Aquest tros de vida (Estel Solé)

Viure i deixar viure. No renunciar a projectes personals en l'intent de prioritzar les necessitats dels qui ens envolten. De vegades, es tracta de ser una mica més egoista i menys fràgil. És el cas de la Lena, una científica que sovint ha prioritzat la família per sobre de la feina. Ella és la protagonista d'"Aquest tros de vida", d'Estel Solé (Molins de Rei, 1987). És el Premi Ramon Llull d'aquest 2025. Té 325 pàgines i l'ha publicat l'editorial Columna.

La història que ens explica l'Estel té tres parts ben diferenciades. En la primera, narrada en primera persona per la Lena, veiem com, després de molt de temps al límit, la dona acaba per tocar fons. Per intentar superar els dos últims sotracs, necessita posar distància. Només així podrà saber qui és i cap a on va. I per fer-ho marxa en cotxe cap a Occitània amb l'Abel, un home a qui just acaba de conèixer, per pura casualitat. El seu marit i el seu fill es queden a casa, més sorpresos que altra cosa. El viatge és la segona part del llibre, narrat alternativament pels dos actors principals. Van a casa de la Margue i d'en Benoit, amb qui l'Abel té comptes pendents. En aquesta última part, amb la tensió en el seu punt àlgid, es manté més o menys la mateixa estructura. 

"Aquest tros de vida" m'ha sorprès positivament. Els personatges estan ben treballats psicològicament i és fàcil posar-se al seu costat per patir o gaudir amb ells. És complicat mantenir-se al marge. Tot està explicat amb una alta càrrega d'emoció i d'honestedat; sense trampes. Entre altres coses, l'autora reflexiona sobre la capacitat de les persones per reinventar-se i superar situacions adverses, les desigualtats dona-home en la criança dels fills, la pèrdua i també sobre les diferents versions de l'amor, amb l'adulteri inclòs. Pot arribar a ser justificable. Malgrat que d'inici no pugui semblar-ho, la prosa de l'Estel sempre té una mirada positiva. La filosofia és clara. No deixis res per a demà i viu al màxim, abans no sigui massa tard. Per a mi, un dels premis Llull més rodó dels últims anys.

"Amb un esforç colossal, li demano quin dia som. 4 de gener, diu la seva boca lenta. Hauria jurat que érem a l’estiu. M’estava banyant nua al mar. He vist un peix taronja irisat que m’ha fet feliç, i he vist també una mort petita com una petxina, i he sentit les veus aquàtiques que es reien de la meva il·lusió. Ara entenc que no era l’aigua gelada del mar que m’eriçava la pell, sinó el fred d’aquest hospital. No. No és només de l’hospital, aquest fred. D’on ve? No som a l’estiu i no m’estic banyant enlloc. Som a l’hivern. Aquest matí he agafat la bufanda de ratlles i me l’he embolicada al coll abans de venir cap aquí."

@Jordi_Sanuy

Jotadé (Santiago Díaz)

Apartar a la inspectora Indira Ramos de la circulació em va semblar un pecat mortal. Després de llegir "Jotadé", he decidit rebaixar-lo a només venial. Com ja li vaig dir a Santiago Díaz després de llegir "Indira", "Jotadé tendrá que multiplicarse". I no ha fet curt! El subinspector Juan de Dios Cortés, un gitano irreverent i poc amant de les normes, és dinamita pura. Incendia la novel·la a la primera pàgina (en té 387) i crema fins que l'acabes. L'he llegit en menys de 24 hores.

La filla petita del comissari d'en Jotadé és víctima col·lateral d'un enfrontament entre bandes de narcotraficants. Exigeix que agafin els culpables, sense fer massa soroll i com més aviat millor. I precisament, al capdavant de l'operatiu col·loca a en Juan de Dios. Considera que la seva intuïció està molt per sobre de la mitjana del cos. Ha après d'Indira, la millor. El llibre comença de manera espectacular, amb dos homes esbudellats i llençats des d'un pont de la M30. Una acció esfereïdora i cent per visual. I fins aquí puc explicar... Estem davant d'un personatge amb una força inusual, amic dels seus amics i amb una idea molt particular de la justícia i de la fidelitat. El seu Cadillac blanc és el seu bé més preuat. Podríem dir que forma part de la família.

"Jotadé" és una novel·la negra addictiva. Santiago Díaz no dona treva al lector, amb moltíssima acció i girs constants, fets amb honestedat i sense trampes. Ho porta tot al límit, amb un ritme frenètic i un estil d'escriptura àgil, directe i renovador. Té una imaginació desbordant i ens regala un producte d'entreteniment cent per cent. Reflexiona sobre el narcotràfic, els suborns, el valor de l'amistat, la relació dels gitanos amb els paios, la traïció i també de la necessitat de redempció. Entre els personatges secundaris destaquen l'Iván Moreno, exparella de l'Indira i pare de l'Alba, l'àvia Carmen i la Lucía, empresonada pels assassinats que va cometre i dels que s'ha penedit un i mil cops. Un títol imprescindible. En vull més.

De Santiago Díaz ja havia llegit "Los nueve reinos", "Talión" i la trilogia que formen "El buen padre", "Las otras niñas" i "Indira". Queda clar que Jotadé tindrà continuïtat.

"Ser gitano cierra muchas puertas en el mundo payo, y, si además eres policía, las puertas se cierran también en tu propia comunidad. Jotadé Cortés no se avergüenza de ser ni una cosa ni la otra, aunque, eliminando una de ellas de la ecuación, su vida sería mucho más sencilla. Desde que se licenció en la Academia de Ávila, ha tenido que demostrar cada día que es un buen poli, pero hasta él sabe que dista mucho de serlo; ha encubierto más de un asesinato por amor a los suyos, incumple sistemáticamente las reglas, se escaquea siempre que puede del papeleo y no sería la primera vez que falta al trabajo fingiendo estar enfermo cuando la realidad es que está resacoso."

@Jordi_Sanuy

El hombre de cristal (Anders de la Motte)

Una inesperada trucada de telèfon la deixa totalment desconcertada. Després de quinze anys sense dir ni ase ni bèstia, el pare de la inspectora Leonore Asker es posa en contacte amb ella i li demana que l'ajudi. És un home preparacionista i paranoic que li va fer la vida impossible. Fins que va poder escapar-se d'ell. Continua vivint aillat en un lloc conegut com La Granja, allunyat de tot i tothom. A prop hi ha aparegut un mort i tem que li encolomin.

La Leonor i en Per El Paranoies són dos dels protagonistes d'"El hombre de cristal", escrita per l'expolicia suec Anders de la Motte (1971). En català, l'ha publicat Columna; i en castellà, Planeta, amb traducció de Pontus Sánchez. És el segon cas de la Unitat de Casos Perduts, dirigida amb eficiència per la Leo. Està instal·lada en un soterrani i tots els seus companys són de dubtosa reputació. L'altre costat d'aquest potent triangle és en Martin Hill, professor d'arquitectura i expert en exploració urbana. Una de les poques persones amb qui va tenir contacte la inspectora quan era una nena. Després del cas de "El asesino de la montaña" tornen a treballar junts, després que els seus interessos conflueixin inesperadament.

Mentre la Leo investiga per intentar exculpar al seu pare, en Martin accepta l'oferta d'escriure la biografia del magnat Gunnar Irving, que sempre ha assegurat que quan era jove va ser abduït per un extraterrestre. Des de ben petit, l'historiador ha estat molt interessat en la família i en Blockön, la seva misteriosa illa privada. Amb els anys, s'hi ha acabat obsessionant. Ara té el seu somni a tocar dels dits. El que potser no s'espera és que els secrets que s'hi amaguen poden ser mortals. De la Motte crea una novel·la negra molt ben estructurada que és impossible deixar de banda un cop has començat. Són 683 pàgines plenes d'adrenalina i amb un ritme brutal. És fàcil imaginar-se els escenaris i els protagonistes, amb la Leo i en Martin, fets l'una per l'altre, al capdavant. 

"-O sea, ¿el Paranoias aparece de la nada y te pide que lo ayudes para que no le metan en el trullo por asesinato?

-Eso mismo.

Está sentada en la cocina de Martín, a una rígida mesa de diseño que no encaja en absoluto con el resto de mobiliario de su piso. Ella se ha encargado de preparar el café y unos bollitos y él le ha explicado que tampoco está tan lisiado como parece, lo cual es mentira. Pero es un alivio verlo en pie otra vez, y no en la cama del hospital. Además, parece estar de buen humor, al menos hasta que Asker le ha contado lo de la llamada de su padre".

@Jordi_Sanuy

No dormiràs (Oriol Canals)

Diuen que el passat sempre torna i, sovint, quan menys t'ho esperes. Ho viuen en primera persona els integrants del nucli dur de l'Orquestra Filharmònica de Barcelona. En un tancar i obrir d'ulls, passen de manegar-ho tot al seu gust -moltes vegades saltant-se la llei- a patir per les seves vides. Un fet delictiu que ja tenien pràcticament oblidat, comès anys enrere, és ressuscitat per algú disposat a fer justícia a qualsevol preu. La venjança se serveix freda.

"No dormiràs", d'Oriol Canals (Barcelona, 1978), comença de manera espectacular, amb la lluerna modernista de la sala simfònica del Palau de la Música volant pels aires. És un toc d'atenció a Víctor Alemany, el prestigiós director de l'orquestra barcelonina, i als seus subordinats. O confessen el pecat pel qual encara no han pagat; o ells i els seus familiars tindran seriosos problemes. És irrebatible. El que podríem batejar com a 'cas Palau' -en vam tenir un de ben real destapat l'any 2009- recau en la sergent dels Mossos d'Esquadra Martina Roca. La seva xicota, víctima de violència sexual, passa per dies difícils i ella fa el que pot per ajudar-la, encara que no sempre és fàcil. El seu equip el completen l'Aran Bosch i en Fede Marín, amb els qui té una molt bona sintonia.

Estem davant d'una novel·la negra que aguanta molt bé fins al final, ja que no és fàcil endevinar qui hi ha al darrere de les amenaces. Té ritme, és molt visual i els seus personatges estan ben dibuixats. Començant per en Víctor, un egòlatra de manual. Fa ràbia des del mateix moment en què el coneixes. Està convençut que és el número u en tot i que res ni ningú el pot aturar. La resta, només compleixen les seves ordres. Dirigeix dins i fora dels escenaris. "No dormiràs" -364 pàgines- l'ha publicat Rosa dels Vents. Ens parla de corrupció, tràfic d'influències, narcotràfic, pactes de silenci, violència sexual i també de lleialtats que perduren fins després de la mort. L'acció passa majoritàriament a Barcelona, però també a altres ciutats on l'orquestra es desplaça per complir amb els seus preuadíssims compromisos musicals.

"Creada per Antoni Rigalt i Blanch, el que un dia va ser la peça modernista més famosa de la història ara era un cràter de vidre cap per avall del qual penjava un home amb una soga al coll. 

Una espurna pot desencadenar el caos; de la resta ja se n’encarrega el pànic humà. Una estampida de públic enfollit va córrer cap a la sortida principal de la sala simfònica del Palau de la Música Catalana. La gentada, tota alhora, va provocar un cul d’ampolla que va obstaculitzar la porta. La bandada, que mai atén raons, va envestir tot el que va trobar per davant: ancians, nens, gent amb problemes de mobilitat, ciutadans de bona fe; tots van ser engolits pel tsunami. Atrapats sota els cabestres desbocats. La claustrofòbia els encapsulava i els robava un oxigen que no sabien d’on treure."

@Jordi_Sanuy

A l'altra banda de la por (Marta Orriols)

Quan s'arriba a una certa edat, potser toca fer balanç i reflexionar qui som i cap a on anem. Les pors són inevitables, tot i que la majoria dels mals pensaments que sovint ens tenallen són absurds i mai no es faran realitat. Ho té clar la Joana que, separada i amb dos fills, es fa un munt de preguntes per les quals no sempre té respostes. Encara més després que el seu exmarit, que està a punt de tornar a ser pare -amb una dona més jove-, li demani que firmi els papers del divorci.

La Joana, responsable de la restauració i conservació de les obres d'art del MNAC, és la gran protagonista de "A l'altra banda de la por", l'últim llibre de Marta Orriols (Sabadell, 1975). Té 282 pàgines i l'ha publicat Proa. Encara estima al Biel -amb qui va arribar a ser molt feliç-, pateix pels seus fills adolescents i es mou amb cautela pel seu cercle d'amistats, que és més aviat reduït. Quan se sent més perduda, va a la piscina i neda sense aturador. De jove, va arribar a competir, amb unes marques més que acceptables. La futura paternitat d'en Biel fa que li torni a la ment una aventura que va tenir amb un català al Japó, quatre anys enrere. Ell viu als Estats Units i mai més n'ha sabut res. En el seu dia, no es van arribar ni a donar els telèfons, encara que semblaven fets l'una per l'altre.

En aquesta novel·la, delicada i intimista, l'autora reflexiona sobre l'amor, els fills, les casualitats i també sobre les renúncies. La major part de vegades es fan pensant més en els altres que en nosaltres mateixos. Orriols també ens parla d'art i de la passió de la restauradora per les obres del romànic en què treballa. "A l'altra banda de la por" és un títol ple de colors i de passió per la vida, encara que les coses no sempre surten com s'imaginen inicialment. La Joana, introvertida i observadora, m'ha semblat força propera. Tot sembla escrit amb calma i maduresa, intentant crear l'efecte mirall en el lector. És una dona fàcil de reconèixer, ja que podria ser algú proper a nosaltres. L'incident que té amb un dels guardes de seguretat del museu també dona per reflexionar molt.

"Li costava decidir per ella mateixa si l’estabilitat del seu present era un valor o restava punts a la personalitat més intrèpida del passat. Enyorava la manera de ser de la seva joventut: la competició, l’amistat amb les de l’equip de natació que havia de durar per sempre més, les primeres vegades de tot el que acaba configurant una vida, amors, viatges, feines, errors, inquietuds apassionades. Potser només la glorificava, aquella època sense brides. Qui no ho feia?, es va preguntar mentre s’eixugava una gota d’aigua que li regalimava per la cara. El que temia de l’ordre i el control és que eren fàcilment traduïbles en un panorama monòton que ja no donava pas a l’acte següent."

@Jordi_Sanuy