dilluns, d’octubre 31, 2016

Una dècada de Paranoia 68 (2006-2016)


Des que vaig escriure “Web en construcció”, sota un títol d’”Hola”, ha passat una dècada. Era el 31 d’octubre del 2006. La segona entrada, el mateix dia, era el llistat de les pel·lícules vistes aquell any. L’1 de novembre vaig publicar el comentari d’”Alatriste”. Al llarg d’aquests deu anys, a “Paranoia 68” he referenciat més de mil pel·lícules i més de 400 llibres (415, per ser exactes). Al llarg de tot aquest temps, he rebut 362 mil visites i s’han escrit més de 16 mil comentaris. Amb l’aparició de Facebook i de Twitter, els blogs han perdut moltes seguidores i seguidors, però considero que encara tenen molt recorregut per davant. Moltes gràcies a totes i a tots els que heu anat passant per casa meva. De moment, aquí segueixo. Fins aviat.

@Jordi_Sanuy

dimarts, d’octubre 25, 2016

A la caça de l'ovella (Haruki Murakami)


Els mons paral·lels d’Haruki Murakami (Kyoto, 1949) són inescrutables. A “A la caça de l’ovella” torna a deixar-ho claríssim. Aquest cop, una bona part de l’acció té lloc a les muntanyes nevades de Hokkiado, al nord del país. Ell llibre està traduït al català per Albert Nolla i editat per Empúries. Té 390 pàgines i es va publicar per primer cop, en japonès, l’any 1982. “Balla, balla, balla” (1988) en va ser la seva seqüela.

El protagonista d’aquesta història és un publicista que volta la trentena. S’acaba de divorciar i beu i fuma sense aturador. Els anys d’amistat amb en Rata i les tardes perdudes al Jay’s Bar (personatge i local que apareixen a “Escolta la cançó del vent i Pinball”, 1973) fa temps que han quedat enrere. De cop, però, tornen a la primera plana de l’actualitat, ara per culpa d’una simple fotografia. Hi apareixen unes muntanyes de fons i, al davant, un ramat d’ovelles. En Rata va enviar-la al publicista, després d’uns quants anys de silenci. Va fer-la servir per il·lustrar la revista d’una companyia d’assegurances.

La vida del publicista canvia radicalment quan un misteriós home vestit de negre va a visitar-lo a la seva agència. Li diu que ha de trobar una de les ovelles de la foto, que té una estrella tatuada al llom. O la troba de pressa –és importantíssim per al seu patró, que s’està morint- o potser ho pagarà amb la seva vida. Amb la seva vida; i amb la de la seva nova xicota, que té unes orelles màgicament seductores i superperceptives. Cent per cent Murakami! La noia fa de model d’orelles, de traductora i de prostituta. Se li acumula la feina! Suposadament, aquesta ovella, que viu des de temps immemorials, s’introdueix dins del cervell d’una persona i la fa servir per aconseguir els seus objectius… fins que ja no la necessita i la substitueix per un altre. D’aquesta manera, ha pogut construir tot un imperi!

SURREALISME I HUMOR NEGRE

La història que ens presenta Murakami és surrealista i absurda a la vegada. Com sempre, el lector té dues opcions: tancar el llibre i començar-ne una altra; o oblidar-se de prejudicis i entrar-hi de ple, que és el que faig jo. L’escriptor japonès m’apassiona. “A la caça de l’ovella” és el llibre més complet que he llegit d'ell darrerament. El vaig acabar en dos dies. Els esdeveniments estan explicats amb un gran sentit de l’humor; de vegades negre com el carbó. Fent servir aquesta ovella mitològica, l’autor ataca un cop més els seus dimonis interns, que es fan grans per moments. És una novel·la amb molt de diàleg i amb personatges realment curiosos, com el mateix Rata o el Professor Ovella, a qui el publicista troba al mític Hotel Dofí. Molt recomanable.

“Per criar ovelles, el més important és gestionar els aparellaments. Per això es posen els mascles amb els mascles, i les femelles amb les femelles. Tots separats. Llavors es tracta de posar només un marrà al tancat de les femelles. Normalment s’hi posa el més fort, el número u, per tenir la millor llavor. Al cap d’un mes, quan ja ha acabat la feina, el marrà torna al tancat dels mascles. Però, mentre ha estat fora, al tancat s’ha establert un nou ordre. I com que, després de tot el tragí, el número u pesa la meitat del que pesava, el pobre no pot guanyar cap baralla. Per això la resta de mascles el busquen. Aquest sí que és de plànyer”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

dimecres, d’octubre 19, 2016

Manual para mujeres de la limpieza (Lucia Berlin)


Segur que l’escriptora nord-americana Lucia Berlin (1936 – 2004) va tenir una vida molt plena; plena de coses bones… i, també, de dolentes. Llegint-la, diria que s’ho va prendre tot amb molta resignació i un cert sentit de l’humor. Em refereixo a la seva escoliosi, els insults que rebia a l’escola, la invisibilitat voluntària de la seva mare davant d’ella, el seu alcoholisme, els seus tres matrimonis fracassats… Va haver de plantar cara a un munt d'adversitats.

Possiblement, “Manual para mujeres de la limpieza” no és un llibre del tot autobiogràfic, però queda clar els seus contes, molt reals, estan plens de coses que ella mateixa va viure en primera persona. Són contes durs, directes i de vegades tristos, amb personatges que lluiten per sobreviure i que mai -o quasi mai- es queixen. Accepten allò que els passa amb tota la resignació del món. Solucionen alguna cosa protestant? El títol del llibre també ho és d’un dels 43 relats editats per Alfaguara. Té 427 pàgines i està traduït per Eugenia Vázquez Nacarino. El pròleg és de Lydia Davis i la introducció de Stephen Emerson. Molt recomanable.

Per mantenir als seus fills, Lucia Berlin va fer d’infermera, de dona de la neteja, de telefonista, de professora de la literatura; a la universitat i a la presó... Totes aquestes “versions” d’ella apareixen en el llibre. Ho explica amb una naturalitat esfereïdora. En més d’un conte, apareixen bugaderies, llocs de solitud, reflexió i desesperació. I, per sobre de tot, ens trobem amb alcohòlics. Diria que són alcohòlics que seguiran bevent la resta de la seva vida. Estar amorrat a l’ampolla és intrínsec al seu caràcter, inseparable. Borratxos i borratxes capaços de fer la volta al món per trobar la darrera petaca plena.

CONTES AMB PUDOR D'ALCOHOL

Si el relat “Doctor H. A. Moynihan” és mínimament real, l’avi de la Lucia i la seva mare ja bevien sense parar, de manera indiscriminada. Què havia de fer ella? En aquest conte, l’avi protagonista, que era dentista -com el seu avi-, es treu totes les dents, d’una a una, per posar-se una dentadura postissa amb les dents idèntiques a les seves. Ho reprodueix tot: desviacions, càries, color… La diferència és que estan sanes. Una bogeria. Ella també va treballar d'ajudant de dentista. És per això que, de vegades, es tan difícil diferenciar la ficció de la realitat. La Lucia té una escriptura tan profunda com difícil de classificar. Única, diria jo.

Del conte “Manual para mujeres de la limpieza” em quedo amb aquesta frase: “Las señoras siempre suben la voz un par de octavas cuando les hablan a las mujeres de la limpieza o a los gatos”. Lucia Berlin també té uns quants contes dedicats a les sales d’urgència, en els quals ens explica les relacions dels malats amb les infermeres i els metges; sobretot amb les infermeres. També reflexiona sobre la mort, sense donar-li massa importància. Un dels personatges recurrents és la Sally, que pateix càncer i s’apropa perillosament cap a l’abisme. De l’autora diuen que està influenciada per Chéjof. El que sí que sabem segur és que va començar a escriure a la revista de Saul Bellow i Keith Botsford. De Below recordo haver llegit “La víctima”, publicat en català per Viena Edicions.

“Llevo años trabajando en hospitales, y si algo he aprendido es que cuanto más enfermo está un paciente, menos ruido hace. Por eso los ignoro cuando llaman por el interfono. Soy administrativa de planta, mis prioridades son pedir fármacos y suero intravenoso, mandar a los pacientes a quirófano o a Rayos X. Por supuesto al final contesto las llamadas, normalmente para decirles “¡La infermera irá enseguida!”, porque tarde o temprano aparecerá por allí. Mi actitud hacia las enfermeras ha cambiado mucho. Solían parecerme inflexibles y despiadadas, Ahora sé que el problema es el hartazgo. He comprendido que su indiferencia es un arma contra la enfermedad. Combátela, acaba con ella. Ignórala, si quieres. Ceder a los caprichos de un paciente solo sirve para que le tome el gusto a estar enfermo, esa es la verdad pura y dura”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, d’octubre 11, 2016

Palmira (Paul Veyne)


L’agost de l’any 2015, Estat Islàmic va saquejar Palmira amb la voluntat d’eliminar un dels conjunts arqueològics més importants del món. Una de les primeres coses que van fer en arribar va ser torturar i decapitar al seu arqueòleg, Khaled Al-Assad. El també arqueòleg Paul Veyne (Aix-en-Provence, 1930), expert en Antiguitat Romana i professor honorari del Collège de França, li dedica el seu últim llibre. És de lectura obligada.

Parlem de “Palmira. El tresor irreparable”, que té 143 pàgines i està publicat per Angle Editorial. Veyne fa un repàs molt interessant de què va ser aquesta antiga metròpolis rutilant, Patrimoni Mundial de la Humanitat. Ens explica que, entre d’altres coses, havia estat una veritable cruïlla d’intercanvis comercials i culturals entre Orient i Occident. L'autor la defineix com una gran ciutat monumental i parla de la seva riquesa al desert. Enmig del llibre hi ha 13 fotografies de Palmira abans que hi passés Estats Islàmic. Hi destaca la del fantàstic Temple de Bel. Palmira va ser una important ciutat de Síria, en un oasi a l’interior del país, regat per nombrosos rierols. Estava ubicada a uns dos-cents quilòmetres al nord-est de Damasc i al sud-oest de l’Eufrates.

“¿Per què, l’agost del 2015, van volar i destruir el temple de Baalxamín? ¿Potser perquè era un santuari on els pagans anteriors a l’islam acudien a adorar falsos ídols? No; ho van fer perquè és un monument venerat pels occidentals actuals, en la cultural dels quals hi ha un amor savi pels ‘monuments històrics’ i una viva curiositat per les creences d’altres llocs i altres temps. Els islamistes volen manifestar que els musulmans tenen una cultura diferent de la nostra, una cultura que és la pròpia. Han fet saltar aquest temple de Palmira i han saquejat uns quants jaciments arqueològics més del Pròxim Orient per demostrar-nos que són diferents de nosaltres i que no respecten allò que la cultura occidental venera”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy