dijous, de gener 28, 2021

Hivern (Ali Smith)


“Hivern”, d’Ali Smith (Inverness, 1962) és un llibre difícil de qualificar. Està traduït al català per Dolors Udina i publicat per Raig Verd Editorial. El pròleg és de Marina Espasa. Difícil de qualificar perquè barreja un munt de temes, amb un estil molt particular i registres il·limitats. Són 275 pàgines plenes de cinisme i de situacions cent per cent surrealistes. Aviat sortirà a la venda “Primavera”, la tercera novel·la d'aquest ‘quartet estacional’.

Els principals protagonistes d’”Hivern” són la Sophia, l’Iris, l’Art i la Lux, que un dia de Nadal coincideixen al voltant de la mateixa taula. La Sophia és una dona de negocis benestant ja retirada. Com menys canvis hi hagi a la seva vida, millor. La seva germana Iris és tot el contrari. De jove, havia viscut en una casa ocupada, a Cornualla, amb un munt de persones més. Pau i amor. Una casa que anys després va acabar comprant la Sofia. L’Art és el fill de la Sophia. Es tracta d’un bloguer emboirat i amb moltes visions, que escriu sobre ocells i plantes a “Art in nature”. La Lux és una noia immigrant que, tot i treballar, no té una casa fixa on viure. L’Art la contracta uns dies perquè es faci passar per la Charlotte, la seva última parella. Li demana que l’acompanyi a casa de la seva mare. Des de fa uns dies, la Charlotte fa piulades en nom d’ell, per desacreditar-lo. Li suplanta la personalitat. Pobre Art...

Smith reflexiona sobre la postveritat (les xarxes estan plenes de mentides i d’inexactituds), sobre la crisi dels refugiats (amb la Lux al centre de l’huracà), sobre l’excés de burocratització (brutal l’escena amb el director del banc) i sobre les protestes sobre el canvi climàtic, amb un munt de dones encadenades. I ens ho explica amb molta energia, imaginació i un humor negre desbordant, amb la Sophia parlant amb un cap sense cos en les primeres pàgines. En aquest llibre, quasi sempre és la nit de Nadal, de diferents anys, a diferents hores. Va endavant i endarrere en el temps sense massa ordre, encara que al final tot acaba quadrant. És una novel·la que fa ‘olor’ de faula, de conte de Shakespeare, a qui l’autora nomena un munt de vegades. L’anècdota de l’autocar que s’atura a casa de la Sophia a la recerca de l’ocell que suposadament havia vist l’Art és impressionant.

“ÉS EL SOLSTICI D’HIVERN. A Londres, l’Art està fent servir un vell PC comunitari a l’espai on abans hi havia la zona de consulta de la biblioteca i ara hi ha un rètol sobre la porta que diu Benvinguts al Magatzem d’Idees. Està teclejant paraules aleatòries a Google per veure si s’autocompleten automàticament com mortes o no. La majoria s’autocompleten i, si no ho fan immediatament, solen fer-ho sempre quan teclegies (paraula) més é més la lletra m.
Té un lleuger calfred per alguna cosa –no sap per què, potser per masoquisme- quan tecleja art i després és i apareix, en primer lloc, com a primera opció:

l’art és mort”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Kordi_Sanuy

2 comentaris:

XeXu ha dit...

Tardor em va costar molt, però un cop captat l'estil de l'autora, vaig poder abordar Hivern amb ment més oberta i em va agradar molt més. Signo tot el que n'expliques. I llegiré Primavera, és clar que sí.

Jordicine ha dit...

Jo no tinc clar si llegiré "Primavera". Aquest m'ha agradat, però menys del que m'esperava, XEXU. Aquesta setmana tinc previst llegir "La planta carnívora", d'Andrea Mayo --alter ego de Flavia Company, i "'Tàndem", de Maria Barbal. Abraçada, XEXU.