Li deien pare (Carles Porta)

La pederàstia no és un tema fàcil de tractar. Potser per això, en Carles Porta (Vila-sana, Lleida, 1963) es va animar a escriure aquest llibre, a partir d’un fet determinat. Diu que tothom va arrufar el nas quan va plantejar la idea perquè el tema era “fastigós”. “Li deien pare” ha guanyat el premi Godó de reporterisme i d’assaig periodístic 2015 i relata el cas de Castelldans. El subtítol del llibre, “Quan l’horror es disfressa d’amor i família”, ja ho diu tot.

En David Bonet tenia una casa d’acollida i, allà, sense que ningú se n’adonés, va abusar d’un munt de nens, amb en Santi -de qui estava bojament enamorat-, al capdavant de tots. En Carles, que ha fet un treball de documentació excepcional, ha aconseguit que quatre dels protagonistes d’aquesta trista història ens expliquin els fets en primera persona. Es tracta del Policia, del Nen, del Pederasta i de l'Especialista. El Policia és un Mosso d’Esquadra que es diu Héctor, casat i amb criatures petites. Arriba a Castelldans després d’estirar del fil. Es va deixar portar per la seva intuïció i va encertar de ple. Tot comença amb una denúncia i una conversa de Facebook. La seva indignació amb Bonet és total i queda molt ben retratada.

El segon en donar la seva visió és el Nen. Costa de creure, però, de primeres, la majoria dels abusats no se’n senten. És més, comencen defensant el pederasta. Fa la sensació que, inicialment, no sabien que els violava. Es pensaven que allò era el preu per tenir una família... En Santi va entrar en règim d’acollida a 11 anys i en David va començar a aprofitar-se d’ell ben aviat. D’ell i d’altres. Al llarg de 17 anys, la de Castelldans va ser la “casa dels horrors”. Violacions d’en David als nens, d’uns nens a altres, trios, escenes enregistrades en vídeo, preservatius guardats i etiquetats per fetitxisme... Imatges que fan posar els pèls de punta. Parlem d’abusos, tot i que els protagonistes s'hi refereixen com a sexe més o menys "consentit"; a canvi de regals o premis, la majoria de cops. No és el mateix?

LA CONFESSIÓ DEL PEDERASTA

El Pederasta ens explica la seva vida, des que era molt jove. Va tenir xicotes i va fer sexe amb dones, però ben aviat va adonar-se’n que era homosexual. Sembla que va intentar sortir de l’armari més d’un cop, però no en va ser capaç. Reconeix que li agraden els nois joves, mai de la seva edat, i intenta fer-nos creure que, molts cops, eren els menors els que el buscaven a ell. En el seu relat pot intuir-se un punt de penediment, però tampoc molt gran. El que sí es pregunta és perquè el van declarar apte per tenir nens en règim d’acollida si estava tan malament. Diu que no va amagar res, que mai va dissimular. L’Especialista és la Montse Juvanteny, directora de la Fundació que porta el seu nom. Explica el cas Bonet la va sorprendre-la moltíssim. Estava a Eurodisney amb un grup de nens. Que en Bonet li fallés va ser un cop molt fort. Diu que, des de llavors, els protocols s’han endurit encara més.

“Li diuen pare” està editat per Pòrtic -són 191 pàgines brutals- i em sembla un llibre de lectura obligada. De Carles Porta ja havia llegit “Tor: tretze cases i tres morts” (2005) i “Fago, Si et diuen que el teu germà és un assassí” (2012).

“Això d’acollir, mai ho he fet per tenir nens a la meva disposició, sinó perquè creia en el que feia. Les coses es van torçar i... però a la immensa majoria de nens ni els vaig tocar. Mai. No era la meva finalitat. No era el que buscava, sinó que era tenir una casa d’acollida. Els tests de les validacions els feia amb el cor obert, mai m’he amagat. No recordo que em preguntessin mai si era homosexual, suposo que si ho fan els podrien denunciar. Coses de parella sí, però ja no me’n recordo.
Amb tantes entrevistes i psicotècnics i de tot, com és que no em van trobar res? Jo tampoc no m’ho explico, suposo que no van detectar res perquè no ho buscaven”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi__Sanuy

El gust per la diferència (anomalia?)

Charlie Kaufman (Nova York, 1958) em sembla un guionista excepcional. “Como ser John Malkovich” (1999), “Adaptation (El ladrón de orquídeas)”, 2002; i “Olvídate de mí” (2004) són tres de les seves obres mestres. Fent tàndem amb Duje Johnson, ara ha dirigit “Anomalisa”, candidata a l’Òscar a la millor pel·lícula d’animació, que s'ha emportat “Del revés”.

“Anomalisa”, gran premi del jurat al Festival de Venècia, és un títol d’animació per a gent gran. Inicialment, desconcerta perquè la majoria de personatges s’assemblen molt i quasi tots tenen la mateixa veu masculina, fins i tot les dones. També sorprèn la ratlla que té tothom, per sota dels ulls, com si portessin una careta. És com una “obertura” i sembla clar que la part de baix de la cara pot desencaixar-se de la de dalt, com si fos una màscara. L’única persona que es diferencia de la resta és un home que es dedica a motivar a la gent. Ha escrit uns quants llibres i té molt d’èxit. Es mou d’una punta a l’altre dels Estats Units fent conferències. Ara, en una ciutat que no trepitjava feia molts anys, intenta tornar a veure a una dona que va deixar abandonada.

El protagonista està casat i té un fill, però es veu d’una hora lluny que no és feliç. Fa la sensació que motivant als altres, perd pistonada ell. Fins que coneix a la Lisa, que li torna la il·lusió. Fins quan? Té cara i veu pròpia. Espanta la soledat i dolor que arrossega. És una anomalia (“Anoma-Lisa”) dins d’una societat malalta, en què tothom es mou en els mateixos clixés. El retrat que Kaufman fa d’aquesta dona és maquíssim. Té una cicatriu just per sobre d’un ull, està més aviat pleneta, té clar on comença el seu límit d’incompetència i li encanten les cançons de Tracy Chapman, que acaba cantant a petició d’en Michael Stone. La veu de la Lisa la posa Jennifer Jason Leigh i la de l’Stone, David Thewlis. Per reflexionar... i molt!

"THEEB"

Era la candidata de Jordània a l’Òscar, en la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa. Com es preveia, el premi se’l va endur l’hongaresa “El hijo de Saúl”. És el primer llargmetratge de Naji Abu Nowar, que també es va envoltar d’actors novells per explicar aquesta història que té lloc a Aràbia, l’any 1916. El seu protagonista és un nen que es diu “Theeb”.

Estem davant d’un drama en tota regla, amb una fotografia i una posada en escena espectaculars. En Theeb (que vol dir llop) viu amb la seva tribu beduïna en un racó oblidat de l’imperi otomà. El nen que l'interpreta està sensacional. El seu pare va morir fa poc i està a càrrec del seu germà Hussein. Tot va més o menys bé fins que un oficial de l’exèrcit britànic els demana que l’acompanyin pel desert, de pou en pou, per tenir aigua, sense que deixar massa clar quina és la seva missió. El camí que están fent és el de peregrinació cap a La Meca. El més fàcil hauria estat dir que no, però s’apunten a l’aventura. I quina aventura!

No puc explicar massa coses més, però en Theeb es queda sol i, tot i ser molt petit, ha de lluitar per la seva supervivència. I no ho tindrà gens fàcil. Des que va començar la Primera Guerra Mundial, el desert d’Aràbia s’ha convertit en un vedat de caça de mercenaris otomans, revolucionaris àrabs i assaltants beduïns marginats. Tot això amb el tren com a protagonista secundari, tot i que no el veiem. Només tenim constància dels rails. L'arribada d'aquest mitjà de transport canvia la tranquil·la vida de tothom i provoca enveges insalvables.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Gorski (Vesna Goldsworthy)

“Gorski”, de Vesna Goldsworthy (Belgrad, 1961), és un gran homenatge a “El gran Gatsby”, publicat per F. Scott Fitzgerald, l’any 1925. És un llibre que ha influït a molts escriptors,  com Haruki Murakami i J.R. Moehringer. En Roman Borisovich Gorski té molt a veure amb en Jay Gatsby, compañero. La seva invisibilitat volguda, les seves superbes festes, la seva passió malaltissa per una dona en concret...

Publicada per Angle Editorial i amb traducció de Jordi Martín Lloret, “Gorski” és una novel·la que enganxa. Passa a la ciutat de Londres, que es converteix en un personatge més. El protagonista principal és el mateix Gorski, un oligarca rus que està restaurant una fabulosa mansió, batejada com “Els Llorers”, al costat del riu Tàmesi. Pel que sabem és solter i viu sol; això sí, envoltat de guardaespatlles i amb un munt de persones treballant per a ell. De les seves festes se’n parla a mig món, com de les que organitzava Gatsby. Moltes vegades ell no hi va. En té prou amb veure-les des de qualsevol lloc, gràcies a les imatges que donen les càmeres de seguretat. Un home gris; i molt ric.

La vida d’en Gorski, plena de diners, luxe i poder, no té res a veure amb la d'en Nikola Kimovic, un immigrant serbi que treballa a Fynch’s, una llibreria de la zona alta de la ciutat. Va arribar al Regne Unit fugint de la guerra i es va instal·lar en un petit cubicle, just al costat d’en Gorski. Necessita ben poc per viure i es passa el dia llegint. Tot canvia el dia que en Gorski entra a la llibreria i li encarrega que li faci, a mida, la millor biblioteca particular d’Europa. Que no pateixi pels diners! Vol, sobretot, llibres d’autors russos, primeres edicions, dedicats, incunables... Que sembli que ho té tot des de fa anys, comprats al llarg del temps, alguns heretats... tots llegits.

També tenen molt de protagonisme el matrimoni Summerscale, en Tom i la Natalia; i la Gery, una medallista olímpica búlgara. El personatge del llibreter s’assembla molt al Nick Carraway de “El gran Gatsby”. És "amic" d'en Gorski l’encarregat d’organitzar la primera cita entre ell i la Natalia, que també és russa. La primera en molts anys. En Tom també té molts diners. La família la completa una nena que es diu Daisy. En Tom i en Gorski se'ns presenten com a rivals. Va ser la Natalia el primer amor d'en Gorski? Que potser la vol recuperar? L'autora ens retrata un món de rics, ple de llibres, art, luxe i oportunitats; però també de perills, amants despitats i assassinats. Són 206 pàgines amb molta passió i referències constants a la literatura russa, amb Txèkhov inclòs.

“-No els pots vèncer a menys que ells ho desitgin. Són com bèsties. Moriran per milions, sense necessitar els consols d’un més enllà. No trobaràs homes i dones així enlloc més. Deixa estar als musulmans. Es fan explotar amb l’esperança que se’ls apareixeran setanta-dues verges. Els russos fan més por. Lluiten sense esperar res. Saps que la Natalia és de Stalingrad? De Volvograd, que és com es deia quan ella va néixer. El pare era una rata de Stalingrad, tenia quinze anys el 1945. Cal un zel molt especial per sobreviure a tot allò i en acabat posar-se a procrear d’una manera tan imparable. Va tenir cinc fills en un país en què la majoria de gent s’atura en el segon. I ni tan sols era religiós. A menys que el comunisme compti com a religió...”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La Ma és a les portes de l'infern

Avui s’estrena “La habitación”, de Lenny Abrahamson. Té quatre candidatures als Òscars: pel·lícula, director, actriu principal (per Brie Larson) i guió adaptat. Està escrit per Emma Donoghue, a partir de la seva pròpia novel·la. És irlandesa i dura dues hores clavades. Passa molt bé. D’Abrahamson recordo l'estranya “Frank” (2014), amb el gran Michael Fassbender portant un capgròs a tota hora.

Larson està francament bé. Té tots els números d’emportar-se l’Òscar, amb el permís de Saoirse Ronan (“Brooklyn”), Cate Blanchett (“Carol”), Jennifer Lawrence (“Joy”) i Charlotte Rampling (“45 años”). La Brie nterpreta a la Ma, una dona jove que fa set anys que està tancada en una habitació. Hi és des que la van segrestar. Allà mateix va tenir a en Jack, fruit de les violacions reiterades d'en Nick, el seu captor. Ja té cinc anys. El nen, de qui fa Jacob Treblay, està espectacular. Del repartiment també destaca William H. Macy (“Fargo”, 1996), que dóna vida al pare de la Ma. Un home complicat.

Podríem dir que “La habitación” són dues pel·lícules en una. La primera passa íntegrament dins de la sala on en Nick va tancar a la Ma. Una protagonista més. El nen no coneix res més. Ella sí. Amb paciència, enginy i amb el cap molt clar, la Ma (que tenia 19 anys quan la van raptar) intenta educar al seu fill de la millor manera possible. I no és fàcil. No té pràcticament res i ell és molt espavilat. Les poques coses que aconsegueix li costen durs favors sexuals. El nen s’adapta. El seu món és l’habitació i no li entra al cap que a fora hi pugui haver més coses. La segona part és igual de dura que la primera. No n’explicaré res. És millor anar al cinema verge, sabent les mínimes coses possibles.

“BROOKLYN”

També té candidatures als Òscar, tres, “Brooklyn”: pel·lícula, actriu principal (Saoirse Ronan) i guió adaptat. I també és irlandesa! Està dirigida per John Crowley, un dels responsables de la sèrie televisiva “True detective II”. Ronan (“El gran hotel Budapest”, 2014; i “Hanna”, 2011) enamora. El seu és un paper maquíssim, tendre i ple de matisos. Omple la pantalla cada cop que apareix.

No sé si podria qualificar “Brooklyn” de pel·lícula petita –de fet, sí, perquè acabo de fer-ho-, però és d’aquelles que et roben el cor. Està datada als anys 50. L’Eilis Lacey (Ronan) viu en un petit poble irlandès, amb la seva mare i la seva germana gran. A través de la parròquia, aconsegueix feina en uns grans magatzems de Nova York. El canvi de vida no serà fàcil. Està desubicada. Fins que s’enamora d’un noi amb ascendència italiana. L'interpreta Emory Cohen. Quin gran descobriment! També està sensacional. Quan tot fa pensar que farà vida als Estats Units hi ha una cosa que la farà tornar a casa. Momentàniament? Per sempre?

L’Eilis, tota bondat, haurà d’escollir entre el somni americà, al costat d’un noi que la idolatra; o en tornar i fer arrels a Irlanda, on un conegut fill d'una família rica també comença a cortejar-la. L’interpreta Domhnall Gleeson, que aquest any ha participat en quatre pel·lícules amb presència als Òscars: “The Revenant” (El renacido), “Ex Machina”, “Star Wars; El despertar de la fuerza” i aquesta. Tot un rècord.

"KRIGEN" (A WAR)

I, ja que parlo dels Òscars, aprofito per comentar “Krigen” (A War). És danesa i opta a convertir-se en la millor pel·lícula de parla no anglesa. Totes les travesses apunten a “El hijo de Saúl”, l’hongaresa, com a gran favorita. “Krigen” està dirigida per Tobias Lindholm. Seu també és el guió. Molt ben interpretada per la parella protagonista i amb una fotografia i una posada en escena espectaculars.

La primera part de la pel·lícula passa a Afganistan, on un destacament danès protegeix la població local dels talibans. Com a mínim, aquest és l’objectiu. El principal protagonista de la història és el comandant Pedersen, molt ben interpretat per Pilou Asbaek. Està casant i té tres fills petits, que el troben molt a faltar. A la seva dona la interpreta una guapíssima Tuva Novotny. He llegit en algun lloc que la pel·lícula no aporta res nou, però no hi estic gens d’acord. “Krigen” presenta un gran dilema: Val tot per salvar als teus soldats quan t’estan atacant? És lícit sacrificar víctimes civils per assegurar la derrota de l’enemic?

Precisament, la segona part de la pel·lícula reflexiona sobre tot això, amb en Pedersen en el punt de mira, i mai millor dit. Ha passat alguna cosa, que no explicaré, i s’ha de decidir si ha actuat bé o no. A banda de les interpretacions d’Abaek i Novotny, els soldats també estan molt convincents. El “Carnicer”, sobrenom que rep un d’ells, brilla amb llum pròpia.

Bona setmana totes i a tots

@Jordi_Sanuy

Tot això ho faig perquè tinc molta por (Empar Moliner)

“Tot això ho faig perquè tinc por”, Premi Mercè Rodoreda, és l’últim llibre d’Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966). Està publicat per l’editorial Proa i té 203 pàgines. Són dotze contes curts protagonitzats per persones “normals”, d’entre quaranta i cinquanta anys, a les quals res els surt massa bé. Fa la sensació que l’autora intenta dir-nos allò de “gaudeix del dia perquè vindrà la nit”. Vaja, viure el moment.

Moltes de les inquietuds, les pors i els “vicis” de l’Empar apareixen en els seus relats. Si la coneixes, com és el meu cas (ens veiem cada dia a Els Matins de TV3), veus molt d’ella a tot arreu. El més autobiogràfic és el que es titula “Tot això ho faig perquè tinc por”, en el qual ens explica el patiment de la protagonista per comprar lents de contacte en una òptica. Ha de fer-ho seguint unes pautes establertes d’avançada. Qualsevol petit imprevist la deixa en fora de joc. Tot i viure del “showtime” podríem dir que l’Empar és una dona tímida, sobretot per parlar de les seves coses.

El vi (“Un blog de gastronomia”), els còctels (“Ell no reia mai”), el gust per córrer (“Dos anys en la vida de la Flora Camí” i “L’home dels espàrrecs”), els gossos (“La mullena”), les col·laboracions periodístiques (“El tema de l’article”) i els premis literaris (“La divisió de les famílies”) són temes que l’Empar domina sobradament; i en el llibre es nota. També queda evident que coneix amb detall els mitjans de comunicació (pel seu pas per TV3, Catalunya Ràdio i el diari Ara) i retrata els platós i les tertúlies amb molt detall. De plató n’hi ha un a “Com fer servir un desfibril·lador” i un altre a “A la nostra edat”, en el qual un presentador gai busca parella.

FINALS TANCATS

Els altres dos contes que completen el llibre són “Bullying”, on un dels seus protagonistes també és tertulià, i “Sempre ho havien dit”, amb la cocaïna i l’alcohol com a protagonistes. Aquest és l’últim i és el més trist de tots. Diu la també escriptora Sílvia Soler que aquest és el llibre “més àcid i savi” de l’Empar. Hi estic d’acord. En cap dels relats hi ha marxa enrere. Els finals són tancats, i sovint, afligits, i estan protagonitzats per persones amb un cert punt de desencís i d’ansietat. Queda clar que els records sempre pesen molt. La necessitat de ser pare o mare, el procés català i fins i tot la necessitat (o no) de fer dieta també apareixen en algun moment. Com sempre, llenguatge clar, directe, punyent, sense ni una paraula sobrera.

“La Sandra de Fluvià va demanar una cervesa (havia de mantenir la reputació d’escriptora maleïda que conreava amb tanta dedicació des de feia dues dècades) i va esperar el veredicte.
-Vol got? –li va preguntar la cambrera.
-No, no! -va fer ella, com si voler got la fes semblar una escriptora adotzenada i bleda. Un “no” alarmat, com si la cambrera fos inepta i per tant la pregunta (al món desenfadat de la Sandra de Fluvià) malèficament fora de joc. -Jo un Vichy –va dir l’editora. I això va fer que l’altra endevinés que la cosa aniria malament”.

Bona setmana a totes i a tots

@Jordi_Sanuy

Fabián y el caos (Pedro Juan Gutiérrez)

Directe, cru i ple de sexe. Parlo de “Fabián y el caos”, del cubà Pedro Juan Gutiérrez (Matanzas, Cuba, 1950). Està publicat per l'editorial Anagrama i té 235 pàgines. És el mateix autor de “Trilogía sucia de La Habana”, que espero llegir aviat. La novel·la passa a Cuba, a la dècada dels seixanta, després del triomf de la revolució. Té dos personatges principals: en Pedro Juan i en Fabián.

En Pedro Juan és un noi atlètic, fort i molt segur d’ell mateix. Té el sobrenom de “Verí” i les noies se’l rifen. Però poc sexe pot tenir amb la majoria d'elles, que volen arribar verges al matrimoni i tenir un munt de fills. Ell té al·lèrgia al compromís i les relacions s’acaben en el mateix moment que comencen a pressionar-lo. És per això que allarga molt en el temps la relació amb una dona que supera la seixantena. Ni descendència ni lligams. En contraposició, tenim al Fabián: escanyolit, miop i espantadís fins a punts insospitats. És homosexual i li encanta tocar el piano. Els dos nois es coneixen a l’escola i, sense ser amics, s’acaben respectant un a l’altre, coincidint en diferents etapes de les seves vides.

A “Fabián y el caos”, Gutiérrez fa servir un llenguatge contundent, fins i tot brut, diria, per explicar les llums i les ombres de la seva estimada Cuba. En Pedro Juan és un personatge vital, que gaudeix de la vida i del sexe. En Fabián és el retrat de la desesperació, massa protegit per la seva mare –madrilenya d’origen- i vilipendiat pel seu pare, un català que se’n va emportar la dona a Cuba als anys 20. Van fer un petit imperi, treballant molt, per acabar perdent-ho tot. El fet de ser homosexual el marca moltíssim i, amb el temps, l’obliga a tancar-se en ell mateix. Molta repressió acumulada. Sexe, desolació i molt de pessimisme, en un país efervescent i molt sòrdid.

L’únic vincle d’unió que hi ha entre els dos personatges és que estan d’esquena al règim. En Juan Pedro perquè no li agraden les normes. És un home lliure i no es casa amb res ni amb ningú. A en Fabián perquè li fan la vida impossible, pel fet de ser homosexual. Hi ha un dia que fins i tot el detenen. Coincideixen a classe quan són nens; i més endavant tornen a trobar-se en una fàbrica que enllauna carn de porc. A tots dos els obliguen a treballar allà. A en Juan Pedro per gandul, perquè deambula pels carrers sense fer res en concret. A en Fabián perquè el fan fora del lloc on tocava el piano, per la seva orientació sexual. Un llibre que segur que no deixarà indiferent ningú.

"En aquellos tiempos y en aquel barrio, una puta machacada cobraba un peso por unos veinte minutos. Un peso cubano era exactamente un dólar de USA. Aquella mujer tan atractiva cobraría tal vez dos pesos. Ese dinero yo lo ganaba en un momento vendiendo helados. Pero no quería pagar. Eso era demasiado simple. Yo era muy tímido y creo que me abrumaba ese gran misterio de acostarme con una mujer. Para mí era un enigma. Y eso es lo que me fascinaba. La imposibilidad de hablar con ella. Yo era un menor. Se burlaría. No me haría caso. Y era lo que yo anhelaba. Que me prestara atención. Que comprendiera que yo existía. Invitarla a una mesa, como hacían los hombres en el bar, pagarle una cerveza. Hablar".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Quan votar només era una utopia

Sóc fan de Carey Mulligan des que vaig veure “An Education” (2009). No em perdo cap de les seves pel·lícules! A “Sufragistas”, de Sarah Gavron, torna a estar espectacular. Interpreta a la Mud, que ho va arriscar tot per reivindicar la dignitat de les dones. El moviment sufragista va néixer a Anglaterra abans de la Primera Guerra Mundial. Cap o pocs homes les entenien, ni els seus marits.

Gavron dóna a la història un to sincer i emocionant, amb moltíssima sensibilitat. Costa d’entendre que a les dones no se’ls permetés votar i, que, en l’actualitat, encara hi hagi països que no reconeguin aquest dret tan bàsic. La pel·lícula, que retrata un moment històric molt convuls, convida a reflexionar. La Mud està casada, té un fill petit i treballa, semiesclavitzada, en una espècie de bugaderia industrial. Podríem dir que va néixer allà i que s’hi deixarà la vida, si res no canvia. Fins que un dia s’uneix a les sufragistes i comença a lluitar per aconseguir la igualtat. Ni la societat, en general; ni el seu marit ni el seu cap ni moltes de les seves companyes, més en particular, li posaran les coses fàcils.

En el repartiment també hi destaquen Helena Bonham Carter i Meryl Streep, que donen vida a dues de les líders de les sufragistes. El paper de la Streep és més aviat curtet. Ben Wishaw fa de marit de la Mud. És un home cruel, capaç d’impedir a la seva dona que vegi al seu fill només perquè protesta i el posa a ell en un compromís. No fa massa el vaig veure a “Langosta”. Brendan Gleeson (“Calvary”, 2014) és el policia encarregat d’acabar amb la revolta de les dones. Ell fa la seva feina, però diria que les entén millor que ningú. Un personatge amb bon fons, que evoluciona a mida que avança la pel·lícula.

"MUSTANG"

“Mustang”, coproducció entre França, Turquia i Alemanya, opta a l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, junt amb “El hijo de Saúl” (Hongria), “El abrazo de la serpiente” (Colòmbia), “A War” (Dinamarca) i “Theeb” (Jordània). Les apostes es decanten per l'hongaresa, que encara no he vist. La veritat és que aquesta està francament bé.

L’acció té lloc en un petit poble al nord de Turquia. Allà, cinc germanes òrfenes, d’entre 12 i 16 anys, viuen amb la seva àvia i amb un tiet. El sol fet de jugar amb uns nois dins del mar, a la sortida de l'escola, les converteix en víctimes quasi per la resta de les seves vides. Una veïna es queixa a l’àvia que són massa “fresques”, tot i que es banyaven vestides, i la família comença a tractar-les com si fossin prostitutes. Les tanquen a casa, que protegeixen amb reixes, i pràcticament no els deixen fer res. Viuen com dones grans i no com les nenes que són. Això sí, quan abans les casin... millor!

El més destacat d’aquesta pel·lícula de denúncia és la interpretació de les cinc nenes, senzillament brutal. Totes elles estan fantàstiques. Té molt mèrit perquè només una, Elit Iscan, havia treballat abans en el món del cinema. Les altres quatre, Ilayda Akdogan, Doga Zeynep Doguslu, Günes Sensoy i Tugba Sunguroglu, debuten. I de quina manera! Tenen un gran futur cinematogràfic. Estaria bé que la veiessin els nostres adolescents, per saber de la llibertat que tenen per fer moltes coses; una llibertat que sempre troben curta i que quasi mai valoren.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Rocky Balboa encara està ben viu

Ara que l’he vista puc dir que m’hauria sabut greu que m’hagués passat per alt. Parlo de “Creed. La leyenda de Rocky”, una molt bona pel·lícula. Tot i ser força llarga, quasi dues hores i quart, passa francament bé. Ha arribat deu anys després de “Rocky Balboa”, la sisena entrega de la nissaga de Rocky. Haig de reconèixer que em va arribar a emocionar, amb un gran Sylvester Stallone. Qui ho havia de dir!

Stallone té tots els números per emportar-se l’Òscar al millor actor de repartiment, tot i que la competència brutal: Mark Rylance (“El puente de los espías”), Christian Bale (“La gran apuesta”), Mark Ruffalo (“Spotlight”) i Tom Hardy (“The Revenant). Els cinc estan francament bé. Stallone torna a interpretar a Rocky Balboa, que ja està totalment retirat de la boxa. Té un petit restaurant italià a Filadèlfia i porta una vida més o menys tranquil·la. Tot canvia quan un dia el visita Addonis Johnson, un jove boxejador que li demana que l’entreni. Inicialment li diu que no, però el noi insistirà fins a aconseguir-ho. L’Adonis (gran Michael B. Jordan, amb un cos imponent) és fill d’Apollo Creed, que va morir abans que ell naixés. De fet, fa ben poc que se n’ha assabentat que el seu pare era el campió del món dels pesos pesants.

L’Apollo va morir quan l’entrenava Rocky Balboa, en aquell fatídic combat contra Ivan Drago, i finalment decideix fer-se càrrec del nou Creed, a qui intentarà portar a la fama. El tracta com si fos de la família. De fet, el presenta com el seu nebot, tot i que un és blanc i l’altre negre. Stallone fa un paper molt mesurat i ple de sentiment; encara més quan el seu personatge es posa malalt. També treballa francament bé Tessa Thompson, a qui recordo per la seva interpretació a “Selma” (2014). Fa de Bianca, la xicota de l’Addonis. És cantant i comença a quedar-se sorda. La pel·lícula és familiar, dramàtica, emocionant i tècnicament perfecta. Els combats estan rodats de manera espectacular. Ja s’està rodant “Creed 2”. No penso predre-me-la.

“45 AÑOS”

També treballa molt bé, i en el seu cas és candidata a la millor actriu principal, la mítica Charlotte Rampling, protagonista indiscutible de “45 años”. Com en el cas d’Stallone, també té quatre rivals de pes, amb quatre interpretacions estel·lars: Brie Larson (“La habitación”), Saoirse Ronan (“Brooklyn”), Cate Blanchett (“Carol”) i Jennifer Lawrence (“Joy”). Difícil elecció. Entre Rampling i Larson.

La Charlotte, que es va fer molt popular amb la pel·lícula “Portero de noche” (1974), interpreta a la Kate Mercer, que està preparant la festa del quaranta-cinquè aniversari de casament. No van celebrar els quaranta perquè al seu marit acabaven de fer-li un bypass. Queda clar des d’un primer moment que ella està molt més sana i amb ganes de fer més coses. De fet, tot sembla indicar que la Kate ho està organitzant tot una mica sola. A l’home l’interpreta Tom Courtenay, que ja va treballar amb la Rampling a “Tren nocturno a Lisboa” (2013). També fa un molt bon paper, a l’alçada de la seva companya de repartiment.

La pel·lícula està dirigida per Andrew Haigh (“Weekend”, 2011) i explora el món de la gelosia... sense fonaments? El matrimoni sembla que va més o menys bé, fins que arriba una carta al marit. Li diuen que han trobat el cos congelat del seu primer amor, desaparegut als Alps suïssos molts i molts anys enrere, abans de conèixer a la Kate. Es planteja si ha d’anar a veure-la o no, coincidint amb la festa d’aniversari. La dona està morta i la relació és anterior a què es coneguessin, però a la Kate la situació l’incomoda fins a punts insospitats. Diria que s’arriba a plantejar si el fet d'haver estat casada tants anys amb en Geoff ha valgut la pena. Era l’home amb qui hi havia de compartir la vida? Bona reflexió i interpretacions magistrals, sobretot de la Rampling, per un títol que s’ha de veure.

“EL CLUB”

Un dels títols més durs que recordo, sobretot des d’un punt de vista verbal. Tracta el tema dels abusos sexuals dels capellans, com “Spotlight”, però de manera cruíssima, sense embuts. “El club” l’ha dirigida el xilè Pablo Larraín, que sempre ha fet un cinema realista i de denuncia social. Ho va demostrar amb “No” (2012), en què explicava com es va forjar la campanya contraria a Pinochet, l’any 1988. Fa posar els pèls de punta.

“El club” se’n va emportar el Gran Premi del Jurat al Festival de Berlín i als Globus d’Or va estar nominada a la Millor Pel·lícula de parla no anglesa. Ens explica la història de quatre capellans que viuen en una cada d’un poble de la costa, amb una monja, que els fa de cuidadora. Molt ràpid veiem que no estan allà per casualitat. No és un premi. No és un retir daurat. Haurien d'estar expiant les culpes, per haver abusat de nens, per haver venut criatures acabades de néixer i per altres monstruositats. Tot es complica quan arriba un capellà nou i, poc després, se suïcida. Aquest fet marcarà la seva tranquil·la existència.

L’arribada d’un capellà amb galons per aclarir als fets ho canvia tot. Arriba amb les idees molt clares i la intenció de tancar la casa. Ell està net? Vol que els capellans confessin els seus pecats i paguin per ells. A més a més, els prohibeix que segueixin apostant amb el seu gos llebrer, a qui entrenen a totes hores. Fins ara, han guanyat molts diners gràcies al gos. Pel·lícula dura, amb converses molt pujades de to i amb unes interpretacions magistrals. No coneixia els actors, però convencen del primer a l’últim moment. Larraín continua en plena forma.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La bíblia andorrana (Albert Villaró)

Quan fas una cosa, sigui quina sigui, i t’ho passes bé... es nota. M’hi jugaria un pèsol que, quan escriu, l’andorrà Albert Villaró (La Seu, 1964) es diverteix com un nen. Ja em va agradar molt “Els ambaixadors” i m’ho he passat pipa amb “La bíblia andorrana”, Premi Prudenci Bertrana 2015. Està publicat per l'editorial Columna i té 303 pàgines. És d'aquells llibres que et llegeixes d’una tirada! Recomanable.

Podríem dir que els andorrans són els bons, enmig de la guerra bruta dels serveis d’intel·ligència d’Espanya i Catalunya, que es fan forts al país dels Pirineus. I entre els andorrans, un oficial de la policia, l’Andreu Boix que et cau simpàtic des del primer moment. Vidu, amb una relació estranya amb l’Alícia i una filla en comú, la Màlia, podríem dir que no és el millor pare del món. Ni el segon, ni el tercer, però fa tot allò que pot. Se’l veu lleial, emboirat, amb alguns atacs d’ansietat i, sobretot, efectiu. La radiografia perfecta del prototip d’aquesta societat malalta que ens ha tocat viure.

A Andorra tot és tranquil·litat, fins que no maten un banquer, en Víctor Mariné. Fins ara, l’Andreu només s’havia de preocupar de la compravenda d’informacions sensibles. Com a molt! Però arran del cas Pujol (en parla de passada), la situació ha fet un canvi de 180 graus. Espanyols i catalans volen controlar els secrets més ben guardats i, sempre que sigui possible, fer-los explotar als nassos del rival. Qui ha matat en Víctor i per què? És el que haurà d’investigar el nostre protagonista, tot i que el nom no és el més important. El problema és que el sistema polític, l’andorrà, el català i l’espanyol, fa figa pels quatre costats. A més a més, ha d'amagar al còmplice del difunt. Una feinada de por.

Enmig d’amenaces i enfrontaments diversos, en Boix ha d’anar a Madrid. Per un tema relacionat amb en Víctor però, també, com a acompanyant de la Cànolic, una experta en història de l’art que treballa pel govern andorrà i per l'arquebisbat de La Seu d'Urgell. Va darrere d’una misteriosa "Conjetura Valdambrini", que podria acabar amb la independència d’Andorra... que s'incorporaria a l’estat espanyol! El document, desaparegut des de fa temps, podria estar arxivat a la biblioteca del Palacio Real. A Madrid, en Boix es troba amb tot un seguit de personatges casposos que, lògicament, no saben ni pronunciar bé el seu nom: “Boig” o “Buà” són algunes de les fórmules que utilitzen sense ni adonar-se'n que ho estan fent malament.

BONA SÀTIRA POLÍTICA

A “La bíblia andorrana” no queda ni un polític dret. L’Albert els tomba, un per un, gràcies a la seva prosa divertida i descarada. Acaben sent de sucat amb oli, com els espies i els assassins, supervivents d’una Espanya bruta i obscura. També té molt de pes, i no explicaré els motius, la talla de fusta de la Mare de Déu dels Esclops, del Santuari de Meritxell. Com sempre, tot està explicat amb molt bon sentit de l’humor i sense floritures innecessàries. Per arribar al lector, va  de cara, d’una manera àgil, fàcil i directa. Alguns dels polítics que cita, més enllà de Jordi Pujol, són Mariano Rajoy, Nicolas Sarkozy... i la seva inseparable Carla Bruni. També rep, i de quina manera, la Casa Reial:

“El Preparao ens va fer observar que, per si no hi havia prou arguments, ell era el descendent directe dels vescomtes de Castellbò i dels comtes de Foix i dels de Bearn i d’Enric IV i de tota la mandanga, amb molts més drets que no pas monsiú le president de la France, que no deixa de ser un arreplegat plebeu que no sap ni qui era el seu avi. Si anàvem a mirar la cosa genètica i seminal, no hi havia color en els mèrits. La Leti diuen que està que no pixa, que li faria molta il·lusió i que és qui més interès hi ha posat. Farà un parell de setmanes que des de la Moncloa van donar l’aprovació. Endavant les atxes. Llum verda”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

“The Revenant”: Espectacle en estat pur

Dotze candidatures als Òscars avalen “The Revenant” (El renacido), que s’estrena demà. El mexicà Alejandro González Iñárritu ho ha tornat a aconseguir. Un any després de triomfar amb “Birdman” (que va guanyar quatre estatuetes), està de nou a dalt de tot. Desconec si tornarà a emportar-se els premis a millor pel·lícula, director i fotografia, però les cases d’apostes li donen opcions.

Qui suposo que, finalment, s’endurà l’Oscar al millor actor principal és Leonardo DiCaprio, que està sensacional. La seva actuació, que podríem qualificar d’èpica, té una força il·limitada. Interpreta a un explorador, Hugh Glass, que forma part d’una expedició que recol·lecta pells. Això passa l’any 1823, en les profunditats de l’Amèrica més salvatge. En Hugh va acompanyat del seu fill. Es diu Hawk i el va tenir amb una dona índia. També opta a l’Oscar al millor actor, en aquest cas de repartiment, Tom Hardy, a qui no fa massa vam veure com a Mad Max. El seu personatge, en John Fitzgerald, és la ‘poma podrida’ del grup, i no explicaré per què.

“El renacido”, que dura dues hores i trenta-sis minuts, és espectacle en estat pur. Arrenca magistralment, amb una batalla entre els soferts exploradors i les tribus locals; i també acaba de manera esplèndida, amb una de les millors persecucions a peu que recordo. Enmig, una lluita amb un ós (que m’expliquin com van rodar-la, si us plau!) i moltes escenes, que guardaré en secret, amb en Hugh com a gran protagonista. Ha de sobreviure en un territori hostil, amb un fred que esquerda les pedres, i indis pertot arreu. És la història d’una venjança, amb una fotografia espectacular. La pel·lícula de González Inárritu també ha estat nominada als Òscars pel seu muntatge, disseny de producció, vestuari, maquillatge, so, i efectes visuals i sonors.

A banda de DiCaprio i Hardy, en el repartiment també destaca Domhnall Glesson, el cap de l’expedició d’exploradors. És un actor que està de moda. Darrerament, ha tingut paper en dues pel·lícules que també tenen presència en els Òscars: “Ex machina” i “Brooklyn”. També té un bon paper Will Poulter, a qui molts potser recordaran per la seva participació en la comèdia a “Somos los Miller” (2013). “The revenant” s’ha de veure al cinema. És d’aquells títols per gaudir-los, i de quina manera, del primer a l’últim minut.

"CAROL"

Demà també s’estrena “Carol”, basada en una novel·la de Patricia Highsmith. Sis candidatures als Òscar: guió adaptat, fotografia, banda sonora, vestuari, actriu principal i actriu de repartiment, per Cate Blanchett i Rooney Mara. Per a mi, la Rooney (Lisbeth Salander a la versió nord-americana de “Millennium”) està millor que la Cate, que ja té dues estatuetes, per “The aviator” (2005) i “Blue Jasmine” (2014).

Carol és una bonica història d’amor, a Nova York, als anys 50. Les seves protagonistes són la Carol Aird (Blanchett) i la Therese Belivet (Mara). L’Aird està casada –un claríssim matrimoni de conveniència- i té una filla. Anys errere, va mantenir una llarga relació amb una altra dona. Ara només són amigues. Té una bona posició econòmica. La Therese és molt més jove. Surt amb un noi, tot i que no se la veu massa apassionada, i treballa de dependenta en uns grans magatzems. El dia que l’Aird i la Therese es coneixen -quan entra a comprar una nina per la seva filla- alguna cosa canvia en les seves vides. La connexió és immediata.

La pel·lícula és una delícia; romàntica, intimista i molt i molt sensible. Explicar una història d’amor com aquesta amb tanta tendresa està a l’abast de ben pocs. La Therese s’enamora de la Carol, sense importar-li que sigui una dona o no. Mai hauria pensat que podria arribar a tenir una relació sentimental amb una persona del mateix sexe, però quan s’hi troba no fa escarafalls i gaudeix del moment. La Carol li aporta experiència i li obre punts de mira. Es converteix en la seva guia. Diria que, per la Carol, la noia comença sent un “divertimento” més, fins que la cosa es complica. Molt bona proposta.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

“Cicatriz” (Sara Mesa)

Feia temps que no llegia un llibre tan intens i diferent, sense similituds amb cap altre. Es diu “Cicatriz” i està escrit per Sara Mesa (Madrid, 1976). Té 194 pàgines i l’ha publicat Anagrama. Amb una escriptura àgil i punyent, sense floritures innecessàries, l'autora critica durament la societat de consum i els robatoris als grans magatzems. També posa el seu punt de mira en les relacions personals que neixen en les xarxes socials.

La Sonia és una noia normal, com qualsevol altra. Amb una feina normal. No definiré “normalitat” perquè no acabaríem fins demà passat. Suposo que ja ens entenem. La feina no l’omple, com a tanta altra gent. La seva vida real no acaba d’agradar-li i intenta fer-la més portable xatejant en un fòrum literari d’internet. Allà hi coneix en Knut, una persona estranyíssima. Des del primer moment veus que la seva relació s’acabarà enverinant. En Knut és solitari, perfeccionista i molt tallant. Fa la sensació que no té la capacitat de mentir i que, en honor a la seva veritat, no el preocupa que pugui ferir algú amb les seves paraules. Li encanta teoritzar sobre l’individu i el grup i, sobretot, anar a contracorrent.

Cada cop més sovint, en Knut li envia llibres a la Sonia, molts cops d’escriptors del Segle XIX. Això sí, li cobra els ports. Ell no els compra. El què fa és robar-los per ella. En sap un munt. Té tècniques molt depurades i pràcticament mai l’enganxen. Primer li fa arribar llibres; després... moltes més coses. Els hauria d’acceptar la Sonia? Fer-ho no la converteix en còmplice? Queda clar que se sent afalagada pel fet que en Knut s’arrisqui per ella. El problema és que el seu admirador anònim s’obsessiona i no hi ha manera que faci marxa enrere, ni que li demani de genolls. És absorbent i no accepta un no per resposta. Els seus e-mails són inacabables i pràcticament diaris, el dia que no l’escriu més d’un cop. Diu que no hi ha cap plaer comparable a pensar.

Mesa ens presenta un món fred, buit, amb una societat de consum que s’ho menja tot. La Sonia i en Knut són supervivents. S’ho han dit tot a internet. Es coneixeran algun dia en la vida real? Mentrestant es mouen a la xarxa en un món de fantasia... malaltissa? La fantasia és una alternativa a la mediocritat en què es mouen en el seu dia a dia. Cap altre personatge té pes a “Cicatriz”. El marit i el fill de la Sonia i algunes amigues d’en Knut són pur decorat. Seguiré amb atenció a aquesta autora, que he trobat realment interessant.

“Quienes tienen manías como comprobar si han cerrado bien la ventana, si han olvidado las llaves, apagado el calentador o cerrado los grifos, en realidad –le explica-, están tratando de recuperar una seguridad perdida, de dar fe de que el universo está en su sitio. Experimento terror ante el futuro, pero aquello que está a mi alcance –o al alcance de mi mano, nunca mejor dicho- lo intento solucionar cuanto antes, a fin de ver que al menos esos flecos si han quedado atados”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La informació és poder (i incomoda a molts)

Demà s'estrena a casa nostra un dels títols amb més candidatures als Òscar: “Spotlight”. En té sis: millor pel·lícula, director (Thomas McCarthy), actor i actriu de repartiment (grandíssims Mark Ruffalo i Rachel McAdams), millor guió original i millor muntatge. Del repartiment també destaquen Michael Keaton i Stanley Tucci. Dura una mica més de dues hores i no es fa llarga en cap moment.

Està basada en fets reals i ens explica el dia a dia d’un grup de periodistes d’investigació del Boston Globe. L’any 2002 arriba un nou editor al diari. Després d’analitzar la situació i parlar una miqueta amb tothom, demana al cap dels Spotlight (l’equip d’investigació) que busquin informació sobre els casos de pederàstia que, segons sembla, s’han produït a la ciutat en els últims anys. El cap és en Robby Robinson (Keaton). A poc a poc, van veient que la bola es fa grossa i que els capellans implicats són un munt, molts més dels que es pensaven en un primer moment. Acabaran publicant la història?

En Robby rep pressions de tot arreu, amb l’església al capdavant, està clar. L’últim cop que van voler treure aquest escàndol a la llum, molts anys enrere, no va ser possible. A les ordres d’en Robby treballen periodistes que aniran fins on faci falta, com en Mike Rezendes (Ruffalo) i la Sacha Pfeiffer (McAdams). Saben que potser estan lluitant per una causa perduda, però no es donaran per vençuts. Stanley Tucci està sensacional en el paper de Mitchell Garabedian, un advocat que va representar a moltes de les víctimes. Indirictament o indirecte, va ajudar als Spotlight a arribar a on ells sols no podien. Una molt bona pel·lícula.

“LOBSTER”

Des que vaig veure “Canino” (2009), em vaig fer molt fan del director grec Yorgos Lanthimos. No em va decebre amb “Alps” (2011) ni amb “Lobster”, estrenada fa unes setmanes. Aquest últim títol, premi del jurat al Festival de Cannes, és impossible que et deixi indiferent. A la gala del Cinema Europeu va guanyar en dues categories: guió i disseny de vestuari.

Per sobre de tot, “Lobster” és una crítica a la societat, que sembla que ens obligui a estar casats. En un món embogit i despersonalitzat, està prohibit ser solter o vidu. Voluntàriament o no, tots acaben en un hotel on tenen 45 dies per trobar parella. En cas que no sigui així, estan condemnats a transformar-se en l’animal que han escollit prèviament. Els solters i solteres que no accepten les normes viuen al bosc, en un estat semisalvatge. Allà també amb moltes normes, igual o més ridícules que les de l’hotel. Diria que en alguns moments, Lanthimos es passa de frenada, però se li perdona, sobretot tenint en compte que intenta mantenir la originalitat que sempre el caracteritza.

L’argument és bo, però, a més a més, el director grec s’envolta de grandíssims actors. És la seva primera pel·lícula rodada en anglès. En el paper principal, Colin Farrel, que està espectacular. Fa poc que l’ha deixat la seva dona. També treballen francament bé Rachel Weisz –una de les actrius més sensuals del cinema actual-, i John C. Reilly. També es mereix una menció especial Léa Seydoux, que interpreta a la despietada líder dels que viuen al bosc. A la Léa sempre la recordaré pel paper d’Emma a “La vida d’Adèle” (2013). “Lobster” (el protagonista vol transformar-se en una llagosta si no troba parella) és una proposta diferent i interessant.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Mai no és tard (Miquel Pucurull)

“Si sabés que el món s’acaba demà, avui encara sortiria a córrer una estoneta”. És una de les frases que trobem a “Mai no és tard”, del corredor popular Miquel Pucurull. El pròleg és de l'escriptora l’Empar Moliner i l’edició del periodista Marc Cornet. Té 319 pàgines i està publicat per Columna. En Miquel, que té 77 anys, ha fet 45 maratons i ja està apuntat a la de Barcelona, prevista pel 13 de març.

És tot un exemple pels corredors més joves. Ell s’hi va posar quan tenia quaranta anys, per perdre pes. No li agradava gens. Com van canviar les coses en poc temps! Des d’aquell dia, quasi no ha parat. Només va fer una aturada “tècnica” l’any 2012, després de caure per unes escales mecàniques. El metge li va prohibir que tornés a córrer, però no li va fer cas. Cada capítol del llibre és un quilòmetre, de l’1 a 42, i l’últim l’ha titulat 195 metres. La marató, aquests 42 quilòmetres i 195 metres, són la seva gran passió. Si n’ha d’escollir una, per descomptat, la de Barcelona, la que corre a casa seva, amb els seus. La seva dona, la Felicitat, també ha estat maratoniana, com la seva filla Elisenda, que va arribar a ser campiona de Catalunya.

“Mai no és tard” és un llibre àgil, molt ben escrit i ple d’anècdotes, com el dia que va haver de demanar un entrepà a una espectadora (era de tonyina) per poder acabar la Marató de Barcelona. Aquell dia anava justet de forces. Diu que, quan arribi la parca, vol que el trobi amb les sabatilles posades. Córrer l’allunya de la mort, a més a més de pujar-li la moral i l’autoestima. En Miquel explica que ell sempre s’ha trobat millor entre els joves i critica que alguns intentin tancar-li portes basant-se, només, en la seva edat. Amb els anys, la seva marca a la marató s’ha incrementat considerablement: de les 3 hores i 14 minuts de l’any 1989 (ell en tenia 50) a les 5 hores i 56 minuts del 2014, ja amb 75. Diu que ara la gaudeix més estona.

CORREDOR REIVINDICATIU

En “Pucu” sempre ha estat un corredor reivindicatiu, amb molta presència en els mitjans de comunicació i, des de fa uns anys, a les xarxes socials. Té un bloc que es diu “Calaix de sastre del món del córrer” i és molt actiu a Facebook i a Twitter. Les seves piulades tenen molta gràcia, com la que dedica als corredors novells que, abans d’una cursa, preguntem si en el recorregut hi ha pujades. Sempre hi ha pujades i mai baixades, ironitza. Va lluitar contra la Federació Espanyola perquè no establís el “Carnet del corredor” que, segons ell, era només un “peatge”. També va enfrontar-se a l’Ajuntament de Barcelona quan van decidir suspendre la Marató. No va parar fins que no van tornar a programar-la. Ha fet costat a totes les causes que beneficiéssin l’atletisme popular.

El llibre també és un homenatge a l'atletisme popular català, en general; i a Ramon Oliu, en particular. Ell va ser qui va portar la Marató a Barcelona i en Miquel vol deixar-ne constància. L’auge de les curses populars també és cosa de l'Oliu. De les 45 maratons que ha fet l’autor, només dos han estat fora d’Espanya: la de Nova York i la de Londres. Aquest any, la de Barcelona, de la qual n’està enamorat, la tornarà a córrer, per tercer any consecutiu, amb la il·lusió de recaptar diners per investigar sobre la diabetis infantil, a favor de l’Hospital Sant Joan de Déu. Els beneficis íntegres d’aquest llibre també aniran destinats al mateix. Una de les nétes d’en Miquel, la Laia, és diabètica. “Mai no és tard” és una bona aposta de lectura. Si ets corredor o corredora, encara més.

“En el meu cas corro per allunyar els estralls de la vellesa. No vull fer-me gran. Corro per sentir-me bé anímicament. Per mantenir l'entusiasme i l'optimisme. Per tenir un projecte. Per donar exemple als vells. I a la joventut. De fet, ho reconec. Vull sentir-e jove, Com ara mateix. Fa un any vaig marcar-me un objectiu. Un altre. Hi he estat treballant. Donant el millor de mi mateix per assolir-lo. Esprement-me per tornar a emocionar-me. Ara en recullo la medalla que dóna l'autocomplaença. Miro a l'horitzó. Al cronòmetre de l'arc d'arribada. Un segon. I un altre. El temps passa. Com la vida. I cada cop m'acosto més al final. Sí. Ho sé. Però jo l'aturaré abans d'hora. Una victòria personal. Contra el pas del temps”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Doncs sí, és una gran aposta!

“La gran apuesta” ho és... de gran aposta! El seu director, Adam McKay, no ho tenia fàcil després de l’èxit, per exemple, de “The Wolf of Wall Street” (2013) o “Margin Call” (2011), que tractaven el mateix tema, d'una manera semblant. Té cinc nominacions als Òscars: millor pel·lícula, director, actor de repartiment (per un espectacular Christian Bale, que té grans rivals), guió adaptat i muntatge. Són dues hores de bon cinema.

Bale interpreta a Michael Burry, un dels primers gestors de fons que va apostar en contra de la suposada “seguretat” de les hipoteques. Del 2000 al 2008 va arribar a invertir 1’3 bilions de dòlars. Tothom pensava que estava boig i que havia perdut el món de vista. Burry, que és un personatge real, té un ull de vidre; i sempre treballa descalç i amb música heavy a tot volum. Igual que ell, però a escala més petita, hi va haver altres persones que també van veure que l’economia dels Estats Units s’enfonsava. És el cas de Jared Vennett (de qui fa un discret Ryan Gosling), Ben Rickert (Brad Pitt, desaprofitat) i Mark Baum (Steve Carell). Després de participar en moltes comèdies, torna a destacar en un paper seriós, com ja va fer a “Foxcatcher” (2014).

Un dels grans encerts de McKay és treure suc de la terminologia econòmica i fer-la entenedora per a tothom. Hi ha un parell o tres de gags boníssims. "Com que això és molt complicat", diu el narrador, "us ho explica de manera senzilla"... Entre altres, fa servir la Margot Robbie –bevent cava en una banyera plena d’escuma- i la cantant Selena Gómez, jugant a la ruleta en un casino. La pel·lícula és una crítica sinistra i duríssima a Wall Street i als seus mètodes. Els brokers sabien perfectament que col·locaven bons escombraries. Els banquers no denegaven ni una hipoteca. Ni demanaven informes financers dels clients! Les cases es venien com a xurros. Després va passar el que va passar, amb l’ensorrament de tota l’economia nord-americana (i mundial) l’any 2008.

"TAXI TEHERAN"

Jafar Panahi és un director perseguit. A Iran té prohibit rodar pel·lícules. Esquivant el poder i la censura, va rodar “Taxi Teheran”, que és una petita obra d’art. Dura 82 minuts i no té ni crèdits. Al Festival de Berlín, se’n va emportar l’Ós d’Or al millor llargmetratge i també va conquerir el premi FIPRESCI. Dels títols més interessants de la cartellera.

La pel·lícula se’ns presenta com un documental, però queda clar que tot està més o menys “preparat”, convertint-la en una ficció estranya, però de moltíssima qualitat. Panahi es converteix en taxista que recorre els carrers de Teheran. Va recollint passatgers i parla amb ells en el decurs del trajecte. Alguns el reconeixen. Altres, no. Parlen de moltíssimes coses com, per exemple, de les supersticions –és el cas de les dues àvies que transporten peixos en una peixera-, dels robatoris, de les herències o de cinema. Aquest és el tema que, personalment, em va interessar més. Diria que fa un retrat molt acurat de com vien les persones a l’Orient Mitjà.

Un dels personatges és un venedor de pel·lícules pirates. Coneix al director al moment! Li recorda que, temps enrere, n'hi va vendre una de Woody Allen. Panahi fa una crítica doble. Al venedor, per negociar amb el setè art sense respectar la propietat intel·lectual, però també al seu país. La censura no permet que entrin segons quins títols; i és una llàstima. Per què s'han de perdre els estudiants de cinema les pel·lícules de directors com Allen o Kim Ki Duk, l’enfant terrible del cinema coreà? En cita alguns més, però ara no els recordo.

L’escena amb la seva néta, a qui va a buscar a l'escola, tard, molt tard, també és brutal. La nena està rodant un curt. Li explica a l’avi tot el que ha de tenir la pel·lícula per ser “distribuïble”, segons la seva professora. Més que per ser “distribuïble” per no ser censurada: la vestimenta dels bons i dolents, els noms i de tot allò que facin. Fer cinema a Teheran ha de ser pràcticament impossible... si no ets Panahi.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

No Limits (Albert Llovera)

Albert Llovera (Andorra, 1966) ja ha acabat el Dakar al volant de dos vehicles diferents: un buggy, l’any 2015; i amb un camió de més de nou mil quilos, aquest 2016. L'havien de pujar amb una espècie de grua. Té la dificultat afegida de desplaçar-se en cadira de rodes, com a conseqüència d’una tetraplegia. L’Albert, sempre amb un somriure d’orella a orella, és l’autor de “No Limits”, que ja va per la seva quarta edició.

El llibre, publicat per Planeta (222 pàgines), l’ha escrit amb la col·laboració de Jordi Cantavella. El pròleg és del nou vegades campió del món de Ral·lis Sébastien Loeb. L’Albert està convençut que no existeixen límits quan es creu en un mateix; i ho deixa claríssim. Per a ell, tot va canviar quan, amb només 17 anys, el 1985, va tenir un accident competint a la Copa del Món d’esquí, a Sarajevo. Hi havia poca visibilitat i, en plena baixada, va xocar contra un jutge que anava despistat. L’any anterior, s’havia convertit en l’andorrà més jove en participar en uns Jocs Olímpics d’hivern, a Sarajevo, precisament. Arribat a aquest punt, podia haver-se rendit o, com va fer, renéixer i seguir vivint... al límit? Bé, de fet, ell no en té, de límits.

Fent gala d’un esperit de superació envejable, i després del xoc inicial, l’Albert va seguir fent, més o menys, el que feia abans d’aquell dia fatídic. Molts cops, quan algú queda paralític, el criden perquè l’animi, perquè li expliqui la seva experiència. A Andorra hi té una ortopèdia, col·labora amb hospitals i, fins i tot, és ambaixador d’UNICEF al país dels Pirineus. A més a més, competeix en un munt de ral·lis i, darrerament, en el Dakar. En els primers capítols, Llovera parla d’Andorra, del seu historial acadèmic (amb un munt d’expulsions d’escoles), de la seva addicció a la nit (podríem dir allò de “la noche me confunde”) i del sexe. Aquest capítol és francament bo, despullant-se pràcticament del tot... mai millor dit. Diu que les sensacions que experimenta ara el seu cos són molt més intenses i duradores.

En el llibre, hi ha un munt de testimonis, començant pel seu pare i per la seva mare, que parlen de l’Albert. Molt interessant la visió dels seus amics, de qui sempre para com els seus “socis”. Tots i cadascun d’ells deixen molt clar que és expert en tancar discoteques i que a poques persones li agrada la festa més que a ell. Sembla ser, que les ha fet a l’alçada d’un campanar. El llibre, que recull unes quantes fotos en la seva part central, l’acaba parlant d’un seguit de persones que bateja com superherois, com, per exemple, Christopher Reeve, Stephen Hawking o Frida Khalo. Per cert, l’Albert té una filla, la Cristina, que, com ell, també és olímpica, en el seu cas en atletisme. Com deia Ralph Waldo, i subscriu l’Albert, “l’èxit consisteix en aconseguir allò que vols; i la felicitat en gaudir d’allò que has aconseguit”.

“Sí, es cierto que de vez en cuando echo de menos alguna actividad que podía hacer cuando podía andar. Sin embargo, dejo de pensar en ello y me centro en las que sí puedo hacer. No hace falta estar en una silla de ruedas para no poder hacer cosas. Casi todo el mundo, por la razón que sea, tiene alguna actividad que no puede desarrollar por diversas causas (salud, creencias religiosas, situación económica...) En todos los casos es mejor concentrarse en las que sí podemos hacer y disfrutarlas. Pensemos en nuestras posibilidades, no en nuestras limitaciones. Algunas veces me preguntan qué es lo que más echo de menos mi época anterior al accidente y tengo que ponerme a pensar para intentar recordar alguna...; puede parecer una tontería, pero me gustaría volver a sentir la sensación de tener ganes de orinar”.

Bona setmana a totes i a tots

@Jordi_Sanuy

No et refiïs ni de la teva ombra

Costa de creure que "Los odiosos ocho", de Quentin Tarantino, no estigui entre les vuit finalistes dels Òscars, ni opti a les estatuetes de millor director ni de millor guió. Només té tres nominacions: fotografia (està rodada en un espectacular sistema de Panavisió); banda sonora, firmada pel gran Ennio Morricone; i millor actriu de repartiment, per una brutal  Jennifer Jason Leigh.

Són molts els que donen per fet que la protagonista de "Mujer blanca soltera busca" (1992) guanyarà l'Oscar, pero en la seva categoria hi ha una competència ferotge: Kate Winslet per "Jobs", Alicia Wikander per "La chica danesa", Ronney Mara per "Carol" i Raachel McAdams per "Spotlight". He vist les cinc pel·lícules i totes elles estan sensacionals. Jason Leigh interpreta a Daysi Domerge, una fugitiva a qui volen penjar a la forca. Serà difícil que arribi a fer un paper millor. La Daysi ha estat atrapada per un caça recompenses, en John Ruth (Kurt Russell), que la porta al poble de Red Rock per cobrar els deu mil dòlars que li pertoquen. Viatgen en una diligència, per les terres nevades de Wyoming, poc després de la Guerra de Secessió.

"Los odiosos ocho" és la vuitena pel·lícula de Tarantino i el seu segon western consecutiu, molt proper en el temps amb "Django desencadenado" (2012). En els primers minuts, en John Ruth, la Daysi Domerge, en Marquis Warren, un altre caça recompenses; i en Chris Mannix (que diu que és el nou xèrif de Red Rock) intenten arribar a la Merceria Minnie abans que una tempesta de neu se'ls emporti. En Warren està interpretat per Samuel L. Jackson. Cinquena pel·lícula a les ordres de Tarantino. Mannix, que fa un extraordinari paper, és Walton Goggins. Per a mi, el millor de tots. Quan arriben a la Merceria, ja no es torna a canviar d'escenari; i això que el film, que no es fa llarg en cap moment, s'apropa a les tres hores. Cinema en estat pur.

¿QUI ES QUI A CA LA MINNIE?

En aquesta parada de diligències, hi ha quatre persones més. El que sobta és que no hi són ni la Minnie ni cap de les persones que treballaven amb ella. És per això que en Marquis no ho veu clar i comença a sospitar de tot i tothom. I si un o més dels hostes estan aliats amb la Daysi? Des d'aquest moment, la pel·lícula es transforma en un "Cluedo" o en un "Quién es quién?", com en les millors novel·les d'Agatha Christie. És una pel·lícula rica en diàlegs, que denuncia el racisme que, encara avui, està tan present als Estats Units. En l'ull de l'huracà un negre, Marquis, i un mexicà, en Bob (Demian Bichir). Tarantino, amic dels seus amics, torna a comptar amb Tim Roth (tercer títol amb ell) i Michael Madsen (quart). Ja van treballar junts a "Reservoir Dogs" (1992).

De fet, "Los odiosos ocho" és la pel·lícula que més s'assembla a "Reservoir dogs", pels seus diàlegs i el seu format més teatral. Minimalista, divertida i violenta, com sempre, però només en l'última mitja hora, que és quan explota tot. Si no vaig mirar el rellotge malament, el primer mort -n'hi ha 21- no cau fins a les dues hores, aproximadament. Sóc fan de Tarantino des de la seva primera pel·lícula i m'atreviria a qualificar aquesta d'obra mestra. Llarga vida al director de Knoxville!

"LA CHICA DANESA"

El millor de "La chica danesa" és l'actuació de la sueca Alicia Vikander, una de les meves actrius preferides del moment, amb Carey Mulligan. Només té 27 anys. D'ella em quedo amb "Un asunto real" (2012) i amb "Ex Machina" (2015). També estan nominats Eddie Redmayne (com a millor actor principal), l'espanyol Paco Delgado pel vestuari i Eve Stewart i Michael Standish per la producció.

Vikander interpreta a la pintora danesa Gerda Wegener, casada amb l'Einar, també pintor. Inicialment, és ell qui té més èxit. Fins que un dia, substitueix a la model femenina de la seva dona, que havia fet tard, i canvia la seva vida... per sempre. Poc després la Gerda la convenç per anar a una festa vestit de dona i, des d'aquell moment, s'adona que està empresonat en un cos que no és el seu. S'ha convertit en la Lili i s'ha acabat la seva carrera. No torna a pintar. Redmayne, Òscar pel seu paper de Stephen Hawkins a "La teoría del todo" (2014), sembla ben bé una dona. A mi, però, no m'acaba de convèncer, sempre fent les mateixes cares, en un paper excessivament lineal.

Des del primer moment, la Lili, o l'Einar, com vulgueu, té el suport de la Gerda, que se l'estima amb una passió que està fora de qualsevol dubte. I veure com el teu marit se'n va, no ha de ser fàcil. Quan es van casar, l'any 1904, la transsexualitat no estava gens explorada i el seu intent de canvi de sexe, l'any 1930, va marcar un abans i un després en la Dinamarca d'aquells temps. Visualment, la pel·lícula és molt maca, però li falta una mica més d'atreviment. Tot és massa polit, massa artificial, massa cursi, amb poca ànima, per dir-ho d'alguna manera. I com la majoria dels títols d'aquests Òscars, també és massa llarga, amb dues hores clavades. Una pel·lícula d'actors.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

“La Malcontenta” (Sebastià Alzamora)

Tres anys després de guanyar el Premi Sant Jordi amb “Crim de sang”, Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) ha tornat amb un altre gran llibre. Es titula “La Malcontenta” i està publicat per l'editorial Proa. És més aviat curt, només 237 pàgines, però molt intens. Fa la sensació que no hi ha escrit ni una paraula de més, que tot està molt mesurat, aconseguint donar a la història una força descomunal. Recomanable.

Aquest cop, Alzamora ens parla de l’Antònia Suau, coneguda amb el mal nom de La Malcontenta. Estava enamorada d’en Joan Durí, un bandoler que tenia atemorida la zona sud de Mallorca, en ple segle XIX. El llibre comença amb l’execució pública d’en Durí, l’any 1829, a la ciutat de Palma. L’autor ho relata de manera extraordinària, amb tot luxe de detalls. Inicialment, havien d’acompanyar-lo a la forca en Pelleta, en Salamanca i en Fullaní, que formaven part de la seva banda. No explicaré què passa amb cadascun d’ells. L’Antònia ho veu tot des d’una certa distància; i mai no ho podrà oblidar.

Per sobre de tot, diria que “La Malcontenta” és una història d’amor total. L’Antònia s’enamora perdudament d’en Durí des de l’instant que el veu per primer cop. El bandoler la defensa davant del seu germà Mateu (sense conèixer a caps del dos) i la deixa garratibada. El segon dia que se la troba ja no dubte de marxar amb ell. Com queda demostrat al llibre, la passió que sent per en Durí està per sobre del bé i del mal, de la vida i de la mort. Roba i assassina sense motius, fins i tot a un nen, però ella mai li retreu. Faci el que faci, ho dóna per bo, sense fer-se massa preguntes.

En un món salvatge i molt primari, amb un munt de gent morint-se de gana, l’Antònia perseguirà al delator d’en Durí, que sabem qui és des d’un primer moment. L’autor no ho amaga. “La Malcontenta”, que comença amb l’execució del bandoler, com ja he comentat abans, ens presenta dues línies de flashback ben diferenciades: la persecució del traïdor i els records que té de la seva vida amb en Joan i totes les malifetes que cometen junts. Amor, força, poder i odi conflueixen en aquest llibre que, pràcticament, es llegeix d’una tirada. En una societat plena d’homes, i amb una gran influència de l’església, una dona mourà cel i terra per fer justícia... la seva!

“Quan ella va entrar dins del reducte, no va perdre temps i de seguida el va apuntar amb l’arma. Ell encara va tenir temps per suplicar misericòrdia. Hi havia un gos que anava amunt i avall, i un parell d’artefactes ferris fets a mà, una mena de trampa que no s’havia fet servir mai però que estava feta de ferro forjat. Se’n deien guinyols, i servien per capturar bestioles només posant-los un esquer, que podia ser un cuc o un cargol. Ella no va entendre a què obeïa, perquè estava més acostumada a parar lloses, tal com li havia ensenyat son pare i el seu germà Mateu”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

“Joy”: Més sobre el somni americà

Tot fa pensar que David O. Russell ho tornarà a aconseguir. De nou amb Jennifer Lawrence i Bradley Cooper com a protagonistes, sembla que també col·locarà “Joy” entre les pel·lícules nominades a l’Oscar, com va fer amb “El lado bueno de las cosas” (2012) i amb “La gran estafa americana” (2013). Seria el tercer any consecutiu. Tot un rècord! Per a mi, és la més fluixa de les tres.

Joy és el nom de la protagonista de la pel·lícula, una mare de família que passa per greus problemes econòmics. Viu amb la seva filla, la mare (obsessionada amb les sèries de televisió) i l’àvia, l’única que sempre ha confiat en ella. Al soterrani hi està instal·lat el seu ex i, des de fa poc, el seu pare, interpretat per Robert De Niro. La Joy és, lògicament, Jennifer Lawrence, nominada com a millor actriu als Globus d’Or i als Critics Choice Awards. Recordem que va guanyar l’Oscar per “El lado bueno de las cosas” i que, l’any passat, també va estar entre les finalistes. El personatge de la Joy Mangano, que en l’actualitat té 59 anys, existeix. Viu a Long Island i, amb el temps, és va convertir en una de les cares més conegudes de la telebotiga americana.

Precisament, el que ens explica “Joy” és la lluita d’una dona normal i corrent per treure del pou a la seva família. Intenta fer-ho amb un pal de fregar revolucionari que, al principi, ningú no vol comprar. La persona que li dóna la gran oportunitat és Neil Walker (Bradley Cooper), que està al capdavant d’una cadena de televisió que s’està fent d’or venent els seus productes a la classe mitjana. De la resta del repartiment hi destaquen Isabella Rossellini (la inversora de la Joy, nova xicota del seu pare) i Virginia Madsen, que fa de mare de la noia. La pel·lícula és llarga, més de dues hores, i podríem definir-la com una comèdia, amb tocs de drama, sobre el somni americà i les segones oportunitats. Li falta força i s’aguanta, sobretot, gràcies a una grandíssima Lawrence.

“EL PUENTE DE LOS ESPÍAS”

Sempre he cregut que les pel·lícules que estan basades en fets reals tenen un plus especial. És el cas d’”El puente de los espías”, d’Steven Spielberg. La història que ens expliquen passa en plena Guerra Freda, sobretot a Nova York i a Berlín, però també a Moscou. Aviat te n’adones de la qualitat del producte, que segur que es convertirà en un clàssic. Títol intens, intel·ligent i amb uns personatges extraordinaris.

Veurem si Tom Hanks es cola un cop més en les nominacions als Oscars. Seria la sisena. Va guanyar-lo l’any 1994 per “Philadelphia” i el 95 per “Forrest Gump”. No estaria entre els meus actors preferits, però és veritat que sempre compleix. En aquesta pel·lícula interpreta a James Donovan, un advocat de Brooklyn. Treballa en temes relacionats amb assegurances fins que, pràcticament obligat pel seu cap, li demanen que defensi a un espia rus. Li fan fer perquè, de portes en fora, la gent cregui que tothom té dret a un judici just. La veritat, però, és que la gran majoria ja tenen clar que és culpable i que el millor seria enviar-lo a la cadira elèctrica, com més aviat possible. Això sí, Donovan s’implicarà en el cas i no els posarà les coses fàcils.

Qui sí que està d’Oscar, en la categoria de millor actor de repartiment, és Mark Rylance, que ja està nominat pels Globus d’Or i per un munt de premis més. Ell és qui es posa en la pell de Rudolf Abel, el suposat espia rus. Està sensacional. Crea un personatge tranquil i ple de matisos. M’encanta cada vegada que en Donovan li pregunta si està nerviós o no. Sempre contesta, “ajudaria?” L’objectiu de l’advocat que el representa és alliberar-lo de la cadira elèctrica i, arribat el cas, que el govern nord-americà tingui la possibilitat d’intercanviar-lo per algun pres seu. A l’Abel li comença a tenir molta estima.

“El puente de los espías” enganxa; i això que dura quasi dues hores i mitja. És una pel·lícula plena d’emoció, amb molt de ritme i una posada en escena molt acurada. Del repartiment també destacaria l’elegància i el patiment de la dona de Donovan, interpretada per Amy Ryan, a qui recordava pel seu paper de Sylvia a “Birdman”. De les millors pel·lícules que hi ha en aquests moments a la cartellera. Segur. Cinema fet com abans.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy