El Clan (Carmen Mola)

"El Clan" és el cinquè llibre de la sèrie de la inspectora Elena Blanco. Per gaudir-lo al màxim, cal haver llegit els quatre anteriors. Se'n fan un munt de referències. Diria que aquest és el més brutal i addictiu de tots. Els Carmen Mola (pseudònim de Jorge Díaz, Antonio Mercero i Agustín Martínez) han tornat amb moltíssima força. Té 455 pàgines, plenes d'adrenalina, i està publicat per Planeta. Ho deixaran aquí o donaran a la policia una 'vida' més? És realment el desenllaç?

La Brigada d'Anàlisis de Casos (BAC) viu hores difícils. Està més morta que viva i els enemics se li multipliquen. Però l'Elena, la Mariajo, la Reyes, l'Orduño i en Buendía no s'arruguen davant de res ni ningú. Aquest cop, s'enfronten al Clan, una poderosa organització integrada per empresaris, polítics, jutges, policies i periodistes corruptes. El millor de cada casa! Els seus tentacles arriben a tot arreu i per aconseguir els seus objectius són capaços de qualsevol cosa. Busquen impunitat i, ara, la BAC els fa nosa. Amb en Zárate desaparegut (buscant qui va matar al seu pare) i la Blanco en recerca i captura -l'acusen d'assassinat-, la situació és totalment insostenible. La gran pregunta és si la nova cap de la Brigada també forma part del temut Clan. La tenen a favor o en contra?

Mola li dona a la novel·la un context espectacular. Ens parla de la cruenta guerra civil de Libèria -l'any 1993-, de venda d'armes, d'intel·ligència artificial, de tràfic d'òrgans i d'immigració il·legal. Dones i homes que paguen molts diners a les màfies per arribar a Espanya, on alguns policies subornats miren cap a un altre costat quan toca. I enmig d'aquest enrenou, la lluita a contrarellotge de l'Elena per intentar trobar al Zárate -de qui n'està perdudament enamorada- i dels seus companys al BAC per demostrar que ella no és una homicida. Ens ho expliquen amb un ritme vertiginós, acció sense aturador i uns personatges que, de tant seguir-los, els coneixes com si els haguessis parit. No falten ni la grappa ni els karaokes amb cançons italianes. M'ho he passat pipa llegint-la.

"El agua caliente de la ducha le reconforta y le despeja las ideas. En cualquier momento puede aparecer Gaynor, tiene que convencerlo de que espere hasta la llegada de Elena, prometerle que ella le conseguirá los papeles. Necesita que el africano le dé el paradero de ese Sipeeni, la forma de llegar hasta él. Está secándose cuando oye el ruido de pasos fuera, en el pasillo del edificio. No puede ser Gaynor, él está cojo, recuerda cómo arrastraba el pie derecho, y estos pisan fuerte. A continuación, un estruendo, el de alguien irrumpiendo en el apartamento. Zárate piensa y actúa lo más deprisa que puede, en el baño no tiene armas. Escribe en el vaho del espejo un mensaje para Elena: El Clan."

@Jordi_Sanuy

"La novia gitana"
"La red púrpura"
"La nena"
"Las madres"
"La bestia"
"El infierno"

El tiempo de las fieras (Víctor del Árbol)

La crueltat humana no té límits. I com més diners acumulen alguns, més convençuts estan que poden aconseguir allò que volen. Qualsevol cosa. I amb una impunitat insultant. No els importen gens ni mica els possibles danys col·laterals. D'aquests éssers menyspreables ens en parla Víctor del Árbol (Barcelona, 1968) a "El tiempo de las fieras", publicat per l'editorial Destino. Per no perdre's cap detall, és important haver llegit l'anterior títol de l'autor, "Nadie en esta tierra". 

Com és habitual, ens trobem amb molt més que una novel·la negra. Al Víctor li agrada donar context històric a les seves aventures, alternant l'actualitat amb temps passats. En aquest cas, el lector acaba viatjant fins a Bòsnia, d'on és originària la Vesna. L'any 2008, a Lanzarote, aquesta jove de 19 anys va ser atropellada per un cotxe quan anava en bicicleta. El conductor va marxar sense socórre-la. I, precisament allà, hi ha desterrat l'inspector Soria, a qui la jubilació està a punt d'atrapar. Per la seva part, Julián Leal continua empitjorant del càncer que pateix i li queden quatre dies de vida. També ens retrobem amb la Virginia, que va deixar la policia per convertir-se en la mà dreta del seu pare, al capdavant d'un fosc grup financer amb seu als Estats Units.

El narrador és el sicari que ja vam conèixer a "Nadie en esta tierra". Va començar a matar quan tenia 14 anys -potser era la seva única sortida- i ja no ha parat mai més. Ara li han fet l'encàrrec de trobar a la Vesna, que té un llapis de memòria amb informació que pot comprometre a gent que té diners a cabassos i influències il·limitades. Soria i companyia intentaran posar-li les coses difícils. Del Árbol ens regala uns personatges fantàsticament treballats. Són homes i dones normals, plens de matisos, que no deixen de patir en un món on els que manen -les feres- no tenen compassió per res ni ningú. Persones a qui el poder transforma, com la mateixa Virginia, i mai per bé. Tot narrat amb elegància i un ritme altíssim, cent per cent marca de la casa. Molt recomanable.

"Pensar en su tierra resultaba cada vez más difícil para Vesna. Todavía le sorprendía lo sencillo que había sido tomar la decisión de dejarlo todo atrás. Aunque había fantaseado con ello durante mucho tiempo —de niña se encaramaba al nogal del jardín de Lejla para ver el horizonte más allá de las colinas e imaginaba que lo bueno siempre estaba ocurriendo lejos—, nunca creyó que algún día sería capaz de dar el paso. Apenas unos meses antes, si alguien le hubiera dicho que acabaría en una isla volcánica del Atlántico y trabajando como camarera de habitaciones en un hotel, se habría echado a reír".

@Jordi_Sanuy

Tots aquells mars (Laia Aguilar)

D'entrada, diria que ni l'Helena, ni la Greta, ni la Matilde dominen el Gian. És una de les expressions inventades per les dues últimes, neta i àvia, per comunicar-se en secret. Vol dir saber posar paraules al dolor, trencar el silenci. I al cor de les tres, de dolor n'hi ha molt, sobretot des que la Julieta, la germana petita de la Greta, va desaparèixer al mar sense deixar rastre. Estaven juntes, i encara no ha explicat què va passar.

Les tres dones, l'Helena és la mare de la Greta, són les protagonistes de "Tots aquells mars", de la Laia Aguilar (Barcelona, 1976). D'ella ja havia llegit i comentat "Pluja d'estels" i "Les altres mares". Té 256 pàgines i l'ha publicat Columna. La relació entre elles és molt complexa i han fet poc o res per millorar-la. Ara, vint anys després que la Julieta es fes fonedissa, la Greta torna a Formentera per cuidar a l'àvia. No ha estat una decisió fàcil. S'haurà d'enfrontar al passat i a la mare, que la va abandonar -a ella i al marit- quan la seva filla preferida no va tornar a casa. Va embogir i va perdre el món de vista. Ens expliquen com se senten i què els inquieta en primera persona, alternant-se una darrera de l'altra.

Com és habitual, la Laia té bona mà amb els personatges femenins. L'Helena i la Greta s'assemblen més del que elles mateixes es pensen. Totes dues opten per sortir corrents quan tenen un problema important. Sort en tenen de la Matilde, que amb les seves llegendes màgiques i la seva saviesa intenta apropar-les, abans no sigui passa tard. Ha arribat el moment d'acabar amb els silencis que s'han allargat en el temps. "Tots aquells mars" és un llibre delicat i lluminós que, un cop comences, no pots deixar. Necessites saber què li va passar a la Julieta i si les protagonistes aconsegueixen la redempció. Emoció i tendresa. Al final, com diu Gabriel García Márquez, citat per l'autora, "La vida no és la que un ha viscut, sinó la que recorda i com la recorda per explicar-la".

"Des d'aquí dalt, des del cel, observo l'illa d'Eivissa en tota la seva esplendor. Més enllà, casa meva, l'illa de Formentera, s'estén com un plomatge vell, amb taques de blau i de fosses marines. «Fa anys, moltíssims anys, era una illa deshabitada», m'explicava sempre l'àvia. «Ningú s'atrevia a venir-hi a viure, aquí. Deien que Formentera era una illa perillosa, maleïda». I jo, escoltant els relats de l'àvia amb la meva germana Julieta al costat, m'imaginava una illa decrèpita plena de veus que callaven secrets i sorgien del mar durant les nits silencioses". 

@Jordi_Sanuy