Fundido a negro (Jesús Cañadas)

El mal existeix, el tenim a prop i mai no descansa. Flueix sense aturador per les 413 pàgines de "Fundido a negro", et tenalla i no et deixa escapar. Com és habitual, Jesús Cañadas (Cadis, 1980) crea un ambient terrorífic que, de tant en tant, t'obliga a parar de llegir per reconnectar amb la realitat. D'ell ja havia comentat "Dientes rojos", un llibre que era una master class sobre la violència masclista i les seves conseqüències. Aquest últim l'ha publicat NdeNovela.

També té a veure amb el patriarcat la caiguda a les profunditats de Benjamín Correa que, després de guanyar la Palma d'Or de Canes amb un dels seus documentals, es converteix en un sospitós habitual. Les xarxes socials el crucifixen i no el vol contractar ningú. Fins que un dia, Canal Sur li demana que acabi un true crime sobre una secta de l'Alpujarra granadina que, als anys 90, es va autodestruir des de dins, amb un balanç de més de dos-cents morts. Del primer director, a qui li van fer l'encàrrec inicial, no se'n sap res. Ja des que s'hi posen, res surt com estava previst i tot l'equip d'en Benja s'adona que hi ha alguna cosa que no acaba de quadrar. I si El Encuentro continua viu i va per ells? I fins aquí puc explicar.

L'autor reflexiona sobre el poder i la influència de les xarxes socials, la violència masclista, les sectes i també sobre les històries de crims reals que cada cop estan més de moda. "Fundido a negro" s'acaba convertint en un thriller psicològic d'alta volada amb un Benjamin Correa que, a mesura que avança l'acció, s'adona que no sap qui és. Comença a tenir clar que si hagués fet les coses d'una altra manera, potser tot li hauria anat millor. Personatges molt ben dibuixats, començant pel del director, acció per donar i per vendre, un munt de desaparicions i assassinats i un ritme que t'acaba deixant sense alè. Físicament, el llibre també és espectacular, amb algunes de les pàgines interiors negres i també tot el contorn exterior, com si s'hagués cremat, per entendre'ns. El true crime que mai s'hauria d'haver gravat. Una encantadora bogeria.

"Quedaba justo una semana para la llamada de Coro, y Benja, que aún no sabía nada de dicha llamada, estaba sentado en el váter del Instituto Cervantes de Madrid, con el móvil en una mano y un pollo a medio desliar en la otra. Contempló su propia imagen en el vídeo pausado. Quién sabía cuántas veces lo había visto. Ni siquiera podía admitir para sí mismo que se lo ponía una o dos veces por semana, e incluso más. Había memorizado hasta el último detalle, hasta el último tic. Solía ponérselo para aplacar los nervios, para darse algo de confianza. Aquel día en concreto no estaba funcionando. 

—Venga, Benja — se susurró a sí mismo, la frente arrugada—. Venga, venga, venga. Lo tienes al alcance de la mano. Eres el puto Benjamín Correa, hostia. Es tuyo. Puedes hacerlo. «Benjamin Correá». «Benjamin Correá»."

@Jordi_Sanuy

Els adeus impossibles (Han Kang)

La neu, el fred, el dolor i el poder de l'amistat omplen les 333 pàgines d'"Els adeus impossibles", de Han Kang (Gwangju, Corea del Sud, 1970). L'any passat, aquesta autora va ser distingida amb el Premi Nobel de Literatura. El llibre està traduït al català per Hèctor Bofill i Hye Young Yu i l'ha publicat La Magrana. És delicat, poètic i està protagonitzat per tres dones amb una fortalesa envejable. Res ni ningú pot allunyar-les dels seus objectius.

La Gyeongha i la Inseon es coneixen des de fa anys. Ara no es veuen gaire, però mantenen el contacte. Havien fet diversos documentals juntes. Un matí gèlid, la Gyeongha rep un missatge de la seva amiga demanant-li que vagi a veure-la de seguida. S'ha tallat dos dits en el seu taller a l'illa de Jeju, està ingressada a Seül i necessita que algú salvi al seu periquito d'una mort segura. Sense menjar ni aigua no podrà resistir massa temps... L'aventura que ha de viure per intentar complir l'encàrrec és gairebé heroica. A la segona part del llibre, les dues dones parlen molt de la mare de la Inseon, supervivent de les massacres de Jeju. L'hivern de l'any 1948 hi van assassinar prop de 30 mil civils. La dona ha viscut buscant els ossos dels seus estimats per poder enterrar-los degudament.

Tant aquesta segona part com la tercera i última tenen un halo màgic perquè les amigues parlen i parlen sense estar juntes. La Inseon continua ingressada a l'hospital i la Gyeongha sobreviu a casa de la seva amiga, sola i passant molt de fred. Segur que estan connectades per un fil invisible a través del qual tot és possible. La novel·la és un cant a l'amistat amb les dues protagonistes vives passant-se una espelma que es va apagant a poc a poc. De nit, la Inseon vol ensenyar-li el lloc que ha escollit per donar forma al somni de la Gyeongha. Una mena de troncs -inclinats i doblegats- que s'emportava el mar quan pujava la marea. Una clara referència a les víctimes de la salvatge matança de Jeju. Mentre ho preparava tot, es va tallar els dits. I tornem al començament.

"Jo caminava entre els arbres negres escapçats, amb la neu que queia com cristalls de sal sobre la superfície dels troncs, i entre els monticles que es postraven al darrere. Em vaig aturar de sobte perquè en algun moment vaig sentir l’aigua que xipollejava sota les vambes. «Que estrany», vaig pensar tot just quan l’aigua ja m’arribava a la part superior del peu. Em vaig girar. No m’ho podia creure. El final de la plana no era l’horitzó, com suposava, sinó el mar. Ara estava pujant la marea. Vaig preguntar-me en veu alta, sense adonar-me’n: Per què es fa servir de tomba, un lloc com aquest?"

@Jordi_Sanuy

L'herència (Helene Flood)

Ni et refiïs de ningú ni donis res per suposat. Les casualitats no existeixen. A l'Evy li ha costat fer-se'n la idea, però ara ja ho té clar i no es deixarà intimidar per res ni ningú. Ella és la protagonista central i narradora de "L'herència", l'última novel·la de Helen Flood (Oslo, 1982). Està traduïda per Laura Segarra Vidal, té 381 pàgines i l'ha publicat Columna. D'ella ja havia llegit i comentat "La comunitat".

L'Evy s'ha quedat vídua després que el seu marit, l'Erling, hagi tingut un atac de cor. Portaven 45 anys junts. L'home va caure fulminat, ben a pop de casa, pocs minuts després de sortir-ne per fer un volt en bicicleta. En les últimes setmanes, ja havia patit alguns accidents força sospitosos. Tant la seva dona com la policia no descarten que algú li volgués fer mal intencionadament. Aquesta possibilitat la confirma l'Edvard, un vell amic de joventut de l'Erling, que explica que s'havia posat en contacte amb ell per dir-li que feia temps que patia per la seva vida. Només uns dies abans de morir, havia canviat el seu testament per intentar protegir-se ell i també a la seva dona. Tenia més o menys clar qui volia treure'l del mig.

"L'herència" és una novel·la negra honesta, sense trampes ni girs innecessaris que s'acaba convertint en un drama familiar de grans dimensions. Va de cara a barraca, amb un ritme molt alt i fent salts endavant i enrere en el temps. La bona mà de l'autora fa que no descobreixis qui és el culpable ben bé fins a l'última pàgina. I el final no decep gens ni mica; més aviat tot el contrari. Quan s'obre el testament, els tres fills de l'Evy no entenen com ho ha repartit tot el seu pare i comencen els enfrontaments. La Silje, la Hanne i en Bard comptaven amb una part dels diners per posar en marxa projectes que no podien esperar. És per això que pressionen a la mare, que és qui ha quedat més ben arreglada, perquè sigui ella qui els ajudi econòmicament. Al pare ja li havien demanat en vida i havia dit que no...

"Sento un eco a les orelles, tot i que hi ha silenci. Com si algú hagués apagat un altaveu que feia hores que sonava a tot drap i el so s’hagués quedat a l’ambient. Estic asseguda al sofà, esperant sentir un so que no hi és. Les mans em tremolen. Voldria alguna cosa per fer-me passar els nervis, però em mantinc ferma. Sec aquí i escolto l’únic so audible a la casa: el tic-tac del rellotge de peu de la sala d’estar. La idea és que no he d’estar sola. No m’ho han dit amb aquestes paraules. En qualsevol cas, crec que no, tot i que he de reconèixer que tinc tendència a desconnectar de les converses".

@Jordi_Sanuy

Ya lo pensaré mañana (Desirée Baudel)

La Lola odia els silencis, els secrets, les paneroles i el preu dels pisos de lloguer en una Barcelona cada cop més esquerpa i deshumanitzada. Sap que ha de deixar llast per intentar guanyar llibertat i assumir que no totes les preguntes sempre tenen resposta. Ella és la gran protagonista de "Ya lo pensaré mañana", de Desirée Baudel (Barcelona, 1978). Ja li havia llegit i comentat "Diario de un incendio". El nou té 301 pàgines i l'ha publicat l'editorial Grijalbo.

A l'institut on dona classes de literatura, la Lola perd rigidesa i es transforma en una versió d'ella més vaporosa i etèria. Les inseguretats d'una dona que supera la quarantena i no s'acaba d'agradar queden congelats momentàniament i es dissipen. Deixa de pensar en el seu exmarit, que torna a tenir parella, i en una família que sempre ha preferit callar que parlar. Els seus homes són taciturns i amb poca capacitat per mirar cap enrere. Malfiats i poc col·laboradors. Començant pel seu avi matern que, quan era jove, va marxar del seu Tetuan natal com un esperitat. La Lola és més d'investigar, d'afrontar la realitat, encara que de vegades sigui massa dura, i de gaudir de les petites coses que li dona la vida. 

Encara que és delicada al màxim, l'escriptura de la Desirée té molta força i aconsegueix remoure't per dins. Fa la sensació que escriu des del cor, tal com raja, sense amagar res. Com quan t'explica que la Lola s'implica al màxim amb un dels seus alumnes, en Dani, per intentar allunyar-lo de la foscor. El noi passa per un  moment personal molt delicat i la seva mare, que vol modelar-lo a imatge del seu difunt marit, no se'n surt sola. La importància de tenir una amiga en qui confiar, les cites concertades a través d'aplicacions -de vegades amb persones més joves-, les confessions mare-filla i les visites a una àvia que ha començat a perdre el cap acaben de teixir aquesta història honesta que no he pogut deixar fins a saber com acabava. Molt simpàtic en Xavi!

"Recuerdo el día en el que mi madre me explicó que mi abuelo no existía. Yo debía de tener unos doce o trece años y no entendí a qué se refería. Mi abuelo era alto, elegante y muy miope. Llevó siempre unas gafas con montura de pasta de carey que se le clavaban en el puente de la nariz y le daban un aire triste. Tenía, además, una gran capacidad para conversar que derivaba siempre, ineludiblemente, en tormenta. Vamos, que sí existía, aunque yo no recordaba haberlo abrazado nunca. Casi ni tocado, la verdad. Pero lo veía cada viernes al salir del colegio y algunos fines de semana, cuando íbamos a comer o a tomar café a su casa. Sin embargo, mi madre insistía en que iba a ser muy complicado tramitar todos los papeles de su jubilación porque no podían demostrar que realmente era él."

@Jordi_Sanuy