diumenge, de juny 02, 2024

El asesino de la montaña (Anders de la Motte)

No defallir mai. Ni quan tot està en contra i sembla quasi impossible albirar una solució. Ho té clar la inspectora de policia Leonore Asker. Si se'n va sortir quan era petita -amb un pare preparacionista i paranoic- també ho pot aconseguir ara, molt més ben preparada. La Leo és la protagonista d'"El asesino de la montaña", escrita per l'expolicia suec Anders de la Motte (1971). En català, l'ha publicat Columna; i en castellà, Planeta, traduït per Pontus Sánchez.

La inspectora Asker té un currículum envejable. Quan semblava clar que es convertiria en la directora del Departament de Delictes Violents, cau en desgràcia. Desapareix una jove d'una família adinerada i tothom perd la paciència molt ràpid. L'advocada que els representa és la mare de la Leo, i  la vol com més lluny millor. Tampoc és benvinguda pel policia a qui assignen la investigació, amb qui va tenir una relació sentimental que no va acabar bé. Per això l'envien a la Unitat de Casos Perduts, instal·lada en un soterrani i amb companys de dubtosa reputació. Li presenten el canvi com un ascens -ja que la fan cap de la secció- però sap perfectament que és un càstig. Les coses que no es resolen, va a parar allà a baix. Mai no han de donar explicacions a ningú. És com si no existissin...

Ho té prohibit, però la Leo segueix treballant en el cas de la desapareguda, encara més quan troba una miniatura idèntica a la noia en una gran maqueta ferroviària. En aquell mateix moment s'adona que s'enfronta a un desequilibrat assassí en sèrie, a qui ja perseguia l'anterior cap dels Casos Perduts, que ha patit un infart i està en coma. Només pot ajudar-lo una persona: un amic de la seva infantesa, en Martin Hill, professor d'arquitectura i expert en exploració urbana. La noia i la seva parella estaven visitant una cova abandonada quan es van fer fonedissos. Estem davant d'una novel·la molt ben estructurada i amb un ritme trepidant que manté l'emoció fins a l'última pàgina. La sèrie tindrà continuïtat.

"Por un agujero en el suelo asoman los asideros de una escalera vertical. 
Ella ilumina el hueco con el haz de luz. 
Una corriente de aire húmedo la golpea. Arrastra consigo un olor a agua, piedra, metal. El aliento de la montaña. Había visto esta expresión en algún foro de exploración urbana y en aquel momento le pareció bonita. Como si la montaña fuera un ser vivo. Pero ahora mismo, cuando el olor la golpea desde las profundidades, la idea se le antoja mucho menos sugerente. Unos metros más abajo su linterna ilumina una estancia parecida, con otro agujero en el suelo por donde la escalera vertical sigue descendiendo en la oscuridad.
—Vamos".

@Jordi_Sanuy