dimecres, d’octubre 07, 2020

Ànima de tramuntana (Núria Esponellà)


Els personatges femenins de Núria Esponellà (Celrà, 1959) pateixen molt, però sempre treuen força d’on sembla que no en tenen per tirar endavant. La por no els atura. És el cas de la Mínia i de l’Ekinar. Van viure en temps diferents, però van intentar deixar petjada en un món on els homes no els van posar les coses fàcils. Amb esforços continuats. Són dues dones meravelloses, patidores i lluitadores a parts iguals. Úniques.

La Mínia i l’Ekinar són les dues grans protagonistes d’”Ànima de tramuntana”, la novel·la històrica guanyadora de l'últim Premi Prudenci Bertrana. Està publicat per Columna i té 492 pàgines. La Mínia, arqueòloga freelance, és una dona dels nostres temps. L’Ekinar va viure al segle III aC. Totes dues a l’Empordà, amb el Montgrí de fons. La Núria coneix perfectament aquestes contrades, que dibuixa amb molta precisió. La natura, sempre present en la seva obra, agafa molta magnificència i es transforma en un personatge més. Tot el que sabem de l’Ekinar ens arriba gràcies a la Mínia, que intenta reconstruir la vida de la seva predecessora amb algunes dades concretes i molta imaginació. Passa per un moment personal difícil i necessita entretenir-se per intentar esquivar l’insomni que la persegueix sense treva.

L’arqueòloga s’acaba de separar de l’Armand, la seva parella dels últims anys. Estaven a punt de ser pares, però el petit Jan va néixer mort. No van ser capaços de superar el tràngol junts. Ella sort en té de l’Estel, la seva íntima amiga. És infermera i sempre té paraules boniques o un gest amorós per regalar-li. L’ajuda en tot allò que pot. De manera desinteressada. Ell també és arqueòleg i ha participat en el descobriment de dues tombes insòlites a la ciutat ibèrica d’Ullastret. Serien les d’Ekinar i el seu fill Atabels, un intrèpid guerrer que va morir en combat i en estranyes circumstàncies. En aquella època, tenien molt clar que la mort formava part del cicle de la vida i que eren inseparables. Tot i això, l’Ekinar clama venjança. La protagonista passa per Rhode, Arse, Indika i Empòrion, entre altres bonics paratges.

La Mínia també estima i respecta la natura, tot i reconèixer que, en bona part, hi ha perdut la connexió. Cal recuperar-la. Com més aviat millor. També viu d’una manera ben diferent la mort, que sempre ha esdevingut un tema tabú. Per deixar les seves reflexions negre sobre blanc, a més a més de reconstruir la vida de l’Ekinar, l’arqueòloga escriu un petit diari. En les seves pàgines podem llegir que no va tenir una bona relació ni amb el seu pare ni la té amb la seva germana gran. A més a més, descobrim que, gràcies a la feina ben feta, va recuperant-se anímicament per tornar a ser la dona alegra i plena de vida que era abans. Esponellà ha tornat a encertar-la. Molt recomanable.

“Quan aixeca el cap, una lluerna li passa davant la cara. La veu volar fins a un fanal proper. Deu buscar la llum, un lloc calent on refer-se de la gelor nocturna. Ella també nota la seva humitat i el seu cor fred necessita escalfor. Aquesta lluerna que desplega les ales fa ben poc era només una cuca d’aquelles que la repugnen, però s’ha convertit en una papallona blanca. La podria aixafar amb un cop de mà, però què hi guanyaria matant-la? La mira durant uns instants. Potser ella també vol viure una metamorfosi semblant. El patiment ha de tenir un punt d’inflexió. Vol deixar la pell de cuca i revolar com ho ha fet la lluerna”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: