dimarts, de desembre 29, 2015

Lectures 2015 (50)


S'acaba un altre any i, com sempre, toca fer balanç. Aquest bloc, "Paranoia 68", ja en té més de nou. En aquest 2015, han caigut 50 llibres. Només tinc pendents 5 ressenyes. Les altres ja han estat publicades. També he referenciat 92 pel·lícules i encara en tinc 8 en preparació. De cara al 2016, un desig clar: salut, cinema i llibres per a tothom!

1-. El impostor (Javier Cercas)
2-. El cas Eduard Einstein (Laurent Seksik)
3-. La lluvia del tiempo (Jaime Bayly)
4-. Reparar els vius (Maylis de Kerangal)
5-. Mercado de invierno (Phillip Kerr)
6-. Rodamon (Xavi Narro)
7-. Recuérdame que te odie (Álex de la Iglesia)
8-. Un pòdium irrepetible (Georgina Esteva)
9-. Strappo (Martí Gironell)
10-. Homes sense dones (Haruki Murakami)
11-. Un dinar un dia qualsevol (Ferran Torrent)
12-. Apropiació indeguda (Lena Andersson)
13-. La llibreria encantada (Christopher Morley)
14-. L’Àguila Negra (Joan Carreras)
15-. Així és la Fórmula 1 (Francesc Rosés)
16.- La senyoreta Keaton i altres bèsties (Teresa Colom)
17-. Paranoia (Franck Thilliez)
18-. La víctima (Saul Below)
19-. L’edat dels homes (Hèctor Bofill)
20-. En Mattia i l’avi (Roberto Piumini)
21-. Sin retorno (Susana Rodríguez Lezaun)
22-. Algú com tu (Xavier Bosch)
23-. La noia del tren (Paula Hawkins)
24-. Vida menor (Raimon Gil Sora)
25-. Kafka a la platja (Haruki Murakami)
26-. L’espasa d’Al·là (Jordi Calvet)
27-. L’amnèsia d’Eros (Bernat de Montclar)
28-. Cosas que escribí mientras se me enfriaba el café (Isaac Pachón)
29-. Vida de escritor (Gay Talese)
30-. El mal camino (Mikel Santiago)
31-. Gegants de gel (Joan Benesiu)
32-. Trauma (Erik Axl Sund)
33-. Persona (Erik Axl Sund)
34-. Catarsi (Erik Axl Sund)
35-. El que no mata et fa més fort (David Lagercrantz)
36-. Som una família (Fabio Bartolomei)
37-. El bar de las grandes esperanzas (J. R. Moehringer)
38-. El lector de les 6.27 H (Jean-Paul Didierlaurent)
39-. El gran Gatsby (F. Scott Fitzgerald)
40-. La dama del gosset (Anton Txékhov)
41-. El tallador de canyes (Junichiro Tanizaki)
42-. Puresa (Jonathan Franzen)
43-. El regne (Emmanuele Carrère)
44-. La noia de la pluja (Sergi Purcet Gregori)
45-. Vidas frágiles, noches oscuras (Hiromi Kawakami)
46- La Malcontenta (Sebastià Alzamora)
47-. El llibre de la Senyoreta Buncle (D.E. Stevenson)
48-. Sport & Cook (Astrid Barqué)
49-. Mendelssohn és a la teulada (Jirí Weil)
50-. No Limits (Albert Llovera)

dijous, de desembre 17, 2015

Sport & Cook (Astrid Barqué)


Menjar més natural per aconseguir millors resultats en l’esport. Ho proposa l’Astrid Barqué a “Sport & Cook”, de Viena Edicions. L’Astrid (Vilafranca del Penedès, 1981) és llicenciada en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, té un postgrau en Educació Familiar i ha participat en cursos sobre alimentació. “Sport & Cook” també és el nom del seu programa a Youtube.

El pròleg del llibre, que té 147 pàgines, és de la Gemma Mengual, campiona i medallista de natació sincronitzada. Ens explica que menja poquíssima carn, gens de llet i pràcticament res que provingui de la vaca. Afegeix que, últimament, ha incorporat a la seva dieta la quinoa, els llegums i les llets vegetals. Els onze capítols, després de la presentació de l’autora, comencen amb el retrat d’esportistes. Tots ells s’alimenten de la manera més natural possible. Són aquests: Míriam Albero i Marcel Zamora (triatletes), Emma Roca (ultra fondista), Ferran Latorre (alpinista), Agustí Roc (corredor i esquiador), Elena Congost i Jaume Leiva (atletes), Ona Carbonell (nedadora sincronitzada), Dani Marzo i Jesús Pérez (piragüistes) i Laura Orgué i Anna Comet (trailrunners).

“Sport & Cook” és un llibre molt visual, directe i amb un munt de receptes, teòricament, fàcils de fer. L’Astrid ens ensenya a preparar-nos les nostres pròpies barretes energètiques o els necessaris batuts recuperadors. També ens dóna alternatives al sucre, que considera molt perjudicial per a la salut, i ens presenta les “altres” proteïnes, com el tofu o el seitan. En total, són trenta receptes, acompanyades de fotografies. Hi trobem, per exemple, el cuscús amb tofu, les boles d’azuki amb castanyes, el puré de mill, la tapa d’hamburguesa vegetal i el tempeh arrebossat amb all i julivert. Ens descriu els plats, el temps de preparació i la dificultat. També els ingredients i l’elaboració.

LA IMPORTÀNCIA DE REFLEXIONAR

Tots els temes tractats són interessants i porten al lector cap a la reflexió. És allò d’analitzar les teves rutines i comparar-les amb les propostes de l’Astrid. Entre altres temes, ens parla dels hidrats de carboni com a font d’energia en l’exercici, de la importància de l’esmorzar (l’àpat més important del dia), dels colors que hi ha d’haver al plat (com més millors), del poder dels aliments ecològics i, també, del gluten en el món de l’esport. Una de les esportistes que surten a “Sport & Cook”, l’Anna Comet, és celíaca. Un bon manual per consultar quan ho creguem oportú.

“No hem d’oblidar que, actualment, la gran majoria d’animals que es destinen al consum humà van carregats d’antibiòtics, hormones i altres químics destinats a augmentar la producció de les granges. El fetge, que actua com a filtre de tot el que mengem, es podria sobrecarregar i no donaria a l’abast per depurar les toxines que ens provoquen aquests químics i metabolitzar el greix que ens aporten aquests aliments. A més, l’abús de consum de productes d’origen animal també ens pot portar malalties com diabetis, càncer i cardiopaties”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de desembre 15, 2015

El llibre de la Senyoreta Buncle (D.E. Stevenson)


Una novel·la que parla d’una novel·la; o de dues, per ser més exacte. Em refereixo a “El llibre de la Senyoreta Buncle”, àgil i fàcil de llegir com pocs. Està escrit per D.E. Stevenson (Edimburg, 1982 – Moffat, 1973) i publicat originàriament l’any 1934. La traducció al català és de Marta Cucurell. Té 360 pàgines i s’ha convertit en el número 52 de la col·lecció “El Cercle de Viena”. Molt recomanable.

L’autora, cosina de Robert Louis Stevenson, ens explica la història de la Barbara Buncle, una dona soltera, d’uns quaranta anys, que passa per un mal moment econòmic. Per intentar sortir del pou pensa en dues possibilitats: criar gallines o... escriure un llibre! Al final, es decanta per la segona. Fer diners escrivint no és fàcil, però ella ho aconsegueix. “El pertorbador de la pau” es converteix en un autèntic fenomen de vendes. L’editor, Sam Abott, està encantat amb la seva nova autora. El primer títol del llibre era “Cròniques d’un poble anglès”, però l’home va decidir canviar-lo per fer-lo més atractiu de cara als possibles compradors.

La Senyoreta Buncle escriu sobre el que més coneix, els seus veïns i la seva ciutat. Per por a possibles represàlies, canvia el nom de la localitat (de Silverstream a Copperfield) i, lògicament, de totes les persones que hi apareixen. A més a més, signa amb pseudònim, John Smith. Mai s’hauria imaginat que la novel·la tindria tanta repercussió i que se’n farien unes quantes edicions. Això sí, la majoria de lectors de Silverstream la troben horrorosa i no els agrada gens ni mica com hi surten retratats. Amenacen a l’editor de denunciar-lo i munten tot un seguit de reunions per saber com descobrir qui és Johh Smith i, si pot ser, apallissar-lo. En la primera part, el llibre comença explicant les interioritats dels habitants del llogarret. Més endavant tot és torna més surrealista, amb un noi que desperta consciències tocant la flauta.

PERSONATGES MOLT DIVERTITS

Alguns dels personatges d’aquest llibre, de finíssim humor escocès, són la senyoreta Featherstone Hogg (al capdavant de la caça de John Smith); el senyor Hathaway, un vicari ric que intenta passar un any amb poquíssims diners, com si fos pobre; i la Vivian Greensleeves, que només té capacitat d’enamorar-se d’homes amb recursos econòmics i un bon cotxe. També hi destaquen, per exemple, el coronel Weatherhead i la seva promesa. A “El pertorbador de la pau” el segueix “La ploma més poderosa...”, on la Barbara descobreix als lectors que és ella la persona que hi ha darrere d’en John Smith. En aquesta segona part, la realitat i la ficció acaben fusionant-se del tot. La bona acollida d’“El llibre de la Senyoreta Buncle” va fer que en sortissin dues seqüeles, “Miss Buncle married” (1936) i “The Two Mrs. Abbots” (1943).

“La Sara es mirava la seva amiga amb uns nous ulls, els d’El Pertorbador de la pau, i va veure que el que deia el misteriós John Smith era cert. La Margaret estava esgotada pel mal geni del seu marit de la mateixa manera que una moneda de plata es gasta pel fregadís constant amb monedes més tosques. L’atractiu de la Margaret pràcticament havia desaparegut, i la seva vivacitat també, encara que avui estava més bonica que de costum, i també més vivaç, perquè havia corregut per l’aire fred a veure la seva amiga. I la Sarah pensava –com pensen totes les mullers felices- que ella no hauria aguantat durant tants anys”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de desembre 07, 2015

"Vidas frágiles, noches oscuras" (Hiromi Kawakami)


“Vidas frágiles, noches oscuras” és el cinquè llibre que llegeixo d’Hiromi Kawakami (Tòquio, 1958). Abans de començar a escriure, va estudiar Ciències Naturals i va donar classes de Biologia. La traducció al castellà és de Marina Bornas Montaña. Té 173 pàgines i està publicat per Acantilado. M’ha semblat més “físic” i menys “profund” que els anteriors; ara intentaré explicar per què. Com sempre, tot gira al voltant de les relacions humanes.

Més “físic” perquè aquest cop tot és molt visceral. Algunes parelles estan més enganxades pel sexe que per l’amor, que queda en un segon pla, força ocult. És el cas de l’Haruna, que s’entén regularment amb tres homes: l’Endo, en Satoru i en Yukio. Són històries basades en la carn, sense compromisos de cap tipus. Es dóna la circumstància que en Yukio és el marit de la Lili, la millor amiga de l’Haruna, des que eren unes nenes. Se’n va al llit amb ell des de poc després que li presentés. I diria que no se’n penedeix gens ni mica. Els tres volten els 35 anys.

La Lili sap que en Yukio i l’Haruna s’entenen, però tampoc li dóna massa importància. Ella també té una relació paral·lela. És un noi més jove que ella i es diu Akira. Ni l’estima a ell ni al seu marit. No té massa clar que vol fer en aquesta vida, com la resta de personatges d’aquestes històries entrellaçades. Com deia abans, el llibre és més “físic” i menys “profund”. Ho dic perquè no hi ha aquell enamorament tan sensual i característic que pul·lula per les seves obres anteriors. El que no varia és que tothom està molt perdut, sense una sortida clara. Kawakami segueix utilitzant un to tranquil i despreocupat, relativitzant-ho tot.

Com que el llibre és curt, tampoc no pot aturar-se massa temps en explicar segons quines coses. Encara que sigui de passada, això sí, tracta l’absentisme escolar i la violència de gènere. La Lili no estima a en Yukio. En Yukio no estima l’Haruna. L’Haruna no estima ni a l’Endo ni en Satoru. L’Akira estima a la Lili? O tampoc? Per acabar-ho d’adobar, l’Akira i en Satoru són germans. En Satoru diria que sí que estima a l’Haruna, per qui acaba perdent el cap. Tot passa en el Japó actual, on tothom està més per la feina que per qualsevol altra cosa.

“En realidad, Yukio pensaba que las cosas no solían ocurrir de golpe y porrazo. Se compadecía de su compañero, pero estaba convencido de que la relación tenía que haber dado alguna señal que presagiara su inminente fracaso. De hecho, en las cuatro relaciones anteriores de Yukio, al final iban apareciendo constantes indicios aquí i allá, como truenos lejanos de la tormenta que se avecina. Los indicios del fracaso existen. Es cuestión de cerrar los ojos a la realidad o mantenerlos bien abiertos. Partiendo de la teoría de Yukio, según la cual lo que no se manifiesta no existe, es importante fijarse atentamente tanto en lo visible como en lo invisible. Es bastante difícil distinguir ambas cosas, pero es imprescindible para llevar una vida equilibrada”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

Manazuru. Una història d’amor
Abandonarse a la pasión
Algo que brilla como el mar
El cielo es azul, la tierra blanca

dijous, de desembre 03, 2015

Mendelssohn és a la teulada (Jirí Weil)


Dins de la col·lecció “El Cercle de Viena”, Viena Edicions continua publicant petites joies. El número 51 es titula “Mendelssohn és a la teulada”, de Jirí Weil (Praskolesy, 1900 - Praga, 1956). La traducció del txec és de Jaume Creus. Té 281 pàgines. Globalment, podríem definir el llibre com una sàtira, tot i que, en el fons, és una tragèdia de grans dimensions. En primer pla, l’ocupació nazi de la ciutat de Praga.

Weil, que era jueu, va ser expulsat del seu país i exiliat a l’Àsia Central. Quan va tornar, havia de presentar-se al gueto de Terezín, però no ho va fer, fingint la seva pròpia mort. La novel·la està basada en experiències pròpies. Volia deixar clar, i ho va aconseguir, que el coratge i, sobretot l’humor, eren condicions necessàries per mantenir l’esperança durant la terrible ocupació dels alemanys. “Mendelssohn és a la teulada” és la seva pròpia pòstuma. En ella retrata acuradament la transformació de la vida quotidiana dels txecs per culpa de la guerra. Va passar-ho francament malament.

L’obra comença amb una anècdota que explica la prepotència i la bogeria dels dirigents nazis. Poc abans d’un concert, amb la presència de la cúpula dels ultradretans, un aspirant a les temibles SS demana que es retiri l’estàtua de Mendelssohn, pel sol fet de ser jueu. Ningú sap quina cara fa i una mica més i es desfan de la de Wagner, compositor insígnia del règim nacionalsocialista. A partir d’aquest fet, Weil ens presenta tot un seguit de personatges jueus que no tenen més remei que col·laborar amb els alemanys, com Bécvár o Richard Resinger. Estan convençuts que és l’única manera d’escapar-se d’una mort segura...

AMAGATS I AMB MOLTA POR

Alguns passatges de la novel·la m’han recordat històries conegudes, com “El diari d’Anna Frank”. Sobretot quan Weil relata com s’amaguen l’Adela i la Greta, la por que tenen de ser descobertes i el risc que corre el matrimoni que les amaga. També ens explica com es va idear l’anomenada “solució final”, que van mantenir força temps en secret. L’argument és dramàtic, però l’autor glossa tot allò que passa amb una tranquil·litat inusual: quan el tiet de les nenes va a buscar menjar al mercat negre, quan els nazis pengen a tot un seguit de persones sense cap motiu aparent, la brutalitat dels invasors amb la població local... tot està embolicat amb una pàtina de cinisme (?) que ho fa més passable, tot i que no amaga la realitat.

“Ara sabia que no era possible escapar! S’havia barrejat amb els assassins, els servia, i alhora pensava que els podia enganyar. Havia construït aquell museu seguint els desitjos d’ells de tenir el seu monument a un poble extingit, però en realitat confiava salvar així els objectes sagrats que, en cas contrari, haurien estat destruïts si s’haguessin quedat als altres llocs conquerits. Ara sabia que els objectes romandrien, però el poble no. Qui es barreja amb ells per força comet mal, per força es converteix en el seu ajudant, encara que no vulgui, fins i tot si es pensa tota una altra cosa, fins i tot quan s’ingressa en una agrupació determinada amb la finalitat d’enganyar. Perquè el mal és el seu imperi i la mort la seva companyia, a qui converteixen en guardiana de qualsevol”.

En definitiva, un bon llibre sobre la desfeta provocada pels alemanys a Praga i la resistència dels txecs. Recomanable.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de desembre 01, 2015

La manipulació elevada a la màxima potència


Si fem cas a tot allò que Pablo Trapero ens explica a “El Clan”, Aquímedes Rafael Puccio era una de les persones més manipuladores de les que he sentit a parlar mai. No en tinc cap dubte. La interpretació que fa d’ell l’humorista argentí Guillermo Franchella fa posar els pèls de punta. A Franchello el recordava pel seu paper de Pablo Sandoval a “El secreto de sus ojos” (2009).

El “Clan Puccio” va segrestar i assassinar tres persones, per motius econòmics, entre els anys 1982 i 1985, amb tres presidents diferents. Ho va intentar amb una quarta, però no se’n va sortir. L’Arquímides, que va morir el 2013, era integrant de l’Alianza Anticomunista Argentina i del Movimiento Nacionalista Tacuara. Inicialment, actuava amb el beneplàcit del govern, que sempre que feia alguna cosa mirava cap a l’altre costat. Quan tot va sortir a la llum, la història del clan va commocionar l’Argentina. Els veïns definien als Puccio com una família normal i corrent.

Per sobre de tot, sorprèn que l’Arquímides, que va liderar i planificar totes les operacions, involucrés a la seva dona i als cinc fills; directament o indirecte. Els que ho van passar pitjor van ser els dos grans, que participaven activament en tot. Parlo de l’Alejandro (que jugava a la selecció argentina de rugbi) i en Daniel, batejat com Maguila per la seva constitució física. Els altres tres, més petits, no crec que poguessin oposar massa resistència. En Guillermo, però, va tenir força suficient per fugir de l’infern que és casa seva, amb els segrestats tancats en un bany.

La direcció de Trapero (“Carancho”, 2010) és brutal. Aconsegueix crear una atmosfera bruta i fosca, dins de l’aparent normalitat que intenta donar l’Arquímides. No sé si era conscient de què feia i com comprometia el futur de la seva família. Per a ell, tot semblava normal. La pel·lícula et porta, obligatòriament, a pensar què faries si el teu pare segrestés, matés... i t’obligués a participar-hi. Franchella està sensacional, com Peter Lanzani (que fa d’Alejandro) i la debutant Stefanía Koessl, que intepreta a la seva xicota. “El Clan” va ser premiada al Festival de Venecia, amb el Lleó de Plata al millor director.

Quan es va estrenar a l’Argentina, la pel·lícula va batre tots els rècords de taquilla, amb més d’un milió d’espectadors en els seus primers 9 días, superant “Relatos Salvajes” (2014) i la mencionada “El secreto és de sus ojos”. Dels millors títols que hi ha a la cartellera. Per cert, la banda sonora també és brutal, amb temes com “Sunny Afternoon” (de The Kinks), “Just a gigolo” (David Lee Roth), “Wadu Wadu” (Virus) o “Tombstone Shadow” (Creedence).

"COP CAR"

Entre la road movie i la comèdia negra, “Cop Car”, que es va estrenar divendres, és una grata sorpresa. Està dirigida per Jon Watts i Kevin Bacon fa un dels papers principals. Aquest any, l’actor de Filadèlfia també va treballar a “Black Mass: Estrictamente criminal”. Només dura 86 minuts i té un cert regust indie. Van presentar-la oficialment a l'últim Festival de Sitges. Cal tenir-le en compte.

Bacon fa de xèrif corrupte, possiblement implicat en temes de drogues i amb una o més morts en el seu armari. Un dia, mentre es desfà d’un cadàver, un parell de nens que s’havien escapat de casa li prenen el cotxe, que creien que estava abandonat. Ho fan com si juguessin, sense pensar en les possibles conseqüències. Els interpreten James Freedson-Jackson i Hays Wellford. Tots dos ho fan francament bé. Les criatures, de vuit o nou anys, es diverteixen conduint el cotxe i jugant amb les coses que hi ha dins, amb armes incloses. Només els busca el policia...

El millor de la pel·lícula és el contrast entre la innocència i la tranquil·litat dels nens amb la desesperació del xèrif. No diu a ningú que li han pres el cotxe i, des del moment que descobreix que no hi és, comença una desesperada recerca. Hi ha massa coses dins que poden incriminar-lo. Intentarà parlar amb els nens a través de la ràdio de la seva furgoneta, que també està connectada amb la centraleta de la policia. Abans, però, haurà de demanar que la resta de companys seus canviïn de freqüència. “Cop Car” té força i està molt ben estructurada. Divertida i sinistra persecució, en què un gat vell persegueix a dues joveníssimes rates.

"AMY"

Dura més de dues hores i no es fa pesada en cap moment, tot el contrari. Parlo d’”Amy (La chica detrás del nombre)”, d’Asif Kapadia. El director del Regne Unit ja havia fet una incursió en el món del documental amb la biografia de l’expilot brasiler de Fórmula 1 Ayrton Senna, estrenada l’any 2010. Aquest cop, ens parla de la cantant britànica Amy Winehouse, morta l’any 2011, quan tenia 27 anys.

Haig de dir que mai no he estat fan de l’Amy. Ni tan sols coneixia la majoria de les seves cançons. Malgrat això, la seva història em va deixar en estat de xoc. El personatge em va semblar molt interessant i em va robar el cor des del primer moment. Amb imatges inèdites, d’arxiu i un munt d’entrevistes, la pel·lícula deixa clar que a l’Amy la va matar el seu pare. Primer per abandonar-la quan era petita, a ella i a la seva mare, i després per reaparèixer i voler gestionar la seva carrera i la seva fortuna. Se’n va aprofitar fins a punts insospitats. I ella no se n’adonava; o no volia veure-ho, no em queda clar.

El seu marit, Blake Fielder, també en va tenir la seva part de culpa, portant-la pel camí de la perdició. Fa molta pena veure com les televisions van aprofitar-se d’ella i, ridiculitzar-la quan no calia. És veritat que van ajudar a llançar-la a l’estrellat quan començava; però van enfonsar-la del tot, fent acudits fàcils i criticant-la quan va caure en les drogues i l’alcohol. L’Amy era una gran fan de Tony Bennett, amb qui va arribar a cantar en un duet. No s’ho podia ni creure. Potser va ser un dels moments més feliços de la seva vida, quan ja estava molt malament. Bennett diu en el documental que, per veu i actitud davant de la música, només era comparable a Ella Fitzgerald i Billie Holiday. Molt bona pel·lícula.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy