La idea que et raptin un fill fa feredar

Tres anys després de la sensacional "Incendies", el canadenc Denis Villeneuve (Quebec, 1967) ens regala una altra gran lliçó de cinema, a l'alçada de thrillers d'impacte com "Zodiac" (2007), "Mystic River" (2003) o, fins i tot, "Seven" (1995). "Prisioneros" té un guió molt ric, amb un parell o tres de girs inesperats i una atmòsfera fosca i malaltissa. La pel·lícula està cuita a foc lent, en dues hores i quart.

Villeneuve també fa un gran treball amb els actors. Tant Jake Gyllenhall -que sempre m'ha agradat moltísssim- com Hugh Jackman están sensacionals. Jackman interpreta a Keller Dover, un pare capaç de qualsevol cosa, de qualsevol, per trobar a la seva filla de sis anys, que ha desaparegut amb una amiga. Gyllenhaal és el detectiu Loki, que és qui s'encarrega de la investigació. Tenen el mateix objectiu, però mètodes molt diferents; la brutalitat i l'explosivitat d'en Keller davant de la honestedat i l'aparent tranquil·litat d'en Loki, a qui aprecies des del primer moment. El final és sensacional. Una dels millors títols de la cartellera.

"EL MAYORDOMO"

Setmana de grans estrenes perquè divendres també va aterrar a les cartelleres "El Mayordomo", que arrasa als EEUU. Està dirigida per Lee Daniels ("Precious", 2009), a qui li encanten les històries de superació amb afroamericans de protagonistes. En aquest cas, la del majordom Cecil Gaines, que va servir a la Casa Blanca 34 anys, a les ordres de vuit presidents diferents, des de Harry Truman a Ronald Reegan.

El personatge de Gaines està inspirat en Eugene Allen, que és el majordom que va treballar tant de temps, amb total lleieltat, per a l'administració americana. L'interpreta Forest Whitaker, un actor que m'encanta. Fa un bon paper, però no brilla, perquè el personatge tampoc no li ho permet. A la seva dona l'interpreta la presentadora de televisió Oprah Winfrey. És una pel·lícula amb un repartiment de luxe, amb secundaris de la talla de John Cusack, Jane Fonda o Vanessa Redgrave. També apareixen en pantalla els cantants Lenny Kravitz i Mariah Carey.

El majordom és una persona entranyable, que confia en els presidents per als quals treballa. Tot al contrari que el seu fill, que lluita contra la segregació racial des del carrer, durant un temps formant part dels Black Panter. Una pel·lícula sense sorpreses, agradable a la vista i, perquè no, per veure en família.

"CANÍBAL"

La darrera pel·lícula de Manuel Martín Cuenca no es per veure en família. Als nens millor deixar-los a casa! No pateixes pel que veus, pateixes pel que t'imagines. Parlo de "Canibal", amb un sensacional Antonio de la Torre. El seu personatge és Carlos, un dels millors sastres de Granada. Està enamorat de la seva feina i de la carn. Només hi ha un petit detall: la carn que li agrada és de dona.

Intuïm que en Carlos, amb una actitud normal de cara al públic -sobretot quan està treballant-, té algun problema important amb les dones. Alguna cosa del passat l'ha marcat; i de quina manera. L'expressió "Que bona estàs" mai havia estat tan addient. Cada cop que una dona el captiva, l'elimina... i se la menja. Fins que apareix la Nina i li trenca els esquemes. Tot i la seva contundència, "Caníbal" també és una història d'amor. A De la Torre, que convenç sempre, l'acompanyen Olimpia Melinte i María Alfonsa Rosso, que són dues germanes romaneses. Inquietant i pertorbadora, sobretot quan menja i quan veiem els paquetets de carn dins de la nevera.

"THE BLING RING"

Suposo que Sofia Coppola no està obsessionada per la carn, però potser sí per la fama. A "The bling ring" segueix l'estela de la seva anterior pel·lícula ("Somwhere", 2010) i torna a parlar-nos de la vida de les celebrities. Bé, en aquest cas, retrata un grup de tres noies i un noi enamorats de la fama i de les marques. Fins al punt d'entrar a les cases dels famosos i robar-los les coses que més els agraden.

"The bling ring" és massa banal i exculpatòria, tot i que és veritat que té la força visual necessària -i la música- per enganxar-te a la butaca del cinema l'hora i mitja que dura. Hi destaca l'actuació de Emma Watson, a qui hem vist créixer en les pel·lícules de Harry Potter. Ella és una de les noies que no s'ho pensa dues vegades per entrar, un i altre cop, a casa, per exemple, de Paris Hilton. Coppola també reflexiona sobre les noves tecnologies i el rastre que deixem, ben visible, casa cop que escrivim alguna cosa o pengem alguna fotografia a la xarxa. Només un dubte: Tan fàcil és entrar a casa dels famosos? Per veure a casa, en DVD.

"BESTSELLER" (ALESSANDRO GALLENZI)

L'editor Alessandro Gallenzi, d'origen italià però resident a Anglaterra, és l'autor de "Bestseller", publicat per Alba. Té 271 pàgines i és una intel·ligent sátira del món editorial. Per les seva novel·la passen escriptors que somien amb esciure una obra mestra, editors capaços de qualsevol cosa per assolir l'èxit, negres que escriuen per altres i enveja, molta enveja. Un bon retrat del món del llibre, des de dins.

Gallenzi ens ho explica tot amb un gran sentit de l'humor, de manera senzilla. Pot semblar una novel·la lleugera, però diria que explica grans veritats. A més a més, diferencia entre les persones que fan les coses ben fetes, com l'editor Charles Randall, i les que les fan malament. En Randall estima la literatura, no només treballa en el món editorial per fer diners. Sap el que toca i, lògicament, el lector ho agraeix. A l'altra cara de la moneda trobem en Jim Talbot, que donaria la seva vida -o com a mínim la de la seva mare o el seu tiet, o les dues- per escriure un bestseller. Ho ha provat de totes le formes possibles, però no ho aconsegueix.

"Sus pensamientos se tornaron oscuros y filosóficos. ¿Por qué escribir? ¿Quién había decretado que la palabra escrita era superior a la hablada? Durante milenios el hombre había dejado que sus ideas se evaporaran a su alrededor sin sentir la pulsión de inscribirlas en piedra, arañarlas en tablillas de cera o escribirlas con tinta sobre papiros. ¿Qué Dios perverso había concedido al hombre este don, la palabra escrita? ¿Qué sentido tenía ultracongelar los pensamientos de uno en beneficio de generaciones futuras, gente de otros tiempos y de otras culturas que no harían otra cosa que malinterpretarlos? Y, después de todo, ¿cuál era la contribución de la palabra escrita a la historia de la humanidad? Sólo había conducido a leyes, guerras, dogmas y opresión..."

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

És greu que no m'hagi convençut "Gravity"?

Vaig anar a veure "Gravity" amb la meva dona i el meu fill, en 3D, per suposat, i ens  va decebre a tots tres. Som les úniques persones del planeta Terra a qui no ha convençut la darrera aventura del mexicà Alfonso Cuarón? Només llegeixo comentaris orgàsmics, que la converteixen en la millor pel·lícula de l'espai de tots els temps. Doncs  jo l'he trobat buida i amb unes interpretacions que deixen molt per desitjar.

Que la Sandra Bullock fa un paper fantàstic? Els primers 45 minuts està dins d'un vestit d'astronauta i només se li veu la cara, a través del vidre. En els altres 45 no pot canviar d'expressió. La pell li tiba per tot arreu. El temps que està en pantalla en George Clooney també està vestit d'astronauta; tota la estona. Són els dos únics actors de la pel·lícula. La resta són veus i un estaquirot a qui només veiem un cop de cara; i no sencera! Que l'espai és un lloc molt bonic i habitualment silenciós? M'ho imagino. És veritat que, visualment, Cuarón l'encerta del tot, però diria que amb això no n'hi ha prou.

L'argument és més aviat senzill. Els dos protagonistes tenen un accident en un passeig rutinari i, a partir de llavors, lluiten contra tots els perills posibles per intentar tornar sans i estalvis a la Terra. La mala sort que els persegueix, sobretot a la Doctora Ryan Stone, és de llibre Guinness dels rècords. Només falta que se la mengi un cocodril. La història personal de la doctora, que no explicaré, tampoc em va acabar de fer el pes. Tot em va semblar fals, fins al punt que se'm va escapar el riure dos o tres cops. "Quin timo", va dir la meva dona. Segur que el problema és nostre. Som uns extraterrestres.

"THÉRÈSE DESQUEYROUX"

Aquesta setmana he vist dues pel·lícules amb Audrey Tautou que, per molts, sempre serà "Amelie" (2001). Em refereixo a "La espuma de los días" -de la qual parlaré aviat- i a "Thérèse Desqueyroux". En aquesta segona, que dirigeix Claude Miller, comparteix cartell amb Gilles Lellouche ("Pequeñas mentiras sin importancia" 2010). Dóna vida al seu poderós marit.

A "Thérèse Desqueyroux", que és el nom de la protagonista, Miller fa un bon retrat d'un matrimoni de començaments del segle XIX. Es van casar per interessos, un pels pins de l'altre i a l'inrevés i, com era d'esperar, poques coses acaben funcionant entre ells. Però fins i tot quan es troben en una situació extrema, és més important l'apariència (què diran) que qualsevol altra cosa. Els draps bruts s'han de rentar a casa. Això sí, de portes cap endins, la Thérèse es converteix en una desgraciada, a les ordres d'un marit amb qui no comperteix res. S'ho mereix? Tautou interpreta aquesta dona freda, d'una bellesa pètria, que fa coses molt greus sense saber ben bé perquè. Una pel·lícula més. Es deixa veure i prou.

"PERDUDA" (GILLIAN FLYNN)

Feia temps que un personatge no em fascinava tant. Em refereixo a l'Amy Elliott Dunne, una de les protagonistes de la novel·la "Perduda", de Gillian Flynn (Kansas, 1971). L'altre de principal és en Nick, el seu marit. Me la va recomanar en Sergi Pàmies i sort que li vaig fer cas. És d'aquells llibres que, un cop començat, és molt difícil desempallegar-se. No pots parar de llegir-lo perquè frises per saber-ne el final.

Explicaré ben poques de l'argument de "Perduda", una novel·la amb un parell o tres de girs espectaculars. Només diré que està molt ben escrita, amb un llenguatge clar, directe i un gran sentit de l'humor . L'Amy i en Nick són periodistes. Vivien a Nova York, però quan es queden sense feina es traslladen a Missouri. Queda clar que és un pas enrere en les seves vides. El dia que compleixen cinc anys de casats, ella desapareix. A casa hi ha senyals de violència. Abans, però, ha tingut temps de preparar el joc de pistes amb què sorprèn  en Nick en cada aniversari. I fins aquí puc llegir.

El llibre alterna el diari personal de l'Amy, des del mateix dia que coneix en Nick, amb les investigacions de la policia, explicades per ell. És a dir, que tenim un capítol de cadascun, alternativament. Estem davant d'una novel·la negra, molt negra, amb una interesantíssima visió sobre el món de la parella i sobre què es pot arribar a fer per amor... i per odi. També m'ha agradat la relació de germans entre en Nick i la Go, que són bessons; i la reflexió sobre els mitjans de comunicació i els seus judicis paral·lels en els casos de morts mediàtiques. Fins a quin punt influeixen als jutges o als jurats? Tot s'hi val?

"Perduda" és, sens dubte, una novel·la rodona. Està publicada per La Magrana, dins de la seva col·lecció La Negra i té 554 pàgines. Les he llegit en menys d'una setmana. Amb això crec que ho dic tot.

"L'Amy es podia pasar tota una nit neguitejant-se per si s'havia deixat el forn encès, encara que aquell dia no hagués cuinat. O havíem tancat la porta amb clau? N'estava segur? Sempre creia en el pitjor dels escenaris possibles, a gran escala. Perquè no era mai que no haguéssim tancat la porta amb clau i prou, sinó que no havíem tancat amb clau i ara hi hauria homes a dins de casa esperant-la per violar-la i matar-la".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'akelarre de De la Iglesia no deixa indiferent

Tot i que ha rebut algunes crítiques negatives, “Las Brujas de Zugarramurdi” és de visió obligada. Álex de la Iglesia recupera la mala llet de títols com “El día de la bestia” (1995) o “La comunidad” (2000). Es nota que el director bilbaí s’ho va passar pipa rodant-la. Més que res perquè la seva passió s’encomana! No és una cinta rodona, va de més a menys, però són dues hores d’acció sense límits.

Els primer 75 minuts són brutals i difícils de millorar. L’atracament de les “estatutes humanes” a una botiga de “Compro Oro” de Madrid formaran part, per sempre, de la meva petita memòria cinematogràfica. I és que l’equip que formen el Soldat Verd, el Crist Platejat i el Nen -fill del segon- és únic i irrepetible. L’atracament i la fugida en taxi cap a França (mentre critiquen la pensió compensatòria, els polítics i els corruptes) són divertidíssimes i espectaculars a la vegada. Pel que fa als actors cal destacar la gran interpretació de Mario Casas (que fa de Soldat Verd, un tio molt curt de gambals, exrelacions públiques d'una discoteca ) i d'Hugo Silva (el Crist Platejat), un pare desesperat pels capritxos de la seva dona.

Que si és una pel·lícula misògina? Doncs jo diria que no. De fet, De la Iglesia deixa clar que aquest món és de les dones i que es mou quan i cap a on elles volen. Carmen Maura dóna vida a Graciana Barrenetxea (la més bruixa de totes) i l’atractivíssima Carolina Bang a Eva, la seva filla. L’àvia és una sensacional Terele Pávez. “Qué es un akelarre? Pues como un botellón, pero en la Edad Media”. Ho diu el personatge de Mario Casas en un dels moments de l’acció. Doncs, precisament, aquest akelarre final és el que no em va arribar a convèncer. És llarguíssim, dura quasi tres quarts d’hora, i amb l’aparició de la Venus de Willendorf inclosa. Per mi, tota aquesta part és excessiva, però hi ha gustos per tot.

També treballen molt bé la parella de policies, formada per Pepón Nieto i Secun de la Rosa. Per la seva part, Carlos Areces i Santiago Segura fan de bruixes veteranes, unes bruixes que mengen carn humana. "Las brujas de Zugarramurdi" és d'aquelles pel·lícules que s'ha de veure amb la ment oberta i sense prejudicis. Feia molt de temps que no m'ho passava tan bé en una sala de cinema.

"RENOIR"

La darrera pel·lícula de Gilles Bourdos és d'aquelles que, quan acaba, molts es pregunten si hi ha passat res digne de menció. I és que "Renoir" és lenta, tranquil·la i contem-plativa, amb uns bonics paisatges naturals. No podia ser d'una altra manera. Tractant-se dels darrers anys de la vida del genial pintor, és lògic que l'estètica estigui cuidada.

Jo pensó que a "Renoir" sí que hi passen coses; i moltes. Bourdos ens explica, per exemple, com Auguste Renoir, que ja pràcticament no es pot moure, continua pintant. Els quadres el mantenen viu. L'omplen i el fan mirar endavant. La seva passió augmenta encara més quan arriba a casa seva la que serà la seva última model, de qui suposo que s'enamora, Com de totes les altres? L'acció queda datada en l'any 1915, en un bonic llogaret de la Costa Blava. A Renoir l'interpreta Michel Bouquet i a André Heuschling, Christa Theret. Tots dos estan força bé.

Com era d'esperar, també s'enemora d'André un dels fills de l'Auguste, el cineasta Jean, que s'hi acaba casant. Això la pel·lícula ja no explica, però ell, amb el pas dels anys, triomfa com a director i ella, que comença fent d'actriu al seu costat, acaba en un duríssim anonimat. Quan se separen, la noia cau en desgràcia i mai més es torna a aixecar. La relació entre Auguste i Jean, que torna a casa de permís, després que el fereixin a la guerra, és un altre dels punts interessants de la pel·lícula, que m'ha agradat força. Millor visualment, que de contingut.

"ALGUN DIA ENS HO EXPLICAREM TOT"

L'amor és boig i no respon a les estadístiques. Cada cas és únic i irrepetible. Suposo que tots hi estem d'acord. Habitualment, la diferència d'edat pesa, però segur que totes i tots coneixem parelles, separades per un munt d'anys, que són felices. L'amor que ens presenta l'alemanya Daniela Krien a "Algun dia ens ho explicarem tot" -un títol molt assenyat- també és d'aquesta mena, dels que qualifiquem d'"especials".

La Daniela ens presenta un amor intens i, en alguns moments, fins i tot primari. Per un costat, tenim la Maria, que viu en un mas, amb la família del seu xicot, en Johannes. Només té setze anys. De fet, està a punt de complir-ne disset. De l'altre, en Thorsten Henner, que ja en té  quaranta i va de tornada de tot. Té un caràcter fort i molta facilitat per emborratxar-se, però diria que també un cor força pur. Per què la Maria perd el cap per ell i no per un altre, el seu xicot, per exemple? D'en Henner segur que l'atrau el seu carisma. La seva solitud, fins i tot? L'home és com és perquè, darrere seu, hi ha un passat marcat per les tragèdies familiars.

"Algun dia ho explicarem tot" és un llibre curtet, només 173 pàgines, que s'ha de llegir a poc a poc, fer-lo durar, per intentar arribar al final preparat de la millor manera possible. Per a mi, és un final grandiós, del qual no explicaré res de res. Només faltaria a! És el millor per aquesta història d'amor pasional, sense límits. Està publicat per Empúries Narrativa. L'acció passa l'estiu de l'any 1990, en una casa de pagès a prop de la frontera entre les dues alemanyes, que s'acaba d'obrir. Mentre s'enamora, la Maria llegeix "Els germans Karàmazov". Molt recomanable.

"La mentida destrossa la persona per dintre, diu sempre l'àvia Traudel. Pots aguantar-hi molt de temps la tapadora al damunt, fins al dia que vull i vessa, això també l'hi he sentit a dir sovint. Que en Volker begui, d'alguna manera es relaciona amb això, n'estic segura. Quan era jove, fins i tot va tenir una parella, durant un quant temps van viure tots dos al mas, a les habitacions de les golfes, les que ara ocupen en Johannes i jo".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El desafiament: Lauda contra Hunt

“Rush” és energia i passió pura. La darrera pel·lícula de Ron Howard (“El desafío: Frost contra Nixon”, 2008) va molt més enllà de la Fórmula 1 i de la rivalitat entre l’austríac Niki Lauda i el britànic James Hunt. L’acció se centra en els Mundials dels anys 1975 i 76. Són quasi dues hores d’acció sense aturador, amb imatges i música espectaculars. Es convertirà en un dels grans títols de la temporada.

El principal encert de “Rush” és l’elecció dels actors que donen vida als dos grans protagonistes d’aquesta rivalitat sense límits. Un extraordinari Daniel Brühl fa de Niki Lauda, a qui ens presenten com un pilot quadriculat, amb una vida ordenada i sense excessos. Tot el contrari que Hunt, a qui interpreta Chris “Thor” Hemsworth. El britànic és festiu, busca-raons i faldiller. Però té un clar avantatge respecte de la resta: mai no té por i, per guanyar, està disposat a córrer qualsevol risc, encara que pugui costar-li la vida. Hunt viu al dia. Lauda té una visió molt més global, de continuïtat. Howard sap explicar-nos molt bé l’enfrontament entre Lauda i Hunt dins i fora de les pistes; un enfrontament que --encara que inicialment no ho sembli-- arriba des del respecte i l’admiració mútua.

Lauda va quedar campió del món tres cops, els anys 75, 77 i 84. Hunt només un, el 76. La vida esportiva de l’austríac va ser llarga. La del britànic curta i efímera. Dos models antagònics. La semblança física de Brühl amb Lauda (encara més després de l’accident) i la de Hemsworth amb Hunt és molt gran. Queda clar que tots dos han fet un grandíssim treball de documentació. De la resta del repartiment, em quedo amb les dones dels pilots. Alexandra Maria Lara (“The reader”, 2008) interpreta a la de Lauda, guapa i amb moltíssima classe. L’explossiva Olivia Wilde és Suzy Miller, amb qui va estar casat Hunt. El va deixar, abans que fos campió del món, per l’actor Richard Burton.

“Rush” no deixarà indiferent ningú. Combina l’acció sense límits de les curses, amb la guerra psicològica dels pilots i el drama que suposa l’accident de Lauda, que va estar a punt de deixar aquest món. La proximitat amb la mort, diu Hunt en un moment de la pel·lícula, és el que ens fa als pilots tan atractius davant de les dones. Davant de les dones i del públic en general. La rivalitat Lauda-Hunt, una història que s’ha de conèixer.

"PARA ELISA"

Ja he dit més d'un cop que no m'agraden les pel·lícules de por... perquè em fan por. Es tracta d'això, oi? Però és que, habitualment, al cinema prefereixo no anar-hi a patir. "Para Elisa" l'he vista per motius de feina, ja que l'Ona Casamiquela i en Pep Antón Muñoz van venir divendres als Matins de TV3 per presentar-la. N'havia de poder parlar amb coneixe-ment de causa. Em sap greu dir-ho, però no m'ha convençut del tot.

El primer que em va soprendre va ser el metratge. Només dura 1 hora i 8 minuts. Però, malgrat això, algunes escenes se'm van fer llargues. Em dóna la sensació que a l'òpera prima de Juanra Fernández, amb un bon argument, li falta una miqueta de contingut. Per a mi, els millors minuts de la pel·lícula són els que passen a la comissaria de policia, amb uns extraordinaris Pep Antón Muñoz i Enrique Vilén. És una llàstima que els seus papers siguin tan curts i intrascendents. Pel que sé, havien de tenir més protagonisme però, per qüestions de pressupost, la pel·lícula es va anar escurçant. També està molt bé Luisa Gavasa.

Del que passa n'explicaré ben poca cosa. Una prometedora Ona Casamiquela interpreta  una estudiant de Belles Arts que necessita diners per fer el viatge de final de curs. Com que els seus pares no n'hi donen, decideix buscar feina i la troba quasi d'immediat. Ha de fer de cangur d'una nena... que no ho és tant. De fet, si ens fixem en l'actriu que la interpreta, Ana Turpin, podríem dir que la xicoteta té 35 anys. I fins aquí puc llegir. Sang i fetge per aturar un tren, alguna incongruència i un ambient malaltís en una casa carregada de nines. Hi ha una imatge, amb les dues protagonistes amb vestidets ajustats i diademes al cap, que em va recordar a "El resplandor" del gran Stanley Kubric.

Per què es titula "Para Elisa". Doncs perquè és el títol de la peça de Ludwig van Beethoven que la mare de la suposada nena (de mare en fa la Luisa Gavasa) toca al piano per tranquil·litzar-la.

"SEGONA PELL" (FLAVIA COMPANY)

Estic abduït per l'"univers Company". Cada cop que llegeixo un llibre de la Flavia (Buenos Aires, 1963) em quedo en un estat de catarsi. Em va passar amb "L'illa de l'última veritat", amb "Que ningú no et salvi la vida" i ara amb "Segona pell", resultat de la reescritura de "Dame placer", publicada per ella mateixa l'any 99. La Flavia mai no ens castiga amb novel·les llargues i plenes de palla. No hi sobra ni hi falta ni una paraula. Ho cuida tot.

"Segona pell" és un llibre ple de passió i molt excitant. Un amor com el que la Flavia ens explica, total, segur que només es troba una vegada en la vida... amb molta sort. És un amor físic, de cor i d'esperit, però també malaltís, amb violència i una càrrega infinita de dependència d'una dona cap a una altra, sobretot en les primeres fogonades. Després la cosa canvia, i la que pateix només és una. Tot s'acaba, encara que de vegades no volguem o puguem, ser-ne conscients. El llibre només té 147 pàgines i dic només perquè és addictiu, com la història que se'ns explica. Està publicat per l'editorial Proa.

Aquesta novel·la de la Flavia és de lectura obligatòria i, si pot ser, sense saber-ne massa coses. Només n'explicaré una. "Segona pell" és una espècie de de monòleg d'una dona ferida davant d'una psiquiatra, psicòloga o persona semblant. L'únic que vol la protagonista, diria que no en sabem ni el nom, és buidar el pap i posar les seves idees en ordre. Ens explica com es va enamorar i quin camí va agafar una relació que marcarà la seva vida per sempre. I, com que en les nostres vides tot està connectat, aprofita per repassar passatges de la seva infantesa. Possiblement, el que va viure quan era una nena també ha marcat, per bé o per mal, aquesta historia d'amor amb un eslògan brutal: "Dóna'm plaer i et donaré la vida".

"Per a mi l'amor és una escala que avança esglaó rere esglaó cap al cim més alt: s'arriba tan lluny com es pot i es va deixant enrere tot el que s'ha vist durant el camí; la mirada cap endavant i l'esforç, tenaç; exigeix constància. La passió, en canvi, la veig com una escala de cargol, que sempre se sosté per un eix central fix; s'avança en cercle i es perd de vista la realitat perquè no hi ha cap paisatge continu, es manté perpellejant com un neó dels cartells publicitaris, la passió exigeix una fe cega".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'amor no sempre dura tota la vida (o sí?)

"La gran familia española" és una pel·lícula difícil de catalogar. Es tracta d'una comèdia, sí, però els seus millors moments arriben des de la reflexió. Està dirigida per Daniel Sánchez Arévalo i, si la comparem amb els seus anteriors títols, és més propera a "Primos" (2011) que a "Gordos" (2009) o  a "AzulOscuroCasiNegro" (2006), la millor de les quatre. Repeteixen Quim Gutiérrez, Antonio de la Torre i Raúl Arévalo.

El casament de l'Efraín amb la Clara, tots dos molt joves -ella compleix els 18 anys aquell mateix dia- és l'eix central de la pel·lícula. Un casament que coincideix en el temps amb la final del Mundial de Sud-àfrica de futbol. Qui es podia imaginar que l'equip de Vicente del Bosque arribaria tan lluny? Sincerament, aquest fervor espanyolista no m'ha fet sentir còmode. L'Efraín és el petit de cinc germans. El seu pare volia tenir set fills i posar-los els mateixos noms que els dels protagonistes de "Siete novias para siete hermanos" (1954). La seva dona, però, va deixar-lo després del cinquè. Per a ell, la família és el més important. No pot comparar-se a res més.

Dels cinc germans em quedo amb en Gutiérrez -Caleb-, que torna a casa després de dos anys fent de metge a l'Àfrica. Està sensacional. També treballen molt bé De la Torre (Adán, el germà deprimit) i en Roberto Álamo (Benjamín, el retardat). Del repartiment femení destaquen Verónica Echegui ("Yo soy la Juani", 2006) i una espectacular Sandra Martín. "La gran familia española" reflexiona sobre l'amor i, sobretot, es pregunta si les parelles poden durar tota la vida. L'escena en què l'Efraín i la Clara expliquen què hi ha darrere del seu casament és francament bona. Aquesta part de la pel·lícula, tot i que fa riure, és de les més serioses.

La part més divertida de la història, per surrealista i poca-solta, és quan els convidats arriben a la cerimònia i es posen a ballar descontroladament. El partit de futbol? És el vincle d'unió. Tot passa mentre Espanya s'enfronta a Holanda. De fet, al llarg de la pel·lícula veiem moments puntuals de l'enfrontament, amb la locució de Carlos Martínez, la veu del futbol a Canal +.

JUAN PERRO TORNA A TRIOMFAR A VIC

El gran Santiago Auserón, que l'any que ve complirà seixanta anys, continua tenint una veu prodigiosa. Ahir, sota el nom de Juan Perro, el seu àlter ego, va triomfar al Mercat de Musica Viva de Vic. Estic content per ell perquè es van exhaurir les entrades i el públic va acomiadar-lo dempeus, amb bis inclòs. Fa dos anys, no va omplir la sala i això no pot ser. La seva implicació va tornar a ser total. El mes vinent tornaré a veure'l, aquest cop a Caldes de Montbui. M'encanta!

El concert d'ahir va durar poc més d'una hora, amb el Juan Perro més intimista a l'escenari. Va cantar la majoria de cançons del seu últim CD "Río negro" i alguns temes del jazz de Nova Orleans i boleros cubans. Un repertori espectacular. El  van acompanyar el guitarrista Joan Vinyals -un dels habituals-, el trompetista David Pastor i el saxofonista -tot i que també va tocar d'altres instruments- Gabriel Amargant. Auserón els va batejar com "El dimoni de Gràcia", "El huracán de Levante" i "El pájaro del Maresme", respectivament. Gran quartet de corda i vent.

L'artista aragonès, que va presentar una bona part de les cançons en català, va aprofitar el tema "Reina Zulú" -que va allargar moltíssim- per picar l'ullet als catalans. Amb Vinyals fent sons amb la boca al més pur estil d'Al Jarreau o Georges Benson, Auserón va dir que las llengua zulú (la de Vinyals) està perseguida, tot i que alguns la parlen en la intimitat. Pel cantant, que en el seu dia va ser el líder indiscutible de Radio Futura, Catalunya també és casa seva. Vic es va rendir al seu talent, que, després de molts anys, continua intacte.

"EL LLAÜTISTA I LA CAPTAIRE" (JORDI LLAVINA)

Què es l'amor? Què fa que una parella funcioni o no? Quan es deixen, ens hem de sentir culpables? Preguntes com aquestes segur que se les faria en Marc, protagonista de "El llaütista i la captaire", l'última novel·la d'en Jordi Llavina (Gelida, 1968). El vaig conèixer a TV3, quan col·laborava amb Els Matins, i sempre l'he tingut per un autor que fuig dels convencionalismes i de tot allò que és més comercial. El llibre té 324 pàgines i l'ha publicat Ámsterdam.

En Marc és el protagonista (i també la víctima?) d'aquesta història d'amors incomplets. Ho intenta amb la Clara i amb la Bel -en èpoques diferents- encara que tinc la sensació que cap de les dues estaven fetes per a ell. Intenta acoplar-s'hi, acceptant les coses bones i les dolentes de cadascuna, però l'esforç no és recíproc.La Clara té un passat secret; la Bel ganes de recórrer món i de conèixer gent. En aquesta novel·la, Llavina reflexiona sobre la complexitat de l'amor i fa arribar al seu antiheroi fins als orígens de totes dues relacions, que no són les dues úniques que coneixem d'ell. En cada cas, en Marc vol saber tot el què ha passat i per quins motius. Mai és massa tard?

A "El llaütista i la captaire", l'autor també ens parla de l'amistat i de com pot veure's afectada aquesta pel pas del temps. Una persona que pot haver estat molt important en una fase de la nostra vida, ¿fins i tot pot arribar a incomodar-nos, uns anys després? Una altra pregunta que deixa caure Llavina, com a mínim jo ho veig així, és quin dret tenen els amics o les amigues de les nostres exparelles per seguir parlant-nos de les seves vides. No seria millor poder oblidar-les definitivament i tallar pel dret? Tot això, Llavina ens ho escriu amb una prosa precisa, cuidada i plena de detalls. Un llibre emotiu i molt recomanable.

"Si una cosa es podria dir d'una manera unívoca, sense el matís adjectival, sense la sobrecàrrega d'un adverbi (o de més d'un), ¿per què calia buscar-se una complicació? En el fons, el llenguatge serveix perquè ens comuniquem, i de vegades, fins i tot, ni amb les paraules no som capaços d'entendre'ns. El Marc la burxava, sabia que, en la reacció de la seva noia, no es podia descartar la influencia emmetzinadora de la gelosia".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Barcelona té un poder especial (i més a l'estiu)

De vegades, el més important no és l'objectiu sinó tot allò que vivim per aconseguir-lo. Queda clar a "Barcelona nit d'estiu", el debut cinematogràfic de Dani de la Orden. Creïble, àgil i ben interpretada, aquesta pel·lícula m'ha recordat el cinema de Cesc Gay i, sobretot, a "En la ciudad" (2003). A partir del dia 24 d'aquest mes, també es podrà  veure a Filmin i en DVD.

El millor de les sis històries de "Barcelona nit d'estiu" és que són quotidianes i properes. Com per exemple, la de Bárbara Santa-Cruz i Miki Esparbé, que se'n van a una farmàcia a comprar un Predictor. Sense desmerèixer a la resta, aquesta i la que podríem titular com "Jo mai mai" són les dues que més m'han agradat. "Jo mai mai" és el joc que, de manera inesperada, revela les veritats ocultes d'un grup d'amics que sopen plegats. Hi destaca la presència de Joan Dausà que, a més a més, és l'autor de la música. A "Petons", en Francesc Colomer (el nen de "Pa negre", 2010) s'ha enamorat de la Sara (Míriam Planas). Però en Guillem, que és molt tímid, no sap què fer. La seva germanastra -fantàstica Claudia Vega ("Eva", 2011)- és qui guiarà les seves passes.

L'amor també  és el vincle d'unió de les altres tres històries. En una d'elles, en Jordi (Àlex Monner) és un jugador de futbol del Centre d'Esports Sabadell que fitxa pel Barça. Ha de sortir de l'armari o s'ha de continuar amagant? El fet que el patrocinador del club sigui musulmà pot complicar encara més les coses? A "Millors amics" també es reflexiona sobre l'homosexualitat, però des d'un altre punt de vista. Sobre l'homosexualitat i sobre l'amistat de dos nois -ells no són gais- que comparteixen pis i poca cosa més. Són molt diferents un de l'altre.

I l'última, "Si em dius adéu", una noia es retroba, casualment, amb qui ha estat el seu xicot de tota la vida. Ara té una altra parella, però, des del moment en què es veuen, queda clar que el sentiment que hi havia entre ells no ha desaparegut del tot. Mar Del Hoyo, Marc García i Peter Vives. Tots tres estan francament bé. Pel·lícula romántica, intimista i amb argument. No es necessita ni violència ni efectes especials. És, sens dubte, una de les grans sorpreses de la temporada. Totalment recomanable.

"CRUCE DE CAMINOS"

Què ets capaç de fer pel teu fill? Delictir, si no hi ha més remei? És el que s'ha de plantejar en Luke, el personatge que interpreta el gran Ryan Gosling. Amb un look similar al de "Drive" (2011), es converteix en un motorista que es guanya la vida fent acrobàcies en un circ. Fins que es retroba amb la Romina, un antic amor. Eva Mendes, per cert, també és la seva parella a la vida real. No té mal gust el nano!

La Ro no li va dir mai -potser perquè el seu va ser un amor d'una sola nit- però la va deixar embarasada i, fa uns mesos, va tenir el fill. Ell vol fer-li costat i, tot i que algú ja l'ha substituit, decideix canviar de vida. Fins aquí puc llegir. Els primers quaranta-cinc minuts, amb Gosling menjant-se la pantalla, són espectaculars. Després, la història perd pistonada, però es manté; encara més tenint en compte que són dues hores i quart de pel·lícula. L'altre gran protagonista de "Cruce de caminos" és Bradley Cooper ("El lado bueno de las cosas", 2012). Hi ha qui diu que fa el paper de la seva vida, però no n'hi ha per tant. Fa d'un policia ambiciós capaç de qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius.

Acabo amb aquesta frase, que vaig anotar al cinema, a les fosques: "Hay problemas que no se solucionan hablando". Doncs això.

"CANÇONS D'AMOR I DE PLUJA" (SERGI PÀMIES)

"Quan esclati la pròxima guerra, m'agradaria que m'enxampés dins d'un cinema". I a mi! És una de les frases de Sergi Pàmies a "Cançons d'amor i de pluja". Té 179 pàgines i està publicat per Quaderns Crema. Són 26 contes curts, entre la invenció i l'autobiografia. L'amor, el desamor, la quotidianitat, la paranoia -sensacional "Nova York, 1994"-, la relació amb les dones i el pas del temps són alguns dels seus ingredients.

Si a "La bicicleta estàtica" Pàmies ja es despullava una mica, aquí encara ho fa una mica més. Jo diria que aquest és, de llarg, el seu llibre més autobiogràfic. Ens parla força de la seva mare, Teresa Pàmies, del seu pare, Gregorio López Raimundo, i també del seu germà i dels seus tiets. Fa una radiografia molt interessant de la seva família a "El nínxol", on també apareixen els seus fills. També fa el seu particular homenatge al locutor Luis Arribas Castro, a "Dos radiofonistes". Pàmies no està per l'ornamentació. La seva escriptura és clara, directa, honesta i punyent. Amb ell comparteixo la passió pel cinema i, malauradament, aquell punt d'hipocondria que, en les seves mans, es torna divertida. Al llibre, evidentment, també hi apareix.

Frases com "El règim és un dels factors més devastadors de destrucció de les parelles" converteixen Pàmies en un escriptor que es mou amb comoditat per les relacions humanes. Això sí, a través d'un dels seus personatges, deixa caure perles com aquestes: "A l'escriptor li agradaria respondre que, a més que misogínia, el què potser amaga aquesta conducta deu ser una incapacitat misantròpica per entrar en el món de les dones". Respon d'aquesta manera quan li pregunten a un escriptor per què és misogin. En Sergi, amb qui vaig tenir la sort de compartir plató a TV3, quan col·laborava amb Els Matins, és únic i irrepetible.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Els adolescents creuen en l'amor total!

Tenia moltes ganes de veure la nova pel·lícula de Jeff Nichols, després de la sensacional “Take Shalter”. Amb “Mud”, nom del protagonista, el director nord-americà (Little Rock, Arkansas, 1978) torna a encertar-la. Ja hi ha qui diu que es convertirà en el successor del gran Clint Eastwood. “Mud” és menys inquietant que l’anterior, però desprèn elegància i màgia. Què li sobra? Potser el darrer minut?

Si faig cas de les dues pel·lícules que he vist d’ell, arribo a la conclusió que Nichols fa un gran treball amb els actors. A “Mud” fins i tot aconsegueix que quedin creïbles el guapo Matthew Mc Conaughey i la pija Reese Witherspoon. És el millor paper que he vist mai de tots dos. Però els que treballen realment bé són els dos nens protagonistes: Tye Sheridan (que fa d'Ellis) i Jacob Lofland (Neckbone), que m'ha recordat el malaurat River Phoenix. En el repartiment també hi destaquen Michael Shannon (que ha participat en els tres títols de Nichols) i el gran Sam Shepard. Shannon és el tiet d’en Neckbone. Shepard un francotirador retirat, amb un passat obscur a Cuba.

“Mud” és moltes coses a la vegada: una pel·lícula d’aventures, un al·legat a favor de l’amor total i, sobretot, un cant a l’amistat que, pels dos nois protagonistes, està per sobre de tot. L’amor i l’amistat poden justificar qualsevol cosa?. Quan els ho demana, l’Ellis i en Neckbone, que tenen catorze anys, estan disposats a ajudar a en Mud, un fugitiu amagat en una illa del Mississipí. Els explica que el seu únic error ha estat protegir la Juniper (Witherspoon), l’amor de la seva vida. Serà veritat? L’últim quart d’hora de la història, amb intent de venjança inclosa, és espectacular. Visualment, “Mud” és una pel·lícula molt rica visualment, amb un munt de paisatges naturals preciosos. És, sens dubte, un dels grans títols de la temporada.

Per acabar em quedo amb dues frases, que no contextualitzaré: “En el mundo intervienen fuerzas violentas: el bien, el mal y la suerte”. I la segona, tan simple com contundent, aquesta: “¿Por qué nos ayudas? ¡Porqué os queréis!”.

"KICK-ASS 2. CON UN PAR"

Com a mínim, “Kick-Ass 2” ja ha batut un rècord: És impossible reunir més superherois frikis junts! La pel·lícula és més violenta i menys espontània que la primera. Jeff Wadlow, que s’ha encarregat de la direcció, no ha fet oblidar Matthew Vaughn, molt més ágil i ocurrent. És massa artificial, amb acudits com aquest: “Prefiero que me torturen antes que escuchar al puto Justin Bieber”. Amén.

Igual que en la primera, el millor de la pel·lícula és la interpretació de Chloë Grace Moretz, quedóna vida a Hit Girl. Podríem dier que és l’únic superheroi (o superheroïna, en aquest cas) una miqueta creïble. Això sí; ha crescut i ja no fa tanta gràcia. La resta, i aquesta és la intenció -per suposat- són personatges de pa sucat amb oli. Començant pel mateix Kick-Ass (Aaron Johnson). Alguns sfins i tot donen una mica de llàstima, com el Colonel Stars and Stripes, a qui interpreta un horrorós Jim Carrey.

La història, si és que en té alguna, és la dificultat de Kick-Ass i de Hit Girl per seguir protegint la ciutat. Els seus familiars els demanen que ho deixin, abans que no sigui massa tard. Però Bruma Roja, ara rebatejat com El Hijo Puta, els obliga a tornar a l’acció. El desig de venjança del noi dolent, després que Kick-Ass matés al seu pare, sembla no tenir final. És per això que recluta un exèrcit de frikis, amb Mother Russia (la gegantina Olga Kurkulina) al capdavant. Bofetades, tòpics i alguna escena vistosa, com la de Hit Girl a la furgoneta. Res més.

"EL MAR DELS TRAÏDORS" (JORDI TOMÀS)

Hi ha bons llibres amb finals dolents. I hi ha llibres dolents que, després d'un gir inesperat, tenen un final més o menys bo; vaja, que van de menys a més. "El mar dels traïdors", de Jordi Tomàs (Barcelona, 1971), no pertany a cap dels dos grups. És un gran llibre, amb un grandíssim final. Quan em quedaven poques pàgines patia perquè pensava que l'autor potser hauria caigut en la temptació d'acabar-lo d'una manera més agraïda, però no!

"El mar dels traïdors", premi "El lector de l'Odissea" (2012), és una obra epistolar. El llibre recull les cartes que escriu l'Antoni, un metge que, tot just acabada la carrera, l'any 1864, troba feina a bord del vaixell Verge de Montserrat. Unes cartes, qui sap, que potser mai no arribaran a ningú. L'Antoni està il·lusionat i molt agraït amb les persones que li donen aquesta gran oportunitat. Veurà món i podrà exercir la seva professió amb els mariners que ho necessitin. Tot és massa maco, potser? Doncs sí. El vaixell català Verge de Montserrat no només comercia amb ivori, eben i espècies, també ho fa amb vides humanes, amb esclaus, entre la costa africana i Amèrica. I això el nostre protagonista no s'ho hauria esperat mai...

Estem davant d'una gran novel·la d'aventures, que denuncia la pitjor de les misèries humanes, com posar preu a la vida d'algú. Inadmissible! L'Antoni no sap en qui confiar i com acabar amb el tràfic d'esclaus. Al vaixell són molts els que giren el cap per no veure allò que no els interessa. Pot fer-hi aliats al Verge de Montserrat? Corre el risc que l'acusin de traïció? A voltes, l'únic que li queda es escriure, per posar negre sobre blanc totes les seves preocupacions. Tot i tractar-se de cartes, "El mar dels traïdors" mai no es fa feixuc. Està escrit amb un estil àgil i directe, molt visual, que t'atrapa des d'un primer moment. Està editat per Proa -en la col·leció A Tot Vent i té 233 pàgines.

"En Miquel no para de delirar i de dir que ens morirem. Ja saps que, quan un està sa, pot dominar qualsevol idea angoixant que li passi pel cap. Però si estàs malalt, passa al revés: la idea angoixant subjuga el malalt i en el seu univers no existeix res més, és una pura obsessió sense fonament racional. Vet aquí el dilema constant de la meva professió: saber que té més importància, si l'ocupació o la preocupació".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El Llanero Solitario: 135 minuts d'acció total

Que és esbojarrada i exagerada al màxim? Sí! Que és més llarga que un dia sense pa? Sí! Dues hores i quart. Que el paper de Johnny Depp s'assembla al de Jack Sparrow a la saga de "Piratas del Caribe"? Sí!, però tampoc tant com diuen. Y què? La vaig anar a veure dimecres amb el meu fill i ens ho vam pasar pipa. Humor, emoció i el talent de l'actor més camaleònic del cinema actual. Es veu, es gaudeix i s'oblida.

Depp dóna vida a Tonto, un indi carregat de romanços, que porta un corb dissecat al cap. Al costat del Llanero Solitario sembla petit, però és que Armie Hammer (que interpretava als bessons Winklevoss a "La red social", 2010) medeix 1 metre i 96 centímetres. Depp fa 1'78. John Reid es converteix en un Rangers de Texas quasi per casualitat. I també per casualitat, i forçat per l'indi, acaba sent el famós Llanero Solitario. Passa de ser un advocat un pèl bleda i enemic de les armes a un justicier amb cavall blanc inclòs: Silver. I al costat de Depp, com no, Helena Bonham Carter. I això que la pel·lícula no la dirigeix Tim Burton!

Junts, en Tonto i el Llanero les viuen de tots colors, enfrontant-se a polítics i empresaris corruptes i despietats malfactors, amb Butch Cavendish al capdavant. A Cavendish, per cert, l'interpreta William Fichtner, a qui la semana passada vaig veure a "Elysium". Controlar el tren i aconseguir tota la plata que sigui possible són els dos grans objectius dels dolents. I si els indis fan nosa, sempre es pot crida al Séptimo de Caballería. Amb els Rangers fora de combat, només hi ha dues persones que puguin restablir l'ordre: l'indi boig i l'home de l'antifaç. Són 135 minuts d'acció sense límits, amb explosions i descarrilaments de trens constants.

"CAFE DE FLORE"

El canadenc Jean-Marc Vallée em va sorprendre amb "C.R.A.Z.Y." (2005) i "Café de Flore" tampoc no m'ha deixat indiferent. És una historia sobre els amors obsessius i l'existència -o no- de les ànimes bessones. El Café de Flore és un local de París, però en aquesta pel·lícula també és el títol d'un disc. Un disc que és el vincle d'unió entre dues dones de diferents generacions.

De fet, la música té molt pes en aquesta història, encara més si tenim en compte que un dels protagonistes, l'Antoine, és un exitós DJ canadenc. Està interpretat per Kevint Parent. Fa un parell d'anys que l'Antoine es va separar de la dona de la seva vida -amb qui té dues filles- i està a punt de contraure matrimoni amb una altra. La seva ex està interpretada per Hélène Florent, una actriu amb un llarg recorregut televisiu. Evelyne Brochu (protagonista d'"Inch'Allah", 2012) és qui dóna vida a la seva nova parella. La tripleta femenina la completa l'actriu i cantant francesa Vanessa Paradis, ex de Johnny Depp, de qui parlàvem abans. La veritat és que no m'acaba de fer el pes.

Pel meu gust, la història és massa mística. L'aparició de la vident és un bon recurs, però tot està lligat pels pèls. Vallée abusa de somnis, de malsons i de salts en el temps i el producte resultant és dens. Acabes tenint la sensació que són dues pel·lícules en una i que n'hi ha una que potser sobra. Malgrat tot, "Cafe de Flore" està per sobre de la mitjana actual. Una bona proposta en DVD.

"TORN DE NIT" (AGUSTÍ VEHÍ)

L'escriptor Agustí Vehí, llicenciat i doctor en Història, va morir fa poc més de cinc mesos. Era sotsinspector de la Guàrdia Urbana de Figueres. A "Torn de nit", Vehí fa un gran homenatge al seu cos policial... i al carajillo! El llibre forma part de la col·leció de novel·la criminal en català crims.cat, d'Alrevés Editorial. Té 159 pàgines i es pot llegir d'una tirada. Un historia molt casolana.

Abans de res, vull dir que a "Torn de nit" no hi ha cap assassinat. Per no haver-hi, no hi ha ni delictes importants. Com ja deixa clar el títol de l'obra, Vehí ens explica les peripècies de la Guàrdia Urbana nocturna d'un poble empordanès que bateja com Vilaclara. Les dues estrelles principals són en Nicetu i en Marcel·lí. Es tracta de dos agents veterans, força talossos, que massa sovint s'identifiquen amb els delincuents. Ho poso en cursiva perquè, com deia abans, el que passa a Vilaclara, de nit, són més aviat minúcies. Un fuma fàries, l'altre caliquenyos; i tots dos són veritables fans dels carajillos. Molt fans.

De fet, els carajillos tenen molt de pes a "Torn de Nit". En un bar que Vehí bateja com La Setena Paraula s'hi arriba a fer un congrés, del tot improvisat, per decidir de quina manera s'ha de preparar aquesta beguda de cafè amb licor i en quin recipient s'ha de servir. Poc a poc, s'hi van afegint delegacions d'un munt de països diferents. Tot s'ha d'entendre en clau d'humor; el congrés i les actuacions d'en Nicetu, d'en Marcel·lí i companyia. El llibre és àgil i, sobretot, divertit i surrealista. Com explicava en començar, és proper i casolà. Segur que hi ha molt del que Vehí va viure al llarg de molts anys a la Guàrdia Urbana.

"En Marcel·lí i en Nicetu pugen al patrulla i es disposen a posar les llums blaves... Després de deu minuts de remenar botons, ja que és un pont policial del model nou, amb un sistema de comandament nou, que no saben com va perquè el dia que en Palomu els va explicar el funcionament, ells van dir que "allò eren collonades d'americans i que tot plegat eren falòrnies, que no havien d'haver canviat la llum blava de tota la vida, amb un botó per encendre, enlaire, i el mateix botó per apagar, cap avall". Però el progres té aquestes coses i quan aconsegueixen que alguna llum blava giri, arrenquen per dirigir-se al museu, la flor més preuada de Vilaclara".

Bona semana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Elysium": Ciència ficció... massa real?

"La clase política es un tumor y hay que extirparlo". Aquesta frase, que pronuncia un dels protagonistes d'"Elysium", és tota una declaració d'intencions per part de Neill Blomkamp. Quatre anys després de "District 9", el director sud-africà torna amb una altra pel·lícula de ciencia ficció... massa real? Està protagonitzada per Matt Damon -l'home que mai canvia de cara- i Jodie Foster, que ja té 50 anys.

La primera mitja hora d'"Elysium" és prometedora. Després no s'enfonsa -ni molt menys- però perd originalitat. La pel·lícula s''acaba convertint en una grandíssima història d'aventures, amb més acció que contingut. Aquesta és l'unica pega. Blomkamp segueix el patró de "District 9": Lluita de classes i crítiques a les polítiques d'immigració i de salut. És per això que abans deia que la ciencia ficció d'aquest director és força real. Elysium és el nom de l'estació espacial on viuen els rics. Amb tots els luxes possibles. Sense malalties. L'acció es data a l'any 2159.

Elysium és la cara, el paradís, l'oasi on tots els terrícoles volen anar a parar algún dia. La Terra està davastada, controlada per robots -com a mínim en el dia a dia- i sortir-ne és pràcticament imposible. Sortir-ne legalment, perquè el personatge de Foster (Delacourt), que vindria a ser com una Primera Ministra de Elysium, no hi deixa entrar ningú. Absolutament ningú. En Max (Matt), per un motiu que no explicaré, farà el que sigui necessari per a aconseguir-ho. Fins i tot deixar-s'hi la vida. L'executor de la Delacolurt és en Kruger, un dolent de còmic. No sé perquè però em va recordar a un dels molts personatges violents de Chuck Norris. Està interpretat per Sharlto Copley, protagonista de "District 9" i de "Chappie", la propera pel·lícula de Blomkamp.

"LA PARTE DE LOS ÁNGELES"

Creus en les segones oportunitats? Ken Loach segur que sí! Ho deixa molt clar a "Angels' share" ("La parte de los ángeles"). La pel·lícula està rodada a Glasgow i a Edimburg -on he viatjat aquest estiu- i és molt simpàtica. Diria que és un dels adjectius que més  l'escau. Simpàtica, divertida, toveta... Va rebre el premi especial del jurat al Festival de Cannes. És un drama social, amb tocs de comèdia i molt de whisky.

El primer que vaig pensar quan vaig acabar de veure-la és que en Robbie aprèn ràpid. Massa? Aprèn ràpid i, com a conseqüència, aconsegueix sortir del que semblava un pou sense fons. A més a més, té la sort de tenir al seu costat un educador social implicadídssim. Es diu Harry i està interpretat per John Henshaw ("Buscando a Eric", 2009). El debutant Paul Brannigan és qui fa de Robbie. La historia no té massa secrets. En Harry inicia al noi en el difícil art de la cata de whisky i aquest, acompanyat d'uns amics ben particulars, intenta treure'n profit. Tot el grup està fent treballs socials i té un passat delictiu al darrere.

Per cert, un dels personatges ens explica que "la parte de los ángeles" és el dos per cent del whisky que s'evapora. És el que es beuen els àngels. A banda d'en Robbie i en Harry em quedo amb l'Albert, a qui interpreta Gary Maitland. És un tio despistat, incult -la Mona Lisa i el Castell d'Edimburg li sonen a xinès- i divertidíssim. És un dels descobriments de la pel·lícula, que passa francament bé.

"EL FRACASSAT" (MARTÍ DOMÍNGUEZ)

Cada cop que llegeixo un llibre del valencià Martí Domínguez (1966) faig un deliciós viatge en el temps. Em va passar amb "Les confidències del comte de Buffon" -que potser és un dels títols que més he recomanat al llarg dels últims anys- i he repetit amb "El fracassat", encisador i molt visual. Ja que ens parla de pintors, el definiria com una petita obra d'art. Té 223 pàgines i està publicat per Proa.

Per mi, una de les coses més importants d'un llibre és que m'inspiri; i "El fracassat" ho ha aconseguit. Després explicaré perquè. "El fracassat" és el sobrenom amb que es coneixia a Paul Cézanne (1839-1906), que estaba barallat amb tot i pràcticament tothom. Diria que va tenir molta sort de comptar amb l'amistat de Camille Pissarro, una de les persones que sempre van confiar en ell. Fins i tot en els moments més difícils. Al voltant de la vida de Cézanne, Domínguez construeix una novel·la d'inspiració biogràfica. Ens retrata el patiment de l'impressionista francès, que va haver de lluitar contra la seva família -que no entenia la seva pintura- i contra la crítica, que el trobava provocador i vulgar.

Domínguez sap transmetre perfectament la soledat de Cézanne, que intuïa que no estava tant equivocat com asseguraven els seus detractors. El seu problema, com el de molts d'altres, és que es va avançar al seu temps. La història li ha donat la raó. Però va trigar, és veritat. Quan va vendre el seu primer quadre, "La casa del penjat", ja tenia 35 anys. Li van donar 300 francs! Ara els seus quadres no tenen preu.

Aquest estiu, a Edimburg, mentre llegia "El Fracassat", vaig tenir l'oportunitat de gaudir de "The Big Trees", que està exposat al National Gallery of Scotland. Està al costat d'un Van Gogh, un altre pintor incomprès. Abans deia que Domínguez m'havia inspirat. És així. Tinc ganes de saber més coses del carnisser que es quedava els quadres de Cézanne, de Pizarro i d'altres artistes, a canvi de menjar. També m'ha cridat l'atenció la figura del mecenes que malvivia venent pintures i teles als impressionistes. Tenia la botiga plena dels seus quadres. On van anar a parar? Se sap qui els té en l'actualitat? I els del carnisser? Preguntes de les quals m'agradaria tenir les respostes.

"El pintor és un individualista, un solitari, un desgraciat que s'encastella, que es debat entre els seus dubtes i que no els pot confiar a ningú. La família no entén la teua recerca, i qui la podría entendre et pot arrabassar el teu tresor. La recepta del teu art, que amb tanta dificultat has arribat a descobrir... La soledat de l'artista és total: l'home de ciència sap quan i com ha fet una descoberta, fins i tot té clar quins són els seus objectius. L'artista no, es debat en el fang, pesca a les palpentes, es guia per l'instint i mai no està prou segur si l'ha encertat, si aquell és el camí, avança a les fosques. L'home de ciencia té, a més a més, l'avantatge de la prioritat: si és el primer a descobrir alguna cosa, la comunitat científica li reconeix. L'artista no, i sempre perilla que la seua petita descoberta sigui furtada per un altre, que la desenvolupe millor i es duga tota la glòria".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La mare natura és una assessina en sèrie.

El 18 de desembre farà cinquanta anys i té quasi el mateix look que quan es va donar a conèixer amb "Thelma & Louise (1991). No és un zoombie (o un no-mort), però resisteix molt bé. Em refereixo a Brad Pitt, protagonista indiscutible de "Guerra Mundial Z". És una altra d'aquelles pel·lícules que mai m'hauria plantejat anar a veure si no fos perquè ens trobem a l'estiu. Com "Expediente Warren"!

Gerry Lane (Pitt) està casat i té dues filles. A la seva dona la interpreta Mireille Enos. Ella treballa. Ell no sembla que tingui cap ocupació més enllà de preparar l'esmorzar a la família... Com a mínim, quan comença la pel·lícula, que està dirigida per Marc Forster ("Cometas en el cielo", 2007). Però tothom té un passat i, més aviat o més tard, s'hi retroba. En Gerry és un expert investigador de les Nacions Unides i, tot i estar apartat de la circulació, diria que voluntàriament, es veu obligat a participar en una última missió: saber a on i per què ha començat una pandèmia de zoombies que està envaint el món sencer. Vuit segons després que et mosseguin, només vuit segons, ja ets un  d'ells. Pot ser l'última missió, per molts motius, doncs.

I aquesta és tota la historia. Sense més explicacions. I és que, com diu un dels protagonistes, "La madre naturaleza es una asesina en serie". Una bona frase per justificar la bogeria dels zoombies. Hi ha qui diu que la pel·lícula és una crítica als sistemes polítics, però no ho veig massa clar. El que sí que he vist és en Gerry anant amunt i avall (passa per Corea, ara no sé si del Sud o del Nord), per Israel i per la Gran Bretanya, fugint dels no-morts, que corren molt i es reprodueixen com les mosques. "Gerra Mundial Z" és entretinguda, amb tensió i alguns moments emocionants.

Més enllà de Brad Pitt, que fa un bon paper, em quedo amb Daniella Kertesz. No sabia res d'ella. Té 24 anys, és israeliana i sembla ser que aquesta és la seva primera pel·lícula. Farà carrera. Aquí interpreta a una atractiva agent del Mossad. No explicaré massa cosa, però diré que el seu personatge és clau.

"SOLA CONTIGO"

Un guapo, Brad Pitt; de quasi 50 anys, i una guapíssima, Ariadna Gil, de 44. I això que, en teoria, en aquesta pel·lícula hauria de sortir desmillorada. Interpreta a una ex-alcohòlica a qui el jutge no deixa veure les seves dues filles. El seu marit la va abandonar. Doncs malgrat això, segueix estant esplèndida. La pel·lícula es diu "Sola contigo" i està dirigida per l'argentí Alberto Lecchi.

El millor és la interpretació de l'Ariadna, que està fantástica. I també el final, tot i que és un pèl rebuscat. La historia és poc creïble i el paper de Leonardo Sbaraglia, pel meu gust, més aviat fluix. La Maria (Gil) s'assabenta que li queden cinc dies de vida. És el temps que li dóna un assassí per fer balanç i demanar disculpes per tot el mal que ha fet. Quan acabin aquests cinc dies, acabarà amb ella. Però vol fer-la patir. I si mentre, si no fa cas, ho pagaran les seves filles. També m'ha agradat molt com treballa l'argentina Sabrina Garciarena, una preciositat de dona. Fa de secretaria de la Maria. Un paper curtet, però contundent. Recordo que apareixia a "Pagafantas", de Borja Cobeaga.

"PALEOVIDA" (CARLOS ´PÉREZ)

Cada dia hi ha més persones grasses, gent cansada de provar dietes que no serveixen de res. En Carlos Pérez, llicenciat en Magisteri d'Educació Física, fisioterapeuta i Màster en Psiconeuroimmunologia Clínica (PNI), creu que per perdre pes el que s'ha de fer és canviar l'estil de vida. I, més que perdre pes, el realment important és trobar-se be amb un mateix. Només tenim un cos i cal cuidar-lo. I ho hem de fer a consciència!

A "Paleovida" en Carlos ens explica què hem de menjar i, sobretot, perquè. En línies generals, ell aposta per la carn, el peix, els ous, les verdures i les fruites. No explicaré massa coses perquè el millor és llegir el llibre. Està escrit en un estil molt àgil i s'entén tot. Per contra, considera que s'han d'evitar els sucres, els làctics i els cereals. Ho justifica dient que són aliments relativament nous, sobretot si ens fixem en la historia de la humanitat. Es tractaria de menjar, salvant les distàncies, com ho feien en el paleolític. El que més m'has agradat és que no sentencia ni demana que es faci tot de cop. El canvi ha de ser progressiu i amb convenciment.

A casa ja l'hem llegit tots i ja n'he regalat un parell. Jo he anul·lat el sucre i els làctics i he reduït la quantitat de cereals. Continuo menjant pa per esmorzar. No sé amb què substituir-lo. Em sento més àgil. Una altra de les coses interessants del llibre són els menús de Raúl Sánchez, a qui podríem batejar com el cuiner de la "Paliodeta". Després de les vacances intentaré cuinar algun dels seus plats. Una altra de les coses que m'ha cridat l'atenció és l'anomenat circuit de la "recompensa", amb la idea que hem de recuperar les ganes per menjar i veure -tenir la sensació de gana i set- i no fer-ho només perquè toca. Al final del llibre, ens expliquen maneres de cuinar saludables i quins són els olis essencials.

"Paleovida", que ja ha arribat a la seva segona edició, està publicat per Ediciones B i té 213 pàgines. Un llibre per tenir a prop i anar cunsultant quan sigui necessari. La seva filosofía és aquesta: "Este no es un libro sobre una dieta para ayudarte a adelgazar. Qué va, eso es lo que hacen todos los libros de dietas y a nosotros se nos quedan muy cortos. No puedes adelgazar si no integras toda una filosofía de vida y unos hábitos en los que realmente puedas creer y sentirte a gusto. Y para creer en algo no basta con que te prometan un milagro, sino que tienes que comprobar en tus propias carnes que funciona, que es la tendencias natural y, por lo tanto, no tiene por qué ser algo temporal ni insostenible durante el resto de tus días".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Moments de Glasgow i d'Edimburg

No té res a vere amb Edimburg, i encara menys a l'estiu, però Glasgow també és encantadora. Em quedo amb els seus carrers plens de vida, com Buchanan, molt comercial; i amb la zona de Merchant City, amb acollidors restaurants. Molt industrial, és veritat, però també cosmopolita. Una mescla de modernor i història, com es pot veure en aquesta fotografia. És el reflex de la Metropolitan Cathedral of ST Andrew en un bloc d'oficines.

El punt que marca l'inici de Merchant City, zona de la qual  feia referència abans, és aquesta bonica torre, amb el rellotge blau que dóna l'hora als vianants. Una altra mescla d'estils, amb l'indicador del costat, amb les lletres de metall, igual d'alt que la mateixa torre. Aquest mes d'agost els carrers estaven pràcticament deserts.

El cementiri de Glasgow és espectacular. Són metres i metres de làpides, enmig d'un verd extraordinari i d'un silenci esfereïdor. Em va cridar l'atenció la escultura d'aquesta dona, maltractada pel temps, eterna, amb la Cadedral de fons. Aquesta Catedral també es preciosa. L'entrada és gratuïta, com a la majoria de llocs. Aposten per la cultura!

El Loch Lomond és l'extensió d'aigua dolça més gran de la Gran Bretanya. Són 44 quilòmetres quadrats, amb 37 de llarg, 8 d'ample i més de dos-cents metres de profunditat. No té res d'envejar al Loch Ness, que és el que s'emporta tota la fama. S'hi pot anar des de Balloch i aturar-se a Luss, un poblet encantador. Hi ha vaixells que fan el trajecte en una hora. A Balloch tenen un centre comercial brutalment gran, emmig del no res. Costa d'entendre.

Ja a Edimburg, i més si es viatja amb nens, és imprescindible passar per la Camera Obscura, tot un món d'il·lusions visuals. Miralls, túnels que sembla que es mouen, quadres en 3D i un munt d'experiments molt divertits. Des d'allà hi ha les millors vistes de la ciutat, com aquesta església, amb ximeneia i bandera de benvinguda incloses. Per pasar-s'hi el dia!

Una de les característiques més significatives d'Edimburg és que la muntanya i els llacs estan a tocar de la ciutat. S'hi pot arribar caminant tranquil·lament. Acabes un dels carrers principals, i després d'una còmoda ascensió, et pots trobar amb vistes com aquesta. Diferents tonalitats de verd i el blau profund de l'aigua. És molt fàcil veure gent caminant i fins i tot corrent, emulant Kilian Jornet. Són els seus racons de pau.

Això sí, la gran perla de la capital d'Escòcia és el Castell d'Edimburg. Domina el paisatge de la ciutat com cap altre castell europeu, des de tots els racons. Entrar-hi no és barat (setze lliures, prop de vint euros) però estan ben invertits. Una de les seves atraccions és el canó de l'una en punt, que es dispara, cada dia, des de la Bateria de Mills Mount. Al castell també s'hi guarden els honors d'Escòcia, la Corona, el Cetre i l'Espasa Cerimonial.

No massa lluny del centre també es pot veure aquest petita meravella, que recorda Atenes i el seu Acròpoli. Es tracta del monument nacional als caiguts en les guerres napoleòniques, amb l'aspecte d'un panteó. En aquesta zona també hi ha el Nelson Monument, que commemora la batalla de Trafalgar; i l'Old City Observatory, que és de pagament. Tot està situat al turó de Calton Hill, que s'eleva per sobre de tota la ciutat.

A Edimburg s'hi està fent el seu prestigiós festival d'arts escèniques, amb més de 350 escenaris funcionant pràcticament alhora. Són tres setmanes de bojos. S'aprofiten fins i tot les esglésies, com queda clar en aquesta fotografia. Totes acullen algun espectacle. Són molts els espectadors que en gaudeixen diàriament.

Com deia, els carrers també estan plens d'artistes, com els australians Gravity & Other Myths, amb el seu espectacle “A Simple Space”, que és una meravella. Grups i més grups repartint el programa de les seves actuacions, a la zona de Royal Mile, buscant el seu moment de glòria. Equilibristes, pallassos, cantants, corals... N'hi ha per triar.

Els escocesos són amables, educats i sempre tenen un somriure per al visitant a la boca. Crec que és la gent més simpàtica que he conegut des de fa molt temps lluny de casa nostra. Ens ho han posat tot molt fàcil. Gràcies i fins aviat!

MARRÀQUEIX I ESSAOUIRA
ESTOCOLM
OPORTO
LONDRES
VALL DE BOÍ
AMSTERDAM

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La semana que ve tornen les pelis i els llibres!