Autobiografia autoritzada (Neus Canyelles)

La força i la naturalitat amb què escriu habitualment Neus Canyelles (Palma, 1966) sempre m’ha arribat molt endins. Em va impactar quan vaig llegir "Les millors vacances de la meva vida" i ara la seva "Autobiografia autoritzada" m’ha deixat corprès. És un llibre curt –només 144 pàgines- però molt intens. Està publicat per l’editorial Empúries. Entre altres coses, reconeix davant del lector que no ha estat la mare que li hauria agradat ser. Pura sinceritat.

L’autora també explica obertament que pateix trastorn de personalitat, atacs d’ansietat i migranya crònica; i reclama el dret a estar malament. No vol que ningú la compadeixi ni l’obligui a comportar-se d’una manera diferent de la que és. “La gent que ha estat molt feliç durant la infància ho té molt més difícil un cop es fan grans”. Entenc que és el seu cas. De petita, la Neus s’ho va passar d’allò més bé a casa dels seus avis, a la Serra de Tramuntana. Per ella, aquells estius eren sinònim de glòria i els recorda com el paradís perdut. Fins que alguna cosa va canviar, quan tenia entre 12 i 13 anys. Però no descobrim què. Hi ha parts de la seva vida, com aquesta, que no han estan autoritzades per ella i, per tant, se les guarda ben endins.

Canyelles, que sempre ha convertit la seva vida en literatura, va encadenar tot un seguit de decepcions que van marcar-la per sempre. Crec que fa anys que va perdre al Poeta, l’amor de la seva vida, i que, en els últims temps, va deixar escapar -voluntàriament- a algú que l’amanyagava i es cuidava d’ella. Com que tenim una edat molt similar, hi ha coses que menciona que m’han fet pensar en la meva infantesa, com els llibres de text Senda, les postals de Nadal de Ferrándiz o els Gitanitos Ortiz, aquells petits bracets coberts de cacau i amb gust de trufa. Ara recordo que en el seu anterior llibre feia referència a les galetes Gullón, de les quals no en tenia massa bon record. A “Autobiografia autoritzada”, l’autora torna a despullar-se sense complexos.

“Hi ha una jove estirada en un llit. El seu. Ha començat a tenir unes migranyes molt fortes. El cervell li rebenta. Vomita. Es retorç en els llençols. Aquesta jove que ara estudia a la universitat i que torna a viure tranquil·la després d’abandonar aquella escola gris i maleïda on un dia va veure nevar, d’aquí a molts d’anys mormolarà aquestes paraules, molt molt cansada: ‘És igual que em canviïn les pastilles. Ja ho he provat tot. Ja m’ho han fet tot. El monstre que viu en el meu cap es desperta molt sovint. Jo voldria poder apaivagar-lo durant llargues temporades. Però ell no demana princeses, no demana tresors ni guarda captius. En realitat no sé què vol, i per això no puc oferir-li cap treva...”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy