La noche de Damballah (Jordi Solé)

"La noche de Damballah" m'ha atrapat des de la primera pàgina, com ja em va passar amb "El tigre i la duquessa", l'anterior novel·la de Jordi Solé (Sabadell, 1966). Aquesta té 336 pàgines i està publicada per Alrevés. Quasi tot passa en una Barcelona fosca i bruta on la gent sobreviu com pot. També ho intentava la jove nigeriana a qui troben brutalment assassinada a la Zona Franca. El somni d'un futur millor s'ha esbotzat en mil bocins.

En Lluís Artigas és un policia que va per lliure. Sempre hi ha anat. Està fart de tot i no té res a perdre. Els companys li fan el buit, encara més des que va desaparèixer una partida de cocaïna que havien confiscat. Creuen que se la va quedar ell, però mai no s'ha pogut demostrar. Cas tancat. Sigui com sigui, sempre està sota sospita. En l'assassinat de la jove hi veu una possibilitat de redempció i resoldre'l se li col·loca entre cella i cella. Qui també està molt interessada en el cas és la Mònica Vidal, una periodista que tampoc passa pel seu millor moment. Prové d'una gran nissaga i té massa coses a demostrar. Necessita una història per sortir del pou i qui sap si podria ser aquesta. El seu cap i protector, en Xavier Bertrán, és qui la posa sobre la pista. Li té una estima especial.

Estem davant d'una novel·la negra clàssica, protagonitzada per un antiheroi de manual. L'Artigas, irònic i malparlat, es mou com peix a l'aigua entre prostitutes, traficants i malfactors de tota mena. L'autor ens ho explica tot amb molt de ritme, perquè sempre passen coses. Sense pauses. Damballah, per cert, és un dels 'loas' més importants de la religió vudú haitiana. Se'l considera el pare celestial i el creador primigeni de tota vida. Precisament el vudú podria ser la clau de l'assassinat de la noia nigeriana. Tant en Kabiru com l'Eshu, arribats des de Benin City, són dos personatges molt ben treballats. El primer és qui resol tots els problemes -pistola en mà-, el segon el bokor o sacerdot vudú. Fa posar els pèls de punta. Al final, tot quadra, sense fissures, amb un final estel·lar.

"Quedaba muy poca gente en el cuerpo dispuesta a tomarse un café en público con Lluís Artigas. Un informe redactado con un estilo escéptico que reconocía de mala gana no haber encontrado pruebas con las que encausarte no eran suficiente para que te considerasen inocente.

Y si no eres inocente solo puedes ser culpable.

El cabo de Antivicio, Claudi Hostalot, era uno de los pocos que no actuaban como si Lluís hubiese contraído el ébola y pudiera contagiárselo con solo estar en el mismo edificio. Cuano lo llamó, no tuvo ningún inconveniente en citarse con él en una cafetería del centro".

@Jordi_Sanuy

Sota l'ombra de la Washingtònia (Roger Bastida)

Depenent dels resultats, de vegades potser és millor viure en la inòpia que anar massa lluny i descobrir coses que mai no hauries volgut saber. Podria ser el cas de la Cecília Arboix, la filla petita d'una família benestant amb negocis tèxtils i colònia a Puig-reig. Ella és una de les protagonistes de "Sota l'ombra de la Washingtònia, de Roger Bastida (l'Hospitalet de Llobregat, 1990). El llibre té 350 pàgines i està publicat per Columna.

Als Arboix els coneixem l'any 1920, just després que un pistoler assassini un veí seu, també patró industrial barceloní. Per intentar fugir dels anarquistes, en Joaquim, la seva dona Magdalena i els seus fills (la Cecília i l'Enric) s'instal·len a l'Hospitalet, acompanyats d'una corrua de servei sense fi, amb expolicia inclòs. Cal estar protegits. Allà hi tenen un palauet modernista, amb un impressionant jardí exòtic, on no falten les washingtònies, un gènere de palmeres originàries dels Estats Units i de Mèxic. Bonica i envejada casa d'estiu. Va comprar-la i reformar-la l'avi Francesc de Paula, que es va fer ric a Cuba, negociant amb sucre... i alguna cosa més. Secret, que està passant de generació en generació, i que ara l'espavilada de la Cecília intentarà descobrir. Amb víctimes col·laterals.

La història que ens explica en Roger té una mica de tot. Fins i tot, una picada d'ull a la seva anterior novel·la, "La llarga revetlla". A l'Hospitalet, els Arboix cada any n'organitzen una amb el bo i millor de cada casa. A "Sota l'ombra" ens parla del pistolerisme, de les vagues de treballadors, del tràfic atlàntic d'esclaus i també de rituals i d'un fantasma que fa pudor de claveguera i no descansa en pau. És un llibre elegant i molt descriptiu, de plantes objectes i persones, que guanya ritme i emoció a mesura que avança, amb un gran final, ja amb alguns dels protagonistes amb edat avançada. Reflexiona sobre el fet d'enriquir-se amb la suor i el patiment dels que van néixer al 'costat fosc', com diria el bo de Pau Donés. I clar, amb el pas del temps, alguns cognoms són bruts i difícils de portar.

"La calma que normalment regnava al jardí dels Arboix es va veure interrompuda pel parell de delicioses explosions que va fer el Renault en aturar-se. Les minyones, plantades en vano al davant de la torre, van haver d’enxiquir els ulls o fer visera amb la mà per evitar el sol del migdia, que llepava amb els seus rajos la bellesa cromada de l’automòbil, miratge resplendent entre volutes violàcies de gasos de motor. El senyor va baixar abans que el xofer tingués temps d’obrir-li la porta. La senyora, que tot el viatge havia estat pendent que els nens no es barallessin, sí que va esperar-se a la gentilesa del conductor. Volia escenificar, amb tots els ets i uts, l’entrada de la seva família a la finca. La seva finca de l’Hospitalet de Llobregat...".

@Jordi_Sanuy

Extrañas (Guillermo Arriaga)

Lo anómalo disgusta y da miedo. Y hay que invisibilizarlo al máximo. En la Inglaterra del siglo XVIII, no hay cabida para bestias, adefesios o engendros. Se les puede llamar de mil y una maneras. Sus familiares les tratan con desprecio, peor que animales, pero los mantienen con vida. Por cuestiones religiosas. Estos seres diferentes llenan las 489 páginas de “Extrañas”, la última y apasionante novela de Guillermo Arriaga (Ciudad de México, 1958). Está publicada por Alfaguara. 

William Burton es el noble heredero de una poderosa casta de guerreros autoritarios, que hace muchas generaciones que impone su ley con mano de hierro. Algunos de sus rivales han sido descuartizados y han acabado siendo comida para perros. Nadie se atreve a plantarles cara. El día que William visita todos sus dominios -le están preparando para el relevo generacional- descubre a los dos primeros esperpentos y su vida cambia para siempre. Decide que quiere ser médico y ayudarles en lo que sea posible. Pero su padre se lo prohíbe. Se niega a atender a sus razones. Al no hacerle caso, decide desterrarlo. Seguirá manteniéndolo económicamente, pero no podrá volver jamás a casa ni hablar con nadie de la familia. La medicina es charlatanería y farsa. 

La escritura de Arriaga tiene una fuerza excepcional, con personajes profundos y llenos de contradicciones. El de William es un viaje hasta los confines del mundo, llegando a Egipto y a Abisinia. Y lo hace al lado del gigante Robert Black, un eminente médico especialista en 'enfermedades raras'. Es el genio indiscutible de la época, tamizado por la ingesta de litros y litros de absenta. El vástago de los Burton no puede entrar en la universidad, pero se rodea de los mejores para absorber conocimientos y ejercer de médico. Sin licencia. Por sus manos pasan una mujer elefante, un hombre lobo, cabras bicípites, una momia también con dos cabezas y las extrañas, de las que nada explicaré. Un pequeño catálogo de seres y estares, como rezaba el título de uno de los discos de El último de la fila. 

UNA NOVELA CATEDRALICIA 

“Extrañas” es una novela catedralicia, sin apenas puntos y aparte. El autor nos lo explica todo de corrido, sin capítulos ni separaciones. Esto ayuda a crear una atmosfera muy cargada, donde las bestias rivalizan con prostitutas y mercaderes y boticarios llenos de sabiduría. “Los Hombres aparentan buscar un coño, en realidad, claman por un oído”. Me ha llamado la atención las dos o tres autopsias en las que William participa, narradas con un realismo total. Gran ensayo sobre la condición humana y la lucha entre la ciencia y la religión. De Arriaga ya había leído y comentado "Salvar el fuego", "El salvaje", "El búfalo de la noche" y "Un dulce olor a muerte". Cuando él publica, el mundo se para. Hay que leerlo y disfrutarlo al momento. 

“Conservo claros los recuerdos de esa mañana como si recién acabasen de suceder y no varios años atrás, ese día mi madre ordenó a las criadas vestirme de negro, en cuanto amaneció mi padre me pidió acompañarlos, en el camino descubrí hacia dónde nos dirigíamos, al lugar prohibido, aquél donde ni yo ni mis hermanos, ni ninguno de los sirvientes, estábamos autorizados a ir: al cementerio del castillo, por boca de las cocineras y de las ayas había escuchado relatos estremecedores sobre fantasmas, sobre seres infernales con dientecillos filosos aguardando entre las tumbas, sobre fuegos fatuos en cuyas flamas se dibujaban los rostros de quienes se hallaban ahí enterrados, cuando se lo comenté a mi madre me regañó, «por eso no es bueno convivir con la servidumbre, te llena la cabeza de tonterías, en ese lugar descansan tus antepasados, debes venerarlo»...”

@Jordi_Sanuy

La llarga migdiada de Déu (Pep Coll)

Segur que més d'un cop i de dos heu sentit algú preguntant per què Déu ha permès que passés una desgràcia o altra. Doncs, possiblement, estava fent la migdiada. Aquesta és la resposta que li donen a Samuel Silverstein, el protagonista indiscutible de "La llarga migdiada de Déu", l'última novel·la de Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949). És molt llarga, 633 pàgines, i està publicada per Proa. D'ell ja havia comentat "L'any que va caure la roca". 

En Samuel perd tota la família, en dues tongades, però no s'ensorra. La segona després d'un bombardeig de la Luftwaffe, a França, l'any 1940. Fins aquell moment feia transportista. L'home arriscarà les poques coses que li queden per salvar infants jueus. Ell també ho és. I ho fa convertint-se en colporteur o venedor ambulant, amb una caixa de fusta penjada a l'esquena. Hi portava estampes, postals, fulles d'afaitar, pintallavis... i altres petites coses que creia que podria vendre amb una certa facilitat. Aquesta feina-tapadora li va permetre apropar-se als pobles i masies de l'Arieja, on intentava que adoptessin momentàniament a les nenes i nens que anaven rescatant. És un personatge extraordinari. Tot bonhomia. Capaç de qualsevol cosa per ajudar als més necessitats.

En el monestir de l'Artiga -fruit de la imaginació de l'autor- hi viuen desenes d'infants i adolescents jueus, sota l'auspici de la Creu Roja suïssa. Els masovers són espanyols. Van arribar-hi fugint del franquisme. Està a prop de Sent Gironç. Allà en Samuel hi deixa en Philippe, a qui coneix enmig de l'èxode de fugitius que les tropes nazis empenyien cap al Midi. El nen, que té el llavi leporí, no és jueu, però es comporta com si ho fos. Ell és un dels nens de l'Artiga que intentarà fugir cap a Espanya a la recerca d'una vida millor. El líder de l'expedició és en Helmut, que no té por de res ni de ningú. Els nazis no els posaran les coses fàcils. La novel·la està molt ben escrita i es llegeix amb facilitat. Els personatges són propers i és fàcil fer-te'ls teus. Començant pel colporteur, difícil d'oblidar. 

"No va poder evitar de veure altre cop la cabina del seu Ford, que continuava vora la cuneta. Amb el cap més fred va pensar: «Si no estiguéssim en guerra, ara podria acudir a l’asseguradora». Tenia contractada una pòlissa amb una casa de Brussel·les que cobria tota mena de sinistres. Tanmateix, què podia reclamar avui amb una Bèlgica ocupada pels alemanys? La guerra total de Hitler havia deixat sense efecte els pactes escrits. Mentre s’hi acostava va reparar que els saquejadors n’havien tancat les portes i se n’havien emportat una de les rodes, la del cantó del xofer. En veure que es movia algú dins de la cabina, collí una pedra de terra i la feu espetegar contra la carrosseria. De dins en va sortir un xiquet de nou o deu anys, la pell torrada i un trau obert al llavi superior que li desfigurava el rostre".

@Jordi_Sanuy

Memòries de mi mateix (Ferran Torrent)

“Memòries de mi mateix” és una novel·la divertidíssima. Tot i el títol, no recull els records de Ferran Torrent (Sedaví, 1971). L’escriptor valencià ens regala una història que gira al voltant de la lluita antifranquista i de l’espoli nazi. Té 390 pàgines i està publicada per Columna. El personatge central és el Mític Regino. En la part final del llibre, ell sí que explica les seves memòries; i ho fa en primera persona. Fins ara, la vida delictiva d'aquest engalipador bon vivant era un secret ben guardat.

Al Mític Regino, personatge extraordinari, el coneixem de fa temps. Apareixia en anteriors obres de Torrent, com "Un dinar un dia qualsevol" (2015), “Individus com nosaltres” (2017) i "Poder contar-ho" (2019). Ara viatgem fins als seus orígens, quan va començar a falsificar documents i quadres. Va teixir una trama de falsificació d’art clàssic i contemporani espectacular. Sigil·losa i quasi imperceptible. Tot i això, el seguia de ben a prop Pedro Serra, cap de la policia repressora de la dictadura franquista. Torturador i criminal per vocació, entrenat per la Gestapo. I corrupte. De corrupció, Torrent també ens en parla molt, com sempre. “En política -diu- l’instint de supervivència és més fort que l’ètica. I això val per a tots els polítics”. N'hi ha per cremar la barraca!

Al costat del Mític, hi trobem als seus companys habituals, tot i que en aquest llibre -coral i amb molt de ritme- estan força difuminats. És el cas del Messié, del Llargo, del pare Rafel -que comença a perdre el cap per culpa de l’Alzheimer- i del senyor Bohórquez, un advocat retirat. Negocis foscos, diner negre a cabassos i complots per fer caure governs. El  periodista Marc Sendra, que fa de narrador, encara té al cap l’atracament en un banc de València, l’any 1983. Van desaparèixer 1.500 milions de pessetes. Hi va tenir a veure alguna cosa en Regino? El llibre arriba fins a fl’any 2019, des del 1968, quan tres joves amb conviccions polítiques van fer una pintada reivindicativa el dia abans de l’enterrament del seu alcalde. Una pintada amb conseqüències greus. En vull més! 

"-Encara estan en actiu. Necessite el final si més no albirar-lo. Ja saps que en tinc el títol: El segon sistema. Trobe excepcional que hagen ordit tot un seguit de negocis diversos, pràcticament tots il·legals, amb empleats immigrats sense papers, delinqüents retirats que cobren un subsidi de l'empresa, una residència al centre de la ciutat, amb un consell d'administració compost, entre d'altres, per un capellà menyspreat per l'arquebisat, un advocat que té una filla que ha condemnat alguns dels residents en el passat i un periodista ací present. Espectacular i alhora meravellós, amb totes les normes, constitucionals o de les altres, rebentades. Fa uns mesos el senyor Bohórquez m'explicava, entre xamada i xamada a aquells enormes cigars que fuma, que, al cap i a la fi, Messié i el Llargo, els lladres en general, mitjançant el robatori, tenen la utilitat de restablir l'equilibri del repartiment de la riquesa".

@Jordi_Sanuy

El boig dels ocells (Care Santos)

Estornells. Molts. Passió per Shakespeare. Una periodista intrèpida que planta cara al patriarcat. I la ciutat de Nova York, a la segona meitat del segle XIX, convertida en un protagonista més. Care Santos (Mataró, 1970) ho junta tot a "El boig dels ocells", una novel·la humana i plena d'amor que es llegeix amb un somriure als llavis. Està basada en personatges històrics. Té 360 pàgines i està publicada per l'editorial Columna. Ha sortit a la venda aquest dijous.

L'Eugene Schieffelin tenia cultura, diners i una bona posició social. Això li va permetre pagar tres-cents dòlars i marxar cap a Londres per no incorporar-se a files. Va viure la guerra de lluny, allotjat en un luxós hotel amb la seva dona i la seva germana, la Catherine i la Martha. Elles eren devotes de Shakespeare; ell, dels ocells. Fins al punt de voler portar a Nova York els estornells que la Martha va veure volant per Hyde Park. La història dels Schieffelin es barreja amb la de Nellie Bly, que es va proposar fer la volta al món en menys de 80 dies, que és el que va trigar Philleas Fogg, el protagonista de la novel·la de Jules Verne, autor amb qui Bly es va arribar a entrevistar. El nexe entre uns i l'altra és un jove dibuixant -que fa de 'meteoròleg'- atropellat pel xòfer del matrimoni.

"El boig dels ocells" és un llibre molt visual i que es llegeix amb facilitat. No costa gens imaginar-se la Nova York que la Care ens dibuixa, encara molt lluny de la ciutat que tots coneixem. Llegir el llibre m'ha permès conèixer alguns fets històrics destacats, com els disturbis de l'Astor Place, amb més de vint morts. Tot va començar amb la baralla entre dos actors, un anglès i un nord-americà, que discutien sobre quin era el millor fent els papers principals de Shakespeare. També l'accident que va tenir un avió que va xocar amb un estol d'estornells -amb 62 persones mortes- i el ja esmentat viatge de Bly, sola i amb només una bossa de mà. No necessitava res més. Per cert, un cop més, l'autora fa referència al pintor William Turner, per qui compartim passió. Una història màgica.

"Una onada de fred s’acosta a Nova York. Avui la temperatura encara és agradable, tot i que fresca, com correspon a un dia de finals de novembre. Demà serà diferent. Som a l’any 1889. Les finestres de la sala de casa dels Schieffelin són obertes. Al seu través s’hi poden veure els arbres encara escanyolits de l’avinguda Madison i les voreres desertes. L’esmorzar s’ha servit amb l’opulència de cada dia, tot i que els Schieffelin mai no han estat golafres i ara ho són menys que mai. En els seus gairebé quaranta anys de matrimoni només han esmorzat separats mitja dotzena de vegades".

@Jordi_Sanuy

Contra el món (Pere Antoni Pons)

'Distopia' és la primera paraula que em ve al cap quan penso en "Contra el món", de Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). És evident que les muntanyes de la serra de Tramuntana no desapareixeran volant (com passa a la novel·la), però la massificació i el turisme sense treva els hi estan fent molt de mal. I cada cop queda menys temps per fer marxa enrere. El llibre està publicat per Empúries i té 409 pàgines. Hi ha qui l'ha batejat com a postapocalíptic, però jo no diria tant. M'ha agradat molt.

Posem-nos en l'escenari fictici que les muntanyes desapareguessin, com adverteix l'autor a través d'aquesta sàtira delirant. Serviria d'avís? A partir d'aquell moment potser faríem les coses d'una altra manera? Doncs no. Alguns hi veuen una gran oportunitat de negoci; i s'obsessionen en apadrinar una reconstrucció faraònica. Embolica que fa fort. Del desert actual, a la serra de Tramuntana d''abans'. Que no hi falti de res, encara que tot estigui fet de cartó-pedra. Cinisme en estat pur, amb l'especulació i la corrupció de protagonistes. Saturar Mallorca un cop més, sense aprendre de les errades. Un empresari alemany i un de madrileny, endurits en mil batalles, seran els encarregats de liderar la reedificació. 

Els principals protagonistes d'aquesta història sense treva són en Sebastià, en Maties i en Miquel, incongruents i plens de contradiccions. En Sebastià, que és pintor, continua sense superar que la dona el deixés i encara no té clar què pinta ni per què. En Maties, exdirectiu del sector hoteler, sap que s'hi cou a Mallorca, però no dubte de tornar a pujar al carro -ja estava jubilat- quan li demanen assessorament per crear la nova serra de Tramuntana. I en Miquel, activista ecologista, està superat pels esdeveniments. Bona xerrera i poca acció. Amb aquesta obra quimèrica, divertida i amb molt de ritme, Pons deixa constància que hi ha una emergència socioeconòmica, mediambiental i també lingüística i que cal posar-hi remei com més aviat millor. Fem-li cas.

"De joves -perdona que em posi així, ja t'he demanat perdó una vegada i és possible que te n'hagi de tornar a demanar-, pensam que viure consisteix sobretot a cobejar, obtenir, acumular, posseir. Posam anys, però, i aprenen a la força que viure és perdre, malgastar. Potser sí que viure continua sent, segons com, una acumulació, però a partir d'un moment deixa de ser una acumulació de sumes i passa a ser-ne una de restes. Segur que hi estàs d'acord: una acumulació de pèrdues, buits, forats, absències... Res que no sàpiga tothom, res que els vells que vàrem conèixer de joves no ens expliquessin perquè no ens agafàs desprevinguts. Hi ha pèrdues, però, per a les quals ningú està preparat. Perquè són inconcebibles".

@Jordi_Sanuy

El ladrón de rostros (Ibon Martín)

Ibon Martín (Donostia, 1976) se ha convertido en el gran mago del suspense rural. En "El ladrón de rostros" nos reencontramos con la inspectora Ane Cestero y su Unidad de Homicidios de Impacto. De nuevo tiene que adentrarse en el interior de Euskadi, concretamente en la pequeña localidad de Oñati, paran desenmascarar a un peligroso asesino. El libro está publicado por la editorial Plaza Janés, tiene 462 páginas y mantiene la tensión hasta el final.

Todo empieza cuando aparece el cuerpo mutilado de una mujer. Alguien la cogió desprevenida mientras practicaba un rito de fertilidad ancestral en Sandaili, en la ermita de San Elías, por los senderos del mítico Basajaun. Su torso ha sido abierto y vaciado y las manos están colocadas a ambos lados de su abdomen en actitud de entrega. Cestero, Madrazo -con quien la inspectora tuvo una historia amorosa-, Julia, Aitor y compañía no tardarán en descubrir que la escena está relacionada con los apóstoles que Oteiza esculpió en la fachada de la basílica de Arantzazu. También están vacíos por dentro. Por si fuera poco, se dan cuenta de que el culpable copió el rostro de su víctima para hacer una máscara. ¿Con qué objetivo?

Estamos ante una novela negra absorbente y muy visual. Es fácil imaginarse los verdes paisajes, los desfiladeros y las cuevas descritos por el autor. Lugares que pueden visitarse, ya que son reales como la vida misma. Allí, donde todo tendría que ser paz y calma, con pastores, ovejas y quesos de Idiazabal, el mal arremete con una fuerza brutal. El "Apóstol" tiene sed de venganza y no tardará en volver a matar. Martín nos regala un rompecabezas en el que encajan los mitos y las leyendas vascas y la más cruda realidad. Todo pasa en apenas dos semanas, entre el 3 i el 15 de mayo de 2021. En tiempos de pandemia, con mascarillas, cierres perimetrales, centros de terapias alternativas, privatizaciones y sobornos, abejas fabricando miel y muchas argizaiolas o cerilleros de difuntos. 

LAS MOTIVACIONES DEL ASESINO

A lo largo del libro se distribuyen algunos capítulos, muy cortos, narrados en primera persona, que nos permiten conocer más de cerca al asesino, que hasta el final no sabemos quien es. Hay varios sospechosos. Capítulos que empiezan con un pasaje de la Biblia y que dejan claras sus motivaciones. De los nuevos personajes me quedo con Gaizka, un aprendiz de pastor que se encuentra con la primera víctima y que también tiene relación con algunas de las posteriores. A Ane Cestero también le cae en gracia... Han pasado pocas semanas y "El Ladrón de rostros" ya se ha convertido en un superventas. Los dos casos anteriores de la Unidad de Homicidios de impacto son "La danza de los tupilapes" y "La hora de las gaviotas". Por cierto, gran guiño a Mikel Santiago con el concierto de Diego León y sus Deabruak en la vieja cárcel de Bergara.

"Los aros concéntricos todavía no se han extinguido cuando una nueva gota vuelve a caer en la bañera de piedra. En el mismo lugar, con la misma cadencia entre una y otra. Enseguida llegará la siguiente, y después otra más. Y así día y noche desde hace miles de años. La montaña llora, hace brotar su fría savia a través de las estalactitas del techo, para llenar esa pila de vida y esperanza. Arantza recorre la cueva con la mirada. Observa los escalones que se pierden en su interior, la ermita de San Elías y, a su espalda, bajo cielo abierto, el abismo que cae a plomo hasta las aguas negras del embalse de Jaturabe. Está sola, no hay nadie más. Ella y la roca, ella y el agua, ella y el aire. Ese cuervo solitario que se ha posado unos metros más allá y la observa con sus ojillos inteligentes no va a lograr incomodarla".

@Jordi_Sanuy

El hombre del laberinto (Donato Carrisi)

Qui s'amaga sota del capgròs de conill? Qui és el canalla que ha manllevat la joventut a la Samantha? Per què l'ha deixada anar després de tant de temps? Trobem les respostes a aquestes preguntes llegint "El hombre del laberinto", un d'aquells thrillers foscos que et segresta des de la primera pàgina i no t'allibera fins que l'has acabat. El firma Donato Carrisi (Martina Franca, 1973). Està traduït per Maribel Campmany i publicat per Duomo Ediciones.

La Samantha tenia tretze anys i anava cap a l'escola tota contenta. Havia quedat amb un noi que li agradava. No hi va arribar mai. Un conill gegant va sortir d'una furgoneta i se la va emportar. Tothom la donava per morta, però ara, quinze anys després, reapareix com per art de màgia. La ingressen en un hospital, ferida i traumatitzada. Allà, el doctor Green intentarà entrar a la seva ment per descobrir qui era el seu carceller, a qui ha batejat com l'home del laberint. Ella assegura no haver-li vist mai la cara. S'hi relacionava a través de diversos jocs i proves, com el cup de Rubik. A més progressos, més menjar i  'comoditats'. La Sam tampoc no és conscient que han passat molts anys i que ha anat creixent Al laberint no hi havia miralls i ella, equivocadament, pensava que encara era una nena.

El doctor Green busca el criminal dins del cap de la noia. Miren de trobar-lo sobre el terreny la policia i en Bruno Genko, un detectiu privat que s'està morint. La seva és una apassionant lluita a contrarellotge. Carrisi ens regala una altra novel·la negra de manual, amb un munt de personatges torturats i amb poques o nul·les sortides. És el cas del mateix Bruno. L'única persona en qui pot confiar és una noia transsexual que malviu allitant-se amb homes. El ritme del llibre és trepidant i està ple de girs inesperats. Arriba un moment, sobretot al final, que comences a dubtar de tot i ja no saps ni que creure't. Tot és relatiu. El problema és que darrere d'un assassí sanguinari hi pot haver qualsevol persona... aparentment 'normal'.

"Lo primero que emergió de la oscuridad fueron los sonidos, como una orquesta que afina los instrumentos antes de un concierto. Sonidos caóticos o regulares, pero en cualquier caso suaves. Notas electrónicas, acompasadas. Ruedas de carritos yendo de un lado a otro y el tintineo del cristal cuando choca entre sí. El ritmo discreto de algún teléfono. Pasos apresados pero ligeros. Todo ello mezclado con voces incomprensibles y distantes, pero al fin y al cabo humanas: ¿Cuánto hacía que no escuchaba una voz? Y también oía su propia respiración. Regular y a la vez profunda. Se parecía a respirar en una cueva. No era eso, había algo que le oprimía la cara".

@Jordi_Sanuy

Sol de nit (Emma Martí)

Diuen que la rutina és el costum, pres per l'ús sovintejat, de fer una cosa d'una certa manera. Fins que la deixes de fer-la igual i vola tot pels aires. Ho sap perfectament la Consol (que evoluciona cap a Sol en la seva versió 2.0), la gran protagonista de "Sol de nit", de la barcelonina Emma Martí. El llibre té 265 pàgines i està publicat per Voliana Edicions. És àgil, divertit i tot el que explica és fàcil d'imaginar. El costum pot acabar ofegant-te!

Barcelona. Anys 60. La Consol i l'Olga són bones amigues i sovint esmorzen juntes. Tot va més o menys bé. Fins que l'Olga, casada, li diu que té un admirador. Un company de feina. La Consol, encara que no ho reconeix, se'n mor d'enveja. Ella també vol  tenir-ne un, de fan entusiasta! Se'l mereix. N'està farta del marit, dels fills i de la sogra. El cos li demana una mica de marxa. Ha arribat el moment de posar-hi una mica de sal a la vida! I fins aquí puc detallar. "Sol de nit" funciona com a comèdia esbojarrada, però també com a novel·la realista on tot és possible. L'autora ens parla d'adulteri, de luxe, d'enveges, de mentides i de tot el que faci falta. La Conol, que ja no vol ser l'esposa exemplar del franquisme, comença a jugar amb foc. Això sí, intentant no cremar-se. Ho aconseguirà?

A banda de la grandíssima Consol/Sol, molt ben dibuixada, em quedo amb el seu marit (un carallot de manual) i amb el senyor Manubens, el cap de l'empresa on treballa. Un dia, en un sopar, ella el confon amb el maître del restaurant i l'home es fa un tip de riure. N'apunta la 'matrícula'. El senyor Manubens m'ha fet pensar en un pop llefiscós. Té les mans llarguíssimes i diners per comprar-ho tot, costi el que costi. Cada capítol comença amb un petit text en cursiva que ens parla d'una dona que està a punt de fer alguna cosa concreta. Des de dos quarts d'onze del matí fins a pràcticament dos quarts de tres de la tarda. Qui és i per què es prepara tant a consciència? Ho sabrem el final del llibre, que és tot un viatge ple de passions portades al límit. Molt visual.

"Tenia els ulls tancats i no els volia obrir. La Consol volia aprofitar aquells moments per recordar tot el que havia succeït en els últims dies. Estava asseguda i es movia segons el trontoll del tren, fent-se l'adormida. Tenia el cap recolzat entre el vidre i el seient, i només quan hi havia algun canvi d'agulles es movia lleugerament per tornar a la posició inicial. Les mans les tenia creuades damunt la falda, la dreta agafava l'esquerra a l'alçada del canell i premia la polsera. De lluny sentia les converses d'altres compartiments, que eren aplacades pel soroll continu i monòton del tren...".

@Jordi_Sanuy

Indira (Santiago Díaz)

Santiago Díaz (Madrid, 1971) lo ha vuelto a hacer. "Indira" es igual o incluso más adictivo que los dos anteriores libros de la serie, "El buen padre" y "Las otras niñas". Está publicado por Reservoir Books -410 páginas- y sale a la venta hoy jueves. Lo he leído en poco más de 24 horas. Es muy visual (el autor es guionista de cine y televisión) y tiene un ritmo endiablado. Hay muchos frentes abiertos, que acaban convergiendo en un apoteósico final.

Del argumento no voy a explicar nada que no esté en la contraportada. Hay que ir descubriendo las cosas paso a paso para poder digerirlas convenientemente. El personaje de la inspectora Indira Ramos me sigue entusiasmando. Arrastra un trastorno obsesivo-compulsivo desde que cayó en una fosa séptica. Esta vez, con la que se le viene encima, su fobia a los microbios se convierte en un mal menor. Junto al inspector Iván Moreno -continúa su historia de amor y odio- tendrá que enfrentarse a algo de índole personal que puede acabar con su cordura para siempre. Pero más allá de esta búsqueda a contrarreloj, los policías investigan el hallazgo de varios cadáveres en un solar en construcción. Habrá que indagar su pasado para saber si se conocían entre ellos...

Entre los personajes 'secundarios' aparece con mucha fuerza Jotadé, un oficial gitano de métodos poco ortodoxos pero muy efectivos. Le veo un largo recorrido. Poco después de entrar en el equipo de Indira se da cuenta de que su compañera Lucía Navarro no es trigo limpio. Sin hacer demasiado ruido, intentará saber qué es aquello que esconde y que no le deja vivir. De hecho, él también tiene varios muertos en el armario. El futuro presidente de gobierno y la actriz que ya ha vivido sus mejores días -que coinciden en una de las tramas secundarias- también están muy bien dibujados. Santiago Díaz es el nuevo mago de la novela negra. Como dice Mikel Santiago en la portada de Indira, "escribe a navajazos. Espectacular. Imprescindible para los fans del noir". Pues eso. Ya desde "Talión", añadiría yo!

"Cuando en mitad de una boda las puertas de la iglesia se abren de par en par, la gente sabe que solo puede ser alguien con ganas de hacerlo saltar todo por los aires. Si tienen algo que ocultar, los novios suelen temerse lo peor, y la inspectora Indira Ramos fue de las que aguantó la respiración con los ojos cerrados mientras el novio, los testigos, el cura y los invitados se giraban sobresaltados. Aunque tenía claro que quería a Alejandro Rivero, en el fondo deseaba ver aparecer al inspector Iván Moreno, de quien, por mucho que intentase ocultárselo tanto a los demás como a sí misma, seguía enamorada...".

@Jordi_Sanuy

Mentre la neu sigui blanca (Jordi Boixadós)

Un silenci continuat i una pregunta prohibida i sense resposta. Un pare i un fill que, tot i estar molt units, no acaben d'empeltar-se. Un secret sense desllorigador que s'està allargant eternament en el temps. I, al final, tot s'acaba... De paraules no dites i de confidències amagades ens en parla l'escriptor i traductor Jordi Boixadós (Barcelona, 1958) al llibre "Mentre la neu sigui blanca". El llibre té 409 pàgines i està publicat per l'editorial Columna.

L'Einar, que té quaranta anys, va néixer i viu en una petita localitat al nord de Suècia. En Pere, que és el seu pare, va marxar de Catalunya de ben jove i no hi ha tornat mai més. Ni ganes. Continua sense explicar-li els motius de la seva fugida aferrissada. Tema tabú. Fins que un dia l'home està disposat a sincerar-se. Això sí, ho farà a la seva manera. Té previst obrir-se de viu en viu a la muntanya, concretament al Padjelantaleden. Ja van anar-hi plegats l'any 1996. Hi té un bon record. Però molts cops les coses no surten com es planifiquen d'antuvi i l'hereu es veu obligat a viatjar al país del progenitor per descobrir els seus orígens en primera persona. Sense cap protecció. I no ho tindrà gens fàcil. 

És difícil classificar "Mentre la neu sigui blanca" perquè funciona com a llibre d'aventures, com a novel·la negra -amb fets luctuosos inclosos- i també com a memoràndum de viatges per la Catalunya rural, amb masies abandonades i pobles que creixen a càmera lenta. Embolcalla la història amb una banda sonora de cançons sami, amb Marie Boine al capdavant. Boixadós fa un gran retrat de personatges. Són propers i tenen moltes capes de profunditat. Més enllà dels dos principals em quedo amb en Josep, que no puc explicar qui és. Em va robar el cor des del primer moment. Diu un munt de coses sense ni tan sols obrir la boca. L'autor ens ho conta tot amb un llenguatge planer i sense presses, camí d'un final emotiu i amb una gran càrrega de profunditat. De vegades no es tracta de preocupar-se. N'hi ha prou amb ocupar-se...

"L’Einar va aturar el trepant a mig moviment, el va deixar repenjat en el gel i es va quedar contemplant el petit solc circular que havia començat a marcar un segon abans. L’Einar va aturar el trepant a mig moviment, el va deixar repenjat en el gel i es va quedar contemplant el petit solc circular que havia començat a marcar un segon abans. Feia deu anys, o potser més, que ja no preguntava al pare per què havia marxat del seu poble i per què no hi havia tornat mai, i l’última cosa que ara esperava era que l’home, dret al seu costat sobre el gel, acompanyat del Bruce, li digués que sí, que l’hi explicaria, com si aquells deu anys no haguessin passat i ell acabés de fer-li la pregunta".

@Jordi_Sanuy

Tractat d'anatomia (Òscar Palazón)

Mai he sigut partidari de posar etiquetes als llibres, perquè ho simplifica massa tot. En el cas de "Tractat d'anatomia", d'Òscar Palazón (Lleida, 1969), és materialment impossible. Hi ha prosa poètica -com ell mateix la defineix-, assaig i pensaments filosòfics. Estaríem parlant d'un calaix de sastre on qualsevol cosa és possible. Té 186 pàgines i està publicat per l'editorial Medusa. D'aquest autor ja havia llegit "Un rostre que no és meu" i "El fotògraf", tots dos publicats el 2008. M'ha fet il·lusió tornar a saber d'ell.

El primer que vull dir és que és un llibre que s'ha de llegir amb molta atenció i que crec que es pot interpretar de moltes maneres. Els capítols o entrades, que no estan titulats ni numerats, són molt curts. La majoria no passen de la pàgina i mitja. Però contenen moltíssima informació. El narrador forma part d'un grup de persones que estan tancades en algun lloc. No sabem qui són ni on són. El que tenim clar és que estan sotmeses als 'homes de blanc', que són els encarregats de l'ordre. Aventurant-me una mica, a mi m'ha fet la sensació que es podria tractar d'un psiquiàtric, amb els pacients i els infermers. Hi veig un lloc físic, però no descartaria que el que ens expliquen passi només dins del cap del narrador, i que siguin imaginacions seves. Està molt obert...

En un psiquiàtric o a dins d'un cap, tot té un cert ordre. D'una manera o altra, l'autor també ens parla de la gestió de la memòria, que potser ens fa més trampes de les que ens pesem. És selectiva i modela les coses que hem viscut amb el pas del temps. És allò del conegut efecte mirall i de preguntar-se quin dels dos costats és el real. A les pàgines d'aquest curiós "Tractat d'anatomia" -un títol metàfora- hi trobem incendis -reals o no-, cicatrius (moltes cicatrius) i ocells per donar i per vendre. L'Òscar és aficionat a l'ornitologia i sempre són presents en la seva obra. Aquí n'hi ha de moltes espècies i moren en un dels patis del psiquiàtric (?). Ocells que, en aquest cas, podrien ser els avantpassats morts dels interns. Un llibre per rellegir i reflexionar. Cada capítol és una petita joia jeroglífica.

"Acatem les decisions dels homes de blanc de la mateixa manera que acataríem el diagnòstic d'un metge, en silenci i acotant el cap. Qui gosaria posar en qüestió el punt de vista d'algú que ha esmerçat anys de la seva vida a estudiar un àmbit de coneixement fins a esdevenir-ne un expert? Què podríem argumentar nosaltres, pobres desgraciats, si no en tenim ni idea? No trobaríem el moment ni les paraules per replicar-los. I, en el cas de veure'ns amb cor d'intervenir-hi, els nostres raonaments no serien prou sòlids. S'ensorrarien tot just començar. Fracassarien en l'intent de demostrar, per exemple, que les aus aprenen a volar dins de l'ou"

@Jordi_Sanuy

Llibres llegits 2022 (101)

Paranoia 68 va néixer el 31 d'octubre de 2006. Per tant, ja ha complert 16 anys. Com passa el temps. S'apropa al primer milió de visites. En aquest 2022, he llegit un total de 101 llibres. Des de l'inici del blog, ja en sumo 941. En aquest post incloc la llista de lectures de 2022, com sempre per ordre alfabètic i amb el comentari corresponent. Encara en tinc cin pendents de publicar. Se m'acumula la feina! Pels amants de les estadístiques: Hi ha llibres de 33 editorials. 36 han estat escrits per dones, 62 per homes i 3 a quatre mans, entre una dona i un home. Pel que fa a la llengua, 64 són en català i 37 en castellà. Números molt similars als de l'any passat. El 2023, més. Salut i llibres! Seguim.

1-. 1795. La germandat (Niklas Natt och Dag)
2-. Acaçar la boira (Ferran Sáez Mateu)
3-. Això no es diu (Alejandro Palomas)
4-. Al llac (Maria Barbal)
5-. Alma (Juan Yanni)
6-. Apocalipsis bebé (Despentes)
7-. Arena negra (Cristina Cassar Scalia)
8-. Astillas en la piel (César Pérez Gellida)
9-. Benvolguda (Empar Moliner)
10-. Cicatriz (Juan Gómez-Jurado)
11-. Cielo azul (Daria Bignardi)
12-. Cinco inviernos (Olga Merino)
13-. Ciudad en llamas (Don Winslow)
14-. Com vas perdre el braç, Balchowsky? (Toni Orensanz)
15-. Constel·lacions (Blanca Busquets)
16-. Cruïlles (Jonathan Franzen)
17-. Cuando Ellie se fue (Lisa Jewell)
18-. Cuina per a famílies estressades (Eva Olivares)
19-. Desconeguts en un tren (Patricia Highsmith)
20-. Dientes rojos (Jesús Cañadas)
21-. Doble vida (Àngels Bassa i Salvador Macip)
22-. El camino del fuego (Maria Oruña)
23-. El cant del cigne (Núria Pradas)
24-. El caso Alaska Sanders (Joël Dicker)
25-. El fabricant de records (Martí Gironell)
26-. El final de l'idi·li (Graham Greene)
27-. El libro del sepulturero (Oliver Pötzsch)
28-. El llarg silenci dels botxins (Alfons Cama i Saballs)
29-. El món es torna senzill (Laura Gost)
30-. El paciente (Juan Gómez-Jurado)
31-. El paradís no era això (Marta Batallé)
32-. El silbido del arquero (Irene Vallejo)
33-. El silenci dels altres (Pere Francesch Rom)
34-. El último oso (Hannah Gold)
35-. El usurpador (Jorn Lier Horst)
36-. El vincle més fort (Kent Haruf)
37-. Elles competeixen (Anna Ballbona)
38-. Els nens són els reis (Delphine de Vigan)
39-. Entre los muertos (Mikel Santiago)
40-. Esperando al diluvio (Dolores Redondo)
41-. Galerna (Peru Cámara)
42-. Gambada a gambada. L'alegria de córrer (Miquel Pucurull)
43-. Jo, que no he conegut els homes (Jacqueline Harpman)
44-. Junil a la terra dels bàrbars (Joan-Lluís Lluís)
45-. Kuala Lumpur (Carles Casajuana)
46-. L'alquímia de la vida (Coia Valls)
47-. L'home de la gelosia (Jo Nesbø)
48-. L'instant abans de l'impacte (Glòria de Castro)
49-. L'últim agost a Barcelona (Anna Gurguí)
50-. La bestia (Carmen Mola)
51-. La doncella guerrera (Teresa Sagrera)
52-. La filla del vent (Jordi Agut)
53-. La forastera (Olga Merino)
54-. La gran serp (Pierre Lemaitre)
55-. La ladrona de huesos (Manel Loureiro)
56-. La letra con sangre (Saul Black)
57-. La mala dona (Marc Pastor)
58-. La mare que em va parir! (Ninamarina)
59-. La mentida més bonica (Francesc Serés)
60-. La nena que estimava la Mare de Déu (Toñy Castillo Meléndez)
61-. La playa de los ahogados (Domingo Villar)
62-. La vida elàstica (Dani Vilaró)
63-. La vida secreta de la Sylvia Nolan (Núria Pradas)
64-. Las madres (Carmen Mola)
65-. Las otras niñas (Santiago Díaz)
66-. Las palabras justas (Milena Busquets)
67-. Las puertas de Atenas (Conn Iggulden)
68-. Las últimes paraules (Santiago H. Amigorena)
69-. Les altres mares (Laia Aguilar)
70-. Les altures (Sebastià Portell)
71. Liquideu Einstein (Andreu González)
72-. Llaços de sang (Teresa Sagrera i Ramon Gasch)
73-. Lluita pel que vols i estima el que tens (Pau Capell)
74-. Love song (Carlos Zanón)
75-. Mamut (Eva Baltasar)
76-. Mater (Martí Domínguez)
77-. Morir-ne disset (Sergi Belbel)
78-. Musclos per sopar (Birgit Vanderbeke)
79-. Nabil Robapinyes (Alfons Cama i Saballs i Montse Buñuel Oller)
80-. Nos crecen los enanos (César Pérez Gellida)
81-. Nuestra parte de noche (Mariana Enríquez)
82-. Número dos (David Foenkinos)
83-. Obra maestra (Juan Tallón)
84-. Obscuritas (David Lagercrantz)
85-. Punt cec (Paula Hawkins)
86-. Qatar. Sangre, dinero y fútbol (Fonsi Loaiza)
87-. Quan s'esborren les paraules (Rafel Nadal)
88-. Quatre qüestions d'amor (Joan F. Mira)
89-. Ràbia (Sebastià Alzamora)
90-. Seixanta contes (Dino Buzzati)
91-. Soc un boomer (Rafael Vallbona)
92-. Talión (Santiago Díaz)
93-. Tanit i les guerres púniques (Xarim Aresté)
94-. Teoria de la resta (Flavia Company)
95-. Terres Mortes (Núria Bendicho Giró)
96-. Todo arde (Juan Gómez-Jurado)
97-. Tots els mecanismes (Melcior Comes)
98-. Tractat d'anatomia (Òscar Palazón)
99-. Tren a Maratea (Vicenç Villatoro)
100-. Una família (Toni Sala)
101-. Unsex me! (Jaume Ferrer)

La nena que estimava a la Mare de Déu (Toñy Castillo Meléndez)

Fa uns anys, i per casualitats de la vida, em van fer confrare de la Mare de Déu de la Cabeza, que es venera a Vila-sana. El 2019, Tony Castillo Meléndez li va dedicar un llibre. Es titula "La nena que estimava a la Mare de Déu" i forma part de la col·lecció "Contes del meu estel". Té una trentena de pàgines amb fotografies.

L'autora dedica aquesta bonica història a totes les persones que, gràcies a la seva fe, són una mica millors. També a Francisco Bolivar Castillo, a la seva família de Jaén -fidels devots de la Mare de Déu de la Cabeza,- i a la Lorena Jurado, presidenta de la Confraria d'aquesta petita localitat lleidatana, al Pla d'Urgell. La Toñy, especialista en pedagogia terapèutica, treballa en una escola que qualifica d'"especial". Els nens i nenes que hi van han de passar molt temps amb metges i infermeres. Diu que a l'aula hi ha un estel que s'escapa per la finestra per veure coses boniques i explicar-les als que no poden sortir. En aquesta ocasió, els parla de la nena que volia viatjar a Andújar, a Jaén, per poder veure en persona el santuari dedicat a la Virgen de la Cabeza.

A la petita localitat de Vila-sana, la devoció per la Mare de Déu de la Cabeza reuneix cada any un miler de persones, a mitjan mes d'abril. Els actes es fan al voltant de la petita capella de la Casa Vella, on es venera aquesta Verge que van portar d'Andújar fa més de tres-cents anys. Tot està molt ben organitzat per la Confraria, amb la incansable Lorena Jurado al capdavant. Una bona amiga. Aquest 2023 s'arribarà a la trentena edició de la festa. Habitualment, hi ha missa, (amb un coro rociero), ball de gitanes, un esmorzar popular i un dinar, entre altres coses. La mestra de cerimònies és la periodista Mari Pau Huguet. Mai no hi falta cap autoritat important de la zona. És un dels dies més esperats de l'any. I amb raó.

"Es va adormir la nena rondant pel vessant, arribant fins al camí vell. I en el seu dormir...

Es va mullar els peus en el riu que s'albira i dona lloc al camí nou. I des d'allí la Verge...

L'abraçava en els seus somnis".

@Jordi_Sanuy

Quatre qüestions d'amor (Joan F. Mira)

Joan F. Mira (València, 1939) va dir-li un dia a Pere Antoni Pons que "Quatre qüestions d'amor", una de les seves obres menors, "és un llibre que m'estime molt". I l'escriptor català ens ho explica en el pròleg. L'acaba de publicar Proa. La primera edició, de la mà de 3i4, va veure la llum l'octubre de 1998, fa quasi 25 anys. Té 153 pàgines i m'ha agradat molt. Mira diu que respon del fons i de l'argument de les quatre històries. La resta, és invenció seva... o també veritat!

L'abadessa del convent de Santa Clara, de Castelló d'Empúries, rep un regal inesperat, una bíblia rimada. I mentre llegeix, recorda. Entre altres coses, li ve al cap la figura del seu marit difunt, el comte Ponç, jutjat per sodomia. Fa la sensació, que a ella ja li anava bé que no li toqués ni un  pèl i s'entretingués amb una corrua d'homes, que no sabien com treure-se'l de sobre. En la segona història, totes estan lligades per la força misteriosa de l'amor, se'ns parla d'un bellíssim sepulcre de mabre que hi ha a València i dels seus ocupants, que quan eren vius van patir de valent per estar junts: el marquès Don Rodrigo Hurtado de Mendoza i la marquesa María de Fonseca. Van haver d'esquivar un munt d'obstacles col·locats de manera maliciosa.

La tercera qüestió d'amor és la que més m'ha agradat. Els seus protagonistes són un militar, el tinent Manuel Bustillos, que va fugir amb una monja escapada d'un convent, Caterina Tarongí. Els fets van passar a la Mallorca del segle XVIII. Es van embarcar tots dos a la recerca d'una nova vida, però no se'n van sortir. I qui la fa, la paga. Tanca el llibre l'aventura de dos joves amants barcelonins que escapen de tot i tothom per poder-se casar en una església de Lisboa, un casament que va revolucionar la premsa portuguesa dels anys cinquanta. Mira ens ho relata tot amb una passió inusitada. És com si ho estiguéssim vivint en primera persona. Quatre històries que t'atrapen des d'un inici i no et deixen escapar. Rodones.

"Si el dia que Marquesa de Cabrera va rebre la Bíblia rimada era efectivament per la primavera de 1325, i no un any o dos abans o després, podem suposar que el prior dels dominicans li la va enviar, amb els versos de la dedicatòria, com un obsequi molt especial pel seu aniversari, setanta anys, però no era una monja velleta i pansida, era una dama amb la cara cenyida per la toca de lli gairebé sense arrugues, ni la pell ni la toca, i continuava usant, discretament, les pomades que sempre li havia preparat l’apotecari seguint la fórmula del metge Benet Bonafé, jueu de Besalú, una fórmula que si no era màgica s’hi devia acostar bastant, vist el resultat miraculós en la pell femenina..."

@Jordi_Sanuy

Acaçar la boira (Ferran Sáez Mateu)

Ferran Sáez Mateu (La Granja d'Escarp, 1964) és contemporani meu. Jo vaig néixer el 1968. És per això que moltes de les coses que explica a "Acaçar la boira" em són properes. El llibre, que porta per subtítol "Una educació sentimental al Segrià", té 241 pàgines, està publicat per Pòrtic i és molt entretingut. En català acaçar significa 'perseguir'. És d'ús habitual al Segrià i a altres comarques de Ponent, així com al País Valencià.

El contingut està dividit en set parts, començant amb "Reconciliació" i acabant amb 'Acaçar la boira', que és el títol global. Enmig, "Fellini i el noi", "Els llibres i la vida", "Flors i violes (de gamba)", "Una canya que pensa" i "Salvatge Oest". Precisament, Salvatge Oest és com es coneixia el Segrià a la dècada dels setanta. La febre de l'or de l'agricultura intensiva i la revifalla de la mineria del lignit en van tenir la culpa. Es convivia amb una mentalitat rural que acabava de saltar del segle XIX a la Postmodernitat. Sáez també ens parla dels primers temporers de la fruita, com en Rogelio, a qui mai no ha pogut oblidar. Un dia li va semblar veure'l a Madrid, en un bar, però no estava segur que fos ell.

A l'autor li agraden les enumeracions, que serveixen per adonar-se de la impossibilitat de completar-les d'una manera raonable. La dels records s'allarga fins al número vint-i-sis, abans de parlar-nos de l'"Amacord" de Fellini. Una llista amb números romans, amb la gramàtica fabriana com a eix vertebrador. El llibre és un agradable retrat de la seva generació, amb una mirada càndida i sense retrets. M'agrada quan reflexiona sobre les macrodiscoteques com el Big Ben, de dimensions gegantines. Un dia, en Ferran es va perdre intentant tocar la boira i en fa bandera. Ara vol acaçar-la a través de la filosofia, la música i la literatura. Al llarg del llibre l'autor parla amb algú que no se sap ben bé qui és. Un segon narrador? Ell mateix? La veu de la seva consciència? 

"Passaven per damunt nostre els núvols dels anys setanta, els pardals dels anys setanta, els avions amb auxiliars de vol massa maquillades dels anys setanta. Dels anys setanta i també de finals dels seixanta — delimitar la infantesa, que no és res més que una manera lenta i incauta de mirar el món, resulta complicat — . Molts vells van morir amb la convicció d’estar perdent-se l’inici d’una gran festa plena d’objectes fascinadors comprats a Andorra. Abatuts, alguns van esperar fins a l’últim instant l’aparició del confeti del progrés, l’epifania de les coses modernes de plàstic, però ja entre quatre ciris, de cos present. No creiem que arribessin a descansar en pau: a la majoria els van amortallar amb una camisa de tergal".

@Jordi_Sanuy

Liquideu Einstein (Andreu González)

El físic alemany d'origen jueu Albert Einstein (1879-1955) va ser a Barcelona sis dies, del 22 al 28 de febrer de 1923. Hi va fer tres conferències, convidat per l'enginyer i matemàtic Esteve Terrades. Aquest viatge el novel·la Andreu González (L'Hospitalet de Llobregat, 1974) a "Liquideu Einstein". Té 215 pàgines i està publicat per Capital Books. L'autor deixa clar que d'inici és una obra de ficció que també inclou personatges reals i successos documentats.

Einstein era una figura mundial per les seves avançades teories de la física moderna. Però no era estimat ni reconegut per tothom. A Alemanya, per exemple, no veien de bon ull que un jueu pacifista fos el seu científic estrella. I es van plantejar eliminar-lo, aprofitant la seva estada a Barcelona. L'ideòleg del complot era Herman Ehrhardt, líder nacionalista alemany antirepublicà i antisemita. Va liderar una brigada que portava el seu nom. Però com passa en aquests casos, necessitava algú que fes la feina més fosca, per no embrutar-se les mans. L'escollit va ser l'Otto Guttman, que va perdre el seu pare a la guerra. Era jueu i tocava el violí, com el mateix Einstein. Vivia amb la seva mare i teníen gravíssims problemes per cobrir les necessitats bàsiques.

Alemanya estava ofegada per la derrota de la Primera Guerra Mundial i la pobresa i l'atur afectaven pràcticament a tothom. Era l'escenari perfecte per buscar un culpable i acusar-lo de tots els mals. I es va escollir als jueus com a ase dels cops. Les coses se'ls van complicar ràpidament, quasi sense adonar-se'n. "Liquideu Einstein" acaba convertint-se en una àgil novel·la de lladres i serenos, amb l'Otto perseguint l'Albert Einstein per una Barcelona que tampoc no passa pel seu millor moment. El jove Otto és un personatge que es fa estimar. Té molts dubtes i és fàcil d'enganyar, tot i que en el fons del seu cor té clar que és bo i què és dolent. El problema és que ja ha donat el braç a tòrcer i, quan s'ha arribat al límit, potser és complicat fer marxa enrere.

"Albert Einstein es va despertar ben d’hora i encara va mandrejar una mica al llit. A l’habitació del costat, la seva cosina Elsa també estava desperta. Les dues habitacions es comunicaven per una porta que es podia tancar amb baldó per qualsevol de les dues bandes. Aquella nit cap dels dos no s’havia tancat, però no era infreqüent que ell ho fes quan ho considerava oportú. Elsa entenia aquell costum com una necessitat del científic de concentrar-se en els seus treballs. De fet, a l’àtic del pis de Berlín Elsa hi tenia prohibit l’accés. Només de mala gana ell accedia que la dona de fer feines hi entrés de tant en tant".

@Jordi_Sanuy

 

Obscuritas (David Lagercrantz)

"Obscuritas" és el retorn del suec David Lagercrantz (Solna, 1962) després d'escriure els tres últims volums de la saga "Millennium", iniciada pel difunt Stieg Larsson. Se'n va sortir prou bé. Aquesta nova sèrie la protagonitzen l'aristòcrata Hans Rekke, excatedràtic de psicologia de la universitat californiana de Stanford, i la Micaela Vargas, una jove policia, filla d'immigrans xilens. Hauria de ser un còctel explosiu, però s'entenen a la perfecció.

Des d'un primer moment en Rakke em va recordar l'insuperable Sherlock Holmes. Potser massa i tot. Té la mateixa intuïció, la mateixa capacitat de deducció i, també, la mateixa adicció a les drogues. Un calc. Per sort, en els agraïments l'autor se'n recorda de Sir Conan Doyle i del seu mestratge. En Rakke i la Vargas -cap dels dos passa pel seu millor moment- intenten esbrinar qui hi ha darrere de la mort d'un àrbitre de futbol. Inicialment, la policia deté el pare d'un jugador juvenil, que l'havia amenaçat per haver-se empassat un penal en un partit. Ho semblava, però no era el culpable. És per això que la nostra parella protagonista decideix investigar una mica més, a títol personal i corrent un munt de riscos.

Els fets passen als afores d'Estocolm, l'any 2003. Podríem parlar de novel·la negra -hi ha un assassinat i una investigació oberta- però el llibre va una mica més enllà. Retrata un conflicte internacional de grans dimensions, amb els talibans de l'Afganistan de protagonistes principals. Van matar músics i van destruir els seus instruments, sobretot als que s'havien format en les escoles de la Unió Soviètica. Què hi tindrà a veure en tot això l'àrbitre, Jamal Kabir? Talibans, la CIA, el ministeri d'Afers Exteriors de Suècia... tothom sap més del que explica. Tortures a presons, canvis d'identitat i traïcions omplen aquesta novel·la de la qual n'esperava una mica més. És àgil, amb molts diàlegs, però crec que m'hi ha faltat alguna cosa.

"Sens dubte, no era gens estrany que la direcció de la policia s’interessés pel cas. Potser l’assassinat en si era fruit d’un rampell de bogeria, una conseqüència d’anar borratxo. Però hi havia altres elements que feien que la investigació fos més complicada. La víctima, en Jamal Kabir, havia sigut àrbitre de futbol i havia fugit dels talibans des de l’Afganistan, i l’havien matat a cops de pedra després d’un partit de categoria juvenil al camp d’esports Grimsta IP. Era d’esperar que en Falkegren volgués estar pendent de tot. Va baixar a l’estació Solna Centrum i va continuar en direcció a la comissaria de l’avinguda de Sundbybergsvägen. Va pensar que avui, per fi, no s’estaria callada i diria en quins punts li semblava que fallava la investigació".

@Jordi_Sanuy