Mala gente (Alberto Caliani)

Pues al final resultará que no son tan "Mala gente". Algunos de los personajes creados por Alberto Caliani para su última novela criminal atesoran una lealtad inquebrantable. Es verdad que han perdido la cuenta de los delitos que llevan su firma, pero siempre son nobles con los suyos y no los dejarán tirados. Su compromiso con Andrés Santos, bautizado como el Cónsul, está a prueba de bombas. Lo acompañarán hasta el fin del mundo, si es necesario.

Dos de estos delincuentes rara avis son Mandi, el lugarteniente de Santos, y el Instagram, un camello de medio pelo que tuvo una modesta intervención en "El cazador de libros". Ambos protagonizan una huida sin cuartel para proteger a su jefe, al que el alzhéimer (el Cabrón Alemán) ha dejado fuera de control. Gracias a sus poderes de negociación, hacía cuatro décadas que en España reinaba la paz entre las familias del crimen organizado. El Consorcio, una duradera alianza entre bandas, había permitido mantener el equilibrio sin grandes sorpresas. Pero ahora todo ha saltado por los aires. Y Santos sobra. Hay que eliminarlo antes de que hable más de la cuenta. Es demasiado peligroso para dejarlo con vida...

"Mala gente" es una road movie en toda regla. Caliani le ha dado a la historia un ritmo endiablado. No hay respiro para el lector, que disfruta con un sinfín de aventuras protagonizadas por diversas bandas enfrentadas entre ellas y con la traición como motor principal. En esta evasión sin tregua también participa la policía, que no da crédito a lo que está sucediendo. A la lucha por hacer desaparecer a Santos hay que añadirle la de la sucesión. Sus dos hijos, la cruel Belén, y Arturo, siempre rodeado de drogas, están descartados, aunque Belén no se quedará con los brazos cruzados. El sentido del humor, siempre presente, es otro de los puntos fuertes de esta novela (509 páginas) publicada por Ediciones B. Muy fan de Mandi y de Instagram.

"Andrés Santos no es Andrés Santos desde hace tres años. 

Por fuera es él, pero por dentro no es el mismo. 

Sus recuerdos navegan sin rumbo en un mar neblinoso donde no se atisba costa. Su vida es como el clima, hay días mejores y días peores, aunque por lo general ninguno es del todo bueno. El capitán que gobierna el barco de su mente tiene nombre. 

Un nombre temible. 

Alzhéimer."

@Jordi_Sanuy

El setè home i altres contes (Haruki Murakami)

"El setè home i altres contes" és una autèntica obra d'art. Els dibuixants francesos Jean Christophe Deveney (Hyères, 1977) i PMGL (Pierre-Marie Grille-Liou, Lió, 1980) han escollit nou dels relats de l'escriptor japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949) i els han elevat a la màxima potència. El llibre té 432 pàgines i l'ha publicat l'editorial Empúries. Una peça de col·leccionisme imprescindible.
 

És la vint-i-novè títol de Murakami que llegeixo, el quart que inclou il·lustracions, després de "Tony Takitani", "Birthday girl" i "El son". Els dos últims, per cert, s'inclouen en aquesta nova compilació. "El setè home", això sí, és la primera obra cent per cent gràfica del geni nipó. Les traduccions són d'Albert Nolla Cabellos, Jordi Mas López i Marina Bornas Montaña. Són relats amb atmosferes fosques i opressives que transiten per aquella fina línia que separa la realitat de la ficció. Personatges que no viuen el seu millor moment i que busquen sortides que sovint no troben. Com el d'"En Granota salva Tòquio", el solitari empleat d'un banc a qui un amfibi gegant que parla li demana que li doni suport sense fer massa preguntes.

També estan desesperats el noi i la noia que atraquen un establiment comercial, com ja havia fet ell temps enrere. El conte es titula "El segon atracament a un forn de pa". A "Tailàndia", una dona de mitjana edat és conscient, per primer cop, que viu amb un roc dins del pit, perquè mai no ha sabut perdonar. Els altres contes són "Xharazad", "Samsa enamorat", "Allà on ho pugui trobar" i "El setè home", que és el que dona títol al llibre. Tots havien estat publicats en recopilacions anteriors. Cap no és nou. Els dibuixos són brutals i descriuen amb precisió quirúrgica els ambients descrits per Murakami. El projecte, que s'ha allargat molt en el temps, ha sortit a la venda després de deu anys de treball. El procés s'explica a "Esbossos i recerques".

Altres llibres llegits de Murakami:

La ciutat i les seves mirades incertes
Primera persona del singular
Tony Takitani
La mort del comanador (llibre 2)
La mort del comanador
La noia de l'aniversari
Crónica del pájaro que da Cuerda al mundo
De què parlo quan parlo d’escriure
Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

El salze cec i la dona adormida

L'amant perillosa 

Retrats de jazz

El trofeu (Gaea Schoeters)

Diuen que no pots entendre què passa a l'Àfrica si no ets africà. I que tot el que hi succeeix, per inversemblant que sembli, allà s'ha de quedar. Sacrificar-se, en el sentit més cruel de la paraula, per mantenir un ecosistema que s'aguanta pels pèls. Beneficiar a la majoria en detriment d'un mateix. De tot això ens en parla la belga Gaea Schoeters (1976) a "El trofeu", traduït per Maria Rosich i publicat per Empúries. 267 pàgines que obliguen a la reflexió. 

Hunter White -segur que el cognom no és casual- viu per la caça major. És net i fill de caçadors i sap que amb diners ho pot comprar tot. Ara va darrere d'un rinoceront negre, l'únic gran trofeu que encara no té. Per si no n'hi hagués prou, a la seva dona li encanta tenir els caps dissecats dels animals penjats a la paret. Amb la caça esportiva se sent viu i el preu del permís per matar al rinoceront amb impunitat és més que assequible. Per aquest inversor de borsa de Nova York, l'Àfrica és un gegantí 'tot a cent' on entra i s'emporta el que vol. El problema arriba quan uns caçadors furtius maten al 'seu' rinoceront i es queda frustrat, decebut i amb ganes de venjança. En cap cas pot tornar a casa amb les mans buides. Segur que el seu guia de confiança té alguna idea per proposar-li.

"El trofeu" és una novel·la pertorbadora que s'enverina per moments i acaba funcionant com un thriller potent i de final incert. Gaea Schoeters despulla les relacions colonials i ens dibuixa una cacera que traspassa tots els límits i que, un cop començada, ja no té marxa enrere. Quan Van Heeren li ofereix la nova 'peça', en White es converteix en un mar dubtes. No se'n sap avenir. Al final, s'envalentona i fa el salt endavant perquè l'ambició se'l menja. És una decisió intolerable i de conseqüències inesperades. Ningú pot entendre-la, tret que, segons apunta el relat, siguis africà i creguis en l'apuntada 'autoregulació del sistema. L'autora ens explica l'acció d'una manera clara i amb un ritme que no té aturador. Els personatges, començant per Hunter White, estan ben treballats i són cent per cent creïbles. Grata sorpresa.

"El Hunter obre la finestra corredissa, deixa el rifle a la funda que té oberta sobre el llit, es treu la camisa blanca suada i la penja al respatller d'una cadira. Contra el seu bon criteri, s'asseu a la vora del llit. El jet-lag l'assalta de seguida sense pietat: el seu cos no vol altra cosa que estirar-se i recuperar la nit perduda. Jeure un momentet, només una estona, no passaria res, no? Però tan bon punt s'estira al llit, s'adona que comet una estupidesa: si tanca els ulls ara, estarà perdut. S'adormirà i es despertarà a mitja nit, i després haurà d'esperar el matí hores i hores insomne. I aquest patró es repetirà els dies posteriors, fins que estigui totalment esgotat. El secret consisteix a agafar de seguida el ritme del nou dia. Just a temps, s'obliga a mantenir els ulls oberts, i es palpa la butxaca dels pantalons buscant el mòbil."

@Jordi_Sanuy

Els crims del bosc rovellat (Anders de la Motte)

Baixar al fang i embrutar-se les mans no és un problema per a la inspectora Leo Asker. Ho fa amb molt de gust. Prefereix resoldre un cas difícil, desobeint les ordres dels seus superiors, abans de mirar cap a una altra banda i, com a premi, aconseguir un ascens. Si creien que enviant-la a la Unitat de Casos Perduts se la treien de sobre, estaven equivocats. Des d'allà, envoltada de companys de dubtosa reputació, continua sent la més toca collons.

"Els crims del bosc rovellat" és el tercer lliurament de la sèrie "Unitat de Casos Perduts", de l'expolicia suec Anders de la Motte (1971). Té 613 pàgines i l'ha publicat Columna, traduït per Jordi Boixadós. Els dos primers llibres es titulen  "L'assassí de la muntanya" (2024) i "L'home de vidre" (2025). Aquest cop, la Leo també compta amb el suport de Martin Hill, professor d'arquitectura i expert en exploració urbana. És una de les poques persones amb qui va tenir contacte quan era una nena i vivia aïllada amb Per El Paranoies, un pare preparacionista i paranoic. Ara la inspectora investiga l'assassinat d'una dona que va quedar sense resoldre deu anys enrere. El seu cos el van trobar, amb un dit tallat, en una fàbrica de torba perduda enmig del bosc... rovellat.

Al costat del cadàver hi havia gravada una inscripció antiga. Era la que també acompanyava "La Donzella Grisa", una mòmia mítica de la regió assassinada i enterrada al mateix bosc, mil anys abans. El cas es reobre quan a la mateixa fàbrica, ja abandonada, apareix una noia nua i desorientada amb el dit que mai no van trobar. De la Motte ens regala una altra novel·la negra de gran intensitat. Té un ritme frenètic i uns personatges que es fan apreciar. L'expolicia reflexiona sobre l'abús de poder, l'asssetjament sexual, la violència, la lleialtat i la necessitat de fer les coses com cal per sentir-se bé amb un mateix. Molt fan de la Leo, sempre examinada per la seva poderosa mare, i dels seus pintorescos col·laboradors a Casos Perduts i Ànimes Errants, començant per la Roseta. La quarta entrega promet i molt.

"El Bosc Rovellat és un bosc primigeni. De jove estava format de preciosos arbres de fulla caduca i estanys d’aigües lluminoses. Era un indret alegre i ple de vida. Llavors, però, van anar arribant del nord les coníferes, que hi van portar les ombres i la foscor. Al sotabosc, la molsa es va fer cada cop més espessa i va formar capes i més capes compactes que van ofegar els estanys i van convertir el que una vegada eren boscos lluminosos en un indret de torberes tenebroses.  Aquí, tot s’enfonsa lentament. Els arbres, els animals i les persones... tot acaba desapareixent en la terra blana i ja no en surt mai més."

@Jordi_Sanuy

Instruccions per viure sense ella (Empar Moliner)

És possible continuar facturant després de morir? Doncs diria que sí. Com a mínim així es desprèn de la novel·la "Instruccions per viure sense ella", d'Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966). Té 219 pàgines i l'ha publicat l'editorial Columna. La seva protagonista, que té moltes semblances amb l'autora, es diu Clàudia Pruna -un nom divertit- i li acaben de donar la notícia que només li queden uns mesos de vida. El primer que ha de fer és explicar-ho a la seva família...

La Clàudia, instal·lada en una masia al Montseny, sap que tots els qui viuen sota el seu sostre depenen econòmicament d'ella. Mengen i beuen gràcies als llibres que ha escrit, als seus articles i a les col·laboracions que fa a la ràdio i a la televisió. Com que se'n fa càrrec de tot, vol acumular el màxim material possible abans de traspassar. Ho fa amb la col·laboració d'un fan que treballa en una biblioteca. L'home, a qui va modelant a poc a poc, l'acaba coneixent com si l'hagués parit. Passen els últims mesos junts. L'Empar dibuixa uns parents divertits, que sempre van a la seva. Són paràsits. Abans d'anunciar que moriria aviat, era quasi invisible per a ells. Sempre li deien que era boja. Ara comencen a mirar-la amb un cert respecte. Aviat, ella no hi serà. Tempus fugit. 

Com és habitual en la seva obra, l'Empar és molt respectuosa amb el llenguatge i la seva prosa és fresca i punyent alhora, dotant-la d'un gran sentit de l'humor. Aquest cop, el narrador és el bibliotecari, que viu la davallada de la Clàudia des de la primera fila. La dona té necessitat de deixar empremta o només es mou per motius econòmics? Ella està convençuda que el que deixarà en 'herència' agradarà als seus incondicionals. Com que la vida és cíclica i els temes sovint es repeteixen fins a l'avorriment, ni notaran que és morta. O això espera, pel bé dels seus. El vi, l'amor per la natura i els texans ajustats són alguns temes que apareixen sovint en els seus títols i que també tenen cabuda en aquesta novel·la honesta i madura. Aquest cop i he trobat a faltar el fet de córrer!

"Aviam com t’ho explico: m’haig de morir. Em queda, com a molt, com a molt, mig any, però ja m’han dit que segurament serà menys. Tres mesos, sis, dos... Em puc morir demà, sí, la setmana que ve, puc perdre el coneixement demà passat (i aquest cop no perquè hagi begut). Tot és molt urgent. El cas és que no es pot saber que m’he mort, ha de semblar que estic viva, perquè s’han d’anar publicant els meus articles, han d’anar sortint les meves seccions de la ràdio, el meu pòdcast, vivim d’això, a casa, soc autònoma, si no facturo no cobro, no tenim estalvis, no els puc deixar així, sense res, tots depenen de mi, ho tinc tot pensat i tu m’has d’ajudar, ja veuràs que ens divertirem i tot, ara et dic com ho farem".

Altres llibres llegits i comentats de l'autora:

"Benvolguda"

"És que abans no érem així"
"De que fuges, qui et persegueix?"
"Tot això ho faig perquè tinc molta por"
"La col·laboradora"
"No hi ha terceres persones"
"T'estimo si he begut"

@Jordi_Sanuy

El amo (Santiago Díaz)

La palabra de Jotadé "va a misa", aunque el subinspector gitano no sea muy de curas ni de iglesias. Cuando le promete algo a alguien, no hay marcha atrás. Su cabezonería está a prueba de bombas y es imposible acongojarle. Juan de Dios Cortés, que estudia para convertirse en inspector, es el gran protagonista de "El amo", el segundo libro de la trilogía que Santiago Díaz le ha dedicado. Tiene 385 páginas y lo ha publicado Alfaguara.

Recomiendo leer "Jotadé" antes de sumergirse en esta nueva novela, que también tiene un ritmo endiablado y una escritura nueva y renovadora. Juan de Dios es muy amigo de sus amigos y se hace querer, aunque sus métodos sean un tanto estrafalarios. Su idea de la justicia, muy particular, lo convierte en dinamita pura. Esta vez su equipo va detrás de un asesino en serie que rapta a chicas menores de edad. Las tiene encerradas hasta que le dan un hijo, y luego se deshace de ellas. Y hasta aquí puedo explicar. Paralelamente, el policía caló intenta ayudar a su amiga Lucía, que arruinó su carrera con un doble asesinato. En el centro de menores donde ahora reside los problemas se multiplican sin que ella pueda hacer nada...

Para mí, uno de los grandes méritos de Santiago es crear personajes con una humanidad rebosante. Y eso, en novelas negras llenas de asesinatos, sangre y vísceras, siempre se agradece. Con él, es fácil emocionarse en el momento menos pensado. Jotadé tiene un corazón gigante y el pentágono que forman el inspector Iván Romero, su hija Alba, la abuela Carmen, James -el chaval medio español, medio colombiano- y el perro Gremlin tiene unos ángulos inquebrantables. Magia pura. Entre otras cosas, "El amo" nos habla de la necesidad que tienen algunos de matar para sentirse poderosos, de enfermedades mentales, de las difíciles relaciones entre gitanos y payos, del tráfico de drogas y de la necesidad de redención. Una joya.

Iván, por cierto, era el marido de Indira, protagonista de la trilogía que forman "El buen padre", "Las otras niñas" i "Indira". Como ya dije en su día, apartar de la circulación a la inspectora me pareció un pecado mortal. Después de conocer a Jotadé, lo rebajé a venial. De este autor también he leído y comentado "Talión" y "Los nueve reinos". ¡Quiero más!

"El Cadillac Eldorado del 89 se detiene con un frenazo junto a la barrera policial levantada en torno a la marquesina de autobús, donde trabajan el equipo del forense y varios miembros de la Policía Científica, frustrados por la contaminación que la escena del crimen ha sufrido a lo largo de la mañana. El subinspector Jotadé Cortés se baja del coche y llega desabrochándose la cazadora de cuero hasta la oficial Verónica Arganza, que escruta uno a uno al medio centenar de curiosos que se agolpan en los alrededores, esperando que se cumpla la máxima y entre ellos se encuentre el asesino."

@Jordi_Sanuy

Mi nombre es Celestina (Desirée Baudel)

Diuen que de la necessitat se'n fa virtut. Ho aprèn a cops la petita Celestina, a qui la seva mare deixa pràcticament abandonada a casa de la Sancha, una vella curandera. Elles dos són les grans protagonistes de "Mi nombre es celestina", l'últim llibre de Desirée Baudel (Barcelona, 1978). Té 495 pàgines i està publicat per l'editorial Grijalbo. D'ella ja havia llegit l'espectacular "Diario de un incendio" i també "Ya lo pensaré mañana".

M'atreveixo a dir que amb aquesta novel·la, l'autora surt de la seva zona de confort per desconstruir el clàssic de Fernando de Rojas i la passió malaltissa de Calisto per Melibea. De la seva mà, tornem a la Salamanca del segle xv. Allà, una nena innocent i desemparada deixa de creure en l'amor a mesura que la cara i la veu de la seva estimada mare es van fent fonedissos. La Sancha, que transita en la fina línia que separa la fetilleria de la bruixeria, se n'aprofita d'ella per perseguir els seus fins més perversos. En un món patriarcal, ser dona i sobreviure sola -sense un home al costat- no deixa de ser una quimera impossible. La curandera atén parts i avortaments i emparella dones amb homes per diners. El seu objectiu és acumular-ne molts, sense un objectiu massa clar.

Ja feta una dona, la Celestina, víctima de diferents violències, sobreviu amb el reguitzell de les males arts que va heretar de la vella i desdentegada Sancha. El fet de ser molt agraciada físicament, sempre juga a favor seu. Ben aviat s'adona que no pot confiar en els homes i que l'aliança amb altres dones com ella és l'única manera d'intentar sortir d'una marginalitat que la té tenallada i quasi no la deixa ni respirar. La Desirée ens regala un personatge amb un caràcter fort i ben estructurat que intenta rebel·lar-se contra un món cada cop més podrit, amb nigromància inclosa. Tot està explicat amb un llenguatge acurat i amb molt de ritme, convertint l'esdevenir de la antiheroïna en una gran història d'aventures. El 'cameo final', que no explicaré, li dona al llibre una simpàtica 'pàtina històrica'. Rodó.

"La niña, que había dejado de temblar gracias a las brasas del hogar, escuchó con atención todo lo que esa mujer con la que se veía obligada a vivir había dicho. Le pareció que tonta no era y le recordó a las hechiceras de las historias que su madre le explicaba algunas noches antes de dormir. Le contaba cuentos de hadas y ninfas de los bosques y de mujeres sabias a las que la naturaleza les hablaba y les confesaba sus secretos. Mujeres poderosas que podían sanar a los hombres o envenenarlos si ese era su deseo. Su madre le decía que había que respetar a las hechiceras, porque podían lanzarte un mal de ojo o enviar algún demonio a tu casa para atormentarte."

@Jordi_Sanuy

Les ombres que ens acompanyen (Cesc Cornet)

Orfebreria. Aquesta és la primera paraula que em ve el cap quan penso en "Les ombres que ens acompanyen", de Cesc Cornet (Girona, 1979). El llibre té 415 pàgines i l'ha publicat l'editorial Columna. Orfebreria perquè totes les peces, que són delicades, brillen amb llum pròpia i encaixen a la perfecció. Estem davant d'una novel·la negra compromesa, ja que tracta un tema històric, polèmic i d'interès general. Adrenalina pura.

Aparentment, les tres subtrames que ens regala l'autor, molt ben ambientades, no tenen relació entre elles. Són protagonitzades per l'Aurora (que mor en un accident de cotxe al País Basc); l'Elvira (que desapareix misteriosament a Barcelona) i la Laia, a qui troben sense vida en el maleter d'un cotxe. A casa d'un prestigiós cirurgià. Els protagonistes estan ben dibuixats i són gent aparentment normal. No hi ha assassins en sèrie ni focs d'artifici. Pensant-ho bé, tot té força versemblança. Un altre dels grans encerts de l'autor és connectar els tres casos a poc a poc. Uns casos que tenen ben perduts als Mossos d'Esquadra i a l'Ertzaintza. També als familiars de les tres dones i del metge, que no se'n saben avenir.

El ritme de "Les ombres que ens acompanyen" augmenta progressivament, amb un final tan espectacular com inesperat. A més a més, en Cesc Cornet fa servir un llenguatge molt visual. No costa gens imaginar-se una futura pel·lícula o sèrie. Un cop comences a llegir, és difícil aturar-se. En aquesta obra tenen un cert pes les xarxes socials, i més tenint en compte que l'Elvira Minota és una popular presentadora de televisió. De jove, havia participat en un programa de talents musicals. La seva desaparició es converteix en trending topic. La seva filla també fa servir les xarxes, i no sempre n'està satisfeta. En resum, estem davant d'una novel·la trepidant i cent per cent addictiva. Molt recomanable.

"—Quants anys té? —El sotsinspector Poch està fins al capdamunt de tramitar denúncies per desaparicions. Fa uns mesos, va llegir un reportatge d’un periodista de La Vanguardia sobre aquest tema. L’autor de la crònica afirmava que s’havia instaurat una moda entre el jovent que consistia a simular la desaparició d’un mateix per aconseguir fer córrer la pròpia imatge per xarxes socials i, així, guanyar multitud de seguidors en poc temps. Es tracta dels mateixos adolescents que apareixen quan s’han cansat de fer l’idiota o quan veuen que amb els euros que tenen a la butxaca no els arriba ni per agafar un tren en condicions. Només espera que d’aquí a uns deu anys, quan la seva filla en tingui quinze, aquestes modes i obsessions estúpides centrades en l’exaltació del propi ego hagin passat i li toqui bregar amb altres temes més lleus."

@Jordi_Sanuy

Resultado final (Don Winslow)

De "Resultado final", el mestre Stephen King en diu que és "la millor ficció criminal que he llegit en vint anys". Poc puc afegir-hi.  Amb el seu estil inconfusible, Don Winslow (Nova York, 1953) ens regala un altre llibre de 'lladres i serenos' mordaç i amb uns personatges treballadíssims. La seva és una narrativa punyent, inimitable i cent per cent visual. Té 334 pàgines i està publicat per Harper Collins.

Les sis històries que ens explica ens parlen del preu del poder, de la supervivència i, sobretot, de la traïció, sempre present en la seva obra. De Winslow, un dels meus tres escriptors internacionals favorits en actiu, ja havia llegit i comentat les seves dues sensacionals trilogies, "Ciudad en llamas" (que configuren "Ciudad en llamas", "Ciudad de los sueños" i "Ciudad en ruinas" i  i "El cártel" (amb "El poder del perro", "El cártel" i "La frontera"). Per cert, els altres dos són John Iving i Haruki Murakami. Winslow havia anunciat la seva jubilació, per seguir la seva lluita activa i incansable contra el president nord-americà Donald Trump, però ha sorprès tothom amb aquesta nova i fantàstica publicació. Llarga vida al millor autor de novel·les policíaques dels Estats Units.

A "Resultado final", un lladre planeja el seu últim cop -està a punt d'entrar a la presó-, per deixar arreglada a la seva família. Un noi que reparteix alcohol de manera il·legal és el protagonista de "La lista del domingo", que és un dels que més m'ha agradat. Està estalviant per anar a la universitat. "El ala norte" deixa clar que tot té conseqüències, fins i tot pel policia que negocia amb la màfia per intentar salvar al seu cosí. Completen aquest compendi "Como te lo cuento" (amb dos gàngsters parlant en una cafeteria), "El descanso para comer" (amb un surfista i una perjudicada estrella de cinema) i "Colisión". Aquest és sensacional, amb un pare de família capaç de qualsevol cosa per protegoir als seus. El de Nova York em té el cor robat. Gràcies per tant, Don.

"John Highland va a morir en prisión. 

 Lo han declarado culpable de robo a mano armada; de un furgón blindado, en este caso. Una condena federal de veinticinco años, lo que significa que cumplirá como mínimo el ochenta y cinco por ciento de la pena. Veintiún años. Anda ya rondando los sesenta, así que quizá salga a los ochenta. 

O no. 

Porque lo más probable es que el juez le aplique la norma de las tres condenas y lo encierre de por vida.

Está en libertad bajo fianza hasta la vista de la sentencia, dentro de un mes, y sabe que saldrá del juzgado con los grilletes puestos y que irá derecho al talego. 

Y que ya no volverá a salir".

@Jordi_Sanuy

Els nou llibres (Haru)

La Haru m'acompanya des de l'any 2016, quan la Flavia Company (Buenos Aires, 1963) me la va presentar. M'ha ensenyat a acceptar, a respectar i a aprendre de les meves errades per intentar millorar com a persona. També he après que cada dia és una vida sencera i que cal gaudir-la sense obsessionar-se en el passat ni en el futur. Viure el moment i fer-ho amb la màxima il·lusió, respectant la natura i honorant els nostres avantpassats.

Estic segur que "Haru" és el llibre que més he recomanat aquests últims anys. Del seu univers també he llegit "Magokoro", "Ja no necessito ser real" i "Teoria de la resta". Ara, l'editorial Navona acaba de publicar "Els nou llibres". El firma la Haru, un dels heterònims de la Flavia, i té 595 pàgines. Un cop més, la seva escriptura cavalca entre la poesia i la filosofia i reivindica la senzillesa amb un to religiós. He tingut la sensació d'estar llegint una mena de Bíblia moderna, plena de paràboles exemplificadores que et conviden a reflexionar. La Haru ens proposa que visquem la vida a foc lent, que és com es cou la terrissa. Córrer acaba deteriorant el procés, provocant imperfeccions o esquerdes. Més que el destí, importa el viatge i tot allò que experimentem mentre el fem.

"Els nou llibres" està escrit des del cor i uneix quotidianitat i eternitat amb una sensibilitat màxima. És impossible avançar sense emocionar-se. Tot comença amb una dona mítica que ofereix consol en qualsevol lloc i en qualsevol època. Sempre és allà on se la necessita. La Haru ens diu que cal aprendre a estimar i a viure, però també a morir. La vida inclou la mort; i la mort la vida. Hi ha nit en el dia i dia en la nit, perquè res és blanc ni negre del tot. Hem d'evitar que la nostra ment ens domini i que la por o la incertesa no ens permeti avançar. Explica que la vida té el ritme del cor, el cor el de la respiració, la respiració el dels actes, els actes el dels pensaments i els pensaments el de la por. Haru és un lloc on viure. M'hi quedo.

"Allà on es força no queda espai per a la flexibilitat. El que es força es trenca. Per anar més enllà l'única manera possible és esforçar-s'hi. L'esforç és lent i treballós. La força és violenta i immediata. La força no modifica el motiu pel qual es va emprar. L'esforç transforma i dona. La força perpetua i pren. Els que exerceixen la força no coneixeran el silenci ni el coneixeran. No poden comprendre que la força els acosta a la mort cada dia. La mort de què fugen és el soroll que provoquen".

Altres llibres llegits i comentats de la Flavia o dels seus heterònims:

"L'illa de l'última veritat"
"Que ningú no et salvi la vida"
"Segona pell"
"Por mis muertos"
"La planta carnívora"
"Penediments"