dilluns, de juny 15, 2020

L'enigma de l'habitació 622 (Joël Dicker)


La capacitat de Joël Dicker (Ginebra, 1985) per sorprendre el lector és il·limitada. A “L’enigma de l’habitació 622” ens torna a prendre el pèl fins a l’última de les 669 pàgines. Aquest cop, el jove escriptor suís es converteix en un dels protagonistes de la novel·la, addictiva com totes les anteriors. Està traduïda al català per Josep Alemany i Imma Falcó i publicada per La Campana. Serà un dels grans èxits d’aquest estiu.

Dicker surt d’un desengany sentimental i es refugia al Palace de Verbier, un luxós hotel dels Alps suïssos. Hi va de vacances però, ràpidament, comença a recollir dades per escriure un nou llibre, el primer sense l’editor que va confiar en ell, Bernard de Fallois, mort l’any 2018. Tot comença quan s’adona que a l’hotel no hi ha habitació 622. Hi ha la 621, la 621 bis i la 623. Per quin motiu? Fa uns anys, a la ‘desapareguda’ habitació 622 hi van trobar un cadàver i, des d’aquell mateix dia, la direcció va intentar passar pàgina, amb canvi de número inclòs. Amb el suport de la seva veïna de porta, Dicker intenta saber què va passar realment, aquella nit funesta. Se senten forts i comencen a treballar plegats. Ella hi posa molta passió. El cas continua obert. La Policia mai va trobar al culpable. Aconseguiran tancar-lo ells?

El Banc Ebezner és un dels més importants de Suïssa. En el moment de l’assassinat, s’havia d’escollir al nou president, després de la mort de l’Abel Ebezner. El càrrec s’heretava de pares a fills, però aquest cop és diferent. L’havien de triar les tres persones que formaven el consell: en Jean-Benédict Hansen, el seu pare i un misteriós Sinior Tarnogol, que temps enrere li va comprar les seves accions a en Macaire Ebezner. Ningú sap el perquè. Teòricament, el president no pot ser cap dels tres membres del consell. Els grans candidats són en Macaire i en Levovitx, un ‘banquer’ que s’ha fet a ell mateix, sense passar per cap universitat. És autodidacta. Els seus mestres són el director del Palace de Verbier, on va treballar abans d’entrar al banc, i el seu pare, un actor sense massa sort però amb moltes ganes de triomfar i de deixar en herència els seus suposats dots artístics.

Per aconseguir el poder, hi ha persones que són capaces de qualsevol cosa; i en aquesta novel·la policíaca, queda demostrat. Un dels personatges clau d’aquesta història on res és el que sembla és l’Anastasia, de qui estan enamorats en Macaire i en Lev. Amb aquest darrer, tenen una història d’amor que s’ha allargat en el temps amb un munt d’interrupcions. La seva mare la va educar per casar-se amb un ric; però, de vegades, els sentiments van més lluny que els diners. El 622 és un homenatge a García Márquez. És el número de conquestes amoroses d'"El amor en los tiempos del cólera". Aquest el quart llibre de Joël Dicker que llegeixo. M'ha durat dos dies. El primer, "La verdad sore el caso Harry Quebert", me'l va enviar la Yolanda Cortés, que treballava a Alfaguara, l'any 2013. Encara no estava ni publicat. Era l'exemplar en proves. Vaig descobrir el suís gràcies a ella.

"La verdad sobre el caso Harry Quebert"
"El libro de los Baltimore"
"La desaparició de Stephanie Mailer"

“L’Anastasia va arribar al Palace de Verbier a mig matí. En lloc de reunir-se amb els seus festius companys de feina, va recórrer de dalt a baix tot l’hotel buscant en Lev. Va mirar al bar, a totes les sales, a la piscina, a totes les plantes i fins i tot a les golfes, on hi havia les habitacions del personal. Era allà on l’havia portat feia un any i on havien fet l’amor per primer cop. On s’havien promès que no se separarien mai. Va trucar a totes les portes, però van continuar totes tancades. El va cridar desesperadament: “Lev! Lev!”, però només li va respondre el silenci. Va tornar a baixar al vestíbul i va preguntar a tots els treballadors de l’hotel i del banc amb qui es va trobar: ningú havia vist el Lev”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

6 comentaris:

XeXu ha dit...

Joël Dicker ja em va enganyar durant tres llibres, i en vaig tenir prou. Harry Quebert, brutal. Brutal per la novetat, i perquè quan només n'has llegit un, no li veus els defectes. Després la 'pastelada' es fa evident, i els enganys narratius que canten per ells sols es fan pesats. Els tres llibres que vaig llegir d'ell seguien el mateix patró, el darrer ja no el vaig llegir i aquest té poques possibilitats. L'argument té pinta d'interessant, però pel que n'expliques s'ha convertit en un Dan Brown de la vida, mateixa plantilla per tots els llibres i tira. Que enganxa? I tant, enganxa molt. Però no m'agrada que em prenguin el pèl, ho sento.

Jordicine ha dit...

Doncs jo m'ho passo pipa! És un 'divertimento' en tota regla, a anys llun de Dan Brown. No tot és alta literatura, XEXU.

XeXu ha dit...

Ni hi ha de ser! El que anomenen alta literatura molts cops enfarfega més que una altra cosa. Però els defectes que té s'accentuen si vas llegint més llibres seus. Tot i que tu ja n'has llegit quatre i encara t'agrada. Ja t'he dit què em molestava a dalt. A més, si li traiem 300 pàgines al llibre segur que no es nota i seria molt millor. 300 pàgines menys de paraules d'amor incondicional i de donar voltes sobre les mateixes coses fins a passar-se de rosca, i encara m'animaria a llegir-lo i tot.

Jordicine ha dit...

No és fàcil parlar d'un llibre amb algú que no l'ha llegit. Ja va bé, però, que hi hagi opinions diferents. Firmaria on sigui per escriure com ell. I fer moltes trampes!
:)

Jordi ha dit...

Jo ahir el vaig acabar. Des prés del del Harry Quebert, x mi el més rodó. Arreu llegeixo lo de les trampes i jo seré molt curtet, però no entenc en quin sentit ho dieu. Els seus llibres enganxen i són molt entretinguts! Tan de bo mos fossin així!

Jordicine ha dit...

Completament d'acord, JORDI. En tot. Suposo que es refereix als girs, però a mi m'estan molt bé. I de curtet, res de res. Abraçada.