dimarts, de novembre 13, 2018

Tot el bé i tol el mal (Care Santos)


La felicitat pot ser efímera, com la mateixa vida. Tot comença; i tot s’acaba. La Reina és una cotitzada professional lliberal. Es guanya la vida escollint  grans directius per les millors empreses multinacionals. Com diria un amic meu, pasta fàcil. Bona feina, bon sou i, com a conseqüència, bona vida. Fins que deixa de ser-ho. Un fet aïllat pot canviar les coses i esvorancar creences. D'infinit a zero en un segon etern.

La Reina protagonitza “Tot el bé i tot el mal”, l’última novel·la de Care Santos (Mataró, 1970), que enganxa des d’un primer moment. La segona part d’aquesta bilogia es titularà “Seguiré els teus passos” i es publicarà a principis de l’any que ve. L’autora no la defineix com una dona atractiva físicament, però tot sembla indicar que sap treure’s partit. Té un marit, en Sam; un exmarit amb qui es porta a matar, en Fèlix; i en el moment en què la coneixem també un amant, en Tom. La seva vida la completa l’Albert, el seu fill adolescent, que té les hormones accelerades, com la majoria de nois de la seva edat. Sembla ser que és inevitable.

Bona part de l’acció passa a l’aeroport Henri Coanda de Bucarest, on la Reina queda atrapada pel mal temps, per culpa de l’anomenada “bèstia de l’est”. Era a Romania per feina, i també una mica per plaer, i es veu obligada a tornar a Barcelona. Ho ha de fer amb urgència, com més aviat millor. És totalment imprescindible. En el seu entorn més proper ha passat una cosa terrible que, lògicament, no puc explicar. Marcarà un abans i un després en la seva existència vital. I com sol passar, després de rebre el cop, el cap bull ple de preguntes, d’indecisions i dels inevitables “i si...?” I si en el passat hagués actuat d’una altra manera? I si hagués estat més atenta? Si no ens coneixem a nosaltres mateixos, com volem conèixer als nostres fills?

“Tot el bé i tot el mal” és una novel·la sobre la vulnerabilitat de les persones i les conseqüències col·laterals de les nostres decisions, encertades o no. Nostres o dels altres. La protagonista inicia una lluita aferrissada a la recerca de la veritat, transitant per la fragilitat de les relacions personals i familiars. I mentrestant, fa una obligada regressió cap a un passat tenebrós que sempre ha intentat oblidar. L’Ester i l’Ulf, millor no donar cap detall d’ells, també tenen pes específic en aquesta obra singular. Està publicada per l'editorial Columna i té 390 pàgines. Comparteixo amb la protagonista, i entenc que amb l’autora, la passió infinita pel pintor William Turner. Amb moltes ganes de saber com acaba la història. Haurem d'esperar una mica!

“Va decidir llegir una estona al llit, fins que li vingués la son, però estava tan encaboriada que la son no arribava i a més no s’assabentava gens del que dia el llibre, i això que era un dels seus autors preferits. La seva vida feia massa soroll, en aquells moments, no la deixava sentir res, i encara menys el xiuxiueig sempre discret de la ficció. Era una llàstima, perquè sense ficció la vida s’estreny massa. Va apagar el llum, mig enutjada perquè no era capaç de mantenir el control, ja ni llegir, podia, i enmig de la foscor va continuar donant voltes a tot. Va encendre la ràdio, a veure si les notícies la distreien, però encara va ser pitjor, perquè tot d’una va adonar-se que no sabia què deien tot i que havia apujat el volum i que tenia l’aparell a la tauleta de la nit, a un pam de l’orella”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: