dissabte, de juliol 14, 2007

Comentari: 'El velo pintado'. Nota: 8


Amor d'anada i tornada

2006: Glòbus d’Or a la millor banda sonora / Estats Units / Drama romàntic / 125 minuts / Director: John Curran / Intèrprets: Edward Norton, Naomi Watts, Liev Schreiber, Toby Jones, Diana Rigg, Anthony Wong Chau-Sang / Anys 20. La Kitty (Naomi Watts) és una jove anglesa de l’alta societat que, per escapar del seu entorn, es casa amb en Walter (Edward Norton), un biòleg que promet molt. Tots dos se’n van a viure a Shangai, on ella s’enamorarà d’un nord-americà (Liev Schreiber), amb qui té una tòrrida aventura. Quan en Walter descobreix la infidelitat de la seva dona, es desplaça a una de les regions més llunyanes de la Xina per lluitar contra una mortal epidèmia de còlera. La Kitty marxa amb ell.

Diuen que no arriba al nivell de la pel·lícula original, dirigida per Richard Boleslawski i estrenada l'any 1934. No ho sé, perquè no he tingut la sort de veure-la, però puc assegurar que 'El Velo Pintado' de John Curran és una de les 'bombes' del 2006. A mi, m'ha encantat. Les localitzacions són excepcionals (gran treball de fotografia de Stuart Dryburgh) i la banda sonora (d'Alexandre Desplat) és immillorable. El Glòbus d'Or a la millor banda sonora de l'any està més que justificat. I l'Òscar, senyors i senyores? Se'l mereixia també! Fins avui, a John Curran no el coneixia de res. Aquesta és la serva tercera pel·lícula, per darrera de 'Praise' (2000) i de 'Ya no somos dos' (2004). No he vist cap de les dues. Miraré si les trobo, tot i que pel títol no prometen massa.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

A 'El velo pintado', Curran ens explica una història d'amor extraordinària. En una primera fase, els seus protagonistes passen de l'enamorament inicial (a primera vista, està clar) a la indiferència total. En la segona arriba un odi visceral. I quan quan ja semblava impossible, torna la passió (brutal, aquest cop).... i de nou l'amor. Un amor que, per desgràcia, dura ben poc. Tots aquests canvis se'ns expliquen en dues hores que passen rapidíssimament, tot i que la pel·lícula té un ritme més aviat pausat. El què vull dir és que no es fa llarga. Totes les escenes estan més que justificades. De la primera a l'última. No hi falta ni hi sobra res.

Una bona part de l'èxit de 'El Velo pintado' cal atorgar-lo als seus dos principals protagonistes, que brillen amb una força inusual. La Naomi Watts (que fa de Kitty) desprèn bellesa, tendresa, comprensió, força... tot allò que fa falta en cada moment. La trobo guapíssima i, en aquesta pel·lícula, està insuperable. Em vaig 'enamorar' d'ella a '21 gramos' (2003) i, posteriorment, vaig tornar a vibrar al seu costat amb el 'King kong' (2005) de Peter Jackson. Quina sort que tenia aquell simi. També treballa a gran nivell l'Edward Norton, un dels actors de moda. A més de donar vida al metge-biòleg que es casa amb la Kitty, al 2006 també el vàrem veure a 'El ilusionista'; tot i que jo sempre el recordaré per 'Las dos caras de la verdad' (1995), 'American History X'(1998) i 'El club de la lucha' (1999). I atenció, perquè el seu nou repte és fer d'increïble Hulk. Ja tinc ganes de veure'l!

Per què l'amor entre els protagonistes canvia tant? Es casen sense coneixe's. Se'ls estava 'passant l'arròs' i decideixen provar sort. A ella la pressiona la família. Ell és tímid i no té massa opcions. En només uns dies es coneixen i se'n van a viure a l'altre punta de món. Allà la Kitty s'avorreix, perquè no treballa, i un nord-americà intenta distreure-la... Ja us imagineu com, suposo. En Walter se n'assabenta i, com a càstig, se l'emporta encara més lluny, ara a una petita població on hi ha una gran epidèmia de còlera. Allà es on ells dos es coneixen de veritat i, a poc a poc, l'odi es torna a convertir en amor. Però les coses no són com un vol, moltes vegades, i quan s'estimaven de veritat ell mor. La vida és així de dura.

Per a mi, 'El Velo Pintado' és el millor drama romàntic del 2006. Per què? Doncs perquè té un guió intel·ligent (i això avui dia no és fàcil), dos joves actors entregats al màxim (o no tan joves, perquè els temps passa molt ràpid) i unes localitzacions d'escàndol... a més de la música, és clar, que acompanya perfectament l'acció en tot moment. És una delícia, sense cap tipus de dubte. La recomano a tothom. Intentaré veure la pel·lícula original, però serà difícil que l'acabi 'estimant' tant com a aquesta. O no...

1 comentari:

Anònim ha dit...

Encantadora en tots els sentits.