dimarts, de març 20, 2018

Tota la veritat (Karen Cleveland)


“Tota la veritat”, de Karen Cleveland, és d’aquelles novel·les addictives que trobes de tant en tant. N’hi ha una o dues a l’any. El fet que l’autora hagi estat analista de la CIA al llarg de vuit anys li dona una miqueta més de morbo. Té 444 pàgines i està publicada per l'editorial Columna. La traducció al català és de Jordi Boixadós. Universal Pictures ha comprat els drets per portar-la al cinema, amb Charlize Teron de protagonista.

La Vivian Miler intenta compaginar feina i família de la millor manera possible. No és gens fàcil. Té quatre fills petits (en Luke, la Bella i en Caleb i en Chase, que són bessons) i fa d’analista de la CIA. Intenta desemmascarar espies russos als Estats Units. Ella mateixa acaba de crear un algoritme que li permet entrar en l’ordinador d’un agent soviètic i rastrejar-lo de dalt a baix. No s’hauria esperat mai que la foto d’un dels talps que formaria part de l’equip és en Matt, el seu marit. Marit perfecte. Pare perfecte. Perfecte mentider? Entra en estat de xoc.

Com acostuma a passar en aquest tipus de llibres, el contingut està per sobre del continent. L’argument, molt ben trobat, et fa estar en tensió i continuar llegint. No pots aturar-te! L’estil és més aviat senzill, amb frases curtes, sense floritures i amb molt de diàleg. Les pàgines cauen una darrera de l’altra, sense aturador. Per si no n’hi hagués prou, Cleveland aconsegueix que visquis la història en primera persona i et preguntis què faries si descobrissis que la teva parella no és qui et pensaves que era. No cal que sigui una espia russa. Pots assabentar-te d’alguna cosa més trivial, per descomptat. Només faltaria!

“Tota la veritat” reflexiona sobre la família i la mentida. La Vivian i en Matt fa deu anys que són casats i, en un tancar i obrir d’ulls, ella veu que realment no el coneix. En tot aquest temps, Què ha sigut real i què ha sigut ficció? Ell l’estima? I als nens? La seva vida és una farsa? Com pot ser que hagi conviscut deu anys amb un espia rus i no descobrir-ho? Sense tenir ni la més mínima sospita. Ara, la seva obligació és denunciar-lo i que la justícia l’empresoni. Ho té clar. Ho farà? Quines poden ser les conseqüències? Que es trenqui la família? Perdre l’assegurança mèdica i tot un seguit de privilegis? La Vivian haurà de decidir-se i nosaltres, asseguts amb el llibre entre les mans, sabrem els primers de saber-ho. S’admeten apostes.

“Al primer moment, el que ha dit no em sembla real. Se suposa que m’ha de dir alguna cosa que m’ajudi a trobar una sortida. En canvi només hi ha silenci, un forat obert on hi hauria d’haver una conversa, i tinc la impressió de fer equilibris a la vora d’aquest forat i que estic a punt de perdre-ho tot.
Llavors alguna cosa canvia dintre meu, com si hagués pitjat un interruptor. Em giro de cop i el miro a la cara. Ell no s’enretira, es queda al meu costat, prou a prop perquè jo en pugui notar l’olor, sentir-ne l’escalfor.
-Hi ha d’haver una altra manera-dic.”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: