Ingrata pàtria (Martí Domínguez)

Vol morir amb dignitat i sense claudicar davant de l'opressor. No renunciarà als seus ideals per res ni ningú. I es nega a demanar perdó pels falsos pecats que l'imputen i que ell mai no has comès. L'ha sentenciat només per ser d'esquerres i promulgar les seves idees a la universitat. Parlem de Joan Baptista Peset, protagonista d'"Ingrata pàtria", l'últim llibre del valencià Martí Domínguez (1966). Té 280 pàgines i està publicat per Proa. Surt a la venda demà dimecres.

Metge, professor i rector d'universitat, Peset va ser afusellat l'any 1941, després d'un consell sumaríssim franquista. Va morir per les seves idees, perquè mai va cometre cap delicte de sang. Entre els acusadors, hi havia els metges falangistes Francisco Marco Merenciano, Ángel Moreu González-Pola i Antonio Ortega Tena. Es van dedicar a subratllar una de les seves conferències i, tergiversant algunes frases, convertir-lo en un enemic de tot i tothom. Domínguez novel·la les tres últimes hores de la vida de Peset, que prepara un escrit per acomiadar-se de la seva família. Sap que el temps acabarà demostrant que era una persona respectable i que, en aquesta guerra infame, van pagar justos per pecadors. 

A "Ingrata pàtria", Domínguez dona veu a un munt de personatges, començant pel mateix Peset. També es dirigeixen al lector els seus tres companys de patíbul, els botxins i el metge que haurà de certificar la seva mort, entre altres. Aquest últim se'n fa creus, perquè l'ha reconegut com el seu antic professor. Li agradaria marxar i que ho testimoniés qualsevol altre company. En aquestes hores fosques, ja en temps de descompte, ens parlen de dubtes, d'expectatives i d'angoixes. Amb un estil serè, reflexiu i molt visual, l'autor teoritza sobre la vida i de mort i defensa la cultura com a motor de progrés davant de la barbàrie. Assegura que no és fàcil nedar sempre a contracorrent, ni resistir l'embat de la majoria.

"Durant el meu temps a la presó, aquesta distinció s'ha ocultat sempre, mai no s'ha formalitzat, com a molt era metge, un metge roig que podia ajudar en alguns moments. Els interessaven les meues mans de mecànic de la salut, per dir-ho així, no el meu cap de roig perillós, el meu cap honorífic els inquietava. I ho entenc. El meu cap condecorat, amb tantes medalles i llorers. Els interessava sempre que poguera sanar-los d'alguna malaltia, però no volien saber res de les meues idees comunistes. Ni menys encara que aquestes vingueren acreditades per ser rector de la universitat. Allò els semblava la màxima comunicació del mal, reincidir en la infàmia. El metge roig".

Altres llibres comentats de Martí Domínguez: "El fracassat", "La sega", "L'assassí que estimava els llibres", "L'esperit del temps", "Mater" i "Del natural" D'ell també he llegit "Les confidències del comte de Buffon" i "El somni de Lucreci".

@Jordi_Sanuy

Retorno 201 (Guillermo Arriaga)

Coincidint amb l'inici del seu seixantè aniversari, l'editorial Alfaguara (1964-2024) va reeditar trenta dels seus llibres més icònics. Són edicions limitades i les portades són obra de Pablo Amargo. Entre ells, "Retorno 201", de Guillermo Arriaga (Ciutat de Mèxic, 1958). Són 16 relats que va escriure entre els 23 i 28 anys i on trobem la gènesi de les seves estructures narratives, com ens explica en el pròleg. El títol és el nom del carrer on va créixer l'autor, en una colònia al sud de la seva ciutat.

Arriaga, seguidor incondicional de William Faulkner, és un geni fragmentant els punts de vista. Ho ha tornat a demostrar a "El hombre", la seva darrera i catedralícia novel·la. "En paz", on ningú estima a qui l'estima en una llarga cadena de desil·lusions i desamors, és la incipient llavor del guió de l'exitosa pel·lícula "21 gramos". "Trilogía" anticipa estructures que va fer servir, per exemple, a "Salvar el fuego", un dels millors llibres que he llegit en la meva vida. A "Retorno 201" hi trobem les dosis de violència, brutalitat i venjança a què ens té acostumats i que fan que la seva escriptura no et deixi mai indiferent L'amor també el porta al límit, com la tendresa i la pau, en cas que n'hi hagi. És un narrador audaç i irrepetible.

"Lilly", amb què obre el llibre, és un relat esgarrifós, protagonitzat per una noia amb problemes, els seus malvats cosins i un pare encobridor. A "La noche azul" un metge intenta sortir d'un atzucac a qualsevol preu, mentre que, a "En defensa propia", dos homes miren com desfer-se del cos d'un noi jove assassinat. En tots els relats, hi trobem aquell gir final que fa que el lector hagi de reflexionar abans de passar al següent. Violacions, amors totals, ceguesa, suborns, pallisses sense justificació, gangrena, i morts que tornen a la vida per demanar explicacions són alguns dels temes que tracta Arriaga, que és pura addició. A tot arreu s'hi reconeix un instint de carrer, el del rectilini i llarg Retorno 201, on els fanfarrons quasi sempre se surten amb la seva. Molts dilemes morals per resoldre...

"Ellos la mataron, yo lo sé y solo yo lo sé. No fue su culpa, fue un accidente, no sabían lo que hacían. Son casi unos niños. Son inocentes... son mis hijos... 

 —Su tía Gabriela y Lilly se van a quedar a vivir aquí. 

 —¿Por? 

 —Porque sí. 

 —¿Mucho tiempo? 

 —El necesario. 

 —Es que Lilly... 

 —Es que nada. 

 —No, papá, aquí no. 

 —No lo estoy poniendo a discusión. 

 —¿Y dónde va a dormir? 

 —Ustedes dos van a dormir juntos... y Lilly en tu cuarto. 

 —No... 

 Lo hicieron sin querer, estaban jugando: fue una travesura. Ellos no son malos, no lo son..."

Altres llibres llegits i comentats de Guillermo Arriaga: 

"El hombre" 

"Extrañas" 

"Salvar el fuego" 

"El salvaje" 

"El búfalo de la noche" 

"Un dulce olor a muerte" 

"Escuadrón guillotina" 

@Jordi_Sanuy