No et refiïs dels teus records (Clàudia Pujol)

Ni se t'acudeixi infravalorar a una persona que pateix un trastorn obsessivocompulsiu. Se li poden descontrolar els pensaments i tenir conductes repetitives, però també és capaç d'arribar a llocs que tu ni t'hauries imaginat que existissin. És el cas d'en Samuel Heras, el principal protagonista de "No et refiïs dels teus records", de Clàudia Pujol (Olot, 1976). Té 493 pàgines i l'ha publicat l'editorial Columna. És un thriller fosc que no et deixa indiferent.

En Samuel té 25 anys i ja en fa molts que creu en les teories de la conspiració. Viu amb els seus pares a la Vall de Bianya i li agrada tenir-ho tot controlat. La seva via d'escapament són les abelles, que cria al costat de casa. No sembla que tingui malícia, però, quan envia unes quantes esqueles a través d'Instagram, la seva existència es complica. Encara més quan els destinataris van morint, de manera poc clara, en les dates anunciades. Els Mossos d'Esquadra aviat lliguen caps i el detenen. Si ell no és l'assassí -totes les proves l'assenyalen- hauran de descobrir qui l'està intentant incriminar. La Sibel, que seria el més semblant a la seva xicota, intentarà ajudar-lo, encara que no li posaran les coses fàcils.

La Clàudia, directora de la revista Sàpiens, ens proposa una història que s'allunya de les novel·les negres tradicionals. Per començar, la salpebra amb un polsim de tocs científics que la fan força original. A més, els policies són gent aparentment normal, sense addiccions ni problemes irresolubles. Creïbles. Entre altres coses, reflexiona sobre les xarxes socials i l'ús que en fem en un món cada cop més globalitzat. Que alguna cosa sigui tendència, com enviar esqueles als teus seguidors, pot convertir-se en un problema a escala mundial. També ens parla dels intents de llegir la ment i de la possibilitat d'influir en els consumidors. Tot amb un ritme alt, un llenguatge acurat i un parell de girs finals encertadíssims. M'ha agradat que cités Jackson Pollock, un dels meus pintors preferits.

"L’abella traçava cercles, aparentment desorientada, a tocar del vidre del davant de l’automòbil. L’olor de plàtan agre s’intensificava a cada nou brunzit. El millor seria aturar el cotxe i fugir corrents, però estava enmig de l’N-II, en un moment del dia molt transitat, i aturar-se seria una autèntica temeritat. Les gotes de suor li regalimaven cara avall i els batecs del cor semblava que li desbotonarien la camisa. I si abaixava el vidre? Aguantaria impertèrrita que l’abella la sobrevolés? I si n’entrava una altra? Havia de mesurar quines opcions tenia i decidir-se ràpidament".

@Jordi_Sanuy

Els dies robats (Blanca Busquets)

Blanca Busquets (Barcelona, 1961) dedica "Els dies robats", la seva dotzena novel·la, "a tots els que ens vam quedar tancats la primavera del 2020". Passa durant la pandèmia, però crec que la història que ens explica es podria haver esdevingut en qualsevol altre temps. El confinament és l'excusa perfecta per reunir quatre persones en un lloc aïllat, però no és el tema central. El llibre té 238 pàgines i l'ha publicat Edicions Proa.

El castell d'un petit poble dels Pirineus ha d'acollir un retir de ioga i pilates de quatre dies. S'hi havia inscrit força gent, però per culpa del virus i de la por al final només hi participen dos alumnes, la Marta i en Ton. No es coneixen entre ells, tot i que tenen moltes més coses en comú de les que es podrien arribar a imaginar. El grup el completen  la professora, que es diu Judit, i en Mateu, que és el cuiner. Poc després d'arribar, l'estada s'allarga indefinidament arran d'una ordre governamental. El món queda aturat per una alerta global i no s'hi pot fer res. En aquesta narració, amb un marcat caràcter psicològic, se'ns presenten uns personatges força torturats, amb la pèrdua com a vincle d'unió. Un d'ells, molt interessant, té triple personalitat i infinites arestes.

"Els dies robats" ens parla dels esforços per deixar enrere les ferides del passat i de la importància de teixir unes bones relacions personals per viure una mínima coherència. Cal cuidar la salut mental.  Els lligams i les complicitats entre uns i altres, algunes d'inesperades, augmenten exponencialment. Com sol passar en els  seus llibres, la Blanca ho acaba relacionant tot i, al final, res no és casual. La Consol i en Pep (que són els carnissers del poble) i la Laia, que s'hi ha instal·lat amb la seva família per teletreballar durant la pandèmica, completen el tauler de subjectes principals. Per cert, en aquest lloc perdut dels Pirineus els fa poca gràcia que hi hagi gent de fora voltant pels seus carrers. Cadascú a casa seva i Déu -la Consol es molt devota- a la de tothom. 

"No hi ha ascensor, ja ho veu. Aquí s’ha de fer tot a peu. Tampoc es deu esperar que algú que ve a fer un stage de pilates no pugui pujar escales. El pilates és una disciplina més de gimnàstica que de ioga, tot i que inclou exercicis de totes dues pràctiques, i també de dansa clàssica. Seria un contrasentit, doncs, pujar al segon pis amb 13 ascensor. La Marta arriba al seu pis i, després, a la seva cambra. A la porta, el seu nom. Continua trobant divertit tot això. Al capdavall, són només quatre dies de pilates. Bé, Marta, sigues sincera amb tu mateixa, quatre dies d’oblidar-te de tot".

@Jordi_Sanuy

La casa de la nit (Jo Nesbø)

Abans-d'ahir, l'escriptor noruec Jo Nesbø (Oslo, 1960) va rebre el Premi Pepe Carvalho, en el marc del festival BCNegra. És un dels meus escriptors internacionals favorits, amb John Irving i Haruki Murakami. "La casa de la nit", publicat per Edicions Proa, és el dotzè llibre que llegeixo d'ell. Ni hi surt el seu inspector estrella, Harry Hole, ni té res a veure amb els anteriors. Com vaig escriure fa temps, Nesbø es reinventa cada dia que passa. I me n'alegro molt.

La novel·la està dividida en tres parts ben diferenciades. La primera la podria haver escrit perfectament el gran Stephen King. És molt més fantàstica que negra, fregant la ciència-ficció de sèrie B, molt dels anys vuitanta, per etiquetar-la d'alguna manera. Tot comença quan desapareix un noi de 14 anys dins d'una cabina de telèfon al llindar del bosc, sense cap explicació lògica, al poble remot de Ballantyne. Ràpidament en culpen a un dels seus amics, en Richard Elauved, que en aquell moment l'acompanyava. Té la reputació d'inadaptat i, començant per la policia, ningú es creu el que va veure. Sobre aquest tema només explicaré que el llibre s'havia de titular "El telèfon carnívor"... Per cert, en Tom no és l'únic company d'en Richard que es fa fonedís misteriosament.

A la segona part, aparentment més lògica, el lector comença a intuir que potser la història acabarà tenint certa coherència. Elauved ja és gran i es retroba amb la gent del poble, que va deixar fa anys per anar a viure a un altre lloc. Nesbø va donant-li versemblança als esdeveniments pas a pas per, en un tancar i obrir d'ulls, tornar-te a aixecar la camisa amb un altre gir inesperat. Escenari completament nou. A la tercera i última part ho encaixa tot, això sí, de la manera menys predictible. "La casa de la nit" és curta, només 237 pàgines, i es pot llegir perfectament d'una tirada. Avances a ritme frenètic per saber com s'acaba. La traducció al català és de Laura Segarra Vidal. M'ha agradat. Però, quan torna Hole?

"El dit se m’havia aturat en un tal Jonasson, Imu. Un nom estrany, devia ser una mena d’excèntric. Vaig aixecar l’auricular, que estava unit al dipòsit de les monedes amb un cable metàl·lic, com si els fes por que algú ho desmantellés i toqués el dos amb aquell auricular gris. Vaig marcar el número d’en Jonasson, Imu amb les tecles metàl·liques lluents que hi havia a la caixa del telèfon. Només sis xifres; a la ciutat en teníem nou, però m’imagino que aquí, on hi havia quatre mil arbres per habitant, no els en calien més. Llavors vaig allargar l’auricular a en Tom. 

—Q-q-què? — va fer, i se’m va quedar mirant horroritzat. 

—Digues «Hola, Imu, soc el dimoni i et convido a l’infern, perquè aquest és el teu lloc». 

En Tom es va limitar a fer que no amb el cap i em va tornar l’auricular. 

—Fes-ho, cap de suro, o et tiraré al riu — vaig dir".

Altres llibres llegits i comentats de Jo Nesbø:

"Headhunters"
"El lleopard"
"La set"
"Macbeth"
"L’hereu"
"Ganivet"
"Sang a la neu"
"Sol de sang"
"El regne"
"L'home de la gelosia"
"Eclipsi"

@Jordi_Sanuy

Dibuixos amagats (Maria Àngels Viladot)

La psicòloga social Maria Àngels Viladot enfoca la societat contemporània amb una profunda mirada femenina. Per això són tan creïbles la Carol i la Lupe, les dues grans protagonistes de la seva darrera novel·la.  A"Dibuixos amagats", ens explica que l'amistat entre les dues és indestructible. Les coneixem als anys setanta del segle passat, en una Barcelona on els joves són més actius contra la dictadura que els seus pares, massa immobilistes.

Tant La Carol com la Lupe són de bona família. Encara més, en el cas de la Lupe. És filla d'emigrants exiliats a Mèxic i fa poc que s'ha instal·lat a Barcelona. Li sobren els diners i no ho dissimula. Totes dues estudien a la Universitat Autònoma de Barcelona i són molt actives en la lluita a favor dels canvis socials i polítics. Les reunions clandestines i les manifestacions estan en el seu ordre del dia. Des d'un primer moment, la Carol té clar que la seva companya amaga un terrible secret, però no vol pressionar-la més del compte per descobrir-lo. Els dibuixos que fa i que no ensenya a ningú, molt violents, demostren que no ha passat pàgina d'un passat que la persegueix i de vegades la tenalla fins a punts insospitats.

"Dibuixos amagats" és un llibre optimista i agraït de llegir, tot i l'obscuritat d'algunes de les coses que ens explica. És un cant a l'amistat a la joventut i a la il·lusió, amb uns personatges ben construïts i que et fas teus des d'un primer moment. No és el cas de l'Isidre, que genera rebuig només d'aparèixer. Barcelona s'acaba convertint en un altre actor amb molta presència, ja que seguim a la Carol i a la Lupe pels locals famosos d'aquells anys, com La Enagua, Zeleste, Bocaccio o el Flash-Flash. Totes dues estan enamorades del barri del Putxet. Són idealistes i creuen que tot és possible. M'ha agradat que la Maria Àngels mencioni "La naranja mecánica", la meva pel·lícula de capçalera.

"Finals del mes de febrer del 1974, tres dies abans que aquells depredadors afamats executin Salvador Puig i Antich. Aquell noi que la Carol va conèixer fa uns anys al Bar Galeno, el germà del Quim. En sap poques coses d’ell, sap que milita en el Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL), una organització anarquista que recolza l’agitació armada i fomenta la lluita obrera. Quan el van empresonar, dos anys abans, ella es va quedar de pedra. Quan el van condemnar a mort en un d’aquells judicis de guinyol, encara més. «No gosaran», va pensar. Però s’equivocava. Sens dubte, l’assassinat de Salvador Puig i Antich, i amb garrot vil, és un més dels càstigs per la voladura de l’almirall Carrero Blanco, una demostració de força ferotge per agenollar els dissidents".

@Jordi_Sanuy