El olor del miedo (Manuel Ríos San Martín)

L’Elena és una jove i entregada veterinària que treballa al zoològic de València. Fa la sensació que els animals li interessen fins i tot més que les persones. Faria qualsevol cosa per a ells. El dia que un tirador abat la Blanca, l’elefanta albina del parc, entra en estat de xoc. Veure el cos sense vida del paquiderm li desperta un odi inusitat. L'Elena és la protagonista d’”El olor del miedo”, de Manuel Ríos San Martín (1965). Té 550 pàgines i l’ha publicat Planeta. 

L’encarregat de trobar al culpable i portar el cas a bon port és en JP, un veterà de la UDEV, la Unitat de Delinqüència Especialitzada i Violenta de la Policia Nacional. És fan incondicional dels Rolling Stones i no passa pel seu millor moment. Sort en té de l’amor total de la seva neta, la petita Coral. La parella de feina d'en JP és la Violeta, una jove inspectora, acabada de sortir de l’acadèmia. Inexperta, però molt intuïtiva. Ell l’anomena “pepinillo”, un sobrenom habitual pels que fa poc temps que són en el cos. El cas de la mort de l’elefanta és tendència a les xarxes socials. No es pot parlar d’assassinat perquè, segons el Codi Penal, només s’assassinen a les persones, mai als animals.

D’inici, el cas pot semblar senzill, però es complica a cada hora que passa. L’Elena està convençuda que el responsable de la mort de la Blanca és l’Adolfo, un dels vigilants del parc. També l’acusa de sabotatges anteriors. Però la situació és més complexa, amb un munt d’interessos ocults. Queda clar que no hi ha animal més perillós que el ser humà. “El olor del miedo” és un llibre àgil, ben estructurat i

amb uns personatges que t’atrapen ja de sortida. En JP, el policia rocker, m’ha caigut especialment simpàtic. L’autor aconsegueix que l'emoció es mantingui fins a l’última pàgina, amb un parell de girs tan efectius com inesperats. Tot salpebrat amb triangle amorós potent, el que formen l'Elena, la Cristina -que és la seva parella- i en Sidy, l'amant i company de feina.

"JP ya no aguantaba toda la noche sin levantarse para ir al baño. Cosas de la edad. Rosa insistía en que tenía que vigilarse la próstata, pero un viejo roquero no hace según qué concesiones, así que iban pasando los meses y cada cita que ella le pedía en el especialista, él la anulaba. En esa ocasión. además de tener ganes de mear, se había desvelado, por lo que cogió el móvil y se sentó en la taza en silencio para no despertar a su mujer. Vio que tenía un wasap de Violeta de las 23:30. Se desperezó y abrió la aplicación para leerlo:

Ha aparecido un mensaje amenazador en redes sociales: "No pararemos hasta que se cierre el zoológico"".

@Jordi_Sanuy

El digestiu de la veritat (David Balaguer)

De vegades, la solitud pot ser adorable. No sempre, està clar. Amb ella s’improvisa. T’hi pots passar hores i hores, al seu costat, assegut al sofà de casa. Aquest estat és un dels catorze protagonistes del llibre de relats “El digestiu de la veritat”, de David Balaguer (Barcelona, 1976). Té 172 pàgines i l'ha publicat La Magrana. L’autor transforma aquests estats o obsessions vitals en persones i hi interactua sense complexos.

Tot està explicat d'una manera personal i amb grans dosis d'un humor fosc (per no dir negre), que sovint desemboca en situacions absurdes. Quan el narrador parla amb la joventut, per exemple, li recrimina que no li doni treves, que l'abandoni i l'acabi menyspreant. Hi parla de tu a tu, com si fos una dona. A la felicitat li retreu que li sigui esquiva quan més la necessita, i a l'ejaculació que sigui tan difícil compartir-la. Entre ells dos, quan estan sols, s'entenen a la perfecció. Bona oda a l'onanisme. El pas del temps, la nostàlgia i la volatilitat de les coses apareixen sovint en aquests contes curts àcids i plurals. Balaguer diu que “els anys són velocistes jamaicans”. Aquesta una de les moltes referències esportives que inclou el llibre, que passa molt bé.

Les pors, les cavil·lacions, la fal·lera pels números i les estadístiques i altres deliris del narrador esquitxen totes les històries, algunes amb finals sorprenents. Sovint he sentit a dir que començar un conte és més fàcil que acabar-lo, que és on hi ha la verdadera complexitat. M’ha cridat l'atenció “La farsa”, en què una família competeix per veure quin dels seus membres dorm menys. Amb jutges i tot. Final sublim. També soc fan de l”’intuïtòmetre”, l'aparell que implanten al cap d’un home per intentar que no s’equivoqui a l'hora de prendre decisions importants. Hilarant la relació amb el doctor Solbakken. Per cert, Balaguer, habitual dels mitjans de comunicació, cita a dos companys de professió, Jordi Ramos, del Departament d’Esports de TV3 , i Xavier Grasset, l’alma mater del Més 324.  

"Quan anàvem al parc la mare sempre estava atenta a l’eventual aparició d’un pederasta que em pogués espatllar l’existència. La seva desconfiança malaltissa, concentrada principalment en el gènere masculí, s’activa quan algun home de més de cinquanta anys amb ulleres de pasta de vidres gruixuts, cabells greixosos pentinats amb la clenxa al costat, camisa de quadres de franel·la i jersei de cremallera cordat fins a la meitat gosava internar-se en un radi inferior als quinze metres de la meva posició. 

La confecció de clixés marmoris era una distracció en la qual la mare invertia moltes hores. Després, els exposava i puc certificar que la seva obra causava incredulitat i una gran controvèrsia. L’obsessió de la mare pels pederastes va fer que no reparés en la possibilitat que fossis tu qui vingués a molestar-me”. 

@Jordi_sanuy

Veus de paper (Carlota Benet)

Si partim de la premissa que només es viu una vegada, és millor viure la vida com volem i no com alguns intenten organitzar-nos-la. La Sina, protagonista de "Veus de paper", viu la vida que ha ideat per a ella el seu pare i li costa molt sortir-se del guió marcat. Cuidar-lo a ell, treballar a la llibreria familiar, les classes del seu programa de doctorat i poc més. Va vestida d''abans' i no es preocupa massa de la seva imatge exterior.

En aquest llibre, Carlota Benet (Barcelona, 1981) ens parla de la importància de decidir per nosaltres mateixos i, sobretot, de saber perdonar. Té 238 pàgines i l'ha publicat Columna. Les coses no són sempre com semblen i escollir la millor opció és complicat. El pas del temps tampoc no ajuda quan s'ha de jutjar una decisió presa en el passat. Més enllà del seu pare i de la Lluïsa, la seva única amiga, la Sina no té amb qui parlar. Potser és per això que se li apareixen les heroïnes dels seus llibres preferits, com la Teresa Valldaura (de "Mirall trencat"), la Wendy ("Peter Pan"), la Marquesa de Merteuil ("Les amistats perilloses") o la Rosalía Pipaón ("La de Bringas"). N'hi ha moltes més... Totes elles intenten donar-li consells i acompanyar-la cap a un futur més obert i millor.

La Sina sempre ha trobat a faltar un referent femení; i, com que no el té, n''inventa' uns quants. La seva mare va marxar poc després que naixés ella i ha crescut i ha viscut pel seu pare. Després d'anys i panys envoltada de ficció, potser ha arribat el moment que obri portes i finestres, airegi la seva vida i confiï una mica més en tot allò que ve de l'exterior. Queda clar que els llibres són màgia pura i ens ensenyen altres vides i maneres de pensar. Però compte, s'ha de trobar l'equilibri entre aquest 'món paral·lel' i el real, el de cada dia, que també cal gaudir al màxim, sempre que sigui possible. "Veus de paper" és sobri, elegant i amb un personatge central, la Sina, de qui t'enamores des de la primera pàgina. Bon homenatge a la literatura, al feminisme i a la llibertat. Molt emotiu.

"Allà hi vivia amb la seva filla Sina (de Carmesina, com la de Tirant lo Blanc), que havia tingut de gran, als quaranta-sis anys, amb una noieta d’aire hippy (malgrat la moda minimalista que l’any 1995 imperava entre el jovent), bonica com la Venus de Botticelli i a qui havia estimat bojament. Explicava que un dia havia aparegut a la botiga, desvalguda, víctima de males influències, del consum de marihuana i d’uns pares que no la comprenien, que ell l’havia ajudat i que durant algun temps havien estat feliços. Al cap de poc de donar a llum, però, va desaparèixer tan de sobte com havia arribat, per anar a parar, s’imaginava ell, a alguna platja de Tailàndia o a un asram de l’Índia".

@Jordi_Sanuy

instagram.com/jordi_sanuy_llibres

Los inocentes (María Oruña)

L'escriptora gallega María Oruña (Vigo, 1976) se supera en cada llibre que escriu. L'últim és "Los inocentes", que forma part de l'univers del "Puerto Escondido". Surt a la venda avui dimecres. Torna la tinent Valentina Redondo, que està a punt de casar-se amb la seva parella, el professor escocès Oliver Gordon. Només queden un parell de setmanes. És la primera vegada que l'autora s'endinsa en un crim massiu i se'n surt de meravella. La novel·la té 461 pàgines i l'ha publicat Ediciones Destino. 

Una gran part de l'acció passa al balneari càntabre de Puente Viesgo, en el seu Temple de l'Aigua, per ser més concrets. Un atemptat amb arma química genera el caos en un grup d'empresaris que l'havia tancat en exclusivitat, només per a ells, per un parell d'hores. La Valentina i el seu equip s'hauran d'esforçar al màxim per trobar els culpables. L'executor i, sobretot, el cervell que ho ha organitzat tot. S'intueix com un home hàbil, cruel i sense compassió. La tinent haurà de col·laborar amb l'exèrcit i amb un equip de l'UCO (la Unitat Central Operativa), que són qui es posen al capdavant de les operacions des d'un primer moment. Un cop més, la intuïció de la tinent serà determinant perquè tot arribi a bon port.

Oruña manté l'emoció fins a l'última pàgina. Ens va donant pistes a poc a poc, descartant sospitosos i sortint-ne de nous. I ho fa sense trampes ni girs inncessaris. Tant la Valentina com l'Oliver, que està preparant els casaments amb el seu amic Michael Blake, són personatges que cauen bé, i que tenen la seva importància en la història. S'han de casar a Cantàbria i també a Escòcia. De l'equip de policies em quedo amb el subtinent Sabadelle, que protagonitza unes quantes situacions divertides. Al llarg de la història, l'autora fa referències a alguns dels seus llibres anteriors, convertint-ho tot en un producte global. Compte, les sospites aviat cauran sobre un vell 'conegut'... Ritme, animació màxima i paisatges idíl·lics. Què més es pot demanar? El perill és un batec que mai no s'extingeix.

Al començament de cada capítol s'inclou una cita breu d'autors com Agatha Christie, Alejando Dumas o Fiódor Dostoievski. "Crim i càstig", per cert, és la 'bíblia' on es veu emmirallat un dels protagonistes del costat fosc. De la María Oruña ja havia llegit i comentat "El camino del fuego", "Lo que la marea esconde" i "El bosque de los cuatro vientos". 

"Mil metros cuadrados y una enorme piscina a treinta y dos grados centígrados con cascadas, cuellos de cisne, burbujeantes camas de agua y varios jacuzzis. Sin duda, la elegancia de las instalaciones y el apacible paisaje que se aprecia desde sus ventanales hacen del Templo del Agua un agradable y lujoso paraíso. Sin embargo, una dramática turbación parece crecer en su interior. Un crimen, brutal y despiadado, acaba de ejecutarse. Su efecto se desparrama por la instalación como si se tratase de una incontenible cascada llena de veneno. El impío delito va a ser descubierto muy pronto. ¿Quién podría imaginar una forma tan terrible de despreciar la vida?"

@Jordi_Sanuy

Les urpes de l'àguila (Karin Smirnoff)

"Lisbeth Salander i Mikael Blomkvist ja són història". Ho escrivia jo mateix després de llegir "La noia que va viure dues vegades", el sisè i -en teoria- últim volum de la nissaga "Millennium", ideada per Stieg Larsson (1954-2004). Amb el duel final entre la Lisbeth i la seva germana bessona Camila quedava tot resolt. Força ben resolt. Però, quatre anys després, la hacker ha tornat de nou, ara de la mà de Karin Smirnoff (1965). El llibre es titula "Les urpes de l'àguila". No me l'esperava.

L'univers Larsson és molt ampli i té possibilitats il·limitades. L'escriptor suec, mort a cinquanta anys, va crear uns personatges potents i unes històries fosques, retorçades i addictives des de la primera pàgina. Impossible deixar-les de banda. Només va tenir temps d'escriure "Els homes que no estimaven a les dones" (2006), "La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina" (2007) i "La reina al palau dels corrents d’aire" (2007). Tres novel·les negres espectaculars. Vuit anys després de quedar orfes, David Lagercrantz (1962) va adoptar a la Lisbeth i en Mikael i va publicar "El que no et mata et fa més fort" (2015), "L'home que perseguia la seva ombra" (2017) i l'esmentat "La noia que va viure dues vegades" (2019). Mai no va assolir la prestància de Larsson, però se'n va sortir força bé.

El llibre d'Smirnoff està al nivell dels tres de Lagercrantz. Per mantenir el lligam amb la sèrie, fan sortir del no-res a una neboda de la Lisbeth, que es diu Svala i és llesta com una fura. De fet, s'assembla força a la seva tieta. Té 13 anys i és filla d'en Ronald Niederman, el terrible germanastre de la hacker. La nena tampoc sent el dolor, com li passava al seu pare. Necessita algú que es faci càrrec d'ella i els serveis socials pensen en la Salander, que continua amb la seva vida grisa i apartada de tot i tothom. Bon personatge. Va a buscar-la al nord de Suècia, curiosament, a la mateixa localitat on es casa la filla d'en Blomkvist. Quin país més petit! Ara el periodista té molt de temps. Millennium ja no existeix com a revista. S'ha transformat en un pòdcast. I ell n'ha quedat al marge...

CORRUPCIÓ DISFRESSADA D'ECOLOGISME

A "Les urpes de l'àguila" hi trobem terrorisme, diners fàcils, xarxes de corrupció disfressades d'ecologistes, l'ascens imparable de l'ultradreta, segrestos, assassinats i la Lisbeth i en Mikael fent de les seves, com sempre. Enmig de tot això, una poderosa multinacional vol fer un parc eòlic a les terres pràcticament deshabitades i riques en recursos naturals de la zona. A qualsevol preu. El llibre té 585 pàgines, està traduït al català per Jordi Boixadós i l'ha publicat Columna. Pels incondicionals de la sèrie. Per cert, en la pàgina 237, un dels protagonistes va a la biblioteca i agafa "Demòcrates de Suècia, el moviment nacional", de Stieg Larsson i Mikael Ekman. Bon homenatge.

"La Lisbeth observa com l'Slava mira la Mei. De sobte, la nena deixa de fer la cara seriosa que feia i obre un somriure que la transforma en una persona única, és a dir, que ja no és una còpia de la Camila. Una persona que segurament no es comptarà mai entre els mortals normals i corrents però, i aquesta és la esperança, tampoc entre els nens malaurats de la societat. La Lisbeth no n'està segura. Camina pel fil d'una navalla, i ella mateixa també. Quan la vida és una qüestió de vida o mort no hi ha marxa enrere, ho sap prou bé ella mateixa".

@Jordi_Sanuy

Ferides (Sílvia Cantos)

"Tots arrosseguem ferides, unes de ben visibles a la pell i altres d'ocultes en el més profund de l'ànima". Ho saben perfectament els cinc protagonistes principals de "Ferides", la segona novel·la de Sílvia Cantos (Argentona, 1980). És curta, 172 pàgines, i l'ha publicada Columna. Tots cinc pateixen molt, però intenten mirar cap al futur amb optimisme. Tenen força de voluntat i persones en qui recolzar-se. 

En Fabio va perdre la mare quan era un nen i l’han pujat els seus tiets. El van treure de la seva Lisboa natal per portar-lo a Barcelona, que és on viuen ells. La Martina es nega a sortir de casa després de tenir un ensurt considerable. En un tancar i obrir d’ulls les seves boniques rialles es transformen en plors i es bloqueja. Un sotrac inesperat la deixa en fora de joc. Haurà de treballar de valent per tornar a entrar al camp i continuar jugant el partit. L’Ignasi i la Paula no passen pel seu millor moment, però fan equip per superar un revés inesperat, en forma de malaltia cruel. Si tot surt bé, potser demanaran un canvi de 'club'. L'alineació la completa la Júlia, que s’escalfa a la banda, esperant la seva oportunitat.

“Ferides” és un llibre que es llegeix molt bé, pràcticament d’una tirada. Té bon ritme, uns personatges que et cauen simpàtics des d’un primer moment i un enfocament positiu, tot i que són molts els problemes que han d’anar esquivant. Això sí, a poc a poc i intentant no perdre el cap en els moments difícils. L’autora incideix en alguns temes que ja va tractar a la seva primera novel·la, "Ulls de nit": l’amistat a cor què vols, l’amor total i el sexe apassionat, bàsic en una bona relació de parella. La major part de la història passa a Barcelona, on viuen els protagonistes. Cantos, apassionada de la lectura, ens deixa dues referències poètiques, les de Salvador Riera Solsona i el portuguès Fernando Pessoa.

"La massa de cossos es movia al ritme de la música, que retronava amb els decibels emergents dels immensos altaveus situats estratègicament a tota la discoteca. La cadència passava de la rauxa festiva a la sensualitat més eròtica amb pocs compassos, i amb la mateixa velocitat els moviments canviaven dels salts i les rialles grupals a un sinuós vaivé dels malucs que apropava els cossos i donava inici al joc de mirades que s’establia al llarg de la pista, en una autèntica declaració d’intencions. Escots perlats de suor, rostres seductors, ulls afamats carregats de promeses, la insolència dels vint anys en la màxima esplendor".

@Jordi_Sanuy

Diré que m'ho inventat (Marta Marín-Domine)

No sé si la Marina (al començament de la història només M) estava preparada per dur una filla al món. De fet, abans de ser mare, avorta un munt de cops; voluntàriament. Viatges d'anada i tornada a París. A "Diré que m'ho he inventat", Marta Marín-Dòmine (Barcelona, 1959) escriu de manera contundent sobre les difícils relacions mare-filla. La seva no va ser gens exemplar. El llibre té 184 pàgines, és el Premi BBVA Sant Joan 2023 i l'ha publicat Edicions 62. 

La mare ja fa anys que és morta, i la filla torna al pis on van viure juntes a Barcelona. Ha arribat el moment de fer balanç i d'intentar esbrinar (si és possible) què va fallar entre elles. La Martina, filla d'immigrants francesos, sempre va anar a la seva. Corrien els anys cinquanta i volia ser actriu de cinema. Era vital i depressiva alhora. Seductora i cruel. Solitària i lluminosa. Massa independent per tenir una nena a càrrec seu. Quasi sempre li feia nosa. I comet errades. Moltes. La narradora es pregunta per què escriu sobre la seva mare si el que realment vol és oblidar-la. Com més abans millor. Però no pot. El què busca és alliberar-se, deixar llast, que entre l'aire i tot respiri. Fer les paus, encara que sigui tard. Negre sobre blanc.

Parlar o escriure obertament de la mala relació que tens (o has tingut) amb la teva mare suposo que no és normatiu ni habitual. Arribat el cas, però, sempre pots dir que t'ho has inventat, com s'assenyala en el títol. La línia que separa la realitat de la ficció sempre ha estat molt fina, per no dir que inexistent, com també sap Delphine de Vigan. Imprescindible "Res no s'oposa a la nit". Al Premi BBVA, punyent i directe, l'autora també ens parla de la mort, que diu que no forma part del transcurs de la vida. Éncara més, es tracta del seu contrari radical. La vida vol viure, no contempla morir, puntualitza. De Martín-Dòmine, que sempre té coses interessants per explicar, també he llegit i comentat "Fugir era el més ell que teníem". Esperant el proper títol seu. 

 "Va arribar un dia en què, volent salvar-se, la filla va aprendre a udolar. Per treure’s la por, i fins i tot, ves a saber, si per una mena d’instint que només en algunes ocasions s’activa, per indicar a algú compassiu que allà hi havia vida. Va ser en una d’aquelles nits que s’allargassaven que la nena va obrir la boca com un peix i va esperar fins que li va sortir el crit. Cada vegada que sentia aquells crits, la lleona s’aturava i es permetia un bri de commiseració per la nena. Però l’atac era indefectible. Després, sense cap remordiment, tornava a les seves tasques. No quedava mai cap rastre d’aquella violència".

@Jordi_Sanuy

Abans i després (Roser Caminals)

Dues bessones idèntiques, l'Helena i la Palmira, són les protagonistes d'"Abans i després", l'última novel·la de Roser Caminals (Barcelona, 1956). El llibre té 213 pàgines i l'ha publicat Edicions 62. Són filles de la Zulima i en Salvador, un pescador castigat per la beguda. La dona fregeix les quatre coses que el marit li porta a la barraca de la platja del Somorrostro, on hi han posat quatre taules. Les nenes ajuden a la seva manera.

L'Helena i la Palmira ho fan tot juntes. Semblen inseparables. Viuen l'una per l'altra i s'intercanvien els papers. Fins al punt d'arribar a sortir amb el mateix xicot sense que ell sabés que eren dues. Tot canvia el dia que un suposat caçador de talents els demana que el vagin a veure per fotografiar-les plegades. Després d'uns dies de dubtes, l'Helena hi va i ja mai més torna a ser la mateixa. La seva relació amb la Palmira, més tradicional, se'n veu ressentida i, per primer cop, comencen a caminar separades i a perdre el contacte. L'Helena vol ser una artista de cinema, però res surt com havia previst. La seva germana es casa, té un fill i, en certa manera, encara fa costat a la mare, cada cop més vella i desgastada. Amb el pare ja no s'hi pot comptar. L'alcohol no perdona.

El llibre parteix d'un crim verídic de la postguerra, que és el que marca l'abans i el després que dona lloc al títol. Ens porta des de la Barceloneta i el Poblenou fins a Estoril i a Lisboa. De l'ambient humil i més aviat tranquil de la família protagonista a la fastuositat i bogeria de les esmentades localitats portugueses, amb els seus casinos i la reialesa fent de les seves. Tot i estar separades, les bessones continuen lligades per un fil invisible que les avisa quan algun perill s'apropa. Encara que estiguin lluny. Vides contraposades. L'emancipació femenina de l'Helena, quasi per obligació; davant de la quotidianitat de la Palmira, amb un gran secret mutu per compartir. Novel·la amb tocs de thriller, àgil i amb un final totalment inesperat. Focs d'artifici.

"L’àvia de la Isabel era del Somorrostro. Un pescador de la Barceloneta la va treure de la barraca de fustes i sostre de llauna que compartia amb els pares i cinc germans. La idea del xeringuito havia estat d’ella. Amb el xanguet i alguna mare de lluç que portava el Salvador feia freginats per als obrers de la Maquinista i els saltataulells que empestaven la platja els diumenges. A l’estiu, els dies de festa l’anar i venir de les casetes de bany a l’aigua era un no parar. Mirant en direcció al port, la gent es feia petita, com un exèrcit de formigues brollat de la sorra. Al capvespre l’exèrcit es retirava, deixant un escampall de papers untats i ampolles que els drapaires recollien per revendre. Les gavines s’abraonaven xisclant sobre les deixalles."

@Jordi_Sanuy

La enfermera de Auschwitz (Anna Stuart)

El camp de concentració d'Auschwitz-Birkenau és sinònim d'horror, de mort i de desesperació. Hi van deixar la vida més d'un milió de persones. No se n'ha parlat massa, però allà mateix hi van néixer tres mil criatures. Moltes van ser assassinades sense pietat. D'altres, van entrar en el programa Lebensborn, que introduïa nens i nenes amb trets aris en llars alemanyes. Alguns nadons, tatuats sota l'aixella, es van poder recuperar. 

La llevadora polonesa Stanislawa Leszczyńska va ser qui va atendre els tres mil parts d'Auschwitz. Tot i treballar en condicions deplorables i sense mitjans, no va perdre cap criatura. Èxit total. En ella està inspirada l'Ana Kaminski, una de les protagonistes de "La enfermera de Auschwitz", d'Anna Stuart (Filadèlfia, 1948). El llibre està traduït al castellà per Miguel Alpuente i Guillem Gómez i l'ha publicat New Hampton Editores. Té 378 pàgines i es ven a preu propular, 12'90 euros. L'Ana no era jueva, però va acabar al camp de concentració per ajudar a l'infermera Ester Paternak, que sí que ho era. Van arribar juntes i dins mai no es van separar. Van treballar plegades, fent un equip espectacular, per evitar que la Klara i la Pfani -dolentes de manual- continuessin desfent-se dels nounats.

La història comença pel final, l'abril de 1946, quan una dona que havia estat deportada al camp d'Aushwitz intenta trobar a un dels nens tatuats. Després, l'autora fa marxa enrere, fins al 1939, i ens explica com es complica tot pels jueus i com els nazis comencen a denigrar-los i a fer-los la vida impossible. S'apropa la decisió final. El llibre està ple de sentiment i es transforma en tota una lliçó de vida. L'Ana i l'Ester ajuden tothom i intenten resistir amb l'única il·lusió de retrobar-se, algun dia, amb les seves famílies. Sempre que puguin tornar a ser lliures... Les dues protagonistes s'enfronten més d'un cop amb el metge en cap del camp d'extermini, Josef Mengele, que va realitzar un munt d'experiments mortals amb presoners. Un títol necessari i que commou des de la primera pàgina. 

“Un silencio escalofriante se apoderó del gueto. Era la sagrada festividad del Rosh Hashaná, pero nadie la estaba celebrando. Las mesas familiares ya no tenían familias sentadas alrededor y todo el mundo había perdido el apetito. Ningún niño corría por la calle, ni sostenia la comba para que saltaran sus amigos, ni tiraba tejos en una rayuela pintada con tiza. No había ancianas sentadas en los umbrales, observando a los pequeños mientras pelaban la exigua ración de verduras para la cena. No se oían bebés llorando, y las únicas lagrimas eran las de las madres de cuyos brazos los habían arrancado”. 

@Jordi_Sanuy

Triomfador (Joan Jordi Miralles)

La il·lusió d'arribar al primer equip del Barça de bàsquet es transforma en un malson en un tancar i obrir d'ulls. De manera inesperada. Sense trobar-ne una explicació més o menys lògica. De dia, a La Masia hi regna una aparent normalitat. De nit, es converteix en una selva on impera la llei del més fort. Ho explica a "Triomfador", amb un gran coneixement de causa, Joan Jordi Miralles (Osca, 1977). Hi va viure quatre anys. El llibre té 208 pàgines i l'ha publicat Males Herbes.

L'Ulisses comença a jugar a bàsquet tard, després de provar sort en altres esports. I comença a destacar de seguida, sumant un objectiu darrere d'un altre. A 13 anys, deixa Manresa per anar a viure a La Masia. L'ha fitxat el Barça. Ràpidament, s'adona que "els futboleros" li faran la vida impossible. Els de bàsquet, però, tampoc el deixen viure. Les pallisses i les humiliacions són constants i els executors gaudeixen de total impunitat. Ell calla. Tem que si ho explica a algú les represàlies puguin ser pitjors; i intenta resistir. Li anul·len la personalitat i els resultats acadèmics i esportius empitjoren. No tenen res especial en contra seu. És nou i li toca encaixar les quintades. En els pitjors moments, coqueteja el suïcidi. Tot això passa a principis dels 90.

L'Ulisses, com l'heroi de la mitologia grega, fa un viatge d'anada i tornada. El Rei era conegut pel seu enginy i astúcia, i també per no desesperar mai. "Triomfador" retrata el món obscur i viciat de La Masia d'una manera molt gràfica. És fàcil imaginar qui s'hi cou i patir al costat del protagonista, a qui no deixen aixecar cap. La proximitat de les putes del Camp Nou potser ho complica tot encara una mica més. L'autor deixa caure alguns noms de la que podríem batejar com "equip dels bons', amb Berni Tamames, José Luis Galilea, Josep Guardiola i Johan Jordi Cruyff al capdavant. És un llibre per reflexionar sobre l'altra cara de l'èxit i sobre els perills de l'esport d'elit. Per arribar a dalt n'hi ha molts capaços de matar a la seva mare. Que no farien amb un company d'habitació...

"L'Ulisses sent una barreja paralitzadora d'excitació i temor. Percep xiuxiuejos i corredisses de peus nus. Les agulles del despertador emeten una lleu llum fosforescent. Són dos quarts de quatre. De sobte, s'alcen dos immensos fantasmes en la semiopacitat. Un d'ells el subjecta fort per les mans i el tomba. Ha de ser l'Altmaier, pensa a l'instant: fa dos metres i quatre centímetres, i al bowling li ha explicat que fa peses tres dies per setmana. Difícilment s'hi podrà resistir. L'altre apareix no se sap d'on, fibrat i esmunyedís, salta damunt la llitera i li aixeca els calçotets d'una estrebada. Per força ha de ser en Bonafont. L'Ulisses no entén res, intenta cridar però en Sebas -l'ha sentit riure- li immobilitza el cap i li tapa la boca amb el cul d'un coixí".

@Jordi_Sanuy

Aterratge (Eva Piquer)

Es tracta d'intentar tornar al món dels vius com més aviat millor. I segur que mai no és fàcil. Al final, la memòria s'acaba convertint en un mecanisme bàsic de supervivència i en un aliat del tot necessari. Ens ho explica Eva Piquer (Barcelona, 1969) a "Aterratge", el seu retorn a la novel·la després de 21 anys. Té 155 pàgines i l'ha publicat Club Editor. Un llibre que convida a la reflexió.

Podríem parlar de tres línies d'acció, amb dos aterratges inclosos, un de literal i un d'emocional, el més important. La narradora ens explica la seva catàstrofe personal fins on pot. Es tracta de deixar enrere "Tot Allò". De sobreviure. De mirar de fer equilibris amb un passat que es mostra esquiu i dolorós. D'obrir finestres i fer possible que entrin l'aire i la llum. L'aterratge literal té com a protagonista l'avió que va caure a la platja de Sólheimasandur, a Islàndia, el 21 de novembre de 1973. No hi va haver víctimes. "Tot allò", l'aeronau accidentada i la citada tercera línia, el viatge de la comentarista al lloc dels fets, l'any 2019, amb tres desconeguts. Una altra manera d'intentar reivindicar-se i de fusionar realitat i ficció. Pèrdua, supervivència, viatge i aterratge.

 

La narradora torna al món gràcies a la lectura, l'escriptura i la natació. S'assembla molt a l'autora? De fet, "Aterratge" també és un dietari de lectures, amb un munt de títols i d'escriptores. Em venen el cap, per exemple, "Robinson Crusoe", "La Klara i el sol", Maria-Mercè Marçal, Paul Auster i Primo Levi. El joc de miralls que s'acaba creant entre la dona i Gregory Fletcher, el pilot de l'avió accidentat, té moltíssima força. Les reflexions de l'aviador ens arriben en estat pur. Va demanar a la seva interlocutora que no tergiversés res del que volia explicar. Ja s'havien dit massa mentides... Estem davant d'una obra que reivindica les segones oportunitats. De vegades, tornar del món dels morts en vida no és del tot impossible.

"Volia canviar de planeta, de ciutat, de cos, però vaig trigar deu mesos a canviar de llit i fins ara no m'havia plantejat canviar de pis. Aquesta primavera de parets endins -en diuen confinament però té aspecte d'arrest domiciliari- he trobat un nou ús a l'escriptori de sota la finestra. Cada migdia n'enretiro el teclat, els llibres i les noses i m'hi estiro al damunt, amb els genolls doblegats per poder-hi cabre. Durant vint minuts em toca el sol i l'univers es posa una mica a lloc".

@Jordi_Sanuy

Els nois (Toni Sala)

Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) sempre va de cara a barraca. Diu les coses pel seu nom i amb molta mala llet. Els seus són personatges amb força i un bon reguitzell de contradiccions. Queda clar a "Els nois" (2014), publicat per  L'Altra Editorial (179 pàgines). També en va deixar constància a "Persecució"(2019). Bona part de l'acció passa a Vidreres, l'estiu de 2013. Tot comença amb la mort de dos germans, en Jaume i en Xavi, en un accident de cotxe.

En aquest llibre, Sala ens parla amb contundència de l'efecte de la mort sobre els que sobreviuen: i de com porten el dol. Cadascú a la seva manera. Ens en dona quatre exemples ben diferents. El primer és el de l'Ernest, que ni tan sols coneixia als nois. Treballa en una entitat bancària i està força amargat. La Iona, la xicota d'en Jaume, veu com els seus projectes s'ensorren per sempre més. En Miqui i en Nil representen la part més fosca d'una societat sòrdida i marginal. El primer és un camioner que amaga les seves mancances darrere de perfils falsos a les xarxes socials i de l'escopeta del seu pare. Va habitualment de putes i no és una companyia agradable. Com en Nil, un aspirant a artista de qui no te'n pots refiar ni un pèl. És un home dolent, d'aquells que com més lluny tinguis, millor.

"Els nois" reflexiona sobre les difícils relacions entre pares i fills, molts cops marcades per l'odi i el menyspreu. Ni en Miqui ni en Nil es porten massa bé amb els seus progenitors, a qui traurien del mig si tinguessin l'oportunitat. L'enveja, la traïció i el menyspreu també tenen cabuda en aquesta història plena de prostitutes, de sexe brut i de desolació. Per si fos poc, hi ha lloc per parlar del maltractament animal i de la immigració, amb la Cindy com a gran protagonista i víctima. Els fets passen en una Vidreres ancorada en el temps on tothom es coneix i poques coses canvien. L'accident d'en Jaume i en Xavi canvia el panorama i obre la capsa dels trons. Sala ens ho explica sense pèls a la llengua i amb un llenguatge clar i exempt de floritures sobreres. Com és habitual, va directe al moll de l'os, deixant una sensació de perill constant. Molt recomanable.

"Ara tot semblava culpa de la crisi, però no era culpa de la crisi aquella exposició de prostitutes a les cunetes de la nacional, passades les obres de desdoblament aturades, passats els ponts a mig construir, amb els cartells de circ descolorits i els grafits que deien n-ii carretera de la vergonya, desdoblament ja... Passat el tram de carretera amb aquell esbós paral·lel sense asfaltar i separat dels cotxes per una muralla baixa de blocs de formigó, aquells terrenys inundats d’aigua negra amb cabellera d’herbes... No era culpa de la crisi l’aparador de carn fresca, una puta cada cent metres, no era culpa de la crisi perquè abans de la crisi les putes ja hi eren, va ser als anys de les grues que el negoci es va escampar pertot arreu, com una taca d’oli. Però la moral no es mou a la velocitat de les finances, i acabats els anys bons les noies continuaven allà, sotmeses com tothom a les penúries dels nous temps".

@Jordi_Sanuy

Cisne y murciélago (Keigo Higashino)

Estic gratament sorprès amb "Cisne y murciélago", del japonès Keigo Higashino (Ikuno Ward, Osaka, 1958). Té 524 pàgines, està traduït al castellà per Francisco Barberán i l'ha publicat Ediciones B. Diuen que és un homenatge a "Crim i càstig", de Fiodor Dostoievski. Més que de novel·la negra podríem parlar de novel·la policial, addictiva i molt ben desenvolupada. Tot flueix segons el ritme previst, sense sobresalts ni girs impossibles. 

Tsutomu Godai, detectiu de la Secció de Delictes Violents de la policia, investiga l'assassinat d'un advocat de prestigi. Tothom l'apreciava i no semblava tenir enemics, però li van clavar un ganivet. Poc després d'obrir-se el cas, Tatsuro Kuraki es declara culpable. Assegura que va ajusticiar a l'advocat per tapar un segon assassinat, el que ell mateix va cometre trenta anys enrera -i que ja ha prescrit- per impedir que algú el seguís extorsionant. Ràpidament, tant en Godai com el fill del presumpte culpable i també la filla de l'advocat mort s'adonen que hi ha moltes coses que no quadren i que potser Kuraki està mentint. I tots tres, els dos segons formant un estrany equip, decideixen descobrir la veritat.

"Cisne y murciélago" és un llibre àgil, molt elegant i agradable de llegir. A poc a poc, l'autor va incloent-hi detalls del procés judicial i de la investigació paral·lela que porten a terme els familiars, molts cops amb el coneixement del detectiu Godai, que no arriba a tot arreu. És una bona reflexió sobre la culpa i la redempció i transita amb valentia sobre la fina línia que separa el bé i el mal. De vegades, fins i tot s'inverteix. On seríem capaços d'arribar per tapar un error del qual no vam preveure les conseqüències? I per protegir algú que estimem? Tot això en una societat complexa i contradictòria com la japonesa. Diuen que Higashino és l'escriptor més venut a tota Àsia gràcies als seus lectors al Japó, Xina, Taiwan i Corea del Sud. El seguiré de prop.

"Godai miró su reloj. Estaban a punto de ser las cinco de la tarde. Ya habían entrado en noviembre y el frío se dejaba sentir en la piel. Deseó que no se pusiera a llover. Eso de que los detectives de la comisaría local se vieran obligados a ejercer de recaderos le hacía sentirse incómodo.

Los dos se encontraban en las oficinas de una pequeña fábrica en el distrito de Adachi. El sitio no disponía de nada tan elegante como una sala de visitas, de modo que un sencillo espacio, acotado mediante unos simples tabiques removibles, hacía las veces de zona de recepción de invitados. En los estantes de al lado de la pared había varias muestras de productos: manguitos, válvulas, juntas... Al parecer, en aquella fábrica se dedicaban sobre todo a la producción de material de fontanería".

@Jordi_Sanuy

La promesa (Damon Galgut)

Les promeses són per complir-les. Si no penses fer-ho, millor que callis i et quedis en un discret segon pla. També pot ser que la fes algú que ja no hi és i que els hereus ho vegin diferent. És el cas dels Swart, protagonistes de "La Promesa", de Damon Galgut (Pretòria, 1963). És el Premi Booker 2021 i el Premi Llibreter Altres Literatures 2023. Està traduït per Àfrica Rubiés Mirabet i publicat per Les Hores. 315 pàgines.

Els Swart són una família sud-africana blanca propietaris d'una granja als afores de Pretòria. Abans de morir, la mare demana al seu marit que compleixi la promesa que ella mateixa li va fer a la Salomé, la dona negra que ha treballat amb ells tota la vida. Li va dir que li donaria la casa on sempre ha viscut i la terra que l'envolta. Però passen els anys, la dona es va fent vella i continua esperant, cada cop amb menys esperances. L'Amor, la petita dels tres germans, és l'única que lluita perquè algun dia s'acabi complint un dels últims desitjos de la seva mare. Swart, per cert, és negre en Afrikaans, un cognom molt habitual per aquelles contrades. No són obertament racistes, però premiar a la Salomé pels seus llargs i immaculats serveis potser és fer-ne un gra massa.

Galgut ens relata les peripècies d'una família al llarg de quasi quaranta anys, des del 1986 fins a l'actualitat. Veiem la seva evolució, com a entitat viva, i també la seva desintegració, amb l'ineludible pas del temps. De fet, arriba un moment en què només es troben en els seus propis funerals. En el rerefons hi ha l'acabament de l'apartheid, les primeres eleccions a Sud-àfrica i el final de la segregació legalitzada, amb Nelson Mandela i l'equip de rugbi dels Springboks en l'imaginari col·lectiu. La novel·la, amb tocs de Faulkner, flueix lliurement i amb molt de ritme i convida a la reflexió. La promesa incomplerta dels Swart és també la promesa incomplerta de tot un país. Una bona metàfora del passat, del present i de tot el que ha de venir.

"L'INSTANT QUE L'ALTAVEU metàl·lic pronuncia el seu nom, l'Amor sap que ja ha succeït. Tot el dia que està d'un humor crispat, gairebé com si li haguessin donat una notícia mentre dormia però no recordés de què es tractava. Un senyal o una imatge, just per sota la superficie. Problemes en les profunditats. Foc subterrani.

Però quan sents les paraules en veu alta, no les creu. Tanca els ulls i nega amb el cap. No, no. No pot ser cert el que li acaba de dir la seva tia. No s'ha mort ningú. Només és una paraula. Contempla aquesta paraula estesa damunt la taula com un insecte potes enlaire, sense cap explicació".

@Jordi-Sanuy

El carnisser i l'ocell (Alaina Urquhart)

"El carnisser i l'ocell" és el debut literari de la nord-americana Alaina Urquhart, tècnica forense i creadora de "Morbid", el pòdcast sobre crims reals més escoltat del món. El llibre té 320 pàgines, està traduït al català per Sabina Galí i Eugènia Bertrán i l'ha publicat l'editorial Columna. A casa nostra, va sortir a la venda fa només uns dies, després de convertir-se en el thriller de l'any als Estats Units. Enganxa molt des del primer moment.

La Wren Muller, una brillant patòloga, amb un passat tortuós, afronta el gran repte de la seva vida: ajudar a atrapar al despietat assassí en sèrie que es mou sense aturador pels aiguamolls de Louisiana. Els mitjans l'han batejat com el "Carnisser del pantà". Marca de forma macabra a les seves víctimes i deixa pistes que fan dubtar a la policia. Sembla que els intenti dir alguna cosa... Però quina? L'home no parar de matar i la Wren s'obsessiona amb el cas, que vol resoldre abans que no sigui massa tard. La seva és una carrera a contrarellotge. De moment, sempre va un pas enrere, però tot pot canviar en el moment menys esperat. La partida d'escacs promet emocions fortes i només hi pot haver un guanyador.

L'Alaina aconsegueix dibuixar una novel·la fosca i absorbent, amb dos personatges amb moltíssima força. Com a tècnica forense, coneix perfectament el món de les autòpsies i la història ho agraeix. Està plena de detalls reals, que fan posar els pèls de punta al lector. Això sí, sense caure en el morbo fàcil. I tot en una inquietant Nova Orleans, l'escenari perfecte. "El carnisser i l'ocell" m'ha fet pensar en "El silenci dels anyells" (1991) -de fet, se'n parla en el llibre- i, sobretot, en "Blanco humano" (1993), la pel·lícula de John Woo, amb Jean-Claude Van Damme de protagonista principal. Queda clar, per com evoluciona tot, que hi haurà segona entrega. La sèrie de la forense promet. Haurem d'esperar.

"En Jeremy sent crits per la reixeta de la ventilació. Els sent, però no reacciona. La seva rutina nocturna és primordial. Les tasques quotidianes i mundanes que l'ocupen reforcen la seva identitat. El simple acte de fer girar amb dificultat l'aixeta antiquíssima del seu lavabo encastat, tan endreçat, li dona confiança i el centra. Cada nit acaba plantat davant d'aquest mirall. Després de sortir de la dutxa se sol regalar un afaitat lent i a consciència. Li agrada ficar-se al llit amb el cos i la ment nets. Procura que aquests preparatius tinguin lloc cada nit, per moltes que siguin les pertorbacions externes".

@Jordi_Sanuy

Els misteris de la cuina dels Kamogawa (Hisashi Kashiwai)

T'encanten les mandonguilles amb sèpia, però sempre les compares amb les que feia la teva àvia. Insuperables! Què donaries per tornar a degustar un estofat de vedella com aquell que et van portar en un restaurant quan eres petit i viatjaves amb la família? Potser algun dia tens la sort que els Kamagowa cuinin aquests plats per a tu. Però això sí, hauràs d'anar fins a Kyoto i ser capaç de trobar el seu petit i misteriós restaurant.

L'expolicia Nagare i la seva filla Koishi són els protagonistes centrals d'"Els misteris de la cuina dels Kamogawa", el llibre escrit per l'odontòleg japonès Hisashi Kashiwai (Kyoto, 1952). Són els propietaris d'un local que fa menjar casolà ben suculent. Però a més de taverna -quasi clandestina- també són una agència de detectius gastronòmica. Després de l'àpat, ofereixen als comensals l'oportunitat insòlita de recrear aquell guisat que tenen idealitzat i que no saben com fer. Potser mai no han tingut la recepta o qui sap si l'han oblidada. Un cop entrevistat el client, en Nagare comença a investigar i, en un parell de setmanes, els mostra el sorprenent resultat. La majoria acaben plorant d'alegria. 

És una novel·la negra sense assassí ni violència. Es coneix com a 'cosy crime', un subgènere del noir que guanya adeptes. Tenim detectius, casos per resoldre (les menges que es recreen) i amor per la cuina ben feta. Per les seves 206 pàgines desfilen un munt d'ingredients i de viandes orientals. És important què es degusta, però també on, amb qui i el record que deixa. "Que el cor no oblidi mai la seva primera emoció". De manera indirecta, l'autor critica la massificació de la cuina i tot allò que comporta. Ell 'amaga' el seu restaurant per evitar visites innecessàries: "Si tinguéssim rètol començarien a donar pel sac amb els comentaris i les opinions d'internet. Millor que no escriguin res i que vingui gent normal del carrer".

"Recordo que quan treballàvem de detectius, tornava a casa directe de la feina, no em molestava ni a canviar-me de roba, només em treia la jaqueta, em descordava la corbata, m'asseia al terra davant de la taula, obria el diari, encenia la tele, i de seguida notava la deliciosa bafarada del brou venint de la cuina. -Mentre en Nagare anava parlant, en Kuboyama va tancar els ulls i va dreçar el cap vers el sostre-. Aleshores m'era igual. Arribava a casa tan fet pols que no volia fer res. Ni parlar. Estava mort de gana. Sempre cridava a la Kikuko: "Vols portar el sopar d'una vegada?". En Nagare va deixar anar un sospir".

@Jordi_Sanuy 

Paranoia 68, ara també a Instagram (@paranoia_68)

Paranoia 68 va néixer el 31 d'octubre de 2006. Per tant, s'encamina cap als 17 anys. Com passa el temps! El primer milió de visites ja és una realitat. En aquest 2023, de moment hi he afegit 56 llibres. Des de l'inici del blog, n'he referenciat un miler. A partir d'ara, els comentaris també tindran versió vídeo a Instagram (@paranoia_68). És un repte que tenia al cap des de feia temps. Seran molt curts, de com a màxim un parell de minuts. Us hi espero.

Demà, i demà, i demà (Gabrielle Zevin)

Mai he sigut aficionat als videojocs, més enllà de fer algunes partides al Tetris o al Super Mario, quan era adolescent. Tot el contrari que en Sam i la Sadie, que comparteixen l'afició pels jocs electrònics des de ben petits. Ells són dos dels grans protagonistes de "Demà, i demà, i demà", de Gabrielle Zevin (Nova York, 1977). La novel·la, que m'ha commogut, està traduïda al català per Ernest Riera, té 531 pàgines i l'ha publicada Edicions del Periscopi.

El que uneix en Sam i la Sadie són els videojocs, però estic convençut que tot hauria funcionat igual si s'haguessin dedicat a la literatura, al cinema o a qualsevol altra cosa. Més enllà dels jocs, el que funciona és la seva relació d'amistat que, malgrat els alts i baixos, és per a tota la vida. Junts són invencibles, encara més quan se'ls afegeix en Marx, que és qui posa seny quan les coses es compliquen. Són personatges cent per cent autèntics, amb moltes capes i, en la majoria dels casos, també amb importants ferides emocionals. Els videojocs són un mitjà per refugiar-se del món real, on en Sam i la Sadie no acaben d'encaixar. Jugar els permet ser més lliures i autèntics. Quan són  petits, però també quan es van fent grans. 

Combinar feina i plaer és possible i en Sam i la Sadie acaben creant una empresa de videojocs. Serà llavors quan s'adonaran que no és fàcil gestionar l'èxit, els diners, la fama i la gelosia. Igualment, han d'intentar administrar la tragèdia i la pèrdua que, sense esperar-s'ho, acaba colpejant les seves vides. "Demà, i demà, i demà" és un llibre molt amable i fàcil de llegir que s'acaba convertint en una tendra declaració d'amor. Amor a la vida, als jocs, a l'amistat, als qui són diferents i a tot allò que faci falta. També als avis. Els d'en Sam, que regenten una pizzeria, són espectaculars. Van criar-lo després de la mort de la seva mare i la veritat és que ho van fer molt bé. Tinc ganes de tornar a jugar a algun videojoc. Qui sap si m'estic perdent alguna cosa interessant...

"Una tarda de finals de desembre, a les acaballes del segle xx, en Sam va sortir d’un vagó de metro i es va trobar que a l’artèria que duia cap a les escales mecàniques hi havia el coàgul d’una massa inerta de gent que es miraven un anunci bocabadats. En Sam feia tard. Tenia una reunió amb el seu conseller acadèmic que ja feia més d’un mes que posposava, però que tothom estava d’acord que s’havia de celebrar per força abans de les vacances d’hivern. A en Sam no li agradaven les gentades: ni trobar-s’hi enmig, ni cap de les bajanades que a la gent li agrada celebrar en massa. Però aquella gentada no es podia evitar. Hauria de travessar-la si volia arribar al món de la superfície".

@Jordi_Sanuy

Nadie en esta tierra (Víctor del Árbol)

Si no fas net quan toca, el passat se’t pot cruspir sencer. Només fent les paus amb l'entorn més proper és possible afrontar el futur amb una mirada cristal·lina. És el que intenta fer en Julián Leal, l'inspector de policia que protagonitza "Nadie en esta tierra", l'última novel·la de Víctor del Árbol (Barcelona, 1968). Té 438 pàgines i està publicada per l'editorial Destino. L'home no passa pel seu millor moment. Té un càncer de fetge molt avançat i l'han expedientat. Els dies feliços queden enrere.

Després de trenta anys sense anar-hi, el policia, que ara viu i treballa a Barcelona, decideix visitar el poble gallec on es va criar. Mai no es va demostrar, però al seu pare, Martín Leal, el van cremar viu un grup de veïns, que l'acusaven haver-los denunciat per contraban. Just quan en Julián torna a casa, apareixen diversos cadàvers a Galícia i ell entra directament a la llista de sospitosos. Setmanes enrere, va deixar en coma a un membre de l'alta societat. No ha explicat els motius a ningú, ni tan sols a la inspectora Virginia, amb qui l'uneix una gran amistat. La idea és no implicar-la i trobar les proves que l'exculpin a ell, abans que hagi d'entrar a presó. El comissari Heredia li té jurada des de fa anys i l'interessa treure'l de circulació com més aviat millor. És capaç de qualsevol cosa per aconseguir-ho. 

"Nadie en esta tierra" alterna l'actualitat, l'any 2005 -amb l'inspector de protagonista-, i el 1975, quan el seu pare va perdre la vida en un incendi provocat. Les dues parts estan molt ben lligades; fins a l’últim detall. Del Árbol ens parla dels poderosos -que no s’aturen davant de res ni de ningú-, d’abusos, de tortura, de crims a sang freda, de pobresa, de consum de drogues i fins i tot de narcotràfic. Al final dels capítols, l’assassí que signa la majoria dels fets luctuosos que s’expliquen en el llibre fa de narrador i ens dona la seva versió dels fets. No intenta justificar-se. Com és habitual, l’autor fa diverses referències literàries i cinematogràfiques, amb Blade Runner, de Ridley Scott, entre elles. És una de les meves pel·lícules de capçalera. Sensacional.

“En la parte trasera del autobús los rebotes de la carretera se acentuaban y el olor del gasóleo era más penetrante. A lado y lado del pasillo los cogotes se alineban de dos en dos. El sol se estaba poniendo y a lo lejos se veían las luces de la planta petroquímica. Parecía una imagen de ciencia ficción, un mundo de Blade Runner. Harrison Ford enamorado de una replicante y Roy Batty dejando ir la paloma. La germinación de las espigas formaba nubes que viajaban a distancias increíbles. El aire respiraba productos químicos contra el hongo de la roya y el cornezuelo. Cuando se fertilizaban los campos con purines era peor. La puesta de sol teñía las torres del tendida eléctrico y los campos”.

@Jordi-Sanuy

Isla negra (Toni Montserrat)

Avui en dia, gairebé tothom coneix Eivissa amb el sobrenom de l'Illa blanca, un lema que diuen que va fer servir per primer cop Santiago Rusiñol. Al segle XIX, però, els eivissencs eren tractats de bàrbars i vàndals, encara més després del doble assassinat que hi va haver el 26 de desembre de 1863. És per això que Toni Montserrat (Eivissa, 1974) ha titulat "Isla negra" -i no blanca- el llibre en què ens parla d'aquestes morts. Té 590 pàgines i està publicat per Plaza & Janés.

El rector de l'església de Sant Jordi és brutalment assassinat, igual que el seu fidel criat. La policial local va molt perduda i no troba als culpables. Per intentar avançar en les investigacions, arriba a Eivissa Marc Guasch, un inspector molt respectat de Madrid. Amaga una sinistra vinculació amb l'illa. També té secrets el subinspector Pere Riera, amb qui haurà de formar parella. Ràpidament, s'adonen que quasi tothom calla i que no serà gens fàcil identificar i empresonar als causants dels homicidis que ho han revolucionat tot. En Sardina i en Calavera, personatges que cauen bé des d'un primer moment, són dos dels agents que més s'impliquen per portar la cerca a bon port. Cada cop que semblen a prop de resoldre el cas, apareixen nous sospitosos.

"Isla negra" és títol àgil i agraït de llegir, sense trampes ni girs impossibles. És totalment creïble. Seguim les indagacions pas a pas, convertint-nos en testimonis dels avenços i també dels contratemps, que són més dels esperats. L'autor ens presenta una Eivissa tumultuosa en què rivalitzen la pagesia i l'alta societat. Les diferències són abismals. El llibre acaba convertint-se en una novel·la policial clàssica que també inclou una bonica història d'amor, amb Guasch de protagonista. L'inspector arriba a l'illa amb rang d'estrella i es converteix en el centre de totes les mirades. Les dones el veneren. Assassinats, traïcions, enigmes i contraban salpebren l'argument del llibre, que està ben documentat. És el debut literari de Montserrat, llicenciat i màster d'ESADE.

"Jaumet sentía cómo las lágrimas calientes le resbalaban por las mejillas y le empapaban las comisuras de los labios. Pese a su respiración rápida y entrecortada, el aire parecía no bastarle. Cuando dejaba el sendero de la iglesia para tomar el camino de Vila oyó sobre su cabeza el batir de alas de un búho solitario. Debió de posarse en una higuera cercana, porque al momento lo estremeció el ulular de su canto funesto, su quejido moribundo. Aterrado, apretó los talones y logró que la mula diera un arreón. El gemido del ave se rompió en un llanto que lo acompañó durante un buen trecho. Maldijo en voz alta. ¿Podía existir peor señal de mal agüero?"

@Jordi_Sanuy