Sempre podem trobar persones amb Estrella

Després de veure “La estrella”, d'Alberto Aranda, arribes a la conclusió que hi ha persones que haurien de donar les gràcies -un i mil cops- per tenir l’oportunitat de compartir coses amb algú com la Estrella. El personatge que interpreta la guapíssima Ingrid Rubio enamora per la seva senzillesa. Treballa netejant en un tanatori i també en un cementiri de Santa Coloma de Gramenet.

La Estrella, una noia de barri pobre, té les idees clares. És amiga de les seves amigues i ni el luxe ni les promeses d’una vida millor li fan perdre el món de vista. És per això que fa costat a la seva amiga Trini (Carmen Machi) des del mateix moment que sap que el seu marit la pica. Però la pel·lícula parla de més coses que de la violència de gènere. Dóna molta importància a l’amistat, a la diferència de classes socials i, fins i tot, al racisme. A la Estrella, els èxits meteòrics del seu xicot (Marc Clotet) no l’enlluernen. El problema, perquè existeix, és que intentant protegir la Trini, se n’oblida una mica d’ella. Ho dóna tot i rep ben bé poc.

“La estrella” no és una obra mestra, però enganxa perquè no és pretenciosa i, per contra, molt voluntariosa. A diferència d’altres títols que parlen dels maltractaments, com “Te doy mis ojos” (2003) o “Sólo mía (2011), aquesta és una història neta. Saps que fan mal a la Trini perquè t’ho diuen, però no es veu ni una sola patacada. Aranda prefereix que sigui l’espectador qui construeixi el terrible món -exterior i interior- que ofeguen a la dona i al seu fill. També té paper, molt secundari, en Fele Martínez, que fa de músic.

Hi ha qui diu que la pel·lícula beu de “Tapas” (2005), de José Corbacho i Juan Cruz. No ho tinc del tot clar, però és veritat que també ens relata la vida d’un barri (en aquell cas, L’Hiospitalet) i que hi apareix personatge oriental; la xinesa que treballa i balla flamenc amb les protagonistes.

"ROBOT & FRANK"

“Un amigo para Frank (Robot & Frank)” és d’aquelles pel·lícules que queden enregistrades a la memòria. És intel·ligent, irònica i protagonitzada per un sensacional Frank Langella (“El desafío: Frost contra Nixon”, 2008). En Frank (el protagonista es diu com l’actor) és un jubilat, exlladre de joies, que està perdent la memòria. Els seus fills no poden cuidar-lo i, perquè li faci d'assistent personal, li regalen un robot.

En un primer moment, en Frank no vol saber res del robot (a qui no li acaba de posar nom), però acaba acceptant-lo. És més, podríem dir que s’hi fa amic íntim, i fins i tot... soci. I és que arriba a demanar-li que, ara que té el cap clar un altre cop, l’ajudi a tornar a delinquir! Mai és massa tard, si es compta amb el suport adequat. “Robot & Frank” és molt humana, tot i la presència d’un parell de robots. Dóna frases com aquesta: “¿Estoy hablando con un electrodoméstico” o “Cuando has visto un árbol, lo has visto todo”, quan el robot convida a l’avi a caminar pel bosc. La imatge de l'androide regant l’hortet que ha plantat és un festival de llum i color.

Els fills, que surten més aviat poc, estan interpretats per Liv Tyler i James Marsden (el ciclop de la saga dels X-Men). La bibliotecària del poble és la gran Susan Sarandon.

"LA VIDA SIMPLE" (SYLVAIN TESSON)

Segur que, qui més qui menys, s’ha preguntat algun dia quins llibres s’enduria a una illa deserta, cas d’anar-hi voluntàriament, està clar. Illa deserta o cabanya a la taiga russa -al costat del llac Baikal- on va estar reclòs sis mesos Sylvain Tesson (París, 1972). Després de donar la volta al món en bicicleta, aquest geòleg, aventurer i escriptor francès va decidir aïllar-se mig any a la taiga russa.

Queda clar que en Tesson necessitava tranquil·litat; deixar de ser un esclau del temps; retrobar-se amb ell mateix... fins i tot? El poble més proper estava a més de cent-vint quilòmetres. Poca o cap comunicació amb els altres. És per aquest motiu que Tesson se’n va emportar un munt de llibres de Jünger, Bodelaire, Nietzsche, Goethe, Chateubriand, Rousseau... Segons el meu punt de vista, títols de molt de pes, amb filòsofs i clàssics dels clàssics inclosos. Hauríem coincidit amb algun (Capote, Connelly, Hemingway, Shakespeare...) Pocs, per desgràcia meva. Potser és per aquest motiu, que "La vida simple" se m’ha fet un pèl dens.

Dens d’un costat, és veritat, però també enriquidor, molt visual (sembla que la neu la tinguem a dins de casa) i experimental. En Sylvain no en té prou amb quedar-se a la cabanya i, plogui o nevi, camina i esquia pels voltants, descobrint i estimant el paisatge. Aprèn a respectar l’entorn i, en algun moment, quasi podríem dir que passa a formar-hi part, com un arbre o una pedra més. L'home llegeix, escolta música, menja els salmons que pesca (no sé com no els acaba avorrint), fuma i veu vodka, molt vodka. Les ampolles que omplien el seu carregament cauen una darrere de l’altre.

Tot i l’alcohol, les converses amb les poques persones que van a veure’l, són més aviat curtes i amb poc contingut. Per contingut, els llibres que va devorant a la velocitat de la llum, escrivint pels seus lectors les que creu que són les millors frases. Diria que si no hagués estat per dos gossos petits que li va deixar un dels russos amb qui tenia petit contacte, en Slvain s’hauria acabat tornant boig. Les hores són molt llarges; encara més si no saps com ocupar-les. Malgrat tot, no fer res, i apreciar les petites coses de la vida, són part d'una lliçó que molts també hauríem d’aprendre. El llibre, per cent, se'ns presenta com un dietari.

"A la noche, los perros se pelean. Entrechocan las mandíbulas con ruidos de sablazos. Esta playa gris. ¿Hay una superficie más bella para asistir a un combate de samuráis, deambular buscando una palabra, declamar un poema? Vivo en la linde de un bosque, frente a una llanura de agua, sobre la línea de una pendiente geológica cuya raíz está a mil quinientos metros de profundidad y toca el cielo a dos mil metros de altura. La cabaña está en la encrucijada de los espacios".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

De vegades s'ha de fer alguna cosa dolenta!

“De vegades s’ha de fer alguna cosa dolenta, per no fer-ne una de pitjor”. Ho diu un dels personatges d’”Stoker”, el debut de Park Chan-wook als Estats Units. El coreà és el pare de la sensacional trilogia sobre la venjança, amb “Old boy” com a a pedra mestra. “Stoker” és una pel·lícula imprescindible, amb algunes imatges difícils d’oblidar i una gran Mia Wasikowska (l’Alícia de Tim Burton) en el paper d’India Stoker.

Park Chan-wook tracta la imatge com pocs saben fer. Sempre es fixa en el més mínim detall, convertint una coseta que pot semblar insignificant en poesia pura. Com a exemples, l’escena en la qual l’India fa punta a un llapis; la de la dutxa o la de les flors que es taquen, progressivament, amb un rajolinet de sang. Cuida la imatge, el so (que en aquesta pel·lícula és espectacular) i la banda sonora, amb moltíssim piano. A més a més, el muntatge d’“Stoker”, és molt original, amb salts endavant i endarrere dins d’una mateixa escena. El final, des d’un punt de vista visual, també m’ha semblat molt original.

Tot i que la història no és massa complicada, l’he trobada molt excitant. L’India perd el seu pare (d’un accident de cotxe... o no) el mateix dia que compleix 18 anys. Paral·lelament, apareix a la seva vida un tiet, germà del seu pare, que decideix fer-se càrrec d’ella. Es queda a viure a la casa familiar, per satisfacció de la complicada mare de l’India, una pètria Nicole Kidman. L’actriu australiana continua sent molt guapa, però cada cop sembla més artificial. Pel meu gust, la Mia Wasikowska està molt millor que ella. Fa un paper tremendament inquietant. Matthwe Good (“Un hombre soltero”, 2009) dóna vida al tiet, amb un comportament molt estrany. Tant el tiet com la noia semblen poder veure i sentir des de molt més lluny que la resta d’humans.

Podríem batejar “Stoker” com un thriller angoixant i sanguinari, tot i que la sang es veu en comptades ocasions. La violència pura i dura és més evident en l’etapa coreana de Park Chan-wook. Hi ha persones que desapareixen, però no veiem que els fan abans... En aquesta pel·lícula, amb què intenta arribar al gran públic, fa la sensació que s’ha reprimit una mica. El seu debut als EUA és un conte pervers, amb una atmòsfera molt particular i una tensió sexual que fa saltar espurnes a la pantalla. Potser m’equivoco, però estic convençut que, amb el pas del temps, es transformarà en un títol de culte.

"DESPRÉS DEL TERRATRÈMOL" (HARUKI MURAKAMI)

"Després del terratrèmol" és l'últim llibre publicat en català per Haruki Murakami (Kyoto, 1949). És el vuitè que llegeixo d'ell. Vaig començar amb "After dark" i, des de llavors, he comprat tot el que ha publicat. Quan he tingut temps, fins i tot he recuperat algun títol més antic. Aquest és molt curtet. Té 155 pàgines i és d'Empúries Narrativa. Són sis contes tristos, amb personatges solitaris i un pèl extravagants.

Les atmòsferes que recrea Murakami són úniques i irrepetibles. Per escriure aquest llibre es va inspirar en el terratrèmol de Kobe, que va transformar el paisatge físic i social del Japó, l'any 1995. A "Un ovni aterra a Kushiro" ens explica la història d'en Komura, a qui deixa la dona després del terratrèmol. També tenen una vida molt trasbalsada els personatges de "Paisatge amb planxa", addictes a les fogueres a la platja. Fogueres al voltant de les quals parlen de temes transcendentals, com per exemple la mort. En Yoshiya monopolitza "Tots els fills de Déu ballen", un relat amb un toc religiós. El noi vol saber coses sobre el seu pare, de qui no en té notícies. Des de petit, ha viscut amb la seva mare.

Murakami col·loca als seus personatges en unes situacions complicades, en què es mesclen esdeveniments creïbles amb d'altres de fantàstics. De vegades, la línia realitat de la ficció és pràcticament inexistent. A "Tailàndia" hi ha una interessant reflexió sobre les relacions humanes i el perdó, centrada en el Congrés Mundial de Tiroides de Bangkok. Els dos últims contes són "El granota salva Tòquio" i "Pastissos de mel". El de la granota és el més estrafolari. La faula sobre l'ós recol·lector de mel també és una bona metàfora sobre les segones oportunitats.

"La Satsuki va tornar a pensar que la menopausa devia ser l'avís irònic (o bé la mala passada) que Déu enviava als humans per haver allargat la vida indegudament. Fins feia poc més de cent anys, l'esperança de vida no arribava a la cinquantena, i les dones que vivien vint o trenta anys més de l'última menstruació eren casos excepcionals. De tota manera, va pensar, la dificultat de continuar vivint en un cos que ja no rebia regularment les hormones secretades pels ovaris ni pels tiroides, o la possible relació entre la baixada d'estrògens després de la menopausa i la malaltia d'Alzheimer, eren problemes pels quals no valia la pena amoïnar-se més del compte".

Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Atrapat per l'impostor de les mil i una cares!

 

Sensacional debut del britànic Bart Lleyton amb “El impostor”, un documental que posa els pèls de punta. Els fets van passar el 1994 i, uns anys després, són comentats pels mateixos protago-nistes. La sinceritat de Frederic Bourdin davant de la càmera m’ha deixat impressionat. És una persona freda, calculadora i, pel que sembla, sense vergonya ni sentiments. Imprescindible.

Explicaré tot allò que puc explicar, que no és poc. L’any 1994, un nen nord-americà de 13 anys, de nom Nicholas Barclay, desapareix sense deixar rastre. Tres anys després, un noi de 16 o 17, (que no és en Nicholas, ens ho deixen ben clar des d’un primer moment), apareix a Linares, Jaén. El xicot s’inventa una història i, gràcies a la seva intel·ligència, igual o superior a la seva barra, decideix agafar la identitat d’en Nicholas. El que sorprèn, com a mínim a mi, és que la família del desaparegut, del primer a l’últim dels seus membres, l’accepta des d’un primer moment. Per què?

Les entrevistes amb el “nou” Nicholas, la germana del nen i, sobretot la mare, són brutals. No saps qui menteix. No saps qui diu la veritat. No saps què amagen... si amaguen alguna cosa. Estem davant d’un documental que demostra, un cop més, que moltes vegades la realitat supera la ficció. I no és un tòpic. La història és apassionant i, sens dubte, amb “El impostor”, Lleyton ens dóna una gran lliçó narrativa. L’eficàcia i la complicitat que el director aconsegueix amb l’espectador és total, del primer a l’últim plànol. Això de les identitats falses dóna per molt!

"TOMBOY"

Hi ha una manera molt fàcil de definir “Tomboy”, de Celine Sciamma. És la versió francesa de“Boys dont’ cry” (1999). I amb això no vull dir que sigui una mala pel·lícula, ni molt menys. La diferència és que la protagonista és una nena de deu anys i no una de més gran. Per cert, el paper de Brandon/Tenna li va donar l’Oscar a Hilary Swank. La nena de “Tomboy”, Zoé Héran, també està francament bé.

La història és la mateixa: una nena que, aprofitant que canvia de barri (la seva família se’n va a viure als afores de París), intenta fer-se passar per un xicot. De fet, ho sembla. Fa dir-se Michael, va vestida de noi, porta el cabell molt curt i intenta jugar sempre amb els nens i allunyar-se de les nenes. I amb aquesta definició, que fa la mateixa pel·lícula, espero no quedar com un masclista. Bé, s'allunya de totes les nenes menys d’una, la Lisa, amb qui estableix una relació molt particular. Lògicament, els pares de la Laura (no sabem el nom fins que s’acaba la pel·lícula) no coneixen les intencions de la seva filla fins que és massa tard... o no?

"EL SILENCIO DEL HÉROE" (GAY TALESE)

 “El silencio del héroe” és un recull dels millors articles esportius de Gay Talese (Ocean City, 1932). El format del llibre és molt semblant al de “Retratos y encuentros”. De fet, hi ha algunes històries repetides, com la visita de Muhammad Ali a Fidel Castro (a L’Havana) o la de l’exjugador de futbol americà Joe DiMaggio, que va estar casat amb Marilyn Monroe. Són dos dels millors, sens dubte. Té 348 pàgines i està publicat per Alfaguara.

Com a periodista que sóc, i treballant en el món dels esports, haig de dir que Talese és un monstre de l'escriptura. S’escapa dels tòpics, que no sempre és fàcil, i ho enfoca tot d’una manera personal i intransferible. Als seus ulls, els perdedors tenen igual o més importància que els guanyadors. Ho demostra, per exemple, a "Un chut fallado", quan explica la final del Mundial de Futbol femení del 1999 i se centra en la jugadora xinesa que va fallar el penal decisiu. Sé que a Talese mai li ha ha agradat el qualificatiu, però si hi ha un mestre de l’anomenat “Nou Periodisme”... aquest és ell.

Talese tenia molt interès en el bàsquet, el seu esport preferit; però també per la boxa, que sempre ha seguit amb una mirada molt particular. Un dels seus herois, o antiherois, mai se sap, sempre ha estat Floyd Patterson,que va ser campió del món dels pesos pesants. Explica que en Floyd sempre protava un bigoti i una barba postisses, per si perdia. Se les enganxava, s’evitava de fer declaracions i marxava per la porta del darrera. Impressionant. Els seus articles esportius, que mai em cansaria de llegir, són literatura pura. En l’època dels Facebook, Twitter i teletips, deixa que cal seguir sortint al carrer per fer de periodista, una figura que, amb els anys, comença a diluir-se.

"En el beisbol, tenemos un hombre que comienza en el hogar (home), intenta salir, y sólo puede regresar si ha tenido éxito. Antes de regresar al hogar, debe intentar evitar a los amenazantes defensas de las zonas de inseguridad que hay entre las bases. Incluso las bases son sólo refugios de seguridad temporal: para estar realmente a salvo, tiene que llegar al hogar y empezar otra vez". Casi todos los deportes populares de Estados Unidos tienen esta estructura: se basan en zonas de peligro y zonas de seguridad; en gente que amenaza y gente que se defiende; en llegar a casa; donde puedes quedarte, y a continuación volver a empezar el circuito ogtra vez".

Per cert, "El silencio del héroe" és el títol d'un relat, que, per la seva qualitat, s'ha escollit també per donar nom al llibre. Talese l va escriure l'any 1966, a Esquire, i parla de Di Maggio, de qui feia referència en començar aquest comentari.

Bon a setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El misteri de les set caixes en moviment

A "7 cajas" hi he vist coses força noves, com en el seu dia a "El Mariachi" (1992), de Robert Rodríguez; o "Cidade de deus" (2002), de Fernando Meirelles i Kátia Lund. Amb això no vull dir que hi tinguin res a veure. Als premis Goya va estar nominada com a millor pel·lícula hispanoame-ricana. És el debut cinematogràfic de Juan Carlos Maneglia i Tana Schémbori. Havien treballat junts a la tele.

Tot comença per una situació absurda que, lògicament, no explicaré. Aquest embolic, demencial, si se'm permet, em va fer pensar en "Fargo" (1996), dels germans Joel i Ethan Coen. L'acció gira al voltant de set caixes que un noi de disset anys mou amunt i avall, amb un carretó, per un mercat de Asunción. No sap què hi ha ni quan haurà de tornar-les a la carnisseria que li ha fet l'encàrrec. L'únic que volien els propietaris és que les allunyés momentàniament. Però, com era d'esperar, la situació es complica. Recuperar les caixes, desitjades per massa gent -insisteixo, sense saber què contenen- no serà fàcil.

"7 cajas" té acció, dins dels carrerons del pobre mercat d'Asunción, i una posada en escena senzilla i efectiva alhora. A més a més, està molt ben interpretada. Tant el debutant Celso Franco -que dóna vida a Víctor, el noi del carretó- com Lali González traballen francament bé. La Lali fa de Liz, la noia que l'acompanya en aquesta aventura ingènua i intrigant alhora. És una pel·lícula sense pretensions, però visualment espectacular. La rapidesa d'algunes imatges i alguns plànols des de l'eix de la roda del carretó em van recordar la mà de Danny Boyle a títols com, per exemple, "Slumdog Millionaire". Per cert, en Víctor s'arrisca i s'arrisca, cada cop més, amb l'objectiu de comprar-se un telèfon mòbil amb càmera. Així de trist; o de brutal.

"AYER NO TERMINA NUNCA"

Sempre m'ha agradat el cinema d'Isabel Coixet (Barcelona, 1960). Crec que amb "Ayer no termina nunca" ha tornat a encertar-la. L'ha dedicat a una amiga seva i al fill que aquesta va perdre. Va ser la Isabel, fa uns anys, qui va haver de comunicar-li personalment la tràgica notícia. Només hi actuen Javier Cámara i una grandíssima Candela Peña i quasi tota l'acció passa en un únic escenari.

"Ayer no termina nunca" em sembla un gran títol. Per molt que ho intentem, les coses que vam viure en el passat -per sort a vegades i molts cop per desgràcia- sempre ens acompanyen. Oblidar del tot és impossible. I si no que els ho preguntin als protagonistes de la pel·lícula, que van perdre un fill per culpa d'una negligència mèdica. Les retallades van provocar que no l'atenguessin a temps. De fet, la Coixet ens presenta una societat pobra, farta i humiliada. Estem a l'any 2017 -un futur molt proper- i tot està pitjor que ara. Un atur de bogeria, incendis als llocs emblemàtics de les ciutats, en senyal de protesta; i Espanya a punt de rebre el seu tercer rescat. L'únic que funciona és el futbol, amb la desena Pilota d'Or per Leo Messi. Desena? No em quadren els números.

Els pares del nen mort es troben cinc anys després de separar-se, a Barcelona, per complir amb un tràmit administratiu. Ell viu a Alemanya i tot sembla indicar que ha pogut recuperar-se. Ella no. La pel·lícula ens parla del dolor i de la capacitat que tenim uns i altres per superar-lo. Hi ha una fórmula màgica? Les imatges reals de l'exparella, estan rodades en color. Allò que pensen, la veu de la consciència, en blanc i negre; i aquell passat que sí que va ser millor en uns tons pastís. "Ayer no termina nunca" no agradarà a tothom. És lenta, hi ha molt diàleg i la música és pràcticament inexistent. Tot es basa en l'actuació dels actors -brutal fins a on arriba a deixar-se despullar la Candela- i en el mestratge de la directora. De la Candela veiem fins i tot els porus de la pell, els pèls que té a la cara, absolutament tot.

En definitiva, una pel·lícula per patir, reflexionar i que, per les persones que han tingut pèrdues de persones estimades, ha de ser real com la vida mateixa.

"EN UNA SOLA PERSONA" (JOHN IRVING)

Si jo fos gai, o bisexual, i el meu pare hagués escrit "En una sola persona" estaria molt orgullós d'ell. Ho dic perquè en les entrevistes que li han fet parlant de la seva darrera novel·la, John Irving (Nou Hampshire, 1942), ha explicat que el dedica al seu fill Everett, que al 2009 li va confessar la seva homosexualitat. Ara el noi té 21 anys. I és que el darrer llibre d'Irving és un assaig sobre la diversitat sexual; únic i irrepetible.

Gais. Bisexuals. Transvestits. Transsexuals. Transgèneres, que seria la versió moderna de la paraula anterior. I sí, algun heterosexual. Gais joves. Gais de mitjana edat. Gais grans... i molts homes, també de totes les edats, que creuen que van néixer, accidentalment, en un cos que no els tocava. Està clar que el que escriu Irving és ficció, però sobta que en reunís a tants de junts en un petit poblet de Vermont. El principal protagonista de "En una sola persona" és en Billy Abbott, amb uns antecedents familiars -no sé si l'expressió és correcta- que no explicaré. El llibre comença quan en Billy és adolescent i acaba quan està a punt de jubilar-se. Sempre lluitant per la llibertat sexual.

En Billy es defineix com a bisexual, tot i que, després de llegir el llibre, diria que li van molt més els homes que les dones. Això sí, millor que no l'etiqueti, com ell mateix demana al llarg de la història. És veritat, que intenta viure unes quantes vegades amb la seva amiga Elaine -a qui estima amb bogeria- però, pel que fa a la vida de parella, no estan fets un per l'altre. Estem davant d'una novel·la per moments incòmode, sobretot en la part final, per la quantitat de persones que moren per culpa de la Sida. Per si fos poc, Irving ho relata amb tot luxe de detalls. Eren els temps de Ronald Reegan.

Passió, molta passió, ganes boges de vestir-se de dona, secretisme i dificultats per tenir clara la identitat sexual. Tot, emmig de la representació teatral d'un munt d'obres de Shakespeare. Un còctel explossiu que m'ha enganxat des de la primera pàgina. En té 613 i l'edició catalana està publicada per Edicions 62.

"Suposo que la cultura que has adquirit tu no t'ha ensenyat a tancar les cames, Elaine -li va dir la Gerry-. Per què no dius al meu pare que et doni la clau del Tilley, quan ensenyis l'escola als pixallits i als seus pares? -em va suggerir la Gerry-. Així tu i l'Elaine podreu donar un cop d'ull a l'habitació d'en Kittretge. I ho podreu aprofitar per masturbar-vos l'un a l'altre al llit d'en Kittredge -ens va dir la Gerry-. Vull dir, Billy, que, per ensenyar una habitació a algú, es necessita la clau, oi?".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy