Comentari: 'Shortbus'. Nota: 7'5

Tot és possible... si obres la ment

2006 / Estats Units / Drama eròtic / 102 minuts / Director: John Cameron Mitchell / Intèrprets: Justin Bond, Lindsay Beamish, PJ Deboy, Raphael Barker, Jay Brannan, Peter Stickles, Sook-Yin Lee, Paul Dawson / La pel·lícula ens explica la història de tot un seguit de personatges de New York amb diversos problemes de personalitat i, de retruc, sexuals. La Sofia és una terapeuta de parella que mai ha tingut un orgasme. Sempre els fingeix. La Severin és una ama dominadora que somnia amb deixar la seva feina i tenir una parella real. En James i en Jamie formen una parella gay que sembla (i només sembla) que volen obrir la seva relació cap a l’exterior. Tots ells coincideixen en un club ‘polisexual underground’ que es diu ‘Shortbus’, on tot és possible.

Havia llegit que ‘Shortbus’ era la pel·lícula amb més imatges de sexe explicit fora de la indústria pornogràfica dels Estats Units. És veritat. En el primer plànol en Jamie és dins de la banyera, amb una càmera de vídeo, enregistrant-se el membre; i poc després se’l veu practicant una autofel·lació (sí, sí... li costa, però ho aconsegueix) amb voyeur inclòs. Fa temps que en Caleb l’observa des del bloc de davant. Més proves? No cal, oi? He de dir, però, que les imatges de sexe no són gratuïtes. Johm Cameron Mitchell les fa servir per parlar-nos de sentiments, de soledat, d’inhibicions. No violenten a l’espectador, serveixen per fer-nos entendre millor una història tan transgressora com estimulant.

No conec ningú que s’assembli als personatges de ‘Shortbus’, però segur que existeixen. Són personatges extrems, però m’imagino que completament reals. En James i en Jamie (es diuen igual, quina coincidència!) són una parella gay força desequilibrada. En James és qui està realment enamorat, en Jamie té molts dubtes. No només sobre la relació, fins i tot amb la seva vida, amb intent de suïcidi inclòs. En Jamie està traumatitzat pel seu passat, lligat a la prostitució. Tan traumatitzat que mai s’ha deixat tocar per la seva actual parella. Ara intenta ‘obrir’ la seva relació, amb l’entrada d’en Ceth, un jove model extrovertit que transforma la parella en un trio.

Els James (James i Jamie) van a veure una terapeuta sexual, terapeuta de parella, que és com li agrada que li diguin. És terapeuta, però la Sofia mai ha tingut un orgasme. Són els contrasentits de la vida. Els James volen que els orienti, però al final són ells qui li obren els ulls a ella. Com? Doncs portant-la a ‘Shortbus’, un local sense tabús, on tothom es mostra com és, sense pors ni complexos. Allà també hi ha la Severin, una ama dominadora que, segons sembla, va ser maltractada pel seu pare quan era petita. En aquesta vida, res és casual. La Severin mai ha tingut una relació de parella estable, més enllà de la història que manté actualment amb el ‘pijo’ imbècil a qui sodomitza, pagant, això sí, amb certa regularitat.

‘Shortbus’ acaba ajudant-los a tots. Els James se n’adonen que s’estimen i que són l’enveja del món gay. En Ceth i en Caleb, que admiren els James, sembla que estan a punt de començar una idí.lica relació entre ells. La Sofia arriba a l’orgasme gràcies a un trio amb una jove parella bisexual. Veu les estrelles, els planetes i què sé jo! En Rob, el seu ex, s’ho passa d’allò més bé amb la Severin, que li dona tota la canya que vol. Tots són feliços quan deixen de costat els seus prejudicis i decideixen ser com són. L’orgasme de la Sofia ve acompanyat d’una obertura de llums total. M’explico. Ens algunes fases de la pel·lícula es veu la ciutat de New York en miniatura, en una espècie de maqueta molt real. Es fa de dia, es fa de nit... la maqueta serveix de ‘cortina’, per passar d’un tema a l’altre. Quan la Sofia aconsegueix el seu objectiu s’encenen tots els llums de la ciutat; és allò de l’explosió de llum i color.

L’equip de ‘Shortbus’ és molt novell. De fet, és la segona pel·lícula de John Cameron Mitchell, després de ‘Hedwig and the angry Inch (2001), que no he tingut la sort de veure. Dels vuit actors principals, només un havia fet alguna cosa coneguda abans. És el cas de Paul Dawson, el jove model que s’uneix als James, que va tenir un petit paper a Relámpago Jack (1994). Tant Cameron com la resta de l’equip, promet. Poc a poc, estic convençut que ‘Shortbus’ és transformarà en una pel·lícula de culte. Veure-la és quasi obligatori, de veritat. Ja ho veuràs.

Coses: 'Sóc Papá canguro'

Aprofitant el títol de la lamentable pel·lícula d’Steve Carr (protagonitzada pel graciós Eddie Murphy), he de dir que aquest estiu tornaré a ser ‘papá canguro'. Des d’avui i fins a finals del mes d’agost. Aviam; sempre estic amb ell, però a partir d’ara (jo de mitges vacances i ell senceres) passarem tot el dia junts. Per què estic de mitges vacances? Doncs perquè he canviat de torn. Després de quatre setmanes treballant de dilluns a dijous, ara he passat al cap de setmana (divendres, dissabtes i diumenges). És a dir, que he acabat avui i no torno a la Tele fins divendres que ve. Perfecte! Tres divendres, tres dissabtes, tres diumenges (9 dies en total; si sóc de lletres, però sé sumar)... i vacances senceres; fins el 27 d’agost. Quina passada!

El blog se’n ressentirà, encara que sembli un contrasentit. Si estic de vacances, ho estic per tot. Se’n ressentirà... o no, perquè espero afrofitar les mitges vacances i les senceres per posar-me al dia des d’un punt de vista cinematogràfic. Aquest mes de juny ha estat horrorós. Només he pogut veure dues pel·lícules infantils (‘Arthur i los Minimoys’ i ‘James y el melocotón gigante’), ‘Time’ (de l’extraordinari Kim Ki Duk) i dos títols dels quals encara ni he fet el ‘post’, parlant en termes internautes. Em refereixo a ‘Diamante de sangre’ i ‘Cartas desde Iwo Jima’.

La llista de pel·lícules que tinc pendent pels propers dies és espectacular. Ja em frego les mans. Mmm... ‘Zodiac’ (el títol de moda, diuen que és el nou ‘Seven’); ‘El velo pintado’ (amb la guapíssima Naomi Watts i Edward Norton); ‘La ciencia del sueño’ (la darrera bogeria de Michel Gondry, pare d'‘Eternal Sunshine of the Spotless Mind’); ‘París, je t’aime’ (composada per tot un seguit de curts de directors famosos, Joel i Ethan Coen, Isabel Coixet, Gus Van Sant...); i la coreana ‘The Host’ (de Bong Joon-Ho, del mateix director que la impressionant ‘Memories of murder’).

També tinc pendents ‘Shortbus (que diuen que és la pel·lícula amb més imatges de sexe explícit fora de la indústria pornogràfica dels Estats Units. Aviso, la veuré avui mateix. La tinc a casa, calenteta, com no); ‘Love Battlefield’ (un dels últims descobriments del cinema de Hong Kong); ‘La masai blanca’ (aposta alemanya que ens explica la història d’amor entre una dona blanca i un home negre), ‘Brick’ (cinema negre amb la firma de Rian Johnson); i 'Ghetto' (que ens explica el genocidi jueu, a Lituània, l'any 1941). Són una desena, però espero veure’n alguna més.

Les vacances donen per molt: Per veure pel·lícules, per llegir, per escoltar música, per pendre el solet, per banyar-se, per passejar, per menjar bé, per no fer absolutament res... Parlo d’activitats confesables, és clar. Totes aquestes les puc fer tranquil·lament amb el meu fill, perquè ja deia en començar que, d’aquí a setembre, m'he transformat en ‘Papá canguro'. Que bé que ens ho passarem Pau! Ah, a ell també li agrada el cinema, com no. Aquesta tarda hem anat a la novíssima biblioteca 'Roca Umbert' de Granollers i m'ha sorprès agafant 'Pesadilla antes de Navidad' de Tim Burton. Només té 6 anys, però aquest nen promet. Tim Burton, quin fenòmen. Com en Pau, és clar. VACANCES!

Coses: Vull connectar-me a Internet!

Granollers és la capital del Vallès Oriental i, com a tal, és capdavantera en moltes coses. És una ciutat moderna i, des de ja fa temps, pots connectar-te gratuïtament a Internet des d'un seguit de punts públics, que estan a disposició dels ciutadans i de les ciutadanes. Lògicament, la connexió està limitada temporalment, perquè se’n pugui beneficiar el màxim número de gent possible. És a dir, que, gràcies a l’Ajuntament, tens Internet, però no quan vols ni tota l’estona que vols. Tens la possibilitat de entrar i fer les gestions que vulguis, però potser no en el moment que vols, si la xarxa està carregada. No passa res.

Com que vull tenir llibertat absoluta, com en totes les facetes de la meva vida, vaig tenir la genial idea de contractar l’ADSL a ‘Ya.com’. És més barat que Telefònica (uns quinze euros al mes, aproximadament) i, com a regal de benvinguda, t’envien el router autònom sense cost addicional. Fins aquí, tot perfecte. Però ja deia la meva àvia que ‘no donen duros a quatre pessetes’. Ara, hauríem de convertir les pessetes en euros, però aquesta frase popular perdria tot el seu sentit. Millor deixar-la així.

Quin problema he tingut? Problemes, en plural, tant de bo que només hagués estat un. M’explico. Per començar, van apuntar-se malament el meu número de mòbil. Encara no ho entenc. De què serveix que doni totes les meves dades a una teleoperadora (que després me les repeteix perquè jo li confirmi) i que posteriorment m’enregistrin la conversa (tornant a repetir les dades una a una) si són incapaços d’apuntar-se bé el meu mòbil? Va, no passa res; tothom es pot equivocar... Quan m’arriba la fitxa de ‘Ya.com’ amb totes les meves dades és quan me n’adono de l’errada i truco ‘ipso facto’. ‘Ah, és estrany’, em diu la teleoperadora. ‘Cap problema; ja està canviat. Li passo amb el servei d’enregistrament’. M’imagino que això no endarrerirà el procés oi? Pregunto amb certa preocupació. ‘No, no, cap problema’, em contesten.

Passen els dies i el router no arriba. Sembla que vingui caminant des de Madrid. Després d’unes quantes trucades, cada dia parlant amb una persona diferent, n’hi ha una que em diu que no li consta el canvi de mòbil. Ningú ha rectificat res. Començo a emprenyar-me de veritat. Ja no podem parlar d’errada puntual; són ‘cagades’ en cadena. Ni apunten ni rectifiquen, ni... Aquesta teleoperadora de ‘Ya.com’ s’implica una miqueta més (tampoc no massa) i em dóna el número de Seur, un dels seus distribuidors. Truco immediatament, és un 902, però no em serveix de res. Quina llàstima! En aquest 902 em donen un altre número, el de la delegació de Seur a Catalunya. I en aquest segon, me’n faciliten un tercer, un 93, aquest sembla que és el de l’empresa de transports a Granollers.

Continuo. A Seur m’expliquen que han tingut el router a les seves instal·lacions dotze dies. Segons sembla, m’han passat sms (al mòbil incorrecte, és clar) i no els he contestat. Evidentment, no puc contestar missatges si arriben a un mòbil que no és el meu. Només faltaria! Però tenen el meu telèfon de casa... És el número amb el qual he contractat l’ADLS, cony! I el meu e-mail, ben apuntat (miracle!) des del primer dia. És més, les tres primeres comunicacions de ‘Ya.com’ amb mi han estat a través d’e-mail (benvingut a la companyia, informació sobre el servei i activació de la línia ADSL). Per què la quarta no ha estat també per e-mail? Tan curts de gambals, són...

Però que passa? Doncs just quan truco a Seur; res, uns minutets abans, havien tornat el router a Madrid, cansats de buscar-me. Com pot ser? Si he trucat un milió de cops a ‘Ya.com’. Si quasi m’han de conèixer. Si m’acabaran avorrint. En quin punt del serial estiuenc em trobo? Doncs que segueixo esperant. A ‘Ya.com’ no saben on és el router, que suposo que ha d’estar gravat amb el meu nom. Si no, no ho entenc. Que me’n donin un altre, hòstia. Que quan aparegui el primer, el fotin al mar. Practicitat, saber satisfer al client. Es tracta d’això, de res més. No m’agrada amenaçar, però ja m’he cansat.

Els hi he dit que si abans de divendres no arriba el router, se’l poden quedar. Em dono de baixa abans que m’hagin donat d’alta; quin contrasentit. Ja n’hi ha prou. Quan torni de vacances demano l’alta a Telefónica, que és el que hauria d’haver fet inicialment, i s’acaben els problemes... o no. Pagaré el router autònom, pagaré una miqueta més cada mes i m’imagino que viuré més tranquil. A aquests de ‘Ya.com’ que els bombin. I que mai més ofereixin res. Que ni se’ls passi pel cap. Amén.

Llocs: L'Arcada

Mmm! Avui em ve de gust parlar del restaurant ‘L’Arcada’, que està al carrer Pagès Ortiz número 49 de Palamós, al Baix Empordà. Cau per darrere de l’Ajuntament , al barri del Pedró. Si no hi has anat mai, et pot soprendre la pregunta que et faran tot just quan obris la porta: ‘Suposo que ho sabeu, aquí només tenim peix’. I tant que ho sabem, per això venim! Per què el restaurant es diu ‘L’Arcada’? Doncs per l’obertura closa amb arc que hi ha just a l’entrada del menjador, abans de les taules; una quinzena, potser. No ho sé. El proper dia que hi vagi les comptaré.

És un restaurant sense carta, que pot ser bo o dolent, segons com t’ho miris. L’únic que pots seleccionar ‘llegint’ i mirant el preu és el vi, amb una bona selecció de la terra i també d’altres denominacions de l’Estat. És aconsellable no preocupar-se per la butxaca i demanar allò que et vingui més de gust. Compensa, de veritat. Quan et venen a prendre nota, et ‘canten’ què hi ha de primer o potser millor dit d’entrant, per ser més fidel a l’estil del local. Depèn del dia, però mai no hi falten les impressionants gambes de Palamós (sempre de tamany XL), els escarmarlans, les cloïses, les tallarines i els musclos de roca. Sovint també hi pots trobar navalles, popets o xipirons. Tot fresc, tot a punt per anar al foc uns minutets i cap a la taula.

Un cop demanats els entrants, venen a la taula i t’ensenyen el peix que pots menjar de segon. Te’n porten dos o tres en una plata, sencers, i has d’escollir. No serveixen peixos a mitges. És a dir que l’oferta va en base dels comensals. Si sou quatre, un peix gran (o dos de més petits; és una altra opció); si sou dos, un d’un tamany més reduït. Com els cuinen? Com vulguis tu; a la brasa o a la donostiarra. Jo, personalment, sempre em decanto per aquesta segona opció. Del mar, a la taula; perquè els de ‘L’Arcada’ pesquen i cuinen ells mateixos. No volen sorpreses. I us asseguro que el paladar ho nota; i de quina manera.

Entrants, peix i postres en un ambient familiar. Els postres, tots casolans, els fa la mare diàriament. No hi ha una gran oferta, però tot el què hi ha és espectacular; de veritat. Destaquen el pastís de formatge (acompanyat d’una melmelada de fruita), el pastís de poma i les trufes de xocolata. Hi ha poca cosa, és veritat, però la qualitat és tanta que, fins i tot així, es fa difícil escollir. Cafès, licors i puros (per qui fumi, evidentment) poden servir per completar una nit inoblidable.

Jo sempre hi he anat a sopar, però diuen que també s’hi dina molt bé: amanides, arrossos (sempre per encàrrec) i, com no, una mica de peixet. S’haurà de provar. Que si m’han pagat per fer aquest ‘post’ tan positiu sobre un restaurant? Doncs no. Tot al contrari. L’últim cop vam deixar anar 140 euros per a dues persones. Però a gust, que quedi clar. A ‘L’Arcada’ no s’hi pot anar cada dia, però de tant en tant... Mmm!

Coses: Inadmissible

Estic emprenyat, molt emprenyat. Estic fart de tanta injustícia i de tanta tonteria. A les barricades, com diria algú. Estic emprenyat per dues coses que no estan massa relacionades... o potser sí. Estic emprenyat amb l'Anton Maria Espadaler (tertulià simpàtic) i amb la plantilla del Barça. Anem a pams. L’Espadaler ha vist clar que li surt més a compte vendre la seva opinió al millor postor (pagant Sant Pere Canta) que escriure llibres que després no llegeix ningú. I avui dia, anar de provocador, ven. I, com que tonto no ho és, se n’ha adonat a temps. Ha vist clar que només aconsegueix que es parli d’ell criticant als altres.

Dimarts a la nit, Anton Maria Espadaler, l’únic 'intel·lectual' que encara fa costat a Joan Laporta, es va atrevir a criticar el canal de notícies 3/24. Tothom té dret a opinar, només faltaria, però amb respecte i rigor. Si nó, corres el risc que et titllin d’ignorant... i amb raó. Va començar dient que el 3/24 no servia de res (quan té una audiència de mig milió de persones al dia); que a la nit tothom se n’anava a casa (que passi una nit per Sant Joan Despí i compti personalment totes les persones que hi ha treballant) i, el més greu, va criticar un company que ni té el gust de conèixer.

Qui sap si l’Espadaler estava nerviós per les hòsties que el seu cap, Laporta, va rebre en la roda de premsa de balanç de temporada. Els periodistes l’havien apretat al màxim i ell, que li escriu els discursos, també en va sortir exquitxat. Hores després, amb nocturnitat i traïdoria, es va despatxar a gust en una tertúlia de RAC1. L’Espadaler va defensar el discurs de Laporta dient que no calia que el seu president (perquè és el seu) cités a Ronaldinho quan parlava de falta de compromís. Fins i tot el periodista del 3/24 ho havia vist clar, va afegir. Criticar un company no és elegant, però encara menys sinó el coneixes ni saps com treballa. Doncs ja fa tard per demanar-li disculpes. La crítica sense base, sense coneixements, és un insult; res més.

Emprenyat amb aquest còmic de la cultura moderna i amb la plantilla del Barça. L’Espadaler li va escriure a Laporta que els jugadors s’havien de comprometre més, sobretot en actes institucionals del Club. Això era dimarts, oi? Doncs dimecres, només cinc jugadors del primer equip (NOMÉS CINC) van assistir a la recepció que Nelson Mandela va fer al FC Barcelona coincidint amb el desplaçament de l’equip a Johanesburg, on es va enfrontar al Mamelodi Sundowns en un partit amistós. És molt greu, tenint en compte que el Barça és ambaixador d’UNICEF i que parlem del líder de la lluita contra l’’apartheid’, Premi Nobel de la Pau l’any 93 i president de Sud-àfrica del 94 al 99. Calen més dades?

On era Frank Rijkaard, que en la gira dels Estats Units es va fer una foto al costat d’un bust de Martin Luter King? On era Samuel Eto’o, el jugador que amenaça amb marxar dels camps si se senten insults racistes? Li sona el nom de Mandela, empresonat molts anys per defensar els drets humans? On era el gran Ronaldinho? Viatja per mig món amb la selecció brasilera i no va ser capaç de fer una hora d’autocar per veure Mandela? On eren els altres dos capitans de la plantilla, els compromesos Carles Puyol i Xavi Hernández? Tot plegat, una vergonya.

Mandela, de 88 anys, no es mereixia que el Barça li girés l’esquena. Se n’adonarà Laporta? Se n’adonarà l’Espadaler? O Un preferirà seguir dient que no sap res del seu cunyat (el franquista Alejandro Echevarría) i l’Altre criticant al 3/24? Quan es començarà a complir el règim intern? Després de les vacances. Només cinc jugadors van estar a l’alçada de les circumstàncies: Liliam Thuram, Oleguer Presas, Juliano Belletti, Andrés Iniesta i Giovanni Van Bronckhorst. La resta? a l’hotel. Fins ahir estava convençut que ningú amb dos dits de front desaprofitaria l’oportunitat de conèixer un mite vivent com en Nelson Mandela.

En Laporta i l’Espadaler tenen feina, molta feina. Que no perdin el temps en tonteries. Quina llàstima!

Coses: Viure al dia

No deixis per demà allò que puguis fer avui’. És una frase de la cultura popular. Es tracta de viure al dia, de no deixar passar oportunitats. Moltes vegades el ser humà acaba refugiant-se en el passat, o fins i tot en la idea d’un futur millor; tot per no actuar amb determinació. Sovint ens costa prendre decisions i, normalment, s'intenta retardar-les ‘sine die’. Ja n’hi ha prou! Cal deixar enrere els temors, les pors personals i desterrar d’una vegada per totes les idees negatives, aquelles que ens impedeixen conquerir els nostres objectius. Arribat aquest punt, em ve al cap el llibre ‘El poder de l’Ara’, d’Ekhart Tolle. Se’ns presenta com la típica obra de ‘realització espiritual’, però és molt més.

L’Ekhart, que ara té 59 anys, ens explica que quan era jove vivia submergit en un estat d’ansietat absolut, acompanyat de tendències suïcides. Quin tema més alegre, no... em diria més d’un amb certa sorna. No tens res més interessant per llegir? Jo sóc dels que penso que sempre s’han de tenir els ulls oberts i que les experiències d’altres sempre ens poden servir d’alguna cosa. No cal agafar-les al peu de la lletra, és evident, però saber mai pot convertir-se en una problema; més aviat tot el contrari. Deixar les coses escrites negre sobre blanc pot servir-te per reflexionar i, alhora, per deixar constància d’allò que sents i penses.

Una nit, quan tenia 29 anys, l’Ekhart Tolle es va despertar de cop, completament aterroritzat. Estava fart de patir. No podia més. Va ser llavors quan es va fer una pregunta que seria decisiva per la resta de la seva vida: ‘No puc viure més en mi mateix’. I, a partir d’aquí, va arribar una reflexió més o menys lògica: ‘Què vol dir que no puc viure en mi mateix... sóc un persona o potser dos?’ Després de molt temps, l’escriptor alemany va entendre que la seva consciència s’havia de distanciar i desidentificar-se de la seva ment, de la qual n’havia estat un esclau involuntari. Era només una persona, això està clar, però la consciència i la ment caminaven en sentits oposats. Ja n’hi havia prou. A partir d’ara, viuria al dia, intentant esquivar qualsevol imatge preestablerta, qualsevol clixé treballat pel pas del temps.

El present és l’’Ara’ i cal disfrutar-lo al màxim. No cal perdre el temps pensant en l’’Ahir’, que en el seu dia també va ser una successió d’’Ara’. No podem obssessionar-nos en l’’Ahir’ ni en el ‘Demà’, que, lògicament, també estarà format per una llarga i desconeguda col·leció d’’Ara’. No caiguem en l’error de deixar escapar el present, l’’Ara’ (que és l’únic que tenim) per pensar en un futur que no sabem com serà. Gaudim del moment present, assaborim-lo al màxim, perquè mai més el tindrem a l’abast. És així de senzill, o de complicat. Pensar en unes vacances, en un canvi de feina o en qualsevol altra cosa pot ser positiu? Diuen que si és en la seva justa mesura; sempre que no et faci perdre l’’Avui’, l’Ara’, que és el nostre principal actiu. Me’n vaig a casa que tinc gana. Ara. No espero ni un moment més. Això de pensar, encara que sigui en coses inútils, m’obre l’apetit. Fins.... ara!

Comentari: 'James y el melocotón gigante'. Nota: 6

Tot és possible si tens un préssec gegant

1996 / Estats Units / 80 minuts / Director: Henry Selick / Després de la mort dels seus pares, en James es veu obligat a viure amb les seves ties, cruels i repulsives al màxim. Però després de parlar amb un estrany personatge, que li entrega una bossa plena de llengues de cocodril, la seva sort canvia radicalment. Per accident, li cauen sobre d’un préssec i aquest comença a créixer desmesuradament en el seu jardí. Un dia decideix entrar-hi i coneix tot un seguit d’insectes que l’ajuden en el seu gran objectiu: anar a New York.

Suposo que vaig veure ‘James y el melocotón gigante’ quan era petit. No ho sé. L’altre dia la vaig seguir al costat del meu fill i em va semblar antiga. Potser l’any 1996 passava bé, però onze després em va donar la sensació de vell, de no haver superat el pas del temps. A més, és d’aquelles pel·lícules excessivament infantils; una faula moral sobre la qual és millor no fer-te massa preguntes. I és que si les fas, és molt possible que no hi trobis cap resposta.

En una ambientació similar a ‘Pesadilla antes de Navidad’ (1993), en James perd als seus pares, no se sap ben bé per què. Sembla que els assassina un rinoceront gegant que surt d’entremig dels núvols. Primera incongruència. Es lògic que la pel·lícula tingui una ‘estètica Burton’, sobretot si tenim en compte que una i altra estan fetes pel mateix equip. Quan mor la seva família directa, el nen cau en mans de les seves tietes, que l’exploten com si fos un esclau... o pitjor. La seva salvació (?) és un préssec gegant. Estirat per cent gavines (no sé si eren les de Duncan Dhu) i acompanyat per un saltamartí, un centpeus, una aranya, un cuc, una marieta i una cuca de llum, en James aconsegueix arribar a New York.

Tot és possible amb perserverança? Aquest és el missatge de ‘James y el melocotón gigante’? M’imagino que sí. Has de saber què vols i lluitar per aconseguir-ho. Gavines per moure el préssec, una brúixola per saber cap on vas, amics per compartir viatge... Però per què un préssec? Per què el nen es converteix en un personatge de dibuixos animats quan entra dins de la fruita i torna a `transformar-se en humà quan en surt? Ja sé que és una pel·lícula pensada per la mainada, però jo crec que tot ha d’estar més o menys justificat; vaja que ha de tenir una mínima coherència. El final és del tot increïble: el préssec d’en James acaba punxat al Empire State Building. Ha complert el seu somni... i el dels seus pares.

Un dels obstacles que ha de superar el vailet és el rinoceront que se’n va emportar als seus pares. En aquesta ocasió, se’ns presenta com un temor, com una por personal. Ok. Em sembla fantàstic, ho dic de veritat, però no queda clar (si es tracta d’un enemic psicològic) com es va emportar als seus pares, a tots dos alhora. Les tietes també arriben a la ciutat dels gratacels, per recuperar al nen i al préssec gegant, que estaven exhibint públicament per fer negoci. Però els amics d’en James, una colla d’insectes molt polifacètics, surten del préssec per defensar-lo i tallen d’arrel els plans d’aquestes peculiars familiars, tan brutes com odioses.

El millor? Que només dura 80 minuts. I que la música és espectacular. De fet, va ser candidata a l’Òscar en aquest apartat. El pitjor? Potser que té errades de guió i que no t’identifiques amb els personatges en cap moment. Tot i això, als més petits de la casa els agrada força i els desperta la imaginació. Un préssec gegant? Hi ha un nen i insectes fins? Cóm és que vola? Aquestes i altres preguntes la fan interesant per a ells fins i tot avui, onze anys després de la seva estrena.

Coses: Carta o menú?

Quina gran pregunta! Per què? Doncs perquè és d’aquelles que no es poden respondre amb un monosíl·lab. Cal justificar la resposta. Pensar, i molt, abans de cometre la temeritat d’obrir la boca. Obrir-la per parlar, és clar; per menjar mai no es un mal moment. Carta o menú? Jo menú, ho tinc claríssim. I, si pot ser, sempre al mateix lloc. És de suposar que l’àpat està més equilibrat, sense excés de greixos. La cuinera és de confiança; no t’enganya, sap allò que t’agrada. L’ambient és familiar; no hi ha sorpreses. El plat està sempre a la vista i no cal posar-hi una ornamentació exagerada. Diuen que a la carta et pots emportar alguna sorpresa inesperada, especialment si ets d’aquells que canvien sovint de restaurant. Just després del primer mos, pots descobrir que el producte no té la qualitat que semblava a primera vista. Vaja, que hi ha més pa que formatge.

El menú és anar sobre segur, no arriscar massa, optar per la continuïtat. Podríem dir que els ‘amants’ d’aquest tipus d’àpat som més conservadors... o això sembla. No ho sé. La carta? Home, diuen que pot donar-te plaers momentanis, però que al final acabes avorrint-la. Menjar cada dia en un lloc diferent, amb estils diferents, pot arribar a cansar. I si la cuina no està del tot organizada, qui sap, fins i tot es pot correr el risc d’acabar intoxicat. Carta i menú alhora? Qui sap, podria ser la solució perfecta, però, habitualment, les cuineres no ho veuen amb bons ulls. Ni les unes ni les altres. ‘Si vas a picar al local del costat, t’hi quedes’, et diria l’habitual. ‘No cal que tornis’. L’ocasional et respondria d’una manera força similar: ‘Vens amb mi quan tens gana, quan vols noves sensacions pel paladar; però sempre acabes marxant’.

Diuen que també és habitual que un desitgi el que té l’altre i a l’inrevés. Podia tractar-se d’un simple problema de maduració. Molts cops, els defensors de la carta voldrien trencar amb la monotonia i menjar de menú: gastarien menys diners i tindrien la teca assegurada, a l’estiu i a l’hivern. Els amants del menú potser somnien amb menjar tot allò que volen; encara que engreixi o no sigui bo pel cos. I dic potser, perquè en aquesta vida no hi ha res pitjor que generalitzar. Vols allò que no tens; aquesta és una de les màximes de la vida. I millor que desitgis perquè, segons els professionals de la ment, quan ho tens tot comencen els problemes.

Què en penso quan s’ha d’escollir entre carta i menú més enllà del menjar? Però no estàvem parlant d’això. Mai m’hauria imaginat que era una pregunta al peu de la lletra... A algú l’interessa on anem a menjar els homes? Jo diria que no. Acabo amb un acudit que pot il·lustrar perfectament aquesta reflexió. El casat se’n va al llit i, en veure que sempre hi ha la mateixa dona, exclama: Un altre cop el mateix! Se’n va a la cuina, obre la nevera i menja con un descosit. El solter se’n va a la nevera i, en veure que està mig buida i sempre amb les mateixes coses, també exclama: Un altre cop el mateix. Se’n va a l’habitació i dorm com un liró. Aquesta també seria una bona teoria per explicar per què els casats (i que quedi clar que jo no) fan una panxolina especial. Fins aquí podríem arribar!

Comentari: 'Cartas desde Iwo Jima'. Nota: 8

Una altre guerra inútil

2006 / Globus d’Or a la millor pel·lícula de parla no anglesa, a més de la nominació per Clint Eastwood com a millor director. 4 nominacions als Òscar del 2007 (millor pel·lícula, millor director, millor guió original i millor edició de so) / Estats Units / 141 minuts / Cinema bèl.lic / Director: Clint Eastwood / Intèrprets: Ken Watanabe, Kazunari Ninomiya, Tsuyoshi Ihara, Ryo Kase, Shido Nakamura / Rodada íntegrament en japonès, la pel·lícula ofereix la versió japonesa de la mateixa batalla que Clint Eastwood plasma a ‘Banderas de nuestros padres’. Es tracta de l'enfrontament més cru de la Segona Guerra Mundial al mar Pacífic, amb 20 mil japonesos morts i 7 mil americans. Aquesta versió, la nipona, se centra en la resistència japonesa, organitzada intel·ligentment a través de túnels gràcies, sobretot, a l’estratègia del general Tadamichi Kuribayashi. L’americana ens explica l’arribada de l’armada i la utilització propagandística de la famosa foto dels sis soldats aixecant la bandera dels EEUU.

Sóc un incondicional del Clint Eastwood director. Personalment, crec que l’actor és un pèl inexpressiu; sobretot en la seva primera etapa, quan estava a les ordres d’altres. Tot i això, té una filmografia envejable. Ja m’agradaria a mi! És el dur per excel·lència. Com a director, el vaig començar a prendre seriosament a ‘Cazador blanco, corazón negro’ (1990) i vaig quedar impressionat amb ‘Sin perdón’ (1992). És una dels meus títols de culte, amb Gene Hackman, Morgan Freeman i Richard Harris; tots tres genials. A partir d’aquí, deu pel·lícules més, entre les quals cal destacar-ne tres d’imprescindibles: ‘Los puentes de Madison’ (1995), ‘Mystic River’ (2003) i, sobretot, ‘Million Dollar Baby’ (2004). L’avi Eastwood, 77 anys, madura amb el temps. No li falten idees i tot allò que toca ho converteix en or. És un col·leccionista de premis, amb Òscars inclosos. Un mestre.

Encara no he vist ‘Banderas de nuestros padres’ (2006), però ‘Cartas desde Iwo Jima’ (2006) és una gran pel·lícula. Diuen que millor que l’altre, que és la visió americana de la mateixa batalla. Potser en aquesta li sobren uns quants minuts, però passa bé. El fet que estigui enregistrada en japonès li dóna realisme, però alhora la fa més lenta, més dura de pair. Has d’estar massa pendent dels subtítols (no sé japonès, quina llàstima) i mentre llegeixes corres el risc de perdre’t altres coses. Haig de reconèixer que el primer cop que la vaig veure em vaig adormir a mitja pel·lícula. Ho sento. Vaig optar per tornar-la a veure des del principi, el dia després, i aquest cop sí que la vaig seguir sencera.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

‘Cartas desde Iwo Jima’ és una pel·lícula històrica, però Eastwood deixa clar, un cop més, el seu caràcter antibel.liicista. Serveixen per alguna cosa les guerres? Ell creu que no. Jo també. Hi ha una escena que ho explica pràcticament tot. Pot semblar un pèl tova, perquè ho és, però molt significativa. Ens explica la xerrada entre un general japonès i un presoner nord-americà, una xerrada d’igual a igual, sense galons. El nipó, que va ser olímpic en hípica, coneix perfectament els Estats Units i com són els americans. No són ‘monstres’, com li havien venut quan era petit. Entre els yankees hi ha de tot, com a ‘botica’, diria algun. De fet, la carta que porta el pres a sobre (escrita per la seva mare) obre els ulls als soldats nipons, educats per la guerra des que neixen. La mare li diu una cosa més o menys així: ‘fés allò que sigui correcte... perquè és el correcte’. Una frase tan senzilla com contundent i alliçonadora.

Un cop més, Eastwood demostra que es un mestre de les ombres, dels contrastos, dels ‘clars-obscurs’, com ja es va veure a ‘Million Dollar Baby’. Les escenes enregistrades dins de les coves on es refugien els japonesos i les imatges de guerra, sobretot a la nit, t’acaben posant els pèls de punta. Són tan realistes, amb un so tan extraordinari, que tens la sensació que algun tret pot acabar impactant en la pantalla del cinema i tocar-te de ple. El final és molt poètic, amb un grup d’arqueòlegs (o el que siguin) treballant a les coves on seixanta anys enrere s’havien amagat els japonesos. Allà troben les cartes, mai enviades, lògicament, que un dels soldats havia amagat... potser perquè se sabés tota la veritat d’aquella terrible batalla. Les agafen, s’obre el paquet, i cauen totes volant. Tantes coses per dir que van acabar sota terra, reprimides per sempre. Cartes a dones, a fills, a pares, a mares, com la que el soldat nord-americà portava a sobre.

Les cartes les amaga un soldat a qui el general olímpic havia salvat la vida dos o tres cops. El militar acaba suïcidant-se amb una pistola que, anys enrere, li havien regalat els seus amics nord-americans. El soldat intenta recuperar-la, quan li prenen els yankees al seu amic militar, i també acaba mort. L’únic actor conegut de la pel·lícula és Ken Watanabe, el general japonès. Un actor que, entre d'altres, ha participat en títols com ‘Memorias de una Geisha’ (2005), 'Batman Begins' (2005) i ‘El último samurai’ (2003). 'Cartas desde Iwo Jima' és una pel·lícula de qualitat, del primer a l'últim fotograma. Sayonara baby!

Comentari: 'Diamante de sangre'. Nota: 6'5

Suspens constant a Sierra Leona

2006 / EEUU / 138 minuts / Aventures / Director: Eduard Zwick / Intèrprets: Leonardo DiCaprio, Jennifer Connelly, Djimon Hounsou, Arnold Vosloo, David Harewood, Caruso Kuypers, Michael Sheen, Basil Wallace / Any 1999. Sierra Leona. La nació pateix una terrible guerra civil. En Danny Archer és un mercenari sudafricà. En Solomon Vandy (Hounsou), un pescador de Mende. Mentre és a la presó, l’Archer (Di Caprio) s’assabenta que en Solomon va ser separat de la seva família per treballar en una mina de diamants. Un dia va amagar un extraordinari diamant de color rosa que, cas de recuperar-lo, podria canviar-li la vida. Amb el suport de la Maddy Bowen, una guapíssima periodista nordamericana, els dos homes emprenen un viatge per territori rebel a la recerca d’aquest ‘diamant de sang’.

‘Diamante de Sangre’ és una gran pel·lícula d’aventures. Res més. Si l’Edward Zwick buscava alguna cosa més, no ho ha aconseguit. La venda il·legal de pedres precioses és una cosa seriosa i, pel meu gust, se’ns explica des d’un punt de vista massa frívol. Li falta rigor i credibilitat. La trobada entre el Danny Archer i la periodista Maddy Bowen és massa forçada, com la relació que, ràpidament, s’estableix entre ells. No cola. Tant en Leonardo DiCaprio, genial a ‘infiltrados’ (2006); com la Jennifer Connelly, brutal a ‘Réquiem por sueño (2000), están correctes. Per mí, el millor en Djimon Hounsou, espectacular en el paper de Solom Vandy, el musculat pescador a qui separen de la seva família per força. Entre d’altres pel·lícules, i amb papers molt més secundaris, a Honsou l’hem pogut veure a ‘Gladiator’ (2000) i a ‘Eragon’ (2006).

L’última aventura de Edward Zwick, director de la insuperable ‘Tiempos de gloria’ (1989), és molt bona visualment, amb dosis de suspens constant i molt d’espectacle. Les escenes de tiroteig dins de la ciutat són insuperables, hiperrealistes del primer a l’últim instant. Imatges enregistrades amb la càmara a la espatlla, completament brutals. Igual que les de l’arribada dels 4x4 dels rebels, beguts i armats, que massacren totes les poblacions per allà on passen. Exèrcits de nens, seperats de les seves famílies, i ensinistrats per matar. Van tan col·locats, en tots els sentits, que no coneixen ni el seu pare. El fill d’en Solmon, que no ha de tenir més d’onze o dotze anys, n’és el clar exemple. Passa d’anar a estudiar a l’escola a matar tot allò que es mou. Quina llàstima.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

He disfrutat molt amb ‘Diamante de Sangre’, amb els tiroteigs, amb les imatges dels presoners buscant diamants, amb les lluites en plena natura... Però no m’ha convençut ni l’argument (excessivament linial i sense sorpreses) ni, sobretot, el final, que està en discordança amb la resta de la pel·lícula. No pot ser que en Danny Archer, obsessionat amb el diamant rosa des d’un primer moment, el deixi escapar així com així. És més, ajuda al Solmon a fugir amb el seu fill. Com és que s’ha tornat bo de cop? Volia guanyar el Premi Nobel de la Pau? En cas contrari, no s’entén. Per què tantes molèsties? Li dóna el diamant (que de fet ja era seu), li facilita el transport i li proporciona els contactes per vendre el 'pedrot'. Costa de creure, no? Està a punt de morir, es veritat, però la metamorfosi és massa ràpida.

Tampoc no entenc que els grans magnats dels diamants negociin les compres en persona, al mig del carrer, amb llums i taquígrafs. I tampoc no veig clar que la Maddy Bowen pugui publicar un article carregant-se als traficants de dimants amb plena impunitat, sense conseqüències per ella ni pels seus. Se salten tots els controls, amb propines i soborns diversos, i no poden callar de cop a una jove periodista... per guapa que sigui? No sé, no sé. No la fan callar a ella ni al Solmon que arriba amb el diamant a la mà i marxa tan tranquil·lament. Ni el segueixen, ni el pressionen, ni l'increpen... Estem parlant d'un conte de fades? Oi que no? Doncs ja està.

En resum, si ‘Diamante de Sangre’ hagués tingut una mica més de rigor hauria estat la bomba. Passa molt bé, és fa curta, tot i el seu extens metratge, però et quedes una mica buit. Ni les lletres del final, explicant com està actualment el contraband de pedres precioses, serveix per donar-li credibilitat, per aconseguir que la pel·lícula es faci 'gran'. Recomano veure-la, però com una pel·lícula d’aventures de qualitat. Si es possible, passant per alt l’argument, intentant no pensar-hi massa. Si és així, t’ho passaràs pipa.

Coses: El comptador de piscines

Cada dia que nedo em faig la mateixa pregunta: Per què compto les piscines? Quina importància té saber quantes n’he fet? El problema és que segueixo sense contestar-me. I ja fa tres anys que dura la tonteria. Tinc un problema de comunicació amb mi mateix? Les compto només jo, les piscines? Potser m’estic tornant boig? No, la veritat és que no; almenys de moment... crec, vaja. Mai se sap. La meva coartada? Tothom compta les piscines, ab-so-lu-ta-ment tothom. És a dir que és un ‘problema global'; si és un problema, és clar.

Per què, ja que hi som, Què és un problema? Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana és ‘tota qüestió en què partint (que no patint) d’unes dades conegudes cal arribar a uns resultats’. És un problema comptar piscines? Espera que m’ho penso. No, estic convençut que no. Ok. Descartem que sigui un problema. Un tema menys per resoldre. Però per què les compto? Doncs perquè vull, per passar l’estona. Cony; finalment, he trobat la resposta a la pregunta del milió d’euros. Compto piscines perquè vull... i a qui no li agradi que es foti! Parlo clar?

Ara que, pensant-t’ho bé, el meu fill diria que ‘perquè vull’ no és una resposta, que cal desenvolupar-la més. Perquè vull no serveix, papa, em diria. Doncs bé, compto piscines perquè la natació és un esport complet i avorrit a la vegada. És un esport solitari, monòton (vas d’un costat a l’altre com si estiguessis en un tontòdrom), i mentre comptes no penses... que sempre és important. A mi la natació em relaxa una passada i prefereixo comptar que pensar. És un moment meu, que no comparteixo amb ningú, i vull gaudir-lo al màxim. No vull perdre el temps tenint al cap la feina o allò que haig d’anar a comprar després. Vull nedar i ser lliure, encara que sigui comptant piscines.

Que quantes en faig? Depèn del dia. Normalment, entre 40 i 50, entre mitja hora i tres quarts nedant sense aturador. I no em descompto, que quedi clar. Descomptar-se sí que és un problema. De tant en tant, veus algun nedador cap cot, arraulit, agafat amb una mà en un dels extrems de la piscina. Què collons fa? Què li passa? Doncs intentar recuperar el compte! S’ha perdut i mentre amb una mà s’agafa a la piscina amb l’altra fa un senyal d’amunt i avall, d’anada i tornada, simulant les piscines que ha fet, per esbrinar quantes en porta i quantes n’hi falten per arribar al seu objectiu.

Ja ho sabeu. Quan veieu un nedador, mulladet i cansat, li etzibeu a la cara: ‘tio, comptes les piscines que fas?’ M’hi jugo un pèsol que contesta que sí. És el més lògic. I atenció, perquè hi ha gent que compta altres coses... com les braçades que fa a cada piscina; és a dir, cada 25 metres. Això sí que és complicat: piscina 1, 16 braçades; piscina 2, 17... Això síque és per tornar-se boig... o no. A l’aigua hi ha llibertat, com hi hauria d’haver en totes les facetes de la vida. Corres el risc que algú et digui boig o rar. Però com diu un amic meu, el món està dividit en dos grups: els rars i els imbècils. Jo tinc clau que vull formar part del primer; i seguir comptant piscines. Alguna cosa més? No? Doncs ja està. A cagar a la via!

Comentari: 'Time'. Nota: 7'9

Lluitar contra la monotonia

97 minuts / Japó / Drama / Director: Kim Ki Duk / Intèrprets: Jung-woo Ha, Ji-Yeon Park, Hyeon-a Seong, Yeong-hwa Seo / La Seh-hee i en Ji-woo etan enamorats. Fa dos anys que estan junts; però ella, molt gelosa, pateix per si la passió s’acaba i la deixa. Per aquest motiu, entra en còlera cada cop que el seu xicot desperta l’atenció d’una altra dona. Un dia en Ji-woo no aconsegueix fer l’amor am la She-hee, que acaba proposant-li que pensi que està amb una altra dona. La seva proposta funciona. La noia, però, se sent frustrada i decebuda pel fet que la seva cara sempre sigui la mateixa. Li agradaria que cada dia fos diferent per oferir varietat al seu estimat.

A quin director de cinema t’agradaria conèixer? A Kim Ki Duk, sens dubte. És el director del moment: original, arriscat, provocador, innovador... Podríem dir que el coreà és completíssim; que ho domina pràcticament tot. ‘Time’ és una petita obra d’art, com la resta de les pel·lícules que fins ara ha estrenat a Espanya: ‘La isla’ (2000), ‘Primavera, verano, otoño, invierno y... primareva’ (2004), ‘Samaritan girl’ (2005), ‘Hierro 3’ (2005) i ‘El arco’ (2006). És d’admirar que, en un cinema tan ple de tòpics, hi hagi algú que sempre ens regali aire fresc, faci allò que faci. No totes les seves obres estan al mateix nivell, però les sis (cinc en els últims tres anys) aporten alguna cosa nova i, per si fos poc, són riquíssimes des d’un punt de vista visual.

‘Time’ trenca amb totes les anteriors. Aquest cop, els personatges de Kim Ki Duk parlen pels colzes, deixant de banda el seu silenci habitual. A ‘Hierro 3’, per exemple, els diàlegs són inexistents. Un 't’estimo' de la noia al noi és pràcticament l’únic que podíem sentir per part dels dos protagonistes principals en poc més d’una hora i mitja. En aquesta pel·lícula, les paraules són molt més importants; igual o més que les imatges. Kim Ki Duk les cuida com sempre (espectacular el parc de les estàtues i les escenes de les operacions de cirurgia estètica), però allò que es diuen la She-hee i en Ji-woo, més enllà de les seves mirades, també és cabdal i insubstituible.

L’amor és una malaltia? A voltes sí, queda clar, i més si tenim en compte la manera d’actuar de la She-hee, gelosa compulsiva. Les pel·lícules de Kim Ki Duk s’han de veure sense prejudicis, sabent que li agrada portar-ho tot als extrems. Per a ell no hi ha terme mig; potser per això és tan profund i cala tan fons. Has pensat algun cop amb una altra persona quan fas l’amor amb la teva parella? Si la resposta és que no, felicitats! Si és que sí, potser et serà més fàcil entendre aquesta història d’amor extrem. La She-hee juga amb foc i, com sol passar en aquests casos, es crema. Li proposa al seu xicot que se l’imagini amb una altra cara (la de la ‘tetuda’ del bar) i en Ji-woo té un orgasme galàctic. La imaginació al poder, diuen.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

Fins aquí, tot és més o menys lògic... o no. Però per culpa de la She-hee, una d’aquelles dones que et poden acabar enfonsant a la misèria (ofegades en una gelosia tan delirant com inacceptable), passem de l’aparent ‘normalitat’ a la paranoia, on en Kim Ki Duk es mou com ningú. Et canviaries la cara per amor? Ella, sí. La teoria no està malament, però tots tenim clar que és impossible que li ofereixi al seu xicot una cara diferent cada dia. La She-hee canvia de pis, canvia de feina, canvia de mòbil... i de cara, després de fer-se la cirurgia estètica. Com a mínim, ni oferirà una de nova. No era lletja, ni molt menys, però vol ser diferent. Ho fa tot d’amagat, sense dir-li res al Ji-woo, que la busca desesperadament sense entendre res. Però no tot s’acaba aquí. Està tan boja i tan enamorada d’ell que, un cop recuperada de l'operació, no té cap altre objectiu que tornar a seduir en Ji-woo.

A partir d’aquí podríem fer-nos moltes preguntes. Per què en Ji-woo no se n’adona que la noia que intenta enamorar-lo és la She-hee? Només s’ha canviat la cara, res més. No li coneix el cos, les mans, la manera de parlar o de vestir, l’estil...? A més, com se li pot escapar que el porta als mateixos llocs que abans, començant pel parc de les escultures? De tota manera, crec tot això és secundari. No cal donar-hi massa voltes. El realment important és mostrar-nos fins a on pot arribar la ment humana per amor. Ja he dit abans que Kim Ki Duk ho porta tot al límit, per fer-ho més entenedor. La gelosia de la She-hee acaba transformant-se en un cas de doble personalitat. Està contenta perquè en Ji woo l’estima a ella i alhora trista perquè mai no oblida la She-hee definitivament. PERÒ SI SÓN LA MATEIXA PERSONA! Com es pot tenir gelosia d’un mateix?

La imaginació d’en Kim Ki Duk encara van una mica més enllà, portant-nos a un final espectacular. La She-hee li escriu una nota al Ji-woo dient-li que vol tornar amb ell. En Ji-woo ho celebra i intenta tallar amb la seva actual xicota que, com ja he dit, és ella mateixa. La noia no s’ho prèn gens bé (ja ha perdut l’oremus fa dies) i, instants després de ser rebutjada com a xicota actual, apareix a la cita amb una careta amb la fesonomia d’abans, ara com la She-hee 'origfinal'. Kafkià, sens dubte, però amb un morbo i un rerafons brutal. Mai no has tingut dubtes? Mai no has volgut ser una altra persona? Doncs ja està.

En Ji woo també embogeix, com no, i segueix les pases d’ella. També es fa la cirurgia estètica, en aquest cas més per venjança que per amor. Ella el busca desesperadament, però no sap quina cara fa. I, el més greu, es queda sense saber-ho. Quan ja el té localitzat, després d’uns dies jugant al gat i al gos, l’atropella un cotxe i el desfigura totalment. Un drama. Ella decideix fer marxa enrere i demanar-li al metge que li torni la cara antiga, la de sempre, l'original. En aquest punt, coincideixen dues línies de temps i les dues versions de la She-hee acaben xocant sortint de la clínica; la doble personalitat en la seva màxima expressió. Un final curiós però que, per a mi, és el més fluix de la pel·lícula. És el mateix que va passar amb ‘El Arco’: gran desenvolupament i final poètic, de conte, amb poca relació amb la resta de la pel·lícula. I què! Sóc fan incondicional de Kim Ki Duk i no m'importa. Es nota?

Comentari: 'Diario de un escándalo'. Nota: 7

Manipular per diversió

2006 / 4 nominacions als Òscar: millor actriu principal (Judi Dench), actriu de repartiment (Cate Blanchett), guió adaptat i banda sonora / Regne Unit / 92 minuts / Drama / Director: Richard Eyre / Intèrprets: Judi Dench, Cate Blanchett, Bill Nighy, Andrew Simpson, Phil Davis, Michael Maloney / La Bàrbara (Judi Dench) és una solitària professora d’una ruïnosa escola pública secundària de Londres. Viu sola, amb l’única companyia d’una gata, sense amics ni confidents. El seu món canvia quan coneix a una nova professora de l’escola, la Sheba (Cate Blanchett), que podria convertir-se en la lleial amiga que sempre ha buscat. Però quan descobreix que aquesta manté una tòrrida història d’amor amb un dels seus joves alumnes, la relació canvia radicalment. Fins el punt que amenaça amb revelar el secret a qui faci falta.

M’hauria agradat veure ‘Diario de un escándalo’ en versió original, per gaudir encara més del duel interpretatiu Dench-Blanchett, però no ha m’ha estat possible. Quina llàstima! Però és igual; tinc clar que totes dues fan grans papers, donant molta profunditat als seus personatges. La Bàrbara està emprenyada amb tot i tothom. És dèspota, manipuladora i mala persona. Per què? Doncs perquè està amargada i li agradaria que la resta del món fos infeliç com ella. Per què els altres han de tenir algú al costat si ella està més sola que una rata? La Sheba és molt diferent. Està casada, té dos fills (un és retardat) però, tot i els problemes, viu la vida amb intensitat. Dins de la família i fora, gràcies a una història d’amor prohibida amb un espavilat noiet de 15 anys. S’ha de ser bo per beneficiar-se a la Blanchett. O no?

La pel·lícula guanya amb qualitat i sobretot amb intensitat a mida que va avançant, amb pressa, però sense pausa. En la primera hora, Richard Eyre va teixint l’entramat com si fos una aranya per portar-nos cap a un final espectacular, on les dues principals protagonistes ja s’han tret les caretes i s’ho diuen tot sense complexos. Ja no cal dissimular més. La Bàrbara concebeix la Sheba com una fracassada solitària. Li ‘escup’ a la cara que ha necessitat estar entre els braços d’un menor per sentir-se realitzada. La Sheba tampoc no té massa bona opinió de la Bàrbara: la veu com una vella lesbiana que mai s’ha decidit a sortir de l’armari i que converteix en merda tot allò que toca. Més clar, l’aigua.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

La Bàrbara vol lligar-se a la Sheba, tot i que això no queda clar des del primer moment. Ja ho havia provat amb altres professores de l’escola, però sense massa èxit. La Sheba és la nova, no la coneix de res, i se n’aprofita. Tot va bé entre elles fins que se sent enganyada. La professora rossa i bufona s’ha embolicat amb un noi de 15 anys i no li ha dit res. En aquest punt, comença el fastigós xantatge. La Bàrbara calla... de moment; a canvi, això sí, de la sumissió de la seva ‘amiga’. Aquesta prefereix seguir-li el joc, abans que reveli el secret i ’enfonsi la seva família.

La Bàrbara sempre vol més, no es conforma amb les engrunes, i com que la Sheba no la complau com ella desitja, acaba traint-la. I de la pitjor manera, fent servir de titella a un desencisat pretendent de la noia. La bruixa la llença als lleons i, alhora, li ofereix els braços perquè plori de gust. Li obre els braços, les portes de casa seva... i les parts baixes!, que fa temps que ‘tremolen’ per ella. Tot ho té escrit minuciosament en un diari, el diari de l’escàndol. Un escàndol que acaba amb la mare del menor agredint la Sheba, aquesta a la presó per ficar-se al llit amb un tenneager i la Bàrbara jubilada anticipadament després que es descobreixi que havia assetjat sexualment una altra professora... a més de ser la confident de la Sheba en el cas que ens ocupa.

Però el temps passa; tic-tac, tic-tac, com diria Kim Ki Duk... i tot s'oblida; o no. La Sheba torna amb el seu marit, que li perdona les seves infidalitats amb el 'Bollycao' i la Bàrbara s’asseu, un cop més, en el banc on 'cauen' totes les seves coneixences. Està a punt de fer-se de nit (potser també a la seva vida?) i la Bàrbara torna a intentar-ho amb una altra dona, l’Anabel. Que Déu l’agafi confesada. Aquesta infeliç no sap on està a punt de ficar-se.

Els diàlegs, l’enfrontament Dench-Blanchett, és el millor de la pel·lícula, que té una banda sonora molt intensa, una música que acompanya perfectament la creixent guerra de paraules. Fins i tot sembla que ajudi a accentuar la polèmica. Dench, fantàstica a ‘Mr. Henderson presenta’ (2005), fa un paper completíssim. Igual o millor que el de la guapíssima Cate Blanchett, a qui sempre recordaré pel seu paper de reina a ‘Elizabet’ (1998). Per cert, i com a curiositat, Dench sempre fa de ‘jefa’ de James Bond en les pel·lícules d’aquest popular agent secret. Això sí que és saber canviar de registre! Pel duel interpretatiu i per l’argument en sí, ‘Diario de un escándalo’ és una pel·lícula molt recomanable. Per a tothom.

Coses: S'ha acabat la treva

Aquest cop tampoc han estat capaços d’aconseguir-ho. De què serveix viure en una democràcia si no s’entenen parlant? No es tracta de buscar culpables, que sempre és el més fàcil, cal trobar solucions; i quant més ràpid, millor. És incomprensible que a l’any 2007 molts segueixin creient que el terrorisme és una xacra que mai s’acabarà. Sigui com sigui, el comunicat que ETA ha fet públic aquesta matinada (publicat al diari ‘Berria’ i avançat per ‘Radio Euskadi’) és una mala notícia per a tothom. Segons la banda terrorista, ‘no es donen les condicions mínimes per seguir amb un procés de negociacions’.

La treva s’acaba aquesta mitjanit, vuit dies després de les eleccions municipals que, segons el comunicat d’ETA, van deixar fora milers de ciutadans i a qui és l'actiu principal del procés, l'esquerra abertzale”. En el fons també hi ha la difusió per part del govern central d'un vídeo que mostrava l'entrenament de terroristes per cometre noves accions violentes i la polèmica per la situació de José Ignacio de Juana Chaos.

Estic fastiguejat, fart que uns i altres intentin treure rèdit dels morts, que es faci servir el terrorisme amb clars objectius electorals. La dreta, experta en el tema, critica que Zapatero hagi fracassat, com ells fa uns anys, és clar. No oblidem que fa només quatre dies fins i tot es queixaven que s’haguessin obert negociacions. S’ha de parlar encara més? S’ha d’endurir la política antiterrorista i entrar en una guerra sense quarter? En què quedem? Que tothom es defineixi obertament i s’acabin les mentides d’una vegada per totes.

ETA denuncia que ‘el govern central ha respost a l’aturada de les accions armades amb detencions, tortures i persecucions’. Què havia de fer? Quedar-se assegut amb les mans plegades i esperant que la banda es rearmés? No ho sé. Seria bo que els terroristes també s’expliquessin, obertament i sense pèls a la llengua. L’alto el foc només ha durat un any, amb l’única taca negra de l’atemptat a la T4 i diveros espisodis de kaleborroka. Quina llàstima! Una altra oportunitat perduda. I van... Això sí que és una pel·lícula.

Coses: La pitjor notícia

El periodisme esportiu de Granollers està de dol. Mai no oblidarem l’Oriol Piera López, que ens va deixar el dia 30 de maig. Només tenia 40 anys. Era ‘lluitador, amable, generós, pacient, lleial, conseqüent i amic dels seus amics.‘, com es podia llegir en el recordatori que van entregar-nos el dia del seu enterrament. Estic d’acord que el trobarem a faltar moltíssim i que sempre el portarem al cor.

Jo el coneixia des de feia més de vint anys, quan la seva família va crear ‘Gol Vallès’, una publicació que va omplir un buit important en el món de l’esport de la nostra comarca. Al llarg d’una bona temporada, hi vaig escriure les cròniques del Club de Bàsquet Granollers. Tant ell com el seu pare, que inicialment estava al capdavant del projecte, van confiar en mi i sempre els estaré agraït. Quan vaig ‘volar’ del seu setmanari, vaig seguir veient l’Oriol, ja que coincidíem als partits i a les rodes de premsa dels diferents equips de la ciutat.

Els periodistes esportius de Granollers d’aquella època (i és que comencem a fer-nos vells, la veritat) erem companys i també amics, perquè, més enllà de la nostra feina, també ens reuníem per fer altres coses junts. D’aquí el naixement de l’APEVOR (Associació de Periodistes Esportius del Vallès Oriental), que va organitzar una gran número de sopars-col·loqui amb destacades personalitats del món de l’esport. Així, de memòria, en recordo amb Manel Comas i Josep Maria Oleart (entrenadors del Club de Bàsquet Granollers), amb Luis Barbosa (entrenador de l’Esport Club), amb Emilio Alonso (entrenador del BM Granollers), amb Tachinha i ‘Mosquito’ (jugadors de La Garriga de Futbol Sala), amb Atli Hilmarson Geir Sveinson (jugadors del BM Granollers)... la llista és inacabable, com la complicitat amb els convidats.

Actualment, l’APEVOR està ‘congelada’, tot i que al mes de novembre vam tornar a quedar per recordar vells temps i estudiar projectes de futur. Segur que algun d’ells, el que sigui, estarà dedicat a la memòria del nostre Oriol. S’ho mereix. Actualment, ‘Piera Edicions S.L.’ és un referent del periodisme local. No fa massa, en l’espai l’entrevista de ‘Granollers Televisió’, l’Oriol va ser el convidat d’en Pep Vilar, a qui va explicar tota la seva experiència en el món dels mitjans granollerins. A més del ‘Gol Vallès’, estandard la família Piera, l’editorial de l’Oriol ha anat creixent amb publicacions com ‘La Portada’, ‘Mirador’, o ‘Comarca activa’, a més del portal Puntvallès.com’. A la feina també el trobaran a faltar.

Per acabar vull explicar una anècdota que crec que pot servir per explicar com era el nostre amic. L’any 1987, ‘Gol Vallès’ em va donar un trofeu a la millor tasca periodística, un trofeu que encara guardo en un lloc destacat de casa meva. El setmanari ‘Plaça Gran’ va publicar una carta d’un granollerí (sota pesudònim, és clar) criticant la meva elecció. Col·laborava a molts llocs, deia, però l’únic que jo tenia... era molta cara, res més. La setmana següent, a les pàgines de ‘Gol Esports’, i a cara descoberta, l’Oriol em defensava amb una frase més o menys com aquesta: ‘Si no ets un excel·lent professional, com és el cas, en aquest món per l’únic que serveix la cara, si és que la tens, és perquè te la trenquin’. Gràcies per tot Oriol. Descansa en pau.

Foto: Josep Maria, Jordi, Manel, Jaume, Josep Lluís, Xavi, Vicenç i Oriol.

Comentari: 'Arthur y los Minimoys'. Nota: 6

Jo crec en els Minimoys

2006 / França / 103 minuts / Infantil – Ciència ficció / Director: Luc Besson / Intèrprets: Freddie Highmore, Mia Farrow, Penny Balfour, Doug Rand, Ron Crawford, Adam LeFevre / L’àvia de l’Arthur està a punt de perdre la casa on viu per un problema de diners. El nen, de només deu anys, recorda que el seu avi (que porta molt temps desaparegut) li havia explicat que en el seu jardí hi havia enterrat el tresor dels Minimoys. L’àvia (Mia Farrow) creu que és una història de ficció, però l’Arhur (Freddie Highmore) farà tot el possible per trobar-lo. Els Minimoys formen part d’un univers de petits sers fantàstics que viuen en harmonia amb la natura; un univers tan llunyà i, alhora, tan proper i invisible a l’ull humà.

Mai hauria vist aquesta pel·lícula si no hagués estat pel meu fill, però he de reconèixer que vaig passar una bona estona. I és que ‘Arthur y los Minimoys’ és el projecte d’animació més ambiciós de la història del cinema europeu. Ha costat 65 milions d’euros, amb la participació de més de dos-cents animadors al llarg de cinc anys. La pel·lícula combina animació amb imatge real i en cap moment et preguntes perquè. La transició és perfecta, tenint el jardí com a vincle d’unió entre l’univers real i el de ficció.

El director francès Luc Besson, que l’any 1994 ens va regalar l’extraordinària ‘León (El profesional), ens apropa una història d’aventures amb un rerefons interessant: A vegades els petits herois són capaços d’aconseguir grans objectius. Besson va ‘descobrir’ Natalie Portman que, a ‘León’, compartia protagonisme amb Jean Reno, un dels grans monstres del cinema francès. A ‘Arthur y els Minimoys’, Besson dóna el paper principal a un altre nen amb talent, Freddie Highmore, a qui ja havíem vist brillar a ‘Charlie y la fábrica de chocolate’ (2005) i a ‘Descubriendo a nunca jamás’ (2004), les dues amb Johnny Deep.

Al costat de Highmore hi ha Mia Farrow, crec que en decadència des que no treballa per a Woody Allen. Amb ell ha fet un total de tretze pel·lícules, amb ‘La rosa púrpura de El Cairo’ (1985) i ‘Maridos y mujeres’ (1992) al capdavant. En destaco dues, però totes elles són excepcionals. Farrow, que va viure uns anys amb el director de New York, és una de les actrius vives amb més talent, però, per desgràcia, s’està especializant en títols que no li van massa bé. Aquí fa el paper d’àvia (que per edat ja li toca) que no sap què fer perquè no li prenguin la casa. I la necessita per ella i pel seu nét, a qui els seus pares tenen pràcticament abandonat. Estan més preocupats pels diners i les festes que per educar a l’Arthur, un nen amb una imaginació prodigiosa.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

Des d’un punt de vista visual, ‘Arhur’ és una pel·lícula que passa bé, plena d’efectes especials i amb acció, molta acció. Hi ha un parell d’escenes d’animació curioses. La primera quan el nen arriba al món dels Minimoys i treu d’una roca l’espasa del successor del rei. Ni la presumtuosa princesa Selenia havia pogut. Ell, amb un cor molt gran, és l’escollit. Podríem dir que és la versió ‘moderna’ de la llegenda del ‘Rei Artur’. Per tant, el nom del nen no és casual. L’altre és el ball que l’Arthur i la Selenia fan sobre un tocadiscs que gira. Ella ‘plagiant’ Uma Thurman a ‘Pulp Fiction’ (1994) i ell a John Travolta –que també intervé a la pel·lícula de Tarantino- a ‘Fiebre del sábado noche’ (1977). Tot en un local dirigit per un ‘reagge’ que podria ser el mateix Bob Marley.

Minimoys (que són com uns barrufets moderns), insectes terrorífics, guerrers de l’Àfrica i la família de l’Arthur. Tots ells formen un còctel refrescant, ideal pels nens i entretingut pels pares. Lògicament, el nen troba el tresor (un munt de robins vermells com la sang), salva l’avi –que vivia sota del jardí-, i enamora a la princesa. Què més pot demanar? Res, segur. Salva la casa dels avis, que també és la seva, i de retruc ajuda a descobrir el veritable objectiu de l’home que els la volia pendre. Aquesta no el preocupava gens ni mica. El dolent també creia en els Minymois; i volia els robins. El seu pla fracassa. És l’Arthur qui s’acaba sortint amb la seva. I ara, a dormir! Bona nit.