La forastera (Olga Merino)

L’Angie és una supervivent. Ho ha perdut quasi tot. Mentre li aguantin les forces, però, lluitarà per intentar mantenir les poques coses que encara li queden. Viu sola i perduda en el casalot familiar, en una aldea del sud. No es relaciona amb pràcticament ningú, i molts la prenen per boja. La seva única companyia són dos quissos, la Capitana i en Pluto. Ella és la principal protagonista de “La forastera”, d’Olga Merino (Barcelona, 1965). 

Amb aquest llibre, Merino ha guanyat un munt de premis, amb el de la Real Academia Española al capdavant. Està publicat per Alfaguara i ens parla de llibertat i de la capacitat de resistència dels humans, que en alguns casos és infinita. A l’Angie, sempre digne, els morts li parlen, sobretot una de les seves àvies. En Nigel, l’artista anglès amb qui va viure al Londres de Margaret Thatcher, es va tirar al riu. Existeix un gen que porti al suïcidi? Al seu poble n’hi ha hagut un munt, la majoria penjats. L’últim Don Julián, el terratinent local. Què els porta a la desesperació? Superada pels esdeveniments, comença a sospitar que el seu pare també es va llevar la vida. I decideix esbrinar-ho. Quan va passar, era petita i ningú li va donar massa explicacions. De vegades, la veritat fa mal, però prefereix saber-la. 

L'Angie viu aïllada i més aviat despreocupada fins que arriben les 'Jaldonas', les germanes bessones de Don Julián. Volen apropiar-se de tot, inclòs el seu casalot. Pagant-li quatre quartos. Merino fa un gran retrat de l’anomenada Espanya profunda i dels seus 'corcats' habitants. La novel·la, que té moltíssima força, s’acaba convertint en un western sobre la cobdícia i la devastació humana. També són supervivents l’Ibrahima i la Blancanieves, un africà i un ucraïnès que treballaven per Don Julián i que, un cop mort, es refugien a casa de l’Angie. Els fan fora amb una mà al davant i una altra al darrere. Merino fa referència a “Pedro Páramo”, el llibre de Juan Rulfo que narra la història del fill que busca al pare per reclamar el seu lloc en el món. Ella el ‘busca’ entre els morts. Sensacional.

"Aquí no toman afecto a los extraños como no se lo tomes tú a ellos, y a mí nunca me convino el esfuerzo. Prefiero tenerlos a raya. Ellos no saben nada pero hablan, hablan, hablan. Cuchichean. Yo, en cambio, he visto cosas y me las callo. Me han puestos motes. Lo sé porque me lo cuenta Ibrahima, mi mejor amigo, el único; solo él me llama Angie, como me puso el pintor inglés. La de los Marotos, me dicen, por el apellido de mi familia paterna. En estas serranías llaman maroto al carnero padre que ha servido para la propagación. También me llaman la chalada de la casona. La guillada de El Hachuelo, porque así se conocían estas tierras que habían sido nuestras hace años, muchos años. También me dicen la puta inglesa".

@Jordi_Sanuy