dimecres, de juliol 18, 2018

El president ha desaparegut (Bill Clinton - James Patterson)


Jonathan Duncan, president dels Estats Units, passa per un dels seus pitjors moments. El seu índex de popularitat cada cop és més baix i, per si no n’hi havia prou, ha de declarar personalment davant d’una Comissió d’Investigació. Es va quedar vidu fa poc, té la filla a París i no acaba de remuntar el vol. Duncan és el protagonista principal de “El president has desaparegut”, publicat per l'editorial Columna.

El llibre està firmat per Bill Clinton (president dels Estats Units entre els anys 1992 i 2001) i per James Patterson (Newburgh, 1947), en qui m'imagino que ha recaigut la major part de la feina d'escriure. El nom de Clinton li dona solera a la història, de la qual segur que se’n podria fer una bona pel·lícula. El llibre té 569 pàgines i passa francament bé. Tenim una mica de tot. Un president desesperat, una oposició que el vol fer caure com abans millor (també algun dels seus propis companys), un traïdor, un terrorista perillosíssim i una assassina a sou que no falla mai. Ella vol fer el seu últim encàrrec i retirar-se, ara que pot. Està esperant una criatura i no vol patir més. Tot té un final.

La novel·la, amb moltíssima acció, ens explica la desesperació de Duncan, amb passat militar, per aturar Suliman Cindrouk, que prepara un atac total contra els Estats Units. Per intentar deixar el país desprotegit de tot i tothom, ha ideat un virus informàtic que provocaria el caos. Bona reflexió sobre la dependència que tenim d’Internet. Què passaria si un dia deixés de funcionar i es perdessin totes les nostres dades? Per intentar impedir el desastre, Duncan compta amb la col·laboració de la Nina i l’Augie, dos ex col·laboradors d’en Cindrouk que apareixen misteriosament a prop de la Casa Blanca. Enmig de tot aquest enrenou, el president desapareix (voluntàriament) i s’encenen tots els senyals d’alarma. Ha fugit? Està malalt? I fins aquí puc explicar.

La història que s'han inventat Clinton i Patterson és molt potent, tot i que porten l'acció una mica massa al límit. És difícil que moltes de les coses que passen puguin ser més o menys reals. Però no passa res. En alguns moments, la història s'apropa a la ciència-ficció. La veritat, però, és que el llibre enganxa. És molt visual i els personatges, amb Duncan al capdavant, cauen simpàtics. Una lectura fàcil per aquests mesos d’estiu. No cal demanar més ni fer-se gaires preguntes. En la línia d’autors com Dan Brown o Khaterine Neville.

"Bach posa el paraigua de costat per contenir la pluja, que el vent incessant empeny lateralment, i tot plegat l’obliga a caminar amb més dificultats de les que voldria.
Plovia d’aquesta manera la primera vegada que els soldats van arribar.
Recorda com picava la pluja a la teulada, i la foscor a la casa després de setmanes sense llum al barri, i l’escalfor del foc a la sala familiar. La porta de la casa es va obrir i un corrent d’aire fred es va ficar a dintre; el primer moment es van pensar que havia estat per un cop de vent. Llavors va sentir els crits dels soldats, els espetecs de les armes de foc, el soroll de plats trencants a la cuina, les queixes irades del pare quan l’arrossegaven fora de la casa. Va ser l’última vegada que en va sentir la veu".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: