dijous, de març 29, 2018

La nena que volia dibuixar (Roser Capdevila)


“Vam ser educats per obeir, però no ens van ensenyar a pensar”. Ho escriu Roser Capdevila (Barcelona, 1939) al final de “La nena que volia dibuixar”, que porta per subtítol “Els meus petits records de postguerra”. Aquesta frase és una mena de dedicatòria “a la generació dels anys 40”. El llibre està publicat per Angle Editorial i té 121 pàgines. És una petita joia. Ja ha sortit la 2a edició.

Potser no li van ensenyar a pensar, però en va aprendre tota sola! El retrat que fa de la seva família, pares, germans, avis, tietes... és molt acurat. A més a més, el text que acompanya els dibuixos, que sembla que estigui escrit a mà, li dóna a la història un embolcall molt bonic. La Roser comença el llibre amb el seu naixement i va avançant a poc a poc. Ens parla de les seves aficions, del poder de l’església (per qualsevol cosa podies acabar a l’infern) i de la influència d’una escola marcada pel franquisme, amb una llibertat escassa o nul·la. Al barri d’Horta, on vivien els Capdevila, es gaudia al màxim dels dies assenyalats, com Reis o Carnestoltes. Es convertien en un oasi de llibertat enmig d’un desert de prohibicions. Calia aprofitar-los al màxim.

La Roser també ens explica les excursions que feia amb amigues i amics i els jocs que els permetien divertir-se una mica, sortint de la duresa del dia a dia. També és molt divertit quan comenta, per exemple, com van evolucionar els seus banyadors o quins són els estris moderns que, amb el pas del temps, van anar a entrant a casa seva. “La nena que volia dibuixar” ens apropa una visió tendra de la vida, però també molt crítica. Els dibuixos, molt detallistes, són una preciositat. Queda clar que l’autora de “Les Tres Bessones”, ha mantingut els seus records molt frescos. Gràcies a això, ens fem una idea aproximada de com era el país i la seva gent després de la Guerra Civil. El que jo no sabia és que, com tants d’altres, a la Roser també la va perseguir el somni americà.

“Sense dir res a ningú, vaig enviar una carta al president Eisenhower demanant-li que em pagués un viatge als Estats Units. Tenia 13 anys. Al cap d’un temps, vaig rebre una carta de la Casa Blanca; em responien que no tenien diners destinats a això però m’adjuntaven propaganda militar. La carta amb mata-segells americà em va delatar i el papà es va enfadar moltíssim. Molts anys després he vist complert el meu somni: he estat convidada a Nova York en dues ocasions (2001 i 2003)”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: