El món es torna senzill (Laura Gost)

Quan el món es torna senzill? Quan estem obsessionats amb el control del cos? O quan relaxem una mica aquesta addicció? Potser llavors som menys vulnerables? Les posicions extremes sempre han estat una llosa difícil de suportar. Es pot arribar a estimar a algú sense acabar d'entendre'l? Al final, conèixer les nostres pròpies fragilitats ens pot ajudar a sortir de la foscor. Diuen que no té gràcia ser normal i que les contradiccions també generen esperances. 

Totes aquestes reflexions inicials per intentar centrar "El món es torna senzill", la darrera novel·la de Laura Gost (sa Pobla, 1993). Té 176 pàgines i està publicada per l'editorial Empúries. La seva protagonista, que coneixem de ben joveneta, necessita buidar per sentir-se plena. Vomitar per posar ordre enmig d'un caos mental llargament acceptat. És bulímica, però no amb la intenció d'aprimar-se, perquè sempre ha estat bé de pes. La malaltia s'ha convertit en la seva manera de viure i de relacionar-se amb els altres. La seva amiga Marina, a qui li sobren un munt de quilos, sí que és una bulímica de manual. Fins que es mira al mirall, s'agrada, es despreocupa i deixa fluir. Canvi radical.

Els monòlegs interiors de la protagonista m'han semblat molt originals. És capaç d'afirmar i negar a la vegada; de veure el got mig ple i mig buit en el mateix segon, de jugar un partit de tenis sola i tornar la pilota des dels dos costats de la xarxa. Parla sovint amb la mare i la padrina mortes, a qui demana consell. No les oblida. La noia ens explica el seu relat vital en primera persona, sense censura i amb un munt de desacords. Els homes que l'envolten, pare, germà i parelles diverses, són força plans. Li aporten poc. Ella sempre va de cara. De vegades en té prou amb tenir un lavabo a prop per deixar anar el contingut del seu estólmac. "El món es torna senzill" m'ha agradat molt. Està escrit amb una forta ironia i també reflexiona sobre la virginitat, la parella, el pas del temps i la mort. Rodó.

"Sempre he pensat que mastego bé els aliments, però aquells cinc trossets de bistec em contradiuen. Hi trobo un no-sé-què d’artístic, en el contrast cromàtic de la carn marró-quasi-grana i el blanc impol·lut de la porcellana. Acaba-t’ho tot, sento que diu la padrina, eixuta, seca, rigorosa, i m’he de concentrar per recordar els anys que fa que no hi parlo, que ella no pot dir res, perquè el torn de paraula queda reduït a cendres quan ens morim".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy