El contracte. Cruyff, Carabén, Catalunya (Ramon M. Piqué)

Diuen que les casualitats no existeixen i que tot passa per alguna cosa. Tinc els meus dubtes. Si l'Armand Carabén no hagués recollit a una jove autoestopista a prop de Palamós, l'any 1968, difícilment Johan Cruyff hauria acabat jugant al Barça. L'Armand i la Marjolijn van der Meer es van acabar casant i no van parar fins que l'holandès volador va vestir de blaugrana. En aquell temps, ell era el gerent de l'entitat. Tenia talent i era un 'connector' incansable.

A "El contracte. Cruyff, Carabén, Catalunya", Ramon M. Piqué (Lleida, 1980) ens explica de manera molt gràfica l'amistat entre els dos matrimonis i com Cruyff va canviar per sempre el Barça i, de retruc, va despertar també el seu país d'acollida. Hi va haver un abans i un després de la seva arribada. Va revolucionar-ho tot, com a jugador, com a entrenador i com a filòsof de l'oracle barcelonista. No és un llibre de futbol, encara que lògicament se'n parla. Està ple d'anècdotes, com per exemple quan el jugador es va plantar davant dels dirigents de l'Àjax i els va dir que el deixaven marxar al Barça o abandonava el futbol. El club holandès tenia la intenció de traspassar-lo al Reial Madrid. Ell s'hi va negar de manera taxativa.

Cruyff mai va parlar català, però, segons l'autor, ens va fer perdre la por de guanyar i va fer-nos més desacomplexats. Compara l'impacte del 0-5 al Santiago Bernabéu amb l'atemptat contra Carrero Blanco. Segons ell, va provocar una veritable revolució cultural i se'l podria considerar el motor d'arrencada de l'independentisme."No perquè ell en fos, ni perquè ho hagués explicat mai, ni res", puntualitza. "El contracte" també es fixa molt en Josep Guardiola, l'entrenador que més ha begut d'allò que algun dia es va batejar com el cruyffisme. Per escriure aquesta història, Piqué va parlar amb grans admiradors del 14 del Barça, com Jordi Basté, Ramon Besa, Martí Perarnau i el malaurat Fermí Puig, que va organitzar la seva cuina, inspirat en Cruyff, com si fos un gran equip de futbol.

Per cert, tots els capítols comencen amb estrofes de cançons de Mishima. El líder del grup, David Carabén, és fill de l'Armand i de la Marjolijn. La directiva que encapçala Joan Laporta, per cert, el va escollir com a Comissionat del 125è aniversari del club. El llibre, amè i ben documentat, té 261 pàgines -les he llegides en poc més d'un dia- i l'ha publicat Columna. Molt recomanable.

"El famós estiu del 68, Armand Carabén recorre les carreteres de l’Empordà amunt i avall. Segurament torna d’alguna reunió clandestina amb el Recasens, l’àlies de Josep Pallach, el carismàtic líder a l’exili del catalanisme socialista. «Un dels pocs socialistes que feia realment cara de treballador», segons Baltasar Porcel. Potser anava a alguna reunió també clandestina del SODSC, les sigles del recentment fundat Secretariat d’Orientació Democràtica i Socialista de Catalunya, o venia de fer una visita el seu bon amic Josep Pla. Tant li fa. Aquell dia va unir el seu destí al de la turista holandesa rossa tretze anys més jove que acabava de pujar al seu cotxe. Un destí que preveia que aquesta parella fos la clau de l’èxit, pocs anys després, de les complicades negociacions que van portar Johan Cruyff al Barça. Aquest contracte va canviar el club, i de retruc el país".

@Jordi_Sanuy

La araña (Lars Kepler)

"La araña" és el novè cas del ja veterà inspector Joona Linna que, un cop més, ha d'intentar atrapar a un assassí en sèrie, aquesta vegada en una brutal lluita a contrarellotge. El llibre està escrit per Lars Kepler, que és el pseudònim del matrimoni que formen els escriptors suecs Alexandra Coelho Ahndoril i Alexander Ahndoril. Està traduït al castellà per Pontus Sánchez Giménez, té 606 pàgines i l'ha publicat Reservoir Books. Tensió per donar i per vendre.

No és imprescindible haver llegit les anteriors novel·les protagonitzades per Linna, encara que hi ha referències constants a un dels seus dolents per antonomàsia. Jurek Walker continua empresonat en un mòdul d'alta seguretat, però tant en Linna com la Saga Bauer pensen que està directament relacionat amb els casos que estan investigant. En el seu dia, en Walker, amb un poder de manipulació espectacular, va ser capaç d'esgavellar la ment de la Saga. Com a conseqüència, van apartar-la temporalment del cos de policia. Ara, en Linna l'ha reclamada, tot i estar pendent d'una avaluació psicològica. Estava matant les hores en una agència de detectius de dubtosa reputació.

La Saga és la clau de volta, ja que l'assassí es dirigeix directament a ella, abans de matar. Com a pista, li envia unes petites figuretes (en què es pot reconèixer el pròxim objectiu), però sempre arriba massa tard. Hi ha bales per a nou víctimes, l'última per en Linna. L'exdetectiu és l'única que pot impedir que acabin amb ell. Tots els morts, la majoria policies, estan relacionats amb el passat de l'inspector, i cauen un darrere de l'altre. El recurs de les figuretes ja el va fer servir Anders de la Motte a "El asesino de la montaña". Estem davant d'una novel·la negra d'impacte, amb molt de ritme i amb la majoria dels personatges infeliços i torturats per dins. El final, sorprenent, està a l'altura de la resta.

"Margot titubea un instante, luego saca el teléfono y llama a Johanna. Al ver que su mujer no contesta, se le revuelve el estómago debido a la ansiedad. Margot lleva dos semanas sintiéndose observada, hasta el punto de preguntarse si el Servicio de Investigación Especial o la Säpo, la policía secreta, podrían estar vigilándola por alguna razón. Ella no es una persona paranoica, en absoluto, pero un par de llamadas anónimas y unos pendientes desaparecidos hace que se pregunte si Johanna o ella podrían tener algún acosador."

@Jordi_Sanuy

Las que no duermen NASH (Dolores Redondo)

Amb "Las que no duermen NASH", Dolores Redondo (Donostia, 1969) torna a Batzan, l'escenari de la seva exitosa trilogia. Hi retrobem la inspectora Amaia Salazar, a la seva tieta Engrasi i al doctor San Martín. Però tots ells viuen a l'ombra de la doctora Nash Elizondo, que és un personatge sensacional. Té moltes similituds amb la mateixa Amaia, que no ha deixat de pensar en el cas del Basajaun. El llibre té 604 pàgines i l'han publicat Destino, en castellà; i Columna, en català.

El nom de la doctora, NASH, respon al codi que determina si la mort d'una persona és per causes naturals, accidentals, suïcidi o homicidi. Les  seves inicials en componen les sigles. La Nash Elizondo intenta documentar l'origen d'una llegenda sobre bruixeria a l'avenc de Legarrea, en una de les Valls Tranquil·les de Navarra. Poc es podia esperar que allà hi trobaria també el cadàver de la jove Andrea Dancur, desapareguda tres anys enrere. Li demanen l'autòpsia psicològica de la víctima i, per fer-la, s'entrevista amb familiars i amics. Salomé Aduriz, la presumpta culpable, fa temps que està engarjolada, però ella diu que és innocent. Havia estat parella sentimental de la mare de la noia. La mare, l'avi, el pare, el padrastre, la seva millor amiga i el noi amb qui sortia amaguen coses i no diuen la veritat.

Un cop més, Redondo -que fa un cameo a la novel·la- aconsegueix captivar al lector amb uns personatges molt ben treballats i mantenint l'emoció fins a l'última pàgina. M'he enamorat de les Mitxelena, que només dormen quan en tenen ganes, mai per obligació. D'aquí el títol de la novel·la. La Susana i les seves filles, la Beth i l'Eva, són tot cor i bonhomia. En un món totalment patriarcal -el doctor Herzog és odiós-, podríem dir que 'adopten' a la NASH quan més ho necessita. Els mètodes científics tornen a conviure amb les tradicions celtes i les llegendes populars. Les bruixes i les fades rivalitzen amb tot allò que és més cerebral i empíric. Per cert, l'Andrea no és l'única persona que l'equip de la doctora Elizondo troba a l'avenc... Tenen una feinada de por.

"Las que no duermen", que passa just abans del confinament per la Covid-19, és el segon llibre del quartet literari batejat amb el nom de "Les Valls tranquil·les", que va començar amb "Esperando al diluvio". Entenc que es reobrirà el cas del Basajaun, que ens retrobarem amb John Biblia i coneixerem al misteriós pare de la doctora Nash Elizondo. Em quedo amb ganes de més. Enhorabona, Dolores. L'has tornada a clavar.

"Nash pasó una mano por el cristal de la ventanilla empañada de vaho y miró hacia fuera. En un mes cambiarían la hora, pero aquella tarde de febrero, y aunque sólo eran las siete y media, ya había anochecido por completo. Además de las luces que los guardias civiles habían instalado alrededor de la boca de la sima y de los faros encendidos de los Citroën C4, había un coche policial con los luminosos azules reflectando al extremo del sendero para evitar el paso. Desde donde estaban, Nash no alcanzaba a ver las grandes furgonetas de las televisiones que desplegaban sus equipos al pie de la ladera, en el lugar donde terminaba la pista asfaltada y aparecía la cinta policial."

@Jordi_Sanuy

"Esperando al diluvio"
"Los privilegios del ángel"
"La cara nord del cor"
"Todo esto te daré"
"Ofrenda a la tormenta"
"Legado en los huesos"
"El guardià invisible"

El sepulturero y el crimen de la cripta (Oliver Pötzsch)

"El sepulturero y el crimen de la cripta" és una novel·la negra de tall clàssic que beu d'autors com Agatha Christie o Arthur Conan Doyle. Al pare literari de Sherlock Holmes, Oliver Pötzch (Munic, 1970) el converteix en un dels protagonistes d'aquesta història que critica l'espiritisme i els seus acèrrims seguidors. Conan Doyle hi creia fermament. El llibre té 546 pàgines, està traduït per Héctor Piquer Minguijón i l'ha publicat Planeta.

Com en els dos títols anteriors ("El libro del sepulturero" i "El sepulturero y la tierra negra"), l'acció passa a la ciutat de Viena. Hem avançat un any més i ja som al 1895. Ens trobem en els inicis de la criminalística, amb les anàlisis forenses, l'estudi de les empremtes dactilars i les fotografies de l'escena del crim encara molt embrionàries. El telèfon, l'electricitat i l'automòbil, per exemple, tot just s'estan popularitzant. Enmig d'aquest panorama, l'inspector Leopold von Herzfeldt, aristòcrata jueu, investiga l'assassinat d'un conegut metge, Theodor Lichtenstein. El troben amb la cara totalment desencaixada per la por en una cripta sota la catedral de Sant Esteve. Era un enemic declarat de l'espiritisme i dels qui el fan servir per enganyar als altres.

Al costat d'en Leopold hi tornem a trobar a la Julia Wolf, que és la seva parella. També treballa a la policia, en el seu cas com a fotògrafa. Completa aquesta estranya tripleta l'Augustin Rothmayer, l'enterramorts del Cementeri Central de Viena. L'home està escrivint el seu tercer llibre, "D'esperits i fenòmens fantasmals", després que els dos anteriors,"De reptes funeraris i cultura popular" i "Almanac de l'enterramorts", tinguessin força sortida. Un cop més, per començar alguns capítols, se'ns en serveix un tastet. La desaparició misteriosa de diversos nens de l'orfenat local és l'altre cas que ocupa a la policia. Tothom apunta al Nachtkraap, un fantasma amb forma de corb que fan servir els adults per espantar als nens. Però això és impossible, oi?

PÖTZSCH, DESCENDENT DE BOTXINS

Estem davant d'un llibre elegant i molt ben escrit que es llegeix amb voracitat. És visual, té ritme i els seus personatges cauen simpàtics des d'un primer moment. També és el cas de la Gorda Eli, la madama del bordell El Dragón Azul. Allà, la Julia hi viu amb la seva filla Sisi, a qui tothom cuida amb moltíssima estima. Com a curiositat: l'autor, Oliver Pötzsch és descendent dels Kuisl, una de les principals dinasties de botxins alemanys entre els segles XVI i XIX. La inspiració la tenia assegurada a casa! Veient l'èxit que tenen les seves novel·les és fàcil deduir que en Leopold, la Julia i companyia tindran continuïtat. Tot i que la portada convida a pensar que és un best-seller més, "El sepulturero y el crimen de la cripta" és un títol cent per cent recomanable. Molt fan.

"Todavía no podía creer que estuviera a punto de entrar en ese símbolo de la ciudad, el edificio más importante del Ring, que incluso disponía de electricidad desde hacía ya varios años. Era casi imposible conseguir una butaca para la Ópera de Viena, pues la mayoría de las entradas se repartían entre los asiduos adinerados; en todo caso se podía encontrar alguna localidad de pie en las últimas filas, pero incluso estas eran escandalosamente caras. Sin embargo, Leo había echado mano de sus contactos. Las entradas del palco eran su regalo de cumpleaños para ella. Julia se sentía halagada de que a Leo no se le hubiera olvidado la fecha, aunque en un primer momento ella se hizo un poco de rogar. No le gustaba que le hiciera grandes regalos, pues siempre había tenido muy claro que Leo y ella venían de mundos muy distintos: él, de la aristocracia, y ella, de lo más bajo. ¿Cómo podía funcionar esa relación?"

@Jordi_Sanuy

Diario de un incendio (Desirée Baudel)

Una dona que té ansietat. Un matrimoni amb una filla que s'esllavissa per moments. I silencis, molts silencis. Les paraules, si s'escau, millor escrites; per deixar constància de tot. Ens les fa arribar, en primera persona, la Lucía, protagonista del grandíssim "Diario de un incendio", de Desirée Baudel (Barcelona, 1978). El llibre té 221 pàgines i l'ha publicat Tres hermanas. És impossible que deixi indiferent ningú, sempre que no estigui mort i enterrat.

La Lucía és una dona de foc, d'estiu i de mar. I sempre ha cremat per dins. Ara ha de decidir entre carbonitzar-se del tot, o mirar d'escapar de les brases. Reconstruir-se abans no sigui massa tard. Allunyar-se de la tardor i de les pors inculcades per una mare, que van condicionar-li la infantesa, la joventut i l'avui. Espera que la baixa laboral i la psicòloga es converteixin en l''aigua' que necessita. Estem davant d'una dona fàcil de reconèixer. Podria ser la nostra parella, mare, germana o companya de feina. Pateix per les ferides del passat, per la seva maternitat present -té una nena petita-, i també pels dubtes que li ofereix un futur incert. El marit, callat com un puta, ja no li fa costat. La feina, l'asfixia. I el ressuscitat amic de quan era petita és només un pedaç.

L'escriptura de la Desirée té una força inusual. És esquinçada i directa. No té la necessitat endolcir res. Ens parla d'amor, de sexe, de llibertat, de la relació mare-filla i del que faci falta. I ho fa d'una manera exquisida i amb molta rauxa. Em sento proper a algunes referències literàries i cinematogràfiques que apareixen en aquest llibre. És el cas, per exemple, d'"El gran Gatsby", un dels títols preferits d'autors com Haruka Murakami i John Irving. M'encanten tots dos, igual que Scott Fitzgerald. Molt bon record també d'"El petit príncep", de l'actor Johny Deep -que ja ha fet immortal Tim Burton- i de la pel·lícula "Psicosis", amb un Anthony Perkins terrorífic. Em quedo amb ganes de més. Espero tornar-la a llegir ben aviat. 

"Me han enseñado que a ser feliz también se aprende. Creí que el instituto te obligaba a pretenderlo, sabía que como mucho se es feliz a momentos, a orgasmos, a postres, a risas, a besos, a lecturas, a amaneceres y mares; sin embargo, las mujeres de mi familia no saben ser felices, les hicieron creer que es peligroso. Creo que podrían redactar una tesis doctoral sobre el miedo y la infelicidad sin haber estudiado Filosofía. Saben como conseguir un blanco perfecto en la lavadora, pero no tienen ni idea de pisar la tierra descalzas y mancharse de polvo y llevarse arena entre los dedos de los pies a casa para meterla en un sobre y escribir en el reverso "recuerdo de aquella playa y de aquel verano"".

@Jordi_Sanuy

Ara, i cada demà (Glòria Gasch)

El primer amor mai no s'oblida del tot. Encara menys si queda 'capturat' en una relació epistolar que s'allarga més de set anys, del 57 al 64. De cartes, i també de mar, ens en parla la Glòria Gasch (Barcelona, 1973) a "Ara, i cada demà". És el seu debut literari. La novel·la l'ha publicada l'editorial Empúries. Són 180 pàgines delicades i plenes de sentiment, amb en Salvador i la Maria com a principals protagonistes, amb permís del nostre Mediterrani.

Coneixem la història a través de dos elements narratius. Les cartes escrites per en Salvador, i els records de qui les hereta de manera inesperada. Mentre les llegeix, se'n recorda, per exemple, del vell Kostas Khánikos, que va ensenyar-li que el mar sempre és real. Al seu costat, navegant amunt i avall, la dona fugia d'un passat que encara no ha resolt. I potser ja és massa tard... Quan comença a escriure a la Maria, a qui va conèixer un estiu a Taradell, no era més que un nen, amb les seves il·lusions i les seves pors gens amagades. Li parla del colmado dels seus pares, de futbol, de pel·lícules i cançons i, sobretot, li demana que no el deixi mai. Assegura que l'estima amb bogeria. De les cartes d'ella n'intuïm alguna cosa per les respostes que el noi li fa en la següent.

Els escrits d'en Salvador, ben simples al començament, milloren a mesura que passen els anys. Però, paral·lelament, creixen els problemes i la desconfiança. Les diferències amb la Maria i amb la seva família es fan cada cop més evidents i la distància no ajuda. Estudien en ciutats diferents i quasi no es veuen. Els costa respirar. S'angoixen, especialment ell. "Ara, i cada demà" s'ha de llegir molt a poc a poc, gaudint de cada carta i de cada viatge pels racons més bells de la Mediterrània. En Kostas, originari de l'illa de Simi, és un personatge força peculiar. El llibre és àgil, té força narrativa i es converteix en un bonic homenatge al gènere epistolar, ara que ja quasi ningú envia cartes; en plena bogeria dels WhatsApp. Un encert.

"Vaig seure en una butaca de vellut bordeus, a prop de la llar de foc freda. A l’interior de les caixes, les cartes i les agendes estaven intactes. Ordenades cronològicament, disposades a la perfecció, amb la pols i l’olor de vell incrustades. I és clar, amb les veritats ocultes, i els vestigis de valor, i la desfeta del que hauria pogut ser. N’hi havia centenars, milers. I eren totes allà, flotant. Van aparèixer les aurèoles; la migranya i les nàusees no trigarien a arribar. 

Vaig obrir la caixa marcada amb el número u. Vaig agafar la primera carta. El paper era fi i suau. Estava plegada en sis parts. La vaig desdoblegar amb poca traça, em costava obrir-la, em feia por que se’m desintegrés entre els dits. La tinta blavosa de traç nítid i una mica infantil ocultava un abisme d’incerteses."

@Jordi_Sanuy