El trofeu (Gaea Schoeters)

Diuen que no pots entendre què passa a l'Àfrica si no ets africà. I que tot el que hi succeeix, per inversemblant que sembli, allà s'ha de quedar. Sacrificar-se, en el sentit més cruel de la paraula, per mantenir un ecosistema que s'aguanta pels pèls. Beneficiar a la majoria en detriment d'un mateix. De tot això ens en parla la belga Gaea Schoeters (1976) a "El trofeu", traduït per Maria Rosich i publicat per Empúries. 267 pàgines que obliguen a la reflexió. 

Hunter White -segur que el cognom no és casual- viu per la caça major. És net i fill de caçadors i sap que amb diners ho pot comprar tot. Ara va darrere d'un rinoceront negre, l'únic gran trofeu que encara no té. Per si no n'hi hagués prou, a la seva dona li encanta tenir els caps dissecats dels animals penjats a la paret. Amb la caça esportiva se sent viu i el preu del permís per matar al rinoceront amb impunitat és més que assequible. Per aquest inversor de borsa de Nova York, l'Àfrica és un gegantí 'tot a cent' on entra i s'emporta el que vol. El problema arriba quan uns caçadors furtius maten al 'seu' rinoceront i es queda frustrat, decebut i amb ganes de venjança. En cap cas pot tornar a casa amb les mans buides. Segur que el seu guia de confiança té alguna idea per proposar-li.

"El trofeu" és una novel·la pertorbadora que s'enverina per moments i acaba funcionant com un thriller potent i de final incert. Gaea Schoeters despulla les relacions colonials i ens dibuixa una cacera que traspassa tots els límits i que, un cop començada, ja no té marxa enrere. Quan Van Heeren li ofereix la nova 'peça', en White es converteix en un mar dubtes. No se'n sap avenir. Al final, s'envalentona i fa el salt endavant perquè l'ambició se'l menja. És una decisió intolerable i de conseqüències inesperades. Ningú pot entendre-la, tret que, segons apunta el relat, siguis africà i creguis en l'apuntada 'autoregulació del sistema. L'autora ens explica l'acció d'una manera clara i amb un ritme que no té aturador. Els personatges, començant per Hunter White, estan ben treballats i són cent per cent creïbles. Grata sorpresa.

"El Hunter obre la finestra corredissa, deixa el rifle a la funda que té oberta sobre el llit, es treu la camisa blanca suada i la penja al respatller d'una cadira. Contra el seu bon criteri, s'asseu a la vora del llit. El jet-lag l'assalta de seguida sense pietat: el seu cos no vol altra cosa que estirar-se i recuperar la nit perduda. Jeure un momentet, només una estona, no passaria res, no? Però tan bon punt s'estira al llit, s'adona que comet una estupidesa: si tanca els ulls ara, estarà perdut. S'adormirà i es despertarà a mitja nit, i després haurà d'esperar el matí hores i hores insomne. I aquest patró es repetirà els dies posteriors, fins que estigui totalment esgotat. El secret consisteix a agafar de seguida el ritme del nou dia. Just a temps, s'obliga a mantenir els ulls oberts, i es palpa la butxaca dels pantalons buscant el mòbil."

@Jordi_Sanuy