Medallas de chocolate (Carla Casals Solé)

Vaig conèixer la nedadora paralímpica Carla Casals (Barcelona, 1987) fa un munt d'anys. Sempre m'ha semblat un exemple d'esforç i d'instint de superació. És d'aquelles persones que generen bon rotllo. M'ha fet molta il·lusió saber que ha escrit un llibre, "Medallas de chocolate", i que tots els beneficis van destinats a la investigació científica per trobar una resposta a la ceguesa. Té 162 pàgines i l'ha publicat l'editorial Consciente.

En aquesta bonica i dura història, la Carla ens explica que tenia un somni: guanyar una medalla en uns Jocs Paralímpics. Ho va intentar de totes maneres, però no va possible. És per això que diu que les seves medalles són de xocolata. Ni d'or, ni de plata, ni de bronze. Sempre quedava quarta! Això només li passava als Paralímpics, perquè té 22 medalles en Campionats del Món, 8 en Europeus i ha batut quatre cops el rècord del món dels 200 metres papallona. La exnedadora -ara comunicòloga, coach, formadora i conferenciant- obre el cor al lector i li explica un munt d'intimitats: relacions de parella tòxiques, fisios i psicòlegs que no estan a l'altura, enveges amb rivals directes i aquella lluita per, tot i la ceguesa, arribar a tot arreu, sense deixar-se ajudar. Fins que un dia, com explica ella mateixa, va "petar".

Mentre tot anava aparentment bé, la frase preferida de la Carla sempre era "no passa res". Cada cop que la descartaven per alguna cosa o quan algú la decebia sempre pronunciava un dels seus simpàtics "no passa res" i seguia endavant. Fins que no va poder més. Per sort, va descobrir que l'ansietat se la menjava per dins i que calia canviar d'estil de vida. Encara hi era a temps. No sé si la Carla recordarà l'anècdota que explicaré tot seguit. Jo li deia que no passava res amb quedar quarta, que tenia moltíssim mèrit. Només n'hi havia tres millors que ella! L'any 2013 vaig escriure el llibre "Tu també pots", a quatre mans amb el fisioterapeuta Lluís Puig. Vam entrevistar esportistes de primer nivell, entre ells una nedadora paralímpica amb medalles... i no a ella. Va ser llavors quan em va dir alguna cosa així: "Què, compten o no compten les medalles". Touché. Geni i figura.

"Habían pasado dos ciclos paralímpicos: ¡Ocho años de mi vida y dos oportunidades para hacer mi sueño realidad. Un sueño que ya no era solo mío, porque cada vez era más compartido. En ninguna de las dos ocasiones lo había alcanzado. ¿Iba a retirarme o seguiría persiguiéndolo". Era una pregunta que nunca me hice, pero sí me la hacía la gente. Imagino que pensaban que si ya no lo había logrado para qué tenia que seguir intentándolo, que era mejor que me dedicara a otra cosa, ya que además eso no me daba de comer. Pero los que ya estaban envueltos en esta locura y yo lo teníamos clarísimo: había que apuntar a Londres 2012".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El país de l'altra riba (Maite Salord)

Hi ha gent que és agraïda i gent que no no n'és. Persones fidels que mai no obliden que, quan més ho necessitaven, algú els va ajudar. Persones que sempre estaran a disposició del seu mentor, encara que, de vegades, pensin de manera ben diferent. És el cas d'en Daniel Gold, que arriba a l'Alger acompanyat del seu avi, fugint dels nazis. Allà, coneix un elegant colon francès, en Michel Bisset, que li regala una 'segona vida'. Un dia entra a la sastreria familiar, i tot canvia per a ell.

En Daniel i en Michel són dos dels protagonistes principals d'"El país de l'altra riba", el III Premi Proa de novel·la. Està escrita per Maite Salord (Ciutadella de Menorca, 1965) i és una història plena d'amor i d'esperança. En Michel és un pròsper home de negocis, propietari del luxós Cafè de París. Després d'uns anys de tranquil·litat, les lluites dels algerians per assolir la independència ho sacsegen pràcticament tot. En Daniel es troba enmig d'en Michel i de l'Omar, excombatent de les tropes franceses. L'Omar és cuiner del Cafè de París -del qual en Daniel és l'encarregat- i ferm partidari d'un Alger lliure. Tot el contrari que el seu cap. Intenta fer de pont entre els dos, però és imossible. Un altre dels personatges importants del llibre és la Isabel, una noia de Fort de l'Eau, població de la badia de l'Alger fundada i habitada per menorquins.

Precisament, el punt de partida del llibre és la sortida dels menorquins cap a Algèria. L'autora alterna la vida d'en Daniel amb la història d'amor impossible de la Marta amb la Hanna, cinquanta anys després, pels carrers de Barcelona, enmig de les manifestacions contra la guerra de l'Iraq. La primera és menorquina; la segona alemanya. Totes dues tenen secrets familiars difícils d'assumir i encara més difícils d'explicar. Són la llum i el dia. Les aventures del net del sastre i de les dues noies conflueixen al final del llibre. Evidentment, no diré com. La Maite ens presenta uns personatges que han perdut moltes coses, però que sempre troben l'amor i la solidaritat per intentar tirar endavant. Amb un estil àgil i molt visual, Salord també reflexiona sobre el turisme i ens porta amb mestratge per dos continents on, si t'ho proposes, tot és possible. M'ha agradat molt.

"N'Alfred i en Daniel van arribar a Alger poc després del desembarcament dels soldats americans. Des d'aquell moment, la ciutat es va convertir en la capital de la França en guerra i en el quarter general de Charles de Gaulle, que hi constituí el govern provisional de la pàtria no ocupada. El viatge d'avi i net havia estat llarg. De Bèlgica a terres franceses, on van viure amagats durant mesos, i d'aquí a l'altra banda de la mar. S'hi havien embarcat al port de Marsella just quan la Wehrmacht entrava a la ciutat i capolava el nucli antic, el barri de Pamier, sospitós d'amargar membres de la resistència. Gràcies a aquests, i als doblers que havien aconseguit salvar en sortir precipitadament de Brusel·les, els Gold van poder allunyar-se d'una Europa que fumejava entre runa i cadàvers. A l'horitzó només hi havia incertesa però era molt millor que el patiment de viure en una terra controlada pels alemanys i amb la mort sempre seguint-los les passes".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Un dulce olor a muerte

Els rumors són especulacions no confirmades. Com tot, tenen una finalitat determinada. I poden condicionar el comportament dels qui els escolten, que de vegades arriben a perdre l'objectivitat. De rumors, i de venjança que, en aquest cas, està servida en calent, ens en parla el mexicà Guillermo Arriaga (1958) a "Un dulce olor a muerte", novel·la curta (166 pàgines) que Belacqua va publicar l'any 1994. D'ell ja havia llegit "Salvar el fuego", "El salvaje" i "El búfalo de la noche". Cada cop més fan. 

Un matí qualsevol d'un dia qualsevol troben morta a l'Adela, la filla d'una família de "nous", que el govern ha portat a Loma Grande perquè treballin les terres expropiades als narcotraficants. Està totalment despullada i amb una ferida de ganivet a l'esquena. Quasi ningú la coneix -els "nous" no es fan massa amb la gent autòctona- però comença a córrer el rumor que era la xicota d'en Ramon Castaños, que porta un petit bar-estanc. Ell és el primer que es va apropar al cadàver. Inicialment, intenta dir que només la coneix de vista, que no hi té cap relació, però és incapaç de desmentir les afirmacions dels seus veïns, que no paren d'insistir. Ningú li fa cas. I ja posats, embolica que fa fort! En Justino Téllez, delegat 'ejidal' de la vila, s'ho mira tot sense massa preocupació, com en Carmelo Lozano, el corrupte cap de la policia rural de Ciudad Mante.

És un rumor que en Ramon era el xicot de l'Adela i també que "El Gitano" sigui el seu assassí. Rumors molt malintencionats que ni en Justino ni en Carmelo es molesten a investigar massa. Saben que aquesta vegada "El Gitano" és innocent, però callen. Les coses són complicades... En Ramon, que no tenia cap relació amb la morta, s'ha de venjar, per honor, d'un home que tampoc no estava vinculat amb el cas. Era en el pitjor lloc, en el pitjor moment. Com sempre, Arriaga va al gra, de manera directa i sense especulacions. La seva és una escriptura potent, crua i amb una veu que té una personalitat extraordinària. Ens dibuixa uns personatges torturats que cavalquen per la fina línia que separa la generositat de la misèria. Una barreja de gelosia, traïció, venjança i molta mort, que és impossible separar de la mateixa vida.

"Sepultaron a Adela en el antiguo cementerio, al borde del río Guayalejo y cerca del lugar donde la habían asesinado. Cavaron una fosa profunda para evitar que en tiempo de lluvias la arrastraran las caudas crecidas del río. Para muchos fue el entierro más triste que hubieran presenciado, incluso más que el de doña Paulita Estrada o el de don Refugio López, fundadores del pueblo. No hubo gritos ni lamentos. Puro silencio y una noche sin luna".

Bona setmana a totes i tots.

@Jordi_Sanuy

Sola (Carlota Gurt)

Totes i tots portem un animal a dins. De vegades en estat de letargia. De vegades massa despert. Suposo que es tracta de trobar el punt mitjà i no fer-nos més mal del necessari. És allò d'evitar el naufragi, encara que estiguis en un bosc. Lluny del mar. Ho intenta la Mei (de Remei), la inquietant protagonista de "Sola", la primera novel·la de Carlota Gurt (Barcelona, 1976). Té 381 pàgines (ella diu que són moltes menys) i està publicada per Proa. D'aquesta autora ja havia llegit el recull de contes "Cavalcarem tota la nit".

El llibre és un compte enrere que s'allarga uns sis mesos, entre abril i novembre. La Mei ens explica la seva història des de 185 dies abans d'un final amb alta càrrega psicològica. En primera persona. Va descomptant. A poc a poc. De manera lineal. A la Mei, que és traductora, la fan fora de la feina i ha d'intentar reinventar-se, això que figura que està tan de moda avui en dia. Decideix deixar a la seva parella a Barcelona, en Guim -amb qui diria que no van massa bé les coses-, i instal·lar-se en una masia solitària de Sorrius. Ho fa amb un únic objectiu: escriure una novel·la que li obri les portes del cel. La novel·la de les novel·les. No comptava que només arribar, passaria alguna cosa que ho complicaria tot una mica més. Si res pot anar pitjor que malament, hi anirà.

La Masia de Sorrius havia estat propietat de la família de la Mei. La seva mare, a qui mai no ha suportat, va acabar venent-la al Manel, que ara li lloga a ella. La dona es va fer famosa fent un anunci de minipimers. Zub-zub se sentia mentre ho picava tot. La mare, en Manel, en Flavi (un apicultor lletraferit) es preocupen molt per la Mei, que diuen que cada cop està més assilvestrada. Escriu i escriu, de vegades sense aturador. Cada cop més sola... I és que, per sobre de tot, la Carlota ens parla de les pors interiors, de la solitud i de les seves conseqüències. També de la força guaridora de la natura. I ho fa amb el "Solitud" de Víctor Català sempre de rerefons. Estem davant d'un llibre amb una llengua treballada, natural i amb una veu amb molt personal. Per cert, hi ha unes quantes escenes de sexe potentíssimes. Un llibre recomanable.

"Quan el camí s’ha endinsat al bosc, el vent m’ha començat a empènyer com si tingués pressa per fer-me arribar a la casa. He avançat sota una bogeria de núvols i fulles, flanquejada pels arbres sense ulls que m’havien vist néixer. Al retrovisor, només la gran polseguera que aixecava la meva màquina al seu pas. En aquest lloc, els cotxes són fàbriques de nebuloses que t’impedeixen veure el que vas deixant enrere i, amb cada sot, el món sencer trontolla. 

A la fi, ha aparegut sobre el turonet, més petita i rònega del que recordava. Hauria volgut aparcar allà mateix i anar-hi corrents, amb els braços estesos, fins despullada, pujar descalça els quinze graons de pedra, però he vist la figura d’un home amb un gossot espellifat esperant-me a dalt de l’escala i m’he hagut de guardar l’esperit bucòlic per a un altre moment. 

Era el Manel, esclar".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Las hermanas de Borgo Sud (Donatella Di Pietrantonio)

L’Adriana apareix i desapareix sense avisar. Porta de corcoll a la seva germana, que sempre li treu les castanyes del foc. Sense dubtar-ho. Una germana, de la qual no n’arribem a saber el nom, que és la narradora de “Las Hermanas de Borgo Sud”, l’última novel·la de l'escriptora italiana Donatella Di Pietrantonio (Arsita, 1962). Té 256 pàgines, està traduïda al català per Nela Nebot i està publicada per Duomo Ediciones. D’aquesta autora ja havia llegit "La retornada".

De petites, les dues germanes de Borgo Sud eren inseparables. S’ho explicaven pràcticament tot. A cau d’orella. Complicitat màxima. La seva mare mai va estar massa per elles i es van haver d’espavilar. Totes dues eren molt impulsives i, quan et deixes emportar per motivacions naturals, és fàcil cometre errades. Les dues estan enamorades, però potser de la persona equivocada. La narradora es casa amb un odontòleg que, curiosament, és la professió de la Donatella. Es tracta d’un bon home, però un gran secret se’l menja per dins. L’Adriana s’aparella amb un pescador gitano, amb molts deutes i, de vegades, perillosament violent. Són dos amors que fan mal, però impossibles d'oblidar. Sobretot el segon, amb baralles i un fill pel mig. Quan l’Adriana reapareix a la vida de la seva germana, que viu a l’estranger, ho fa amb aquesta criatura, ben petita, i no en massa bon estat. Necessita que l’ajudi, un cop més...

No puc explicar el motiu, però hi ha un moment en què la narradora ha de tornar urgentment a Itàlia, a la localitat de Borgo Sud, que viu exclusivament de la pesca. Allà s'hi va tornar a instal·lar la seva germana, després de l'última desaparició. El mateix lloc on van créixer de petites. Di Pietrantonio ens regala una novel·la plena d’emoció, escrita amb el cor a la mà. L’autora italiana ens ho explica tot amb un estil transparent i de manera pausada. És veritat que la relació entre les germanes acaba sent freda i descarnada, però, quan cal, s'entenen. Estem davant d’un llibre poderós, molt íntim, que reflexiona sobre les relacions familiars en moments difícils. Sembla voler dir-nos que l’amor, si és vertader, sempre ressuscita. A “La retornada” tampoc no vam saber el nom de la narradora i la seva germana es deia Andrea. Podem parlar d’una continuació lliure?

“Quería dármelo en brazos, pero él juntó los labios como si fuera a llorar y me retiré. Miraba a su alrededor sin dejar de mover los ojos, oscurísimos. Fruncía por un momento la frente en un rictus y enseguida la distendía, tranquilizado por el contacto con su madre. Le tocaba curioso la cabeza rapada. Adriana lo cambió, tenía pañales en su bolsa, luego se desabrochó el camisón y le dio de mamar sentada en mi cama. Vincenzo tomó hasta saciarse, moviendo de vez en cuando la mano sobre el pecho veteado de venitas azules. No podía creer que mi hermana, tan delgada, fuera capaz de toda esa leche: un reguero fluía desde la comisura de la boca hasta el cuello del niño, que controlaba de reojo las hermanas de borgo sud 29 que yo mantuviera la distancia de seguridad. Ya tenía nueve meses”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La comunitat (Helen Flood)

Un barri és tranquil... fins que deixa de ser-ho. Entre la classe benestant, també hi ha fets luctuosos. Per què hauria de ser diferent! Això que no hi passa mai res és pura fal·làcia. I sinó, que ho preguntin als principals protagonistes de “La comunitat”, l’última novel·la de l'escriptora noruega Helene Flood (1982). Té 425 pàgines, està traduïda al català per Laura Segarra Vidal i és una de les apostes clares de l’editorial Columna per aquesta tardor.

Quatre habitatges. Quatre famílies ben avingudes. Una bona comunitat a l’Oslo més burgès. Situació idíl·lica. La situació canvia quan assassinen en Jørgen, periodista d’investigació. El troben abocat d’esquena sobre l’ordinador del despatx, amb un tall al coll. La seva dona i la seva filla havien anat a passar el cap de setmana a una cabana. Des que arriba la policia, se centra a buscar al culpable entre els mateixos veïns. Segur que tots ells tenien algun motiu per matar-lo... Ja d’entrada descarten que ho hagi fet algun estrany... La narradora de la història és la Rikke, que tenia una relació molt ‘especial’ amb el difunt. Està casada amb l'Åsmund i té dos fills, l’Emma i en Lukas. Com la resta de veïns, no s’acaba de creure que el mal estigui tan a prop d’ella. Per què, pensant-ho bé, a la Rakke podem descartar-la. O també és sospitosa i ens està enganyant?

“La comunitat” és una novel·la addictiva, d’aquelles que comences i és molt difícil deixar. És del mateix estil que “La psicòloga”, amb què Flood també va atrapar al lector, convertint-se en tot un èxit de vendes. És molt més que un assassinat. L’autora reflexiona en veu alta de temes tan interessants com la maldat –que tothom porta a dins, per sort la majoria ben adormida-, la infidelitat, la mentida i la culpa. També deixa clar que, de vegades, sabem ben poques coses de les persones que conviuen amb nosaltres i ens envolten. A més a més de viure el dia a dia dels protagonistes, entre alguns capítols, podem llegir parts del llarg e-mail que la Rikke va enviar a la Fredly per explicar-li tot el que havia viscut amb en Jørgen. La Fredly, antiga amiga de joventut, és una de les policies que comença a encarregar-se del cas. Per cert, la portada del llibre és preciosa. Amb molta classe.

“Aquesta nit la casa no està tan silenciosa. Sento la Merete a dalt. Ella tampoc dorm. Jo amb prou feines ho he intentat, he perdut la fe que acabi funcionant. Estirada al llit, no faig sinó donar voltes. L’Åsmund ronca minuts després de recolzar el cap al coixí i sento una fiblada d’enveja, com si sols tinguéssim una quantitat limitada de son per repartir-nos i ell se n’hagués servit cobdiciosament sense deixar-me’n gens ni mica. Em dono per vençuda a dos quarts de dues, perquè quin sentit té”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Fora de joc a Montserrat (Màrius Serra)

La muntanya màgica de Montserrat, sempre envoltada d'un munt de llegendes, és l'escenari escollit per Màrius Serra (Barcelona, 1963) per col·locar als protagonistes de la tercera novel·la de la Sèrie Comas i Coma. Es titula "Fora de joc a Montserrat" i està escrita en col·laboració amb Oriol Comas i Coma (Barcelona, 1956). Es tracta d'un expert en jocs de renom internacional. Té 281 pàgines i està publicat per l'editorial Empúries, que pren el relleu d'Amsterdam.

El subtítol no pot ser més clar: "Novel·la ludocriminal". És per això que a la llibreria La Gralla de Granollers vaig trobar-la en la secció de novel·la negra, ben a prop de la trilogia de Juan Gómez-Jurado i dels èxits de Javier Castillo. I és veritat, estem davant d'un thriller a la catalana, amb escolans, monjos, embarbussaments i un munt de jocs de taula. Tot explicat amb un gran sentit de l'humor i l'enginy i els jocs de paraula que tan bé domina en Màrius. L'acció comença a Montserrat, on un grup d'experts en jocs de taula han d'escollir els cent millors de la història. La iniciativa està ideada per l'Oriol Comas, personatge real, com la gran majoria dels experts. La trobada s'ha batejat amb el nom de Ludocànon. Després de la pandèmia, cal impulsar activitats culturals per reactivar les visites al monestir.

De manera inesperada, els jocs queden en un segon pla per la mort del pare Mateu. Ràpidament es relaciona amb altres decessos recents de monjos que havien semblat accidentals. L'Oriol compta amb el suport de la seva neboda Sol -que és qui fa de narradora-, i del seu nòvio boomer, el periodista Garota, excap de premsa del Grup 69. D'inici, el Mosso d'Esquadra encarregat d'aclarir els fets no fa massa cas de les esbojarrades teories d'en Comas, però després s'adona que potser podria tenir raó. Els fets actuals s'intercalen amb les aventures d'un grup d'escolanets de Montserrat, als anys setanta, presentats per un narrador omniscient. No es descarta que els crims actuals estiguin vinculats amb els abusos sexuals de l'església. De fet, aquest any 2021, i això no és novel·la, una nova denúncia va sacsejar l'abadia...

"— Montserrat no és allò que tu miraves, Montserrat és això que estàs veient —diu el tiet Comas i encabat em busca els ulls pel retrovisor des del seient del copilot —. El teu avi Josep recitava trossos sencers del poema de Montserrat d’en Sagarra, que era llarg i una mica pesat, però jo els únics versos que recordo són aquests. — Són xulos —li responc des del seient del darrere —. No els acabo d’entendre però sonen bé. El tiet vol que li digui oncle, però a mi oncle em sona a pel·lícula còmica i al final sempre li dic com tothom, el Comas. Això de l’avi Josep ens ho explica mentre pugem al monestir a passar tres dies en un dels seus saraus del món del joc. Aquesta vegada ha organitzat una reunió d’experts per triar els cent millors jocs de la història i ha batejat les jornades amb el nom de Ludocànon".

Bona setmana a totes i tots.

@Jordi_Sanuy

Disset esclats (Maria Àngels Viladot)

Disset dones entre els 50 anys i els setanta i escaig. Disset vivències personals que les han marcat, impressionat o emocionat. Disset històries que han servit de base a Maria Àngels Viladot (Barcelona, 1951) per escriure els seus “Disset esclats”, publicats per Stonberg Editorial. Són 248 pàgines plenes de sentiments, amb pròleg d’Olga Xirinacs. D’aquesta autora ja havia llegit el seu anterior llibre de contes, titulat "La fúria de Fandango i altres relats".

M’ha tornat a quedar la sensació que Viladot té una escriptura 'tranquil·la'. Ens explica les coses de manera senzilla i amb molt de respecte per tot i tothom. Són coses que ens haurien pogut passar perfectament a nosaltres mateixos. És força fàcil implicar-se i gaudir de la lectura, sense pressa. Hi ha diversos relats relacionats amb la Guerra Civil i els anys posteriors, com “Bienvenido, señor governador civil y jefe provincial del movimiento”, “José García Barrio, 46, jornalero”, “I si el meu pare era un maqui?” i “Ai, senyor bisbe, sí que em sap greu...”. En tots ells, es denuncia el franquisme i les seves atrocitats, amb assassinats que van quedar impunes i detencions il·legals. L’església mirava cap a una altra banda, més preocupada d’esbroncar a una nena que anava en pantalons curts que de temes realment importants.

A “Disset esclats” també hi ha un ampli grup de contes vinculats amb diverses malalties -que els protagonistes afronten amb optimisme- i també amb la mort . Són aquests: “Si no la vols me la quedo jo” (una nena amb síndrome de Down), “Rebel sense causa o el barrufet rondinaire” (un nen amb dificultats per llegir i escriure), “Fets inesperats” (una malaltia que ho canvia tot), “Jo estic com al cel” (un terrible accident de moto”), “Injustícia” (un metge de renom traspassa en la flor de la vida) i “Renéixer”, amb la pandèmia del Coronavirus en el seu eix central. A “La fam de trofeus” (amb problemes a l’hora de coronar un pic) un grup d'excursionistes es lliuren d'una perillosa per ben poc. De la resta, hi ha dos contes que ens parlen de París: “Una maleta amb classe” (es pot ser hippie i tenir estil a la vegada) i “Un viatge llampec”, amb dues noies joves fent autoestop i amb un benefactor molt especial.

Completen el llibre “Diari d’una cibernauta” (amb munt de hackers de protagonistes), “The times they are a-changin’” (amb un maoista i una psuquera plantant cara al poder establert), “Tinc mal de fill” (una dona escrivint al seu fill egoista) i “El sotrac decisiu”, un dels que més m’ha agradat. S’ha de trobar la pau i la llibertat a qualsevol preu, i a on sigui. Mai és tard. Als maltractadors, ni aigua! Haurien de desaparèixer com abans millor d’aquesta societat malalta. Un llibre recomanable.

“Europa tenia un atractiu tan llaminer, sobretot la ciutat cultural de París, que ens hi emmirallàvem. Havia acabat els exàmens universitaris de final de curs. Les vacances d’estiu les tenia a l’horitzó proper i, amb el meu grup d’amics, amb els quals feia la meva vida universitària, vam projectar un viatge de final de curs a París. Els més agosarats, amb autoestop i, els altres, teníem l’opció d’anar-hi en tren. Ens trobaríem a l’estació de França, tal dia i tal hora. Agafaríem el tren que ens portaria a l’estació ferroviària de Portbou, el poble que hi ha al límit nord de la Costa Brava. Allí, agafaríem un altre tren i... directes a París!”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El cel per sobre del sostre (Nathacha Appanah)

L'Éliette no va ser una nena feliç. Era bonica i cantava molt bé. Sense adonar-se'n, els seus pares van sobreexposar-la i va acabar perdent el senderi. Es va rebel·lar contra tot i tothom i es va convertir en la Phénix, solitària i poc comunicativa. Ella és una de les protagonistes d'"El cel per sobre del sostre", de Nathacha Appanah (Illes Maurici, 1973), filla d'emigrants indis. Està traduït al català per Andreu Gomila i publicat per Angle.

Els pares de l'Éliette potser es van passar de frenada. Ella, com a Phénix, potser s'ha quedat a mig revolt. Als seus dos fills, la Paloma i en Loup, els educa amb distància i fredor, tot i estimar-se'ls amb bogeria. No vol repetir les errades comeses pels seus progenitors i els deixa anar molt a la seva. A més a més, els puja tota sola. En Loup, li va posar aquest nom per donar-li urpes, acaba d'ingressar en un centre de menors. S'ha escapat de casa. Conduïa sense carnet. Tenia la intenció de tornar a veure a la Paloma, que ja fa anys que es va emancipar i viu sola. No suportava la foscor que transmetia la seva mare, amb un gran drac tatuat a l'esquena. Va decidir posar-li Paloma per donar-li ales. Després de molt de temps allunyades, en Loup els dona l'oportunitat de retrobar-se i d'intentar guarir ferides que mai no han cicatritzat. Encara és possible?

Appanah ens explica la història d'aquesta família trencada d'una manera molt íntima i deixa entreveure que sí que existeixen les segones oportunitats. Mai no és tard per canviar si l'ocasió s'ho val. La Phénix, la Paloma i en Loup han tingut molts problemes de convivència, però si l'amor i la tendresa existeixen, encara que estiguin molt amagats, poden guanyar el seu pols directe amb el dolor i la marginalitat. "El cel per sobre del sostre" és poesia pura, en homenatge a la composició que dona lloc al títol, de Paul Verlaine. Són 126 pàgines plenes d'emocions, escrites amb un estil molt pulcre i visual. L'autora relata l'entrada del Pres 16587 al centre de detenció preventiva amb una cruesa que fa posar els pèls de punta. Un centre on els nens no poden riure ni plorar. Potser és en aquests moments quan es troba a faltar la família...

"Quan li parles, a Loup, et mira als ulls però sovint no et sent. El seu esperit té maneres estranyes de barrejar el temps, les paraules, els actes. Recorda: el seu avi a l’acordió, el seu primer dia d’escola i el bombó que la seva germana li va donar aquell dia i si sabéssiu com aquell gust ensucrat de maduixa li torna de tant en tant! Recorda un gos que nedava molt ràpid al canal, haver agafat el cotxe i conduir sense parar, el drac a l’esquena de la mare, l’arbre de Nadal de plàstic a les golfes, la cara de la germana il·luminada per la televisió i la manera com ella es girava cap a ell obrint un braç perquè vingués a escarxofar-se. Recorda: l’elefant de fusta negra sobre el despatx del doctor Michel, l’olor de metall i de benzina al pati, el clot al jardí, les seves ganes irreprimibles de retrobar la seva germana, com si tot això hagués passat el mateix dia".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Els angles morts (Borja Bagunyà)

En la societat actual, la mediocritat triomfa. I també els que no volen que canviï res per poder seguir igual i mantenir els seus privilegis. Són faves contades. Dels mediocres i dels immobilistes, que també n'hi ha molts, en parla obertament  Borja Bagunyà (Barcelona, 1982) a “Els angles morts”, llibre publicat per Edicions del Periscopi. Són 491 pàgines que barregen drama, sarcasme i crítica per donar i per vendre.

Els tres actors principals són en Morella, la Sesé -que és la seva dona-, i l’Olof, el fill del germà d’en Morella. Un germà que va intentar fer-li la vida impossible quan tots dos eren petits. En Morella és professor de lletres de la UB. Té 54 anys i ha d’assumir que la plaça de catedràtic que estava en joc se l’hagi emportada un competidor seu. És per això que se centra a trobar una idea, una idea genial, per escriure alguna cosa amb estil i sortir definitivament de les misèries del món universitari. La Sesé és ginecòloga de prestigi. Treballa l’hospital de Can Ruti. El seu món particular trontolla quan, una nit de Nadal, atén un part esperpèntic. Al nadó no li falta res, però ho té tot desordenat, com un dels personatges pintats per Picasso. L’Olaf és irònic i clarivident; amb ganes de tocar el voraviu a tots els qui l’envolten. Un pedant en tota regla. Com el seu pare?

Amb aquesta novel·la, Bagunyà retrata la decadència de la societat occidental, que cada cop fa més pudor. I ho fa amb una escriptura densa i condensada. Pràcticament sense punts i a part. Les pàgines estan plenes de lletres, negre sobre blanc, com si fés bandera de la manca d'espai. Aprofita qualsevol racó, fins i tot amb notes a peu de pàgina. També utilitza molt el parèntesi, un darrere de l’altre, com a recurs literari. Succeint-se sense fi. El lector s’ha d’entregar cent per cent per no perdre el fil. És l’única manera. Amb un estil àcid i corrosiu, l'autor castiga la universitat i el sistema sanitari català, on es mouen amb mandra en Morella i la Sesé. Se suposa que la crítica seria extrapolable a d’altres llocs de la geografia universal. Un llibre original i difícil de classificar. No s’assembla a res del que he llegit darrerament.

“Va ser una d’aquelles coses que preferiries no haver hagut de veure, no tant perquè no vulguis veure-les, sinó perquè, un cop vistes, ja no pots no haver-les vist. La cornada del toro, l’operació de còrnia, les receptes per estofar placentes. Fins llavors el degà tot bé, habitualíssim, però després d’un informe dolorosament detallat sobre l’estat de les reparacions del claustre, va anunciar que cediria la paraula a la (pausa) Laura per veure si s’acordava d’una vegada la creació de la plaça de l’Olivier. Ho va acompanyar d’un d’aquells copets de barbeta de quan se saluda de passada, però no havia estat això el que havia irritat en Morella, sinó aquella cosa estripada de dir «la Laura» en lloc de «la doctora Camps», que és el que hauria d’haver dit si fossin en una universitat normal. Era un escàndol. Però no era cap escàndol...”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El juego del alma (Javier Castillo)

Els mitjans de comunicació estan vivint la transformació més important de la seva història. La disrupció de les xarxes socials, que primen la immediatesa per sobre de la qualitat, els ha deixat tocats de mort. Cada cop hi ha menys diners per la investigació i els bons periodistes han de reinventar-se i buscar noves fórmules de finançament per sobreviure. És el cas de la Miren Triggs i d’en Jim Schmoer, protagonistes d’”El juego del alma”.

La cinquena novel·la de Javier Castillo (Mijas, Màlaga, 1987) és addictiva, igual que les anteriors. La Miren és periodista d’investigació. S’ha fet famosa al Manhattan Press, que ha deixat temporalment per escriure un bestseller sobre el cas d’una noia desapareguda. Hi va treballar molt de temps i el coneix bé. Està en plena campanya de promoció. En Jim fa de professor de periodisme en una universitat. La Miren era una de les seves millors alumnes. A l’home el van fer fora del diari on treballava i ara fa un potcast setmanal des de casa seva. Quan menys s’ho esperaven, el destí els torna a reunir, després de força temps sense tenir cap mena de contacte. A Nova York, l’any 2011, tornaran a caminar junts. L’aparició d’una noia de quinze anys crucificada, dispara totes les alarmes.

Aquest cas podria estar relacionat amb el de la desaparició de la Gina Plebbles. En una de les presentacions del seu llibre, la Miren rep un sobre amb una foto a dins. Algú li deixa sobre la taula, sense que se n’adoni. S’hi veu una adolescent amb les mans lligades. Hi ha escrit el nom de la Gina i la data de la desaparició, l’any 2002. I fins aquí puc explicar... “El juego del alma” és un thriller que es converteix en un joc pels seus protagonistes. Un joc qui sap si mortal i a contrarellotge, amb final incert. Castillo transita entre la fe i l’engany; amb una institució escolar ultrareligiosa en el rerefons. També juga amb la fina línia que, de vegades, separa l’amor del dolor. I ens ho explica tot d’una manera molt àgil i sense paraules innecesàries. Passen coses en tot moment. El llibre està publicat per Suma i té 528 pàgines.

“Troto con dificultad. Cada paso es una aguja afilada atravesándome el costado. El camino largo y oscuro por el que me arrastro solo conduce a Rockaway Beach, una larga y ancha playa golpeada por el viento y azotada por el hambre voraz del océano, frente al parque Jacob Riis. No hay nadie a estas horas. No ha amanecido todavía y la luna menguante ilumina con tristeza las huellas de pisadas en la arena. Miro atrás y también alumbra en negro intenso los finos hilos de la sangre que dejo tras de mí con cada paso. Al menos el inspector Miller podrá reconstruir mi último recorrido. Ese es el pensamiento de alguien que va a morir asesinada: qué quedará para identificar al asesino. Restos de ADN en las uñas, sangre de la víctima en el coche. Una vez me mate, me llevará a algún otro lugar y habré desaparecido del mundo para siempre. Tan solo permanecerán mis artículos, mi historia, mis miedos”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Els llocs on ha dormit Jonàs (Adrià Pujol Cruells)

L’escriptura d’Adrià Pujol Cruells (Begur, 1974) és inimitable. Els seus últims llibres tenen molta mala llet, amb personatges barruts i que sovint només miren per ells mateixos. A “Els llocs on he dormit Jonàs”, el seu protagonista, amb nom de profeta, és misogin, puter, infidel i addicte a les consoles. Està casat, té tres fills i és propietari d’una petita empresa de videojocs. El llibre té 288 pàgines i està publicat per l’editorial Empúries.

En Jonàs, nascut a Argelers, a mitjans dels setanta, entra al difícil món dels ordinadors de ben petit. Per a ell, programar és bufar i fer ampolles! Fins que arriba el moment que no arriba a tenir clar si es pren la seva vida com un joc; o si viu els videojocs com si fossin part de la realitat. És per això que no sap si ha matat a la filla del carter, un amor de joventut, una nit, en un parc públic. Per treure’n l’entrellat, comença a ordenar la seva vida a partir dels llocs on ha dormit. Pujol ens explica la història del seu Jonàs amb un to sorneguer i molta imaginació. En un món eminentment digital, amb les xarxes socials dictant sentència sobre tot i tothom, es mou com peix a l’aigua. Ho fa entre el pànic i l’addició, i, de vegades, s’encalla. Deixar empremta digital és inevitable. Es nota que l’autor ha crescut envoltat de videojocs. Segur que no m’equivoco.

Entre altres coses, “Els llocs on he dormit Jonàs” ens parla de la llibertat individual i de la necessitat d’assumir-la fins a les darreres conseqüències. Que matis marcians en un videojoc no vol dir que siguis una persona violenta. S’ha de saber diferenciar entre la realitat i la ficció. Són coses diametralment oposades. Sense lligams aparents. Molt fan de les classes que en Jonàs dona en una acadèmia de Figueres, on tracta els mil·lenistes de qualsevol manera. Hi aboca sobre totes les seves frustracions, que no són poques. L'home està de tornada de tot. Fa la sensació que per a ell, a la vida, les coses passen de manera gradual, seguint el sistema binari. Zeros i uns a carretades! Com ja va fer al seu anterior llibre, “Míster Folch”, Pujol ens regala un estil original i poc acadèmic, amb un llenguatge col·loquial i cabassos d'animalades.

“-Bon dia, noies! No sé quina feina heu fet aquesta nit, mes amies de cœur. Penso el mateix que pensava ahir quan m’adormia i tinc preguntes i manies idèntiques. Ja sé que treballeu en segon pla, he llegit molt sobre vosaltres a internet, soc un documentat, però necessito urgentment alguna prova que feu bé la vostra feina. Tinc les mateixes obsessions, no trobo cap solució als meus problemes i ni tan sols no m’heu donat la clau per fer-me ric, que deu ser el meu maldecap més fàcil de resoldre. Bo, suposo que avui em fareu prendre les decisions correctes, estic segur que ho heu preparat tot per fer-me triomfar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Primera persona del singular (Haruki Murakami)

Amb “Primera persona del singular” ja he llegit vint-i-quatre llibres d’Haruki Murakami (Kyoto, 1949). Crec que l’escriptor japonès comença a tenir-ho complicat per sorprendre als seus lectors. Aquest últim, publicat per l'editorial Empúries, està traduït al català per Albert Nolla i té 210 pàgines. Són vuit contes curts, reflexius, descriptius i plens de records. Estan narrats, com diu el títol, en primera persona. Només recomanable pels seus fans fidels, com jo.

Fa la sensació que totes les històries són força autobiogràfiques, ja que estan protagonitzades per persones que escriuen i que estimen la música, com ell mateix. La música sempre ha estat molt present en les seves novel·les. De jove, havia tingut un club de jazz. El seu anterior llibre –l’únic que encara no he llegit- es titula “Quan la música ho és tot”. En un dels relats, de l'actual, “Charlie Parker Plays Bossa Nova”, fa el seu particulat homenatge al gran saxofonista nord-americà, conegut amb el sobrenom de Bird. A “Carnaval” ens parla de la famosa composició per a piano de Robert Schumann i d’una dona més lletja que un pecat. Encara hi ha un tercer títol musical “With the Beatles”, amb antic amor i suïcidi inclòs. Llevar-se la vida és una de les constants en l’obra del japonès. De vegades estar acompanyat és fins i tot pitjor que estar sol...

Murakami aprofita records de joventut, sovint vinculats a alguna noia, per barrejar el dia a dia dels protagonistes amb fets difícils d’explicar. És aquell ‘realisme màgic’ que l'ha fet mundialment famós. La seva prosa torna a caminar amb pas ferm (i reiteratiu) per aquells ‘mons paral·lels’ en què la ficció no es diferencia de la veritat. Si haig de triar un relat d’aquest llibre em quedo amb “La confessió del mico de Shinagawa”. L’animal, que té la capacitat de parlar amb els humans, s’ha especialitzat a robar el nom de les dones a qui estima. Absurd i apassionant a la vegada. Completen el llibre “El coixí de pedra”, “Crema”, “El recull poètic dels Yakult Swallows” –ens parla de derrotes i de beisbol- i “Primera persona del singular”, que dona títol al llibre. El protagonista és un escriptor, aquella nit molt ben vestit, que rep l’esbroncada d’una desconeguda. O potser coneixia a la dona i no se’n recordava? Un llibre cent per cent Murakami. Sense trampa ni cartró. Ni novetats.

“Hi havia una noia que m’agradava, però les circumstàncies ens impedien avançar en la relació, i quan va ser el moment no em va sortir de cridar el seu nom. M’ho vaig plantejar, però a mig fer em va semblar estúpid i vaig ejacular dins d’aquella altra noia sense dir res. Ella sí que va estar a punt de cridar el nom d’un altre home, tal com havia anunciat, de manera que em vaig haver d’afanyar a posar-li la tovallola entre les dents. Tenia una dentadura sana i forta. Els dentistes en devien quedar impressionats. No recordo el nom que va cridar. Només que era un nom d’allò més corrent, un de tants. I que em va sorprendre que un nom tan banal com aquell pogués tenir un significat tan important per a ella. De vegades un sol nom pot trasbalsar el cor d’una persona”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Tony Takitani
La mort del comanador (llibre 2)
La mort del comanador
La noia de l'aniversari
Crónica del pájaro que da Cuerda al mundo
De què parlo quan parlo d’escriure
Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

Deixar el món enrere (Ramaan Alam)

Què passaria si un dia no funcionés ni el telèfon, ni internet ni la televisió? Com sabríem què està passant al nostre voltant? Ens atreviríem a sortir al carrer per buscar respostes? La por és mala consellera... Tot això s’ho pregunten l’Amanda i en Clay, que han llogat una casa, aïllada de la civilització, per passar una setmana de vacances amb els seus fills adolescents, la Rose i l’Archie. Necessitaven trencar amb el soroll i les presses de Nova York.

Ells són alguns dels protagonistes de “Deixar el món enrere”, del nord-americà Rumaan Alam (1977). La novel·la està traduïda al català per Judith Raigal Aral i està publicada per Columna Edicions. Són 349 pàgines que, entre altres coses, ens parlen de la complexitat de les relacions humanes. Just el primer dia de vacances, quan la família de l’Amanda i en Clay comencen a gaudir dels luxes de l’immoble, amb piscina i jacuzzi inclosos, algú truca a la porta amb insistència. Són la Ruth i en G.H., una parella negra que ronda la seixantena. Ells són blancs. Asseguren que són els propietaris de la casa. És la seva segona residència. Segons expliquen, s’ha produït una caiguda elèctrica general a la zona de Nova York –a la casa, sorprenentment, hi ha llum- i descarten tornar a la seva residència habitual. No funcionen els semàfors ni els ascensors; i viuen en un catorzè. És per això que demanen als seus llogaters que els deixin passar la nit amb ells. Fins que la situació s’aclareixi.

Com poden saber l’Amanda i en Clay que la Ruth i en G.H. els diuen la veritat? La manca d'informació és total. Res no funciona. Costa de creure, però, enmig de la societat de la comunicació, hi ha un munt de preguntes i cap resposta. “Deixar el món enrere” és una novel·la de suspens molt inquietant. La vida dels protagonistes es complica a poc a poc. Sense aturador... La incertesa els tenalla els nervis i, de retruc, també pateix el lector. No saben què passa realment ni cap on van. La natura és sàvia i els animals, amb els cérvols i flamencs al capdavant, sí que saben preparar-se per a l’infortuni. Alam ho explica tot d’una manera molt entretinguda, amb un llenguatge proper i molt amè. És fàcil posar-se en la pell dels actors principals i reflexionar sobre la por, la fi del món, la protecció dels fills, la raça, les classes socials i la dependència dels dispositius mòbils. Molt bon descobriment.

“L’Amanda va alçar el mòbil, un gest d’advertència, malgrat que ningú no deia res. L’Archie tenia els ulls clavats al seu mòbil, la Rose al d’ella, tots dos entretinguts amb jocs i xarxes socials que havien passat el control parental. L’Archie intercanviava missatges amb el seu amic Dillon, els dos pares del qual es feien perdonar el procés de divorci en què estaven immersos deixant-li passar les vacances d’estiu fumant herba al pis de dalt de tot de la casa que tenien en un edifici de pedra rogenca al carrer Bergen. La Rose ja havia publicat diverses fotos del viatge, tot i que acabaven de passar el límit del comtat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cabells de gebre (Teresa Sagrera)

Remeiera, llevadora i guaridora per a uns. Bruixa i metzinera per als altres. Parlo de la Blanca, protagonista indiscutible de “Cabells de gebre”, l’última novel·la històrica de Teresa Sagrera (Sant Pere de Vilamajor, 1966). La data a mitjans del segle XIV a Catalunya (1318-1364), en una bona part a Vila Maior. El llibre té 416 pàgines i està publicat per Columna. De la Teresa ja havia llegit "Sal roja", escrit a quatre mans amb Ramon Gasch.

La Blanca és d’aquells personatges que deixen empremta. Te l’estimes des que la coneixes i pateixes per ella, sobretot després que assassinin al seu fill. És la personificació de l’amor, de donar sense esperar res a canvi, de mirar més pels altres que per ella mateixa. És incapaç d’odiar, per molt que la maltractin o la provoquin. Està en comunió total amb la natura i només sap fer el bé als qui l’envolten. Malgrat tota aquesta energia positiva, es passa mitja vida fugint. Són molts els que l’envegen i voldrien veure-la penjada a la forca. El primer cop que la persegueixen es refugia al castell de Montsoriu, on van ensenyar-la a llegir, poc habitual en les dones de l’època. És el millor regal que li podien haver fet. Gràcies als llibres fa un gran pas endavant en les seves investigacions sobre les plantes i els poders que atresoren. A Montsoriu també coneix a Bernat II, el vescomte de Cabrera. El seu acaba sent un amor total i sense condicions, però potser massa espaiat en el temps.

A “Cabells de gebre”, Sagrera reflexiona sobre el poder guaridor de la natura, sobre l’amor, l’enveja i el compromís i també sobre l’ànsia il·limitada de poder, personificat en Bernat II, més preocupat d’acumular riqueses que de qualsevol altra cosa. Està encegat i corre el risc de perdre el món de vista. Ni l'amor que sent per la Blanca el fa reaccionar. Continua amb la bena als ulls. El vescomte acaba convertint-se en el conseller del rei de la corona d'Aragó, Pere III. La traïció i el fet de canviar d’opinió segons d’on bufi el vent –com les veïnes i veïns de Vila Maior amb la Blanca- també tenen molt de pes en aquesta història que s’acaba convertint en una gran novel·la d’aventures, amb plagues i epidèmies incloses. Tot està explicat de manera clara i concisa, amb molt de diàleg i un ritme trepidant  Els lectors també som testimonis directes de regnats convulsos i de guerres sagnants per mantenir el poder als territoris italians. El camí entre la glòria i la derrota pot canviar en qüestió de segons.

“Com un ramat de senglars, amb l’alè gelat per la còlera, van entrar al camp de pomeres, que unes quantes hores abans havien estat la temptació del pobre Joan. Van començar a esbrotar totes les branques amb una ràbia única, i com una tempesta humana moguda per un vent prenyat d’odi i de dolor arrasaren amb les seves falçs tot l’hort de fruiters. Imaginaven que en comptes de branques segaven caps, els caps dels homes que havien mort aquell infant; el cap del batlle Olzinelles, que els tenia esclavitzats, i el del senyor del Far, perquè d’ençà que el rei li havia venut part dels seus drets sobre els homes de Vila Maior, no coneixien el que era la pau. Massa sovint, i fent valer la por, els entraven a les llars i se n’enduien gallines, carn salada, pa i fins i tot el vi de les botes. Però aquella vegada havien anat massa lluny”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La família Martin (David Foenkinos)

No sé quin tant per cent hi ha de realitat i quin de ficció, però la història de “La família Martin”, de l'escriptor francès David Foenkinos (París, 1974), enganxa des del primer moment. I molt. Té 213 pàgines, està traduïda al català per Pau Joan Hernàndez i l’ha publicat recentment Edicions 62. Recordo que d’aquest autor ja havia llegit “La biblioteca dels llibres rebutjats” (2016). Se’n va fer una pel·lícula força entretinguda l’any 2019, dirigida per Rémi Bezançon.

En David, que explica els fets en primera persona, té una crisi d’escriptura. Després de diverses novel·les d’èxit, no troba cap tema que l’inspiri ni personatges interessants. És per això que decideix explicar la vida de la primera persona que es trobi al carrer quan surti de casa. I aquesta és la Madeleine, una velleta encantadora. Es refia d’ell i li obre les portes de la seva vida sense pensar-ho dues vegades. Fins i tot li parla de l’Yves, el seu amor de joventut, l’home que va marcar-la per sempre més. La dona té dues filles, l’Stéphanie –que viu a l’estranger- i la Valérie, que aviat comença a prendre protagonisme a la seva mare. Es converteix en l’eix central de la novel·la de Foenkinos. Està casada amb el Patrick –que sobreviu en una empresa d’assegurances- i té dos fills adolescents, en Jérémie i la Lola. L’autor parla sovint amb tots ells, amb l’objectiu de saber-ne les màximes coses possibles.

Aquest llibre és la crònica quotidiana d’una família qualsevol, que també podria ser la nostra, perquè no. D’una manera divertida, fresca i melancòlica, en David ens parla de tot el que els envolta. De la greu crisi amorosa que viu la parella, dels problemes d’assetjament que té l’home a la feina, dels primers amors de la Lola i del dia a dia d’en Jérémie, que inicialment no col·labora massa. Es va creuar amb els Martin per casualitat i cada cop els aprecia més. Són addictius! L’autor té l’al·licient de no saber cap on el portarà la realitat. A la ficció, l’evolució dels personatges dependria de la seva ploma. Sense voler, Foenkinos també acaba parlant d’ell i de seves coses, gràcies a les preguntes de la Valérie. Sabem que recentment va trencar amb la seva parella, la Marie, i que continua estimant-la. Un amor correspost? 

“Un cop a casa, em vaig adonar de seguida que no podria dormir. Vaig anar a remullar-me una mica la cara a la pica. Però allò no tenia res a veure amb la beguda. L’escena a casa dels Martin havia com expulsat l’alcohol de la meva sang. Observant-me al mirall, vaig haver d’admetre que mai no havia tingut traça per gestionar la il·luminació. Un atroç neó em presentava una versió cruel i pàl·lida de mi mateix. No era el moment més oportú. Dominat pel dubte com estava, hauria volgut que un rostre més acollidor em tranquil·litzés. Al contrari del que m’havia semblat al carrer, ara trobava absurd inventar-me la continuació d’unes vides reals”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'última, la més petita (Fatima Daas)

“Em dic Fatima Daas.
Soc francesa.
Soc d’origen algerià.
Els meus pares i les meves dues germanes han nascut a Algèria”.

Tots els capítols de “L’última, la més petita” comencen de la mateixa manera. Amb l’autora dient-nos com es diu i afegint-hi alguns dels trets que la defineixen. Moltes vegades els repeteix. Perquè ens quedin clars. Aquest és el seu primer llibre. Camina entre l’autobiografia i la novel·la, amb una força inusual. Té 180 pàgines, està traduïda per Manuel Forcano i és una de les apostes d’Angle Editorial per aquesta tardor.

La Fatima és la mazoziya, la més petita de les tres germanes de la família Daas. L’única que ha nascut a França. Viu al barri de Clichy. Es passa més de tres hores al dia al transport públic. Ens explica tot el que pensa en primera persona, de manera crua i sense filtres. Es defineix com a musulmana i pecadora. Ser lesbiana li pesa molt. Sovint prova d’anar amb nois, però li agraden les noies. Creia que era poliamorosa, fins que va conèixer la Nina. L’amor era tabú a casa seva –per no parlar de la sexualitat- i encadenava una parella amb l’altra, sense acabar d’entregar-s’hi. Fins i tot arribava a encavalcar-les. Viu en un món ple de contradiccions socials, religioses i sexuals. Es considera una víctima, com tantes altres joves. Immigrants dins de casa seva. Sovint es reuneix amb imams per saber quin problema hi ha en ser musulmana i lesbiana. Diu que no ho pregunta per a ella; és per una amiga...

“L’última, la més petita” ha estat tot un terratrèmol a la societat francesa perquè són molts els joves que s’han emmirallat en l’autora. Daas, que no té pèls a la llengua, es despulla completament davant del lector. Fins al punt de revelar que va fer teràpia al llarg de quatre anys. Aquest tractament, assegura, ha estat la relació més llarga de la seva vida. És asmàtica des de petita i no ha tingut una vida fàcil. Explica les seves experiències de manera simple. Sense artificis ni recursos innecessaris. Fa servir frases curtes, àgils i plenes de contingut. Frases curtes per capítols curts i molt visuals, on tot respira. Pàgines amb poca lletra i amb molt de sentiment. Fàcils de llegir. Després de gaudir i molt d’aquesta autobiografia, em quedo amb ganes de retrobar-me amb la Fatima en un altre registre.

“Em dic Fatima.
Em sap greu que no m’hagin ensenyat a estimar.

Un dijous a la tarda insulto a la professora de matemàtiques, madame Relca.
Sento una escalfor al clatell.
Ella no diu res.
És allà, davant meu, dreta, com un senyal de stop.
Recull les seves coses.
Amb una mà agafa la bossa, està a punt d’anar-se’n.
I jo allà, al seu davant.
Impotent.
Tinc la impressió d’estar fent el ridícul.
“La indiferència és el pitjor dels menyspreus”.
En dos minuts, aquesta frase va cobrar tot el seu sentit”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El búfalo de la noche (Guillermo Arriaga)

Quan escriu sobre gelosia, culpa i traïció, Guillermo Arriaga (Ciutat de Mèxic, 1958) no té rival. Després de llegir "Salvar el fuego" i "El salvaje", m’he submergit en les 236 pàgines d’“El búfalo de la noche”, novel·la publicada l’any 1999 per Belacqva. El 2007, se’n va fer l’adaptació cinematogràfica, dirigida per Jorge Hernández Aldana. El triangle passional que dibuixa Arriaga és fosc i escruixidor, amb personatges totalment desequilibrats. M'ha agradat moltíssim.

El llibre comença amb el suïcidi d’en Gregorio, que es dispara un tret a la templa. De nit, sentia un búfal imaginari roncant-li al costat de l’orella i s’imaginava papaorelles entrant-li dins del cos; contaminant-ho tot. Creia que la bogeria era molt pitjor que la mort. Ho tenen igual de clar els altres dos vèrtexs del polígon. Són la Tania, ex-parella d’en Gregorio (o encara estaven junts?) i en Manuel, actual xicot ‘oficial’ de la noia i millor amic del difunt. Tots tres –nihilistes convençuts- lluiten per sobreviure en un món marcat per l’agonia, la bogeria i la destrucció. En Gregorio no els deixa tranquils ni després de traspassar. El seu fantasma els acompanyarà eternament. Quan pateix o s’empipa amb en Manuel, la Tania té tendència a desaparèixer, a fer-se fonedissa. Ell busca sovint la companyia d’altres dones, com la Margarita, germana d’en Gregorio, o la Rebeca, una amiga universitària. Totes les relacions són malaltisses, buides i sense futur, inclosa la que manté amb la Tania.

“El búfalo de la noche” retrata amb cruesa alguns dels problemes dels adolescents actuals, que es mouen per la vida sense un objectiu clar. Per a ells, tot és gris i superficial. Des d’un punt de vista econòmic, però, la Tania i en Manuel se'n surten més o menys bé. Entre tots dos paguen mensualment una habitació en un motel, la número 803, on es troben sempre que poden. Una habitació que té molt de pes en aquesta tràgica història que m’ha fet recordar “Tòquio Blues”, la novel·la que el japonès Haruki Murakami va publicar l’any 1987. També té el suïcidi d’adolescents com a eix central. L’escriptura del mexicà Guillermo Arriaga té una força descomunal. Sempre va directe, al gra, sense donar voltes innecessàries. Fa servir sovint el llenguatge del carrer, convertint els seus personatges en persones que podríem trobar-nos fàcilment en girar la cantonada. Estem davant d'un llibre que, quan el comences, ja no el pots deixar.

“Me levanté al amanecer estragado por el insomnio. Bajé a la cocina y me serví un vaso de Leche. Nadie más se había despertado. Me puse a leer el periódico del día anterior y no hallé nada que me interesaba. Aburrido dejé el diario sobre la mesa y bebí la leche con desgano. Eran las seis de la mañana y no encontraba qué hacer.
Para matar el tiempo decidí bañarme. Mientras me desvestía miré las baldosas. Eran de color y textura semejante a las del baño de Gregorio. Gregorio de golpe lo vislumbré cayendo de espaldas con el cráneo reventado. Pude escuchar con claridad el chasquido de su cuerpo al rebotar contra el toallero, el borboteo de su sangre, su ronco jadeo de moribundo. Abrí la llave de la regadera y metí la cabeza bajo el chorro helado hasta terminar con dolor en la nuca".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Un país amb el teu nom (Alejandro Palomas)

Alejandro Palomas (Barcelona, 1967) té un univers únic i irrepetible. Qui l'hagi llegit, ho sap. No cal explicar-li res més. Qui encara no ha tingut el plaer de submergir-se entre les pàgines dels seus llibres, ja triga massa. Aquest univers ple d'amor i d'energia positiva també el trobem a la seva última novel·la, que ha titulat "Un país amb el teu nom". Té 396 pàgines i està publicat per Columna. Les seves són històries aparentment senzilles, però tenen capes i més capes i molta profunditat. Res és casual. Tot acaba lligant perfectament.

A l'"Univers Palomas" les dones són pura sensibilitat. És el cas de l'Edith, una de les narradores d'aquesta bonica història sobre l'amor, l'amistat, la solitud i, sobretot, els somnis. Si no en tens un, has de buscar-lo. Un somni, per petit que sigui, és l'única manera per viure amb harmonia i trampejar els problemes diaris. L'Edith ha superat un matrimoni complicat, la marxa de la seva filla a un país estranger i la mort de la dona amb qui compartia la vida des de feia anys i panys. I encara li queden ganes de fer coses. Passada la setantena, viu en un poble abandonat on només té un veí, en Jon, l'altre narrador d'aquesta novel·la que et fa emocionar i somriure a parts iguals. L'home, que va perdre al pare, la innocència i la infantesa quan tenia set anys, també ha patit molt, mantenint l'esperança. La seva germana Mer sempre ha estat el bastó on agafar-se quan anaven mal dades.

L'Edith, jubilada des de fa temps, portava una agència de publicitat. En Jon és veterinari i treballa en un zoològic, amb tres elefantes. Qui més el necessita és la Susi, que no acaba d'adaptar-se. Odia els zoològics, com la seva amiga Edith, però la Susi el necessita. A l'"Univers Palomas" les mares saben que ho són per tota la vida i que les seves filles sempre les tindran al seu costat, en cara que de vegades triguin a adonar-se'n. És el cas de la Violeta. La seva relació amb l'Edith mai ha estat massa fluida. De la resta de personatges d'"Un país amb el teu nom" em quedo amb la Suzume, una nena amb moltes preguntes i ganes de tenir respostes per cadascuna d'elles. Una nena que m'ha recordat al Guillem d'"El secret". Estem davant d'una novel·la àgil i visual que sabria reconèixer entre un milió. Cent per cent Alejandro.

"Han estat trenta anys en aquesta casa, vint-i-cinc de viscuts amb l’Andrea i cinc sense ella, centenars de fragments de vida continguts aquí, entre aquestes parets plenes de nosaltres. El pare deia que les cases que deixem són ciutats d’un mapa que, vist des de dalt, dibuixa una silueta que resumeix, al final del nostre pas, el que hem estat: de vegades un ull, d’altres un pulmó, una mà, un nen, una muntanya o un planeta petit, rodó com una moneda. «Són les peces d’un trencaclosques que, quan ja no hi siguem, completarà el paisatge de la nostra memòria. Sense elles suraríem, no podria ser», deia".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La vida autèntica (Montse Barderi)

Una editora de prestigi amb les idees força clares. Un empresari d’èxit un pèl superficial. I un reconegut escriptor que, quan era petit, va ser assetjat pels seus companys d’escola. Són la Roxana Segarra, en Pere Romeu i l’Oliver Bou, els principals protagonistes de “La vida autèntica”, l’última novel·la de Montse Barderi (Sabadell, 1969). Té 284 pàgines i està publicada per Columna Edicions.

En ple confinament, en Pere se’n recorda molt de la Roxana, un amor de joventut. Fa un munt d’anys que no té cap mena de relació amb ella. I li agradaria recuperar el contacte perdut. És per això que demana a l’Oliver, antic company d’escola, que es faci passar per ell i li escrigui cartes d’amor a la Roxana, amb l’objectiu d’aconseguir una cita a curt termini. Quan era una criatura, ja n’havia escrit pels nois i noies de la seva classe, a canvi d’’immunitat’. Fins llavors, sempre abusaven d’ell. El problema és que, mentre es declara en nom d’en Pere, l’Oliver també comença a enamorar-se de l’editora, una dona guapa, culta i amb molt de món recorregut. Podríem parlar, doncs, de relació epistolar d’alta volada, amb reflexions sobre la vida i la literatura. Cartes llargues i treballades que, lògicament, acaben cridant l’atenció de la seva destinatària.

“La vida autèntica” és un llibre molt interessant, amb tres protagonistes treballats i plens de matisos. Tenim a l’editora segura, que, al final, potser no ho és tant com es pensa. A l’empresari de gimnasos, fort i musculat, que busca l’amor de la Roxana; però que també podria viure sense ella. És cent per cent pràctic. Sexe, bon menjar i un munt de segones residències. I a l’escriptor, sobretot de novel·la negra, que pateix sense aturador. És gras i li costa relacionar-se amb els altres, a la vida real. Quan escriu, tot canvia... Bones reflexions sobre l’amor, les segones oportunitats, les sorpreses inesperades i també sobre l’edició. En diferents capítols, la Roxana ens explica què hi busca en un text abans de decidir si acaba publicant-lo o no. Edicions limitades, molt cuidades i, sempre que sigui possible, firmades per dones. Si soc sincer, he de dir que la Barderi m’ha emocionat. Gràcies.

“Potser si jo fes esport, és a dir, si em comencés a creure que visc en un bosc antàrtic i he de talar avets de vint metres i carretejar-los i tallar-los per escalfar la meva cabana, si realment estigués convençut que he de matar cérvols trotant a gran velocitat per la neu, agafar-los per la cornamenta i tallar-los el coll amb un ganivet serrat a les dents; si n’estigués del tot segur (i amb molta ajuda d’esteroides anabòlics), potser arribaria a tenir un cos com el de tants homes de la meva edat, ben musculats i tonificats, amb uns abdominals marcats, uns bíceps i uns tríceps que sembla que hagin de rebentar la màniga de la samarreta. Però jo només camino, com un iaio. I tots els meus amics cromanyons paleolítics em diuen que encara ens queden deu anys per estar en forma, que després ja costa més fer una mitja marató. Qui ens va parir, quan ens deixaran fer-nos grans? No ho deia, això, Miquel Àngel? El papa vol que pinti la Capella Sixtina i jo vull retirar-me, tenir el dret de fer la vida d’un home gras a la cinquantena”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy