dilluns, d’abril 12, 2021

La ciudad de vapor (Carlos Ruiz Zafón)


“La ciudad de vapor” és l’obra pòstuma de Carlos Ruiz Zafón (Barcelona, 1964 – Los Ángeles, 2020). Són 11 contes –alguns ja s’havien publicat- que tanquen l’aventura que va començar amb “La sombra del viento”, el 2001. El llibre té 217 pàgines i està publicat per l’editorial Planeta. Es va plantejar com a un homenatge als seus fidels lectors. Àngels, gàrgoles i passejos constants per aquella fina línia que separa els vius dels morts. Cent per cent marca de la casa.

En dos dels seus relats, Ruiz Zafón hi fa aparèixer personatges famosos, com l’escriptor Miguel de Cervantes i l’arquitecte Antoni Gaudí. En tots dos casos, tenen tractes sobrenaturals per arribar a l’excel·lència. Cervantes treu el cap a “El príncipe del Parnaso”, on es recrea el pas de l’autor d’”El Quijote” pels carrers de Barcelona, al costat de la bellíssima Francesca di Parma. A “Gaudí en Manhattan”, el savi de Reus viatja a Nova York –acompanyat d’un traductor- per buscar finançament per la Sagrada Família. Un dels que més m’ha agradat és “Hombres de gris”, en què retrata un assassí que és capaç de qualsevol cosa. Fins i tot de posar fi a la vida del seu mentor, en cas que algun superior li demani? També he trobat molt interessant “Una señorita de Barcelona”, amb la Laia i el seu pare –un vergonyós explotador sexual- com a grans protagonistes.

“Rosa de fuego” potser seria un dels contes més personals de l’autor, d’aquells en què conflueixen el bé, el mal i la seva passió pels llibres. El protagonista és un home que es dedica a fer laberints i que en dissenya un per soterrar la biblioteca de Constantinoble. El bé el representa una llàgrima de Crist. El mal, la darrera gota de sang de l’estirp dels dracs. Els llibres també omplen les pàgines de “Blanca y el adiós”, amb el petit David Martín, de només vuit anys, explicant les seves històries a una nena d’alta societat . A “Sin nombre” hi ha una dura història sobre la vida i la mort. Aclucar els ulls per sempre perquè algú altre els pugui acabi obrint. La llei de la vida. Completen l'obra “La mujer del vapor”, “Leyenda de navidad”, “Alicia, al alba” i “Apocalipsis en dos minutos”, que és l'últim relat. Èxit segur per als incondicionals de Zafón. Sense sorpreses.

“Siempre he envidiado la capacidad de olvidar que tiene algunas personas para las cuales el pasado es como una muda de temporada o unos zapatos viejos a los que basta condenar al fondo de un armario para que sean incapaces de rehacer los pasos perdidos. Yo tuve la desgracia de recordarlo todo y de que todo, a su vez, me recordase a mí. Recuerdo una primera infancia de frío y soledad, de instantes muertos contemplando el gris de los días y aquel espejo negro que embrujada la mirada de mi padre. Apenas conservo la memoria de amigo alguno. Puedo conjurar rostros de chiquillos del barrio de la Ribera con los que a veces jugaba o peleaba en la calle, pero ninguno que quisiera rescatar del país de la indiferencia. Ninguno excepto el de Blanca”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: