Amb l’objectiu de deixar enrere el passat i reinventar-se, els Golden arriben a Manhattan i s’instal·len als Gardens. Són quatre, el pare, que es fa dir Nero, i els seus tres fills: en Peyta, l’Apu i en Dionís, a qui tothom acaba coneixent com a D. Són multimilionaris i fugen de Bombai, on va morir la mare, en un atemptat terrorista. Fins al final del llibre no descobrim perquè els Golden han de marxar a corre-cuita del país que els va veure néixer i créixer, tot i que ho intuïm. Des que arriben a Nova York, la família desperta molt interès en el veïnat, sobretot a en René, que viu amb els seus pares. Té 20 anys i, des d’un primer moment, veu clar que la història d’en Nero i companyia li servirà per rodar la seva primera pel·lícula. A poc a poc va apropant-se a ells fins a convertir-ser en un ‘membre’ més de la família....
Els Golden no són fàcils, més aviat el contrari. En Neró és un home prepotent, que mana molt i deixa poc marge de decisió a les persones que l’envolten. El fill gran, en Peyta, té por als espais oberts i es passa tot el dia a casa, sense sortir de la seva habitació. El segon, l’Apu, veu fantasmes pertot arreu. El passat a Bombai el té tenallat i, segons veiem, acaba influint en tota la seva obra pictòrica. És un artista emergent. El petit, en D., té greus problemes d’identitat de gènere. No sap qui és realment ni qui vol ser. La seva xicota intenta ajudar-lo, però no ho aconsegueix. Un altre personatge clau del llibre és la Vasilisa, una jove russa, amant dels diners i de la fama, que engalipa al Nero a través del sexe i de la passió. La veritat, però, és que tots dos saben perfectament a què juguen. Les regles estan marcades.
“La decadència del Nero Golden” comença el dia en què Barak Obama es converteix en president dels Estats Units. El llibre té un alt contingut polític. En la seva part final hi ha moltes referències a un malvat de còmic, el Jòquer, que lluita per convertir-se en el successor d’Obama. Rushdie el presenta com el boig del pèl verd i li dedica un munt de crítiques. Tothom té clar que es refereix a Donald Trump, tot i que no l’anomena en cap moment. La seva rival és la Batwoman, l’alter ego de Hillary Clinton. Les referències literàries (amb “El Gran Gatsby” al capdavant) i, sobretot, les cinematogràfiques són constants. Són moltes les pel·lícules, els directors, els actors i les actrius que esmenta, demostrant que la seva cultura audiovisual és inacabable. Una grandíssima obra. Literatura d’alta volada.
¿És possible que el mal coexisteixi amb el bé? I, si és així: ¿a què queda reduït el significat d’aquests termes quan se’ls empeny a formar una aliança tan incòmoda i potser irreconciliable? Potser, vaig pensar quan el bé i el mal se separaven tots dos es tornaven igual de destructius, de manera que el sant es convertia en una figura tan esfereïdora i perillosa com el canalla infame. I que, en canvi, quan l’honradesa i la maldat es combinaven en les proporcions adequades, com el whisky i el vermut dolç, s’aconseguia el clàssic Manhattan de l’animal humà (sí, amb un rajolí de bíter i una mica de pell de taronja –doneu aquests ingredients la lectura al·legòrica que vulgueu, i als glaçons també-). Però sempre he tingut dubtes sobre aquesta noció del ying i el yang. Potser la unió dels contraris que formava la naturalesa humana era només el que els éssers humans es deien a ells mateixos per justificar i defugir les seves imperfeccions.”
Bona setmana a totes i a tots.
Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada