dimecres, de juny 24, 2020

El invitado (Elizabeth Day)


Fins on estaries disposat a arribar per cobrir les espatlles a un amic? Mentiries? Infringiries la llei? Del costat fosc de l’amistat ens en parla Elizabeth Day (Southern England, 1978) a “El invitado”, publicat per Duomo. La traducció és de Begoña Prat Rojo i té 368 pàgines. La nit que en Ben Fitzmaurice celebra els seus 40 anys, amb una festa multitudinària, la relació amb el seu amic Martin canvia per sempre més.

En Martin sempre ha viscut a l’ombra d’en Ben, un jove aristòcrata amb un poder de seducció total. Fins al punt que el van batejar com PS, “Pequeña Sombra”. Es van conèixer a l’escola i mai han deixat d’anar junts. En Ben sempre és el centre de totes les mirades, encara que no s’ho proposi. Gràcies al seu encant natural i als diners, molts cops acaba aprofitant-se d’en Martin, que sent alguna cosa especial per ell. En Ben està casat amb la Serena, una dona enlluernadora, i tenen quatre fills i una vida feliç. En Martin, amb la Lucy, que no ha pogut ser mare. Elles dues tenen una relació complicada. No encaixen gens. De vegades sopen juntes, acompanyades dels seus marits, però procedeixen d’ambients molt diferents i la conversa és fugissera.

Day fa un bon retrat de l’alta societat londinenca, en què en Ben, amb un futur prometedor al davant, es mou com un peix a l’aigua. Molt més difícil ho ha tingut en Martin, que va perdre al seu pare, just abans de néixer, per un desgraciat accident. S’ha hagut de construir a ell mateix. Amb la mare no s'ha entès mai. “El invitado” és una història de lleialtat i traïció, de confidències a cau d’orella i de secrets molt ben guardats. També ens parla d’hipocresia i de la impunitat que tenen els que manen, a qui no pot aturar res ni ningú. En capítols alterns, podem llegir el diari de la Lucy Gilmour, la dona d’en Martin. Està molt decebuda amb tot allò que li ha donat i pres la vida i en vol deixar constància, negre sobre blanc. Estem davant d’una novel·la d’intriga potent, amb uns personatges ben dibuixats i molts interrogants, que, per sort pel lector, no queden resolts fins a l’última pàgina.

“Qué fue lo que me gustó de él?
La primera vez que lo vi me di cuenta de que era distinto.
Fue por su forma de vestir. Martin siempre llevava ropa impecable. Se ponía trajes bien confeccionados mientras que en el periódico todo el mundo llevaba tejanos y mocasines. Incluso cuando intentaba vestirse de manera informal, no lo conseguía. Los pantalones de pana y los jerséis de cachemira eran su atuendo más despreocupada.
Recuerdo que lo vi en la cantina para el personal, sentado solo, con un ejemplar del Financial Times doblado con precisión en forma de rectángulo de un tamaño bastante cómodo como para sostenerlo con una sola mano”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: