dimecres, d’abril 07, 2021

Consumits pel foc (Jaume Cabré)


Avui dimecres ha sortit a la venda “Consumits pel foc”, l’esperat retorn de l'escriptor Jaume Cabré (Barcelona 1947). Arriba a les llibreries deu anys després de l’exitós “Jo confesso”, traduït a un munt de llengües. És molt curt, només 183 pàgines, i està publicat per l’editorial Proa. El personatge principal és l’Ismael, que va tenir una infància força dura. El seu pare, mig boig, l’acusava de ser el culpable de la mort de la mare. Això el marca per tota la vida.

Amb el pas del temps, l’Ismael aconsegueix treure’s els complexos de sobre i tenir una vida més o menys normal, com a professor de llengua i literatura. Més o menys normal, i molt solitària. Fins que es retroba amb la Leo, una antiga veïna de replà. A partir d’aquí, tot es complica. Cabré ens regala una història subjugadora i amb tocs de surrealisme. Hi conviuen humans estranys, farcits de llums i d'ombres, i també senglars, amb el petit Godallet en el centre de totes les mirades. És el més lent de la família, el que més es distreu, el que pensa més del compte... i, en definitiva, el que aconsegueix seguir passejant pel bosc amb l’únic objectiu de no convertir-se en civet. Des d’un primer moment, s'entreveu que les trajectòries de l’Ismael i d’en Godallet s’acabaran creuant, d’una manera o altra. Coses del destí.

“Consumits pel foc” ens parla de la infantesa, de la capacitat de persuasió i de les dificultats per tirar endavant en un ambient hostil. També del pes de la memòria, de la violència gratuïta –de fet, totes ho són- i del sentiment de culpa, tan antic com el coneixement humà. Cabré dibuixa un personatge principal fosc i amb molts dubtes. Sovint somia despert i, quan dorm de debò, els malsons el turmenten. És un llibre molt àgil i ple de diàlegs. És quasi impossible deixar-lo de banda. A mesura que t’apropes al final, tens delit per saber com es resoldrà tot. Entre altres coses, aquesta aventura de lladres i serenos -amb divertits gàngsters amb noms de pel·lícula o de novel·la- deixa clar que les casualitats et poden canviar la vida. Vas a comprar pa... i acabes en la puta misèria!

“Van passar hores, moltes, i en Cinquanta-set mirava de reüll a la porta per si algú li donava conversa. Fins que Zhivago va treure el cap i va dir bon dia, va tot bé? I Cinquanta-set va respondre que m’estic avorrint molt, aquí perdent el temps. Què voleu?
Es veu que això li va interessar a Zhivago, que va acabar d’obrir la porta i entrà.
-Tens la sensació de perdre el temps? –Ara el va tutejar, com feia la doctora, potser per oferir-li més confiança
”.
-M’avorreixo.
-En què ocupaves el temps abans de l’accident?
-Quin accident?
-Bé... Estàs així perquè has rebut un cop prou fort al cap i...


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, d’abril 06, 2021

No diguis res (Patrick Radden Keefe)


Ningú m’havia parlat tant ni tan bé dels Troubles. El nord-americà Patrick Radden Keefe (1976) m’ha deixat sense alè. “No diguis res” és un llibre de lectura obligada per qui estigui interessat en el conflicte d’Irlanda del Nord. Està traduït al català per Ricard Gil (per cert, un dels fundadors del grup musical Brighton 64) i publicat per Edicions del Periscopi. Són 573 pàgines sense aturador. Una història real de violència i memòria.

L’autor parteix del segrest i de la desaparició de la catòlica Jean McConville, vídua i mare de deu fills. Un grup d’encaputxats se la va emportar de casa seva, al carrer Divis de Belfast, i no hi va tornar mai més. Tenia 38 anys. Les dades sobre aquest cas –el seus fills mai van deixar de buscar-la- s’intercalen amb les activitats del Provos, l’Exèrcit Republicà Irlandès Provisional (IRA). Aquesta organització paramilitar perseguia una Irlanda unida, a qualsevol preu. Hi van tenir molt pes específic les germanes Dolours i Marian Price. Les dues formaven part de l’escamot que va col·locar quatre cotxes bomba al centre de Londres, el 1972. La Dolours va estar vint anys casada amb l’actor Stephen Rea, i van tenir dos fills. Ella assegurava que havia treballat cos a cos amb Gerry Adams, que anys després es va convertir en president del Sinn Féin.

Radden Keefe divideix el llibre en tres: clar, pur i indiscutible; sacrifici humà; i reparació. Ens ho explica tot com si fos una novel·la. La realitat supera la ficció. Hi ha un munt de noms de persones (la investigació i la documentació són brutals), però en cap cas es fa dens ni pesat; més aviat el contrari. Al llarg dels troubles hi va haver 16 catòlics desapareguts –amb McConville al capdavant- i més de tres-cents policies morts. Gerry Adams va deixar sols a alguns dels seus col·laboradors més directes, com Dolours Price o Brendan Hughes, si fem cas al que diuen ells en algunes entrevistes. L'anomenen “Comandant Adams”. Des que es va passar a la política, sempre ha assegurat que mai va formar part de l’IRA Que eren son rumors sense fonament.

M’han impactat molt les vagues de fam de Dolours i Marian Price i com les intentaven alimentar a la força. Fa la sensació que tenien molt clar tot allò que feien. De la mateixa manera, m'ha arribat molt endins com explica l’autor la mort de Bobby Sands –precisament per culpa d’una vaga de fam- i el paper de Margaret Thatcher, inflexible, al llarg de les negociacions. També m’ha cridat l’atenció la gran quantitat de dobles i triples agents i les seves traïcions, que estaven a l’ordre del dia. A l’IRA, però, els Tout o confidents de la policia tenien els dies comptats. No hi havia cap excusa possible. Eren eliminats immediatament i els seus familiars, assenyalats de per vida. “No diguis res” –perquè sempre pot ser utilitzat en contra teva- m’ha semblat un llibre excepcional. Se centra en els republicans catòlics, no en els unionistes protestants. Espero veure aviat el documental “I, Dolours”, al qual es fa referència en l’extensa bibliografia.

“Molts haurien pensat que Hugues posseïa les credencials necessàries, com a veterà de la lluita armada, per ser considerat intocable en els cercles republicans. Però quan es va negar a donar suport al procés de pau i es va distanciar d’Adams, el Sein Féin, amb la seva obsessió per la conformitat, no va dubtar a marginar-lo. Per a Hugues era humiliant haver de viure dels subsidis públics mentre alguns altres (persones que ‘mai havien disparat un tret’, persones que ‘realment no es van implicar mai en la revolució sinó que s’amagaven sota les faldilles dels voluntaris morts’) s’imposaven com a factòtums de poder en el Belfast de la postguerra. Es queixava que Adams i la seva cohort gaudissin d’un estil de vida luxós que era incongruent amb la seva teòrica política de socialistes revolucionaris. Els anomenava ‘la brigada d’Armani’”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, d’abril 01, 2021

2017. Dietari d'un any convuls (J.N. Santaeulàlia)


L’últim llibre de J.N. Santaeulàlia (Banyoles, 1955) és un divertit calaix de sastre. El seu “2017. Dietari d’un any convuls”, publicat per l’editorial Gavarres, té una mica de tot: records, cròniques de viatges, explicacions de converses amb exalumnes, un munt d’anècdotes i el relat de tot allò que va envoltar el referèndum sobre la independència de Catalunya, el dia 1 d’octubre. Són 267 pàgines que es llegeixen francament bé.

La mala salut del català preocupa a l’autor. És un tema que tracta unes quantes vegades, amb sentències com aquesta: “Hi ha llengües vives, llengües mortes i llengües agòniques, com la nostra. Potser ja és difunta, però encara no l’hem enterrada i s’està podrint als nostres llavis”. Quan s’entrevista amb exalumnes de l’aula d’acollida encara li queda més clar. Van aprendre el català amb ell, però, en l’actualitat, el fan servir poc o gens, en el seu dia a dia. Santeulàlia critica l’obsessió que tenen alguns pels telèfons mòbils, amb els ulls clavats tot el dia a la pantalla. Tot i això, no renuncia a les noves tecnologies. Aprofita el seu ordinador i l’Skype per posar-se en contacte amb una noia que viu a Tailàndia i amb un noi instal·lat al Japó. Intenta estar al dia de tot i de tothom. És curiós de mena.

L’autor camina, observa, escolta i opina, molts cops al voltant de l’estany de la seva estimada Banyoles. Al llarg dels anys, ha viatjat a la Toscana, al Japó, a Rússia –gran aventura al llac Baikal- i també per Menorca. Com que parla una mica de tot, descobrim, per exemple, als personatges que van inspirar dues de les seves novel·les: "Banderes dels altres" i "La sorra vermella". Les seves reflexions sobre la professió d’escriure m’ha permès ‘recuperar-les’ totes dues. Són gent normal i corrent, com el seu amic Boris, a qui dedica el llibre. És l’alcalde d’un dels pobles del Pla de l’Estany. És ell qui capitalitza la majoria d'anècdotes, amb custòdia i repartiment d'urnes inclòs. De bon menjar, de bon veure i de molt bona conversa. Són pràcticament inseparables. Quan parla d’escriptors catalans, en cita Josep Pla i Mercè Rodoreda.

De la mà de Santaeulàlia també repassem tot allò que va passar l’any 2017, des d’un punt de vista polític: la conferència de Carles Puigdemont a Madrid, els incidents a la conselleria d’Economia, el referèndum, l’aplicació del 155... L’autor ho veu des de la barrera, com un observador més. Malgrat tot, li és impossible mantenir-se'n al marge. Firma expressions com “el PSOE de la trista figura”, “esbirros uniformats” –quan parla de la policia espanyola”, o “senglars del Suprem”. El conte curt que dedica al fiscal José Manuel Maza“Habitació 155, és francament bo. També repassa els atemptats de La Rambla de Barcelona i de Cambrils. Alguns cops comença o acaba el seu resum diari amb petites reflexions, com aquesta: “En Boris creu que els pagesos feien bé deixant que els nens s’acostumessin al vi, a petites dosis. –M’has vist mai torrat? –argumenta”. Mític!

“Barcelona. Dins el vagó de metro, atapeït de gent, les mirades es refugien a les pantalles. Abans que existís el mòbil, ¿què coi en fèiem, dels ulls?
Tot emergint de la profunditat, observo la lleu vibració de les escales mecàniques es transmet a les natges perfectes de la noia amb texans que puja davant meu. Quan l’escala em diposita al passeig de Gràcia, la meva mirada és absorbida per la façana de la Pedrera, un altre prodigi curvilini”. 

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de març 29, 2021

1794. El foc i el minotaure (Niklas Natt och Dag)


En els llibres del suec Niklas Natt och Dag (Estocolm, 1979), si alguna cosa pot sortir malament.... sortirà pitjor. No té cap pietat amb els seus personatges. Ho va deixar clar a "1793. El llop i el vigilant" i repeteix la fórmula a “1794. El foc i el minotaure”. Aquesta segona part de la trilogia està traduïda per Jordi Boixadós i publicada per Proa. Són 494 pàgines esfereïdores, de nou amb el guarda d’Estocolm Jean Michael Cardell i el seu braç de fusta al capdavant de les operacions.

En la seva nit de noces, la Linnea Charlotta és brutalment assassinada. Totes les proves fan pensar que el culpable és el marit, l’Erik Tre Rosor, un jove aristòcrata que després del crim ha acabat tancat en un sanatori. La mare de la noia no ho veu gens clar. Diu que l’Erik estimava a la seva filla amb bogeria i que seria incapaç de fer-li mal. És per això que demana a en Jean Michael que esbrini què va passar realment. És la seva última opció. Aquest cop, però, no pot comptar amb la col·laboració del seu amic Cecil Winge, funcionari de l’Oficina de Policia, que va morir de tuberculosi. S’ha de conformar amb el seu germà, l’Emil Winge, que apareix del no-res. Físicament és clavat a en Cecil, però no és tan llest com ell. Sempre va begut i albira fantasmes per tot arreu. Mala peça al teler...

A “1794”, també reapareix l’Anna Stina Knapp, que es veu obligada a marxar de la Taverna del Bergant i a tornar a entrar, per complir un encàrrec, al correccional del qual va poder escapar sense deixar rastre. Ho aconseguirà per segon cop? Com diu l’autor, “a la Ciutat-entre-els-ponts” –on passa tota l’acció- la feblesa no es perdona”. Encara més, si hi ha protagonistes com en Tycho Ceton, que encarna el mal en majúscules. Natt och Dag torna a recrear un ambient nauseabund, ple de suor, vòmits, pixats, malalties venèries, violacions, mutilacions i fins i tot una ‘autòpsia’ a una dona encara viva. Perversió infinita. No és una novel·la fàcil de llegir ni de deixar de banda. En alguns moments, provoca repulsió, però la seva autenticitat i força –no s’assembla a res que hagi llegit anteriorment- et manté amb els ulls clavats al llibre tota l'estona.

“-Estimada germana, et deus pensar que et vull aixecar la camisa, però t’he d’explicar un episodi, a risc que et faci riure. Una vegada en Cecil em va regalar un llibre pel meu aniversari. Havia fet set anys, o potser vuit. Era Plutarc. Explicava la llegenda de Teseu, que s’atreveix a entrar al
laberint del Dèdal, al centre del qual hi ha el Minotaure. Per en Cecil era una broma, la manera de riure’s del joc del laberint del pare, però jo era massa petit per captar-ne la ironia. No et sabria dir quantes nits em vaig despertar amb els llençols xops després de somiar amb el Minotaure. Aquell cap repugnant de toro sobre el cos d’un home era un malson. Un antropòfag sense misericòrdia. Just després de la trobada amb el pare vaig començar a notar el Minotaure, les seves passes feixugues a l’altre costat de la paret, que podria ser perfectament la del laberint de Cnossos. Em semblava que el soroll s’acostava més i més cada cop que passava”. 

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de març 24, 2021

Autobiografia autoritzada (Neus Canyelles)


La força i la naturalitat amb què escriu habitualment Neus Canyelles (Palma, 1966) sempre m’ha arribat molt endins. Em va impactar quan vaig llegir "Les millors vacances de la meva vida" i ara la seva "Autobiografia autoritzada" m’ha deixat corprès. És un llibre curt –només 144 pàgines- però molt intens. Està publicat per l’editorial Empúries. Entre altres coses, reconeix davant del lector que no ha estat la mare que li hauria agradat ser. Pura sinceritat.

L’autora també explica obertament que pateix trastorn de personalitat, atacs d’ansietat i migranya crònica; i reclama el dret a estar malament. No vol que ningú la compadeixi ni l’obligui a comportar-se d’una manera diferent de la que és. “La gent que ha estat molt feliç durant la infància ho té molt més difícil un cop es fan grans”. Entenc que és el seu cas. De petita, la Neus s’ho va passar d’allò més bé a casa dels seus avis, a la Serra de Tramuntana. Per ella, aquells estius eren sinònim de glòria i els recorda com el paradís perdut. Fins que alguna cosa va canviar, quan tenia entre 12 i 13 anys. Però no descobrim què. Hi ha parts de la seva vida, com aquesta, que no han estan autoritzades per ella i, per tant, se les guarda ben endins.

Canyelles, que sempre ha convertit la seva vida en literatura, va encadenar tot un seguit de decepcions que van marcar-la per sempre. Crec que fa anys que va perdre al Poeta, l’amor de la seva vida, i que, en els últims temps, va deixar escapar -voluntàriament- a algú que l’amanyagava i es cuidava d’ella. Com que tenim una edat molt similar, hi ha coses que menciona que m’han fet pensar en la meva infantesa, com els llibres de text Senda, les postals de Nadal de Ferrándiz o els Gitanitos Ortiz, aquells petits bracets coberts de cacau i amb gust de trufa. Ara recordo que en el seu anterior llibre feia referència a les galetes Gullón, de les quals no en tenia massa bon record. A “Autobiografia autoritzada”, l’autora torna a despullar-se sense complexos.

“Hi ha una jove estirada en un llit. El seu. Ha començat a tenir unes migranyes molt fortes. El cervell li rebenta. Vomita. Es retorç en els llençols. Aquesta jove que ara estudia a la universitat i que torna a viure tranquil·la després d’abandonar aquella escola gris i maleïda on un dia va veure nevar, d’aquí a molts d’anys mormolarà aquestes paraules, molt molt cansada: ‘És igual que em canviïn les pastilles. Ja ho he provat tot. Ja m’ho han fet tot. El monstre que viu en el meu cap es desperta molt sovint. Jo voldria poder apaivagar-lo durant llargues temporades. Però ell no demana princeses, no demana tresors ni guarda captius. En realitat no sé què vol, i per això no puc oferir-li cap treva...”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de març 23, 2021

Casa aliena (Silvio D'Arzo)


“Casa aliena” es va publicar el 1953, de manera pòstuma. El seu autor, l’italià Silvio D’Arzo (Reggio de l’Emilia), havia mort uns mesos abans. Només tenia 31 anys. Des de llavors, ha passat molt de temps, però aquest gran relat sobre el sentit de la vida continua movent consciències. Està traduït al català per Meritxell Cucurella-Jorba, que també firma l’epíleg. Té 124 pàgines i és l’últim número de la col·lecció El Cercle, de Viena Edicions.

La història ens trasllada a Montelice, un poble isolat i remot. El formen quatre cases i poca cosa més. Mai no hi passa res d’important, si fem cas del capellà. Plou o neva molts dies seguits. I para de comptar. El nou mossèn del poble veí de Braino, molt jove, no s’ho acaba de creure. Arriba amb ganes de menjar-se el món. El seu col·lega, que va de tornada de tot, ja fa temps que l’ha digerit. Va uns quants passos per davant seu. Pel capellà tot es complica quan una dona vella trenca l’eterna harmonia del seu dia a dia. La Zelinda, bugadera que es passa moltes hores rentant draps, mai no s’ha fet amb ningú. Viu en una humil cabana, allunyada de les cases principals, i mai s’apropa a l’església. Evita participar en els actes festius. Fins que un dia té la idea d’apropar-se al religiós per fer-li la pregunta que fa temps li balla pel cap...

Primer intenta dirigir-se al capellà en persona. Després li escriu una carta que li deixa a casa seva i que s’acaba emportant. I, finalment, quan ell la va a buscar, decideix buidar el pap i esperar resposta. El capellà ni l’acaba d’entendre ni sap què contestar-li. Massa coses en joc. “Casa aliena” és un drama tant íntim com universal. Ens parla de les dificultats de comunicació, dels silencis i també dels dubtes, que moltes vegades tenallen als protagonistes i no els deixen ni respirar. L’ambient de buidor i de mancança que envolta a la vella i al capellà s’enganxen en la pell del lector, que segueix els esdeveniments amb una certa incomoditat. El poeta Eugenio Montale va dir en el seu dia que D’Arzo havia escrit “el relat perfecte”. Paraula de Premi Nobel de Literatura.

"N’hi ha per avergonyir-se’n, no dic que no; i un capellà, tres vegades més. Però un poble que crema és només un poble que crema, i una guerra només és una guerra, i el mateix passa amb un terratrèmol o amb un diluvi. Vull dir que els grans flagells no m’han afectat mai gaire. No és cosa nostra, em sembla. Ningú no els convoca i no convoquen ningú i, d’altra banda, tampoc no saben res de si mateixos. Vénen i passen i amén.
I pel que da a complicacions i altres coses per l’estil, fa temps que no en tinc gaires més que vetllar perquè aquella mula mengi la seva herba. Però la vella del canal era alguna cosa més. I tant, si ho era".


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de març 22, 2021

Tres (Dror Mishani)


Tres dones que no es coneixen entre elles: l’Orna, l’Emília i l’Ella. El seu únic ‘vincle d’unió’ és en Gil, un sòrdid advocat que oculta massa coses. El fet d’estar casat no li impedeix picar d’aquí i d’allà. Sempre està en ‘moviment’. Ells quatre són els principals protagonistes de “Tres”, l’últim llibre de l’escriptor israelià Dror Mishani (Holon, 1975). Té 294 pàgines, està traduït al català per Roser Lluch i publicat per Empúries. És el guanyador del prestigiós Deutscher Krimipreis.

Com menys detalls importants se sàpiguen abans de començar a llegir “Tres”, tot això que tenim guanyat. D’inici, pot semblar un relat costumista, amb la dissortada vida de les tres protagonistes com a eix central. Però, quan te n’adones, ja estàs atrapat en l’ambient enrarit d’una gran novel·la policíaca. Les tres dones saben ben poques coses d’en Gil... però una d’elles també té una carta amagada. Mishani ens explica la història de manera calmada i realista. Prefereix fugir  de qualsevol mena de sensacionalisme, tan habitual en el gènere. L’acció avança a poc a poc, lenta i segura, cap a un gran final. La seva qualitat no va passar desapercebuda pel jurat del Grand Prix de Litérature Policière, premi del qual en va ser finalista. L’autor té clarividència per explicar-nos tres vides corrents de tres dones de Tel-Aviv i la del seu 'amic especial'.

L’Orna no passa pel seu millor moment. El seu marit l’ha deixada i ha marxat al Nepal, on ara viu amb la seva nova dona, que té quatre fills. El que té amb l'Orna, l’Eran, s’ha quedat a Israel. A tots dos els costa superar la ‘pèrdua’. El noi va al Psicòleg. Ella potser també ho necessitaria, però s’hi resisteix. L’Emília és una immigrant letona. Cuida una àvia en una residència i no és feliç. Busca un senyal de Déu per saber si va pel bon camí. No menja pràcticament res i perd pes constantment. L’Ela és mare de tres fills i està escrivint la seva tesi doctoral. No queda clar si el seu és un matrimoni feliç. I al voltant de totes elles en Gil, que potser els pot aportar alguna cosa positiva. Ens el retraten com un home apàtic, a qui tot li va més o menys bé. Però sota aquesta cuirassa d’aparent normalitat, s’hi amaguen un munt de coses diferents. Descobriu-les.

“Es van tornar a trobar un matí.
En Gil va dir que li era complicat veure’s en hores de treball, però l’Orna no estava disposada a renunciar als capvespres amb l’Eran ni a explicar a ningú que es tornava a veure amb en Gil, per sortir a la nit li calia un cangur o la seva mare, que li faria preguntes.
Era un dilluns, el dia que no feia classes. A dos quarts d’onze. Dos dies abans de la vigília de Iom Kipur.
En Gil l’esperava al vestíbul de l’hotel. Ella va arribar gairebé vint minuts tard, sense enviar-li cap missatge. Ell va dir que no havia demanat cap habitació perquè no sabia si ella ho voldria, i quan l’Orna li va dir, ‘Doncs preguntem si n’hi ha’, ell es va apropar a la recepcionista i li va parlar en veu baixa”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy



dijous, de març 18, 2021

Ella y su gato (Makoto Shinkai, Naruki Nagakawa)


Quatre dones que viuen soles i quatre gats recollits al carrer. Dones que ho tenen complicat per tirar endavant. Quatre històries entrellaçades. Ens arriben narrades per elles; i també per les mateixes mascotes. Totes estan incloses a “Ella y su gato”, llibre ideat pel guionista Narukina Nagakawa (Aichi, 1974) i escrit pel seu compatriota Makoto Shinkai (Nagano, 1973). Té 218 pàgines, està traduït per Gabriel Álvarez i publicat per Duomo Ediciones.

La Miyu, professora d’art, té dificultats per expressar els seus sentiments. No s’atreveix a preguntar-li a en Nobi si surten junts o no. Només s’han vist unes quantes vegades; i té dubtes. Qui sí que està enamorat d’ella –ho ‘diu’ als quatre vents- és en Chobi, el gat que va trobar en una capsa de cartó un dia de pluja. La Mimi, a qui en Chobi va conèixer passejant, mig viu amb la Reina, una adolescent que pinta quadres. Té l’autoestima molt alta. Dubta si s’ha de presentar a les proves d’accés a l’escola de Belles Arts. La Cookie, filla de la Mimi, té cura de l’Aoi, una noia que passa per una profunda depressió. No ha superat la mort de la seva amiga Mari, amb qui dibuixaven i escrivien mangues. L’altra parella 'dona-mascota' la formen la Shino i en Kuro, un gat de carrer que s’acostuma ben aviat a la bona vida. Ella porta molts anys cuidant familiars malalts. No és feliç.

“Ella y su gato” és un llibre senzill i intimista, força adient per les persones que tenen gats o mascotes. El missatge que ens deixa és que els animals de companyia sempre sumen i que poden ajudar a suportar situacions difícils. És el cas, per exemple, de l’Aoi, que aconsegueix sortir de casa -després de molts temps al llit- gràcies a la seva petita Cookie. El fet que també coneguem les històries des del punt de vista dels gats, és atractiu i original. Ells mateixos ens expliquen com són i què pensen. Però, curiosament, en un llibre d’humans i gats, un dels grans protagonistes és un gos, en John. És una mena de Déu que posa pau entre els felins. Reparteix els territoris perquè no hi hagi enfrontaments innecessaris. En Chobi i en Kuro l’adoren.

“Estaba pintando en pleno bochorno veraniego y me entraron ganas de darme un manguerazo en la cabeza. El aparato de aire acondicionado fijado al marco de la ventana era ruidoso y apenas refrescaba.
‘A estas horas, esos ya estarán en la piscina...’.
Sacudí la cabeza con fuerza para quitarme la idea de que habría sido mejor ir con ellos.
Tenía que dedicarme en cuerpo y alma a la pintura.
Pasado un rato, oí unos pasos familiares por la ventana. Era Mimi. Hoy venía acompañada.
El invitado era un gato blanco muy parecido a ella que llevaba collar.
“Si tiene dueño, que le den de comer en su casa... pensé, aunque bien era cierto que quizás a Mimi también la alimentasen por ahí. Decidí darles un lujo de abrir una lata de atún”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de març 15, 2021

La dona de la seva vida (Xavier Bosch)


Compte quan busquis la veritat, no sigui que et trobis amb alguna sorpresa inesperada i desagradable. I sinó que li preguntin al periodista Joel Estrada, un dels protagonistes de “La dona de la seva vida”, l’última novel·la de Xavier Bosch (Barcelona, 1967). Està publicada per l'editorial Columna i té 509 pàgines. Surt a la venda demà passat, dimecres. En Joel és un dels socis d’Arbre Produccions i prepara un documental sobre nens robats.

“Quan la justícia fa aigües, queda el periodisme”. És per això que en Joel i la seva sòcia, la Cristina Malabrocca, s’impliquen al màxim en tot allò que fan. Aquest cop, però, són molts els qui intenten tancar-los la boca, amb amenaces constants. En Joel, amb un premi Ondas a l’estanteria de casa, està divorciat de la Marga –periodista de RAC1- i ara surt amb la Daria. Té un fill adolescent que es diu Leo. Els altres dos germans Estrada són en Raimon, un científic que viu a Copenhaguen, i la Victòria, una pediatra establerta a Estrasburg. Coincideixen a l’enterrament de la mare, a Barcelona. Tots tres tenen un munt de problemes personals per resoldre. Els Estrada Vilalta sempre s'han portat bé; són una família respectable. Segur que no amaguen cap secret inconfessable?

Un cop més, Bosch dibuixa un atractiu entramat de relacions personals. Sempre he pensat que té la mà trencada explicant situacions quotidianes, properes i creïbles. Aquest llibre té la força de la trilogia sobre el periodista Dani Santana –a qui li fa una picada d’ull, també a la intendent Eva Bosch- i la mirada més humana i familiar de les seves tres darreres novel·les. Ha fet un important pas cap endavant. L'autor torna a deixar clara la seva passió per l’òpera (cita Tosca, La Bohème, Rigoletto i Lucia de Lammermoor) i també per l’esport, fent referències a Urruti, Curry, al PSG i a un importantíssim partit del Barça a Old Trafford, per exemple. El gran John Irving, Truman Capote i Evelyn Waugh, que va escriure “Retorn a Brideshead”, són alguns dels autors citats a “La dona de la seva vida”, on, per cert, trobem un curiós lladre de llibres.

“La victòria, de retorn a casa, va tenir massa estona per pensar. El vol de Barcelona havia sortit puntual, havia arribat a l’hora a París, i tot d’una, s’havia d’esperar cinc quarts ben bons abans d’embarcar al pont aeri cap a Estrasburg. Orly era un aeroport que envellia malament. Allà, asseguda en una zona de trànsit ferruguinosa, el cap li va començar a voltar a cent per hora.
Amb la mare de costat dels morts, va adonar-se que, de retop, passaven moltes coses que mai no havia tingut en compte. Una era que el temps s’accelerava, com una centrifugadora, com si ella hagués envellit gairebé una dècada”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de març 09, 2021

Bajo la piel (Susana Rodríguez Lezaun)


Diuen que les ordres estan per complir-les. Si ets policia, com Marcela Pieldelobo, encara més. Però la inspectora, que treballa en una comissaria de Pamplona, moltes vegades les interpreta a la seva manera... o directament les incompleix. És la protagonista indiscutible de “Bajo la piel”, de Susana Rodríguez Lezaun (Pamplona, 1967). Aquest thriller negre com el carbó està publicat per Harper Collins i té 446 pàgines. Acció sense aturador i un gran final.  Rodó.

Pieldelobo és una policia molt peculiar. Beu més que menja -sobretot ampolles de cervesa i xarrups de Jägermeister- i no sap parar quieta. Té un pis llogat a Pamplona, però, quan pot, s’escapa fins a Zagarramundi. Allà s’hi va comprar una casa quan el seu marit, l’Héctor, va entrar a la presó per delictes econòmics. En aquell moment, va decidir trencar amb ell i amb tot allò que representava. Mai no el perdonarà. Actualment, té una relació molt oberta amb en Damen Andueza, inspector de la Policia Foral de Navarra. Crec que aguantar-la ha de ser tota una odissea! La Marcela, complexa i forta, és una dona plena de contradiccions, amb un passat tortuós i males maneres. A l’esquena hi porta tatuat un arbre gegant, ple de branques i amb un parell de corbs. Li recorda qui és i tot el que ha perdut al llarg de la vida. L’última la seva mare, fa no res.

La nostra policia estrella i el seu ajudant, el subinspector Miguel Bonachera, han d’investigar el cas d’un nadó abandonat en un aparcament solitari i l’accident d’un cotxe de lloguer. No hi ha cap rastre del conductor. Només sang i les marques que han deixat les rodes d’un segon vehicle. L’han fet caure al buit de manera intencionada? Des d’un primer moment, Pieldelobo creu que els dos fets estan relacionats i, quan xoca amb els seus superiors, comença a anar per lliure. Entre els sospitosos hi trobem un empresari amb una gran fortuna, molt religiós, vinculat a l'Opus. Té amics i tentacles per donar i per vendre, fins i tot dins de la policia. És per això que ella comença a seguir-lo obsessivament, sense ordres judicials ni gaires miraments. Les víctimes estan per sobre de qualsevol altra cosa: dels rics, dels caps, dels companys i del que faci falta...

En una segona línia, "Bajo la piel" també ens parla de maltractaments i de la necessitat de donar la cara quan és necessari. Està prohibit callar i amagar el cap sota l'ala. Quan s'abaixa la guàrdia, sempre hi ha danys col·laterals. Persones perjudicades... Susana Rodríguez Lezaun construeix una novel·la molt moguda, on sempre passen coses. Sense aturador. L'autora aconsegueix que facis costat a Pieldelobo des d'un primer moment. És una excèntrica, però queda clar que té bon cor. Explica la història de manera àgil, farcida de diàlegs i d'una manera molt visual i efectiva. És fàcil imaginar-se els paisatges i els llocs on passa l'acció, sovint emboirats i mullats per una fina pluja. Espero que el personatge de la inspectora tingui continuïtat. S'ho mereix.

“Con dos cafés y un ibuprofeno como todo alimento, Marcela corrió calle abajo en dirección a la comisaría. No había oído el despertador y se había perdido la reunión matinal. Confiaba en que Bonachera hubiera sido más responsable que ella.
No le iba a dar tiempo a fumar un cigarrillo antes de entrar.
-Mierda, mierda, mierda –masculló mientras torcía la última esquina y encaraba la puerta principal.
Distinguió a un agente uniformado apoyado en su coche.
-Mierda –repitió entre dientes. Cuando estuvo cerca, levantó la cara, compuso su gesto más profesional y saludó-. Buenos días, Garrido.
-Inspectora, sabe de sobra que no puede dejar el coche aquí, esto no es un aparcamiento. Sólo coches patrulla y vehículos oficiales.
-Lo sé, lo sé, pero ayer no tuve tiempo de acercarme a retirarlo.
El subinspector y yo tuvimos que salir".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de març 08, 2021

Animal (Leticia Sierra)


Cal engabiar l’animal que portem dins. I no deixar-lo sortir per cap concepte. En cas contrari, les conseqüències poden ser fatals. Ens ho diu l’asturiana Leticia Sierra a “Animal”, la seva primera novel·la. Està publicada per Ediciones B i té 446 pàgines. Col·loca una bona part de l’acció a la seva localitat natal, Pola de Siero, l’any 2017. Tot comença en un polígon industrial. Allà hi troben un home assassinat brutalment. Potser és fruit d’una venjança?

Qui quasi s’ensopega amb el mort és Guadalupe Oliveira, coneguda com a Clarisa, una prostituta d’un local proper, La Parada. És ella qui truca a emergències. El cas commociona la població, que no està acostumada a ser notícia per desgràcies d’aquesta magnitud. Comença a investigar el decés la policia, amb l’inspector d’homicidis Agustín Castro al capdavant; i també la periodista Olivia Marassa, que escriu a El Diario. Quasi sempre l’acompanya el mateix fotògraf, en Mario Sarriá, amb qui manté una bona amistat. Cap dels dos té parella. La Livi, com la coneixen els amics, viu amb el seu gat, en Pancho. L’autora fa una bona reflexió sobre les difícils relacions entre periodistes i policies i la importància de mantenir l’anonimat de les fonts i de l’off de record. Difícils per no dir impossibles.

“Animal” és una novel·la addictiva. L’he llegit en només tres dies. Més enllà de descobrir qui és l’assassí, Leticia Sierra reflexiona sobre l’escabrós tema de la prostitució, la pornografia infantil, l’abús de menors i també l’ètica periodística. Quins són els límits d'un mitjà de comunicació? Qui els marca? Es pot publicar tot en honor a la veritat, corrent el risc que es vulnerin drets individuals? L’autora ens regala uns personatges profunds; que pateixen, que dubten i que evolucionen a mesura que avancen els esdeveniments. Ella mai no els jutja. Ho deixa en mans del lector. Tot està explicat amb un llenguatge molt entenedor, sense afegir-hi recursos estilístics innecessaris. És clara i directa; i s’agraeix. Com en totes les novel·les negres res és el que sembla i les sorpreses estan a l’ordre del dia. Aquesta té un molt bon final.

“-Buenos días a todos. Gracias por venir. Vamos al grano. Como ya os he adelantado por teléfono, tenemos un muerto en Noreña, encontrado a eso de las tres de la mañana. Disponemos de una foto del lugar de los hechos a tiempo real. Y esa información, de momento, solo está en nuestro poder.
-Esa chica –enfatizó Ángel Espín aludiendo a Olivia- es como el perejil. Está en todos los cocidos.
-Gracias a ese ‘perejil’ a los de Las Noticias i El Ideal se les ha atragantado el desayuno en más de una ocasión- la defendió Roberto Dorado, superior directo de Olivia”.


Bona setmana a totes i a tots. 

@Jordi Sanuy

dijous, de març 04, 2021

Los herederos del opio (Josep Prat)


Josep Prat (Sabadell, 1993) ha fet un gran treball d’investigació, sobre el terreny, i amb moltes entrevistes, per poder escriure “Los herederos del opio”. En aquest llibre, publicat per Península, el periodista ens explica, de primera mà, com es viu a les remotes aldees d’Indoxina. Pel que explica, els governs no li van posar les coses fàcils. En tot moment, va tenir la sensació de ser observat, amb el risc d'acabar detingut en qualsevol moment.

Prat es basa, sobretot, en testimonis dels Hmong, el grup ètnic asiàtic de les regions muntanyenques de la Xina, el Vietnam, Laos i Tailàndia. Van haver de migrar gradualment, per motius polítics, després que els seus avis haguessin estat lleials als invasors francesos i nord-americans; lluitant contra el Pathet Lao. Van passar de dominar-ho tot -gràcies a l’opi extret de les seves infinites plantacions de roselles- a no tenir pràcticament res. Amb el Programa de Reemplaçament d’Opi, quedava enrere el daurat segle XX. Aquesta droga, substituïda per les plantacions de cautxú, no és igual de rendible. Els Hmong se senten permanentment perseguits, molts d'ells després de convertir-se al cristianisme. Alguns viuen a les profunditats de la jungla, en pobles semiabandonats. Tots en una situació propera a la misèria.

“Los herederos del opio” és un llibre de política, d’història –aprofita per contextualitzar els Hmong al llarg del temps-, de viatges i també d’aventures. És un tot en un. Pujat en una moto, el periodista travessa fronteres, no sense dificultats, i fa un munt de contactes interessants, amb l’ajuda de traductors. Intenta aprofundir en alguns temes cabdals. Es fa preguntes, per exemple, sobre si encara queden plantacions d’opi, sobre l’esclavatge sexual, la venda de dones a la Xina per ser casades amb desconeguts i la persecució dels cristians. També parla dels fast food, que han aparegut com bolets als llocs on abans es consumia l’opi. En definitiva, un llibre interessant i ben escrit. Es necessita temps per llegir-lo a poc a poc i intentar assimilar-ho tot. El pròleg és de Plàcid García-Planas. Explica que Prat és de les poques persones que ha pogut parlar amb el president Her, que viu amagat a les muntanyes amb una desena de guerrillers fidels.

“Conseguir el pasaporte de entrada a la selva no es fácil. Cuatro periodistas han penetrado en el Phou Bia en los últimos veinte años y solo uno ha entrevistado a Chong Lor, David Beriain, autor de un documental imprescindible: El ejército perdido de la CIA. El presidente del Congreso Mundial de los Hmong, James Her, tiene la llave. Su organización, con sede en Minnesota, se dedica a hacer de lobby en favor de los derechos políticos y culturales de los ChaoFa. Pero no es fácil dar con él. Después de presionar a la Organización de Naciones y Pueblos No Representados (UNPO, por sus siglas en inglés), estoy pràcticament un mes peloteando correos con él. Por suerte, voy con tiempo”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de març 03, 2021

L'home que va viure dues vegades (Gerard Quintana)


Un segon. Un maleït segon que et canvia la vida per sempre més. Pessoa. Prévert. Bulgàkov. Baudelaire. Zola. Bukowski. Diuen que el poeta escriu millor des de la desesperació. Amb el cor trencat. Amb ressentiment...És el cas de Salvador Martí, el protagonista central de “L’home que va viure dues vegades”, de Gerard Quintana (Girona, 1964). És el Premi Ramon Llull 2021. Està publicat per l’editorial Columna i té 376 pàgines.

Eivissa. 1999. La Maria, dona d’en Salvador, i l’Àngel i l’Alba, els seus dos fills, desapareixen a la platja. De manera misteriosa. El poeta havia de ser amb ells. No comptava que es cancel·laria el vol que l'havia de portar a casa. Va arribar amb l’últim avió de la nit. A misses dites. Massa tard. A partir d’aquest moment, comença a somiar despert, transitant entre la versemblança i la fantasia. La línia que les separa és pràcticament inexistent. Sobreviu deambulant per Girona i Barcelona, que es converteixen en dos personatges més. A sobre només hi porta llibres, els quaderns del seu pare i les llibretes on queda reflectit tot allò que viu desesperadament, mentre transita pels dos costats del mirall. S’esborren els límits entre la vida i la mort, convertint-se en dues cares de la mateixa moneda. Com les que va heretar del seu pare Dionís.

Diu la llegenda que els homes de la família Martí estan castigats a viure dues vegades. Des que un d’ells va denunciar una dona per bruixeria. A canvi, va rebre sis monedes d’or, que van de generació en generació. Herència enverinada. No es poden gastar, per cap concepte. O s'obrirà la capsa dels trons. Al llarg del seu recorregut vital, els llibres són l’única vàlvula d’escapament d’en Salvador. Els llibres i aquest somiar despert, on coincideix amb un munt de personatges grotescos, com l’Alícia, la Nit o el Bafomet. De l’Alícia, el seu pare n’estava mortalment enamorat. Ho va deixar escrit a les seves llibretes, que inclouen un munt de fotografies reveladores. L'Alícia és una dona que pot passar de deessa a dimoni –com tot el seu seguici- en un tancar i obrir d’ulls. Bellesa i lletjor a parts iguals. Amor i odi. Tempus fugit.

Gerard Quintana té una imaginació desbordant. La qualitat de “L’home que va viure dues vegades” no m’ha sorprès. El seu debut literari, ”Entre el cel i la terra”, ja em va agradar molt. Igual que en el primer llibre, el cantant de Sopa de Cabra fa un munt de referències musicals i literàries. Queda clar que ha llegit moltíssim. El seu estil és àgil i visual. Ho explica tot en capítols curts, on sempre passen coses. Personatges torturats i amb dubtes que et roben el cor. L’acció passa entre els anys 1999 i 2026, amb un final força ric, des d’un punt de vista poètic. Salvant les distàncies, Quintana m’ha recordat els mons paral·lels que han fet mundialment famós al japonés Haruki Murakami. Com diu el cantant, “Qui és més real, Cervantes o el Quixot?” Just a la fusta. Amb ganes de llegir la seva tercera novel·la, que m’ha comentat que ja està escrivint.

“Es va despertar amb el record d’un somni absurd en què cadascuna de les seves passes alterava l’òrbita de la Terra fent-la apropar de forma impossible i perillosa a planetes massa llunyans per ser tan a frec. En el seu somni mirava d’arribar a la cala on havien desaparegut Maria i els nens. Els planetes gegantins tapaven el sol i tenyien el cel dels colors de les seves diferents atmosferes. La topada cromàtica produïa reflexos iridescents que dibuixaven formes impossibles i mai vistes, com si uns colossos universals estiguessin a punt d’escombrar el petit planeta. El so de la campaneta que empenyia la porta d’entrada de l’estamperia el va desvetllar quan feia un salt per esquivar els anells de Saturn, que estaven a punt de seccionar la costa”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de febrer 23, 2021

Els robots prefereixen el jazz (Ignasi Llorente)


"Potser caldrà assumir que la 'vida' i les relacions personals poden continuar després d'allò que, ara, anomenem 'mort'". És un dels missatges que ens deixa el llibre "Els robots prefereixen el jazz", d'Ignasi Llorente (Barcelona, 1973). Està publicat per Capital Books i té 165 pàgines. Surt a la venda el dia 3 de març. Ens parla d'un futur no gaire llunyà, datat l'any 2027. Cada capítol comença amb la definició d'una paraula relacionada amb la informàtica, que sovint acaba forma part del títol.

En Larry Stem i en Frank Soto són amics des de fa molts anys. Estan al capdavant d'una empresa tecnològica, puntera a escala mundial. Treballa en tot allò que té a veure amb la memòria i la conducta humana: algoritmes, òrgans biònics, hologrames... La filla d’en Larry, la Janis, porta un ull biònic des de fa anys. Diu que hi veu millor que amb el 'bo'. El que mai havien pensat els dos socis és que els seus avenços revolucionaris els aprofitarien ells mateixos... tan aviat. En Larry en primera persona; en Frank com a ‘instigador’. El primer d’ells té un accident al mar i queda en estat vegetatiu. Un any després, torna a la ‘vida’, amb un insòlit format digital. La dona d’en Larry, la Megan, accepta que l'exsoci del seu marit ho faci possible, després d’instal·lar el software adequat a l'ordinador central de casa seva.

Llorente fa una bona reflexió sobre les noves tecnologies i com aquestes podrien ajudar a afrontar les malalties i la mort. No tinc clar si una 'versió' similar a la d’en Larry satisfaria a massa gent... O potser només allargaria la seva tristor? Sempre he pensat que passar pàgina és estrictament necessari per tirar endavant. Des d’un punt de vista literari, la 'solució' és perfecte: genera moltes reaccions en els protagonistes i infinitat de preguntes entre els lectors. El tema dona per molt. La virtualitat i la mort després del decés físic també l'ha tractat, entre d'altres, Teresa Colom a ”Consciència” (2019), publicat per Empúries. “Els robots prefereixen el jazz” és un llibre àgil, entretingut i fàcil de llegir. Està narrat, de manera coral, per en Frank, la Megan, la Janis, la Susan -amiga i compnya de feina de la Megan- i pel mateix Larry.

"La meva mare odiava despertar-se cada matí. Precisament el que el meu pare, en Larry Stem, no podia fer. La sensació de solitud en allargar el braç cap a l'altre costat del llit i no trobar-hi el cos del seu company s'havia fet insuportable moltes vegades. Aquell era l'instant més amarg del dia. El coixí intacte i el llençol sense cap arruga eren una imatge que havia odiat comprovar invariablement tres-cents seixanta-quatre matins consecutius".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de febrer 22, 2021

El buen padre (Santiago Díaz)


Feia temps que no llegia una novel·la negra que creés tanta dependència. Parlo d’"El buen padre", del madrileny Santiago Díaz (1971). L'he començada i acabada el mateix dia. És impossible deixar-la. Està publicada per l'editorial Reservoir Books i té 412 pàgines. La seva principal protagonista és la inspectora d’homicidis Indira Ramos. Segons ha explicat l’autor, donarà continuïtat al personatge. De fet, ja li està escrivint una nova història. Se la mereix.

Indira Ramos t’enamora des del mateix moment que la coneixes. És una inspectora diferent, allunyada dels clixés habituals. No és addicte a l’alcohol, ni a les drogues ni al sexe. Tampoc ha perdut a cap familiar proper. La seva principal característica és que arrossega un greu trastorn obsessiu-compulsiu. Té fòbia als microbis i busca l’asèpsia per allò on passa. Li és impossible fer una vida més o menys normal. Malgrat tot, ho intenta. El seu equip el completen els subinspectors Iván Moreno i Maria Ortega i l’oficial Óscar Jimeno. Tots quatre hauran de treballar de valent, i a contrarellotge, per intentar alliberar a tres persones segrestades i amb data de mort fixada d’antuvi: l’advocat Juan Carlos Solozábal, la jutge Almudena García i l’estudiant de comunicació -i alguna cosa més- Noelia Sampedro.

Díaz ens regala una novel·la molt intel·ligent, sense trampes ni girs innecessaris per intentar enganyar al lector. Va directe al gra. La trama principal gira al voltant de l’arquitecta Andrea Montero. La troben assassinada a casa seva, amb un munt de ganivetades al cos. A l’habitació del costat hi ha el seu marit, Gonzalo Fonseca, desorientat, ple de sang i amb l'arma homicida a la mà. Un any després d’entrar a presó -ningú va dubtar  que era culpable- el seu pare s’entrega a la policia. Està darrere dels segrestos. Vol que Indira Ramos –només se’n refia d’ella- reobri el cas i trobi qui va matar realment a la seva nora. Cada setmana que passi sense obtenir resultats, morirà una de les persones que té tancades, en llocs diferents. Està convençut que algú les va subornar per fer mal al seu fill. Les vides de l’advocat, la jutge i l’estudiant es converteixen en les tres trames paral·leles, a quina més interessant.

A “El buen padre” hi ha menys violència explícita que als llibres de Carmen Mola, amb qui s'ha comparat a Díaz. Menys sang i fetge, però igual d’inquietants i demolidors. Per cert, la misteriosa escriptora madrilenya (que firma amb pseudònim) diu a la portada del llibre que "se salta todos los límites morales. Adictiva". Thriller, drama carcerari i enrenous judicials; tot en un. En definitiva, aire nou per l’actual novel·la negra espanyola, que passa per un molt bon moment. Amb ganes de tornar a gaudir de les aventures de la Indira Ramos, un personatge que evoluciona per moments. D'aquí a  poc temps espero poder llegir l’opera prima d’aquest autor, “Talión” (2018).

“Ramón Fonseca aguarda en la sala de interrogatorios de la comisaría a la que le han trasladado tras confesar que él es el secuestrador que están buscando. El comisario se acerca a a hablar con los dos policías que lo observan a través del espejo de la sala contigua. Sobre la mesa están las tres fotografías que el anciano aportó como prueba de su delito.
-¿Son ellos? –pregunta el comisario señalando las fotos.
-Sí, señor –responde el mayor de los agentes-. La madre de la chica y el exmarido de la jueza lo han confirmado. De quién todavía no sabemos nada es del abogado, pero todo parece indicar que se trata de él”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de febrer 17, 2021

El Barça davant la crisi del segle (Roger Vinton)


“El Barça ha de ser un producte del món sencer, però sense perdre el seu origen català”. Aquesta és una de les conclusions de Roger Vinton, autor d’”El Barça davant la crisi del segle”. El llibre és petit de mida -només 97 pàgines- però gran en informació. Està publicat per l’editorial Destino, amb pròleg de David Carabén, cantant de Mishima. El nom amb què firma l’autor, el mateix de “La gran teranyina”, és un pseudònim. Vol mantenir-se en l’anonimat fins que sigui possible.

Segons Vinton, una gestió temerària de les últimes juntes directives ha deixat les finances del Barça en una situació comatosa, molt a prop de la ruïna total. Explica que des de l’arribada de Sandro Rosell a la presidència, va començar el procés d’intentar esborrar qualsevol rastre del passat. En l’actualitat, economia enfonsada, el primer equip perdut en una forta crisi de joc i de resultats i el planter devastat. I a partir d’ara, què? Creu que els principals objectius han de ser quatre: evitar la transformació en societat anònima esportiva, recuperar l’estil de joc que ha fet gran el club, millorar els resultats de La Masia i incidir encara més en la naturalesa poliesportiva de l’entitat. L’autor considera que, al començament, com pitjor va l’equip, més tranquil treballa el directiu. La desafecció dels socis juga a favor dels que manen.

Entre altres coses, “El Barça davant la crisi del segle” també ens parla del paper de l’oposició –que només es mobilitza quan hi ha eleccions- i dels mitjans de comunicació, que majoritàriament eviten l’enfrontament amb el poder establert. El sistema electoral, la falsa oposició entre el Futbol Club Barcelona i el Reial Madrid i l’evolució històrica del club, que quasi sempre ha apostat per la catalanitat, completen aquest compendi que tampoc no s’oblida del 'nunyisme'. Informació interessant, reposada i analítica que arriba just el mes abans de les eleccions a la presidència, amb Joan Laporta, Víctor Font i Toni Freixa amb l’objectiu d’arribar al poder per intentar aturar una hemorràgia que sembla no tenir fi. El 7 de març sortirem de dubtes.

“El club blaugrana ha arribat exhaust a l’era de la pandèmia, víctima d’una dècada amb una gestió que ha passat de ser deficient a temerària, i que ha tingut un epíleg aquests darrers cinc anys que es pot qualificar de delirant sense por de ser titllat d’exagerat. La gestió badada en el ressentiment, però alhora recolzada en la inèrcia de l’herència rebuda, no ha resultat un bon camí –com era de preveure- i l’entitat blaugrana s’ha anat atansant al caire del precipici davant de la passivitat dels seus stakeholders habituals (premsa, oposició i massa social en general), i amb l’única contestació d’alguns observadors independents que sovint han estat etiquetats de malastrucs i que amb prou feines han tingut veu en un grapat de mitjans poc rellevants”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de febrer 16, 2021

Pandora (Henry James)


No són de la mateixa classe social. Ni del mateix continent. Procedeixen de mons dispars, però s’acaben coneixent. Ell és l’Otto Vogelstein, un jove comte alemany que viatja a Nova York per fer carrera de diplomàtic. Ella és la Pandora Day, una jove nord-americana de poble, sense massa fortuna. Són els protagonistes de “Pandora”, de Henry James (Nova York, 1843 – Londres, 1916). El llibre està traduït al català per Xavier Pàmies i publicat per Viena Edicions. És el 'Petit Plaer' número 16.

L’Otto i la Pandora coincideixen en un transatlàntic, quasi per casualitat. Una passatgera aconsella al comte que no s’hi acosti massa. Hi té més a perdre que guanyar. Millor que no s’hi encaterini. Aquestes joves nord-americanes només tenen un objectiu: casar-se aviat! Ell viatja sol. Ella amb els seus pares, un germà i una germana. Tornen de viatjar per Europa, amb destí a la seva Utica natal, ciutat i seu del Comtat d’Oneida, a Nova York. Segur que han hagut de fer esforços importants per poder pagar-ho tot. Ara se’ls veu força necessitats. Quan s’acomiaden, després de parlar un parell de dies, de coses més aviat banals, pensen que no es veuran mai més. Amistats diferents. Projectes diferents. Vides que s’assemblen en poc o res. I és una llàstima, perquè l’Otto ha quedat corprès per la gràcia desimbolta de la Pandora.

Potser el jove comte va infravalorar a la jove, amb qui es retroba a Washington, en una festa de l’alta societat, amb el president del país inclòs. Tothom la troba encantadora. Diuen d’ella que representa un nou prototip de dona, que sap obrir-se camí tota sola, sense tenir necessàriament un home al seu costat. L’Otto pregunta i repregunta a l’amfitriona de la festa, perquè no acaba de quedar-li clar quines característiques representa que té aquest ‘nou model de dona’ de qui parla tothom. I si ara és la Pandora qui no vol saber res d'ell? Com s’ho ha fet per arribar tan lluny des de tan avall? L’Otto no pot deixar de pensar en ella i estudia com apropar-s’hi sense fer més soroll del necessari. Això de la diferència de classe potser no té tanta importància com creia... “Pandora” és un llibre elegant, molt ben escrit i amb detalls que et roben més d’un somriure. Es llegeix d'una tirada.

“Va abandonar la casa sabent-ho tot de la noia que s’havia obert camí a la vida tota sola, i en aquell retrat hi havia una cosa que el colpia poderosament. Una noia així només podia existir als Estats Units; l’estil de vida americà li havia aplanat el camí. No era una persona dissipada, emancipada, ordinària ni escandalosa, i no tenia fusta de vividora, o almenys per necessitat. Senzillament, tenia popularitat, una popularitat de mèrit exclusivament personal. No havia nascut amb un pa sota l’aixella, sinó que havia anat amassant-lo amb el seu propi esforç”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de febrer 15, 2021

Luz de febrero (Elizabeth Strout)


Cada persona és un món. I, explicant-los, la nord-americana Elizabeth Strout (Portland, Maine, 1956) és una de les millors. El seu últim llibre, ple de ‘mons particulars’, és “Luz de Febrero”. Està traduït al castellà per Juanjo Estella, té 361 pàgines i acaba de publicar-lo Duomo Ediciones. D’ella ja havia llegit ”Me llamo Lucy Barton” i ”Todo es posible”. Amb “Olive Kitteridge” va guanyar el Premi Pullitzer d’Obres de Ficció, l’any 2009. Se'n va fer una minisèrie.

En aquesta novel·la, Strout recupera el personatge de l’Olive, una mestra jubilada que viu a Crosby, petit poble de la costa de Maine. Allà sembla que mai no hi passin coses interessants, però n’hi ha per donar i per vendre. Quan comença el llibre, la dona té 70 anys i està a punt de casar-se amb en Jack Kennison, antic professor de la universitat de Harward. És  vidu, com ella. La dona té un caràcter molt fort; i sempre diu les coses pel seu nom, sense preocupar-se massa per les possibles conseqüències. La relació que manté amb el seu fill, en Christopher, és poc fluïda. En Jack tampoc s’entén amb la seva filla, a qui no ha perdonat que sigui lesbiana. El matrimoni amb la seva primera dona va estar ple d’infidelitats, per les dues parts. Potser tot podria haver estat d’una altra manera...

Aquest llibre ens parla d’amor i de pèrdua. D’enyorança i de segones oportunitats, ja a la vellesa. D’intentar ser feliç -amb poques coses- quan s’afronta el tram final de la vida; quan es comença a veure venir la mort. La parca no perdona. Sense tenir res a veure, m’ha fet pensar en ”Nosaltres en la nit”, de Kent Haruf. Strout ens regala tretze històries independents, amb l’Olive com a vincle d’unió. Per les pàgines del llibre, passen, entre d'altres, la Kayley Callaghan (una estudiant que neteja cases), la Suzanne (que acaba de perdre al seu pare en un incendi), la Cindy (malalta de càncer) i en Denny, que descobreix que una bona amiga es va suïcidar fa anys. Vides més o menys normals, explicades amb delicadesa i empatia. Un llibre elegant -en algunes fases un pèl cru- i molt ben escrit. Com saben els protagonistes, tots acabaran “a l’altra banda del pont”. Abans o després.

No en diu el nom, però Strout carrega unes quantes vegades contra Donald Trump, el president del cabell groc. Una de les cuidadores de l'Olive porta una enganxina amb la cara del ja expresident darrere del cotxe que fa servir per anar amunt i avall. L'autora deixa clar que n'està totalment en contra. Els republicans no li fan gens de gràcia.

“Olive no soportaba a la gente que llegaba tarde. Poco después de la hora de comer, le habían dicho, y ella lo había preparado todo: la mantequilla de cacahuete y la mermelada para los dos niños mayores, los sándwiches de atún para su hijo y para su mujer, Ann. Y para los pequeños, ni idea. No creía que el bebé comiera nada solido, porque tenía solo seis semanas. El pequeño Henry ya había cumplido los dos años, pero ¿qué comen los niños de dos años? Olive no se acordaba de lo que comía Christopher a esa edad. Entró en el salón y lo miró todo a través de los ojos de su hijo: se daría cuenta cuando pusiera un pie allí. Sonó el teléfono y Olive se fue deprisa a la cocina para responder”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de febrer 11, 2021

Los privilegios del ángel (Dolores Redondo)


“Los privilegios del ángel” és la primera novel·la de Dolores Redondo (Sant Sebastià, 1969). Es va publicar l’any 2009, en una editorial petita, i va passar força desapercebu-da. Aprofitant l’èxit assolit amb les cinc que ha escrit després –amb la trilogia del riu Batzan al capdavant- ara s’ha tornat a reeditar. Ja ha entrat a la llista de les més venudes. En català se n’ha encarregat La Butxaca i en castellà Booket. Són 298 pàgines plenes de dolor i de traumes.

Avís per navegants: no té res a veure amb les seves anteriors novel·les, tot i el magnífic gir que ens regala en la part final. En el pròleg, Redondo ens explica que va voler escriure i experimentar sobre el dol i totes les seves fases: negació, ira, pena, depressió i acceptació. És un llibre molt dur. En alguns moments, diria que fins i tot desagradable. Retrata la vida d’una dona que va cap a la deriva, amb terribles conseqüències. Per ella, i per tots els qui l’envolten, començant per la seva abnegada mare. L’acció es reparteix entre Pasajes (Pasaia, en català) -petit municipi mariner de Guipúscoa- i la ciutat de Sant Sebastià. Molls de pesca, estibadors, humitat, saladura i dues amigues inseparables, a mitjans dels anys setanta.

La Pakutxa i la Celeste tenen quatre anys i són inseparables. Fins que un dia, de manera inesperada, una es posa malalta i mor en poc més de tres mesos. L’altra, tot i que és molt petita, queda traumatitzada de per vida. Li és impossible assumir la pèrdua de la seva amiga i es converteix en una suïcida en potència. El llibre comença amb la Celeste, molts anys després, intentant tallar-se les venes, instal·lada en una pensió de mala mort. L’aparició de l’Encarna, que acaba convertint-se en el més proper a una nova amiga, pot marcar un abans i un després en la tràgica existència de la protagonista, narrada per ella mateixa. Estem davant d’un llibre fosc, amb una atmosfera molt carregada i un ‘àngel’ que manté una dura lluita interior, amb moltes preguntes i poques o cap resposta.

“Apenas recuerdo el tiempo en que despertar era volver a la vida tras una pequeña muerte, un lapso suspendido, húmedo y uterino del que jamás me quedaban recuerdos. Desperté deshauciada del sueño con la certeza de que no obtendría allí el descanso que anhelaba, que no podría ya regresar a aquel pasaje desolador donde acudía en mis vigilias, porque nunca volvería a dormir.
Sentí el cuerpo sudado del que dormía a mi lado ajeno a mi maldición. Hice un par de intentos infructuosos por recordar su nombre, y en justa venganza por la ignorancia inconsciente en la que dormía, me fue imposible”.


"La cara nord del cor"
"Todo esto te daré"
"Ofrenda a la tormenta"
"Legado en los huesos"
"El guardià invisible"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de febrer 09, 2021

El pes de la memòria (Xavier Moya)


A mitjans dels anys noranta, els gallecs de Siniestro Total cantaven que “Solo los estúpidos tienen la conciencia tranquila”. Si fem cas de la lletra de la cançó, a “El pes de la rmemòria”, del periodista i escriptor Xavier Moya (Badalona, 1956), d’estúpids n’hi ha ben pocs. La majoria dels seus protagonistes arrosseguen el llast d’un passat complicat i se’ls menja la culpa. El llibre està publicat per l’editorial Columna i té 302 pàgines. Grata sorpresa. Intentaré seguir a l'autor.

Any 1999. Barcelona. Un escriptor que es diu Goyo, casat i amb dos fills, treballa en un nou llibre, basat en la seva família. Té la intenció d’explicar la història del pare, l’Anton Mora, amb un fosc passat de contrabandista. Ells dos mai s’han portat massa bé. Malgrat tot, quan la Lara deixa en Goyo de manera inesperada, decideixen viatjar plegats cap a França. L’Anton, sorrut i poc tractable, condueix un atrotinat Mitsubishi pick-up del 83. Van a la recerca d’en Tomàs Mora, germà de l’Anton. Va marxar un dia de Nadal de fa 37 anys a Saint-Malo, a la regió de Bretanya, i, des de llavors, no ha volgut saber res més de ningú. Potser ha arribat el moment d’intentar cicatritzar velles ferides. Com a mínim aquesta és la intenció del Goyo, que vol fer de mitjancer entre els dos germans.

Diria que s’intueix, però no és fins ben bé al final que descobrim què va passar entre en Tomàs i l’Anton. Aquest últim es va fer a ell mateix, des del no-res. Era el cap dels contrabandistes, qui tenia els contactes importants i donava les ordres. Dedicació plena a la feina i escàs temps pels seus. El grup el completaven en Tomàs, l’Eusebi i en Sixte. El desacord entre germans va començar amb un malentès ‘laboral’? O potser hi havia alguna cosa més? Sigui com sigui, l’incident de la Vall dels Voltors va marcar un abans i un després en les seves vides. “El pes de la memòria” és un llibre que ens parla de culpa, d’infidelitats, de subsistència, de problemes entre pares i fills, d’amors fugaços i de moltes altres coses. El narrador és en Goyo, que faria el que fos necessari per no semblar-se al seu pare. Bon viatge físic i emocional.

“El pare continua amb el seu posat taciturn habitual i amb la boca tancada, no fos cas que li entrés una mosca. Jo m’entretinc a comptar els pals elèctrics que ens anem creuant al camí. A pocs quilòmetres de Rennes ens aturem en un bar de carretera a comprar begudes i a estierar les cames una estona. Mentre el pare va al lavabo, compro un parell de llaunes de cervesa, una ampolla d’aigua i un paquet de galetes, i l’espero a fora fumant, o volent fumar, perquè no hi ha manera de fer anar l’encenedor. Quan estic a punt d’entre a dintre a demanar poc, apareix el pare i m’ofereix una capseta de llumins de propaganda de l’hotel de la Domaine.
-Però si tu no fumes... –faig.
-Però tu sí. Té, queda-te’n un parell!”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy