Com menys detalls importants se sàpiguen abans de començar a llegir “Tres”, tot això que tenim guanyat. D’inici, pot semblar un relat costumista, amb la dissortada vida de les tres protagonistes com a eix central. Però, quan te n’adones, ja estàs atrapat en l’ambient enrarit d’una gran novel·la policíaca. Les tres dones saben ben poques coses d’en Gil... però una d’elles també té una carta amagada. Mishani ens explica la història de manera calmada i realista. Prefereix fugir de qualsevol mena de sensacionalisme, tan habitual en el gènere. L’acció avança a poc a poc, lenta i segura, cap a un gran final. La seva qualitat no va passar desapercebuda pel jurat del Grand Prix de Litérature Policière, premi del qual en va ser finalista. L’autor té clarividència per explicar-nos tres vides corrents de tres dones de Tel-Aviv i la del seu 'amic especial'.
L’Orna no passa pel seu millor moment. El seu marit l’ha deixada i ha marxat al Nepal, on ara viu amb la seva nova dona, que té quatre fills. El que té amb l'Orna, l’Eran, s’ha quedat a Israel. A tots dos els costa superar la ‘pèrdua’. El noi va al Psicòleg. Ella potser també ho necessitaria, però s’hi resisteix. L’Emília és una immigrant letona. Cuida una àvia en una residència i no és feliç. Busca un senyal de Déu per saber si va pel bon camí. No menja pràcticament res i perd pes constantment. L’Ela és mare de tres fills i està escrivint la seva tesi doctoral. No queda clar si el seu és un matrimoni feliç. I al voltant de totes elles en Gil, que potser els pot aportar alguna cosa positiva. Ens el retraten com un home apàtic, a qui tot li va més o menys bé. Però sota aquesta cuirassa d’aparent normalitat, s’hi amaguen un munt de coses diferents. Descobriu-les.
“Es van tornar a trobar un matí.
En Gil va dir que li era complicat veure’s en hores de treball, però l’Orna no estava disposada a renunciar als capvespres amb l’Eran ni a explicar a ningú que es tornava a veure amb en Gil, per sortir a la nit li calia un cangur o la seva mare, que li faria preguntes.
Era un dilluns, el dia que no feia classes. A dos quarts d’onze. Dos dies abans de la vigília de Iom Kipur.
En Gil l’esperava al vestíbul de l’hotel. Ella va arribar gairebé vint minuts tard, sense enviar-li cap missatge. Ell va dir que no havia demanat cap habitació perquè no sabia si ella ho voldria, i quan l’Orna li va dir, ‘Doncs preguntem si n’hi ha’, ell es va apropar a la recepcionista i li va parlar en veu baixa”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada