dissabte, de febrer 08, 2025

L'herència (Helene Flood)

Ni et refiïs de ningú ni donis res per suposat. Les casualitats no existeixen. A l'Evy li ha costat fer-se'n la idea, però ara ja ho té clar i no es deixarà intimidar per res ni ningú. Ella és la protagonista central i narradora de "L'herència", l'última novel·la de Helen Flood (Oslo, 1982). Està traduïda per Laura Segarra Vidal, té 381 pàgines i l'ha publicat Columna. D'ella ja havia llegit i comentat "La comunitat".

L'Evy s'ha quedat vídua després que el seu marit, l'Erling, hagi tingut un atac de cor. Portaven 45 anys junts. L'home va caure fulminat, ben a pop de casa, pocs minuts després de sortir-ne per fer un volt en bicicleta. En les últimes setmanes, ja havia patit alguns accidents força sospitosos. Tant la seva dona com la policia no descarten que algú li volgués fer mal intencionadament. Aquesta possibilitat la confirma l'Edvard, un vell amic de joventut de l'Erling, que explica que s'havia posat en contacte amb ell per dir-li que feia temps que patia per la seva vida. Només uns dies abans de morir, havia canviat el seu testament per intentar protegir-se ell i també a la seva dona. Tenia més o menys clar qui volia treure'l del mig.

"L'herència" és una novel·la negra honesta, sense trampes ni girs innecessaris que s'acaba convertint en un drama familiar de grans dimensions. Va de cara a barraca, amb un ritme molt alt i fent salts endavant i enrere en el temps. La bona mà de l'autora fa que no descobreixis qui és el culpable ben bé fins a l'última pàgina. I el final no decep gens ni mica; més aviat tot el contrari. Quan s'obre el testament, els tres fills de l'Evy no entenen com ho ha repartit tot el seu pare i comencen els enfrontaments. La Silje, la Hanne i en Bard comptaven amb una part dels diners per posar en marxa projectes que no podien esperar. És per això que pressionen a la mare, que és qui ha quedat més ben arreglada, perquè sigui ella qui els ajudi econòmicament. Al pare ja li havien demanat en vida i havia dit que no...

"Sento un eco a les orelles, tot i que hi ha silenci. Com si algú hagués apagat un altaveu que feia hores que sonava a tot drap i el so s’hagués quedat a l’ambient. Estic asseguda al sofà, esperant sentir un so que no hi és. Les mans em tremolen. Voldria alguna cosa per fer-me passar els nervis, però em mantinc ferma. Sec aquí i escolto l’únic so audible a la casa: el tic-tac del rellotge de peu de la sala d’estar. La idea és que no he d’estar sola. No m’ho han dit amb aquestes paraules. En qualsevol cas, crec que no, tot i que he de reconèixer que tinc tendència a desconnectar de les converses".

@Jordi_Sanuy

dissabte, de febrer 01, 2025

Ya lo pensaré mañana (Desirée Baudel)

La Lola odia els silencis, els secrets, les paneroles i el preu dels pisos de lloguer en una Barcelona cada cop més esquerpa i deshumanitzada. Sap que ha de deixar llast per intentar guanyar llibertat i assumir que no totes les preguntes sempre tenen resposta. Ella és la gran protagonista de "Ya lo pensaré mañana", de Desirée Baudel (Barcelona, 1978). Ja li havia llegit i comentat "Diario de un incendio". El nou té 301 pàgines i l'ha publicat l'editorial Grijalbo.

A l'institut on dona classes de literatura, la Lola perd rigidesa i es transforma en una versió d'ella més vaporosa i etèria. Les inseguretats d'una dona que supera la quarantena i no s'acaba d'agradar queden congelats momentàniament i es dissipen. Deixa de pensar en el seu exmarit, que torna a tenir parella, i en una família que sempre ha preferit callar que parlar. Els seus homes són taciturns i amb poca capacitat per mirar cap enrere. Malfiats i poc col·laboradors. Començant pel seu avi matern que, quan era jove, va marxar del seu Tetuan natal com un esperitat. La Lola és més d'investigar, d'afrontar la realitat, encara que de vegades sigui massa dura, i de gaudir de les petites coses que li dona la vida. 

Encara que és delicada al màxim, l'escriptura de la Desirée té molta força i aconsegueix remoure't per dins. Fa la sensació que escriu des del cor, tal com raja, sense amagar res. Com quan t'explica que la Lola s'implica al màxim amb un dels seus alumnes, en Dani, per intentar allunyar-lo de la foscor. El noi passa per un  moment personal molt delicat i la seva mare, que vol modelar-lo a imatge del seu difunt marit, no se'n surt sola. La importància de tenir una amiga en qui confiar, les cites concertades a través d'aplicacions -de vegades amb persones més joves-, les confessions mare-filla i les visites a una àvia que ha començat a perdre el cap acaben de teixir aquesta història honesta que no he pogut deixar fins a saber com acabava. Molt simpàtic en Xavi!

"Recuerdo el día en el que mi madre me explicó que mi abuelo no existía. Yo debía de tener unos doce o trece años y no entendí a qué se refería. Mi abuelo era alto, elegante y muy miope. Llevó siempre unas gafas con montura de pasta de carey que se le clavaban en el puente de la nariz y le daban un aire triste. Tenía, además, una gran capacidad para conversar que derivaba siempre, ineludiblemente, en tormenta. Vamos, que sí existía, aunque yo no recordaba haberlo abrazado nunca. Casi ni tocado, la verdad. Pero lo veía cada viernes al salir del colegio y algunos fines de semana, cuando íbamos a comer o a tomar café a su casa. Sin embargo, mi madre insistía en que iba a ser muy complicado tramitar todos los papeles de su jubilación porque no podían demostrar que realmente era él."

@Jordi_Sanuy

dissabte, de gener 25, 2025

El futur és una petita flama (Jordi Nopca)

Animals pràcticament humans (o humans del tot) són els protagonistes d'"El futur és una petita flama", l'última novel·la de Jordi Nopca (Barcelona, 1983). Té 297 pàgines i l'ha publicada Edicions Proa. En aquesta faula punyent i divertida, l'extrema dreta arriba al poder de manera democràtica. La granota que fa de presidenta és populista i nega el canvi climàtic. És partidària d'accelerar l'economia al màxim, peti qui peti. 

Els protagonistes centrals són una família d'eriçons. Ell és informàtic. Ella treballa en una fàbrica de iogurts. Acaben de tenir un fill que els canvia la vida per sempre més. Ja res no serà com abans. El petit eriçó els ha omplert d'alegria i també d'interrogants. Sort en tindran del suport incondicional d'uns avis entregats. Conciliar la criança amb la feina és pura ciència-ficció i els secrets sovintegen i els separen cada dia una mica més. Ha esclatat una bomba de neutrons! L'eriçó -no hi ha cap nom en tot el llibre- té un passat de lletrista de cançons i li agradaria ser novel·lista en un futur pròxim, sempre que recuperi part del seu temps. D'una manera o altra, tots dos es veuen superats per la situació política actual i intentaran sortir-se'n de la manera més digna possible.

La coalició progressista que manava abans de l'ultradreta es va enfonsar després de massa temps remant en direccions oposades. Ara ja no serveix de res queixar-se. En aquesta història, també té força pes una ratolineta que defensa que el canvi climàtic acabarà amb el món com tots els coneixem. Més aviat que tard. És una mena de Greta Thunberg que cada cop té més incondicionals. Comença a preocupar al nou govern, amb tics de dictadura. Un os polar, una tigressa, hienes, serps i un reguitzell inacabable d'animalons -alguns més llefiscosos que altres- completen aquest retrat polièdric i irònic d'una societat més versemblant del que sembla. No hi falten missatgers repartint paquets i editors que no se'n surten sense feinetes extres. Després, després... I, sí, per sort, el futur és una petita flama. Alimentem-la.

"Acabem de tenir un fill. Les nostres vides no tornaran, mai més, a ser com abans. Aquesta certesa giravolta dins meu amb la fúria d’un huracà que fa ben poc ni tan sols s’intuïa en l’horitzó. Tant de bo no trigui gaire a passar de llarg i aviat puguem començar a cosir, amb paciència i fermesa, un desgavell tan evident que fa mal als ulls de mirar i ens provoca fiblades d’enyorança al centre del pit".

@Jordi_Sanuy

dissabte, de gener 18, 2025

Vull fer-te algunes preguntes preguntes (Rebecca Makkai)

Revisitar el passat pot ser beneficiós per alguns i tortuós i incòmode per uns altres. Sigui com sigui, amb el pas dels anys, les coses evolucionen i els punts de vista poden canviar de manera considerable. La nord-americana Rebecca Makkai (1978) ens ho explica a "Vull fer-te algunes preguntes", traduït per Marc Rubió i publicat per Edicions del Periscopi. Em decanto per etiquetar-lo com un "true crime' de denúncia.

En l'actualitat, la Bodie Kane està al capdavant d'un pòdcast d'èxit. Com que la vida dona moltes voltes, la contracten per donar classes a l'escola Granby, on mai no va ser feliç. Potser llavors, podia semblar que les 'bromes' que li feien eren normals, però avui dia segur que en diríem bullying. Era la "rareta". Has passat 23 anys. Ella ha tingut una segona oportunitat, però la Thalia Keith, que era la seva companya d'habitació, va ser assassinada sense miraments. El suposat culpable, l'Omar Evans, un home negre que portava l'equip d'atletisme del centre, s'està podrint a la presó. I continua defensant que és innocent. La Bodie encara es pregunta què va passar aquell dia funest i creu que potser ha arribat el moment de descobrir la veritat. Les casualitats no existeixen.

En la seva tornada a Granby, l'ara professora encarrega un pòdcast a cadascun del seu reduït grup d'alumnes i n'hi ha una que es decideix per investigar sobre la llunyana mort de la Thalia. Ella n'està encantada. Des de l'escola i de manera inofensiva, qui sap si la noia potser serà capaç d'avançar i, en el millor dels casos, aconseguir que es reobri el cas. Remoure el passat i, 23 anys després, fer justícia. En aquesta novel·la, la Rebecca reflexiona sobre com ha canviat les coses en aquest temps, sobretot la relació entre els homes i les dones. La violència envers elles ha estat paralitzadora i inadmissible. Per sort, la mirada ha canviat, encara més amb l'aparició del moviment Me Too. És per això, que l'autora també ens parla de les xarxes socials i de les baralles que hi sovintegen. 

La Bodie fa de narradora i explica la història a una segona persona, fent salts en el temps. Vint-i-tres anys enrere combinats amb l'actualitat. Entre altres coses, es pregunta si, entre tots, podien haver fet alguna cosa més per salvar a la Thalia. Frases i capítols curts, molt de ritme i interessantíssimes reflexions ètiques, amb el maltractament a les dones com a eix vertebrador. Makkai ja ens va sorprendre fa quatre anys amb "Els grans optimistes". Cent per cent recomanable, encara que l'he trobat un pèl llarg.

"Les imatges dels artistes saludant al final de l’obra són les últimes en què es veu la Thalia clarament: els rínxols foscos la fan destacar sobre la munió de gent difuminada. Després, gairebé tothom es queda a l’escenari per cantar el «Moltes felicitats» a la senyora Ross, la directora, per ferla aixecar de la primera fila, on s’asseia cada vespre per prendre nota de tot. És joveníssima, cosa que en aquell moment em va passar per alt. 
Uns quants nanos se’n van i tornen confosos. Alguns membres de l’orquestra pugen a l’escenari per cantar, el marit de la senyora Ross surt d’entre el públic amb un ram de flors, els membres de l’equip tècnic s’hi afegeixen amb samarreta i texans negres. Jo no hi aparec; suposo que em vaig quedar a la cabina."

@Jordi_Sanuy