diumenge, de novembre 25, 2012

Eastwood continua sent un dels més grans


En sis anys de bloc, ho he dit un munt de vegades. Sóc seguidor incondicional de Clint Eastwood! Té 83 anys i segueix omplint la pantalla com ben pocs actors fan. Com a director, també és un dels grans. Encara recordo l'estrena de 'Cazador blanco, corazón negro' (1990), la primera pel·lícula dirigida per ell, no de l'oest, que vaig veure a cinema. 18 regals, des de llavors.

A 'Golpe de efecto', Eastwood només fa d'actor. La firma és de Robert Lorenz, un dels seus ajudants de direcció en títols com 'Mystic River' (2003) i 'Million dollar baby' (2004). Una bona carta de presentació. No es una gradíssima pel·lícula, però passa molt bé. Podríem dir que és cinema familiar, entretingut i amb un missatge positiu, que sempre s'agraeix. Per què el meu fill era l'únic nen de la sala? Això sí, potser és un pèl tova, amb alguna subtrama -massa casual- que no enganxa ni amb cola. Per variar, Eastwood torna a estar fantàstic. A la seva edat, té molt clar quins papers pot fer i quins no. Aquí dóna vida a un caçatalents de beisbol que està perdent la vista a marxes forçades.

La química d'Eastwood amb Amy Adams, que interprera a la seva estressada filla, és sensacional. És una dona molt atractiva. La recordo pel seu paper a 'The fighter' (2010). Aquí és una advocada a qui el seu pare, quan era petita, va abandonar dues vegades. Mai ho ha superat. Lorenz reivindica les feines fetes a mà. Els ordinadors i els programes informàtics ajuden, però no són garantia de res. Per saber si un jugador és bo o no s'ha de veure'l al camp. És l'única manera de no fallar. A 'Un golpe de efecto', també hi intervenen el gran John Goodman ('Argo', 2012) -un secundari de luxe- i Justin Timberlake ('In time' (2011). La pel·lícula, recomanable, també és un cant a les segones oportunitats.

'TRAU' (DE GUILLEM ALBÀ)

Encara es pot veure 'Trau' a l'Almeria Teatre de Barcelona. Una obra arte-sanal: 65 minuts màgics!

Dirigida per Guillem Albà, 'Trau' reflexiona sobre l'ansietat, els records, l'amistat i l'inexorable pas del temps. El protagonista principal, interpretat pel mateix Guillem, és un vell hipocondríac a qui li fan por que les coses s'acabin. Abans que això passi -i gràcies a un enginy inventat per ell- emmagatzema els bons moments, quan es troben en el punt més àlgid... encara que això li impedeixi gaudir dels finals. Podrà reviure'ls quan vulgui, sempre a mitges, això sí. No hauria d'assumir que, abans o després, tot s'acaba algun dia? Per què perdre's una part de la intensitat que ens regalen diàriament les coses bones? Hi sortiria guanyant.

'Trau' és una obra alegra, trista i molt poètica. Alguns dels moments més divertits els protagonitza Blai Rodríguez, que acompanya Albà a l'escenari. És l'amic disposat a tot. Només dóna. Mai rep res a canvi. Guillem Albà, que es defineix com actor/clown, domina un munt de facetes. Aquest espectacle és un homenatge a la tradició titellaire -els mou de manera espectacular- i a l'il·lusionisme. L'escenes en què es veu enmig de llençols són úniques. També cal destacar la música, que li dóna globalitat a l'obra, i la senzillesa i minuciositat del decorat. Aquell timbre penjat d'un cordill, aquell espiell, aquell pom de la porta inexistent... Aquell carro de 'primers auxilis', amb el termòmetre i el martell per comprovar els reflexos. Pensar un espectacle com aquest no és fàcil.

Vaig conèixer al Guillem a la inauguració dels Paralímpics -tots dos érem banderers- i m'ha encantat veure'l treballar en directe. Quan algú disfruta amb allò que fa, es veu a quilòmetres de distància. Moltes felicitats per 'Trau', la millor obra de teatre que he vist en temps. No hi vaig gaire, però sé què m'agrada i què no. Crec que amb això n'hi ha prou. Seguim en contacte.

'LA MEVA MARE, LES VOSTRES MARES'

No fa massa escrivia sobre l'últim llibre de Delphine de Vigan, 'Res no s'oposa a la nit'. L'escriptora francesa ens parlava de com la va afectar la mort de la seva mare. La mort d'una mare també és l'argument de 'La meva mare, les vostres mares', d'Antònia Blanchart Ribalaigua. L'Antònia no és escriptora. Ella es dedica al món de l'esport i de la dansa. El llibre, que té 192 pàgines, se l'ha editat ella mateixa.

M'ha agradat molt. L'autora no escriu professionalment, però la passió que hi posa ho compensa. És un llibre ple d'amor i fet amb el cor, després de perdre la seva mare accidentalment -quan encara no tocava- en caure per les escales de casa. 'La meva mare, les vostres mares' és un sentit homenatge a Montserrat Ribalaigua, però també a aquelles dones dels anys quaranta que només vivien per intentar fer feliç a la família. Estaven únicament i exclusiva al servei dels altres, sense importar els sacrificis. Però la Montserrat va anar més enllà, obrint un gimnàs de dones, Mont-Gimnàs, a Montornès del Vallès, l'any 1978. Un gimnàs que va marcar la seva vida i la de moltes dones de la localitat.

El llibre també és la història d'un any de dol, des que enterren la mare fins que el calendari dóna una volta sencera. Com exemple de l'encert d'aquest llibre, em quedo amb aquest paràgraf:

"Les dones d'aquesta generació, totes han tingut la seva recaiguda després d'una època de bogeria, amb els nens petits, treballant, estant a tot arreu al 200%, i més tard quan es queden sense feines del dia a dia, es troben buides, i aquesta buidor no la saben omplir, i surten moltes coses del passat que les fan sentir tristes i depressives. La gran majoria el passat és de lluita, foscor i de penes i d'esforç. Mentre lluiten pel dia a dia de la família, no tenen temps de pensar, però quan tot està al seu lloc, la soledat les envaeix i no ho accepten. Les companyies dels marits, la majoria de les vegades, no omplen aquest buit perquè no hi ha diàleg, ni comprensió, no hi ha hàbit d'escoltar a les dones, els seus maldecaps, i moltes dones se senten soles enmig de persones que les estimen, però que no són conscients de les seves necessitats".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

12 comentaris:

Deric ha dit...

No sóc gaire fan d'en Clint, però reconec que les pel·lícules que dirigeix, són molt bones

TRoyaNa ha dit...

Jordi,
jo també soc seguidora del cinema de Clint Eastwood.Només per ell,segur mereix la pena veure la peli,així que la buscaré.
bsts

Anònim ha dit...

perquè hi ha el senyor Eastwood que sinó seria un altre peli tova, sentimentaloide i amb alguna subtrama ficada amb calçador...

maria ha dit...

La primera tinc ganes de veure-la, la resta m'ho reservo per una altra ocasió.

Crític de cine ha dit...

Aquesta la deixaré passar. No tinc temps per veure tot el que s'estrena, i he de fer una mica de filtre. M'espero a la seva estrena a DVD.

Manderly ha dit...

También me confieso incondicional de Eastwood, sobre todo del director, sin embargo esta película no me atrae quizás porque lo deportivo no es un tema que me atraiga demasiado en cine.
Saludos.

CDS ha dit...

Trau me atrae. Saludos.

Joana ha dit...

Aniré a veure en Clint. El trobo encantador als 81 anys :)
Records Jordi!!

rits ha dit...

M'apunto la del Clint, encara que no sé jo si aniré al cine o es quedarà en dvd.

El porquet ha dit...

Tinc una munió de títols pendents d'en Clint, i no n'entenc el motiu, ja que cada cop que en veig una em passa el mateix que a tu!

Una altra a la llista (que no sigui un problema de temps...)

tetealca ha dit...

Me encanta Eastwood, podría decir que es el más grande de mi época. de principio a fin.Ignoraba que tiene 83 años. Un monstruo.
Un abrazo.

Jordicine ha dit...

Molt bones, DERIC. Una abraçada.

Ja ens diràs, TROYANA. Besets.

Estem d'acord, PONS007. Però és Eastwood!

Perfecte, MARIA.

No és una mala idea, ALBERT.

Lo deportivo tiene peso, pero el personaje de Eastwood podría tener cualquier otra profesión y nada cambiaría, MANDERLY. Un beso.

Saludos, CDS.

Ho és, JOANA. Records.

Les dues opcions són bones, RITS.

M'encanta Eastwood, EL PORQUET!

Estamos de acuerdo, TETEALCA. Un abrazo.