Ciudad en llamas (Don Winslow)

Don Winslow (Nova York, 1953) és refotudament bo. Té una facilitat innata per explicar enfrontaments entre faccions rivals -amb un munt de personatges- mantenint la tensió narrativa sempre a dalt de tot.  Ho va aconseguir a la trilogia d'"El cártel" ("El poder del perro", "El cártel" i "La frontera") i repeteix esquema a "Ciudad en llamas", el primer dels tres llibres sobre la màfia de finals del segle XX.

En aquest llibre traduït per Victoria Horrillo Ledesma i publicat per Harper Collins (430 pàgines), Winslow ens torna a parlar de llealtat, traïció, honor i corrupció. A la trilogia d'"El cártel", l'enfrontament era entre narcotraficants mexicans. Aquí, els qui lluiten pel poder són els Moretti (d'ascendència italiana) i els Murphy, amb arrels irlandeses. El personatge central és en Danny Ryan, un estibador del moll que està casat amb la Terry, una de les filles d'en John Murphy, el cap de l'organització. Abans manava el pare d'en Danny, en Marty, però bevia massa i va haver de plegar. En Danny, bon marit i amic exemplar, porta el pes de tota la història, com l'excepcional Art Keller (cap de l'Agència Federal del Departament de Justícia dels Estats Units) en les novel·les anteriors.

Tot comença a Providence, a l'estat de Rhode Island, l'any 1986. Els Moretti i els Murphy tenien el territori més o menys dividit, fins que els primers fan un pas endavant i es desencadena la guerra. I ja se sap, la violència només genera violència i, un cop t'hi has posat, és quasi impossible fer marxa enrere. Winslow descriu com ningú aquest conflicte entre rivals amb assassinats, venjances, canvis de bàndols, mercenaris, drogues i molta corrupció. Tant els italians com els irlandesos tenen un munt de polítics, jutges i policies a sou, treballant més per a ells que per la ciutadania. En Danny és l'antiheroi, l'home que intenta fer la puta i la ramoneta per evitar el caos total. Hi té molt a perdre i poc a guanyar, però és capaç de tot per protegir a la seva família i els seus amics, encara més ara que espera un fill. Millor viure en pau.

UN RITME VERTIGINÓS

Winslow és un magnífic explicador d'històries. Té l'habilitat de construir uns personatges molt propers i d'aconseguir que en els seus llibres sempre passin coses, sense fre, sempre en caiguda lliure. No deixa respirar al lector. Hi ha ganes decontinuar llegint per saber com acaba la història. Aquesta comença amb una dona, escultural, sortint de l'aigua en una platja quasi deserta. Només veure-la, en Danny sap que portarà problemes. I no es va equivocar gens ni mica. El fet que l'autor faci servir molt de diàleg i que construeixi capítols força curts ajuden a donar aquest ritme vertiginós a la novel·la, que m'ha semblat espectacular. Surt a la venda el dia 18 d'abril. Amb ganes de llegir la segona!

"Danny Ryan ve salir a la mujer del agua como una visión surgida del mar de sus sueños.

Salvo que es real y va a traer problemas.

Las mujeres así de bellas suelen traerlos.

Danny lo sabe; lo que no sabe es hasta qué punto va a trastornarlo todo. Si lo supiera, si supiera lo que va a suceder, se metería en el agua y le hundiría la cabeza hasta que dejara de patalear.

Pero no lo sabe".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El silbido del arquero (Irene Vallejo)

Diuen que la "Ilíada" i l'"Odissea", atribuïdes a Homer, són les obres més importants de la literatura de l'Antiga Grècia i, per tant, el 'pare' i la 'mare' de tot el que ha vingut després. La mateixa "Eneida", de Virgili, està inspirada en la Ilíada, amb Eneas fugint de Troia amb l'objectiu de complir la profecia dels déus i fundar la civilització romana. D'història, i de llegendes, ens en parla Irene Vallejo (Saragossa, 1979) a "El silbido del arquero", publicat per Contraseña (en castellà) i Columna (en català).

Vallejo, que va estudiar filologia clàssica, té el do de fer atractives les farragoses obres que vam intentar llegir i entendre quan estudiàvem grec. Amb una professora com ella potser tot hauria estat una mica més fàcil. Ens va robar el cor amb "El infinito en un junco" i, gràcies al gran èxit d'aquest llibre, ha tornat a veure la llum "El silbido del Arquero", que es va publicar per primer cop l'any 2015. És una gran novel·la d'aventures, amb temes que, avui en dia, continuen sent molt actuals. Els seus protagonistes principals són Eneas, la reina Elisa de Cartago, la seva germanastra Ana, Eros (el déu de l'amor) i el poeta Virgili, que es podreix per dins, faltat d'inspiració, per haver venut la seva ànima a l'emperador August. Tots ells parlen en veu alta, en primera persona. 

Troia capitula i Eneas, acompanyat del seu fill Yulo i d'uns quants homes més, fuig a la recerca d'un futur millor. Naufraga prop de Cartago i és empresonat. La reina Elisa s'adona que el guerrer ho ha perdut tot, com ella en el seu dia, i l'allibera d'una mort segura. Eros intenta que s'enamorin i és a prop d'aconseguir-ho. Els dos són vidus. I ella vol un fill. Eneas ha de d'escollir entre regnar al costat de l'Elisa o marxar i fundar el seu Lavínium. Vallejo reflexiona sobre el poder, la traïció i el dubte, però també sobre la dificultat d'una dona per obrir-se pas en un món d'homes. Ha de cridar més que ningú perquè la sentin. La novel·la, molt àgil, pel fet de ser explicada a cinc veus, acaba sent un homenatge a tots aquells que expliquen històries i ens fan tremolar per dins. Com la mateixa Irene.

"Eneas y yo nos hemos sentido unidos desde el comienzo. Algo muy importante nos es común. Los dos somos exiliados., fugitivos de nuestra tierra natal, viudos. En nuestra huida, los dos lo perdimos todo y solo fuimos capaces de salvar a un niño -Yulo, Ana-. Hemos sido navegantes sin rumbo, ahora debemos edificar el futuro con nuestras propias manos. Y además estamos condenados a ser fuertes porque los dos somos reyes. Tantos parecidos no pueden ser un mero azar. Algún dios ha traído a Eneas hasta mis costas. Sí, Cartago es un puerto de llegada, aunque él no lo sabe. Todavía hay una herida que vive callada en su pecho, todavía es fuerte en él la llamada del pasado, la voz que le habla de los muertos. Pero vendrán días mejores, volveremos a sentir alegría en nuestros corazones desacostumbrados".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El vincle més fort (Kent Haruf)

Sacrifici extrem. L’Edith Goodnough ha dedicat la seva vida als altres. Sense pensar en ella mateixa. Renunciant a tot. Fins i tot a la parella. Estava enamorada, però va ser incapaç de deixar al seu pare i al seu germà a la granja familiar, a prop del municipi de Holt. Va preferir tallar amb el seu xicot i morir en vida, sense dies lliures ni diversions. Considera que era la seva 'obligació'. El preu per pagar.

L’Edith és la principal protagonista d’”El vincle més fort”, de Kent Haruf (1943-2014). Està traduït al català per Marta Pera Cucurell i publicat per Periscopi. D’ell ja havia llegit la trilogia de Holt ("Cançó de la plana", "Capvespre", "Benedicció") i "Nosaltres en la nit". El narrador d’aquesta història de supervivència és en Sanders Roscoe, veí de l’Edith i fill de l’home a qui ella estimava i que va deixar a contracor. L’Edith ja té vuitanta anys, està ingressada en un hospital i l’acusen d’assassinar el seu germà. Sigui o no culpable, en Sanders li continuarà fent costat. En Lyman, que va créixer a l’ombra d’un pare molt violent, com ella, mai no ha estat massa llest. Ara, els anys li pesen i comença a perdre el cap de manera preocupant. És difícil conviure amb ell. Només dona problemes.

En Roy Goodnough és un dèspota, encara més després de perdre quasi tot els dits en un accident de feina. Haruf fa una descripció molt precisa de la seva granja, del Colorado rural i de l’estil de vida d’aquesta família. Viuen envoltats de vaques, oques i camps de blat. Entre d'altres coses, l’autor reflexiona sobre la inflexibilitat del cap de família i la capacitat de sacrifici de la filla. I ens ho explica d’una manera planera, amb tranquil·litat, pas a pas. Sembla que no passin gaires coses, però és tot just el contrari. En un rampell inesperat, un dia en Lyman va marxar de casa sense dir res i es va estar més de vint anys viatjant pels Estats Units, deixant l’Edith sola i desemparada. I a càrrec del seu pare. Quan torna, no li va tenir en compte. Van viure uns quants anys feliços, fins que van deixar de ser-ho...

"Una part del que deia fins i tot era certa. Algunes de les coses que van posar a primera plana entre les dues fotos de l’Edith i en Lyman eren la veritat i tot, perquè m’imagino que fins i tot un periodista d’un diari de Denver pot entrar als jutjats del comtat de Holt i copiar la data del registre d’una propietat, i després, un cop s’ho ha apuntat bé, anar amb cotxe fins al cementiri i llegir què diu a les tres làpides que estan de costat a l’herba seca, apartades, a l’extrem del cementiri, on entre l’última làpida i el camp de blat de moro de l’Otis Murray només queda espai per a una altra tomba. Perquè això sí que ho va consignar bé. I un cop ho va tenir, al diari es van encarregar de plantificar-ho a primera plana".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Musclos per sopar (Birgit Vanderbeke)

"M'amargueu la vida". Una frase curta, concisa i amb una grandíssima càrrega de profunditat. L'escup un i altre cop el miserable protagonista (absent físicament) de "Musclos per sopar", de l'escriptora alemanya Brigit Vanderbeke (1956-2021). El llibre està traduït al català per Marisa Presas i és el número 21 de la col·lecció "Petits Plaers", publicada per Viena Edicions. Són 144 pàgines delicioses, que amaguen una revolta familiar d'alta volada.

El pare no és a casa perquè ha anat de viatge. Se l'espera aviat. Amb un ascens a la butxaca. La dona, el fill i la filla (que fa de narradora) tenen a punt el sopar. Hi ha musclos, un dels plats preferits de l'home. És una nit especial. Però l''heroi" no arriba, la menja es refreda i comença el ball de bastons verbal. L'autora, molt hàbil, sap crear una atmosfera carregada per impacientar al lector. Dona la informació amb comptagotes, molt a poc a poc, fins i tot diria que amb un punt de sornegueria. Ens porta al seu terreny i se'ns cruspeix amb patates, com els musclos. "M'amargueu la vida" li escup el pare a la família. I els humilia. Els fa petits. Els enfonsa. Tot gira al seu voltant, i se n'alegra. Fins que fan equip i es rebel·len.

L'home no arriba a casa (i qui sap si arribarà) i la família s'articula en contra seva. S'adonen que sense ell també podrien viure, potser més tranquils i feliços. Per què han aguantat tant de temps a un maltractador. Vanderbeke denuncia l'abús de poder del suposat cap de família, que regnava sense oposició. El patriarcat en majúscules. S'acceptaven les seves crítiques amb una normalitat que fa feredat. Si s'empipava, pensaven ells, segur que tenia un motiu. Està clar, li amargaven la vida... La sensació d'ofec que vol transmetre l'autora també es reforça amb la falta de punts i a part en la seva escriptura. Ho dic de memòria, però crec que en tota la novel·la només n'hi ha sis. En 144 pàgines! I amb aquesta angoixa avancem cap a un final incert. Feliç? Qui sap.

"Però aquell dia passava una cosa especial i per això havia comprat quatre quilos de musclos, segura que el meu pare tindria una alegria quan tornés al vespre. Perquè quan havia de viatjar per la feina acabava tip d’aquells menjars mal passats per la paella o per la planxa, aquelles carns dures, deia, i esperava que la meva mare li fes alguna cosa com Déu mana, si més no algun plat casolà ben diferent d’allò que li donaven als hotels. Invariablement tornava tip dels hotels. Tenen de tot però són freds, deia, i és que al meu pare no li agradava gaire haver de viatjar per la feina, preferia estar al costat de la seva família, i la seva tornada era sempre un esdeveniment especial".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Les altres mares (Laia Aguilar)

Tres dones. Tres supervivents que viuen la maternitat de manera molt diferent. Tres 'no mares'? Són l'Emma, la Jhanet i la Natalka, les tres principals protagonistes de "Les altres mares", l'última novel·la de la Laia Aguilar (Barcelona, 1976). Són 269 pàgines escrites amb molta sensibilitat. És impossible llegir-les sense implicar-se, perquè els sentiments estan a flor de pell. Emoció màxima. Està publicada per l'editorial Columna.

Les tres històries que ens explica la Laia són un autèntic bany de realitat. Les coses no sempre surten com estan previstes i, quan fallen, cal acceptar-ho i buscar una sortida alternativa. Les 'altres mares' també existeixen, encara que quedin difuminades i se'n parli poc. Són de carn i ossos i requereixen visibilitat. L'Emma té un embaràs feliç, fins que deixa de ser-ho. Al cap de vuit mesos pareix al seu fill mort i el seu món blau cendra s'enfonsa. En un tancar i obrir d'ulls s'ha convertit en una proscrita, en una 'no mare'. La Jhanet és una adolescent boliviana. En els últims onze anys només ha vist tres cops a la seva mare. L'Eli cuida als bessons d'una família benestant i no té temps per res més. Ara totes dues es retroben a Barcelona. En saben ben poca cosa, l'una de l'altre. Mare dels fills d'uns desconeguts i no de la seva. Una 'no mare'.

El triangle el completa la Natalka, una ucraïnesa que fa de ventre de lloguer. Va obligar-la el seu marit, borratxo i violent. Les persones que té al voltant li demanen que no s'impliqui i que assumeixi que només fa de contenidor d'una parella rica. Que no es faci preguntes. Que no busqui amargues respostes. Com les dues anteriors, ella també corre el risc de convertir-se en una 'no mare'. Les dones que ens dibuixa l'autora estan soles i sense la companyia d'homes que, en cas de ser-hi, sempre tenen connotacions negatives. L'Emma no té pare ni parella. El pare de la Jhanet va desaparèixer i els nous amics de Barcelona fan més nosa que qualsevol altra cosa. Per  no parlar d'en Vasyl, el marit de la Natalka, que és el mal fet persona. Es tracta d'intentar tirar endavant, sortejant les adversitats.

EL DRET A NO OBLIDAR

Les vivències de l'Emma, la Jhanet i la Natalka s'expliquen en capítols alterns, un darrere de l'altre, sempre en el mateix ordre. Són capítols curts i molt visuals. Entre altres coses, l'autora reivindica la maternitat, en totes les seves facetes, i el dret a no oblidar. Em passa pel cap (i no sé per què) que en Max, el fill de l'Emma, podria haver estat l'home que marqués un abans i un després en la nostra trista i complicada societat patriarcal. Només li veig connotacions positives. "Les altres mares" és un llibre que emociona, com deia en començar, i que fa reflexionar. Felicitats! Són moltes les variables i es francament difícil encertar quan prens una decisió trascendental. De la Laia ja havia llegit, "Pluja d'estels", Premi Josep Pla 2020.

"Tothom és capaç de lamentar la mort d'un nadó a qui ja ha posat cara. Ros, ulls blaus, llavis prims, triple piga al coll, somriure ample. Però la mort d'un nadó que ni tan sols ha arribat a néixer viu... No, això és impossible. Davant del món sembla que no existeixi. No som capaços d'acceptar-lo. No té nom, ni té aspecte ni records. No ha estat petit ni ha bufat mai les espelmes. Ni ha fet un castell de sorra per primera vegada en una platja. Ni ha representat el paper principal en una obra de teatre davant de tots els pares, que graven expectants amb la càmera. No, no som capaços perquè per la majoria de la gent no ha existit mai. No ha existit, el meu fill? Per a mi sí que ha existit. Va viure, va habitar dintre meu, va tenir una història, un nom... Max. Per què el món no el pot reconèixer?

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El cant del cigne (Núria Pradas)

Vigila amb allò que desitges, no sigui que es compleixi i et quedis amb un pam de nas. Trista i desfeta per dins. Ho sap la Mia, que està farta de la Greta. Són amigues íntimes, però no porta massa bé que la Greta vulgui liderar-ho tot. Les dues noies són les principals protagonistes de la novel·la juvenil "El cant del cigne", de Núria Pradas (Barcelona, 1954). L'ha publicada Bambú.

En un moment de desesperació, la Mia li diu a la Greta "Tant de bo et morissis ara mateix" i l'endemà troba el seu cos sense vida al Parc de la Pegaso, a Barcelona, que és molt a prop d'on comparteixen (ara ja compartien) pis. Tot el que ens explica l'autora passa a la Ciutat Comtal i a Amsterdam, en set dies frenètics, amb algun salt enrere en el temps per ampliar detalls. Els dos policies que investiguen la mort són la inspectora Bermúdez (freda i distant, marcada per un fet luctuós del passat) i el subinspector Grau, que en les hores lliures (quan en té) toca la guitarra elèctrica en un grup de rock. Són dos personatges molt ben dibuixats. De seguida s'adonen que la Mia també corre perill i intentaran protegir-la amb tots els mitjans que tenen al seu abast.

Com que és una novel·la dedicada a un públic jove -que pot llegir tothom (a mi m'ha encantat)-, la Núria ens ho detalla tot de manera clara, amb diàlegs molt àgils i un llenguatge planer. En algunes pàgines hi inclou alguns missatges de WhatsApp que s'han passat els joves protagonistes entre ells, com la Greta i el seu xicot holandès. Queda molt bé visualment. Crec que puc definir "El cant del cigne" com a una curta novel·la policial amb tocs de noir. Són 127 pàgines que reflexionen sobre el perill de les xarxes socials, si es fan servir malament. L'anonimat protegeix als malvats, que quan es troben amb persones dèbils poden provocar estralls... si algú no ho impedeix a temps. No te'n refiïs mai, dels desconeguts. Hi sortiràs guanyant. Al carrer; i a internet. Sigues prudent.

 
"Em poso com vull!
Crida la Mia, fora de si. Entra a la sala. Per l’estreta finestra que mira a un tranquil carrer del barri de Sant Andreu, es filtra el soroll d’un trànsit llunyà i la feble resplendor de la lluna. La noia encén els llums i tot pren un to grogós. Gairebé brut. Està molt enfadada; té els ulls injectats de ràbia i el cos litremola. Llença la bossa damunt del destarotat sofà.
–No sé què et passa, Greta.
Intenta calmar-se, però la veu li surt aguda. La traeix.
–Estàs estranya. Fa temps. I això d’aquesta nit... Què volies, aixafar-me el pla? Doncs ho has aconseguit, maca".

De la Núria Pradas ja havia comentat "Tota una vida per recordar", Premi Ramon Llull 2020, "L'aroma del temps" i "Somnis a mida". Ara, toca esperar el proper llibre.

 
Bona setmana a totes i a tots.

 
@Jordi_Sanuy

Jo, que no he conegut els homes (Jacqueline Harpman)

Inquietant. Aquest és el primer adjectiu que em ve al cap quan penso en "Jo, que no he conegut els homes", de l'escriptora belga Jacqueline Harpman (1929-2012). Està traduïda del francès per Anna Casassas Figueras i publicada per Edicions del Periscopi. Podríem dir que és una novel·la postapocalíptica amb tocs de ciència-ficció. Són 227 pàgines plenes de desolació i de patiment, però també d'esperança. El món s'acaba i ningú no podrà impedir-ho. Són faves comptades.

La protagonista és una jove sense nom que no ha conegut als homes. Està tancada en una gàbia amb trenta-nou dones més. Cap d'elles sap perquè estan  retingudes ni què va passar abans que les traslladessin a aquest lloc infame, on ja fa molts anys que viuen. Tenen records, perquè no han oblidat la vida d'abans. Estaven casades, tenien  fills, havien estudiat, treballaven... Ho troben a faltar tot, encara que cada dia menys. La noia jove, que fa de narradora, només coneix la captivitat i ja li està bé. Fins que creix i es comença a fer preguntes que ningú li pot contestar. Podríem parlar del mite de la caverna de Plató, perquè sempre ha viscut en captivitat, sense influències de l'exterior. Dels homes no en sap res. Només ha vist als vigilants de la gàbia, amb qui la relació sempre ha estat inexistent. 

La vida de les quaranta dones canvia el dia que sona una sirena misteriosa i aconsegueixen sortir a l'exterior, on també se sentiran presoneres. Però d'una altra manera. El món està despoblat i ni tan sols saben si encara estan a la Terra. Ni rastre dels vigilants ni de cap més humà amb vida. A partir d'aquest moment, hauran de reinventar-se i provar de viure de la manera més digne possible. No els falta el més bàsic (aigua i menjar), però sí les explicacions per entendre què està passant. El llibre és un relat commovedor sobre les dificultats de sobreposar-se quan no tens un objectiu clar ni veus solucions a prop. La Jacqueline, d'origen jueu, va fugir a Casablanca, amb la seva família, quan va esclatar la Segona Guerra Mundial. Potser és per això que s'aproxima amb tant de detall al patiment i a la mort. Una història bella i esfereïdora a parts iguals.

"Quan redacto aquestes ratlles, ja he acabat el text. Al voltant meu tot està en ordre i he acomplert l’última tasca que m’havia proposat. Només m’ha costat un mes, que potser ha estat el més feliç de la meva vida. No ho entenc: al cap i a la fi, tot el que recordava no era sinó aquesta existència estranya que no m’ha ofert gaire felicitat. Pot ser que en el treball de la memòria hi hagi una satisfacció que es nodreix d’ella mateixa i que les coses que recordem comptin menys que l’activitat de recordar? Vet aquí una altra 25 pregunta que quedarà sense resposta: no estic feta de res més, em sembla".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

 

Morir-ne disset (Sergi Belbel)

Espero no fer cap falta greu d'ortografia ni de sintaxi escrivint aquest comentari de "Morir-ne disset", la novel·la amb què Sergi Belbel (Terrassa, 1963) ha guanyat el Premi Sant Jordi. Correria el risc que el seu protagonista principal, l'Ernest Calvo, em "morís". Segons ell, és més genuí dir que un assassí ha mort algú que no pas que l'ha matat. I ell, se n'ha fet un fart, com indica el títol: disset! El llibre, molt divertit, té 224 pàgines i està publicat per l'editorial Proa.

L'Ernest (abans Ernesto) és fill d'una família d'immigrants vinguda del sud d'Espanya. S'han instal·lat en una de les ciutats industrials més lletges de Catalunya. Mai no en diu el nom, però queda clar que és Terrassa, on va néixer i créixer en Sergi. S'integra com el més català dels catalans, tot i que molts dels seus companys li continuen dient "xarnego". Ell està obsessionat amb la llengua i sorprès per la deixadesa dels catalans pel català. Els (ens) posa davant del mirall. Considera que es tracta amb poca cura i sense respecte. I decideix posar-hi remei. Detesta els abusos de poder i qualsevol greuge, per petit que sigui, pot acabar amb el culpable sota terra. La seva primera víctima cau el mes de febrer de 1981 i la seva 'neteja' s'allarga fins als Jocs Olímpics de Barcelona. Per a ell, "morir" persones acaba sent el més normal del món.

"Morir-ne disset" és un llibre escrit en primera persona. No és una novel·la negra, tot i que molts l'han etiquetat dins d'aquest gènere. Hi ha fets violents, sí, però ningú no els investiga. No hi ha policies. No hi ha ningú perseguint l'Ernest. No hi ha penediment per part seva. Belbel ens parla del català, però de moltes altres coses: de la relació de l'Ernest amb en Lluís (el seu millor amic, que és homosexual), de la Guerra Civil (que van perdre els catalans), i de les contradiccions d'una societat en procés de canvi. I ho fa amb ironia i molt sentit de l'humor, banalitzant totes les accions del protagonista. La història no es fa pesada en cap moment, tot i que en moltes pàgines hi ha molta lletra i pocs punts i a part. El jurat el va definir com una novel·la ludocriminal, amarada d'humor negre. És, sens dubte, un joc original i divertit.

"No recordo quan vaig començar a pensar en català. Potser la nit del primer mort. Ho he fet. He mort una persona. Vaig pensar: he mort una persona. No vaig pensar: he matat una persona. He mort. Cal dir-ho així. Tanmateix, el verb matar també existeix en català. És al diccionari. Però sona molt menys català dir he matat una persona que no pas he mort una persona. L’última rèplica de Terra baixa de Guimerà em va quedar gravada al cap de ben petit quan vaig veure l’obra per primera vegada, a l’escola: he mort el llop, crida Manelic. No diu pas: he matat el llop". 

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

 

Les últimes paraules (Santiago H. Amigorena)

L'argentí Santiago H. Amigorena (Buenos Aires, 1962) reflexiona sobre la fi del món, tema central de "Les últimes paraules", traduïda al català per Jordi Martín Lloret. Són 147 pàgines que conviden plantejar-se un munt de coses i que, pràcticament, es poden llegir d'una tirada. La novel·la, que per a molts pot ser profètica, està publicada per Edicions 62. Els llums es tancarien el mes de juny de 2086. Frases curtes, directes i amb molt de contingut.

Que la humanitat està completament perduda ja no se li escapa a ningú. La recent i brutal invasió de Rússia a Ucraïna aquestes últimes setmanes n'és un exemple més. Sembla que alguns no han après res del passat i estan disposats a destrossar-nos el futur, a qualsevol preu. És la mateixa humanitat, malalta, qui està provocant aquesta fi del món que tant li espanta. A "Les últimes paraules" ja només queda un home en tot el món, després que hagi mort William Shakeapeare, que havia arribat als cent vint-i-quatre anys. Tenia aquest sobrenom perquè escrivia. Res a veure amb el dramaturg anglès. Queda el narrador, un home jove que ens explica com van ser els últims mesos de vida a la Terra... després del virus. Per la seva duresa, aquesta novel·la d'Amigorena m'ha recordat l'apocalíptica "La carretera", de Cormac McCarthy.

Ja no hi ha guerres. Ni destrucció. Són coses del passat. S'ha acabat la gana i la set, però les dones i els homes moren constantment. Només en queden uns centenars. L'esperança de vida cada cop és més curta. Ja no hi ha nenes ni nens. Les dones no queden embarassades i el virus, maleït virus, no perdona ningú. Es va maltractar la natura, se la va deixar de banda, i la humanitat agonitza. Queda un home i està a punt de morir. Més endavant potser serà possible tornar a començar de zero? Calia destruir-ho tot per poder renéixer? Sigui com sigui, es tractaria de no cometre les mateixes errades. O ho intentem arreglar abans? Potser encara no tot està perdut. Que bonic seria torna-se a emocionar davant de la simple bellesa d'una rosa?

"La humanitat ja ha viscut. 

I com que jo soc l’últim no puc, no podrà ningú afirmar amb certesa si la seva fi va ser per causa del Gran Terratrèmol, de la Segona Crisi Alimentària, del Desglaç de les Glaceres, de les Grans Inundacions, de la Crisi Ontològica dels anys cinquanta, de l’Agressió Mediàtica que l’havia precedit, del fracàs de la Pol·linització Universal Obligatòria, d’aquelles primeres migracions en massa arribades d’Àsia que havien tingut lloc molt abans, de la deleció de l’espermatogènesi, del Virus que es va propagar en acabar (o potser durant) aquella guerra provocada per aquell atemptat o per aquells atemptats que van succeir a aquella altra guerra que al mateix temps no era res més que la conseqüència de les nombroses guerres i dels nombrosos atemptats que, a partir d’un moment incert de la història de la humanitat, no van començar mai exactament ni van acabar mai exactament.

No podrà ningú".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Teoria de la resta (Flavia Company)

Creix l'Univers Haru. Si tens la sort de conèixer-lo, sabràs de què et parlo. En cas contrari, ja fas tard. Molt tard. Després d'"Haru" (publicat l'any 2016) i de "Magokoro" (2019), ara ens arriba la "Teoria de la resta". Darrere hi ha la Flavia Company (Buenos Aires, 1963). Avís per a navegants: la veu del llibre és la de l'Osamu, el pare de la Haru. És molt diferent a la de l'autora, enamorada del mar i dels vaixells.

"Observar sense sumar-nos o, el que seria el mateix, observar una vegada feta la resta de nosaltres". Què quedarà? El que està clar és que el món continuarà girant. No cal preocupar-nos massa. La "Teoria de la resta" és un llibre de companyia, d'aquells que has de deixar a la tauleta de nit, per consultar-lo de tant en tant, en el moment apropiat. Potser no cal llegir-lo d'una tirada. Es pot gaudir glop a glop, com si fos un bon te. Sentir-lo més que entendre'l, sense la necessitat de trobar-li la lògica a tot. Són 81 meditacions i un koan, un problema que el mestre planteja al seu alumne per comprovar la seva progressió. Podria relacionar-se amb el "I Ching" o el "Tao Te King". Filosofia pura. La "Teoria" defensa la meditació, l'acceptació i viure l'avui, que és l'únic que tenim. L'ahir ja ha passat i el demà no sabem ni si arribarà. Xalem del moment. No ens en penedirem. Alguna idea millor?

Haru és acceptar, respectar, aprendre, il·lusionar-se. Descobrir que cada dia pot ser una vida sencera. La vida i la mort són indestriables. Una comporta l'altra. Nosaltres vam conèixer la Haru quan era una nena, però ja és una dona anciana. Va marxar de casa, després de la mort de la seva mare, per aprendre l'art del tir en arc, però també el taitxí, la meditació i l'escriptura clàssica. L'Osamu sabia que algun dia tornaria a casa per saber i entendre. Per això li va escriure un petit llibre que també és un gran miracle, "La teoria de la resta". Està escrit des del 'Koroko' (cor) i és el resum dels coneixements adquirits al llarg d'una vida. Sabia que la Haru el trobaria i el llegiria. L'amor és l'únic que tenim i que sempre perdura. No cal complicar-se gaire i ser feliç. Donar amb sinceritat i sense interès ni intenció. 'Magokoro'.

"Les lliçons dels pares poques vegades són ben rebudes pels fills, la natura dels quals, si és sana, s'ha de mostrar rebel".

"Els miratges creats pel sentit de la vista no són tan perillosos com els creats pel sentit de la ment".

"La meditació és una tempesta immòbil. Plena de llamps quiets i de trons silenciosos".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Benvolguda (Empar Moliner)

El catedràtic de Nutrició i Bromatologia Abel Mariné sempre diu que, per una bona alimentació, s'ha de menjar "una mica de tot i molt de res". Es tractaria de buscar l'equilibri, com el de la Copa de Pitàgores: té un mecanisme que impedeix que s'ompli més del necessari. Un equilibri que la dibuixant Remei Duran comença a perdre quan supera la barrera dels cinquanta anys i li arriba la malparida menopausa.

La Remei és la protagonista de "Benvolguda", l'última novel·la d'Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966). Li ha servit per guanyar el Premi Ramon Llull 2022. Té 228 pàgines i està publicada per Columna. Li anava més o menys bé fins que intueix que el seu marit, un violinista que té deu anys menys que ella, s'enamorarà de la Cristina, una jove violinista que ara assaja sovint amb ell. És en aquest moment quan s'adona que res no dura per sempre i que, amb el pas del temps, maleït temps, tot caduca. La Remei, atractiva dona que supera la cinquantena, alegre, corredora i esposa i mare feliç, haurà de tornar a plantejar-s'ho tot. En la seva vida hi ha un abans i un després de la sobtada aparició de la Cris, ac i dc. Ha d'empipar-se? Ha de facilitar un aparellament que sembla inevitable?

Llegint "Benvolguda" m'ho he passat molt bé. És una novel·la amena, divertida i amb ritme que reflexiona sobre l'edat i els ordres de l'amor. La Remei ha aconseguit convertir-se en una dibuixant d'èxit sortint del no-res. Va tenir una infantesa tortuosa, amb una família desestructurada, i una joventut al límit, filtrejant amb les drogues i l'alcohol, fins que la maternitat -que es converteix en el millor dels estupefaents- va canviar-ho tot. Enrere quedaven dos marits i un munt d'infidelitats. A la Remei, a la més jove i a la dels cinquanta anys, diria que la conec. I força. El declivi, o la ressurrecció, comença a la plaça Sant Gregori Traumaturg, de Barcelona. Traumaturg: Faedor de miracles. El miracle de la vida, amb totes les seves conseqüències. Felicitats, Empar.

"El meu home, les coses com siguin, és el primer que la remarca, la meva aparent joventut, i ho fa amb orgull (tothom diu que semblem de la mateixa edat). Cinquanta i tants, no, ni de conya. Amb aquests cabells esborrifats que tots els perruquers (els grans i gairebé únics generadors d'elogis que te.nim) ponderen, les cames d'esportista, les quatre arrugues delicioses, aquests ulls sense bosses (o no gaires, si no he begut) i l'actitud corporal desmanegada, com un doll, i aquest riure, que ho és tot. Ara ningú de la nostra edat sembla de la nostra edat, perquè actuem amb despreocupació juvenil i una actitud lúdica, infantilitzada, mig pels signes dels temps, mig pels avenços de la medicina".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'alquímia de la vida (Coia Valls)

Per sort nostra, sempre hi ha hagut dones i homes que han buscat noves formes per guarir el cos... i també l’ànima. Per desgràcia, molts cops no se’ls ha tractat com mereixien. Persones avançades al seu temps, amb la vocació de donar servei, sovint perseguides i calumniades sense aturador. Éssers humans tractats de bojos o de bruixots. La religió era l’única creença capaç de restablir la salut dels pobres mortals... Déu per sobre de totes les coses.

D’aquests bojos o bruixots ens en parla la Coia Valls (Reus, 1960) a “L’alquímia de la vida”, de Columna Edicions. És una novel·la llarga, 513 pàgines, però mai no es fa pesada. Té molt de ritme, hi passen moltes coses, i et queden amb ganes de més. No costa gens traslladar-se fins al segle XV, on col·loca aquesta grandíssima història d'aventures de lluita i superació. Tot passa a Vallbona de les Monges, Barcelona i Llívia, amb l’atac al seu castell, l’any 1478, inclòs. Va ser terriblement assetjat al llarg de catorze mesos. L’autora teixeix una extensa trama de personatges, amb dones fortes (amb objectius clars) i homes amb grans lluites interiors i molts dubtes. És el cas d’en Pau Vinyes, un metge capaç de plantejar-se trair al seu millor amic per treure beneficis de la venda de la triaca, que fa anys que treballen conjuntament. I de la Beatriu Montells, una jove que fuig del seu passat a la recerca de llibertat i plenitud.

La triaca era un preparat que podia reunir fins a 70 ingredients vegetals, minerals i animals i que, originàriament, es feia servir com a antídot pels verins. Evolucionava constantment, amb la idea que cada cop curés més coses. Passaven els anys i la medicina continuava ancorada en aquesta vella fórmula a qui en Magí Surroca va dedicar la seva vida. De la resta d’actors principals em quedo amb el notari Francesc Borrell, un dolent de pel·lícula; i amb el canonge Riera, igual de fastigós que l’anterior. Són manipuladors, aprofitats i sense gens de respecte per les dones ni les criatures, de qui abusen sense cap penediment. La Morlana, propietària d’un prostíbul barceloní, té més cor i sentiments que els prohoms de la ciutat, castigada per la pestilència. Una ciutat que, de la mà de la Coia, es transforma en un personatge més. Bon homenatge a totes les persones que han apostat pel benestar de la humanitat. Recomanable.

“Tu no ho entens. Vivíem a Barcelona i érem pobres com rates quan vam entrar al convent. La Beatriu no ho volia de cap de les maneres i ens vam resistir tant com vam poder. No t’imagines què vam arribar a fer per sobreviure... Però jo vaig caure malalta i vam haver de demanar ajuda a l’oncle. És clar que ell també les passava magres i ja tenia més boques de les que podia alimentar. L’única solució era demanar asil a les monges. L’oncle treballa unes terres del monestir i va pensar que potser s’apiadarien de nosaltres. A canvi de sostre i un plat a taula podríem ajudar a les feines de mal fer. Però jo soc esguerrada i, per molta voluntat que hi posi, hi ha vegades que faig més nosa que servei. Ens va salvar saber de lletra”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Dientes rojos (Jesús Cañadas)

Els que fan por són els monstres reals, els que viuen ben a prop nostre, aquells que, darrere del seu somriure beat, oculten la maldat més absoluta. Són aquests els que transiten sense aturador per les 366 pàgines de “Dientes rojos”, l’última novel·la de l'andalús Jesús Cañadas (Cadis, 1980). Està publicada per Obscura Editorial i et fa gaudir i patir a parts iguals. Els elements fantàstics i terrorífics que acompanyen l’acció ho fan tot una mica més digerible. O no... S'hi mouen forces sinistres, en un joc mortal.

Tot i que és un llibre duríssim -no recordo res semblant-, estaria bé que fos una lectura recomanada a les escoles. Se l'haurien de fer seu tots els adolescents, sense excepció. S'acaba convertint en un al·legat contra la violència masclista i deixa els homes com draps bruts. Quan l'acabes, t'avergonyeixes de la teva condició masculina i se't posen els pèls de punta quan sents parlar del patriarcat. No és una casualitat que el pròleg sigui de la periodista Elisa McCausland, autora d'"El feminismo como superpoder". La història comença amb la desaparició de la Rebeca Lilenthal, una adolescent berlinesa que vivia en un internat. És una víctima més, com tantes altres. Els macabres assassinats de dones i nenes no s'aturen mai. Serà la següent d'aquesta llista sense fi? A la seva habitació només hi troben un petit bassal de sang, amb una dent al mig. Cap pista més.

Contractar a un alcohòlic perquè serveixi copes en un bar no és una gran idea. Com tampoc no ho és que els dos policies que hagin d’investigar la desaparició d’una noia siguin misògins, brutals i racistes. És allò de posar el diable davant del mirall. Acaba gaudint del seu propi reflex. És el cas de l’Otto Ritter, un veterà policia que va de tornada de tot. Pocs amics. Cap de bo. Arrossega un passat tortuós. En Lukas Kocaj s’acaba de llicenciar. Ell encara no ho sap, però va camí de superar la maldat de l’Otto, amb qui ara forma equip. Té el pare a punt de morir  –també era policia- i una mala llet que no se l’acaba. La primera escena del llibre, en què segueix a una noia -encara que sap que la incomoda- no presagia res de bo. Avís per a navegants. “Dientes rojos” acaba sent un mena d'assaig sobre l’origen del mal, amb uns personatges esfereïdors. Qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra.

“Llevo un rato siguiéndola y no sé qué hacer. La chica de la maleta verde pistacho camina despacio; creo que duda entre echar a correr o dejarme pasar. No hace ninguna de las dos cosas. Debe de estar preguntándose qué pasará si se detiene y yo también me detengo. Si echa a correr y yo corro detrás de ella. Es algo que no quiere comprobar, imagino. Las calles están vacías a esta hora; apenas pasa algún coche con la calefacción a tope y las ventanas a cal y canto. Aquí no hay tiendas de kebabs ni spätis en los que guarecerse. Guarecerse de mí. Como si fuera una tormenta. Como si fuera peligroso”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La doncella guerrera (Teresa Sagrera)

Teresa Sagrera (Sant Pere de Vilamajor, 1966) s'està especialitzant en personatges femenins molt poderosos. Després de meravellar-nos amb la Blanca (protagonista indiscutible de "Cabells de gebre"), ara ens apropa una altra dona irrepetible. Es diu Juana i és l'heroïna de la novel·la “La doncella guerrera”, publicada per Ediciones B. Són 446 pàgines plenes d'acció, honor, amor i batalles tenyides de vermell. D'ella també he llegit "Sal roja".

Corre l'any 1475. Després de la mort del rei Enric IV, lluiten pel seu tron la seva única filla, Juana la Beltraneja, i els que van acabar sent els Reis Catòlics, Isabel i Fernando. El comte d'Arintero ja és massa gran per anar a la guerra i no té ningú per enviar en nom seu. La seva esposa li va donar cinc filles i per això ara la menysprea. Està a punt de perdre l'oremus. Després d'un entrenament molt dur, al final accepta que sigui la seva segona filla, la Juana, qui representi la família en el camp de batalla. Ella li ho havia demanat reiteradament. Li posa algunes condicions: que ho faci vestida d'home i sota el nom de Diego de Oliveros de Arintero. Les dones tenen prohibit combatre. I que l'acompanyi l'Hugo, a qui el comte tracta com si fos el seu propi fill. Treballa per a ell des que era petit. Serà el fidel escuder de la noia. Haurà de protegir-la com si de la seva pròpia vida es tractés.

Juana de Arintero es va convertir en la primera guerrera i soldat d'Espanya, en una llegenda. Arintero és un poble del municipi de Valdelugueros, a la província de Lleó. “La doncella guerrera” és una novel·la històrica sense quasi pauses i amb un ritme frenètic. És una defensa aferrissada del poder de la dona, que hauria de gaudir de les mateixes oportunitats que els homes. Expliquen que en el camp de batalla, la Juana va demostrar més valor que la majoria dels seus companys. El llibre creix a mesura que avança, amb un final molt emotiu. La relació que estableix la jove amb l'Hugo (és fàcil passar de l'odi a l'amor i a l'inrevés) ens regala moments preciosos. És una llàstima que algunes dones no acceptin que una d'elles se surti amb la seva i desafiï el poder establert. Pura enveja...

 “El miedo es un veneno que lo inunda todo sin piedad; avanza cautelosamente zigzagueando entre los pensamientos; hurgando con encarnizamiento en cualquier brecha por minúscula que sea, hasta penetrar en lo más hondo de nuestra existencia. Actúa sin misericordia, persiguiendo la vulnerabilidad de una duda; la debilidad de una pena; la añoranza de otro tiempo. Nunca estamos a resguardo de su pernicioso efecto, quedando vilmente expuestos a él, desnudos como cuando vinimos al mundo, solos ante el frío infinito de la noche eterna. No hay guarida que pueda protegernos del hielo que corre por nuestras venas”. 

Bona setmana a totes i a tots. 

@Jordi_Sanuy

Com vas perdre el braç, Balchowsky? (Toni Orensanz)

Toni Orensanz (Falset, 1970) va quedar atrapat per la figura d’Eddie Balchowsky des del primer cop que va sentir parlar d’ell. Va ser en una conversa amb el doctor Carles Hervàs, l’any 2018, quan preparava un documental televisiu sobre l’atenció sanitària a la batalla de l’Ebre. La passió que l’escriptor va sentir per aquest jove nord-americà queda molt ben reflectida en el seu llibre. I, com a conseqüència, el lector se n'enamora perdudament.

Parlo de “Com vas perdre el braç, Balchowsky”, publicat per Columna. Són 439 pàgines que no pots deixar de llegir, amb un personatge irrepetible. No recordo res semblant des del "Limónov", d’Emmanuel Carrère. L’Eddie era un pianista d’origen jueu que va néixer a Frankfort (Illinois), l’any 1916. Per combatre el feixisme es va allistar a les brigades internacionals i va lluitar a la Guerra Civil Espanyola, on va perdre el braç dret. Llavors, el nostre antiheroi tenia 21 anys. Quan va tornar a casa es va convertir en una llegenda de la bohèmia artística de Chicago, en tot un pioner de la contracultura nord-americana. Al mític “The Quiet Knight” va coincidir amb algunes de les personalitats musicals del moment, com Bob Marley, Tom Waits o Bruce Sprinsgsteen. Ell, tot i tenir només un braç, va conticuar tocant. I diuen que no ho feia gens malament.

Després de llegir el llibre, se m’acaben els adjectius que li podrien anar bé al bo de l’Eddie: artista, ionqui, il·lús, idealista, lliure, petit delinqüent, perdedor, conversador i, sobretot, explicador de coses. Les seves anècdotes van fer la volta al món i, gràcies a Orensanz, tindran continuïtat en el temps. La seva és una història de superació, amb alguns moments còmics enmig de la tragèdia. Tothom el recorda amb efecte, encara que molts no se’l prenguessin seriosament. Què hi havia de veritat i de mentida en les seves rondalles? Tocava el piano, dibuixava, escrivia poesia... feia una mica de tot. Va conèixer la morfina quan va perdre el braç dret i, des de llavors, les drogues i l'alcohol van acompanyar-lo pràcticament sempre. “Com vas perdre el braç, Balchowsky” és una obra apassionant. Hi passen moltes coses. Va a cavall entre el western i el llibre de cavalleries. Hi ha qui diu que té coses d’”El Quixot” de Cervantes i els tocs fantàstics i surrealistes del Baró de Müncchausen. Sigui com sigui, és tot un descobriment.

“El maig del 1973 —amb el Watergate a tot drap, i la llegenda de Balchowsky in crescendo—, Ebert va decidir fer-li una entrevista. Faltaven encara un parell d’anys perquè li concedissin el premi Pulitzer, tenia poc més de trenta anys, una gran vocació periodística i sentia una enorme atracció per la cultura pop, pulp i underground. La llarguíssima conversa entre Balchowsky i Ebert va tenir lloc a The Quiet Knight, naturalment, i l’article va comptar amb diversos titulars. «L’odissea d’Eddie Balchowsky» en va ser un. Molt al principi del text, el periodista confessa als seus lectors, a manera d’ham per atrapar-los: «L’Eddie em va explicar una colla d’històries que no oblidaré mai»”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La bestia (Carmen Mola)

M’és indiferent que darrere de Carmen Mola hi hagi una dona, tres homes o quatre rinoceronts. M’agrada com escriu i considero que la seva trilogia ("La novia gitana", "La red púrpura" i "La nena") és de lectura obligada pels amants de la novel·la negra. També m’ha agradat “La bestia”, el llibre que va guanyar l’última edició del Premi Planeta. Allà es va destapar que Mola són Jorge Díaz (1967), Agustín Martínez (1975) i Antonio Mercero (1969). Doncs perfecte.

L’acció passa a Madrid. Any 1834. La ciutat, que intenta obrir-se pas més enllà de les muralles, viu una terrible epidèmia de còlera. Molts en culpen a l’església. Estan convençuts que paga a nens petits sense recursos perquè enverinin l’aigua de les fonts. Salvant molt les distàncies, la situació és comparable a l’actual pandèmia, amb morts, mascaretes per tapar-se el nas i la boca i un munt de restriccions. Per acabar-ho de complicar tot, han aparegut diversos cadàvers de nenes desmembrats, cadàvers que ningú reclama. Diuen que darrere hi ha la bèstia. És un animal? Una persona? Una llegenda? Se’n parla per tot arreu. La població està atemorida i no sap ben bé què fer. Qui està més preocupat per treure’n l’entrellat és en Diego, un bon periodista de carrer que firma amb el sobrenom de Gato Irreverente. No li posaran les coses fàcils.

En Diego compta amb la col·laboració del seu amic Donoso, un policia amb només un ull. L'home no passa pel seu millor moment. També li fa costat la Lucía, una nena amb una força interior brutal. Busca desesperadament a la seva germana petita, la Clara, que ha desaparegut sense deixar rastre. Està convençuda que també l’ha segrestat la bèstia i intenta lliurar-la d’una mort que aventura com a pràcticament segura. “La bèstia”, publicada per Planeta, en castellà; i Columna en català, és una novel·la fàcil de llegir i amb molt de ritme. Ens parla sobre de cobdícia d'amor, entre altres coses. La clau dels assassinats poden estar al darrere d’un anell amb dues maces creuades. En el rerefons també hi ha l’enfrontament entre els carlistes -que defensaven la monarquia tradicional- i els liberals. Per cert, el personatge de Fray Braulio, un 'religiós-guerriller', també té molt de pes en la resolució final del cas. Llarga vida a Carmen Mola i a les seves addictives històries.

“¡No hagáis caso a las prohibiciones! ¿Sólo nos quieren encerrar! Ahora dicen que no nos podemos juntar más de diez personas: ¿es que si somos nueve no nos contagiamos? Todos sabemos de dónde viene la peste. ¡Del agua! ¿Y quién nos envenena?
Lucía no presta atención a esta suerte de anunciador del Apocalipsis, y regresa sobre sus pasos para ir a la plaza del Rey. No es el único grupo con el que se encuentra; soliviantados por el bando que prohíbe las reuniones de más de diez personas –por eso los cafés y el mentidero vacíos-, numerosas cuadrillas recorren las calles sin un rumbo aparente más allá del que la rabia les marca”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Tots els mecanismes (Melcior Comes)

Després de "Sobre la terra impura" (2018), Melcior Comes (Sa Pobla, Mallorca, 1980), ha tornat amb una altra novel·la catedralícia. Es titula “Tots els mecanismes” i també està publicada per l’editorial Proa. Són 638 pàgines que segur que no deixaran indiferent ningú. Està basada en fets reals, com l’anterior, i compta amb fins a 15 narradors diferents. Podríem dir que es tracta d’un orgue de gats... sota control. Tothom hi diu la seva, intentant enganyar als altres.

Més enllà de qui mata a qui i perquè, el realment important és el retrat que Comes fa de la corrupció, del turisme (de baixa qualitat?), de la degradació, de les ànsies de poder, del periodisme i del finançament dels mitjans de comunicació. Val tot per arribar a una suposada veritat? Hi ha algú que sigui independent al cent per cent? Per explicar-nos tot això, l’autor es basa en l’enfrontament entre dues famílies acostumades a trepitjar tot i tothom per aconseguir els seus objectius. Es tracta dels Torrus, propietaris d’una depredadora immobiliària barcelonina, i dels Súbac, els amos de pràcticament tot Mallorca. Uns i altres volen adjudicar-se els mateixos terrenys d’Es Carnatge, un espai natural costaner situat al centre de la badia de Palma. Allà volen construir-hi tot el que sigui possible. I guanyar-hi molts diners. Aliar-se podria ser la menys dolenta de les solucions?

D’entre els protagonistes destaquen en Rafel Juvera (un polític corrupte que viu de les comissions, com tants d'altres), en Max Riba (director del diari digital i suposadament independent El vigilant) i el monologuista Quim Castro (fill d’un prestigiós periodista esportiu). De les famílies enfrontades tenen molt de pes en Bernadí Súbac (que pateix esquizofrènia paranoide) i en Víctor Torrus, un extenista mallorquí a qui ja pesen els anys. Viu del record d’haver arribat a ser el número 22 del món. Per cert, els Súbac i els Riba fa moltes generacions que es relacionen. L’Amadeu Truyols (ha fet desaparèixer el seu primer cognom, Riba) és l’advocat dels Súbac des de temps immemorials. També és el pare d’en Max, el periodista que fa anys i panys que intenta descobrir qui hi ha al darrere de l’assassinat de l’empresari alemany Manfred Bökelmann i del seu fill. Tot apunta als Súbac.

Parcs aquàtics, cavalls de carreres, restaurants d’estrella Michelin i boxadors de mala mort acaben d’omplir aquesta novel·la que necessita molta atenció per part del lector. Els narradors, incloent-hi el mateix Melcior Comes –que es converteix en un personatge més-, se succeeixen un darrere de l’altre, de vegades sense avisar. Fins i tot en la mateixa pàgina, intercalant-se. Per cert, cap al final del llibre, Comes es fa una ‘autoa-aclucada’ d’ull quan menciona a una de les famílies de sabaters que protagonitzaven “Sobre la terra impura”, els Verdera. No m’agrada posar etiquetes, però “Tots els mecanismes” podria anar a cavall (Xaloc) entre el western i la novel·la negra, amb un munt de personatges foscos com el carbó. M’ho he passat molt bé llegint-la. Recomanable.

“Era el meu millor amic i el vaig matar. Amb en Max ens havíem conegut a la universitat, no sé si ho sabies. M’hi havia matriculat sense cap mena d’entusiasme ni de curiositat, tan sols per passar l’estona mentre decidia què havia de fer amb tota l’ànsia que em coïa per dins. El meu pare era periodista, potser per això vaig anar-hi a parar. Amb un títol sota el braç podria ser com ell i qui sap si, arribat el moment, el nostre cognom m’obriria algunes portes. Soc el fill únic de l’Èric Castro, un nom que ja no diu res a ningú. Oi que no et sona, a tu? El meu pare va gaudir dels seus anys bons: periodista esportiu en un diari important de Barcelona. Era molt llegit, participava en tertúlies a la tele i a la ràdio. La mare i jo el miràvem des del menjador de casa quan debatia amb humor sobre el joc del Barça, i quan anava a escola em pensava que era un home prominent, tant com l’alcalde o el president del Club”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Arena negra (Cristina Cassar Scalia)

La subcomissària de la policia judicial Giovanna Garrisi, coneguda com a Vanina, treballa a Catània, després d’abandonar Palermo a correcuita. Quan era petita, va veure com assassinaven al seu pare a trets. Per això va decidir fer-se policia, com ell. Havia d’atrapar als culpables. La Vanina sortia amb un famós fiscal, a qui va poder salvar d’una emboscada. Va ser llavors quan va decidir trencar la relació. No volia córrer el risc de tornar a perdre a una persona estimada. De cap manera.

La Vanina és la protagonista d’”Arena Negra”, una novel·la negra clàssica i acadèmica. Aquesta és la primera de les cinc que ja estan publicades. El títol té a veure amb el paisatge que hi ha a Catània, amb la cendra del volcà Etna empastifant-ho tot. Està escrita per Cristina Cassar Scalia (Noto, Sicília, 1977) i publicada per Duomo Ediciones. La traducció al castellà és de Montse Triviño. Són 426 pàgines amb molt de ritme. A diferència del què és habitual, aquesta subinspectora no és addicta a res. Ni a l’alcohol, ni a les drogues ni al sexe. Està soltera i, quan té temps, es dedica a veure pel·lícules d’autor italianes clàssiques. Del menjar se n’encarrega una veïna. Cuinar no està entre les seves prioritats. Podríem dir que estem davant una policia molt ‘real’, de carn i ossos. De la Vanina se n’ha dit que és versió femenina del comissari Salvo Montalbano. A la seva autora l’han comparat amb el gran Andrea Camilleri. Potser no cal posar-li tanta pressió.

“Arena negra” és una història plena d’avarícia i de rancor. Tot comença quan l’Alfio Burrano, l'únic hereu de la Teresa Regalbuto, troba el cadàver d’una dona dins d’un muntacàrregues a la casa familiar d’Sciara. Una casa, en el seu temps majestuosa, que porta pràcticament tancada des del 1959. Aquell any en el seu interior hi va haver un assassinat. Estaran relacionats? Ho ha d’intentar esbrinar la Giovanna Garrisi. El primer pas és identificar la morta. Després de tantes dècades no serà fàcil. Per aconseguir-ho compta amb la inestimable col·laboració d’Spanò, un policia que és una enciclopèdia amb cames. Ho sap tot de tothom. La seva xarxa de contactes és il·limitada. També seran molt importants les aportacions del comissari retirat Biagio Patanè. Quan hi va haver el primer assassinat, ell era molt jove i ningú li va fer massa cas. No li va agradar gens com es va tancar tot. Ara, davant seu, s’obre una segona oportunitat.

“Tenía que razonar sin dejarse influir por el comisario, que estaba poniendo en aquella investigación todas sus esperanzas de resolver un caso que, sin duda, debió de tenerlo obsesionado durante años. Vanina sabía muy bien lo que significaba tener que cerrar una investigación sin estar convencida. Sabía lo mucho que podía desestabilitzar. Solo que, en esa cuestión, ella había tenido suerte hasta el momento. Los únicos casos dudosos con los que se había encontrado a lo largo de la carrera se remontaban a la época en que estaba en la división de Crimen Organizado. Y suponiendo que por culpa de un soplo erróneo o una pista equivocada el resultado final no la hubiera convencido del todo, la verdad es que tampoco no le hubiera dejado un gran peso en la conciencia”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El último oso (Hannah Gold)

“Els petits canvis són poderosos”. Ho deia el “Capità Enciam”, el superheroi ecologista que va crear Televisió de Catalunya, a mitjans dels anys noranta, per conscienciar als espectadors. També ho té molt clar l’April Wood, la gran protagonista d’”El último oso”, l’emocionant novel·la escrita per la britànica Hannah Gold. Les il·lustracions són de Levi Pinfold. Té 320 pàgines i està publicada per Duomo.

L’April només és una nena, però està convençuda que el canvi climàtic és una realitat i que tots, del primer a l’últim, podem posar el nostre granet de sorra per intentar aturar-lo el màxim possible. Culpar als altres, sobretot als polítics, és massa fàcil. Ella mira de canviar les coses des de la deshabitada Illa de l’Os, a l’Àrtic, a Noruega. S'hi trasllada sis mesos amb el seu pare, un científic que s'ha d'encarregar de l’estació meteorològica. Ha de fer un estudi acurat sobre l'escalfament global. L’April va perdre la mare ja fa anys. El seu pare encara no ho ha superat. Diria que ella ho porta una mica millor. Encara més quan coneix a l’únic os polar que viu a l’illa. Tothom li deia que s’havien extingit, pel desglaç dels casquets polars, però encara en quedava un. I ella vol fer-se’n amiga i protegir-lo, a qualsevol preu. El seu pare segur que no l’ajudarà massa. Refugiat en la feina, no se n’assabenta massa de res.

Teòricament, la “La isla del oso” és un llibre dedicat a un públic juvenil, però jo diria que pot llegir-lo tothom que estimi als animals i sigui un bon defensor del medi ambient i de les aventures. Va convertir-se en el títol de la setmana a The Times i en el del mes a The Bookseller. Tant la nena com l’animal són dos personatges poderosos i la seva és una història d’amistat és màgica. El crit de la nena, que imita el rugit de l’os, és un avís a tothom. Un crit que surt directe del cor i que es converteix en el primer pas per intentar salvar el planeta. La Hannah ens parla de natura i d’animals, però també de la difícil relació entre pare i filla. Quan va quedar vidu, ell es va refugiar en la feina i potser hauria estat millor dedicar-se a l’'àngel' que tenia a casa. Aquest majestuós os polar no serà l’últim animal que ens regali l'autora. Segur que ens explicarà històries de molts d'altres. Posaria la mà al foc...

“Sacó una sabana de la mochila y la colocó junto a la barca, donde hacía menos viento. Después dejó en el centro el tarro de mantequilla de cacahuete, los biscotes y unas uvas pasas. No parecía un gran pícnic, sobre todo para un oso muerto de hambre, pero quedaba bonito y tenía que bastar. Comprendiendo que iba a haber comida, el animal se sentó sobre los guijarros de la playa mientras ella se volvía para mirarlo.
¿No sería demasiado mayor para hacer pícnics? ¡Ni hablar! Nunca había ido a dormir a casa de ninguna de sus amigas; de hecho, nunca había formado parte de un grupo de amigas. Así que, lo decidió mientras le pegaba un ruidoso mordisco a un biscote, tenia que compensar el tiempo perdido”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Quan s'esborren les paraules (Rafel Nadal)

Amb “Quan s’esborren les paraules”, Rafel Nadal (Girona, 1954) tanca la trilogia que va començar fa deu anys amb “Quan érem feliços” i que va seguir amb “Quan en dèiem xampany”. Continua explicant-nos la història de la seva família. Eren dotze germans i les van viure de tots colors. Aquest últim llibre el comença parlant de la seva mare, la baba Montserrat, però també fa moltes referències als seus nets i ens regala grans reflexions personals. Té 329 pàgines i està publicat per Columna.

La mare d’en Rafel era una persona molt culta i religiosa. Tenia carrera universitària, parlava un munt d’idiomes i governava la casa i la família amb encert. Era el seu pal de paller. Fins que un dia va deixar de parlar i d’interactuar i es va limitar a mirar per la finestra, asseguda en la seva butaca d’orelles de la casa familiar a Girona. Una situació difícil d’assumir per a l’autor, que veu com, amb aquest silenci, desapareixia una bona part de la seva infantesa. Hi ha moltes coses que la seva mare, que encara és viva, ja no li explicarà mai més... Anècdotes viscudes a Girona, però també a Palamós (grans records dels seus dies a la Fosca) i al mas d’Aiguablava. És per això que reivindica la memòria i la importància de recordar a les persones estimades, perquè mai acabin de desaparèixer del tot. Que visquin a través nostre, mentre sigui possible.

L’amor incondicional pels seus nets, faria qualsevol cosa per ells, també omple moltes pàgines de “Quan s’esborren les paraules”. Nadal es despulla fins a punts insospitats, deixant clar que els enyora des del mateix minut que se’n separa. Estem davant d’un llibre nostàlgic, escrit des del cor. L’autor també reflexiona sobre la finitud del temps. Quan era jove, mai s’ho havia plantejat. Ara ja veu clar que tot s’acaba, començant per la salut. No es desespera, però és conscient de les seves limitacions. Algun dia ell també viurà a través dels records dels seus nets, com la seva mare a través dels seus. La passió per les tradicions i la duresa del confinament –que el va apartar dels seus- també passen per la ploma d’en Rafel, que transmet emoció i passió per la vida de la primera a l’última pàgina. Segons Columna, aquesta trilogia ha superat els vuitanta mil lectors.

“Hi ha camins que porten a la pau i camins directes a la guerra. Camins que auguren viatges carregats de violència, camins controlats per homes armats, però també camins per xerrar, de conversa pausada. Camins que al final del trajecte ens ofereixen una oportunitat, una esperança, un somni. Punts d’arribada on ens espera algú estimat amb els braços oberts, algú que frisa per abraçar-nos. I camins que ens porten a una frontera, a una porta barrada, a una tanca de filferro de punxes puntejada de torres de vigilància.
Hi ha camins d’anada i de tornada. I hi ha camins sense retorn”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy