La Jana i el desig invisible (Georgina Esteva i Montse Buñuel)

El duo Georgina Esteva – Montse Buñuel no té aturador. “La Jana i el desig invisible” és el seu cinquè projecte en conjunt. La Georgina (Barcelona, 1977) escriu la història. La Montse (Granollers, 1968) en fa les il·lustracions. El llibre, de narrativa juvenil, té 110 pàgines i està publicat per l’editorial Gregal. Divendres el presentaran a la llibreria La Gralla de Granollers.

La gran protagonista d’aquesta història és la Jana, disposada a descobrir l’enigma de la Muntanya Sagrada. Des de la finestra de l’habitació de casa seva, a l’imaginari poble de Bulàs, la veu cada dia, en la llunyania, i es pregunta per què ningú s’ha atrevit a pujar-hi. Diu la llegenda que la Brixa, una dona amb poder i saviesa, va prometre als primers habitants de la localitat que se’n cuidaria, personalment, que mai no els faltés de res. A canvi, però, els quedava prohibit pujar a la muntanya i tocar o veure l’aigua del riu. Aquest pacte tàcit s’ha transmès de generació en generació, des de temps immemorials, i encara dura.

Ajudada per una granota invisible, la Milsa, i amb la comprensió de les seves millors amigues, la Lènia i la Síria, la Jana està disposada a pujar a la muntanya, tota sola, i descobrir el secret de l’aigua il·luminada. “La Jana i el desig invisible” és una història d’aventures plena de fantasia. Defensa la determinació i els somnis; i també la necessitat de lluitar per aconseguir tot allò que desitges, encara que de vegades et sentis sol i incomprès. La Georgina i la Montse dibuixen un món únic i imaginari, en el qual la reflexió és pràcticament obligada. Gaudir, pensar i mirar sempre endavant.

“La Jana va fer un profund sospir després d’haver llegit la nota, a poc a poc anava entenent més coses. Realment, si ho mirava positivament, era afortunada, un ésser desconegut i totalment invisible li estava donant pistes per realitzar el seu gran somni, una cosa que fins ara mai no havia pogut compartir amb ningú.
En llevar-se, es va vestir de pressa i, saltant les escales de casa seva de tres en tres, va dir adeu als pares i va anar a buscar les seves amigues.
Com de costum, va anar al bosc i va pujar a l’Arbret.
La Jana estava fortament motivada per explicar-los la seva aventura, perquè feia massa dies que l’estava retenint a dins seu i ja estava a punt de rebentar”.
Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Persecució (Toni Sala)

Feia temps que no llegia una novel·la tan contundent i amb un ambient tan carregat i malaltís. Brutal. Parlo de “Persecució”, de Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969). Té 338 pàgines i està publicada per L’Altra Editorial. Està narrada per quatre personatges diferents. Es van prenent el relleu, capítol a capítol. Són l’Èlia, l’Albert Jordi, la Teresa i en Mercury. La primera dirigeix una petita immobiliària.

El llibre comença d’una manera molt contundent, amb l’Èlia explicant que, després d’un temps sortint amb ell, una nit, l’Albert Jordi li explica que deu anys enrere havia matat a una dona amb un ganivet. Li diu de cop i volta. Sense pròlegs ni contemplacions. Com si no tingués més importància. Ella el fa fora de casa sense preguntar-li res. Atemorida. Tot el seu món s’esmicola i s’enfonsa irremeiablement. Entre de ple en un malson sense aturador. La violència està molt present en tota la història. Assassinats, suïcidis, avions estavellats, animals degollats i esquarterats en escorxadors… Les pàgines estan plenes de sang i de vísceres. De patiment i de por. De recança i de venjança. Malaltia pura. Hi ha moments realment incòmodes de llegir.

Des de poc després de fer-lo fora de casa seva, l’Èlia comença a buscar a l’Albert Jordi desesperadament. Vol explicacions. Qui sap si encara pot fer marxa enrere i deixar-lo entrar de nou a la seva vida. Per la seva banda, ell, quan li toca, explica perquè va matar a la seva exdona amb un ganivet, el seu pas per la presó i la seva posterior reinserció a la societat. Abans de cometre el crim, treballava en una llibreria. Mentre estava pres, va conèixer en Mercury i l’Andrés, dos delinqüents comuns que li portaran molts problemes. Racistes fins al moll de l'ós. Tots tres passen una nit esbojarrada a Platja d’Aro, plena d’alcohol i de cocaïna. Ho acaben veient tot nevat. I els micos parlen. Bogeria total. Els altres dos narradors són en Mercury i la Teresa, una ex hostessa que treballa en un hotel proper a l’aeroport de Girona.

Els quatre protagonistes generen cert rebuig, sobretot els homes. Actuen amb prepotència, són violents i quan fan mal no tenen ni el més minim remordiment. Danys col·laterals. “Persecució” menciona diversos temes d’actualitat, com l’accident d’un avió de la companyia Spanair a l'aeroport de Barajas, els atemptats a La Rambla de Barcelona o el Referèndum de l’1 d’Octubre i el Procés Català. És un llibre molt ben escrit, que t'obliga a fer-te un munt de preguntes. Que faries tu si… És dur com un cop de puny a l’estómac. De lectura imprescindible.

"Camps de trasplantaments. Arbres amb cors entre les fulles, que primer floreixen i després comencen a bategar. Cors de nens a les maduixeres. Bosses de sang en forma de síndries, melons i carabasses. Fruiters plens d'orelles i de nassos. De les branques broten llengües i fetges. Al setembre es cullen galtes del pomer i l'octubre ronyons de la perera. Reguem cervells i plantem bufetes, el noguer dona testicles. Els pulmons són tubercles, es desenterren, les pastanagues es fan de cinc en cinc i són dits. Els arbres són cartílags i artèries i venes arrelades. A la tija del roser hi creixen dents, es despleguen arbustos d'os blanc. Ulls mirant pertot arreu entre les fulles del nisprer. Peus, cames. Braços, dits, només s'han d'anar a collir al camp".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'olor del desig (David Cirici)

Pablo Picasso supera la vuitantena. Està instal·lat al castell de Vauvenarga, al sud de França. Segueix en actiu. El seu jardiner és el pare de l’André, un adolescent cec amb qui intimida ràpidament. El pintor malagueny va viure molts anys obsessionat amb la ceguera, sobretot després que el seu pare perdés la vista de manera irremissible. La por a no veure queda reflectida en el seu període blau.

A “L’olor del desig”, Picasso està molt interessat a saber com s’ho fa l’André, cec des de ben petit, per submergir-se en el món dels sentits. Li fa infinites preguntes. L’artista s’adona que també és possible ‘veure’ el món d’una altra manera, desenvolupant el tacte, l’olfacte, l’oïda i el gust. Tot i estar privat de la vista, l’André pot acostar-se a la realitat i a l'art sense massa problemes. La seva mare el va educar de manera inclusiva, demostrant-li que seria capaç de tot. No volia que es quedés al marge de res. Ni de ningú. El llibre, delicat i poètic, el firma David Cirici (Barcelona, 1954). Està publicat per l’editorial Proa i té 315 pàgines.

Quasi sense voler (o potser sí), Picasso es converteix en el confident de l’André, que s’enamora d’una de les seves professores, Madame Lamy. La Céline sovint acompanya al noi a casa i, agafats del bracet, i comença a créixer l’amor entre ells. Es tracta d’un amor prohibit, entre una dona casada i un noi inexpert. Inexpert i, a ulls dels més crítics, en una situació clara d’inferioritat, pel fet de ser cec. Aquesta bonica història entre l’André, la Céline i en Picasso cal emmarcar-la en la França dels anys seixanta. En aquells temps, encara sobtava, i molt, que la professora tingués un caràcter rebel i feminista i vulgués fer forat en una societat masclista i fins i tot misògina. Les seves classes no deixen ningú indiferent. Una mica d’aire fresc enmig de tanta olor a resclosit.

Les olors sempre han omplert la vida de l’André. L’han ajudat a orientar-se i, com a conseqüència, a fer-lo una mica més feliç. Es considera una persona més. De fet, tenir tan aguditzat l’olfacte l’ajudarà a encarar el seu futur professional. La Suzon, amb qui va convertir pupitre a l’escola, també té força pes en aquesta bonica història. Tres llibres m’han vingut al cap mentre llegia Cirici, encara que no tinguin una relació directa: “El perfum” (de Patrick Süskind), “Assaig sobre la ceguesa” (de José Saramago) i “Els camins de la llum” (de Coia Valls).

“Amb mi, crec que sempre es va esforçar perquè les nostres trobades i les nostres converses o s’acabessin convertint en un costum i ens ensorréssim en els aiguamolls de l’avorriment de la soledat, que és on, segons la Céline, acabaven gairebé totes les parelles. Però si afirmava això de totes les parelles, no m’estava dient que el seu matrimoni l’avorria? Vam parlar ben poc del seu marit, i mai de la possibilitat que se n’acabés separant. Però jo, en la solitud de la meva habitació, entre les parets massisses del castell de Vauvenarga, en aquelles tardes eternes de diumenge sense Picasso, amb el pare que havia baixat al poble i amb la ràdio llunyana de la Félicienne de fons, somiava que potser algun dia la Céline i jo viuríem junts en una casa lleugera, amb les parets de fusta, oberta al soroll del mar i del vent entre els arbres”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Antes de los años terribles (Víctor del Árbol)

No crec que hi hagi res pitjor que prendre-li la infància a un nen. Deixar-lo sense jocs. Sense somnis. Allunyar-lo de la seva família. Barrar-li el pas a tot un seguit d’experiències que no s’hauria de perdre per res del món. Convertir-lo en home de cop, robant-li un munt d’etapes intermèdies. En un tancar i obrir d’ulls. Imposar-li un càstig salvatge, irracional i cruel. Fer-lo partícip d’una violència sense límits. Deixar-lo pràcticament sense amor. En el caos total. Imperdonable...

L’Isaías Yoweri és un d’aquests nens a qui han destrossat la vida. Ell és el gran protagonista de “Antes de los años terribles”, l’última novel·la de Víctor del Árbol (Barcelona, 1968). Està publicada per Destino i té 461 pàgines. L’Isaías va fugir de l’horror d’Uganda i, amb els pas dels anys, va aconseguir establir-se a Barcelona, on va obrir una petita botiga de restauració de bicicletes. Sense oblidar el passat. Fa quatre anys que conviu amb una noia espanyola, la Lucía, i esperen un fill. Tot va més o menys bé fins que un antic conegut seu, l’Enmanuel K, el visita per sorpresa i li demana que torni al seu país per participar en un congrés sobre la reconciliació històrica. Inicialment, no té ni la més mínima intenció d'anar-hi, però acaba fent el pas, secundat per la seva parella.

L’amor ha mantingut viu l’Isaías. L’amor per la seva família (amb el seu germà Joel al capdavant); l’amor per la Lawino (la nena africana -acholi com ell- a qui no ha pogut ni ha volgut oblidar mai); i la Lucía, que sempre l’ha acceptat sense reserves. Ella és la segona oportunitat que li ha regalat la vida. L’Isaías va ser un nen segrestat i educat per matar. Maltractat fins a punts insospitats. El van batejar com “El caçador”, per la seva facilitat per localitzar a l'enemic albí. Els seus caps els venien i eren sacrificats. Temps de sortilegis i bruixeria. Sense voler-ho, es va convertir en un dels temuts nens de la LRA, l’Exèrcit de la Resistència del Senyor, comandat pel sanguinari Joseph Kony, En Christian MF i l’Evangelista eren dos dels seus brutals lloctinents. En un bàndol, Kony; a l’altre, Samuel Abu, el líder dels albins, igual de brutal. Enfrontats des de temps pretèrits. Un dels dos, sobra. Com en els westerns americans.

“Antes de los años terribles” és una novel·la molt potent, amb fortes càrregues de desesperació. A mida que avança es converteix en un thriller sense aturador. Ho vivim tot en dos temps: el moment actual (amb l’Isaías i la Lucía a Uganda) i les vivències del nen soldat. Des de l’any 92 fins que acaba fugint del seu país, encara amb més de mitja vida al davant. L’Isaías ho té tot molt complicat. Ha d’enfrontar-se al nen que va ser (letal) i sobreviure. De la manera que pugui. Sap que els seus torturadors no es van sortir amb la seva... no del tot. Ell encara estima. I això ja és mitja victòria, enmig de tant odi. L’obra de capçalera de l’Isaías és “El corazón de las tinieblas”, de Joseph Conrad, en què un mariner, Charlie Marlow, busca a Kurtz, cap d’una explotació de marfil, en una travessia per un riu tropical. Com escriu Del Árbol, “Quan has arribat massa lluny, fugir no és una opció”. Sempre quedaran els temps pretèrits, abans dels anys terribles.

“¿Cuánto daño podemos soportar sin rompernos por dentro? ¿Y cuánto de ese daño somos capaces de infligir a otros sin inmutarnos? Son preguntas que una persona no suele plantearse. Yo jamás creí que necesitaría aprender sobre la naturaleza del dolor, pero el dolor tiene una capacidad infinita para redescrubrirnos, es un guía muy tenaz, capaz de llegar a lo que hay de insondable en nosotros. Nos muestra verdades que preferiríamos no conocer. Nunca toca fondo, es como una fosa marina poblada por seres inconcebibles que jamás han visto la luz. Y lo peor es que, cuando te ves arrojado a esa fosa, desciendes más y más, hasta olvidar quién eres y por qué estás ahí; ya no razonas como los demás, ni sientes como ellos, ni ves lo que ellos ven. Solo hay oscuridad, y esa oscuridad es todo lo que tienes”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

On Air (Carmen Pastora)

Triomfar a l’estranger no és fàcil. S’ha de ser bo en la feina que fas i dominar l’idioma, sempre que no siguis futbolista. En aquest cas, s’accepta que parlis en la llengua que vulguis. La Maria Castells deixa la seva Barcelona natal per instal·lar-se a Londres. La millor televisió del país, que anomena UKBN, la fitxa de realitzadora. Un somni complert. A l'abast de ben pocs. Espera que les coses li surtin bé.

La Maria és la protagonista d’”On Air”, la novel·la debut de Carmen Pastora (Barcelona, 1984). Està publicada per Columna i té 278 pàgines. Es llegeix amb facilitat. Queda clar que el seu objectiu és divertir, fer una mica de “safareig”, amb un munt de passatges molt tòrrids, per no dir incendiats. A la feina, la jove realitzadora té problemes amb la seva editora, la Nadja, que és molt perfeccionista. No li perdona ni una errada. Tot el contrari que en Ben, el presentador estrella de la cadena, a qui bateja amb el sobrenom de Batman. Ell li fa les coses més fàcils. A la Maria ja li agradaria que la portés a viure a la seva mansió de Gotham! A mesura que avancem capítols (tots encapçalats amb la tonada d’una cançó), veiem que la jove realitzadora va agafant confiança en la seva feina i que cada cop és més acceptada. No pot deixar passar aquesta oportunitat única.

Una de les notícies amb què ha de treballar la Maria només arribar a Londres és la desaparició del vol de Malaysia Airlines que va caure al mar l’any 2014. Però més que la seva feina, punt fort d’aquesta novel·la és la relació d’amistat amb en Miguel i, sobretot, les seves constants conquestes. En les escenes de sexe, la Carmen és molt explícita. Dona tota mena de detalls. La Maria no té molta sort amb les seves parelles (sovint monitorades pels seus amics de borratxera), però deixa entendre que s’implica de debò. Més enllà de les històries d’amor/sexe, l’autora ens dibuixa una Maria addicte al luxe. Sovint compra sabates, perfums, bosses i fulards de marca. S'agrada. També té un pes important la ciutat de Londres. En dona molts detalls, convertint-la en una protagonista més de la història.

Diria que és una novel·la sense pretensions, que sorprèn, sobretot, per la seva agilitat. Per passar una bona estona. Per fer-ho tot més amè, l'autora esquitxa la seva escriptura amb converses de WhatsApp, e-mails i comunicats, amb diferents estils tipogràfics. La història és en part autobiogràfica, com a mínim en el terreny laboral. Fa uns anys, la Carmen, realitzadora de TV3 -on vam coincidir uns anys- va deixar Catalunya per treballar a la BBC. Sap de què parla.

“Em vaig llançar cap a la boca i vaig descordar-li la camisa amb l’habilitat que un còctel i mitja ampolla de vi em va permetre. Es va quedar amb el tors nu i li vaig tornar a veure el tatuatge al braç dret. Em vaig agenollar mirant-lo als ulls i vaig veure com esbossava un somriure. Intuïa quin era el següent pas...
Descordar-li el cinturó va ser més fàcil que treure-li la camisa. Em meu instint animal ja estava completament despert, i les mans anaven soles, buscant la recompensa que aquell jove m’amagava sota els texans. Quan vaig arribar als calçotets, vaig intuir la mida de l’erecció sota el cotó blanc, i va tornar a estirar-me els cabells, em va fer inclinar el cap enrere i va tornar a besar-me amb violència. Allà manava ell.”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Los asquerosos (Santiago Lorenzo)

Viure allunyat de tot i de tothom. Primer, per obligació; després, per gust. En Manuel s’adona, de cop, sense esperar-s’ho, que és millor estar sol que mal acompanyat. N’hi ha prou amb tenir les necessitats bàsiques més o menys cobertes. No li cal res més per ser feliç. La vida pot ser meravellosa sense sorolls, veïns i amb temps lliure per donar i per vendre, sense l’obligació de fer res en concret. Mirant les musaranyes panxa enlaire.

En Manuel, nom inventat pel seu tiet, narrador de la història, és el protagonista principal de “Los asquerosos”, l’última novel·la de Santiago Lorenzo (Portugalete, Vizcaya, 1964). Està publicat per Blackie Books i té 220 pàgines. En Manuel té una vida força trista, pràcticament ‘abandonat’ per la seva família (des de ben petit), sense parella, instal·lat en un pis diminut i amb una feina de merda. És hàbil amb les mans i curt en les relacions personals. Passa totalment desapercebut. Un dia, sortint del seu portal, amb el seu tornavís fetitxe a les mans, un antidisturbis intenta atacar-lo sense miraments. El confon (o no) amb un suposat indesitjable que intentava refugiar-se després de participar en una manifestació. En Manuel li clava l’eina al coll i fuig corrent. Si l’agafen, es pot passar la resta de la seva miserable vida entre reixes.

Acollonit, el noi va a veure al seu tiet i entre tots dos confegeixen un detallat pla d’escapada. En Manuel s’instal·la en una casa abandonada d’un poble encara més abandonat als afores de Madrid. El tiet el bateja com Zarzahuriel, per no donar el nom real. Allà comença a adonar-se que mai havia estat tan feliç. Per sobreviure en té prou amb les poques coses de l’enviament mensual del Lidl. Llegeix els llibres d’Austral que va trobar a la casa, camina pels boscos, recull llenya i menja tot allò que recol·lecta. La truita feta amb llet i pell de taronja és un dels seus invents del Tebeo. Tot ho troba deliciós. El pla funcionava perfectament bé, fins que passa alguna cosa que trenca la seva pau total. Quin pal! Ja no es veu amb força de fer marxa enrere i tornar a viure la seva vomitiva vida d’abans.

“Los asquerosos” és un llibre divertit, escrit amb un llenguatge culte i alhora castís, que trenca amb molts tòpics. Passa francament bé. Aquesta darrera novel·la de Santiago Lorenzo no deixa indiferent ningú. Podríem dir que s’acaba convertint en una versió moderna del Robinson Crusoe de Daniel Defoe. Sense esperar-s’ho, l’atzar acaba obrint els ulls a en Manuel. Descobreix que la seva vida anterior, fins a l’incident amb el policia, no tenia sentit. És ara quan és totalment feliç. Amb el seu tornavís. Fent de McGyver. Que duri...

“La madriguera en la que Manuel plantó pica no era así como muy atractiva. Pero el tendía a ver acogedor el alrededor en el que cayera. Propendía a la conformidad con el entorno, sin importarle sus notas escópicas o ambientales. Eso que se ahorraba en decoración, atrezo y luminotecnia. Funcionaba de camara para adentro, por lo que el aspecto del plató era de relevancia muy relativa. La vetusta casa nueva ofrecía además algo insólito para él: el sitio. Qué de metros cuadrados y cúbicos. Manuel corría a veces por el pasillo, solo para ver cómo era hacerlo bajo techo propio. Siempre había una estancia más de lo que recordaba, en su recuento mental de habitaciones."

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Habana Réquiem (Vladimir Hernández)

Un policia corrupte que s’aprofita de la misèria de les putes i dels eixelebrats que negocien amb els seus cossos. Cobra en diners i en espècies. Abús de poder. Una policia que només està preocupada d'encadenar un ascens darrere de l’altre, trepitjant a tots aquells que li surtin al pas. Víctimes  col·laterals. I si ha d'allitar-se amb els seus superiors, cap problema. Dues cares de la mateixa podrida moneda.

En Manolito i l’Ana Rosa són dos dels protagonistes d’”Habana Réquiem”, la primera novel·la de la trilogia de Vladimir Hernández (1966), un cubà instal·lat a Barcelona des de fa anys. Ella va darrere d’un violador múltiple. Tots dos treballen en una comissaria de l’Habana Vieja, bruta, atrotinada i amb un degotar de persones entrant i sortint. També tenen un pes important en aquesta història de perdedors en Puyol i l’Eddy. En Puyol intenta treure l’entrellat d’un clar cas de suïcidi. Clar per tothom... menys per a ell. L’Eddy és una força de la natura. Expeditiu. No sempre compleix les normes. Aquest cop persegueix a l’assassí d’un traficant de drogues de disseny. De vegades els seus sospitosos cauen al buit... misteriosament. En Batista, corrupte com en Manolito, patrulla amb un policia que acaba de sortir de l’acadèmia. Al noi no li hauria pogut tocar company pitjor.

L’Habana Vieja és un personatge més d’aquesta àgil i trepidant novel·la on la Policia Nacional Revolucionària (PNR) ha de treballar de valent enmig de l’ambient de recessió que viu la Cuba de Raúl Castro. Els cubans ja no són tan fàcils de convèncer, com anys enrere. El suposat aperturisme econòmic ha canviat el panorama. La delinqüència augmenta. Tothom intenta guanyar-se la vida, de la millor manera possible. A la Mazmorra, unitat policial de l’Habana Vieja, hi falten policies i li sobren criminals. L’autor els dibuixa a tots molt bé, amb diverses capes de profunditat i greus problemes personals que els turmenten. En capítols curts i contundents, Hernández ens presenta una ciutat ferida de mort, amb un munt de bandes urbanes i droga i armes per tot arreu. Fa uns anys, vaig estar un parell de setmanes a l’Havana i l’he reconeguda perfectament. La novel·la està publicada per Harper Collins i té 325 pàgines.

Amb ganes de començar “Habana Skyline”, segona part de la trilogia, que ja està a la venda.

"El adolescente no se movió, pero alguien lanzó un machete desde la planta superior y el tercer hombre se hizo con el arma. Eddy recogió el bate del suelo y le salió al encuentro, agarrando una silla de tijera mecánica por el camino. El ekobio, un tipo achaparrado y regordete, le lanzó un furioso machetazo, pero la hoja dio contra la silla. El choque arrancó chispas de metal y el hombre perdió el equilibrio. El bate de Eddy le rompió la clavícula y un patadón en el rostro remató el trabajo y lo dejó tendido bocarriba. Eddy se inclinó y cambió el bate por el machete. El mulato adolescente se quedo mirándolo a los ojos con dureza; no se atrevía a atacar al policía, pero se negaba a salir huyendo".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El coro de medianoche (Gene Kerrigan)

Tal faràs, tal trobaràs. Ho sap sobradament l’inspector Harry Synnot, amb més de vint anys de servei. Mai no ha tingut amics dins del cos. No se’n refien d’ell. Gens ni mica. Al llarg de la seva carrera ha denunciat a més d’un company per haver comès irregularitats. Si algun dia tenen l’oportunitat, segur que li passaran factura... amb interessos. Synnot treballa a la Garda Síochána, la policia de la República d’Irlanda.

L’inspector és un dels protagonistes d'“El coro de medianoche”, de Gene Kerrigan (Dublín, 1950). Està traduït al castellà per Ana Crespo i publicat per Sajalín Editores. Té 413 pàgines. Synnot i la resta de policies de la seva comissaria investiguen diversos casos ‘reals’; casos totalment creïbles. No hi ha exageracions ni situacions impossibles. En destaquen una presumpta violació, l’atracament a una joieria, un intent de suïcidi, un doble assassinat i el maldestre robatori d’una ionqui a un parell de turistes. Kerrigan va teixint a poc a poc una trama poderosa, plena de perillosos delinqüents i de policies corruptes. De vegades, hi ha poques diferències entre uns i altres. La violència els acaba unint. El col·loca de costat. Pul·lulen per un ambient fosc com el carbó. Els policies estan obligats a complir la llei, però sovint l'esquiven. Synnot sempre ho ha criticat, però ho acaba fent igualment.

Kerrigan fa un retrat extraordinari dels delinqüents. Els converteix en persones. Els dona profunditat i humanitat. Lars Mackendrick, per exemple, intenta superar la mort de la seva mare i del seu germà posant-se al capdavant de l’empresa criminal de la família. Es cuida. Fa esport, després de deixar molts vicis enrere. Joshua Boyce, l’atracador de la joieria, està casat i té dues filles. Roba per poder mantenir el seu nivell de vida S’arrisca poc. Sempre intenta treballar amb ‘xarxa de seguretat’. La Dixie, que en un mal dia va intentr atacar a un parell de turistes despistats, està desesperada. Fa temps que fa de confident de la policia. Per tirar endavant. Per sobreviure. Però no en té prou. El seu marit, que també era una bona peça, va morir en un accident. Serveis Socials li va prendre la custòdia del seu fill. Vol recuperar-lo. A qualsevol preu. A en Max Hapgood l’han denunciat per violació. El seu pare, amb molt poder i diners, intentarà deslliurar-lo d’una presó segura. Té tentacles a tot arreu. Es creu superior a tothom. No li fa por la policia. Se sent còmode en la batalla.

Les històries estan vives i es creuen entre elles, provocant un munt de reflexions sobre el poder, la violència de gènere i la perversió de la policia i de la societat, en un món cada cop més malalt i impersonal. Kerrigan és un escriptor amb ofici. Fa servir un llenguatge precís i molt ben treballat. No és una novel·la negra més. Molt coral, no sé si de mitjanit.
“Dentro de mil años, tal vez...”

“El tiroteo había aparecido en la primera página del Evening Herald. Al día siguiente, Arthur saldría en todos los diarios y, sin lugar a dudas, hablaría con los periodistas de la televisión en cuanto dejase el hospital. La investigación podía verse beneficiada por la publicidad. Gracias a las palabras del Herald, según el cual aquél “héroe anónimo había sido víctima de un atracador cobarde y despiadado”, la policía ampliaría hasta cierto punto el tiempo invertido en el caso. Y aunque el robo no guardaba ninguna relación con las funciones profesionales de Arthur, la Sociedad de préstamo inmobiliario había ofrecido una recompensa de diez de los grandes. Aquello despertaría a los soplones, que señalarían a cualquier chorizo capaz de destrozar una farola. A veces, sin embargo, la estrategia funcionaba; una recompensa podía alentar a los amigos y vecinos de un delincuente a venderlo a las autoridades”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Un secret (Alejandro Palomas)

Guillem. Imaginació màxima. Innocència pura. Bondat total. Ell és el protagonista indiscutible d’”Un secret”, l’últim llibre d’Alejandro Palomas (Barcelona, 1967). Ja el coneixíem d’”Un fill”, publicat l’any 2015. Viu amb el seu pare, en Manuel Antúnez. La seva mare és al fons del mar, amb els ‘sirens’. L’avió en què viatjava es va accidentar. No es va salvar ningú. Un mal tràngol difícil de superar.

Sense esperar-s’ho, en Guillem veu com creix la seva família. En un tancar i obrir d’ulls. Com per art de màgia. La Nàzia, una companya de classe, es converteix en la seva germana d’acollida. És pakistanesa i està obsessionada amb el conte de “La ventafocs”. Està convençuda que el seu únic objectiu és casar-se, com més abans millor, tot i que encara és una nena, i pagar deutes del passat... Els seus pares i el seu germà estan a la presó i no se sap quan sortiran. La connexió entre en Guillem i la Nàzia és total. Les fan a l’alçada d’un campanar. Les reflexions del nen, escrites en diverses redaccions i cartes, són força divertides. Moltes freguen l’absurd. Coses de canalla. En el llibre les podem llegir amb un estil tipogràfic diferent de la resta del text. Podríem dir que amb la lletra del mateix Guillem.

La Sònia, mestra de la jove parella protagonista, i la Maria, la psicòloga, també tenen molt de pes en aquesta història. Es preocupen per tots dos, per vocació, i intenten ajudar-los en allò que poden. La Nàzia està en un bon atzucac. Té pocs anys i molta responsabilitat. Més de la que li tocaria per la seva edat. El llibre està publicat per Fanbooks i té 253 pàgines. Palomas ens torna a regalar una aventura plena d’amistat i de valors, intimista i poètica. Ho escriu tot amb un llenguatge àgil i directe, perfecte per un públic majoritàriament jove. De fet, “Un secret” és la seva segona novel·la juvenil, després d’”Un fill”. Per saber el secret que amaga la Nàzia, s'ha de llegir el llibre fins al final.

"Ella va mirar a terra una estona petita i quan es va passar la mà pel nas per treure’s els mocs va bolcar sense voler la bossa vermella de sioux que tenia oberta a la falda i li va caure a terra. De la bossa, en va sortir un plat volador amb un cable negre molt llarg com una antena d’espies, i la foto de la Nàzia va quedar de cap per avall a la grava. De seguida ens vam ajupir. Ella va recollir la bossa amb el plat volador amb el cable, i jo la foto, que era més a prop.
Quan la vaig agafar vaig veure que a la part del darrere hi tenia unes lletres de color blau, com la tinta que utilitzen els grans, i crec que estava en francès, perquè hi havia un nom de senyora i a l’última línia hi deia Marseille, France”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy