dijous, de juny 11, 2015

Culpa, traïció i identitat després de la guerra


“Phoenix”, de l’alemany Christian Petzold, és un assaig sobre la culpa, la traïció i la identitat. Està emmarcada a Berlín, en el final de la Segona Guerra Mundial. La seva protagonista principal és Nina Hoss, que torna a estar extraordinària. La pel·lícula va guanyar el premi FIPRESCI en l’últim Festival de Sant Sebastià. És intensa i curta, perquè dura poc més d’una hora i mitja. Recomanable.

Hoss és la mussa de Petzold. Aquest és el sisè títol que roda amb ell, després de “Bárbara” (2012), “Jerichow” (2008), “Yella” (2007), “Wolsburg” (2003) i “Toter Mann” (2001). Darrerament, la vaig veure a “El hombre más buscado”, (2014) fent de jove advocada, com a companya de repartiment del desaparegut Philip Seymour Hoffman. També brillava a “Las partículas elementales” (2006). En aquesta pel·lícula interpreta a la Nelly Lenz, que surt d’un camp de concentració amb la cara embenada. L’ha recollit una amiga. El seu pla més immediat es que li facin la cirurgia estètica. Li agradaria recuperar la seva anterior fisonomia, la que tenia quan cantava per mig món. Una bala va estar a punt d'acabar amb tot.

A partir d’aquí, ben poques coses puc explicar. Només que la Nelly està obsessionada amb trobar al seu marit, que abans de la guerra feia de pianista. La seva amiga li recomana que no ho faci, però esta decidida a buscar-lo, costi el que costi. Malauradament, res és com ella pensava. El millor de la pel·lícula és l’actuació de Hoss (a qui Petzold ha d’enlletgir per fer el seu personatge creïble) i el final, que és d’una bellesa il·limitada. Poesia pura. Hi ha qui diu que tota la història s’ha de prendre com una metàfora d’Alemanya, a qui sempre li ha costat reconèixer els seus pecats de guerra. La veritat és que, sota aquest punt de vista, és més fàcil creure tot el que envolta la parella. És un dels títols més destacats de la cartellera.

"ONE ON ONE"

Kim Ki Duk segueix sense trobar la línia perduda. En la seva última pel·lícula, “One on one”, manté el seu nivell de violència física, però li falta fons, espiritualitat, poesia... Un cop més, la història del director de Corea de Sud ens explica una venjança, una constant en el seu cinema. Una nena ha estat violada i assassinada i, posteriorment, hi ha algú que tortura brutalment als culpables.

El grup que intenta ajusticiar als que van raptar a la criatura (que no havien estat ni detinguts) podríem definir-lo com a 'paramilitar'. La seva és una crueltat extrema; sobretot la del seu cap, interpretat per Ma Dong-Seok, que ja havia actuat en pel·lícules importants com “Murderer” (2014) o “Nameless”. És un dels ‘enfants terribles’ del cinema coreà, amb el permís de Choi Min-Sik. Volen que els culpables firmin una confessió en tota regla. Primer van vestits com a 'paramilitars', però després ‘evolucionen’ i ens els presenten com a policia especialitzada, una espècie de FBI coreà. Tota la seva actuació és una farsa. Per què ho fan? Què tenen a veure amb la noia?

Amb aquesta pel·lícula, Kim Ki Duk critica la corrupció al seu país, del govern i de la policia. És per això que aquest grup intenta espavilar-se tot sol. La veritat és que aquesta històpria no aporta massa coses noves. L’últim títol realmen bo d’aquest director és “Hierro 3”, estrenada l’any 2004. El cara a cara entre un dels agressors i el cap dels 'paramilitars', en els minuts finals, és el més destacat d’aquest “One on one”, que ha passat força desapercebut. Darrerament, les pel·lícules de Kim Ki Duk o no s’estrenen als nostres cinemes o fan un circuit més aviat curt. Una llàstima. Millora “Moebius” (2013), però d’ell m’espero molt més.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

2 comentaris:

ricard ha dit...

Quan vaig saber de què anava vaig pensar que m'agradaria. Un argument una mica rocambolesc però amb grans possibilitats dramàtiques. No sé quan però la veuré.

Una abraçada.

Jordicine ha dit...

Ja ens diràs, RICARD. Una abraçada!