dimarts, de desembre 15, 2020

L'infinit dins d'un jonc (Irene Vallejo)


Deliciós. Aquest és el primer adjectiu que em ve al cap quan penso en “L’infinit dins d’un jonc”, d’Irene Vallejo (Saragossa, 1979). Les seves històries al voltant de la invenció dels llibres al món antic, passant per Grècia i Roma, no deixaran indiferents als amants de la literatura. Com diu l’autora, “la passió del col·leccionista de llibres s’assembla a la del viatger. Tota biblioteca és un viatge; tot llibre és un passaport sense data de caducitat”.

Hi ha moltes coses que queden obsoletes amb el pas del temps, però els llibres sempre perduren. Si algú arriba d’un passat llunyà i entra a casa nostra segur que serà de les poques coses que coneixerà i sabrà fer servir. En el pròleg, un misteriós grup d’homes a cavall ha d’aconseguir tots els exemplars possibles, a petició del Rei d’Egipte, per abastir la mítica biblioteca d’Alexandria. El ‘primer paper’ dels llibres va sortir del jonc –d’aquí el títol de l’obra-, després d’escriure sobre pedra, argila i pell. Ho repassa tot. L’alfabet va permetre als ciutadans protestar i mostrar la seva disconformitat. Durant molts segles, la cultura només estava destinada a les classes benestants, i la majoria de les dones en quedaven al marge. Dos dels llibres més llegits al llarg de la història, dels quals la Irene en parla sovint, són l’”Odissea” i l’”Ilíada”, d’Homer. Els seus arguments s’han repetit un i mil cops a la posteritat, perquè tot és cíclic.

Estic content perquè comparteixo amb l’autora moltes de les referències literàries i cinematogràfiques que esmenta, com el llibre “La llibreria ambulant”, de Christopher Morley, o la pel·lícula “Memento”, de Christopher Nolan. La llista és llarguíssima! Mentre llegia, també m'han vingut al cap dues de les meves pel·lícules favorites: “Canino”, de Yorgos Lanthimos, –quan parla del mite de la caverna de Plató-, i “Sympathy for Lady Vengeance”, de Park Chan-wo, quan es refereix a Prudenci i a la venjança d’un grup d’un grup de nens cap al seu mestre. També m’ha agradat descobrir que Akira Kurosawa va fer de narrador del cinema mut i que Jackson Pollock, un dels meus pintors preferits, cobrava 21 dòlars a la setmana per decorar institucions públiques, dins del Federal Art Project. Al seu costat, un altre dels grans, Willem de Kooning. Dalí i Chagall, sota el paraigua del Guggenheim de Nova York, també són citats al llibre.

“L’infinit dins d’un jonc”, traduït per Núria Parés Sellarès, és un llibre que s’ha de llegir molt a poc a poc. A cada pàgina, en té 448, descobreixes alguna cosa interessant. Una dada, una anècdota... Els temes són infinits. El resultat és una bona mescla dels clàssics i contemporanis. En català l’ha publicat Columna i en castellà -és la versió original- l’editorial Siruela. Vallejo també ens parla de tatuatges, de llistes –volem controlar-ho tot- i de la necessitat que tenim els lectors d’aïllar-nos del nostre entorn per refugiar-nos en un munt d’històries meravelloses i irrepetibles. Tot se’ns explica amb delicadesa i, sobretot, amb molta passió. El llibre també acaba a cavall, amb les amazones bibliotecàries que subministren literatura per poblacions muntanyoses i apartades dels Estats Units. Molt recomanable.

“La invenció dels llibres ha sigut potser el triomf més gran en la nostra obstinada lluita contra la destrucció. Hem confiat la saviesa que no estàvem disposats a perdre als joncs, a la pell, als parracs, als arbres i a la llum. Amb la seva ajuda, la humanitat ha viscut una fabulosa acceleració de la història, el desenvolupament i el progrés. La gramàtica compartida que ens han facilitat els nostres mites i els nostres coneixements multiplica les nostres possibilitats de cooperació, unint lectors de diferents parts del món i generacions successives al llarg dels segles”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: