El hijo olvidado (Mikel Santiago)

Mikel Santiago (Portugalete, 1975) és aposta segura. Després de triomfar amb la trilogia d’Illumbe ("El mentiroso", "En plena noche" i "Entre los muertos"), avui dijous es posa a la venda la seva nova novel·la, “El hijo olvidado”. Té 575 pàgines -que he llegit en tres dies- i l'ha publicada Ediciones B. Té un ritme frenètic perquè el seu principal protagonista, l’Ertzaintza Aitor Orizaola, no pot perdre ni un minut per intentar resoldre el cas més difícil de tota la seva carrera. 

L’Ori està de baixa i s’exposa a un expedient disciplinari. Va fer servir explosius per desfer-se de tres sicaris que volien matar-lo i Assumptes Interns el té en el seu punt de mira. Però les coses sempre poden anar a pitjor i això passa quan la seva germana li truca per dir-li que han engarjolat al seu nebot per robatori i assassinat. De seguida té clar que el noi, que té setze anys, no és culpable i que possiblement sigui víctima d’una conspiració. Farà el que faci falta per intentar demostrar-ho, tot i no passar pel seu millor moment personal. Al llarg de molts anys, en Denis va ser com un fill per a ell; i ara es culpa de no haver-lo protegit més. Té un deute amb ell i l'acabarà pagant, encara que hagi de moure cel i terra. 

L’home estaria encantat de comptar amb l’ajuda de la seva companya Nerea Arruti (protagonista d'“Entre los muertos”), però fa mesos que va marxar de viatge i és impossible localitzar-la. Ell, separat i amb dues filles, n’està secretament enamorat. Sort en tindrà de l’Olaia, que també és policia i li farà costat des del primer moment. “El hijo olvidado” ens parla de la importància de la família, que acaba sent la base de tot. També tracta altres temes, com la corrupció policial, la fidelitat, el periodisme d’investigació i el poder del diner, que pot comprar-ho quasi tot. La major part de l’acció passa a la Biscaia profunda, on l’Aitor Orizaola es mou amb destresa. Assassinats, traïcions, i acció perd donar i per vendre de la primera a l’última pàgina, aquest cop sense cap gir sorpresa. Rodó!

"—Denis está metido en un lío. 

—¿Otra vez? ¿Qué es lo que ha hecho ahora? 

Un día estás tan tranquilo dando un paseo por la playa y te suena el teléfono. Es Mónica, tu hermana mayor. Piensas que seguramente querrá preguntarte qué tal vas. En cambio… 

—No te lo vas a creer —dijo aguantándose un gemido—. Ha matado a un hombre. 

Me detuve. Iba descalzo por la orilla. Era mayo, pero el agua estaba helada. 

—¿Denis? Pero ¿qué dices? 

Una ola demasiado grande me sorprendió y me caló hasta las rodillas, aunque apenas noté el frío. Acababa de darme un baño en el mar. Tenía el cuerpo atemperado. El corazón lento y la mente clara. Respiré hondo".

Altres llibres de l'autor:

"En plena noche" 

"La isla de las últimas voces" 

"El mal camino" 

"La última noche en Tremore Beach"

@Jordi_Sanuy

Golpe de gracia (Dennis Lehane)

El gran Stephen King diu que "és impossible" deixar "Golpe de Gracia", l'última novel·la del nord-americà Dennis Lehane (Dorchester, Massachusetts, 1965). Té un dels finals més macos (i emocionants) que recordo. Per què els humans ho fem tot tan difícil? L'ha traduïda de l'anglès Aurora Echevarría i l'ha publicada Salamandra. Són 347 pàgines plenes de passió i amb un personatge central memorable.

Lehane -autor de la grandiosa "Mystic River"- centra l'acció a Boston, l'estiu de 1974. L'ambient està molt enrarit després que un jutge hagi ordenat que es posi en marxa un pla de transport escolar entre els barris predominants blancs i predominants negres per erradicar la segregació en els instituts públics. L'intercanvi d'alumnes es converteix en una bomba de rellotgeria perquè, a més a més, només afecta la gent més pobra. Els instituts privats en queden al marge. Quan un noi negre mor en una estació de tren d'un barri blanc tot es complica. Coincidint amb aquest fet luctuós, desapareix la Jules, la filla adolescent de la Mary Pat Fennessy, una mare coratge, blanca i descendent d'irlandesos. 

La Mary és un personatge enlluernador. Ho ha perdut tot, és capaç de qualsevol cosa per descobrir què li ha passat a la Jules, després que una nit no hagi tornat a casa. Fa preguntes inoportunes i no es deixa intimidar per res ni ningú. Ni tan sols pels caps de l'organització criminal que, suposadament, l'ha protegida fins ara. És violenta i no accepta un no per resposta. Estem davant d'una història fosca, amb grans diàlegs, que denuncia el racisme nord-americà i les seves conseqüències. I Lehane ho fa, com sempre, amb una narració sublim i plena de capes, avançant a poc a poc cap a un final de traca i mocador. La mateixa Mary descobreix que aquest final podria haver estat diferent si els actors implicats en el conflicte haguessin estat una més empàtics. Literatura en majúscules.

"Cortan la luz en algún momento antes del amanecer, así que los vecinos del complejo de viviendas de protección oficial Commonwealth despiertan sofocados por el calor. En el piso de los Fennessy, los ventiladores de las ventanas se han parado a medio girar y la nevera está llena de gotas de sudor. Mary Pat se asoma a la habitación de su hija Jules y la encuentra tumbada encima de las sábanas con los párpados apretados y la boca entreabierta, resoplándole a una almohada húmeda. Sigue andando por el pasillo hasta la cocina y enciende el primer cigarrillo del día. Mientras mira por la ventana de encima del fregadero, le llega el olor que desprende el ladrillo caliente del marco de la ventana". 

@Jordi_Sanuy

El dilema de Penélope (Jorge Zepeda Patterson)

L'escriptor i periodista mexicà Jorge Zepeda Patterson (Mazatlán, Sinaloa, 1952) és un reconegut analista polític. Ha publicat diversos llibres de no-ficció, com per exemple "Donald Trump: el aprendiz" (2017). La majoria de les seves novel·les també tenen la política com a principal eix vertebrador. És el cas de "Los corruptores" (2013), "Milena o el fémur más bello del mundo" (Premi Planeta 2014), "Los usurpadores" (2016) i "El dilema de Penélope", que tot just acaba de publicar Ediciones Destino. 404 pàgines plenes de corrupció i de racisme.

Aquest cop, no apareixen "Los Azules", el grup de quatre amics que protagonitzava els tres títols citats anteriorment: el director d'un diari, una expolítica al capdavant d'un digital, un professor universitari i el responsable d'una agència d'investigació ben connectada amb el poder. Junts eren capaços de qualsevol cosa. No són els mateixos, però en aquesta història també hi ha un professor universitari, Phil Mason, de Georgetown, i un misteriós agent, Lucas Page, que havia treballat -i ho continua fent- per l'expresident republicà Dan Thompson, capaç de qualsevol cosa per tornar a la Casa Blanca. Constantment fa piulades a Twitter culpant la comunitat hispana de tots els mals del món. Diria que aquest Thompson em recorda algú conegut...

La Penélope Hunt, filla d'una mexicana i d'un noruec, mai podia imaginar-se que quedaria atrapada enmig d'un complot que involucra les més altes esferes de la política nord-americana. Per guanyar popularitat i desmarcar-se de l'actual president, els republicans han dissenyat i executat una sèrie d'atemptats contra la població civil pròpia. Marcaran un abans i un després als Estats Units, com els bombardejos de Pearl Harbor (1941) o l'atac a les Torres Bessones (2011). És una campanya supremacista per perjudicar els hispans, sense solta ni volta. La Penélope, guapa, rossa i altíssima -fa més d'1,85- intentarà que se sàpiga la veritat, si no l'eliminen abans. Com a directora d'un centre de suport a bandes juvenils es va trobar dins de l'ull de l'huracà i ja no en va poder sortir.

UN THRILLER SENSE ATURADOR

Un cop més, Zepeda Patterson denuncia la corrupció dels governs, el populisme gratuït i l'ascens del racisme. També es fixa en el paper de les xarxes socials en la societat actual, sense filtres per les notícies enganyoses ni pels radicalismes. "El dilema de Penélope" és una novel·la amb molt de ritme i ens regala uns personatges força simpàtics com la mateixa Penélope o el professor Phil, desmanegat i de bon cor. Acció per donar i per vendre, portada a l'exageració, però que per desgràcia tinc la dolorosa sensació que algun dia també podria acabar sent real. Qualsevol cosa per recuperar el poder, encara que per aconseguir-ho quedin pel camí un munt de les anomenades víctimes col·laterals. Quins collons!

"Una oportunidad, lo que se dice una oportunidad, no era, pensó Penélope Hunt. Pero igual aceptó el puesto. Con el tiempo llegaría a la conclusión de que lo había hecho por estricta vanidad. Henry Winter le había ofrecido un trabajo en Savethemall.org con un argumento irresistible para alguien que estaba convencida de que sus mejores años y sus últimos ahorros se habían esfumado.

—Vas a ser la activista más sexy en la historia del rescate de los barrios pobres de Los Ángeles, los chavos banda acudirán al centro comunitario, aunque sea con la esperanza de meterse en ese traserito tuyo — le dijo, apreciativo. 

La vulgaridad de la frase le hizo recordar a ella la razón por la cual había puesto fin a la breve temporada en la que Henry había sido su amante años atrás. Sin embargo, no iba a cancelar una posibilidad de un trabajo solo por la procacidad de la invitación".

@Jordi_Sanuy

L'últim telecadira (John Irving)

Pocs llibres espero amb tantes ganes com els de John Irving (New Hampshire, 1942). "L'últim telecadira s'ha fet esperar. Ha arribat set anys després de l'anterior, "L'Avinguda dels misteris". L'he gaudit 21 dies perquè són gairebé mil pàgines: 959 per ser exactes. Està traduït per Imma Estany i publicat per Edicions 62. El nord-americà defensa la llibertat sexual, com ja va fer a "En una sola persona" (2013). El seu retrat multigeneracional és catedralici.

El protagonista central és l'Adam, que fa de narrador i ens explica la seva llarga i complicada vida en primera persona. És uns dels pocs personatges heterosexuals, l'únic dels principals. He llegit que Irving té una filla trans, que el seu germà és gai i la seva germana lesbiana. Queda clar que sap de què escriu. L'Adam és fill de la Litte Ray, una esquiadora que mai no va aconseguir cap podi. Això sí, va poder guanyar-se la vida fent classes d'esquí. D'inici, del pare no en sabem res. Qui li fa de padrastre és el raquetista, a qui també coneixem com el preciós senyor Barlow i altres sobrenoms que ara no venen al cas. És molt baixet. Fa 1,45 d'alçada, tretze centímetres menys que la Ray. Qui apropa el nen a la literatura és l'àvia., que li llegeix "Moby Dick", en veu alta, des de ben petit.

"L'últim telecadira" ens parla d'amor total, de sexe -amb un abans i un després del petó de la Little Ray al seu fill- i també de fantasmes. N'hi ha un munt, sobretot a l'Hotel Jerome d'Aspen, on el van emgendrar. El de l'avi mereix una menció a part... Tot està explicat amb un llenguatge ric i gran sentit de l'humor. El llibre repassa la història dels Estats Units dels últims 80 anys. L'autor és molt crític amb Ronald Reagan, per haver-se desentès de l'epidèmia de la sida. La Guerra del Vietnam -l'Adam hi va perdre un bon amic- i Donald Trump també passen pel sedàs d'Irving, que continua en plena forma. La tolerància i la comprensió són innegociables. Si és acordat, tothom se n'ha de poder anar al llit amb qui vulgui, sense donar explicaciins als altres. 

"La mama era una esquiadora experta, encara que ella no ho hauria dit mai. La història que sempre vaig sentir explicar de petit era que la mare havia fracassat en la competició; per consegüent, a parer seu, el seu nivell com a esquiadora no passava de «normalet». Com a monitora d’esquí que va ser tota la vida —li agradava més ensenyar nens petits i altres principiants—, la mama no estava amargada perquè no havia pogut competir. De petit, no li vaig sentir mai ni una sola queixa per la seva estatura diminuta; mai de boca d’ella. De l’àvia, de la tia Abigail i la tia Martha —les germanes grans de la mare— vaig sentir tot un reguitzell de queixes pel que feia a l’estatura de la mama".

@Jordi_Sanuy

Del natural (Martí Domínguez)

Soc més lector de novel·la que d'assaig, però he gaudit molt llegint "Del natural", l'últim llibre de l'escriptor valencià Martí Domínguez (1966). És el III Premi Bones Lletres d'assaig humanístic, té 344 pàgines i l'ha publicat Edicions 62. L'autor fa un ampli recorregut per la història de la pintura, amb la percepció de la natura com a principal fil conductor. Es recrea en la vida dels artistes i també en les seves principals obres, que explica d'una manera personal i didàctica. Molt recomanable.

Com que no soc un gran expert en pintura, he après un munt de coses. Per exemple, que Giotto és el primer que dota les seves obres de versemblança. Hi ha un abans i un després de quan va dibuixar una ovella jove sobre una roca amb una pedra. Domínguez reivindica la contemplació de la natura com a base dels impulsos creatius. De vegades, escriu, es miren les obres d'art sense conèixer res de la seva història ni dels elements que les conformen. Té tota la raó. Les roses, per exemple, al·ludeixen a la puresa de Maria, i l'aquilègia al dolor pel sacrifici del seu fill. Són símbols marians, visibles en pintors com Bernardino Luini. Al cristianisme, la simbologia de la papallona és l'emblema de la resurrecció.

A "Del natural" també ens parla de les muntanyes de Sainte-Victoire, pintades infinitat de vegades per Cézanne, i de les dones de Gauguin, que va marxar a la Polinèsia després de deixar abandonada a la seva família. Per cert, Van Gogh va tallar-se un tros d'orella després d'una discussió amb el mateix Gauguin. M'ha cridat l'atenció que el narcís representi la bellesa que es panseix ràpidament. Els poetes van imaginar que Narcís, un nen preciós, va caure en una font i es va ofegar mentre contemplava, amb massa ganes, la seva pròpia bellesa. De Goya en destaca que va ser el primer a denunciar els horrors de la guerra; i de Coubert que va revolucionar-ho tot amb "L'origen del món", la representació del sexe femení en primer pla. Un llibre brillant i amb una bibliografia quasi infinita.

"Giorgio Vasari, el gran historiògraf de l’art del segle xvi, autor de Les vides dels més excel·lents pintors, escultors i arquitectes (1542- 1550), assegura que Giovanni Cimabue va descobrir Giotto quan acabava de dibuixar un corder sobre una roca amb l’ajuda d’una pedra. A Cimabue el va impressionar la versemblança, l’acurada realització, i el va prendre com a deixeble. La singladura humana té aquestes coses: aquell nen, fill de pastor, amb el qual va ensopegar per casualitat Cimabue, havia reproduït com ningú l’animal covat de la litúrgia cristiana, i per aconseguir-ho no havia hagut de fer res més que fixar-se en una de les ovelles del ramat patern i dibuixar-la el més fidelment possible". 

Altres llibres comentats de l'autor: "El fracassat", "La sega", "L'assassí que estimava els llibres", "L'esperit del temps i "Mater". D'ell també he llegit "Les confidències del comte de Buffon" i "El somni de Lucreci".

@Jordi_Sanuy

Todo vuelve (Juan Gómez-Jurado)

"Todo vuelve" és la continuació de "Todo arde" i la setena novel·la del conegut com a 'Universo Reina Roja', que completen "El paciente", "Cicatriz" i la trilogia "Reina roja", "Loba negra" i "Rey Blanco". Juan Gómez-Jurado (Madrid, 1977) té molt clara la fórmula de l'èxit: capítols breus, frases curtes, llenguatge col·loquial i acció per donar i per vendre. El llibre té 598 pàgines, que es llegeixen amb avidesa, i l'ha publicat Ediciones B.

El retrobament del lector amb l'Aura Reyes, la Mari Paz Celeiro (coneguda com Emepé) i la Sere Quijano no s'ha fet esperar massa; i respon a les expectatives. Més focs d'artifici. Les tres dones, cansades de perdre, continuen lluitant contra tot i tothom. Per a elles, res no és impossible. Cada obstacle es converteix en una nova motivació. Una executiva, una exlegionària i una hacker que es converteixen en un problema per a més d'un. La història -n'explicaré ben poques coses, comença en una presó d'alta seguretat on quatre internes perilloses intenten assassinar a l'Aura. Ella necessita continuar amb vida deu minuts més... i potser se'n sortirà. Ha de recuperar a les seves due filles.

La Cris i l'Alex estan a càrrec de la Mari Paz, que es desviu per elles. Quan la necessita, pot comptar amb la Sere. A "Todo vuelve", les nostres heroïnes han d'intentar trobar un maletí que vol tothom, amb un valor incalculable. Elles no saben què hi ha a dins ni quin dels grups que les persegueix és més perillós. Ja arribarà el moment de triar. Entre alguns capítols, l'autor afegeix paràgrafs d'un misteriós document que, si algun dia es publiqués, podria ensorrar a moltes persones importants, de les que remenen les cireres en aquest món podrit i cruel. Però l'Aura, llesta com una fura, segur que tindrà algun pensament brillant que ho farà volar tot pels aires. Queda clar, que el 'Universo Reina Roja' no s'acaba aquí. El bo d'en Juan té recursos il·limitats i corda per estona. Felicitats!

"Todo lo que Aura Reyes pretende es continuar con vida diez minutos más. 

No es tarea fácil. 

Si tuviera que apostar, la propia Aura —cuya especialidad es el cálculo de riesgos y beneficios— pondría todo el dinero en contra de la débil figura acorralada en una esquina del patio de la cárcel. Al fin y al cabo, las otras son cuatro, son más fuertes que ella y Aura nunca ha sabido defenderse demasiado bien. 

No hay testigos, algo de lo que el funcionario de guardia se ha asegurado. Nadie vigilando en los muros, las cámaras están apagadas. Tan sólo un desierto de cemento sediento de la sangre de Aura, que gotea de su nariz rota y empapa la línea amarillenta que marca el final del campo de baloncesto".

@Jordi_Sanuy

Les cendres a la piscina (Laura Gost)

Les persones canvien. De vegades, sense ni tan sols adonar-se’n. Canvia, i de quina manera, en Sebastià, el patriarca de la família que protagonitza “Les cendres a la piscina”, de la mallorquina Lara Gost (Sa Pobla, 1993). El personatge està inspirat en el seu avi patern. El llibre té 220 pàgines i és el Premi Proa de Novel·la 2023. Interessant relat sobre els vincles personals i les reaccions humanes. D’ella ja havia llegit "El món es torna senzill". 

En Sebastià passa de conrear camps a enriquir-se fent hotels pel turisme. De pagès a constructor, passant per picapedrer, en un tancar i obrir d’ulls. I com a conseqüència, ascendeix molt de pressa en l’escalafó social. Normalment, però, tot el que puja també baixa i l’home s’acaba arruïnant. Del luxós xalet de l’Alcanada al projecte fallit d’Es Pont. Abans de quedar-se sol com un mussol, es casa tres vegades. Amb la Catalina -amb qui va tenir els seus dos fills-, amb la Mercedes i amb la Leidi. Una mallorquina, una madrilenya i una sud-americana molt més jove que ell. I això que a en Sebastià qui li agradaven de veritat eren les alemanyes... Vides fugisseres que s’esmunyen entre els dits. Temps corredís.

Tots els capítols porten el nom d'un dels membres de la família, començant i acabant pel d'en Sebastià. D'entrada ja sabem com s'acomiadarà del món. La narradora no té cap problema per explicar-nos-ho. Sempre avança informació que desenvolupa, convenientment, més endavant. La seva prosa és amena, irònica i plena de color, amb uns personatges que semblen reals com la vida mateixa. En la novel·la té un pes important la Laura, neta del patriarca, amb una mirada diferent i més moderna que la de tots els altres. Una mirada, diria que molt semblant a la de l'autora, que ens permet seguir de primera mà els canvis viscuts a Mallorca i que estan lligats a l'evolució de l'economia i del turisme. 

"Potser en Sebastià se sent tot sol, davant la coca enfornada per un home que fa un any no coneixia i que li fa costat per raons que queden enfora de l’estimació. Tal vegada enyora la idea d’un pastís cuinat amb menys traça i amb més tendresa i fa una ullada a les cadires buides que enrevolten la taula amb el conhort que, com a mínim, aquesta vegada hi ha una força d’ordre major que estén la solitud arreu. Pot ser que pensi i senti totes aquestes coses, mentre bufa el vuitanta-u de cera vermella, però també és possible que en Sebastià es limiti a rovegar un tros de coca sense dir res, sense cap gràcies tampoc per a en Juan Manuel. Com a molt, una crítica culinària escarida: «No fa llarg, però es pot menjar», o alguna cosa així".

@Jordi_Sanuy

Donde no llegan las sombras (Jordi Llobregat)

Suposo que és força complicat entrar en la ment d'un assassí i descobrir per què mata. Saber quines són les seves motivacions podria ser molt útil per intentar aturar-lo i deixar-lo fora de circulació. Ho intenta l'agent de policia Álex Serra. Ella és la protagonista indiscutible de "Donde no llegan las sombras". El llibre té 477 pàgines i l'ha publicat l'editorial Destino. De l'escriptor Jordi Llobregat (València, 1971) ja havia llegit el thriller "No hi ha llum sota la neu", també amb Álex Serra en el seu eix central.

L'autor col·loca l'acció a la Vall Fosca, als Pirineus, on comencen a desaparèixer nenes, que troben mortes poc després, sense senyals aparents de violència. La primera vivia a la Torre de Capdella, al Pallars Jussà, amb la seva tieta. Els seus companys d'escola li feien bullying. La troben a 300 quilòmetres de casa, en un gorg enmig d'un bosc, amb una corona de flors al cap. L'Álex Serra havia deixat la policia per intentar esbrinar què li havia passat a la seva germana. S'havia fet fonedissa, d'una manera sorprenentment semblant, vint anys enrere. Abans de deixar el cos, havia disparat a un company en acte de servei... Perdia el control amb facilitat. Ara, recupera la placa i la pistola per intentar donar un cop de mà.

Els escenaris escollits per Llobregat són foscos, carregats i plens de boira, amb muntanyes altes i llegendes màgiques que ho impregnen tot. De vegades costa diferenciar entre ficció i realitat. Perseguida pel seu passat, l'Álex haurà de treballar de valent per descobrir el lloc on no arriben les ombres, que és el títol d'aquesta novel·la negra tan àgil com addictiva. Descobrir-lo i salvar a la tercera nena desapareguda, com no va poder fer amb la seva germana estimada. En una de les subtrames, se'ns parla molt dels camps de concentració francesos on van anar a parar molts dels represaliats de la Guerra Civil Espanyola. Sortir-hi viu i sencer estava a l'abast de ben pocs. En definitiva, un puzle molt visual i amb acció il·limitada.

"Martina levanta la mirada. El sol empieza a esconderse tras las montañas. Pronto se hará de noche. Vuelve a mirar hacia sus compañeros de clase. Desde allí no pueden verla todavía, pero están ya muy cerca. Ve sus caras enrojecidas por el esfuerzo. Oye sus chillidos anticipando la diversión. Mira de nuevo hacia los árboles; justo entonces una ráfaga de aire se desliza entre sus troncos retorcidos y se oye una especie de gemido, lo que hace que recuerde otra vez las historias, y se estremece. Sin embargo, son los últimos gritos de sus perseguidores los que acaban por decidirla. Coge con fuerza el manillar y se interna con su bicicleta por el sendero. La maleza se cierra tras ella, como si nadie hubiera pasado por allí. Unos metros más adelante, las sombras del bosque la engullen y Martina desaparece".

@Jordi_Sanuy

Guinedell, comtessa de les pedres (Àfrica Ragel)

Gràcies a la filòloga catalana Àfrica Ragel (Barcelona, 1969) he descobert la força i l'astúcia de qui va ser la mare de la primera dinastia comtal catalana. Ens ho explica a "Guinedell, comtessa de les pedres". Va viure a l'alta edat mitjana i va prendre decisions estratègiques, encara que després va ser ignorada per la història. El llibre té 351 pàgines i l'ha publicat l'editorial Columna. D'ella ja havia llegit i comentat "Gran ocell de silenci". Guinedell és un personatge imponent, a qui aprecies des que fa la seva primera aparició en la novel·la. Té les idees clares i, malgrat viure en un món d'homes, sempre vol dir-hi la seva. No li agrada que la deixin de banda. De ben joveneta es casa amb el seu cosí Guifré I el Pilós i s'instal·la amb la família del seu marit al castell d'Arrià. Se l'estima bojament. Filla de l'abat de la Grassa, fins llavors havia estat molt feliç al lloc on havia crescut. Però ben aviat descobreix que en la seva nova llar la gelosia, l'odi i les traïcions impregnen les parets i intenten menjar-se-la viva. La seva sogra, de qui no és la favorita, està disposada a fer-la caure, a qualsevol preu. La dona s'ha fet gran i li molesta la competència, encara més si no la pot controlar.

Desconeixia que en l'època de Guinedell una dona pogués tenir tant de poder. Moltes vegades va anar per davant del seu marit, buscant aliats i reunint-se amb rivals. Sovint ho feia per iniciativa pròpia, sense que Guifré en sabés res. Confiava més en el poder de la paraula i els pactes que en les espases i les guerres. Ho demostra que la seva firma apareix al costat de la del seu marit en la majoria dels documents d'aquell temps. L'Àfrica ens fa arribar la història de la comtessa d'Empúries d'una manera molt entretinguda i visual. És un llibre ple d'intrigues i amb rabiosa activitat, on sempre passen coses. És fàcil imaginar-se les escenes de batalla, on la nostra heroïna mai no es fa enrere. Un bon homenatge a una comtessa fins avui oblidada, que ara demana pas. 

"Collia herbes. Les coneixia des que era ben petita; amb les fulles dels freixes es tractava el mal d’ossos, la gota, l’oligúria, el restrenyiment i la febre. Amb les dels pollancres i els àlbers, les afeccions urinàries i el mal d’esquena. Amb les branques de romaní bullides en aigua s’alleujaven les infeccions. Sabia destriar les que anaven bé per al maldecap, per a les sangs abundants, per a les berrugues... Amb les falgueres i les dolçamares es guarien els cops i les ferides, però calia anar molt amb compte amb la quantitat perquè eren perilloses.

Va ser aleshores quan va sentir els renills dels cavalls i els crits. Un home vestit amb robes bones donava ordres a una comitiva perquè marxés. A terra, damunt d’una capa, jeia una jove que s’abraçava les cames ensangonades".

@Jordi_Sanuy

Paranoia 68 supera el milió de visites

Aquest mes de novembre, Paranoia 68 ha complert 17 anys. L’aniversari ha coincidit en el temps amb la fita d’haver superat el milió de visites. En el moment d’escriure aquest post, eren 1.001.638. I el comptador continua sumant! Molt content. En aquest 2023, he afegit al blog un total de 80 llibres. Des de l’inici, ja n'he referenciat 1.021. Gràcies a totes i tots els que encara passeu per aquí. Suposo que ja sabeu que, des del mes d'agost d'aquest any, Paranoia 68 també té la seva versió a Instagram, sota el nom de @Jordi_Sanuy_llibres. També us hi espero. Fins aviat. ❤️

Amor sense món (Miquel Esteve)

“Amor sense món”, de Miquel Esteve (Móra la Nova, Tarragona, 1969), és un llibre apassionant. Té 381 pàgines, l’ha publicat l’editorial Navona i ens explica la desconeguda i complexa història d’amor entre Hannah Arendt i Martin Heidegger, dues de les grans figures de la filosofia i del pensament europeu. Una història que es va allargar prop de cinquanta anys i va anar més enllà dels vincles terrenals.

La Hannah i en Martin es van conèixer a la universitat de Marburg, a Alemanya. Tenien 18 i 35 anys. Eren alumna i professor. Es van enamorar només de veure’s, i, espiritualment, ja no es van separar mai més, fins que ella va morir d’un infart, a Nova York, l’any 1975. Després dels primers mesos d’idil·li i que la noia el deixés, es van continuar escrivint i trobant. No podien passar l’un sense l’altra, tot i que hi va haver una etapa en què van estar quinze anys separats. Va ser una relació tumultuosa, plena d’obstacles i de dificultats. Per començar, ell estava casat. Quan li va confessar a la seva dona que li era infidel, la situació es va complicar encara més. L’Elfride Petri odiava a l'amant del seu marit. L’home va arribar a presentar-les, buscant una normalitat que mai no va trobar.

En Miquel Esteve ens explica els fets d’una manera exquisida i molt didàctica. La Hannah es va arribar a casar dues vegades, però va continuar enamorada d’en Martin. Tant en Günter Stern com en Heinrich Blücher -amb qui va tenir una relació espectacular- ho sabien. No els hi va amagar mai. La gran pregunta és com es van poder estimar amb tanta passió una sensible intel·lectual jueva i un nacionalsocialista que va arribar a militar en el partit de Hitler. En la primera part de la novel·la, l’autor alterna el període 1949-1950 (a Basilea) amb el que va de 1924-1925, a Marburg. En el primer, la Hannah es 'confessa' amb en Karl Jaspers, que va dirigir la seva tesi doctoral. En el segon, vivim en primera persona el naixement de la relació Arendt-Heidegger, que es converteix en eterna. 

“En Martin Heidegger havia passat a buscar la Hannah prop de la Universitat de Marburg i havien agafat una de les senderes que conduïa a les fagedes que envoltaven la vella ciutat universitària. Lluïa un sol resplendent i les falgueres omplien el sotabosc d’una verdor exhuberant. El desglaç hivernal havia acolorit ufanosament la vall del riu Lahn. Malgrat el sol, feia un ambient fesquívol, enganyós, el fred de la darreria de febrer. 

La Hannah tenia la passa més llarga; però, en Martin, que solia caminar amb les mans agafades a l’esquena, la tenia més enèrgica i de tant en tant havia de moderar-la per no deixar-la enrere”.

@Jordi_Sanuy

El infierno (Carmen Mola)

No cal anar a l’infern per trobar al dimoni. N’hi ha molts; i els tenim entre nosaltres. Com el que protagonitza l’últim llibre dels Carmen Mola, que és el mal fet persona. Es tracta d’un ésser menyspreable, d'aquells que sembren l’horror per allà on passen. “El infierno” és la seva segona novel·la negra històrica, després de "La bestia", amb què van guanyar el Premi Planeta l’any 2021. Té 477 pàgines i és molt pertorbador. L'ha publicat Planeta en castellà i Columna en català.

L’acció té lloc a Madrid i a l’Havana, coincidint amb l’aixecament de l’exèrcit contra la reina Isabel II. Els seus dos principals protagonistes, deixant de banda el ‘dimoni’, són la Leonor i en Mauro, que es veuen implicats en l’assassinat d’un soldat. Una ballarina i un estudiant de medicina que es coneixen en una situació extrema i viuen hores de neguit i de desesperació. Per evitar la presó, ella es casa amb un ric admirador, que la supera en edat i experiència, i se’n va a viure a Cuba. Ell hi viatja temps després, amb l’objectiu de localitzar-la. Comença a treballar en una plantació de canya de sucre, en règim d’esclavatge, després que l’enganyin vilment. Molts gallecs van caure en la mateixa trampa, quan anaven a la recerca d’un món millor.

Les aventures de la Leonor i en Mauro coincideixen en el temps amb una trama d’assassinats perpetrats amb un mètode ferotge i esfereïdor. La imaginació dels Carmen Mola no té límits. Avís per a navegants: la crueltat del seu ‘dimoni’ és superior a la viscuda a la tetralogia que formen "La novia gitana", "La red púrpura", "La nena" i "Las madres". Aventures addictives amb l'enfrontament aferrissat entre els esclavistes i els abolicionistes i una parella que lluita contra tot i tothom per intentar que el seu amor impossible arribi a bon port. Entre alguns capítols s’inclou un inquietant document -no en sabem l'autor fins al final- que denuncia la maldat extrema de l’àngel de les tenebres. Des de temps immemorials fa girar tothom al ritme de la seva música macabre. 

"Unos caballos irrumpen al galope por la calle Mayor. Tan pronto se giran, sorprendidas por el estrépito, ven cómo los guardias civiles descargan sus escopetas contra un grupo de gente que se arremolinaba en la Puerta del Sol. La sangre de algunos pintarrajea el aire mientras los gritos y el escándalo de otros que están sacando muebles viejos de no se sabe dónde, amontonándolos como barricada tras la que guarecerse, se mezcla con aquellos truenos que escuchó desde el balcón, que se repiten y que, ahora se da cuenta, no avisaban de ninguna tormenta, sino que eran cañonazos y lo que presagiaban era una batalla campal".

@Jordi_Sanuy

La meva història és la història d'un amor (Alba Sabaté)

Una història d’amor que s’allarga en el temps, tot i que amb intermitències. Quan ho creuen convenient, els seus protagonistes la reprenen just allà on l’havien deixat, sense fer-se preguntes ni donar excuses. Ens ho explica l’Alba Sabaté (Manresa, 1962) a “La meva història és la història d’un amor”. El llibre té 270 pàgines i l’ha publicat l’editorial Columna. D’ella ja havia llegit "Galetes de mel i gingebre". Bon record.

Una professora que està a punt de jubilar-se creu que ha arribat el moment de fer balanç. Necessita ordenar tot el que ha viscut en els últims anys, que no ha estat poc. Vol posar els seus pensaments en ordre per a ella mateixa i, a la vegada, per sincerar-se amb el seu fill, a qui fa la sensació que no ha tractat massa bé. La seva parella li diu Françoise, com a la protagonista de “A la recerca del temps perdut”, de Marcel Proust. Ell era el seu professor de literatura a l’institut. L'Eulàlia se'n va enamorar perdudament a finals dels setanta, quan tenia disset anys, i van fugir junts. Era el seu primer amor. Ara, en Fèlix s’està morint i ella l’ajuda a marxar de la manera menys traumàtica possible. Han viscut moments inoblidables de desig, passió i tendresa, però també d’abandó i culpa.

"La meva història" és amè i ben estructurat. La parella protagonista, cent per cent creïble, comparteix una relació particular. Des de fora, pot semblar viciada i egoïsta, sobretot per part d’en Fèlix, que apareix i desapareix quan li convé. Si ella hi està d’acord, no hi ha res a dir. L'Alba reflexiona sobre el compromís, la complexitat de les relacions humanes, el pas del temps, la mort i el perdó. Hi ha un munt de referències cinematogràfiques, literàries i musicals, que m’han semblat properes, com les pel·lícules “Amor”, “Amélie”, “La taronja mecànica” i “Vivre sa vie”, el director Woody Allen, l’actriu Frances McDormand i els Monty Python. Pau Riba, Cortázar i The Smiths a mi també m’han fet passar bones estones. Estimar i ser estimat. Aquesta és la clau de volta.

 “Venia a classe amb L’hotel París. Era un llibre petit, blanc i amb les lletres de la coberta de color negre, primes. Venia a classe amb un paquet de tabac, amb aquest llibre que llavors em semblava petit i poca cosa, i amb una carpeta blava de cartró sempre plena de papers. Sempre ho deixava tot a la taula, arrenglerat, i llavors ens mirava, encara sense dir-nos res, com si hi fóssim o no hi fóssim, no sabria gaire com dir-ho. Venia a classe, feia aquests moviments rutinaris dia sí dia també, i nosaltres ens estàvem encara una estona caminant o corrent entre les taules, rient amb les rialles encomanadisses que es tenen als setze o disset anys, ensopegant entre nosaltres, empenyent-nos, magrejant-nos, parlant o rient fins que d’alguna manera endevinàvem que havíem de parar”.

@Jordi_Sanuy

Querido capullo (Virginie Despentes)

Si llegeixes Virginie Despentes (Nancy, França, 1969) i no se't remou alguna cosa per dins és que estàs mort o pràcticament idiotitzat. La seva escriptura sempre és provocativa i plena de ràbia. A "Querido capullo", traduïda per Robert Juan-Cantavella i publicada per Random House, fa una anàlisi terrorífica de la nostra societat malalta, amb les xarxes socials fent d'altaveu de la misèria. Són 257 pàgines plenes de lucidesa i de desitjos d'igualtat entre dones i homes. Una bomba a punt d'explotar. 

L'Oscar Jayack és un novel·lista de cert èxit, íntim amic de l'alcohol i de les drogues. Necessita anar col·locat per inspirar-se i diria que fins i tot per viure. Un dia, aprofita el seu comte d'Instagram per fer una crítica duríssima a l'aspecte de la Rebecca Latté, una actriu que supera la cinquantena i a qui cada cop contracten menys. La seva carrera està en un declivi evident. Sap perfectament que suposa  per una dona envellir en una societat cent per cent  patriarcal. Ella també és addicta a les drogues i en fa bandera. La Rebecca contesta la crítica de l'Oscar amb la mateixa mala llet i, poc després, quan s'adonen que es coneixien de quan eren petits, comencen a escriure's e-mails. Cada cop més llargs i sincers, sense pèls a la llengua. S'expliquen un munt de coses.

Enmig d'aquesta relació espistolar, potenciada pel confinament, l'Oscar és acusat d'assetjament sexual per la Zoé Katana, que havia estat 'la noia de premsa' que el portava a l'editorial. Ara està al capdavant d'un blog feminista. El denuncia públicament deu anys després de sentir-se agredida i que l'empresa la convidés a marxar. Era més fàcil fer-la fora a ella que a l'escriptor de prestigi. Quan ho llegeix, l'home se'n fa creus. Segur que està parlant d'ell? Amb la Zoe no havia fet res diferent que amb altres dones, abans i després. No era conscient de res. La seva batalla personal, emmarcada en el #MeToo i en les xarxes socials, l'acaben patint tant ell com ella, amb exèrcits de perfils organitzats intentant rebentar-ho tot. Una novel·la cruel i amb molts tons diferents que és de lectura obligada.

"En el tren de regreso miré a ver qué posteaba Zoé. Hacía tiempo que no me asomaba. Me pregunto si aún hablas con ella. Siento lo que le hice. Estoy empezando a admitirlo. Siempre lo he sabido, pero no lo admitía. Empiezo a renunciar a la idea de anteponer mi defensa a cualquier otra cosa. Fanny de Sttutgart me hizo entrever algo que no estaba dispuesto a admitir. Ser deseado por alguien a quien no le has pedido nada es insoportable. Verte ante una petición sin posibilidad a decir que no es insoportable".

De Despentes ja havia llegit la sensacional trilogia "Vernon Subutex" (parts  "1", "2", i "3") i "Apocalipsis bebé". Molt fan d'ella.

@Jordi_Sanuy

La part salvatge (Ferran Guallar)

Diuen que una retirada a temps sempre és victòria segura. També que cal persistir, plantar cara i lluitar fins al final. Tant en Paul Murray com en Seejo opten per la segona opció, provocant tot un seguit de víctimes col·laterals. L'antropòleg especialitzat en evolució i primats i el ximpanzé són els principals protagonistes de "La part salvatge", de Ferran Guallar (Barcelona, 1968). El llibre té 301 pàgines i l'ha publicat per l'editorial Empúries.

En Paul, que és el narrador, fa quinze anys que lidera un grup de cooperants instal·lats en un petit paradís africà. El coneixem prenent notes de camp sobre en Seejo, a qui un ximpanzé més jove -en  Cèsar- vol destronar com a mascle alfa. És el mateix que li està passant a ell. Fa nosa als caps de l'ONG, que tenen plans que no arribaran a bon port si no se'l treuen de sobre a temps. Bon joc de miralls entre l'antropòleg i el primat, que resisteixen com poden. Estan convençuts que tenen corda per estona. En Paul ja va fugir cames ajudeu-me del Congo, i no vol viure una situació similar. De les poques coses que recorda és que van assassinar a la seva parella. El problema és que sospita que ell també té les mans tacades de sang, per culpa de la seva part salvatge...

Estem davant d'una novel·la plena d'aventures apassionants. A mesura que avança tot es complica i l'ambient es carrega per moments, fins a fer-se irrespirable. La majoria dels personatges, començant per en Paul, es veuen expulsats de la seva zona de confort per afrontar reptes cada cop més complicats. Hi ha lluita pel poder, violència gratuïta, suborns, traïcions, rumors d'assetjament sexual, ambició sense límits, corrupció i un munt d'assassinats a sang freda. En Ferran ha passat molts anys a l'Àfrica convivint amb investigadors i micos. Suposo que és per això que la història que ens explica sembla tan real i creïble. La narració té un ritme vertiginós i un objectiu clar: dir-nos que destruir la natura mai és un bon negoci, encara que doni importants rèdits econòmics. Més clar impossible.

"Et deia que no era just que no sabessis res de mi. Fem, doncs, la presentació formal i anivellem la balança. Em dic Paul Murray. Murray pel meu difunt pare escocès, de qui només he heretat els clixés: la tossuderia i una afició genètica, si bé tardana, pel whisky. A punt de fer-ne trenta, una moto i res a perdre em van portar fins aquí, el teu territori. Em vaig instal·lar al poblet de Gurel, envoltat dels penya-segats boscosos i salts d’aigua que coneixes bé. En poc temps, Gurel es va convertir en la meva llar d’adopció i en el centre de comandament d’una missió més romàntica que pràctica per salvar els teus de l’extinció".

@Jordi_Sanuy

L'any que vaig estimar Ava Gardner (Jordi Solé)

'Elegant' és el primer adjectiu que em ve al cap quan penso en el llibre "L'any que vaig estimar Ava Gardner", del sabadellenc Jordi Solé (1966). Igual d'elegant que la famosa actriu nord-americana, que va revolucionar la localitat de Tossa de Mar quan va participar en el rodatge de "Pandora y el holandés errante", al costat de James Mason i del torero català Mario Cabré. És el Premi Prudenci Bertrana, té 396 pàgines i l'ha publicat l'editorial Columna.

De Solé havia llegit un parell de molt bones novel·les negres, "El tigre i la duquessa" i "La noche de Damballah". En aquest altre registre, també m'ha fet passar una bona estona. Tot comença quan mor l'Ava Gardner, el 25 de gener de 1990. Aquell dia, en Pol Mas -gran personatge de ficció- recorda amb afecte les setmanes que va passar a prop de l'actriu, que va robar-li el cor. La va conèixer quan ell estava a punt de complir els 15 anys. Retrocedim en el temps... En Pol és l'únic fill de la Heather, la cap de cuina vídua de l'hotel Àncora, on s'allotgen l'actriu i companyia. Com que és de les poques persones que parla anglès -la seva mare és britànica- el noi fa d'enllaç entre l'establiment i els  del cinema. I s'apropa a l'Ava, que el tracta francament bé, sense adonar-se que li està fent mal.

Estem davant d'un llibre enlluernador i molt visual. L'autor ens ho posa fàcil per què imaginem com era Tossa l'any 1950. Tampoc no és complicat fer-se la idea de  la revolució que hi va haver a la vila mentre es rodava la pel·lícula, amb un munt d'extres locals. Encara que desigual, la relació entre el Pol i l'Ava és  maca i sincera. Enveja sana. Quan arriba a la Costa Brava, l'animal més bell del món estava embolicada amb Frank Sinatra. El cantant va perdre els estreps quan va veure-la al costat de Cabré i va decidir travessar l'Atlàntic per demanar-li explicacions. Glamur, humor i bellesa per explicar una història que t'atrapa i que no et deixa escapar, amb un final preciós. Imprescindible pels bojos del cinema i pels fans de la Gardner, que en té molts. Un relat deliciós.

"-Mira, aquest matí tindrem una trobada amb els mitjans de comunicació a la platja. En James i l’Ava no hi aniran, però els xicots de la premsa tindran barra lliure amb la resta de les estrelles i els tècnics que vulguin reclamar. Jo hi seré, per descomptat. Però estava pensant que si fóssim dos a traduir faríem més via. I ja veuràs que resulta molt senzill. Uns sempre preguntes les mateixes foteses insubstancials i els altres els responen inevitablement amb els mateixos tòpics. No caldria ni que es trobessin. Però les formes són les formes. I cal fer fotos, és clar... Les fotos són les úniques que sempre són diferents. Què me’n dius? Compto amb tu?".

@Jordi_Sanuy

El olor del miedo (Manuel Ríos San Martín)

L’Elena és una jove i entregada veterinària que treballa al zoològic de València. Fa la sensació que els animals li interessen fins i tot més que les persones. Faria qualsevol cosa per a ells. El dia que un tirador abat la Blanca, l’elefanta albina del parc, entra en estat de xoc. Veure el cos sense vida del paquiderm li desperta un odi inusitat. L'Elena és la protagonista d’”El olor del miedo”, de Manuel Ríos San Martín (1965). Té 550 pàgines i l’ha publicat Planeta. 

L’encarregat de trobar al culpable i portar el cas a bon port és en JP, un veterà de la UDEV, la Unitat de Delinqüència Especialitzada i Violenta de la Policia Nacional. És fan incondicional dels Rolling Stones i no passa pel seu millor moment. Sort en té de l’amor total de la seva neta, la petita Coral. La parella de feina d'en JP és la Violeta, una jove inspectora, acabada de sortir de l’acadèmia. Inexperta, però molt intuïtiva. Ell l’anomena “pepinillo”, un sobrenom habitual pels que fa poc temps que són en el cos. El cas de la mort de l’elefanta és tendència a les xarxes socials. No es pot parlar d’assassinat perquè, segons el Codi Penal, només s’assassinen a les persones, mai als animals.

D’inici, el cas pot semblar senzill, però es complica a cada hora que passa. L’Elena està convençuda que el responsable de la mort de la Blanca és l’Adolfo, un dels vigilants del parc. També l’acusa de sabotatges anteriors. Però la situació és més complexa, amb un munt d’interessos ocults. Queda clar que no hi ha animal més perillós que el ser humà. “El olor del miedo” és un llibre àgil, ben estructurat i

amb uns personatges que t’atrapen ja de sortida. En JP, el policia rocker, m’ha caigut especialment simpàtic. L’autor aconsegueix que l'emoció es mantingui fins a l’última pàgina, amb un parell de girs tan efectius com inesperats. Tot salpebrat amb triangle amorós potent, el que formen l'Elena, la Cristina -que és la seva parella- i en Sidy, l'amant i company de feina.

"JP ya no aguantaba toda la noche sin levantarse para ir al baño. Cosas de la edad. Rosa insistía en que tenía que vigilarse la próstata, pero un viejo roquero no hace según qué concesiones, así que iban pasando los meses y cada cita que ella le pedía en el especialista, él la anulaba. En esa ocasión. además de tener ganes de mear, se había desvelado, por lo que cogió el móvil y se sentó en la taza en silencio para no despertar a su mujer. Vio que tenía un wasap de Violeta de las 23:30. Se desperezó y abrió la aplicación para leerlo:

Ha aparecido un mensaje amenazador en redes sociales: "No pararemos hasta que se cierre el zoológico"".

@Jordi_Sanuy

El digestiu de la veritat (David Balaguer)

De vegades, la solitud pot ser adorable. No sempre, està clar. Amb ella s’improvisa. T’hi pots passar hores i hores, al seu costat, assegut al sofà de casa. Aquest estat és un dels catorze protagonistes del llibre de relats “El digestiu de la veritat”, de David Balaguer (Barcelona, 1976). Té 172 pàgines i l'ha publicat La Magrana. L’autor transforma aquests estats o obsessions vitals en persones i hi interactua sense complexos.

Tot està explicat d'una manera personal i amb grans dosis d'un humor fosc (per no dir negre), que sovint desemboca en situacions absurdes. Quan el narrador parla amb la joventut, per exemple, li recrimina que no li doni treves, que l'abandoni i l'acabi menyspreant. Hi parla de tu a tu, com si fos una dona. A la felicitat li retreu que li sigui esquiva quan més la necessita, i a l'ejaculació que sigui tan difícil compartir-la. Entre ells dos, quan estan sols, s'entenen a la perfecció. Bona oda a l'onanisme. El pas del temps, la nostàlgia i la volatilitat de les coses apareixen sovint en aquests contes curts àcids i plurals. Balaguer diu que “els anys són velocistes jamaicans”. Aquesta una de les moltes referències esportives que inclou el llibre, que passa molt bé.

Les pors, les cavil·lacions, la fal·lera pels números i les estadístiques i altres deliris del narrador esquitxen totes les històries, algunes amb finals sorprenents. Sovint he sentit a dir que començar un conte és més fàcil que acabar-lo, que és on hi ha la verdadera complexitat. M’ha cridat l'atenció “La farsa”, en què una família competeix per veure quin dels seus membres dorm menys. Amb jutges i tot. Final sublim. També soc fan de l”’intuïtòmetre”, l'aparell que implanten al cap d’un home per intentar que no s’equivoqui a l'hora de prendre decisions importants. Hilarant la relació amb el doctor Solbakken. Per cert, Balaguer, habitual dels mitjans de comunicació, cita a dos companys de professió, Jordi Ramos, del Departament d’Esports de TV3 , i Xavier Grasset, l’alma mater del Més 324.  

"Quan anàvem al parc la mare sempre estava atenta a l’eventual aparició d’un pederasta que em pogués espatllar l’existència. La seva desconfiança malaltissa, concentrada principalment en el gènere masculí, s’activa quan algun home de més de cinquanta anys amb ulleres de pasta de vidres gruixuts, cabells greixosos pentinats amb la clenxa al costat, camisa de quadres de franel·la i jersei de cremallera cordat fins a la meitat gosava internar-se en un radi inferior als quinze metres de la meva posició. 

La confecció de clixés marmoris era una distracció en la qual la mare invertia moltes hores. Després, els exposava i puc certificar que la seva obra causava incredulitat i una gran controvèrsia. L’obsessió de la mare pels pederastes va fer que no reparés en la possibilitat que fossis tu qui vingués a molestar-me”. 

@Jordi_sanuy

Veus de paper (Carlota Benet)

Si partim de la premissa que només es viu una vegada, és millor viure la vida com volem i no com alguns intenten organitzar-nos-la. La Sina, protagonista de "Veus de paper", viu la vida que ha ideat per a ella el seu pare i li costa molt sortir-se del guió marcat. Cuidar-lo a ell, treballar a la llibreria familiar, les classes del seu programa de doctorat i poc més. Va vestida d''abans' i no es preocupa massa de la seva imatge exterior.

En aquest llibre, Carlota Benet (Barcelona, 1981) ens parla de la importància de decidir per nosaltres mateixos i, sobretot, de saber perdonar. Té 238 pàgines i l'ha publicat Columna. Les coses no són sempre com semblen i escollir la millor opció és complicat. El pas del temps tampoc no ajuda quan s'ha de jutjar una decisió presa en el passat. Més enllà del seu pare i de la Lluïsa, la seva única amiga, la Sina no té amb qui parlar. Potser és per això que se li apareixen les heroïnes dels seus llibres preferits, com la Teresa Valldaura (de "Mirall trencat"), la Wendy ("Peter Pan"), la Marquesa de Merteuil ("Les amistats perilloses") o la Rosalía Pipaón ("La de Bringas"). N'hi ha moltes més... Totes elles intenten donar-li consells i acompanyar-la cap a un futur més obert i millor.

La Sina sempre ha trobat a faltar un referent femení; i, com que no el té, n''inventa' uns quants. La seva mare va marxar poc després que naixés ella i ha crescut i ha viscut pel seu pare. Després d'anys i panys envoltada de ficció, potser ha arribat el moment que obri portes i finestres, airegi la seva vida i confiï una mica més en tot allò que ve de l'exterior. Queda clar que els llibres són màgia pura i ens ensenyen altres vides i maneres de pensar. Però compte, s'ha de trobar l'equilibri entre aquest 'món paral·lel' i el real, el de cada dia, que també cal gaudir al màxim, sempre que sigui possible. "Veus de paper" és sobri, elegant i amb un personatge central, la Sina, de qui t'enamores des de la primera pàgina. Bon homenatge a la literatura, al feminisme i a la llibertat. Molt emotiu.

"Allà hi vivia amb la seva filla Sina (de Carmesina, com la de Tirant lo Blanc), que havia tingut de gran, als quaranta-sis anys, amb una noieta d’aire hippy (malgrat la moda minimalista que l’any 1995 imperava entre el jovent), bonica com la Venus de Botticelli i a qui havia estimat bojament. Explicava que un dia havia aparegut a la botiga, desvalguda, víctima de males influències, del consum de marihuana i d’uns pares que no la comprenien, que ell l’havia ajudat i que durant algun temps havien estat feliços. Al cap de poc de donar a llum, però, va desaparèixer tan de sobte com havia arribat, per anar a parar, s’imaginava ell, a alguna platja de Tailàndia o a un asram de l’Índia".

@Jordi_Sanuy

instagram.com/jordi_sanuy_llibres

Los inocentes (María Oruña)

L'escriptora gallega María Oruña (Vigo, 1976) se supera en cada llibre que escriu. L'últim és "Los inocentes", que forma part de l'univers del "Puerto Escondido". Surt a la venda avui dimecres. Torna la tinent Valentina Redondo, que està a punt de casar-se amb la seva parella, el professor escocès Oliver Gordon. Només queden un parell de setmanes. És la primera vegada que l'autora s'endinsa en un crim massiu i se'n surt de meravella. La novel·la té 461 pàgines i l'ha publicat Ediciones Destino. 

Una gran part de l'acció passa al balneari càntabre de Puente Viesgo, en el seu Temple de l'Aigua, per ser més concrets. Un atemptat amb arma química genera el caos en un grup d'empresaris que l'havia tancat en exclusivitat, només per a ells, per un parell d'hores. La Valentina i el seu equip s'hauran d'esforçar al màxim per trobar els culpables. L'executor i, sobretot, el cervell que ho ha organitzat tot. S'intueix com un home hàbil, cruel i sense compassió. La tinent haurà de col·laborar amb l'exèrcit i amb un equip de l'UCO (la Unitat Central Operativa), que són qui es posen al capdavant de les operacions des d'un primer moment. Un cop més, la intuïció de la tinent serà determinant perquè tot arribi a bon port.

Oruña manté l'emoció fins a l'última pàgina. Ens va donant pistes a poc a poc, descartant sospitosos i sortint-ne de nous. I ho fa sense trampes ni girs inncessaris. Tant la Valentina com l'Oliver, que està preparant els casaments amb el seu amic Michael Blake, són personatges que cauen bé, i que tenen la seva importància en la història. S'han de casar a Cantàbria i també a Escòcia. De l'equip de policies em quedo amb el subtinent Sabadelle, que protagonitza unes quantes situacions divertides. Al llarg de la història, l'autora fa referències a alguns dels seus llibres anteriors, convertint-ho tot en un producte global. Compte, les sospites aviat cauran sobre un vell 'conegut'... Ritme, animació màxima i paisatges idíl·lics. Què més es pot demanar? El perill és un batec que mai no s'extingeix.

Al començament de cada capítol s'inclou una cita breu d'autors com Agatha Christie, Alejando Dumas o Fiódor Dostoievski. "Crim i càstig", per cert, és la 'bíblia' on es veu emmirallat un dels protagonistes del costat fosc. De la María Oruña ja havia llegit i comentat "El camino del fuego", "Lo que la marea esconde" i "El bosque de los cuatro vientos". 

"Mil metros cuadrados y una enorme piscina a treinta y dos grados centígrados con cascadas, cuellos de cisne, burbujeantes camas de agua y varios jacuzzis. Sin duda, la elegancia de las instalaciones y el apacible paisaje que se aprecia desde sus ventanales hacen del Templo del Agua un agradable y lujoso paraíso. Sin embargo, una dramática turbación parece crecer en su interior. Un crimen, brutal y despiadado, acaba de ejecutarse. Su efecto se desparrama por la instalación como si se tratase de una incontenible cascada llena de veneno. El impío delito va a ser descubierto muy pronto. ¿Quién podría imaginar una forma tan terrible de despreciar la vida?"

@Jordi_Sanuy