En Théo té entre 12 i 13 anys. Els seus pares estan separats. L’home pateix una depressió severa i no sap ni vol cuidar-se a ell mateix. Viu en la fina línia que separa la vida de la mort. El noi li fa més nosa que qualsevol altra cosa. L’única preocupació de la mare és odiar al seu exmarit. Com més, millor. I enmig d’aquest panorama, al Théo només li queda refugiar-se en el seu amic Mathis –un altre rara avis- i en la beguda. Beure per oblidar. Tot el que De Vigan ens explica sobre aquests dos nois ens arriba en tercera persona. De lluny. Els altres dos personatges de la novel·la, tan contundent com devastadora, són l’Hélène i la Cécile. En el seu cas, les reflexions de totes dues són en primera persona. Sinceres, directes, sense embuts. Des del primer moment, tot fa pensar que la història avança cap a un caos inevitable. O potser no...
L’Hélène és professora d’en Théo i d’en Mathis. Té un passat duríssim, maltractada reiteradament pel seu pare. Fins a punts insospitats. Potser per aquest motiu, ara té un sisè sentit per intuir tot allò que no funciona bé. Pateix pels altres. És de la idea que cal reaccionar abans que no sigui massa tard. Cal avançar-se als esdeveniments. Sort en tenen els dos nois d’ella, encara que, inicialment, els sembli més el problema que la solució. La Cécile potser era més feliç que l’Hélène, fins que descobreix, quasi per casualitat, que el seu marit té un perfil xenòfob a les xarxes socials. En aquell moment, tot canvia. Potser ha arribat el moment de començar a plantejar-se la vida d’una altra manera. “Las lealtades” és un llibre força esquemàtic, amb capítols curts i les idees clares. Tots els personatges estan molt ben dibuixats, amb caràcters foscos com el carbó i plens de contradiccions. Irrepetibles.
“Ha olvidado en casa de su padre el jersey grueso regalo de Navidad que su madre le pidió que no se llevara allí. No se ha dado cuenta enseguida, pero hoy, al haber bajado la temperatura, le extraña que no se lo ponga. Se ha llevado un tremendo disgusto, se nota, le cuesta ocultar sus muestras de irritación, que Théo conoce perfectamente. Repite varias veces: “Tardaremos en recuperalo”. El jersey está en peligro, engullido en las profundidades de la nada. Se refiere al territorio enemigo que no nombra. Un lugar regido por normas desconocidas, donde pasan semanas hasta que la ropa se lava y los objetos se pierden para siempre”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada