dilluns, de març 29, 2021

1794. El foc i el minotaure (Niklas Natt och Dag)


En els llibres del suec Niklas Natt och Dag (Estocolm, 1979), si alguna cosa pot sortir malament.... sortirà pitjor. No té cap pietat amb els seus personatges. Ho va deixar clar a "1793. El llop i el vigilant" i repeteix la fórmula a “1794. El foc i el minotaure”. Aquesta segona part de la trilogia està traduïda per Jordi Boixadós i publicada per Proa. Són 494 pàgines esfereïdores, de nou amb el guarda d’Estocolm Jean Michael Cardell i el seu braç de fusta al capdavant de les operacions.

En la seva nit de noces, la Linnea Charlotta és brutalment assassinada. Totes les proves fan pensar que el culpable és el marit, l’Erik Tre Rosor, un jove aristòcrata que després del crim ha acabat tancat en un sanatori. La mare de la noia no ho veu gens clar. Diu que l’Erik estimava a la seva filla amb bogeria i que seria incapaç de fer-li mal. És per això que demana a en Jean Michael que esbrini què va passar realment. És la seva última opció. Aquest cop, però, no pot comptar amb la col·laboració del seu amic Cecil Winge, funcionari de l’Oficina de Policia, que va morir de tuberculosi. S’ha de conformar amb el seu germà, l’Emil Winge, que apareix del no-res. Físicament és clavat a en Cecil, però no és tan llest com ell. Sempre va begut i albira fantasmes per tot arreu. Mala peça al teler...

A “1794”, també reapareix l’Anna Stina Knapp, que es veu obligada a marxar de la Taverna del Bergant i a tornar a entrar, per complir un encàrrec, al correccional del qual va poder escapar sense deixar rastre. Ho aconseguirà per segon cop? Com diu l’autor, “a la Ciutat-entre-els-ponts” –on passa tota l’acció- la feblesa no es perdona”. Encara més, si hi ha protagonistes com en Tycho Ceton, que encarna el mal en majúscules. Natt och Dag torna a recrear un ambient nauseabund, ple de suor, vòmits, pixats, malalties venèries, violacions, mutilacions i fins i tot una ‘autòpsia’ a una dona encara viva. Perversió infinita. No és una novel·la fàcil de llegir ni de deixar de banda. En alguns moments, provoca repulsió, però la seva autenticitat i força –no s’assembla a res que hagi llegit anteriorment- et manté amb els ulls clavats al llibre tota l'estona.

“-Estimada germana, et deus pensar que et vull aixecar la camisa, però t’he d’explicar un episodi, a risc que et faci riure. Una vegada en Cecil em va regalar un llibre pel meu aniversari. Havia fet set anys, o potser vuit. Era Plutarc. Explicava la llegenda de Teseu, que s’atreveix a entrar al
laberint del Dèdal, al centre del qual hi ha el Minotaure. Per en Cecil era una broma, la manera de riure’s del joc del laberint del pare, però jo era massa petit per captar-ne la ironia. No et sabria dir quantes nits em vaig despertar amb els llençols xops després de somiar amb el Minotaure. Aquell cap repugnant de toro sobre el cos d’un home era un malson. Un antropòfag sense misericòrdia. Just després de la trobada amb el pare vaig començar a notar el Minotaure, les seves passes feixugues a l’altre costat de la paret, que podria ser perfectament la del laberint de Cnossos. Em semblava que el soroll s’acostava més i més cada cop que passava”. 

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de març 24, 2021

Autobiografia autoritzada (Neus Canyelles)


La força i la naturalitat amb què escriu habitualment Neus Canyelles (Palma, 1966) sempre m’ha arribat molt endins. Em va impactar quan vaig llegir "Les millors vacances de la meva vida" i ara la seva "Autobiografia autoritzada" m’ha deixat corprès. És un llibre curt –només 144 pàgines- però molt intens. Està publicat per l’editorial Empúries. Entre altres coses, reconeix davant del lector que no ha estat la mare que li hauria agradat ser. Pura sinceritat.

L’autora també explica obertament que pateix trastorn de personalitat, atacs d’ansietat i migranya crònica; i reclama el dret a estar malament. No vol que ningú la compadeixi ni l’obligui a comportar-se d’una manera diferent de la que és. “La gent que ha estat molt feliç durant la infància ho té molt més difícil un cop es fan grans”. Entenc que és el seu cas. De petita, la Neus s’ho va passar d’allò més bé a casa dels seus avis, a la Serra de Tramuntana. Per ella, aquells estius eren sinònim de glòria i els recorda com el paradís perdut. Fins que alguna cosa va canviar, quan tenia entre 12 i 13 anys. Però no descobrim què. Hi ha parts de la seva vida, com aquesta, que no han estan autoritzades per ella i, per tant, se les guarda ben endins.

Canyelles, que sempre ha convertit la seva vida en literatura, va encadenar tot un seguit de decepcions que van marcar-la per sempre. Crec que fa anys que va perdre al Poeta, l’amor de la seva vida, i que, en els últims temps, va deixar escapar -voluntàriament- a algú que l’amanyagava i es cuidava d’ella. Com que tenim una edat molt similar, hi ha coses que menciona que m’han fet pensar en la meva infantesa, com els llibres de text Senda, les postals de Nadal de Ferrándiz o els Gitanitos Ortiz, aquells petits bracets coberts de cacau i amb gust de trufa. Ara recordo que en el seu anterior llibre feia referència a les galetes Gullón, de les quals no en tenia massa bon record. A “Autobiografia autoritzada”, l’autora torna a despullar-se sense complexos.

“Hi ha una jove estirada en un llit. El seu. Ha començat a tenir unes migranyes molt fortes. El cervell li rebenta. Vomita. Es retorç en els llençols. Aquesta jove que ara estudia a la universitat i que torna a viure tranquil·la després d’abandonar aquella escola gris i maleïda on un dia va veure nevar, d’aquí a molts d’anys mormolarà aquestes paraules, molt molt cansada: ‘És igual que em canviïn les pastilles. Ja ho he provat tot. Ja m’ho han fet tot. El monstre que viu en el meu cap es desperta molt sovint. Jo voldria poder apaivagar-lo durant llargues temporades. Però ell no demana princeses, no demana tresors ni guarda captius. En realitat no sé què vol, i per això no puc oferir-li cap treva...”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de març 23, 2021

Casa aliena (Silvio D'Arzo)


“Casa aliena” es va publicar el 1953, de manera pòstuma. El seu autor, l’italià Silvio D’Arzo (Reggio de l’Emilia), havia mort uns mesos abans. Només tenia 31 anys. Des de llavors, ha passat molt de temps, però aquest gran relat sobre el sentit de la vida continua movent consciències. Està traduït al català per Meritxell Cucurella-Jorba, que també firma l’epíleg. Té 124 pàgines i és l’últim número de la col·lecció El Cercle, de Viena Edicions.

La història ens trasllada a Montelice, un poble isolat i remot. El formen quatre cases i poca cosa més. Mai no hi passa res d’important, si fem cas del capellà. Plou o neva molts dies seguits. I para de comptar. El nou mossèn del poble veí de Braino, molt jove, no s’ho acaba de creure. Arriba amb ganes de menjar-se el món. El seu col·lega, que va de tornada de tot, ja fa temps que l’ha digerit. Va uns quants passos per davant seu. Pel capellà tot es complica quan una dona vella trenca l’eterna harmonia del seu dia a dia. La Zelinda, bugadera que es passa moltes hores rentant draps, mai no s’ha fet amb ningú. Viu en una humil cabana, allunyada de les cases principals, i mai s’apropa a l’església. Evita participar en els actes festius. Fins que un dia té la idea d’apropar-se al religiós per fer-li la pregunta que fa temps li balla pel cap...

Primer intenta dirigir-se al capellà en persona. Després li escriu una carta que li deixa a casa seva i que s’acaba emportant. I, finalment, quan ell la va a buscar, decideix buidar el pap i esperar resposta. El capellà ni l’acaba d’entendre ni sap què contestar-li. Massa coses en joc. “Casa aliena” és un drama tant íntim com universal. Ens parla de les dificultats de comunicació, dels silencis i també dels dubtes, que moltes vegades tenallen als protagonistes i no els deixen ni respirar. L’ambient de buidor i de mancança que envolta a la vella i al capellà s’enganxen en la pell del lector, que segueix els esdeveniments amb una certa incomoditat. El poeta Eugenio Montale va dir en el seu dia que D’Arzo havia escrit “el relat perfecte”. Paraula de Premi Nobel de Literatura.

"N’hi ha per avergonyir-se’n, no dic que no; i un capellà, tres vegades més. Però un poble que crema és només un poble que crema, i una guerra només és una guerra, i el mateix passa amb un terratrèmol o amb un diluvi. Vull dir que els grans flagells no m’han afectat mai gaire. No és cosa nostra, em sembla. Ningú no els convoca i no convoquen ningú i, d’altra banda, tampoc no saben res de si mateixos. Vénen i passen i amén.
I pel que da a complicacions i altres coses per l’estil, fa temps que no en tinc gaires més que vetllar perquè aquella mula mengi la seva herba. Però la vella del canal era alguna cosa més. I tant, si ho era".


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de març 22, 2021

Tres (Dror Mishani)


Tres dones que no es coneixen entre elles: l’Orna, l’Emília i l’Ella. El seu únic ‘vincle d’unió’ és en Gil, un sòrdid advocat que oculta massa coses. El fet d’estar casat no li impedeix picar d’aquí i d’allà. Sempre està en ‘moviment’. Ells quatre són els principals protagonistes de “Tres”, l’últim llibre de l’escriptor israelià Dror Mishani (Holon, 1975). Té 294 pàgines, està traduït al català per Roser Lluch i publicat per Empúries. És el guanyador del prestigiós Deutscher Krimipreis.

Com menys detalls importants se sàpiguen abans de començar a llegir “Tres”, tot això que tenim guanyat. D’inici, pot semblar un relat costumista, amb la dissortada vida de les tres protagonistes com a eix central. Però, quan te n’adones, ja estàs atrapat en l’ambient enrarit d’una gran novel·la policíaca. Les tres dones saben ben poques coses d’en Gil... però una d’elles també té una carta amagada. Mishani ens explica la història de manera calmada i realista. Prefereix fugir  de qualsevol mena de sensacionalisme, tan habitual en el gènere. L’acció avança a poc a poc, lenta i segura, cap a un gran final. La seva qualitat no va passar desapercebuda pel jurat del Grand Prix de Litérature Policière, premi del qual en va ser finalista. L’autor té clarividència per explicar-nos tres vides corrents de tres dones de Tel-Aviv i la del seu 'amic especial'.

L’Orna no passa pel seu millor moment. El seu marit l’ha deixada i ha marxat al Nepal, on ara viu amb la seva nova dona, que té quatre fills. El que té amb l'Orna, l’Eran, s’ha quedat a Israel. A tots dos els costa superar la ‘pèrdua’. El noi va al Psicòleg. Ella potser també ho necessitaria, però s’hi resisteix. L’Emília és una immigrant letona. Cuida una àvia en una residència i no és feliç. Busca un senyal de Déu per saber si va pel bon camí. No menja pràcticament res i perd pes constantment. L’Ela és mare de tres fills i està escrivint la seva tesi doctoral. No queda clar si el seu és un matrimoni feliç. I al voltant de totes elles en Gil, que potser els pot aportar alguna cosa positiva. Ens el retraten com un home apàtic, a qui tot li va més o menys bé. Però sota aquesta cuirassa d’aparent normalitat, s’hi amaguen un munt de coses diferents. Descobriu-les.

“Es van tornar a trobar un matí.
En Gil va dir que li era complicat veure’s en hores de treball, però l’Orna no estava disposada a renunciar als capvespres amb l’Eran ni a explicar a ningú que es tornava a veure amb en Gil, per sortir a la nit li calia un cangur o la seva mare, que li faria preguntes.
Era un dilluns, el dia que no feia classes. A dos quarts d’onze. Dos dies abans de la vigília de Iom Kipur.
En Gil l’esperava al vestíbul de l’hotel. Ella va arribar gairebé vint minuts tard, sense enviar-li cap missatge. Ell va dir que no havia demanat cap habitació perquè no sabia si ella ho voldria, i quan l’Orna li va dir, ‘Doncs preguntem si n’hi ha’, ell es va apropar a la recepcionista i li va parlar en veu baixa”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy



dijous, de març 18, 2021

Ella y su gato (Makoto Shinkai, Naruki Nagakawa)


Quatre dones que viuen soles i quatre gats recollits al carrer. Dones que ho tenen complicat per tirar endavant. Quatre històries entrellaçades. Ens arriben narrades per elles; i també per les mateixes mascotes. Totes estan incloses a “Ella y su gato”, llibre ideat pel guionista Narukina Nagakawa (Aichi, 1974) i escrit pel seu compatriota Makoto Shinkai (Nagano, 1973). Té 218 pàgines, està traduït per Gabriel Álvarez i publicat per Duomo Ediciones.

La Miyu, professora d’art, té dificultats per expressar els seus sentiments. No s’atreveix a preguntar-li a en Nobi si surten junts o no. Només s’han vist unes quantes vegades; i té dubtes. Qui sí que està enamorat d’ella –ho ‘diu’ als quatre vents- és en Chobi, el gat que va trobar en una capsa de cartó un dia de pluja. La Mimi, a qui en Chobi va conèixer passejant, mig viu amb la Reina, una adolescent que pinta quadres. Té l’autoestima molt alta. Dubta si s’ha de presentar a les proves d’accés a l’escola de Belles Arts. La Cookie, filla de la Mimi, té cura de l’Aoi, una noia que passa per una profunda depressió. No ha superat la mort de la seva amiga Mari, amb qui dibuixaven i escrivien mangues. L’altra parella 'dona-mascota' la formen la Shino i en Kuro, un gat de carrer que s’acostuma ben aviat a la bona vida. Ella porta molts anys cuidant familiars malalts. No és feliç.

“Ella y su gato” és un llibre senzill i intimista, força adient per les persones que tenen gats o mascotes. El missatge que ens deixa és que els animals de companyia sempre sumen i que poden ajudar a suportar situacions difícils. És el cas, per exemple, de l’Aoi, que aconsegueix sortir de casa -després de molts temps al llit- gràcies a la seva petita Cookie. El fet que també coneguem les històries des del punt de vista dels gats, és atractiu i original. Ells mateixos ens expliquen com són i què pensen. Però, curiosament, en un llibre d’humans i gats, un dels grans protagonistes és un gos, en John. És una mena de Déu que posa pau entre els felins. Reparteix els territoris perquè no hi hagi enfrontaments innecessaris. En Chobi i en Kuro l’adoren.

“Estaba pintando en pleno bochorno veraniego y me entraron ganas de darme un manguerazo en la cabeza. El aparato de aire acondicionado fijado al marco de la ventana era ruidoso y apenas refrescaba.
‘A estas horas, esos ya estarán en la piscina...’.
Sacudí la cabeza con fuerza para quitarme la idea de que habría sido mejor ir con ellos.
Tenía que dedicarme en cuerpo y alma a la pintura.
Pasado un rato, oí unos pasos familiares por la ventana. Era Mimi. Hoy venía acompañada.
El invitado era un gato blanco muy parecido a ella que llevaba collar.
“Si tiene dueño, que le den de comer en su casa... pensé, aunque bien era cierto que quizás a Mimi también la alimentasen por ahí. Decidí darles un lujo de abrir una lata de atún”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de març 15, 2021

La dona de la seva vida (Xavier Bosch)


Compte quan busquis la veritat, no sigui que et trobis amb alguna sorpresa inesperada i desagradable. I sinó que li preguntin al periodista Joel Estrada, un dels protagonistes de “La dona de la seva vida”, l’última novel·la de Xavier Bosch (Barcelona, 1967). Està publicada per l'editorial Columna i té 509 pàgines. Surt a la venda demà passat, dimecres. En Joel és un dels socis d’Arbre Produccions i prepara un documental sobre nens robats.

“Quan la justícia fa aigües, queda el periodisme”. És per això que en Joel i la seva sòcia, la Cristina Malabrocca, s’impliquen al màxim en tot allò que fan. Aquest cop, però, són molts els qui intenten tancar-los la boca, amb amenaces constants. En Joel, amb un premi Ondas a l’estanteria de casa, està divorciat de la Marga –periodista de RAC1- i ara surt amb la Daria. Té un fill adolescent que es diu Leo. Els altres dos germans Estrada són en Raimon, un científic que viu a Copenhaguen, i la Victòria, una pediatra establerta a Estrasburg. Coincideixen a l’enterrament de la mare, a Barcelona. Tots tres tenen un munt de problemes personals per resoldre. Els Estrada Vilalta sempre s'han portat bé; són una família respectable. Segur que no amaguen cap secret inconfessable?

Un cop més, Bosch dibuixa un atractiu entramat de relacions personals. Sempre he pensat que té la mà trencada explicant situacions quotidianes, properes i creïbles. Aquest llibre té la força de la trilogia sobre el periodista Dani Santana –a qui li fa una picada d’ull, també a la intendent Eva Bosch- i la mirada més humana i familiar de les seves tres darreres novel·les. Ha fet un important pas cap endavant. L'autor torna a deixar clara la seva passió per l’òpera (cita Tosca, La Bohème, Rigoletto i Lucia de Lammermoor) i també per l’esport, fent referències a Urruti, Curry, al PSG i a un importantíssim partit del Barça a Old Trafford, per exemple. El gran John Irving, Truman Capote i Evelyn Waugh, que va escriure “Retorn a Brideshead”, són alguns dels autors citats a “La dona de la seva vida”, on, per cert, trobem un curiós lladre de llibres.

“La victòria, de retorn a casa, va tenir massa estona per pensar. El vol de Barcelona havia sortit puntual, havia arribat a l’hora a París, i tot d’una, s’havia d’esperar cinc quarts ben bons abans d’embarcar al pont aeri cap a Estrasburg. Orly era un aeroport que envellia malament. Allà, asseguda en una zona de trànsit ferruguinosa, el cap li va començar a voltar a cent per hora.
Amb la mare de costat dels morts, va adonar-se que, de retop, passaven moltes coses que mai no havia tingut en compte. Una era que el temps s’accelerava, com una centrifugadora, com si ella hagués envellit gairebé una dècada”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de març 09, 2021

Bajo la piel (Susana Rodríguez Lezaun)


Diuen que les ordres estan per complir-les. Si ets policia, com Marcela Pieldelobo, encara més. Però la inspectora, que treballa en una comissaria de Pamplona, moltes vegades les interpreta a la seva manera... o directament les incompleix. És la protagonista indiscutible de “Bajo la piel”, de Susana Rodríguez Lezaun (Pamplona, 1967). Aquest thriller negre com el carbó està publicat per Harper Collins i té 446 pàgines. Acció sense aturador i un gran final.  Rodó.

Pieldelobo és una policia molt peculiar. Beu més que menja -sobretot ampolles de cervesa i xarrups de Jägermeister- i no sap parar quieta. Té un pis llogat a Pamplona, però, quan pot, s’escapa fins a Zagarramundi. Allà s’hi va comprar una casa quan el seu marit, l’Héctor, va entrar a la presó per delictes econòmics. En aquell moment, va decidir trencar amb ell i amb tot allò que representava. Mai no el perdonarà. Actualment, té una relació molt oberta amb en Damen Andueza, inspector de la Policia Foral de Navarra. Crec que aguantar-la ha de ser tota una odissea! La Marcela, complexa i forta, és una dona plena de contradiccions, amb un passat tortuós i males maneres. A l’esquena hi porta tatuat un arbre gegant, ple de branques i amb un parell de corbs. Li recorda qui és i tot el que ha perdut al llarg de la vida. L’última la seva mare, fa no res.

La nostra policia estrella i el seu ajudant, el subinspector Miguel Bonachera, han d’investigar el cas d’un nadó abandonat en un aparcament solitari i l’accident d’un cotxe de lloguer. No hi ha cap rastre del conductor. Només sang i les marques que han deixat les rodes d’un segon vehicle. L’han fet caure al buit de manera intencionada? Des d’un primer moment, Pieldelobo creu que els dos fets estan relacionats i, quan xoca amb els seus superiors, comença a anar per lliure. Entre els sospitosos hi trobem un empresari amb una gran fortuna, molt religiós, vinculat a l'Opus. Té amics i tentacles per donar i per vendre, fins i tot dins de la policia. És per això que ella comença a seguir-lo obsessivament, sense ordres judicials ni gaires miraments. Les víctimes estan per sobre de qualsevol altra cosa: dels rics, dels caps, dels companys i del que faci falta...

En una segona línia, "Bajo la piel" també ens parla de maltractaments i de la necessitat de donar la cara quan és necessari. Està prohibit callar i amagar el cap sota l'ala. Quan s'abaixa la guàrdia, sempre hi ha danys col·laterals. Persones perjudicades... Susana Rodríguez Lezaun construeix una novel·la molt moguda, on sempre passen coses. Sense aturador. L'autora aconsegueix que facis costat a Pieldelobo des d'un primer moment. És una excèntrica, però queda clar que té bon cor. Explica la història de manera àgil, farcida de diàlegs i d'una manera molt visual i efectiva. És fàcil imaginar-se els paisatges i els llocs on passa l'acció, sovint emboirats i mullats per una fina pluja. Espero que el personatge de la inspectora tingui continuïtat. S'ho mereix.

“Con dos cafés y un ibuprofeno como todo alimento, Marcela corrió calle abajo en dirección a la comisaría. No había oído el despertador y se había perdido la reunión matinal. Confiaba en que Bonachera hubiera sido más responsable que ella.
No le iba a dar tiempo a fumar un cigarrillo antes de entrar.
-Mierda, mierda, mierda –masculló mientras torcía la última esquina y encaraba la puerta principal.
Distinguió a un agente uniformado apoyado en su coche.
-Mierda –repitió entre dientes. Cuando estuvo cerca, levantó la cara, compuso su gesto más profesional y saludó-. Buenos días, Garrido.
-Inspectora, sabe de sobra que no puede dejar el coche aquí, esto no es un aparcamiento. Sólo coches patrulla y vehículos oficiales.
-Lo sé, lo sé, pero ayer no tuve tiempo de acercarme a retirarlo.
El subinspector y yo tuvimos que salir".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de març 08, 2021

Animal (Leticia Sierra)


Cal engabiar l’animal que portem dins. I no deixar-lo sortir per cap concepte. En cas contrari, les conseqüències poden ser fatals. Ens ho diu l’asturiana Leticia Sierra a “Animal”, la seva primera novel·la. Està publicada per Ediciones B i té 446 pàgines. Col·loca una bona part de l’acció a la seva localitat natal, Pola de Siero, l’any 2017. Tot comença en un polígon industrial. Allà hi troben un home assassinat brutalment. Potser és fruit d’una venjança?

Qui quasi s’ensopega amb el mort és Guadalupe Oliveira, coneguda com a Clarisa, una prostituta d’un local proper, La Parada. És ella qui truca a emergències. El cas commociona la població, que no està acostumada a ser notícia per desgràcies d’aquesta magnitud. Comença a investigar el decés la policia, amb l’inspector d’homicidis Agustín Castro al capdavant; i també la periodista Olivia Marassa, que escriu a El Diario. Quasi sempre l’acompanya el mateix fotògraf, en Mario Sarriá, amb qui manté una bona amistat. Cap dels dos té parella. La Livi, com la coneixen els amics, viu amb el seu gat, en Pancho. L’autora fa una bona reflexió sobre les difícils relacions entre periodistes i policies i la importància de mantenir l’anonimat de les fonts i de l’off de record. Difícils per no dir impossibles.

“Animal” és una novel·la addictiva. L’he llegit en només tres dies. Més enllà de descobrir qui és l’assassí, Leticia Sierra reflexiona sobre l’escabrós tema de la prostitució, la pornografia infantil, l’abús de menors i també l’ètica periodística. Quins són els límits d'un mitjà de comunicació? Qui els marca? Es pot publicar tot en honor a la veritat, corrent el risc que es vulnerin drets individuals? L’autora ens regala uns personatges profunds; que pateixen, que dubten i que evolucionen a mesura que avancen els esdeveniments. Ella mai no els jutja. Ho deixa en mans del lector. Tot està explicat amb un llenguatge molt entenedor, sense afegir-hi recursos estilístics innecessaris. És clara i directa; i s’agraeix. Com en totes les novel·les negres res és el que sembla i les sorpreses estan a l’ordre del dia. Aquesta té un molt bon final.

“-Buenos días a todos. Gracias por venir. Vamos al grano. Como ya os he adelantado por teléfono, tenemos un muerto en Noreña, encontrado a eso de las tres de la mañana. Disponemos de una foto del lugar de los hechos a tiempo real. Y esa información, de momento, solo está en nuestro poder.
-Esa chica –enfatizó Ángel Espín aludiendo a Olivia- es como el perejil. Está en todos los cocidos.
-Gracias a ese ‘perejil’ a los de Las Noticias i El Ideal se les ha atragantado el desayuno en más de una ocasión- la defendió Roberto Dorado, superior directo de Olivia”.


Bona setmana a totes i a tots. 

@Jordi Sanuy

dijous, de març 04, 2021

Los herederos del opio (Josep Prat)


Josep Prat (Sabadell, 1993) ha fet un gran treball d’investigació, sobre el terreny, i amb moltes entrevistes, per poder escriure “Los herederos del opio”. En aquest llibre, publicat per Península, el periodista ens explica, de primera mà, com es viu a les remotes aldees d’Indoxina. Pel que explica, els governs no li van posar les coses fàcils. En tot moment, va tenir la sensació de ser observat, amb el risc d'acabar detingut en qualsevol moment.

Prat es basa, sobretot, en testimonis dels Hmong, el grup ètnic asiàtic de les regions muntanyenques de la Xina, el Vietnam, Laos i Tailàndia. Van haver de migrar gradualment, per motius polítics, després que els seus avis haguessin estat lleials als invasors francesos i nord-americans; lluitant contra el Pathet Lao. Van passar de dominar-ho tot -gràcies a l’opi extret de les seves infinites plantacions de roselles- a no tenir pràcticament res. Amb el Programa de Reemplaçament d’Opi, quedava enrere el daurat segle XX. Aquesta droga, substituïda per les plantacions de cautxú, no és igual de rendible. Els Hmong se senten permanentment perseguits, molts d'ells després de convertir-se al cristianisme. Alguns viuen a les profunditats de la jungla, en pobles semiabandonats. Tots en una situació propera a la misèria.

“Los herederos del opio” és un llibre de política, d’història –aprofita per contextualitzar els Hmong al llarg del temps-, de viatges i també d’aventures. És un tot en un. Pujat en una moto, el periodista travessa fronteres, no sense dificultats, i fa un munt de contactes interessants, amb l’ajuda de traductors. Intenta aprofundir en alguns temes cabdals. Es fa preguntes, per exemple, sobre si encara queden plantacions d’opi, sobre l’esclavatge sexual, la venda de dones a la Xina per ser casades amb desconeguts i la persecució dels cristians. També parla dels fast food, que han aparegut com bolets als llocs on abans es consumia l’opi. En definitiva, un llibre interessant i ben escrit. Es necessita temps per llegir-lo a poc a poc i intentar assimilar-ho tot. El pròleg és de Plàcid García-Planas. Explica que Prat és de les poques persones que ha pogut parlar amb el president Her, que viu amagat a les muntanyes amb una desena de guerrillers fidels.

“Conseguir el pasaporte de entrada a la selva no es fácil. Cuatro periodistas han penetrado en el Phou Bia en los últimos veinte años y solo uno ha entrevistado a Chong Lor, David Beriain, autor de un documental imprescindible: El ejército perdido de la CIA. El presidente del Congreso Mundial de los Hmong, James Her, tiene la llave. Su organización, con sede en Minnesota, se dedica a hacer de lobby en favor de los derechos políticos y culturales de los ChaoFa. Pero no es fácil dar con él. Después de presionar a la Organización de Naciones y Pueblos No Representados (UNPO, por sus siglas en inglés), estoy pràcticament un mes peloteando correos con él. Por suerte, voy con tiempo”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de març 03, 2021

L'home que va viure dues vegades (Gerard Quintana)


Un segon. Un maleït segon que et canvia la vida per sempre més. Pessoa. Prévert. Bulgàkov. Baudelaire. Zola. Bukowski. Diuen que el poeta escriu millor des de la desesperació. Amb el cor trencat. Amb ressentiment...És el cas de Salvador Martí, el protagonista central de “L’home que va viure dues vegades”, de Gerard Quintana (Girona, 1964). És el Premi Ramon Llull 2021. Està publicat per l’editorial Columna i té 376 pàgines.

Eivissa. 1999. La Maria, dona d’en Salvador, i l’Àngel i l’Alba, els seus dos fills, desapareixen a la platja. De manera misteriosa. El poeta havia de ser amb ells. No comptava que es cancel·laria el vol que l'havia de portar a casa. Va arribar amb l’últim avió de la nit. A misses dites. Massa tard. A partir d’aquest moment, comença a somiar despert, transitant entre la versemblança i la fantasia. La línia que les separa és pràcticament inexistent. Sobreviu deambulant per Girona i Barcelona, que es converteixen en dos personatges més. A sobre només hi porta llibres, els quaderns del seu pare i les llibretes on queda reflectit tot allò que viu desesperadament, mentre transita pels dos costats del mirall. S’esborren els límits entre la vida i la mort, convertint-se en dues cares de la mateixa moneda. Com les que va heretar del seu pare Dionís.

Diu la llegenda que els homes de la família Martí estan castigats a viure dues vegades. Des que un d’ells va denunciar una dona per bruixeria. A canvi, va rebre sis monedes d’or, que van de generació en generació. Herència enverinada. No es poden gastar, per cap concepte. O s'obrirà la capsa dels trons. Al llarg del seu recorregut vital, els llibres són l’única vàlvula d’escapament d’en Salvador. Els llibres i aquest somiar despert, on coincideix amb un munt de personatges grotescos, com l’Alícia, la Nit o el Bafomet. De l’Alícia, el seu pare n’estava mortalment enamorat. Ho va deixar escrit a les seves llibretes, que inclouen un munt de fotografies reveladores. L'Alícia és una dona que pot passar de deessa a dimoni –com tot el seu seguici- en un tancar i obrir d’ulls. Bellesa i lletjor a parts iguals. Amor i odi. Tempus fugit.

Gerard Quintana té una imaginació desbordant. La qualitat de “L’home que va viure dues vegades” no m’ha sorprès. El seu debut literari, ”Entre el cel i la terra”, ja em va agradar molt. Igual que en el primer llibre, el cantant de Sopa de Cabra fa un munt de referències musicals i literàries. Queda clar que ha llegit moltíssim. El seu estil és àgil i visual. Ho explica tot en capítols curts, on sempre passen coses. Personatges torturats i amb dubtes que et roben el cor. L’acció passa entre els anys 1999 i 2026, amb un final força ric, des d’un punt de vista poètic. Salvant les distàncies, Quintana m’ha recordat els mons paral·lels que han fet mundialment famós al japonés Haruki Murakami. Com diu el cantant, “Qui és més real, Cervantes o el Quixot?” Just a la fusta. Amb ganes de llegir la seva tercera novel·la, que m’ha comentat que ja està escrivint.

“Es va despertar amb el record d’un somni absurd en què cadascuna de les seves passes alterava l’òrbita de la Terra fent-la apropar de forma impossible i perillosa a planetes massa llunyans per ser tan a frec. En el seu somni mirava d’arribar a la cala on havien desaparegut Maria i els nens. Els planetes gegantins tapaven el sol i tenyien el cel dels colors de les seves diferents atmosferes. La topada cromàtica produïa reflexos iridescents que dibuixaven formes impossibles i mai vistes, com si uns colossos universals estiguessin a punt d’escombrar el petit planeta. El so de la campaneta que empenyia la porta d’entrada de l’estamperia el va desvetllar quan feia un salt per esquivar els anells de Saturn, que estaven a punt de seccionar la costa”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy