pas dels anys, les coses evolucionen i els punts de vista poden canviar de manera considerable. La nord-americana Rebecca Makkai (1978) ens ho explica a "Vull fer-te algunes preguntes", traduït per Marc Rubió i publicat per Edicions del Periscopi. Em decanto per etiquetar-lo com un "true crime' de denúncia.

En l'actualitat, la Bodie Kane està al capdavant d'un pòdcast d'èxit. Com que la vida dona moltes voltes, la contracten per donar classes a l'escola Granby, on mai no va ser feliç. Potser llavors, podia semblar que les 'bromes' que li feien eren normals, però avui dia segur que en diríem bullying. Era la "rareta". Has passat 23 anys. Ella ha tingut una segona oportunitat, però la Thalia Keith, que era la seva companya d'habitació, va ser assassinada sense miraments. El suposat culpable, l'Omar Evans, un home negre que portava l'equip d'atletisme del centre, s'està podrint a la presó. I continua defensant que és innocent. La Bodie encara es pregunta què va passar aquell dia funest i creu que potser ha arribat el moment de descobrir la veritat. Les casualitats no existeixen.

En la seva tornada a Granby, l'ara professora encarrega un pòdcast a cadascun del seu reduït grup d'alumnes i n'hi ha una que es decideix per investigar sobre la llunyana mort de la Thalia. Ella n'està encantada. Des de l'escola i de manera inofensiva, qui sap si la noia potser serà capaç d'avançar i, en el millor dels casos, aconseguir que es reobri el cas. Remoure el passat i, 23 anys després, fer justícia. En aquesta novel·la, la Rebecca reflexiona sobre com ha canviat les coses en aquest temps, sobretot la relació entre els homes i les dones. La violència envers elles ha estat paralitzadora i inadmissible. Per sort, la mirada ha canviat, encara més amb l'aparició del moviment Me Too. És per això, que l'autora també ens parla de les xarxes socials i de les baralles que hi sovintegen. 

La Bodie fa de narradora i explica la història a una segona persona, fent salts en el temps. Vint-i-tres anys enrere combinats amb l'actualitat. Entre altres coses, es pregunta si, entre tots, podien haver fet alguna cosa més per salvar a la Thalia. Frases i capítols curts, molt de ritme i interessantíssimes reflexions ètiques, amb el maltractament a les dones com a eix vertebrador. Makkai ja ens va sorprendre fa quatre anys amb "Els grans optimistes". Cent per cent recomanable, encara que l'he trobat un pèl llarg.

"Les imatges dels artistes saludant al final de l’obra són les últimes en què es veu la Thalia clarament: els rínxols foscos la fan destacar sobre la munió de gent difuminada. Després, gairebé tothom es queda a l’escenari per cantar el «Moltes felicitats» a la senyora Ross, la directora, per ferla aixecar de la primera fila, on s’asseia cada vespre per prendre nota de tot. És joveníssima, cosa que en aquell moment em va passar per alt. 

Uns quants nanos se’n van i tornen confosos. Alguns membres de l’orquestra pugen a l’escenari per cantar, el marit de la senyora Ross surt d’entre el públic amb un ram de flors, els membres de l’equip tècnic s’hi afegeixen amb samarreta i texans negres. Jo no hi aparec; suposo que em vaig quedar a la cabina."

@Jordi_Sanuy

Divuit anys de Paranoia 68

Paranoia 68 continua sumant anys. Ja en són 18. Per tant, acaba d'arribar a la majoria d'edat. El blog suma un total d'1 milió 87 mil 339 visites; i el comptador no s'atura. Molt satisfet de com està anant tot fins ara. En aquest 2024 que estem a punt d'acabar, he llegit 75 llibres més i, des que va començar aquesta bonica història, ja en sumo 1.096. Si voleu, els podeu consultar al lateral dret de la pàgina, per sota del gadget de la xarxa social X. Gràcies a totes i a tots els que encara passeu per aquí. Bones Festes, salut i llibres. 

Al 2025, més. 💓

Cuando llega la noche (Mikel Santiago)

Encara no fa un any que es va publicar "El hijo olvidado" i tornem a trobar a Mikel Santiago (Portugalete, 1975) a la secció de novetats de les llibreries. Són tres novel·les curtes, escrites entre els anys 2005 i 2010. Segons explica ell mateix, les va publicar per fragments en un blog titulat "El relatódromo". Per tant, novetat només a mitges. Personalment, en desconeixia l'existència. Són 414 pàgines, amb la lletra força gran, que ara han vist la llum sota el segell d'Ediciones B.

L'autor es declara fan incondicional de Stephen King, Edgar Allan Poe i Patricia Highsmith. En aquestes tres històries, que són el seu debut literari, s'hi noten de manera clara les seves influències. Si les comparem amb les últimes que ha escrit, diria que tendeixen més cap al terror i el suspens, fent equilibris sobre aquella fina línia que separa la realitat de la ficció. Res és el que sembla. Les nits són llargues, tenebroses i plenes de destrets que tenallen als protagonistes i no els deixen anar. Mai se senten segurs. Tinc la sensació que les novel·les són un pèl més bàsiques que les actuals. Va directe al gra i no es complica la vida. L'estil és el mateix: àgil, visual i sense cap paraula sobrera.

"Historia de un crimen perfecto" (un centenar de pàgines) és la confessió d'un assassinat en primera persona. A l'Eric Rot no l'havia descobert ningú; però no podia ni amb els malsons ni amb la culpa. I decideix explicar-se per escrit. A "En Noche de almas" (137 pàgines) dos excursionistes fan parada obligatòria en una solitària casa enmig del desert. Està envoltada per un misteriós cercle de pedres, i no es poden ni imaginar què els tocarà viure. "Sycamore Avenue" (153 pàgines, la més llarga) és la història d'una casa abandonada i de tot el que hi va passar dins. En l'actualitat, una nit, des d'una finestra veïna, el narrador veu com una silueta enigmàtica hi entra i triga molt a sortir. I no serà l'únic cop. Una casa que, al llarg del temps, ha provocat llegendes per donar i per vendre. 

"Dejen primero que me presente, hablarles un poco de mí. Algunos me recordarán de las revistas y los periódicos. Además de ser el director general de la firma en Francia, actué como enlace y portavoz de la familia Fitzwilliam en París todo el tiempo que duró el caso de Linda. Fui yo, de hecho, quien denunció su desaparición a la policía, siete días después de matarla, con su cadáver aún caliente en el jardín de mi casa de Le Vésinet. Todavía me parece increíble que pudiera hacerlo; interpretar aquel papel de tristeza y preocupación con las manos manchadas de sangre. Pero, como todo lo demás en mi vida, me gusta hacer las cosas a conciencia."              

Altres llibres llegits i comentats de l'autor:

"El hijo olvidado"
"Entre los muertos"
"En plena noche"
"El mentiroso"
"La isla de las últimas voces"
"El mal camino"
"La última noche en Tremore Beach"

@Jordi_Sanuy

Tot mor (Juan Gómez-Jurado)

"Tot mor" és la vuitena novel·la de l'Universo Reina Roja, que va començar amb "El paciente" i "Cicatriz". Va continuar amb la trilogia "Reina roja", "Loba negra" i "Rey Blanco"; i ha acabat (només de moment?) amb un altre triplet: "Todo arde", "Todo vuelve" i la que 'comento' avui. Juan Gómez-Jurado (Madrid, 1977), és l'escriptor més venut en llengua castellana. Jo aquest l'he llegit en català. Té 640 pàgines i l'ha publicat Rosa dels Vents.

Per desig de l'autor, en la contraportada no s'inclou la sinopsi habitual. Com més protegit estigui l'argument, millor. De fet, ja des del primer dia, Gómez-Jurado ha demanat als seus lectors que no facin espòilers quan parlin de les seves històries. I li faré cas, una vegada més. L'únic que explicaré, sense desvelar cap secret, és que ens retrobem amb l'Aura Reyes, la Mari Paz Celeiro -coneguda com Emepé- i la Sere Quijano. L'executiva, la legionària i la hacker (a les dues primeres potser ja els podria posar l'ex davant) continuen lluitant contra tot i tothom, encara que intueixen que la victòria final potser només és una utopia. Obstacles, assassinats i focs d'artifici per donar i per vendre. Entreteniment pur.

Gómez-Jurado té molt clara la fórmula de l'èxit i la repeteix en tots els seus llibres: capítols breus, frases curtes i directes, llenguatge col·loquial i un gran sentit de l'humor. No es complica la vida. De vegades, tendeix voluntàriament cap a l'exageració, donant als seus títols un punt surrealista. Per a ell, res no és impossible. Material molt visual i cinematogràfic, com va quedar clar en l'adaptació que es va fer de "Reina roja", que es pot veure a Prime Video. Per cert, Vicky Luengo i Hovik Keuchkerian extraordinaris. A "Tot mor", l'Aura, la Mari Paz i la Sere tornen a caure simpàtiques des del primer moment i és fàcil acompanyar-les. Veurem si, en un futur, tornem a creuar els nostres destins...

"Un avió 

És tan sols un punt al cel del matí. 

Quan encara no clareja, el Bombardier Global Express 8000 inicia el descens per l’Oest, sense haver-se d’esperar per rebre el vector d’aproximació. L’aeròdrom de Los Poyatos és una pista tan privada que no té trànsit, amb l’excepció d’aquest aparell. 

Per la tercera finestra d’estribord, l’Aura Reyes (rossa, quaranta anys i alguns més, tant me fa quants, tan guapa que et talla la respiració) contempla la llarga extensió d’asfalt com si fos un cadafal, estirat damunt el ressec paisatge andalús. 

Es pregunta si és aquí on morirà."

@Jordi_Sanuy

Mercè i Joan (Eva Comas-Arnal)

El suplici d'en Joan carregant sacs de ciment al camp de Saint-Médard, el mal que li fa la mà dreta a la Mercè quan escriu, l'angoixa dels dos per no veure créixer als seus fills mentre són a l'exili. Ho vivim tot amb molta intensitat. És fàcil imaginar-se la respiració agitada d'en Joan, la terrible gelosia de la Mercè, el so de les tecles de la màquina d'escriure, la falta de recursos... La seva va ser una història d'amor tant fascinant com tempestuosa, amb moltíssims alt-i-baixos. 

Eva Comas-Arnal (Gavà, 1975), amb dues obres d'investigació sobre Mercè Rodoreda publicades, ha fet un pas més enllà per novel·lar la relació entre l'escriptora i l'articulista Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve. El llibre té 330 pàgines i és el Premi Proa d'aquest any. El 1939, quan fugen al Château de Roissy-en Brie, la Mercè estava separada, mentre que en Joan continuava casat amb la Montserrat. La seva va ser una relació profunda, amb la literatura com a gran vincle d'unió. Com pitjor ho passava en Joan, fent treballs forçats de sol a sol, més es movia ella, escrivint amics i coneguts, per trobar-li una sortida més o menys digna. Segur que pensava que així deixaria a la Montserrat, però no ho acabava de fer mai. El temps passava i res canviava.

De la mà de l'Eva, que és molt descriptiva i intensa, veiem com neixen els contes de la Mercè i les seves primeres novel·les; entre elles "Vi negre", que mai es va publicar, diuen que per sort d'en Joan. Desconeixia que l'escriptora cosís tan bé i que, en temps d'estretors, l'agulla i el fil fossin una bona font d'ingressos. Fa la sensació que hi havia un ens desconegut que, quan pitjor anaven les coses entre ells, els tornava a unir amb força, fins al final de les seves vides. "Mercè i Joan" és una novel·la que passa en l'època que va de la Guerra Civil a la Segona Guerra Mundial. Llavors, els escriptors i intel·lectuals catalans van refugiar-se a França, a Mèxic o en qualsevol lloc on poder sentir-se mínimament segurs. Això sí, separats de familiars, amics i amb molta nostàlgia.

"Com bona part dels exiliats, l’Obiols desitjava el retorn. Tal vegada sigui més encertat matisar-ho i afegir que el seu desig havia quedat esqueixat, que se sentia dividit, tibat en dues direccions. Volia tornar, però a estones no volia tornar. Ell, que en públic buscava i trobava una brega erudita constant a còpia de paraules, després en el territori més íntim anava venut. Heus aquí la disjuntiva: dues dones que li deien Joan estaven, cadascuna, en un cap de la corda i l’estiraven. I justament ara la tibantor estava arribant a l’extrem més intens."

@Jordi_Sanuy

Els crims de la mel (Pep Coll)

En Galderic és l'hereu de Can Rebollé, una masia del poble d'Abella -a la comarca del Pallars Jussà- que ha anat passant de generació en generació. Ell és un dels principals protagonistes d'"Els crims de la mel", de Pep Coll (Pessonada, 1949). Té 360 pàgines, l'ha publicat Proa i parteix d'un fet real de 1953. D'aquest autor ja havia llegit "La llarga migdiada de Déu", "L'any que va caure la roca", "Dos taüts negres i dos de blancs" i Les senyoretes de Lourdes".

Una nit fosca de novembre, l'Agustí, germà d'en Galderic, mata un gitano i en fereix un altre, però no se'n vol fer responsable. Els dispara sense avisar per evitar que li robin la mel. Uns minuts després, convenç el Galderic perquè es presenti davant de la guàrdia civil i es declari culpable del crim, encara que no hi té res a veure. Li assegura que al cap de quatre dies tornarà a ser al carrer... El clan Montoya, liderat pel tio Raymundo, clamarà venjança des d'un primer moment. La mort del seu fill, conegut amb el sobrenom del Tijerillas, no pot quedar impune. Esperaran el temps que faci falta. La Samara, vídua del gitano i mare de la petita Yasmín, sembla més alliberada que trista, i amb ganes de començar una vida millor.

"Els crims de la mel" té l'estructura d'una novel·la negra. Hi ha una víctima, un assassí, un culpable que no ho és, i un cos de policia a qui els gitanos els fan més nosa que qualsevol altra cosa. Els considerem persones de segona categoria. El personatge d'en  Lacuriza, caporal primer amb tricorni, és impagable. Amb la seva escriptura sòbria, visual i sense més descripcions de les necessàries, en Pep Coll ens parla de dos col·lectius antagònics i aparentment irreconciliables (pagesos i gitanos), de l'amistat, de la traïció i també de les segones oportunitats, que arriben quan menys t'ho esperes. Tot exemplificat per una història d'amor poc convencional que deixa una pregunta a l'aire: "La veritat ens fa més lliures?"

"Quan la parella de tricornis van arribar al cim de la muntanya santa van trobar-hi una colla de gitanos acampats davant de la capella. El caporal primer Lacuriza, que havia acudit a l’aplec per lluir l’uniforme i dinar amb les autoritats municipals, va saltar del cavall escopint pestes contra aquells vagabunds que havien vingut només per fer-li la punyeta. Homes i dones seien a l’entorn d’un foc amb molt fum i poca flama, mentre els infants corrien enjogassats entre els matolls, mig despullats, fets i deixats estar com l’ase que pasturava amb avidesa l’herba morta del planell. El caporal va adreçar-se al més vell i, tal com mana el reglament, va exigir-li la documentació, la d’ell, la de tota la parentela i la de l’ase espellifat."

@Jordi_Sanuy

La fúria (Alex Michaelides)

"La fúria" no té res a veure amb els dos anteriors títols de l'escriptor xipriota Alex Michaelides (1977). Parlo de "La pacient silenciosa" i de "Les donzelles", dues novel·les negres d'alta volada amb tocs psicològics i filosòfics.  Aquesta, més de tall clàssic, podria ser perfectament un homenatge a Agatha Christie i als seus "Deu negrets". Té 400 pàgines, està traduïda al català per Jordi Boixadós i l'ha publicat Amsterdam Llibres. És entretinguda, amb girs constants i fàcil de digerir.

El narrador, que no es presenta de principi, és una de les persones que es reuneixen en una idíl·lica illa privada de Grècia, propietat de Lanna Farrar, que en el seu dia va ser una gran estrella de cinema. El que ens explica, ja de primeres de canvi, és que allà hi haurà un assassinat. O potser no. Arribat el cas, caldrà descobrir la víctima i el culpable. Des que l'èxit va abandonar-la, l'actriu viu retirada en la seva mansió de Londres. A l'illa hi va amb un petit grup d'amics per passar les vacances de Pasqua. La fúria és el nom del vent que assota el lloc i que domina als seus escassos habitants temporals, que es troben pràcticament aïllats. Michaelides ens presenta la història com una mena d'obra de teatre amb diversos actes i personatge ben dibuixats i amb motius sobrats per matar.

Aquest "Qui és qui" està ple d'odi, d'enveja i sobretot, de desig de venjança. L'actriu que en el seu dia va triomfar, la que no ho ha tingut massa fama i l'estrany escriptor de guions -amic de totes dues- ja fa temps que tenen comptes pendents. A l'illa també hi ha l'actual marit i el fill de la Lana i dos treballadors que se'n cuiden d'ella i de la casa. L'autor ens regala una tragicomèdia original, plena d'intrigues i d'enginy, que s'acaba convertint en una bona peça de suspens. Un únic escenari, allunyat de tot i de tothom i aquest vent furiós que s'acaba convertint en un personatge més. Mai no et creguis que has atrapat al culpable. Et farà ballar fins al final amb un ritme endimoniat i els seus recursos habitiuals.

"Potser pensareu que ja la coneixeu, aquesta història. És possible que la llegíssiu en el seu moment, perquè als de la premsa sensacionalista els encantava: l’assassinat de l’illa va ser un titular molt repetit. No és gens estrany, la veritat, perquè tenia els ingredients perfectes per fer sensació als mitjans: una estrella del cinema esquerpa; una illa grega privada fuetejada pel vent… i, és clar, un assassinat. D’aquella nit se n’ha escrit molta immundícia. S’han establert tota mena de teories inexactes i esbojarrades sobre el que podia haver passat o no. Jo ho he evitat, tot això. No tinc cap interès a llegir especulacions sense base a propòsit del que va passar a l’illa. 

Ja sabia el que havia passat. Jo hi era.

Qui soc? A veure, soc el narrador de la història… i també un dels personatges."

@Jordi_Sasnuy

El rei d'Os (Jo Nesbø)

En Roy Opgard és un tros de malparit amb moltíssima sort. Aquesta és la definició light. Crec que seria més ajustat a la realitat dir que és un assassí en sèrie de manual; això sí, amb una flor al cul. El seu germà Carl no és millor que ell, encara que, de cara a la galeria, potser sembla un pèl més simpàtic. L'excusa és que maten quan no hi ha més remei i que, per norma, ho fan en defensa pròpia. La llista de víctimes és més llarga que un dia sense pa. I se'n surten de tot.

En Roy i en Carl són els principals protagonistes d'El rei d'Os", l'última novel·la de Jo Nesbø (Oslo, 1960). Està traduïda al català per Laura Segarra Vidal i l'ha publicat Proa. Són 446 pàgines que ens parlen d'abusos sexuals, de drogues, de suborns, de poder i desig, de lleialtat i també d'amors impossibles. Als Opgard ja els coneixem de l'anterior títol de l'escriptor noruec, "El Regne". No és imprescindible haver-lo llegit perquè els punts clau ens els torna a explicar de manera clara i concisa. En Carl és el director del luxós Spa Os, i en Roy, que ja té una benzinera, s'ha obsessionat a construir la muntanya russa de fusta més gran del món. Per continuar triomfant, necessiten que no es faci un túnel que allunyaria el poble de la nova carretera nacional. I ho aconseguiran a qualsevol preu...

El principal enemic d'en Roy i d'en Carl és en Kurt Olsen, el xèrif local, que els té en el punt de mira des de temps immemorials, encara més després que, segons ell, assassinessin al seu pare, també policia. De moment, no ha pogut demostrar-ho. Qui fa de narrador és en Roy que, malgrat el seu gen criminal, no deixa de caure simpàtic. Un cop més, Nesbø ens dibuixa un poble petit i asfixiant on els rumors poden fer-te més mal que una bala. És un llibre ple de sang, de promeses que intenten complir-se a contra natura i d'una lluita fratricida que sembla no tenir fi, tot i l'amor que els germans es professen. "El rei d'Os" -honor que de moment ostenta en Carl- és un llibre que té molt de ritme i que manté atent i despert al lector fins a l'última línia. Producte cent per cent marca de la casa.

"Tothom té un punt feble. El pare m’ho va inculcar quan m’ensenyava a boxejar. Jo era més baixet que els altres nois, però em va fer veure que fins i tot l’adversari més temible té un forat a la defensa, un lloc que no està cobert, un error que està condemnat a repetir. També em va ensenyar que no n’hi ha prou amb trobar aquest punt; a més, has de tenir el cor prou fred per aprofitar-lo sense vacil·lar. I aquest era el meu punt feble. Un cor que sentia pena per la gent que era com jo, que reconeixia tota debilitat com a pròpia. En vaig aprendre, però, i el cor se’m va glaçar. Sí, es pot ben dir que ara aquest cor és un volcà glacial extingit que va tenir l’última i definitiva erupció fa vuit anys. I ja aleshores era fred. Si més no, prou perquè jo ja fos un assassí."

@Jordi_Sanuy

Altres llibres llegits i comentats de Jo Nesbø:

"Headhunters"
"El pit-roig"
"El lleopard"
"La set"
"Macbeth"
"L’hereu"
"Ganivet"
"Sang a la neu"
"Sol de sang"
"El regne"
"L'home de la gelosia"
"Eclipsi"
"La casa de la nit"

El contracte. Cruyff, Carabén, Catalunya (Ramon M. Piqué)

Diuen que les casualitats no existeixen i que tot passa per alguna cosa. Tinc els meus dubtes. Si l'Armand Carabén no hagués recollit a una jove autoestopista a prop de Palamós, l'any 1968, difícilment Johan Cruyff hauria acabat jugant al Barça. L'Armand i la Marjolijn van der Meer es van acabar casant i no van parar fins que l'holandès volador va vestir de blaugrana. En aquell temps, ell era el gerent de l'entitat. Tenia talent i era un 'connector' incansable.

A "El contracte. Cruyff, Carabén, Catalunya", Ramon M. Piqué (Lleida, 1980) ens explica de manera molt gràfica l'amistat entre els dos matrimonis i com Cruyff va canviar per sempre el Barça i, de retruc, va despertar també el seu país d'acollida. Hi va haver un abans i un després de la seva arribada. Va revolucionar-ho tot, com a jugador, com a entrenador i com a filòsof de l'oracle barcelonista. No és un llibre de futbol, encara que lògicament se'n parla. Està ple d'anècdotes, com per exemple quan el jugador es va plantar davant dels dirigents de l'Àjax i els va dir que el deixaven marxar al Barça o abandonava el futbol. El club holandès tenia la intenció de traspassar-lo al Reial Madrid. Ell s'hi va negar de manera taxativa.

Cruyff mai va parlar català, però, segons l'autor, ens va fer perdre la por de guanyar i va fer-nos més desacomplexats. Compara l'impacte del 0-5 al Santiago Bernabéu amb l'atemptat contra Carrero Blanco. Segons ell, va provocar una veritable revolució cultural i se'l podria considerar el motor d'arrencada de l'independentisme."No perquè ell en fos, ni perquè ho hagués explicat mai, ni res", puntualitza. "El contracte" també es fixa molt en Josep Guardiola, l'entrenador que més ha begut d'allò que algun dia es va batejar com el cruyffisme. Per escriure aquesta història, Piqué va parlar amb grans admiradors del 14 del Barça, com Jordi Basté, Ramon Besa, Martí Perarnau i el malaurat Fermí Puig, que va organitzar la seva cuina, inspirat en Cruyff, com si fos un gran equip de futbol.

Per cert, tots els capítols comencen amb estrofes de cançons de Mishima. El líder del grup, David Carabén, és fill de l'Armand i de la Marjolijn. La directiva que encapçala Joan Laporta, per cert, el va escollir com a Comissionat del 125è aniversari del club. El llibre, amè i ben documentat, té 261 pàgines -les he llegides en poc més d'un dia- i l'ha publicat Columna. Molt recomanable.

"El famós estiu del 68, Armand Carabén recorre les carreteres de l’Empordà amunt i avall. Segurament torna d’alguna reunió clandestina amb el Recasens, l’àlies de Josep Pallach, el carismàtic líder a l’exili del catalanisme socialista. «Un dels pocs socialistes que feia realment cara de treballador», segons Baltasar Porcel. Potser anava a alguna reunió també clandestina del SODSC, les sigles del recentment fundat Secretariat d’Orientació Democràtica i Socialista de Catalunya, o venia de fer una visita el seu bon amic Josep Pla. Tant li fa. Aquell dia va unir el seu destí al de la turista holandesa rossa tretze anys més jove que acabava de pujar al seu cotxe. Un destí que preveia que aquesta parella fos la clau de l’èxit, pocs anys després, de les complicades negociacions que van portar Johan Cruyff al Barça. Aquest contracte va canviar el club, i de retruc el país".

@Jordi_Sanuy